dimarts, 11 d’abril de 2017

SARROCA DE LLEIDA

Nom del castell: Sarroca de Lleida
Data de construcció: XIII-XIV-XVII
Municipi: Sarroca de Lleida
Comarca: Segrià
Altitud: 224 m
Coordenades: E 0.562744 N 41.458458 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat en un turó damunt de la vila de Sarroca de Lleida.
El castell de Sarroca és un castell en ruïnes al municipi Sarroca de Lleida (Segrià) declarat bé cultural d’interès nacional. El topònim Sarroca denota l’assentament damunt la roca. Després dels castells de la ciutat de Lleida, és el més important del Segrià per la seva situació estratègica en el camí de Lleida a Tortosa.
És un castell termenat documentat el 1280. Consignada l’antiguitat romana i àrab, la repoblació de Sarroca ve establerta al segle XIV. La senyoria, llavors, recau al llinatge Santcliment. El 10 d’abril del 1357 el rei, que tenia la propietat d’aquest castell, va vendre’n tota la jurisdicció (mer i mixt imperi) a Francesc de Santcliment.
Aquesta família, i en concret Comtessina de Barutell i de Botella, vídua de Climent de Barutell, Santcliment i de Prunera, vengué en el 1618 la Baronia de Sarroca i de Llardecans a Josep Castellbell, senyor de Maials i des de la darreria del segle XVIII fins a la desamortització (1831) i l’extinció de les senyories fou de la família barcelonina dels Matas. La fortalesa encara tingué un paper important durant la guerra del Francès i fou ocupada pels carlins el 1836.
 Està construït sobre una roca de gres tallada per l’est per fer un fossat que seria l’accés al castell. En aquest punt s’endevinen restes d’una estructura rectangular que es podria associar a una torre porta. Del castell s’aprecien diversos recintes: el superior, molt allargassat i en posició central, conserva les filades de baix del mur perimetral, fetes de carreus rectangulars de mida gran. És de planta rectangular, amb restes de dos contraforts propers al mig del mur meridional. Aquest primer recinte sembla que es podria datar als primers temps de la conquesta cristiana. A la banda nord del recinte sobirà es construí una cisterna quadrangular (4,7 m x 4 ), feta de carreus i amb volta de mig canó. El mur oriental, trencat, ara comunica amb una sala de planta rectangular coberta per volta de canó de mig punt de 4,7 m d’ample per 14,5 de llarg. Parets i volta estan fetes d’encofrat amb dues capes d’arrebossat. Tota la sala fou bastida al mateix temps però posteriorment a la cisterna. Al costat immediat hi ha una cambra més petita i a la banda nord, tres espitlleres d’una esqueixada buidades en l’encofrat.
La construcció que actualment més destaca del castell és una torre, de base atalussada, sobre la qual hi ha un pis de parets rectes que tenia dues grans finestres al nord-est i a l’est, d’arc apuntat amb intradós decorat per una senzilla traceria gòtica. A l’oest, una altra finestra més petita que conserva la decoració gòtica quasi intacta. Té dues petites espitlleres, al nord i a l’oest. La planta principal fa 3,8 m x 2,9 m i el gruix del mur és de 110 cm. Tota l’estructura està feta de carreus rectangulars, amb marques de picapedrer i algun grafit. És coberta amb volta apuntada. Per la part nord-oest, per sobre de la roca, hi ha la muralla corresponent a la sala inferior, la qual mostra un tram amb una mena de bestorre que fou folrada més tard per una segona construcció o mur d’aparell semblant i que podria lligar amb el moment de la construcció de la nau superior, moment al qual correspon la construcció d’una nova cisterna, rectangular i amb volta semicircular que es troba a l’oest del recinte interior. Finalment, des del nord-oest, seguint per la banda de ponent i el costat sud, hi ha el mur del recinte jussà, de pedra calcària que contrasta amb el gres de les fases anteriors de la fortalesa. Per sota la roca de gres s’han excavat túnels que serviren de refugi durant la Guerra Civil Espanyola.
L’any 1910, Ceferí Rocafort descrivia així el castell de Sarroca: «sols en resten algunes quadres amb massisses voltes i l’esvelta torre quadrada, ornada per gòtics finestrals; el talús, en forma esglaonada s’enfonsa en el ribàs que mira a la vall provinent de Torrebesses»
La datació seria almenys del segle XIII, modificada i ampliada al XIV i novament al segle XVII. Probablement a partir del segle XIX el castell restà abandonat i abocat a l’espoli. La presència de ceràmica grisa confirma la datació sense oblidar el precedent islàmic sustentat per molts autors.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Sarroca
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Abril 2017

+ fotografies: CastellsCatalans/Sarroca
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

FLIX

Nom del castell: Flix
Data de construcció: XII-XVIII-XIX
Municipi: Flix
Comarca: Ribera d’Ebre
Altitud: 120 m
Coordenades: E 0.555444 N 41.237917 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat en un turó prop de la vila de Flix i damunt de l’Ebre.
El castell de Flix és un edifici de Flix (Ribera d’Ebre) declarat bé cultural d’interès nacional. És una fortificació emmurallada situada al nordest del nucli urbà de la població de Flix, dalt d’un turó situat dins del meandre que conforma el riu Ebre, a la riba dreta, i prop del nucli urbà i del cementiri.
Els orígens del castell de Flix són incerts, i alguns autors suggereixen que sota l’estructura del castell s’hi troben vestigis d’època romana i fins i tot hom diu que fou bastit sobre les restes d’un far o talaia ibèrica. Les últimes excavacions arqueològiques semblen desmentir aquest fet. 
Algunes fonts apunten que fou documentat el 1154 a través d’una donació del comte Ramon Berenguer IV a Bonifaci de Volta. El 1276 el rei Jaume I el va vendre a Arnau de Bosc. Encara apreciem restes del castell original per dins del que es va construir al segle XVIII. El 1837, durant la primera guerra carlina, es va construir l’actual castell, i el 1874, durant la tercera guerra carlina, uns murs i una gran torre rodona hi foren afegits. La seva situació geogràfica el convertí en un dels més importants de la comarca, junt amb el castell de Mequinensa i el castell de Miravet. Va tenir importància tant a la guerra civil del segle XV, com a la dels segadors del segle XVII i la de Successió del segle XVIII.
Després de la destrucció del castell d’origen sarraí, l’anomenat Castell Nou fou bastit el 1837, en un lloc diferent que el sarraí. Aquest fou construït a instàncies del comte de Morella, Ramon Cabrera, que l’utilitzà durant la primera guerra Carlina per protegir la dreta de l’Ebre. Per això els seus murs el protegiren quan ell i el seu exèrcit creuaren el riu en la seva retirada, camí de l’exili el 2 de juny de 1840. Vers el 1872 i 1873, durant la tercera guerra, el castell fou restaurat. El 19 de juny de 1875 va ser assaltat per les tropes del general Eduardo Gamir, i s’hi instal·là una guarnició liberal fins al 28 de juny de 1876. A partir d’aquest moment va ser abandonat i el castell va patir un gran deteriorament. 
Es una fortificació emmurallada de planta irregular formada per tres torres circulars, unides per trams de murs espitllerats, i amb una zona de pati al mig del recinte que integra una gran cisterna de planta ovalada. La torre que predomina és la de l’extrem sud-oest, i correspon al tipus de fort de Vauban. Presenta un ample diàmetre, poca alçada, els paraments atalussats i una única espitllera orientada al camí d’accés des del poble. La part superior està rematada per una cornisa damunt la que s’assenta el coronament, actualment mig enrunat. A l’interior, la torre està coberta per una volta esfèrica bastida en maons i s’hi accedeix mitjançant tres obertures rectangulars, situades a l’interior del recinte de la fortificació. Les altres dues torres, de guaita i situades al nord i nord-est del recinte, no són tant grans com la primera i no presenten els paraments atalussats. Tot i així presenten filades d’espitlleres a diferent nivell bastides en pedra, i conserven bona part del revestiment original exterior. Els murs exteriors que delimiten el recinte i uneixen les torres presenten filades d’espitlleres a la part superior del parament, majoritàriament bastides en maons. El llenç de ponent, orientat al riu, presenta el basament atalussat, de la mateixa manera que la torre més gran. A l’interior del recinte del castell, el pati està delimitat per murs espitllerats. Hi ha altres paraments que conserven part dels enlluïts originals i també els arrencaments d’algunes de les voltes que cobrien les estances, sobretot al sector sud-est. La construcció està bastida en pedra sense treballar de mida similar, disposada en filades força regulars i lligada amb abundant morter.
Al 2009, el castell va esser objecte d’una gran restauració finalitzada l’estiu del 2010, que al 2012, va rebre el Premi Qualitat Ebrenca al millor edifici restaurat.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Flix
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Abril 2017

+ fotografies: CastellsCatalans/Flix
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

ASCÓ


Nom del castell: Ascó
Data de construcció: XII-XIV
Municipi: Ascó
Comarca: Ribera d’Ebre
Altitud: 146 m
Coordenades: E 0.565877 N 41.179742 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat en un turó damunt mateix de la vila d’Ascó.
El Castell d’Ascó està situat al cim d’un turó sobre la població d’Ascó, a la riba dreta de l’Ebre. El castell, que fou seu d’una comanda templera, gaudia d’una situació estratègica per al control del pas sobre del riu i en el centre del quadrilàter que formen Reus, Tortosa, Casp i Lleida.
En els segles d’ocupació musulmana (segles VIII a XII), la fortalesa fou la residència del valí de Siurana, i els seus dominis s’estenien fins als peus del Montsant. Documentat el 1148 en el conveni que signaren el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, i el d’Urgell, Ermengol VI. Per aquest conveni, el comte barceloní donava a l’urgellenc en feu el castell d’Ascó.
Ascó passà a domini del l’Orde del Temple com a resultat de diferents manlleus realitzats per Ramon Berenguer IV que necessitava ajut econòmic en part per la campanya en terres valencianes. Préstecs documentats els anys 1167, 1169, 1174... Per fer encara més complex el règim de senyoriu, l’any 1174, el rei Alfons el Cast lliurà Ascó com a esponsalici a la seva esposa Sança de Castella. El rei, l’any 1182, cedia a l’orde els castells i les viles de Riba-roja i Ascó a canvi d’un empenyorament de 5.000 morabatins. Sembla que la comanda del Temple d’Ascó s’establí de manera definitiva l’any 1182 si bé en aquest moment, el domini era del monarca (Pere el Catòlic), de la reina Sança i de l’orde del Temple. La majoria de notícies sobre la comanda en aquest període es refereixen principalment a les intenses relacions mantingudes amb el sarraïns que gaudien de notables prerrogatives: conservació de les propietats, llibertat de romandre en el territori i de circular-hi, etc. 
Els templers van ocupar el castell fins a la seva dissolució el 1312. Com el de Miravet, el castell d’Ascó també va patir el setge, ordenat pel rei Jaume II qui, l’any 1318 va donar-lo a l’orde dels cavallers hospitalers.
Aquesta orde va tenir presència a Ascó fins al segle XIX, tot i que el castell va servir de fortalesa durant la Guerra dels Segadors (1640) i va patir una greu destrucció. Més endavant, a la Guerra de Successió i posteriorment amb les guerres carlines, el castell va ser desmantellat. En la tercera guerra carlina (1872-1876) la fortalesa encara va jugar va jugar un paper militar i al solar s’hi va construir una torre del telègraf òptic.
La fortificació està formada per una torre construïda al cim del turó i un gran recinte al sud-est de la torre. A més, a llevant hi ha diverses restes d’uns murs molt desfets, difícils d’identificació, possiblement construïts als darrers segles de l’edat mitjana. La torre mestra, força transformada al llarg dels segles, encara servia com habitatge en època moderna. Es conserven en força bon estat els murs nord-est i sud-est que eren mes llargs del que són en l’actualitat. L’alçada actual de la torre és d’uns 14 m. La porta, situada a la façana nord-est, és a 2,5 m del sòl exterior i té una amplada de 160 cm. Uns 3,5 m més amunt de la porta hi ha un regruix de 30 cm. Uns 4 m per damunt d’aquest relleix n’hi ha un altre i el mur continua uns 4 m més. Cada relleix deuria correspondre a un trespol. L’aparell constructiu de la torre correspon a etapes diverses. Els pisos inferiors fets amb carreus lleugerament allargats units amb morter de calç. El pis superior, afegit posteriorment, està fet en bona part amb tàpia. A l’interior hi ha la part més antiga, feta amb carreus molt quadrats encastats amb morter. El recinte que hi ha al sud-est de la torre té una longitud d’uns 60 m i una amplada d’uns 20 m. Al sector meridional hi ha restes de diverses construccions fetes amb carreus molt ben escairats. La més notable -al sudest de la torre- seria de planta poligonal, ara es veuen tres angles.
En època andalusina, s’hi construiria un hisn (castell andalusí) del qual encara no s’ha trobat res, si bé és possible que siguin d’aquesta època alguns fragments dels murs perimetrals fets amb una mena d’«opus spicatum». En el moment de la reconquesta cristiana, probablement es reconstruïren alguns dels panys de mur més antics de la torre i alguns dels trams de muralla del recinte interior. Al final de l’edat mitjana es degueren bastir altres construccions com ara l’edifici de planta poligonal.
El castell d’Ascó és ja de titularitat pública des de la primavera de 2013. El mes de març de 2014 es va iniciar la intervenció arqueològica prèvia a les obres de consolidació, que al voltant de la torre descobreix restes molt destacades de la fortalesa templera. En concret, es tracta d’edificacions concèntriques a la torre del castell de fins a dos metres d’alçària. Aquestes edificacions, de les quals encara es conserven carreus de grans dimensions i alguns treballats amb guarniments, conformaven el cos principal del castell d’Ascó i inclouen una cisterna d’aigua i un cup de vi.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_d%27Asc%C3%B3
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Abril 2017

+ fotografies: CastellsCatalans/Ascó
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

dimarts, 14 de març de 2017

CERVIÀ

Nom del castell: Cervià
Data de construcció: X
Municipi: Cervià de Ter
Comarca: Gironès
Altitud: 78 m
Coordenades: E 2.908600 N 42.067639 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat just damunt del nucli urbà El  castell de Cervià de Ter és un castell del municipi de Cervià de Ter, a la comarca del Gironès. 
Està situat en un turó que domina el poble, i només en resta un gros mur i els fonaments. És una obra declarada bé cultural d’interès nacional.
És un castell termenat, del que es té constància documental des de l’any 922. En les últimes dècades del segle X, Sunyer Llobet i la seva dona Avierna varen comprar al comte Borrell l’alou de les «viles» de Cervià de Ter i Raset, juntament amb el territori d’Espiells, per la quantitat de cinc «penses» de plata. Tot i que, segurament, aquesta família devia tenir residència a Cervià de Ter abans de l’any mil, no trobem cap referència explícita al castell fins a l’any 1024. En aquest moment, està documentat que Sunyer va dictar el testament des del seu llit al castell de Cervià.
Així doncs, a partir del segle XI trobem un llinatge de senyors de Cervià que té el castell com a centre del seu poder. Silvi Llobet era, a mitjans de segle XI, feudatari del castell de Cervià, pels comtes Ramon Berenguer I i la seva muller. Silvi el va llegar a un nebot anomenat Gausfred Bastó, que fou el primer en començar a utilitzar el cognom de Cervià. Posteriorment, a mitjan segle XII, aprofitant la mort sense descendència de Guillem Gausfred de Cervià, el comte de Barcelona va cedir el castell a la família dels Llers.
Els senyors de Cervià varen exercir com a estrets col·laboradors dels reis i varen participar en algunes de les seves principals expedicions militars. Els senyors del castell de Cervià, Silvi i Adelaida, foren els fundadors del monestir benedictí de Santa Maria de Cervià, que varen convertir en un priorat de S. Michele Della Chiussa, abadia situada als passos alpins que connecten la Provença amb el Piemont. Les donacions al priorat dels successius senyors de Cervià i d’altres famílies del seu entorn foren considerables. El priorat era el lloc on s’enterraven els membres més destacats de la família dels Cervià. Actualment, només és visible a l’església la tomba de Beatriu, esposa de Guerau de Cervià. Aquest castell tenia un valor militar per la seva posició estratègica a la frontera entre el comtat de Girona i Empúries, a menys d’un dia de camí de la ciutat de Girona. Des del castell també es podia controlar la via que anava cap a Peralada i el Roselló. 
Durant la guerra contra el rei Joan II, la reina confià el fort i el poble a Esteve d’Agramunt. L’any 1467 hi establí el seu campament el duc de Lorena, quan marxava contra Girona per posar-hi setge. El mateix duc, primogènit del rei Renat, va concedir el castell a «Joan de Sancto Gilagio». En absència d’aquest se’n féu càrrec el capità Pere Alfons, el 1469. Posteriorment, el rei Joan II concedí la jurisdicció de Cervià i Bordils a Juan de Vilapando per 5000 florins. No gaire més tard, la propietat va passar a la família Xetmar.
No es coneix si l’estructura del castell es va veure afectada pels conflictes bèl·lics de la segona meitat del segle XV, però a partir d’aquest moment els documents fan referència al domini o poble de Cervià sense esmentar el castell. Tampoc s’han trobat, fins al moment, materials posteriors a l’inici del segle XVI. En un document de l’any 1657, Narcís Camós explicava que a la vila hi havia hagut un castell, del qual en restaven vestigis, però que feia llarg temps que estava destruït. Així doncs, a mitjan segle XVII el castell feia temps que estava abandonat i en ruïnes.
L’any 2013 la finca que acull les restes del castell passa a titularitat municipal, després de diversos segles de constituir un condomini familiar privat, amb la donació d’una part dels terrenys per part de la família Fonsdevila i l’adquisició de la resta per part de l’Ajuntament de Cervià de Ter.
L’any 2014, la Universitat de Girona redacta un Projecte d’investigació, consolidació i posada en valor del castell de Cervià de Ter, que compta amb el finançament del Programa de l’u per cent cultural i de la Diputació de Girona.
L’excavació arqueològica realitzada ha posat al descobert el següent: El castell fou construït directament en un subsòl de conglomerat argilós resseguint la topografia natural i adaptant-se als desnivells preexistents, per la qual cosa, el problema principal que va partir va ser d’estabilitat amb l’esllavissament d’estructures. Es va estructurar en tres terrasses, aprofitant el conglomerat del subsòl, retallat i regularitzat, per crear els diversos nivells de circulació i va ser objecte de diferents remodelacions. 
Cronològicament, els materials més antics se situen vers als segles IX-X, una segona fase on es detecta una important reforma, probablement ja dins el segle XIII, i una segona transformació de finals del segle XIV o inicis del XV, finalment, l’abandonament, que sembla no anar més enllà de mitjans del segle XVI. Pel que fa a les defenses exteriors, no es conserva la totalitat del circuit emmurallat. Tot i això es distingeixen clarament almenys dos circuits de muralles. Del més antic es conserva essencialment part de la muralla nord, amb espitlleres i el mur de llevant, que acaba de forma abrupte, marcant el que probablement constituïa la porta d’accés al recinte, però de la qual no es conserva la continuació. A la zona sud ha aparegut un mur que podria haver format també part del recinte original.

Actualment, l’Ajuntament de Cervià ha acabat una important obra de consolidació endreçant tot el perímetre del castell i realitzat un projecte de museïtzació del castell. 

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Cervià_de_Ter
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Març 2017

+ fotografies: CastellsCatalans/Cervià
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

CARTELLÀ

Nom del castell: Cartellà
Data de construcció: XIII
Municipi: Sant Gregori
Comarca: Gironès
Altitud: 133 m
Coordenades: E 2.763300  N 42.011842 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat a 2 km al nord del nucli urbà de Sant Gregori.
El castell de Cartellà és un castell catalogat com a monument del municipi de Sant Gregori (Gironès) declarat bé cultural d’interès nacional. Es tracta d’un castell termenat documentat el 1238.
El castell és col·locat sobre la plataforma triangular situada a la confluència dels torrents de Gàrrep i Pedrola, que li servien de fossars. Sobrecada un d’ells hi havia un pont de pedra per accedir al recinte exterior del Castell i on hi ha situada la Capella. 
Els Cartellà són esmentats en diferents documents del segle XII. L’any 1107, Arnau de Cartellà, segons F. Montsalvatge, signà com a testimoni dels capítols matrimonials realitzats entre el comte de Besalú i la filla de Ramon Berenguer III de Barcelona. 
La primera referència al castell, però, no la trobem fins al 1238, data en la qual es produí la institució d’un sacerdot a la capella de Santa Maria del castell de Cartellà, realitzada per Galceran de Cartellà i la seva muller Agnès. L’any 1305, Jaume II assignà els castells d’Hostoles, Puig-alder, Colltort i Rocacorba sota la competència i la jurisdicció criminal de Guillem Galceran de Cartellà el qual, en morir el 1306, els deixà a la seva neta Beatriu de Cabrenys. El 1321, el castell de Cartellà fou comprat per Ramon de Xetmar. Més tard, passà als Milany pel matrimoni entre Pere de Milany i Ermessenda de Xetmar. La senyoria del castell restà documentada en mans dels Milany fins al 1430, data en la qual és esmentat Ramon Galceran de Pinós i Milany com a senyor dels castells de Cartellà i de Tudela. El 1448 n’era senyor Francesc Galceran de Pinós. La fortalesa de Cartellà fou escenari de lluites que es produïren durant la guerra civil catalana del segle XV (1462-1472).
Fou un castell residencial, ara utilitzat com a masia, que recentmente ha començat unes obres de restauració per a possar-lo en valor i convertir-lo en la residencia dels seus propietaris i en un allotjament de turisme rural
Té sencera la torre mestra, unida al conjunt per una prolongació del mur nord, un pati central i sectors emmerletats. És un edifici amb planta en forma de U, desenvolupat en planta baixa, pis i golfes. Les parets portants són de maçoneria, amb carreus a les cantonades i emmarcant les obertures. La part superior de la façana principal és rematada per merlets, l’accés al pati interior es realitza per aquesta façana a través d’una porta dovellada i al nivell del primer pis hi ha una finestra biforada amb arquets trilobulats. La resta d’obertures dels paraments exteriors són emmarcades amb carreus. El pati interior és de planta rectangular, amb dues escalinates laterals de pedra per accedir a una terrassa situada al primer pis que és suportada per arcs carpanells molt rebaixats, construïts amb pedra.
Les finestres del segon pis són gòtiques amb motllures. Un dels braços de la U és més llarg i s’estructura en forma de torre, la planta baixa és oberta per permetre l’accés al recinte, al primer pis té una finestra en angle. L. Monreal i M. de Riquer daten part dels murs d’aquest edifici als segles XII i XIII i una bona part de la construcció del castell i les finestres al segle XIV. A més, hi ha afegits d’època moderna com l’escalinata interior. L’aparell constructiu dels murs perimetrals del castell és de tipus força irregular; només al mur est, on hi ha la porta principal, hi ha fragments d’«opus spicatum». Malgrat això, per les seves característiques formals, el castell correspon més aviat al típic castell palau d’època gòtica.
L'ermita de la Mare de Déu de l’Esperança, es troba a l'entrada del castell. La seva capella és de planta rectangular, capçada a llevant per un absis poligonal. La coberta és de teula àrab a dues vessants. L’obra original s’avé amb les formes de l’arquitecturadel segle XII avançat i probablement es construí ja en el segle XIII.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Cartellà
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Març 2017

+ fotografies: CastellsCatalans/Cartellà
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

SANT GREGORI

Nom del castell: Sant Gregori
Data de construcció: XV
Municipi: Sant Gregori
Comarca: Gironès
Altitud: 103 m
Coordenades: E 2.740904 N 41.989151 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat a l’oest i molt a prop del nucli urbà de Sant Gregori. Actualment és un restaurant.
El castell de Sant Gregori, o la Casa dels Margarit, és un monument del municipi de Sant Gregori (Gironès) declarat bé cultural d’interès nacional. 
És un casal fortificat que havia estat la casa forta de la família Margarit. Els Margarit de Sant Gregori eren originaris de Girona i provenien d’una posició social mitjana. El primer personatge conegut fou Bernat Margarit de Girona, que tenia una posició econòmica bastant sòlida, i que segons Santiago Sobrequés i Vidal havia comprat el Mas Vidal i terres a la parròquia de Sant Gregori. També havia comprat l’any 1355, segons J. Calzada, un altre mas anomenat de Riba o altrament Perpinyà a la mateixa parròquia. Eren senyors directes d’aquestes propietats i tingueren homes propis de remença. Al segle XIV els Margarit de Sant Gregori tenien una bona posició econòmica i títol nobiliari, però no formaven part de l’alta noblesa, sinó que eren cavallers amb dret a usar el seu escut o armes heràldiques. Era membre d’aquesta família Joan de Margarit i de Pau, que fou bisbe de Girona i que morí el 1484. Essent cardenal a Roma continuà governant la diòcesi de Girona i signava cardenal de Girona. També exercí d’ambaixador a Itàlia i intervingué a les Corts Catalanes. La seva vinculació al poble de Sant Gregori el portà a fer estades al Castell o solar dels Margarit, del qual n’era hereu. També era de la família el bisbe Joan Margarit i de Requesens, renebot del cardenal Margarit. Fou bisbe de Girona entre 1534 i 1554 i President de la Generalitat de Catalunya (1521-1524).
Es un edifici de planta quadrangular amb un pati interior i una antiga torre de defensa, situada a l’angle sud de la construcció. Es desenvolupa en planta baixa, pis i golfes. Les parets portants són de pedra morterada, arrebossada a les façanes i amb carreus ben tallats emmarcant les obertures i les cantonades de les façanes. A la façana principal (sud) els ampits de les finestres són fets amb pedra motllurada i la porta d’accés té forma d’arc de mig punt i emmarcada per dovelles de pedra.
A la façana de llevant hi ha una finestra biforada amb arquets trilobulats protegida per una reixa de ferro. A la part superior de la façana principal en conserven restes de mènsules de pedra. La coberta és de teula àrab a diversos pendents i acabada amb un ràfec de doble filera de rajoles pintades.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Sant_Gregori
Elena Fàbregas &  Jordi Gironès / Març 2017

+ fotografies: CastellsCatalans/Sant Gregori
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat


TUDELA

Nom del castell: Tudela
Data de construcció: XII
Municipi: Sant Gregori
Comarca: Gironès
Altitud: 490 m
Coordenades: E 2.714867 N 41.992503 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat a l’oest del nucli urbà de Sant Gregori i emcimbellat en un turó destacable amb grans panoràmiques. S’hi accedeix per pista forestal des de la masia de can Coromines. Cal disposar d’un mapa detallat i fer servir les coordenades de GPS indicades més amunt, perquè les cruïlles de pistes ho poden fer perdedor.
El Castell de Tudela és un monument del municipi de Sant Gregori (Gironès) declarat bé cultural  d’interès nacional. Al puig de Sant Grau, dit antigament puig de Tudela, es troben les restes del castell de Tudela. Són visibles una sèrie de construccions adossades les unes a les altres. A la part més occidental hi ha una torre de planta circular amb un diàmetre interior d’uns 2 metres i un gruix de mur Castell de Tudela d’uns 2,2 metres. Es conserva una alçada d’uns 2,5 metres però, per el gruix del mur, segurament era molt més alta. A la part més oriental hi ha les restes del que devia ésser la capella del castell, i entremig d’aquestes dues construccions es va fer una casa de pagès en època moderna. Pel que fa a l’aparell, els carreus, units amb morter de calç, fan uns 15 cm per 40 cm. La torre es dataria a la fi del segle XI o a inici del segle XII.
Sembla que la família dels Montcada va tenir drets sobre aquest castell al llarg d’una bona part de l’edat mitjana. Cap a mitjan del segle XI, Ramon, fill de Ledgarda jurà fidelitat al comte de Barcelona Ramon Berenguer I pels castells de Tudela («castro de Todela») i de Fornells. En aquest mateix moment, un germà de Ramon que era abat també jurà fidelitat al comte pel mateix castell de Tudela. Encara al mateix segle trobem documentats altres senyors de Tudela que segurament tenien drets sobre aquest castell proper a Girona: Ramon Mir de Tudela, Arnau Guillem de Tudela i el fill d’aquest. L’any 1136 hi hagué una convinença entre el senescal Guillem Ramon de la família dels Montcada i el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV per aquest castell i molts d’altres. En un document de 1178 trobem els noms dels castlans: Pere de Tudela i el seu germà Berenguer. El 1183, el senyor Mir d’Hostoles -que segurament era feudatari dels Montcada-, tenia el castell de Tudela. L’any 1291 l’infant Pere rebé en dot el castell de Tudela en casar-se amb Guillema de Montcada. L’any 1314, Ermessenda de Cartellà, muller del baró de Cabrenys, era senyora dels castells de Tudela, Rocacorba i Colltort però segurament els Montcada hi mantingueren l’alta senyoria o certs drets. Més tard, hi tingueren drets els Xetmar i els Pinós. El 1495 fou adquirit per Baldiri Agullana, ciutadà de Girona, amb el de Cartellà, i el conservaren els seus descendents. 

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_ de_Tudela_(Sant_Gregori) 
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Març 2017

+ fotografies: CastellsCatalans/Tudela
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

dimarts, 14 de febrer de 2017

Vilobí

Nom del castell: Vilobí
Data de construcció: XII
Municipi: Vilobí d’Onyar
Comarca: Selva
Altitud: 118 m
Coordenades: E 2.742593 N 41.889510 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: Està situat dins el nucli urbà.
El Castell de Vilobí d’Onyar és un edifici del municipi de Vilobí d’Onyar (Selva). Es troba a l’extrem nord del recinte urbà i és l’origen de la població de Vilobí. La seva situació en una plana molt oberta, sense cap protecció natural, fa pensar que no va tenir un paper decisiu en la defensa del país, encara que va servir de refugi dels veïns del poble, en moments de perill. El castell de Vilobí és una edificació del segle XII amb l’afegit, a la part de llevant, d’una façana d’estil neogòtic i unes torres del segle XIX. És una obra declarada bé cultural d’interès nacional.
L’any 1241 s’esmenta per primera vegada el «castro Villabino», quan el comanador de Gardeny, lloctinent de l’orde del Temple, havia permutat el castell de Mediona pel castell de Vilobí. El 1166, però, ja es troba documentat un senyor de Vilobí. Al segle XIV, el castell pertanyia a Ramon Malars, ciutadà de Girona, que el comprà, segurament al rei Pere IV el Cerimoniós, per 4.000 sous. El 1345 dels Malars passà a la ciutat de Girona pel mateix preu. El 1368 fou venut a Francesc de Santmartí per 6.000 sous, preu que el 1374 pagarien els homes del poble per a redimirse’n i lliurar-lo al rei. El pacte durà fins al 1380 quan l’infant Joan, futur Joan I, el tornà a cedir a Pere de Santmartí per 20.000 sous. El 1485 el castell era propietat dels Santmartí i el 1595 pertanyia a la família Cruïlles l’escut dels quals encara es troba en una de les llindes.
La família dels Cruïlles el va posseir fins al 1789, en què Francesc IV de Cruïlles, va morir sense descendència, llavors la propietat passà als Sarriera, comtes de Solterra. A mitjans del segle XIX seguia en mans de la mateixa família i Ramon de Solterra, senyor del castell, juntament amb altres
propietaris del municipi formava part de la comissió encarregada de confeccionar el cadastre. El 1872, el comte de Solterra vengué el castell a Pere Madrenys i Boadas «Caballero de la Real Orden Americana de Isabel la Católica».
Pere Madrenys era un dels coneguts «americanos» que havia acumulat capitals en negocis fets a Cuba i que el va comprar, en part, per sentimentalisme, ja que el seu avi matern, hi havia estat masover. És l’autor de les reformes que li han donat la fesomia actual. Josep, fill i hereu de Pere Madrenys, va morir sense descendència l’any 1942 i va deixar tots els seus béns a un nebot, Josep M. Vivas i Madrenys, qui en morir el 1974 el cedí al seu fill Joaquim Vivas i Solà, que hi resideix actualment amb la seva família. L’any 1957 es van fer reformes importants especialment a l’interior.
La construcció té una estructura de planta quadrada, amb torres cantoneres de base també quadrada
i murs amb talús. De la part més antiga resta la portalada d’accés principal, que és doble amb un primer arc carpanell molt rebaixat sobreposat a una porta d’arc de mig punt adovellada, amb restes d’una porta llevadissa, que dóna accés a un petit pati. La planta baixa conserva en molt bon estat una gran sala amb volta de canó de pedra irregular i paviment refet amb toves procedents de l’era del mateix castell. La porta d’accés al pis superior des del pati mostra la llinda amb l’escut del Cruïlles. Aquest primer pis, tot hi haver estat molt reformat, manté una gran sala de 5,30 m d’alçada amb sostre d’embigat de fusta sostingut per permòdols.
De les torres, només en queda intacta la de l’angle nord-oest, mentre que la del sud-oest va servir de base del campanar barroc de l’església aixecat el segle XVIII. La capella romànica fou destruïda al segle XVIII per a edificar-hi el presbiteri de l’església parroquial. L’any 1957, s’hi va afegir una filera de merlets a la façana de tramuntana que no havia tingut en el moment de la seva construcció. Malgrat tot, a més de conservar-ne la planta externa, es pot veure un parament que es pot datar vers els segles XII i XIII, fets amb pedres disposades de forma regular travades amb abundant morter de calç. Fou construït amb blocs d’origen volcànic, procedents del volcà de la Crosa de Sant Dalmai.
La façana i les torres del costat de llevant daten dels anys 1875 i 1880 quan va ser adquirit per Pere Madrenys i Boada. Es tracta d’un cos adossat de tres plantes flanquejat per dues torres amb barbacana i merlets d’estil neomedieval. La planta baixa presenta un gran portal d’arc carpanell i una porta a cada torre. Al pis superior hi ha tres grans finestrals d’arc apuntat i un d’arc de mig punt a les torres. Originalment, però, eren set finestrals que formaven una galeria, quatre dels quals actualment estan cegats. L’últim pis s’obre a una gran terrassa entre les dues torres.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Vilob%C3%AD_d%27Onyar
Elena Fàbregas & Jordi Gironès - Febrer 2017


+ fotografies: CastellsCatalans/Vilobí
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Anglès

Nom del castell: Anglès
Data de construcció: XIV
Municipi: Anglès
Comarca: Selva
Altitud: 166 m
Coordenades: E 2.639913 N 41.957827 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins del mateix municipi.
Castell d’Anglès era una construcció del municipi d’Anglès (la Selva) declarada bé cultural d’interès nacional.
Durant el segle XII hi ha esments de senyors d’aquest lloc. Així, l’any 1122, Ramon Arnau d’Anglès va rebre en feu el castell de Sant Sadurní. El 1166, Berenguer d’Anglès era feudatari del vescomte de Girona. El castell d’Anglès, però, no apareix documentat fins el testament de Guerau V de Cabrera (1242), que deixà en herència el vescomtat de Cabrera al seu fill Guerau VI, mentre que crea per a un altre fill, Ramon, un petit patrimoni format pels castells d’Anglès i Brunyola. La manca de descendència de Marquesa, filla de Guerau VI, va fer que el vescomtat de Cabrera sigui heretat per un fill de Ramon, Bernat I de Cabrera. El nucli antic d’Anglès es configurarà, doncs, al voltant d’aquesta antiga possessió dels Cabrera.
Cal tenir en compte que l’antic castell d’Anglès es va anar ampliant durant els segles XIII-XV fins a abastar el que actualment és bona part del barri vell d’Anglès. L’accés al nucli urbà a través de les muralles es feia a través de tres portals: el primer era conegut com el portal de sant Miquel. Aquest es troba documentat i estaria al final del carrer major a l’alçada de la casa número 16. Se sap que a partir del segle XVI va caure en desús. El segon es trobaria al principi del carrer de l’empedrat i el tercer es trobaria en el barri de santa Magdalena, a l’alçada de la «pujada d’en Grau» a tocar aproximadament a «Can Camps». A tall cronològic es té perfectament documentat que el castell d’Anglès va ser reconstruït el 1350, encara que no se sap quin tipus de reformes es van dur a terme.
El terratrèmol de l’any 1427 afectà especialment el castell. Això no obstant, encara tingué un paper en la guerra civil catalana (1462-1472). Quant a la torre de l’homenatge, se sap que va ser enderrocada en plena revolta remença del segle XV, per Pere Joan Sala. Sembla que al segle XVI el castell va quedar absolutament arrasat per les tropes franceses. També se sap de l’existència de l’antiga era del castell, també situada prop de la plaça de la vila. Fins fa pocs anys es conservava la cisterna de l’antic fort, en el lloc que avui ocupa el pàrquing de la Plaça de la Vila.
Del castell original com a tal, no es conserva gairebé res. Arran de diversos estudis se sap que el castell era bastit damunt del tram més enlairat del clos emmurallat, des d’on es dominava la vall  d’Anglès i la banda de la Cellera, Sant Julià del Llor i Bonmatí. L’emplaçament original del castell correspondria amb el que avui és un grup de cases situat entre el carrer del Castell i el pas cobert vers a l’antic pou públic de la vila. El que va ser el pati central del castell, descobreix la configuració quadrangular que tindria, als costats del qual s’alçarien les estances destinades a l’habitació. Al tram superior de l’edifici hi hauria un ample passadís, protegit en la part forana per un llenç de mur emmerletat, proveït d’espitlleres. També hi hauria l’estada senyorial de l’amo del castell. La porta del castell es trobava a l’angle superior de l’actual plaça de la vila, pujant-s’hi per una rampa. La façana lluïa una torre de l’homenatge. Per l’altre cantó tindria una portalada més petita, comunicant amb l’era Basant-se en aquestes premises, el castell aplegava per tant les característiques típiques d’un castell medieval dels segles XI-XII, és a dir, de mida reduïda i fixat en un punt alt i estratègic, format per una torre de base circular i envoltat per un recinte emmurallat. Tanmateix, tot i la pèrdua d’aquest element emblemàtic de la vila, s’han conservat elements molt interessants relacionats directament amb el castell, com són, per una banda, un petit pany de muralla –petit tenint en compte la mida i les dimensions que va arribar a assolir el castell– i les restes del primer clos emmurallat del castell i alguna arcada interior, avui en part conservades a dins d’algunes cases del barri vell. L’actual plaça de la vila correspon a l’antic pati d’armes del castell. La seva forma trapezoïdal és la forma característica que solien tenir tots els patis d’armes dels castells medievals de l’època.

Extret de: https:// ca.wikipedia.org/wiki /Ca s t e l l_d’Angl%C3%A8s
Elena Fàbregas & Jordi Gironès - Febrer de 2017


+ fotografies: CastellsCatalans/Anglés
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Torre de Recs d’Osor

Nom del castell: Torre de Recs d’Osor
Data de construcció: XV
Municipi: Osor
Comarca: Selva
Altitud: 346 m
Coordenades: E 2.556414 N 41.945078 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins el nucli urbà.
La Torre de Recs d’Osor és un edifici gòtic d’Osor (Selva) declarat bé cultural d’interès nacional.
El 1439, Violant de Recs, esposa de Ramon de Vilanova, va manar construir la torre de defensa. Durant la construcció d’aquesta torre, permesa pels senyors de la Vall d’Osor (els Cabrera), es va foradar la muralla de la vila. La família Recs, mot provinent del llatí Reig, està documentada des del segle XIV. Sembla que la seva residència era l’actual Can Roure.
Com que la torre fou construïda poc després dels terratrèmols de 1427, s’ha especulat sobre el reaprofitament de materials d’altres indrets propers a la torre. El 1932, al primer pis, s’hi va construir
el dipòsit d’abastament d’aigua pel poble; actualment en desús.
És una torre de planta quadrangular de quatre plantes situada al costat mateix de l’església parroquial
d’Osor. Està entre el carrer Sarsanedes i la Plaça del Verger. Es tracta d’una torre d’aspecte i naturalesa robusta que té les façanes de pedra vista. És construïda de pedra, maçoneria desbastada, i grans blocs a les cadenes cantoneres. Les seves dimensions són d’uns 7 metres de costat per uns 15 d’alçada.
Es caracteritza per les seves pedres cantoneres ben tallades, algun finestral gòtic trevolat, les seves diverses espitlleres (a l’alçada de la planta baixa i del primer pis, algunes d’elles per a armes de foc) i per la conservació d’alguns merlets a la façana sud. A la façana sud les obertures són d’arc de mig punt i a la façana nord són de permòduls o bé d’arc trebolat. La porta principal, actualment a la planta baixa, estava a l’alçada del primer pis d’aquesta façana nord. Actualment està unida a una casa pel costat nord-oest.
Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_de_Recs_d’Osor
Elena Fàbregas & Jordi Gironès - Febrer 2017

Brunyola

Nom del castell: Brunyola
Data de construcció: XII
Municipi: Brunyola
Comarca: Selva
Altitud: 251 m
Coordenades: E 2.684474 N 41.904747(Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins del mateix municipi.
El castell termenat de Brunyola fou construït al cim del turó on ara hi ha el poble, el qual s’edificà al voltant de la fortificació. Allò que resta del castell de l’alta edat mitjana és inclòs en les restes del castell dels darrers segles medievals 
La primera notícia documental del castell data del 1106 en que el comte Ramon Berenguer III de Barcelona donà al vescomte Guerau Ponç de Cabrera en alou el «castrum quod dicitur Bruniola». En el «Liber feudorum maior» el nom del castell es transcriu malament, s’hi anota «Brivola» però en altres documents apareix «Bruiola». El donant afirma que el castell li pertanyia per herència paterna així que ja existia, com a mínim, en temps de Ramon Berenguer II, mort el 1082.
El 1116, Guerau Ponç empenyora el castell, amb tots els honors i possessions però conservant la propietat, a Pere Ramon de Vilademany per 400 morabatins. En el document signat s’hi assenyala que Vilademany havia de concedir la potestat per aquest castell i el comte així li ho demanava. A partir d’aquest moment, el vescomte de Cabrera era el senyor eminent del castell i el senyor de Vilademany el tenia en feu i el tingué subinfeudat als Balenyà fins al 1242.
L’any 1282, els Cabrera el venen al clergue Guillem Gaufred, tresorer del capítol de la Seu de Girona. La castlania restà en mans dels Vilademany. Guillem Gaufred, l’any 1292, deixa en testament la propietat a la Pia Almoina de Girona que en serà propietària 488 anys.
El terratrèmol de 1427 el va afectar greument i es va haver de refer. El castell perd el seu interès militar a mitjan segle XV. Dos segles més tard s’enderroquen dos trams de muralla i una torre mentre que una altra esdevé campanar de la parròquia.
Durant la guerra del francès el conjunt és usat com a cavallerissa cosa que causà la pèrdua dels elements interiors de mobiliari així com l’arxiu, que es cremà. L’any 1834 compra el castell Il·luminat Font, qui en modificà molt l’aspecte. El 1922, els veïns sufraguen la compra del castell per tal de què es destini a acollir l’Ajuntament i l’escola. El 1985 es van iniciar obres de restauració, descobrint els paraments, voltes i forjats de la planta soterrada i restaurant la sala gòtica del primer pis que es destinà a Sala de plens de l’Ajuntament. En la segona fase es renovaren, principalment, les cobertes del castell. La tercera fase es dedicà a l’ala nord-est. Es partí de la idea de recuperar les parts de la muralla original i la torre conservada. El que roman del castell sembla ésser de la baixa edat mitjana (s XV). Gran construcció de planta quadrangular amb torres als angles, rodones i atalussades,
una de les quals va ser aprofitada com a campanar de l’església. Tota la muralla s’assenta sobre una base atalussada. S’estima que el perímetre exterior de la fortalesa havia estat d’uns 168 metres.
De les quatre façanes, la que es conserva en més bon estat i que a més a més permet observar millor la imatge original i primigènia del castell és la façana nord. La llargada d’aquest mur mur és de 23 metres, l’alçada fins a la base dels merlets té 12 metres i el talús en té 3,12. El seu gruix és de 45 cm. Situat a prop de la torre de l’angle nord-est, hi ha un portal d’arc de mig punt equipat amb unes robustes i poderoses dovelles, de pedra calcària molt ben escairades i treballades. Sobre el portal trobem tres finestres rectangulars amb llinda monolítica i muntants laterals de pedra. En el pis superior trobem dues obertures, a destacar especialment la finestra gòtica d’arc conopial amb arquets trevolats.
En aquesta façana s’ha conservat el llenç de mur que probablement pertany a una època molt més reculada, segurament de l’any 1000. A partir dels 2,75 m des del sòl veiem un segment de 1,25 m construït en «opus spicatum». Les pedres, no gaire grosses (10 cm x 15 cm) són unides amb morter de calç i poc o gens treballades. Per damunt d’aquest 1,25 m, es veuen els caires o angles de la paret. Segurament, aquest pany de paret, aprofitat en la baixa edat mitjana, pertanyia a una construcció, un castell, del segle X.
Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_ Brunyola
Elena Fàbregas & Jordi Gironès - Febrer 2017


+ fotografies: CastellsCatalans/Brunyola
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Torre de Grions

Nom del castell: Torre de Grions
Data de construcció: XIII
Municipi: Sant Feliu de Buixalleu
Comarca: Selva
Altitud: 159 m
Coordenades: E 2.609814 N 41.760872 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situada al petit nucli de Grions. S’hi accedeix des de la carretera d’Hostalric a Arbúcies, prenent un trencall a la dreta just després del km 5.
La Torre de Grions, antiga casa forta i ara masia, és situada al costat de l’església de Sant Gabriel a Grions, petita entitat de població del municipi de Sant Feliu de Buixalleu, en una carena a poca distància d’Hostalric
Hi ha poques notícies documentades sobre la fortalesa de Grions. Se sap que romania sota el seu domini directe de l’església parroquial de Sant Gabriel de Grions i que el 1240 la senyorejaven els castlans del castell de Montsoriu, els quals estaven emparentats amb la família Malla de la plana de Vic. L’any 1933 fou adquirida per la família propietària actual. Hom creu que el nom de Grions ve del de grillons perquè en aquesta torre s’engrillonaven els presos.
La Torre de Grions és composta d’un recinte ampli de muralles, amb una planta gairebé quadrada i d’una construcció, una torre que dóna el nom a l’edifici, situada al costat de ponent del clos. Al cantó de la torre hi ha la porta d’entrada al recinte.
La paret de tramuntana del recinte fa 31 m de llarg i té una alçada d’uns 8 m. El pany de llevant té uns 28,5 m de longitud i el de migjorn fa 25 m de llarg. Al mur oriental hi ha dues espitlleres i potser n’hi havia més. El mur de migjorn ha estat molt reformat; les parets són fetes amb pedres petites i poc escairades, bombades però ben arrenglerades. Entremig, a una certa alçada, hi ha dues o tres filades de carreus ben escairats, d’uns 20 cm d’alt per uns 45 cm de llarg. Les espitlleres i els caires dels murs són fets amb pedres ben treballades. El clos de muralles tanca una superfície de gairebé 800 m2.
La torre és situada a la part davantera de la casa forta, a la façana de ponent, i sobresurt del conjunt 6,15 m. La paret occidental té una longitud de 10,5 m i els murs fan 140 cm de gruix. Des de l’exterior es veuen dos nivells d’espitlleres, formades per tres carreus a banda i banda. N’hi havia una renglera a tocar de terra en les tres façanes exterior i una altra sèrie a un nivell més elevat. A l’interior, la majoria d’espitlleres han estat tapiades o han desaparegut. L’aparell constructiu de la torre és similar al del clos de muralles; pedres no gaire escairades, però regulars i ben arrenglerades.
A l’interior de la torre hi ha una sala coberta amb una volta lleugerament apuntada que té una alçada d’uns 5 m.
La torre fa uns 8 m d’alt però per referències orals sabem que als anys 30 (segle XX) era 2 o 3 m més alta i tenia un pis al damunt. Sembla que la datació s’establiria cap al segle XIII.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_de_Grions
Elena Fàbregas & Jordi Gironès - Febrer 2017

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

dimarts, 10 de gener de 2017

Riudabella

Nom del castell: Riudabella
Data de construcció: XII
Municipi: Vimbodí i Poblet
Comarca: Conca de Barberà
Altitud: 570 m
Coordenades: E 1.042875 N 41.372524 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: Està situat a 4 quilòmetres al sud de Vimbodí, prop de la carretera TV-7003 i equidistant del monestir de Poblet per la carretera T-700.
El Castell o Granja de Riudabella, és una antiga granja cistercenca convertida en mansió fortificada d’estil historicista. Està declarat com a bé cultural d’interès nacional.
Com tots els grans monestirs cistercencs, Poblet organitzà la seva economia, sobretot els primers segles, a partir de les granges, explotacions agràries satèl·lit del monestir. Una granja era, segons l’organització cistercenca, una unitat d’explotació agrària vinculada al monestir, però de vida força independent. No eren menades per monjos directament, sinó per conversos, al capdavant dels quals hi havia el granger, que era el convers que dirigia l’explotació i donava comptes al cellerer o administrador general del monestir. La manca de braços provocà que a poc a poc també s’hi integressin mercenaris o jornalers i esclaus sarraïns.
A la darreria del segle XII Poblet ja tenia un nombre considerable d’aquestes granges, com les de Milmanda (que vam visitar el novembre de 2009), Mitjana, Castellfollit, la Pena, el Titllar i Riudabella a la Conca de Barberà; la de Doldellops a l’Alt Camp; les de Cérvoles i de la Novella a les Garrigues; la de Barbens a l’Urgell; Tordera i Rocaverd a la Noguera; les d’Utxesa, Avinganya i la Torre de Ferran al Segrià i les de Viverol i Estopanyà a la Llitera.
La granja de Riudabella va ser organitzada pels monjos de Poblet en el segle XII, damunt una vil·la romana. És consignada per primer cop en la butlla del papa Alexandre III l’any 1172. Va patir assalts per part dels pobles veïns.
Així, el 1349 fou assaltada per Berenguer de Jorba per un litigi de possessió de drets sobre el bosc de Vallclara. El 1392 el monestir comprà al rei Joan (Joan I de Catalunya- Aragó), els drets judicials sobre el lloc per poder afrontar la campanya de Sardenya. Al segle XV l’abat Miguel Delgado hi feu diverses construccions i una capella. Les armes d’aquest abat són esculpides a la clau de volta. Malgrat que Riudabella era una de les granges més atractives, ens consta que els resultats econòmics foren cada cop més negatius.
L’any 1448, els administradors pobletans varen haver de simplificar els conreus suprimint el conreu del safrà i substituir personal fix per temporers. El monestir no va tornar a invertir a la granja fins al segle XVIII. Aleshores, concretament el 1776, l’abat Josep Güell impulsà la construcció d’una mina d’aigua per millorar-ne la productivitat.
Després de la desamortització, l’heretat fou adquirida per la família Gil Moreno, que va refer els edificis en un estil neomedieval.
L’edifici principal està format per un cos rectangular de tres pisos i golfes i cobert a dos vessants; a banda i banda hi ha una torre, una coberta a quatre vessants i l’altre té la coberta plana i està decorat amb arcs de mig punt a la part superior. En un costat hi ha una terrassa amb merlets acabats en punxa i petites torres circulars a les cantonades. Totes les obertures són amb llindes excepte en una de les torres on hi ha una galeria feta amb finestres d’estil gòtic amb arquets, fines columnes, relleus i calats. Tot el recinte està envoltat per una muralla amb merlets acabats en punxa i porta la data 1769. Actualment, el castell està rodejat de grans extensions de vinyes i és seu de la finca rural i allotjament
resort de Castell de Riudabella .

Extret de: Les granges de Poblet al segle XV. Institut d’Estudis Catalans • Castell de Riudabella. Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya.
http://patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/arquitectura?articleId=HTTP://GAUDI_ELEMENTARQUITECTONIC 2042
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Gener 2017


.