dimarts, 5 de maig del 2015

Castell Formós

Nom del castell: Castell Formós
Data de construcció: IX
Municipi: Balaguer
Comarca: Noguera
Altitud: 264 m
Coordenades: E 0.805579 N 41.794714 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat a l’oest del nucli urbà de Balaguer, sobre uns turons que dominen la ciutat, al sud-est del pla d’Almatà, antiga ocupació urbana andalusina de Balaguer.
El Castell Formós, o castell de Balaguer, fou un castell andalusí (hisn) i, després, palau dels comtes d’Urgell a la ciutat de Balaguer.  
El recinte del castell té una planta poligonal irregular, que s’adapta al terreny. Al costat est té la longitud màxima, uns 140 m, i l’amplada màxima és d’uns 70 m. Les restes de la fortificació del final del segle IX, nomenades paraments pre-califals, es conserven millor en l’anomenat sector nord, que comprèn la cara nord, amb cinc torres, i els trams que s’estenen des de les torres de cantonada (núms. 1 i 5) fins a les torres 9 (est) i 6 (oest). Només es conserven en bon estat les torres cantoneres, (núms. 1 i 5) doncs les altres han estat molt saquejades. La fonamentació és atalussada, excavada en la roca. Totalment massisses i fetes de carreus de gres. Les dues torres cantoneres són de planta quadrada d’uns 5,50 x 5,50 m. Les torres 2 i 4 són albarranes, de planta rectangular d’uns 5 x 3,60 m. A la torre central (núm. 3) i possiblement en època feudal, es va practicar una obertura amb arc rebaixat i una amplada de 2,20 m. La base d’aquesta torre té 8,40 m d’amplada i 4,50 en la part més alta conservada. La torre núm 1, la més ben conservada, manté una alçada de 7,30 m i, pel que fa al parament pre-califal, se’n conserven 19 filades. La cara nord era la més feble; per aquest motiu hi calgué edificar cinc torres i un fossat retallat a la roca.
En la cara oest hi ha la torre núm.7, de planta quasi quadrada, 3,50 m d’amplada per 3,70 m de fons que sobresurt uns 2 m del pany de muralla. És una torre pre-califal, de la qual es conserven 16 filades. Als extrems de la cara est hi ha les torres núm. 8 i 9. La torre núm. 8 es de planta rectangular, de 3,70 m d’ample per 2,50 de fons, d’una alçada aproximada d’uns 7 m, construïda amb carreus ben escairats lligat amb argamassa de guix. Es considera construïda o refeta el segle XI. La torre núm. 9 fou completament refeta l’any 1973 i era una torre de planta quadrada de 3,50 x 3,50 m que tenia 8 filades de carreus originals.
A l’interior del castell hi havia la mesquita major de la ciutat, que posteriorment seria convertida en l’església de Santa Maria de la Suda o del Pla d’Almatà. L’any 1107, en una concòrdia on es feia el repartiment de rendes entre els sacerdots, s’esmenta Santa Maria de la Suda convertida a capella del culte cristià.
L’origen del castell es remunta al moment en què els musulmans de la Frontera Superior, a més de sostenir les pròpies, contínues lluites entre les diferents nissagues musulmanes, s’havien de protegir dels atacs dels comtes catalans i decidiren fortificar les ciutats de «Làrida» (Lleida), «Balagui » (Balaguer) i «Muntsu» (Montsó). La data de fundació de l’alcàsser o «hisn» de Balaguer es coneix gràcies a l’historiador Ibn Hayyan: "en aquest any octubre de 897, en el mes del Ramadà va començar la construcció del castell («hisn») de Balaguer («Balaqí»)..." Amb la conquesta definitiva de la ciutat, per part dels comtes d’Urgell (segle XII), el castell es devia convertir en residència comtal si bé no es començà a reconstruir i organitzar la residència fixa dels comtes fins després de la conquesta de Lleida l’any 1149. El comte Ermengol VII donà carta de poblament de Balaguer l’any 1174. Al llarg del segle XIII es produïren lluites entre els comtes d’Urgell i els comtes reis catalans. L’any 1280, el rei Pere II de Catalunya-Aragó en sortí vencedor (Setge de Balaguer (1280).
El castell fou saquejat i destruït per les tropes reials el 1413, després de la victòria de Ferran d’Antequera en la revolta del darrer comte d’Urgell Jaume II el Dissortat. Les fortificacions -castell i muralla - es reforçaren en l’època de la guerra civil contra Joan II (1462-72) i en les guerres de Successió (1701–1714) i del Francès (1808–1814). Després d’aquestes conteses i de les guerres carlines (segle XIX), el castell quedà molt malmès.
L’any 1905 van ser adjudicades les obres per a la instal·lació del dipòsit d’aigües. L’interès per a la recuperació d’aquest important edifici balaguerí es mostrà a partir de la dècada dels anys seixanta. Els vestigis trobats en les diferents excavacions que s’hi han realitzat poden veure’s en el Museu Comarcal de la Noguera que disposa d’una col·lecció important de restes de la decoració en guix del palau taifa formada per 472 fragments de guix treballat, 3 fragments d’arc polilobulat i 111 fragments d’estuc pintats. 
Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_Formós
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Maig 2015

+ fotografies: CastellsCatalans/Formos
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Formos
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Castelló de Farfanya

 Nom del castell: Castelló de Farfanya
Data de construcció: IX
Municipi: Castelló de Farfanya
Comarca: Noguera
Altitud: 386 m
Coordenades: E 0.726055 N 41.821406 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat damunt de la vila de Castelló de Farfanya.
El castell és situat a la vila de Castelló de Farfanya (la Noguera), sobre un turó que domina la població i que comparteix amb l’església de Santa Maria. Actualment es troba en ruïna.
Tot fa pensar que el turó on es troben les ruïnes del castell ja era ocupat en època ibèrica; els ilergetes s’hi devien defensar enfront dels romans. La seva importància creix de manera considerable amb la fortificació d’època sarraïna que formava part de la cadena defensiva que discorria de llevant a ponent i separava les terres del sud, islàmiques, de les del nord, cristianes. 
La primera notícia certa del lloc data del 1036, quan encara era musulmà. El castell i territori de Castelló de Farfanya va ser pres als sarraïns el 1115-1116 pel vescomte Guerau II de Cabrera, de totes maneres aquesta conquesta no es va consolidar fins al 1130.
Com a curiositat, esmentar que corria la fama que el comte Pere II d’Urgell (1340-1408) tenia al seu castell de Castelló de Farfanya una caixa de cabals atapeïda de peces d’or, encaixades amb tanta pressió que convidava qui pogués treure’n alguna amb els dits, a quedar-se amb ella.
El 1415 Ferran I d’Antequera va vendre el senyoriu de Castelló de Farfanya al comte de Foix, per acabar com a propietat dels ducs d’Alba.
Durant la Guerra dels Segadors (1640-1652) el castell va viure diversos episodis bèl·lics. No van ser el darrers, ja que més endavant en trobem d’altres. Al Diccionario Geográfico, Pascual Madoz (cap al 1840) l’esmenta ja en ruïna.
El castell comptava amb un recinte fortificat, o castell pròpiament dit, a més d’una muralla que envoltava la vila i diverses torres de guaita. És de planta trapezoïdal allargada d’uns 80 m per 30 m. La defensa islàmica devia centrar-se en el mur del cantó nord, més indefens per qüestions topogràfiques (ja que les altres tres cares donen directament sobre els penya-segats) i s’hi va excavar un fossat de 12 a 18 m d’amplada. 
A la cara nord, considerada d’època islàmica, s’hi veuen dos trams de muralla que formen angle, d’un gruix de 0,90/1,10 m i llargades de 27,50 m i 26,90 m. L’alçada conservada arriba als 5 m. A la muralla s’hi associen dues torres, una de ben conservada, semicircular (2,5 m de radi), completament massissa i amb una alçada màxima conservada de 13 m. La segona torre està adossada a l’angle que formen els dos panys de muralla i està molt arrasada. Segurament també pertanyia al castell islàmic una estructura de planta més o menys quadrada situada a l’angle sud-oest del tossal. 
A la zona de ponent s’aixequen les restes de les construccions comtals edificades després de la conquesta (1116). Es reforçà la muralla islàmica adossant-li un pany d’uns 1,10 m de gruix. S’edificà una cambra i una torre circular, avui molt malmesa, d’uns 8 m de diàmetre, dividida en tres pisos. Se’n conserven uns 13 m d’alçada. de la torre. Al sud d’aquest sector hi ha gran cambra dita «la Cavalleria» formada per dos cossos coberts per una volta de canó. El parament constructiu és a base d’encofrat arrebossat per l’exterior i tres o quatre filades de carreus grans ben escairats a la base. 
Aïllats de castell però estratègicament vinculats, hi ha dos elements. El primer, al nord, sobre un turó, és una torre de guaita i control de la vall de Farfanya. Massissa, de planta rectangular (4,5x5,7 m) i uns 9 m d’alçada conservats. Es considera d’època islàmica. El segon element el trobem al sud, on es conserven dues torres unides per restes de muralla, que arriba fins a la vila baixa. 
Del tram de muralla en romanen uns 8 m. De la primera torre només en resta la planta i un tram  vertical de 5,70 m. La segona torre té un diàmetre de 5,5 m i una alçada de 14. Dividida en 4 pisos, en queda la volta del primer, diverses espitlleres i la porta d’accés. Aquests segons elements es relacionen amb la construcció del castell feudal i per tant són posteriors a l’any 1116.
Extret del web: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Castelló_de_Farfanya
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Maig de 2015

+ fotografies: CastellsCatalans/Farfanya
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Farfanya
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

La Ràpita

Nom del castell: La Ràpita
Data de construcció: IX
Municipi: Vallfogona de Balaguer
Comarca: Noguera
Altitud: 274 m
Coordenades: E 0.833611 N 41.7875 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat ben a prop de carretera C-148a des la qual s’entra a Balaguer una vegada deixada la
C-53 Castell de la Ràpita és una edificació d’origen àrab situat al poble de La Ràpita, municipi de Vallfogona de Balaguer (Noguera).
El topònim indica l’origen islàmic i el tipus d’assentament que s’hi va desenvolupar: una «ràbita», fortalesa militar amb funció de guaita que va evolucionar a un lloc de retir, una mena de monestir musulmà on es desenvolupava una vida austera dedicada a l’oració. La primera notícia escrita és de l’any 1090, al moment de la seva conquesta per part del comte d’Urgell Ermengol IV i la seva esposa Adelaida els quals atorgaren dues almúnies a la Ràpita assenyalant-ne les afrontacions. L’any següent els comtes cediren al monestir de Santa Maria de Ripoll «Rapitan que est ante Balaguer». L’any 1105, mentre assetjaven Balaguer, el comte regent Pedro Ansúrez i Guerau Ponç II de Cabrera signaren un conveni amb Ramon Berenguer III de Barcelona i, a canvi d’ajut, l’hi donaven la meitat del castell de la Suda de Balaguer i «ipsum castellum de Nummur vel de Rabita»... que es creu que s’ha d’identificar amb el castell de la Ràpita.
Pel que fa a la datació i tenint en comte els parallels constructius propers (per exemple, les muralles de Balaguer i Osca), se situa en època islàmica, a la segona meitat del segle IX. Segons el fogatge de 1381, el castell pertanyia a la família Cervera. Més tard, Ferran d’Antequera, cedí el lloc als Vega, qui entroncaria posteriorment amb els Copons, Oluja, Sentmenat i Casanova. 
El 1532, Llúcia i Jerònima d’Àger, filles de Tristany d’Àger, senyor de la Ràpita, vengueren el castell a la ciutat de Balaguer per 50.000 sous barcelonesos. Sembla que fou destruït i convertit en mas arran de la guerra de Successió. En l’actualitat el castell, que està habitat, pertany als Duc de Maqueda, que han restaurat el castell (1963-1965) i també la seva capella, antiga parròquia, de Santa Margarida. 
La Ràpita és un edifici amb dos torres de planta rectangular de 10,60 m x 5,50 m, construïda a base de carreus de pedra sorrenca. De la construcció islàmica sols resta una torre que constitueix l’ala nord de l’edifici, situada a la dreta de la porta d’entrada. Del parament original es conserven onze filades a la cara nord i al tram visible de la cara oest que representen uns 7,6 m. En la cara est hi ha set filades, que representen uns 5,80 m. Gràcies al treball de camp arqueològic de Ll. Díez Coronel, se sap que la torre està assentada directament sobre la terrassa natural de graves quaternàries, no té fonamentació, i és completament massissa, a base de carreus disposats de manera idèntica que a l’exterior. Tots els carreus estan col·locats en sec fins a una alçada de 4,70 m on el mur té un gruix de 1,20 m. Les juntes de guix que avui es veuen són fruit d’una restauració dels anys seixanta. Malgrat l’erosió, encara es pot veure que la majoria d’ells tenien un encoixinat no gaire marcat. 
La torre disposava d’una sabata lleugerament esglaonada formada per tres filades amb una alçada màxima d’1,90 m que era present en les quatre cares de la torre malgrat que avui sols es conserva intacta a la cara nord i el tram visible de l’oest.
Extret del web: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_la_Ràpita
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Maig de 2015

+ informació en PDF: CastellsCatalans/LaRapita
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat