Siurana

Nom del castell: Siurana
Data de construcció: VII-XII
Municipi: Cornudella de Montsant
Comarca: Priorat
Altitud: 752 m

Coordenades: E 0.935500 N 41.258414 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: situat al lloc de Siurana on s’hi arriba des de Cornudella mitjançant una carretera de 7 km que salva la cinglera on hi ha el nucli habitat i el castell.

El Castell de Siurana és un castell medieval situat a l’est de Siurana de Prades, una entitat de població

del municipi de Cornudella de Montsant (Priorat). El castell està situat arran del cingle, en una elevació davant del poble, protegint l’únic accés natural possible. En resten murs, la base de la torre i una cambra amb volta reforçada per un arc. Gran part de la construcció és feta amb carreus de gran mida i bona factura. Les restes cristianes es superposen a les restes d’una fortificació califal. El castell fou declarat bé cultural d’interès nacional.

Sembla que els sarraïns organitzaren el territori entre principis del segle VIII i mitjan segle IX. El territori adscrit al castell de Siurana comprendria bona part del Priorat, sectors de l’Alt i Baix Camp, la Conca de Barberà, les Garrigues i, potser, de la Ribera d’Ebre. La Siurana sarraïna devia consistir en dos àmbits: el castell, segurament reduït a la «selòquia» que era com s’anomenava la part més alta dels castells musulmans i un segon àmbit, de refugi per a la població on hi havia la vila. 

L’avenç de la conquesta cristiana per la Conca de Barberà i el Camp de Tarragona van convertir Siurana en una marca de frontera des del segle XI. L’any 1146 Ramon Berenguer IV dóna el «castrum et villam de Siurana cun omnibus terminis suis» a Berenguer Arnau i els seus fills amb la reserva d’una cinquena part per a l’orde del Temple però no es té notícia que s’intentés la conquesta de Siurana ja que Ramon Berenguer IV es concentrà a conquerir abans Tortosa i Lleida (1148-1149). Fou l’últim reducte musulmà de la Catalunya Nova, pres el 1153-1154, per les hosts de Ramon Berenguer IV després d’un temps de setge. El 1153, en ple setge, Ramon Berenguer IV va concedir carta de poblament als habitants i futurs pobladors de Siurana.

Conquerits terme i castell, s’integren al patrimoni reial i es posa al capdavant de la castlania a Bertran de Castellet i més endavant a Albert de Castellvell, ambdós partícips en la conquesta del territori. Amb la major part del terme islàmic de Siurana, exclosos Montblanc i Escornalbou que se separaren, es formà, en el regnat d’Alfons I, la batllia reial de les Muntanyes de Siurana, dita més endavant de les Muntanyes de Prades, governada per un batlle general que residí al castell. A partir de 1174, la batllia pertangué a la reina Sança, esposa d’Alfons I i, posteriorment, a les reines Leonor de Castella, Violant d’Hongria i Constança de Sicília. 

La batllia fou la base de la creació del comtat de Prades l’any 1324 per part de Jaume II. Durant els primers temps cristians, la vila assolí un notable veïnat; fins i tot fou refugi del catarisme. La seva situació encimbellada, i un cop passat el perill sarraí, li féu perdre la capitalitat del territori davant Prades, amb millors condicions d’habitabilitat i comunicacions. Al segle XIII el castell de Siurana, ja lluny de la frontera, havia perdut valor com a plaça militar i es transformà en presó de l’alta aristocràcia. El pres més notable fou Carles l Coix (Carles II d’Anjou), príncep de Salern i després rei de Nàpols, clos a Siurana entre els anys 1286 i el 1288 i que fou alliberat després de lliurar tres fills en qualitat d’ostatges i una gran quantitat d’argent. Carles, Lluís i Robert d’Anjou . Es diu que, per influència dels franciscans a Siurana, Lluís d’Anjou es va fer religiós i va arribar a ser bisbe de Tolosa i sant.

Durant la guerra (1462–1472) contra Joan II d’Aragó, la fortalesa fou utilitzada (1462) com a punt de partida per a llurs atacs al Camp de Tarragona. Felip IV de Castella ordenà la seva destrucció l’any 1651 a la fi de la Guerra dels Segadors. El 1812, durant la Guerra del Francès, les tropes napoleòniques hi feren estralls. 

El castell ha patit transformacions diverses al llarg del temps. Es compon d’un recinte sobirà i un de jussà. L’element principal del clos sobirà és la torre de planta rectangular (170 cm x 340 cm) de la qual se’n conserven uns 3 m d’alçada i les parets són d’un gruix de 140 cm.  Al recinte sobirà també hi ha restes d’una sala amb coberta de mitja volta reforçada per dos arcs torals. La volta i els murs són fets amb carreus ben escairats. S’ha proposat que podria haver fet funcions de presó però sembla més aviat una construcció per fer més confortable el recinte sobirà. En canvi, podria haver estat una cisterna; era important, en aquest lloc, disposar de reserva d’aigua. La datació se situaria cap al segle XIII.

El sector occidental del recinte sobirà estava protegit per unes muralles de les quals encara en queden alguns fragments. En la punta en forma d’esperó situada sobre el salt de la Reina Mora hi ha una espitllera. El mur degué ser refet i adaptat d’una construcció anterior. La part oriental també estava tancada per muralles, de factura més irregular. Hi ha restes d’una porta, situada a l’angle nord-est i restes d’algunes dependències. Pel que fa a les muralles d’aquest sector, i també la major part dels murs interiors, segurament corresponen a un moment tardà medieval o ja a l’inici de l’edat moderna. El recinte jussà conté una gran esplanada rocosa, d’uns 70 m de llarg per uns 15 m d’ample, a més d’una extensa zona inclinada situada a la banda sud, d’un 15 m més. Sembla que, contràriament a la majoria de castells, en aquesta part del castell és distingeixen els elements constructius més antics, segurament perquè el recinte sobirà va patir fortes destruccions i els materials van ser reaprofitats.  En el sector oriental hi ha una segona muralla col·locada directament sobre l’espadat d’un impressionant vall. Dins el recinte jussà hi ha restes de construccions al nord-oest i a l’extrem sud-oest, sota el clos sobirà. Del mur septentrional en sortia una paret que barrava el pas al camí que duia al poble.L’element més importat del recinte jussà és un mur de grans dimensions (el gruix arriba fins als 3,6 m) d’uns 60 metres de longitud. Comença a la façana est i segueix cap al nord on hi ha una espècie de torre de planta poligonal. Gira cap a l’oest, fa angle cap al nord i arriba a una altra construcció, potser una torre.  Al nord hi ha restes del muntant d’una porta, davant de la qual hi devia haver un pont per salvar l’impressionant vall que hi ha sota seu. Pel que fa a la datació es conclou que els murs més gruixuts d’aquest recinte jussà van ser construïts en època islàmica. La resta podrien haver estat fets entre els segles XII o XIII. La segona muralla ha de ser més moderna.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Siurana

Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Març 2016

+ fotografies: CastellsCatalans/Siurana

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Siurana

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Falset

Nom del castell: Falset
Data de construcció: XII
Municipi: Falset
Comarca: Priorat
Altitud: 379 m

Coordenades: E 0.816429 N 41.145493 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: situat a la part alta del nucli urbà de Falset.

Castell de Falset és un castell termenat del municipi de Falset (Priorat) declarat Bé cultural d’interès nacional. 

Bastit sobre un turó rocós que domina el poble, es conserven ruïnes importants de murs i torres amb

estances interiors. Té elements de diverses èpoques des del segle XII-XIII-XIV al XIX. Segons els resultats de l’excavació realitzada a la meitat dels anys vuitanta, al final del segle XII o al principi del segle XIII, en aquest lloc es construí un castell. Sembla que era de mida força reduïda,molt més petit que el bastit en època gòtica. Les restes de la primera fortificació foren trobades sota la sala gòtica i sota el baluard de ponent. A l’est d’aquest castell primerenc hi havia l’església parroquial de Santa Maria, romànica, en l’actualitat pràcticament desapareguda. Al segle XIV, en esdevenir el castell de Falset la residència dels membres de la família reial catalano-aragonesa (comtes de Prades), aquesta fortificació fou ampliada i transformada. Es diferenciaren dos sectors: un a ponent, dedicat al castell i un altre, a llevant, destinat a l’església i a la casa rectoral.

La fortificació pròpiament dita s’organitzà al voltant d’un pati quadrat que era el centre del castell-palau. A la banda sud del pati hi havia una torre-porta per on es podia accedir a la fortalesa des de l’exterior. A la part nord del pati hi havia la gran sala o palau gòtic i algunes dependències que eren situades, si fa o no fa, en el mateix lloc que ocupava l’antic castell romànic. D’aquesta gran sala gòtica cal destacar les mènsules decorades que sostenien arcs apuntats diafragmàtics, una gran porta adovellada i els finestrals trilobulats. 

La part del segle XVIII és constituïda pel bastió Oest i les torres bessones, fetes per Felip V en tant que el segle XIX s’hi afegiren altres construccions arran la seva conversió en presó. 

La primera data coneguda del castell termenat de Falset és l’any 1168, quan Albert de Castellvell, per voluntat del rei, donà el lloc de Falset a Pere de Déu —castlà— amb l’encàrrec de bastir-hi una fortalesa i poblar-lo. El castell es deuria fer a partir d’aquesta data. L’any 1191, Pere de Déu donà carta de poblament a la vila. Després d’alguns anys de pugna per la senyoria, el 1192 el rei Alfons I atribuí a Albert de Castellvell, descendent de l’esmentat homònim, en lliure i franc alou, el castell de Falset. La senyoria passà a la germana d’Albert, Alamanda de Castellvell, muller de Ferran de Santmartí. El 1240, Alamanda vengué a la seva filla Blanca de Portella els castells de Falset i Marçà. A partir de 1244, trobem els castells de Falset, Móra, Tivissa i Marçà, que formaren part de la baronia d’Entença. El 1313 va signar amb Jaume II una convinença per la qual donava al rei els castells i viles d’Entença a la Ribagorça i els de Falset, Tivissa, Móra i Altafalla, reservantse  les rendes i la senyoria d’aquestes poblacions. A la mort de Guillem d’Entença, la baronia —i el castell de Falset— passaren a la corona. Jaume II hi agregà el comtat de Prades erigit a favor del seu fill Ramon Berenguer. Els comtes de Prades feren del castell de Falset la seva residència habitual. Els darrers senyors de Falset, els ducs de Medinaceli, hereus dels Cardona, entre els segles XV-XVII van ser també comtes de Prades.

Fou element important durant la guerra de Successió i fou enderrocat per ordre de Felip V que el manà reconstruir anys més tard, afegint-hi el bastió oriental i les dues torres. El 1825 s’hi feren obres de reforma per a convertir el conjunt en presó, funció que acomplí fins passada la Guerra Civil. Progressivament enrunat, la seva propietat passà de l’Ajuntament a la Diputació que inicià diverses obres de restauració i en l’actualitat alberga l’Arxiu Comarcal del Priorat i el Castell del Vi.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell de_Falset

Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Març 2016

+ fotografies: CastellsCatalans/Falset

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Falset

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Castell de Roca

Nom del castell: Castell de Roca
Data de construcció: XII
Municipi: Sant Miquel de Campmajor
Comarca: Pla de l’Estany
Altitud: 206 m

Coordenades: E 2.680278 N 42.163611 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: prendre la carretera GIP-5244 que va de Sant Miquel de Campmajor a Santa Maria del Coll i passat el km 2 prendre un trencall a la dreta que amb uns dos quilòmetres ens hi durà.

El Castell d’en Roca (o de Roca), és dreçat al costat mateix del riu Ser, a prop d’un salt d’aigua i del punt de confluència amb el Ritort, en l’extens i disseminat terme municipal de Sant Miquel de Campmajor. És tractaria més aviat d’una casa forta, potser del tipus anomenat força, com les que es descriuen a la Garrotxa.

La primera notícia que trobem d’aquesta fortificació, podria ser una referència a Ramón de Roca de l’any 1174, el qual tenia drets als Balbs, a la vall d’en Bas; no està clar, però, que aquest cavaller, membre d’una nissaga que segurament pertanyia a la baixa noblesa, fos realment el senyor del castell del Pla de l’Estany. Abans de 1279, havia estat enterrat a Banyoles Pere de Roca, que sembla que fou senyor del castell o casa forta de la Roca, a la vall de Campmajor. L’any 1320, consta que Pere de Prat de Girona, posseïdor del castell de la Roca, féu un establiment d’un tros de terra situat al bosc del castell, prop del mas Piells (o Espielles).

Actualment té més aviat aspecte de masia, tot i que conserva la seva torre, situada a l’esquerra de la façana principal, encarada a migdia. Consta de tres construccions adossades l’una amb l’altra. És de planta rectangular amb un petit pati interior al voltant del qual s’organitzen les dependències. Consta de planta baixa i un pis. La porta principal és d’arc de mig punt adovellat i al primer pis hi ha una finestra geminada, sense capitell i amb decoració floral a l’imposta dels arcs. La resta d’obertures són rectangulars. La torre és l’element més antic de la casa forta, que es dataria en època del romànica tardà, és a dir, entre les darreries del segle XIII o començament del XIV.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_d’en_Roca

Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Febrer 2016

+ fotografies: CastellsCatalans/Castell de Roca

+ informació en PDF:  CastellsCatalans/Castell de Roca

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Falgons

Nom del castell: Falgons
Data de construcció: XI
Municipi: Sant Miquel de Campmajor
Comarca: Pla de l’Estany
Altitud: 353 m

Coordenades: E 2.663333 N 42.107778 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: cal prendre la carretera GI-524 de Banyoles a Santa Pau i entre els km. 25 i 24 s’agafa la GIV-5246, la qual amb 4 km ens situa en aquest indret on hi ha el castell.

El castell termenat de Falgons és a Falgons, entitat de població del disseminat terme municipal de Sant Miquel de Campmajor, a poca distància de l’església parroquial de Sant Vicenç de Falgons, al vessant oriental de la serra de Falgons, contrafort de les serres de Finestres i Rocacorba.

Els orígens són confusos i embolicats amb l’origen del llinatge dels Cartellà, nissaga que la llegenda fa remuntar fins al temps de Carlemany (742-814). El 823 es té notícia de Galceran I, casat amb Sabina, filla de Jofre Rocabertí. El 985, Guillem de Cartellà participa en la reconquesta de Barcelona pel comte Borrell acompanyant Oliba Cabreta, comte de Besalú. El 1010, Galceran de Cartellà anà amb Bernat Tallaferro en la seva incursió contra el poder califal.

A principis del segle XII el castell de Falgons ja pertanyia a aquesta poderosa família, que arribà a posseir diversos castells com Hostoles i Rocacorba. Es documenta Pere Galceran I de Cartellà (1208-36) l’hereu del qual, Galceran V inicia la branca dels Cartellà-Falgons, residents a Falgons, Els Cartellà reeixiren a convertir el seu casal en castell termenat i centre d’una baronia o domini jurisdiccional; entre el 1404 i el 1580, tots els seus hereus foren enterrats a Sant Vicenç de «Felegoso», parròquia que, junt amb el castell, apareix en els fogatges de l’any 1358 i el 1359; en aquests documents amb el nom de parròquia de Sant Vicenç de «Fulgonitus». El 1523 era senyor de Falgons en Pere Galceran de Cartellà, que va ajudar a Ferran el Catòlic en la conquesta de Granada. Hi ha documentació d’altres membres de la família fins al segle XVIII.
La seva especial història fa que el castell tingui la disposició d’un gran casal residencial i que el castell actual sigui el resultat de nombroses reformes, amb una planta quadrada sensiblement geomètrica i poc habitual. A l’interior hi ha un ampli pati, del qual arrenca l’escala d’accés a les sales de la planta pis, amb arcs semicirculars. A la façana principal destaca la porta d’entrada d’arc de mig punt amb dovelles, sobre la qual hi ha l’escut nobiliari dels Cartellà.
Al voltant del pati hi havia la capella de St. Anton, les cavallerisses i les habitacions del servei. Es conserven diverses espitlleres situades a la planta baixa al llarg de tot el perímetre de muralla del castell. La torre de l’angle sud-oest està parcialment derruïda; només es conserva part del parament. Les torres de l’angle sud-est i nord-oest mantenen un bon estat de conservació però no la totalitat de la seva alçada original. El pati interior l’acosta a la tipologia pròpia dels castells medievals però els elements més significatius (portes, finestres, etc.) ens condueixen a obra dels segles XV i XVI. No obstant, Lluís G. Constans i Serrats data tres de les torres i part de la base dels murs al segle XIII. 

Extret de: http://www.catalunyamedieval.es/castell-de-falgons-sant-miquel-de-campmajor-plade-lestany/

Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Febrer 2016

+ fotografies: CastellsCatalans/Falgons

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Falgons

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Rocacorba

Nom del castell: Rocacorba
Data de construcció: XI
Municipi: Canet d’Adri
Comarca: Gironès
Altitud: 933 m

Coordenades: E 2.687686 N 42.06759 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: s’hi accedeix prenent la carretera GIV-5247 que va de Banyoles a Pujarnol a partir d’on cal seguir-la fins ben a prop del cim del Puig Sou (grans entenes) on cal prendre una pista, ja sense asfaltar, que ens durà sota mateix del castell, on hi ha un petit aparcament.

El castell de Rocacorba, avui santuari de la Mare de Déu de Rocacorba, s’alçà al cim de la serra de Rocacorba (o Puigsou), talaia de les valls de Biert i Llémena i sentinella avançat del pla de Girona.

Els orígens del castell i de la parròquia de Rocacorba es confonen. Segurament fou un dels primers edificats en les comarques gironines després de la conquesta dels territoris als sarraïns tot i que la data documental més antiga del lloc és la del 1065 quan és citat amb el nom de «rocha curva», en un testament de Guillem Guifré que es conserva a l’arxiu catedralici. El 1130 consta que el cavaller Rodball de Rocacorva i els seus fills pagaven delme pel mas Coll a l’església de Pujarnol. 

El castell, passà el 1168 a mans de Miró I d’Hostoles, que l’havia permutat pel seu castell amb Berenguer II fill de Berenguer de Rocacorba.  El 1212 Miró II d’Hostoles llegà els castells d’Hostoles i Rocacorba a la seva filla Dolça que es casà amb Galceran de Cartellà. Els succeí llur fill Guillem Galceran de Cartellà que morí el 1306. La filla d’aquest, Ermessenda es casà amb Bernat Hug de Serrallonga i li portà en dot el castell de Rocacorba.

Aquest matrimoni tingué una filla, Beatriu de Serrallonga, que heretà, del seu avi, la jurisdicció civil i criminal sobre el castell i termes de Rocacorba i de la seva mare Ermessenda, n’heretà els drets senyorials. El 1313, Beatriu es casà amb Dalmau de Rocabertí, senyor de Peralada.

Beatriu vengué el castell el 1342 al seu castlà Guillem sa Costa de ses Planes de qui passà a Ramon Sant Julià de Revardit. El castell fou recuperat pels Rocabertí el 1383 quan el comprà Felip Dalmau de Rocabertí. L’heretà el fill, Jofre de Rocabertí a qui el rei donà els drets reials sobre el castell i terme de Rocacorba. Els Rocabertí obtingueren el títol de barons de Rocacorba.

El 1402, Jofre vengué el castell a Pere Galceran de Cartellà. L’heretà el fill Roger de Cartellà i posteriorment la filla d’aquest, Constança. Constança de Cartellà es casà amb Marc de Montagut, que fou considerat rebel pel rei Joan II durant la guerra civil catalana (1462-1472); per aquest motiu, el castell fou lliurat pel rei al cap remença Francesc de Verntallat. El 1479, estant el castell en mans dels pagesos remences, els Jurats de Girona, òrgan de govern local de la ciutat de Girona, proposaren la seva demolició al rei, acció que no s’executà. El 1485 el tenia en possessió un tal Damià Espígol, remença, que també s’havia apoderat del castell de Cartellà. El 1495, per manca d’interès per l’indret, el castell tornà a mans de la família Montagut, en la persona de Pere de Montagut, i posteriorment als Vallgornera i als Baldric.

Degut als terratrèmols de 1427-1431 i a les guerres esmentades, el castell s’anà deteriorant progressivament

i perdé utilitat. Per aquest motiu, es va anar reformant i transformant en santuari marià. Del castell primitiu, veritable castell roquer, només se’n conserven escasses restes. Els seus fonaments estan reaprofitats en les edificacions actuals. A la part occidental del penyal es conserven la base d’una torre, un tram de muralla d’uns 3 metres de llargada i un altre mur amb una obertura rectangular. Tant el parament de les restes de la torre com el de la muralla està fet amb pedra calcària irregular, de mida mitjana, mentre que el del mur està fet amb pedres més grosses lligades amb morter de calç.

La Mare de Déu de Rocacorba Inicialment fou l’església del castell i quan aquest va decaure (s. XIV i XV) va ser transformada en santuari marià. La capella actual és una sòbria construcció del segle XVIII. Durant les restauracions fetes la dècada de 1980 aparegué l’estructura romànica de l’edifici, que havia quedat amagada per les reformes del segle XVIII.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell de_Rocacorba

Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Febrer 2016

+ fotografies: CastellsCatalans/Rocacorba

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Rocacorba

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Pujarnol

Nom del castell: Pujarnol
Data de construcció: XI
Municipi: Porqueres
Comarca: Pla de l’Estany
Altitud: 422 m

Coordenades: E 2.707778 N 42.101944 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: està situat a 6 km de Banyoles al final de la carretera GIV-5247

La Torre de Pujarnol s’alça al costat mateix del petit temple rural de Sant Cebrià de Pujarnol, a Pujarnol, que és un dels set pobles que formen  el municipi de Porqueres. És de poblament disseminat

i es troba situat a l’origen de la vall del Matamors, entre les serres de Sant Patllari i Biert.

El lloc de Pujarnol, escrit com Podio Ariulfi o Arnulfi, és documentat des del 1017 i tots els documents fan referència al terme centrat per l’església parroquial de Sant Cebrià i el castell, o casa fortificada, situat al costat. En un document de l’any 1212 apareix com a senyor del castell de Pujarnol, Tortosa de Mercadal que va acompanyar el senyor de Falgons a la batalla de les Navas de Tolosa, decisiva dins el conflicte de la conquesta cristiana. El castell pertanyia, l’any 1268, a Guillem d’Aquilone, que el va vendre al tresorer de la catedral de Girona, Bernat de Salt.

Durant el segle XV va passar als Millàs, a Santmartí de Morellàs, i després a la família Peguera. Actualment la torre pertany a una fundació, a la que fou cedida per l’últim membre de la família Punsic, i els llogaters hi tenen un hostal.

Aquesta construcció es bastí a partir d’una torre circular del segle XII que devia ser exempta. Actualment consta d’un edifici de planta rectangular amb cossos afegits. Presenta dues torres situades a dues cantonades oposades en diagonal. La de l’angle sud-est que és de planta quadrangular, tres plantes, i amb teulada a dues aigües, constitueix la torre de l’homenatge. S’hi pot veure una espitllera a la base. La torre de l’angle nord-oest és de planta circular, amb teulada a un vessant. 

L’edificació principal té planta baixa, pis i golfes i s’estructura al voltant d’un pati interior, al qual s’accedeix per un vestíbul cobert amb volta de rajola. La façana principal, encarada a llevant, presenta el portal d’accés de llinda plana i tres finestrals al primer pis de similars característiques. La façana sud té un gran contrafort. A l’interior, una gran volta de canó dóna accés al pati d’armes del castell on es troben les escales d’accés al primer pis. La planta baixa presenta sostres amb volta de rajola i el primer pis amb cairats.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_de_Pujarnol
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Febrer 2016

+ fotografies: CastellsCatalans/Pujarnol

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Pujarnol

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Ravós

Nom del castell: Ravós
Data de construcció: XIII
Municipi: Cornellà del Terri
Comarca: Pla de l’Estany
Altitud: 103 m

Coordenades: E 2.838333 N 42.070833 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: està situat dins el nucli de Ravós del Terri, el qual forma part del municipi de Cornellà del Terri, essent a 3 km d’aquest municipi.

El Castell de Ravós és situat sobre un petit turó al marge dret del riu Terri. Inclou dins el seu recinte l’església de Sant Cugat que en va ser la capella. Segons Riquer i Monreal, formava part de la línia defensiva situada al nord de Girona, que a més era completada pels castells de Medinyà i Sant Julià de Ramis.

Històricament, cal identificar el castell palau de Ravós amb el castrum de Rogationibus que depenia de l’ardiaca de Girona. Aquest ardiaca sovint rebia el nom d’ardiaca de Ravós pel fet de posseir la senyoria del lloc i del seu castell. L’any 1144 es troba documentat un Arnaldus de Rogationibus levita. El 1296 hi ha un esment del stallio et castllania de Rogacionibus que era propietat de la seu de Girona. Bernat de Vilamarí (que va ser bisbe de Girona de 1292 a 1312) va cedir els drets sobre el castell a Ramon de Vilaric, que els va enfeudar als senyors de Palol de Revardit. El 1316 és mencionat el «castrum» d’aquest lloc. Durant molt temps, per tant, fou de senyoria eclesiàstica. Amb la desamortització, al segle XIX, (1835), el castell va passar a mans civils i es va convertir en pagesia. Ha estat restaurat modernament.

El nom de Rogationibus anà evolucionant; l’any 1272 era anomenat Rabedonibus, més tard Rabonibus i, finalment, Ravós.

És un edifici de planta trapezoïdal amb quatre torres rodones als angles i merlets i pati interior, creat a partir de l’església que resta al seu interior adossada al mur de tramuntana. Conserva bona part de l’estructura de la façana de llevant i de migdia amb dues torres de planta circular, en una d’elles encara es conserva la coberta. Les parets són de maçoneria que és arrebossada a les façanes i les cobertes són amb teula àrab a diversos vessants. A la part superior de la façana de llevant es conserven restes de merlets. L’accés principal és situat a la façana de migdia, és un gran portal amb llinda de dovelles tallades en regràs, és a dir, que el gruix per la part de l’extradós és més gran que per la de l’intradós. A l’interior el castell consta de planta baixa i dos pisos. Fou construït durant els segles XII-XIII i, sofrí nombroses reformes i modificacions durant el segle XIV i també en època moderna. 

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Ravós

Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Febrer 2016

+ fotografies: CastellsCatalans/Ravos

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Ravos

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat