dimarts, 10 de gener de 2017

Riudabella

Nom del castell: Riudabella
Data de construcció: XII
Municipi: Vimbodí i Poblet
Comarca: Conca de Barberà
Altitud: 570 m
Coordenades: E 1.042875 N 41.372524 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: Està situat a 4 quilòmetres al sud de Vimbodí, prop de la carretera TV-7003 i equidistant del monestir de Poblet per la carretera T-700.
El Castell o Granja de Riudabella, és una antiga granja cistercenca convertida en mansió fortificada d’estil historicista. Està declarat com a bé cultural d’interès nacional.
Com tots els grans monestirs cistercencs, Poblet organitzà la seva economia, sobretot els primers segles, a partir de les granges, explotacions agràries satèl·lit del monestir. Una granja era, segons l’organització cistercenca, una unitat d’explotació agrària vinculada al monestir, però de vida força independent. No eren menades per monjos directament, sinó per conversos, al capdavant dels quals hi havia el granger, que era el convers que dirigia l’explotació i donava comptes al cellerer o administrador general del monestir. La manca de braços provocà que a poc a poc també s’hi integressin mercenaris o jornalers i esclaus sarraïns.
A la darreria del segle XII Poblet ja tenia un nombre considerable d’aquestes granges, com les de Milmanda (que vam visitar el novembre de 2009), Mitjana, Castellfollit, la Pena, el Titllar i Riudabella a la Conca de Barberà; la de Doldellops a l’Alt Camp; les de Cérvoles i de la Novella a les Garrigues; la de Barbens a l’Urgell; Tordera i Rocaverd a la Noguera; les d’Utxesa, Avinganya i la Torre de Ferran al Segrià i les de Viverol i Estopanyà a la Llitera.
La granja de Riudabella va ser organitzada pels monjos de Poblet en el segle XII, damunt una vil·la romana. És consignada per primer cop en la butlla del papa Alexandre III l’any 1172. Va patir assalts per part dels pobles veïns.
Així, el 1349 fou assaltada per Berenguer de Jorba per un litigi de possessió de drets sobre el bosc de Vallclara. El 1392 el monestir comprà al rei Joan (Joan I de Catalunya- Aragó), els drets judicials sobre el lloc per poder afrontar la campanya de Sardenya. Al segle XV l’abat Miguel Delgado hi feu diverses construccions i una capella. Les armes d’aquest abat són esculpides a la clau de volta. Malgrat que Riudabella era una de les granges més atractives, ens consta que els resultats econòmics foren cada cop més negatius.
L’any 1448, els administradors pobletans varen haver de simplificar els conreus suprimint el conreu del safrà i substituir personal fix per temporers. El monestir no va tornar a invertir a la granja fins al segle XVIII. Aleshores, concretament el 1776, l’abat Josep Güell impulsà la construcció d’una mina d’aigua per millorar-ne la productivitat.
Després de la desamortització, l’heretat fou adquirida per la família Gil Moreno, que va refer els edificis en un estil neomedieval.
L’edifici principal està format per un cos rectangular de tres pisos i golfes i cobert a dos vessants; a banda i banda hi ha una torre, una coberta a quatre vessants i l’altre té la coberta plana i està decorat amb arcs de mig punt a la part superior. En un costat hi ha una terrassa amb merlets acabats en punxa i petites torres circulars a les cantonades. Totes les obertures són amb llindes excepte en una de les torres on hi ha una galeria feta amb finestres d’estil gòtic amb arquets, fines columnes, relleus i calats. Tot el recinte està envoltat per una muralla amb merlets acabats en punxa i porta la data 1769. Actualment, el castell està rodejat de grans extensions de vinyes i és seu de la finca rural i allotjament
resort de Castell de Riudabella .

Extret de: Les granges de Poblet al segle XV. Institut d’Estudis Catalans • Castell de Riudabella. Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya.
http://patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/arquitectura?articleId=HTTP://GAUDI_ELEMENTARQUITECTONIC 2042
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Gener 2017


.


dimarts, 13 de desembre de 2016

Vacarisses

Nom del castell: Vacarisses
Data de construcció: XI-XIV
Municipi: Vacarisses
Comarca: Vallès Occidental
Altitud: 439 m
Coordenades: E 1.918050 N 41.607708 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins del poble i localitzat al carrer Major, davant del núm. 6. Actualment acull la Biblioteca Municipal, i està declarat bé cultural d’interès nacional.
Està situat en lloc dominant, l’edifici actual té caràcter de masia noble dels segles XVII o XVIII. A partir d’una planta rectangular s’aixeca l’estructura de la casa. La teulada és a dues aigües amb teules àrabs i carener horitzontal a la façana. Una part de la façana principal presenta una situació sobresortida on s’hi veu la porta d’entrada amb grans dovelles i tres finestres rectangulars, al pis, amb protecció de barana de ferro. Els murs estan arrebossats exteriorment deixant a la vista les pedres cantoneres i les llindes de les finestres. Per sota la teulada hi ha un incipient ràfec que disposa una decoració de dues fileres de caps de teules.
El casal està situat sobre construccions que es remunten al segle XI. Els actuals murs de contenció de pedra vermella són del segle XIII o XIV; queden alguns panys de muralles i rampes d’accés. El lloc destinat a presó és relativament modern (es va construir una paret en una volta més antiga). També es conserva el poltre on es ferraven les cavalleries. Presenta diferents construccions annexionades tals com graners, cellers, cups de vi i era de batre.
La primera menció específica del castell de Vacarisses correspon a l’any 1001, dins la donació de la propietat i el domini sobre els comtats d’Osona i Manresa que el comte Borrell fa a la seva muller Ermessenda de Carcassona. 
El 1023, la mateixa Ermessenda empenyora al seu fill Berenguer Ramon I diversos castells, entre els quals hi ha el de Vacarisses. El 1072 el castell ja és de la família Montcada. Hi resideixen per ells diversos lloctinents o castlans. Ja en el segle XIII (1291), el castell de Vacarisses figura en la donació «propter nupcias» de Guilleuma de Montcada amb l’infant Pere i  es la darrera possessora, que morí el 1309. El 30 d’agost de 1358, Pere el Cerimoniós va vendre, per 4.000 sous, el castell amb Rellinars i altres parròquies de l’entorn a Jaume Desfar. El 1396 es realitza la fortificació del castell en la guerra enfront el Comte de Foix. 
Al llarg de tot el segle XV es manifesta la vida de la parròquia de Vacarisses junt amb el seu castell.  Des de 1596, Isabel Desfar figura com a Senyora de Vacarisses, Rellinars i Castellbell. Després, amb el seu casament amb Francesc Amat, dona origen a la introducció a la família Amat. El 1702 s’atorga el títol de Marquès de Castellbell a Josep Amat. L’any 1707 va néixer Manuel Amat i Junyent, que fou Governador de Xile, i de 1761 a 1776 fou nomenat Virrei del Perú pel rei Ferran VI d’Espanya. Més endavant, pel 1773, el castell es destina a tasques de pagesia i recol·lecció de censos.
El 1939 el Marquesat passa a una tal Dolors, Gran d’Espanya, esposa de Lluís Villalonga. El 1948, Joaquim Villalonga ven el castell a Antoni Roure i Jofre, actual propietari (anys vuitanta). 
L’any 2003 es portà a terme una intervenció arqueològica i un estudi històric com a pas previ a a rehabilitació de l’edifici. Els sondejos arqueològics realitzats no van permetre documentar cap element associable clarament a cronologies entorn el segle XI, fet que sembla donar pes a la teoria que l’emplaçament primerenc del castell era la propera «Torrota», des d’on s’haurien traslladat al segle XIV-XV a l’emplaçament actual. Tot i així, no es pot descartar que l’antic castell estigués situat en el mateix lloc que l’actual i que fos totalment destruït en construir-se el nou edifici als segles XIV-XV, del qual s’han identificat tot un seguit de murs amb un aparell molt uniforme format per carreus quadrangulars de pedra sorrenca disposats en filades regulars.
Durant els segles XVI-XVII l’edifici anirà canviant a poc a poc la seva funció i es construirà una sèrie d’edificis que comportaran un canvi important en la fisonomia del conjunt. La transformació del castell en una gran explotació agrícola acabarà al segle XVIII, amb un important canvi en la seva fisonomia amb la construcció de tota l’actual ala occidental i l’edifici adossat a l’oest,a més de tres cups. Al segle XIX, a algunes de les sales del castell s’hi ubica l’escola per a nens i l’Ajuntament, per tant, es porten a terme diverses reformes a l’interior de l’edifici per habilitar-lo a la seva nova funcionalitat. A partir de 1974, amb el trasllat de les escoles i l’Ajuntament a nous edificis, el castell quedarà pràcticament sense ús i començaran les gestions per a la seva restauració.
L’any 1985 fou adquirit per l’Ajuntament i ha estat rehabilitat recentment. Durant els anys 2005-2006 es realitzà un seguiment arqueològic dels treballs d’adequació, gràcies al qual es pogué fixar la cronologia d’alguns elements que no havien estat suficientment datats durant la intervenció arqueològica anterior a causa de la dificultat d’accés a determinats espais del castell. En general, els resultats del seguiment de les obres ratificaren les conclusions a què s’havia arribat durant l’estudi efectuat l’any 2003.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Vacarisses
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Desembre 2016


tota la informació a: www.castellsCatalans.cat
.

Torrota de Vacarisses

Nom del castell: Torrota de Vacarisses
Data de construcció: X-XI
Municipi: Vacarisses
Comarca: Vallès Occidental
Altitud: 439 m
Coordenades: E 1.907712 N 41.610051 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: se surt dins de Vacarisses, a la intersecció de la carretera BV-1212 amb el carrer de Dalt on hi ha una residència de gent gran. Al final d’aquest carrer s’inicia el carrer del Serrat, on al final, hi aparquem còmodament el cotxe i ens disposem a continuar a peu, per un ampli camí de terra. Al cap d’uns 250 m. abandonem aquest camí, seguint un corriol que apareix a l’esquerra  en direcció a la torre. El proper recorregut, ben evident, no presenta cap dificultat, i en qüestió d’uns 15 minuts ens condueix sense problemes als peus de la torre.
La Torrota és una torre de guaita del municipi de Vacarisses (Vallès Occidental) declarada bé cultural d’interès nacional. Situada sobre un pujol al nord-oest del poble. És una torre de planta circular amb aparell de pedra sense treballar. Tan sols se’n conserven 12 metres d’alçada, corresponents a la planta baixa, el primer pis i l’inici del segon. L’absència d’arrencaments de volta fa pensar que probablement la separació interna dels pisos es fes amb embigats de fusta. L’accés a la torre es feia mitjançant una porta situada a la banda de migdia, al segon pis de la torre, d’arc de mig punt adovellat. Adossades a la torre, a les bandes oest, nord i sud, hi ha restes de diferents estructures.
Es coneixen poques dades de la Torrota, ja que bona part de la documentació conservada fa referència als senyors del castell de Vacarisses. Aquest podria haver estat situat al centre del poble, al turó on hi ha l’actual castell, tot i que alguns autors el vinculen amb la Torrota.
Amb motiu del projecte de restauració de la torre endegat per l’Ajuntament, l’any 1999, es va portar a terme una intervenció arqueològica centrada a l’interior d’aquesta. Les dades estretes de l’excavació no van permetre situar la torre en un moment cronològic concret, tot i que per les seves característiques es pot situar als segles X-XI, datació que coincidiria amb les primeres mencions al castell de Vacarisses. Les intervencions portades a terme tant a la Torrota com al castell situat al poble, però, no han pogut determinar quin era el primitiu emplaçament del castell de Vacarisses al qual es refereix la documentació.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/La_Torrota_(Vacarisses)
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Desembre 2016



tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Collbató

Nom del castell: Collbató
Data de construcció: XII
Municipi: Collbató
Comarca: Baix Llobregat
Altitud: 423 m
Coordenades: E 1.830127 N 41.569426 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: dins de la localitat de Collbató, cal localitzar el carrer Amadeu Vives. Al final d’aquest vial passarem per sota d’un arc. A l’esquerra arrenca un petit corriol que de seguida arriba a un lloc on hi ha unes alzines, per l’esquerra i cap amunt ens hem d’enfilar dalt d’un turó cònic, per un costerut camí, fins al cim on hi ha el castell sobre el poble de Collbató, amb vistes molt belles de la muntanya de Montserrat.
La vila és documentada ja l’any 931 quan el prevere Guadamir i els seus germans venen al comte Sunyer els alous que tenen al terme del castell de la Guàrdia, a Collbató i a Almedòvar que havien obtingut en part per aprisió. L’any 945, el mateix comte Sunyer els compra alous i terres als mateixos llocs de Collbató i Almedòvar.
El castell de Collbató és documentat per primer cop l’any 1113 quan el vescomte Guislabert Udalard el cedí a la seva filla Ermessenda, casada amb Bartomeu. Els límits del terme especificats en el document són el Llobregat i Esparreguera a llevant, Pierola a migdia, Santa Maria del Bruc a ponent i amb el torrent de Santa Maria a tramuntana.
El 1201, Guillem de Montserrat, successor dels vescomtes era senyor de la Guàrdia i de Collbató. El 1205, aquest mateix Guillem de Montserrat, amb la seva esposa Beatriu i la seva mare Guilla, donà terres del terme de Collbató a Santa Maria de Montserrat. El 1215, donen al seu fill Berenguer el castell de Collbató del qual tenien el domini vitalici. Berenguer senyorejà Collbató fins al 1260, data en què el succeí el seu fill Berenguer. L’any 1292 el fill d’aquest, Guillem, vengué la fortalesa i les cases que hi havia, en franc i lliure alou, al seu nebot Guillem Durfort, amb tots els honors, possessions, pertinences, homes i dones per 27.000 sous de moneda de Barcelona de tern. Finalment, el 1375, Guillem Durfort el deixà en el seu testament a Santa Maria de Montserrat.
Les restes anteriors al 1113 són escasses, però permeten deduir quina era la seva estructura. Una torre envoltada d’una muralla rectangular. La torre era semicircular i estava situada al punt més alt del turó. Se’n conserva només la meitat, però té la base sencera. El diàmetre exterior és de 5,20 m, l’interior és de 2,20 m i els murs fan 1,50 m de gruix. La base té una alçària Base de la torre del castell. d’un metre i el fragment de mur uns 2,50 m. No s’hi veu l’arrencament de cap volta. Era revestida de carreus i el reomplert de l’interior del mur és format per llits de pedres travats amb morter. A l’exterior els carreus formen filades regulars, amb els trencajunts a mitja peça.
Entre la torre i la muralla hi ha restes de dos murs quasi paral·lels al traçat dels murs de llevant i de tramuntana de la muralla i distants 1,5 m i 3 m, respectivament, els quals devien delimitar unes cambres, essent un dels murs la mateixa muralla, tancava un recinte rectangular d’uns 228 m2.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Collbató
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Desembre 2016


tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Voltrera

Nom del castell: Voltrera
Data de construcció: XI
Municipi: Abrera
Comarca: Baix Llobregat
Altitud: 189 m
Coordenades: E 1.925855  N 41.524247 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: des del nucli urbà d’Olesa cal prendre la carretera BV-1201 en direcció a Martorell i entre els km 3 i 4 prendre un trencall a l’esquerra que ens durà a la urbanització can Vilalba, dins de la qual hi ha el turó del castell de Voltrera on s’hi puja fàcilment mitjançant un corriol.
El Castell de Voltrera és  una obra declarada bé cultural d’interès nacional. Són unes restes de murs, encara notables, amb la capella romànica de Sant Pere molt a prop, també en ruïnes. Aquesta és la part més antiga del castell, datada vers el segle XI. La resta ha estat molt modificada i reconstruïda en època moderna, quan n’eren senyors els Despalau i Amat. La resta de murs, que conformen una planta aproximadament triangular, delimiten diverses estances, molt enrunades, amb les parets bastides amb petits còdols i reble a les parts baixes i tàpia a les altes. La capella és a la banda occidental, fora del recinte però adossada a aquest, fent muralla. És una petita construcció característica del primer romànic. Té una nau amb un absis semicircular i en els murs laterals, molt a prop de l’absis, hi ha excavades a la paret dues absidioles. Al parament exterior té ornamentació llombarda però només a la façana de tramuntana. Tocant a la capella hi ha un arc de pas força colgat que podria ser del segle XVI.
Aquest castell va pertànyer a la baronia de Castellví de Rosanes. El terme de Voltrera és esmentat des del 996, però el castell no és documentat fins al 1027; llavors n’era el senyor Ramon Guillem de Voltrera, que el posseïa com a feu del seu germà, el senyor de Castellví. En fer testament el 1058, Ramon Guillem deixà el castell al seu fill Arbert. Després fou senyor del castell Pere de Voltrera, fill de Guillem Ramon I de Castellví que l’hi havia deixat en el seu testament el 1110, tot consignant-hi que volia que fos clergue. A la generació següent, el castell revertí de nou al llinatge troncal, ja que el senyor de Castellví, Guillem Ramon III, en testar el 1176 el deixà al seu fill Gombau.
El llinatge posseïdor de la baronia s’esgota per línia masculina i passa per matrimoni als Montcada. Des del segle XVI s’anomena castell de Vilalba. Acabada la guerra de Successió els senyors que hi havien viscut per motius de seguretat, abandonen el castell per viure a la casa Vilalba, al peu d’aquest.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Voltrera
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Desembre de 2016


+ fotografies: CastellsCatalans/Voltrera
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

dimarts, 8 de novembre de 2016

Torre de Bianya

Nom del castell: Torre de Bianya
Data de construcció: XII
Municipi: Vall de Bianya
Comarca: Garrotxa
Altitud: 385 m
Coordenades: E 02.43818 N 42.20922 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: sortint d’Olot per la part nord cal prendre la carretera N-260 que va a Sant Joan de les Abadesses pel túnel de Capsacosta. I entre els km 89 i 90 cal prendre la carretera local GIP-5222, la qual, en un quilòmetre escàs ens hi durà.
La Torre de Bianya, també coneguda com la torre de Sant Pere, és situada a Sant Pere Despuig (també anomenat Sant Pere Espuig o Sant Pere del Puig), nucli de població que pertany al municipi de la Vall de Bianya i a poca distància de l’església de Sant Pere Despuig. 
La vila de Sant Pere Despuig es troba a l’interfluvi dels torrents de Santa Llúcia de Puigmal i de Santa Margarida, afluents de la riera de Bianya.
El poble Sant Pere Despuig ja existia el 858, any en què va ser cedit al monestir de Ridaura. El 964 el bisbe de Girona Arnulf consagrà una església parroquial, Sant Pere, que fou reedificada més d’una vegada en emps posteriors. A la seva demarcació residia l’antiga família dels Bianya, a l’indret anomenat la Torre de Sant Pere. L’heretat dels Bianya passà posteriorment als Soler, als monjos de Camprodon i a mans de Roger de Montcada, que el 1396 vengué en lliure i franc alou la «domum hospicym» dita de Bianya, amb els seus homes, honors, possessions i pertinences a la família Corona, oriünda de Camprodon. Guillem Corona, àlies Crespià, bastí el casal fortificat de la Torre de Sant Pere que veiem avui. L’edifici omànic, situat a redós de l’església parroquial, era l’antiga residència dels Bianya i dels Soler.
El 1546, Elionor Corona ven la casa a Bartomeu Morató, banquer d’Olot.
Pertany als hereus del pintor d’Olot Joaquim Vayreda, fundador de l’Escola d’Olot. Actualment és una Residència – Casa de Pagès anomenada La Torre.
La Torre de Sant Pere o, també, Torre de Bianya, manté la fesomia original del segle XV. Un casal de planta rectangular i teulat a dues aigües amb els vessants vers les façanes principals. A l’angle del costat del migdia-llevant hi ha la torre de defensa de quatre pisos, amb el teulat a quatre aigües. Posteriorment s’afegí un cos pel costat de tramuntana i es construïren balcons a la banda del solell i es bastí una escala que mena directament per l’exterior, al primer pis.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/La_Torre_de_ Bianya
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Novembre 2016


tota la informació a: www.castellsCatalans.cat



Torre de Ridaura

Nom del castell: Torre de Ridaura
Data de construcció: IX-X
Municipi: Ridaura
Comarca: Garrotxa
Altitud: 569 m
Coordenades: E 2.40812 N 42.18750 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situada dins el nucli mateix de Ridaura.
La torre Rodona és un edifici de Riudaura (Garrotxa) declarat bé cultural d’interès nacional. És l’únic vestigi que sembla haver-se conservat de l’antic priorat de Santa Maria de Riudaura.
Està situada entre una casa particular i la rectoria de l’església parroquial. La torre, que fa uns 11 m d’alçada i uns 5 m de diàmetre, presenta una cobertura cònica, de teules, fruit de reformes posteriors ben visibles a tota la torre com l’obertura de finestres al sector oest. La seva estructura és de planta baixa i 3 pisos que van en diàmetre.
Al costat del portal dovellat, la torre té un petit banc corregut i damunt d’aquest s’hi veuen duen espitlleres tapiades. Al costat de la finestra nova de la planta baixa es conserva una finestreta de quatre dovelles tapiada. L’aparell de la torre mostra l’ús de carreus rectangulars a la part inferior fins a uns 3 m d’alçada i a partir d’aquí és de pedruscall. A la part superior la utilització de maó entremig de les pedres fa pensar en una reforma de la torre i les restes d’arrebossat presents en el mateix sector són mostra que havia estat totalment arrebossada. Sota la coberta, dalt de tot, hi ha una sèrie de petites finestretes que no semblen gaire antigues.
El monestir benedictí de Santa Maria de Riudaura fou fundat a mitjans del segle IX pel comte de Girona-Besalú i la seva església consagrada pel bisbe de Girona al cap de pocs anys (858).
L’any 937 el comte Sunyer de Barcelona donà al monestir de Riudaura diversos alous, parròquies i llocs que posseïa als comtats de Besalú i d’Osona i, tres mesos després, decidí d’unir el monestir de Riudaura, en qualitat de priorat, al cenobi benedictí de Santa Maria de la Grassa. A partir del segle X, els priors de Santa Maria de Riudaura exerciren la jurisdicció civil sobre la vila i terme de Riudaura, i també sobre els altres llocs que li pertanien en virtut de les successives donacions, tanmateix van tenir grans discussions amb els vescomtes de Bas sobre la legitimitat d’aquesta jurisdicció.
L’any 1119 el papa (Gelasi II) expedí una butlla en favor del monestir de Santa Maria de la Grassa, en la qual li eren confirmades les seves possessions, entre les quals havia, dins del bisbat de Girona, el cenobi de «Sanctae Mariae de Rivadario». El 1592 el papa l’uní a Sant Pere de Camprodon. Aleshores ja no tenia comunitat. L’església actual fou refeta el 1779. Al seu costat hi ha una casa coneguda pel «monestir» o l’«abadia» amb una petita torre rodona, medieval, que és tot el que li resta d’antic.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_Rodona (Riudaura)
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Novembre 2016


tota la informació a: www.castellsCatalans.cat