El castell del Papiol vetlla, la població, i és, al seu torn, guaitat pel veí Puigmadrona, muntanya que s'eleva fins assolir els 320 m sobre el nivell del mar. Podem considerar emplaçat el poble a uns 160 m. d'altitud, mentre l'estació del ferrocarril ho és solament a 36 m .Aquest castell roquer forma part de la xarxa castellera que vigilava el curs del Llobregat i el camí d'accés a Barcelona enfront les ràtzies musulmanes procedents fonamentalment del Penedès. Formen part d'aquesta xarxa diversos castells com són el de Sant Jaume (o Castellvell de Rosanes), el de Rosanes (el Pairet), el d'Eramprunyà o el ben prop Castell Ciuró.
De l'any 1115 data el conveni fet entre els comtes de Barcelona —Ramon Berenguer III i la seva muller Dolça de Provença— i els germans Artal Pere i Bernat Pere, respecte al «castro quod vocant Papiol». En virtut del pacte, els comtes confiaren als germans esmentats la possessió del lloc, perquè el tinguessin i, si calia, el defensessin. Els atorgadors se'n reservaren la potestat, així com la quarta part de determinats beneficis, i retingueren el domini, en terme del castell, de la «turrem cum porticu quod est ante turrim, que est contra Lubricato, et ut faciant ipsi comes et comitissa mansionem subtus ipsam rocham». El document s'enregistra al Llibre Gran dels Feus i el continua el sagramental pel qual Arnau (o Artal) Pere, Bemat Pere i Ramon Pere —aquest germà no havia estat consignat— expressaren als comtes la fidelitat pel «castro de Papiol».
Tal és la primera notícia que hom té del castell, a parer de mossèn Frederic Martí Albanell —autor d'unes útils Notes històriques del Papiol (Barcelona, 1926)—, qui assigna al document al·ludit la data 1116, o sigui un any més que la indicada pel transcriptor del Liber Feudorum Maior.
El gener de 1395, Joan I vengué a Berenguer de Cortilles, per carta de gràcia, els dominis directe i al·lodial, potestat, i servei, etc., que li competien en el castell del Papiol, i també per carta de gràcia la jurisdicció criminal, el mer i el mixt imperis, i altres drets, per la quantitat de 6.000 lliures. Cinc mesos després, el comprador transferí els drets a Ramon del Papiol.
El dietari de la Generalitat, en fer-se ressò del violent terratrèmol ocorregut a primera hora del dia 24 de maig del 1448 (potser el moviment sísmic més terrible a les nostres terres del qual hi hagi notícia), consigna que el castell del Papiol caigué i produí la mort de tres homes.
A les capitulacions de la ciutat de Barcelona amb Joan II —octubre del 1472— figura citat expressament «lo Castell den Papiol», entre «totes les altres viles e castells quis tenen en la opinio de Barchinona». Per raó d'aqueixa guerra, molts castells i termes es despoblaren.
El castell, com edifici, té una presència noble, i, en el segle passat, serví d'alberg per a la milícia durant les guerres entre liberals i carlins. Fa pocs anys, amb motiu d'unes obres que foren fetes al castell i en enderrocar una paret, aparegueren armes i peces de vestuari militar corresponents a aquella època. Podem imaginar que aquest castell ofereix una llarga existència senyorial, a desgrat que una llegenda asseguri que mai el castell no ha estat edificat del tot.
En la construcció, assentada damunt la roca, hi ha traces d'antigor. Si, contemplat del defora, el castell s'erigeix potent, però sense estridències decoratives —car la façana no perfila particularitats dignes d'esment especial—, part de l'interior, en canvi, restitueix la semblança castellívola que hom n'espera. De fora, la torre és de traça regular; tanmateix, estudiada de dintre, s'infereix que la base originària fou circular; així ve palesada una reforma que culminà quan, fa anys, un llamp malmeté la part superior —que ara manca— de la torre.
La primitiva construcció militar fou transformada en palau durant el segle XIV, probablement quan era senyor del Papiol el Galceran de Papiol que demanà el trasllat de temple parroquial. Sorprèn el buc d'aquest castell, en el qual s'operaren reformes durant el segle XVIII. I corprèn l'ànim contemplar-hi la que fou presó, «tètrica com poques», àdhuc «amb la cadena amb argolla».
Jordi Gironès i Vilardebò / juny de 2008
Més fotografíes : Castells Catalans - Papiol
De l'any 1115 data el conveni fet entre els comtes de Barcelona —Ramon Berenguer III i la seva muller Dolça de Provença— i els germans Artal Pere i Bernat Pere, respecte al «castro quod vocant Papiol». En virtut del pacte, els comtes confiaren als germans esmentats la possessió del lloc, perquè el tinguessin i, si calia, el defensessin. Els atorgadors se'n reservaren la potestat, així com la quarta part de determinats beneficis, i retingueren el domini, en terme del castell, de la «turrem cum porticu quod est ante turrim, que est contra Lubricato, et ut faciant ipsi comes et comitissa mansionem subtus ipsam rocham». El document s'enregistra al Llibre Gran dels Feus i el continua el sagramental pel qual Arnau (o Artal) Pere, Bemat Pere i Ramon Pere —aquest germà no havia estat consignat— expressaren als comtes la fidelitat pel «castro de Papiol».
Tal és la primera notícia que hom té del castell, a parer de mossèn Frederic Martí Albanell —autor d'unes útils Notes històriques del Papiol (Barcelona, 1926)—, qui assigna al document al·ludit la data 1116, o sigui un any més que la indicada pel transcriptor del Liber Feudorum Maior.
El gener de 1395, Joan I vengué a Berenguer de Cortilles, per carta de gràcia, els dominis directe i al·lodial, potestat, i servei, etc., que li competien en el castell del Papiol, i també per carta de gràcia la jurisdicció criminal, el mer i el mixt imperis, i altres drets, per la quantitat de 6.000 lliures. Cinc mesos després, el comprador transferí els drets a Ramon del Papiol.
El dietari de la Generalitat, en fer-se ressò del violent terratrèmol ocorregut a primera hora del dia 24 de maig del 1448 (potser el moviment sísmic més terrible a les nostres terres del qual hi hagi notícia), consigna que el castell del Papiol caigué i produí la mort de tres homes.
A les capitulacions de la ciutat de Barcelona amb Joan II —octubre del 1472— figura citat expressament «lo Castell den Papiol», entre «totes les altres viles e castells quis tenen en la opinio de Barchinona». Per raó d'aqueixa guerra, molts castells i termes es despoblaren.
El castell, com edifici, té una presència noble, i, en el segle passat, serví d'alberg per a la milícia durant les guerres entre liberals i carlins. Fa pocs anys, amb motiu d'unes obres que foren fetes al castell i en enderrocar una paret, aparegueren armes i peces de vestuari militar corresponents a aquella època. Podem imaginar que aquest castell ofereix una llarga existència senyorial, a desgrat que una llegenda asseguri que mai el castell no ha estat edificat del tot.
En la construcció, assentada damunt la roca, hi ha traces d'antigor. Si, contemplat del defora, el castell s'erigeix potent, però sense estridències decoratives —car la façana no perfila particularitats dignes d'esment especial—, part de l'interior, en canvi, restitueix la semblança castellívola que hom n'espera. De fora, la torre és de traça regular; tanmateix, estudiada de dintre, s'infereix que la base originària fou circular; així ve palesada una reforma que culminà quan, fa anys, un llamp malmeté la part superior —que ara manca— de la torre.
La primitiva construcció militar fou transformada en palau durant el segle XIV, probablement quan era senyor del Papiol el Galceran de Papiol que demanà el trasllat de temple parroquial. Sorprèn el buc d'aquest castell, en el qual s'operaren reformes durant el segle XVIII. I corprèn l'ànim contemplar-hi la que fou presó, «tètrica com poques», àdhuc «amb la cadena amb argolla».
Jordi Gironès i Vilardebò / juny de 2008
Més fotografíes : Castells Catalans - Papiol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada