dimecres, 4 d’octubre de 2006

Castelldefels ( Baix Llobregat)

El castell de Castelldefels s’alça a una altitud de 60 m sobre el nivell del mar i damunt la població a la qual ha donat el nom. Es troba a l’extrem d’una petita serralada, orientada de sud-oest a nord-est, i paral·lela a la línia de costa. Aquesta serra s’uneix al massís del Garraf a través del Puig de l’Olla (426 m) i aquest ho fa a la Morella (593 m), cim culminant del massís.
La situació del castell és ben estratègica, dominant el corredor litoral cap a Barcelona i també la línia de costa amb les escomeses per mar que sovint es donaven.
El turó on és situat el castell ja va ser prèviament colonitzat pels ibers, havent-se trobat (1965) restes arqueològiques com són una cisterna, ceràmica i restes del poblat.
Els primers documents que ens parlen de l’establiment del castell daten del segle X, concretament l’any 967, quan en el cartulari de Sant Cugat del Vallès s’esmenta el «kastrum Felix» amb una donació d’Ermengarda a Santa Maria (l’església que hi havia on es construí el castell). Alguns historiadors creuen que el mot «Felix» prové del nom d’una persona lligada al castell si bé no s’ha trobat cap document que ho testimoniï. Altres consideren que Fèlix prové del concepte romà «fèlix=fèrtil» donat que els romans utilitzaven aquest mot per descriure camps o llocs fèrtils.
Documents de l’any 972 fan referència al «Castrum Feles» com a situat en el terme del «Castrum Erapruniano», si bé el domini corresponia al monestir de Sant Cugat a través de l’església de Santa Maria abans esmentada (983). L’any 1024 el castell eradenominat «Chastello de Fels».
El poble de Castelldefels s’anà engrandint i configurant als peus del seu castell i durant el segle XVI veié construir-se una sèrie de torres de defensa situades prop de la costa per defensar-se de les incursions dels pirates.
El 1632, Castelldefels, Eramprunyà, Gavà, Viladecans, Sant Climent i Begues constituïen una baronia, i l’any 1733 el senyor de la baronia, Francesc Salvador de Bournonville, vengué la meitat del territori als Pérez Moreno per 36.000 lliures. Posteriorment la baronia passà als Foxà (o Foixà) i als Sarriera, i aquests la vengueren (1897) al banquer Manuel Girona i Agrafel, que inicià les obres de recuperació d’un castell que estava en un estat ben ruïnós. El seu fill Manuel Girona i Vidal tingué cura de continuar l’obra de restauració iniciada pel seu pare, la qual ha permès que avui tinguem un castell amb molt bon estat.

Nota: per fer aquest escrit he recollit la major part de la informació històrica de l’escrit del volum I de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1967 (segona edició del 1990).

Mes fotografies : CastellsCatalans/Castelldefels

Eramprunyà (Baix Llobregat)

El castell d’Eramprunyà s’enlaira a una altitud de 438 m en un estrep rocallós i encinglerat situat a llevant del massís del Garraf del qual en forma part.
Al seu peu hi ha l’ermita romànica de Santa Maria de Bruguers (segle XIII) des d’on s’enfila el camí fins al castell.
Els primers documents en què apareix el nom del castell daten de l’any 957 i concretament del Cartulari de Sant Cugat del Vallès i del Liber Feudorum Maior. Aleshores consta que els personatges «Ennego» i «Flodeberga» donen al cenobi de Sant Cugat la terra que fou del difunt «Mascharone» dins del terme del «castro Erampruniano» (posteriorment Eraprugnamo i Eraproniano).
Documents dels anys 976,977, 978, 986 i 1108 apliquen a Eramprunyà el nom «Rodanes» sense que fins ara hagi quedat aclarit el per què tenint en compte que Rodanes ja és un castell per ell mateix (damunt Martorell).
Els primer senyors del castell foren descendents del matrimoni de Geribert, germà i successor del vescomte barceloní Udalard (defensor de Barcelona l’any 985) i Ermengarda, filla del comte Borrell.
El 1323, el rei Jaume II, que necessitava diners per a la conquesta de les illes de Sardenya i Còrsega, va vendre de manera perpètua i hereditària a Pere March, el seu tresorer, el castell amb totes les possessions, vassalls, pagesos de remença, terres, conreus, fonts, rius, aigües i aqüeductes, caça i pesca. Els March van ser senyors d’Eramprunyà fins al segle XVII.
Posteriorment el castell va tenir diversos propietaris fins a l’abolició de les senyories jurisdiccionals durant el segle XIX. El 1897 el va adquirir el banquer Manuel Girona.

El castell té dos recintes: el sobirà, amb les fortificacions que defensaven el castell i la residència del senyor, i el jussà, amb l’església, el cementiri i una gran cisterna. De l’antic cementiri es conserven set tombes excavades a la roca, sis de les quals són antropomorfes. La seva datació cal situar-la al segle X.
La capella del castell s’esmenta per primera vegada el 981 en el testament d’un vicari comtal del castell d’Eramprunyà. Als segles XI i XII apareix també documentada en diverses deixes testamentàries que es van fer a la parròquia de Sant Miquel.

Nota: per fer aquest escrit he recollit la major part de la informació històrica de l’escrit del volum I de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1967 (segona edició del 1990).

Mes fotografies : CastellsCatalans/Eramprunyà