Sta.Perpètua de Gaià

El castell de Santa Perpètua està emplaçat dalt d’un peny que cau verticalment damunt del Gaià, obligant-lo a descriure un meandre semicircular. Enclavat com està al mig de la vall, no té una excessiva visió territorial. Santa Perpètua de Gaià és un dels indrets de més bellesa de tota la conca del Gaià. 

Sembla que l’indret de Santa Perpètua es mantingué com una zona habitada des de la romanitat tardana, les primeres mencions documentals daten del segle X quan s’esmenta com a afrontació dels termes de la Roqueta (960) i Queralt (975).

A l’inici del segle XI pertany a Sal·la, nét  d’altre Sal·la, fundador de Sant Benet de Bages, descendent dels vescomtes de Conflent i destacat repoblador al Bages i l’Anoia a mitjan segle X, el qual probablement aprisionà aquestes terres. Els comtes de Barcelona, a mitjan segle XI, en el context històric de recuperació de poder enfront la noblesa, mostren un considerable interès per posseir Santa Perpètua.

Ben aviat, a principis del segle XII, els comtes cedeixen el castell en feu als Cervelló, família que segueix vinculada al lloc al llarg de l’època medieval. 

Els fogatges dels anys 1365-70 assenyalen per Santa Perpètua 37 famílies i com a senyor a Guillem Ramon de Cervelló. A final del segle XV es documenten els Cervelló, barons de la Llacuna, i atenent al fogatge de 1496 la població experimenta una forta davallada: es comptabilitzen pel lloc només deu famílies.

A l’època moderna, l’any 1599, es documenta com a senyor el comte de Savallà, Bernat de Boixadors. A les darreries del segle XVIII i fins a la fi de les senyories pertany als marquesos d’Aitona. és llavors, a mitjan segle XIX, quan Santa Perpètua és en el seu màxim demogràfic, ja que suma en tot el municipi 1.030 veïns, dels quals uns 400 viuen al poble.

Es tracta d’una fortificació de dimensions considerables d’uns 65 m de llargada i 17 m d’amplada, constituïda per un recinte emmurallat de planta allargada i irregular, a l’interior del qual destaquen dos elements: la torre i la sala o aula, situats respectivament en els extrems est i oest del perímetre.

La torre és d’un valor patrimonial inqüestionable per tractar-se d’un dels exemples més peculiars de l’arquitectura militar preromànica de Catalunya. Construïda durant el segle X presenta una planta triangular amb els angles roms. Els dos costats més llargs foren recoberts amb un folre, bastit amb carreus, que es construí amb posterioritat per fer-los menys vulnerables.

La torre tenia quatre pisos, el més alt del qual defensat amb merlets. L’accés es feia a través del primer pis mitjançant una porta adovellada de mig punt amb llinda de fusta.

A l’extrem occidental i ja sobre el cingle abocat al Gaià se situen les restes d’un recinte de planta rectangular que podria haver funcionat com una aula o gran sala.

Extret del llibre «Els castells del Gaià» de Marina Miquel, Josep Santesmases i Dolors Saumell. Editat el 1999 per Cossetània.

Jordi Gironès i Vilardebò / març de 2007

informació en PDF: Sta.Perpètua de Gaià
fotografies: CastellsCatalans/Sta.Perpétua Gaià

+ fotografies del 2020: Sta.Perpètua de Gàià

Santa Coloma de Queralt

Santa Coloma de Queralt està ubicada a la part nord de la cubeta geogràfica que contempla la formació inicial del Gaià: terres de cultiu cerealístic, amb diverses inclinacions cap al Gaià. D’est a oest passant pel nord està limitada per les petites elevacions que la separen d’altres conques hidrogràfiques. Al nord es troba Aguiló i al sud-est Queralt.

El castell de Santa Coloma inicia la seva història com a part de l’ampli terme de Queralt. Es documenta per primera vegada l’any 976 en la venda feta pel comte Borrell al vescomte Guitard. L’ocupació i organització del lloc des de finals del segle X la fan efectiva els Gurb-Queralt. 

 En aquests temps, Santa Coloma, ja avançada la conquesta, pren importància com a vila i aviat esdevé el centre de la baronia de Queralt.

Del segle XII es documenten diverses successions en el castell: l’any 1167, Pere I de Queralt, fill de Berenguer Guillem de Gurb-Queralt, deixa Santa Coloma a Gombau d’Oluja, nebot seu. Aquest, al seu torn, l’any 1196 empenyora Santa Coloma a l’orde del Temple. 

És al llarg d’aquest segle XIII quan els Queralt-Timor adquireixen un paper rellevant en la vida política de Catalunya, situació que aprofiten per potenciar el creixement econòmic de Santa Coloma fins al punt que la vila esdevé un important centre comercial durant la baixa edat mitjana.

A meitat del segle XIV la vila té com a senyor Dalmau de Queralt i compta amb 145 famílies. El castell, a finals del segle XVI, es converteix en palau i el rei dóna al baró de Queralt el títol de Santa Coloma. En el transcurs de la guerra dels Segadors l’edifici del castell deixa de ser palau per fer d’hospital militar. Amb la mort, solter, de Lluís de Queralt, ocorreguda el 1648, el castell passa als Reard, que també es cognominen Queralt de forma preferent.

El domini senyorial persisteix fins a l’abolició dels senyorius i a mitjan segle XIX era encara propietat dels comtes, tot i que el seu interior acollia la presó de la vila.

Tot i que el castell és documentat des del segle X, no es conserven restes d’una primera fortificació i l’actual torre de l’homenatge data de finals del segle XI o principis del XII moment en què el castrum de Santa Coloma ja pren entitat diferenciada del castell de Queralt (castell roquer situat prop de la vila de Bellprat).

Es tracta d’una torre de planta circular amb una alçada de 23,5 m i un diàmetre exterior de 12 m a la base i 9 m al pis superior, amb un excel·lent estat de conservació.

La torre té quatre pisos rematats per un terrat exterior defensat per merlets. L’accés s’efectuava a través del primer pis mitjançant una escala exterior mentre que entre els pisos l’accés era tant per l’interior com per l’exterior. La planta baixa només servia per a magatzematge.

Les muralles que, junt amb la torre, també conformaven el castell altmedieval van desaparèixer en ser aprofitades per a la construcció del castell baixmedieval. Aquest castell ja fou construït en planta rectangular i responent al patró dels castells-palau orientats totalment a residència noble. És un edifici amb quatre pisos i amb la façana nord integrada a la muralla. Els pisos eren coberts amb embigats de fusta sostinguts per arcs apuntats(gòtic).

A finals del segle XVI el castell ja prengué l’aspecte definitiu actual amb un estil renaixentista que comporta importants modificacions en tot l’edifici, molt ben conservat fins a l’actualitat.

Extret del llibre «Els castells del Gaià» de Marina Miquel, Josep Santesmases i Dolors Saumell. Editat el 1999 per Cossetània.

Jordi Gironès i Vilardebò / març de 2007

Informació en PDF : Sta.Coloma de Queralt
Fotografies: CastellsCatalans/Sta.Coloma de Queralt

Biure

El castell de Biure, ubicat en un petit turó, presideix el petit poble que s’hi arrecera a ponent. Més enfonsat que les Piles, per sota seu hi passa el torrent de Biure, que arreplegarà les aigües de la part oest de l’Alt Gaià per lliurar-les al riu a Pontils. Com a referències visuals, des de Biure podem distingir al nord-est la punta del castell de Queralt, i al nord-oest la de les antenes de Savallà del Comtat. Al sud, Sant Miquel de Montclar se’ns mostra proper i és fàcil distingir-hi la seva església.

Al igual que les Piles, el castell de Biure forma part, en el seu inici, del castell de Montclar. Es coneix el lloc com a Benviure i s’organitza al llarg del segle XI. Bernat Sendred de Gurb l’any 1033 compra a Arnau Odó el terme de Montclar, llavors amb una extensió força important: afronta amb terres sarraïnes i es pot perllongar a mesura que es vagi repoblant. L’any 1057, Oliver Bernat, fill cabaler de Bernat Sendred, dóna, junt amb la seva muller, els castells de Montclar i Benviure a Ramon Arnau, meitat en alou i meitat en feu. Tenen com a obligacions construir una torre i altres edificis en set anys, i en el termini de catorze han de fer un soler de pedra i calç i una altra terra dins del terme de Benviure.

El llinatge homònim del lloc, a l’igual que en altres indrets, el trobem documentat a partir de la segona meitat del segle XII. Bernat de Benviure i la seva muller Dolça donen a la casa dels hospitalers de Cervera la meitat del delme que tenen a Biure (1181),  L’orde de l’Hospital té com a principal benefactor dins del terme el llinatge dels Aguiló, emergent en aquesta època. Les donacions s’inicien l’any 1151 amb Guillem d’Aguiló, el qual fa donació dels delmes que li pertoquen dins del terme del castell.

Un any més tard, junt amb la seva muller Maalt, concedeix drets sobre el pa, el vi i la carn, entre d’altres. Maalt, ja vídua l’any 1172, junt amb els seus fills, professa a l’orde de l’Hospital, i d’aquesta manera els hospitalers estableixen una casa al castell de Biure. El domini hospitaler es perllonga fins al segle XVIII. 

A mitjan segle XIX Biure forma ajuntament amb les Piles i comptabilitzen uns cinc-cents veïns.

El castell de Biure és des de principis del segle XX una recreació fantasiosa manada aixecar pels vescomtes de Bell-lloc en el mateix emplaçament on es trobava el primitiu castell.

Les torres postisses de les cantonades, els merlets, els finestrals neogòtics, balconades, finestres i portalades són invenció pròpia de l’època en què foren construïts.

Tot i que aquesta obra anul·là per complet l’antiga fortificació, s’ha conservat per complet el perímetre de muralla superior i el sistema d’accés fortificat. El turó del castell és vorejat per un mur que a manera de talús folra el desnivell d’alçada entre el pla superior i el peu del turó. Aquest mur, rebaixat modernament, correspon a l’antiga muralla que defensava el castell.

Extret del llibre «Els castells del Gaià» de Marina Miquel, Josep Santesmases i Dolors Saumell. Editat el 1999 per Cossetània.

Jordi Gironès i Vilardebò / març de 2007

Informació en PDF: Biure
Fotografies: CastellsCatalans/Biure

Queralt

El castell de Queralt, ubicat en un enclavament elevat i estratègic de la serralada de Queralt, representa al  segle X  l’extrem de la Marca.

Trobem la primera notícia l’any 976, quan Borrell II ven a Guitard, vescomte de Barcelona, el castell i terme que tenia per conquesta del seu avi Guifred i el seu pare Sunyer. Aviat, però, fou destruït per l’escomesa d’Almansur datada l’any 985. El castell continuava enderrocat el 987, quan es traspassa a Trasor, membre de la nissaga dels vescomtes d’Osona. No obstant això, a començament del segle XI fou discutida la seva propietat entre el bisbe d’Urgell, Sal·la, i Sendred de Gurb, fill d’Ansulf, davant dels comtes de Barcelona. Tot i la sentència favorable al bisbe d’Urgell, l’indret es troba vinculat als Gurb-Queralt, no sabem si per compra o per usurpació, mètode sovint emprat a l’època.

A mesura que s’estabilitza el territori, al llarg del segle XI, es forma dins del terme del castell de Queralt la població de Santa Coloma al voltant de la seva església, datada desa de l’any 1033. La vila suplanta aviat el castell de Queralt com a centre de la baronia, que llavors comprèn els termes de Bellprat, Santa Coloma, Aguiló, Montargull, Bordell, Rocafort i Rauric. 

Dins de la baronia, el castell de Queralt resta en mans de la branca principal dels Gurb-Queralt en propietat, mentre que els feus i les castlanies les reben els germans fadristerns; aquest fet, estès al segle XII, es documenta en el castell de Queralt en el testament de Pere (I) de Queralt, fill de Berenguer de Gurb-Queralt, el qual és feudatari del castell. Aquest feu passa a mans del seu successor, Gombau d’Oluja, el seu nebot. Al morir aquest sense descendència, el castell passa a l’altra branca lateral, representada per Guillem de Timor, també nebot. El seu fill Arnau de Timor va adquirint, a començaments del segle XIII, béns i drets a la zona fins que a l’any 1212 compra el castell a Berenguer III de Gurb-Queralt, per la suma de 25.000 sous, en lliure i franc alou. El fill d’Arnau, Pere, es cognomena Queralt i reuneix la baronia de Santa Coloma.

L’any 1599 reben de mans de Felip III el títol de comtes de Santa Coloma. Progressivament, el castell de Queralt va sent abandonat pels seus senyors, fins que l’any 1842 el comte de Santa Coloma ven el castell a Josep Safont. Llavors s’ubica en un despoblat; el seu estat és deteriorat, amb corrals de bestiar i voltat de terres.

Per bé que el castell de Queralt és l’assentament castral més primerenc en l’ocupació cristiana de la conca del Gaià, del primitiu castell del segle X no en resten traces evidents. Bona part del conjunt arquitectònic que ocupa l’emplaçament és una obra tardana, d’època gòtica (s. XIII-XIV); només les restes del campanar de Sant Miquel, alguns trams de murs dispersos pel cim de la serra i l’església de Sant Jaume ens situen en dates més reculades i properes als moments fundacionals (segles XI-XII).

Des del pla de Sant Jaume, on hi ha l’església romànica, la pujada al castell s’efectua per l’antic camí  medieval, A mitja pujada, sota el peny on s’aixequen les seves restes, encarats a migdia s’hi troben diferents edificis d’èpoques i funcionalitats diverses, parcialment enderrocades.

A la part més elevada del turó se situa l’edifici residencial del castell de Queralt. Es tracta d’un únic cos constructiu de planta rectangular i orientació est-oest amb la façana principal i la porta d’ingrés situades en el mur de llevant. Aquest edifici, de factura gòtica, que es mantingué dempeus fins a principis del segle XX, es troba avui en un procés inapel·lable de degradació. Tot i així, és encara apreciable la distribució interna de l’espai constructiu. L’element més ben conservat és la façana nord, en la qual podreu observar el desenvolupament en altura de l’edifici: planta baixa, un pis i terrat.

L’espai intern de la planta baixa, a la qual accedireu directament per la porta original (en resten dempeus els brancals del portal adovellat), s’organitzava en tres àmbits rectangulars d’idèntica orientació que els murs perimètrics (est-oest). 

Aquest espai disposava de dues obertures, en forma d’espitlleres, en el mur perimètric nord. A l’extrem oest de l’àmbit de migdia s’hi troba una construcció de planta rectangular amb obertura superior a la coberta. Tot i que tradicionalment s’ha considerat la tàvega o presó, l’arrebossat de les seves parets fa pensar, més aviat, en una cisterna.

Pel que fa al primer pis, segurament es devia organitzar com una gran sala amb finestrals gòtics oberts en el mur oest –en resten traces en la cantonada nord-oest– i un finestral amb festejador a la meitat del mur nord que es conserva en perfecte estat. Aquest espai, la sala noble del castell, disposava, doncs, d’una magnífica panoràmica sobre la plana de Santa Coloma de Queralt..

Entre la resta dels elements estructurals d’aquest castell residencial que han sobreviscut fins avui mereixen ser considerats, d’una banda, una canalera de desguàs situada prop de la cantonada nord-oest de l’edifici, feta amb carreus de pedra sorrenca buidats internament en forma circular i, de l’altra, el propi alçat del mur septentrional, sobretot, l’angle de tancament que forma amb el mur oest, del qual en podreu apreciar el perfecte carreuat de la cantonada.

Extret del llibre «Els castells del Gaià» de Marina Miquel, Josep Santesmases i Dolors Saumell. Editat el 1999 per Cossetània.

Jordi Gironès i Vilardebò / març de 2007

Informació en PDF : Queralt
Fotografies: CastellsCatalans/Queralt

Calafell

Nom del castell: Calafell 

Data de construcció: s.X 

Municipi: Calafell 

Comarca: Baix Penedès 

Altitud: 65 m 

Coordenades: E 379967 N 4562123 (UTM31N - ETRS89) 

Com arribar-hi: es troba situat al bell mig del poble.

El castell de Calafell està situat ben a prop de la línia costanera damunt d’un turó arran del qual se situà la població. La seva ubicació, allunyada de posicions encimbellades demostra clarament que va esdevenir un pas endavant, sobre terreny segur, per a la progressiva conquesta de les terres tarragonines en poder dels musulmans.

La primera vegada que surt esmentat el topònim Calafell és l’any 999 amb la forma «Calaphel» en referència a la venda d’unes terres situades al comtat de Barcelona i en el terme del castell d’Olèrdola, feta pels comtesRamon Borrell i Ermessendis.

Calafell és un mot compost (Calaf + ell) tal com ho demostra el document d’escriptura de venda del Castell Vell de la Marca (1023) en el qual consten com a castells limítrofs el de «Calaph» junt amb el de «Bagnariis»

(Banyeres). Uns anys després (1037), en un document de concòrdia entre l’abat de Sant Cugat i Bernat Odger (de Castellet) sobre els termes de Santa Oliva, Calders i Castellet, després de la torre de Bellveí, consta el «kastrum que dicunt Kalafell».

L’any 1363 fou senyor d’aquest castell Berenguer de Castellbisbal que acabà venent-lo fins que osteriorment Guerau de Palou l’adquirí de l’infant Joan, fill de Pere III «el Cerimoniós».

Un document del desembre de 1387 ens detalla que el rei Joan I (conegut també com «el Caçador») anà al castell de Calafell per caçar un porc salvatge enmig d’un dia fred i plujós que li causà un fort refredat.

Hi ha constància que els habitants de Calafell tingueren un plet amb la família Palou i es revoltaren, fins que el 1486 signaren la concòrdia de Vilafranca.

La decadència del castell es produí a partir del segle XVII, quan es convertí en cementiri.

Les restes del castell són formades per un recinte poligonal, una sitja i un pou. Aquest recinte fa uns 36 m de nord a sud per uns 21,5 m d’est a oest. Les parets tenen uns 130 cm de gruix, i cada pany de mur sembla que tenia uns cossos sortints amb diverses sageteres. L’aparell és fet amb pedres petites i col·locades en filades, unides amb morter de calç. La sitja de boca circular, té una profunditat de 153 cm i un diàmetre màxim de 110 cm. En el pou de 6,9 m de profunditat per 2,6 m de diàmetre intern, s’ha calculat que hi poden caber uns 30.000 litres d’aigua.

En l’espai que separa el castell de l’església, sembla que hi havia construccions fetes amb bigues de fusta, ja que encara són visibles els forats on es clavaven.

L’església de la Santa Creu és situada a l’extrem septentrional del recinte del castell, de manera que les façanes nord i est formen part de la muralla defensiva del clos. El temple data de la meitat del segle XI havent estat molt modificat. Es tracta d’un edifici romànic coronat amb un absis semicircular precedit per un presbiteri situat sobre una petita cripta coberta amb volta i que ocupa l’espai absidial. A l’interior es conserven fragments de pintura mural, restaurats l’any 1990, amb una decoració geomètrica que combina cercles enllaçats que definien una mena de reticulat o teixit semblant als de Sant Pere del Burgal (segle XII) o Sant Quirze de Pedret.

Nota: per fer aquest escrit he extret la informació del volum 3 de la guia Catalunya Romànica dedicat a les comarques de l’Alt Penedès, Baix Penedès, Garraf i Anoia de l’editorial Pòrtic, 1999, i també del Volum III dels Castells Catalans de l’editor Rafael Dalmau en la segona edició de 1992.

Jordi Gironès Vilardebò / febrer de 2007

Informació en PDF : Calafell
Fotografies: CastellsCatalans/Calafell

Castellví de la Marca

El Castell Vell o Castellví de la Marca s’alça a 468 metres damunt d’un turó encinglerat, sota del qual hi ha les Cases Noves de la Riera formant part de l’ajuntament de Castellví de la Marca. Pren el nom de Castellot i des d’ell s’albira una extensa panoràmica del Penedès esdevenint una silueta molt vistosa des d’arreu de la comarca.

Les primeres notícies del castell daten del 901 ja amb el nom de «Castell Vell extrem en la Marca» i amb motiu d’una venda dels germans Calabuig i Guazamir (o Guadamir) a Senfred. El fet que aparegui el mot extrem des d’un bon principi demostra la seva situació extrema en la frontera més occidental de la Marca del Penedès. L’any 977 aquest castell fou venut pel comte Borrell a Unifred conegut aleshores sota el nom de «Kastrum Vetere» i posteriorment, l’any 1023, el castell és de nou venut ara a Guillem de Castellvell, fill del difunt Amat, per part del comte Berenguer Ramon I. 

Des d’aquest moment, la història dels dos Castellvell: el de Rosanes -o de Sant Jaume- i el de la Marca s’uneix sota una mateixa família (els Castellvell o Castellví) i una única baronia. Ambdós castells se situaven estratègicament a un i altre cantó de la plana penedesenca. El primer controlant el camí de Barcelona i l’altre la frontera amb els musulmans.

L’existència d’aquests dos castells dins d’una mateixa baronia, i amb una mateixa denominació, duu a confusió en alguns casos sobre quin és quin en la documentació relacionada amb ells. Amb tot, sembla ser que el que apareix sovint com a «Castro Vetulo» és el de Castellví de la Marca.

Durant aquest segle XIII les preferències de la família Castellvell se centraren entorn del Castellví de la Marca en lloc de l’altre castell de Castellvell de Rosanes, fixant Guillema de Castellvell la seva residència en ell. 

Pel que fa al Castellví de la Marca consta documentalment que el 16 de setembre de 1314, el vescomte Ramon Folc de Cardona comprà aquest castell per 100.000 sous barcelonesos per tal que Gastó de Foix pogués atendre les despeses de la campanya d’hostilitat que menava contra el sobirà Jaume II. El comte de Foix, però, pogué recuperar-lo pocs anys després recomprant-lo de nou.

Martí l’Humà mostrà interès en què aquest castell i el seu terme passés a dependre de Barcelona donant ordres al veguer de Barcelona i del Vallès (1399) que posés a subhasta el castell i la seva jurisdicció proposant als consellers de Barcelona que accedissin a efectuar la compra. Castell i baronia havien estat confiscats als Foix passant a dependre de la corona catalana.

Les darreres notícies documentals del castell daten del 1481 quan el rei Ferran «el Catòlic» ordenà al veguer de Vilafranca que restituís a la princesa de Viana, tutora del rei de Navarra, la baronia de Castellví de la Marca.

La baronia passà als Zúñiga (1549) i després als Fajardo (1618). El 1856 passà als Cavero, comtes de Sobradiel, essent el darrer senyor jurisdiccional Francisco de Borja Alvarez de Toledo y Osorio. El castell, però, ja força abans va restar abandonat fins quedar les restes que avui podem veure dempeus.

Actualment ens queda força malmesa la torre rodona de l’homenatge, la qual tenia tres pisos. L’inferior era destinat a magatzem i s’hi entrava pel sostre. El del mig era l’habitacle del castlà on s’hi entrava per una escala exterior que podia ser retirada en cas d’atac. El pis superior era per als soldats. Entre tots només eren deu o quinze persones. Cal destacar que l’esmentada torre era utilitzada com a senya pels pescadors del litoral segons es comenta i per aquest motiu arribà a ser emblanquinada.

Posteriorment, s’edificà la resta del castell del qual només en queden panys de muralla.

Nota: per fer aquest escrit he extret la informació del Volum III dels Castells Catalans de l’editor Rafael Dalmau en la segona edició de 1992.

Jordi Gironès Vilardebò / febrer de 2007

Informació en PDF : Castellvi de la Marca
Fotografies: CastellsCatalans/Castellví

Besora i Montesquiu

El castell de Besora corona un altiu turó, situat a ponent del poble de Santa Maria de Besora, i a una altitud de 1.092 metres.

El seu emplaçament és molt estratègic, tal com es pot comprovar des del mateix castell que domina una dilatada panoràmica de les muntanyes del Ripollès, al nord, de la Serralada Transversal, a l’est, i de la Plana de Vic i les muntanyes que l’envolten, a ponent i al sud.

Les primeres notícies del «castro Bisora» i «castro Bisaura» daten dels anys 885 i 887, en temps de Guifré el Pilós. El primer document en què consta una referència més concreta sobre Besora data del 898 quan el bisbe Gomar de Vic consagrà les esglésies de Santa Maria i Sant Quirze per sol·licitud de l’abadessa Emma del monestir de Sant Joan de Ripoll (dit més tard de les Abadesses).

La primera notícia documentada del castell data del 921 amb motiu d’una venda a l’abadessa Emma d’un terreny propietat del «castro Bisaura» (el mot Bisaura ha acabat denominant la regió natural de l’entorn de Sant Quirze de Besora).

En l’aspecte civil, el domini del terme de Besora pertanyia als comtes de Barcelona, els quals tenien a Besora un cavaller amb títol de «vicarius» o veguer. De fet, era el senyor dels termes i castell.

El primer senyor conegut de Besora s’anomenava Ermemir (975) i estava casat amb Ingilberga que, vivint el seu marit, tingué una filla natural amb el comte Oliba «Cabreta» de Cerdanya que es digué Ingilberga i que fou

la darrera abadessa de Sant Joan. Els fills d’Ermemir foren Gombau de Besora, Oliba (bisbe d’Elna entre 1014 i 1027) i Emma Ingilberga (esposa de Guifré de Balsareny i mare de Guillem de Balsareny, que fou bisbe de Vic entre 1046 i 1076).

 Gombau heretà d’Ermemir els castells de Besora, Curull i Torelló i, per la seva relació amb la casa comtal barcelonina, va ampliar els seus dominis amb els castells de Pacs i de Cubelles, Eramprunyà, Montornès, Montbui, una quarta part del Far (Vallès) i feus i alous destacats a les Franqueses, Samalús, Cardedeu, Sentmenat i Cerdanya.

L’any 1058, el clergue Vivani regia el terme de Besora després que Gombau hagué passat al seu nebot Guillem de Balsareny els castells de Besora, Curull i Torelló, i aquest posés per veguer Vivani.

L’any 1059, els esposos Mir Geribert i Guilla renunciaren la possessió del castell a favor dels comtes Ramon Berenguer I i Almodis, i aquests el passaren l’any 1072 a la casa dels Montcada.

El 1136, Ramon Berenguer IV encomanà diversos castells, entre ells el de Besora, al gran senescal Guillem Ramon. Més endavant, els feudataris o castlans adoptaren de nou el locatiu de Besora amb el retorn del conegut nom de Gombau de Besora entre els successors (1201).

El 1276, el rei Pere el Gran ordenà que es tornés a Gastó de Montcada, vescomte de Bearn, la potestat del castell de Besora, si bé el 1285 el monarca reclamà la possessió de Besora i Curull per a la corona.

El 1324, Jaume de Besora i la seva muller donaren a Dalmau de Sorribes la batllia del seu castell de Besora, la qual havia exercit el difunt Arnau de Malla.

L’any 1329, els comissaris reials embargaren al senyor de Besora tots els honors, censos i pertinences del terme del castell a causa de les seves desastroses finances. A partir d’aquí, la possessió del castell s’alternà entre els senyors de Besora i els comtes-reis catalans (Pere III el Cerimoniós, Joan I, Martí l’Humà i Ferran I d’Antequera).

L’historiador Carreras Candi publicà el 1892 una sèrie de dades sobre el castell de Besora i la seva decadència física, la qual s’ha anat agreujant amb el pas del temps fins quedar només restes de murs del castell i de l’església romànica que encara conserva l’absis i algunes faixes llombardes al cos lateral.

La casa forta o domus de Montesquiu consta documentalment a partir del 1337 amb motiu d’una venda oferta per Ramon de Conanglell a Jaume de Besora, a causa probablement d’un empenyorament. Aquesta casa forta fou inicialment, i amb tota probabilitat, una torre de vigilància, situada estratègicament prop del camí que conduia al monestir de Ripoll. Depenia del castell de Besora i en el transcurs dels segles esdevingué un casal on acabaren residint els senyors de Besora.

Durant la guerra entre la Generalitat i el rei Joan II, el castell visqué jornades agitades amb l’ocupació dels pagesos el 1462 i dos anys després pels capitostos Verntallat i Vilacetrú, que feien costat als remences i al rei. El sotsveguer de Vic organitzà aleshores una expedició per apoderar-se del castell, però fracassà per la seva condició inexpugnable.

Acabada la guerra, el rei Joan II (1463) manà respectar els drets de Bernat de Peguera, senyor de Besora i Montesquiu, i dictà que la família Descatllar no fos mai desposseïda dels seus drets sobre «casa e força de Montesquiu».

Els Descatllar acabaren essent senyors del castell i varvessors de Besora i senyors de Montesquiu. Narcís de Descatllar esdevingué marquès de Besora (vers el 1699).

Durant l’alçament català contra Felip V, el castell de Montesquiu serví per tancar-hi presoners borbònics. La família dels Santa Coloma passà a tenir la possessió del patrimoni Descatllar (1770).

El casal de Montesquiu va ser comprat pel barceloní Jeroni Juncadella i Casanoves, essent restaurat del 1917 al 1920 pel seu fill Emili Juncadella. La seva bona conservació també ha estat afavorida per haver estat habitat durant molt de temps i fins a èpoques ben recents. 

Aquest castell-casal passà a poder de la Diputació de Barcelona l’any 1972 per voluntat de la seva darrera propietària Mercè Juncadella. Avui forma part d’una àrea anomenada Parc Natural del Castell de Montesquiu, integrada dins la xarxa de parcs de la Diputació de Barcelona (w w w. d i b a . e s / p a r c s n / p a r c s /index.asp?Parc=1)

Nota: per fer aquest escrit he recollit la major part de la informació històrica del Volum V de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau en la primera edició de l’any 1976.

Jordi Gironès i Vilardebò / gener de 2007

+ Informació en PDF: Besora i Montesquiu

Fotografies: Besora  i Montesquiu