dijous, 21 de gener de 2010

Tagamanent

Nom del castell: Tagamanent
Data de construcció: segle X
Municipi: Tagamanent
Comarca: Vallès Oriental
Altitud: 1.056 m
Coordenades: E 441560, N 4622175 (ED50 UTM 31N). Longitud: 02° 17' 45.6" Latitud: 41° 44' 50.6" (ETRS89 Geodèsiques)
Com arribar-hi: s’hi pot accedir a través d’una carretera asfaltada gairebé fins dalt de tot, la qual surt del poble de Tagamanent, arran del Congost, i  duu a les masies de Bellver i Ca l’Agustí.

El lloc que es trobava dins el comtat i bisbat d’Osona, era un indret fronterer i per això sortia sovint esmentat en la documentació.
Pertanyia a la casa vescomtal dels Cardona i després fou lloc de domini reial.
El penyal del Tagamanent, de característica silueta, s’aixeca com un sentinella gegantí per sobre del Congost, fent-se ben visible de tot el Vallès i de la Plana de Vic. Forma l’últim contrafort del massís del Montseny, al final de la llarga planura del pla de la Calma, abans de l’engorjat del Congost. Aquesta estratègica situació entre el comtat d’Ausona i de Barcelona li ha valgut la importància històrica i l’interès dels comtes i reis per no perdre la seva possessió. Sempre ha pertangut al bisbat de Vic i al seu comtat històric; així, consta en la llista de castells ausonencs empenyorats per la comtessa Ermessenda al seu fill Berenguer, l’any 1023, i, més clarament encara, Tagamanent encapçala la llista de castells estrictament ausonencs donats en dot pel comte Ramon Berenguer III a la seva filla Maria Roderic, l’1 d’octubre de 1107, en casar-se amb el comte Bernat de Besalú. Tanmateix, des que el rei va tenir-ne el domini directe en el segle XIII, hom tendí a  considerar-lo inclòs en la vegueria del Vallès.
No hi ha dubte que el castell es trobaria al bell cim del Tagamanent, en l’extensa planura on resta encara l’antiga parròquia, santuari de Santa Maria de Tagamanent, amb les restes del casal rectoral; però, no hem sabut veure ni un sol vestigi de la seva edificació medieval.
El planell superior de Tagamanent té comptadíssims punts d’accés i, per tant, era lloc fàcilment defensable. Els documents, en parlar de l’església de Santa Maria, clarament diuen «ecclesiae de Castro Tagamanent»; afegim que un capbreu, de l’any 1372, concernent al mas Prat —masia avui desapareguda, situada sota mateix del turó on hi ha la parròquia— al·ludeix a «ipso Prato subtus castri de Tagamanent».
Les més antigues referències, les dóna el fons històric de l’Arxiu Capitular de Vic: dos documents dels anys 945 i 947, respectivament, esmenten terres i vinyes — deixades a la catedral de Vic pels preveres Nectar i Dacó— que es trobaven «in cornitatu Ausona, in terminio de castro Tagamanent», la primera a la Vallmagna i la segona a la vila Molar.
La situació estratègica d’aquest castell féu que els comtes de Barcelona en reclamessin sovint la potestat i no permetessin als Cardona de fer-se’n amb la total propietat. El 1231, Jaume I l’empenyorava a Ramon Folc de Cardona, pel deute de 2.500 morabatins que els Cardona havien deixat a Jaume I i al seu pare, i en 1268 el propi Jaume I en reclamà la potestat a Ramon Folc de Cardona. Per fi, l’any 1269 el rei Conqueridor en recobra la total potestat i domini, donant al vescomte de Cardona 15.000 sous. D’ençà, el castell va ésser considerat lloc reial i els reis n’encomanaren la batllia i l’administració a diferents senyors durant el segle XIV i següents.
El 22 de març de 1382 el rei Pere el Cerimoniós va vendre el castell de Tagamanent a Berenguer d’Hostalric, i al setembre de 1463, el castell acredità la seva posició estratègica.
A partir del segle XVI desapareix tota informació sobre el castell i els seus castlans, per la qual cosa se suposa que va deixar de tenir cap mena de funció castellera i va acabar enrunat.
L’església se cita per primer cop el 993, quan el comte Borrell li va cedir uns alous situats al Congost. Pertanyia, com el castell a l’alt domini dels vescomtes d’Osona, més tard de Cardona, i el 1098 el vescomte Folc II, que també era bisbe de Barcelona, la va cedir a l’abat Begó de Santa Fe de Conques (Llenguadoc) perquè hi fundés un monestir filial. Folc II va morir un any més tard i, com que probablement els seus nebots no devien estar d’acord amb la donació que havia fet, el monestir no va arribar a estar en poder del monestir de Conques, sinó que va passar a formar part del de Sant Pere de Casserres, que era propietat dels vescomtes de Cardona.
Al llarg del s. XVI es van fer algunes petites obres de manteniment de l’edifici i el van dotar d’alguns retaules nous. L’any 1578 es van iniciar un seguit de reformes que van durar fins el 1619 i que van representar una gran remodelació de l’edifici. Així s’hi van afegir dues naus laterals i la capella del Roser, es va eliminar el campanar d’espadanya i se’n va construir un de planta quadrada i se’n va refer la coberta. A partir de mitjan s. XVIII, tot i que s’havia construït la casa rectoral, l' església va entrar en un progressiu estat d’abandonament que es va accentuar a l’inici del s. XIX. Cap al 1940, la parroquialitat es va traslladar a la capella de Santa Eugènia del Congost.
Va ser restaurada per la Diputació de Barcelona, que des de fa alguns anys n’és la propietària. De la construcció romànica es conserva una part dels murs de la nau central coberta amb volta de canó seguit apuntada.

Nota: la major part de l’escrit ha estat extret del Volum II de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1969.
Jordi Gironès i Vilardebò / gener de 2010

+ fotografies : CastellsCatalans/Tagamanent