dimarts, 10 de març del 2020

Ametlla de Segarra

Nom del castell: Ametlla de Segarra
Data de construcció: XI
Municipi: Montoliu de Segarra
Comarca: Segarra
Altitud: 703 m
Coordenades: E 353265.2 N 4604187.3 (UTM31N - ETRS89)
Com arribar-hi: situat al lloc de l’Ametlla de Segarra on s’hi arriba des de Cervera per la L-214 ultrapassat el km.16
El castell de l’Ametlla de Segarra és un edifici del poble de l’Ametlla de Segarra, al municipi de Montoliu de Segarra (Segarra) declarat bé cultural d’interès nacional. Les ruïnes del castell es troben a la part alta del poble de l’Ametlla de Segarra prop de l’actual dipòsit d’aigües i fora de l’estructura urbana del poble.
El seu origen es remunta al segle XI quan els comtes de Barcelona organitzaven aquest sector extrem del comtat de Manresa-Osona. L’any 1077, els bessons Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II infeudaren el castell a Ecard Miró i la seva dona Magència perquè hi acabessin la fortalesa del lloc. Ecard Miró fou el primer senyor de Solsona. Els Torroja, descendents directes d’Ecard Miró, mantingueren la senyoria de l’indret fins a començaments del segle XIII, quan, l’any 1215, Agnès de Torroja, senyora de Solsona i d’Arbeca, d’acord amb els castlans Arnau de Concabella i la seva muller Albespina, donà el castell a l’orde de l’Hospital. L’Ametlla passà a formar part de la comanda hospitalera de Cervera que en tenia tota la jurisdicció civil i criminal. Els hospitalers l’infeudaren als Jorba que en foren castlans fins a 1272.
La fortalesa tingué un paper estratègic rellevant durant la guerra civil (1462-1472) contra Joan II. Al segle XIX, amb l’abolició de les senyories, l’orde de l’Hospital deixà de posseir l’alt domini del castell de l’Ametlla. Fins al segle XIX, amb l’abolició de les senyories, aquesta orde es va fer càrrec del castell de l’Ametlla. En època moderna la fortificació fou aprofitada com a habitatge, fet que va fer que s’obrís una obertura a nivell inferior, es tapiés el forat que comunicava la cambra inferior amb la cambra principal i s’arrebossés algun espai. 
Construcció situada a la part més alta del poble, vora de l’actual dipòsit d’aigües i fora de l’estructura urbana del poble. Les restes de la torre del castell, són l’única resta conservada de l’antiga fortalesa, i aquesta se’ns presenta de planta rodona i conserva dos dels tres pisos originaris.
El pis inferior està coberta per una falsa cúpula que alhora fa de terra del primer pis. La porta d’accés es troba oberta cap a l’est, i presenta actualment una estructura molt malmesa amb una part de l’arc de mig punt. L’obra està realitzada amb un parament de carreus rectangulars, collocats en filades i amb rejunt de morter de calç. Destaquem però una clara diferenciació entre la mida dels carreus de les primeres filades de la torre que són notablement més grans que les pedres situades en un nivell superior, que són més petites.
La datació es dataria a mitjan segle XI. En època moderna s’utilitzà com habitatge, cosa que provocà algunes reformes. Fou espoliada d’algunes pedres i la cúpula superior s’ensorrà. L’any 2011 es va portar a terme la restauració amb molt bons resultats.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_l%27Ametlla_de_Segarra
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Març 2020

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

La Guàrdia Lada

Nom del castell: La Guàrdia Lada
Data de construcció: XI
Municipi: Montoliu de Segarra
Comarca: Segarra
Altitud: 784 m
Coordenades: E 1.292806 N 41.589869 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat a 11 km de Vallfogona de Riucorb, seguint la carretera que uneix aquesta població amb Cervera. 
El castell de la Guàrdia Lada és una construcció aïllada situada a la part alta del poble de la Guàrdia Lada, a l’est de Montoliu de Segarra i a pocs metres de la capella de la Mare de Déu del Coll. Ha estat declarat bé cultural d’interès nacional.
L’any 1026, en el «Liber feudorum maior», s’esmenta «Guardiam Grossam» en una delimitació del terme de Cervera que segurament correspon al de la Guàrdia Lada, ben documentat des de 1059. L’any 1075, Hug Dalmau de Cervera i la seva esposa Adalen, encomanen el castell de Guàrdia Lada a Guifré Bonfill i a la seva muller Sicarda, primers castlans coneguts.
Des de bon començament, el domini eminent del terme fou dels comtes de Barcelona que l’infeudaren als Cervera. L’any 1076 apareix entre les possessions de Ramon Berenguer I, el llegà als seus fills bessons Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II. La fortificació va anar passant per diferents famílies de castlans. Segurament per aquesta raó, el castell donà lloc a un llinatge (Guàrdia o Guàrdia Lada), descendents dels Cervera. El 1223 la família Guàrdia torna a emparentar-se amb els Cervera en casar-se Marquesa, filla de Ramon de Cervera, amb Guillem de Guàrdia Lada. Quan Marquesa enviudà, es féu monja de l’Hospital i ingressà a la comanda de Cervera. Marquesa va cedir el castell a l’orde de l’Hospital, cessió que fou confirmada pel rei Pere el Gran l’any 1261. L’orde cedí el castell a diversos castlans com Ramon de Viure (1305), Jaume de Guanalor (1318) o a fra Ponç de Benviure (1318). Al segle XIX, amb l’abolició de les senyories, el castell deixà de ser propietat de l’orde de l’Hospital.
És una de les fortificacions més notables de la comarca, tant per la seva situació com per la seva tipologia. És de planta pentagonal, formar per un mur perimetral sense presència de cap torre integrada que en trenqui la regularitat. Hi ha dues portes d’accés, la principal oberta al mur sud de llevant, i una més petita, al nord del mur de ponent. A l’interior hi ha estructures semi-subterrànies, com ara una estança rectangular coberta amb volta de canó però el que més destaca és el fossat que voreja els costats nord i oest. L’obra presenta un parament format per carreus regulars de pedra del país, units amb morter. 
La major part de l’estructura conservada és baix-medieval però el fonament d’una torre circular de 6,25 m de diàmetre i un gruix de mur d’1,80 m es pot identificar clarament com a primitiva construcció alt-medieval, que es dataria al segle XI. La resta de l’actual castell, que aprofità com a pedrera o basament dels murs la construcció primitiva, es pot datar el segle XV. Consta, però, que el 1660 ja només se’n mantenien les muralles.

Extret de: h t t p s : / / c a . w i k i p e d i a . o rg / w i k i / C a s t e l l _ d e _ l a _Gu%C3%A0rdia_Lada
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Març de 2020


tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Montoliu de Segarra

Nom del castell: Montoliu de Segarra
Data de construcció: XI
Municipi: Montoliu de Segarra
Comarca: Segarra
Altitud: 705 m
Coordenades: E 1.269499 N 41.590304 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat a 11 km de Vallfogona de Riucorb, en un trencall de la carretera que uneix aquesta població amb Cervera.
Les restes del castell de Montoliu de Segarra es troben a la part alta del poble de Montoliu de Segarra. Aïllat de qualsevol edificació i molt alterat per la construcció del dipòsit de l’aigua.
La primera notícia del terme de Montoliu data de 1077, any en què apareix entre les afrontacions del castell de l’Ametlla com a Monte Olio. El 1079 el vescomte Ponç Guerau de Cabrera, la seva esposa Ingílsia i el seu fill Guerau Ponç cediren la propietat a Guillem Miró per un cavall òptim valorat en cent unces. El 1112, Guillem Miró el vengué a Guillem Dalmau de Cervera i a la seva muller Solastèn. 
El castell de Montoliu apareix  com propietat dels Cervera tant en el testament sacramental de Guillem Dalmau del 1133 com en el testament de Guillem de Cervera del 1173. Els Cervera posseïren la senyoria fins al 1227 quan Guillem de Cervera va donar el castell al monestir de Santes Creus, reservant-se el seu usdefruit fins a la seva mort, el 1229. Santes Creus va aconseguir el ple domini sobre Montoliu, excepte el mer imperi, gràcies a la compra de les castlanies que hi tenien Berenguer de Gelida, Gombau d’Oluja i Guerau d’Agulló. En el fogatjament general de Catalunya de 1378 Montoliu de Segarra consta amb 28 focs eclesiàstics. Fou domini del monestir de Santes Creus fins a l’abolició dels senyorius jurisdiccionals al segle XIX.
El castell, de planta quadrada, conserva bona part de les seves estructures, la major part construïdes en època baixmedieval. Són molt visibles dues grans arcades ogivals d’època gòtica, i alguna més de tapiades o mig enderrocades. Hi ha també la base d’una torre de planta circular. Més modernament va patir importants problemes d’estabilitat que obligaren a la construcció d’uns grans contraforts en la paret de llevant, que modificaren l’aparença de l’accés. Hi ha també la base d’una torre de planta circular. La construcció del dipòsit a la part més alta en va alterar encara més la part alta doncs en obrir la pista d’accés es tallaren alguns murs que encara són visibles en el pendent septentrional i que poden correspondre a la primitiva fase de la fortificació. A la zona nord-est, vora l’actual mur d’època gòtica i sota una petita porta adovellada hi ha restes d’un mur que, tant pel tipus de morter com per l’acabat dels carreus podria correspondre a l’època alt-medieval.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Montoliu_de_Segarra
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Maig de 2017
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

dimarts, 11 de febrer del 2020

Torre Cal Xamanet

Nom del castell: Torre Cal Xamanet
Data de construcció: XII-XIII
Municipi: Pontons
Comarca: Alt Penedès
Altitud: 769 m
Coordenades: E 374513 N 4586625 (UTM31N - ETRS89)
Com arribar-hi: sortim de Pontons per la BV-2122 en direcció ponent i passant el km. 11 torcem a la dreta i ben aviat a l’esquerra de la pista hi ha un trencall que ens du de seguida a aquesta torre/masia. Cal Xamanet és una obra de Pontons (Alt Penedès) declarada bé cultural d’interès nacional.
Cal Xamanet forma part d’un conjunt de masies organitzades al voltant d’una torre de defensa medieval. D’aquesta casa forta, igual que de Can Guixó i la Torre de Cal Rei, no han pervingut als nostres dies notícies històriques documentals; cal dir, però, que com en el cas de les cases fortes que acabem d’esmentar, es trobava inclosa dins el terme del castell de Pontons i que probablement formà part de les possessions del monestir de Santes Creus.
Cal Xamanet està situada a sota de la serra d’Ancosa, al veïnat de Campdàsens, a la part alta del terme i a prop de la carretera que va a Valldossera. Fou construïda entre les torres de Cal Rei i de  Can Guixó. És una masia adossada a una torre de defensa i té una planta també gairebé quadrada. Sembla que les seves mides són molt semblants a les de Cal Rei. És formada per tres plantes i coberta amb una teulada de doble vessant. La porta d’entrada és situada a la façana orientada cap al migjorn. Aquesta porta devia ésser acabada amb un arc format per dovelles, tot i que ara siguin difícils de veure a causa d’ésser tot calcinat. Hi ha contraforts i espitlleres. L’aparell constructiu dels murs perimetrals és gairebé igual al que trobem a la propera torre de Cal Rei. Als angles hi ha carreus de pedra grans i ben tallats. Tot l’edifici, actualment, és molt transformat i continua essent habitat.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Cal_Xamanet
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Febrer 2020

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Torre de Cal Rei

Nom del castell: Torre de Cal Rei
Data de construcció: XII-XIII
Municipi: Pontons
Comarca: Alt Penedès
Altitud: 683 m
Coordenades: E 374709 N 4586654 (UTM31N - ETRS89)
Com arribar-hi: sortim de Pontons per la BV-2122 en direcció ponent i passant el km. 11, torcem a la dreta i ben aviat fem cap a la torre situada arran de carretera.
La Torre de Cal Rei és una masia fortificada o casa forta situada enmig d’un bosc al veïnat de Campdàsens (Camp d’Ases), en un altiplà que s’estén a ponent de la població de Pontons, sota la serra d’Ancosa. La torre de Cal Reis és d’origen medieval, aproximadament dels segles XII o XIII. És un edifici declarat bé cultural d’interès nacional.
Malauradament no es disposa de notícies històriques sobre els orígens d’aquesta fortalesa. Tanmateix, cal dir que estava inclosa dins el terme del castell de Pontons, documentat des del segle X. Per les restes conservades, sembla que l’edifici, abans de convertir-se en masia, fou residència de cavallers. Aquesta construcció sembla que pot ésser datada cap al final del segle XII o al segle XIII. En principi, cal pensar que és un edifici destinat a membres de la petita noblesa o d’una pagesia molt rica. L’existència de nombroses espitlleres, de tres portes amb dovelles ben escairades, de finestretes, de murs fets amb carreus i, en especial, el fet que hi hagi tres plantes fa que aquest edifici sigui molt més proper a les cases fortes o, fins i tot, als castells de l’època que no pas a les cases pageses. Establint comparacions, les característiques d’una casa forta («hospitium») d’un cavaller del Perigord occità, formada per una sala, dues cambres, una cuina, un celler, un rebost i un estable a peu pla, no eren pas gaire diferents de les que devia tenir la torre de Cal Rei de Pontons.
Cal pensar que, de bell antuvi, aquesta torre i les altres que hi ha prop seu, eren habitatges de cavallers; no degué ésser fins cap al segle XV que foren habitades per pagesos. Es prou sabut que al final del segle XV s’estingiren en bona part de l’Europa occidental nombrosos llinatges de cavallers. La torre està situada al mig d’un petit bosquet a la part alta de Pontons, sota la serra d’Ancosa. És de planta quadrangular, de 8,05 m x 8,53 m., una alçada actual d’uns 10 a 11 m. i un gruix de mur de 0,92 m, dividida en tres crugies per una paret i una arcada diafragma. Hi ha restes dels pisos, amb portes adovellades i finestres de llinda. Té accés únic per una porta adovellada. Als angles de la torre hi ha carreus de pedra grans i regulars. Hi ha altres construccions similars a prop, però de menor qualitat constructiva. Està dividida en dos cossos per un mur interior en el qual s’obren tres portes una a cada planta. Les dues superiors adovellades en arc de mig punt.
La porta principal, situada a la façana oriental, és acabada en arc de mig punt format per vuit dovelles. Aquest mur transversal defineix dos àmbits. Un de septentrional, amb una amplada de 2,19 m i un de meridional, amb una amplada de 3,75 m. Ran de terra, diverses espitlleres que són més nombroses al pis principal, a 3,30 m del sòl i al pis superior, a 5 m del sòl. A la façana est, sobre la porta principal, hi havia una finestra acabada amb un arc apuntat format per una llinda monolítica (que actualment ha estat arrencada).  

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_de_Cal_Rei
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Febrer 2020

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Torres Altes de Foix

Nom del castell: Torres Altes de Foix
Data de construcció: XII-XIII
Municipi: Torrelles de Foix
Comarca: Alt Penedès
Altitud: 711 m
Coordenades: E 378277.5 N 4585388.1 (UTM31N - ETRS89)
Com arribar-hi: se surt de Torrelles de Foix en direcció a Pontons per la BV-2122. Passat el km.4 es pren una carretera asfaltada que du a la urbanització de la Plana de les Torres. Després de fer 2,6 km des de l’anterior carretera, i abans d’arribar a la urbanització, cal prendre a l’esquerra una pista sense asfaltar que ens durà a Cal Xegadí i la torre de Cal Pepó en uns 2 km addicionals seguint la pista vers l’oest i desviant-se al sud. Cal atendre les coordenades.
Les Torres Altes de Foix és un edifici del municipi de Torrelles de Foix (Alt Penedès) declarat bé cultural d’interès nacional. Situada a l’W del terme, a la falda d’un turó, a l’extrem d’una plana envoltada de bosc. Actualment és al costat d’una casa moderna i d’una pista particular de tennis.
Malauradament hi ha poques notícies històriques sobre aquesta fortificació. Es trobava inclosa dins l’antic terme del castell de Foix esmentat des del segle XI. Tot el conjunt medieval fou molt modificat en èpoques posteriors, quan va esdevenir una masia.
És una casa fortificada amb torre rodona i elements medievals. És de planta formada per diversos cossos que fan pensar en un edificació del conjunt per etapes. Hi ha superposició de construccions. Possiblement la torre de planta circular sigui l’element més antic de la masia. La torre circular té un diàmetre intern de 175 cm i el gruix dels seus murs és de 135 cm. Actualment té una alçada d’uns 8 m, bé que els metres superiors són fruit de la restauració moderna. És acabada amb una cúpula. El mur és format per pedres sense treballar.
L’edifici que s’hi adossa té unes façanes d’uns 8 m de llarg. La construcció que hi ha al seu costat oriental sobresurt d’aquest edifici entre 4,5 i 3,35 m. Té un mur amb un gruix de 90 cm. A la paret nord de l’edifici occidental hi ha una finestra geminada amb un doble arc rodó. En el cos més oriental, al mur meridional, s’obre una porta, arran de l’altre edifici. Aquesta porta té un arc rebaixat a l’actual cara exterior i un arc de mig punt a l’interior, fet que fa pensar que abans s’obria cap al que ara és l’interior. L’amplada de la porta és, a dins, de 85 cm. Es tracta d’un conjunt notable fet cap als segles XII o XIII.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Torres_Altes_de_Foix
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Febrer 2020

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Torre de Cal Pepó

Nom del castell: Torre de Cal Pepó
Data de construcció: XII-XIII
Municipi: Torrelles de Foix
Comarca: Alt Penedès
Altitud: 672 m
Coordenades: E 378486 N 4585625 (UTM31N - ETRS89)
Com arribar-hi: se surt de Torrelles de Foix en direcció a Pontons per la BV-2122. Passat el km.4 es pren una carretera asfaltada que du a la urbanització de la Plana de les Torres. Després de fer 2,6 km des de l’anterior carretera, i abans d’arribar a la urbanització, cal prendre a l’esquerra una pista sense asfaltar que ens durà a Cal Xegadí i la torre de Cal Pepó.
La Torre de Can Pepó és un edifici del municipi de Torrelles de Foix (Alt Penedès) declarat bé cultural d’interès nacional. Situada a l’extrem de l’altiplà, orientat cap a la plana de Torrelles, on hi ha el veïnat de les Torres Altes.
És una casa fortificada amb torre rodona i elements medievals. És de planta quadrangular, amb una torre a l’extrem, de planta circular, escapçada. Les parets de la torre només fan uns 50 cm de gruix, a la part superior. Té un diàmetre interior de 2,30 m. La seva alçada actual és de tan sols uns 6 m. Al capdamunt hi ha una porta o obertura orientada cap al SE. Aquesta obertura, ara en part tapiada, és acabada amb un arc fet en forma de plec de llibre, poc acurat. La torre ha estat força malmesa des de fa anys. Té la banda occidental mig desfeta, amb la finalitat de fer-hi més fàcil l’accés des de la casa de pagès que tenia adossada al costat.
Tot el conjunt va ser construït amb pedra, tallada en carreus petits (15 cm d’alt x 20 cm de llarg per exemple) i irregulars. Als angles hi ha grans carreus regulars. En un portal immediat a la torre circular hi ha la data de 1794. És difícil d’establir-ne la datació. Aquesta construcció és bastant rústega, cosa que pot fer que sembli més antiga del que és. Podem pensar que era una torre de guaita o, més aviat, que ja era de bon principi la torre de defensa d’una casa o de diverses cases properes. Tot i que és agosarat d’assegurar res, creiem que cal datar-la més aviat cap al segle XII o XIII.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_de_Can_Pep%C3%B3
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Febrer 2020

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Secabecs

Nom del castell: Secabecs
Data de construcció: XIII
Municipi: Torrelles de Foix
Comarca: Alt Penedès
Altitud: 641 m
Coordenades: E 379231.6 N 4588244.3 (UTM31N - ETRS89)
Com arribar-hi: sortim de Sant Martí Sarroca per la BP-2121 en direcció a La Llacuna fins a les Llambardes. Una mica deprés del km.20 cal prendre una pista a l’esquerra i de seguida una altra, també a l’esquerra, que ens durà a la masia del cal Mariano al costat de la qual hi ha el castell de Secabecs.
El Castell de Secabecs és un castell molt deteriorat del municipi de Torrelles de Foix (Alt Penedès) declarat bé cultural d’interès nacional.
És una fortalesa documentada el 1213. L’honor de Secabecs s’esmentava el 1213 en un confrontació de termes. El fogatjament de vers el 1370 consignava un foc de cavaller al castell de Secabecs. Al segle XVII pertanyia al senyor del castell de Foix Guerau de Peguera. Més tard fou convertit en masia, dita de Ca l’Isaac. El topònim es conserva en un mas, que hi ha a la vora anomenat Can Soler de Secabecs.
Es conserven restes notables de murs prop de Les Llambardes. Restes d’una edificació on hi ha restes de parets, contraforts, portes i finestres del que devia ser una masia fortificada. Es conserven bé les cantoneres de carreus de pilars de pedra tallada, portals adovellats d’arc de mig punt i finestres amb ampits, llindes i marcs també de pedra tallada.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Secabecs
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Febrer 2020
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat


dimarts, 14 de gener del 2020

Lloret

Nom del castell: Lloret o de Sant Joan
Data de construcció: XI
Municipi: Lloret de Mar
Comarca: La Selva
Altitud: 61 m
Coordenades: E 486625 N 4615797 (UTM31N - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins el nucli urbà de Lloret, a la zona de la Punta de Fenals. El bastió està ubicat sobre una petita elevació coneguda popularment com el Turó des Castell, la qual acumula un desnivell de 60 metres sobre el nivell del mar. Hi ha un camí que surt del Passeig Manuel i Bernat i que transcorre arran de mar fins a arribar al castell. No té cap mena de pèrdua. Aquest és el recorregut a peu. Paral·lelament també es pot sortir amb cotxe des de la plaça de la Riera; agafar el carrer Francesc Campedrà tot recte, i posteriorment el carrer Marià Fortuny, el qual ens acaba portant al castell. El castell està penjat literalment arran dels espadats. Des de la seva posició albirem perfectament, a més de l’àrea propera al nucli de Lloret, el castell de Sant Joan de Blanes, que forma part d’una mateixa línia de fortificacions.
El castell de Sant Joan és una fortificació del municipi de Lloret de Mar (Selva) declarada bé cultural d’interès nacional
La seva construcció es remunta al segle XI dC i les dades documentals més antigues que coneixem de la fortalesa són de l’any 1041. El document és una donació dels vescomtes Guerau i Ermessenda a Sicardis, néta del vescomte de Girona, Seniofred, i senyora de Lloret. Després de la mort de Sicardis (l’any 1104), els terrenys feudals van passar a ser compartits pel seus fills Bernat Umbert (bisbe de Girona) i el seu gendre Bernat Gaufred (els descendents del qual van esdevenir senyors del castell de Palafolls). A la seva mort, el bisbe Bernat Umbert va llegar la seva part a la seu de Girona. Després d’alguns conflictes, Guillem de Palafolls també va fer donació de la jurisdicció a la seu de Girona. A partir d’aquest moment el feu va passar a pertànyer exclusivament a la Seu del Capítol de la catedral de Girona. La seva jurisdicció va ser exercida per un paborde. Uns anys més tard, vers el 1170 o el 1171, Bernat de Palafolls, dictà el seu testament, segons el qual la seu de Girona rebia l’altra meitat del castell de Lloret i gaudia, per tant, de tota la propietat.
Durant el regnat de Pere el Gran el castell va patir els atacs de l’armada francesa que el van deixar parcialment danyat. Cap al 1356 va patir un atac de la flota genovesa que el va deixar molt malmès. El 1372, Pere el Cerimoniós, va vendre el dret de bovatge del castell de Lloret, junt amb el de molts altres indrets. Durant el regnat de Pere el Cerimoniós, immers en molts conflictes, es va fer evident la necessitat de portar a terme la restauració de la fortalesa (una sentència del 1378 establia que els habitants del terme del castell de Lloret estaven obligats a treballar en la reparació del castell i a fer-hi serveis en cas de guerra). Al llarg del segle XV es van fer importants reformes en la fortificació (no s’ha aclarit si per reparar encara les destruccions provocades per l’atac genovès o per resoldre problemes estructurals derivats dels moviments sísmics que van afectar aquesta zona entre els anys 1427 i 1431). En el segle XVI es va iniciar un període de decadència per a la fortalesa. La defensa de Lloret obeïa ja a altres estratègies i a finals de segle es construïa, per 150 lliures, una gran torre de defensa en el nucli marítim. 
Durant el segle XVI la fortificació va prendre, a grans trets, l’aspecte que coneixem actualment, amb un recinte sobirà a ponent (amb la torre de l’homenatge) i un pati a llevant rodejat d’habitacions al nord i a l’est i obert per la banda del migdia. Però durant aquest segle es va iniciar un període de decadència i abandó de la fortalesa. Durant la primera meitat del segle XVII el castell encara va estar en funcionament, però després va quedar deshabitat i, al llarg del segle XVIII només s’utilitzava la torre de l’homenatge com a punt de guaita. 
L’any 1790 el Comú i els habitants de Lloret van fer la petició al Real Consejo de Hacienda que permetés la incorporació del castell i el seu terme al patrimoni reial, proposant el pagament de 8.000 lliures al Capítol de la Catedral com a compensació per la pèrdua dels seus drets. El castell va pertànyer al Capítol de la Catedral de Girona fins al 1807 (tot i que el plet ja s’havia resolt favorablement per als habitants de Lloret l’any 1802). El castell va ser bombardejat per l’armada britànica l’any 1805.
A l’inici del segle XIX el castell estava en runes, quedant en peu només la torre. El castell fou confiscat per l’Estat el 1855, arran de les lleis desamortitzadores, passant a mans del Ministerio de Finanzas. Durant la guerra contra Anglaterra que va fer cèlebre la batalla de Trafalgar, un vaixell anglès que volia repostar aigua en la platja de Fenals va voler dispersar a la gent que s’havia agrupat entorn el castell per tal d’observar la maniobra i va disparar diversos trets, un dels quals va partir longitudinalment la torre en dos. Una meitat va caure el 1920 degut a un llamp. A partir d’aquell moment, la fortalesa de Lloret només va ser una petita referència. 
L’estiu de 1964 una excavadora, pertanyent a una urbanització veïna del castell, sense previ avís ni permís de cap mena, obrí un vial que partí el castell en dos, destruint la base de la torre de l’homenatge i una sitja; això impossibilità la total recuperació i dificultà en gran manera la restauració. El fet fou denunciat per l’Associació Espanyola d’Amics dels Castells, la qual inicià les gestions per tal de salvar les restes del castell. S’elaborà un projecte de restauració, aprovat per la Direcció General de Belles Arts, que restà pendent de la decisió i l’interès de l’Ajuntament de Lloret.
Quan es va celebrar el mil·lenni de la primera aparició del nom de Lloret en un document, amb l’eufòria general per recuperar la història hi va haver un primer intent de salvar i dignificar les restes del castell. Parlem dels anys 1965-68, idesprés de 1983-84, un cop que l’Ajuntament va aconseguir que l’administració central cedís al municipi els terrenys on estava situada la fortalesa, va començar a consolidar muralles i pedres.
Les excavacions dutes a terme per Armand de Fluvià entre 1965-1968, van posar al descobert les restes del castell, la qual cosa va permetre que l’any 1968, l’aparellador Ricar Canals, en realitzés un plànol, permetent esbrinar que la torre mestre era en un dels angles del recinte fortificat, el de migjorn. La torre tenia un diàmetre interior de 5,40 metres, i el gruix de les parets era de 135 cm. A part d’esbrinar les dades originàries de la torre de l’homenatge, aquestes excavacions també van permetre saber que el recinte o clos de muralles tenia una planta rectangular, i el mur de tramuntana feia uns 27 metres de llarg, semblantment als altres dos, que confluïen al costat de la torre.
Els anys 1989-1990 es va restaurar part de la imatge primigènia que havia tingut el castell com la torre de l’homenatge, rodona, i el realçament del mur perimetral. Més tard es va dur a terme una campanya d’excavacions arqueològiques durant els anys 2000-2001, amb la museització corresponent.
El castell està construït sobre un petit promontori, al centre del qual trobem la gran torre mestra, de planta circular, d’una alçada aproximada d’uns 18 metres d’altura. La torre està envoltada per un gran mur perimetral, d’uns cinc metres d’alçada aproximadament, el qual defineix la planta o silueta triangular primigènia que havia tingut el castell en origen. I és que el castell ocupava un espai triangular d’uns 500 metres quadrats de superfície, protegit per la part de l’interior mitjançant una fossa d’uns tres metres de profunditat. Cal imaginar-se’l com una construcció defensiva molt simple, amb una part bàsica que era la torre, destinada a servir de talaia, rodejada d’un recinte emmurallat. A l’interior d’aquest recinte hi havia unes dependències molt senzilles, de planta quadrangular o trapezoïdal fetes amb murs de pedra i morter, on vivien els senyors del castell i el seu encarregat .

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Sant_Joan_de_Lloret_de_Mar
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Gener 2020

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Montpalau

Nom del castell: Montpalau
Data de construcció: XI
Municipi: Pineda de Mar
Comarca: Maresme
Altitud: 264 m
Coordenades: E 472550.4 N 4610105.1 (UTM31N - ETRS89)
Com arribar-hi: situat al cim d’un turó on s’hi accedeix primer per la carretera que va de Pineda de Mar a Hortsavinyà, deixant aquesta carretera per agafar el trencall que du a la C-32. Se segueix sense entrar en aquesta autovia i es passa per sota d’un túnel fins arribar a la masia de can Martorell. A partir d’aquí cal pujar a peu en uns 30 min o en 4x4 fins a prop del cim.
El castell de Montpalau és un castell de Pineda de Mar (Maresme) situat al cim del turó de Montpalau, als vessants pinedencs del massís del Montnegre. Durant el segle XVII, la batllia de Montpalau comprenia els termes de Pineda de Mar, Sant Pere de Riu, Hortsavinyà, Sant Pol de Mar, Canet de Mar, Calella, Sant Cebrià de Vallalta i Sant Iscle de Vallalta. És un edifici declarat bé cultural d’interès nacional.
Castell termenat. Documentat el 1082. Certes cròniques expliquen que el castell fou cedit pel comte Borrell II a un cavaller franc; però el primer personatge real que hom troba a la història del castell fluctua entre els anys 1035 i 1076, quan Umbert Odó «Umbertus» i la seva muller Sicardis, senyors del Montseny, prestaren jurament a Ramon Berenguer I pels castells de Montpalau (Mont Palaz) i de Gironella. Durant el segle XII, els vescomtes de Cabrera van anar adquirint el ple domini de la jurisdicció de Montpalau, possessió que van mantenir fins al 1574, quan va ser venuda a Francesc I de Montcada, marquès d’Aitona. Fou Bernat de Cabrera que reparà (segle XIV) el castell; se suposa que en aquesta època és quan el castell rebé l’estructura arquitectònica que actualment s’albira malgrat el seu enderrocament. Dels Montcada passà, per via matrimonial, a la casa ducal de Medinaceli (1756).
Cal destacar que aquest castell tenia un paper de fortalesa, no una funció residencial o d’habitatge permanent. La seva funció era més aviat simbòlica, d’intimidació de la pagesia i punt d’encontre esporàdic dels cavallers en les seves guaites (tasques de vigilància). Molts segles abans de la construcció del castell, el lloc havia estat ocupat per un assentament ibèric que ha deixat nombrosos vestigis, datables a partir del segle IV aC, poblament que va tenir continuïtat en època romana. Probablement, la major part de la pedra d’aquest antic assentament degué ser utilitzada per a l’edificació del castell medieval. 
Actualment, el castell de Montpalau es troba molt malmès i en estat ruïnós. Hi ha vestigis que testimonien ocupació humana en època ibèrica. Els murs que resten de la fortalesa medieval defineixen un recinte de planta quadrada, que no sobrepassa els 28 m, ni de llargada ni d’amplada; aquests murs són fets amb un aparell de carreus poc treballats disposats en filades horitzontals, no gaire regulars, i lligats amb morter de calç i sorra. Els angles són de carreus ben tallats, de pedra més groguenca que la utilitzada en els murs, que és grisa, i disposats al llarg i de través. En el mur de la banda S trobem una finestra de doble esqueixada, amb arc de mig punt a l’exterior i llinda plana a l’interior. L’arc és tallat en un sol bloc, i n’hi ha tres més, d’idèntiques característiques, però successivament més petits a mesura que ens apropem a l’interior. La llinda també és treballada en un sol bloc, on són tallades les arrencades dels muntants, fets amb carreus ben tallats. La finestra és feta amb el mateix tipus de material que els angles. Dels murs que devien tancar aquest recinte per l’E i pel N només en queda l’arrencada i part del fonament. Manca tot l’angle NE, on trobem un altre mur de característiques i orientació completament diferents. Hi ha restes de murs interiors, de muralla dels segles X i XIV, però el segon recinte ha de tenir relació, més aviat, amb una remodelació d’època avançada, potser ja del segle XV. 
Gairebé al centre del recinte, s’alçava una torre circular, avui completament enrunada. El diàmetre exterior era d’uns 6,5 m, i el gruix de les parets, d’1,45 m. Fou alçada amb un aparell molt semblant al dels primers murs descrits, la qual cosa fa pensar en un mateix moment constructiu. El mur situat on hi hauria d’haver l’angle NE, inclinat gairebé 45° respecte dels anteriors, fa poc més de 13 m. Als extrems es veu l’arrencada de sengles murs, dels quals el que es troba a llevant -gairebé només se’n conserva el fonament- s’uneix amb el mur E del recinte del segle XV.
En el punt on s’uneixen aquests murs i l’esmentat primerament, hi ha les restes de la capella, situada en un nivell inferior al del mur del segle XV, que sembla inutilitzar-la, i mostra clarament que és posterior. Queden també, dalt d’aquest mur, les restes de la part baixa d’una espitllera rectangular, d’esqueixada simple, no adaptada a l’ús d’armes de foc, i per tant, anterior a la difusió d’aquestes.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Montpalau
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Gener 2020