dimecres, 21 de juny de 2006

Castellciuró (Baix Llobregat)

El castell Ciuró es troba situat a un quilòmetre de la vila de Molins de Rei, a la qual pertany, i a una altitud de 155 metres.
El seu emplaçament és força estratègic per estar edificat en el turó més occidental del brancal que surt del turó de can Ribes (406 m) unit, i a molt poca distància, amb el puig d’Olorda (424 m). Aquesta situació fa que tingui una bona perspectiva del curs del Llobregat i de l’antiga vila de Molins de Rei, fundada a finals del segle XII a partir d’uns molins establerts per concessió del comte Alfons I.
El castell Ciuró fou construït on hi havia la «turre de Guadallo», esmentada l’any 998, i en el cos de l’edifici hi trobem paret en «opus spicatum».
L’indret on hi ha emplaçat el castell fou concedit als hospitalers en el segle XII segons consta en un document del 1162 en el que és conegut com a «Cidró».
L’any 1202 era propietat de l’Orde del Temple, la qual s’encarregà d’edificar un nou castell o una torre de defensa, sense assegurar quina de les dues edificacions fou la realment feta. Un segle després el castell passaria al domini directe del rei Jaume II.
La primera notícia de la capella de Sant Marçal, situada a redós del Puig Ciuró (o Cedró), data del 1314 coincidint amb la finalització de la preeminència dels templers al nostre país.
L’any 1320, el sobirà concedí permís a Simó des Llor (de Lauro) per edificar un nou castell a l’indret, i el 1332 Molins de Rei i el lloc de Ciuró foren venuts per 10.000 sous.
El 1632, «Molin de Rey» i «Santa Creu d’Orde» consten com a llocs propietat de la comtessa Benavent si bé aleshores el castell ja devia trobar-se en molt mal estat de conservació.
L’actual propietari és el senyor Lluís Vila, veí de Molins de Rei segons consta en l’edició del 1990 de Els Castells Catalans de l’editor Dalmau.

Nota: per fer aquest escrit he recollit la major part de la informació històrica de l’escrit sobre Castell Ciuró del volum I de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1967 (segona edició del 1990).

Jordi Gironès i Vilardebò / juny de 2006

Mes fotografies : CastellsCatalans/Castellciuró

Olorda (Barcelonés)

El poblat d’Olorda fou municipi independent fins a l’any 1915 quan el terme ou dividit entre Sarrià, Sant Feliu i Molins de Rei. L’església i els voltants pertangueren a Sarrià i el 1921 passaren a formar part de Barcelona amb tot Sarrià.
Del «Monte Olorda» se’n parla l’any 993 al cartulari de Sant Cugat del Vallès, i l’aparició de noms personals identificats amb l’indret no els trobem fins al segle XIII amb P. d’Olorda (1226) i Berenguer d’Olorda (1229).
A Olorda hi hagué castell tal com ho confirma el fogatge de 1365-70, si bé sabem que el 1355 el «Castell Delorda» havia estat venut a Pere des Llor, pare de Simó, pel rei Pere «el Cerimoniós», i uns vint anys després el «Castell de Lorda» pertanyia a Berenguer de Relat, que també posseïa el Castell Ciuró.
El 1471 aquests dos castells pertanyien a Lluís de Relat, el 1537 al donzell Lluís Pou i el 1542 a Lluís Desvalls qui va vendre els termes dels dos castells als Requesens-Zúñiga, família mestressa aleshores de la baronia de Castellvell de Rosanes.
Queda ben clar que els castells de Ciuró i d’Olorda sempre anaren de bracet pel que fa a la història comuna, si bé el d’Olorda sempre va tenir una funció més de guaita per la qual es malmeté abans en perdre més aviat la funció per la que va ser edificat. Informacions del 1430 ja ens parlen d’un edifici molt malmès sota el nom de «Castro del Orde».
Amb tot, però, mai no ha estat identificat el lloc exacte on s’ubicà el castell d’Olorda, si bé és molt probable que estigués emplaçat en el turó més alt de Santa Creu prop d’on avui hi ha la creu damunt la pedrera de ciment que en el transcurs dels anys ha anat deformant aquesta muntanya.
D’acord amb la informació documental de la que es disposa, la jurisdicció del castell d’Olorda incloïa els territoris de Vallvidrera i Sant Bartomeu de la Quadra, però no tingué mai una vida pròpia perquè els senyors preferiren sempre viure al castell Ciuró on hi havia més facilitats i una millor comunicació amb la resta de viles de la comarca.

Nota: per fer aquest escrit he recollit la major part de la informació històrica del volum I de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1967 (segona edició del 1990).

Jordi Gironès i Vilardebò /juny de 2006

Mes fotografies : CastellsCatalans/Olorda

dijous, 1 de juny de 2006

Gelida (Alt Penedés)


El castell de Gelida s’alça a una altitud de 310 metres i es troba dins del terme municipal de Gelida, propietària actual del castell des de 1968.
Està situat en un contrafort del cordal que arrenca des del Pujol de Migjorn (599 m) en direcció a ponent i que acaba just on hi ha el poble. Aquest cordal està solcat pel torrent de Sant Miquel al nord i el de la font de Cantillepa al sud, fet que permet que estigui quelcom encimbellat i amb una molt bona panoràmica de la plana del Penedès i castells llunyans que des d’aquí es veien en temps medievals.

Les primeres notícies que tenim d’aquest castell daten del 30 de març de 963 quan «Mirone», comte i marquès, va vendre el castell de Masquefa a Ènyec —anomenat Bonfill— on també hi consta el «terminio de castrum Gellito». En una altra venda de castell, en aquest cas el de Cervelló, feta el 992 pels comtes Ramon Borrell de Barcelona i Ermengol I d’Urgell, apareix també el «terminio de castrum Gellita».
El 1040, el «kastrum Gellita» seguia limitant amb el terme de Masquefa i amb Piera, essent Gerbert el posseïdor aleshores del castell.
Entre 1070 i 1086 el noble prelat Umbert Alemany, fill de Gerbert, era senyor del castell de Gelida i bisbe de Barcelona, deixant al seu nebot Guerau Alemany el castell i la seva església dedicada a Sant Pere.
Durant el segle XVI hi consten diverses famílies com a propietàries del senyoriu de Gelida: Bertran (1515), Despalau (1553), Erill (1555), Perapertusa (1581) i Salbà i Despalau (1583). Per altra banda, alhora hi ha informació que indica que els nobles de Castro, de Cervelló i de Montcada —emparentats entre ells— posseïren el castell durant el segle XVI. Informacions, doncs, que es contradiuen.

Durant la guerra contra Felip IV el castell fou defensat amb valentia i fou documentada una llista de despeses relacionades amb el cas (1651).
El castell fou enderrocat, com la resta de castells veïns penedesencs, per ordre de Felip V (1713-1714) i durant els segles XVIII i XIX Gelida fou un domini indivís del marquesat de Cerdanyola i la família Dalmau.
El 21 de novembre de 1965 es va constituir el Grup Local d’Amics dels Castells i l’any 1967 el castell fou comprat per l’Ajuntament de Gelida al senyor Mascaró Vinyeta, en representació de la seva filla menor Rosa Mascaró i Altimiras.

Les estructures més antigues del castell de Gelida corresponen a les torres situades a la part alta i mitjana de l’esperó rocós, que van ser obrades a finals del segle IX o inicis del X. A la part baixa hi ha l’església, d’origen pre-romànic però amb múltiples transformacions posteriors, la darrera de les quals és el campanar, de 1796.
A l’esquerra de l’església podem veure el cementiri construït el 1856 sobre les restes de tombes antropomorfes pre-romàniques.
Darrera l’església s’alça la torre de planta rectangular, del segle X, la funció de la qual era barrar el pas en aquest punt. A l’entorn d’aquesta torre s’edificarà densament —durant el segle XV— un cop adquirit el castell per Berenguer Bertran. L’estructura anomenda el forn forma part d’aquest conjunt. A les refeccions d’aquesta època corresponen el mur de la part superior, bastit sobre les restes de l’edificació anterior, que era enderrocada en part.
Les muralles i la torre formen part de les estructures de defensa sobre el torrent de Cantillepa. En aquest espai, entre la torre mitjana i el cos superior del castell, s’ubicava molt possiblement el nucli de poblament de Gelida a l’alta edat mitjana.
Sota el castell s’obren diverses coves  a l’interior de les quals s’han trobat testimonis d’utilització des de la prehistòria.

Nota: per fer aquest escrit he recollit la major part de la informació històrica de l’escrit sobre el castell de Gelida del volum III de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1992 (segona edició).

Jordi Gironès i Vilardebò / juny de 2006

Mes fotografies: CastellsCatalans/Gelida
+ informació en PDF: castell de Gelida
+ informació : amics del Castell de Gelida
+ informació a Viquipedia: Castell de Gelida

Castellvell de Rosanes (Baix Llobregat)


El castell de Castellvell es troba situat a una altitud de 369 metres en una estratègica situació dominant el pas pel corredor de la depressió penedesenca i alhora controlant el pas pel curs del Llobregat camí de Barcelona.
Des de la seva privilegiada situació hi ha una bona visió sobre els altres castells de la marca del Penedès i ben a prop seu hi ha els castells menors del Pairet i de Rocafort, edificats posteriorment.

El nom de Rosanes prové del cognom originari Rodanes (aquesta denominació fou també la primitiva del castell d’Eramprunyà) i Castellvell derivà amb el temps a Castellví, topònim que trobem a Castellví de Rosanes i Castellví de la Marca, si bé la denominació de «vell» té diverses teories. Una d’elles és la necessitat de diferenciar-se del proper castell de Rosanes (o del Pairet), edificat posteriorment. Una altra es deu al fet d’existir uns fonaments romans, i la darrera és la que fa referència a la reedificació del castell primitiu (o vell) després de la seva destrucció feta per Almançor (985). Actualment també és conegut com a Castell de Sant Jaume.

La primera notícia documentada del castell es remunta al 963 com a «Castrum Vetulo» (Vell), sortint esmentat el personatge Gilelmus com a senyor del castell en una escriptura de confirmació de terres feta al monestir de Sant Cugat.
Aleshores, els castells i possessions de Castellví de Rosanes i Castellví de la Marca pertanyien a una mateixa família «els Castellví o Castellvell». Aquesta família tingué molta influència a la cort comtal i la ciutat de Barcelona.
La baronia de Castellvell comprenia els municipis actuals d’Abrera, Castellbisbal, Castellví de Rosanes, Martorell, Sant Andreu de la Barca, Sant Esteve de Sesrovires i Olesa (1076).
Tot i això, el seu origen cal vincular-lo al procés de fortificació de tota aquesta zona, especialment intens a les darreries del segle IX i, encara més, als inicis del X. És el moment que veiem aparèixer a la documentació els castells de Masquefa, Gelida, Subirats, etc., i que hem de relacionar amb un procés de reorganització del territori i de consolidació del que serà l’administració alt-medieval i crearà les bases del procés posterior de feudalització.
L’any 1474, però, el rei Joan II vengué la baronia al cavaller Lluís de Requesens de Soler.
Aquesta família s’entroncà per casaments amb la dels Zúñiga i posteriorment amb la dels Fajardo (marqués de Vélez, cap de l’exèrcit del duc d’Olivares).
El 1714 el brigadier filipista Diego González atacà la vella fortalesa deixant-la molt malmesa.

El Castellvell de Rosanes, malgrat la seva extraordinària importància històrica i el seu interès arqueològic, és un monument desconegut i immers en un greu procés de degradació.

Pròpiament hem de diferenciar en l’estructura de la fortificació un seguit de cercles que, en el cas dels dos primers, són concèntrics.
La fortificació medieval s’organitza a partir d’un nucli inicial constituït per una torre circular de deu metres de diàmetre (1), l’origen de la qual es remunta a l’època romana. Molt arrasada actualment, la datació de la torre no es pot precisar, però no seria estranya per als inicis del segle I. Sobre la seva funcionalitat no es té un coneixement precís, però domina clarament la connexió entre la vall de l’Anoia i la del Llobregat pel pas de la vall de Palau, a Sant Andreu de la Barca, enllaçant amb el pas de barca del Llobregat, documentat posteriorment. 
Pel que fa a la fortificació medieval, aquesta creixerà progressivament a partir de l’adossament a la torre romana i especialment al costat de migdia (2). L’obra que resta en peu, molt degradada en els darrers anys, és construïda amb la tècnica d’opus spicatum, característica d’aquest període alt-medieval.
La torre romana molt possiblement va ser realçada, però d’això no en resta testimoni.
Tot sembla indicar que també al vessant sud es va formar artificialment una plana (3) mitjançant la construcció de murs per a sustentar-la; el seu origen és possiblement romà i definiria el perfil del segon recinte per aquest sector. Pel que fa al vessant nord, l’obra visible cal atribuir-la ja a l’època romànica, sense deixar de costat la presència d’alguns sectors d’obra d’opus spicatum. La resta de construccions que es basteixen a l’interior d’aquest segon recinte (4) i al redós del primer presenten una tipologia constructiva ja més pròpia de l’obra gòtica. Els dos arcs conservats fins els anys 1960 n’eren un bell testimoni.

El tercer recinte, que ja no envolta totalment els altres dos, és situat al vessant nord del puig que acull la fortificació i està limitat per una bestorre i un llenç de muralla a banda i banda (5). A l’extrem est d’aquesta es conserven les restes, molt exigües, de l’antic portal de l’Entallada (6), des d’on es tenia accés al recinte fortificat o al quart recinte (7).
Tot el conjunt cal datar-lo també com d’època gòtica. L’espai del tercer recinte, que havia d’acollir també un seguit d’edificacions, és ara ocupat per l’amuntegament de runes.
El quart recinte, el de major perímetre, ressegueix tot el perfil del llom del puig sobre el que s’assenta el castell. L’accés, com ja hem assenyalat, es feia des del portal de l’Entallada (6). La major part de l’obra visible sembla atribuïble al període gòtic, tot i que no s’ha pogut fer un estudi detallat per l’abundosa vegetació existent.
A l’interior del recinte es localitzen un seguit d’indicis que posen de manifest l’existència de diverses construccions (8), moltes d’elles segurament de fusta. La seva datació és dificultosa, però cal suposar sense massa por d’equivocar-se que corresponen en alguns casos a tancats i en altres a habitatges.
Es tractaria de l’assentament del poblament agrupat de Castellví, l’origen del qual es pot situar amb versemblança al període alt-medieval.
La major part d’aquests indicis corresponen a forats circulars, a l’entorn de 15 cm de diàmetre, excavats a la roca. S’hi aprecien altres de rectangulars i encara uns tercers, en una roca, que són clara evidència de l’encaix de diverses bigues per formar un cobert.

Sant Jaume de Castellví de Rosanes és una petita capella situada al pla de sota el castell.
L’edifici és molt simple, amb una nau rectangular i un absis semicircular, decorat a la part exterior amb arcuacions llombardes, i amb una entrada lateral amb arc de mig punt. La porta d’entrada que hi ha al costat dels peus és posterior, possiblement del segle XVII o XVIII. Presenta dues finestres al costat de migdia i una al centre de l’absis. Actualment és abandonada i solament s’utilitza com a magatzem. Tot el parament exterior va ser arrebossat modernament, amagant els carreus de l’obra romànica. La data de la seva construcció cal situar-la al darrer quart del segle XI tot i que s’ha volgut relacionar amb la victòria sobre els almoràvits, els quals van realitzar diverses incursions al Penedès el 1107 i el 1114-1115.

Nota: per fer aquest escrit he recollit la major part de la informació històrica de l’escrit sobre Castellvell de Rosanes del volum I de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1967 (segona edició del 1990), i la resta del fulletó Castellví de Rosanes editat pel Centre d’Estudis Martorellencs.

Jordi Gironès i Vilardebò / juny de 2006


Rosanes (Baix Llobregat)


El castell de Rosanes  ( o del Pairet )  es troba situat a la serra de les Torretes o de l’Ataix, i a una altitud de 252 metres. Esdevé un autèntic balcó sobre l’Alt Penedès amb un ple domini dels camins que transiten pels entorns de Martorell i a la seva esquena dels que s’enfilen cap al veí castell de Castellvell o de Sant Jaume.

Dos castells amb el nom de Rosanes : En un document publicat pel pare Josep M. March l’any 1400 hi ha distinció entre «Castro Veteri» i «Castro de Rosanis» amb motiu de l’obligació que tenien els homes de Castellbisbal d’acudir-hi quan fossin cridats.
El cronista oficial de Martorell, Isidre Clopas, ha situat aquest castell en les roques situades al serrat que hi ha damunt Martorell per on s’escola un torrent que ha conservat el nom de Rosanes, mentre que l’altra denominació de Pairet podria provenir del nom d’un dels seus antics propietaris (1326).
El que queda clara, doncs, és l’existència dels dos castells: aquest de Rosanes o del Pairet i el Castellvell de Rosanes o de Sant Jaume, essent sempre el primer feudatari del segon.

Segons la tradició, en el turó situat més cap a Barcelona s’edificà la torre coneguda com a Griminella i a l’altre prengué el nom del Clos mentre que en un tercer turó hi ha les actuals restes de la fortalesa del Pairet.
La primera vegada que surt documentat el nom de Martorell és l’any 1033 lligat al castell: «aecclesia fundata subtus castrum Rodanas, prope forum Martorellium».
El 1103 Guillem Ramon de Castellvell concedí en feu a Udalard Ramon el castell de Rosanes, el qual amplià i ell mateix prengué el nom de Ramon de Rodanes.
Vers l’any 1209, el castlà era Ramon de Recasens que tenia disputes relacionades amb els delmes de Martorell, i que fou substituït per Guillem de Rosanes (1217). Aleshores tenia algunes jurisdiccions a Abrera, Castellbisbal i Sant Esteve de Sesrovires.
Aquest castell va estar lligat a la història i vicissituds del proper Castellvell, si bé també tingué forts lligams amb la vila de Martorell.
El llinatge dels Rosanes sempre fou feudatari dels Castellvell i, per tant, passà també a mans de la casa de Foix del 1309 al 1396.
A primers del segle XVI, el castell passà a mans del llinatge Torrelles, si bé l’any 1538 Hipòlita de Lihori, com a procuradora de la seva filla Estefania de Requesens i del seu gendre Joan de Zúñiga, comprà els béns que havia posseït Miquel Joan de Torrelles en el castell de Rosanes i en la vila de Martorell.
Dels documents de compra es desprèn que ja aleshores el castell estava molt malmès, possiblement a causa de les destrosses fetes pels partidaris de Joan II.
La darrera notícia del castell data del 1713 quan els filipistes inutilitzaren del tot les restes del castell.

Nota: per fer aquest escrit he recollit la major part de la informació històrica de l’escrit sobre Castellvell de Rosanes del volum I de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1967 (segona edició del 1990), i la resta del fulletó Castellví de Rosanes editat pel Centre d’Estudis Martorellencs.

Jordi Gironès i Vilardebò / juny de 2006

mes fotografies: CastellsCatalans/Rosanes
informació en PDF: castell de Rosanes