La torre de Vallferosa es troba situada en el camí que va de Solsona a Torà, arran d’una riera tributària de la riera de Llanera que duu les aigües vers el sud fins al riu Llobregós.Es tracta, doncs, d’una construcció amb una funció clarament defensiva entre les terres del Solsonès, en poder dels comtes d’Urgell, i els dominis musulmans de la plana lleidatana.
La torre feia d’enllaç amb la xarxa de castells que recorria el marge dret del Llobregós i que esdevingué frontera quan el comte de Barcelona allargà els seus dominis fins al sud del Montsec.
La torre feia d’enllaç amb la xarxa de castells que recorria el marge dret del Llobregós i que esdevingué frontera quan el comte de Barcelona allargà els seus dominis fins al sud del Montsec.
Documentat des del 1052 com a «kastrum de Valle Frausa», aquesta fortalesa fou de l’alt domini dels comtes d’Urgell. El seu nom donà origen, al s. XII, a l’aparició d’un llinatge homònim, alguns membres del qual apareixen esmentats en la documentació. Un d’ells fou Berenguer de Vallferosa, que el 1195 donava a Santa Maria de Solsona tots els béns i drets que posseïa al mas Soler, situat dins el terme d’aquest castell.
El cup de la primera planta, ple de runa, continua sent una incògnita. Se li atribueixen diferents funcions: magatzem, presó, cisterna i lloc on hauria d’haver-hi el començament del passadís secret per abastar el castell durant els llargs assetjaments.
La part més obaga de la torre presenta moltes deficiències estructurals que fan que progressivament es vagi inclinant, corrent el risc de desplomar-se. Un gran esvoranc, just a la vora de la porta d’entrada, provocat per una dinamitació i amb les esquerdes conseqüents, converteixen aquest indret en un dels més crítics.
Vallferosa, sense el seu castell-torre, veritablement no fora el mateix, ja que a part de ser única, està considerada l’obra mestre de l’arquitectura militar europea del segle X, i ha sobreviscut sense haver estat modificada des de la seva construcciò.
Com totes les fortaleses de l’època, va anar canviant d’amos i quan, a finals del segle XIV, es creà el ducat de Cardona passaria a formar-ne part. Posteriorment va perdre importància i en adquirir l’habitatge major relleu, el senyoriu traslladà la residència a la masia de Clavells. No estem en condicions de poder dir en quin any es va iniciar la seva construcció (era ja esmentada l'any 1052), ja que inicialment aquestes fortaleses es construïen amb materials senzills, com podien ser fusta o tàpia, i no era fins que el lloc es considerava estratègicament important i definitiu que se substituïen per pedra o argamassa (en el cas de Vallferosa, encofrats plens de pedra i calç).
Basant-nos en l’estudi de l’historiador Bernabé Cabañero i de l’arquitecte José Javier Aguirre, la torre de Vallferosa que avui encara podem veure és el fruit de tres fases constructives:
1. Al voltant de l’any 970 es construí una primera torre d’uns 23 m d’alçada.
2. A finals de segle, l’any 990, es feu el recobriment de la primera torre amb una segona per augmentar les possibilitats de defensa i també va permetre tenir un accés directe i independent a la terrassa.
3. Ja al segle XI, es reformà l’interior i es construïren els merlets.
La proliferació d’aquests castells va anant configurant una línia fronterera impenetrable i pionera en tot el món. En pocs moments convertien una zona de pagesos en un baluard militar infranquejable que, a més, tenia una molt fàcil i ràpida comunicació mitjançant senyals visuals que es passaven d’una torre a altra des de la terrassa.
Sempre hi ha hagut la tendència a dir que la castellologia va néixer a França. Però en realitat va ser aquí ja que a França els castells de pedra no aparegueren fins ben bé, dos segles més tard.
Jordi Gironès Vilardebò / octubre de 2008
més informació: Vallferosa
més fotografies: Castells Catalans /Vallferosa
