dimarts, 28 de novembre de 2006

St.Martí Sarroca (Alt Penedès)


El castell de Sant Martí Sarroca s’alça a una altitud de 341 metres, arran d’una cinglera situada damunt la riera de Pontons i, per tant, en una privilegiada situació per controlar el camí que va des de la plana del Penedès vers la Llacuna i Santa Coloma de Queralt.
Aquest indret tenia, doncs, gran importància com a frontera de marca a finals del segle X i servia tant per assegurar el camí esmentat vers Santa Coloma com per anar avançant cap al sud i   ponent en terrenys planers ocupats pels sarraïns. Aquest castell tenia una fàcil connexió amb el proper de Font-rubí, situat ja en una zona més muntanyenca.

Les primeres notícies sobre el castell de Sant Martí, aleshores «Sancti Martini», daten de finals del segle X quan el magnat anomenat Galí o Galind, governador o veguer de les fronteres del Penedès, emprengué des d’aquest castell la colonització dels erms i estanys de Calders (actual Baix Penedès).
El 1934 el castell era de la jurisdicció del marquès de Dues Aigües. El 23 d’agost de 1963 començaren les obres de reparació i neteja del castell que aleshores ja era propietat de l’Ajuntament. Posteriorment ha seguit una complerta restauració que fa que actualment puguem gaudir d’un dels castells més vistosos de Catalunya, bo i acceptant que força diferent d’aquell primitiu castell. Actualment és utilitzat per diverses cerimònies i fins culturals de la contrada.

El castell és poligonal, de planta irregular concentrada i de disposició arbitrària a causa de les successives reformes fetes. Hom assegura que les dues torres rodones del costat nord-oest daten del segle XII.

Nota: per fer aquest escrit he recollit la major part de la informació històrica del Volum III de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau en la seva segona edició de l’any 1992.

Jordi Gironès i Vilardebò / novembre de 2006

Font-Rubí (Alt Penedès)

Els castell de Font-rubí està situat en un turó que es desprèn de la serra del Bolet i a una altitud de 750 metres, en una situació privilegiada per la gran panoràmica que hi ha de tota la plana del Penedès, fet que explica el seu valor estratègic.
Els primers documents coneguts que parlen d’aquest castell daten del 983 amb el nom de «Fonte Rubea». Tres anys després el rei franc Lotari, en confirmar les possessions del monestir de Sant Cugat del Vallès, al·ludí a l’alou que Ansulf donà al monestir dins el terme de «castro Fonterubeo». Posteriorment, sota el nom de «Fontem Rubii» apareix en documents que fan referència a la repoblació feta en terrenys de Santa Oliva (1041).
Entre el 1078 i el 1082, Ramon Berenguer II convingué amb Bernat Guillem de Queralt encomanar a Rainardus el «Castello de Fontea- Rubea», fet que confirma que el castell depenia del comte barceloní i no del monestir de Sant Cugat.
La darrera notícia del castell data del 1847 quan Madoz, en el seu Diccionario, descriu Font-rubí fent referència a la residència d’una junta carlista (1838 al 1840) en la casa anomenada Fàbraga damunt la qual comenta l’existència d’un castell en runes «del tiempo de los árabes y fortificado por los franceses en la guerra de la Independencia ».
L’estat actual del castell és força ruinós, si bé encara queden uns panys de paret i una torre rodona que corre perill de desaparèixer, si no s’actua a temps per conservar aquest patrimoni casteller.
Des de la zona superior del turó s’endevina el que fou el clos del castell, arrenglerat a la cinglera.

Nota: per fer aquest escrit he recollit la major part de la informació històrica del Volum III de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau en la seva segona edició de l’any 1992.

Jordi Gironès i Vilardebò / novembre de 2006

Mes fotografies: CastellsCatalans/Fontrubí

dimecres, 4 d’octubre de 2006

Castelldefels ( Baix Llobregat)

El castell de Castelldefels s’alça a una altitud de 60 m sobre el nivell del mar i damunt la població a la qual ha donat el nom. Es troba a l’extrem d’una petita serralada, orientada de sud-oest a nord-est, i paral·lela a la línia de costa. Aquesta serra s’uneix al massís del Garraf a través del Puig de l’Olla (426 m) i aquest ho fa a la Morella (593 m), cim culminant del massís.
La situació del castell és ben estratègica, dominant el corredor litoral cap a Barcelona i també la línia de costa amb les escomeses per mar que sovint es donaven.
El turó on és situat el castell ja va ser prèviament colonitzat pels ibers, havent-se trobat (1965) restes arqueològiques com són una cisterna, ceràmica i restes del poblat.
Els primers documents que ens parlen de l’establiment del castell daten del segle X, concretament l’any 967, quan en el cartulari de Sant Cugat del Vallès s’esmenta el «kastrum Felix» amb una donació d’Ermengarda a Santa Maria (l’església que hi havia on es construí el castell). Alguns historiadors creuen que el mot «Felix» prové del nom d’una persona lligada al castell si bé no s’ha trobat cap document que ho testimoniï. Altres consideren que Fèlix prové del concepte romà «fèlix=fèrtil» donat que els romans utilitzaven aquest mot per descriure camps o llocs fèrtils.
Documents de l’any 972 fan referència al «Castrum Feles» com a situat en el terme del «Castrum Erapruniano», si bé el domini corresponia al monestir de Sant Cugat a través de l’església de Santa Maria abans esmentada (983). L’any 1024 el castell eradenominat «Chastello de Fels».
El poble de Castelldefels s’anà engrandint i configurant als peus del seu castell i durant el segle XVI veié construir-se una sèrie de torres de defensa situades prop de la costa per defensar-se de les incursions dels pirates.
El 1632, Castelldefels, Eramprunyà, Gavà, Viladecans, Sant Climent i Begues constituïen una baronia, i l’any 1733 el senyor de la baronia, Francesc Salvador de Bournonville, vengué la meitat del territori als Pérez Moreno per 36.000 lliures. Posteriorment la baronia passà als Foxà (o Foixà) i als Sarriera, i aquests la vengueren (1897) al banquer Manuel Girona i Agrafel, que inicià les obres de recuperació d’un castell que estava en un estat ben ruïnós. El seu fill Manuel Girona i Vidal tingué cura de continuar l’obra de restauració iniciada pel seu pare, la qual ha permès que avui tinguem un castell amb molt bon estat.

Nota: per fer aquest escrit he recollit la major part de la informació històrica de l’escrit del volum I de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1967 (segona edició del 1990).

Mes fotografies : CastellsCatalans/Castelldefels

Eramprunyà (Baix Llobregat)

El castell d’Eramprunyà s’enlaira a una altitud de 438 m en un estrep rocallós i encinglerat situat a llevant del massís del Garraf del qual en forma part.
Al seu peu hi ha l’ermita romànica de Santa Maria de Bruguers (segle XIII) des d’on s’enfila el camí fins al castell.
Els primers documents en què apareix el nom del castell daten de l’any 957 i concretament del Cartulari de Sant Cugat del Vallès i del Liber Feudorum Maior. Aleshores consta que els personatges «Ennego» i «Flodeberga» donen al cenobi de Sant Cugat la terra que fou del difunt «Mascharone» dins del terme del «castro Erampruniano» (posteriorment Eraprugnamo i Eraproniano).
Documents dels anys 976,977, 978, 986 i 1108 apliquen a Eramprunyà el nom «Rodanes» sense que fins ara hagi quedat aclarit el per què tenint en compte que Rodanes ja és un castell per ell mateix (damunt Martorell).
Els primer senyors del castell foren descendents del matrimoni de Geribert, germà i successor del vescomte barceloní Udalard (defensor de Barcelona l’any 985) i Ermengarda, filla del comte Borrell.
El 1323, el rei Jaume II, que necessitava diners per a la conquesta de les illes de Sardenya i Còrsega, va vendre de manera perpètua i hereditària a Pere March, el seu tresorer, el castell amb totes les possessions, vassalls, pagesos de remença, terres, conreus, fonts, rius, aigües i aqüeductes, caça i pesca. Els March van ser senyors d’Eramprunyà fins al segle XVII.
Posteriorment el castell va tenir diversos propietaris fins a l’abolició de les senyories jurisdiccionals durant el segle XIX. El 1897 el va adquirir el banquer Manuel Girona.

El castell té dos recintes: el sobirà, amb les fortificacions que defensaven el castell i la residència del senyor, i el jussà, amb l’església, el cementiri i una gran cisterna. De l’antic cementiri es conserven set tombes excavades a la roca, sis de les quals són antropomorfes. La seva datació cal situar-la al segle X.
La capella del castell s’esmenta per primera vegada el 981 en el testament d’un vicari comtal del castell d’Eramprunyà. Als segles XI i XII apareix també documentada en diverses deixes testamentàries que es van fer a la parròquia de Sant Miquel.

Nota: per fer aquest escrit he recollit la major part de la informació històrica de l’escrit del volum I de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1967 (segona edició del 1990).

Mes fotografies : CastellsCatalans/Eramprunyà

dimecres, 21 de juny de 2006

Castellciuró (Baix Llobregat)

El castell Ciuró es troba situat a un quilòmetre de la vila de Molins de Rei, a la qual pertany, i a una altitud de 155 metres.
El seu emplaçament és força estratègic per estar edificat en el turó més occidental del brancal que surt del turó de can Ribes (406 m) unit, i a molt poca distància, amb el puig d’Olorda (424 m). Aquesta situació fa que tingui una bona perspectiva del curs del Llobregat i de l’antiga vila de Molins de Rei, fundada a finals del segle XII a partir d’uns molins establerts per concessió del comte Alfons I.
El castell Ciuró fou construït on hi havia la «turre de Guadallo», esmentada l’any 998, i en el cos de l’edifici hi trobem paret en «opus spicatum».
L’indret on hi ha emplaçat el castell fou concedit als hospitalers en el segle XII segons consta en un document del 1162 en el que és conegut com a «Cidró».
L’any 1202 era propietat de l’Orde del Temple, la qual s’encarregà d’edificar un nou castell o una torre de defensa, sense assegurar quina de les dues edificacions fou la realment feta. Un segle després el castell passaria al domini directe del rei Jaume II.
La primera notícia de la capella de Sant Marçal, situada a redós del Puig Ciuró (o Cedró), data del 1314 coincidint amb la finalització de la preeminència dels templers al nostre país.
L’any 1320, el sobirà concedí permís a Simó des Llor (de Lauro) per edificar un nou castell a l’indret, i el 1332 Molins de Rei i el lloc de Ciuró foren venuts per 10.000 sous.
El 1632, «Molin de Rey» i «Santa Creu d’Orde» consten com a llocs propietat de la comtessa Benavent si bé aleshores el castell ja devia trobar-se en molt mal estat de conservació.
L’actual propietari és el senyor Lluís Vila, veí de Molins de Rei segons consta en l’edició del 1990 de Els Castells Catalans de l’editor Dalmau.

Nota: per fer aquest escrit he recollit la major part de la informació històrica de l’escrit sobre Castell Ciuró del volum I de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1967 (segona edició del 1990).

Jordi Gironès i Vilardebò / juny de 2006

Mes fotografies : CastellsCatalans/Castellciuró

Olorda (Barcelonés)

El poblat d’Olorda fou municipi independent fins a l’any 1915 quan el terme ou dividit entre Sarrià, Sant Feliu i Molins de Rei. L’església i els voltants pertangueren a Sarrià i el 1921 passaren a formar part de Barcelona amb tot Sarrià.
Del «Monte Olorda» se’n parla l’any 993 al cartulari de Sant Cugat del Vallès, i l’aparició de noms personals identificats amb l’indret no els trobem fins al segle XIII amb P. d’Olorda (1226) i Berenguer d’Olorda (1229).
A Olorda hi hagué castell tal com ho confirma el fogatge de 1365-70, si bé sabem que el 1355 el «Castell Delorda» havia estat venut a Pere des Llor, pare de Simó, pel rei Pere «el Cerimoniós», i uns vint anys després el «Castell de Lorda» pertanyia a Berenguer de Relat, que també posseïa el Castell Ciuró.
El 1471 aquests dos castells pertanyien a Lluís de Relat, el 1537 al donzell Lluís Pou i el 1542 a Lluís Desvalls qui va vendre els termes dels dos castells als Requesens-Zúñiga, família mestressa aleshores de la baronia de Castellvell de Rosanes.
Queda ben clar que els castells de Ciuró i d’Olorda sempre anaren de bracet pel que fa a la història comuna, si bé el d’Olorda sempre va tenir una funció més de guaita per la qual es malmeté abans en perdre més aviat la funció per la que va ser edificat. Informacions del 1430 ja ens parlen d’un edifici molt malmès sota el nom de «Castro del Orde».
Amb tot, però, mai no ha estat identificat el lloc exacte on s’ubicà el castell d’Olorda, si bé és molt probable que estigués emplaçat en el turó més alt de Santa Creu prop d’on avui hi ha la creu damunt la pedrera de ciment que en el transcurs dels anys ha anat deformant aquesta muntanya.
D’acord amb la informació documental de la que es disposa, la jurisdicció del castell d’Olorda incloïa els territoris de Vallvidrera i Sant Bartomeu de la Quadra, però no tingué mai una vida pròpia perquè els senyors preferiren sempre viure al castell Ciuró on hi havia més facilitats i una millor comunicació amb la resta de viles de la comarca.

Nota: per fer aquest escrit he recollit la major part de la informació històrica del volum I de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1967 (segona edició del 1990).

Jordi Gironès i Vilardebò /juny de 2006

Mes fotografies : CastellsCatalans/Olorda

dijous, 1 de juny de 2006

Gelida (Alt Penedés)


El castell de Gelida s’alça a una altitud de 310 metres i es troba dins del terme municipal de Gelida, propietària actual del castell des de 1968.
Està situat en un contrafort del cordal que arrenca des del Pujol de Migjorn (599 m) en direcció a ponent i que acaba just on hi ha el poble. Aquest cordal està solcat pel torrent de Sant Miquel al nord i el de la font de Cantillepa al sud, fet que permet que estigui quelcom encimbellat i amb una molt bona panoràmica de la plana del Penedès i castells llunyans que des d’aquí es veien en temps medievals.

Les primeres notícies que tenim d’aquest castell daten del 30 de març de 963 quan «Mirone», comte i marquès, va vendre el castell de Masquefa a Ènyec —anomenat Bonfill— on també hi consta el «terminio de castrum Gellito». En una altra venda de castell, en aquest cas el de Cervelló, feta el 992 pels comtes Ramon Borrell de Barcelona i Ermengol I d’Urgell, apareix també el «terminio de castrum Gellita».
El 1040, el «kastrum Gellita» seguia limitant amb el terme de Masquefa i amb Piera, essent Gerbert el posseïdor aleshores del castell.
Entre 1070 i 1086 el noble prelat Umbert Alemany, fill de Gerbert, era senyor del castell de Gelida i bisbe de Barcelona, deixant al seu nebot Guerau Alemany el castell i la seva església dedicada a Sant Pere.
Durant el segle XVI hi consten diverses famílies com a propietàries del senyoriu de Gelida: Bertran (1515), Despalau (1553), Erill (1555), Perapertusa (1581) i Salbà i Despalau (1583). Per altra banda, alhora hi ha informació que indica que els nobles de Castro, de Cervelló i de Montcada —emparentats entre ells— posseïren el castell durant el segle XVI. Informacions, doncs, que es contradiuen.

Durant la guerra contra Felip IV el castell fou defensat amb valentia i fou documentada una llista de despeses relacionades amb el cas (1651).
El castell fou enderrocat, com la resta de castells veïns penedesencs, per ordre de Felip V (1713-1714) i durant els segles XVIII i XIX Gelida fou un domini indivís del marquesat de Cerdanyola i la família Dalmau.
El 21 de novembre de 1965 es va constituir el Grup Local d’Amics dels Castells i l’any 1967 el castell fou comprat per l’Ajuntament de Gelida al senyor Mascaró Vinyeta, en representació de la seva filla menor Rosa Mascaró i Altimiras.

Les estructures més antigues del castell de Gelida corresponen a les torres situades a la part alta i mitjana de l’esperó rocós, que van ser obrades a finals del segle IX o inicis del X. A la part baixa hi ha l’església, d’origen pre-romànic però amb múltiples transformacions posteriors, la darrera de les quals és el campanar, de 1796.
A l’esquerra de l’església podem veure el cementiri construït el 1856 sobre les restes de tombes antropomorfes pre-romàniques.
Darrera l’església s’alça la torre de planta rectangular, del segle X, la funció de la qual era barrar el pas en aquest punt. A l’entorn d’aquesta torre s’edificarà densament —durant el segle XV— un cop adquirit el castell per Berenguer Bertran. L’estructura anomenda el forn forma part d’aquest conjunt. A les refeccions d’aquesta època corresponen el mur de la part superior, bastit sobre les restes de l’edificació anterior, que era enderrocada en part.
Les muralles i la torre formen part de les estructures de defensa sobre el torrent de Cantillepa. En aquest espai, entre la torre mitjana i el cos superior del castell, s’ubicava molt possiblement el nucli de poblament de Gelida a l’alta edat mitjana.
Sota el castell s’obren diverses coves  a l’interior de les quals s’han trobat testimonis d’utilització des de la prehistòria.

Nota: per fer aquest escrit he recollit la major part de la informació històrica de l’escrit sobre el castell de Gelida del volum III de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1992 (segona edició).

Jordi Gironès i Vilardebò / juny de 2006

Mes fotografies: CastellsCatalans/Gelida
+ informació en PDF: castell de Gelida
+ informació : amics del Castell de Gelida
+ informació a Viquipedia: Castell de Gelida

Castellvell de Rosanes (Baix Llobregat)


El castell de Castellvell es troba situat a una altitud de 369 metres en una estratègica situació dominant el pas pel corredor de la depressió penedesenca i alhora controlant el pas pel curs del Llobregat camí de Barcelona.
Des de la seva privilegiada situació hi ha una bona visió sobre els altres castells de la marca del Penedès i ben a prop seu hi ha els castells menors del Pairet i de Rocafort, edificats posteriorment.

El nom de Rosanes prové del cognom originari Rodanes (aquesta denominació fou també la primitiva del castell d’Eramprunyà) i Castellvell derivà amb el temps a Castellví, topònim que trobem a Castellví de Rosanes i Castellví de la Marca, si bé la denominació de «vell» té diverses teories. Una d’elles és la necessitat de diferenciar-se del proper castell de Rosanes (o del Pairet), edificat posteriorment. Una altra es deu al fet d’existir uns fonaments romans, i la darrera és la que fa referència a la reedificació del castell primitiu (o vell) després de la seva destrucció feta per Almançor (985). Actualment també és conegut com a Castell de Sant Jaume.

La primera notícia documentada del castell es remunta al 963 com a «Castrum Vetulo» (Vell), sortint esmentat el personatge Gilelmus com a senyor del castell en una escriptura de confirmació de terres feta al monestir de Sant Cugat.
Aleshores, els castells i possessions de Castellví de Rosanes i Castellví de la Marca pertanyien a una mateixa família «els Castellví o Castellvell». Aquesta família tingué molta influència a la cort comtal i la ciutat de Barcelona.
La baronia de Castellvell comprenia els municipis actuals d’Abrera, Castellbisbal, Castellví de Rosanes, Martorell, Sant Andreu de la Barca, Sant Esteve de Sesrovires i Olesa (1076).
Tot i això, el seu origen cal vincular-lo al procés de fortificació de tota aquesta zona, especialment intens a les darreries del segle IX i, encara més, als inicis del X. És el moment que veiem aparèixer a la documentació els castells de Masquefa, Gelida, Subirats, etc., i que hem de relacionar amb un procés de reorganització del territori i de consolidació del que serà l’administració alt-medieval i crearà les bases del procés posterior de feudalització.
L’any 1474, però, el rei Joan II vengué la baronia al cavaller Lluís de Requesens de Soler.
Aquesta família s’entroncà per casaments amb la dels Zúñiga i posteriorment amb la dels Fajardo (marqués de Vélez, cap de l’exèrcit del duc d’Olivares).
El 1714 el brigadier filipista Diego González atacà la vella fortalesa deixant-la molt malmesa.

El Castellvell de Rosanes, malgrat la seva extraordinària importància històrica i el seu interès arqueològic, és un monument desconegut i immers en un greu procés de degradació.

Pròpiament hem de diferenciar en l’estructura de la fortificació un seguit de cercles que, en el cas dels dos primers, són concèntrics.
La fortificació medieval s’organitza a partir d’un nucli inicial constituït per una torre circular de deu metres de diàmetre (1), l’origen de la qual es remunta a l’època romana. Molt arrasada actualment, la datació de la torre no es pot precisar, però no seria estranya per als inicis del segle I. Sobre la seva funcionalitat no es té un coneixement precís, però domina clarament la connexió entre la vall de l’Anoia i la del Llobregat pel pas de la vall de Palau, a Sant Andreu de la Barca, enllaçant amb el pas de barca del Llobregat, documentat posteriorment. 
Pel que fa a la fortificació medieval, aquesta creixerà progressivament a partir de l’adossament a la torre romana i especialment al costat de migdia (2). L’obra que resta en peu, molt degradada en els darrers anys, és construïda amb la tècnica d’opus spicatum, característica d’aquest període alt-medieval.
La torre romana molt possiblement va ser realçada, però d’això no en resta testimoni.
Tot sembla indicar que també al vessant sud es va formar artificialment una plana (3) mitjançant la construcció de murs per a sustentar-la; el seu origen és possiblement romà i definiria el perfil del segon recinte per aquest sector. Pel que fa al vessant nord, l’obra visible cal atribuir-la ja a l’època romànica, sense deixar de costat la presència d’alguns sectors d’obra d’opus spicatum. La resta de construccions que es basteixen a l’interior d’aquest segon recinte (4) i al redós del primer presenten una tipologia constructiva ja més pròpia de l’obra gòtica. Els dos arcs conservats fins els anys 1960 n’eren un bell testimoni.

El tercer recinte, que ja no envolta totalment els altres dos, és situat al vessant nord del puig que acull la fortificació i està limitat per una bestorre i un llenç de muralla a banda i banda (5). A l’extrem est d’aquesta es conserven les restes, molt exigües, de l’antic portal de l’Entallada (6), des d’on es tenia accés al recinte fortificat o al quart recinte (7).
Tot el conjunt cal datar-lo també com d’època gòtica. L’espai del tercer recinte, que havia d’acollir també un seguit d’edificacions, és ara ocupat per l’amuntegament de runes.
El quart recinte, el de major perímetre, ressegueix tot el perfil del llom del puig sobre el que s’assenta el castell. L’accés, com ja hem assenyalat, es feia des del portal de l’Entallada (6). La major part de l’obra visible sembla atribuïble al període gòtic, tot i que no s’ha pogut fer un estudi detallat per l’abundosa vegetació existent.
A l’interior del recinte es localitzen un seguit d’indicis que posen de manifest l’existència de diverses construccions (8), moltes d’elles segurament de fusta. La seva datació és dificultosa, però cal suposar sense massa por d’equivocar-se que corresponen en alguns casos a tancats i en altres a habitatges.
Es tractaria de l’assentament del poblament agrupat de Castellví, l’origen del qual es pot situar amb versemblança al període alt-medieval.
La major part d’aquests indicis corresponen a forats circulars, a l’entorn de 15 cm de diàmetre, excavats a la roca. S’hi aprecien altres de rectangulars i encara uns tercers, en una roca, que són clara evidència de l’encaix de diverses bigues per formar un cobert.

Sant Jaume de Castellví de Rosanes és una petita capella situada al pla de sota el castell.
L’edifici és molt simple, amb una nau rectangular i un absis semicircular, decorat a la part exterior amb arcuacions llombardes, i amb una entrada lateral amb arc de mig punt. La porta d’entrada que hi ha al costat dels peus és posterior, possiblement del segle XVII o XVIII. Presenta dues finestres al costat de migdia i una al centre de l’absis. Actualment és abandonada i solament s’utilitza com a magatzem. Tot el parament exterior va ser arrebossat modernament, amagant els carreus de l’obra romànica. La data de la seva construcció cal situar-la al darrer quart del segle XI tot i que s’ha volgut relacionar amb la victòria sobre els almoràvits, els quals van realitzar diverses incursions al Penedès el 1107 i el 1114-1115.

Nota: per fer aquest escrit he recollit la major part de la informació històrica de l’escrit sobre Castellvell de Rosanes del volum I de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1967 (segona edició del 1990), i la resta del fulletó Castellví de Rosanes editat pel Centre d’Estudis Martorellencs.

Jordi Gironès i Vilardebò / juny de 2006


Rosanes (Baix Llobregat)


El castell de Rosanes  ( o del Pairet )  es troba situat a la serra de les Torretes o de l’Ataix, i a una altitud de 252 metres. Esdevé un autèntic balcó sobre l’Alt Penedès amb un ple domini dels camins que transiten pels entorns de Martorell i a la seva esquena dels que s’enfilen cap al veí castell de Castellvell o de Sant Jaume.

Dos castells amb el nom de Rosanes : En un document publicat pel pare Josep M. March l’any 1400 hi ha distinció entre «Castro Veteri» i «Castro de Rosanis» amb motiu de l’obligació que tenien els homes de Castellbisbal d’acudir-hi quan fossin cridats.
El cronista oficial de Martorell, Isidre Clopas, ha situat aquest castell en les roques situades al serrat que hi ha damunt Martorell per on s’escola un torrent que ha conservat el nom de Rosanes, mentre que l’altra denominació de Pairet podria provenir del nom d’un dels seus antics propietaris (1326).
El que queda clara, doncs, és l’existència dels dos castells: aquest de Rosanes o del Pairet i el Castellvell de Rosanes o de Sant Jaume, essent sempre el primer feudatari del segon.

Segons la tradició, en el turó situat més cap a Barcelona s’edificà la torre coneguda com a Griminella i a l’altre prengué el nom del Clos mentre que en un tercer turó hi ha les actuals restes de la fortalesa del Pairet.
La primera vegada que surt documentat el nom de Martorell és l’any 1033 lligat al castell: «aecclesia fundata subtus castrum Rodanas, prope forum Martorellium».
El 1103 Guillem Ramon de Castellvell concedí en feu a Udalard Ramon el castell de Rosanes, el qual amplià i ell mateix prengué el nom de Ramon de Rodanes.
Vers l’any 1209, el castlà era Ramon de Recasens que tenia disputes relacionades amb els delmes de Martorell, i que fou substituït per Guillem de Rosanes (1217). Aleshores tenia algunes jurisdiccions a Abrera, Castellbisbal i Sant Esteve de Sesrovires.
Aquest castell va estar lligat a la història i vicissituds del proper Castellvell, si bé també tingué forts lligams amb la vila de Martorell.
El llinatge dels Rosanes sempre fou feudatari dels Castellvell i, per tant, passà també a mans de la casa de Foix del 1309 al 1396.
A primers del segle XVI, el castell passà a mans del llinatge Torrelles, si bé l’any 1538 Hipòlita de Lihori, com a procuradora de la seva filla Estefania de Requesens i del seu gendre Joan de Zúñiga, comprà els béns que havia posseït Miquel Joan de Torrelles en el castell de Rosanes i en la vila de Martorell.
Dels documents de compra es desprèn que ja aleshores el castell estava molt malmès, possiblement a causa de les destrosses fetes pels partidaris de Joan II.
La darrera notícia del castell data del 1713 quan els filipistes inutilitzaren del tot les restes del castell.

Nota: per fer aquest escrit he recollit la major part de la informació històrica de l’escrit sobre Castellvell de Rosanes del volum I de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1967 (segona edició del 1990), i la resta del fulletó Castellví de Rosanes editat pel Centre d’Estudis Martorellencs.

Jordi Gironès i Vilardebò / juny de 2006

mes fotografies: CastellsCatalans/Rosanes
informació en PDF: castell de Rosanes

dimarts, 25 d’abril de 2006

Castellterçol (Vallés Oriental)


El castell de Castellterçol està situat a 711 metres d’altitud a ben poca distància de la població i enmig d’un paisatge ben humanitzat voltat de conreus.
Malgrat això, potser hem de trobar la seva importància en el fet d’estar situat a peu del camí que connectava la ciutat comtal amb la vila de Moià i el monestir de Santa Maria de l’Estany. Cal tenir present que Pere el Cerimoniós va atorgar el títol de carrer de Barcelona Les primeres informacions sobre l’existència d’aquest castell daten del 925 citat com a «Castro Terciolo». El seu nom deriva d’un nom personal tal com testimonia una menció del 1019 en què un tal «Terciolus» disposava de terres al Vallès. Cal tenir en compte, però, que Ramon d’Abadal ja ens dóna fe, l’any 898, de l’existència d’un personatge anomenat Terciol o Terçol com a vicari del comte Guifré.
L’any 1105 hi ha un testament fet per Guillem a favor de la seva esposa —filla d’Ermessendis vescomtessa de Cardona— en què es parla de la parròquia de Castellterçol a més d’altres castells i termes. A partir del 1111 el nom Xetmar (convertit després en Xemmar, Tedmar o Xatmar) apareix vinculat al Castell Terçol com a propietari del «Kastrum terciol» indicant en un testament que si es perdia la descendència legítima la propietat del castell  passaria al cenobi de Santa Maria de l’Estany.
L’any 1186, Ramon Xetmar fou nomenat bisbe de Vic i usava el nom de Ramon de Castellterçol. El 1194 arribà ser arquebisbe de Tarragona. Aquest personatge també consta nomenat com a «Xmar de Chastelterciol».
Posteriorment alguns Xatmar continuaren utilitzant el nom de Castellterçol si bé ja no habitaren ni al castell ni al poble que acabà prenent el nom del castell.
El 1420, el rei Alfons IV va fer reconstruir el castell, i l’any 1574 el batlle general i patrimonial de Catalunya, en nom del rei Felip I, reintegrà a l’abat de l’Estany els 20.000 sous (import de la compra feta dos segles i mig abans) permetent que els habitants del poble i les masies de l’entorn retornessin al desitjat fur reial.
En temps de Felip V va ordenar malmetre aquest castell (1715) tot i la ben poca importància estratègica.

L’edifici que avui podem veure és un conjunt de castell, masia i capella, quedant restes medievals a la part baixa on hi veiem espitlleres i un tros de paret antiga. La capella, molt reformada durant el segle XIX, formava part del clos jussà del castell i està dedicada a Sant Miquel Arcàngel.
La torre actual no té res a veure amb el castell original tractant-se del caprici d’un dels darrers amos del castell.

Nota: per fer aquest escrit he recollit la major part de la informació històrica de l’escrit sobre Castellterçol aparegut al volum II de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1969 (segona edició del 1991).

Jordi Gironès i Vilardebò /abril de 2006

Informació de Viquipedia; castell de Castellterçol

Granera (Vallés Oriental)


El castell de Granera està situat a 768 metres d’altitud en una privilegiada situació on el seu valor estratègic queda ben manifest a banda i banda. Som al capdamunt de la serra de Sallís, en plena Serralada Prelitoral i en un clar nexe d’unió entre el proper massís de Sant Llorenç del Munt, ben visible a ponent, i els cingles de Gallifa i de Bertí a llevant, amagats per les serretes veïnes. Més al nordest el massís del Montseny ocupa l’horitzó.
De l’antiguitat del paratge ens en dóna mostra la capella romànica dedicada a Santa Cecília que trobem al peu del nucli habitat.En els darrers anys ha estat restaurada amb força encert.

La primera referència del castell data del segle XI, sota el nom de castrum Granaria (llatí, granaria=graners) i formant part de la llarga llista de castells que, l’any 1023, la comtessa Ermessenda empenyorà al seu fill Berenguer Ramon I com a garantia de la pau que li havia jurat.
El castell de «Graneira» surt aludit en una escriptura signada l’any 1160 per Berenguer Reverter qui encomanà el castell a Arnau de Montserrat (castlà). L’any 1187 Berenguer de Guàrdia (o de la Guàrdia) assignà, per testament, el castell montserratí de la Guàrdia i el d’Apiera (Piera) —els quals tenia en feu del monarca— a Arbert de Castellvell, deixant-li ensems els castells de Granera, Castelltort i Castellnou de Bages, confiats a Bernat de Belllloc, de la Roca.
Pere de Planella adquirí, per compra al rei, els drets i jurisdiccions de Granera, Mura i Vallhonesta. El comprador fou conseller reial i habitava al veí Castell Nou de Moià. Durant el període 1365-70 hi ha censats 24 fogatges assignats als castell de Granera. La important família Planella mantingué durant molts anys la propietat del castell i del seu terme fins que, arribat l’any 1600, consta que les jurisdiccions civil i criminal sobre castell i terme de Granera foren concedides al noble Antoni Despalau.
El 1657, el militar Joan Baptista de Planella i de Cruïlles senyorejava en el terme de Granera, i el títol de baró de Granera fou concedit a Jacint de Sala, cavaller de l’ordre militar de Muntesa, resident a Barcelona.
Durant la Guerra de Successió (1714) Pere de Planella i de Dusay, baró de Granera, féu costat a la causa filipista, la qual cosa li comportà posteriorment el càrrec de regidor de Barcelona.
Els Planella, barons de Granera, entroncaren amb els comtes de Llar i els barons de Maldà, i finalment la propietat del castell recaigué en Salvador de Vilallonga de Càrcer.

El castell ens ha arribat amb un acceptable estat si bé quelcom malmès internament, cosa que fa necessària la seva consolidació.
Té una planta en forma de quadrilàter lleugerament allargat i irregular amb una bona presència de sageteres. Del castell podem considerar dues cronologies diferents; l’una del segle XII corresponent a l’angle nord-oest (té una part en opus spicatum) i l’altra del segle XIV, sotmesa a un posterior procés de reconstrucció.

Nota: per fer aquest escrit he recollit la major part de la informació històrica de l’escrit sobre Castellterçol aparegut al volum II de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1969 (segona edició del 1991).

Jordi Gironès i Vilardebò / abril de 2006

mes fotografies: CastellsCatalans/Granera

informació a Viquipedia: castell de Granera

Castellcir (Vallés Oriental)


El castell de Castellcir (858 m) també conegut com «de la Popa» per semblança a un vaixell, es troba situat a la vall que forma la riera de Castellcir, que recullles aigües de la zona nord-est del Moianès.
Aquesta riera esdevé el riu Tenes a partir de la població de Sant Quirze de Safaja. Tot i formar part de la regió natural que és el Moianès, Castellcir pertany a la comarca del Vallès Oriental.
Sortint del poble de Castellcir davallarem a la riera del mateix nom deixant a la dreta el camí que ens duria a Sant Andreu per seguir, riera amunt, cap a la masia de l’Antoja. Passada aquesta masia deixarem el camí que segueix la riera amunt i prendrem el que surt a la nostra dreta que de seguit travessa la riera. El deixarem ben aviat per seguir unes fites que ens duran al castell. Trigarem prop de 45 min. També podem accedir-hi des del veí castell de Centelles en una hora.

El mot de Castellcir consta de dos elements. El primer òbviament ens el descriu com a castell mentre que el segon «Cir» de ben segur correspon a un antropònim. Segons l’historiador  Salvador Miralda, les primeres notícies de l’indret daten del segle XI i corresponen a la construcció de la primitiva església dedicada a Sant Andreu, la construcció de la qual va ser possible gràcies al noble Cir o Cirus. El castell, però, hauria estat edificat amb anterioritat.
Els primers documents que ens parlen del castell daten del 1107 quan, pertanyent a Guillem Ramon d’Òdena, aquest noble va testar a favor d’Arnau i Ponç la Roca de Castellcir amb les seves batllies, parròquies i pertinences, tal com li havia llegat el seu pare.
El 1132 Bernat, fill de Bertran de «Kastrum Ciruo», aprovà un cens anual acordat pel seu pare amb la comunitat de Santa Maria de l’Estany.
El 1228 fou convinguda entre Bernat de «Castrociro» i el prior de l’Estany la renovació de la dependència que la família Castellcir tenia envers el cenobi, i en document del 1269 queda palès que el castell pertanyia ja a Santa Maria de l’Estany.
L’any 1299 el castell fou enderrocat a causa de les picabaralles que van succeir entre els senyors de Montcada i els partidaris dels bisbes de Vic, fent que Gilabert i Roger de Castellcir prenguessin part, en diferents ocasions, a favor dels primers. Fou necessària la intervenció dels exèrcits del rei Jaume II favorables a la mitra de Vic.
Malgrat el progressiu abandonament el castell seguí essent dels Planella que l'haviem adquirit al 1383 i mantenien importants propietats a Granera, Castellterçol, Moià i Talamanca, entre d’altres, i per llaços matrimonials va dependre dels comtes de Llar, dels barons de Maldà i dels marquesos de Castellbell, fins que l’any 1942 va ser venut a un particular.

Les edificacions que composen el castell s’han preservat força bé fins a la meitat del segle XX perquè hi hagué masovers durant molt de temps, cosa que va propiciar que utilitzant les seves dependències evitessin abans la seva ruïna si bé alterant bona part de les seves estructures com a castell.

Nota: per fer aquest escrit he recollit la major part de la informació històrica de l’escrit sobre Castellcir aparegut al volum II de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1969 (segona edició del 1991).
Jordi Gironès i Vilardebò / abril de 2006

mes fotografies: CastellsCatalans/Castellcir 
informació en PDF: Castellcir
Informació a Viquipedia: Castellcir