Campdorà

Nom del castell: Campdorà
Data de construcció: X
Municipi: Girona
Comarca: Gironès
Altitud: 180 m
Coordenades: E 2.843743 N 42.012833 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: cal sortir de l’autopista AP-7 a la sortida nord de Girona i prendre la C-66 en direcció a La Bisbal d’Empordà, però tot just passat el pont del Ter cal sortir i prendre la C-255 en direcció a Sarrià de Ter. Al cap d’un quilòmetre prendre el trencall a l’esquerra, cap a l'hípica, que ens durà al nucli vell de Campdorà on hi ha el seu castell.

El castell de Campdorà o també anomenat la Força de Campdorà, es troba situat prop del curs del Ter i en un lloc estratègic per la defensa de Girona en la seva part nord, i segons la llegenda, s’explica que va ser aquí, davant la porta principal, on Carlemany va aixecar el campament abans de conquerir Girona.

Entre els anys 922 i 1180 aquest castell ha anat tenint diversos noms, entre ells Campo Taurane, Campdoran, Campo Taurani, Campodaurano i Campodorano.

Durant el segle X els drets senyorials els tingueren el bisbe de Girona i els senyors dels castells d’Hostoles i Puig-alder, i de l’any 1148 al 1166 la família Sitjar de Girona va tenir el terme en subfeu. L’any 1266 va ser adquirit per Ramon Renal. El 1493, Joan de Capmany comprà la propietat a Maria Sitjar i Ferran el Catòlic atorgà el diploma acreditatiu que converteix l’antiga casa forta en castell principal.

El 1621, acabà el domini dels Capmany i la propietat passà a mans de Miquel Colomer. Després de dues generacions, la manca de descendència determinà el pas de la propietat a una neboda, Marianna Soler, casada amb Francesc de Miquel.

El 1742, Pere de Miquel, fill de Francesc, mor sense fi lls i la propietat passà a la seva esposa Ermerenciana

qui es va casar en segones núpcies. Després de nombrosos plets amb els parents del primer marit, el 1757 Ermerenciana deixà el castell a l’Hospital de Santa Caterina.

Josep Muntada i Macau, advocat, llicenciat en Filosofia i Lletres, poeta premiat als Jocs Florals, fundador del Partit Nacional Català, conegut de Companys, Carrasco i Formiguera i Francesc Macià, exjutge republicà, exiliat i lletrat influent. La seva militància catalanista l’obligà a exiliar-se i voltar pel sud de França, fent tots els oficis. Va comprar el castell pocs anys després de tornar de l’exili.
La restauració de la Força de Campdorà va ser per a ell un repte, una petita revenja contra la intolerància i la dictadura militar: el naixement d’una mena de segona Renaixença catalana. La nova Força de Campdorà va viure els seus millors moments a la dècada dels setanta, més tard, els problemes familiars i laborals van convertir el castell en un casal tancat durant la major part de l’any, com sembla que segueix actualment

Per aquest text m’he basat en el Volum III d’Els Castells Catalans de Rafael Dalmau, edició desembre 1992 i en el web 

www.motorclubgirona.com/castells/monuments/campdora.htm

Jordi Gironès / Març de 2013

+ fotografies: CastellsCatalans/Campdorà

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Campdorà

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Medinyà

Nom del castell: Medinyà
Data de construcció: XI
Municipi: Sant Julià de Ramis
Comarca: Gironès
Altitud: 82 m
Coordenades: E 2.864812 N 42.049593 (Geogràfi ca - ETRS89)

Com arribar-hi: situat a la zona alta del nucli de Medinyà, que forma part de la localitat de Sant Julià de Ramis.El castell és situat al petit turó on s’ubica el nucli antic de la vila de Medinyà on hi ha també l’església parroquial.

El lloc és documentat des del 1017 sota de denominació de Medinianus i Sancti Saturnini de Mediniano l’any 1089. En aquest darrer cas arran del testament sacramental de Dalmau Vidal que llegà un alou que tenia en aquest indret a la canonja gironina.

La família Medinyà fou succeïda en aquesta senyoria de Medinyà per la família Xetmar, com ja consta en un document del 1305.

El 22 d’agost del 1328, l’Infant Joan va vendre a Francesc de Santcliment diverses jurisdiccions entre elles la de Medinyà. Va ser precisament durant aquesta època quant els Xetmar es varen establir a Medinyà.

En aquest temps, donada la seva posició estratègica, el castell era segurament emmurallat, on destacava una feixuga torre de planta circular. El 1359 el “Castell de Medinyà i Santa Fe de Medinyà d’en Xatmar” figuren en el fogatjament dimanant de les corts de Cervera.

El 1503 era senyor del castell de Medinyà “mossèn Ramon Xetmar” que es va casar amb Isabel d’Agullana, fi lla de Baldiri d'Agullana  El 19 de juliol de 1599 Ramon Xetmar i de Cardona va obtenir el privilegi de noble del Principat de Catalunya i el 1698 Medinyà era lloc reial.

Durant el segle XVIII, el castell s’enriquí considerablement en mobiliari i joies, també s’ordenà l’arxiu, els exteriors s’embelliren amb jardins i es féu una tanca que l’envoltava deixant pas per anar a l’església; l’entrada principal es trobava, com avui, a la banda nord on encara s’hi conserven part de la paret i els dos pilars que sostenien el portal.

Aquests canvis coincidiren amb la successió de la família Xetmar per la Fonsdeviela que posseïa el títol de Marquès de la Torre. En morir Josep Xetmar i de Pinós el succeeix el seu nebot Josep, fill de la germana Cayetana i del seu segon marit Josep de Fonsdeviela III Marques de la Torre.

Fins a començaments del segle XX el castell es mantingué força ben conservat en tots els aspectes. Per causes diferents aquest anà perdent interès fins que quedà deshabitat poc després de començar la Guerra Civil. Durant la guerra el castell fou ocupat per l’exèrcit republicà, i amb la retirada, durant pocs dies, per l’estat major de la base de sanitat.

Acabada la guerra s’hi instal·laren 1.000 presoners de l’exèrcit republicà que dormien a les golfes del castell i a les de l’església. Aquests fets deixaren el castell en un estat deplorable i significaren la pèrdua de diferents objectes d'especial valor i de l’arxiu.

El 18 de juliol de 1940 una forta pedregada va malmetre les teules i els cairats cediren lentament i s’enfonsaren la major part dels teulats. La reconstrucció es va fer en dues etapes. Primerament s’arreglaren els teulats principals i a l’any 1964 es cobriren de nou les galeries i es renovà l’estructura interior. Amb jardins ben cuidats tot el conjunt recobrà vida novament.

La família Fonsdeviela, marquesos de la Torre, són els actuals propietaris del castell i d’un important nombre de cases de pagès i terrenys del poble, si bé la part principal del castell està deshabitada. 

El castell actualment, té un altre cop un aire abandonat.

Informació estreta del Volum III d’Els Castells Catalans de Rafael Damau, edició de desembre de 1992, i del web: http://medinya.blogspot.com.es/

Jordi Gironès / març de 2013

+ fotografies: CastellsCatalans/Medinyà

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Medinyà

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Palagret o de Mabarrera

Nom del castell: Palagret o de Mabarrera
Data de construcció: segle X
Municipi: Celrà
Comarca: Gironès
Altitud: 170 m
Coordenades: N 42,01144 / E 2,89170

Com arribar-hi: Circulant en direcció La Bisbal per l’anomenada carretera de Juià, cal localitzar un punt situat al mateix de Celrà (després del semàfor i es pot girar a la dreta cap el final del poble, hi ha un trencall amb un cartell indicador per anar al castell de Palagret, cap a on ens dirigirem. Ens trobarem circulant per una carretera asfaltada que seguirem fins al mateix final, i que desemboca en una carretera sense asfaltar, trobarem un primer trencall a mà dreta, que obviarem, fins trobar un segon trencall a mà dreta que baixa i pel qual seguirem. El camí travessa la riera, sense dificultats. Després d'un curt recorregut  des de l’inici del camí de terra, arribarem al lloc on hi ha les restes del castell, al costat mateix de una torre elèctrica

Data dels segles X i XI, tot i que els seus contraforts evidencien afegits d'èpoques posteriors. En el seu origen devia complir funcions de guaita i refugi a un reduït nombre d'homes armats, ta torre i el fossar ho confirmen.

La primera referència que en tenim data de l’any 922, quan Carles el Simple va confirmar i emparar tot allò que el bisbe Hilmerand d’Elna va atorgar a l’església de Girona a Celrà i Palagret. Després fou el bisbe Guiu que el 940 posseí el paratge de Palagret, si bé no s’indica l’existència d’un castell. És probable que la fortificació es construís quan Al-mansur va arribar a Barcelona el 985, i es manà la construcció de fortificacions als llocs més estratègics.

L’any 1199 el feudatari Ramon de Peratallada el transmeté a Bernat de Sitjar junt amb altres pertinences que tenia en la parròquia de Celrà.

A finals del XIII en morir Saurina de Palagret, el domini passà a ser administrat directament per la pabordia del mes de juny de la catedral. El lloctinent o castlà del Capítol de la catedral al castell de Palagret era, en començar el segle XIV, Ramon Loreta i va retre homenatge i reconeixement de submissió al clergue Arnau Ponç, procurador de Dalmau de Pontós, canonge encarregat de l’administració de l’esmentada pabordia.

Els Lloberas no es desprengueren de la batllia fins al 1527 per venda que feren a favor d’Anton Pujol, paraire de llana del mateix Celrà. 

El castell després d’haver estat utilitzat com a centre administratiu de la senyoria de Palagret, posteriorment es va convertir en casa de pagès o quadres per al bestiar fins que quedà enrunat. El seu abandó ja es devia produir segurament a la segona meitat del segle XV, atenent a les restes de ceràmica trobades en les excavacions del 2002 i 2003.

Fins a finals del segle XVIII formava part del mas Barrera propietat de Pere Guinart de Palagret, per la qual cosa també és conegut com a castell de Mabarrera.
Fa pocs anys les seves ruïnes restaven emboscades i oblidades dalt d'un turó, damunt la riera i un antic camí d'accés a Girona a través de les Gavarres, en plena vall de Palagret. Després que l’Ajuntament de Celrà, en els primers anys d'aquest segle, l’adquirís de mans particulars hi ha organitzat diverses campanyes d'excavació,  les quals han suposat la recuperació gairebé total de les restes arqueològiques, sent una visita molt recomanable.

Informació extreta del llibre El castells i els masos de Celrà de Lluís Camps i Sagué Editat pel Taller d’Història de Celrà i de la web http://www. t a l l e r h i s t o r i a c e l r a . c a t /coneixpoble_castellscelra.htm
Jordi Gironès Vilardebò / març de 2013

+ fotografies: CastellsCatalans/Palagret

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Palagret

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Escornalbou

Nom del castell: Escornalbou
Data de construcció: XII
Municipi: Riudecanyes
Comarca: Baix Camp
Altitud: 586 m

Coordenades: E 0.916257 N 41.127452 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: situat a 4 Km de Riudecanyes a través d’una carretera que acaba al mateix castell.

El castell - monestir d'Escornalbou és una mansió senyorial que ajunta monestir amb castell, situat a l’antic terme d'Escornalbou (derivat del llatí Cornu Bovis, «el corn del bou»), avui Riudecanyes al Baix Camp.

El conjunt està ubicat en un replà enlairat del turó triàsic de Santa Bàrbara (del nom de l’ermita que el corona); més coneguda popularment com la muntanya d'Escornalbou  que amb els seus 649 metres, és una de les muntanyes més simbòliques del Baix Camp. 

Fou fundat vers el 1166, en fer donació Alfons I de Catalunya-Aragó del lloc i antic castell d'Escornalbou  destruït i deshabitat (havia pertangut al valiat musulmà de Siurana), a Joan de Sant Boi per tal que restaurés la fortalesa i aixequés una església i una canonja, que depengué de l’arquebisbat de Tarragona (la baronia d'Escornalbou).

Per la zona s’han trobat restes que permeten pensar que la muntanya d'Escornalbou i el seu entorn ja eren coneguts i habitats tant en l’època neolítica, com en temps dels ibers. En el castell d'Escornalbou  han aparegut restes del Bronze III a la cova del Passeig dels Frares i en diversos indrets a l’entorn de la muralla.

El castell fou construït sobre les restes d’una fortalesa romana del segle III, que després van ocupar els sarraïns al segle VIII, donant-li el nom de Saloquia (Guaita). Aquesta fortalesa situada a l’extrem del territori musulmà de Siurana, va dependre del seu Valí (o Wali).

El castell, en la part més antiga, és del segle XII, i el relleu que remata l’arc gòtic d'accés al recinte és possiblement anterior. Fou conquerida per Alfons I el dia de Sant Miquel de 1162, sota el comandament d’Arbert de Castellvell, senyor de Siurana.

Després de l’expulsió dels sarraïns, la regió va passar a dependre del terme de Siurana, regit per carta de 1153, i fou donada en franc alou a Arbert de Castellvell, amb la condició de repoblar el lloc i bastir al cim un convent de canonges agustins sota obediència de l’església de Tarragona.

En la guerra contra Joan II va restar fidel al rei. Durant aquella guerra, la milícia de Cambrils, vila que era partidària a la Diputació del General i en contra del rei, va haver de fer-se càrrec de la defensa del castell. Al maig de 1462, el comte de Prades i l’arquebisbe Urrea concertaren a Duesaigües (dins de la baronia d'Escornalbou  un pacte per a reclutar gent a favor del rei i contra la Generalitat. El 1461 la muralla s’havia enderrocat i va haver de ser reconstruïda.

El 1646 Escornalbou fou ocupat pels castellans i francesos, que van ampliar les velles fortificacions el 1651. A la guerra de Successió, la baronia va prendre partit per l’arxiduc Carles.

A la guerra del Francès els franciscans d'Escornalbou participaren en la lluita contra les tropes napoleòniques i això li va costar un saqueig el gener de 1811. Amb el retorn de Ferran VII es van convertir en ferms defensors de l’absolutisme.Cap al 1818 es van fer les obres anomenades del Passeig dels Frares, finançades pels Buxó de Reus.

El 1822 el govern constitucional va clausurar el convent, però els frares van poder tornar-hi el 1823 amb el retorn de l’absolutisme. El 25 de juliol de 1835, després de la crema de convents a Reus, els franciscans van abandonar Escornalbou on ja no varen tornar en produir-se la desamortització de Mendizábal (1835). Després fou ocupat per forces liberals i carlines.

A la primera meitat del segle XIX, la muntanya on s’ubicava Sant Miquel d'Escornalbou  ja era un erm assolat per l’abandó dels frares franciscans. Fou adquirit al govern, pel vicecònsol d’Anglaterra a Tarragona John Bridgman, l’any 1843, per 29.930 rals, per a fer-ne explotació de les mines de barita. L’escàs rendiment que se'n treia, va provocar la clausura de les extraccions l’any 1920. Aquest personatge va convertir l’església com a corral i el castell com a casa del pastor.

L’any 1910 fou comprat per Eduard Toda que va iniciar la seva reconstrucció, la qual va durar fins al 1924. Amb la seva intervenció, el resultat és que dels edificis subsistents d'Escornalbou (que són de gres vermell), se'n conserven el portal d'entrada  l’església romànica, bastida aprofitant una torre romana per fer el presbiteri, d'una sola nau, i de la qual Eduard Toda suprimí el campanar, el porxo de l’entrada i les capelles laterals afegides en data més tardana.
Eduard Toda, seguí en la reconstrucció unes directrius més aviat capricioses, totalment diferents de les proposades per l’arquitecte Puig i Cadafalch. Va enderrocar sense gaire justificació algunes construccions, s’inventà torres d'un exòtic aire medieval i convertí el claustre -que trobà desmuntat- en mirador cap a la plana del Camp de Tarragona. Al seu costat hi ha la sala capitular, romànica, convertida ara en capella. En la part d'habitatge del castell es poden visitar riques col·leccions de mobles i ceràmica catalana. A la part més alta de la muntanya, dins el recinte del castell convent, s’alçà al començament del segle XIX la capella de Santa Bàrbara, damunt les restes d'una torre romana, utilitzada pels àrabs com a lloc de guaita.

El 1926 Eduard Toda el va cedir al bisbat de Tarragona amb reserva d'usdefruit  El bisbe el va vendre el 1941 a la família reusenca Llopis, encapçalada per Joan Maria Llopis, industrial avellaner. Al 1979 els Llopis ho van vendre al Banc Urquijo del qual va passar a la Generalitat i a la Diputació Provincial, que en són els actuals propietaris al 50%. Des del 2001 es un museu que es pot visitar.

Extret del web: ca.wikipedia.org/wiki/Castell_monestir_d%27Escornalbou

Jordi Gironès / Febrer de 2013

+ fotografies: CastellsCatalans/Escornalbou

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Escornalbou

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

monestir fortificat de Sant Feliu Guixols

Aquest monestir-fortí benedictí, situat a l’antic comtat de Peralada, apareix documentat des de l’any 968, quan el rei Lotari va concedir a l’abat Sunter el permís per a regir al mateix temps el monestir de Sant Feliu de Guíxols i el de Sant Pol de Mar.

El 1016 els comtes Ramon Borrell i la seva muller Ermessenda van confirmar les possessions d'un alou que havien donat anteriorment el comte Sunyer i Riquilda. Aquesta notícia és important si tenim en compte que Sunyer va morir l’any 947 i, per tant, abans d'aquesta data ja hi devia haver el monestir.

Per tal d'afavorir l’arribada de nous habitants, entre els anys 1181 i 1203 els abats van concedir privilegis als qui s’establissin al voltant del monestir, alhora que la comunitat obtenia del rei Pere I el dret d'erigir una fortificació.

Les seves possessions s’estenien no sols pel Baix Empordà i la Selva, sinó també per l’illa de Mallorca, que el cenobi havia ajudat a conquerir amb l’aportació de 179 homes. L’any 1515, a fi d'evitar la provisió de càrrecs per comanda, es va reunir al monestir benedictí de Valladolid fins a la seva extinció el 1835 a causa de les desamortitzacions eclesiàstiques promogudes pel govern de Mendizábal.

L’any 1931, els Amics de l’Art Vell, dirigits pels arquitectes Jeroni Martorell i Joan Bordàs, iniciaren un procés de restauració que va deixar al descobert alguns elements importantíssims del conjunt monàstic, com ara la Porta Ferrada, que havien quedat tapats per edificacions adossades a les antigues estructures al llarg del temps.

Es tracta d'un conjunt monàstic molt reformat i restaurat; així, hi ha des de restes arquitectòniques del s. V fins a les construccions del nou cenobi inacabat que es va començar a edificar en època barroca.

Centra el conjunt l’església, que queda emmarcada per la torre de Fum al costat nord i la del Corn al sud, i va precedida, a la façana principal, per la Porta Ferrada.

La façana romànica queda flanquejada per dues torres que tenen les bases romanes i, per tant, són preexistents a l’edificació del monestir romànic.

La torre del Corn, al sud, és de planta rectangular i té la base, fins a uns 4 m, feta de pedra granítica seguint una disposició típicament romana, mentre que a la part superior l’aparell és de petits carreus poc treballats, col·locats d'una manera uniforme; al nivell del segon pis destaca una porta amb dos grans blocs de pedres disposades en triangle. 

La torre del Fum, al nord, presenta una planta que forma un semicercle molt irregular, i internament, al sector de la base, amaga estructures d'un edifici baix-imperial cobert amb cúpula; els merlets que coronaven la part alta van quedar anul·lats en sobrealçar l’edifici en època gòtica.

L’element més remarcable de tot el conjunt és la porta coneguda popularment amb el nom de Porta Ferrada, situada davant de l’església i separada d'aquesta uns 3 m. La seva cronologia és incerta, ja que els especialistes polemitzen amb dates que van del s. X al s. XII. Sembla que formava part d'una construcció anterior i que va ser reutilitzada a manera de pòrtic.

Consisteix en una paret de dos pisos, feta amb pedra granítica tallada irregularment però disposada d'una manera bastant uniforme, que corre paral·lela a la façana de l’església. Al pis inferior presenta tres grans arcs de ferradura que descansen damunt quatre columnes, cilíndriques i baixes, gairebé totes monolítiques i amb base i capitells tronco-piramidals molt simples. 

El conjunt queda coronat per un fris de dinou arcuacions cegues monolítiques, les quals neixen de mènsules decorades també amb motius geomètrics. Aquest fris queda separat de les finestres per una sanefa feta amb maons romans de color vermellós que contribueixen a crear un bonic efecte de policromia.

Extret del Volum 10 de la Catalunya Romànica d'Editorial Pòrtic, setembre de 2000.
Jordi Gironès /Gener de 2013

+ fotografies. CastellsCatalans/S.Feliu Guixols
+ informació en PDF: CastellsCatalans/S.Feliu Guixols
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Castell d’Aro

Nom del castell: Castell d’Aro o Benedormiens
Data de construcció: XI
Municipi: Castell-Platja d’Aro
Comarca: Baix Empordà
Altitud: 29 m
Coordenades: E 3.030781 N 41.814866 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins del nucli urbà.

El primer document en el qual s’esmenta el castell anomenat de Benedormiens data de l’any 1041 i fa referència a una reunió celebrada per tal de decidir el futur de dit castell acabat de construir amb la finalitat de protegir el territori de la vall d'Aro del perill d'invasions sarraïnes.

L’any 1462, durant la guerra dels Remences, el castell fou incendiat, patint importants destrosses i entrant en franca decadència. Durant el segle XVII, Castell d'Aro ja no pertany al monestir de Sant Feliu de Guíxols i passa a dependre de la Corona, formant la batllia reial de la Vall d'Aro  i l’any 1691, l’església apareix esmentada com a parròquia, encara que depenent de la de Santa Maria de Fenals d'Aro. 

L’any 1879 el castell patí un segon incendi accidental amb una forta explosió que afectà seriosament les estructures primitives. Amb posterioritat a aquest incendi, l’edifici, de propietat municipal, fou reconstruït i allotjà durant un cert temps diverses dependències i serveis, entre els quals les escoles nacionals, fins l’any 1970 en que, un cop desallotjats aquests serveis, s’inicià la seva restauració.

L’edifici del castell, malmès per dos incendis, un el 1462, provocat pels remences i l’altre el 1879, fortuït, conserva escasses restes d'època medieval. 

L’actual castell és una construcció de notables dimensions resultat de la restauració iniciada el 1970. Es tracta d'un edifici amb planta en forma de “U” amb el pati interior obert cap al nord, mirant a la façana sud de l’església, format per una juxtaposició de quatre cossos.

L’església de Santa Maria del Castell, d'estil gòtic tardà amb façana barroca, és d'una sola nau amb capelles laterals i capçalera poligonal. La portada, emmarcada per pilastres amb falsos capitells, té sobre la llinda la data 1784 i, més amunt, una fornícula amb relleus a banda i banda. 

Extret del web: http://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_ d'Aro
Jordi Gironès / Gener de 2013

+ fotografies: CastellsCatalans/Castell d'Aro
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Castell d'Aro
tota la informació a: www.castellscatalans.cat

Calonge

Nom del castell: Calonge
Data de construcció: XII
Municipi: Calonge
Comarca: Baix Empordà
Altitud: 32 m
Coordenades: E 3.073389 N 41.863019 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins del mateix nucli urbà.

Al final del s. XII el castell era propietat dels comtes reis, que el tenien infeudat a Ramon de Solius, si bé és molt probable que inicialment el lloc estigués sota el domini de l’abadia de Sant Feliu de Guíxols. És difícil datar amb precisió aquesta mena d'edificis. És clar, però, que la part més antiga sigui la torre, gairebé quadrada, que es conserva al sud-oest del recinte i que podria situar-se cap el segle XII, o potser més tard.

A partir del s. XIII la vila i el castell van passar a formar part del patrimoni dels Cruïlles, que l’incorporaren, juntament amb la vila, a la seva baronia i el van tenir fins al s.XV.

El 1477 el castell fou incendiat pel conflicte dels remences, que també van atacar la vila. Poc més endavant va tornar a ser incendiat (1485), però va ser restaurat amb rapidesa. Pere Galceran el va vendre a Galceran de Requesens (1439-1505), passant llavors dels Cruïlles a mans de la casa dels Requesens, i després va passar als Cardona i d'aquests al ducat de Sessa.

Al segle XIV s’hi va afegir un recinte trapezoïdal més ampli, amb espitlleres i coronat amb merlets. Al segle XV, possiblement després de l’incendi, s’hi va afegir un palau tardo-gòtic, adossat a la part sud i est del recinte. Posteriorment encara s’hi van afegir unes torres rodones als tres cantons del recinte (el quart ja estava ocupat per la torre quadrada) i una quarta, semicircular, a la façana de llevant. Entre els segles XVI i XVII s’hi va afegir un cos renaixentista, que porta l’escut dels Sessa.

A mitjan s. XVIII esdevenia propietat dels Osorio de Moscoso, els quals el van tenir fins a la fi del s. XIX, essent aleshores utilitzat com a casino i teatre. Actualment pertany a la Generalitat de Catalunya, que hi ha fet obres de restauració, i acull la casa de la vila.

Informació extreta del Volum 10 de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, setembre de 2000  i del web: ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Calonge
Jordi Gironès / Gener de 2013

+ fotografies. CastellsCatalans/Calonge
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Calonge
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat