dimecres, 25 d’abril del 2007

Hostalric (Selva)

La vila d’Hostalric s’alça a 169 m d’altitud i uns metres més alt s’alça el castell d’Hostalric en una serrat que domina la vall de la Tordera, riu que és ben a prop.
La situació ha esdevingut sempre molt estratègica perquè es troba emplaçat a la principal via de comunicació que uneix Barcelona i Girona fent de guardià del pas d’exèrcits i d’escamots, de tropes invasores i «amigues», havent estat també lloc visitat per comtes i reis ja sigui per fer-hi estades com en camí de pas.

Les primeres notícies que ens parlen del castell d’Ostarich provenen d’una declaració feta el 17 de febrer de 1106 pel vescomte – de Girona i Àger– Guerau Ponç II de Cabrera al comte barceloní Ramon Berenguer III, en jurar-li fidelitat pels castells de Blanes, Argimon i Cabrera, en la qual es fa referència a la necessitat de construir un castell en aquest indret. Possiblement el mot té relació amb l’existència d’un hostal si bé no se’n té documentació que ho ratifiqui.

La vila d’Hostalric, situada a redós del seu castell, fou «poblada de nou» l’any 1242 per Guerau de Cabrera edificant-se ja les primeres muralles a la vila. Pere el Gran (1276-1285) tingué en compte la situació estratègica d’Hostalric establint-hi el seu quarter general.
Al respecte, cal tenir present la importància militar d’aquest castell que dominava l’entrada per la vall de la Tordera de l’únic camí ral que durant tota l’Edat Mitjana comunicà  Girona amb Barcelona.
El 1392, però, el nou sobirà Joan I autoritzà Bernat IV de Cabrera a refer i conservar els murs i valls d’Hostalric i de Blanes.
Podem afirmar que les muralles que actualment hi ha a la vila daten d’aquestes dates. Durant aquest segle els diversos monarques barcelonins hi feren estada tant per fer-hi estada com fent camí de pas.
Durant la guerra de la Generalitat contra Joan II el castell patí nombrosos atacs en prendre part contra el rei fent costat als pagesos remences i als diputats de la Generalitat. Fins i tot les tropes franceses (Lluís XI de França) intervingueren assetjant el castell aliats amb el rei Joan II fins l’acabament de la guerra.
En temps de la Guerra de Separació el castell esdevingué una plaça forta. El 1653 els francesos van dominar el país des de la frontera a les rodalies de Barcelona exceptuant Girona i Hostalric. Posteriorment la guarnició del castell era d’irlandesos els quals intentaren trair la vila en favor dels francesos sense aconseguir-ho. Durant el regnat de Carlos II, els francesos van tornar a envair Catalunya arribant a Hostalric el 18 de juliol de 1694 i, després d’una curta resistència, la població i el castell es van rendir. Un any després el duc de Noailles el va fer enderrocar bans d’abandonar-lo. La victòria final de les tropes de Felip V (1714) afavorí el declivi del castell com en la majoria dels altres castells catalans que quedaven dempeus.
Durant el període 1719-1754 es va construir l’actual castell com a fortalesa militar sota un projecte de Felipe Próspero de Verboom, general d’enginyers de Felipe V.
Conseqüentment, la fesomia del castell va anar canviant esdevenint una fortalesa moderna que tingué protagonisme durant les guerres carlines i napoleòniques. Durant la guerra de la Independència, la vila fou saquejada i incendiada el 7 de novembre de 1809. Hostalric i Figueres van ser les darreres viles que van abandonar els francesos, fou el 4 de juny de 1814.
L’any 1929, el govern del general Primo de Rivera va decidir traslladar la guarnició deixant de ser zona militar el castell d’Hostalric.
El 13 de novembre de 1963, Hostalric fou declarada Monument Històric Nacional tenint lloc des d’aleshores una recuperació que no ha tingut fins a la data el ritme de recuperació que caldria.

Llevat de la fortalesa militar actual, cal destacar les muralles de la vila, que han estat restaurades en el transcurs dels darrers anys.
El recinte emmurallat s’allarga 600 m amb vuit torres cilíndriques, i d’elles cal destacar la torre dels Frares, situada a l’extrem més oriental i que controlava l’entrada a la vila, i la Torre d’Ararà –o també dita de la Presó–. Al costat de la primera d’elles s’hi construí el convent de Sant Francesc, actualment la Casa de la Vila.

Nota: per fer aquest escrit he recollit la major part de la informació històrica de l’escrit del volum III de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1971 (segona edició del 1992).

Jordi Gironès Vilardebò / abril de 2007

+ informació en PDF: Hostalric

Publicat per a Cap comentari:

Palafolls (Maresme)

El castell de Palafolls es troba situat en una molt modesta altitud de 154 metres, a prop de la ribera dreta de la Tordera i entre les viles de Tordera al nord i Palafolls al sud. Tot i l’esmentada poca altitud, des de la seva situació es controlava molt bé el curs d’aquest riu i els camins que enllaçaven les terres gironines amb les barcelonines.
No hi ha documentació sobre els orígens del castell si bé no es probable que la seva construcció fou anterior a Al-Mansur (985). Un segle després ja tenim notícies de la seva existència com a possessió de la família dels Umbert del Montseny junt amb els altres castells de Montpalau (Pineda de Mar), de Montclús i de Lloret. Els descendents d’un dels seus propietaris, Bernat Gausfred, adoptaren definitivament el cognom Palafolls.
L’edifici senyorial del castell data del segle XIII i un segle després tingué lloc l’ampliació del recinte, si bé en aquest mateix segle XIV Guillem de Palafolls traspassà el castell i la seva jurisdicció al comte Pere el Cerimoniós mitjançant venda acabant així el domini del llinatge sobre aquest territori. 
Posteriorment el castell va anar caient en l’abandonament i passà a formar part de les possessions dels Medinaceli per matrimoni entre la vescomtessa de Cabrera i l’hereu del ducat de Medinaceli (1722). Finalment passà a dependre de l’Estat.
Les restes actualment conservades del castell de Palafolls són el resultat d’un conjunt de reformes i ampliacions al voltant d’una construcció primitiva, esglaonades al llarg d’un període que va del final del segle X o principi del segle XI.
Cal assenyalar l’existència de la torre com a important línia de defensa. De segur que estava destinada a albergar un cos de guarida en aquest lloc tan apartat del gros de la fortalesa i que a més era potser el més fàcilment expugnable. La torre té planta rectangular, oberta de dalt a baix cap a l’interior del recinte. Està dividida en dos pisos coberts amb voltes de canó apuntades. La seva estructura no pot ser anterior al segle XIII i encara serà d’època molt avançada dins aquesta centúria. És de carreus, però toscos i desiguals.
Junt a aquesta torre i mirant a llevant, hi ha un portell de sortida amb vestigis d’una escala. L’interior d’aquest primer recinte formaria una plaça llarga i més aviat estreta, que després es prolonga en un altre espai obert i en declivi davant la porta principal del segon.
Entrem ara en aquest. Queda en peu, encara molt maltractat, el massís de la façana, sense altre buit que el de la porta, adollada en mig punt i de dos arcs consecutius deixant entre ells el buit per a l’obertura que domina el pas per dalt, per a ser defensat des del corredor al qual ens referim tot seguit. Passat el portal, queda al costat esquerra un racó amb dos trams d’escala descoberta que després s’endinsa dins el gruix del mur d dóna accés a un corredor. El desnivell que aquí fa el terreny permet alçar junt a l’escala esmentada una sala amb semisoterrani i planta principal. Al primer s’arriba per una volta de canó i al seu interior degué servir com a magatzem de vitualles
Nota: per fer aquest escrit he recollit la major part de la informació històrica de l’escrit del volum I de l’obra sobre Els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1967 (segona edició del 1990).
La informació sobre l’edifici ha estat extreta de la web:   http://es.geocities.com/castell_de_palafolls
Cal tenir present que existeix actualment l’entitat «Amics del Castell de Palafolls», estructurada al novembre de 1966.
Jordi Gironès Vilardebò / abril de 2007

+ informació en PDF: Palafolls

Publicat per a Cap comentari:

Farners (Selva)

El castell s’alça a uns 5 quilòmetres a ponent de la vila de Santa Coloma de Farners i situat en un contrafort del conjunt muntanyós que separa les aigües de les rieres a ponent i de Santa Coloma a llevant. El castell de Farners se situa proper a aquesta darrera i vers el sud s’alineen els castells de l’Argimon i de l’Esparra, cobrint els tres castells el vessant oriental de l’esmentat nucli muntanyós que esdevé una derivació al sud del conjunt de les Guilleries.
Les primeres referències documentals de Farners les trobem en l’acta de consagració de l’església de «Sancte Columbe» l’any 950 sense que es faci esment del castell. Ens hem de remuntar al període situat entre els anys 1040 i 1076 en què apareix el nom de castell de Farners com a feu del vescomte Ramon Folc de Cardona amb la superior jurisdicció del comte Ramon Berenguer I (de Barcelona i Girona). Alguns erudits creuen que el mot Farners prové de «molins fariners» sense que hi hagi un acord entre ells.
Cal suposar que el castell de Farners no esdevingué la mansió permanent d’una família senyorial essent solament un castell defensiu tot i que de ben segur mantingué una nodrida guarnició tenint en compte les seves dimensions. Aquest castell no patí gaires convulsions d’ordre guerrer a causa de la poca importància estratègica allunyat de les principals vies de comunicació medieval i modernes.
La darrera vegada en què es parla del castell data del segle XVIII quan fou ocupat per un regiment borbònic a causa de la Guerra de Successió.
Els últims senyors del patrimoni dels Vilademany foren el comte d’Aranda i el seu successor, el duc d’Híjar. Cap d’ells probablement mai no estigueren ni al castell ni a Santa Coloma
El castell té planta trapezial, amb una superfície de 200 m². A l’interior destaca la torre mestra, circular, de 8,40 m de diàmetre i conservada amb una alçada de 12 m. També s’hi veuen restes d’altres dependències i unes escales que permeten accedir a les muralles del s. XII .El 22 d’abril del 2003 va ser inaugurada la restauració parcial de la part nord de la muralla per donar accés, mitjançant una escala metàl·lica, al pas de ronda que ha estat reconstruït en fusta. També s’ha posat una escala per poder accedir a la torre de l’homenatge la qual cosa permet que pugui visitar-se a la zona superior del castell. També ha estat consolidada la torre de defensa, el recinte interior i el pati d’armes.

Nota: per fer aquest escrit he recollit la major part de la informació històrica de l’escrit del volum III de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1971 (segona edició del 1992).
Jordi Gironès Vilardebò / abril de 2007

+ informació en PDF: Farners

Publicat per a Cap comentari:

dimarts, 20 de març del 2007

Sta.Perpètua de Gaià

El castell de Santa Perpètua està emplaçat dalt d’un peny que cau verticalment damunt del Gaià, obligant-lo a descriure un meandre semicircular. Enclavat com està al mig de la vall, no té una excessiva visió territorial. Santa Perpètua de Gaià és un dels indrets de més bellesa de tota la conca del Gaià. 
Sembla que l’indret de Santa Perpètua es mantingué com una zona habitada des de la romanitat tardana, les primeres mencions documentals daten del segle X quan s’esmenta com a afrontació dels termes de la Roqueta (960) i Queralt (975).
A l’inici del segle XI pertany a Sal·la, nét  d’altre Sal·la, fundador de Sant Benet de Bages, descendent dels vescomtes de Conflent i destacat repoblador al Bages i l’Anoia a mitjan segle X, el qual probablement aprisionà aquestes terres. Els comtes de Barcelona, a mitjan segle XI, en el context històric de recuperació de poder enfront la noblesa, mostren un considerable interès per posseir Santa Perpètua.
Ben aviat, a principis del segle XII, els comtes cedeixen el castell en feu als Cervelló, família que segueix vinculada al lloc al llarg de l’època medieval. 
Els fogatges dels anys 1365-70 assenyalen per Santa Perpètua 37 famílies i com a senyor a Guillem Ramon de Cervelló. A final del segle XV es documenten els Cervelló, barons de la Llacuna, i atenent al fogatge de 1496 la població experimenta una forta davallada: es comptabilitzen pel lloc només deu famílies.
A l’època moderna, l’any 1599, es documenta com a senyor el comte de Savallà, Bernat de Boixadors. A les darreries del segle XVIII i fins a la fi de les senyories pertany als marquesos d’Aitona. és llavors, a mitjan segle XIX, quan Santa Perpètua és en el seu màxim demogràfic, ja que suma en tot el municipi 1.030 veïns, dels quals uns 400 viuen al poble.

Es tracta d’una fortificació de dimensions considerables d’uns 65 m de llargada i 17 m d’amplada, constituïda per un recinte emmurallat de planta allargada i irregular, a l’interior del qual destaquen dos elements: la torre i la sala o aula, situats respectivament en els extrems est i oest del perímetre.
La torre és d’un valor patrimonial inqüestionable per tractar-se d’un dels exemples més peculiars de l’arquitectura militar preromànica de Catalunya. Construïda durant el segle X presenta una planta triangular amb els angles roms. Els dos costats més llargs foren recoberts amb un folre, bastit amb carreus, que es construí amb posterioritat per fer-los menys vulnerables.
La torre tenia quatre pisos, el més alt del qual defensat amb merlets. L’accés es feia a través del primer pis mitjançant una porta adovellada de mig punt amb llinda de fusta.
A l’extrem occidental i ja sobre el cingle abocat al Gaià se situen les restes d’un recinte de planta rectangular que podria haver funcionat com una aula o gran sala.

Extret del llibre «Els castells del Gaià» de Marina Miquel, Josep Santesmases i Dolors Saumell. Editat el 1999 per Cossetània.
Jordi Gironès i Vilardebò / març de 2007

informació en PDF: Sta.Perpètua de Gaià
fotografies: CastellsCatalans/Sta.Perpétua Gaià
+ fotografies del 2020: Sta.Perpètua de Gàià

Publicat per a Cap comentari:

Santa Coloma de Queralt

Santa Coloma de Queralt està ubicada a la part nord de la cubeta geogràfica que contempla la formació inicial del Gaià: terres de cultiu cerealístic, amb diverses inclinacions cap al Gaià. D’est a oest passant pel nord està limitada per les petites elevacions que la separen d’altres conques hidrogràfiques. Al nord es troba Aguiló i al sud-est Queralt.
El castell de Santa Coloma inicia la seva història com a part de l’ampli terme de Queralt. Es documenta per primera vegada l’any 976 en la venda feta pel comte Borrell al vescomte Guitard. L’ocupació i organització del lloc des de finals del segle X la fan efectiva els Gurb-Queralt. 
 En aquests temps, Santa Coloma, ja avançada la conquesta, pren importància com a vila i aviat esdevé el centre de la baronia de Queralt.
Del segle XII es documenten diverses successions en el castell: l’any 1167, Pere I de Queralt, fill de Berenguer Guillem de Gurb-Queralt, deixa Santa Coloma a Gombau d’Oluja, nebot seu. Aquest, al seu torn, l’any 1196 empenyora Santa Coloma a l’orde del Temple. 
És al llarg d’aquest segle XIII quan els Queralt-Timor adquireixen un paper rellevant en la vida política de Catalunya, situació que aprofiten per potenciar el creixement econòmic de Santa Coloma fins al punt que la vila esdevé un important centre comercial durant la baixa edat mitjana.
A meitat del segle XIV la vila té com a senyor Dalmau de Queralt i compta amb 145 famílies. El castell, a finals del segle XVI, es converteix en palau i el rei dóna al baró de Queralt el títol de Santa Coloma. En el transcurs de la guerra dels Segadors l’edifici del castell deixa de ser palau per fer d’hospital militar. Amb la mort, solter, de Lluís de Queralt, ocorreguda el 1648, el castell passa als Reard, que també es cognominen Queralt de forma preferent.
El domini senyorial persisteix fins a l’abolició dels senyorius i a mitjan segle XIX era encara propietat dels comtes, tot i que el seu interior acollia la presó de la vila.
Tot i que el castell és documentat des del segle X, no es conserven restes d’una primera fortificació i l’actual torre de l’homenatge data de finals del segle XI o principis del XII moment en què el castrum de Santa Coloma ja pren entitat diferenciada del castell de Queralt (castell roquer situat prop de la vila de Bellprat).
Es tracta d’una torre de planta circular amb una alçada de 23,5 m i un diàmetre exterior de 12 m a la base i 9 m al pis superior, amb un excel·lent estat de conservació.
La torre té quatre pisos rematats per un terrat exterior defensat per merlets. L’accés s’efectuava a través del primer pis mitjançant una escala exterior mentre que entre els pisos l’accés era tant per l’interior com per l’exterior. La planta baixa només servia per a magatzematge.
Les muralles que, junt amb la torre, també conformaven el castell altmedieval van desaparèixer en ser aprofitades per a la construcció del castell baixmedieval. Aquest castell ja fou construït en planta rectangular i responent al patró dels castells-palau orientats totalment a residència noble. És un edifici amb quatre pisos i amb la façana nord integrada a la muralla. Els pisos eren coberts amb embigats de fusta sostinguts per arcs apuntats(gòtic).
A finals del segle XVI el castell ja prengué l’aspecte definitiu actual amb un estil renaixentista que comporta importants modificacions en tot l’edifici, molt ben conservat fins a l’actualitat.

Extret del llibre «Els castells del Gaià» de Marina Miquel, Josep Santesmases i Dolors Saumell. Editat el 1999 per Cossetània.
Jordi Gironès i Vilardebò / març de 2007

Informació en PDF : Sta.Coloma de Queralt
Fotografies: CastellsCatalans/Sta.Coloma de Queralt

Publicat per a Cap comentari:

Biure

El castell de Biure, ubicat en un petit turó, presideix el petit poble que s’hi arrecera a ponent. Més enfonsat que les Piles, per sota seu hi passa el torrent de Biure, que arreplegarà les aigües de la part oest de l’Alt Gaià per lliurar-les al riu a Pontils. Com a referències visuals, des de Biure podem distingir al nord-est la punta del castell de Queralt, i al nord-oest la de les antenes de Savallà del Comtat. Al sud, Sant Miquel de Montclar se’ns mostra proper i és fàcil distingir-hi la seva església.

Al igual que les Piles, el castell de Biure forma part, en el seu inici, del castell de Montclar. Es coneix el lloc com a Benviure i s’organitza al llarg del segle XI. Bernat Sendred de Gurb l’any 1033 compra a Arnau Odó el terme de Montclar, llavors amb una extensió força important: afronta amb terres sarraïnes i es pot perllongar a mesura que es vagi repoblant. L’any 1057, Oliver Bernat, fill cabaler de Bernat Sendred, dóna, junt amb la seva muller, els castells de Montclar i Benviure a Ramon Arnau, meitat en alou i meitat en feu. Tenen com a obligacions construir una torre i altres edificis en set anys, i en el termini de catorze han de fer un soler de pedra i calç i una altra terra dins del terme de Benviure.
El llinatge homònim del lloc, a l’igual que en altres indrets, el trobem documentat a partir de la segona meitat del segle XII. Bernat de Benviure i la seva muller Dolça donen a la casa dels hospitalers de Cervera la meitat del delme que tenen a Biure (1181),  L’orde de l’Hospital té com a principal benefactor dins del terme el llinatge dels Aguiló, emergent en aquesta època. Les donacions s’inicien l’any 1151 amb Guillem d’Aguiló, el qual fa donació dels delmes que li pertoquen dins del terme del castell.
Un any més tard, junt amb la seva muller Maalt, concedeix drets sobre el pa, el vi i la carn, entre d’altres. Maalt, ja vídua l’any 1172, junt amb els seus fills, professa a l’orde de l’Hospital, i d’aquesta manera els hospitalers estableixen una casa al castell de Biure. El domini hospitaler es perllonga fins al segle XVIII. 
A mitjan segle XIX Biure forma ajuntament amb les Piles i comptabilitzen uns cinc-cents veïns.

El castell de Biure és des de principis del segle XX una recreació fantasiosa manada aixecar pels vescomtes de Bell-lloc en el mateix emplaçament on es trobava el primitiu castell.
Les torres postisses de les cantonades, els merlets, els finestrals neogòtics, balconades, finestres i portalades són invenció pròpia de l’època en què foren construïts.
Tot i que aquesta obra anul·là per complet l’antiga fortificació, s’ha conservat per complet el perímetre de muralla superior i el sistema d’accés fortificat. El turó del castell és vorejat per un mur que a manera de talús folra el desnivell d’alçada entre el pla superior i el peu del turó. Aquest mur, rebaixat modernament, correspon a l’antiga muralla que defensava el castell.

Extret del llibre «Els castells del Gaià» de Marina Miquel, Josep Santesmases i Dolors Saumell. Editat el 1999 per Cossetània.
Jordi Gironès i Vilardebò / març de 2007

Informació en PDF: Biure
Fotografies: CastellsCatalans/Biure
Publicat per a Cap comentari:

Queralt

El castell de Queralt, ubicat en un enclavament elevat i estratègic de la serralada de Queralt, representa al  segle X  l’extrem de la Marca.
Trobem la primera notícia l’any 976, quan Borrell II ven a Guitard, vescomte de Barcelona, el castell i terme que tenia per conquesta del seu avi Guifred i el seu pare Sunyer. Aviat, però, fou destruït per l’escomesa d’Almansur datada l’any 985. El castell continuava enderrocat el 987, quan es traspassa a Trasor, membre de la nissaga dels vescomtes d’Osona. No obstant això, a començament del segle XI fou discutida la seva propietat entre el bisbe d’Urgell, Sal·la, i Sendred de Gurb, fill d’Ansulf, davant dels comtes de Barcelona. Tot i la sentència favorable al bisbe d’Urgell, l’indret es troba vinculat als Gurb-Queralt, no sabem si per compra o per usurpació, mètode sovint emprat a l’època.
A mesura que s’estabilitza el territori, al llarg del segle XI, es forma dins del terme del castell de Queralt la població de Santa Coloma al voltant de la seva església, datada desa de l’any 1033. La vila suplanta aviat el castell de Queralt com a centre de la baronia, que llavors comprèn els termes de Bellprat, Santa Coloma, Aguiló, Montargull, Bordell, Rocafort i Rauric. 
Dins de la baronia, el castell de Queralt resta en mans de la branca principal dels Gurb-Queralt en propietat, mentre que els feus i les castlanies les reben els germans fadristerns; aquest fet, estès al segle XII, es documenta en el castell de Queralt en el testament de Pere (I) de Queralt, fill de Berenguer de Gurb-Queralt, el qual és feudatari del castell. Aquest feu passa a mans del seu successor, Gombau d’Oluja, el seu nebot. Al morir aquest sense descendència, el castell passa a l’altra branca lateral, representada per Guillem de Timor, també nebot. El seu fill Arnau de Timor va adquirint, a començaments del segle XIII, béns i drets a la zona fins que a l’any 1212 compra el castell a Berenguer III de Gurb-Queralt, per la suma de 25.000 sous, en lliure i franc alou. El fill d’Arnau, Pere, es cognomena Queralt i reuneix la baronia de Santa Coloma.
L’any 1599 reben de mans de Felip III el títol de comtes de Santa Coloma. Progressivament, el castell de Queralt va sent abandonat pels seus senyors, fins que l’any 1842 el comte de Santa Coloma ven el castell a Josep Safont. Llavors s’ubica en un despoblat; el seu estat és deteriorat, amb corrals de bestiar i voltat de terres.
Per bé que el castell de Queralt és l’assentament castral més primerenc en l’ocupació cristiana de la conca del Gaià, del primitiu castell del segle X no en resten traces evidents. Bona part del conjunt arquitectònic que ocupa l’emplaçament és una obra tardana, d’època gòtica (s. XIII-XIV); només les restes del campanar de Sant Miquel, alguns trams de murs dispersos pel cim de la serra i l’església de Sant Jaume ens situen en dates més reculades i properes als moments fundacionals (segles XI-XII).
Des del pla de Sant Jaume, on hi ha l’església romànica, la pujada al castell s’efectua per l’antic camí  medieval, A mitja pujada, sota el peny on s’aixequen les seves restes, encarats a migdia s’hi troben diferents edificis d’èpoques i funcionalitats diverses, parcialment enderrocades.
A la part més elevada del turó se situa l’edifici residencial del castell de Queralt. Es tracta d’un únic cos constructiu de planta rectangular i orientació est-oest amb la façana principal i la porta d’ingrés situades en el mur de llevant. Aquest edifici, de factura gòtica, que es mantingué dempeus fins a principis del segle XX, es troba avui en un procés inapel·lable de degradació. Tot i així, és encara apreciable la distribució interna de l’espai constructiu. L’element més ben conservat és la façana nord, en la qual podreu observar el desenvolupament en altura de l’edifici: planta baixa, un pis i terrat.
L’espai intern de la planta baixa, a la qual accedireu directament per la porta original (en resten dempeus els brancals del portal adovellat), s’organitzava en tres àmbits rectangulars d’idèntica orientació que els murs perimètrics (est-oest). 
Aquest espai disposava de dues obertures, en forma d’espitlleres, en el mur perimètric nord. A l’extrem oest de l’àmbit de migdia s’hi troba una construcció de planta rectangular amb obertura superior a la coberta. Tot i que tradicionalment s’ha considerat la tàvega o presó, l’arrebossat de les seves parets fa pensar, més aviat, en una cisterna.
Pel que fa al primer pis, segurament es devia organitzar com una gran sala amb finestrals gòtics oberts en el mur oest –en resten traces en la cantonada nord-oest– i un finestral amb festejador a la meitat del mur nord que es conserva en perfecte estat. Aquest espai, la sala noble del castell, disposava, doncs, d’una magnífica panoràmica sobre la plana de Santa Coloma de Queralt..
Entre la resta dels elements estructurals d’aquest castell residencial que han sobreviscut fins avui mereixen ser considerats, d’una banda, una canalera de desguàs situada prop de la cantonada nord-oest de l’edifici, feta amb carreus de pedra sorrenca buidats internament en forma circular i, de l’altra, el propi alçat del mur septentrional, sobretot, l’angle de tancament que forma amb el mur oest, del qual en podreu apreciar el perfecte carreuat de la cantonada.

Extret del llibre «Els castells del Gaià» de Marina Miquel, Josep Santesmases i Dolors Saumell. Editat el 1999 per Cossetània.
Jordi Gironès i Vilardebò / març de 2007

Informació en PDF : Queralt
Fotografies: CastellsCatalans/Queralt
Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)