dimarts, 25 d’abril de 2006

Castellterçol (Vallés Oriental)


El castell de Castellterçol està situat a 711 metres d’altitud a ben poca distància de la població i enmig d’un paisatge ben humanitzat voltat de conreus.
Malgrat això, potser hem de trobar la seva importància en el fet d’estar situat a peu del camí que connectava la ciutat comtal amb la vila de Moià i el monestir de Santa Maria de l’Estany. Cal tenir present que Pere el Cerimoniós va atorgar el títol de carrer de Barcelona Les primeres informacions sobre l’existència d’aquest castell daten del 925 citat com a «Castro Terciolo». El seu nom deriva d’un nom personal tal com testimonia una menció del 1019 en què un tal «Terciolus» disposava de terres al Vallès. Cal tenir en compte, però, que Ramon d’Abadal ja ens dóna fe, l’any 898, de l’existència d’un personatge anomenat Terciol o Terçol com a vicari del comte Guifré.
L’any 1105 hi ha un testament fet per Guillem a favor de la seva esposa —filla d’Ermessendis vescomtessa de Cardona— en què es parla de la parròquia de Castellterçol a més d’altres castells i termes. A partir del 1111 el nom Xetmar (convertit després en Xemmar, Tedmar o Xatmar) apareix vinculat al Castell Terçol com a propietari del «Kastrum terciol» indicant en un testament que si es perdia la descendència legítima la propietat del castell  passaria al cenobi de Santa Maria de l’Estany.
L’any 1186, Ramon Xetmar fou nomenat bisbe de Vic i usava el nom de Ramon de Castellterçol. El 1194 arribà ser arquebisbe de Tarragona. Aquest personatge també consta nomenat com a «Xmar de Chastelterciol».
Posteriorment alguns Xatmar continuaren utilitzant el nom de Castellterçol si bé ja no habitaren ni al castell ni al poble que acabà prenent el nom del castell.
El 1420, el rei Alfons IV va fer reconstruir el castell, i l’any 1574 el batlle general i patrimonial de Catalunya, en nom del rei Felip I, reintegrà a l’abat de l’Estany els 20.000 sous (import de la compra feta dos segles i mig abans) permetent que els habitants del poble i les masies de l’entorn retornessin al desitjat fur reial.
En temps de Felip V va ordenar malmetre aquest castell (1715) tot i la ben poca importància estratègica.

L’edifici que avui podem veure és un conjunt de castell, masia i capella, quedant restes medievals a la part baixa on hi veiem espitlleres i un tros de paret antiga. La capella, molt reformada durant el segle XIX, formava part del clos jussà del castell i està dedicada a Sant Miquel Arcàngel.
La torre actual no té res a veure amb el castell original tractant-se del caprici d’un dels darrers amos del castell.

Nota: per fer aquest escrit he recollit la major part de la informació històrica de l’escrit sobre Castellterçol aparegut al volum II de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1969 (segona edició del 1991).

Jordi Gironès i Vilardebò /abril de 2006

Informació de Viquipedia; castell de Castellterçol

Granera (Vallés Oriental)


El castell de Granera està situat a 768 metres d’altitud en una privilegiada situació on el seu valor estratègic queda ben manifest a banda i banda. Som al capdamunt de la serra de Sallís, en plena Serralada Prelitoral i en un clar nexe d’unió entre el proper massís de Sant Llorenç del Munt, ben visible a ponent, i els cingles de Gallifa i de Bertí a llevant, amagats per les serretes veïnes. Més al nordest el massís del Montseny ocupa l’horitzó.
De l’antiguitat del paratge ens en dóna mostra la capella romànica dedicada a Santa Cecília que trobem al peu del nucli habitat.En els darrers anys ha estat restaurada amb força encert.

La primera referència del castell data del segle XI, sota el nom de castrum Granaria (llatí, granaria=graners) i formant part de la llarga llista de castells que, l’any 1023, la comtessa Ermessenda empenyorà al seu fill Berenguer Ramon I com a garantia de la pau que li havia jurat.
El castell de «Graneira» surt aludit en una escriptura signada l’any 1160 per Berenguer Reverter qui encomanà el castell a Arnau de Montserrat (castlà). L’any 1187 Berenguer de Guàrdia (o de la Guàrdia) assignà, per testament, el castell montserratí de la Guàrdia i el d’Apiera (Piera) —els quals tenia en feu del monarca— a Arbert de Castellvell, deixant-li ensems els castells de Granera, Castelltort i Castellnou de Bages, confiats a Bernat de Belllloc, de la Roca.
Pere de Planella adquirí, per compra al rei, els drets i jurisdiccions de Granera, Mura i Vallhonesta. El comprador fou conseller reial i habitava al veí Castell Nou de Moià. Durant el període 1365-70 hi ha censats 24 fogatges assignats als castell de Granera. La important família Planella mantingué durant molts anys la propietat del castell i del seu terme fins que, arribat l’any 1600, consta que les jurisdiccions civil i criminal sobre castell i terme de Granera foren concedides al noble Antoni Despalau.
El 1657, el militar Joan Baptista de Planella i de Cruïlles senyorejava en el terme de Granera, i el títol de baró de Granera fou concedit a Jacint de Sala, cavaller de l’ordre militar de Muntesa, resident a Barcelona.
Durant la Guerra de Successió (1714) Pere de Planella i de Dusay, baró de Granera, féu costat a la causa filipista, la qual cosa li comportà posteriorment el càrrec de regidor de Barcelona.
Els Planella, barons de Granera, entroncaren amb els comtes de Llar i els barons de Maldà, i finalment la propietat del castell recaigué en Salvador de Vilallonga de Càrcer.

El castell ens ha arribat amb un acceptable estat si bé quelcom malmès internament, cosa que fa necessària la seva consolidació.
Té una planta en forma de quadrilàter lleugerament allargat i irregular amb una bona presència de sageteres. Del castell podem considerar dues cronologies diferents; l’una del segle XII corresponent a l’angle nord-oest (té una part en opus spicatum) i l’altra del segle XIV, sotmesa a un posterior procés de reconstrucció.

Nota: per fer aquest escrit he recollit la major part de la informació històrica de l’escrit sobre Castellterçol aparegut al volum II de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1969 (segona edició del 1991).

Jordi Gironès i Vilardebò / abril de 2006

mes fotografies: CastellsCatalans/Granera

informació a Viquipedia: castell de Granera

Castellcir (Vallés Oriental)


El castell de Castellcir (858 m) també conegut com «de la Popa» per semblança a un vaixell, es troba situat a la vall que forma la riera de Castellcir, que recullles aigües de la zona nord-est del Moianès.
Aquesta riera esdevé el riu Tenes a partir de la població de Sant Quirze de Safaja. Tot i formar part de la regió natural que és el Moianès, Castellcir pertany a la comarca del Vallès Oriental.
Sortint del poble de Castellcir davallarem a la riera del mateix nom deixant a la dreta el camí que ens duria a Sant Andreu per seguir, riera amunt, cap a la masia de l’Antoja. Passada aquesta masia deixarem el camí que segueix la riera amunt i prendrem el que surt a la nostra dreta que de seguit travessa la riera. El deixarem ben aviat per seguir unes fites que ens duran al castell. Trigarem prop de 45 min. També podem accedir-hi des del veí castell de Centelles en una hora.

El mot de Castellcir consta de dos elements. El primer òbviament ens el descriu com a castell mentre que el segon «Cir» de ben segur correspon a un antropònim. Segons l’historiador  Salvador Miralda, les primeres notícies de l’indret daten del segle XI i corresponen a la construcció de la primitiva església dedicada a Sant Andreu, la construcció de la qual va ser possible gràcies al noble Cir o Cirus. El castell, però, hauria estat edificat amb anterioritat.
Els primers documents que ens parlen del castell daten del 1107 quan, pertanyent a Guillem Ramon d’Òdena, aquest noble va testar a favor d’Arnau i Ponç la Roca de Castellcir amb les seves batllies, parròquies i pertinences, tal com li havia llegat el seu pare.
El 1132 Bernat, fill de Bertran de «Kastrum Ciruo», aprovà un cens anual acordat pel seu pare amb la comunitat de Santa Maria de l’Estany.
El 1228 fou convinguda entre Bernat de «Castrociro» i el prior de l’Estany la renovació de la dependència que la família Castellcir tenia envers el cenobi, i en document del 1269 queda palès que el castell pertanyia ja a Santa Maria de l’Estany.
L’any 1299 el castell fou enderrocat a causa de les picabaralles que van succeir entre els senyors de Montcada i els partidaris dels bisbes de Vic, fent que Gilabert i Roger de Castellcir prenguessin part, en diferents ocasions, a favor dels primers. Fou necessària la intervenció dels exèrcits del rei Jaume II favorables a la mitra de Vic.
Malgrat el progressiu abandonament el castell seguí essent dels Planella que l'haviem adquirit al 1383 i mantenien importants propietats a Granera, Castellterçol, Moià i Talamanca, entre d’altres, i per llaços matrimonials va dependre dels comtes de Llar, dels barons de Maldà i dels marquesos de Castellbell, fins que l’any 1942 va ser venut a un particular.

Les edificacions que composen el castell s’han preservat força bé fins a la meitat del segle XX perquè hi hagué masovers durant molt de temps, cosa que va propiciar que utilitzant les seves dependències evitessin abans la seva ruïna si bé alterant bona part de les seves estructures com a castell.

Nota: per fer aquest escrit he recollit la major part de la informació històrica de l’escrit sobre Castellcir aparegut al volum II de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1969 (segona edició del 1991).
Jordi Gironès i Vilardebò / abril de 2006

mes fotografies: CastellsCatalans/Castellcir 
informació en PDF: Castellcir
Informació a Viquipedia: Castellcir