Piera

Nom del castell: Piera
Data de construcció: X
Municipi: Piera
Comarca: Anoia
Altitud: 275 m

Coordenades (Geogràfica -  ETRS89) E 1.741651 N 41.515965

Com arribar-hi: està situat prop de l’església de Santa Maria, al final del carrer Major, en la zona del casc antic de Piera, vila i municipi de la comarca de l’Anoia.

El castell termenat de Piera (el castrum Apiaria, anomenat primerament de Fontanet) és documentat des de l’any 955, i ocupà el lloc d’un poblat ibèric.

Alguns historiadors li suposen un origen romà, fet no provat documentalment. El nom deriva del llatí Apiaria «abellars». Des del 963 al 1010 pertangué al monestir de Sant Cugat del Vallès. Passà al vescomtat de Barcelona i, el 1030, Udalard, que l’havia rebut del seu pare, el vescomte Guitard, el vengué a la seva muller Riquilda. El 1063 és propietat de Ramon Berenguer I i també el posseïren els seus successors de la Ciutat Comtal, com a senyors jurisdiccionals de la vila i terme de Piera.

Jaume I va fer repetides visites i estades al castell de Piera, i la més llarga fou la d’agost-desembre de 1268. El 1264, el rei Conqueridor lliurà un privilegi a favor dels seus vassalls de Piera per a poder resoldre a la vila mateix les causes i els plets que els afectessin. 

Jaume I, el 1285, va cedir Piera al monestir de Poblet, però, usant una salvaguarda, el 1291, fou reincorporat a la corona per Alfons II. El 1280, el rei Pere II havia donat Piera a Guillem Ramon de Cardona. Després passà al comtat d’Urgell i, per herència, la rebé el comte Jaume, el darrer de la nissaga.

Li fou confiscat pel rei Ferran d’Antequera, mort a Igualada el 1416. El successor, Alfons IV, el Magnànim, el 1431, féu venda de la baronia de Piera —però conservà el castell, que no sortí mai de mans de la monarquia— al monestir de Pedralbes, amb la jurisdicció alta i baixa, civil i criminal i el mer i mixt imperi.

La primera abadessa i baronessa de Piera va ser Elisenda de Montcada, fundadora de la comunitat de les monges clarisses, que morí el 1447. El març de 1461, Joana Enríquez, muller de Joan II, es refugià al castell de Piera. El monestir de Pedralbes va perdre temporalment el domini de Piera i la comunitat de religioses fou castigada per haver proporcionat recursos als consellers barcelonins i, per aquest motiu, el rei Joan II va donar a Pere Daura, en temps de la guerra, la senyoria baronial pierenca.

El 1472, al final de la guerra civil catalana, el monestir de Pedralbes fou el lloc de reunió de Joan II amb els consellers de Barcelona per establir les condicions de la capitulació de la Ciutat Comtal, i el 7 de maig de 1531, quan era abadessa i baronessa Teresa de Cardona, una comissió de vassalls de Piera tingué una audiència amb Carles V, de visita a Barcelona, i el monarca els va confirmar que havien de pagar el delme de totes les collites, com sempre, i no solament del pa i del vi, com ells pretenien.

La senyoria del monestir de Pedralbes, el 1756, va obligar que Piera només pogués emprar en el seu escut i els seus segells la divisa del monestir, mentre que els consellers pierencs defensaven l’heràldica monàrquica de les barres de Catalunya i Aragó i l’albarda amb el soldat que la portava, cosa que no els fou permesa per l’autoritat monacal.

En arribar l’hora de la desamortització, el 1832, el castell de Piera es convertí en propietat de Ventura de Viala, baró d’Almenar i notari de Tàrrega, descendent dels Curtibus o Sescorts ja que l’última Sescorts es casà amb un Aguilera al segle XVIII. Mitjançant una concòrdia amb el seu cosí Pere Vallès Sescorts en va ser l’hereu. Segons consta al «Nobiliario de los Reinos y Señoríos de España», por D.Francisco Piferrer (Tomo II, pàgina 106, Núm. 832 Madrid, 1857) i a l’Enciclopèdia Catalana, els Viala ja havien emparentat amb els Sescorts quan al 1333 Ana Maria Sescorts es casà amb Ramon de Viala, ambaixador del rei a Tunísia.

L’Any 1916 Ramon de Viala i d’Ayguavives, Baró d’Almenar, deixà enllestida una restauració magnífica. Encara avui en dia es conserva una placa que commemora la restauració. Més endavant va passar a mans, successivament, de Pere Forns i Caralt, de Joana Gener i de Just Oliveres i Llopart, que ho fou fins a les darreries del segle XX. Els seus propietaris actuals, és la família Oliveras Sastre-Marqués.

El castell de Jaume I està dins l’àmbit d’arquitectura militar, datat de mitjans del segle X. Fou reconstruït per Jaume I l’any 1320 i restaurat el 1916 per Ramon Viala, baró d’Almenar, sota la direcció de Sebastià M. de Plaja. És una restauració de tipus historicista seguint un criteri més senyorial que estrictament històric que manté alguns dels elements originals, com la porta adovellada de mig punt i algun finestral tardo-gòtic. La torre fou aixecada de nou al mateix lloc on hi havia els fonaments de l’antiga. També es reedificaren les muralles i es van fer noves finestres.

Es troba en zona elevada formant un recinte emmurallat. La muralla amb els seus particulars merlets i contraforts, envolta el castell i part de l’església. El castell és de planta rectangular amb una significant torre d’homenatge quadrada. La seva estructura estaria formada per tres nivells: la sala d’armes i masoveria, la planta noble i les golfes. Pel que fa a les obertures de la construcció, s’observen una gran varietat d’estils. En primer instant són notòries les espitlleres al llarg de la torre principal. A més a més, s’aprecien en la franja inferior de l’edificació vans(Va: l’obertura entre l’interior i l’exterior) d’estil tardo-gòtic amb arc trevolat i conopial. Cadascun dels finestrals és dotat d’uns específics detalls, en els quals es veuen unes representacions facials a la ramificació inferior dels arcs.

A l’interior, a la part baixa, s’hi conserva la seva configuració original: amb parets d’un gruix de 2 m i la volta i columna que serveix d’eix a tot l’edifici. Una gran escalinata porta al pis superior el qual està decorat amb estil vuitcentista amb sostres de guix. Té mobiliari de diversos estils i un menjador amb una gran llar de foc. En la construcció medieval es va emprar l’aparell de maçoneria de pedra, referent a un paredat rústic format per pedres de geometria irregular i junta de morter ampla.

Extret de Catalunya Romànica, vol. XIX El Penedès - l’Anoia. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1992,

p.313, ISBN 84-7739-402-4, i del web:https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Piera

Elena Fàbregas i Corts / Jordi Gironès i Vilardebò - Juny de 2014

+ fotografies: CastellsCatalans/Piera

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Piera

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Alta-riba

Nom del castell: Alta-riba

Data de construcció: XI

Municipi: Estaràs

Comarca: Segarra

Altitud: 663 m

Coordenades: E 1.365222 N 41.712296 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: aquest castell està situat al lloc d’Alta-riba, a 2 Km de Sant Ramon seguint la carretera LV-1005 que du a Estaràs.

El Castell Sant Miquel d’Alta-riba (Bé Cultural d’Interès Nacional) té, com tots els castells d’aquest sector els seus orígens al segle XI. En la documentació de l’època apareix citat com castrum d’Altarriba.  

El Castell d’Alta-riba formà part del comtat de Berga. Cap a la meitat de l’onzena centúria el comte de Barcelona Ramon Berenguer I féu una convinença amb Bonfill, potser senyor de Llobera, sobre Alta-riba. El comte cedí a Bonfill  el castell d’Alta-riba, amb la torre i les cases de l’entorn. En el mateix moment, o poc després, va prometre al comte Ramon Berenguer I i a Pere Mir i a Bernat Pere que donaria potestat del castell d’Alta-riba. El 1079 era senyor o castlà del lloc Ramon Miró, que el llegà a les seves filles.

Al segle XII també apareix el llinatge dels Altariba, inicialment castlans del terme i posteriorment senyors. És esmentat l’any 1110 on es documenta Arnau d’Alta-riba. Poc després consten com a senyors de Cervera. El 1208 Arnau d’Alta-riba, que tenia el castell per Guillem de Cervera, el llegà a la seva fi

lla Berenguera, la qual el va vendre al monestir de Santes Creus, amb el vistiplau de Guillem de Cervera el 1238.

Segons el fogatjament del segle XIV, Santes Creus tenia a Altariba quatre focs. Aquest monestir fou senyor del lloc fins a l’abolició de les senyories al segle XIX i la desamortització.

Aquesta fortificació estava formada bàsicament per una torre de planta circular, amb un diàmetre exterior d’uns 5 m. Actualment es conserva només amb una alçada de 6 m, a la banda nord, alçada que correspon al nivell del pis principal. Com la major part d’aquestes torres, fou construïda directament sobre la roca.

L’interior de la part baixa de la torre tenia una planta quadrada. A partir del pis principal, l’espai intern era també circular i el gruix de la paret era de 140 cm. La cambra rectangular inferior de la torre, anomenada forat del càstig, era coberta per una volta que separava aquest espai del primer pis, on hi devia haver la porta d’accés. En aquesta falsa volta s’obria  l’accés: una obertura rectangular, amb menys d’1m d’amplada, construïda a base de fer sobresortir més les dues filades superiors de les parets laterals.

Els murs són edificats amb uns carreus treballats i units amb morter. Els carreus són força allargats i amb unes alçades irregulars. Si bé predominen les filades de 20 cm, n’hi ha, de tant en tant, d’altres que fan 40 cm d’alt. No solament hi ha tots els pisos superiors enderrocats, sinó també la part meridional del nivell inferior. En aquesta cara sud, al nivell del primer pis, com s’ha dit, cal pensar que hi havia la porta d’entrada.

Hom pot assenyalar una semblança entre aquesta torre i la torre del castell de Gàver, situada en aquest mateix municipi. En tots dos casos hi ha una cambra inferior, sense cap obertura lateral i amb una planta quadrada. Aquesta construcció segurament es remunta a la segona meitat del segle XI, quan la frontera s’establí a la vall del riu Sió.

Als segles XIV-XV s’hi afegiren construccions adossades al castell que encara es mantenen.

Actualment el castell es troba en procés de restauració per l’Associació d’Amics del Castell de Sant Miquel d’Alta-riba (AACSMA)

Text extret del web: http://ca.wikipedia.org/wiki/Alta-riba_(Estaràs)
Jordi Gironès / Abril de 2013

+ fotografies: CastellsCatalans/Alta-riba

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Alta-riba

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Fals

Nom del castell: Fals
Data de construcció: segle X
Municipi: Fonollosa
Comarca: Bages
Altitud: 363 m

Coordenades: E 394980.5, N 4623750.7 (ED50 UTM 31N). Longitud: 1º 44' 8.157'' Latitud: 41º 45' 24.46'' (GPS)

Com arribar-hi: s’hi accedeix prenent la carretera BV-3008 en direcció a Calaf fins al Km. 8 on cal prendre la BV-3012 que du a Rajadell. Entre  el Km. 4 i el 3 cal prendre una pista a l’esquerra la qual, en poc més d’un quilòmetre, ens durà a les torres de Fals, situades damunt la riera de Fonollosa. També s’hi pot accedir a peu amb 15 minuts seguint el GR-3 des del Km.7 de la BV-3008.

El castell era situat a I’antic terme de Fals, que corresponia gairebé a l’actual de la Fonollosa.

La primera notícia documental és del 995, amb diverses denominacions, com la de Falcas, Falchs i Falcs. En tenien el domini els vescomtes de Barcelona com a alou del comtat de Barcelona, i n’eren feudataris o castlans la família cognomenada Fals.

Sempre va restar lligat al vescomtat de Cardona i, per tant, en va seguir la mateixa evolució i les mateixes vicissituds.

De l’antic castell altmedieval, només es conserva la torre romànica, de començament del S. XI, situada dalt d’un turó. Té una planta circular, un mica deformada sobretot a la base. L’alçada total és de 19,5 m, i el diàmetre exterior, de 9 m. La torre es fonamenta a la roca. Els blocs de pedra utilitzats a la base són molt grossos, irregulars i molt poc treballats. Queden units amb un morter de calç força blanquinós, perquè conté molta calç. Al mur exterior encara s’observen pegats de l’arrebossat que els cobria. La forma de les pedres de la base i la seva distribució són un indici que permet suposar que la torre es va aixecar en un moment de perill. Més amunt, les pedres són més petites, sobretot a partir dels 5 m, i no estan gaire treballades.

Al cim de la torre hi ha filades amb carreus més regulars i ben tallats.

La porta original s’obre a uns 8 m per damunt del nivell de la roca, orientada al nordoest. Cal remarcar, però, que ha sofert moltes transformacions. L’arc de la porta, que sembla força primitiu, s’ha construït amb lloses verticals i forma gairebé un angle obtús. Sota l’arc hi ha una llinda de pedra, que podria haver estat afegida amb posterioritat o, potser, ja formava part de l’obra original. Els muntants estan força alterats i ni tan sols són iguals. A l’interior de la torre hi ha dues falses cúpules. Per damunt seu, és lògic pensar que hi havia un o dos pisos més.

La segona torre cilíndrica, situada al sud de la torre romànica, correspon a una ampliació del castell del final del s. XIII o del XIV. El mur atalussat que la circumda és una construcció moderna.

Nota: extret del volum del Bages de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, gener de 2002.
Jordi Gironès Vilardebò / Març de 2011.

+ fotografies: CastellsCatalans/Fals
+ informació en PDF : Fals

Castellciuró (Baix Llobregat)

El castell Ciuró es troba situat a un quilòmetre de la vila de Molins de Rei, a la qual pertany, i a una altitud de 155 metres.

El seu emplaçament és força estratègic per estar edificat en el turó més occidental del brancal que surt del turó de can Ribes (406 m) unit, i a molt poca distància, amb el puig d’Olorda (424 m). Aquesta situació fa que tingui una bona perspectiva del curs del Llobregat i de l’antiga vila de Molins de Rei, fundada a finals del segle XII a partir d’uns molins establerts per concessió del comte Alfons I.
El castell Ciuró fou construït on hi havia la «turre de Guadallo», esmentada l’any 998, i en el cos de l’edifici hi trobem paret en «opus spicatum».
L’indret on hi ha emplaçat el castell fou concedit als hospitalers en el segle XII segons consta en un document del 1162 en el que és conegut com a «Cidró».
L’any 1202 era propietat de l’Orde del Temple, la qual s’encarregà d’edificar un nou castell o una torre de defensa, sense assegurar quina de les dues edificacions fou la realment feta. Un segle després el castell passaria al domini directe del rei Jaume II.
La primera notícia de la capella de Sant Marçal, situada a redós del Puig Ciuró (o Cedró), data del 1314 coincidint amb la finalització de la preeminència dels templers al nostre país.
L’any 1320, el sobirà concedí permís a Simó des Llor (de Lauro) per edificar un nou castell a l’indret, i el 1332 Molins de Rei i el lloc de Ciuró foren venuts per 10.000 sous.
El 1632, «Molin de Rey» i «Santa Creu d’Orde» consten com a llocs propietat de la comtessa Benavent si bé aleshores el castell ja devia trobar-se en molt mal estat de conservació.
L’actual propietari és el senyor Lluís Vila, veí de Molins de Rei segons consta en l’edició del 1990 de Els Castells Catalans de l’editor Dalmau.

Nota: per fer aquest escrit he recollit la major part de la informació històrica de l’escrit sobre Castell Ciuró del volum I de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1967 (segona edició del 1990).

Jordi Gironès i Vilardebò / juny de 2006

Mes fotografies : CastellsCatalans/Castellciuró

+ Informacuió:   Castellciuró