Besora i Montesquiu

El castell de Besora corona un altiu turó, situat a ponent del poble de Santa Maria de Besora, i a una altitud de 1.092 metres.

El seu emplaçament és molt estratègic, tal com es pot comprovar des del mateix castell que domina una dilatada panoràmica de les muntanyes del Ripollès, al nord, de la Serralada Transversal, a l’est, i de la Plana de Vic i les muntanyes que l’envolten, a ponent i al sud.

Les primeres notícies del «castro Bisora» i «castro Bisaura» daten dels anys 885 i 887, en temps de Guifré el Pilós. El primer document en què consta una referència més concreta sobre Besora data del 898 quan el bisbe Gomar de Vic consagrà les esglésies de Santa Maria i Sant Quirze per sol·licitud de l’abadessa Emma del monestir de Sant Joan de Ripoll (dit més tard de les Abadesses).

La primera notícia documentada del castell data del 921 amb motiu d’una venda a l’abadessa Emma d’un terreny propietat del «castro Bisaura» (el mot Bisaura ha acabat denominant la regió natural de l’entorn de Sant Quirze de Besora).

En l’aspecte civil, el domini del terme de Besora pertanyia als comtes de Barcelona, els quals tenien a Besora un cavaller amb títol de «vicarius» o veguer. De fet, era el senyor dels termes i castell.

El primer senyor conegut de Besora s’anomenava Ermemir (975) i estava casat amb Ingilberga que, vivint el seu marit, tingué una filla natural amb el comte Oliba «Cabreta» de Cerdanya que es digué Ingilberga i que fou

la darrera abadessa de Sant Joan. Els fills d’Ermemir foren Gombau de Besora, Oliba (bisbe d’Elna entre 1014 i 1027) i Emma Ingilberga (esposa de Guifré de Balsareny i mare de Guillem de Balsareny, que fou bisbe de Vic entre 1046 i 1076).

 Gombau heretà d’Ermemir els castells de Besora, Curull i Torelló i, per la seva relació amb la casa comtal barcelonina, va ampliar els seus dominis amb els castells de Pacs i de Cubelles, Eramprunyà, Montornès, Montbui, una quarta part del Far (Vallès) i feus i alous destacats a les Franqueses, Samalús, Cardedeu, Sentmenat i Cerdanya.

L’any 1058, el clergue Vivani regia el terme de Besora després que Gombau hagué passat al seu nebot Guillem de Balsareny els castells de Besora, Curull i Torelló, i aquest posés per veguer Vivani.

L’any 1059, els esposos Mir Geribert i Guilla renunciaren la possessió del castell a favor dels comtes Ramon Berenguer I i Almodis, i aquests el passaren l’any 1072 a la casa dels Montcada.

El 1136, Ramon Berenguer IV encomanà diversos castells, entre ells el de Besora, al gran senescal Guillem Ramon. Més endavant, els feudataris o castlans adoptaren de nou el locatiu de Besora amb el retorn del conegut nom de Gombau de Besora entre els successors (1201).

El 1276, el rei Pere el Gran ordenà que es tornés a Gastó de Montcada, vescomte de Bearn, la potestat del castell de Besora, si bé el 1285 el monarca reclamà la possessió de Besora i Curull per a la corona.

El 1324, Jaume de Besora i la seva muller donaren a Dalmau de Sorribes la batllia del seu castell de Besora, la qual havia exercit el difunt Arnau de Malla.

L’any 1329, els comissaris reials embargaren al senyor de Besora tots els honors, censos i pertinences del terme del castell a causa de les seves desastroses finances. A partir d’aquí, la possessió del castell s’alternà entre els senyors de Besora i els comtes-reis catalans (Pere III el Cerimoniós, Joan I, Martí l’Humà i Ferran I d’Antequera).

L’historiador Carreras Candi publicà el 1892 una sèrie de dades sobre el castell de Besora i la seva decadència física, la qual s’ha anat agreujant amb el pas del temps fins quedar només restes de murs del castell i de l’església romànica que encara conserva l’absis i algunes faixes llombardes al cos lateral.

La casa forta o domus de Montesquiu consta documentalment a partir del 1337 amb motiu d’una venda oferta per Ramon de Conanglell a Jaume de Besora, a causa probablement d’un empenyorament. Aquesta casa forta fou inicialment, i amb tota probabilitat, una torre de vigilància, situada estratègicament prop del camí que conduia al monestir de Ripoll. Depenia del castell de Besora i en el transcurs dels segles esdevingué un casal on acabaren residint els senyors de Besora.

Durant la guerra entre la Generalitat i el rei Joan II, el castell visqué jornades agitades amb l’ocupació dels pagesos el 1462 i dos anys després pels capitostos Verntallat i Vilacetrú, que feien costat als remences i al rei. El sotsveguer de Vic organitzà aleshores una expedició per apoderar-se del castell, però fracassà per la seva condició inexpugnable.

Acabada la guerra, el rei Joan II (1463) manà respectar els drets de Bernat de Peguera, senyor de Besora i Montesquiu, i dictà que la família Descatllar no fos mai desposseïda dels seus drets sobre «casa e força de Montesquiu».

Els Descatllar acabaren essent senyors del castell i varvessors de Besora i senyors de Montesquiu. Narcís de Descatllar esdevingué marquès de Besora (vers el 1699).

Durant l’alçament català contra Felip V, el castell de Montesquiu serví per tancar-hi presoners borbònics. La família dels Santa Coloma passà a tenir la possessió del patrimoni Descatllar (1770).

El casal de Montesquiu va ser comprat pel barceloní Jeroni Juncadella i Casanoves, essent restaurat del 1917 al 1920 pel seu fill Emili Juncadella. La seva bona conservació també ha estat afavorida per haver estat habitat durant molt de temps i fins a èpoques ben recents. 

Aquest castell-casal passà a poder de la Diputació de Barcelona l’any 1972 per voluntat de la seva darrera propietària Mercè Juncadella. Avui forma part d’una àrea anomenada Parc Natural del Castell de Montesquiu, integrada dins la xarxa de parcs de la Diputació de Barcelona (w w w. d i b a . e s / p a r c s n / p a r c s /index.asp?Parc=1)

Nota: per fer aquest escrit he recollit la major part de la informació històrica del Volum V de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau en la primera edició de l’any 1976.

Jordi Gironès i Vilardebò / gener de 2007

+ Informació en PDF: Besora i Montesquiu

Fotografies: Besora  i Montesquiu

St.Martí Sarroca (Alt Penedès)

El castell de Sant Martí Sarroca s’alça a una altitud de 341 metres, arran d’una cinglera situada damunt la riera de Pontons i, per tant, en una privilegiada situació per controlar el camí que va des de la plana del Penedès vers la Llacuna i Santa Coloma de Queralt.

Aquest indret tenia, doncs, gran importància com a frontera de marca a finals del segle X i servia tant per assegurar el camí esmentat vers Santa Coloma com per anar avançant cap al sud i   ponent en terrenys planers ocupats pels sarraïns. Aquest castell tenia una fàcil connexió amb el proper de Font-rubí, situat ja en una zona més muntanyenca.

Les primeres notícies sobre el castell de Sant Martí, aleshores «Sancti Martini», daten de finals del segle X quan el magnat anomenat Galí o Galind, governador o veguer de les fronteres del Penedès, emprengué des d’aquest castell la colonització dels erms i estanys de Calders (actual Baix Penedès).

El 1934 el castell era de la jurisdicció del marquès de Dues Aigües. El 23 d’agost de 1963 començaren les obres de reparació i neteja del castell que aleshores ja era propietat de l’Ajuntament. Posteriorment ha seguit una complerta restauració que fa que actualment puguem gaudir d’un dels castells més vistosos de Catalunya, bo i acceptant que força diferent d’aquell primitiu castell. Actualment és utilitzat per diverses cerimònies i fins culturals de la contrada.

El castell és poligonal, de planta irregular concentrada i de disposició arbitrària a causa de les successives reformes fetes. Hom assegura que les dues torres rodones del costat nord-oest daten del segle XII.

Nota: per fer aquest escrit he recollit la major part de la informació històrica del Volum III de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau en la seva segona edició de l’any 1992.

Jordi Gironès i Vilardebò / novembre de 2006

+ fotografies: CastellsCatalans/St.MARTÍ SARROCA

+ informació en PDF: Sant Martí Sarroca

Font-Rubí (Alt Penedès)

Els castell de Font-rubí està situat en un turó que es desprèn de la serra del Bolet i a una altitud de 750 metres, en una situació privilegiada per la gran panoràmica que hi ha de tota la plana del Penedès, fet que explica el seu valor estratègic.

Els primers documents coneguts que parlen d’aquest castell daten del 983 amb el nom de «Fonte Rubea». Tres anys després el rei franc Lotari, en confirmar les possessions del monestir de Sant Cugat del Vallès, al·ludí a l’alou que Ansulf donà al monestir dins el terme de «castro Fonterubeo». Posteriorment, sota el nom de «Fontem Rubii» apareix en documents que fan referència a la repoblació feta en terrenys de Santa Oliva (1041).
Entre el 1078 i el 1082, Ramon Berenguer II convingué amb Bernat Guillem de Queralt encomanar a Rainardus el «Castello de Fontea- Rubea», fet que confirma que el castell depenia del comte barceloní i no del monestir de Sant Cugat.
La darrera notícia del castell data del 1847 quan Madoz, en el seu Diccionario, descriu Font-rubí fent referència a la residència d’una junta carlista (1838 al 1840) en la casa anomenada Fàbraga damunt la qual comenta l’existència d’un castell en runes «del tiempo de los árabes y fortificado por los franceses en la guerra de la Independencia ».
L’estat actual del castell és força ruinós, si bé encara queden uns panys de paret i una torre rodona que corre perill de desaparèixer, si no s’actua a temps per conservar aquest patrimoni casteller.

Des de la zona superior del turó s’endevina el que fou el clos del castell, arrenglerat a la cinglera.

Nota: per fer aquest escrit he recollit la major part de la informació històrica del Volum III de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau en la seva segona edició de l’any 1992.

Jordi Gironès i Vilardebò / novembre de 2006

Mes fotografies: CastellsCatalans/Fontrubí

 Informació en PDF: Font-Rubí

Castelldefels ( Baix Llobregat)

El castell de Castelldefels s’alça a una altitud de 60 m sobre el nivell del mar i damunt la població a la qual ha donat el nom. Es troba a l’extrem d’una petita serralada, orientada de sud-oest a nord-est, i paral·lela a la línia de costa. Aquesta serra s’uneix al massís del Garraf a través del Puig de l’Olla (426 m) i aquest ho fa a la Morella (593 m), cim culminant del massís.

La situació del castell és ben estratègica, dominant el corredor litoral cap a Barcelona i també la línia de costa amb les escomeses per mar que sovint es donaven.

El turó on és situat el castell ja va ser prèviament colonitzat pels ibers, havent-se trobat (1965) restes arqueològiques com són una cisterna, ceràmica i restes del poblat. Els primers documents que ens parlen de l’establiment del castell daten del segle X, concretament l’any 967, quan en el cartulari de Sant Cugat del Vallès s’esmenta el «kastrum Felix» amb una donació d’Ermengarda a Santa Maria (l’església que hi havia on es construí el castell). Alguns historiadors creuen que el mot «Felix» prové del nom d’una persona lligada al castell si bé no s’ha trobat cap document que ho testimoniï. Altres consideren que Fèlix prové del concepte romà «fèlix=fèrtil» donat que els romans utilitzaven aquest mot per descriure camps o llocs fèrtils. Documents de l’any 972 fan referència al «Castrum Feles» com a situat en el terme del «Castrum Erapruniano», si bé el domini corresponia al monestir de Sant Cugat a través de l’església de Santa Maria abans esmentada (983). L’any 1024 el castell eradenominat «Chastello de Fels». El poble de Castelldefels s’anà engrandint i configurant als peus del seu castell i durant el segle XVI veié construir-se una sèrie de torres de defensa situades prop de la costa per defensar-se de les incursions dels pirates. El 1632, Castelldefels, Eramprunyà, Gavà, Viladecans, Sant Climent i Begues constituïen una baronia, i l’any 1733 el senyor de la baronia, Francesc Salvador de Bournonville, vengué la meitat del territori als Pérez Moreno per 36.000 lliures. Posteriorment la baronia passà als Foxà (o Foixà) i als Sarriera, i aquests la vengueren (1897) al banquer Manuel Girona i Agrafel, que inicià les obres de recuperació d’un castell que estava en un estat ben ruïnós. El seu fill Manuel Girona i Vidal tingué cura de continuar l’obra de restauració iniciada pel seu pare, la qual ha permès que avui tinguem un castell amb molt bon estat. Nota: per fer aquest escrit he recollit la major part de la informació històrica de l’escrit del volum I de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1967 (segona edició del 1990).

Mes fotografies : CastellsCatalans/Castelldefels

+ informació en PDF: Castelldefels

Eramprunyà (Baix Llobregat)

El castell d’Eramprunyà s’enlaira a una altitud de 438 m en un estrep rocallós i encinglerat situat a llevant del massís del Garraf del qual en forma part.

Al seu peu hi ha l’ermita romànica de Santa Maria de Bruguers (segle XIII) des d’on s’enfila el camí fins al castell. Els primers documents en què apareix el nom del castell daten de l’any 957 i concretament del Cartulari de Sant Cugat del Vallès i del Liber Feudorum Maior. Aleshores consta que els personatges «Ennego» i «Flodeberga» donen al cenobi de Sant Cugat la terra que fou del difunt «Mascharone» dins del terme del «castro Erampruniano» (posteriorment Eraprugnamo i Eraproniano). Documents dels anys 976,977, 978, 986 i 1108 apliquen a Eramprunyà el nom «Rodanes» sense que fins ara hagi quedat aclarit el per què tenint en compte que Rodanes ja és un castell per ell mateix (damunt Martorell). Els primer senyors del castell foren descendents del matrimoni de Geribert, germà i successor del vescomte barceloní Udalard (defensor de Barcelona l’any 985) i Ermengarda, filla del comte Borrell. El 1323, el rei Jaume II, que necessitava diners per a la conquesta de les illes de Sardenya i Còrsega, va vendre de manera perpètua i hereditària a Pere March, el seu tresorer, el castell amb totes les possessions, vassalls, pagesos de remença, terres, conreus, fonts, rius, aigües i aqüeductes, caça i pesca. Els March van ser senyors d’Eramprunyà fins al segle XVII. Posteriorment el castell va tenir diversos propietaris fins a l’abolició de les senyories jurisdiccionals durant el segle XIX. El 1897 el va adquirir el banquer Manuel Girona. El castell té dos recintes: el sobirà, amb les fortificacions que defensaven el castell i la residència del senyor, i el jussà, amb església, el cementiri i una gran cisterna. De l’antic cementiri es conserven set tombes excavades a la roca, sis de les quals són antropomorfes. La seva datació cal situar-la al segle X. La capella del castell s’esmenta per primera vegada el 981 en el testament d’un vicari comtal del castell d’Eramprunyà. Als segles XI i XII apareix també documentada en diverses deixes testamentàries que es van fer a la parròquia de Sant Miquel. Nota: per fer aquest escrit he recollit la major part de la informació històrica de l’escrit del volum I de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1967 (segona edició del 1990).

Mes fotografies : CastellsCatalans/Eramprunyà

+ Informació en PDF: Eramprunyà

Castellciuró (Baix Llobregat)

El castell Ciuró es troba situat a un quilòmetre de la vila de Molins de Rei, a la qual pertany, i a una altitud de 155 metres.

El seu emplaçament és força estratègic per estar edificat en el turó més occidental del brancal que surt del turó de can Ribes (406 m) unit, i a molt poca distància, amb el puig d’Olorda (424 m). Aquesta situació fa que tingui una bona perspectiva del curs del Llobregat i de l’antiga vila de Molins de Rei, fundada a finals del segle XII a partir d’uns molins establerts per concessió del comte Alfons I.
El castell Ciuró fou construït on hi havia la «turre de Guadallo», esmentada l’any 998, i en el cos de l’edifici hi trobem paret en «opus spicatum».
L’indret on hi ha emplaçat el castell fou concedit als hospitalers en el segle XII segons consta en un document del 1162 en el que és conegut com a «Cidró».
L’any 1202 era propietat de l’Orde del Temple, la qual s’encarregà d’edificar un nou castell o una torre de defensa, sense assegurar quina de les dues edificacions fou la realment feta. Un segle després el castell passaria al domini directe del rei Jaume II.
La primera notícia de la capella de Sant Marçal, situada a redós del Puig Ciuró (o Cedró), data del 1314 coincidint amb la finalització de la preeminència dels templers al nostre país.
L’any 1320, el sobirà concedí permís a Simó des Llor (de Lauro) per edificar un nou castell a l’indret, i el 1332 Molins de Rei i el lloc de Ciuró foren venuts per 10.000 sous.
El 1632, «Molin de Rey» i «Santa Creu d’Orde» consten com a llocs propietat de la comtessa Benavent si bé aleshores el castell ja devia trobar-se en molt mal estat de conservació.
L’actual propietari és el senyor Lluís Vila, veí de Molins de Rei segons consta en l’edició del 1990 de Els Castells Catalans de l’editor Dalmau.

Nota: per fer aquest escrit he recollit la major part de la informació històrica de l’escrit sobre Castell Ciuró del volum I de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1967 (segona edició del 1990).

Jordi Gironès i Vilardebò / juny de 2006

Mes fotografies : CastellsCatalans/Castellciuró

+ Informacuió:   Castellciuró

Olorda (Barcelonés)

El poblat d’Olorda fou municipi independent fins a l’any 1915 quan el terme ou dividit entre Sarrià, Sant Feliu i Molins de Rei. L’església i els voltants pertangueren a Sarrià i el 1921 passaren a formar part de Barcelona amb tot Sarrià.

Del «Monte Olorda» se’n parla l’any 993 al cartulari de Sant Cugat del Vallès, i l’aparició de noms personals identificats amb l’indret no els trobem fins al segle XIII amb P. d’Olorda (1226) i Berenguer d’Olorda (1229).
A Olorda hi hagué castell tal com ho confirma el fogatge de 1365-70, si bé sabem que el 1355 el «Castell Delorda» havia estat venut a Pere des Llor, pare de Simó, pel rei Pere «el Cerimoniós», i uns vint anys després el «Castell de Lorda» pertanyia a Berenguer de Relat, que també posseïa el Castell Ciuró.
El 1471 aquests dos castells pertanyien a Lluís de Relat, el 1537 al donzell Lluís Pou i el 1542 a Lluís Desvalls qui va vendre els termes dels dos castells als Requesens-Zúñiga, família mestressa aleshores de la baronia de Castellvell de Rosanes.
Queda ben clar que els castells de Ciuró i d’Olorda sempre anaren de bracet pel que fa a la història comuna, si bé el d’Olorda sempre va tenir una funció més de guaita per la qual es malmeté abans en perdre més aviat la funció per la que va ser edificat. Informacions del 1430 ja ens parlen d’un edifici molt malmès sota el nom de «Castro del Orde».
Amb tot, però, mai no ha estat identificat el lloc exacte on s’ubicà el castell d’Olorda, si bé és molt probable que estigués emplaçat en el turó més alt de Santa Creu prop d’on avui hi ha la creu damunt la pedrera de ciment que en el transcurs dels anys ha anat deformant aquesta muntanya.
D’acord amb la informació documental de la que es disposa, la jurisdicció del castell d’Olorda incloïa els territoris de Vallvidrera i Sant Bartomeu de la Quadra, però no tingué mai una vida pròpia perquè els senyors preferiren sempre viure al castell Ciuró on hi havia més facilitats i una millor comunicació amb la resta de viles de la comarca.

Nota: per fer aquest escrit he recollit la major part de la informació històrica del volum I de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1967 (segona edició del 1990).

Jordi Gironès i Vilardebò /juny de 2006

Mes fotografies : CastellsCatalans/Olorda

+ Indormació en PDF:  Olorda