dimarts, 8 d’octubre de 2019

Cinc Claus

Nom del castell: Cinc Claus
Data de construcció: XIV
Municipi: L’Escala
Comarca: Alt Empordà
Altitud: 5 m
Coordenades: E 3.100758 N 42.137363 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins el petit nucli de Cinc Claus molt proper a Sant Martí d’Empúries.
Castell de Cinc Claus és un castell del municipi de l’Escala declarat bé cultural d’interès nacional.
El primer esment de Cinclaus es documenta l’any 958 amb el text de Centum claves a les proves de jurisdicció, domini i successió en què el comte Gausfred reconeix aquest lloc com una de les nombroses propietats del latifundista Riculf.
L’origen etimològic de centum deriva de la centuriarització o parcel·lació del camp d’Empúries. Posteriorment, l’any 1402 apareix amb la forma Sinch claus en un registre dels pobles del comtat d’Empúries incorporats a la Corona pel rei Martí l’Humà. El 1633, en un document de l’arxiu municipal de l’Escala, es registra com Quinque clavibus. Respecte al castell, aquest es bastí al segle XIV sobre les restes d’una antiga vil·la romana, i havia estat possessió de la família Pau. Posteriorment, vers el segle XVI, passà a domini dels Margarit fruit de la unió de Pere de Margarit i Jerònima des Gallart, senyora dels castells de Sant Feliu de la Garriga, Empúries, Pelacalç, Cinc Claus i d’altres de la rodalia. L’any 1640, el castell va ser saquejat i cremat per les tropes de Felip IV de Castella a la Guerra dels Segadors (o de Secessió) com tots els llocs que posseïa Josep Margarit i de Biure, cap de les milícies de la Generalitat i figura molt important de la resistència catalana. Posteriorment, al segle XVII, a banda i banda del portal, es bastiren els masos Concas i Bassedes, i al mateix període, la torre defensiva queda integrada a la construcció del mas Piferrer.
Situat al nord-oest de la població de l’Escala i a uns dos quilòmetres d’Empúries, al veïnat de Cinc Claus. S’hi accedeix pel camí de Cinclaus a Empúries, força proper a la GI-623. Es tracta de les restes de l’antic castell de Cinc Claus formades per un portal i una torre de l’antiga muralla. El portal donava accés a l’interior del recinte des del sud, i actualment es troba adossat a les façanes de llevant i ponent dels masos Concas i Bassedes. És d’arc de mig punt bastit amb grans dovelles i carreus ben escairats als brancals. Per la cara interior, l’arc és de mides més grans, rebaixat i bastit amb dovelles més petites.
La torre està situada al sector est del veïnat, a poca distància del portal i integrada actualment al mas Piferrer o del castell. És de planta quadrada, distribuïda en tres pisos i amb la coberta a dues aigües de teula, restituïda en el moment d’integrar-se al mas. La façana de llevant presenta espitlleres a la planta baixa i, al pis, una finestra coronella gòtica formada per dos arcs apuntats, amb columneta i capitell decorat i cornisament a la part superior. L’obertura es repeteix a la façana nord. A l’interior, la planta baixa presenta volta de pedruscall. El parament és de carreuons perfectament escairats, disposats en filades regulars i amb les cantoneres ben delimitades. L’element ha experimentat diverses modificacions al llarg del temps.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Cinc_Claus
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Octubre 2019


tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Empúries


Nom del castell: Empúries
Data de construcció: XIII-XIV
Municipi: L’Escala
Comarca: Alt Empordà
Altitud: 14 m
Coordenades: E 3.118341 N 42.139623 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: Situat dins del nucli urbà de Sant Martí d’Empúries, al nord-oest de la població de l’Escala. Les restes estan situades al costat sud de la plaça Major.
Castell d’Empúries és un castell del municipi de l’Escala inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
El castell d’Empúries data, segurament, dels segles XIII-XIV. Apareix documentat en diversos moments: en 1285 hi feu calar foc l’almirall francès Guillem de Lodeva, en el context de lluita dels francesos contra Pere el Gran; el 1328 consta l’esment del “castro de Impuriis”, i el segle XV es troba documentat en relació a la guerra civil catalana. El 1467 fou pres per les forces de Joana Enríquez, però l’any següent va haver de rendir-se al duc de Lorena. Després d’acabada la guerra, el rei Joan II va fer donació del castell a Pere de Torroella. El 1640 fou saquejat per les tropes de Felip IV amb altres possessions de la família Margarit, que s’havia enfrontat al rei castellà. Es tracta, possiblement, de les restes del castell d’Empúries. Un petit castell, al cim del turó del poble de Sant Martí, es pot veure en un gravat francès del segle XIX, que publicà Jaubert de Passa l’any 1823.
El portal i el mur són els únics elements conservats de l’antic castell d’Empúries, situat prop de l’església. Les restes corresponen a un dels angles de l’edifici. El portal, elevat aproximadament un metre respecte del nivell del carrer, està format per tres arcs adossats: dos de punt rodó adovellats, de diferents dimensions (l’interior més petit) i separats per l’espai buit on es desplaçava el rastell, i un altre d’arc escarser també adovellat, situat a la part més interior. El mur, que hauria format part d’un edifici de planta rectangular, mesura aproximadament 1,5 metres de gruix, i està bastit amb carreus de pedra ben regulars a les cares interna i externa, amb la part interior omplerta de pedres sense desbastar lligades amb morter de calç.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_d%27Emp%C3%BAries
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Octubre 2019


+ fotografies: CastellsCatalans/Empuries
informació en PDF: CastellsCatalans/Empuries
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Sant Andreu

Nom del castell: Sant Andreu
Data de construcció: IX
Municipi: Ullastret
Comarca: Baix Empordà
Altitud: 54 m
Coordenades: E 3.079809 N 42.005888 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins de l’actual jaciment ibèric d’Ullastret.
Castell de Sant Andreu és una obra del municipi d’Ullastret (Baix Empordà) declarada bé cultural d’interès nacional. És situat al cim del puig de Sant Andreu, a la riba occidental de l’estany d’Ullastret, sobre les ruïnes de la ciutat ibèrica, avui parc arqueològic. El turó és coronat per l’edifici del museu i les seves dependències; en el mateix punt hi ha els vestigis del castell.
El «Castellum Uellosos» és un dels pocs testimonis de l’arquitectura militar d’època carolíngia ben documentats a Catalunya. Les ruïnes del castell, però, passen desapercebudes entre els visitants del jaciment, perquè estan integrades entre els vestigis d’època ibèrica i l’edifici on hi ha el museu monogràfic.
Pel que fa al moment precís en què fou creat Vellosos hi ha diverses possibilitats, entre el 761 i el 785. El vilar i el «Castellum Uellosos» amb el seu castellar apareixen documentats en diferents preceptes carolingis des de la primera meitat fins al final del segle IX. L’any 834 s’esmenten juntament amb el vilar de Celsà, que hom considerava antic, mentre que Vellosos es qualifica de petita vila nova. En aquest, i en els altres diplomes reials dels anys 844, 881, 886 i 899, Vellosos amb
el seu castell i el castellar són confirmats a la seu de Girona, mentre que en un altre diploma de l’any 899 apareixen relacionats amb propietats d’uns particulars. Pierre Bonnassie, (historiador, universitat de Tolosa) «destaca que la recuperació dels emplaçaments preromans fou una de les constants de la història del poblament català en els segles IX-X».
La construcció de «Castellum Uellosos» es pot deure a la reocupació, durant la consolidació del domini franc, d’antics establiments i «oppida» ibèrics, abandonats des de feia molts segles, disposats,
sempre, en llocs alterosos, fàcils de defensar, amb excel·lent domini visual. Aquest castell era punt avançat de vigilància i control d’un territori determinat i, sobretot, d’una via antiga i molt important, el camí d’Empúries, que posava en contacte una part considerable de l’actual comarca del Baix Empordà, la Selva i els territoris immediats de Girona, amb Empúries i l’Alt Empordà. Descompost l’imperi carolingi, després d’haver fet arribar la frontera a la Tordera i fins a Hostalric, un «castellum» d’aquestes característiques tenia una funció molt secundària que acabà perdent del tot quan, després de la conquesta de Barcelona, la frontera s’aturà al Llobregat. El castell es va desmantellar i fou abandonat al segle XI. Al segle XV les restes del castell es van convertir en el santuari de Sant Andreu de l’Estany fent referència a l’antic estany d’Ullastret Les restes visibles al cim del puig evidencien, malgrat que no són gaire importants, que el petit castell —poc més de 500 metres quadrats—, tenia una planta trapezoïdal amb quatre torres als angles. Les torres, unides per llenços espitllerats, eren cilíndriques o bé de planta semicircular.
L’actual museu, al sector que havia estat capella de Sant Andreu, presenta restes incorporades del costat septentrional del castell, amb el llenç més important que s’ha conservat de la fortalesa. El seu parament és visible des de l’exterior, en una alçada d’uns 5 m i una llargada de 12 m. És, però, més llarg, ja que al seu extrem de ponent no es pot veure perquè té afegides unes dependències de la nova construcció. Hi ha una rastellera de cinc espitlleres, emmarcades amb lloses estretes, bastament tallades. Per aquest motiu, no totes les sageteres són visibles a l’exterior. A l’interior de la sala del museu, antiga capella, hom les hi ha deixades remarcades, mentre que la resta del parament és remolinada. També a l’interior, sota el nivell de les espitlleres, hi havia una marcada banqueta longitudinal de sosteniment d’un trespol que fou eliminada rebaixant el mur en fer les obres del museu.
Han quedat testimonis de les quatre torres angulars; els vestigis de les dues de tramuntana formen part de l’edifici esmentat; les altres dues torres són fora, vers migdia. Les restes de la torre del nord-oest són les més minses. Es troben encastades a la façana de migdia de la casa del guarda —afegida a ponent del museu dins el conjunt de l’edificació—. Hi sobresurten uns rastres, pocs, del seu basament. El mur, corbat, té 1 m d’alçada. El castell tenia una porta i una portella. L’obertura principal se situava sobre el mur occidental, protegida per la gran torre de l’angle sud-oest. es pot veure encara unes poques filades del basament.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Sant_Andreu
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Octubre 2019

dimarts, 14 de maig de 2019

Tarrega

Nom del castell: Tàrrega
Data de construcció: XIII-XV
Municipi: Tàrrega
Comarca: Urgell
Altitud: 353 m
Coordenades: E 0.923700 N 41.542846 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: dins del nucli mateix de Tàrrega.
El castell de Tàrrega és un edifici de Tàrrega (Urgell), declarat bé cultural d’interès nacional. És situat en un petit turó a la zona sud-oest de la ciutat. Aquesta construcció esdevé l’origen fundacional del que es coneix com la vila medieval de Tàrrega, situada en una cruïlla de camins provinents de Barcelona, Tarragona i Balaguer, estratègica dins del territori.
La vila de Tàrrega nasqué al voltant del seu castell, possiblement d’origen àrab. El castell era un lloc avançat en la línia de frontera, ja que els sarraïns encara ocupaven les comarques de la Noguera i el Segrià. El castell fou conquerit pel comte Ramon Berenguer I de Barcelona, el qual l’any 1056 l’atorgà en esponsalici, dóna en perpetu i franc alou, a la seva esposa Almodis.
Així el castell passaria a ser de jurisdicció comtal exclusiva. El 1058, els comtes feren un conveni amb Ricard Altemir per «ipso castro de Tarrega»; Altemir s’encarregaria de la reconstrucció i defensa de la fortalesa i de la castlania. El 1069, la castlania fou encomanada a Miró Ricolf de Pinós perquè, juntament amb Pere Udalard hi tinguessin un petit exèrcit de vint homes. En aquell moment, Tàrrega era un lloc avançat de la marca del comtat d’Osona. El 1076 heretà el castell Ramon Berenguer II que, el 1078 cedí, a perpetuïtat, als germans Arnau i Guillem Guadall i successors, la vila, el castell i el terme de Tàrrega amb tots els drets i pertinences.
Des del segle XII es formà una piràmide feudal ben definida entre els diversos castlans que tenia el castell alhora i que, sovint, abusaren en el cobrament dels cens a la població. Els segles XII i XIII hi havia els Pinós com a titulars i per sota els Peramola. També es documenten els Santafé i els Torroja. El 1217, Agnès de Torroja es casà amb Ramon Folc IV de Cardona el qual s’integrà a la piràmide feudal de Tàrrega en un tercer esglaó. La castlania es vengué a Arnau Sort qui, l’any 1262 disposà que la seva part de castlania fos venuda a Guerau d’Aguiló, senyor de Talavera.
Fins a mitjan segle XIII, hi hagué els Granyena i fins a les primeres dècades del segle XIV, foren castlans Guillem Rufaca i els seus descendents. Altres llinatges que compartiren la castlania foren Oluja, Anguera, Montserrat i Clariana. En molts casos, es tenia la castlania només com a renda, sense viure a Tàrrega.
El castell de Tàrrega va romandre sota el domini eminent de la monarquia tot i la fragmentació de poders i interessos dels castlans. El rei Jaume I atorgà l’any 1242 els estatuts i costums pels quals s’havien de governar la vila, el castell i el terme. Sota Pere III, a mitjan segle XIV, es restauraren murs i valls del castell i de la vila, que foren afectats pels successius conflictes bèl·lics vinents que patí el Principat. El castell va perdre la seva funció defensiva durant el segle XVII i la va recuperar, puntualment, al segle XIX, durant les guerres carlines.
L’any 1984, l’Ajuntament de Tàrrega comprà les ruïnes de l’antic castell. Les excavacions arqueològiques portades a terme al castell després de la seva adquisició per part de l’Ajuntament han permès documentar diferents elements del castell. En un moment posterior al segle XV es documenta un context d’obres generalitzat, moment en què es construeix el potent mur de tancament sud, posterior a la amortització de la cisterna, datada entre els segles XIV-XV. També es documenten murs dels segles XVIII-XIX, lligats amb les Guerres Carlines i amb els usos posteriors del castell.
Presenta un estat de conservació força dolent degut a les nombroses transformacions experimentadesal llarg del temps i a l’espoli sofert després del seu abandó. Els elements més antics del castell són les estances situades al sector SE, datables entre els segles XI i XII, i una cisterna amb poude captació que ocupa bona part de la plataforma inferior del castell. Aquesta fa 4,5 m de profunditat, 8 m. d’amplada i 12 m. de llargada i la seva cronologia es trobaria al voltant del segle XIII. L’estructura amb més entitat conservada és el mur de tancament sud, del segle XV, amb una amplada de 3,5 m. i fet amb blocs ben escairats lligats amb morter. El tram superior d’espitlleres d’aquest mur, juntament amb la resta de murs de tancament, són obra del segle XIX. L’espai interior del castell manté una àmplia zona de pati d’armes, envoltada per dependències.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_T%C3%A0rrega
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Maig 2019


+ fotografies: CastellsCatalans/Tarrega
informació en PDF: CastellsCatalans/Tarrega i Muralles
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Arbeca

Nom del castell: Arbeca
Data de construcció: XIII-XV
Municipi: Arbeca
Comarca: Garrigues
Altitud: 353 m
Coordenades: E 0.923700 N 41.542846 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat damunt del mateix poble d’Arbeca.
El castell termenat d’Arbeca era situat en el cim del tossal que domina el poble, a l’extrem sud-est de la comarca. Les escasses restes que se’n conserven es troben molt malmeses per la construcció, a finals del segle XIX, dels dipòsits municipals d’aigua (1898) i, a mitjan segle XX, de l’escola del poble (1945). Era un magnific edifici renaixentista, amb quatre torres d’angle i una gran torre central. Al voltant del pati central s’articulaven diversos espais i el recinte castral continuava en tota la banda oest amb una altra sèrie d’edificacions, entre les quals es trobava l’accés principal al recinte. Es conserva part de la muralla, d’una torre rodona amb base atalussada, el sòcol d’una altra i part dels murs atalussats de la base. L’aparell és de carreus proporcionats i ben treballats. En algunes parts la muralla ha estat foradada i hi ha coberts i magatzems.
El 1156, Berenguer de Tarroja, conseller del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV va obtenir la jurisdicció del lloc d’Arbeca, segurament per cessió del mateix comte, però no és fins al 1225 que apareix el primer esment del castell en el testament de Guillem Roca. El fill de Berenguer de Tarroja, Ramon, heretà el feu a títol de baronia i el llegà al seu fill Hug, comte de Solsona. Per la seva banda, aquest deixà a la seva neboda Agnès de Tarroja les baronies d’Arbeca i Tarroja. L’any 1218, amb el casament de Ramon Folc IV de Cardona, fill i successor del vescomte Guillem de Cardona, i Agnès de Tarroja, la senyoria del castell d’Arbeca passà a formar part de les possessions de la casa dels Cardona que hi establiren la seva residència habitual. Els Cardona van viure a Arbeca fins al segle XVII i els seus successors, els ducs de Medinaceli, foren senyors d’Arbeca fins a la fi de l’antic règim. 
Les restes que es conserven de l’antic castell palau dels Cardona demostren la seva importància. L’edifici que va restar dempeus fins a mitjan segle XIX fou construït a cavall dels segles XV i XVI. Era l’època del final del gòtic i del començament del renaixement. La seva construcció s’inicià a partir de 1475 per ordre del duc Joan Ramon Folc III de Cardona. El 1497 hi treballava el picapedrer de Montblanc mestre Miquel i el 1501 el també picapedrer Domènec Llopis. S’hi treballà durant tot el primer terç del segle XVI. Es disposa d’una detallada descripció de les estances del castell escrita el 1553. Disposava de quatre torres cantoneres i una gran torre de l’homenatge. En aquest castell s’hi hostatjaren personatges com el príncep arxiduc Felip el Bell o el rei Felip II. Entre els segles XV i XVIII el castell d’Arbeca té gran fama entre viatgers i la noblesa, com fan evidents les nombroses referències a la seva espectacularitat i bellesa recollides en la documentació. De les fames llegendàries que s’atribueixen a l’edifici destaca l’existència de tantes finestres com dies té l’any, cadascuna amb una reixa daurada. Quan la senyoria passà als ducs de Medinaceli, al segle XVII, s’inicià el procés de degradació del castell que, tanmateix, es mantingué dempeus fins a mitjan segle XIX. Malgrat tot, el 1845 Pascual Madoz esmentava que les restes del murs, torres i altres estructures del castell-palau encara es trobaven en bon estat. Amb motiu de la guerra dels Segadors, la vila fou fortificada i el 1646 fou conquerida pel Marquès de Leganés en nom de Felip IV. Tant en aquesta guerra com en la de Successió (1701-14) sembla que fou important el paper del castell d’Arbeca. El 1851, el duc de Medinaceli va vendre el castell que fou gairebé del tot enderrocat per a utilitzarne els carreus.
Tot allò que avui es pugui observar de la fortificació d’Arbeca correspon a la fase construïda al segle XVI o a moments immediatament anteriors o posteriors a aquella centúria. Es conserven visibles parcialment els fonaments de les torres meridionals i restes del llenç de muralla que les unia, així com la torre nord-oriental Aquesta darrera és la construcció més ben conservada de les antigues edificacions del castell-palau. Es tracta d’una gran torre de planta circular de base atalussada, bastida amb carreus proporcionats i ben treballats de pedra calcària i lligam de morter que conserva els arrencaments dels límits septentrional i oriental de les muralles del perímetre central del castell. Gràcies a diverses planimetries antigues es coneix bona part de la planta d’aquesta construcció. En aquest sentit, cal esmentar els gravats de l’enginyer militar i dibuixant francès Sébastien de Pontault de Beaulieu, que daten de mitjans de segle XVII. Així mateix, es compta amb el plànol de l’arquitecte Josep M. Vives i Castellet realitzat pel Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Mancomunitat de Catalunya l’any 1919. Així, s’observa que es tractava d’una gran construcció amb un nucli central de planta quadrangular, una torre circular en cadascun dels quatre escaires i una torre quadrangular al centre dita de l’Homenatge. Es coneix el nom de tres torres cantoneres (del Porgador, dels Vents i de les Dones).
Sembla que al voltant d’un gran pati s’articulaven diversos espais quadrangulars, un dels quals corresponia a l’església de Sant Jaume, antiga parròquia d’Arbeca fins a la seva destrucció a principis de segle XVIII en la Guerra de Successió. El recinte castral continuava en tota la banda oest amb una altra sèrie d’edificacions, entre les quals es trobava l’accés principal al recinte que es feia salvant el fossat pel portal dels Tres Reis mitjançant un pont llevadís. Es conserven nombroses dades documentals que fan constants referències a construccions, remodelacions, reconstruccions, etc. duts a terme al castell des de mitjan segle XV i, sobretot, durant el primer terç del segle XVI. És així com es coneix tota una nòmina de mestres d’obres, picapedrers, fusters i altres artesans que treballaren en les obres del castell-palau. D’aquesta llarga relació sorprèn la presència destacada i constant de constructors d’origen francès. De 1553 data un inventari de l’edificació en què es detalla el contingut i s’esmenten les estances de la fortalesa (cambres, rebosts, cavalleries, forns, cellers, guarda-roba, cuina, menjador, capella, etc.).

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_Palau_d%27Arbeca
Elena Fàbregas i Jordi Gironès /Maig 2019


+ fotografies: CastellsCatalans/Arbeca
informació en PDF: CastellsCatalans/Arbeca
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

dimarts, 9 d’abril de 2019

Sant Miquel

Nom del castell: Sant Miquel 
Data de construcció: XV-XIX 
Municipi: Celrà 
Comarca: Gironès
Altitud: 385 m 
Coordenades: E 2.861982 N 42.006929 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: per accedir-hi cal prendre la carretera GIV-6703 que va al santuari dels Àngels. Passat el km.5 hi ha la Casa de les Figues, punt de referència per agafar una pista que surt per l’esquerra de la carretera i que ressegueix la carena sempre en direcció nord fins a Sant Miquel, passant per les masies de ca la Ferriola i can Mistaire Vell. 
El castell de Sant Miquel conforma un conjunt arquitectònic al cim del puig o muntanya de Sant Miquel, a cavall dels municipis de Girona i Celrà (el Gironès). La seva ubicació al cim permet el control sobre grans extensions del territori. La seva adscripció administrativa és controvertida alternant-se entre Celrà i Girona, en època medieval, moderna i contemporània sembla estar més lligat a la parròquia i municipi de Celrà, tanmateix al principi de la transició democràtica espanyola sembla produir-se un canvi d’adscripció en favor de la capital comarcal, fet en disputa. Aquest conjunt, envoltat per un fossat, inclou una ermita, dita de Sant Miquel Arcàngel, i una torre de base quadrada. El lloc és un perfecte exemple de la reutilització successiva d’aquest espai al llarg del temps per raó de les necessitats canviants. El cim de 385 m, està inclòs com un dels 100 cims de la FEEC. 
m creu que ja hi havia una construcció fortificada durant l’edat mitjana, de datació incerta, per la presència de dues cisternes, una d’elles parcialment destruïda per la construcció del fossat i la presència d’un pany de mur amb restes de torre semicircular associada. Aquests elements podrien pertànyer a un edifici anterior a l’ermita, bastit probablement amb finalitats militars i de vigilància, la cronologia exacta del qual ens és desconeguda. Tanmateix, els primers registres històrics parlen d’aquest lloc a mitjans del segle xv per l’inici de la construcció d’una ermita dedicada a santa Maria i sant Miquel Arcàngel. 
L’ermita té una sola nau i l’absis és poligonal aprofitant el basament de la torre circular prèvia. La nau fou ampliada cap al segle XVIII. A l’exterior de l’ermita hi havia un campanar d’espadanya al mig de la nau i la coberta, inicialment d’arcs de maons, fou substituïda per una volta de pedra. Es consideren del mateix període les restes de les dues cisternes quadrangulars i un pany de mur relacionat amb el basament de la possible torre. Torre telegràfica i murs del castell. Sembla que aquesta ermita va tenir ermitans entre els segles XVI i XVIII, probablement de forma continuada. 
Tanmateix, durant la Guerra del Francès el lloc fou ocupat per les tropes del Primer Imperi Francès com a part de les operacions del segon setge de Girona de 1808, L’agost d’aquell any, el lloc fou atacat per forces de miquelets dirigides per Joan Clarós, provinent del lloc proper dels Àngels, foragitant les tropes que es retiraren a Campdorà (combat del 16 d’agost). De nou fou objecte d’apreciable atenció militar durant les operacions preparatòries del setge de Girona de 1809, quan unes cent unitats de tropes del terç de Vic hagueren de retirar-se enfront d’uns cinc-cents homes de l’exèrcit francès (9 de maig) que s’hi atrinxeraren. Les espitlleres visibles avui en dia a l’absis i mur lateral, corresponen a aquest període. Passada la Guerra del Francès l’ermita sembla destruïda. 
Torres de telegrafia òptica: El 1848 les restes de l’ermita de Sant Miquel van ser aprofitades per bastir-hi dues torres de telegrafia òptica. La torre de telègraf òptic, al costat sud de l’ermita, és de planta quadrada amb basament atalussat i presència de diverses espitlleres. El conflicte de la Guerra dels Matiners (segona carlinada, 1846-49), va posar en evidència la necessitat del nou estat liberal de tenir una xarxa de comunicació ràpida i segura per a controlar un país revoltat i convuls. S’instal·là sobre les ruïnes de l’absis de l’ermita una torre de la línia militar de telegrafia òptica Madrid-Frontera francesa. A més, al costat, també s’hi construí una torre de nova planta corresponent a la línia civil de la telegrafia òptica. Aquesta torre era de planta quadrada i tenia una entrada a la primera planta, una segona per les comunicacions i la terrassa per als aparells. Tot aquest conjunt fou fortificat i s’hi construí el fossat perimetral. Aquestes dues infraestructures resultaren obsoletes en poc temps per la posada en funcionament de la línia de telègraf elèctric el 1856 passant les instal·lacions a control de la Guàrdia Civil. 
La pujada al castell de Sant Miquel des de la Vall de Sant Daniel (Girona) ha esdevingut molt transitada des de l’any 2010, tant a peu com en bicicleta de muntanya, especialment els caps de setmana. La vista que hi ha des de dalt de la torre és de 360 graus, i abraça tota la Costa Brava, des de Pals, tot el Pirineu, les Guilleries, el Montseny, la plana del Gironès i les Gavarres, amb el seu punt culminant del Puig Alt (Sant Martí Vell, amb el Santuari dels Àngels). 

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_ de_Sant_Miquel_(Giron%C3%A8s) 
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / abril 2019

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

dimarts, 12 de març de 2019

Vilves

Nom del castell: Vilves
Data de construcció: XII
Municipi: Artesa de Segre
Comarca: Noguera
Altitud: 351 m
Coordenades: E 1.082473 N 41.917596 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat al nucli de Vilves pertanyent a Artesa de Segre que es troba a 3 km de distància.
El castell de Vilves és un edifici de Vilves, del municipi d’Artesa de Segre, declarat bé cultural d’interès nacional
Les referències documentals sobre aquest castell són escasses. Vilves s’incloïa dins el dominis dels vescomtes d’Àger, atès que era una fortalesa o torre dependent del castell d’Artesa. La primera referència que hem pogut recollir data del 1119. Es tracta de la infeudació que féu el vescomte Guerau Ponç II de «ipsa turre de Vidoves» a un tal Pere Bonfill que li prestà homenatge pels castells de Montmagastre i Gavarra. El vescomte Guerau II de Cabrera, al seu testament de 1131 deixà al seu fill Ponç els castells de Vilves, Collfred i Anya, entre altres. El 1190, Sança de Rubió concedí als hospitalers de Sant Salvador d’Isot el delme del que ella posseïa en terme del castell de Collfred i el dret i els usatges dels molins i del castell del poble de Vilves. Tant Collfred com Vilves consten especialment indicats entre els llocs del comtat d’Urgell, en la vinculació en favor de la Corona, el 1328. Ambdós llocs foren assignats pel comte d’Urgell Jaume el Dissortat a la s eva germana Elionor. El rei Ferran d’Antequera, després de la derrota de Jaume d’Urgell, els donà a Francesc de Vilamarí. El 1476 s’establiren pel sector uns capitans de mercenaris. Consta que l’any 1532 el monestir de Santa Maria de Montserrat comprà els llocs de Vilves i Collfred amb la jurisdicció civil i criminal per 3.900 sous. A partir d’aquest moment, Vilves es mantingué sota el domini de l’abat de Montserrat fins al segle XIX.
Al poble de Vilves hi ha una torre i també restes de 8 filades d’un mur fet amb un aparell semblant al de la part inferior de la torre. Aquest mur podria ser una part del recinte del castell o d’una fortificació més àmplia. La torre és de planta gairebé quadrada. A l’exterior, les parets fan 5 m d’ample –d’est a oest– i 5,25 m de llarg. Actualment té una alçada d’uns 10 m; a començament del segle XX fou, però, escapçada. Sembla que inicialment tenia tres compartiments interiors. La cambra inferior fa només 140 cm d’ample per 180 cm de llarg; el gruix de la paret oest en aquest nivell inferior és de 180 cm. És coberta amb un trespol de bigues. A uns 5 m hi ha una segona cambra més espaiosa que la inferior coberta amb una volta de canó. En aquest nivell hi havia una porta, ara una mica malmesa, oberta a la cara sud, acabada amb una llinda monolítica, rectangular; el muntant est també és una gran pedra. Pel damunt d’aquesta cambra n’hi havia una altra que fou enderrocada. Era acabada amb una volta. 
Pel que fa a l’aparell constructiu, hi ha una notable diferència entre la part inferior i la superior. Tot l’edifici es fet amb carreus ben escairats però els 5 m inferiors estan construïts amb carreus molt grans (30 cm x 60 cm). Això planteja un problema a l’hora d’establir la datació. Es pot suposar que aquesta part inferior i el mur amb 8 filades de grans carreus que hi ha uns quants metres cap a l’est fou feta en època romana tal com suposà Pita Mercé que cregué que era una possible torre romana reaprofitada en època medieval. Una altra possibilitat és que aquestes construccions fetes amb carreus molt grans i ben escairats siguin d’època musulmana. Finalment, una tercera possibilitat és que tota la torre hagués estat feta als segles XII o XIII. Sigui com sigui, segurament la part superior fou feta després de l’any 1000.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/C astellde_Vilves
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Març 2019

+ fotografies: CastellsCatalans/Vilves
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Vilves
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat