dimarts, 12 de juny de 2018

Les Bons

Nom del castell: Les Bons 
Data de construcció: XIII
Municipi: Encamp
País: Andorra
Altitud: 1,202 m
Coordenades: E 1.493611 N 42.49583 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat prop del nucli d’Encamp, i en la seva part nord, a l’altra riba de la Valira.
El Castell de les Bons, també conegut com Torre dels Moros, és una torre defensiva situada al sector de Les Bons, a la parròquia d’Encamp, a Andorra. Actualment és considerat com un Bé d’Interès Cultural per part del Govern d’Andorra.
És considerat com el segon edifici més important del conjunt de Les Bons. Probablement era una torre annexada a una casa forta, de la que només queden les runes. És molt possible que el castell sigui posterior al segle XIII, tot i que no n’hi ha cap constància a la documentació relativa. 
L’edifici existent era l’antiga torre de defensa del castell. La resta de la construcció es troba al costat de l’església de Sant Romà de les Bons, que domina el turó i el pas de la vall cap al nord. A la torre s’hi podia accedir gràcies a un pont, situat al costat de ponent, del qual només es conserva l’arrencada del primer arc. Com que la construcció es troba en un sortint de la roca, per poder edificar-la es va haver de fer un gran treball de buidatge i posterior aplanament de la roca, assentant així els fonaments a les parets o per arreglar el que havia de ser el paviment interior. No es té constància de com era la tipologia de la coberta, tot i que es creu que era de fusta.
L’edifici mostra una planta quadrangular amb un total de quatre pisos d’alçada. La resta de l’estructura estava composta per un entrelligat de grans bigues de fusta, que probablement suportaven
uns solers també del mateix material, igual que les escales entre els diferents nivells. Els murs són arrebossats a l’exterior amb calç. També hi ha finestres d’espitllera als pisos superiors. A més, presenta dues finestres més o menys de forma quadrada al primer i el segon pis.
Pel que fa a la planta baixa, estava tallada a la roca, amb l’excepció de l’angle sud-oest, i pavimentada amb lloses de llicorella. Al primer pis hi ha les restes d’una aigüera tallada en un bloc de
pedra calcària, refosa dins la paret. Finalment, a la tercera i última planta, es concentren els elements
més característics d’aquest edifici defensiu: 1) Renglera d’espitlleres, molt més nombroses que a la resta de plantes 2) Dos matacans que sobresurten de la paret, un d’ells doble també amb espitlleres. 3) Un altre cos volat, identificat com a comuna o desguàs.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_les_Bons
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Juny de 2018


+ fotografies: CastellsCatalans/Les Bons
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Les Bons
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Torre Solsona


Nom del castell: Torre Solsona
Data de construcció: XII-XVII
Municipi: la Seu d’Urgell
Comarca: Alt Urgell
Altitud: 755 m
Coordenades: E 1.449729 N 42.361412 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situada molt a prop de Castellciutat i la mateixa Seu d’Urgell.
La Torre de Solsona és una torre de defensa aïllada que constitueix l’avançada del castell de Ciutat, que fou construïda damunt d’un turó entre Castellciutat i la Seu d’Urgell i hi ha estat sempre  íntimament lligada, igual com la Ciutadella o Torre Blanca. El turó domina la totalitat de la Seu d’Urgell i totes tres fortaleses formaven un sistema defensiu de primer ordre, gràcies a la seva excepcional situació: en tres turons separats per uns 500 m cadascun dominant perfectament l’entradaal pla de la Seu per la vall del Segre i per la Valira. Va exercir un paper destacat en la defensa de la ciutat el 1714.
La construcció de la torre segurament fou deguda a la iniciativa dels vescomtes de Castellbò i no sembla difícil relacionar-la amb els impulsos fortificadors de Ramon o d’Arnau de Castellbò, cosa que situaria la data aproximada de la seva construcció cap a la segona meitat del segle XII. 
La torre, a uns 500 metres del castell, s’edificà en posició avançada. És més ampla que alta, de forma rectangular i amb volta interior. El conjunt està format per l’esmentada torre quadrangular, un dipòsit, un edifici annexat a la torre, un altre annexat a la muralla i una gran sala amb volta de canó. Tot el conjunt està envoltat per un llenç de muralla en diferents estats de conservació. La major part sembla obra d’inici del segle XVII, com si s’hagués bastit una petita fortificació sobre les restes de la primitiva torre, paral·lelament a la reconstrucció del castell de Castellciutat. També la utilització del reducte fins a la darrera guerra carlina de segur que ha deformat considerablement l’aspecte original del conjunt.
De l’edificació més antiga resten unes filades de còdols que no fan més d’un metre d’alçada a la part més alta i que suporten les parets de la torre. La muralla és també del XVII, si bé probablement fou feta sobre una d’anterior i ha estat enderrocada en diversos indrets. L’espai està arranjat per l’Escola Taller de la Seu d’Urgell i la presideix una estelada que es renovada cada cop que és fa malbé. Plenament vinculades amb el castell, trobem properes les torres de Solsona, el fortí de la Paella i la Ciutadella, caserna militar bastida a principis del segle XVIII damunt la Torre Blanca en forma de dos migs baluards amb llurs costats flanquejats per una torre hexagonal. L’any 2014 es van iniciar les obres de rehabilitació i de senyalització de la Torre de Solsona (Castellciutat) i el seu entorn, amb l’objectiu que pugui rebre visites públiques amb seguretat i comoditat.
Les actuacions de rehabilitació es fan a la zona d’accés, a l’edific del polvorí, a l’exterior del mateix polvorí, al mirador de la muralla, a l’exterior de la torre, a l’edifici del dipòsit, a l’edifici de la torre i a la mateixa muralla. Aquestes obres de consolidació i adequació de la torre de Solsona s’emmarquen en la ‘Ruta 1714’ que impulsa el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya dins dels actes commemoratius del Tricentenari de la Guerra de Successió (1714-2014).

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_de_Solsona
Elena Fàbregas i Jordi Gironès/ Juny de 2018


+ informació en PDF: CastellsCatalans/TorreSolsona
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Castellciutat

Nom del castell: Castellciutat
Data de construcció: XII-XVII
Municipi: la Seu d’Urgell
Comarca: Alt Urgell
Altitud: 764 m
Coordenades: E 1.441700 N 42.352417 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat al nucli de Castellciutat on actualment hi ha un hotel.
Lo Castell o Castell de Ciutat és una antiga fortalesa a la població de Castellciutat, al municipi de la Seu d’Urgell. És conegut a més per trobar-s’hi un hotel situat al peu del castell.
El castell es troba a un turó de la vall de l’Urgellet, al puig d’Urgell (764 m). Modernament conservat
en una fortalesa del tipus Vauban té cinc baluards: de la Trobada, del Cup, de Sant Esteve, de Sant Ermengol i de Sant Isidre (refet el 1751). Amb l’avantguarda de la torre de Solsona.
Tot i la importància estratègica de l’indret, no hi ha referències documentals explícites del castell abans del segle XII encara que pot tractar-se del «pujo Urgelli» que apareix en documentació del segle XI. Els comtes d’Urgell, abans de fixar la seva residència més a prop de la frontera, hi tenien la residència fixa, el «palacio Civitatis» que apareix en un document del 1099. Amb la instal·lació definitiva dels comtes fora de Ciutat, el lloc fou cobejat de seguida pels vescomtes de Castellbó.
El 1135 esclatà un conflicte entre el vescomte Pere Ramon de Castellbó, que realitzà obres de fortificació damunt l’antiga residència comtal, i el bisbe Pere Berenguer, que al·legà que el bisbat hi posseïa drets senyorials des del segle X. Ermengol VI, que feia d’àrbitre en el conflicte, resolgué a favor del vescomte tot cedint-li la vila, inclòs el dret d’alçar-hi un castell, amb la condició que el retornés al comte sempre que aquest li ho demanés. Malgrat aquesta resolució, Ermengol VI en el seu testament datat el 1154, establí que el castell passaria a mans de l’església, sense tenir en compte l’acord de 1135. El mateix any, en aplicació de les clàusules del testament, Ramon de Castellbó i Bernat Sanç, bisbe d’Urgell, signaren una concòrdia: el vescomte reconeixia els drets de l’església sobre el castell i prometia no utilitzar-lo mai contra ella, que era el gran temor dels bisbes i el motiu primer de les seves reticències envers la fortificació de Ciutat. La qüestió del castell va reaparèixer el 1167, durant el govern del comte d’Urgell Ermengol VII, quan l’església va rebre el castell en franc alou. Aquest fet coincidí amb l’inici del pontificat d’Arnau de Preixens.
Malgrat els pactes, esclatà una guerra que es resolgué amb un tractat de pau signat el 1194. Una nova guerra d’Ermengol d’Urgell contra Arnau de Castellbò i Roger Bernat de Foix originà la signatura d’un nou tractat de pau, el 1206, pel qual es reconeixia, un cop més, la sobirania del comte sobre el castell de Ciutat i altres fortaleses. La situació del castell de Ciutat, punt de fricció entre els interessos comtals, episcopals i vescomtals, es modificaria considerablement amb la incorporació del vescomtat de Castellbò al comtat de Foix el 1226, a la mort del vescomte Arnau.
El 1256, el comte d’Urgell cedí en franc alou el castell de Ciutat a Roger IV de Foix. Ciutat esdevingué el entre estratègic de les aspiracions territorials del comtes de Foix. El castell fou totalment reconstruït durant el segle XVII. 
Durant la Guerra de Successió Espanyola el general Josep Moragues i Mas fou governador del Castell. Pel Tractat d’Utrecht de 1713 les tropes aliades es comprometen a evacuar Catalunya, fet que es du a terme a partir del 30 de juny de 1713, i el 28 de setembre el general Moragues rendeix Castellciutat als borbònics. Després d’un breu retir a Sort, Josep Moragues i Mas va decidir tornar al combatre aixecà l’Urgell bloquejant Castellciutat l’11 de febrer, sent rebutjat pel general Vallejo quan rebé una columna francesa de socors.
Fou refet el 1751 i en època carlina. Abandonat durant anys, el 1970 fou adquirit per la família Tàpies per a restaurar la part històrica i convertir-lo en un complex turístic. S’hi construí als peus del castell l’anomenat Castell Motel que més tard va ser reanomenat Hotel El Castell.
Fins a l’any 2011 el Restaurant Tàpies de l’hotel ostentava una estrella Michelin. Actualment no hi ha cap element que pugui atribuir-se amb certesa a la construcció medieval. Probablement algun fragment del mur nord-oest de l’estructura superior, al capdamunt del qual sembla dibuixar-se l’arrencada d’una torre, pugui ser anterior a l’obra moderna. Es distingeix per una fonamentació ben diferent i per l’ús de còdols de granit sense treballar, units amb un morter molt sòlid. 

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Ciutat
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / juny 2018

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Castellciutat
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

dimarts, 10 d’abril de 2018

Cervera

Nom del castell: Cervera
Data de construcció: XI
Municipi: Cervera
Comarca: Segarra
Altitud: 544 m
Coordenades: E 1.212135 N 41.658065 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: Està situat dins de la vila, a l’extrem sud-oest, damunt un tossal anomenat Montseré que domina la vall del riu d’Ondara.
El castell termenat de Cervera és un edifici declarat bé cultural d’interès nacional.
Està documentat per primera vegada el 1026 en què la comtessa Ermessenda de Carcassona i el seu fill el comte Berenguer Ramon I feren donació de la terra erma situada a la marca del comtat d’Osona amb el puig i el castellar anomenat Cervera, delimitant a més un gran terme en bona part encara en mans sarraïnes, a tres famílies. Es devia tractar de Bernat Guifré de Balsareny i esposa Sança, Guinedella i els seus fills Miró, Guislabert i Amat i Bonfill Sanç de Llobera i esposa Amaltruda, filla dels vescomtes de Cardona. Aquestes tres famílies protagonitzaren l’aprisió del lloc i la construcció d’una torre o fortalesa al puig de Cervera. Sembla, però, que la repoblació no es consolidà i l’indret fou abandonat.
L’any 1050, l’indret apareix en mans dels comtes de Barcelona que en conservaren sempre l’alt domini. El 1067 es documenta la família Cervera com a feudatària del castell. El primer feudatari seria Hug Dalmau, posseïdor de diversos castells com ara Ferran, Malacara, i Sant Esteve (actualment
Castellfollit de Riubregós), que adoptà el cognom i apareix ja com a Hug Dalmau de Cervera. L’entrada definitiva dels Cervera en la història catalana va començar (1080), sobretot amb Ponç Hug, casat amb Beatriu filla dels vescomtes de Bas.
Estratègicament situat al camí d’Aragó, el castell apareix desvinculat de la família Cervera des del començament del segle XIV. Fou un castell molt utilitzat pels reis per a sojornar-hi durant els seus viatges o les campanyes militars. Al segle XV es trobava en molt mal estat i consta que els paers de la vila van reclamar al rei que el reparés. Fou restaurat pel rei Joan II: les obres començaren el 1465 i el 1470 encara no havien acabat. Per un inventari del castell del 1482 se sap que constava de: la torre del castlà, la cambra del blat, la cambra del «cargol dalt», la recambra de la xemeneia, la cambra major de la xemeneia, la sala, el pastador, la capella, cisterna, la cambra de sobre l’església, la torre d’homenatge, la garita nova, l’estable, la cambra de Joan Caçador, el forn, el pati davant la porta del castell, el celler del vi blanc, el celler major, la pallissa, la ferreria i la cambra de sobre la ferreria. Fou destruït el segle XIX tot i que els vestigis del castell encara es podien veure a mitjan segle XX, moment en què es va acabar d’ensorrar. Ara queden sols vestigis dels murs i la planta.
Actualment romanen unes restes reduïdes de l’antic castell en el qual es practicà una excavació arqueològica l’any 1991. S’hi endevina un recinte ampli amb una planta gairebé quadrada, que devia tenir una torre circular a cadascun dels quatre angles. La façana occidental, la millor conservada, fa poc més de 35 m de llarg, és acabada amb sengles torres d’angle i mostra algunes obertures. Dels dos extrems, nord-oest i sud-oest, a tocar de les torres arrencaven, cap a ponent, les muralles que circumdaven la població de Cervera als darrers segles medievals. Cap al nord passaven per darrere de Sant Domènec i es dirigien vers l’església de Sant Magí on hi havia un dels portals. Per la cara sud les restes del castell queden adossades a construccions particulars d’usos diversos Al mur perimetral oest hi ha una base d’1,5 m d’alçada construïda sobre la roca i feta de manera irregular. El tram superior corresponent als 1,5 a 3 m és fet de carreus no gaire grossos units amb morter de calç i col·locats en filades horitzontals. A l’interior del clos del castell hi ha un mur que va d’est a oest, amb una llargada almenys de 24 m i un gruix de 155 cm. Era fet amb bons carreus força escairats no gaire grossos, com els del mur perimetral exterior i col·locats en filades. Als extrems d’aquesta paret transversal hi arrencaven sengles murs que es dirigien cap al nord fets amb un aparell constructiu molt semblant. Uns metres cap al sud hi ha un altre mur transversal més estret (70 cm) i fet menys acuradament. És possible que algunes d’aquestes parets corresponguin al castell fet el segle XI. Les torres són molt posteriors al recinte. Foren bastides en un moment tardà de l’edat mitjana. El sector est del recinte del castell ha estat usat fins fa molt poc com a escorxador i està molt malmès. Caldria una campanya d’excavacions de tot el conjunt perimetral per a poder reconstruir amb exactitud la planta del castell primitiu. 

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Cervera
Abril de 2018 / Elena Fàbregas i Jordi Gironès

+ fotografies: CastellsCatalans/Cervera
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Cervera
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Cervera muralles

Nom del castell: Cervera muralles
Data de construcció: XIV
Municipi: Cervera
Comarca: Segarra
Altitud: 518 m
Coordenades: E 1.212135 N 41.658065 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situatdes encerclant de la vila
El recinte fortificat de Cervera és la muralla de la vila de Cervera (Segarra) declarada bé cultural d’interès nacional.
La fortificació es desenvolupà a partir del seu castell, situat al cim d’un puig anomenat Montseré, al sud-oest de l’actual nucli urbà. Els murs i torres de defensa foren edificats el segle XIV i en part restaurats modernament.
Al llarg del segle XI la documentació esmenta sempre el castell i el terme de Cervera. A l’inici del segle XI, ja es parla de la vila de Cervera i les muralles. El 1126, Ponç Hug de Cervera i la seva muller Beatriu cedeixen a Guillem Arnau i la seva esposa Ermessenda una casa i uns tancats que tenien a «infra villa Cervera iuxta murum». En diverses escriptures, es fa referència a l’església parroquial i a la vila, un nucli habitat que ja deuria ser força gran. L’any 1182, Alfons I atorgava als moradors de Cervera el privilegi de formar confraria i nomenar cònsols que els representessin. També els donava la facultat de fer hosts i cavalcades contra cristians i sarraïns. El 1197, la vila fou eximida dels mals usos pel castlà Ramon de Cervera. Jaume I, l’any 1275, concedí als cerverins el privilegi de ser per sempre població reial. Des del segle XIII, els cònsols s’anomenaren paers.
La vila de Cervera devia ser emmurallada des d’antic però no devia ser suficient doncs el 1368 el rei Pere II, davant l’amenaça d’una invasió francesa del Principat, donà ordre de construir murs, excavar valls i bastir altres obres de defensa, obligant els veïns a treballar-hi. La conversió de la ciutat en una veritable fortalesa s’acabà realitzant en temps de Pere III a mitjant segle XIV davant la imminència d’un conflicte bèl·lic amb Castella. En alguns portals s’hi posaren portes (Santa Maria, Agramunt, Oluja o les Verges i l’abeurador). Davant el portal de Santa Maria, després anomenat de la Cadena, el 1378 hom acordava fer-hi un pont empostissat. El 1388 les torres foren ofertes a particulars per tal que les mantinguessin en bon estat. El 1393 prosseguia l’obra dels murs. El 1462 Cervera és «la pus forta plaça que sia en tota aquesta terra». Els anys 1463-1465, els exèrcits de Joan II assetgen Cervera i, per primera vegada, els seus murs són bombardejats. Any 1706. Com a represàlia al suport donat a Felip V, les tropes de l’arxiduc Carles d’Àustria obliguen els veïns a rebaixar l’alçada dels murs de la ciutat. El 1837 s’inicien els atacs carlins contra Cervera, els quals afectaren especialment els murs del raval de Sant Antoni. L’any 1857 s’enderrocà el portal de Santa Maria, que connectava el nucli antic amb el barri de Capcorral, per facilitar el trànsit.
Les muralles conservades a Cervera són, fonamentalment, d’època medieval i foren aixecades durant els segles XIV i XV. No obstant això, cal advertir que aquesta construcció va aprofitar-se de l’existència d’una fortificació anterior i és probable que, en molts sectors, la nova muralla se superposés a l’antic recinte. Pel que fa a l’evolució posterior, Cervera, pel desnivell del terreny, s’expandí cap a la zona plana, deixant a les seves espatlles, el circuit medieval ideat per Pere el Cerimoniós que, en millor o pitjor estat, s’ha conservat quasi totalment.
Dins del perímetre emmurallat poden distingir-se clarament dos sectors, situats al nord i al sud de l’actual plaça de Santa Anna. El sector meridional,considerat com la fortalesa principal de la vila, fou edificat durant la segona meitat del segle XIV i es conserva gairebé íntegre. El sector septentrional, pràcticament desaparegut, fou construït al llarg del segle XV i l’obra sempre va tenir un caràcter secundari. En total, tot el circuit sumava gairebé 3.000 metres lineals de muralles i encerclava una superfície propera als 200.000 m2. Els murs tenien una amplada que Cervera muralles 3 oscil·lava entre 6 pams (1,2 m) i 10 pams (2 m) i una alçada de 10 a 12 metres aproximadament i els fonaments s’enfonsaven en alguns llocs fins a 5 metres. El sistema constructiu utilitzat fou l’anomenat mur de pedra i reble, format per dos cortines de pedra i morter de calç, entre les quals es tirava terra i runa. El tipus de pedra emprat era la pedra calcària en el cos central del mur i la pedra dolça o saulonosa en les cantonades i obertures. Aquesta muralla tenia una vintena de torres i deu portals pels quals, durant diferents èpoques, va accedir-se a la població. La fortificació es completava amb un fossat de vuit metres d’ample, barbacanes, talussos, merlets, mantellets, cadafals i passos de ronda que permetien la instal·lació de bombardes.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Recinte_fortificat_de_Cervera
Abril de 2018 / Elena Fàbregas i Jordi Gironès

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Fonolleres

Nom del castell: Fonolleres
Data de construcció: XII
Municipi: Granyanella
Comarca: Segarra
Altitud: 476 m
Coordenades: E 1.202500 N 41.658060 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat a la part més elevada del nucli de Fonolleres, al municipi de Granyanella proper a la Curullada i Cervera).
El castell termenat de Fonolleres ha estat declarat declarat bé cultural d’interès nacional.
El nucli de Fonolleres està situat en un turó al vessant dret de la vall del riu Ondara, per on passava el camí reial de Lleida a Barcelona. El castell de Fonolleres, tal com passà amb els castells veïns, fou construït segurament a finals del segle XI i inicis del XII per la necessitat del comte de Barcelona d’assegurar l’esmentat camí i garantir l’èxit de les seves campanyes contra els sarraïns. La primera notícia del castell és del 1113, moment en el qual la senyoria de Fonolleres pertanyia als Cervera.  D’aquesta fortalesa sorgí una família de petits nobles o castlans cognomenada Fonolleres. El 1185 consta Arnau de Fonolleres entre els testimonis d’una donació de Guillem de Guàrdia a Poblet. Al terme hi tenien dret altres personatges, com Bernat de Granyena, canonge de Solsona, que en rebia els delmes el 1207, o Bernat de Fonolleres que cedí el 1219 a la canònica solsonina tots els drets que tenia «in castro et villa de Fenollers».
Des de final del segle XIII fins a començament del segle XIV, els senyors feudataris del castell foren els Satorre, que s’hi van mantenir almenys fins al 1427. A la segona meitat del segle XV pertanyia als Ivorra i al segle XVII en foren senyors Joan Pocorull i els seus descendents si bé la jurisdicció criminal pertanyia al Rei. En arribar al segle XIX era dels Duran i Cerdà que en foren senyors fins a l’abolició dels senyorius jurisdiccionals.
Pel que fa a la seva estructura, presenta planta baixa -amb la presència d’un pati interior, possiblement l’originari pati d’armes-, primera i segona planta amb obertures i amb murs formats per
carreus irregulars, excepte en portes i finestres on el treball és més acurat. A la façana s’hi observa la porta principal, d’arc de mig punt i adovellada, però que per la seva estructura no correspon a la primitiva, ja que per la informació que ens apareix a la clau, fou reformada l’any 1903. Com a elements de defensa, al mateix nivell de la porta principal hi apareix una sèrie d’espitlleres així com les restes del matacà situat pel damunt de la porta principal (descentrat per les posteriors reformes). Les obertures situades a la primera i segona planta són posteriors i no presenten cap tipus de decoració. Finalment, a la part superior ens apareix una sèrie d’obertures en arc de mig punt, possiblement utilitzades per defensa o guaita en els orígens.
A la part dreta de la façana principal apareix una torre quadrangular, l’antiga torre de l’homenatge, amb una obertura a la seva part inferior amb arc de mig punt i volta de canó. A la part superior s’observen restes d’un antic matacà, i presenta obertures exteriors realitzades en segles posteriors, de les quals destaca una finestra situada a la part del darrera de factura renaixentista amb els brancals, marc superior i guardapols decorats.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Fonolleres_(Granyanella)
Abril de 2018 / Elena Fàbregas i Jordi Gironès

+ fotografies: CastellsCatalans/Fonolleras
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Fonolleres
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Torre Saportella


Nom del castell: Torre Saportella

Data de construcció: XIV-XVI
Municipi: Granyanella
Comarca: Segarra
Altitud: 532 m
Coordenades: E 1.212135 N 41.658065 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat entre el nucli de la Curullada i Fonolleres, en una zona de camps, i prop d’ambdós pobles.
La torre Saportella o Molí de la Torre és un edifici de Granyanella (Segarra) declarat bé cultural d’interès nacional.
Aquesta torre, avui una gran casa senyorial fortificada de tipus renaixentista que es conserva en força mal estat prop del terme de Cervera, centrà històricament una partida autònoma o quadra del terme del castell de la Curullada. Els primers senyors coneguts d’aquesta quadra foren els Saportella, que prengueren el nom precisament d’aquesta fortalesa. Així, en el fogatjament de 1365-1370, la quadra de Saportella comptava amb 2 focs; en el de 1381, 3 focs i era propietat de «Johan Ça Portella». Els Saportella van tenir el domini del lloc fins al segle XVIII, quan mitjançant llaços de parentiu, els Vilallonga esdevingueren senyors de la torre. L’any 1708, Magí de Vilallonga i de Saportella, senyor d’Estaràs, fou nomenat comte de Vilallonga de Saportella per l’arxiduc Carles d’Àustria.
Es tracta d’un gran casal senyorial fortificat situat a la dreta del riu Ondara. En els seus orígens, es va edificar com a molí, de dimensions més reduïdes i del qual només es conserva part de la torre situada al costat dret de la façana principal, que encara conserva algun element de defensa com ara les espitlleres; d’aquí que aquest edifici també sigui conegut com a Molí de la Torre.
La seva estructura és quadrada i està dividit en tres plantes ben diferenciades. A la planta inferior de la façana principal, trobem la porta d’entrada amb arc de mig punt adovellat, a la que se superposa l’escut nobiliari de la família Vilallonga, així com dues finestres de petites dimensions les quals corresponen a les estances dedicades a úsos agrícoles. A la segona planta trobem quatre finestres a la part esquerra de factura més austera i dos grans finestrals a la dreta, els quals presenten els brancals i marc superior motllurats. També s’observa una tercera planta, visible a la part esquerra de l’edifici, amb dues finestres d’idèntica factura que les situades a la segona planta. A la façana lateral dreta, hi ha ubicats dos finestrals més, que presenten la mateixa factura i decoració que les situades a la dreta de la façana principal, amb els brancals i marc superior motllurats, i que segurament corresponien a la part noble de l’edifici, al mateix temps que a la seva dreta trobem les restes d’una altra torre circular, que juntament amb una altra torre situada a la façana esquerra, contemporànies a la construcció del casal o castell, i l’originària utilitzada com a molí, formaven un conjunt de tres torres les quals tenien una funció defensiva. Pel que fa a la datació cal tenir en compte que, malgrat l’existència de construccions anteriors, al segle XVI o XVII s’aixecà un edifici gairebé de nova planta.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_Saportella
Abril de 2018 / Elena Fàbregas i Jordi Gironès

+ fotografies: CastellsCatalans/Saportella 
informació en PDF: CastellsCatalans/Saportella
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Curullada

Nom del castell: Curullada
Data de construcció: XI
Municipi: Granyanella
Comarca: Segarra
Altitud: 532 m
Coordenades: E 1.227051 N 41.665671 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins el nucli de la Curullada molt proper a Cervera.
El castell termenat de la Curullada és un edifici de Granyanella (Segarra) declarat bé cultural d’interès nacional.
L’origen del topònim de la Curullada és «sa Cruïllada», probablement per l’encreuament de camins que afavorí la creació del poble. Malgrat que fou reconstruït al segle XVII, el castell de la Curullada té el seu origen al segle XI i es bastí a l’encreuament dels camins ramaders de la Noguera i l’Alt Urgell que es dirigien a terres tarragonines. En els seus inicis (s. XI), en plena reconquesta, aquest castell estava en mans dels Cervera. En el testament sacramental de Guillem Dalmau de Cervera del 1133, s’establí que després de la mort de la seva filla i del seu gendre Guillem, la batllia de Tordera i de la Curullada passés al seu net Guillem. L’any 1145 apareix documentat el cavaller Mir Guillem de la Curullada, segurament castlà de la fortalesa perquè el senyor era en aquest moment Dalmau de Cervera.
Hom desconeix per quines circumstàncies el castell passà abans de 1340 a Maimó d’Oluja i poc després esdevingué senyoria del Priorat de Sant Pere dels Arquells. El 1376, el prior dels Arquells Pere Guanter amb el permís de l’abat de Santa Maria de l’Estany, Berenguer de Gra, el vengué a Jaume Desvalls. Aquest llinatge senyorejà el lloc almenys fins al segle XVII, moment en què el castell fou reconstruït. El 1881 pertanyia a la família Vilallonga. A finals del segle XX el castell es trobava en estat ruïnos, però fou adquirit per un nou propietari i ha estat restaurat completament. 
El castell és situat al capdamunt d’un turó que presideix tot el poble de la Curullada, dominant la riba dreta del riu d’Ondara i a la vora hi passa l’antiga carretera N-II. Es tracta d’un edifici aïllat, al costat del qual es va construir l’església. És un castell de planta rectangular, que per la disposició de les finestres es pot intuir una planta baixa de caràcter agrícola, amb espitlleres com a úniques obertures, per sobre de la qual es troba el pis noble, amb la presència de finestres de majors dimensions i treballades. La torre del castell, construïda sobre el fité de roca, està formada per tres plantes, coronada per merlets afegits arran de la restauració finalitzada a principis del segle XI, i en un dels seus murs es conserven les restes d’un antic matacà. La coberta de tot el recinte és a dues aigües, exceptuant la torre que està coberta per un trebol. Els murs estan formats per paredat de pedra, i en alguns hi trobem la presència de contraforts. Al contorn de la porta principal, algunes finestres, i les cantonades de la torre, el mur està format per carreus de pedra de grans dimensions i més treballats, per reforçar l’estructura. A la façana principal de l’edifici, trobem la porta principal formada per un arc de mig punt adovellat, fruit de la restauració duta a terme durant el segle XVII, igual que les finestres situades al primer pis, el marc de les quals presenta un gran treball decoratiu amb la utilització de formes geomètriques.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_la_Curullada
Abril de 2018 / Elena Fàbregas i Jordi Gironès

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Curullada
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat


dimarts, 13 de març de 2018

Alcover

Nom del castell: torres de la muralla d’Alcover
Data de construcció: XIII
Municipi: Alcover
Comarca: Alt Camp
Altitud: 379 m
Coordenades: E 1.254594 N 41.340976  (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: Les torres de l’antiga muralla es troben dins del nucli urbà d’Alcover i són un monument del municipi declarat bé cultural d’interès nacional.
Alcover és un dels indrets del Camp de Tarragona documentats de més antic. L’any 1060, el comte de Barcelona Ramon Berenguer I va donar el puig d’Ullastrell a Bernat Amat i, en una de les confrontacions, és esmentada Santa Maria d’Alcover. A l’any 1245 es té la primera notícia de l’existència d’un recinte emmurallat a Alcover al qual s’accedia a través dels portals de Sant Miquel, la Saura i d’Amunt. La vila era closa i, fora de muralla, hi havia l’hospital i, probablement, l’església de Sant Miquel, propera al portal del mateix nom. Durant el segle XIV, el rei Pere el Cerimoniós va ordenar la fortificació de la població i la nova muralla va ser reforçada amb 18 torres i, al menys, 3 portals.
En la construcció del segon recinte emmurallat (s.XVII) es va voler incloure les noves edificacions del sector sud-oest del poble fins a arribar a  l’Església Nova amb la finalitat de protegir-les. Així doncs, la muralla es va ampliar. Durant el 1633 es discuteix en quins punts situar els nous portals i s’acorda fer un nou portal vora del de la Saura. Aquest està datat a l’any 1634. 
A primers de setembre del 2010 es van encetar les obres de restauració de la torre de Ca Tatxó, edifici de propietat municipal catalogat com a Bé Cultural d’Interès Nacional. Situat dins del nucli antic del poble, la torre és una construcció del s.XVII. De les divuit torres que conformaven l’antiga muralla d’Alcover, construïda el S. XIV, en romanen quatre que són: les dues que es troben als costats del Portal de Sant Miquel, una de les quals rebia el nom de «Torre d’en Girona», la torre de Ca Ballester, antigament coneguda amb el nom de «Torre dels Tins», i la torre de Ca Tatxó, que tenia abans el nom de «Torre del Rec». Pel que fa als portals se’n conserven dos: el de «Sant Miquel» (situat a l’extrem nord-est del recinte) i el de la «Saura» (situat a l’extrem sud). La resta de torres i de portals va desaparèixer com a conseqüència de la configuració i desenvolupament dels ravals, i de l’aprofitament de la muralla per a la construcció d’habitatges. 
Les torres són totes de planta quadrada, construïdes amb tàpia i amb uns murs d’aproximadament un metre de gruix. De la funció defensiva d’aquestes torres encara es conserven en una d’elles dues pedres buidades de manera que es pogués tirar la caldera d’aigua i d’oli bullents. En l’actualitat, la morfologia de les torres és molt diferent de la que presentarien en el seu origen, ja que han estat adaptades a les necessitats d’habitatge dels veïns.
El portal de la Saura, és d’arc de mig punt a l’exterior, fet amb pedra de sauló vermell, i d’arc apuntat a l’interior, aquest darrer construït amb pedra de sauló groga. A l’interior del portal es conserva una torre circular amb una espitllera i una font amb dues canelles, a més de dues espitlleres als baixos del portal. Al seu costat es construí un altre portal en l’ampliació de la muralla l’any 1634. Aquest segon portal també és de mig punt, i dóna accés al Raval del Carme. El portal de Sant Miquel, és d’arc de mig punt a l’exterior i d’arc apuntat a l’interior. Està emmarcat per dues torres de defensa de l’antiga muralla. 

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/ Torres_de_l%27antiga_muralla_d%27Alcover
Març de 2018 / Elena Fàbregas i Jordi Gironès

+ fotografies: CastellsCatalans/Alcover
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Alcover
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat


Mont-ravà

Nom del castell: Mont-ravà
Data de construcció: XII-XIII
Municipi: Alcover
Comarca: Alt Camp
Altitud: 318 m
Coordenades: E 1.130048 N 41.265359 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: El Mas-ravà està situat a uns 4 km a l’oest  d’Alcover i s’hi accedeix des de dins del poble passant pel Remei.
El Mas de Mont-ravà, o Monravà és el més important i conegut dels de l’antic terme de Samuntà. El mas és inventariat, així com la capella adjacent a aquest. Prop del mas es situen les torres de defensa del Mas Mont-ravà, monument protegit com a bé cultural d’interès nacional.
La història d’aquesta fortificació s’ha de posar en relació amb la del mas de Mont-ravà, anomenat a l’edat mitjana mas Voltor del qual, sens dubte, és el precedent. La notícia més antiga del lloc és de l’any 1157 en què Joan, ardiaca de Tarragona, va donar a Pere Voltor i la seva dona Marència «tota aquella terra erma i inhabitable que està en lo terme de Siurana o en lo pendent de Mont-ral» en lliure i franc alou. Els Voltor deurien ocupar seguidament aquell indret, al peu de la serra del Pou, on bastiren una casa forta o reocuparen una fortificació ja existent. El 1163, Alfons I els va concedir aquest casal, un molí proper i les terres que comprenia, en franc alou, exceptuant els delmes i les primícies «per lo bon servei que me haveu fet i fidelitat me haveu tingut a mi i els meus». Els Voltor foren membres importants de la societat alcoverenca medieval. El 1623 la pubilla dels Voltor es va casar amb un fill de la casa Mont-ravà, per la qual cosa el casal passà a aquest darrer llinatge i per això el mas és conegut amb el nom de mas de Mont-ravà.
Hi ha diverses teories quant a la datació de les torres de defensa del mas de Monravà. Barbarà i Camafort creu que segurament van ser construïdes en temps del comtat de Prades, per defensar-se dels homes de la jurisdicció de l’Arquebisbe. La tradició atribueix les torres als moros, opinió compartida per Iglésies, Santasusagna i Amigó, així com per Català Roca que les atribueix als sarraïns, en el procés històric de la Reconquesta. Hi ha diversos paral·lels i coincidències amb altres construccions que permeten suposar que aquest edifici fou construït en època musulmana, relacionat amb la defensa de la vall. Des de les torres, es podien fer senyals visibles des del castell de l’Albiol i el de Mont-ral al mateix temps.
La construcció principal d’aquesta fortificació és formada per una torre, feta amb tàpia, de planta lleugerament rectangular i un cos annex, allargat, situat a la seva banda nord-oest. És possible que aquestes dues construccions fossin fetes en un mateix moment. Sota la torre de tàpia, a tocar de la masia, hi ha una torreta feta en un moment posterior. La torre principal té a l’interior una amplada de quasi 6 m i un llargada de 6,5 m. El gruix de les parets és de 75 a 90 cm. La paret nord-oest és ensorrada en bona part. La part interior de les parets, uns 2 m. als tres murs conservats, és feta amb carreus; la part superior és feta amb tàpia. L’alçada actual dels murs és d’uns 8 m que es reparteixen entre els 2 m del fonament de pedra i uns 6,3 m que corresponen a unes 7 tapieres que s’aprecien sobretot a la paret nord-est, potser la més antiga. La part baixa del mur, de pedra, és feta amb carreus ben escairats i col·locats en filades. Al mig de la part baixa de la paret del sud-oest hi ha dues mènsules, situades a uns 2 m de terra. L’angle meridional de la torre és fet amb pedres més treballades. A la part feta amb tàpia, la paret nord-est és feta amb blocs de 90 cm d’alt i una longitud de poc més de 2 m. La paret sud-oest és feta amb tapieres que fan uns 120 cm d’alt. La porta era segurament situada a la paret ensorrada del nord-oest. A les restants parets hi ha diverses espitlleres. Són acabades amb 3 lloses al damunt. No s’han de confondre amb els forats que hi ha al final de cada filada de tàpia. Al nord-oest de la torre s’adossava un edifici de 13 m de llarg i 5,5 m d’ample. El gruix de les parets és de 110 cm. La part inferior és feta amb carreus. A partir del 1,5 m comença, en lloc de la tàpia, un encofrat d’una alçada màxima de 2 m. Les parets més ben conservades són les de la banda nord. Entre aquestes construccions i la masia de Mont-Ravà hi ha un torreta de planta quasi quadrada (3,8 m de costat) i una alçada de més de 9 m. Les parets són fetes amb carreus col·locats en filades i els caires són de pedres de color rogenc ben treballades. Hi ha una petita obertura a peu pla i diverses mènsules als costats sud-est i nord-est. Segurament, aquesta torre fou feta al segle XIII. L’edifici més interessant és el fet amb tàpia. Hi ha diversos paral·lels i coincidències amb altres construccions que permeten suposar que aquest edifici fou construït en època musulmana, relacionat amb la defensa de la vall. 

Extret : https://ca.wikipedia.org/wiki/Mas_de_Montrav%C3%A0#Torres_de_defensa_del_Mas_Mont-rav%C3%A0
Març de 2018 / Elena Fàbregas i Jordi Gironès

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Mont-ravà
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat


Torre de la Mixarda

Nom del castell: Torre de la Mixarda
Data de construcció: XII-XVII
Municipi: Figuerola del Camp
Comarca: Alt Camp
Altitud: 379 m
Coordenades: E 1.254594 N 41.340976 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat al sud del nucli de Figuerola del Camp.
La Torre de la Mixarda és un monument protegit com a bé cultural d’interès nacional del municipi de Figuerola del Camp (Alt Camp).
No s’ha trobat cap referència documental que avali la reiterada repetició a la bibliografia de ser una torre dels segles XII-XIII, amb modificacions al segle XIV o XV. Aquesta datació es remet a "Notes Històriques"  de Figuerola (1980, 30) que es recolza, per la seva banda, en el manuscrit de J.Ruy-Fernández, avui perdut. No havent-hi documents, la datació es basaria principalment en l’aspecte formal de la torre. Sembla, per tant, que es tracta d’una torre moderna. És de titularitat municipal des del 2006, quan l’Ajuntament la va comprar per 24.000 euros.
L’any 2007 es va fer una intervenció arqueològica consistent en l’excavació del sòl de la torre i en el buidatge de l’enderroc que amortitzava el soterrani, corroborant estratigràficament que tota la torre havia estat construïda en un mateix moment. Va ser en aquesta mateixa intervenció quan es va trobar la inscripció inèdita amb la data de 1615 al soterrani. Des de 2009, la torre està restaurada i oberta a la visita, i el seu entorn ha estat arranjat.
Torre de guaita i de defensa moderna, de planta circular de 6’5 m de diàmetre exterior i uns 10 m d’alçada, des de la base fins al coronament. L’obra és de maçoneria, amb murs de 0’80 m de gruix, mantingut igual a totes les plantes. L’accés a la torre (de 115 cm d’amplada i 180 cm d’alçada), situat a la planta baixa, està orientat a llevant i presenta una llinda de pedra i brancals de pedra picada. A més, també s’observen diverses espitlleres i tres finestres quadrades a la part superior. L’estructura està rematada per un conjunt de tres gàrgoles per desaigua i, a la part més alta, tres mènsules, que devien sostenir tres matacans, actualment reconstruïts. A l’interior de la torre s’ha conservat un pis soterrani cobert amb volta de pedra lligada amb morter de calç, al qual s’hi accedeix per una petita obertura rectangular d’uns 60 x 70 cm. situada al sòl de l’exterior, i que tenia la funció de cisterna. No queda res dels tres sostres que hi havia: els de la planta baixa i els dos pisos superiors. A la paret d’aquest soterrani hi ha una inscripció grafiada de l’any 1615. La tècnica emprada en la construcció és la maçoneria ordinària, revocada a l’exterior, d’aspecte molt uniforme a tot el volum.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_de_la_Mixarda
Març de 2018 / Elena Fàbregas i Jordi Gironès

+ fotografies: CastellsCatalans/Mixarda
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Mixarda
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Torre de Montferri

Nom del castell: Torre de Montferri
Data de construcció: XI
Municipi: Montferri
Comarca: Alt Camp
Altitud: 376 m
Coordenades: E 1.367334 N 41.251535 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat al sud del poble de Montferri, al cim de la carena de la Torre Grossa, i a 376 metres d’altitud. S’hi accedeix primer per una pista paral·lela a la riba esquerra del Gaià fins situar-se sota la carena on hi la torre. El tram final s’ha de fer a peu i la torre és ben visible per a accedir-hi.
La torre de Montferri és un monument protegit com a bé cultural d’interès nacional del municipi de Montferri (Alt Camp). Des de la fortificació hi ha una bona panoràmica del sector oriental de l’Alt Camp, travessat de nord a sud pel riu Gaià.
La denominació de torre del Moro és donada pels habitants de Montferri, mentre que els de les viles properes la coneixen amb el nom de torre de Montferri. Segons Emma Liaño Martínez (URV), el seu origen i el d’altres torres erigides en aquesta zona, es relaciona amb el procés de recuperació del territori ocupat pels musulmans. Potser fou una torre de guaita del castell de Castellví de la Marca (Alt Penedès). La seva missió era vigilar els límits occidentals de la Marca. Del «Munt Ferriolum» hi ha esment l’any 1010, i posteriorment, l’any 1059, anomenant-lo «Monte Ferreo».
El topònim Montferri va passar a denominar, a partir del 1917, el poble de Puigtinyós. En el domini de Puigtinyós, s’observa el llinatge dels Castellvell-Montcada, i després del 1233 i per donació de la vídua Garsenda i del fill Gastó de Montcada a favor del monestir de Santes Creus, la presència d’aquest monestir. El 1594 Montferri era de Francesc Joan de Tamarit, senyor de Rodonyà. Actualment es troba esquerdada pels efectes d’un llamp, tot i que ja al segle XIX presentava un estat ruïnós. A principis dels anys 90 s'hi realitzaren treballs de restauració consistents en la reconstrucció de les parets de la part meridional i la transformació de la coberta en un terrat. Fou consolidada l’any 1991 gràcies a un conveni per a la seva restauració en el que hi van participar l’Ajuntament de Montferri, la Diputació de Tarragona i la Generalitat de Catalunya.
És de planta ovalada a la part exterior i circular a la interior. Té 15,66 m. de diàmetre i 8 m. d’alçada. El gruix dels murs és d’1,30 m. Actualment, és d’un sol pis cobert per un terrat. El trespol és una volta que no arriba a ser de mig canó i es troba ornamentada amb un dibuix d’encofrat de canya. Hi ha una petita obertura que comunica amb el terrat, i que hauria donat accés al segon pis, del que només se’n conserven uns 2 m. d’alçada. En aquesta planta superior s’hi poden veure diverses troneres i les restes del que podia haver estat una porta original per on s’accedia a la torre. Actualment la porta d’accés es troba a la planta baixa, encarada al nord, però es tractaria d’una reforma posterior. A la base hi ha dues grans obertures.
Les dues cares de les parets, l’exterior i la interior, són fetes amb pedres molt poc treballades, col·locades en filades i unides amb morter de calç dur. Els carreus fan unes mides d’uns 20 cm d’alt per 45 cm de llarg. A la cara exterior hi ha unes ratlles paral·leles, separades uns 20 cm que sembla que vulguin imitar carreus més escairats. A la cara nord-oest hi ha diversos forats, en dos nivells diferents, potser destinats a suportar les bigues d’algun edifici adossat. Ha estat restaurada i s’han reconstruït alguns fragments del mur, sobretot del costat meridional.
Encara que no es pugui assegurar, la torre es dataria en un moment proper a l’any 1000, relacionant-la amb altres construccions que tenen la mateixa planta oblonga amb extrems arrodonits com la torre de Can Pascol o el castell de Font-rubí, totes del Penedès. Quan fou construïda segurament era ben bé uns 2 m més alta.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_de_Montferri
Març de 2018 / Elena Fàbregas i Jordi Gironès 


+ informació en PDF: CastellsCatalans/Montferri
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat


Rocamora

 Nom del castell: Rocamora
Data de construcció: XI
Municipi: Montferri
Comarca: Alt Camp
Altitud: 239 m
Coordenades: E 1.366290 N 41.262600 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins del nucli de Montferri, essent actualment un restaurant.
El castell de Rocamora està situat a Montferri (Alt Camp) i antigament fou conegut com a castell de Montferri o de Puigtinyós. L’edifici va ser construït per tal de defensar la zona fronterera del riu Gaià a l’època de la Reconquesta. L’any 1985 va ser declarat Bé d’Interès Cultural.
Les notícies documentals sobre aquest castell són escasses. Alguns documents el daten de l’any 1010, quan depenia del terme de Castellví de la Marca i es pensa en la possibilitat que el seu origen fos àrab. L’any 1072, surt esmentat en la carta de població que Bonfill Guillem de Castellvell i la seva muller Sicarda, atorgaren a Guillem Isarn. Degué ésser en un primer moment un castell subsidiari del castell de Castellví de la Marca. Com aquest, fou una fortalesa dels Castellvell. A l’inici del segle XIII la senyorejava Guillema de Castellvell, que es casà amb Guillem Ramon I de Montcada, vescomte de Bearn. Un fill d’ambdós, Guillem II de Montcada, en fer testament el 1229, poc abans d’anar a la conquesta de Mallorca, llegà el castell de Puigtinyós al monestir de Santes Creus. La seva muller, la comtessa Garsenda, filla del comte Alfons de Provença, el 1230 féu donació al mateix cenobi de tots aquells drets que ella tenia per raó del seu esponsalici sobre el castell. Dos anys més tard, Garsenda confirmà de nou el llegat de Guillem II de Montcada. No obstant això sorgiren diverses controvèrsies entre els marmessors del testament de l’esmentat Guillem i el monestir arran dels límits jurisdiccionals del llegat. Aquesta disputa s’acabà a favor del monestir segons consta en un document datat el 8 d’octubre de 1233. Vers l’any 1284, però, tornaren a iniciar-se els desacords entre Gastó VII, vescomte de Bearn, senyor de Montcada i de Castellvell, i el monestir de Santes Creus per qüestions de jurisdicció. Finalment, signaren un pacte pel qual el mer imperi seria exercit pel vescomte, metre que el mixt imperi i la jurisdicció civil ho serien pel monestir. Aquesta sentència fou confirmada el 1402 pel rei Martí I. Posteriorment, el mer imperi passà a mans del rei, tal com consta en una sentència promulgada el 1562. Al segle XIV, el monestir de Santes Creus vengué el castell a Arnau de Llobets, senyor del terme de La Figuerola. El 1499, Joan de Figueroa el vengué a Guillem Bembell de Puigtinyós, el qual a l’inici del segle XVI emparentà amb la família Rocamora, una rica família provinent de Valls. Els Rocamora van ser propietaris durant un període molt llarg i el seu nom lligat al castell, s’ha mantingut fins els nostres dies. Des de 1844 els seus propietaris són els Pagès, que encara el conserven, i hi han fet diverses obres de restauració. 
En l’actualitat, el castell es presenta com un casal senyorial tardà (segles XVII-XVIII) i no conserva vestigis del castell romànic. Ha estat restaurat i actualment funciona com a restaurant.
La seva planta és irregular i té coberta de teula a dos vessants, a diferent nivell. La construcció consta de planta baixa, pis i golfes. És un edifici molt modificat en la seva façana principal, que actualment està arrebossada i pintada curosament, i on es disposen les obertures, totes elles d’arc escarser. La resta de l’edifici disposa d’obertures distribuïdes irregularment i el material bàsic de construcció és la pedra vista. Al costat del castell hi ha altres dependències utilitzades com a serveis, i també una construcció de planta circular amb forma de torre. El conjunt queda protegit per una tanca.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Rocamora_(Montferri)
Març de 2018 / Elena Fàbregas i Jordi Gironès 


+ fotografies: CastellsCatalans/Rocamora
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Rocamora
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

dimarts, 13 de febrer de 2018

La Granada

Nom del castell: La Granada
Data de construcció: X-XIII
Municipi: La Granada
Comarca: Alt Penedès
Altitud: 273 m
Coordenades: E 1.718678 N 41.378629 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins el nucli del poble de la Granada.
El castell de la Granada és situat al poble de la Granada, al cim d’una petita elevació a la part alta del poble. És un castell termenat, de planta rectangular que tenia adossada una torre, ara desapareguda. Havia estat una construcció notable. És un edifici declarat bé cultural d’interès nacional.
El lloc de la Granada, dins el terme del castell d’Olèrdola és documentat l’any 950 quan el bisbe de Barcelona Guilarà va infeudar la Granada a Sisovald perquè hi construís una torre. L’any 1003 una escomesa sarraïna comandada per «Abd al-Màlik Yüsuf» destruí la torre que hi havia a l’alou bisbal de la Granada. Dos anys més tard fou reconstruïda pel bisbe Aeci que al·ludí la restauració de «nostram turrem granatam». El procés de reconstrucció durà fins al 1013 en què s’esmerçaren 20 unces d’or en les obres de la torre. El bisbe Deodat exigí reconeixement dels successors de Sisovald recorrent a l’autoritat dels comtes de Barcelona, els quals dictaren sentència a favor del bisbat que continuà posseint el domini fins a l’extinció de les senyories al segle XIX. L’alta jurisdicció la conservà sempre el rei. El lloc es trobava en una cruïlla de camins important: l’antiga Via Augusta i la via Mercadera, la via secundària que sortia de Barcelona en direcció Lleida i que creuava tota la comarca en direcció llevant a ponent, el camí preferit dels mercaders i comerciants. S’hi desenvolupà el primer mercat del Penedès i un dels més antics de Catalunya (documentat des de 1080) que es mantingué fins a la creació del mercat de Vilafranca.
Durant el segle XII passà a les mans de la família Cervelló, segurament per infeudació. El 1193, Guerau Alemany de Cervelló deixà al seu fill Guillem el castell de la Granada, juntament amb d’altres. No obstant, en diversos fogatges del segle XIV, el domini és del bisbat. El castell fou assetjat durant la guerra civil del segle XV. En la Guerra de Separació del segle XVII, les tropes castellanes foren derrotades al seu entorn. Durant la Guerra de Successió, Felip V n’ordenà l’enderrocament a principi del segle XVIII, començant un greu procés d’espoliació. L’any 1937 s’utilitzaren pedres de les ruïnes del castell per a pavimentar una carretera i altres elements foren enderrocats després de la Guerra Civil de 1936-1939.
El castell és de planta rectangular, d’uns 20 m de longitud i 10,5 d’amplada a l’interior. Al sud-oest hi havia una torre també rectangular de 3,4 m x 3,9 m a l’interior. El gruix dels murs és d’uns 120 cm. Es conserven els murs meridional i occidental, alguns fragments del mur nord i tres parets de la torre a la qual li manca el mur oriental que la separava de la resta de la fortificació. Els murs conservats tenen una alçada d’uns 7 m. L’any 1937 foren enderrocats els murs nord i est i els altres rebaixats uns 3 m. Al mur est hi havia un gran portal d’entrada amb llinda monolítica i arc de mig punt. Al mur nord s’ha conservat l’arc de mig punt d’una de les tres portes i, en la més occidental s’hi veu un dels muntants, el forat de la barra i la polleguera. A les restes de murs conservats hi ha nombroses espitlleres. Les situades a peu pla (a 1 m de terra) fan 70cm d’ample i uns 115cm d’alt i són acabades amb dues lloses en angle. Només al mur sud i deixant de banda la zona de la torre, hi ha 16 espitlleres. Més amunt hi ha diverses espitlleres més grans, rectangulars de 70cm d’ample per uns 2m d’alt. L’aparell constructiu és de carreus lleugerament treballats i ben col·locats en filades. Fan 20cm d’alt per 35 cm de llarg. La datació del castell es pot situar al segle XIII.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_la_Granada
Febrer de 2018 / Elena Fàbregas  i Jordi Gironès

+ informació en PDF: CastellsCatalans/La Granada
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Torre de les Gunyoles

 Nom del castell: Torre de les Gunyoles
Data de construcció: XI
Municipi: Avinyonet del Penedès
Comarca: Alt Penedès
Altitud: 327 m
Coordenades: E 1.779299 N 41.352327 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins el nucli de Les Gunyoles La Torre de les Gunyoles és un edifici del municipi d’Avinyonet del Penedès (Alt Penedès) declarat bé cultural d’interès nacional.
Hom creu que l’origen d’aquesta torre cal situarlo en època romana. Pel que fa a la seva funció, s’ha dit que es tractava d’una torre de vigilància o, segons altres opinions, d’un monument funerari o sepulcral de tipus turriforme sense domini efectiu sobre el territori i al costat d’una via romana. Pel caràcter massís de la torre (que impedeix la possibilitat d’entrada) i les seves dimensions, s’exclou la possibilitat que funcionés com a torre de defensa o vigilància aïllada. D’altra banda, existeixen molts paral·lels fora de la península Ibèrica (a la Itàlia central) de monuments funeraris romans d’iguals característiques, amb cronologies des del segle I aC al segle I dC. 
Així doncs, la torre de les Gunyoles es pot classificar com un monument funerari i de datació incerta que dóna el tipus d’aparell «opus quadratum». Segons Albert Balil, es pot situar entre mitjan segle I dC (Neró) i el principat d’Adrià (primera meitat del segle II dC). Cal fer esment de la reutilització de la torre en època medieval que hauria estat aprofitada com a torre de guaita i de defensa del castell medieval ni oblidar tampoc la importància d’aquest recinte en el moment que es construí el mas senyorial gòtic i s’utilitzà la torre per sostenir les cobertes dels recintes de transformació dels productes agrícoles. 
Pel que fa al lloc de les Gunyoles, s’esmenta per primera vegada l’any 978. L’any 981 el propietari de la fortalesa era Galí, el qual en el seu testament deixà la seva torre i altres béns a la seva muller Ermengarda. Un altre testament que aporta informació sobre Gunyoles és el d’Ermengol Llobató, el qual, en trobar-se ferit al castell de les Gunyoles, el juliol del 1076, va nomenar marmessor i va morir al cap de poc. Al terme de les Gunyoles s’hi establiren en un moment indeterminat del segle XII els templers. D’aquesta manera s’entén que el 1160, Bertran d’Olost i Pere de Turradella, comanadors templaris de les Gunyoles, donessin aquest terme, situat en el territori d’Olèrdola, a Joan de Bassa i el seu germà Pere perquè l’edifiquessin i cultivessin. El 1205 la preceptoria dels templers fou traspassada de les Gunyoles al Montmell i el lloc de les Gunyoles passà a mans del prior de l’Hospital que la va integrar en els dominis de la  comanda de Sant Valentí de les Cabanyes. El monument va ser restaurat per la Diputació Provincial de Barcelona (1967-1968). 
La torre de les Gunyoles està situada dins el recinte de la masia can Rialb, a les Gunyoles, on ocupa una part del jardí. És de planta circular i actualment només se’n conserva el cos inferior, amb 9 metres de diàmetre i uns 11 metres d’alçada. L’obra és d’«opus caementicium», morter de calç i pedres desiguals, revestit amb carreus, «opus quadratum», de diferents mides. Presenta un sòcol de 2’10 metres d’alçada que sobresurt uns 0’20 metres de gruix. A l’altura de 7’25 metres, una motllura de 0’30 metres de gruix, en part restaurada, constata l’única ornamentació de la construcció. Els resultats de l’excavació feta el 1967 indicaren la possibilitat que la torre anés coberta per un sostre d’«opus caementicium» de forma cònica, com es troba en altres monuments d’aquest estil. A continuació s’aixecaria un segon cos de l’edifici, del que encara es conserven, en algun tram, tres filades de blocs que fan de testimoni. Segons tradició oral, aquest segon cos fou desmuntat per reaprofitar els carreus en bastir-se l’església del poble a finals del segle XVIII.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_de_les_Gunyoles
Febrer de 2018 / Elena Fàbregas i Jordi Gironès

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Les Pujades

Nom del castell: Les Pujades
Data de construcció: XII
Municipi: Castellví de la Marca
Comarca: Alt Penedès
Altitud: 205 m
Coordenades: E 1.625825 N 41.332490 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat a 1 km de la Múnia en la carretera B-212.
El castell de les Pujades és un edifici de Castellví de la Marca (Alt Penedès) declarat bé cultural d’interès nacional.
L’origen del castell no es troba documentat amb exactitud. Apareix esmentat per primera vegada l’any 1.177 quan Bertran de les Pujades, senyor del lloc, i Sança, la seva muller, feren donació de tots els alous situats dins el terme de Pacs del Penedès, al seu fill Bernat, el qual se suposa queera canonge de la Seu de Barcelona. El castell de Pujades passà després als Vilafranca (segles XIII i XIV), als Masdovelles (segle XV) i, finalment, als marquesos del Poal i d’Alfarràs (segle XVIII). El marquès d’Alfarràs, el 1864, va edificar una gran masia, enderrocant el vell castell, i va emportar-se alguns elements arquitectònics al Laberint d’Horta (Barcelona), la seva residènciaprincipal.
El castell de les Pujades és una casa pairal fortificada, situada a prop de la Múnia. Presenta les característiques formals de les cases pairals catalanes. És una masia de tipus de planta basilical, tancada dins d’un baluard. De les restes de l’antiga fortificació romanen uns sòlids murs amb contraforts i una torre circular al capdavall del baluard. La torre, d’ uns 9 m d’alçària, és construïda amb pedra d’aparell petit i irregular. Té l’entrada des del baluard de la pairalia i és emmerletada. Damunt els merlets hi ha dues mènsules i una espitllera allargada al mig. S’hi observen espitlleres rodones als baixos, al pis (sota una finestra feta de carreus ben treballats) i a la part alta, avui tota tapiada. La torre és obra del segle XIV, encara que s’observen restes d’una obra anterior.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_les_Pujades
Febrer de 2018 / Elena Fàbregas i Jordi Gironès

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Les Pujades
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat