dimarts, 14 de gener de 2020

Lloret

Nom del castell: Lloret o de Sant Joan
Data de construcció: XI
Municipi: Lloret de Mar
Comarca: La Selva
Altitud: 61 m
Coordenades: E 486625 N 4615797 (UTM31N - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins el nucli urbà de Lloret, a la zona de la Punta de Fenals. El bastió està ubicat sobre una petita elevació coneguda popularment com el Turó des Castell, la qual acumula un desnivell de 60 metres sobre el nivell del mar. Hi ha un camí que surt del Passeig Manuel i Bernat i que transcorre arran de mar fins a arribar al castell. No té cap mena de pèrdua. Aquest és el recorregut a peu. Paral·lelament també es pot sortir amb cotxe des de la plaça de la Riera; agafar el carrer Francesc Campedrà tot recte, i posteriorment el carrer Marià Fortuny, el qual ens acaba portant al castell. El castell està penjat literalment arran dels espadats. Des de la seva posició albirem perfectament, a més de l’àrea propera al nucli de Lloret, el castell de Sant Joan de Blanes, que forma part d’una mateixa línia de fortificacions.
El castell de Sant Joan és una fortificació del municipi de Lloret de Mar (Selva) declarada bé cultural d’interès nacional
La seva construcció es remunta al segle XI dC i les dades documentals més antigues que coneixem de la fortalesa són de l’any 1041. El document és una donació dels vescomtes Guerau i Ermessenda a Sicardis, néta del vescomte de Girona, Seniofred, i senyora de Lloret. Després de la mort de Sicardis (l’any 1104), els terrenys feudals van passar a ser compartits pel seus fills Bernat Umbert (bisbe de Girona) i el seu gendre Bernat Gaufred (els descendents del qual van esdevenir senyors del castell de Palafolls). A la seva mort, el bisbe Bernat Umbert va llegar la seva part a la seu de Girona. Després d’alguns conflictes, Guillem de Palafolls també va fer donació de la jurisdicció a la seu de Girona. A partir d’aquest moment el feu va passar a pertànyer exclusivament a la Seu del Capítol de la catedral de Girona. La seva jurisdicció va ser exercida per un paborde. Uns anys més tard, vers el 1170 o el 1171, Bernat de Palafolls, dictà el seu testament, segons el qual la seu de Girona rebia l’altra meitat del castell de Lloret i gaudia, per tant, de tota la propietat.
Durant el regnat de Pere el Gran el castell va patir els atacs de l’armada francesa que el van deixar parcialment danyat. Cap al 1356 va patir un atac de la flota genovesa que el va deixar molt malmès. El 1372, Pere el Cerimoniós, va vendre el dret de bovatge del castell de Lloret, junt amb el de molts altres indrets. Durant el regnat de Pere el Cerimoniós, immers en molts conflictes, es va fer evident la necessitat de portar a terme la restauració de la fortalesa (una sentència del 1378 establia que els habitants del terme del castell de Lloret estaven obligats a treballar en la reparació del castell i a fer-hi serveis en cas de guerra). Al llarg del segle XV es van fer importants reformes en la fortificació (no s’ha aclarit si per reparar encara les destruccions provocades per l’atac genovès o per resoldre problemes estructurals derivats dels moviments sísmics que van afectar aquesta zona entre els anys 1427 i 1431). En el segle XVI es va iniciar un període de decadència per a la fortalesa. La defensa de Lloret obeïa ja a altres estratègies i a finals de segle es construïa, per 150 lliures, una gran torre de defensa en el nucli marítim. 
Durant el segle XVI la fortificació va prendre, a grans trets, l’aspecte que coneixem actualment, amb un recinte sobirà a ponent (amb la torre de l’homenatge) i un pati a llevant rodejat d’habitacions al nord i a l’est i obert per la banda del migdia. Però durant aquest segle es va iniciar un període de decadència i abandó de la fortalesa. Durant la primera meitat del segle XVII el castell encara va estar en funcionament, però després va quedar deshabitat i, al llarg del segle XVIII només s’utilitzava la torre de l’homenatge com a punt de guaita. 
L’any 1790 el Comú i els habitants de Lloret van fer la petició al Real Consejo de Hacienda que permetés la incorporació del castell i el seu terme al patrimoni reial, proposant el pagament de 8.000 lliures al Capítol de la Catedral com a compensació per la pèrdua dels seus drets. El castell va pertànyer al Capítol de la Catedral de Girona fins al 1807 (tot i que el plet ja s’havia resolt favorablement per als habitants de Lloret l’any 1802). El castell va ser bombardejat per l’armada britànica l’any 1805.
A l’inici del segle XIX el castell estava en runes, quedant en peu només la torre. El castell fou confiscat per l’Estat el 1855, arran de les lleis desamortitzadores, passant a mans del Ministerio de Finanzas. Durant la guerra contra Anglaterra que va fer cèlebre la batalla de Trafalgar, un vaixell anglès que volia repostar aigua en la platja de Fenals va voler dispersar a la gent que s’havia agrupat entorn el castell per tal d’observar la maniobra i va disparar diversos trets, un dels quals va partir longitudinalment la torre en dos. Una meitat va caure el 1920 degut a un llamp. A partir d’aquell moment, la fortalesa de Lloret només va ser una petita referència. 
L’estiu de 1964 una excavadora, pertanyent a una urbanització veïna del castell, sense previ avís ni permís de cap mena, obrí un vial que partí el castell en dos, destruint la base de la torre de l’homenatge i una sitja; això impossibilità la total recuperació i dificultà en gran manera la restauració. El fet fou denunciat per l’Associació Espanyola d’Amics dels Castells, la qual inicià les gestions per tal de salvar les restes del castell. S’elaborà un projecte de restauració, aprovat per la Direcció General de Belles Arts, que restà pendent de la decisió i l’interès de l’Ajuntament de Lloret.
Quan es va celebrar el mil·lenni de la primera aparició del nom de Lloret en un document, amb l’eufòria general per recuperar la història hi va haver un primer intent de salvar i dignificar les restes del castell. Parlem dels anys 1965-68, idesprés de 1983-84, un cop que l’Ajuntament va aconseguir que l’administració central cedís al municipi els terrenys on estava situada la fortalesa, va començar a consolidar muralles i pedres.
Les excavacions dutes a terme per Armand de Fluvià entre 1965-1968, van posar al descobert les restes del castell, la qual cosa va permetre que l’any 1968, l’aparellador Ricar Canals, en realitzés un plànol, permetent esbrinar que la torre mestre era en un dels angles del recinte fortificat, el de migjorn. La torre tenia un diàmetre interior de 5,40 metres, i el gruix de les parets era de 135 cm. A part d’esbrinar les dades originàries de la torre de l’homenatge, aquestes excavacions també van permetre saber que el recinte o clos de muralles tenia una planta rectangular, i el mur de tramuntana feia uns 27 metres de llarg, semblantment als altres dos, que confluïen al costat de la torre.
Els anys 1989-1990 es va restaurar part de la imatge primigènia que havia tingut el castell com la torre de l’homenatge, rodona, i el realçament del mur perimetral. Més tard es va dur a terme una campanya d’excavacions arqueològiques durant els anys 2000-2001, amb la museització corresponent.
El castell està construït sobre un petit promontori, al centre del qual trobem la gran torre mestra, de planta circular, d’una alçada aproximada d’uns 18 metres d’altura. La torre està envoltada per un gran mur perimetral, d’uns cinc metres d’alçada aproximadament, el qual defineix la planta o silueta triangular primigènia que havia tingut el castell en origen. I és que el castell ocupava un espai triangular d’uns 500 metres quadrats de superfície, protegit per la part de l’interior mitjançant una fossa d’uns tres metres de profunditat. Cal imaginar-se’l com una construcció defensiva molt simple, amb una part bàsica que era la torre, destinada a servir de talaia, rodejada d’un recinte emmurallat. A l’interior d’aquest recinte hi havia unes dependències molt senzilles, de planta quadrangular o trapezoïdal fetes amb murs de pedra i morter, on vivien els senyors del castell i el seu encarregat .

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Sant_Joan_de_Lloret_de_Mar
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Gener 2020

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Montpalau

Nom del castell: Montpalau
Data de construcció: XI
Municipi: Pineda de Mar
Comarca: Maresme
Altitud: 264 m
Coordenades: E 472550.4 N 4610105.1 (UTM31N - ETRS89)
Com arribar-hi: situat al cim d’un turó on s’hi accedeix primer per la carretera que va de Pineda de Mar a Hortsavinyà, deixant aquesta carretera per agafar el trencall que du a la C-32. Se segueix sense entrar en aquesta autovia i es passa per sota d’un túnel fins arribar a la masia de can Martorell. A partir d’aquí cal pujar a peu en uns 30 min o en 4x4 fins a prop del cim.
El castell de Montpalau és un castell de Pineda de Mar (Maresme) situat al cim del turó de Montpalau, als vessants pinedencs del massís del Montnegre. Durant el segle XVII, la batllia de Montpalau comprenia els termes de Pineda de Mar, Sant Pere de Riu, Hortsavinyà, Sant Pol de Mar, Canet de Mar, Calella, Sant Cebrià de Vallalta i Sant Iscle de Vallalta. És un edifici declarat bé cultural d’interès nacional.
Castell termenat. Documentat el 1082. Certes cròniques expliquen que el castell fou cedit pel comte Borrell II a un cavaller franc; però el primer personatge real que hom troba a la història del castell fluctua entre els anys 1035 i 1076, quan Umbert Odó «Umbertus» i la seva muller Sicardis, senyors del Montseny, prestaren jurament a Ramon Berenguer I pels castells de Montpalau (Mont Palaz) i de Gironella. Durant el segle XII, els vescomtes de Cabrera van anar adquirint el ple domini de la jurisdicció de Montpalau, possessió que van mantenir fins al 1574, quan va ser venuda a Francesc I de Montcada, marquès d’Aitona. Fou Bernat de Cabrera que reparà (segle XIV) el castell; se suposa que en aquesta època és quan el castell rebé l’estructura arquitectònica que actualment s’albira malgrat el seu enderrocament. Dels Montcada passà, per via matrimonial, a la casa ducal de Medinaceli (1756).
Cal destacar que aquest castell tenia un paper de fortalesa, no una funció residencial o d’habitatge permanent. La seva funció era més aviat simbòlica, d’intimidació de la pagesia i punt d’encontre esporàdic dels cavallers en les seves guaites (tasques de vigilància). Molts segles abans de la construcció del castell, el lloc havia estat ocupat per un assentament ibèric que ha deixat nombrosos vestigis, datables a partir del segle IV aC, poblament que va tenir continuïtat en època romana. Probablement, la major part de la pedra d’aquest antic assentament degué ser utilitzada per a l’edificació del castell medieval. 
Actualment, el castell de Montpalau es troba molt malmès i en estat ruïnós. Hi ha vestigis que testimonien ocupació humana en època ibèrica. Els murs que resten de la fortalesa medieval defineixen un recinte de planta quadrada, que no sobrepassa els 28 m, ni de llargada ni d’amplada; aquests murs són fets amb un aparell de carreus poc treballats disposats en filades horitzontals, no gaire regulars, i lligats amb morter de calç i sorra. Els angles són de carreus ben tallats, de pedra més groguenca que la utilitzada en els murs, que és grisa, i disposats al llarg i de través. En el mur de la banda S trobem una finestra de doble esqueixada, amb arc de mig punt a l’exterior i llinda plana a l’interior. L’arc és tallat en un sol bloc, i n’hi ha tres més, d’idèntiques característiques, però successivament més petits a mesura que ens apropem a l’interior. La llinda també és treballada en un sol bloc, on són tallades les arrencades dels muntants, fets amb carreus ben tallats. La finestra és feta amb el mateix tipus de material que els angles. Dels murs que devien tancar aquest recinte per l’E i pel N només en queda l’arrencada i part del fonament. Manca tot l’angle NE, on trobem un altre mur de característiques i orientació completament diferents. Hi ha restes de murs interiors, de muralla dels segles X i XIV, però el segon recinte ha de tenir relació, més aviat, amb una remodelació d’època avançada, potser ja del segle XV. 
Gairebé al centre del recinte, s’alçava una torre circular, avui completament enrunada. El diàmetre exterior era d’uns 6,5 m, i el gruix de les parets, d’1,45 m. Fou alçada amb un aparell molt semblant al dels primers murs descrits, la qual cosa fa pensar en un mateix moment constructiu. El mur situat on hi hauria d’haver l’angle NE, inclinat gairebé 45° respecte dels anteriors, fa poc més de 13 m. Als extrems es veu l’arrencada de sengles murs, dels quals el que es troba a llevant -gairebé només se’n conserva el fonament- s’uneix amb el mur E del recinte del segle XV.
En el punt on s’uneixen aquests murs i l’esmentat primerament, hi ha les restes de la capella, situada en un nivell inferior al del mur del segle XV, que sembla inutilitzar-la, i mostra clarament que és posterior. Queden també, dalt d’aquest mur, les restes de la part baixa d’una espitllera rectangular, d’esqueixada simple, no adaptada a l’ús d’armes de foc, i per tant, anterior a la difusió d’aquestes.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Montpalau
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Gener 2020


dimarts, 10 de desembre de 2019

Vilopriu

Nom del castell: Vilopriu
Data de construcció: XIII
Municipi: Ullastret
Comarca: Baix Empordà
Altitud: 71 m
Coordenades: E 2.991615 N 42.103970 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: El castell-palau està situat a la part més alta del nucli de Vilopriu, on forma un conjunt amb l’església (Sant Pere de Vilopriu) i la muralla
Castell-palau de Vilopriu documentat el 1279, és una obra del municipi de Vilopriu declarada bé cultural d’interès nacional.
El poble de Vilopriu es desenvolupà al voltant del conjunt de l’església i fortalesa. Les estructures conservades de l’antic castell-palau corresponen fonamentalment (torre, façana de migdia...) .
Fou edificat els segles XIV-XV. Un sector serveix de casa del comú i abans d’escola. Té notables finestrals gòtics. Es tracta d’un gran edifici d’estructura complexa, de planta rectangular amb pati central. En l’actualitat es conserva, fonamentalment, el mur meridional, una torre de planta rectangular en l’angle sud-est, l’ala est i part del mur occidental. La façana principal s’obria a la banda sud. Se’n conserven dues finestres coronelles gòtiques. També hi ha una porta d’arc rebaixat, on figura la data del 1820.  
L’interior d’aquest sector ha perdut el sostre i el pis, tot i que encara es poden observar el pati central i l’escala de comunicació amb el primer pis. La torre angular i la part oriental del castell són les parts millor conservades, tot i que la seva adaptació per a funcions diverses (abans escoles, actualment Casa de la Vila) ha fet que experimentin modificacions notables en llur estructura.
El conjunt ha experimentat diverses modificacions i restauracions en els darrers temps. Les tres campanyes d’excavació realitzades durant els anys 1978-80, sota la direcció de Maria Marsà, van permetre afirmar que la construcció del castell primerenc data del segle XII, bé que sofrí importants reformes a la baixa edat mitjana. Hom constatà que a la part més baixa —els primers 80 cm— de les parets de migjorn i de ponent hi havia uns murs amb un parament típic d’aquest segle. Per damunt dels 80 cm ja apareix un mur amb un aparell clarament del segle XIV, refet segurament arran de la construcció de l’església, que fou adossada al mur septentrional del pati.
Durant l’excavació pròpiament dita, hom hi trobà, després d’un estrat de pedres d’enderroc, un nivell fèrtil, amb nombrosos fragments de ceràmica grisa dels segles XII i XIII. Més avall, sota un nivell de cendres, foren descoberts més fragments de terrissa grisa. A uns 95 cm, hom arribà a un nou estrat de carbó amb força trossos de ceràmica i alguns ossos d’animals. Més avall es trobà un nivell estèril, fangós i rogenc i la roca mare. Així mateix, fou descoberta a la cara interior de l’edifici una construcció d’1,50 m de llarg, adossada al mur de migjorn, que també fou datada al segle XII. Durant l’excavació foren trobats uns mil fragments de ceràmica medieval, 150 dels quals amb formes distintives o decoració.
El projecte d’ampliació de l’Ajuntament, el qual ocupava la meitat de llevant del castell, va motivar una nova intervenció arqueològica l’any 2007 durant la qual es van localitzar una cisterna, una sitja, diverses estructures d’enterrament i diversos murs, un d’ells de cronologia anterior a la del castell actual.
Fa pocs anys l’Ajuntament endegà un nou procés de restauració de l’edifici. Encara avui, el conjunt de l’església i el castell, amb els seus murs atalussats i espitllerats, constitueix la imatge més característica del nucli de Vilopriu.
Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Vilopriu
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Desembre 2019


tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Sant Mori

Nom del castell: Sant Mori
Data de construcció: XII
Municipi: Sant Mori
Comarca: Alt Empordà
Altitud: 57 m
Coordenades: E 499227.6  N 4666873.5 (UTM31N - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins el nucli urbà de Sant Mori.
Castell de Sant Mori és un edifici al nucli antic de la població de Sant Mori (Alt Empordà) declarada Bé cultural d’interès nacional. És al bell mig del terme i delimitat per les places de l’Església i de la Rectoria i pel carrer Figueres.
Castell documentat l’any 1149, al segle XIII pertanyia al comtat d’Empúries i fou propietat de Dalmau de Creixell. Es creu que el castell pertanyia al convent de Sant Miquel de Fluvià, sent aquest un monestir fortificat, que durant els anys de la Guerra Civil Catalana o de Remença (1462-86), en temps de les lluites entre Joan el Sense Fe i la Generalitat de Catalunya, la reina Joana Enríquez, mare de Ferran el Catòlic, sol·licità a l’abat que li cedís per instal·lar-s’hi. Feta aquesta cessió, la reina ràpidament realitzà diferents obres de fortificació i diferents reformes per habitar-hi,donant-li la categoria de Seti Reial. Fou durant aquest període bèl·lic esmentat, quan habitant la reina, convocà a Parlament el 15 d’octubre de 1466. Anys després, Ferran el Catòlic concedí la propietat del castell a Pere de Rocabertí, esdevenint centre de la baronia de Sant Mori.
Altres notícies històriques no contemplen l’opció que el castell fos propietat del convent de Sant Miquel de Fluvià, donat que es té documentada una relació de tots els senyors propietaris, des del segle XIII i sense interrupció, fins als nostres dies. Això es podria explicar si el convent posseís la senyoria directa i que, per contra, les primeres generacions tinguessin la castlania o el senyoriu útil. Així, des del segle XV fins avui en dia, el castell ha estat propietat de la mateixa família, descendents del senyor feudal, fet poc habitual i que explicaria l’excel·lent estat en el que es troba. A començaments del segle XX fou restaurat per la senyora Francesca Güell.
Recentment, el toc del campanar de l’església de Sant Maurici ha estat objecte de denúncia per soroll interposada per Mariano Sanz Klein actual propietari del castell, dedicat a l’allotjament turístic, que després d’un llarg procés judicial i amb sentència ferma del TSJC ha obligat l’ajuntament a impedir els tocs de campana de les dotze de la nit a les vuit del matí.
Es tracta d’un edifici de planta rectangular amb pati central, format per quatre cossos adossats coberts amb teulades de diversos vessants. Està distribuït en planta baixa i tres pisos i presenta dos grans contraforts a les cantonades sud-oest i sud-est. Davant la façana principal, orientada a ponent, hi ha una gran terrassa amb piscina de construcció moderna, a la que s’accedeix des de la plaça de l’Església a través d’un portal d’arc rebaixat emmarcat amb pedra. A la planta baixa hi ha el portal principal, d’arc de mig punt adovellat. Als pisos hi ha obertures rectangulars emmarcades amb carreus de pedra i finestres amb les llindes sostingudes per mènsules incurvades, algunes restituïdes, de la mateixa manera que la finestra geminada d’arcs trilobulats de l’extrem nord de la façana, feta a imitació de les originals que conserva l’edifici en altres paraments.
Destaquen les espitlleres o troneres de la part superior de la façana. A la façana sud es repeteix la mateixa tipologia d’obertures que a la principal, destacant la finestra geminada d’arcs trilobulats del pis, que tot i que presenta la part superior restituïda, a la inferior conserva una tronera original. A la façana de llevant, les finestres de la planta baixa presenten les llindes motllurades, al pis hi ha les rectangulars, una amb espitllera a la part inferior, i als pisos superiors les que tenen la llinda sostinguda per mènsules. D’aquestes últimes, les originals presenten un petit escut en relleu a la part superior, tocant el ràfec de la coberta. Moltes d’aquestes obertures han estat restituïdes íntegrament o en part. A la façana nord es conserven dues finestres geminades d’arcs trilobulats, damunt una fina columneta amb capitell decorat. Al mig dels dos arcs hi ha un escut decorat, i a la part inferior de l’obertura, una tronera. Un dels escuts té una creu gravada mentre que l’altre presenta l’escut d’armes de la família Cardona. A l’extrem superior del parament, damunt la finestra de la cantonada, hi ha un altre escut en relleu amb una creu gravada.
L’interior de l’edifici presenta grans voltes d’arc rebaixat, bastides amb maons disposats a pla i voltes de canó, a la planta baixa. Al pis, la sala principal està coberta amb un enteixinat de fusta restituït sostingut per diversos arcs diafragma. Destaca la porta d’accés a la cambra reial, d’estil gòtico-renaixentista. La construcció és bastida, en alguns trams, damunt la roca de la zona que aflora en aquest sector de la població. 
Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Sant_Mori
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Desembre 2019


+ fotografies: CastellsCatalans/SantMori
+ informació en PDF: CastellsCatalans/SantMori
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Arenys

Nom del castell: Arenys
Data de construcció: XIV-XVI
Municipi: Garrigàs
Comarca: Alt Empordà
Altitud: 50 m
Coordenades: E 496196.4 N 4668193.5 (UTM31N - ETRS89)
Com arribar-hi: situat al lloc d’Arenys d’Empordà, a 3 km al sud del poble de Garrigàs accedint-hiper la carretera GIV-6226.
El castell d’Arenys és un castell del municipi de Garrigàs (Alt Empordà) declarat bé cultural d’interès nacional.És un castell termenat, esmentat també com a «força» o lloc fortificat, que hem de situar a les darreries del feudalisme en què els «castells menors» i les torres eren la base de la defensa del territori .La primera cita del castell d’Arenys és de l’any 1306. Durant l’Edat Mitjana pertanyia als senyors Palol, també senyors del castell de Vilopriu, la torre de Cabanelles i la d’Espasens, amb un ampli patrimoni agrícola. Consta que l’any 1319 Dalmau de Palol reté homenatge al bisbe de Girona per la meitat de la dècima de la parròquia d’Arenys. Després passà als Vivet, als Cruïlles (mitjans del s. XVII), als Ferrer, i, finalment, als Sarrà.
El castell, actualment, és un edifici essencialment dels segles XVI-XVII bastit sobre el palau fortificat medieval. El primitiu castell medieval sofrí moltes restauracions durant els segles XVI, XVII i XVIII que li donaren la forma actual. Al segle passat es van destruir els merlets i les garites angulars per construir la teulada actual.
Actualment es troba annex a l’església de Sant Sadurní. És un edifici de planta baixa i dos pisos, rectangular, amb un petit pati central, actualment molt modificat. A la façana meridional hi ha obertures rectangulars. A la llinda del finestral del centre es troba una figura en relleu que correspon a l’emblema dels Palol. A la part central d’aquesta façana sobresurt un cos rectangular a manera de pòrtic amb arcs i voltes a la planta baixa i al pis. A la façana de ponent hi ha un gran portal adovellat d’arc de mig punt, on es pot veure l’escut dels Cruïlles en baix relleu. A la llinda de la finestra hi ha la data 1715.
Aquest edifici ha patit moltes modificacions al llarg del temps, les quals han convertit el castell en un gran casal ple d’afegits i aprofitat per a tasques agrícoles i ramaderes.
Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_d%27Arenys
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Desembre 2019

+ fotografies: CastellsCatalans/Arenys
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Arenys
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Vilajoan

Nom del castell: Vilajoan
Data de construcció: XV
Municipi: Garrigàs
Comarca: Alt Empordà
Altitud: 50 m
Coordenades: E 494597.4 N 4668061.0 (UTM31N - ETRS89)
Com arribar-hi: situat al lloc de Vilajoan, nucli de població pertanyent al poble de Garrigàs. S’hi arriba des del punt quilomètric 742 de la N-II després de Bàscara camí de Figueres.
Castell de Vilajoan és una obra del municipi de Garrigàs (Alt Empordà) declarada bé cultural ’interès nacional.
L’antic palau-fortalesa, un dels més notables edificis civils del gòtic empordanès, fou al llarg de la història el centre d’un petit senyoriu. Com el seu veí, el castell d’Arenys, es tracta de castells o torres «in termini castri de Ciurana», que s’englobava en la vasta vegueria de Besalú. No es tracta doncs d’un senyoriu jurisdiccional. El lloc de Vilajoan i el seu castell original eren possessió de la família Pontós des de temps antics. L’edifici actual degué ser construït cap a començament del segle XV, segurament en època de Galceran de Pontós, senyor del lloc. El trobem documentat l’any 1406. L’any 1493 va passar a la família Rocabruna, que en va mantenir la possessió fins a la fi del segle XVI.
Actualment és de propietat privada i s’utilitza de segona residència, forma part del patrimoni d’una família de Girona. El castell de Vilajoan és un edifici aïllat que es troba a l’extrem meridional del poble, a tocar del marge del Fluvià. És un gran casal de planta rectangular construït amb còdols, i un petit pati central. La façana principal està encarada al nord. El portal, d’arc de mig punt, adovellat, s’obre a la base d’una torre rectangular que forma continuïtat amb la resta del mur, sense destacar-se. A la part alta del mur hi ha merlets rectangulars amb espitlleres. Veiem un matacà ben conservat, damunt el portal, amb carreus esquadrats. A la resta del mur els espais entre els merlets resten aparedats i damunt d’ells hi ha una teulada. S’obren en aquesta façana dues finestres coronelles, geminades, gòtiques, d’arquets trilobulats. El mur occidental paral·lel al riu, mostra a l’extrem nord el cos rectangular de la torre cantonera adossada a la fortificació. La torre posseeix merlets també aparedats.
Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Vilajoan
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / desembre 2019


+ fotografies: CastellsCatalans/Vilajoan
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Vilajoan
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Bàscara

Nom del castell: Bàscara
Data de construcció: XIII-XIV
Municipi: Bàscara
Comarca: Alt Empordà
Altitud: 66 m
Coordenades: E 492487.1 N 4667537.8 (UTM31N - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins el propi nucli urbà del poble.
El recinte fortificat de la població de Bàscara estava format pel Castell Episcopal i les muralles que l’envoltaven. El castell, conegut com a Castell Episcopal, es troba a la banda de ponent del nucli antic de la vila actual, al damunt del penya-segat que domina el riu Fluvià i delimitat entre la plaça de l’Església, el carrer Joan Reglà i el de Sant Sebastià. Castell i muralles han estat declarats bé cultural d’interès nacional.
Es tracta d’un edifici de planta irregular format per diversos cossos adossats, amb les cobertes de teula i distribuït en planta baixa, pis i golfes. Per la banda de llevant, l’edifici està adossat a la muralla atalussada que protegia l’antic castell, que alhora es correspon amb la façana principal de l’edifici. Presenta el portal principal d’accés d’arc rebaixat emmarcat en pedra, a la planta baixa, i dues finestres d’arc rebaixat bastides amb maons i força reformades, al pis. A la part superior es conserven petites espitlleres fetes de maons. L’interior presenta un vestíbul cobert amb una volta rebaixada feta de maons disposats a pla. A la planta baixa també hi ha sostres de revoltons i biguetes bastits amb maons. Al pis, la sala principal està coberta amb una volta rebaixada amb llunetes i motllures decoratives. La construcció està bastida amb còdols i pedra sense desbastar, lligats amb abundant morter de calç i amb diversos trams del parament arrebossats.
La importància de la fortificació de Bàscara es manté al llarg dels segles per la seva situació estratègica en el camí de Girona a França. Per la seva estructura formal i d’estil, respon a les característiques de l’arquitectura militar del segle XIV i XV. Es pot parlar de tres recintes emmurallats, incloent el castell.
La primera menció és de l’any 1241, quan el rei Jaume I va autoritzar al bisbe de Girona, Guillem de Cabanelles, a alçar fortificacions a la vila de Bàscara.
El primer recinte coincidia amb el traçat dels carrers actuals del carrer Parets, creuava Joan Reglà, la meitat de l’illa de cases entre els carrers Safonsella i les places del Prat i de l’Oli, travessava el carrer Major fins a la carretera general per tornar a connectar amb el tram del carrer Parets. Sembla que devia tenir dues portes, el portal de la plaça Major actual, anomenat portal d’en Llagost a l’època, i l’altra en el primer tram del carrer Major amb l’encreuament amb el carrer del Mar.
Pel que fa a les torres hi havia la de l’Hospital, al sector de llevant i actualment desapareguda. A la cantonada sud-est, una altra torre cantonera documentada en plànols antics i, propera a aquesta, una torre aïllada que fou enderrocada durant la Guerra dels Remences (1462-1472). Al sector de migdia hi havia l’anomenada torre d’en Tassi, situada davant d’una casa amb façana al carrer Gispert. A l’extrem sud-oest d’aquest primer recinte hi havia una altra torre de planta quadrada, que posteriorment uní el mur primitiu amb el castell. El segon recinte emmurallat, conegut amb el nom de mur nou, fou una conseqüència de l’increment de població de la primera meitat del segle XIV. La nova muralla limitava a migdia amb el que aleshores havia estat mur de tramuntana del primer recinte, però incloent la nova zona urbanitzada delimitada entre el castell i l’església i coneguda amb el nom de vila nova. Les primeres dades són de l’any 1344, tot i que probablement l’inici de la construcció de les obres sigui anterior. Es conserven poques restes adscrites a l’època medieval. Els murs actuals són reconstruccions tardanes sobre els fonaments originals. Segons la documentació antiga (segle XV), a la cantonada nord-est hi havia una torre angular circular, anomenada torre de l’Esperó. En direcció ponent, en la confluència amb el carrer Major, hi havia el portal Rosa davant del qual hi havia una barbacana. El circuit de muralles continuava fins a enllaçar amb el castell. A la cantonada sud-oest, en el lloc on el mur es trobava amb l’actual carrer Parets, hi havia una altra torre angular i, una mica més enllà en direcció est, una de circular desapareguda.
El castell era el tercer nucli fortificat de la vila de Bàscara, i al seu interior només hi havia cases particulars. Els murs sud i oest foren construïts al mateix temps que el segon recinte emmurallat de la vila. El de llevant coincideix amb el costat de ponent de la primera muralla. A l’interior del recinte, un carrer paral·lel a l’actual Parets creuava el terme en sentit est-oest, organitzant la distribució de les cases.
Les referències documentals situades entre els anys 1369 i 1380 mencionen diverses obres de reforçament i fortificació de les muralles davant del risc d’invasions. L’any 1407 hi ha una notícia referent a l’escut de Berenguer d’Anglesola, situat al portal del mur nou de Bàscara. Fou esculpit per Pere Oller, imatger de Girona, per un total de 107 sous.
Segons un plànol francès de l’any 1711, el castell continuava tenint tres torres, dues de planta circular i una de quadrada. Durant la guerra del Francès, el castell, i també les muralles, va ser parcialment destruïts. Dues de les torres varen ser minades i derruïdes amb pólvora, quedant dempeus únicament la torre de la Presó actual. El castell deixà de tenir un ús militar i finalitzada la guerra Gran i la guerra de la Independència, el mariscal Suchet ordena volar les fortificacions, cosa que provocà que el castell enrunés.
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / desembre 2019

+ fotografies: CastellsCatalans/Bàscara
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Bàscara
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat