dilluns, 17 de gener del 2011

Tamarit

Nom del castell: Tamarit
Data de construcció: segle XI
Municipi: Tarragona
Comarca: Tarragonès
Altitud: 17 m
Coordenades: E 362545.2, N 4554726.3 (ED50 UTM 31N) Longitud: 1º 21' 40.61'' Latitud: 41º 7' 49.29'' (GPS)
Com arribar-hi: cal sortir de l’autopista A7 a la sortida Torredembarra-Altafulla, dirigir-se a Altafulla i seguir l’antiga N-340 fins on hi ha la indicació del càmping Tamarit. Des d’aquí cal anar a buscar la línia de costa on hi ha el castell.

Alguns historiadors han atribuït un origen islàmic al lloc de Tamarit. Al s. XI constituïa una castellania del comtat de Barcelona. Una de les primeres notícies data del 1049, quan Bernat Sendred de Gurb va vendre la
castellania al comte barceloní Ramon Berenguer I. Aquest, al seu torn, entre el 1050 i el 1053 la infeudà a Sunyer, amb l’obligació de residir a la fortalesa, al voltant de la qual es formà un nucli de poblament, i de lliurar-li la meitat de les captures de peix i corall que pogués fer. Aquesta darrera condició testimonia la importància del port de Tamarit en època medieval, amb un actiu comerç, fet que li donà el dret de cobrament de l’impost de la lleuda (impost que gravava l’entrada de mercaderies a les ciutats i viles on hi havia mercat).
Recuperats els drets sobre el castell per part del comte de Barcelona, aquest, el 1060, l’infeudava a Bernat Amat de Claramunt, els descendents del qual senyorejaren el lloc fins al final del s. XIII en qualitat de feudataris i comdors (auxiliars del comte en el govern i l’administració) dels comtes de Barcelona.
Els Claramunt van subinfeudar la fortalesa a diversos personatges, i vers el 1250 es documenta a l’indret una família de cavallers cognomenats Tamarit com a castlans del castell. Cap a mitjan s. XIV, el domini del castell
passava a mans del baró Francesc de Vallgornera, el qual el va vendre a la mitra de Tarragona, que en conservà la jurisdicció fins al s. XIX, moment en què el poble de Tamarit era abandonat a causa de les febres palúdiques ocasionades per l’entollament de les aigües del Gaià.
A l’inici del s. XX, un particular va comprar el castell, que fou restaurat i habilitat com a residència.
A l’interior del castell hi ha l’església de Santa Maria, una de les parròquies més antigues del Baix Gaià. 
De tot el junt d’edificacions que componen el recinte del castell, centrades per una plaça i envoltades d’una muralla, destaca, d’època romànica, una gran torre de planta quadrangular situada al costat de l’església; feta amb carreus molt ben escairats de mida mitjana, es pot datar entre els ss. XII i XIII. La resta de construccions poden ser ja gòtiques, fins i tot posteriors, a causa de les nombroses restauracions que s’hi han dut a terme.

Nota: extret del volum Tarragonès de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, juny de 2000.
Jordi Gironès Vilardebò / Gener de 2011


+ fotografies: CastellsCatalans/Tamarit
+ Informació en PDF : Tamarit


El Catllar

Nom del castell: El Catllar
Data de construcció: segle XI
Municipi: El Catllar
Comarca: Tarragonès
Altitud: 74 m
Coordenades: E 359531.5, N 4559803.5 (ED50 UTM 31N) Longitud: 1º 19' 27.22'' Latitud: 41º 10' 32.01'' (GPS)
Com arribar-hi: es troba al cantó oest de la població del Catllar.

Un document del Llibre Blanc de Santes Creus ha fet suposar a l’historiador Morera i, de retruc, a l’escriptor Josep Iglésies que el castell del Catllar ja estava edificat l’any 1069.
El castell del Catllar s'alça damunt les restes d'un poblat fortificat a l'edat del ferro (segles VII-V a. C.) en un turó que domina un dels meandres del riu Gaià. 
L'estructura que s'observa actualment és el resultat del seu creixement a partir d'una muralla i torre primigènies a les que s'hi van afegint dependències principament entre els segles XIII i XVI, és en aquest darrer segle quan el castell experimentà el seu creixement més notable, quedant configurat com una edificació amb fossat, de planta triangular, perímetre murallat amb dues torres a la façana principal i l'interior articulat per un pati central.

El 10 de juny de 1344 fou signada al Catllar –Castlario, el 1279– una escriptura per la qual els procuradors del monestir de Poblet adquirien de Pere de Requesens els drets de senyoriu sobre Butsènit i altres llocs del comtat d’Urgell, i amb els diners que rebé el venedor, comprà a la vegada, en nova escriptura, els drets de l’esmentat Humbert de Montoliu sobre la vila del Catllar i les de Vilallonga i Puigdelfí, passant aquell senyoriu a poder de la casa de Requesens. Val a dir que una altra versió de la introducció del llinatge Requesens estima que, el 1330, Berenguer de Requesens casà amb Blanca de Montoliu, senyora del Catllar i Puigdelfí.
El feu del Catllar era enterament reial i lliure de tota altra jurisdicció, gaudint el senyor dels mer i mixt imperis i del domini sobre el terme i el poblat. Aquest castell fou tingut en compte durant la guerra de la Generalitat contra el rei Joan II. 
La localitat del Catllar, que es manifestava contraria a Joan II, estigué assetjada pel comte de Prades durant uns dies d’agost de 1464. Quan, el 30 d’aqueixos mes i any, fou lliurada, pel prior de Navarra, Vilafranca del Penedès als joanistes, la conseqüència immediata fou el lliurament del Catllar, castell que havia estat defensat pel navarrès Menaut de Beaumont.
L’any 1641, resultà d’importància el combat del Catllar, en el qual restaren malparades les forces de Frederic Colona, conestable de Nàpols i príncep de Butera. 
«La vila de Catllar —comenta Morera— assolí cert desenvolupament industrial, i semblant riquesa pot assegurar-se que és deguda al senyoriu que va gaudir abans de la supressió de tot dret feudal, puix pertanyent
dit senyoriu als comtes de Santa Coloma, els últims posseïdors muntaren un gran establiment amb aigua del Gaià, per a la fabricació de paper en gran escala, convertida en el segle passat en fàbrica de teixits, i actualment en l’elaboració de paper comú i de peces de drap per a sacs, borrasses, civaders i altres atuells d’envàs».
L’any 1842 , el comte de Santa Coloma va vendre a Josep Safont diversos immobles, entre els quals els del
Catllar, «y de consiguiente el castillo ó casa antigua enteramente inhabitable y destruido con una hera y pajar y una porción de tierra inculta de cabida un jornal poco mas ó menos». Entre els individus que són esmentats com propietaris de terrenys contigus, hi ha Josep Gatell, d’Altafulla. Al cap dels anys, propietari del malmès castell del Catllar, que conserva dues torres de planta rectangular, trossos de la paret mitgera i el pou del glaç.
L'any 2002 l'ajuntament adquirí la propietat de l'edifici, fins aleshores de propietat privada, i va iniciar els treballs d'excavació arqueològica del seu interior i posteriorment els de la seva de recuperació i consolidació. D'aquesta manera s'ha pogut recuperar un edifici històric emblemàtic per a la població i alhora ha permès que el castell sigui la seu del Centre d'interpretació dels castells del Baix Gaià. 
Així mateix, el castell forma part de la Ruta dels castells de frontera promoguda des de la Direcció Gral. de Turisme de la Generalitat de Catalunya.

Jordi Gironès i Vilardebò / gener de 2011

+ fotografies: CastellsCatalans/Catllar
+ Informació en PDF : Catllar

Altafulla

Nom del castell: Altafulla
Data de construcció: segle XI
Municipi: Altafulla
Comarca: Tarragonès
Altitud: 90 m
Coordenades: E 363450.0, N 4556635.0 (ED50 UTM 31N) Longitud: 1º 22' 17.88'' Latitud: 41º 8' 51.71'' (GPS)
Com arribar-hi: el castell es troba situat al capdamunt de la mateixa vila d’Altafulla.

L’etimologia d’Altafulla prové, segons alguns filòlegs de l’aràbic al-tahuila, «el camp». Si realment aquesta és l’etimologia de l’indret —on hi ha pedreres explotades en temps reculats—, es desprèn la circumstància que els sarraïns batejaren o rebatejaren el lloc, així com que el paratge era reputat forani, per ells.

L’existència d’Altafulla pot assenyalar-se ja en la primera dècada de la segona meitat del segle XI. «A la part final del riu Gaià , tocant a la costa, precisament damunt la ratlla de la via Augusta, es consignen alguns establiments en aquest període. Tamarit és concedit el 1050, però l’ocupació no es va fer efectiva fins una mica més tard. El 1056 es dóna Clarà. El 1058 o 1059 Ullastrell, vora Tamarit, i en els límits s’indica el castell d’Altafulla, a més del de Tamarit». EIs donadors eren els comtes de Barcelona i estimem que el Puig d’Ullastrell, que llavors era concedit a Bernat Amat, té relació amb el topònim Bonastre, força veí. 
Al Llibre Blanch de Santes Creus trobem consignades diverses al·lusions a Altafulla, com a límit del castell de Montornès el 1173.
La vila i castell d’Altafulla formaven part de la baronia d’Entença, i, en retornar dita baronia al rei Jaume II, cedint-la a son fill, en Ramon Berenguer, el 6 de Maig de 1324, l’esmentada vila va incorporar-se al comtat de Prades, que mitjançant la corresponent permuta passà al seu germà l’infant Pere.
En els fogatjaments de 1358 i 1370 se situa com senyor d’Altafulla i la Nou, Berenguer de Requesens. 
Lluís de Requesens, fill de Bernat de Requesens i de Caterina de Cardona, va vendre els feus d’Altafulla i la Nou a un parent, Pere de Castellet i de Requesens. Pere de Requesens, ja senyor d’Altafulla el gener del 1474 expedí, el 6 de setembre del 1484, un privilegi afavoridor per als vassalls. Violant de Castellet, pubilla, casà, el 1538, amb Riambau de Corbera-Santcliment.
El 1562 era senyor d’Altafulla Pere de Castellet i entrat el segle XVII, «Altafulla y Lanou» eren possessió dels hereus de Don Guillem de Sent Climent, i sabem que Lluís de Corbera–Santcliment (mort el 1637) fou baró d’Altafulla i senyor de la Nou. Anys després, Josep de Corbera-Santcliment, baró de Llinars, va vendre Altafulla i la Nou a Francesc de Montserrat i Vives, castlà de Montbrió, baró de Ribelles i senyor del Morell, Tamarit i Botarell; aquest darrer ja ho posseïa quan, el 13 de febrer del 1681, el rei CarIes II li concedí el títol de marquès de Tamarit.
En el Diccionario... Madoz manifesta sobre Altafulla: «Fuera de la villa, en la cima del cerro en que está colocada, hay un antiguo castillo bastante bien conservado, y que da indicios por la solidez de su fábrica, torres y aspilléras que le rodean, haber sido en otro tiempo una fortificación de alguna consideración: también en el recinto de la población se conservan tres torreones construidos con mucha solidez en tiempo de la dominación árabe».
El Castell-palau d'Altafulla o dels Montserrat té forma poligonal, amb torres angulars i el conjunt es troba en bon estat, producte de diverses modificacions a l'interior durant el segle XVII

Jordi Gironès i Vilardebò /gener de 2011

+ fotografies: CastellsCatalans/Altafulla
+ Informació en PDF : Altafulla

Ferran

Nom del castell: Ferran
Data de construcció: segle XI
Municipi: Tarragona
Comarca: Tarragonès
Altitud: 17m.
CoordenadesE 362348.7, N 4556434.3 (ED50 UTM 31N)  Longitud: 1º 21' 30.81'' Latitud: 41º 8' 44.54'' (GPS)
Com arribar-hi: Per la carretera T-202, des de la A-7, és troba al mig de la pedania de Ferran, dins el terme municipal de Tarragona, entre Tamarit i Altafulla.
El seu origen es remunta al segle XI, quan era només una torre de vigilància dins el terme del castell de Tamarit. Aquesta torre està documentada d'ençà el 1197 fruit d'una donació testamentària en que Guillem de Granada deixa el castell de Ferran (junt amb el de La Granada) al seu nebot Berenguer de Castellet.
Al llarg del segle XIV va estar sota el domini de l'església de Tarragona i va passar a les darreries del segle XVII, a mans del marquès de Tamarit, Francesc de Montserrat i Vives. Actualment el castell és una construcció gòtico-renaixentista molt modificada en època moderna amb esperit historicista i romàntic. Està format per diferents cossos fortificats, entre els que destaca una torre lateral emmerletada, amb una garita angular. Hi ha diverses finestres coronelles de tradició gòtica i altres de renaixentistes, de tipus mixtilini, amb l'escut dels marquesos de Tamarit, propietaris del lloc a partir del segle XVII.
A l'actualitat el castell és una casa residencial de propietat privada i no es permet de visitar-ne l'interior.
Nota: extret de la Wikipedia Castell de Ferran

Informació en PDF: Ferran
+ fotografies: CastellsCatalans/Ferran


Montoliu (o Santa Margarida)

Nom del castell: Montoliu
Data de construcció: segle XII
Municipi: La Riera de Gaià
Comarca: Tarragonès
Altitud: 82 m
Coordenades: E 362736.5, N 4557421.5 (ED50 UTM 31N) Longitud: 1º 21' 46.65'' Latitud: 41º 9' 16.77'' (GPS)
Com arribar-hi: el castell de Montoliu, també conegut com el Castellot, es troba a 2 Km al sud de La Riera de Gaià on hi ha la urbanització que pren el nom del Castellot, en clara referència a les restes d’aquest castell.

D’entrada, aprofitem part de la descripció que de la Riera de Gaia figura en una guia excursionista publicada el 1934: «És població situada a 40 m d’altitud i damunt la confluència de la riera de Salomó i el Gaià.
Presideix els magnífics regadius que hi ha a la riba d’aquests dos cursos d’aigua. Forma municipi amb Ardenya i Virgili. L’església parroquial és dedicada a Santa Margarida.
El maig del 1182 ja surt consignat el castell de Montoliu: Guillem de Claramunt cedeix, en vassallatge, a Berenguer de la Tallada i els seus unam quadram terre quam habeo in territorio Terrachone, in terminio castri de Monte Olivo, in loco que vocant Cequita. Aquest darrer topònim correspon a la Secuita.
Sembla que podem resoldre sense lloc a dubtes que el castell era propietat de la família Claramunt: hem vist esmentat, pel 1182, el nom de GuilIem de Claramunt com a marmessor.
El 8 de juliol del 1232, Guillem de Montoliu cedí tots els seus drets sobre la Pobla de Montornès en favor del monestir de Santes Creus.
Al segle XIV consta com a senyor del castell Ramon Folc, vescomte de Cardona i, posteriorment, Ramon de Vilafranca. Al segle XV pertany a Joan de Buixadors. El juny de 1611, l’arquebisbe de Tarragona, Bernat, cedí a Guillelme de Claromonte la part dels delmes del terme de Monte Olivo.

El castell va ser derruït durant la guerra del Francès, als inicis del segle XIX.
Malgrat el seu estat ruïnós es possible identificar plenament la seva estructura. Es conserva en bona part una torre de planta circular dels segles XI-XII i un cos de planta rectangular, de dos pisos, amb volta apuntada, edificat sobre el pany de la muralla en època més tardana, segurament als segles XIII o XIV. També és identificable el fossat, excavat a la roca i d’una amplada notable, ara cobert de vegetació.

Jordi Gironès i Vilardebò / gener de 2011


+ informació en PDF: Montoliu
+ fotografies: CastellsCatalans/Montoliu