dijous, 1 de juny de 2006

Castellvell de Rosanes (Baix Llobregat)


El castell de Castellvell es troba situat a una altitud de 369 metres en una estratègica situació dominant el pas pel corredor de la depressió penedesenca i alhora controlant el pas pel curs del Llobregat camí de Barcelona.
Des de la seva privilegiada situació hi ha una bona visió sobre els altres castells de la marca del Penedès i ben a prop seu hi ha els castells menors del Pairet i de Rocafort, edificats posteriorment.

El nom de Rosanes prové del cognom originari Rodanes (aquesta denominació fou també la primitiva del castell d’Eramprunyà) i Castellvell derivà amb el temps a Castellví, topònim que trobem a Castellví de Rosanes i Castellví de la Marca, si bé la denominació de «vell» té diverses teories. Una d’elles és la necessitat de diferenciar-se del proper castell de Rosanes (o del Pairet), edificat posteriorment. Una altra es deu al fet d’existir uns fonaments romans, i la darrera és la que fa referència a la reedificació del castell primitiu (o vell) després de la seva destrucció feta per Almançor (985). Actualment també és conegut com a Castell de Sant Jaume.

La primera notícia documentada del castell es remunta al 963 com a «Castrum Vetulo» (Vell), sortint esmentat el personatge Gilelmus com a senyor del castell en una escriptura de confirmació de terres feta al monestir de Sant Cugat.
Aleshores, els castells i possessions de Castellví de Rosanes i Castellví de la Marca pertanyien a una mateixa família «els Castellví o Castellvell». Aquesta família tingué molta influència a la cort comtal i la ciutat de Barcelona.
La baronia de Castellvell comprenia els municipis actuals d’Abrera, Castellbisbal, Castellví de Rosanes, Martorell, Sant Andreu de la Barca, Sant Esteve de Sesrovires i Olesa (1076).
Tot i això, el seu origen cal vincular-lo al procés de fortificació de tota aquesta zona, especialment intens a les darreries del segle IX i, encara més, als inicis del X. És el moment que veiem aparèixer a la documentació els castells de Masquefa, Gelida, Subirats, etc., i que hem de relacionar amb un procés de reorganització del territori i de consolidació del que serà l’administració alt-medieval i crearà les bases del procés posterior de feudalització.
L’any 1474, però, el rei Joan II vengué la baronia al cavaller Lluís de Requesens de Soler.
Aquesta família s’entroncà per casaments amb la dels Zúñiga i posteriorment amb la dels Fajardo (marqués de Vélez, cap de l’exèrcit del duc d’Olivares).
El 1714 el brigadier filipista Diego González atacà la vella fortalesa deixant-la molt malmesa.

El Castellvell de Rosanes, malgrat la seva extraordinària importància històrica i el seu interès arqueològic, és un monument desconegut i immers en un greu procés de degradació.

Pròpiament hem de diferenciar en l’estructura de la fortificació un seguit de cercles que, en el cas dels dos primers, són concèntrics.
La fortificació medieval s’organitza a partir d’un nucli inicial constituït per una torre circular de deu metres de diàmetre (1), l’origen de la qual es remunta a l’època romana. Molt arrasada actualment, la datació de la torre no es pot precisar, però no seria estranya per als inicis del segle I. Sobre la seva funcionalitat no es té un coneixement precís, però domina clarament la connexió entre la vall de l’Anoia i la del Llobregat pel pas de la vall de Palau, a Sant Andreu de la Barca, enllaçant amb el pas de barca del Llobregat, documentat posteriorment. 
Pel que fa a la fortificació medieval, aquesta creixerà progressivament a partir de l’adossament a la torre romana i especialment al costat de migdia (2). L’obra que resta en peu, molt degradada en els darrers anys, és construïda amb la tècnica d’opus spicatum, característica d’aquest període alt-medieval.
La torre romana molt possiblement va ser realçada, però d’això no en resta testimoni.
Tot sembla indicar que també al vessant sud es va formar artificialment una plana (3) mitjançant la construcció de murs per a sustentar-la; el seu origen és possiblement romà i definiria el perfil del segon recinte per aquest sector. Pel que fa al vessant nord, l’obra visible cal atribuir-la ja a l’època romànica, sense deixar de costat la presència d’alguns sectors d’obra d’opus spicatum. La resta de construccions que es basteixen a l’interior d’aquest segon recinte (4) i al redós del primer presenten una tipologia constructiva ja més pròpia de l’obra gòtica. Els dos arcs conservats fins els anys 1960 n’eren un bell testimoni.

El tercer recinte, que ja no envolta totalment els altres dos, és situat al vessant nord del puig que acull la fortificació i està limitat per una bestorre i un llenç de muralla a banda i banda (5). A l’extrem est d’aquesta es conserven les restes, molt exigües, de l’antic portal de l’Entallada (6), des d’on es tenia accés al recinte fortificat o al quart recinte (7).
Tot el conjunt cal datar-lo també com d’època gòtica. L’espai del tercer recinte, que havia d’acollir també un seguit d’edificacions, és ara ocupat per l’amuntegament de runes.
El quart recinte, el de major perímetre, ressegueix tot el perfil del llom del puig sobre el que s’assenta el castell. L’accés, com ja hem assenyalat, es feia des del portal de l’Entallada (6). La major part de l’obra visible sembla atribuïble al període gòtic, tot i que no s’ha pogut fer un estudi detallat per l’abundosa vegetació existent.
A l’interior del recinte es localitzen un seguit d’indicis que posen de manifest l’existència de diverses construccions (8), moltes d’elles segurament de fusta. La seva datació és dificultosa, però cal suposar sense massa por d’equivocar-se que corresponen en alguns casos a tancats i en altres a habitatges.
Es tractaria de l’assentament del poblament agrupat de Castellví, l’origen del qual es pot situar amb versemblança al període alt-medieval.
La major part d’aquests indicis corresponen a forats circulars, a l’entorn de 15 cm de diàmetre, excavats a la roca. S’hi aprecien altres de rectangulars i encara uns tercers, en una roca, que són clara evidència de l’encaix de diverses bigues per formar un cobert.

Sant Jaume de Castellví de Rosanes és una petita capella situada al pla de sota el castell.
L’edifici és molt simple, amb una nau rectangular i un absis semicircular, decorat a la part exterior amb arcuacions llombardes, i amb una entrada lateral amb arc de mig punt. La porta d’entrada que hi ha al costat dels peus és posterior, possiblement del segle XVII o XVIII. Presenta dues finestres al costat de migdia i una al centre de l’absis. Actualment és abandonada i solament s’utilitza com a magatzem. Tot el parament exterior va ser arrebossat modernament, amagant els carreus de l’obra romànica. La data de la seva construcció cal situar-la al darrer quart del segle XI tot i que s’ha volgut relacionar amb la victòria sobre els almoràvits, els quals van realitzar diverses incursions al Penedès el 1107 i el 1114-1115.

Nota: per fer aquest escrit he recollit la major part de la informació històrica de l’escrit sobre Castellvell de Rosanes del volum I de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1967 (segona edició del 1990), i la resta del fulletó Castellví de Rosanes editat pel Centre d’Estudis Martorellencs.

Jordi Gironès i Vilardebò / juny de 2006