dimarts, 14 de maig de 2019

Tarrega

Nom del castell: Tàrrega
Data de construcció: XIII-XV
Municipi: Tàrrega
Comarca: Urgell
Altitud: 353 m
Coordenades: E 0.923700 N 41.542846 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: dins del nucli mateix de Tàrrega.
El castell de Tàrrega és un edifici de Tàrrega (Urgell), declarat bé cultural d’interès nacional. És situat en un petit turó a la zona sud-oest de la ciutat. Aquesta construcció esdevé l’origen fundacional del que es coneix com la vila medieval de Tàrrega, situada en una cruïlla de camins provinents de Barcelona, Tarragona i Balaguer, estratègica dins del territori.
La vila de Tàrrega nasqué al voltant del seu castell, possiblement d’origen àrab. El castell era un lloc avançat en la línia de frontera, ja que els sarraïns encara ocupaven les comarques de la Noguera i el Segrià. El castell fou conquerit pel comte Ramon Berenguer I de Barcelona, el qual l’any 1056 l’atorgà en esponsalici, dóna en perpetu i franc alou, a la seva esposa Almodis.
Així el castell passaria a ser de jurisdicció comtal exclusiva. El 1058, els comtes feren un conveni amb Ricard Altemir per «ipso castro de Tarrega»; Altemir s’encarregaria de la reconstrucció i defensa de la fortalesa i de la castlania. El 1069, la castlania fou encomanada a Miró Ricolf de Pinós perquè, juntament amb Pere Udalard hi tinguessin un petit exèrcit de vint homes. En aquell moment, Tàrrega era un lloc avançat de la marca del comtat d’Osona. El 1076 heretà el castell Ramon Berenguer II que, el 1078 cedí, a perpetuïtat, als germans Arnau i Guillem Guadall i successors, la vila, el castell i el terme de Tàrrega amb tots els drets i pertinences.
Des del segle XII es formà una piràmide feudal ben definida entre els diversos castlans que tenia el castell alhora i que, sovint, abusaren en el cobrament dels cens a la població. Els segles XII i XIII hi havia els Pinós com a titulars i per sota els Peramola. També es documenten els Santafé i els Torroja. El 1217, Agnès de Torroja es casà amb Ramon Folc IV de Cardona el qual s’integrà a la piràmide feudal de Tàrrega en un tercer esglaó. La castlania es vengué a Arnau Sort qui, l’any 1262 disposà que la seva part de castlania fos venuda a Guerau d’Aguiló, senyor de Talavera.
Fins a mitjan segle XIII, hi hagué els Granyena i fins a les primeres dècades del segle XIV, foren castlans Guillem Rufaca i els seus descendents. Altres llinatges que compartiren la castlania foren Oluja, Anguera, Montserrat i Clariana. En molts casos, es tenia la castlania només com a renda, sense viure a Tàrrega.
El castell de Tàrrega va romandre sota el domini eminent de la monarquia tot i la fragmentació de poders i interessos dels castlans. El rei Jaume I atorgà l’any 1242 els estatuts i costums pels quals s’havien de governar la vila, el castell i el terme. Sota Pere III, a mitjan segle XIV, es restauraren murs i valls del castell i de la vila, que foren afectats pels successius conflictes bèl·lics vinents que patí el Principat. El castell va perdre la seva funció defensiva durant el segle XVII i la va recuperar, puntualment, al segle XIX, durant les guerres carlines.
L’any 1984, l’Ajuntament de Tàrrega comprà les ruïnes de l’antic castell. Les excavacions arqueològiques portades a terme al castell després de la seva adquisició per part de l’Ajuntament han permès documentar diferents elements del castell. En un moment posterior al segle XV es documenta un context d’obres generalitzat, moment en què es construeix el potent mur de tancament sud, posterior a la amortització de la cisterna, datada entre els segles XIV-XV. També es documenten murs dels segles XVIII-XIX, lligats amb les Guerres Carlines i amb els usos posteriors del castell.
Presenta un estat de conservació força dolent degut a les nombroses transformacions experimentadesal llarg del temps i a l’espoli sofert després del seu abandó. Els elements més antics del castell són les estances situades al sector SE, datables entre els segles XI i XII, i una cisterna amb poude captació que ocupa bona part de la plataforma inferior del castell. Aquesta fa 4,5 m de profunditat, 8 m. d’amplada i 12 m. de llargada i la seva cronologia es trobaria al voltant del segle XIII. L’estructura amb més entitat conservada és el mur de tancament sud, del segle XV, amb una amplada de 3,5 m. i fet amb blocs ben escairats lligats amb morter. El tram superior d’espitlleres d’aquest mur, juntament amb la resta de murs de tancament, són obra del segle XIX. L’espai interior del castell manté una àmplia zona de pati d’armes, envoltada per dependències.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_T%C3%A0rrega
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Maig 2019


+ fotografies: CastellsCatalans/Tarrega
informació en PDF: CastellsCatalans/Tarrega i Muralles
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Arbeca

Nom del castell: Arbeca
Data de construcció: XIII-XV
Municipi: Arbeca
Comarca: Garrigues
Altitud: 353 m
Coordenades: E 0.923700 N 41.542846 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat damunt del mateix poble d’Arbeca.
El castell termenat d’Arbeca era situat en el cim del tossal que domina el poble, a l’extrem sud-est de la comarca. Les escasses restes que se’n conserven es troben molt malmeses per la construcció, a finals del segle XIX, dels dipòsits municipals d’aigua (1898) i, a mitjan segle XX, de l’escola del poble (1945). Era un magnific edifici renaixentista, amb quatre torres d’angle i una gran torre central. Al voltant del pati central s’articulaven diversos espais i el recinte castral continuava en tota la banda oest amb una altra sèrie d’edificacions, entre les quals es trobava l’accés principal al recinte. Es conserva part de la muralla, d’una torre rodona amb base atalussada, el sòcol d’una altra i part dels murs atalussats de la base. L’aparell és de carreus proporcionats i ben treballats. En algunes parts la muralla ha estat foradada i hi ha coberts i magatzems.
El 1156, Berenguer de Tarroja, conseller del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV va obtenir la jurisdicció del lloc d’Arbeca, segurament per cessió del mateix comte, però no és fins al 1225 que apareix el primer esment del castell en el testament de Guillem Roca. El fill de Berenguer de Tarroja, Ramon, heretà el feu a títol de baronia i el llegà al seu fill Hug, comte de Solsona. Per la seva banda, aquest deixà a la seva neboda Agnès de Tarroja les baronies d’Arbeca i Tarroja. L’any 1218, amb el casament de Ramon Folc IV de Cardona, fill i successor del vescomte Guillem de Cardona, i Agnès de Tarroja, la senyoria del castell d’Arbeca passà a formar part de les possessions de la casa dels Cardona que hi establiren la seva residència habitual. Els Cardona van viure a Arbeca fins al segle XVII i els seus successors, els ducs de Medinaceli, foren senyors d’Arbeca fins a la fi de l’antic règim. 
Les restes que es conserven de l’antic castell palau dels Cardona demostren la seva importància. L’edifici que va restar dempeus fins a mitjan segle XIX fou construït a cavall dels segles XV i XVI. Era l’època del final del gòtic i del començament del renaixement. La seva construcció s’inicià a partir de 1475 per ordre del duc Joan Ramon Folc III de Cardona. El 1497 hi treballava el picapedrer de Montblanc mestre Miquel i el 1501 el també picapedrer Domènec Llopis. S’hi treballà durant tot el primer terç del segle XVI. Es disposa d’una detallada descripció de les estances del castell escrita el 1553. Disposava de quatre torres cantoneres i una gran torre de l’homenatge. En aquest castell s’hi hostatjaren personatges com el príncep arxiduc Felip el Bell o el rei Felip II. Entre els segles XV i XVIII el castell d’Arbeca té gran fama entre viatgers i la noblesa, com fan evidents les nombroses referències a la seva espectacularitat i bellesa recollides en la documentació. De les fames llegendàries que s’atribueixen a l’edifici destaca l’existència de tantes finestres com dies té l’any, cadascuna amb una reixa daurada. Quan la senyoria passà als ducs de Medinaceli, al segle XVII, s’inicià el procés de degradació del castell que, tanmateix, es mantingué dempeus fins a mitjan segle XIX. Malgrat tot, el 1845 Pascual Madoz esmentava que les restes del murs, torres i altres estructures del castell-palau encara es trobaven en bon estat. Amb motiu de la guerra dels Segadors, la vila fou fortificada i el 1646 fou conquerida pel Marquès de Leganés en nom de Felip IV. Tant en aquesta guerra com en la de Successió (1701-14) sembla que fou important el paper del castell d’Arbeca. El 1851, el duc de Medinaceli va vendre el castell que fou gairebé del tot enderrocat per a utilitzarne els carreus.
Tot allò que avui es pugui observar de la fortificació d’Arbeca correspon a la fase construïda al segle XVI o a moments immediatament anteriors o posteriors a aquella centúria. Es conserven visibles parcialment els fonaments de les torres meridionals i restes del llenç de muralla que les unia, així com la torre nord-oriental Aquesta darrera és la construcció més ben conservada de les antigues edificacions del castell-palau. Es tracta d’una gran torre de planta circular de base atalussada, bastida amb carreus proporcionats i ben treballats de pedra calcària i lligam de morter que conserva els arrencaments dels límits septentrional i oriental de les muralles del perímetre central del castell. Gràcies a diverses planimetries antigues es coneix bona part de la planta d’aquesta construcció. En aquest sentit, cal esmentar els gravats de l’enginyer militar i dibuixant francès Sébastien de Pontault de Beaulieu, que daten de mitjans de segle XVII. Així mateix, es compta amb el plànol de l’arquitecte Josep M. Vives i Castellet realitzat pel Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Mancomunitat de Catalunya l’any 1919. Així, s’observa que es tractava d’una gran construcció amb un nucli central de planta quadrangular, una torre circular en cadascun dels quatre escaires i una torre quadrangular al centre dita de l’Homenatge. Es coneix el nom de tres torres cantoneres (del Porgador, dels Vents i de les Dones).
Sembla que al voltant d’un gran pati s’articulaven diversos espais quadrangulars, un dels quals corresponia a l’església de Sant Jaume, antiga parròquia d’Arbeca fins a la seva destrucció a principis de segle XVIII en la Guerra de Successió. El recinte castral continuava en tota la banda oest amb una altra sèrie d’edificacions, entre les quals es trobava l’accés principal al recinte que es feia salvant el fossat pel portal dels Tres Reis mitjançant un pont llevadís. Es conserven nombroses dades documentals que fan constants referències a construccions, remodelacions, reconstruccions, etc. duts a terme al castell des de mitjan segle XV i, sobretot, durant el primer terç del segle XVI. És així com es coneix tota una nòmina de mestres d’obres, picapedrers, fusters i altres artesans que treballaren en les obres del castell-palau. D’aquesta llarga relació sorprèn la presència destacada i constant de constructors d’origen francès. De 1553 data un inventari de l’edificació en què es detalla el contingut i s’esmenten les estances de la fortalesa (cambres, rebosts, cavalleries, forns, cellers, guarda-roba, cuina, menjador, capella, etc.).

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_Palau_d%27Arbeca
Elena Fàbregas i Jordi Gironès /Maig 2019


+ fotografies: CastellsCatalans/Arbeca
informació en PDF: CastellsCatalans/Arbeca
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

dimarts, 9 d’abril de 2019

Sant Miquel

Nom del castell: Sant Miquel 
Data de construcció: XV-XIX 
Municipi: Celrà 
Comarca: Gironès
Altitud: 385 m 
Coordenades: E 2.861982 N 42.006929 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: per accedir-hi cal prendre la carretera GIV-6703 que va al santuari dels Àngels. Passat el km.5 hi ha la Casa de les Figues, punt de referència per agafar una pista que surt per l’esquerra de la carretera i que ressegueix la carena sempre en direcció nord fins a Sant Miquel, passant per les masies de ca la Ferriola i can Mistaire Vell. 
El castell de Sant Miquel conforma un conjunt arquitectònic al cim del puig o muntanya de Sant Miquel, a cavall dels municipis de Girona i Celrà (el Gironès). La seva ubicació al cim permet el control sobre grans extensions del territori. La seva adscripció administrativa és controvertida alternant-se entre Celrà i Girona, en època medieval, moderna i contemporània sembla estar més lligat a la parròquia i municipi de Celrà, tanmateix al principi de la transició democràtica espanyola sembla produir-se un canvi d’adscripció en favor de la capital comarcal, fet en disputa. Aquest conjunt, envoltat per un fossat, inclou una ermita, dita de Sant Miquel Arcàngel, i una torre de base quadrada. El lloc és un perfecte exemple de la reutilització successiva d’aquest espai al llarg del temps per raó de les necessitats canviants. El cim de 385 m, està inclòs com un dels 100 cims de la FEEC. 
m creu que ja hi havia una construcció fortificada durant l’edat mitjana, de datació incerta, per la presència de dues cisternes, una d’elles parcialment destruïda per la construcció del fossat i la presència d’un pany de mur amb restes de torre semicircular associada. Aquests elements podrien pertànyer a un edifici anterior a l’ermita, bastit probablement amb finalitats militars i de vigilància, la cronologia exacta del qual ens és desconeguda. Tanmateix, els primers registres històrics parlen d’aquest lloc a mitjans del segle xv per l’inici de la construcció d’una ermita dedicada a santa Maria i sant Miquel Arcàngel. 
L’ermita té una sola nau i l’absis és poligonal aprofitant el basament de la torre circular prèvia. La nau fou ampliada cap al segle XVIII. A l’exterior de l’ermita hi havia un campanar d’espadanya al mig de la nau i la coberta, inicialment d’arcs de maons, fou substituïda per una volta de pedra. Es consideren del mateix període les restes de les dues cisternes quadrangulars i un pany de mur relacionat amb el basament de la possible torre. Torre telegràfica i murs del castell. Sembla que aquesta ermita va tenir ermitans entre els segles XVI i XVIII, probablement de forma continuada. 
Tanmateix, durant la Guerra del Francès el lloc fou ocupat per les tropes del Primer Imperi Francès com a part de les operacions del segon setge de Girona de 1808, L’agost d’aquell any, el lloc fou atacat per forces de miquelets dirigides per Joan Clarós, provinent del lloc proper dels Àngels, foragitant les tropes que es retiraren a Campdorà (combat del 16 d’agost). De nou fou objecte d’apreciable atenció militar durant les operacions preparatòries del setge de Girona de 1809, quan unes cent unitats de tropes del terç de Vic hagueren de retirar-se enfront d’uns cinc-cents homes de l’exèrcit francès (9 de maig) que s’hi atrinxeraren. Les espitlleres visibles avui en dia a l’absis i mur lateral, corresponen a aquest període. Passada la Guerra del Francès l’ermita sembla destruïda. 
Torres de telegrafia òptica: El 1848 les restes de l’ermita de Sant Miquel van ser aprofitades per bastir-hi dues torres de telegrafia òptica. La torre de telègraf òptic, al costat sud de l’ermita, és de planta quadrada amb basament atalussat i presència de diverses espitlleres. El conflicte de la Guerra dels Matiners (segona carlinada, 1846-49), va posar en evidència la necessitat del nou estat liberal de tenir una xarxa de comunicació ràpida i segura per a controlar un país revoltat i convuls. S’instal·là sobre les ruïnes de l’absis de l’ermita una torre de la línia militar de telegrafia òptica Madrid-Frontera francesa. A més, al costat, també s’hi construí una torre de nova planta corresponent a la línia civil de la telegrafia òptica. Aquesta torre era de planta quadrada i tenia una entrada a la primera planta, una segona per les comunicacions i la terrassa per als aparells. Tot aquest conjunt fou fortificat i s’hi construí el fossat perimetral. Aquestes dues infraestructures resultaren obsoletes en poc temps per la posada en funcionament de la línia de telègraf elèctric el 1856 passant les instal·lacions a control de la Guàrdia Civil. 
La pujada al castell de Sant Miquel des de la Vall de Sant Daniel (Girona) ha esdevingut molt transitada des de l’any 2010, tant a peu com en bicicleta de muntanya, especialment els caps de setmana. La vista que hi ha des de dalt de la torre és de 360 graus, i abraça tota la Costa Brava, des de Pals, tot el Pirineu, les Guilleries, el Montseny, la plana del Gironès i les Gavarres, amb el seu punt culminant del Puig Alt (Sant Martí Vell, amb el Santuari dels Àngels). 

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_ de_Sant_Miquel_(Giron%C3%A8s) 
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / abril 2019

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

dimarts, 12 de març de 2019

Vilves

Nom del castell: Vilves
Data de construcció: XII
Municipi: Artesa de Segre
Comarca: Noguera
Altitud: 351 m
Coordenades: E 1.082473 N 41.917596 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat al nucli de Vilves pertanyent a Artesa de Segre que es troba a 3 km de distància.
El castell de Vilves és un edifici de Vilves, del municipi d’Artesa de Segre, declarat bé cultural d’interès nacional
Les referències documentals sobre aquest castell són escasses. Vilves s’incloïa dins el dominis dels vescomtes d’Àger, atès que era una fortalesa o torre dependent del castell d’Artesa. La primera referència que hem pogut recollir data del 1119. Es tracta de la infeudació que féu el vescomte Guerau Ponç II de «ipsa turre de Vidoves» a un tal Pere Bonfill que li prestà homenatge pels castells de Montmagastre i Gavarra. El vescomte Guerau II de Cabrera, al seu testament de 1131 deixà al seu fill Ponç els castells de Vilves, Collfred i Anya, entre altres. El 1190, Sança de Rubió concedí als hospitalers de Sant Salvador d’Isot el delme del que ella posseïa en terme del castell de Collfred i el dret i els usatges dels molins i del castell del poble de Vilves. Tant Collfred com Vilves consten especialment indicats entre els llocs del comtat d’Urgell, en la vinculació en favor de la Corona, el 1328. Ambdós llocs foren assignats pel comte d’Urgell Jaume el Dissortat a la s eva germana Elionor. El rei Ferran d’Antequera, després de la derrota de Jaume d’Urgell, els donà a Francesc de Vilamarí. El 1476 s’establiren pel sector uns capitans de mercenaris. Consta que l’any 1532 el monestir de Santa Maria de Montserrat comprà els llocs de Vilves i Collfred amb la jurisdicció civil i criminal per 3.900 sous. A partir d’aquest moment, Vilves es mantingué sota el domini de l’abat de Montserrat fins al segle XIX.
Al poble de Vilves hi ha una torre i també restes de 8 filades d’un mur fet amb un aparell semblant al de la part inferior de la torre. Aquest mur podria ser una part del recinte del castell o d’una fortificació més àmplia. La torre és de planta gairebé quadrada. A l’exterior, les parets fan 5 m d’ample –d’est a oest– i 5,25 m de llarg. Actualment té una alçada d’uns 10 m; a començament del segle XX fou, però, escapçada. Sembla que inicialment tenia tres compartiments interiors. La cambra inferior fa només 140 cm d’ample per 180 cm de llarg; el gruix de la paret oest en aquest nivell inferior és de 180 cm. És coberta amb un trespol de bigues. A uns 5 m hi ha una segona cambra més espaiosa que la inferior coberta amb una volta de canó. En aquest nivell hi havia una porta, ara una mica malmesa, oberta a la cara sud, acabada amb una llinda monolítica, rectangular; el muntant est també és una gran pedra. Pel damunt d’aquesta cambra n’hi havia una altra que fou enderrocada. Era acabada amb una volta. 
Pel que fa a l’aparell constructiu, hi ha una notable diferència entre la part inferior i la superior. Tot l’edifici es fet amb carreus ben escairats però els 5 m inferiors estan construïts amb carreus molt grans (30 cm x 60 cm). Això planteja un problema a l’hora d’establir la datació. Es pot suposar que aquesta part inferior i el mur amb 8 filades de grans carreus que hi ha uns quants metres cap a l’est fou feta en època romana tal com suposà Pita Mercé que cregué que era una possible torre romana reaprofitada en època medieval. Una altra possibilitat és que aquestes construccions fetes amb carreus molt grans i ben escairats siguin d’època musulmana. Finalment, una tercera possibilitat és que tota la torre hagués estat feta als segles XII o XIII. Sigui com sigui, segurament la part superior fou feta després de l’any 1000.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/C astellde_Vilves
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Març 2019

+ fotografies: CastellsCatalans/Vilves
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Vilves
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat


Malagastre

Nom del castell: Malagastre
Data de construcció: XI-XIV
Municipi: Foradada
Comarca: Noguera
Altitud: 429 m
Coordenades: E 1.016192 N 41.894470 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat a 3 km de distància d’Artesa i a l’oest. S’hi accedeix passant el pont del Segre per anar al nucli de Vernet i just en travessar-lo es pren una pista en direcció S.O. Cal prendre una desviació a la dreta i una segona a l’esquerra fins al final de la pista, al peu del turó que cal pujar a peu en uns 15 min fins al poblat ibèric d’Antoni i les restes del castell.
El castell de Malagastre és un antic castell de la comarca de la Noguera, al comtat d’Urgell, ubicat al cim de puig d’Antona. Estava, probablement, al terme de Foradada, prop de Montsonís. Tot i que la documentació atribueix un origen islàmic al castell, la ceràmica que es documenta és bàsicament feudal, concretament del s. XIV. Va ser conquerit per Ramon Borrell, aleshores tutor del seu nebot Ermengol II d’Urgell, que regnava en minoria, als musulmans el 1017, conjuntament amb altres castells de la zona. Ermengol, després, l’hi va reconèixer la submissió al seu fill Berenguer Ramon I. El noble Arnau Mir de Tost va donar el castell en alou a la col·legiata d’Àger. També és conegut el seu jaciment ibèric que constata l’existència d’un poblat fortificat, que es mantindria actiu des del s. IV fins al s. II aC, i que en molts casos ha quedat afectat per la construcció medieval posterior.
Es tracta d’un edifici de planta rectangular d’uns 350 m2 orientat en direcció nord-sud, a l’interior del qual es distribueixen fins al moment deu àmbits a la planta baixa. Set d’aquests àmbits semblen correspondre a habitacions o estances interior del castell i tres corresponen a torres, una al costat est, una altra al costat oest i l’última al ostat nord.
La torre nord sembla ser la part més antiga del castell, i hauria tingut la funció de torre de guaita isolada; a redós d’aquesta primerenca torre s’articularia la resta del castell. L’entrada al castell està situada en l’extrem sud formant un passadís des d’on s’accedeix a les estances a banda i banda del recinte, així com a les escales que pujarien cap a un segon pis. Exteriorment, destaca la façana est, la qual presenta una torre i un important talús, que serviria de reforç en un moment posterior.
La defensa d’aquest recinte està formada per una gran muralla que ressegueix el vessant franquejable
del turó, de la qual en sobresurten set torres. La banda que dona al riu no presenta cap mena de construcció defensiva, fet lògic si tenim en compte que el barranc funciona com a defensa natural.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Malagastre
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Març 2019

+ fotografies: CastellsCatalans/Malagastre
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Malagastre
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat


Rubió de Sols

Nom del castell: Rubió de Sols
Data de construcció: VIII-XI
Municipi: Foradada
Comarca: Noguera
Altitud: 371 m
Coordenades: E 0.997125 N 41.906375 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: cal desplaçar-se fins al nucli habitat de Rubió de Baix, des de Rubió de Dalt, que està situat a 3 km del poble de Foradada, accessible des de la C-26 5 km abans d’Artesa.
El castell de Rubió de Sòls és un castell termenat situat a la part alta del serrat en terres de Rubió de Baix, entitat de població del municipi de Foradada (Noguera), declarat bé cultural d’interès nacional. Es conserven les ruïnes d’una torre i murs en un penyal sobre Rubió de Baix. La fortificació controlava el curs del Segre i els engorjats que hi ha bans d’arribar a Alòs de Balaguer. És interessant
l’obra de fàbrica de la torre, gran i de planta rectangular, que constitueix l’eminència castellera, dalt del rocam. A la vora hi ha una altra obra edificada. En el mateix serrat hi ha l’església de Sant Eudald.
La documentació de què es disposa permet atribuir-li un origen islàmic i adscriure’l a la marca d’Al-Àndalus. Fou, juntament amb el castells d’Alòs i Malagastre, conquerit molt aviat, segurament pel comte de Barcelona Ramon Borrell quan era tutor del comte d’Urgell Ermengol II, abans de 1018, ja que en aquesta època, aquests termes apareixen ja com a repoblats. En una donació que feren el comte de Barcelona Ramon Borrell i la seva esposa la comtessa Ermessenda a Sant Serní de Tavèrnoles, li concediren l’espluga «prope castrum Malagastrum» amb pacte de repoblar la zona i posar-la en conreu, i establiren que «infra terminos de castro de Alos vel de Castro Rubione (...) adquirant ibi habitadores». Possiblement el castell caigué novament en mans sarraïnes a la mort d’aquest comte de Barcelona, tenint em comte el conveni pactat entre 1019-1026 pels comtes d’Urgell i Barcelona segons el qual Ramon Berenguer I reconeix la potestat del d’Urgell en els castells de Montmagastre, Malagastre, Artesa, Alòs i Rubió. Signa també aquest conveni Arnau Mir de Tost que els posseirà tots en feu. La reconquesta de Rubió i dels altres castells del voltant fou obra conjunta d’ambdós comtes amb l’ajut d’Arnau Mir de Tost. Posteriorment el castell estigué infeudat als Cabrera. Apareix un llinatge Rubió probablement identificable amb aquest paratge. A la segona meitat del segle XIV, Acard de Mur senyorejava ací i per la línia familiar de Mur i l’Albi s’introduiria la família Cartellà, senyora de Rubió al segle XVII.
Planta lleugerament rectangular; fa a l’interior 8,2 m de llarg per 7,3 d’ample, un gruix de mur d’entre 100 i 145 cm i 9,5 m d’alçada. És cobert per una volta apuntada. Al nord de la construcció, sota la sala principal, hi ha una cambra orientada d’est a oest amb una amplada de 2,4 m, la mateixa longitud que l’edifici principal (8,3 m) i una profunditat de 2,3 m. Té les parets recobertes a la part baixa de morter i acabada amb una volta lleugerament apuntada; podria ser una cisterna, amb entrada per una trapa superior. A l’interior de la construcció hi ha diversos nínxols encastats a les parets de mida força gran (el més gran fa 50 cm d’alt per 55 cm d’ample i 80 cm de fondària) i és a 175 cm de terra. Al mur sud hi ha dues espitlleres estretes. Pel que fa a l’aparell constructiu caldria distingir la part inferior feta amb carreus rectangulars (20 x 30 cm) de la part alta, a partir dels 3 m, on s’alternen les filades de carreus horitzontals amb les filades de pedres posades verticalment. Als caires els carreus són més grossos. A l’oest, a uns 100 m del castell, hi ha una mena de bestorre semicircular amb un diàmetre de 4 m. Segurament hi havia un recinte força ampli ja que a l’extrem oposat, al costat nord de l’església, també hi ha restes d’una construcció feta amb carreus ben arrenglerats i units amb morter. 

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Rubi%C3%B3_de_S%C3%B2ls
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Març 2019

+ fotografies: CastellsCatalans/Rubió
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Rubió
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Alòs

Nom del castell: Alòs
Data de construcció: VIII-XI
Municipi: Alòs de Balaguer
Comarca: Noguera
Altitud: 394 m
Coordenades: E 0.955495 N 41.914296 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat damunt mateix del nucli urbà d’Alòs de Balaguer.
Castell d’Alòs és un castell amb elements romànics i gòtics d’Alòs de Balaguer (Noguera) declarat bé cultural d’interès nacional. El castell és situat damunt d’un serrat sobre el poble d’Alòs. Controlava el pas del riu Segre, que passa per sota seu, a la banda meridional.
Si bé no es coneix informació directa sobre els orígens del castell, se’n coneix que entre els anys 1015 i 1016 fou conquerit pel comte Ramon Borrell I de Barcelona. Poc després, i a la mort del comte, el castell tornà a mans musulmanes. El 1024 se’n féu la conquesta definitiva, moment en què s’establí un conveni entre Ramon Berenguer I de Barcelona i Ermengol II d’Urgell, pel qual el primer donava el domini directe del castell, juntament amb altres, al comte d’Urgell. L’any 1058, el comte d’Urgell Ermengol III d’Urgell infeudà el castell d’Alòs a Arnau Mir de Tost. Quan aquest morí, el llegà a la seva filla Letgarda i al seu nét Guerau Ponç II de Cabrera, amb la condició que havien de posseir-ho com a feu pel comte d’Urgell.
El castell estigué integrat durant els segles XII i XIII al vescomtat d’Àger, tot i que el domini eminent de la fortalesa correspongué als comtes d’Urgell. Posteriorment, al segle XVII consta que el castell fou utilitzat per destacaments militars durant la guerra dels Segadors i era del capítol de la Seu d’Urgell fins a l’any 1831. L’any 1969 es va intentar subhastar però finalment va poder ser adquirit pel municipi. El 5 de febrer de 1973 va passar a formar part del patrimoni de la Diputació de Lleida. 
Es conserven diversos elements que pertanyen a èpoques diferents. Al cim del turó hi ha una torre circular d’uns 18 m d’alçada però d’aquests, uns 10 m fan de paret de tancament d’algunes de les sales meridionals. A l’espai superior, es conserva una part de la cúpula que la cobria i, és possible que a la part inferior hi hagués una altra sala coberta amb cúpula. Es pot veure una espitllera doble: d’una obertura interna única, acabada amb un arc de mig punt, surten dues espitlleres orientades en direccions diferents. Un altre element és una muralla en forma d’esperó truncat que hi ha a la banda nord, que té una alçada d’uns 10 m. Té diverses espitlleres i uns solcs horitzontals. Aquestes rases estan separades entre elles uns 2 o 3 metres i permeten relacionar aquesta construcció amb fortificacions musulmanes com, per exemple, el castell de Castros a Castella. L’ús és desconegut; algunes teories indiquen que són decoratives però altres creuen que eren elements funcionals emprats a l’hora de fer la part superior de la muralla o que estiguessin ocupats per elements de fusta per reforçar i assegurar més bé el lligam dels materials del mur.
En un moment posterior a l’edificació de la torre es van construir una sèrie de sales als seus costats est i sud. Totes les sales, distribuïdes en dos nivells, estan cobertes per amb voltes lleugerament apuntades. A la part alta de les parets, abans de començar la volta, tenen una cornisa seguida. A la banda meridional hi ha les restes d’un recinte molt gran i, a un nivell una mica inferior, hi ha les restes d’un portal d’accés. A tocar del poble, hi ha una fortificació clarament d’època gòtica, feta amb carreus encoixinats. Es pot suposar que hi havia una primera construcció musulmana, a la qual correspondria part del mur nord; aquesta construcció potser fou feta al segle X. Després de la conquesta cristiana, a l’inici del segle XI, s’afegiria la torre circular. Al final del segle XII o al segle XIII, es construïren les diverses sales meridionals. Segurament, ja en època feudal, es construïren bona part de les muralles que es veuen ara. Finalment, en època tardana dins de l’edat mitjana, es va bastir la fortificació de l’extrem meridional.
Febrer 2019. Uns estudis encomanats per la Diputació de Lleida, i dirigits per l’arquitecte i professor
de la UPC, Jordi Morros, han descobert que la construcció del castell d’Alòs de Balaguer va començar al segle VIII, concretament cap a l’any 730. L’estudi de datació s’ha fet per radiocarboni (carboni 14) i situa el castell d’Alòs de Balaguer com un dels monuments defensius més antics conservats a Catalunya, i com una possible fortificació islàmica o carolíngia.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_d%27Al%C3%B2s
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Març 2019

+ fotografies: CastellsCatalans/Alós
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Alós
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat