Castell d’Aro

Nom del castell: Castell d’Aro o Benedormiens
Data de construcció: XI
Municipi: Castell-Platja d’Aro
Comarca: Baix Empordà
Altitud: 29 m
Coordenades: E 3.030781 N 41.814866 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins del nucli urbà.

El primer document en el qual s’esmenta el castell anomenat de Benedormiens data de l’any 1041 i fa referència a una reunió celebrada per tal de decidir el futur de dit castell acabat de construir amb la finalitat de protegir el territori de la vall d'Aro del perill d'invasions sarraïnes.

L’any 1462, durant la guerra dels Remences, el castell fou incendiat, patint importants destrosses i entrant en franca decadència. Durant el segle XVII, Castell d'Aro ja no pertany al monestir de Sant Feliu de Guíxols i passa a dependre de la Corona, formant la batllia reial de la Vall d'Aro  i l’any 1691, l’església apareix esmentada com a parròquia, encara que depenent de la de Santa Maria de Fenals d'Aro. 

L’any 1879 el castell patí un segon incendi accidental amb una forta explosió que afectà seriosament les estructures primitives. Amb posterioritat a aquest incendi, l’edifici, de propietat municipal, fou reconstruït i allotjà durant un cert temps diverses dependències i serveis, entre els quals les escoles nacionals, fins l’any 1970 en que, un cop desallotjats aquests serveis, s’inicià la seva restauració.

L’edifici del castell, malmès per dos incendis, un el 1462, provocat pels remences i l’altre el 1879, fortuït, conserva escasses restes d'època medieval. 

L’actual castell és una construcció de notables dimensions resultat de la restauració iniciada el 1970. Es tracta d'un edifici amb planta en forma de “U” amb el pati interior obert cap al nord, mirant a la façana sud de l’església, format per una juxtaposició de quatre cossos.

L’església de Santa Maria del Castell, d'estil gòtic tardà amb façana barroca, és d'una sola nau amb capelles laterals i capçalera poligonal. La portada, emmarcada per pilastres amb falsos capitells, té sobre la llinda la data 1784 i, més amunt, una fornícula amb relleus a banda i banda. 

Extret del web: http://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_ d'Aro
Jordi Gironès / Gener de 2013

+ fotografies: CastellsCatalans/Castell d'Aro
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Castell d'Aro
tota la informació a: www.castellscatalans.cat

Calonge

Nom del castell: Calonge
Data de construcció: XII
Municipi: Calonge
Comarca: Baix Empordà
Altitud: 32 m
Coordenades: E 3.073389 N 41.863019 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins del mateix nucli urbà.

Al final del s. XII el castell era propietat dels comtes reis, que el tenien infeudat a Ramon de Solius, si bé és molt probable que inicialment el lloc estigués sota el domini de l’abadia de Sant Feliu de Guíxols. És difícil datar amb precisió aquesta mena d'edificis. És clar, però, que la part més antiga sigui la torre, gairebé quadrada, que es conserva al sud-oest del recinte i que podria situar-se cap el segle XII, o potser més tard.

A partir del s. XIII la vila i el castell van passar a formar part del patrimoni dels Cruïlles, que l’incorporaren, juntament amb la vila, a la seva baronia i el van tenir fins al s.XV.

El 1477 el castell fou incendiat pel conflicte dels remences, que també van atacar la vila. Poc més endavant va tornar a ser incendiat (1485), però va ser restaurat amb rapidesa. Pere Galceran el va vendre a Galceran de Requesens (1439-1505), passant llavors dels Cruïlles a mans de la casa dels Requesens, i després va passar als Cardona i d'aquests al ducat de Sessa.

Al segle XIV s’hi va afegir un recinte trapezoïdal més ampli, amb espitlleres i coronat amb merlets. Al segle XV, possiblement després de l’incendi, s’hi va afegir un palau tardo-gòtic, adossat a la part sud i est del recinte. Posteriorment encara s’hi van afegir unes torres rodones als tres cantons del recinte (el quart ja estava ocupat per la torre quadrada) i una quarta, semicircular, a la façana de llevant. Entre els segles XVI i XVII s’hi va afegir un cos renaixentista, que porta l’escut dels Sessa.

A mitjan s. XVIII esdevenia propietat dels Osorio de Moscoso, els quals el van tenir fins a la fi del s. XIX, essent aleshores utilitzat com a casino i teatre. Actualment pertany a la Generalitat de Catalunya, que hi ha fet obres de restauració, i acull la casa de la vila.

Informació extreta del Volum 10 de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, setembre de 2000  i del web: ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Calonge
Jordi Gironès / Gener de 2013

+ fotografies. CastellsCatalans/Calonge
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Calonge
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Torre Lloreta

Nom del castell: Torre Lloreta
Data de construcció: XIII
Municipi: Calonge
Comarca: Baix Empordà
Altitud: 36 m
Coordenades: E 3.079839 N 41.869332 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat a un quilòmetre al nord-est del del nucli urbà de Calonge. en una masia vora la riera del Tinar.

Era un petit castell convertit en masia amb una torre al costat nord. La torre és de planta quadrada (4,5 metres per cara), té tres plantes i terrat, fa una alçada d’uns 12 metres i està bastida amb pedra llicorella i carreus de granit als angles. A la part baixa hi ha la porta que la comunica amb la casa i la coberta és de volta de canó amb una trapa. El nivell superior, de gran alçada, té al costat de migdia la poterna d’arc de mig punt adovellada i més amunt una sagetera, i la coberta, també de volta, té una trapa que comunica amb el tercer, que és de sostre pla. L’últim tram ha estat reconstruït. La masia es va fer aprofitant el mur fortificat com a façana on encara es conserven les espitlleres en nombre de 18. Algunes rajoles del ràfec de la teulada tenen dibuixos pintats.

Per les característiques de la construcció es pot datar al segle XIII però manca documentació que ho confirmi. Una teoria és que fos una fortalesa subsidiària del castell de Calonge. Més tard sofrí transformacions i fou adaptat als usos camperols. Al segle XIX fou propietària la família Reixac i era coneguda com a Torren d’en Reixac. Després va pertànyer al Sr. Joanola que hi tenia un masover de nom Sixte Palet i avui és coneguda popularment per Can Sixt de la Torre.
Actualment, gener de 2013, l’edifici està essent restaurat.

Extret del web:  patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/arquitectura?articleId = HTTP://GAUDI_ELEMENTARQUITECTONIC668

Jordi Gironès / Gener de 2013

+ fotografies: CastellsCatalans/Torre Lloreta

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Torre Lloreta

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Geltrú

Nom del castell: Geltrú
Data de construcció: XII
Municipi: Vilanova i la Geltrú
Comarca: Garraf
Altitud: 24 m
Coordenades: E 1.727824 N 41.227007 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins del mateix nucli urbà.

Les primeres notícies històriques de la Geltrú, que pertanyia al terme del castell de Ribes, de domini episcopal, daten de la fi del segle X, i l’anomenen Vila Episcopal. Era situada prop del torrent que feia de límit occidental del terme de Ribes amb el de Cubelles, que era de domini del comte.

Vers l’any 1080 s’esmenta el lloc de Guisaltrud, que abans es deia la Bisbal. Els bisbes de Barcelona tenien infeudat el lloc de Ribes, amb els seus annexos de Miralpeix, Sitges i la Geltrú, als descendents de Mir Geribert, que prengueren el cognom de Ribes. Arnau i Ramon de Ribes es disputaren la castlania del castell de la Geltrú i finalment se sotmeteren a l’arbitratge de llur senyor, el bisbe de Barcelona, que la concedí a Arnau, el qual es casà amb Guillema de Banyeres.

Els Ribes tingueren per molts anys el castell de la Geltrú, a la segona meitat del segle XIII posseïren la castlania els Manresa, que primer eren sots-castlans dels Ribes, i, posteriorment, passà a diversos altres llinatges fins que el 1359 els darrers senyors, els Sant Just, vengueren el castell i el terme de la Geltrú al municipi que des del 1359 formava la Geltrú amb Vilanova de Cubelles i Cubelles.

La Geltrú es constituí en consell separat en 1636-47, però des d'aleshores ha restat sempre unida a Vilanova. 

L’important desvetllament artístic i cultural que hi hagué durant el primer terç de segle XX, va fer possible la restauració del gairebé perdut castell de la Geltrú (1920).

L’edifici es una construcció de planta força rectangular de dos pisos i amb un pati central. La façana principal mostra un portal rodó dovellat i quatre finestres constituïdes per dos arcs de mig punt sostinguts per una columna prima. Aquesta façana té l’únic senyal de fortificació de l’edifici, un matacà de defensa de la porta.

Finalment, als anys 90 del segle XX l’edifici va ser restaurat per albergar l’Arxiu Comarcal del Garraf.

Extret del web: www.enciclopedia.cat
Jordi Gironès / desembre 2012

+ fotografies. CastellsCatalans/Geltrú
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Geltrú
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Torre Enveja

Nom del castell: Torre d’Enveja (o de Sant Joan)
Data de construcció: XII
Municipi: Vilanova i la Geltrú
Comarca: Garraf
Altitud: 29 m
Coordenades: E 1.713376 N 41.224795 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situades al nord-oest de la vila.

L’indret d’Enveja surt documentat l’any 1278.  Al s.XIV els Castellbisbal posseïen la quadra i la torre d’Enveja, que va ser restaurada diverses vegades, però que ara es troba en bon estat, pero no es accesible.

La torre podria haver estat construïda entre els segles XI i XIII. Té una planta circular i una alçària d’uns 12 m. El gruix dels murs a la part baixa és d’uns 90 cm i disminueix amb l’alçada.

La paret sud té dues portes tapiades: l’una es troba a 2 m del nivell de terra i s’acaba en una llinda plana, i l’altra, probablement la més antiga, s’obre a uns 4 m, coronada per una llinda que té un encaix semicircular a la part inferior que fa d’arc de mig punt. Sembla que a l’interior hi ha una cambra baixa, amb una profunditat d’uns 4 m. A la part superior de l’edifi ci es veuen unes espitlleres.

Per pujar al cim es va construir, segurament en un moment tardà, una escala de cargol. Els paraments són obrats amb pedres poc treballades, disposades més o menys arrenglerades, i en algun sector sembla que formin un opus spicatum.

Extret del volum El Garraf de la Catalunya Romànica de l’Editorial Pòrtic, 1999.
Jordi Gironès / desembre 2012

+ fotografies: CastellsCatalans/Torre Enveja
+ informació en PDF : CastellsCatalans/Torre Enveja
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Cubelles

Nom del castell: Cubelles
Data de construcció: XI
Municipi: Cubelles
Comarca: Garraf
Altitud: 16 m
Coordenades: E 1.67244 N 41.20792 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins del mateix nucli urbà.

Sembla que el primer propietari va ser Gombau de Besora qui el va fer construir. Abans de marxar cap a Ispania per combatre als moros,  Gombau de Besora va repartir els seus béns, entre els que hi havia el castell de Cubelles, que va deixar a les seves filles Ermengarda i Ermessenda, tot i que el castell es trobava sota el domini del comte de Barcelona. 

Consta que Gombau de Besora ostentava l’any 1042 la fortalesa, sota el domini superior del comte de Barcelona. El 1056, el lloc estava infeudat a la comtessa Ermessenda, muller del vescomte Ramon Folc I de Cardona. Aquesta l’havia heretat del seu pare, l’esmentat Gombau de Besora. Després d’ella, la propietat va passar a la seva filla, nomenada igualment, Ermessenda, casada amb Deodat Amat de Claramunt. El castell va passar per tant, a formar part del feu dels vescomtes de Cardona.

Anys més tard, el 1119, Ramon Berenguer III va fer ús de la seva autoritat per desposseir el vescomte de Cardona, Bernat Amat, dels castells de Tamarit i Cubelles, en considerar que havia abandonat la seva guarda i custòdia. En el seu lloc els va infeudar als seus fidels Fortuny i la seva muller, Beatriu, pares adoptius del deposat vescomte. Malgrat això, el castell va seguir dins l’òrbita de la família vescomtal de Cardona que, finalment, el 26 de gener de 1229, i després de nombroses disputes, va signar una concòrdia

davant el rei Jaume I, per la que feia cessió de l’esmentat castell de Cubelles, a més del de Tamarit, Montoliu, Codony, i la quadra de Vespella, a Guillem de Claramunt. Només un any més tard, aquest noble moriria, i les propietats recentment adquirides van ser repartides entre el seu fi ll Ponç

de Cervera, i la seva germana Guilleuma. Va correspondre al fill hereu la possessió de Cubelles.

Era el 12 de juny de 1288, quan el rei Alfons va vendre el castell a Gispert de Castellet, per la quantitat de 30.000 sous. La venda va originar un litigi atès que els habitants de Cubelles no van acceptar la seva alienació de la corona, però van haver de ser un cop més ells mateixos, qui lliuressin al rei aquesta mateixa quantitat per tal que el monarca pogués tornar a adquirir la propietat de Bernat de Castellet, hereu de l’esmentat Gispert.

A partir de mitjan s. XV, es van anar produint canvis en la possessió del lloc, com a conseqüència de la situació política del moment. Així l’any 1459, apareix esmentat per primera vegada, el nom del ciutadà de Barcelona, Joan Boscà, en relació al castell.

El 30 octubre d'aquell any, el rei Joan el Sense Fe (1458–1474) mitjançant una reial ordre donada des de l’Aljafería de Saragossa, va posar sota la seva especial protecció el castell de Cubelles, amb la seva barbacana que es trobava derruïda.

La propietat va ser lliurada al fill del Joan Boscà. La família Boscà s’havia destacat pel suport donat al rei Joan II, motiu pel qual aquest li recompensava amb l’entrega del castell.

Si durant la guerra contra Joan II algunes velles  fortaleses encara van ser utilitzades per algun dels dos bàndols en les seves empreses militars, a partir d’aquell moment van perdre, definitivament, aquesta funció. El fet es va accelerar, encara més, després de la unió de la corona catalana a la castellana amb el casament de Ferran el Catòlic amb la reina de Castella, Isabel. A partir d’aquell moment el castell de Cubelles, com va passar amb molts d'altres, apareix a la documentació com una propietat senyorial que, malgrat mantenir els

seus drets territorials, va anar perdent els privilegis jurisdiccionals que no es podien mantenir al costat d'unes viles reials amb un règim municipal cada cop més ben configurat.

Durant el segle XIV va mantenir els seus drets la família Castellbisbal. Després d'algunes altres alienacions, finalment en el segle XVII passa a pertànyer als Llupià, marquesos d'Alfarràs fins a l’actualitat. Aquest castell habitat presenta una gran torre rectangular adossada. En 1675 es va portar a terme una gran reforma dirigida per Fra Josep de la Concepció.

Avui es troba en bon estat i en rehabilitació. De propietat municipal, acull l’oficina de turisme de la població.

Extret del web: ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Cubelles

Jordi Gironès / desembre de 2012

+ fotografies: Castellscatalans/Cubelles

+ informació en PDF : Castellscatalans/Cubelles

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Ribes o Bell-lloc

Nom del castell: Ribes o Bell-lloc
Data de construcció: XI
Municipi: Sant Pere de Ribes
Comarca: Garraf
Altitud: 49 m
Coordenades: E 1.764157 N 41.259233 (Geogràfi ca - ETRS89)
Com arribar-hi: situat a ponent del nucli urbà.

La notícia documental més antiga que tenim del lloc de Ribes es correspon a la carta de franqueses de l’any 990, atorgada per bisbe Vives de Barcelona per a repoblar el terme del Castell de Bell-lloc o de Ribes. El castell de Ribes va formar part del terme d’Olèrdola fins a finals del segle XI.

Tot i així, qui tenia la jurisdicció del castell era el bisbe de Barcelona. L’any 1029, Ermengarda de Barcelona, fi lla de Borrell II, n'era propietària. El seu fi ll, Folc, va retornar el castell al bisbe Guislabert, després de diversos anys d'enfrontaments per la seva possessió.

No serà fi ns a l’any 1129 que els senyors del castell passaran a denominar-se Ribes; Arnau, fi ll de Ramon Mir, ja signarà com a Arnau de Ribes. Un cop adquirit el castell, aquest jurarà fi delitat al bisbe de Barcelona. L’any 1269 s’institueixen els “Síndics de la Universitat del Castell i terme de Ribes”, en què dos caps de casa són escollits per administrar el castell.

L’últim senyor del llinatge dels Ribes va ser Jaume de Ribes, que l’any 1389 va cedir el castell amb tots els drets i jurisdiccions al bisbe de Ribes. Tot seguit, el castell és concedit per Pere el Cerimoniós a Bernat de Fortià. En morir el monarca, Joan I torna a cedir el castell al bisbat de Barcelona, fins que l’any 1620 el bisbe de Barcelona l’atorga al Comú de Ribes, a canvi de dos capons i sis diners anuals. El terme de Ribes estarà en possessió del bisbat fins a la desamortització de Mendizábal.

L’any 1648, en plena Guerra dels Segadors, el terme va ser dominat per les tropes de Felip IV, que més tard van allotjar-se en diverses cases ribetanes., el mateix va succeir durant la Guerra de Successió. La supressió de les institucions existents va suposar que la Universitat fos constituïda de nou per cinc regidors escollits per la Reial Audiència. A partir d'aquest moment, el municipi va passar a denominar-se San Pedro de Ribas.

Durant l’any 1936, la Generalitat de Catalunya va declarar que el terme s’havia de denominar Sant Pere de Ribes, tot i que l’any següent, a petició de l’Ajuntament, va aprovar que s’anomenés Ribes del Penedès.

Extret de la memòria Mapa de patrimoni cultural de Sant Pere de Ribes editada per la Diputació de Barcelona, març de 2011.

Jordi Gironès / desembre 2012

+ fotografies: CastellsCatalans/Ribes

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Ribes

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat