Rubí

Nom del castell: Rubí
Data de construcció: segle XII
Municipi: Rubí
Comarca: Vallès Occidental
Altitud: 143 m
Coordenades: E 2.026492, N 41.494527(Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: el castell està situat al costat del nucli urbà de la població de Rubí, just a la vora oest de la riera de Rubí. Actualment es troba en molt bon estat i en ell està ubicat l’ecomuseu urbà.

L’edifici actual del castell està composat de tres cossos: oest (part noble), nord i est, que envolten un pati a la part sud. Entre 1989 i 1990 l’arqueòleg medievalista Josep Maria Vila va fer un estudi del castell i de la seva cronologia, tot i distingint diversos períodes.

Del 986 fins al 1233: Correspon a la fortalesa que s’aixecava uns 200 metres a l’oest de les restes de l’ermita de Sant Genís.

Del 1233 fins al s. XIV: Aquest període arrenca el 1233, quan Berenguer de Rubí demana permís a Jaume I el Conqueridor per construir una domus per defensar-se dels seus enemics. Seria un casal de planta en forma de L concebut com a residència del senyor de Rubí.

El 1361 la família Torrelles convertí el casal en el seu castell i s’abandonà definitivament la fortalesa de Sant Genís. L’edifici és ampliat i presenta un aspecte de fortificació militar. Fou concebut com el punt de defensa del terme de Rubí i com a centre d’administració feudal.

Segle XV : Aquest període arrencaria a finals del segle XIV, quan la jurisdicció civil i militar que ostenta el senyor de Rubí passa dels Torrelles a mans del rei Joan I, l’edifici passa a convertirse en residència senyorial i perd el seu caràcter militar anterior. 

Del segle XVI al XVII: Durant aquests anys el castell és transformat en una masia, però no s’hi operen grans canvis en la seva estructura.

Segle XVIII : A principis del segle XVIII, el castell continua sent una casa de camp més on hi vivien els masovers. Es va construir una teulada d’un sol vessant al cos E, cosa que va fer que desapareguessin els merlets de la paret oriental, i es reomplissin els espais entre els que s’aixecaven a la paret occidental que l’havien coronat.

Segles XIX i XXI : Castell de Rubí i amfiteatre. Finalment, durant aquest període l’edifici pateix una sèrie d’enderrocaments de parets i es degrada notablement. Va passar successivament a mans de diverses famílies, fins que el 1983 fou adquirit per l’Ajuntament de Rubí, que el remodelà per adequar-lo a usos culturals (creació del Castell-Ecomuseu urbà), tot operant-se grans canvis en la seva estructura arquitectònica i malauradament destruint alguns elements d’interès arqueològic i arquitectònic; finalment al 2010 es construeix en la seva cara est un amfiteatre.

Escrit fet a partir del web: ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Rubí
Jordi Gironès Vilardebò / Abril 2012


+ fotografies: CastellsCatalans/Rubí
+ informació en PDF: castell de Rubí
Tota la informació al web : www.castellscatalans.cat

Torre del Palau

Nom del castell: Torre del Palau
Data de construcció: segle XI
Municipi: Terrassa
Comarca: Vallès Occidental
Altitud: 279 m
Coordenades: E 2.011111, N 41.562300 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: la torre del Palau està situada darrere la plaça Vella  de Terrassa, entre el carrer Cremat i el dels Gavatxons

La torre del Palau és l’únic vestigi del castell palau de Terrassa, que en el moment de màxima puixança va estendre els seus dominis des del Llobregat fins al Ripoll i des de Sant Cugat del Vallès fins al pla de Bages. En Pere de Fizes i en Pere Francesc de Montanyans en foren castlans en diferents èpoques. La torre mestra,

que fou presó fins a ben entrat el segle XIX, fou l’única estructura que restà dreta quan el 1891 l’últim propietari del castell decidí enderrocar el que quedava de l’edifici.

Documentada per primer cop l’any 1016, fou cedida al municipi el 1994 i actualment és una de les seccions del Museu de Terrassa; s’hi fan visites guiades concertades.

És una edificació romànica de forma cilíndrica, construïda amb còdols de riera i carreus de pedra, de planta circular, de 26,70 m d’alçada i un diàmetre de 7,5 m a la base. Es divideix en diferents nivells; l’inferior, mig soterrat, està cobert per una volta de pedra i comunica amb la primera planta, subdividida per un forjat de fusta, des d’on arrenca una escala de cargol que enllaça amb els dos nivells superiors, coberts amb volta de rajola. El coronament, del final del segle XIX, obra de Lluís Muncunill, consisteix en un fris de merlets de maó damunt una cornisa per sota de la qual hi ha una sèrie d’arcuacions cegues.

 La torre presenta un parell d’obertures, de les quals destaca el finestral gòtic a l’alçada de la primera planta, afegit cap al segle XVI. Al castell de Vallparadís se’n conserven els finestrals i els portals gòtics originaris.

Extret del web: ca.wikipedia.org/wiki/Torre_del_Palau_(Terrassa)
Jordi Gironès Vilardebò / Abril 2012


+ fotografies: CastellsCatalans/Torre del Palau
+ informació en PDF: Torre del Palau
Tota la informació al web : www.castellscatalans.cat

Vallparadís

 Nom del castell: castell-cartoixa de Vallparadís
Data de construcció: segle XII
Municipi: Terrassa
Comarca: Vallès Occidental
Altitud: 275 m
Coordenades: E 2.018256 N 41.564709 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: s’hi accedeix pel parc de Vallparadís i pel carrer Salmerón. 

El castell-cartoixa de Vallparadís és una antiga edificació de Terrassa, situada vora el torrent de Vallparadís. Des de 1959 és la secció principal de les sis que actualment conformen el Museu de Terrassa.

El primer esment d’una fortificació vora el torrent de Vallparadís es troba en un document del 1110, quan Berenguer de Sanlà i la seva dona Ermessendis compren al comte de Barcelona, Ramon Berenguer III, unes terres per construirhi la seva residència senyorial.

Com a cartoixa de Sant Jaume de Vallparadís subsistirà fins al 1413, en què la comunitat es trasllada a Tiana, a la nova cartoixa de Montalegre. Aquell any passa a mans dels carmelitans de l’Hospital de la Santa Creu de

Barcelona i, més endavant, és adquirida per Jofre de Sentmenat el 1432. Els Sentmenat van ser els senyors de la quadra de Vallparadís fins al 1830, en què aquest territori va passar sota la jurisdicció del municipi de Terrassa.

L’antic castell, aleshores esdevingut una gran masia, encara va ser adquirit, el 1852, per la família Maurí. El 1944 fou declarat monument històric, i el 1947 els Maurí el van cedir a l’Ajuntament de la ciutat, que, després d’una intensa i fantasiosa campanya de restauració i reconstrucció duta a terme per l’arquitecte Alexandre Ferrant, hi va decidir instal·lar el Museu de Terrassa el 1959.

El castell actual –que conserva poques restes de l’original, voltat d’un fossat i amb una gran torre central– és de planta rectangular, de murs amb espitlleres i amb quatre torres quadrades als angles i tres bestorres (o mitges torres) al mig dels costats nord, est i sud.

Les transformacions arquitectòniques per adequar-lo a les funcions com a cartoixa encara es conserven. Hi destaca el claustre, de dos pisos, amb l’antiga sala capitular al costat est, coberta amb volta de creueria. L’antiga església del monestir és la sala anomenada avui el Tinellet, de coberta plana aguantada per quatre arcs apuntats diafragmàtics.

Extret del web: ca.wikipedia.org/wiki/Castell_cartoixa_de_Vallparadís
Jordi Gironès Vilardebò / Abril 2012


+ fotografies: CastellsCatalans/Vallparadís
+ informació en PDF: castell-cartoixa de Vallparadís
Tota la informació al web : www.castellscatalans.cat

Verdera o Sant Salvador

Nom del castell: Verdera o de Sant Salvador
Data de construcció: segle IX
Municipi: El Port de la Selva
Comarca: Alt Empordà
Altitud: 682 m
Coordenades: E 3.167865, N 42.319960º(Geog. - ETRS89)

Com arribar-hi: situat damunt mateix del monestir de Sant Pere de Rodes des d’on s’hi accedeix ens uns 20 minuts a peu per un corriol força dret.

El castell de Verdera és un castell roquer que apareix esmentat per primera vegada als documents conservats l’any 904, com a possessió dels comtes d’Empúries. Encara que això permet suposar que aquest castell ja existia almenys durant el segle IX, l’arqueologia demostra que sobre la carena de la Verdera hi havia hagut una fortificació des d’època remota. El 974 el comte dotà el monestir de amb importants propietats situades al seu voltant, entre les quals el castell de Verdera, donació que fou confirmada per sengles butlles papals els anys 974 i i per un precepte del rei franc Lotari el 982. Aviat, però, el fill i successor de Gausfred a Empúries, Hug I, discutí aquesta minva del seu patrimoni i ocupà béns del monestir, entre els quals aquest castell. El papa Benet VIII el comminà, amb amenaça de les màximes penes espirituals, a esmenar aquest fet, i sembla que finalment el comte retornà aquests dominis al monestir, amb el qual ja s’havia reconciliat el 1022, en què assistí personalment a la consagració de la nova basílica, i així ho ratificà amb noves donacions en els anys  posteriors. 

A finals del segle XIII ressorgiren les disputes entre el comte i l’abat per la possessió de la fortalesa. La imminent guerra amb França, derivada de la qüestió siciliana, motivaria que, pel juliol d’aquell any, el comte decidís reconstruir el vell castell i renovar-ne les defenses. A aquesta iniciativa correspon el potent clos murallat i la torrre de l’homenatge, situada al costat de l’antiga església. Tot i que no n’hi ha constància, sembla que els acords de 1283 i els esdeveniments immediats establiren de facto un condomini del castell, que quedà permanentment ocupat pels comtes, si bé sota la jurisdicció del monestir.

El 1402, amb l’extinció de la segona dinastia dels comtes d’Empúries, el comtat passà a la corona, que poc després l’empenyorà a la Diputació del General. És possible que aquestes circumstàncies, més l’Interregne i el canvi de dinastia que poc després seguiren afavorissin que el castell retornés a mans efectives del monestir, ja que pel consta com a possessió seva. A finals del , però, la documentació indica que tornava a estar en mans dels titulars del comtat d’Empúries, llavors els ducs de Medinaceli. En aquesta època el castell servia de guaita contra els pirates barbarescos.

Se suposa que el castell fou inutilitzat militarment, destruint bona part de les seves construccions, durant l’expedició de rapinya a Sant Pere de Rodes que  el 1708, enes produir en plena Guerra de Successió.

Ja inhabitable i inútil per a usos militars, el que quedava del castell degué retornar de seguida a mans del monestir, que el posseïa en el moment de l’exclaustració (1835). Amb la desamortització fou reclamat pels Medinaceli, als quals fou reconegut i que l’han posseït fins a data recent.

El castell ocupa l’espai, relativament reduït i estret, del pic de la muntanya i s’adapta a les fortes irregularitats rocalloses del terreny. La planta és aproximadament rectangular, amb orientació NO-SE. La fortificació és important per tots els costats mínimament accessibles  Dels edificis actualment reconeixibles, encara que tots molt enrunats, l’església de Sant Salvador de Verdera correspon a la primera meitat del segle XI, la resta de les edificacions semblen correspondre a la reconstrucció de 1283.

El portal d’entrada al castell està situat al N, en un entrant de la muralla protegit per una gran torre quadrada i a l’O per altres torres més elevades de planta semicircular i triangular, adaptades al terreny i adossades a la muralla. El portal conserva la doble arcada per al rastell. 

A l’E, el castell era protegit per una muralla, encara avui imponent, amb tres bestorres semicirculars atalussades i tres de rectangulars imperfectes alternades, més una altra de rectangular a l’extrem SE. Després de la segona bestorre rectangular hi ha una poterna. Tant el mur com les torres tenen llargues espitlleres. L’alçada regular d’aquesta muralla fa sospitar una destrucció intencionada del conjunt .

Un sector de muralla pràcticament desaparegut unia aquest sector amb la torre de l’homenatge, situada a l’extrem SO del castell, al caire del cingle, i adossada al frontis de l’església. Se’n conserven només murs de poca alçada. L’interior del recinte fortificat és ampli però afectat per la gran irregularitat del terreny; hi ha restes constructives molt escasses i imprecises.

A l’exterior del recinte, al NE del portal d’entrada, hi ha una gran cisterna coberta amb volta apuntada. Igualment, al S del castell, sobre el puig de Sant Genís o de l’Àliga, hi ha restes d’una torre barrana rodona.

Extret del web: ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Verdera

Jordi Gironès Vilardebò / Març de 2012

+ fotografies: CastellsCatalans/Verdera
+ informació en PDF: castell de Verdera

Tota la informació al web : www.castellscatalans.cat

Quermançó

Nom del castell: Quermançó
Data de construcció: segle IX
Municipi: Vilajuïga
Comarca: Alt Empordà
Altitud: 121 m

Coordenades: E 507679.1, N 4687735.8 (ED50 UTM 31N). Longitud: 3º 5' 31.52'' Latitud: 42º 20' 23.99'' (GPS)

Com arribar-hi: ben visible des de lluny, és ben a prop de la carretera N-260 que va de Figueres a Llançà, entre els Km. 24 i 25. En aquest punt cal deixar els cotxes i arribar-hi per un corriol.

Es troba a menys de dos quilòmetres al nord de Vilajuïga, a la comarca de l’Alt Empordà. És una roca sola, ben destacada del sòl, d’alçada uns 30 metres, tallada verticalment d’una part sobre un barranc inaccessible a tota escomesa; i per l’altra, defensada per dues torres albarranes, deslligades del conjunt.

El castell fou possessió dels comtes d’Empúries i apareix per primer cop documentat l’any 1078 com a castellum Chermanço en el testament de Ponç I, el qual deixà en herència aquest castell i altres fortificacions als seus fills Hug i Berenguer. 

Tot i això, en les excavacions arqueològiques realitzades l’estiu del 2003 es va poder confirmar que el castell data ja del segle X. Així mateix, la troballa de diverses peces de ceràmica demostra l’existència d’un poblat indígena, que posteriorment fou romanitzat. També s’han trobat restes iberes i romanes al seu voltant.

Fou el mateix comte Ponç I qui creà el primer arxiu diplomàtic del comtat d’Empúries i l’instal·là al castell de Quermançó.

L’any 1085 s’esmenta el castro Karmanzono en un acord signat entre el comte Hug II d’Empúries i el comte Guislabert II de Rosselló, a propòsit dels comtats d’Empúries, Peralada i del Rosselló.

De Dalmau Berenguer de Quermançó, que possiblement era nét de Ponç I d’Empúries, arrencà el llinatge dels vescomtes de Rocabertí. Aquest Dalmau Berenguer s’ha situat com a vescomte de Peralada i senyor de Rocabertí i Quermançó. Sembla que l’herència de Berenguer comprenia la vila i el terme de Peralada, Quermançó, la resta de la vall de «Leocarcaris» i Rocabertí, tot en feu d’Empúries. 

El 1128, el comte d’Empúries Ponç Hug I havent usurpat drets i cometent altres abusos contra els seus veïns (el bisbe de Girona, els senyors de les terres frontereres del comtat de Besalú,  el comte de Rosselló i el senyor de Peralada), sofrí l’atac del comte de Barcelona Ramon Berenguer III qui, per tal de protegir els damnificats, envià les seves hosts, les quals acorralaren el geniüt comte al castell de Quermançó i el venceren. Deu anys més tard, el 1138 Ponç Hug I, gens amant d’acceptar les condicions de vençut que li havien estat imposades, arremeté de nou contra el comte de Barcelona, ara Ramon Berenguer IV. Però, vençut de nou, el comte emporità hagué de comprometre’s a enderrocar el castell de Quermançó. Al seu torn, Ramon Berenguer IV es comprometé a fer igual amb el castell de Rocabertí. Aquesta demolició no fou gaire efectiva ja que el 1154 es torna a parlar del castro Carmazone.

El 1285, durant l’anomenada croada contra Catalunya, el castell fou atacat i ocupat pels croats francesos de Felip III l’Ardit després de repetits setges, ja que els seus defensors i el comte emporità estaven a favor del rei Pere II, comte de Barcelona i rei d’Aragó i València. Tres anys després els francesos el prengueren de nou; aquest cop el saquejaren i el destruïren en part. Malgrat l’estat del castell, el 1292 el rei Jaume II manà mantenir-hi una guarnició de 12 homes.

Al final de la guerra civil catalana del segle XV, l’any 1472, el castell fou ocupat per forces lleials a Joan II. En aquesta època la fortalesa ja havia estat incorporada a la Corona Reial i passà a dependre del duc de Cardona com a comte d’ Empúries. 

El castell de Quermançó restà abandonat en ruïna fins a la Guerra de la Independència.

Gràcies a la seva posició estratègica -proper a la costa, però alhora protegit dels canons de la marina anglesa- el 1808 fou restaurat i fortificat per les tropes napoleòniques que l’utilitzaren com a magatzem d’armes i municions. En la seva retirada del 1814, però, el mariscal Suchet el féu explosionar i així ha restat fins als nostres dies.

Escrit extret del web: www.castelldequermanco.es
Jordi Gironès Vilardebò / Març de 2012

+ fotografies: CastellsCatalans/Quermançó

+ informació en PDF: castell de Quermançó
Tota la informació al web : www.castellscatalans.cat

La Floresta

Nom del castell: La Floresta
Data de construcció: segle XII
Municipi: La Floresta
Comarca: Les Garrigues
Altitud: 315 m
Coordenades: E 0.919112 N 41.511504 (ETRS89 Geodèsiques)
Com arribar-hi: castell situat dins del nucli urbà de la Floresta.

La llarga etapa de més de quatre segles de duració durant la qual les terres meridionals del que avui és Catalunya acolliren una societat i unes formacions estatals musulmanes constitueixen la veritable prehistòria de La Floresta i el seu avantpassat més immediat, el lloc de Castellots.

Des d’un punt de vista de població, aquesta àrea era caracteritzada en els fonts àrabs com un territori fronterer, especialment exposat als atacs de l’enemic feudal, i necessitat de protecció per part del poder públic andalusí, el qual, per tal d’assegurar una mínima infrastructura defensiva, hauria acordat mesures fiscals adients per tal promoure la construcció de petites torres.

Gràcies a les campanyes dels comtes Ermengol VI d’Urgell i Ramon Berenguer IV de Barcelona, es va trencar el sistema de protecció islàmic amb la conquesta de Lleida (1149). Seguint els pactes duts a terme l’any 1118 entre els dos cabdills cristians, el repartiment de les terres guanyades als sarraïns era a terceres parts, una reservada al comte d’Urgell branca feudal i dues parts pel comte de Barcelona.

Durant la segona meitat del segle XII coexistien en el sector meridional de l’actual comarca de les Garrigues, tres grans blocs senyorials netament diferenciats: per una banda, les importants possessions de la família dels Cervera organitzades al voltant de l’antiga fortalesa andalusina de Castelldans, per una altra el senyoriu que Berenguer de Torroja, conseller del comte Ramon Berenguer IV, obtingué sobre Arbeca l’any 1156, i, en darrera instància, el bloc de les Borges Blanques, que romangué en mans de la corona fins l’any 1206, moment en el qual Pere I el concedí al cavaller Esteve de Marimon per tal que procedís a repoblar-lo, tasca que més tard durà a terme la nissaga dels Sanaüja.

A començaments del segle XVIII, assistim a dos esdeveniments importants per a la història local. Per una banda s’extingeix el nucli de població de Castellots, destruït l’any 1707 arran de la Guerra de Successió, i per una altra es produeix el desmembrament de la baronia d’Arbeca i l’aparició d’una nova família com a senyors de La Floresta. La propietat del castell passarà de mans del Sr. Antoni Potau a qui el rei Felip V otorgarà el títol de marquès de La Floresta als Sobies, pel fet de morir aquell sense descendència. Durant la dècada de 1760 la família, que desestimarà la possibilitat de residir ni que fos temporalment al castell, dividirà aquest immoble en quatre cases que vendrà o concedirà a canvi d’un cens anual.

Des de l’any 1997 l’Ajuntament va adquirir pel municipi una part important del conjunt i junt amb l’Associació d’Amics del Castell de la Floresta es realitzen periòdicament actuacions de restauració per rehabilitar-lo per a tota la població.

Extret del web: www.castellfloresta.cat/web/ct/historia.php
Jordi Gironès Vilardebò / Febrer de 2012

+ fotografies: CastellsCatalans/Floresta

+ informació en PDF: castell de La Floresta
Vídeo Castell de La Floresta

Tota la informació al web : www.castellscatalans.cat

L’Espluga Calba

Nom del castell: L’Espluga Calba
Data de construcció: segle XII
Municipi: L’Espluga Calba
Comarca: Les Garrigues
Altitud: 435 m
Coordenades: E 1.004861 N 41.494854 (ETRS89 Geodèsiques)
Com arribar-hi: castell situat dins del nucli urbà de l’Espluga Calba.

L’indret de l’Espluga Calba havia pertangut al valiat de Siurana i es troba a l’antiga calçada romana que comunicava les seus romanes de Lleida i Tarragona. La carta de població d’illa Spelunca Calva data del 22 de desembre de 1148, moment en què el comte de Barcelona feia donació del lloc a un grup de cinc famílies perquè conreessin el seu territori en l’extensió més gran que poguessin, tot i satisfent un cànon parciari.

El convent de Vallbona el va posseir un segle fins que en arribar l’any 1350 obtingué la llicència reial per vendre el lloc i el castell. Aleshores fou venut a Pere de Carcassona, ciutadà de Lleida, per 115.000 sous barcelonesos. Nou anys més tard aquest noble el comprà al rei lloc i castell. Pocs anys després, el 1368, Pere de Carcassona i la seva muller Constança, senyors d’Almenar, ho vengueren a Jaume Conesa, conseller i protonotari reial.

El 1379 el castell i la seva jurisdicció passà a mans de Berenguer Gallart , el 1381 era venut a Pere Aicart  i el 1396 consta com a senyor de l’Espluga Calba, Nicolau de Maçanet. El 1400 era propietat de la família Montsuar i el 1405 Antoni de Montsuar la venia per 140.000 sous barcelonesos a l’orde de Sant Joan de l’Hospital.

A partir d’aquesta venda s’instal·là a l’Espluga Calba una comanda hospitalera autoritzada pel papa Benet XIII que comprenia també els municipis de Sidamon, Palau d’Anglesola, el Portell i Torrelavid, la qual es mantingué fins als darrers temps de l’orde.

Quan tingué lloc la desamortització de 1835 castell i vila de l’Espluga Calba encara estaven sota jurisdicció del Gran Prior de Catalunya, i els Hospitalers l’abandonaren el 29 de febrer de 1836, essent adquirit posteriorment per l’apotecari espluguenc Joan Cendra.

Cap a finals de l’any 1860, Joan Cendra, efectuà una permuta amb unes religioses Mercedàries que regentaven un col·legi ubicat a la casa coneguda actualment per Ca l’Agna. Amb aquella permuta, les esmentades Mercedàries adquirien el castell i el senyor Cendra entrà en possessió de Ca l’Agna. L’any 1963, les religioses deixen la seva residència i s’absenten de l’Espluga Calba, i el 17 d’abril de 1966, l’Ajuntament adquireix el castell per 200.000 ptes.

Cal destacar que el 22 de juny de 1996 té lloc en aquest castell, el capítol General de l’Orde Santjoanista (o de Malta) i fixen l’Espluga Calba com a nova capital de l’antic Priorat de Catalunya.

Informació elaborada a partir de l’obra Els Castells Catalans d’Editorial Rafael Dalmau. Volum VI (1a.part), edició de 1979, pàgs. 167-171. 
També s’ha consultat el web: esplugacalba.ddl.net/index.php?

Jordi Gironès Vilardebò / Febrer de 2012

+ fotografies: CastellsCatalans/EsplugaCalba

+ informació en PDF: castell de L' Espluga Calva
Vídeo del Castell de L'Espluga Calva

Tota la informació al web : www.castellscatalans.cat