Olius

 Nom del castell: Olius
Data de construcció: X
Municipi: Olius
Comarca: Solsonès
Altitud: 560 m

Coordenades: E 1.565334 N 42.010086 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: l’edifici del castell és el que es troba més a l’est dels habitatges que composen el nucli de Sant Esteve d’Olius. Sota del seu edifici hi ha el molí dels Cups i el curs del Cardener.

El castell d’Olius s’alçà en el lloc on hi ha actualment la masia fortificada anomenada La Torreta. Assentat damunt un single rocallós vers el costat nord-oriental del municipi d’Olius en la conca alta del riu Cardener forma part del conjunt constituït per la Torreta, l’església romànica de Sant Esteve d’Olius i el singular cementiri gaudinià.

El segle X, els comtes d’Urgell tenien un palau a Olius, documentat l’any 985 en la donació que féu el prevere Duran d’unes terres i vinyes in castro Olius. L’any 1002, el comte Ermengol I d’Urgell fa donació d’un alou del castell d’Olius al seu fidel Isarn i en ven un altre pel preu de deu sous. 

L’any 1067 la comtessa Sança, filla del rei Ramir I d’Aragó i vídua d’Ermengol III d’Urgell, reconegué la senyoria del castell d’Olius als comtes de Barcelona, Ramon Berenguer i Almodis.

El castell d’Olius surt esmentat en un bon nombre de pergamins de l’Arxiu Episcopal de Solsona dels segles XI, XII i XIII, a les vendes i donacions que es realitzaren dins el seu terme i també com a afrontació de béns d’altres llocs. 

L’any 1079, el bisbe Bernat d’Urgell consagra l’església de Sant Esteve, bastida pels fidels de la zona. En aquella ocasió «in Castellum Olius veneruntque multitudo copiosa» de clergues, laics i nobles per celebrar la festa.

L’any 1180, el papa Alexandre III, confirmà al prepòsit solsoní Bernat la senyoria de l’església de Solsona al castrum d’Olius, senyoria confirmada de nou pel papa Climent III vuit anys més tard. A més, el 1185, el prepòsit Bernat compra els drets que hi posseïa el castlà Guillem de Ponç, el qual passà a ésser feudatari de l’Església de Solsona.

L’any 1196, Ramon de Torroja (o Tarroja) en el seu testament deixa al seu fill Hug tot el que posseïa al castell d’Olius. L’any 1218, Hug de Torroja declara hereva universal la seva neboda Agnès de Torroja i llega a Santa Maria de Solsona tot el que posseïa al castell d’Olius. Agnès de Torroja es casa amb Ramon Folc, fill de Guillem, vescomte de Cardona, el qual havia donat a Santa Maria de Solsona la seva part del castell d’Olius (1235). L’any 1258, el vescomte de Cardona, Ramon Folc VI, dóna al monestir de Solsona els drets que retenia en aquest castell, amb llurs cavallers, homes, per tal d’afermar la cooperació entre els feudataris de l’esmentat monestir.

L’any 1378, en tot el seu àmbit solament hi havia quinze focs, Aquest baix índex de famílies s’atribueix a la pesta negra que delmà la població de la zona.

L’any 1588, la contrada d’Olius era coneguda com la quadra d’Olius. Des de feia anys, el castell havia entrat en una fase d’abandonament. 

Del castell hi ha el que es coneix com La Torreta d’Olius, que consta de construccions de tres moments diferents. A llevant hi ha una petita torre de planta rectangular d’uns 10 m d’alçada. Per les característiques de l’aparell constructiu es pot datar de vers el segle XIII. En un moment plenament gòtic, a ponent d’aquesta torreta fou afegida una altra construcció i, ja en l’edat moderna, encara s’adossa a aquest segon edifici, més cap a ponent, una tercera construcció. Algunes finestres del primer pis, conserven els trets gòtics anteriors.

A l’interior hi ha, a la planta baixa, una sala de planta rectangular coberta amb volta de canó a full de llibre i construïda d’argamassa. Els seus murs sobrepassen un gruix de 72 cm. Aquesta sala és en comunicació amb dues dependències que donen vers migjorn. Aquestes construccions coincidirien amb la construcció romànica antiga. 

Extret de Catalunya Romànica, vol. XIII El Solsonès,La Vall d’Aran. Barcelona: Enciclopèdia Catalana,1987, p. 232-233. ISBN 84-7739-013-4 i de http://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_d’Olius

Elena Fàbregas i Corts / Jordi Gironès i Vilardebò - Abril de 2014

+ fotografies: CastellsCatalans/Olius

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Olius

+ informació a castellscatalans.cat

Besora de Navès

Nom del castell: Besora de Navès
Data de construcció: X
Municipi: Navès
Comarca: Solsonès
Altitud: 840 m
Coordenades: E 1.599514 N 42.029305 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: des de Solsona o Olius prendre la carretera C-26 que du a Berga, i entre els Km 114 i 115 cal agafar la pista en bon estat que va a Busa, en uns 3 Km arribarem al castell.

El castell de Besora, fou construït al cim d’un serrat a la Vall de Lord entre Navès i la serra de Busa. Des del castell, situat a uns 840 m d’altitud, podem albirar una bona part del baix Solsonès i més enllà; per exemple, hi ha una bona relació visual amb el Castellvell de Solsona.

El Solsonès, terra fronterera, s’organitzà en termes de castells. Així, als contraforts de les serres de Busa i de Querol, els tres castells principals: Navès (968), Besora (982) i Lladurs, controlaven l’accés a les valls del riu Aigua d’Ora, del riu Cardener i de la riera de Lladurs. Per tant, Besora fou un dels castells de la frontera cristiana en l’ocupació musulmana. A finals del segle IX, Guifré el Pilós va establir posicions a Cardona, a Osona, al Berguedà i a la Vall de Lord. La frontera del comtat passava pel nord de Solsona segurament pel terme de Besora.

El lloc de Besora surt esmentat a l’acta de consagració de la Seu d’Urgell del segle IX. L’any 982, ja s'esmenta en un document com chastro Besora situat al comtat d’Urgell. L’any 1128 n’era senyor Pere de Besora i el darrer de la casa de Besora fou Berenguer que féu testament l’any 1273, establint que el castell de Besora i els feus que tenia a la vall de Lord i a Clariana havien d’ésser venuts pels seus marmessors. La fortificació de Besora consta també, juntament amb molts d’altres, entre els castells inclosos al comtat de Cardona, creat l’any 1375.

L’edifici actual té una longitud total d’uns 20 m i una amplada d’uns 6 m. L’alçada oscil·la entre els 8 i 11 m segons el lloc. S’hi observen tres elements: una primera construcció és la torre de planta rectangular situada a l’extrem de tramuntana. Té una amplada de 4,90 m i una llargada de 6,50 m. A l’extrem meridional hi ha una altra torre, també de planta rectangular i potser coetània de la primera, amb una longitud de 6 m i una amplada de 4,90 m. La tercera construcció fa de nexe de les dues esmentades, d’unes mides de 10 per 6 m.

Actualment es un habitatge de propietat particular, està en molt bon estat  i no es pot visitar. 

Extret de Catalunya Romànica, vol. XIII El Solsonès, La Vall d’Aran. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, p. 194-195. ISBN 84-7739-013-4. i de http://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Besora_(Solsonès)
Elena Fàbregas i Corts / Jordi Gironès i Vilardebò - Abril de 2014

+ fotografies: CastellsCatalans/Besora de Navès

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Besora de Navès

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Lladurs

Nom del castell: Lladurs

Data de construcció: XI

Municipi: Lladurs

Comarca: Solsonès

Altitud: 983 m

Coordenades: E 1.518558 N 42.051385 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: des de Solsona prenem l’antiga carretera LV-4241 que va al Port del Comte pel coll de Jou i després de passar el lloc de Lladurs, entre els Km 9 i 10, parar atenció per prendre una pista a la dreta on hi ha un cartell que indica Caballol i Caseta de dalt (42 03 54.84 - 01 30 39.04). Se segueix fins a un petit desguàs amb un reixat a terra prop d’on cal deixar el cotxe i seguir a peu pel costat d’uns camps erms en direcció sud fins al proper castell.

El Castell de Lladurs és un castell situat dalt del Serrat del Castell al municipi de Lladurs (Solsonès), al costat de la primitiva església de Sant Martí. Ocupa l’extrem sud-oriental del pla de Riard, en un tossal espadat a la banda de llevant, del terme municipal del mateix nom, a la riba dreta del riu Cardener.

La primera notícia d’aquest castell es té de l’any  1000, quan el comte d’Urgell vengué unes vinyes situades in chastro Llaturci.

L’any 1314, en ser erigit el vescomtat de Cardona, figura com un dels castells dels quals tenia la senyoria la família Folc, senyoria que conservà fins a l’abolició del complex feudal el segle XIX. Dins al vescomtat, més tard comtat i finalment ducat de Cardona, pertanyia a la batllia de Solsona. 

L’any 1762 s’iniciava una capbrevació o elaboració d’un capbreu, document on hom anotava el reconeixement fet pels pagesos als senyors dels drets dominicals, en el document s’assenyalen els límits següents: a llevant els Torrents, Vilanova d’Isanta i Olius; a migdia Solsona i Pallarès, a ponent, Albets i La Llena i a tramuntana, Timoneda i Isanta. 

Les ruïnes del castell pertanyen a èpoques diferents, amb edificis annexos i afegitons. És problemàtic de distingir el que en pugui restar de romànic sense una prèvia excavació. La part més moderna es troba al nord, enfront de l’església. A migjorn i a llevant de la zona edificada hi ha alguns murs formats amb carreus ben tallats i arrenglerats.

A un possible edifici central molt malmès, del qual només resten les parets de mig jorn i de ponent, és adossada a ponent una construcció de planta rectangular d’una alçària d’uns 7m i amb una porta oberta a l’oest i una altra al sud. Al sud del suposat edifici central un altre mur amb una porta. També s’observa un espai trapezoïdal que segurament era dividit en dos àmbits. Les parets més antigues conservades es datarien al XIII o potser XIV.

Extret de Catalunya Romànica, vol. XIII El Solsonès La Vall d’Aran. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, p. 120-121. ISBN 84-7739-013-4 i de https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Lladurs

Elena Fàbregas i Corts / Jordi Gironès i Vilardebò - Abril de 2014

+ fotografies: CastellsCatalans/Lladurs

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Lladurs

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Sa Reganyada

Nom del castell: Sa Reganyada

Data de construcció: XI

Municipi: Sant Pere de Torelló

Comarca: Osona

Altitud: 1.248 m

Coordenades: E 2.293768 N 42.101546 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: el turó està situat damunt del santuari de Bellmunt accedint-s’hi mitjançant unes escales excavades a la roca.

Domus o castell de Sa Reganyada, aquesta fortalesa es documenta inicialment com a castell en el testament del comte de Besalú Bernat I de Besalú on deixa al seu fill Guillem I de Besalú diversos castells d’aquest sector com els de Besora, Curull i Reganyada que tenia per empenyorament de la comtessa Ermessenda de Carcassona i que formaven part de la mateixa línia defensiva.

Sa Reganyada seguí les mateixes vicissituds que el castell de Curull, o sigui que fins al principi del segle XIV estigué en mans de la família Montcada i després, s’incorporà a la corona. El 1358 consta que el castell de Sa Reganyada era alou de Ramon Gurb.

De l’edifici del castell no queda cap vestigi; es deuria aixecar enfront del santuari de Bellmunt on hi ha l’elevació dita Sa-reganyada, per bé que no falta qui el situï en el mateix solar del santuari i de la seva gran hostatgeria.

Informació extreta de: Catalunya Romànica, vol. II Osona I. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986, p. 67.
Elena Fàbregas i Corts & Jordi Gironès i Vilardebò / Març de 2014

+ fotografies: CastellsCatalans/Sa Reganyada

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Sa Reganyada

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Torelló

 Nom del castell: Torelló
Data de construcció: IX
Municipi: Sant Vicenç de Torelló
Comarca: Osona
Altitud: 784 m

Coordenades: E 2.265384 N 42.073491 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: des de Sant Vicenç de Torelló cal anar a la zona esportiva del carrer Rossinyol. Després girar en direcció muntanya per un carrer que discorre entre un col·legi a una banda i un camp de futbol a l’altra, deixant al final, a l’esquerra, la piscina seguint recte per una carretera sense asfaltar. Al cap de molt poc a la dreta veurem un cartell petit indicant el camí del castell (PR-C 45-1 variant – Camí del Sot Gran).

Ara a peu, es passa per un extens roquerar i al final, després d’haver passat pel costat d’una estranya edificació abandonada, ja es veu al davant la pista que cal seguir divisant sempre la torre. Quan som a tocar de la torre, s’acaba la carretera. Es pot arribar fins aquí perfectament, en un vehicle tot terreny. Uns metres abans, a la dreta, s’inicia un petit corriol que se segueix en direcció esquerra i en pujada. Al cap de molt poc trobem fixada a la paret una petita escala de ferro que facilita l’accés a la planura superior on hi ha la torre. Des del lloc on hem deixat el cotxe, fins dalt de tot, sense preses: uns 45 minuts.

L’antic Castell de Torelló, era el centre jurisdiccional de tota la vall, i va donar nom a les tres principals poblacions del seu antic terme: Torelló o Sant Feliu de Torelló, Sant Pere de Torelló i Sant Vicenç de Torelló. Saderra també va pertànyer originàriament al seu terme, però se’n va separar molt aviat, al segle XI. Aquest castell, el recorda actualment una massissa torre circular que es dreça dalt d’un puig margós, al nord de la població de Sant Vicenç i dintre del seu municipi, gairebé a tocar de la ratlla fronterera amb Sant Pere de Torelló.

És ben visible des de tota la vall de Torelló i també des de la vall del Ter, que discorre pel seu costat de ponent, ja que el seu puig, de 781 metres d’altitud, és el punt més alt de la petita carenada que separa el curs inferior de la vall del Ges, de la vall del Ter. Vist des de la banda de Torelló, el puig sembla menys alt perquè li fa de teló de fons la serralada de Bellmunt, però si hom s’hi acosta, s’adona de les excel·lents condicions de defensa que tenia, i que varen ser la raó principal per la qual, en èpoques molt llunyanes, es va escollir aquest lloc per a bastir-hi un castell.

Segons s’esmenta en el propi castell, es documenta per primer cop l’any 881 «castro torelonense».L’any 937 s’esmenta que el comte Sunyer I de Barcelona donà uns alous que posseïa al castell de Cervelló al monestir de Ridaura. Els senyors eminents del castell eren els comtes de Barcelona.

El primers feudataris foren els Besora. Ermemir i Gombau apareixen com a senyors entre el 941 i el 1040. 

L’any 1136 Ramon Berenguer IV encomanà el castell de Torelló al senescal Guillem de Montcada qui, el mateix dia, jurà fidelitat per aquest castell i d’altres encomanats.

L’any 1291, el castell formarà part del dot de Guilleuma de Montcada que es casà amb l’Infant Pere d’Aragó, fill del rei Pere el Gran. La dama en conservarà el domini fins i tot després d’enviudar. Quan mori, el domini passarà al rei.
L’any 1338, el rei Pere el Cerimoniós confia el castell de Torelló a Bernat de Vilademany. El 1347 Pere el Cerimoniós, a carta de gràcia, cedeix a Pere de Vilademany el castell i les jurisdiccions, excepte el mer imperi, és a dir, pena capital i mutilacions. Pere de Vilademany pagarà 30.000 sous. La carta de gràcia reserva al venedor el dret de redimit o recuperar la cosa venuda per part del venedor i, aquest dret, el rei el cedí a Bernat III de Cabrera que l’exercí l’any 1351, comprant el castell a la vídua de Pere de Vilademany. El rei concedí al vescomte de Cabrera tota la jurisdicció, inclosa la potestat de mort i mutilació.

Els terratrèmols de l’any 1427 deterioraren força el castell. No obstant, en la guerra entre la Generalitat i Joan II, alguns pagesos afectes a la Generalitat se n’apoderaren i hi resistiren (1463-1465).

L’any 1554, el virrei de Catalunya, marquès de Tarifa, ordenà la demolició del castell per evitar que fos utilitzat pels bandolers. Un huracà en destruí la resta l’any 1746, quedant només la part de la torre que roman encara avui dia.

El turó del castell té forma en planta d’una fulla de faig amb la punta encarada a migjorn, on hi ha l’entrada al recinte. És una bona mostra de l’evolució dels castells de la comarca. S’observen uns forats en la roca, usats segurament per a apuntalar-hi bigues de fusta, que es podrien atribuir als primers castells carolingis. Sobre el primer nivell, al terç nord, es devia aixecar el que queda actualment del castell medieval: una torre de defensa de planta circular. Actualment té una alçada de 3,60 m a tramuntana i 4,70 al sud. El diàmetre és de 1,65 m i el gruix dels murs fa 1,60 m. En un extrem del turó, al terç meridional, es pot veure encara una cisterna excavada a la roca de 2 m de llarg per 1,5 d’ample.

Aprofitant la roca de la part més alta del turó i seguint la cinglera es construí una muralla que envoltava tot el conjunt. Per tant, l’esquema bàsic del castell, és a dir, una torre de defensa envoltada de muralla, és propi del segle XI.

Informació extreta de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Torelló i de la Catalunya Romànica, vol. III Osona II. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986, p. 529 - 531.
Elena Fàbregas i Corts & Jordi Gironès i Vilardebò / Març de 2014

+ fotografies: CastellsCatalans/Torelló

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Torelló

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Mont-rodon

 Nom del castell: Mont-rodon
Data de construcció: XI
Municipi: Tona
Comarca: Osona
Altitud: 588 m
Coordenades: E 2.266819 N 41.864958(Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: s’hi arriba des de la carretera que va de Sant Miquel de Balenyà a Taradell. Entre els Km.3 i 2, en direcció a Taradell, cal prendre una pista a l’esquerra que ens hi durà en poca estona.

El Casal de Mont-rodon es dreça al peu d’un petit turó vora el riu Gurri i constitueix un enclavament del terme de Tona dins el de Taradell, a tocar de l’església de Santa Maria que n’era la capella.

Era una Domus o Casa Forta i es trobava dins l’antic terme del castell de Taradell, al lloc anomenat Mont-rodon i fou la residència d’una família de cavallers sotmesa inicialment a les ordres del senyors del castell de Taradell, que els varen confiar la batllia i defensa de bona part de la part baixa del castell de Taradell.

El lloc de Mont-rodon es document l’any 1076 quan, en descriure el terme parroquial, el bisbe esmenta el «Monte rotundo».

La família Mont-rodon es documenta l’any 1128, quan Ramon Bonfill de Mont-rodon signà en un acte de restitució de béns usurpats a l’església de Vic. El 1134, el pare d’aquest Ramon Bonfill signa en la donació que fa Gilabert II de Centelles al monestir de l’Estany d’un mas que estava sota la batllia de Mont-rodon. A partir de 1140, els Montrodon apareixen contínuament actuant al costat dels seus senyors, els Taradell, dels qual reberen inportants feus; en cas de guerra, els servien amb dos homes i dos cavalls. També actuaren com a procuradors de la família dels Centelles, propietaris de terres al voltant de Mont-rodon.

L’edifici romànic perdurà fins a mitjan segle XV. El 1463, en la guerra civil contra Joan II i essent Bernat IV de Mont-rodon capità de les forces de Vic, contràries al rei, el casal fou saquejat i incendiat pels partidaris del monarca. El casal quedà deshabitat. El 1472, per ordre del rei es retornà al dit Bernat el casal, que fou novament habitat.

Els anys 1622 i 1623 s’hi practicaren noves obres. La familia Mont-rodon es perpetuà a la senyoria del casal fins el 1687, quan morí Carles de Mont-rodon sense deixar descendència directa. L’herència passà a una germana i els seus fills que es cognomenaren Sans i de Mont-rodon. El 1890 el llegat passarà a la família Castellvi de Barcelona i d’aquesta als Febrer-Miralles, marquesos de Saudín.

Des de 1960, l’edifici ha estat deshabitat i molt deteriorat. L’any 1981, la Direcció General del Patrimoni començà la tasca de restauració la qual és continuada pel propietari Ramon Costa, de Taradell.

Actualment és, en línies generals, un gran edifici gòtic de planta rectangular, gairebé quadrada, amb un pati al centre que contenia l’escala, molt modificat a causa d’un canvi de cobertes que convertí el terrat, del qual encara es dibuixen els merlets a la façana principal, en una teulada que altera l’estructura original. A l’angle nord-est es troba l’estructura del casal primitiu, un edifici rectangular amb el cantó de ponent constituït per la pròpia roca a la planta baixa, amb dues plantes separades per un enteixinat de fusta i dividides en dues estances. 

La part més destacable és la façana de llevant, amb sis espitlleres a la planta baixa i una gran finestra bífora o geminada al primer pis, amb pilar central, recoberta en el curs de les obres de restauració. 

Aquest edifici residencial fou probablement construït dintre el segle XII en la tradició tecnològica del segle anterior. Actualment, l’edifici original es troba totalment integrat en l’obra gòtica.

Informació extreta: ca.wikipedia.org/wiki/Casal_de_Mont-rodon i de la Catalunya Romànica, vol. III Osona II. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986, p. 649-653.

Elena Fàbregas i Corts & Jordi Gironès i Vilardebò / Març de 2014

+ fotografies: CastellsCatalans/Mont-rodon

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Mont-rodon
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Paborde

Nom del castell: Paborde
Data de construcció: XII
Municipi: Tarragona
Comarca: Tarragonès
Altitud: 79 m
Coordenades: E 1.259006 N 41.120354(Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat a la mateixa muralla romana de Tarragona.

El castell del Paborde o del Prepòsit i les seves dependències eren situades a l’interior de la torre romana, dita actualment del Paborde o de l’Arquebisbe, al peu de la muralla romana, darrere el costat nord-est del conjunt catedralici. A l’edat mitjana, tota aquesta àrea era anomenada Puig Sarrier.

La fortalesa podria haver estat l’antiga casa de l’Orde del Temple a Tarragona, però la primera notícia documentada que es té del castell del Paborde apareix en una carta d’instrucció dels canonges de Tarragona atorgada per l’arquebisbe Bernat Tort l’any 1154. Els donava un monestir en forma de fortalesa per tal que es poguessin defensar dels corsaris sarraïns. En aquesta fortalesa, el paborde (administrador general o prepòsit i principal dignitat de l’arquebisbat) i els canonges, disposaven de cellers i graners, refetor, dormidor, cuina i sala capitular.

L’any 1391, l’arquebisbe Ènnec de Vallterra intentà permutar el seu castell de l’Arquebisbe per la fortalesa del Paborde, però aquest intent de permuta no reeixí. L’any 1410 s’extingí la pabordia i les rendes d’aquesta dignitat foren repartides en altres diversos càrrecs o dignitats catedralícies i el castell fou lliurat a l’arquebisbe. Al segle XVI, els prelats tarragonins van abandonar el seu estatge, el castell del Patriarca i s’instal·laren en l’antiga fortalesa de la Pabordia.

La consideraven un lloc més apropiat per tal de refugiar-se, tant dels avalots populars com dels atacs dels

corsaris. Això explica que aquest antic castell del Paborde esdevingués el Palau de l’Arquebisbe, precedint a l’actual que s’edificà l’any 1814.

Aquesta fortificació aprofitava una torre de la muralla romana i resten alguns vestigis d’època medieval. La torre és de planta quadrada i fa uns 20 m d’alt; la base està formada per grans carreus d’època romana. A l’interior hi ha una sala coberta amb volta de canó apuntada. On arrenca la volta encara són visibles algunes mènsules i la base d’un trespol. També és d’origen medieval una part d’escala de cargol.  A l’exterior, en la façana nord de la torre hi ha una finestra d’arc de mig punt i per damunt la torre es corona amb merlets sota dels quals hi ha un triple fris d’espitlleres, així com l’empremta d’un possible cadafal.

L’aparell constructiu, el tipus de merlets, la finestra d’arc de mig punt, la coberta de la volta de la sala interior i altres elements permeten establir la datació entre els segles XII i XIII.

Extret de: Catalunya Romànica, vol. XXI El Tarragonès El Baix Camp L’Alt Camp El Priorat La Conca de Barberà. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1995, p. 180. ISBN 84-412-512-.& https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_del_Paborde(Tarragona)

Elena Fàbregas i Corts i Jordi Gironès i Vilardebò / Febrer de 2014 

+ fotografies: CastellsCatalans/Paborde

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Paborde

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat