dimarts, 10 de febrer de 2009

MONTSORIU


Nom del castell: Montsoriu
Data de construcció: segle X
Municipi: Sant Feliu de Buixalleu
Comarca: la Selva
Altitud: 633 m
Coordenades: E 461916, N 4625997 (ED50 UTM 31N)
Longitud: 2º 32' 26.05'' Latitud: 41º 46' 59.02'' (ETRS89 Geodèsiques)
Com arribar-hi: de la carretera de Breda a Arbúcies, arribant a coll de n’Orri, surt la que va a Fogueres del Pla. A l’arribar al coll de Castellar cal prendre una pista, per la que no es pot circular en cotxe, que s’enfila amb 30 minuts al castell.

El castell, un dels més importants i complexos de Catalunya, apareix documentat des del 923.
Al final del segle X pertanyia a la família vescomtal de Girona. El 1011 n’era senyor el vescomte Amat, que s’intitulà de Montsoriu.
Cap al 1030 era d’Ermessenda, filla d’Amat, casada amb Guerau de Cabrera. Els seus successors es van intitular vescomtes de Cabrera i van convertir el castell en centre dels seus amplis dominis. L’any 1194, el vescomte Ponç de Cabrera va prometre al rei Alfons I que no utilitzaria el castell contra ell.
L’any 1258 n’era propietari consort Ponç Hug IV d’Empúries, que hi va refugiar la seva família durant la invasió de Felip l’Ardit. El 1328 passava al seu nebot Bernat I, que va esdevenir vescomte de Cabrera. Els Cabrera el posseïren fins al final del segle XVI.
Al segle XV fou escenari d’actes de bandidatge, ja que els bandits del camí ral l’utilitzaven per a tancar-hi els vianants que segrestaven. Al mateix segle, durant la guerra contra Joan II, hi havia una guarnició i servia de guaita. La guerra dels Remences en va precipitar la decadència.
A partir de l’any 1981 es van fer diverses campanyes de neteja, excavació i consolidació del castell. Durant les excavacions arqueològiques del 1996 se’n va descobrir la capella preromànica, dedicada a sant Pere.
Aquestes actuacions s’han pogut dur a terme gràcies a les aportacions de la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Girona, el Consell Castell de Montsoriu l’any 1976.

El conjunt consta de l’edifici del castell, situat al cim d’un turó que domina gairebé tota la comarca, i dos recintes de muralles en un nivell inferior.
Formen el castell diverses estructures preromàniques i d’altres de més modernes.
Destaquen la gran torre mestra, situada a l’oest, una estructura allargada que té diverses dependències, una altra torre més petita situada a l’est i algunes sales afegides en època gòtica.
La torre mestra, la construcció més antiga de totes, conserva més de 14,5 m d’alçada.
La part inferior s’ha fet amb un tipus d’aparell irregular que més amunt canvia i sembla romànic, motiu pel qual es considera que aquesta torre és preromànica, si bé posteriorment va ser transformada. Consta d’una cambra inferior i una de superior, actualment separades per una falsa cúpula.
Una altra cúpula acaba el pis superior. Al primer pis s’obria la porta principal, si bé avui dia n’hi ha una de posterior, adovellada de mig punt, situada a la cambra inferior.
A l’est de la torre hi ha un edifici de planta allargada que té uns 23 m i que probablement acabava en una altra torre, de planta circular, situada a l’angle sud-est. Consta de tres naus: la central fa de corredor, i les laterals tenen diferents dependències a les quals podem accedir per portes adovellades de mig punt, datables als segles XII i XIII.
Al segle XIII es devia construir el recinte sobirà amb bestorres semicirculars o circulars que formen un clos d’uns 75 m de llargada per uns 50 d’amplada a la part central. Té construccions adossades, algunes de les quals ja són clarament d’època gòtica. La porta d’entrada a aquest recinte era situada al sud.
Les excavacions fetes al centre del pati d’armes han posat al descobert un sistema bastant elaborat de recollida de les aigües de la pluja provinents dels terrats dels edificis que envoltaven el pati cobert i que anaven a parar a una cisterna excavada a la roca. Aquesta té més de 5 m de profunditat i fa 12 m de llargada per 5 d’amplada.
La capella era situada a l’angle més occidental d’aquest recinte i tenia una sola nau amb absis de ferradura. Se’n poden observar els fonaments excavats directament a la roca.
Es va edificar cap a la darreria del segle X o l’inici del segle XI. A la fi del segle XII, amb les transformacions del recinte sobirà, va ser arrasada i reomplerta de pedres, de ceràmica i de fragments d’estuc de les parets, que eren decorats amb pintures i han estat trobats, molt fragmentats, durant les excavacions arqueològiques. Representen motius florals, geomètrics i lletres. També es van poder extreure fragments pictòrics conservats in situ a la part inferior de l’absis; van ser traslladats al Museu Etnològic del Montseny.
El segon recinte del castell es desplega, amb una amplada d’uns 15 m, a partir del costat oest del recinte sobirà. Queda protegit per diverses bestorres de planta rectangular.
Pot ser contemporani o una mica posterior a la construcció del recinte sobirà.

Nota: extret del volum La Selva de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, setembre de 2000
Jordi Gironès Vilardebò / febrer de 2009





MONTCLÚS

Nom del castell: Montclús
Data de construcció: segle XI
Municipi: Sant Esteve de Palautordera
Comarca: Vallès Oriental
Altitud: 332 m
Coordenades: E 452894.5, N 4619329.5 (ED50 UTM 31N)
Longitud: 2º 25' 57.14'' Latitud: 41º 43' 21.09'' (ETRS89 Geodèsiques)
Com arribar-hi: passat el nucli de Sant Esteve de Palautordera, en direcció a Seva, a la capella de Santa Margarida surt un camí de terra, a la dreta, que travessa la Tordera; des del riu prenem un caminet que s’enfila al turó.

L’origen del castell cal situar-lo entre els segles XI i XII, però no fou important fins al segle XIII, període en què els senyors de Sesagudes van abandonar el castell del Montseny per instal·lar-se en aquesta fortalesa.
Tenia jurisdicció sobre les parròquies de Montseny, la Costa, Fogars, Mosqueroles, Vilalba Sasserra, Sant Martí de Pertegàs, Santa Maria i Sant Esteve de Palautordera, Vallgorguina i Olzinelles.
Entre el 1230 i el 1263 Guillemó, fill de Guillem Umbert de Montseny, va canviar el seu cognom pel de Montclús i es va establir com a senyor d’aquest castell. Es va casar amb Gueralda de Cabrera, filla del vescomte Guerau V. El seu fill Riambau va heretar el castell, però el va tenir poc temps, ja que aviat el va cedir al seu oncle Ramon de Cabrera.
Va ser en el segle XIV quan es van dur a terme les obres de transformació del castell en palau.
El 1403 va finalitzar la dependència feudal que mantenien els senyors de Montclús envers l’orde de l’Hospital de Sant Celoni, ja que la baronia major d’aquest feu la va adquirir Bernardí de Cabrera. A mitjan segle XV el castell de Montclús encara estava en mans dels vescomtes de Cabrera.
El 1508 es va restaurar la capella del castell i el 1739 el vicari general concedia llicència per a transportar la capella, pràcticament en ruïnes, fins al camp anomenat de la Parellada.

El conjunt del castell denota dues etapes molt ben diferenciades. A un primer moment hi corresponen una torre circular i una sala adjunta. Els murs d’aquestes dues construccions són fets amb aparell irregular, que en alguns trams mostra fragments d’opus spicatum, o carreus disposats a manera d’espiga. Són construccions datables al segle X. A un segon moment hi correspon el clos de planta gairebé quadrada, construït ja en la baixa edat mitjana, al segle XIII o XIV. Conserva en millors condicions els murs nord i oest. Hi ha restes d’un segon recinte, al sector sud-oest, amb panys de mur que tenen espitlleres i merlets. Probablement corresponia
a la zona on hi havia l’entrada principal.

Nota: extret del volum Vallès Oriental de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, octubre de 1999
Jordi Gironès Vilardebò / febrer de 2009

mes fotografies : CastellCatalans/Montclús