dijous, 21 de gener del 2010

Esparreguera

Nom del castell: Esparreguera
Data de construcció: segle X
Municipi: Seva
Comarca: Osona
Altitud: 602 m
Coordenades: E 437305.5, N 4628249 (ED50 UTM 31N). Longitud: 02° 14' 39.1" Latitud: 41° 48' 06.4" (ETRS89 Geodèsiques)
Com arribar-hi: el camí més adient per arribar-hi surt dels Hostalets de Balenyà en direcció a la masia de l’Alzinar, camí del Fitor, i una vegada ultrapassada prendre la segona pista que surt a la esquerra que ens durà al castell, deixant abans una altra pista que surt a mà dreta que també duu al Fitor.

L’antic castell o domus d’Esparreguera queda dins el municipi de Seva, en un enclavament, entre els municipis del Brull, Aiguafreda, Centelles i els Hostalets de Balenyà, vers el nord-est del terme municipal, vora el límit amb el de Centelles i a ponent de la urbanització del Muntanyà. Aquest castell figura situat en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 364-M781.

El terme de Seva és ja documentat el 904, quan Servand i la seva muller Guisila donaren a Sant Pere de Vic unes cases i unes terres situades al comtat d’Osona, al terme de Seva.
El castell del Brull no aparegué com a tal fins al 1070, quan el vescomte d’Osona-Cardona, Ramon Folc, i la seva muller, la comtessa Ermessenda, encomanaren a Guillem Umbert de les Agudes el castell de Sant Martí amb la castlania.
La primera notícia de la domus d’Esparreguera es produeix l’any 1201, quan Ramon d’Esparreguera jurà a Guillem de Cardona i als seus que de la seva domus d’Esparreguera, que estava en el castell del Brull, no els faria cap mal; el vescomte es comprometia, per altra banda, a defensar-lo sempre.
De l’edifici antic resten unes importants ruïnes que van caient per manca de consolidació i que denoten la importància que tenia el casal residencial i a la vegada defensiu, bé que mai no fou un castell, com la veu popular hi ha atribuït. Popularment és anomenat també castell de Fitor a causa de la proximitat del mas que té a la vora.
D’aquest edifici han pervingut encara les parets emmurallades que envoltaven el casal de planta rectangular. Fins que les fortes pluges del novembre de l’any 1984 l’ensorraren, tot i que estava apuntalat, encara es mantenia dempeus el mur de migjorn.
Actualment resta una part del mur de  llevant en estat molt precari i una part del de tramuntana, es troba ben lligat amb el de ponent i que es manté sencer en tota la seva llargada i alçada fins al primer sostre.
El mur que va caure tenia dos esvorancs, dels quals s’anaven desprenent les pedres, que es trobaven pobrament lligades amb un morter de calç molt poc consistent.
La planta del casal pròpiament dit és gairebé quadrada. Fa 14,97 x 14,35 m i és envoltada de muralles a les cares de llevant, de migjorn i de ponent, mentre que la de tramuntana queda flanquejada a tot el llarg per un espadac de roca.
L’aparell dels murs ha estat construït amb carreuons desbastats, disposats en filades uniformes i regulars formant un mur de 94 cm de gruix, de manera que no s’estableix en lligades transversals entre la cara interior i l’exterior, la qual cosa explica la poca consistència dels murs de les cares de llevant i de migjorn, on es manifesta la disgregació dels paraments de l’interior amb I’exterior.
Des de dins hom pot veure al parament del mur de ponent un seguit de mènsules de pedra de suport de les bigues i d’un forjat. També en aquest mur hi ha un portal i una finestra amb llindes de roure, sense cap element ornamental, que es repeteix en la paret de llevant. Des de l’exterior a la façana de ponent hi ha una sèrie d’espitlleres molt juntes que corresponen als baixos del castell, mentre distants, però molt regulars, estan repartides a tot el llarg de la façana, encara que per fora algunes es vegin tapades i es facin imperceptibles; en canvi des de l’interior totes són visibles.
A les cares de llevant i de tramuntana, que no tenen les parets dretes, hom pot veure bé les arrencades d’aquestes i els fonaments.
També són apreciables les parts de les muralles enderrocades dels voltants de les cares de Ilevant de migjorn i de ponent. L’estructura interior del casal ens és avui desconeguda a causa de l’estat de les ruïnes, les quals només dibuixen el seu perímetre i palesen la necessitat d’una completa campanya arqueològica que en permeti l’estudi i l’aclariment dels dubtes que planteja, com el de la seva cronologia, la qual, per l’estructura de l’aparell, podria ser situada dintre la segona meitat del segle XI.

Nota: extret del volum Osona-2 de la Catalunya Romànica.
Jordi Gironès Vilardebò / Gener de 2010

+ fotografies: CastellCatalans/Esparreguera

El Brull

Nom del castell: el Brull
Data de construcció: segle X
Municipi: el Brull
Comarca: Osona
Altitud: 843 m
Coordenades: E 442327, N 4629877 (ED50 UTM 31N). Longitud: 02° 18' 16.1" Latitud: 41° 49' 00.6" (ETRS89 Geodèsiques)
Com arribar-hi: s’hi arriba per la carretera BV-5301 des de la població de Seva, en direcció al poble del Montseny, després de fer 4 km.

El castell, originàriament formava part del terme de Seva del qual després va ser el centre jurisdiccional. Va ser domini dels comtes de Barcelona i possessió dels vescomtes d’Osona-Cardona.
Durant la segona meitat del s. XII va ser motiu d’un conflicte que es va produir entre el vescomte Guillem Ramon i el senescal Guillem Ramon de Montcada a qui havia empenyorat el castell per dos mil morabatins. Aquest darrer retenia el castell perquè el vescomte no li tornava els diners.
El vescomte va organitzar una cavalcada, fet que va provocar la intervenció del rei, ja que aquell es prenia la justícia lliurement. De tota manera, Guillem Ramon de Montcada va recuperar el castell, i davant dels fets consumats sembla que el rei no va fer res.
Durant el s. XIII van haver-hi diferents pactes feudals dels senyors de la domus d’Esparreguera i de la fortalesa del Puig de Terrades, les dues dins el terme del castell del Brull, en els quals, en canvi de defensa es comprometien a no atacar mai els vescomtes de Cardona. El 1265, el vescomte Ramon de Cardona va vendre la baronia del Brull al bisbe de Vic i fins que no van desaparèixer els senyorius jurisdiccionals va seguir formant part de la baronia d’aquest bisbat.
Veurem poques restes d’aquest castell, molt important en el seu moment. Sembla que tenia planta pentagonal, apuntada al sud. Era reforçada a les cantonades amb torres de planta circular i una altra torre al centre del mur nord. De fet el que s’ha conservat és l’angle nord-est de la fortificació on és visible una torre, d’un metre d’amplada, que va quedar recoberta per una altra torre construïda posteriorment quan es va reforçar la fortificació. Es pot distingir el parament més antic, fet de carreus de calcària ben tallats, del més modern que el recobrí, fet amb pedra sorrenca vermella, de mides més grosses.
Aquestes dues etapes constructives es daten entre els segles XII i XIII. També ha subsistit un fragment del mur nord amb una finestra molt malmesa.

Com passà amb el castell, l’església Santa Maria del Brull , encara que ja és documentada el 1018, a mitjan s.XI, entre el 1048 i el 1060, se’n va construir una de nova. Ha estat sempre l’església parroquial del lloc. La va consagrar Guillem de Balsareny, bisbe de Vic. A més de sant Martí, sant Miquel i sant Joan també tenien un altar a les absidioles, actualment desaparegudes, situades a banda i banda de l’absis. A partir del s. XIV, es va fer un altar dedicat a Santa Maria. Entre els ss. XVI i XVIII es van fer moltes reformes, sobretot a l’interior, es va obrir el portal de ponent i es va aixecar el campanar.

Nota: extret del volum Osona de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, juny de 1999
Jordi Gironès Vilardebò /gener de 2010


+ fotografies : CastellsCatalans/Brull

Tagamanent

Nom del castell: Tagamanent
Data de construcció: segle X
Municipi: Tagamanent
Comarca: Vallès Oriental
Altitud: 1.056 m
Coordenades: E 441560, N 4622175 (ED50 UTM 31N). Longitud: 02° 17' 45.6" Latitud: 41° 44' 50.6" (ETRS89 Geodèsiques)
Com arribar-hi: s’hi pot accedir a través d’una carretera asfaltada gairebé fins dalt de tot, la qual surt del poble de Tagamanent, arran del Congost, i  duu a les masies de Bellver i Ca l’Agustí.

El lloc que es trobava dins el comtat i bisbat d’Osona, era un indret fronterer i per això sortia sovint esmentat en la documentació.
Pertanyia a la casa vescomtal dels Cardona i després fou lloc de domini reial.
El penyal del Tagamanent, de característica silueta, s’aixeca com un sentinella gegantí per sobre del Congost, fent-se ben visible de tot el Vallès i de la Plana de Vic. Forma l’últim contrafort del massís del Montseny, al final de la llarga planura del pla de la Calma, abans de l’engorjat del Congost. Aquesta estratègica situació entre el comtat d’Ausona i de Barcelona li ha valgut la importància històrica i l’interès dels comtes i reis per no perdre la seva possessió. Sempre ha pertangut al bisbat de Vic i al seu comtat històric; així, consta en la llista de castells ausonencs empenyorats per la comtessa Ermessenda al seu fill Berenguer, l’any 1023, i, més clarament encara, Tagamanent encapçala la llista de castells estrictament ausonencs donats en dot pel comte Ramon Berenguer III a la seva filla Maria Roderic, l’1 d’octubre de 1107, en casar-se amb el comte Bernat de Besalú. Tanmateix, des que el rei va tenir-ne el domini directe en el segle XIII, hom tendí a  considerar-lo inclòs en la vegueria del Vallès.
No hi ha dubte que el castell es trobaria al bell cim del Tagamanent, en l’extensa planura on resta encara l’antiga parròquia, santuari de Santa Maria de Tagamanent, amb les restes del casal rectoral; però, no hem sabut veure ni un sol vestigi de la seva edificació medieval.
El planell superior de Tagamanent té comptadíssims punts d’accés i, per tant, era lloc fàcilment defensable. Els documents, en parlar de l’església de Santa Maria, clarament diuen «ecclesiae de Castro Tagamanent»; afegim que un capbreu, de l’any 1372, concernent al mas Prat —masia avui desapareguda, situada sota mateix del turó on hi ha la parròquia— al·ludeix a «ipso Prato subtus castri de Tagamanent».
Les més antigues referències, les dóna el fons històric de l’Arxiu Capitular de Vic: dos documents dels anys 945 i 947, respectivament, esmenten terres i vinyes — deixades a la catedral de Vic pels preveres Nectar i Dacó— que es trobaven «in cornitatu Ausona, in terminio de castro Tagamanent», la primera a la Vallmagna i la segona a la vila Molar.
La situació estratègica d’aquest castell féu que els comtes de Barcelona en reclamessin sovint la potestat i no permetessin als Cardona de fer-se’n amb la total propietat. El 1231, Jaume I l’empenyorava a Ramon Folc de Cardona, pel deute de 2.500 morabatins que els Cardona havien deixat a Jaume I i al seu pare, i en 1268 el propi Jaume I en reclamà la potestat a Ramon Folc de Cardona. Per fi, l’any 1269 el rei Conqueridor en recobra la total potestat i domini, donant al vescomte de Cardona 15.000 sous. D’ençà, el castell va ésser considerat lloc reial i els reis n’encomanaren la batllia i l’administració a diferents senyors durant el segle XIV i següents.
El 22 de març de 1382 el rei Pere el Cerimoniós va vendre el castell de Tagamanent a Berenguer d’Hostalric, i al setembre de 1463, el castell acredità la seva posició estratègica.
A partir del segle XVI desapareix tota informació sobre el castell i els seus castlans, per la qual cosa se suposa que va deixar de tenir cap mena de funció castellera i va acabar enrunat.
L’església se cita per primer cop el 993, quan el comte Borrell li va cedir uns alous situats al Congost. Pertanyia, com el castell a l’alt domini dels vescomtes d’Osona, més tard de Cardona, i el 1098 el vescomte Folc II, que també era bisbe de Barcelona, la va cedir a l’abat Begó de Santa Fe de Conques (Llenguadoc) perquè hi fundés un monestir filial. Folc II va morir un any més tard i, com que probablement els seus nebots no devien estar d’acord amb la donació que havia fet, el monestir no va arribar a estar en poder del monestir de Conques, sinó que va passar a formar part del de Sant Pere de Casserres, que era propietat dels vescomtes de Cardona.
Al llarg del s. XVI es van fer algunes petites obres de manteniment de l’edifici i el van dotar d’alguns retaules nous. L’any 1578 es van iniciar un seguit de reformes que van durar fins el 1619 i que van representar una gran remodelació de l’edifici. Així s’hi van afegir dues naus laterals i la capella del Roser, es va eliminar el campanar d’espadanya i se’n va construir un de planta quadrada i se’n va refer la coberta. A partir de mitjan s. XVIII, tot i que s’havia construït la casa rectoral, l' església va entrar en un progressiu estat d’abandonament que es va accentuar a l’inici del s. XIX. Cap al 1940, la parroquialitat es va traslladar a la capella de Santa Eugènia del Congost.
Va ser restaurada per la Diputació de Barcelona, que des de fa alguns anys n’és la propietària. De la construcció romànica es conserva una part dels murs de la nau central coberta amb volta de canó seguit apuntada.

Nota: la major part de l’escrit ha estat extret del Volum II de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1969.
Jordi Gironès i Vilardebò / gener de 2010

+ fotografies : CastellsCatalans/Tagamanent

Montmany

Nom del castell: Montmany
Data de construcció: segle X
Municipi: El Figaró
Comarca: Vallès Oriental
Altitud: 673 m
Coordenades: E 437732.91, N 4619329.56 (ED50 UTM 31N). Longitud: 02° 15' 01.0" Latitud: 41° 43' 17.3" (ETRS89 Geodèsiques)
Com arribar-hi: s’hi accedeix des del Figaró a través de la carretera asfaltada BV-1489 que duu a prop de Sant Pau de Montmany. Un quilòmetre abans d’arribar-hi cal pren un camí que vers el nord arriba al castell passant per les masies de cal Pèl-roig i la Casa Blanca.

També hem vist o sentit anomenar aquest castell amb els noms de: Castell dels MorosCastell del Prat i Castell de la Rovira.
Castell acarat al Sot del Bac i als cingles de Bertí . Hom opina que el nom de Montmany li ve de remolc, és a dir, que el Mont-many (=muntanya gran) seria el nom antic del Puiggraciós, nom antic que, pel tràmit parroquial -l’església aixecada a la vall, va afegir al nom del sant titular (sant Pau) el del mont on havia estat erigida -esdevindria qualificador d’aquest promontori.
Consta que en l’any 966 els marmessors del comte Mir assignaren a la seu barcelonina l’església de Sant  Esteve de la Garriga, amb les esglésies pròpies; una d’aqueixes esglesioles era, hom creu, la de Sant Pau de Montmany. El 1139, el prelat barceloní donà l’església de la Garriga, amb les esglésies sufragànies, al cenobi de Santa Maria de l’Estany; en l’escriptura de concessió apareix expressament anomenada l’església de Sant Pau de Montmany. Segons Maurí Serra, es tracta de la primera explícita referència al temple de Sant Pau de Montmany.
La primera notícia que coneixem del castell. Any 1357, 9 de maig: el rei Pere el Cerimoniós va vendre,  llavors, per lliure i franc alou, a Ramon de Centelles, els imperis mer i mixt i tota altra jurisdicció en els castells de Montmany i de Gallifa, de la vegueria del Vallès, i els respectius termes, pel preu de 7.000 sous barcelonesos, a carta de gràcia.
No havent fet ús de la carta de gràcia, la casa de Centelles, ja important, amplià els seus dominis per aquesta banda. Dels delmes i rèdits del castell de Montmany en benefici dels Centelles, n’hi ha força comprovants.
Documentalment, veiem actuar els síndics del terme del castell. En els fogatjaments del segle XIV, el «Castell de Muntmany» hi surt esmentat. El 1379, el rector de Sant Pau de Montmany tenia «un cert benefici» en «una capella anomenada en el castell de Montmany» i se li concedia que pogués servir ensems benefici i rectoria.
En l’any 1380, la jurisdicció de la Garriga fou venuda pel sobirà al seu conseller i majordom Eimeric de Centelles, malgrat promeses anteriorment fetes als vassalls. Sota aqueixa senyoria, hi estigueren fins a l’any1397. La propietat del castell de Montmany prosseguí en la família Centelles, i el 1472 — any de la conclusió de la guerra contra Joan II— la possessió requeia, per vincles familiars, en Pere Galceran de Cruïlles. Hi ha esment que l’any 1519 els Centelles eren senyors de Montmany, amb tota la jurisdicció civil i la criminal, i que el terme de Montmany era de la baronia de Centelles.
L' edifici es de planta quadrada i de recinte petit, que la vegetació silvestre va clivellant i malmeten amb l’ajuda del sol, de l’aigua i del vent.

Nota: la major part de l’escrit ha estat extret del Volum II de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1969.
Jordi Gironès i Vilardebò / gener de 2010


+ fotografies: CastellsCatalans/Montmany