dimarts, 9 d’octubre de 2018

Gósol

Nom del castell: Gósol
Data de construcció: XI
Municipi: Gósol
Comarca: Berguedà
Altitud: 1.479 m
Coordenades: E 1.660620 N 42.233990 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat en el turó que hi ha damunt mateix de la vila de Gósol.
El castell de Gósol pertany al municipi de Gósol (Berguedà) i està declarat com a bé cultural d’interès nacional. Hi passa la ruta del camí dels Bons Homes (GR-107). Inclou dins del seu recinte les restes d’un nucli de població, que es coneix com a «Vila Vella», abandonat en favor del poble nou, edificat al peu del turó.
Al puig que hi ha sobre el poble, hi queda una gran torre quadrada, amb notables restes de murs i l’antiga església parroquial. Es creu que el castell era de base rectangular, situat al punt més elevat del monticle, vers el cantó de llevant de l’església, i ocupava el lloc on actualment hi ha una esplanada de 18m d’ample per 21m de llarg. El poble es devia estendre a llevant i migjorn de la fortalesa senyorial. El parament és de petits carreus de pedra desbastats, disposats en filades i units amb morter. No es conserven les cobertes, però si algunes de les obertures; algunes d’elles, tot i que parcialment esfondrades, podrien haver estat arcs de mig punt adovellats. Del recinte murallat de la vila es conserven algunes restes, entre les quals destaca un llenç de muralla que tancava el recinte pel cantó de tramuntana, construït amb carreuons trencats de pedra calcària que no sembla pas anterior al segle XII, o potser més tardà.
Al cantó septentrional destaca una torre, que potser tingué alguna finalitat defensiva, però que més aviat cal relacionar amb l’edifici religiós al qual sembla adossada i que ha sofert grans refeccions al llarg de la història. La planta de la torre és molt irregular i és lleugerament troncopiramidal. Les façanes nord i nord-oest conserven l’arrebossat fins a mitja alçada i la façana sud palesa unes discontinuïtats amb el mur de l’església que permet de suposar que l’obra de la torre és anterior a l’església, potser datable als segles XI o XII. A l’interior té unes mides de 412 x 405 cm i les parets tenen un gruix de 95 cm. S’hi observen restes de segurament quatre trespols. A part de la porta de peu pla hi ha una altra porta oberta a migjorn, cap a l’església, a nivell del segon pis i una tercera porta a nivell del tercer pis al costat nord. Les obertures foren tancades amb un arc que sembla de ferradura. 
Es tracta d’un castell termenat. El lloc de «Gosal » ja és esmentat en l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell. 
El castell de Gósol existia al segle XI; un document datable entre 1068 i 1095 diu que es trobava sota la jurisdicció dels comtes de Cerdanya. Un personatge anomenat Galceran presta homenatge de fidelitat al comte de Cerdanya pels castells de Pinós, l’Espà, Gósol, Saldes, Querforadat i Valmanya, homenatge que repetirà el mateix Galceran al comte cerdà Bernat pels mateixos castells entre 1109 i 1117 i més endavant, quan el comtat de Cerdanya s’integra al de Barcelona, al comte Ramon Berenguer III. En el període 1162-1196, Galceran de Pinós, descendent de l’esmentat Galceran, manifesta posseir el mateix grup de castells pel rei Alfons el Cast. Per tant, en la possessió del castell de Gósol, primer en seran senyors els comtes de Cerdanya, després, per herència, els comtes de Barcelona i finalment els sobirans del casal de Catalunya-Aragó. Els senyors el tenien infeudat a personatges de la línia familiar de Galceran de Pinós i així, en el segle XIII Gósol pertanyia a la baronia de Pinós. L’any 1273, Galceran de Pinós i la seva muller Esclamunda, amb el desig d’augmentar la població del castell, concediren una carta de franqueses. 
Els habitants estarien lliures de diverses càrregues arbitràries (quèsties, toltes i forcies) i també de treballar en les obres del castell. En el trànsit del segle XIII al XIV, el castell de Gósol, juntament amb d’altres possessions, passa a Sibil·la, filla de Galceran i Berenguera, que contreia matrimoni amb el noble Bernat Guillem de Portella. L’any 1306, en nom de Pere Galceran de Pinós, s’ordena als batlles de Gósol, Gavarrós i Saldes que tinguin ben custodiats els llocs i els castells. Això és degut a les lluites entre el rei i els Pinós, a conseqüència de les quals el rei es procurà el domini sobre el Berguedà. 
Entre 1312 i 1313, el castell viu una etapa problemàtica. El desembre de 1312, homes del castell de Gósol assassinaren R.Gros de Mirapol, home del rei. El gener següent, Bernat de Vilademany, veguer de Berga, al front d’un gran exèrcit, se situà davant del castell de Gósol per practicar-hi un escorcoll. El cavaller Tomàs de Vilacorba, des del portal, protestà per la presència de gent armada i garantí que ni el suposat homicida ni els acompanyants eren dins del castell. Finalment, però, l’escorcoll s’autoritzà, però Saura de Pinós, senyora de la baronia, afirmà que el rei no tenia cap potestat en els castells de Gósol, Saldes, l’Espà, Querforadat i Balmanya; els Pinós els posseïen en franc alou i no en feu del rei.  
Gósol sofrí la crisi demogràfica de la segona meitat del segle XIV. Així, en el fogatjament de 1365-1370 el lloc comptava amb 51 focs, i en el de 1381 només en tenia 42. El 1414, el castell serví de penyora. Bernat Galceran de Pinós, fill bastard del baró del mateix nom, rebé la potestat del castell i de la vall que retindria fins que el seu pare saldés un deute de 30.000 sous. 
Durant la guerra civil catalana se sap que era capità del castell Pere Companyó i que en aquest període els Pinós no reberen cap dels rèdits del castell que eren necessaris per a pagar obres i guaites.

Octubre 2017 / Elena Fàbregas i Jordi Gironés


+ informació en PDF: CastellsCatalans/Gosol

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Saldes

Nom del castell: Saldes
Data de construcció: XI-XIII
Municipi: Saldes
Comarca: Berguedà
Altitud: 1.285 m
Coordenades: E 1.739156 N 42.233435 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat ben a prop de la població de Saldes, des d’on cal pujar per la Canalassa seguint
un camí senyalitzat que ens du a cal Calderer i d’aquí fins al castell. S’hi va en 20 min a peu, però s’hi pot accedir en cotxe per pista fins a la masia indicada abans.
El castell de Saldes és un castell termenat al municipi de Saldes, al Berguedà, declarat Bé Cultural d’Interès Nacional. Situat prop del nucli de Saldes, al costat nord-est d’aquest, en turó dominat de la vall, redossat a la muntanya. Actualment es troba en ruïnes, tot i que aquestes han estat restaurades. Restes d’un castell roquer, format a partir d’un mur al llarg del tossal a pocs metres del cim. Importants murs marquen un ampli perímetre. El castell inclou restes d’edificacions repenjades a les roques i una petita capella romànica en un extrem. Subsisteix una nau de dues plantes amb coberta de volta apuntada de pedra, de carreus irregulars i segueix filades a trencajunt.
Les restes del castell de Saldes formen un conjunt format per dos edificis relativament ben conservats
voltats de fragments de muralla, fonaments d’altres construccions en ruïnes i l’església que es troba al costat del cos fortificat. Sota el conjunt, per la banda de migdia, hi ha les restes en ruïnes de dues antigues cases. A l’angle nord-oest arrenca una muralla de 90 cm de gruix feta amb pedres irregulars unides amb fang. L’estructura del castell es divideix en dos parts clarament diferenciables, el recinte Jussà i el recinte Sobirà. El recinte Jussà conserva restes d’habitacles força tardans i restes de muralla, mentre que el recinte sobirà conserva un cos fortificat i la capella de Santa Maria, a tocar de la penya i altres edificacions mig enrunades i cobertes de vegetació. El conjunt del castell de Saldes és format un seguit d’edificacions i estructures: L’església de Santa Maria se situa a l’angle més llevantí del recinte casteller, es tracta d’un edifici romànic, documentat a partir de 1288, que en un inici seria format per una única nau coberta amb volta de canó apuntada, capçada en un absis semicircular amb la porta a migdia i coronada a ponent per un campanar de cadireta d’un ull. En època moderna l’edifici patiria modificacions com l’obertura d’una nova obertura a ponent amb porta dintellada i biga de fusta, l’absis prengué forma oval i es cobrí amb teules ceràmiques. El cos fortificat és la resta més important del castell, conservat a la banda oposada de la capella. 
Es tracta d’un cos rectangular de 14,25 m de llarg i una amplada entre 5,9 i 6,2 metres, estructurat en dos nivells. Les dependències de tramuntana són al nord del cos fortificat i s’observen restes de murs i retalls a la roca natural que denoten la utilització d’aquest espai com a dependències secundàries amb la muralla com a paret exterior, adossat al cos residencial per la banda sud. Es poden distingir dos nivells: l’inferior format per una sala coberta amb una volta ogival, i el superior, mig enrunat. El cos inferior consta d’una sala amb porta d’accés a llevant que és fruit d’una reforma moderna, i al mur meridional conserva tres espitlleres, tot i que aquest no disposa de sostre. Del pis superior, situat sobre aquesta volta, només resten alguns murs perimetrals que permeten esbrinar que estava dividit en diverses cambres i en els que es conserven també espitlleres. El pati d’armes és a llevant del cos residencial, és un gran espai sense obert delimitat al sud pel clos murallat a l’est la capella i al nord un edifici de grans proporcions. El perímetre murallat es conserva en força bon estat amb alçades considerables a la banda sud i oest del recinte sobirà. La intervenció duta a terme l’any 2001 posà de manifest la complexitat de l’edifici, en els dos recintes. El recinte Sobirà engloba el cos residencial, la capella de Santa Maria del Castell i altres estructures dispersades arreu del recinte.
El portal d’accés al recinte conservava el marxapeu i els muntants de l’extrem oest, la primera filada de llevant amb indicis de l’antic portal, segurament fet amb un arc de mig punt adovellat. El portal separaria el clos sobirà en dues zones: la primera formada pel cos residencial de dues plantes, i la segona ubicada a ponent amb diverses construccions. El recinte Jussà estaria format per un seguit de construccions aixecades al sud del cos sobirà i definint la terrassa inferior. La comunicació entre els dos recintes es faria mitjançant una escala d’accés i separats per un mur de factura similar a l’ubicat al nord de la sala residencial. Flanquejant aquest mur per l’extrem sud-oest s’aixeca una torre de planta quadrada, de la qual només es conserven parcialment les parets sud, est i oest. Adossades a la muralla hi ha un seguit d’edificacions d’època moderna interpretades com a habitatges.
Pel que fa a la cronologia, es pot considerar que en un primer moment ja hi hauria en l’indret del cos residencial una estructura que ocuparia les mateixes dimensions que l’actual, feta de carreus de mida mitjana col·locats de forma plana formant filades irregulars i units amb morter de calç. Aquesta estructura estaria dividida en dos pisos amb forjats de fusta, que posteriorment foren substituïts per volta de canó apuntada. Els autors de l’excavació proposen per a aquest moment inicial els anys 1065 - 1095, dates en què Galceran prestà jurament al comte de Cerdanya, Guillem Ramon. Més tard, cap a mitjans del segle XIII i vinculat a l’època de màxima esplendor del castell, s’observa una modificació de l’edifici. Segurament és en aquest moment quan es canvià la coberta, es reparà la muralla sud, es construí la capella de Santa Maria, i s’aixecaria la torre del sud-oest del recinte jussà com a fortificació i defensa del nucli habitat, en ple desenvolupament en aquest moment. És en aquest moment quan el llinatge de Pinós, propietaris del castell, el fan residència habitual. En època baixmedieval es reparen les parets sud i nord del cos residencial, s’hi obren finestres, es pavimenta una zona amb enllosat i es construeix una llar de foc adossada a la paret nord, totes elles construccions amb un aparell més simple.
També en aquell moment es construeix un pany de muralla que englobaria el recinte jussà i el sobirà, en què queden restes de merlets i del pas de ronda, tot aquest conjunt de últimes reformes datarien de mitjans del segle XIV. L’amortització i abandó del castell es realitzaria en el segle XVII, moment en què el castell està en mans dels ducs d’Alba.
Es un castell termenat, documentat el 1068 i 1095. L’any 839, Saldes és esmentat a l’acta de consagració de la catedral d’Urgell. 1068 i 1095, citacions històriques diverses. Segles XII al XV, altres notícies històriques diverses. El 1370, es fan obres al castell. Pel que fa al segle XVII, cal dir que el lloc pertany al Duc d’Alba. 
La primera referència documental la tenim compresa entre els anys 1068 i 1095, quan Galceran, fill de Sicardis prestà jurament de fidelitat a Guillem Ramon, comte de Cerdanya. Posteriorment entre els anys 1109 i 1117 es tornà a fer el mateix sagrament, aquesta vegada va ésser amb el comte Bernat Guillem; quan aquest darrer finà, passà a Ramon Berenguer III, comte de Barcelona. L’any 1165, n’eren senyors d’aquest castell en Galceran i Berenguera de Pinós, es creu que en aquesta època n’eren els castlans la família Saldes. Entre els anys 1162 i 1196, Galceran de Pinós jurà fidelitat al rei Alfons «el Cast», per aquest castell i d’altres. El succeí el seu fill homònim que l’any 1279 arrendà durant cinc anys els rèdits de Saldes.
L’any 1294, Galceran de Pinós i la seva dona Berenguera, varen ratificar a Jaume Marí, de Bagà, la batllia i el terme d’aquest castell. Un any més tard va ésser nomenat R. De Vallespirans com a governador d’aquest territori. L’any 1296, Galceran de Pinós donà a Jaume Digo, de Bagà, aquest castell amb la condició que hi fes estada permanent amb la seva família. Entre 1306 i 1316, aquest castell junt amb el de Bagà, Gavarrós i Gósol varen estar ocupats per les forces del rei Jaume II que estaven en guerra amb Pere I Galceran de Pinós. Quan aquest darrer finà, es produí una controvèrsia respecte de si calia retre homenatge al rei pels castells de Gósol, l’Espà, Saldes i Querforadat; els juristes sentenciaren a favor dels Pinós, ja que els tenien en propi alou, i no pas enfeudats pel rei. L’any 1324, morí el donzell Bernat de Gósol, que posseïa aquest castell entre d’altres en feu, pel baró de Pinós. El succeí la seva filla Violant que prengué la investidura de mà d’en P. de Santa Eulàlia. L’any 1326, els homes de Gresolet varen estar penyorats perquè no havien acudit al so que havia estat emès des del castell de Saldes. L’any 1344, el baró de Pinós arrendà aquest castell per 85 lliures. L’any 1357, Ramon Fortuny va ser nomenat batlle de Saldes per Pere III Galceran de Pinós. L’any 1370 es varen fer obres al castell, principalment a la residència del senyor.
En el fogatjament de 1365-1370 comptava amb 58 focs, també es troba inclosa aquí la parròquia de Turbaus. En el fogatjament de 1381, s’assigna al castell de Saldes, 36 focs. L’any 1383, Bernat I Galceran de Pinós, heretà del seu germà Pere aquest castell i jurà de guardar els privilegis de Saldes. L’any 1484, durant la revolta dels remences, aquest castell estigué en perill de ser pres pels pagesos. El segle XV acaben les referències històriques del castell, que perdé importància i inicià la seva decadència, El segle XVII Saldes figura com a possessió del duc d’Alba, a la sotsvegueria de Berga i la vegueria de Manresa. 
El 1966, hi ha obres d’excavació i de restauració pel Servei de la Diputació de Barcelona. L’octubre de l’any 2001 es va procedir a realitzar una intervenció consistent en un estudi d’interpretació, consolidació i excavació d’urgència, portada a terme per Pere Cascante per encàrrec de l’Ajuntament de Saldes a través de la Societat d’Arqueologia del Berguedà (Cascante, 2004). Es va excavar la sala principal, deixant al descobert el paviment de lloses. 

Octubre de 2017 / Elena Fàbregas i Jordi Gironès


+ fotografies: CastellsCatalans/Saldes
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Saldes
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Merola

Nom del castell: Merola
Data de construcció: X
Municipi: Puig-reig
Comarca: Berguedà
Altitud: 392 m
Coordenades: E 1.871420 N 41.931316 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situats dins del nucli urbà de Navàs, sortir en direcció nord per la carretera C-16z que passa per sota l’autovia C-16 i després segueix paral·lela a ella durant 1,5 km. Aleshores prendre una desviació a l’esquerra (1.875883, 41.934176), on hi ha la Creu de Merola, i en direcció ponent baixar fins a un petit torrent i així arribar al petit nucli de Santa Maria de Merola on hi ha el seu castell.
Castell de Merola, altrament Torre de Merola, és un antic castell del municipi de Puig-reig declarat bé cultural d’interès nacional.
Les ruïnes del castell estan situades a tocar de l’església nova de Santa Maria de Merola, prop del camí ral i a la riba dreta de la riera de Merola.
Actualment només es conserva la paret de tramuntana de la torre d’homenatge, coneguda popularment amb el nom de la torre dels Moros. Es tracta d’una torre esberlada acabada amb merlets.
Té una alçada de 4,95 m i el mur té 1,20 m de gruix. La construcció és de planta rectangular, gairebé quadrada, formada per tres pisos d’alçada, els dos primers coberts amb volta i el superior amb fusta. La torre estava coronada amb merlets i s’hi accedia mitjançant dues portes, probablement d’arc de mig punt adovellat. L’aparell força regular i col·locat a filades denota una obra del segle XII. Bona part de l’aparell de la torre i de la fortificació foren aprofitats als segles posteriors per bastir les masies del terme de Merola. En el mes de juny de 2017, la Diputació de Barcelona lliurà a l’Ajuntament de Puig-reig el projecte executiu de consolidació i restauració de la torre del castell de Merola.
Merola és documentat com a fortalesa des del 983. El lloc de Merola formava part del terme casteller de castell de Puig-reig en els segles IX i X, i era habitat per pagesos alouers. L’església romànica de Santa Maria de Merola ja és documentada el 1050. Es tenen notícies de la família dels senyors de Merola a partir de mitjan segle XI. La família dels senyors de Merola apareix citada com a vicaris del castell de Puig-reig i protectors del monestir de Sant Pere de la Portella. Al segle XII augmentà el seu protagonisme; Bernat de Merola, un dels membres més actius, fou amic de Guillem de Berguedà, el trobador, i s’enfrontà repetidament amb el bisbe de Vic. Es casà amb Berenguera de Joval, amb la qual cosa augmentà considerablement el seu patrimoni amb castells com el d’Olius, Joval i Lavit. Probablement fou Bernat de Merola qui feu construir la torre i la fortalesa. El seu nét, Bertran de Merola es va vendre el patrimoni familiar a Pere d’Olvan (1225).
A finals del segle XIII els dominis del castell van passar als senyors de Berga. Posteriorment, totes les possessions dels senyors de Berga, juntament amb el comtat del Pallars, van esdevenir, per adquisició, possessions del rei. El 1363, la reina Elionor, muller de Pere II, va vendre al mercader Pere Fresc de Berga el castell de Merola, juntament amb altres possessions i esglésies.
Llegenda del cavaller de Merola : Joan Amades recull una llegenda sobre el cavaller de Merola: Quan el rei Jaume I el Conqueridor va conquerir València, a Barcelona, en saber-se la notícia de la rendició de la ciutat, va haver-hi una gran alegria al palau, i la reina i les principals dames mullers i filles dels cavallers que estaven a la campanya es van entusiasmar per a anar a València i donar una sorpresa a llurs marits i pares. I així ho van fer. Portades per l’entusiasme regnant entre la nostra gent, van voler arribar al límit de lloc que s’havia fixat com a frontera amb els moros, per tal de veure la mala carota que feien els sarraïns, i sense dir res a ningú van organitzar una llarga cavalcada que va anar-se’n terres enllà. Quan menys s’ho podien pensar, es van trobar voltades de moros que se’ls van abraonar, i segurament que les haurien fetes presoneres i les haurien mortes si no hagués estat per la diligència i el braó del cavaller de Merola, que es va adonar de l’entremaliadura i, acompanyat d’un estol de valents homes, va seguir la cavalcada de la vora per conjurar qualsevol possible contratemps. Per fer fugir els moros els guerrers van haver de lluitar molt aferrissadament. Quan el rei Jaume i els altres cavallers interessats van saber el que havia passat, van tenir un gran disgust, sobretot de pensar el dol que hauria entelat la gran victòria si la reina i les dames més principals haguessin caigut en mans dels moros. El rei va cridar el cavaller de Merola i li va dir que se sentia obligat amb ell, que demanés allò que volgués, que li fóra concedit, fos el que fos, puix que per al rei no hi havia res impossible. El de Merola no s’atrevia a demanar, i, davant de la insistència del rei, li digué que, allò a què ell aspirava, el rei no li ho voldria donar. El rei es va picar i li repetí que demanés allò que volgués, perquè per a un rei no hi havia res impossible. El senyor de Merola li va demanar una de les cinc barres que aleshores tenia l’escut reial de Catalunya. Efectivament, el rei va trobar que era molt demanar; però, com que la paraula de rei no torna enrere, i li havia promès donar-li allò que demanés, li va concedir el que volia. Des d’aleshores que l’escut de Catalunya, que tenia cinc barres o pals, va tenir-ne només quatre. L’escut del cavaller i senyor de Merola, que feia unes aigües, va ostentar enmig un pal vermell de sang, com el de l’escut de Catalunya, concedit pel gran rei Jaume.

Octubre de 2018 / Elena Fàbregas i Jordi Gironès

+ fotografies: CastellsCatalans/Merola
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Merola
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

dimarts, 12 de juny de 2018

Les Bons

Nom del castell: Les Bons 
Data de construcció: XIII
Municipi: Encamp
País: Andorra
Altitud: 1,202 m
Coordenades: E 1.493611 N 42.49583 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat prop del nucli d’Encamp, i en la seva part nord, a l’altra riba de la Valira.
El Castell de les Bons, també conegut com Torre dels Moros, és una torre defensiva situada al sector de Les Bons, a la parròquia d’Encamp, a Andorra. Actualment és considerat com un Bé d’Interès Cultural per part del Govern d’Andorra.
És considerat com el segon edifici més important del conjunt de Les Bons. Probablement era una torre annexada a una casa forta, de la que només queden les runes. És molt possible que el castell sigui posterior al segle XIII, tot i que no n’hi ha cap constància a la documentació relativa. 
L’edifici existent era l’antiga torre de defensa del castell. La resta de la construcció es troba al costat de l’església de Sant Romà de les Bons, que domina el turó i el pas de la vall cap al nord. A la torre s’hi podia accedir gràcies a un pont, situat al costat de ponent, del qual només es conserva l’arrencada del primer arc. Com que la construcció es troba en un sortint de la roca, per poder edificar-la es va haver de fer un gran treball de buidatge i posterior aplanament de la roca, assentant així els fonaments a les parets o per arreglar el que havia de ser el paviment interior. No es té constància de com era la tipologia de la coberta, tot i que es creu que era de fusta.
L’edifici mostra una planta quadrangular amb un total de quatre pisos d’alçada. La resta de l’estructura estava composta per un entrelligat de grans bigues de fusta, que probablement suportaven
uns solers també del mateix material, igual que les escales entre els diferents nivells. Els murs són arrebossats a l’exterior amb calç. També hi ha finestres d’espitllera als pisos superiors. A més, presenta dues finestres més o menys de forma quadrada al primer i el segon pis.
Pel que fa a la planta baixa, estava tallada a la roca, amb l’excepció de l’angle sud-oest, i pavimentada amb lloses de llicorella. Al primer pis hi ha les restes d’una aigüera tallada en un bloc de
pedra calcària, refosa dins la paret. Finalment, a la tercera i última planta, es concentren els elements
més característics d’aquest edifici defensiu: 1) Renglera d’espitlleres, molt més nombroses que a la resta de plantes 2) Dos matacans que sobresurten de la paret, un d’ells doble també amb espitlleres. 3) Un altre cos volat, identificat com a comuna o desguàs.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_les_Bons
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Juny de 2018


+ fotografies: CastellsCatalans/Les Bons
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Les Bons
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Torre Solsona


Nom del castell: Torre Solsona
Data de construcció: XII-XVII
Municipi: la Seu d’Urgell
Comarca: Alt Urgell
Altitud: 755 m
Coordenades: E 1.449729 N 42.361412 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situada molt a prop de Castellciutat i la mateixa Seu d’Urgell.
La Torre de Solsona és una torre de defensa aïllada que constitueix l’avançada del castell de Ciutat, que fou construïda damunt d’un turó entre Castellciutat i la Seu d’Urgell i hi ha estat sempre  íntimament lligada, igual com la Ciutadella o Torre Blanca. El turó domina la totalitat de la Seu d’Urgell i totes tres fortaleses formaven un sistema defensiu de primer ordre, gràcies a la seva excepcional situació: en tres turons separats per uns 500 m cadascun dominant perfectament l’entradaal pla de la Seu per la vall del Segre i per la Valira. Va exercir un paper destacat en la defensa de la ciutat el 1714.
La construcció de la torre segurament fou deguda a la iniciativa dels vescomtes de Castellbò i no sembla difícil relacionar-la amb els impulsos fortificadors de Ramon o d’Arnau de Castellbò, cosa que situaria la data aproximada de la seva construcció cap a la segona meitat del segle XII. 
La torre, a uns 500 metres del castell, s’edificà en posició avançada. És més ampla que alta, de forma rectangular i amb volta interior. El conjunt està format per l’esmentada torre quadrangular, un dipòsit, un edifici annexat a la torre, un altre annexat a la muralla i una gran sala amb volta de canó. Tot el conjunt està envoltat per un llenç de muralla en diferents estats de conservació. La major part sembla obra d’inici del segle XVII, com si s’hagués bastit una petita fortificació sobre les restes de la primitiva torre, paral·lelament a la reconstrucció del castell de Castellciutat. També la utilització del reducte fins a la darrera guerra carlina de segur que ha deformat considerablement l’aspecte original del conjunt.
De l’edificació més antiga resten unes filades de còdols que no fan més d’un metre d’alçada a la part més alta i que suporten les parets de la torre. La muralla és també del XVII, si bé probablement fou feta sobre una d’anterior i ha estat enderrocada en diversos indrets. L’espai està arranjat per l’Escola Taller de la Seu d’Urgell i la presideix una estelada que es renovada cada cop que és fa malbé. Plenament vinculades amb el castell, trobem properes les torres de Solsona, el fortí de la Paella i la Ciutadella, caserna militar bastida a principis del segle XVIII damunt la Torre Blanca en forma de dos migs baluards amb llurs costats flanquejats per una torre hexagonal. L’any 2014 es van iniciar les obres de rehabilitació i de senyalització de la Torre de Solsona (Castellciutat) i el seu entorn, amb l’objectiu que pugui rebre visites públiques amb seguretat i comoditat.
Les actuacions de rehabilitació es fan a la zona d’accés, a l’edific del polvorí, a l’exterior del mateix polvorí, al mirador de la muralla, a l’exterior de la torre, a l’edifici del dipòsit, a l’edifici de la torre i a la mateixa muralla. Aquestes obres de consolidació i adequació de la torre de Solsona s’emmarquen en la ‘Ruta 1714’ que impulsa el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya dins dels actes commemoratius del Tricentenari de la Guerra de Successió (1714-2014).

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_de_Solsona
Elena Fàbregas i Jordi Gironès/ Juny de 2018


+ informació en PDF: CastellsCatalans/TorreSolsona
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Castellciutat

Nom del castell: Castellciutat
Data de construcció: XII-XVII
Municipi: la Seu d’Urgell
Comarca: Alt Urgell
Altitud: 764 m
Coordenades: E 1.441700 N 42.352417 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat al nucli de Castellciutat on actualment hi ha un hotel.
Lo Castell o Castell de Ciutat és una antiga fortalesa a la població de Castellciutat, al municipi de la Seu d’Urgell. És conegut a més per trobar-s’hi un hotel situat al peu del castell.
El castell es troba a un turó de la vall de l’Urgellet, al puig d’Urgell (764 m). Modernament conservat
en una fortalesa del tipus Vauban té cinc baluards: de la Trobada, del Cup, de Sant Esteve, de Sant Ermengol i de Sant Isidre (refet el 1751). Amb l’avantguarda de la torre de Solsona.
Tot i la importància estratègica de l’indret, no hi ha referències documentals explícites del castell abans del segle XII encara que pot tractar-se del «pujo Urgelli» que apareix en documentació del segle XI. Els comtes d’Urgell, abans de fixar la seva residència més a prop de la frontera, hi tenien la residència fixa, el «palacio Civitatis» que apareix en un document del 1099. Amb la instal·lació definitiva dels comtes fora de Ciutat, el lloc fou cobejat de seguida pels vescomtes de Castellbó.
El 1135 esclatà un conflicte entre el vescomte Pere Ramon de Castellbó, que realitzà obres de fortificació damunt l’antiga residència comtal, i el bisbe Pere Berenguer, que al·legà que el bisbat hi posseïa drets senyorials des del segle X. Ermengol VI, que feia d’àrbitre en el conflicte, resolgué a favor del vescomte tot cedint-li la vila, inclòs el dret d’alçar-hi un castell, amb la condició que el retornés al comte sempre que aquest li ho demanés. Malgrat aquesta resolució, Ermengol VI en el seu testament datat el 1154, establí que el castell passaria a mans de l’església, sense tenir en compte l’acord de 1135. El mateix any, en aplicació de les clàusules del testament, Ramon de Castellbó i Bernat Sanç, bisbe d’Urgell, signaren una concòrdia: el vescomte reconeixia els drets de l’església sobre el castell i prometia no utilitzar-lo mai contra ella, que era el gran temor dels bisbes i el motiu primer de les seves reticències envers la fortificació de Ciutat. La qüestió del castell va reaparèixer el 1167, durant el govern del comte d’Urgell Ermengol VII, quan l’església va rebre el castell en franc alou. Aquest fet coincidí amb l’inici del pontificat d’Arnau de Preixens.
Malgrat els pactes, esclatà una guerra que es resolgué amb un tractat de pau signat el 1194. Una nova guerra d’Ermengol d’Urgell contra Arnau de Castellbò i Roger Bernat de Foix originà la signatura d’un nou tractat de pau, el 1206, pel qual es reconeixia, un cop més, la sobirania del comte sobre el castell de Ciutat i altres fortaleses. La situació del castell de Ciutat, punt de fricció entre els interessos comtals, episcopals i vescomtals, es modificaria considerablement amb la incorporació del vescomtat de Castellbò al comtat de Foix el 1226, a la mort del vescomte Arnau.
El 1256, el comte d’Urgell cedí en franc alou el castell de Ciutat a Roger IV de Foix. Ciutat esdevingué el entre estratègic de les aspiracions territorials del comtes de Foix. El castell fou totalment reconstruït durant el segle XVII. 
Durant la Guerra de Successió Espanyola el general Josep Moragues i Mas fou governador del Castell. Pel Tractat d’Utrecht de 1713 les tropes aliades es comprometen a evacuar Catalunya, fet que es du a terme a partir del 30 de juny de 1713, i el 28 de setembre el general Moragues rendeix Castellciutat als borbònics. Després d’un breu retir a Sort, Josep Moragues i Mas va decidir tornar al combatre aixecà l’Urgell bloquejant Castellciutat l’11 de febrer, sent rebutjat pel general Vallejo quan rebé una columna francesa de socors.
Fou refet el 1751 i en època carlina. Abandonat durant anys, el 1970 fou adquirit per la família Tàpies per a restaurar la part històrica i convertir-lo en un complex turístic. S’hi construí als peus del castell l’anomenat Castell Motel que més tard va ser reanomenat Hotel El Castell.
Fins a l’any 2011 el Restaurant Tàpies de l’hotel ostentava una estrella Michelin. Actualment no hi ha cap element que pugui atribuir-se amb certesa a la construcció medieval. Probablement algun fragment del mur nord-oest de l’estructura superior, al capdamunt del qual sembla dibuixar-se l’arrencada d’una torre, pugui ser anterior a l’obra moderna. Es distingeix per una fonamentació ben diferent i per l’ús de còdols de granit sense treballar, units amb un morter molt sòlid. 

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Ciutat
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / juny 2018

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Castellciutat
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

dimarts, 10 d’abril de 2018

Cervera

Nom del castell: Cervera
Data de construcció: XI
Municipi: Cervera
Comarca: Segarra
Altitud: 544 m
Coordenades: E 1.212135 N 41.658065 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: Està situat dins de la vila, a l’extrem sud-oest, damunt un tossal anomenat Montseré que domina la vall del riu d’Ondara.
El castell termenat de Cervera és un edifici declarat bé cultural d’interès nacional.
Està documentat per primera vegada el 1026 en què la comtessa Ermessenda de Carcassona i el seu fill el comte Berenguer Ramon I feren donació de la terra erma situada a la marca del comtat d’Osona amb el puig i el castellar anomenat Cervera, delimitant a més un gran terme en bona part encara en mans sarraïnes, a tres famílies. Es devia tractar de Bernat Guifré de Balsareny i esposa Sança, Guinedella i els seus fills Miró, Guislabert i Amat i Bonfill Sanç de Llobera i esposa Amaltruda, filla dels vescomtes de Cardona. Aquestes tres famílies protagonitzaren l’aprisió del lloc i la construcció d’una torre o fortalesa al puig de Cervera. Sembla, però, que la repoblació no es consolidà i l’indret fou abandonat.
L’any 1050, l’indret apareix en mans dels comtes de Barcelona que en conservaren sempre l’alt domini. El 1067 es documenta la família Cervera com a feudatària del castell. El primer feudatari seria Hug Dalmau, posseïdor de diversos castells com ara Ferran, Malacara, i Sant Esteve (actualment
Castellfollit de Riubregós), que adoptà el cognom i apareix ja com a Hug Dalmau de Cervera. L’entrada definitiva dels Cervera en la història catalana va començar (1080), sobretot amb Ponç Hug, casat amb Beatriu filla dels vescomtes de Bas.
Estratègicament situat al camí d’Aragó, el castell apareix desvinculat de la família Cervera des del començament del segle XIV. Fou un castell molt utilitzat pels reis per a sojornar-hi durant els seus viatges o les campanyes militars. Al segle XV es trobava en molt mal estat i consta que els paers de la vila van reclamar al rei que el reparés. Fou restaurat pel rei Joan II: les obres començaren el 1465 i el 1470 encara no havien acabat. Per un inventari del castell del 1482 se sap que constava de: la torre del castlà, la cambra del blat, la cambra del «cargol dalt», la recambra de la xemeneia, la cambra major de la xemeneia, la sala, el pastador, la capella, cisterna, la cambra de sobre l’església, la torre d’homenatge, la garita nova, l’estable, la cambra de Joan Caçador, el forn, el pati davant la porta del castell, el celler del vi blanc, el celler major, la pallissa, la ferreria i la cambra de sobre la ferreria. Fou destruït el segle XIX tot i que els vestigis del castell encara es podien veure a mitjan segle XX, moment en què es va acabar d’ensorrar. Ara queden sols vestigis dels murs i la planta.
Actualment romanen unes restes reduïdes de l’antic castell en el qual es practicà una excavació arqueològica l’any 1991. S’hi endevina un recinte ampli amb una planta gairebé quadrada, que devia tenir una torre circular a cadascun dels quatre angles. La façana occidental, la millor conservada, fa poc més de 35 m de llarg, és acabada amb sengles torres d’angle i mostra algunes obertures. Dels dos extrems, nord-oest i sud-oest, a tocar de les torres arrencaven, cap a ponent, les muralles que circumdaven la població de Cervera als darrers segles medievals. Cap al nord passaven per darrere de Sant Domènec i es dirigien vers l’església de Sant Magí on hi havia un dels portals. Per la cara sud les restes del castell queden adossades a construccions particulars d’usos diversos Al mur perimetral oest hi ha una base d’1,5 m d’alçada construïda sobre la roca i feta de manera irregular. El tram superior corresponent als 1,5 a 3 m és fet de carreus no gaire grossos units amb morter de calç i col·locats en filades horitzontals. A l’interior del clos del castell hi ha un mur que va d’est a oest, amb una llargada almenys de 24 m i un gruix de 155 cm. Era fet amb bons carreus força escairats no gaire grossos, com els del mur perimetral exterior i col·locats en filades. Als extrems d’aquesta paret transversal hi arrencaven sengles murs que es dirigien cap al nord fets amb un aparell constructiu molt semblant. Uns metres cap al sud hi ha un altre mur transversal més estret (70 cm) i fet menys acuradament. És possible que algunes d’aquestes parets corresponguin al castell fet el segle XI. Les torres són molt posteriors al recinte. Foren bastides en un moment tardà de l’edat mitjana. El sector est del recinte del castell ha estat usat fins fa molt poc com a escorxador i està molt malmès. Caldria una campanya d’excavacions de tot el conjunt perimetral per a poder reconstruir amb exactitud la planta del castell primitiu. 

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Cervera
Abril de 2018 / Elena Fàbregas i Jordi Gironès

+ fotografies: CastellsCatalans/Cervera
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Cervera
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat