dimarts, 20 de febrer de 2007

Calafell

El castell de Calafell està situat ben a prop de la línia costanera damunt d’un turó arran del qual se situà la població. La seva ubicació, allunyada de posicions encimbellades demostra clarament que va esdevenir un pas endavant, sobre terreny segur, per a la progressiva conquesta de les terres tarragonines en poder dels musulmans.
La primera vegada que surt esmentat el topònim Calafell és l’any 999 amb la forma «Calaphel» en referència a la venda d’unes terres situades al comtat de Barcelona i en el terme del castell d’Olèrdola, feta pels comtesRamon Borrell i Ermessendis.
Calafell és un mot compost (Calaf + ell) tal com ho demostra el document d’escriptura de venda del Castell Vell de la Marca (1023) en el qual consten com a castells limítrofs el de «Calaph» junt amb el de «Bagnariis»
(Banyeres). Uns anys després (1037), en un document de concòrdia entre l’abat de Sant Cugat i Bernat Odger (de Castellet) sobre els termes de Santa Oliva, Calders i Castellet, després de la torre de Bellveí, consta el «kastrum que dicunt Kalafell».
L’any 1363 fou senyor d’aquest castell Berenguer de Castellbisbal que acabà venent-lo fins que osteriorment Guerau de Palou l’adquirí de l’infant Joan, fill de Pere III «el Cerimoniós».
Un document del desembre de 1387 ens detalla que el rei Joan I (conegut també com «el Caçador») anà al castell de Calafell per caçar un porc salvatge enmig d’un dia fred i plujós que li causà un fort refredat.
Hi ha constància que els habitants de Calafell tingueren un plet amb la família Palou i es revoltaren, fins que el 1486 signaren la concòrdia de Vilafranca.
La decadència del castell es produí a partir del segle XVII, quan es convertí en cementiri.

Les restes del castell són formades per un recinte poligonal, una sitja i un pou. Aquest recinte fa uns 36 m de nord a sud per uns 21,5 m d’est a oest. Les parets tenen uns 130 cm de gruix, i cada pany de mur sembla que tenia uns cossos sortints amb diverses sageteres. L’aparell és fet amb pedres petites i col·locades en filades, unides amb morter de calç. La sitja de boca circular, té una profunditat de 153 cm i un diàmetre màxim de 110 cm. En el pou de 6,9 m de profunditat per 2,6 m de diàmetre intern, s’ha calculat que hi poden caber uns 30.000 litres d’aigua.
En l’espai que separa el castell de l’església, sembla que hi havia construccions fetes amb bigues de fusta, ja que encara són visibles els forats on es clavaven.
L’església de la Santa Creu és situada a l’extrem septentrional del recinte del castell, de manera que les façanes nord i est formen part de la muralla defensiva del clos. El temple data de la meitat del segle XI havent estat molt modificat. Es tracta d’un edifici romànic coronat amb un absis semicircular precedit per un presbiteri situat sobre una petita cripta coberta amb volta i que ocupa l’espai absidial. A l’interior es conserven fragments de pintura mural, restaurats l’any 1990, amb una decoració geomètrica que combina cercles enllaçats que definien una mena de reticulat o teixit semblant als de Sant Pere del Burgal (segle XII) o Sant Quirze de Pedret.

Nota: per fer aquest escrit he extret la informació del volum 3 de la guia Catalunya Romànica dedicat a les comarques de l’Alt Penedès, Baix Penedès, Garraf i Anoia de l’editorial Pòrtic, 1999, i també del Volum III dels Castells Catalans de l’editor Rafael Dalmau en la segona edició de 1992.
Jordi Gironès Vilardebò / febrer de 2007

Informació en PDF : Calafell
Fotografies: CastellsCatalans/Calafell

Castellví de la Marca

El Castell Vell o Castellví de la Marca s’alça a 468 metres damunt d’un turó encinglerat, sota del qual hi ha les Cases Noves de la Riera formant part de l’ajuntament de Castellví de la Marca. Pren el nom de Castellot i des d’ell s’albira una extensa panoràmica del Penedès esdevenint una silueta molt vistosa des d’arreu de la comarca.

Les primeres notícies del castell daten del 901 ja amb el nom de «Castell Vell extrem en la Marca» i amb motiu d’una venda dels germans Calabuig i Guazamir (o Guadamir) a Senfred. El fet que aparegui el mot extrem des d’un bon principi demostra la seva situació extrema en la frontera més occidental de la Marca del Penedès. L’any 977 aquest castell fou venut pel comte Borrell a Unifred conegut aleshores sota el nom de «Kastrum Vetere» i posteriorment, l’any 1023, el castell és de nou venut ara a Guillem de Castellvell, fill del difunt Amat, per part del comte Berenguer Ramon I. 
Des d’aquest moment, la història dels dos Castellvell: el de Rosanes -o de Sant Jaume- i el de la Marca s’uneix sota una mateixa família (els Castellvell o Castellví) i una única baronia. Ambdós castells se situaven estratègicament a un i altre cantó de la plana penedesenca. El primer controlant el camí de Barcelona i l’altre la frontera amb els musulmans.
L’existència d’aquests dos castells dins d’una mateixa baronia, i amb una mateixa denominació, duu a confusió en alguns casos sobre quin és quin en la documentació relacionada amb ells. Amb tot, sembla ser que el que apareix sovint com a «Castro Vetulo» és el de Castellví de la Marca.
Durant aquest segle XIII les preferències de la família Castellvell se centraren entorn del Castellví de la Marca en lloc de l’altre castell de Castellvell de Rosanes, fixant Guillema de Castellvell la seva residència en ell. 
Pel que fa al Castellví de la Marca consta documentalment que el 16 de setembre de 1314, el vescomte Ramon Folc de Cardona comprà aquest castell per 100.000 sous barcelonesos per tal que Gastó de Foix pogués atendre les despeses de la campanya d’hostilitat que menava contra el sobirà Jaume II. El comte de Foix, però, pogué recuperar-lo pocs anys després recomprant-lo de nou.
Martí l’Humà mostrà interès en què aquest castell i el seu terme passés a dependre de Barcelona donant ordres al veguer de Barcelona i del Vallès (1399) que posés a subhasta el castell i la seva jurisdicció proposant als consellers de Barcelona que accedissin a efectuar la compra. Castell i baronia havien estat confiscats als Foix passant a dependre de la corona catalana.
Les darreres notícies documentals del castell daten del 1481 quan el rei Ferran «el Catòlic» ordenà al veguer de Vilafranca que restituís a la princesa de Viana, tutora del rei de Navarra, la baronia de Castellví de la Marca.
La baronia passà als Zúñiga (1549) i després als Fajardo (1618). El 1856 passà als Cavero, comtes de Sobradiel, essent el darrer senyor jurisdiccional Francisco de Borja Alvarez de Toledo y Osorio. El castell, però, ja força abans va restar abandonat fins quedar les restes que avui podem veure dempeus.

Actualment ens queda força malmesa la torre rodona de l’homenatge, la qual tenia tres pisos. L’inferior era destinat a magatzem i s’hi entrava pel sostre. El del mig era l’habitacle del castlà on s’hi entrava per una escala exterior que podia ser retirada en cas d’atac. El pis superior era per als soldats. Entre tots només eren deu o quinze persones. Cal destacar que l’esmentada torre era utilitzada com a senya pels pescadors del litoral segons es comenta i per aquest motiu arribà a ser emblanquinada.
Posteriorment, s’edificà la resta del castell del qual només en queden panys de muralla.

Nota: per fer aquest escrit he extret la informació del Volum III dels Castells Catalans de l’editor Rafael Dalmau en la segona edició de 1992.
Jordi Gironès Vilardebò / febrer de 2007

Informació en PDF : Castellvi de la Marca
Fotografies: CastellsCatalans/Castellví