dimarts, 13 de novembre de 2018

Torre de la Panadella

Nom del castell: Torre de la Panadella
Data de construcció: XI--XIX
Municipi: Montmaneu
Comarca: Anoia
Altitud: 734 m
Coordenades: E 1.401957 N 41.619352 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situada molt a prop de la zona de serveis de la Panadella, des d’on s’hi arriba per una carretera que dona la volta al turó pel cantó nord.
La torre de la Panadella és un edifici de Montmaneu (Anoia) declarat Bé Cultural d’Interès Nacional. Des de l’alçada d’aquesta torre de defensa, dita el Castellot, hom pot veure les terres properes de la Segarra fins a la seva capital, i les valls que conforma el barranc de la Panadella, en el seu viatge fins a l’Anoia i el mar. L’antiga torre de defensa o antic castell, havia de controlar el camí ral d’Aragó que passava per l’anomenat coll de la Panadella, el pas natural entre la zona costanera i l’interior del país.
A reserva de fer treballs d’excavació que ho confirmin, es dubta si és l’antic castell de Montmaneu, documentat el 1070. També hi ha la creença que en aquest espai que avui ocupa la torre circular, anteriorment es trobés la fortalesa de la Panadella, citada des de l’any 1242 any en què, en testar Guillem de Pujalt deixà al monestir de Santes Creus el seu castell de la Panadells. Aquesta donació fou confirmadai ratificada per Guillem de Cervera l’anys 1252. El 1325 el lloc i el terme de la Panadell es trobava sota la jurisdicció reial. 
La torre de la Panadella que ha arribat fins als nostres dies enrunada, i que sembla en un primer moment una antiga torre de defensa dels segles X-XI, no és d’aquest temps. Hi ha qui diu que és medieval, del XIV o XV, però tampoc ho sembla. La torre té unes obertures, algunes en forma d’espitllera, però aquestes són més grans que les típiques medievals. Tampoc sembla una construcció dels segles XVI o XVII per combatre el bandolerisme. La torre és del segle XIX. La seva funció: la mateixa que la primitiva torre que hi havia abans que aquesta: controlar el camí, en un segle també de gran inestabilitat, primer, per la Guerra del Francès (1808-1814) i després per les guerres carlines. Les restes d’aquesta torre queden com a testimoni d’un passat vinculat amb aquesta zona estratègica, a la vora de l’ancestral camí ral.
Torre de defensa i vigilància. No es conserva gaire de la seva alçada, però el diàmetre és visible i deu ésser d’uns 5m. És de base rodona, cilíndrica i el mur està tot integrat per petites finestretes quadrades i sobre d’aquestes, altres finestres, més  petites, rodones. Construïda amb pedra local. Es troba molt destruïda i conserva uns 4 o 5 m d’alçada. L’accés es feia per una poterna situada a una alçada superior a 2 m, a través de la qual s’arribava a un sostre construït amb embigat de fusta.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_de_la_Panadella
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Novembre 2018


+ informació en PDF: CastellsCatalans/La Panadella
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Vilalta

Nom del castell: Vilalta
Data de construcció: XI
Municipi: Sant Guim de Freixenet
Comarca: Segarra
Altitud: 777 m
Coordenades: E 1.438691 N 41.640959 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat a 2 km a l’oest del poble de La Tallada, accedint per una carretera en bon estat camí del Parc Eòlic del Turó del Magre.
El castell de Vilalta és un edifici de Sant Guim de Freixenet (Segarra) declarat bé cultural d’interès nacional. Es troba al sud-est de la vila, en un esperó que domina la capçalera del barranc de la Cova. L’indret és conegut com les Vilaltes.
La construcció d’aquesta torre, com la resta dels castells veïns, cal situar-la a mitjan segle XI, moment que es va reconquerir i repoblar tot aquest territori. Es té constància documental de l’existència el seu castell l’any 1078, a partir del testament d’Adelaida, filla dels vescomtes de Cardona i dona de Guillem de Mir. En ell disposava que la propietat dels castells de la Guàrdia, Sant Guim, Vilalta, Palamós i l’Albió, que la dama posseïa a través del seu primer marit Guerau de la Guàrdia, passessin a ser propietat del seu marit Guillem ir i fills.
La torre de guaita es troba amagada dins d’una petita zona boscosa, i s’alça damunt la roca. Abans de la restauració, del seu castell es conservava la meitat oriental de l’estructura d’una torre de base cilíndrica, amb uns 3 metres d’alçada i presentant un farciment al seu interior fruit de l’enderroc de l’estructura. Té un gruix d’1,75 m. El seu sistema constructiu es realitza a partir d’un doble mur de carreus rectangulars farcits amb pedra irregular i morter. Exteriorment l’aparell és orça regular; solament trenca la relativa unitat de les filades unes llosetes posades verticalment de manera aleatòria, les quals donen una singularitat a l’acabat final de l’obra. El parament estava ben conservat a excepció d’un forat d’aproximadament 1 m de diàmetre.  La zona de ponent, que era gairebé enderrocada del tot, correspon a la part més accessible de la fortificació. Per tot això es pot suposar que en aquesta part hi devia haver un fossat que avui ha estat colgat pel camp de conreu que arriba vora la mateixa torre. Restaurada recentment, la torre es troba consolidada.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Vilalta
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Novembre 2018

+ fotografies: CastellsCatalans/Vilalta
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Vilalta
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Torre de Contrast

Nom del castell: Torre de Contrast
Data de construcció: XIII
Municipi: Argençola
Comarca: Anoia
Altitud: 639 m
Coordenades: E 1.433516 N 41.581226 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: aquesta torre està situada en el petit nucli habitat de Contrast, a 2,7 km al sud s’Argençola seguint una petita carretera que hi porta.
La torre de Contrast és una torre de defensa d’Argençola (Anoia) declarada Bé Cultural d’Interès Nacional. Presideix les masies de Contrast, petit nucli format per tres cases i la capella de Sant Maur.
Presidia una quadra documentada des del 1241, bé que ’origen és més remot com ho indica la capella, en part romànica, i la torre (feta al segle XII-inici del XIII). El lloc fou de domini abadial de Sant Pere dels Arquells i de Montserrat; en l’aspecte civil, pertangué als Jorba i més tard als Rocabertí. Fou restaurada el 1983 pel seu propietari Josep Cortès.
Es tracta d’una torre cilíndrica, alta i esvelta, composta de tres trams concretats en uns baixos i dos pisos superposats, separats per voltes cupulars de pedra. La seva alçada és d’uns 20 m aproximadament, bé que originàriament en tenia uns dos més, corresponents probablement al terrat, que li foren llevats durant unes restauracions. El diàmetre extern de la base circular és d’uns 6,40 m, mentre que l’intern no supera els 2,40 m, d’on es desprèn una gruixària del mur a la base d’uns 2 m.
El gruix del mur, com ja és habitual en aquesta mena de construccions, disminueix en cadascun dels pisos a mesura que guanyen alçada, de tal manera que el diàmetre intern del primer pis fa uns 3 m i el del segon uns 3,40 m. La porta, encarada a migjorn, s’obre al nivell del primer pis. D’estructura simple, és coronada amb un arc de mig punt adovellat. A l’entorn de la porta hi ha un seguit d’espitlleres que es repeteixen al segon pis, acompanyades d’un ampli finestral obert posteriorment.
Malgrat la seva transformació funcional com a dipòsit d’aigua, el seu estat de conservació, gràcies a la restauració portada a terme pels seus propietaris, és excel·lent. Tot i que una bona part de les torres rodones que trobem a Catalunya són datables al segle XI, tanmateix aquesta, per l’estructura del seu aparell fet amb blocs irregulars, però ben carejats, sembla que fou aixecada en una època més tardana, probablement entre la fi del segle XII i el principi del XIII.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_de_Contrast
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Novembre 2018

+ fotografies: CastellsCatalans/Contrast
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Contrast
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Tallada

Nom del castell: Tallada
Data de construcció: XI
Municipi: Sant Guim de Freixenet
Comarca: Segarra
Altitud: 747 m
Coordenades: E 1.416375 N 41.640817 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat al nucli de la Tallada pertanyent al municipi de Sant Guim de Freixenet.
Les restes del castell de la Tallada, actualment Cal la Piculina, són a la petita localitat de La Tallada, que es troba a la banda meridional del terme municipal de Sant Guim de Freixenet (Segarra). El castell de la Tallada es degué originar a mitjan segle XI quan es repoblà la Segarra. A la darreria d’aquest segle consta que n’era senyor Bofill, fill de Jocelenda el qual la deixà en testament al comte de Barcelona Ramon Berenguer II.
A l’acta testamentària de Guerau Alamany de Cervelló de l’any 1193 es constata que el «castrum de Taiada», juntament amb altres castells com Veciana, Copons i Montfalcó eren d’aquest personatge el qual els deixà al seu net. L’any 1243, Sereno cedí a la seva filla Sibil·la i espòs B. de Santmartí tots els drets que posseïa del castell i el terme de la allada. La Tallada tingué estrets lligams amb el castell de Vilalta, el qual era un terme adjunt al primer. Segons el fogatjament dels anys 1365-1370, La Tallada i Vilalta, amb 12 focs, eren d’en Castellolí, donzell, i l’any 1381 n’era senyor Ramon de Calders. El 1515, la Tallada era a mans dels Montargull i l’any 1554 havia passat a Asferri de Soldevila. El 1830 pertanyia a Antoni Miquel Queraltó.
És un edifici remodelat situat a la part alta del poble i perfectament integrat al nucli urbà. Presenta planta rectangular, estructurat a partir de planta baixa i primer pis, i amb coberta a doble vessant. La seva façana principal s’obre a l’interior del poble i s’accedeix a l’edifici mitjançant una porta d’arc de mig punt. Situada damunt seu es troba una finestra motllurada que recorda l’estil renaixentista amb els brancals i marc superior motllurats. Destaca la torre semicircular situada a la façana posterior i perfectament integrada al parament de l’edifici. Es tracta d’una part d’una torre de defensa del primitiu castell del poble on s’hi observen diverses fases constructives. Els dos metres inferiors són de carreus regulars i de mida gran, col·locats la majoria al llarg formant filades horitzontals; per sobre hi ha un metre més de parament fet de manera més irregular, el qual sembla refet amb pedres originals. Aquests trams contrasten amb els tres metres restants d’estructura fet amb pedres diferents, més petites i barroeres.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_la_Tallada_(Sant_Guim_de_Freixenet)
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Novembre 2018


+ fotografies: CastellsCatalans/Tallada
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Tallada
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Argençola

Nom del castell: Argençola
Data de construcció: XI
Municipi: Argençola
Comarca: Anoia
Altitud: 768 m
Coordenades: E 1.442826 N 41.597909 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat damunt mateix del nucli urbà ’Argençola.
El castell d’Argençola és una fortalesa medieval situada al municipi d’Argençola (Anoia), al cim d’un turó, a l’interfluvi de les rieres de Clariana i del Molí, del costat de l’església de Sant Llorenç. Està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Nacional per la Generalitat.
El terme d’Argençola apareix documentat per primera vegada l’any 1012. El castell com a tal és esmentat més tard, el 1031, any de la mort de Màger, germà d’Ermermir de Castellet i senyor d’Argençola, Rocamora i Clariana que va ajudar en el repoblament de la comarca de l’Anoia durant la Reconquesta. El seu testament sagramental fou jurat a l’església de Sant Llorenç, dins del recinte del castell. El 1032 fou devastat per una escomesa sarraïna i no se’l torna a referenciar fins al segle XII (1174), llavors vinculat al llinatge dels Clariana. Consta en un document que Berenguera, esposa de Ramon de Cervelló, cedí al seu germà Berenguer de Clariana dos mil sous de Barcelona que tenia en el castell d’Argençola per tal que els donés al monestir de Sant Cugat del Vallès. El 1196 es troba documentat un personatge cognomenat d’Argençola, versemblantment vinculat a la castlania del castell.
A l’inici del segle XIII la possessió restava en poder de Bernat de Balsareny que en testar el 1202 el traspassà al seu fill Bernat. Es desconeix com passà la propietat als Aguiló però el 1252 Guillem d’Aguiló ven en franc alou el castell al rei Jaume I. Al segle XIV la fortalesa passa de mans reials a mans privades, atès que Pere el Cerimoniós vengué tota la jurisdicció del castell a Acard de Talarn. Traspassat el 1351 als Argençola, els quals van donar nom al municipi. El 1472 n’era senyor Ferran de Talavera. Al segle XVII el posseïa Francesc d’Argençola. Al segle XVIII el seu propietari Jeroni de Rocabertí i d’Argençola va ser nomenat marquès d’Argençola. Posteriorment el marquesat passà a diverses famílies: als Pinelli, als Pignatelli i actualment als Sarriera.
De l’antic castell, ara totalment en ruïnes envoltades per un seguit de murs més o menys esfondrats, en resten alguns elements escampats a pla terreny, sense sobresortir del nivell del sòl. La seva planta seguia l’orografia del turó en el qual se situa. Hi havia un recinte sobirà i un de jussà tancat per les muralles. En primer lloc cal fer esment el basament d’una torre rodona que tindria aproximadament les mides següents: un diàmetre extern de 7,30 metres, un diàmetre intern de 1,70 metres i uns 2,85 m de gruix de mur. L’aparell del parament intern és fet amb blocs de pedra no gaire grans, ben escantonats i disposats en filades horitzontals. A frec de la torre hi ha les restes d’una dependència de perímetre irregular, Base de la torre. tendent a forma ovoide amb un mur perforat per una porta delimitada amb llinda de fusta L’aparell constructiu és semblant al de la torre. També es conserva una construcció rectangular coberta amb volta de pedra amb una obertura a la part superior. Podria ser una cisterna. La resta d’enderrocs, o bé romanen colgats o s’han usat de pedrera. Part de les pedres d’aquest castell van ser utilitzades en la reconstrucció de l’església parroquial de Sant lorenç d’Argençola. La torre rodona i potser alguna altra construcció poden ser datades als segle XI o XII; d’altres restes ja són d’època gòtica.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_d%27Argen%C3%A7ola
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Novembre 2018


+ informació en PDF: CastellsCatalans/Argençola
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

dimarts, 9 d’octubre de 2018

Gósol

Nom del castell: Gósol
Data de construcció: XI
Municipi: Gósol
Comarca: Berguedà
Altitud: 1.479 m
Coordenades: E 1.660620 N 42.233990 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat en el turó que hi ha damunt mateix de la vila de Gósol.
El castell de Gósol pertany al municipi de Gósol (Berguedà) i està declarat com a bé cultural d’interès nacional. Hi passa la ruta del camí dels Bons Homes (GR-107). Inclou dins del seu recinte les restes d’un nucli de població, que es coneix com a «Vila Vella», abandonat en favor del poble nou, edificat al peu del turó.
Al puig que hi ha sobre el poble, hi queda una gran torre quadrada, amb notables restes de murs i l’antiga església parroquial. Es creu que el castell era de base rectangular, situat al punt més elevat del monticle, vers el cantó de llevant de l’església, i ocupava el lloc on actualment hi ha una esplanada de 18m d’ample per 21m de llarg. El poble es devia estendre a llevant i migjorn de la fortalesa senyorial. El parament és de petits carreus de pedra desbastats, disposats en filades i units amb morter. No es conserven les cobertes, però si algunes de les obertures; algunes d’elles, tot i que parcialment esfondrades, podrien haver estat arcs de mig punt adovellats. Del recinte murallat de la vila es conserven algunes restes, entre les quals destaca un llenç de muralla que tancava el recinte pel cantó de tramuntana, construït amb carreuons trencats de pedra calcària que no sembla pas anterior al segle XII, o potser més tardà.
Al cantó septentrional destaca una torre, que potser tingué alguna finalitat defensiva, però que més aviat cal relacionar amb l’edifici religiós al qual sembla adossada i que ha sofert grans refeccions al llarg de la història. La planta de la torre és molt irregular i és lleugerament troncopiramidal. Les façanes nord i nord-oest conserven l’arrebossat fins a mitja alçada i la façana sud palesa unes discontinuïtats amb el mur de l’església que permet de suposar que l’obra de la torre és anterior a l’església, potser datable als segles XI o XII. A l’interior té unes mides de 412 x 405 cm i les parets tenen un gruix de 95 cm. S’hi observen restes de segurament quatre trespols. A part de la porta de peu pla hi ha una altra porta oberta a migjorn, cap a l’església, a nivell del segon pis i una tercera porta a nivell del tercer pis al costat nord. Les obertures foren tancades amb un arc que sembla de ferradura. 
Es tracta d’un castell termenat. El lloc de «Gosal » ja és esmentat en l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell. 
El castell de Gósol existia al segle XI; un document datable entre 1068 i 1095 diu que es trobava sota la jurisdicció dels comtes de Cerdanya. Un personatge anomenat Galceran presta homenatge de fidelitat al comte de Cerdanya pels castells de Pinós, l’Espà, Gósol, Saldes, Querforadat i Valmanya, homenatge que repetirà el mateix Galceran al comte cerdà Bernat pels mateixos castells entre 1109 i 1117 i més endavant, quan el comtat de Cerdanya s’integra al de Barcelona, al comte Ramon Berenguer III. En el període 1162-1196, Galceran de Pinós, descendent de l’esmentat Galceran, manifesta posseir el mateix grup de castells pel rei Alfons el Cast. Per tant, en la possessió del castell de Gósol, primer en seran senyors els comtes de Cerdanya, després, per herència, els comtes de Barcelona i finalment els sobirans del casal de Catalunya-Aragó. Els senyors el tenien infeudat a personatges de la línia familiar de Galceran de Pinós i així, en el segle XIII Gósol pertanyia a la baronia de Pinós. L’any 1273, Galceran de Pinós i la seva muller Esclamunda, amb el desig d’augmentar la població del castell, concediren una carta de franqueses. 
Els habitants estarien lliures de diverses càrregues arbitràries (quèsties, toltes i forcies) i també de treballar en les obres del castell. En el trànsit del segle XIII al XIV, el castell de Gósol, juntament amb d’altres possessions, passa a Sibil·la, filla de Galceran i Berenguera, que contreia matrimoni amb el noble Bernat Guillem de Portella. L’any 1306, en nom de Pere Galceran de Pinós, s’ordena als batlles de Gósol, Gavarrós i Saldes que tinguin ben custodiats els llocs i els castells. Això és degut a les lluites entre el rei i els Pinós, a conseqüència de les quals el rei es procurà el domini sobre el Berguedà. 
Entre 1312 i 1313, el castell viu una etapa problemàtica. El desembre de 1312, homes del castell de Gósol assassinaren R.Gros de Mirapol, home del rei. El gener següent, Bernat de Vilademany, veguer de Berga, al front d’un gran exèrcit, se situà davant del castell de Gósol per practicar-hi un escorcoll. El cavaller Tomàs de Vilacorba, des del portal, protestà per la presència de gent armada i garantí que ni el suposat homicida ni els acompanyants eren dins del castell. Finalment, però, l’escorcoll s’autoritzà, però Saura de Pinós, senyora de la baronia, afirmà que el rei no tenia cap potestat en els castells de Gósol, Saldes, l’Espà, Querforadat i Balmanya; els Pinós els posseïen en franc alou i no en feu del rei.  
Gósol sofrí la crisi demogràfica de la segona meitat del segle XIV. Així, en el fogatjament de 1365-1370 el lloc comptava amb 51 focs, i en el de 1381 només en tenia 42. El 1414, el castell serví de penyora. Bernat Galceran de Pinós, fill bastard del baró del mateix nom, rebé la potestat del castell i de la vall que retindria fins que el seu pare saldés un deute de 30.000 sous. 
Durant la guerra civil catalana se sap que era capità del castell Pere Companyó i que en aquest període els Pinós no reberen cap dels rèdits del castell que eren necessaris per a pagar obres i guaites.

Octubre 2017 / Elena Fàbregas i Jordi Gironés


+ informació en PDF: CastellsCatalans/Gosol

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Saldes

Nom del castell: Saldes
Data de construcció: XI-XIII
Municipi: Saldes
Comarca: Berguedà
Altitud: 1.285 m
Coordenades: E 1.739156 N 42.233435 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat ben a prop de la població de Saldes, des d’on cal pujar per la Canalassa seguint
un camí senyalitzat que ens du a cal Calderer i d’aquí fins al castell. S’hi va en 20 min a peu, però s’hi pot accedir en cotxe per pista fins a la masia indicada abans.
El castell de Saldes és un castell termenat al municipi de Saldes, al Berguedà, declarat Bé Cultural d’Interès Nacional. Situat prop del nucli de Saldes, al costat nord-est d’aquest, en turó dominat de la vall, redossat a la muntanya. Actualment es troba en ruïnes, tot i que aquestes han estat restaurades. Restes d’un castell roquer, format a partir d’un mur al llarg del tossal a pocs metres del cim. Importants murs marquen un ampli perímetre. El castell inclou restes d’edificacions repenjades a les roques i una petita capella romànica en un extrem. Subsisteix una nau de dues plantes amb coberta de volta apuntada de pedra, de carreus irregulars i segueix filades a trencajunt.
Les restes del castell de Saldes formen un conjunt format per dos edificis relativament ben conservats
voltats de fragments de muralla, fonaments d’altres construccions en ruïnes i l’església que es troba al costat del cos fortificat. Sota el conjunt, per la banda de migdia, hi ha les restes en ruïnes de dues antigues cases. A l’angle nord-oest arrenca una muralla de 90 cm de gruix feta amb pedres irregulars unides amb fang. L’estructura del castell es divideix en dos parts clarament diferenciables, el recinte Jussà i el recinte Sobirà. El recinte Jussà conserva restes d’habitacles força tardans i restes de muralla, mentre que el recinte sobirà conserva un cos fortificat i la capella de Santa Maria, a tocar de la penya i altres edificacions mig enrunades i cobertes de vegetació. El conjunt del castell de Saldes és format un seguit d’edificacions i estructures: L’església de Santa Maria se situa a l’angle més llevantí del recinte casteller, es tracta d’un edifici romànic, documentat a partir de 1288, que en un inici seria format per una única nau coberta amb volta de canó apuntada, capçada en un absis semicircular amb la porta a migdia i coronada a ponent per un campanar de cadireta d’un ull. En època moderna l’edifici patiria modificacions com l’obertura d’una nova obertura a ponent amb porta dintellada i biga de fusta, l’absis prengué forma oval i es cobrí amb teules ceràmiques. El cos fortificat és la resta més important del castell, conservat a la banda oposada de la capella. 
Es tracta d’un cos rectangular de 14,25 m de llarg i una amplada entre 5,9 i 6,2 metres, estructurat en dos nivells. Les dependències de tramuntana són al nord del cos fortificat i s’observen restes de murs i retalls a la roca natural que denoten la utilització d’aquest espai com a dependències secundàries amb la muralla com a paret exterior, adossat al cos residencial per la banda sud. Es poden distingir dos nivells: l’inferior format per una sala coberta amb una volta ogival, i el superior, mig enrunat. El cos inferior consta d’una sala amb porta d’accés a llevant que és fruit d’una reforma moderna, i al mur meridional conserva tres espitlleres, tot i que aquest no disposa de sostre. Del pis superior, situat sobre aquesta volta, només resten alguns murs perimetrals que permeten esbrinar que estava dividit en diverses cambres i en els que es conserven també espitlleres. El pati d’armes és a llevant del cos residencial, és un gran espai sense obert delimitat al sud pel clos murallat a l’est la capella i al nord un edifici de grans proporcions. El perímetre murallat es conserva en força bon estat amb alçades considerables a la banda sud i oest del recinte sobirà. La intervenció duta a terme l’any 2001 posà de manifest la complexitat de l’edifici, en els dos recintes. El recinte Sobirà engloba el cos residencial, la capella de Santa Maria del Castell i altres estructures dispersades arreu del recinte.
El portal d’accés al recinte conservava el marxapeu i els muntants de l’extrem oest, la primera filada de llevant amb indicis de l’antic portal, segurament fet amb un arc de mig punt adovellat. El portal separaria el clos sobirà en dues zones: la primera formada pel cos residencial de dues plantes, i la segona ubicada a ponent amb diverses construccions. El recinte Jussà estaria format per un seguit de construccions aixecades al sud del cos sobirà i definint la terrassa inferior. La comunicació entre els dos recintes es faria mitjançant una escala d’accés i separats per un mur de factura similar a l’ubicat al nord de la sala residencial. Flanquejant aquest mur per l’extrem sud-oest s’aixeca una torre de planta quadrada, de la qual només es conserven parcialment les parets sud, est i oest. Adossades a la muralla hi ha un seguit d’edificacions d’època moderna interpretades com a habitatges.
Pel que fa a la cronologia, es pot considerar que en un primer moment ja hi hauria en l’indret del cos residencial una estructura que ocuparia les mateixes dimensions que l’actual, feta de carreus de mida mitjana col·locats de forma plana formant filades irregulars i units amb morter de calç. Aquesta estructura estaria dividida en dos pisos amb forjats de fusta, que posteriorment foren substituïts per volta de canó apuntada. Els autors de l’excavació proposen per a aquest moment inicial els anys 1065 - 1095, dates en què Galceran prestà jurament al comte de Cerdanya, Guillem Ramon. Més tard, cap a mitjans del segle XIII i vinculat a l’època de màxima esplendor del castell, s’observa una modificació de l’edifici. Segurament és en aquest moment quan es canvià la coberta, es reparà la muralla sud, es construí la capella de Santa Maria, i s’aixecaria la torre del sud-oest del recinte jussà com a fortificació i defensa del nucli habitat, en ple desenvolupament en aquest moment. És en aquest moment quan el llinatge de Pinós, propietaris del castell, el fan residència habitual. En època baixmedieval es reparen les parets sud i nord del cos residencial, s’hi obren finestres, es pavimenta una zona amb enllosat i es construeix una llar de foc adossada a la paret nord, totes elles construccions amb un aparell més simple.
També en aquell moment es construeix un pany de muralla que englobaria el recinte jussà i el sobirà, en què queden restes de merlets i del pas de ronda, tot aquest conjunt de últimes reformes datarien de mitjans del segle XIV. L’amortització i abandó del castell es realitzaria en el segle XVII, moment en què el castell està en mans dels ducs d’Alba.
Es un castell termenat, documentat el 1068 i 1095. L’any 839, Saldes és esmentat a l’acta de consagració de la catedral d’Urgell. 1068 i 1095, citacions històriques diverses. Segles XII al XV, altres notícies històriques diverses. El 1370, es fan obres al castell. Pel que fa al segle XVII, cal dir que el lloc pertany al Duc d’Alba. 
La primera referència documental la tenim compresa entre els anys 1068 i 1095, quan Galceran, fill de Sicardis prestà jurament de fidelitat a Guillem Ramon, comte de Cerdanya. Posteriorment entre els anys 1109 i 1117 es tornà a fer el mateix sagrament, aquesta vegada va ésser amb el comte Bernat Guillem; quan aquest darrer finà, passà a Ramon Berenguer III, comte de Barcelona. L’any 1165, n’eren senyors d’aquest castell en Galceran i Berenguera de Pinós, es creu que en aquesta època n’eren els castlans la família Saldes. Entre els anys 1162 i 1196, Galceran de Pinós jurà fidelitat al rei Alfons «el Cast», per aquest castell i d’altres. El succeí el seu fill homònim que l’any 1279 arrendà durant cinc anys els rèdits de Saldes.
L’any 1294, Galceran de Pinós i la seva dona Berenguera, varen ratificar a Jaume Marí, de Bagà, la batllia i el terme d’aquest castell. Un any més tard va ésser nomenat R. De Vallespirans com a governador d’aquest territori. L’any 1296, Galceran de Pinós donà a Jaume Digo, de Bagà, aquest castell amb la condició que hi fes estada permanent amb la seva família. Entre 1306 i 1316, aquest castell junt amb el de Bagà, Gavarrós i Gósol varen estar ocupats per les forces del rei Jaume II que estaven en guerra amb Pere I Galceran de Pinós. Quan aquest darrer finà, es produí una controvèrsia respecte de si calia retre homenatge al rei pels castells de Gósol, l’Espà, Saldes i Querforadat; els juristes sentenciaren a favor dels Pinós, ja que els tenien en propi alou, i no pas enfeudats pel rei. L’any 1324, morí el donzell Bernat de Gósol, que posseïa aquest castell entre d’altres en feu, pel baró de Pinós. El succeí la seva filla Violant que prengué la investidura de mà d’en P. de Santa Eulàlia. L’any 1326, els homes de Gresolet varen estar penyorats perquè no havien acudit al so que havia estat emès des del castell de Saldes. L’any 1344, el baró de Pinós arrendà aquest castell per 85 lliures. L’any 1357, Ramon Fortuny va ser nomenat batlle de Saldes per Pere III Galceran de Pinós. L’any 1370 es varen fer obres al castell, principalment a la residència del senyor.
En el fogatjament de 1365-1370 comptava amb 58 focs, també es troba inclosa aquí la parròquia de Turbaus. En el fogatjament de 1381, s’assigna al castell de Saldes, 36 focs. L’any 1383, Bernat I Galceran de Pinós, heretà del seu germà Pere aquest castell i jurà de guardar els privilegis de Saldes. L’any 1484, durant la revolta dels remences, aquest castell estigué en perill de ser pres pels pagesos. El segle XV acaben les referències històriques del castell, que perdé importància i inicià la seva decadència, El segle XVII Saldes figura com a possessió del duc d’Alba, a la sotsvegueria de Berga i la vegueria de Manresa. 
El 1966, hi ha obres d’excavació i de restauració pel Servei de la Diputació de Barcelona. L’octubre de l’any 2001 es va procedir a realitzar una intervenció consistent en un estudi d’interpretació, consolidació i excavació d’urgència, portada a terme per Pere Cascante per encàrrec de l’Ajuntament de Saldes a través de la Societat d’Arqueologia del Berguedà (Cascante, 2004). Es va excavar la sala principal, deixant al descobert el paviment de lloses. 

Octubre de 2017 / Elena Fàbregas i Jordi Gironès


+ fotografies: CastellsCatalans/Saldes
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Saldes
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat