dimarts, 28 de novembre de 2006

St.Martí Sarroca (Alt Penedès)


El castell de Sant Martí Sarroca s’alça a una altitud de 341 metres, arran d’una cinglera situada damunt la riera de Pontons i, per tant, en una privilegiada situació per controlar el camí que va des de la plana del Penedès vers la Llacuna i Santa Coloma de Queralt.
Aquest indret tenia, doncs, gran importància com a frontera de marca a finals del segle X i servia tant per assegurar el camí esmentat vers Santa Coloma com per anar avançant cap al sud i   ponent en terrenys planers ocupats pels sarraïns. Aquest castell tenia una fàcil connexió amb el proper de Font-rubí, situat ja en una zona més muntanyenca.

Les primeres notícies sobre el castell de Sant Martí, aleshores «Sancti Martini», daten de finals del segle X quan el magnat anomenat Galí o Galind, governador o veguer de les fronteres del Penedès, emprengué des d’aquest castell la colonització dels erms i estanys de Calders (actual Baix Penedès).
El 1934 el castell era de la jurisdicció del marquès de Dues Aigües. El 23 d’agost de 1963 començaren les obres de reparació i neteja del castell que aleshores ja era propietat de l’Ajuntament. Posteriorment ha seguit una complerta restauració que fa que actualment puguem gaudir d’un dels castells més vistosos de Catalunya, bo i acceptant que força diferent d’aquell primitiu castell. Actualment és utilitzat per diverses cerimònies i fins culturals de la contrada.

El castell és poligonal, de planta irregular concentrada i de disposició arbitrària a causa de les successives reformes fetes. Hom assegura que les dues torres rodones del costat nord-oest daten del segle XII.

Nota: per fer aquest escrit he recollit la major part de la informació històrica del Volum III de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau en la seva segona edició de l’any 1992.

Jordi Gironès i Vilardebò / novembre de 2006

Font-Rubí (Alt Penedès)

Els castell de Font-rubí està situat en un turó que es desprèn de la serra del Bolet i a una altitud de 750 metres, en una situació privilegiada per la gran panoràmica que hi ha de tota la plana del Penedès, fet que explica el seu valor estratègic.
Els primers documents coneguts que parlen d’aquest castell daten del 983 amb el nom de «Fonte Rubea». Tres anys després el rei franc Lotari, en confirmar les possessions del monestir de Sant Cugat del Vallès, al·ludí a l’alou que Ansulf donà al monestir dins el terme de «castro Fonterubeo». Posteriorment, sota el nom de «Fontem Rubii» apareix en documents que fan referència a la repoblació feta en terrenys de Santa Oliva (1041).
Entre el 1078 i el 1082, Ramon Berenguer II convingué amb Bernat Guillem de Queralt encomanar a Rainardus el «Castello de Fontea- Rubea», fet que confirma que el castell depenia del comte barceloní i no del monestir de Sant Cugat.
La darrera notícia del castell data del 1847 quan Madoz, en el seu Diccionario, descriu Font-rubí fent referència a la residència d’una junta carlista (1838 al 1840) en la casa anomenada Fàbraga damunt la qual comenta l’existència d’un castell en runes «del tiempo de los árabes y fortificado por los franceses en la guerra de la Independencia ».
L’estat actual del castell és força ruinós, si bé encara queden uns panys de paret i una torre rodona que corre perill de desaparèixer, si no s’actua a temps per conservar aquest patrimoni casteller.
Des de la zona superior del turó s’endevina el que fou el clos del castell, arrenglerat a la cinglera.

Nota: per fer aquest escrit he recollit la major part de la informació històrica del Volum III de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau en la seva segona edició de l’any 1992.

Jordi Gironès i Vilardebò / novembre de 2006

Mes fotografies: CastellsCatalans/Fontrubí