dimarts, 11 d’abril de 2017

SARROCA DE LLEIDA

Nom del castell: Sarroca de Lleida
Data de construcció: XIII-XIV-XVII
Municipi: Sarroca de Lleida
Comarca: Segrià
Altitud: 224 m
Coordenades: E 0.562744 N 41.458458 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat en un turó damunt de la vila de Sarroca de Lleida.
El castell de Sarroca és un castell en ruïnes al municipi Sarroca de Lleida (Segrià) declarat bé cultural d’interès nacional. El topònim Sarroca denota l’assentament damunt la roca. Després dels castells de la ciutat de Lleida, és el més important del Segrià per la seva situació estratègica en el camí de Lleida a Tortosa.
És un castell termenat documentat el 1280. Consignada l’antiguitat romana i àrab, la repoblació de Sarroca ve establerta al segle XIV. La senyoria, llavors, recau al llinatge Santcliment. El 10 d’abril del 1357 el rei, que tenia la propietat d’aquest castell, va vendre’n tota la jurisdicció (mer i mixt imperi) a Francesc de Santcliment.
Aquesta família, i en concret Comtessina de Barutell i de Botella, vídua de Climent de Barutell, Santcliment i de Prunera, vengué en el 1618 la Baronia de Sarroca i de Llardecans a Josep Castellbell, senyor de Maials i des de la darreria del segle XVIII fins a la desamortització (1831) i l’extinció de les senyories fou de la família barcelonina dels Matas. La fortalesa encara tingué un paper important durant la guerra del Francès i fou ocupada pels carlins el 1836.
 Està construït sobre una roca de gres tallada per l’est per fer un fossat que seria l’accés al castell. En aquest punt s’endevinen restes d’una estructura rectangular que es podria associar a una torre porta. Del castell s’aprecien diversos recintes: el superior, molt allargassat i en posició central, conserva les filades de baix del mur perimetral, fetes de carreus rectangulars de mida gran. És de planta rectangular, amb restes de dos contraforts propers al mig del mur meridional. Aquest primer recinte sembla que es podria datar als primers temps de la conquesta cristiana. A la banda nord del recinte sobirà es construí una cisterna quadrangular (4,7 m x 4 ), feta de carreus i amb volta de mig canó. El mur oriental, trencat, ara comunica amb una sala de planta rectangular coberta per volta de canó de mig punt de 4,7 m d’ample per 14,5 de llarg. Parets i volta estan fetes d’encofrat amb dues capes d’arrebossat. Tota la sala fou bastida al mateix temps però posteriorment a la cisterna. Al costat immediat hi ha una cambra més petita i a la banda nord, tres espitlleres d’una esqueixada buidades en l’encofrat.
La construcció que actualment més destaca del castell és una torre, de base atalussada, sobre la qual hi ha un pis de parets rectes que tenia dues grans finestres al nord-est i a l’est, d’arc apuntat amb intradós decorat per una senzilla traceria gòtica. A l’oest, una altra finestra més petita que conserva la decoració gòtica quasi intacta. Té dues petites espitlleres, al nord i a l’oest. La planta principal fa 3,8 m x 2,9 m i el gruix del mur és de 110 cm. Tota l’estructura està feta de carreus rectangulars, amb marques de picapedrer i algun grafit. És coberta amb volta apuntada. Per la part nord-oest, per sobre de la roca, hi ha la muralla corresponent a la sala inferior, la qual mostra un tram amb una mena de bestorre que fou folrada més tard per una segona construcció o mur d’aparell semblant i que podria lligar amb el moment de la construcció de la nau superior, moment al qual correspon la construcció d’una nova cisterna, rectangular i amb volta semicircular que es troba a l’oest del recinte interior. Finalment, des del nord-oest, seguint per la banda de ponent i el costat sud, hi ha el mur del recinte jussà, de pedra calcària que contrasta amb el gres de les fases anteriors de la fortalesa. Per sota la roca de gres s’han excavat túnels que serviren de refugi durant la Guerra Civil Espanyola.
L’any 1910, Ceferí Rocafort descrivia així el castell de Sarroca: «sols en resten algunes quadres amb massisses voltes i l’esvelta torre quadrada, ornada per gòtics finestrals; el talús, en forma esglaonada s’enfonsa en el ribàs que mira a la vall provinent de Torrebesses»
La datació seria almenys del segle XIII, modificada i ampliada al XIV i novament al segle XVII. Probablement a partir del segle XIX el castell restà abandonat i abocat a l’espoli. La presència de ceràmica grisa confirma la datació sense oblidar el precedent islàmic sustentat per molts autors.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Sarroca
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Abril 2017

+ fotografies: CastellsCatalans/Sarroca
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

FLIX

Nom del castell: Flix
Data de construcció: XII-XVIII-XIX
Municipi: Flix
Comarca: Ribera d’Ebre
Altitud: 120 m
Coordenades: E 0.555444 N 41.237917 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat en un turó prop de la vila de Flix i damunt de l’Ebre.
El castell de Flix és un edifici de Flix (Ribera d’Ebre) declarat bé cultural d’interès nacional. És una fortificació emmurallada situada al nordest del nucli urbà de la població de Flix, dalt d’un turó situat dins del meandre que conforma el riu Ebre, a la riba dreta, i prop del nucli urbà i del cementiri.
Els orígens del castell de Flix són incerts, i alguns autors suggereixen que sota l’estructura del castell s’hi troben vestigis d’època romana i fins i tot hom diu que fou bastit sobre les restes d’un far o talaia ibèrica. Les últimes excavacions arqueològiques semblen desmentir aquest fet. 
Algunes fonts apunten que fou documentat el 1154 a través d’una donació del comte Ramon Berenguer IV a Bonifaci de Volta. El 1276 el rei Jaume I el va vendre a Arnau de Bosc. Encara apreciem restes del castell original per dins del que es va construir al segle XVIII. El 1837, durant la primera guerra carlina, es va construir l’actual castell, i el 1874, durant la tercera guerra carlina, uns murs i una gran torre rodona hi foren afegits. La seva situació geogràfica el convertí en un dels més importants de la comarca, junt amb el castell de Mequinensa i el castell de Miravet. Va tenir importància tant a la guerra civil del segle XV, com a la dels segadors del segle XVII i la de Successió del segle XVIII.
Després de la destrucció del castell d’origen sarraí, l’anomenat Castell Nou fou bastit el 1837, en un lloc diferent que el sarraí. Aquest fou construït a instàncies del comte de Morella, Ramon Cabrera, que l’utilitzà durant la primera guerra Carlina per protegir la dreta de l’Ebre. Per això els seus murs el protegiren quan ell i el seu exèrcit creuaren el riu en la seva retirada, camí de l’exili el 2 de juny de 1840. Vers el 1872 i 1873, durant la tercera guerra, el castell fou restaurat. El 19 de juny de 1875 va ser assaltat per les tropes del general Eduardo Gamir, i s’hi instal·là una guarnició liberal fins al 28 de juny de 1876. A partir d’aquest moment va ser abandonat i el castell va patir un gran deteriorament. 
Es una fortificació emmurallada de planta irregular formada per tres torres circulars, unides per trams de murs espitllerats, i amb una zona de pati al mig del recinte que integra una gran cisterna de planta ovalada. La torre que predomina és la de l’extrem sud-oest, i correspon al tipus de fort de Vauban. Presenta un ample diàmetre, poca alçada, els paraments atalussats i una única espitllera orientada al camí d’accés des del poble. La part superior està rematada per una cornisa damunt la que s’assenta el coronament, actualment mig enrunat. A l’interior, la torre està coberta per una volta esfèrica bastida en maons i s’hi accedeix mitjançant tres obertures rectangulars, situades a l’interior del recinte de la fortificació. Les altres dues torres, de guaita i situades al nord i nord-est del recinte, no són tant grans com la primera i no presenten els paraments atalussats. Tot i així presenten filades d’espitlleres a diferent nivell bastides en pedra, i conserven bona part del revestiment original exterior. Els murs exteriors que delimiten el recinte i uneixen les torres presenten filades d’espitlleres a la part superior del parament, majoritàriament bastides en maons. El llenç de ponent, orientat al riu, presenta el basament atalussat, de la mateixa manera que la torre més gran. A l’interior del recinte del castell, el pati està delimitat per murs espitllerats. Hi ha altres paraments que conserven part dels enlluïts originals i també els arrencaments d’algunes de les voltes que cobrien les estances, sobretot al sector sud-est. La construcció està bastida en pedra sense treballar de mida similar, disposada en filades força regulars i lligada amb abundant morter.
Al 2009, el castell va esser objecte d’una gran restauració finalitzada l’estiu del 2010, que al 2012, va rebre el Premi Qualitat Ebrenca al millor edifici restaurat.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Flix
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Abril 2017

+ fotografies: CastellsCatalans/Flix
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

ASCÓ


Nom del castell: Ascó
Data de construcció: XII-XIV
Municipi: Ascó
Comarca: Ribera d’Ebre
Altitud: 146 m
Coordenades: E 0.565877 N 41.179742 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat en un turó damunt mateix de la vila d’Ascó.
El Castell d’Ascó està situat al cim d’un turó sobre la població d’Ascó, a la riba dreta de l’Ebre. El castell, que fou seu d’una comanda templera, gaudia d’una situació estratègica per al control del pas sobre del riu i en el centre del quadrilàter que formen Reus, Tortosa, Casp i Lleida.
En els segles d’ocupació musulmana (segles VIII a XII), la fortalesa fou la residència del valí de Siurana, i els seus dominis s’estenien fins als peus del Montsant. Documentat el 1148 en el conveni que signaren el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, i el d’Urgell, Ermengol VI. Per aquest conveni, el comte barceloní donava a l’urgellenc en feu el castell d’Ascó.
Ascó passà a domini del l’Orde del Temple com a resultat de diferents manlleus realitzats per Ramon Berenguer IV que necessitava ajut econòmic en part per la campanya en terres valencianes. Préstecs documentats els anys 1167, 1169, 1174... Per fer encara més complex el règim de senyoriu, l’any 1174, el rei Alfons el Cast lliurà Ascó com a esponsalici a la seva esposa Sança de Castella. El rei, l’any 1182, cedia a l’orde els castells i les viles de Riba-roja i Ascó a canvi d’un empenyorament de 5.000 morabatins. Sembla que la comanda del Temple d’Ascó s’establí de manera definitiva l’any 1182 si bé en aquest moment, el domini era del monarca (Pere el Catòlic), de la reina Sança i de l’orde del Temple. La majoria de notícies sobre la comanda en aquest període es refereixen principalment a les intenses relacions mantingudes amb el sarraïns que gaudien de notables prerrogatives: conservació de les propietats, llibertat de romandre en el territori i de circular-hi, etc. 
Els templers van ocupar el castell fins a la seva dissolució el 1312. Com el de Miravet, el castell d’Ascó també va patir el setge, ordenat pel rei Jaume II qui, l’any 1318 va donar-lo a l’orde dels cavallers hospitalers.
Aquesta orde va tenir presència a Ascó fins al segle XIX, tot i que el castell va servir de fortalesa durant la Guerra dels Segadors (1640) i va patir una greu destrucció. Més endavant, a la Guerra de Successió i posteriorment amb les guerres carlines, el castell va ser desmantellat. En la tercera guerra carlina (1872-1876) la fortalesa encara va jugar va jugar un paper militar i al solar s’hi va construir una torre del telègraf òptic.
La fortificació està formada per una torre construïda al cim del turó i un gran recinte al sud-est de la torre. A més, a llevant hi ha diverses restes d’uns murs molt desfets, difícils d’identificació, possiblement construïts als darrers segles de l’edat mitjana. La torre mestra, força transformada al llarg dels segles, encara servia com habitatge en època moderna. Es conserven en força bon estat els murs nord-est i sud-est que eren mes llargs del que són en l’actualitat. L’alçada actual de la torre és d’uns 14 m. La porta, situada a la façana nord-est, és a 2,5 m del sòl exterior i té una amplada de 160 cm. Uns 3,5 m més amunt de la porta hi ha un regruix de 30 cm. Uns 4 m per damunt d’aquest relleix n’hi ha un altre i el mur continua uns 4 m més. Cada relleix deuria correspondre a un trespol. L’aparell constructiu de la torre correspon a etapes diverses. Els pisos inferiors fets amb carreus lleugerament allargats units amb morter de calç. El pis superior, afegit posteriorment, està fet en bona part amb tàpia. A l’interior hi ha la part més antiga, feta amb carreus molt quadrats encastats amb morter. El recinte que hi ha al sud-est de la torre té una longitud d’uns 60 m i una amplada d’uns 20 m. Al sector meridional hi ha restes de diverses construccions fetes amb carreus molt ben escairats. La més notable -al sudest de la torre- seria de planta poligonal, ara es veuen tres angles.
En època andalusina, s’hi construiria un hisn (castell andalusí) del qual encara no s’ha trobat res, si bé és possible que siguin d’aquesta època alguns fragments dels murs perimetrals fets amb una mena d’«opus spicatum». En el moment de la reconquesta cristiana, probablement es reconstruïren alguns dels panys de mur més antics de la torre i alguns dels trams de muralla del recinte interior. Al final de l’edat mitjana es degueren bastir altres construccions com ara l’edifici de planta poligonal.
El castell d’Ascó és ja de titularitat pública des de la primavera de 2013. El mes de març de 2014 es va iniciar la intervenció arqueològica prèvia a les obres de consolidació, que al voltant de la torre descobreix restes molt destacades de la fortalesa templera. En concret, es tracta d’edificacions concèntriques a la torre del castell de fins a dos metres d’alçària. Aquestes edificacions, de les quals encara es conserven carreus de grans dimensions i alguns treballats amb guarniments, conformaven el cos principal del castell d’Ascó i inclouen una cisterna d’aigua i un cup de vi.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_d%27Asc%C3%B3
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Abril 2017

+ fotografies: CastellsCatalans/Ascó
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

dimarts, 14 de març de 2017

CERVIÀ

Nom del castell: Cervià
Data de construcció: X
Municipi: Cervià de Ter
Comarca: Gironès
Altitud: 78 m
Coordenades: E 2.908600 N 42.067639 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat just damunt del nucli urbà El  castell de Cervià de Ter és un castell del municipi de Cervià de Ter, a la comarca del Gironès. 
Està situat en un turó que domina el poble, i només en resta un gros mur i els fonaments. És una obra declarada bé cultural d’interès nacional.
És un castell termenat, del que es té constància documental des de l’any 922. En les últimes dècades del segle X, Sunyer Llobet i la seva dona Avierna varen comprar al comte Borrell l’alou de les «viles» de Cervià de Ter i Raset, juntament amb el territori d’Espiells, per la quantitat de cinc «penses» de plata. Tot i que, segurament, aquesta família devia tenir residència a Cervià de Ter abans de l’any mil, no trobem cap referència explícita al castell fins a l’any 1024. En aquest moment, està documentat que Sunyer va dictar el testament des del seu llit al castell de Cervià.
Així doncs, a partir del segle XI trobem un llinatge de senyors de Cervià que té el castell com a centre del seu poder. Silvi Llobet era, a mitjans de segle XI, feudatari del castell de Cervià, pels comtes Ramon Berenguer I i la seva muller. Silvi el va llegar a un nebot anomenat Gausfred Bastó, que fou el primer en començar a utilitzar el cognom de Cervià. Posteriorment, a mitjan segle XII, aprofitant la mort sense descendència de Guillem Gausfred de Cervià, el comte de Barcelona va cedir el castell a la família dels Llers.
Els senyors de Cervià varen exercir com a estrets col·laboradors dels reis i varen participar en algunes de les seves principals expedicions militars. Els senyors del castell de Cervià, Silvi i Adelaida, foren els fundadors del monestir benedictí de Santa Maria de Cervià, que varen convertir en un priorat de S. Michele Della Chiussa, abadia situada als passos alpins que connecten la Provença amb el Piemont. Les donacions al priorat dels successius senyors de Cervià i d’altres famílies del seu entorn foren considerables. El priorat era el lloc on s’enterraven els membres més destacats de la família dels Cervià. Actualment, només és visible a l’església la tomba de Beatriu, esposa de Guerau de Cervià. Aquest castell tenia un valor militar per la seva posició estratègica a la frontera entre el comtat de Girona i Empúries, a menys d’un dia de camí de la ciutat de Girona. Des del castell també es podia controlar la via que anava cap a Peralada i el Roselló. 
Durant la guerra contra el rei Joan II, la reina confià el fort i el poble a Esteve d’Agramunt. L’any 1467 hi establí el seu campament el duc de Lorena, quan marxava contra Girona per posar-hi setge. El mateix duc, primogènit del rei Renat, va concedir el castell a «Joan de Sancto Gilagio». En absència d’aquest se’n féu càrrec el capità Pere Alfons, el 1469. Posteriorment, el rei Joan II concedí la jurisdicció de Cervià i Bordils a Juan de Vilapando per 5000 florins. No gaire més tard, la propietat va passar a la família Xetmar.
No es coneix si l’estructura del castell es va veure afectada pels conflictes bèl·lics de la segona meitat del segle XV, però a partir d’aquest moment els documents fan referència al domini o poble de Cervià sense esmentar el castell. Tampoc s’han trobat, fins al moment, materials posteriors a l’inici del segle XVI. En un document de l’any 1657, Narcís Camós explicava que a la vila hi havia hagut un castell, del qual en restaven vestigis, però que feia llarg temps que estava destruït. Així doncs, a mitjan segle XVII el castell feia temps que estava abandonat i en ruïnes.
L’any 2013 la finca que acull les restes del castell passa a titularitat municipal, després de diversos segles de constituir un condomini familiar privat, amb la donació d’una part dels terrenys per part de la família Fonsdevila i l’adquisició de la resta per part de l’Ajuntament de Cervià de Ter.
L’any 2014, la Universitat de Girona redacta un Projecte d’investigació, consolidació i posada en valor del castell de Cervià de Ter, que compta amb el finançament del Programa de l’u per cent cultural i de la Diputació de Girona.
L’excavació arqueològica realitzada ha posat al descobert el següent: El castell fou construït directament en un subsòl de conglomerat argilós resseguint la topografia natural i adaptant-se als desnivells preexistents, per la qual cosa, el problema principal que va partir va ser d’estabilitat amb l’esllavissament d’estructures. Es va estructurar en tres terrasses, aprofitant el conglomerat del subsòl, retallat i regularitzat, per crear els diversos nivells de circulació i va ser objecte de diferents remodelacions. 
Cronològicament, els materials més antics se situen vers als segles IX-X, una segona fase on es detecta una important reforma, probablement ja dins el segle XIII, i una segona transformació de finals del segle XIV o inicis del XV, finalment, l’abandonament, que sembla no anar més enllà de mitjans del segle XVI. Pel que fa a les defenses exteriors, no es conserva la totalitat del circuit emmurallat. Tot i això es distingeixen clarament almenys dos circuits de muralles. Del més antic es conserva essencialment part de la muralla nord, amb espitlleres i el mur de llevant, que acaba de forma abrupte, marcant el que probablement constituïa la porta d’accés al recinte, però de la qual no es conserva la continuació. A la zona sud ha aparegut un mur que podria haver format també part del recinte original.

Actualment, l’Ajuntament de Cervià ha acabat una important obra de consolidació endreçant tot el perímetre del castell i realitzat un projecte de museïtzació del castell. 

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Cervià_de_Ter
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Març 2017

+ fotografies: CastellsCatalans/Cervià
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

CARTELLÀ

Nom del castell: Cartellà
Data de construcció: XIII
Municipi: Sant Gregori
Comarca: Gironès
Altitud: 133 m
Coordenades: E 2.763300  N 42.011842 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat a 2 km al nord del nucli urbà de Sant Gregori.
El castell de Cartellà és un castell catalogat com a monument del municipi de Sant Gregori (Gironès) declarat bé cultural d’interès nacional. Es tracta d’un castell termenat documentat el 1238.
El castell és col·locat sobre la plataforma triangular situada a la confluència dels torrents de Gàrrep i Pedrola, que li servien de fossars. Sobrecada un d’ells hi havia un pont de pedra per accedir al recinte exterior del Castell i on hi ha situada la Capella. 
Els Cartellà són esmentats en diferents documents del segle XII. L’any 1107, Arnau de Cartellà, segons F. Montsalvatge, signà com a testimoni dels capítols matrimonials realitzats entre el comte de Besalú i la filla de Ramon Berenguer III de Barcelona. 
La primera referència al castell, però, no la trobem fins al 1238, data en la qual es produí la institució d’un sacerdot a la capella de Santa Maria del castell de Cartellà, realitzada per Galceran de Cartellà i la seva muller Agnès. L’any 1305, Jaume II assignà els castells d’Hostoles, Puig-alder, Colltort i Rocacorba sota la competència i la jurisdicció criminal de Guillem Galceran de Cartellà el qual, en morir el 1306, els deixà a la seva neta Beatriu de Cabrenys. El 1321, el castell de Cartellà fou comprat per Ramon de Xetmar. Més tard, passà als Milany pel matrimoni entre Pere de Milany i Ermessenda de Xetmar. La senyoria del castell restà documentada en mans dels Milany fins al 1430, data en la qual és esmentat Ramon Galceran de Pinós i Milany com a senyor dels castells de Cartellà i de Tudela. El 1448 n’era senyor Francesc Galceran de Pinós. La fortalesa de Cartellà fou escenari de lluites que es produïren durant la guerra civil catalana del segle XV (1462-1472).
Fou un castell residencial, ara utilitzat com a masia, que recentmente ha començat unes obres de restauració per a possar-lo en valor i convertir-lo en la residencia dels seus propietaris i en un allotjament de turisme rural
Té sencera la torre mestra, unida al conjunt per una prolongació del mur nord, un pati central i sectors emmerletats. És un edifici amb planta en forma de U, desenvolupat en planta baixa, pis i golfes. Les parets portants són de maçoneria, amb carreus a les cantonades i emmarcant les obertures. La part superior de la façana principal és rematada per merlets, l’accés al pati interior es realitza per aquesta façana a través d’una porta dovellada i al nivell del primer pis hi ha una finestra biforada amb arquets trilobulats. La resta d’obertures dels paraments exteriors són emmarcades amb carreus. El pati interior és de planta rectangular, amb dues escalinates laterals de pedra per accedir a una terrassa situada al primer pis que és suportada per arcs carpanells molt rebaixats, construïts amb pedra.
Les finestres del segon pis són gòtiques amb motllures. Un dels braços de la U és més llarg i s’estructura en forma de torre, la planta baixa és oberta per permetre l’accés al recinte, al primer pis té una finestra en angle. L. Monreal i M. de Riquer daten part dels murs d’aquest edifici als segles XII i XIII i una bona part de la construcció del castell i les finestres al segle XIV. A més, hi ha afegits d’època moderna com l’escalinata interior. L’aparell constructiu dels murs perimetrals del castell és de tipus força irregular; només al mur est, on hi ha la porta principal, hi ha fragments d’«opus spicatum». Malgrat això, per les seves característiques formals, el castell correspon més aviat al típic castell palau d’època gòtica.
L'ermita de la Mare de Déu de l’Esperança, es troba a l'entrada del castell. La seva capella és de planta rectangular, capçada a llevant per un absis poligonal. La coberta és de teula àrab a dues vessants. L’obra original s’avé amb les formes de l’arquitecturadel segle XII avançat i probablement es construí ja en el segle XIII.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Cartellà
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Març 2017

+ fotografies: CastellsCatalans/Cartellà
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

SANT GREGORI

Nom del castell: Sant Gregori
Data de construcció: XV
Municipi: Sant Gregori
Comarca: Gironès
Altitud: 103 m
Coordenades: E 2.740904 N 41.989151 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat a l’oest i molt a prop del nucli urbà de Sant Gregori. Actualment és un restaurant.
El castell de Sant Gregori, o la Casa dels Margarit, és un monument del municipi de Sant Gregori (Gironès) declarat bé cultural d’interès nacional. 
És un casal fortificat que havia estat la casa forta de la família Margarit. Els Margarit de Sant Gregori eren originaris de Girona i provenien d’una posició social mitjana. El primer personatge conegut fou Bernat Margarit de Girona, que tenia una posició econòmica bastant sòlida, i que segons Santiago Sobrequés i Vidal havia comprat el Mas Vidal i terres a la parròquia de Sant Gregori. També havia comprat l’any 1355, segons J. Calzada, un altre mas anomenat de Riba o altrament Perpinyà a la mateixa parròquia. Eren senyors directes d’aquestes propietats i tingueren homes propis de remença. Al segle XIV els Margarit de Sant Gregori tenien una bona posició econòmica i títol nobiliari, però no formaven part de l’alta noblesa, sinó que eren cavallers amb dret a usar el seu escut o armes heràldiques. Era membre d’aquesta família Joan de Margarit i de Pau, que fou bisbe de Girona i que morí el 1484. Essent cardenal a Roma continuà governant la diòcesi de Girona i signava cardenal de Girona. També exercí d’ambaixador a Itàlia i intervingué a les Corts Catalanes. La seva vinculació al poble de Sant Gregori el portà a fer estades al Castell o solar dels Margarit, del qual n’era hereu. També era de la família el bisbe Joan Margarit i de Requesens, renebot del cardenal Margarit. Fou bisbe de Girona entre 1534 i 1554 i President de la Generalitat de Catalunya (1521-1524).
Es un edifici de planta quadrangular amb un pati interior i una antiga torre de defensa, situada a l’angle sud de la construcció. Es desenvolupa en planta baixa, pis i golfes. Les parets portants són de pedra morterada, arrebossada a les façanes i amb carreus ben tallats emmarcant les obertures i les cantonades de les façanes. A la façana principal (sud) els ampits de les finestres són fets amb pedra motllurada i la porta d’accés té forma d’arc de mig punt i emmarcada per dovelles de pedra.
A la façana de llevant hi ha una finestra biforada amb arquets trilobulats protegida per una reixa de ferro. A la part superior de la façana principal en conserven restes de mènsules de pedra. La coberta és de teula àrab a diversos pendents i acabada amb un ràfec de doble filera de rajoles pintades.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Sant_Gregori
Elena Fàbregas &  Jordi Gironès / Març 2017

+ fotografies: CastellsCatalans/Sant Gregori
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat


TUDELA

Nom del castell: Tudela
Data de construcció: XII
Municipi: Sant Gregori
Comarca: Gironès
Altitud: 490 m
Coordenades: E 2.714867 N 41.992503 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat a l’oest del nucli urbà de Sant Gregori i emcimbellat en un turó destacable amb grans panoràmiques. S’hi accedeix per pista forestal des de la masia de can Coromines. Cal disposar d’un mapa detallat i fer servir les coordenades de GPS indicades més amunt, perquè les cruïlles de pistes ho poden fer perdedor.
El Castell de Tudela és un monument del municipi de Sant Gregori (Gironès) declarat bé cultural  d’interès nacional. Al puig de Sant Grau, dit antigament puig de Tudela, es troben les restes del castell de Tudela. Són visibles una sèrie de construccions adossades les unes a les altres. A la part més occidental hi ha una torre de planta circular amb un diàmetre interior d’uns 2 metres i un gruix de mur Castell de Tudela d’uns 2,2 metres. Es conserva una alçada d’uns 2,5 metres però, per el gruix del mur, segurament era molt més alta. A la part més oriental hi ha les restes del que devia ésser la capella del castell, i entremig d’aquestes dues construccions es va fer una casa de pagès en època moderna. Pel que fa a l’aparell, els carreus, units amb morter de calç, fan uns 15 cm per 40 cm. La torre es dataria a la fi del segle XI o a inici del segle XII.
Sembla que la família dels Montcada va tenir drets sobre aquest castell al llarg d’una bona part de l’edat mitjana. Cap a mitjan del segle XI, Ramon, fill de Ledgarda jurà fidelitat al comte de Barcelona Ramon Berenguer I pels castells de Tudela («castro de Todela») i de Fornells. En aquest mateix moment, un germà de Ramon que era abat també jurà fidelitat al comte pel mateix castell de Tudela. Encara al mateix segle trobem documentats altres senyors de Tudela que segurament tenien drets sobre aquest castell proper a Girona: Ramon Mir de Tudela, Arnau Guillem de Tudela i el fill d’aquest. L’any 1136 hi hagué una convinença entre el senescal Guillem Ramon de la família dels Montcada i el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV per aquest castell i molts d’altres. En un document de 1178 trobem els noms dels castlans: Pere de Tudela i el seu germà Berenguer. El 1183, el senyor Mir d’Hostoles -que segurament era feudatari dels Montcada-, tenia el castell de Tudela. L’any 1291 l’infant Pere rebé en dot el castell de Tudela en casar-se amb Guillema de Montcada. L’any 1314, Ermessenda de Cartellà, muller del baró de Cabrenys, era senyora dels castells de Tudela, Rocacorba i Colltort però segurament els Montcada hi mantingueren l’alta senyoria o certs drets. Més tard, hi tingueren drets els Xetmar i els Pinós. El 1495 fou adquirit per Baldiri Agullana, ciutadà de Girona, amb el de Cartellà, i el conservaren els seus descendents. 

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_ de_Tudela_(Sant_Gregori) 
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Març 2017

+ fotografies: CastellsCatalans/Tudela
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat