Cruïlles

Nom del castell: Cruïlles
Data de construcció: segle XII
Municipi: Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura
Comarca: Baix Empordà
Altitud: 75 m

Coordenades: E 501021.5, N 4645107.0 (ED50 UTM 31N). Longitud: 3º 0' 40.30'' Latitud: 41º 57' 21.96'' (GPS)

Com arribar-hi: situat dins del mateix nucli urbà de Cruïlles.

El castell formava part del centre de la vila medieval, envoltada de muralles (encara se’n conserven alguns trams) i ja hi devia ser l’any 1136, quan apareix esmentat Humbert de Cruïlles, el qual probablement era el senyor del lloc.

A partir del casament, que es va celebrar a l’inici del s. XIII, entre Gilabert de Cruïlles i Guilleuma de Peratallada, quedaven unides les dues senyories més importants d’aquesta zona amb extensos territoris a I’Empordà.

Amb les tensions socials i polítiques del s.XV, les jurisdiccions dels pobles que depenien de la baronia van ser comprades al rei pels habitants d’aquests nuclis, alhora que alguns llocs passaren a ser carrers de Barcelona i obtingueren així els mateixos privilegis que tenia l’esmentada ciutat.

Del castell ens ha arribat la torre de l’homenatge, coneguda també com a torre de Santa Eulàlia. És una torre esvelta del final del s. XII o l’inici del XIII, de planta circular, d’uns 26 m d’alçada i una amplada interior que no arriba a 3 m. Els murs tenen un gruix de 2,40 m i, si n’observem el parament, podem distingir diferents tipus d’aparell.

A la base hi ha un sòcol, fet amb pedres sense treballar, a 7 m del qual se situa l’antiga porta adovellada, si bé modernament es va obrir una nova porta a la part inferior de la torre. La porta actual dóna accés a un espai d’uns 5 m d’alçada cobert amb una falsa cúpula, damunt de la qual hi ha una arcada que probablement sostenia un trespol de fusta, i més amunt, una altra falsa cúpula.

A l’exterior, crida l’atenció l’arrencada d’un arc que, juntament amb els vestigis d’una coberta de doble vessant feta de lloses, devien formar part d’alguna construcció adossada posteriorment. Dalt de tot de la torre hi ha una altra porta, molt semblant a la inferior, que potser servia per a passar a una galeria volada que devia recórrer tot el voltant i de la qual han quedat els quinze encaixos fets a la pedra, on hi devia haver els permòdols de fusta que la sostenien.

En altres indrets de la població s’han conservat diversos elements de fortificació. Destaquen, a l’angle nord-oest, la part inferior d’una torre de planta rectangular i, al sudest, una esvelta torre de planta quadrada.

Nota: extret del volum Baix Empordà de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, gener de 2000.

Jordi Gironès Vilardebò / febrer de 2011

+ fotografies: CastellsCatalans/Cruïlles
+ informació en PDF: Cruïlles

Tamarit

Nom del castell: Tamarit
Data de construcció: segle XI
Municipi: Tarragona
Comarca: Tarragonès
Altitud: 17 m

Coordenades: E 362545.2, N 4554726.3 (ED50 UTM 31N) Longitud: 1º 21' 40.61'' Latitud: 41º 7' 49.29'' (GPS)

Com arribar-hi: cal sortir de l’autopista A7 a la sortida Torredembarra-Altafulla, dirigir-se a Altafulla i seguir l’antiga N-340 fins on hi ha la indicació del càmping Tamarit. Des d’aquí cal anar a buscar la línia de costa on hi ha el castell.

Alguns historiadors han atribuït un origen islàmic al lloc de Tamarit. Al s. XI constituïa una castellania del comtat de Barcelona. Una de les primeres notícies data del 1049, quan Bernat Sendred de Gurb va vendre la

castellania al comte barceloní Ramon Berenguer I. Aquest, al seu torn, entre el 1050 i el 1053 la infeudà a Sunyer, amb l’obligació de residir a la fortalesa, al voltant de la qual es formà un nucli de poblament, i de lliurar-li la meitat de les captures de peix i corall que pogués fer. Aquesta darrera condició testimonia la importància del port de Tamarit en època medieval, amb un actiu comerç, fet que li donà el dret de cobrament de l’impost de la lleuda (impost que gravava l’entrada de mercaderies a les ciutats i viles on hi havia mercat).

Recuperats els drets sobre el castell per part del comte de Barcelona, aquest, el 1060, l’infeudava a Bernat Amat de Claramunt, els descendents del qual senyorejaren el lloc fins al final del s. XIII en qualitat de feudataris i comdors (auxiliars del comte en el govern i l’administració) dels comtes de Barcelona.

Els Claramunt van subinfeudar la fortalesa a diversos personatges, i vers el 1250 es documenta a l’indret una família de cavallers cognomenats Tamarit com a castlans del castell. Cap a mitjan s. XIV, el domini del castell

passava a mans del baró Francesc de Vallgornera, el qual el va vendre a la mitra de Tarragona, que en conservà la jurisdicció fins al s. XIX, moment en què el poble de Tamarit era abandonat a causa de les febres palúdiques ocasionades per l’entollament de les aigües del Gaià.

A l’inici del s. XX, un particular va comprar el castell, que fou restaurat i habilitat com a residència.

A l’interior del castell hi ha l’església de Santa Maria, una de les parròquies més antigues del Baix Gaià. 

De tot el junt d’edificacions que componen el recinte del castell, centrades per una plaça i envoltades d’una muralla, destaca, d’època romànica, una gran torre de planta quadrangular situada al costat de l’església; feta amb carreus molt ben escairats de mida mitjana, es pot datar entre els ss. XII i XIII. La resta de construccions poden ser ja gòtiques, fins i tot posteriors, a causa de les nombroses restauracions que s’hi han dut a terme.

Nota: extret del volum Tarragonès de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, juny de 2000.

Jordi Gironès Vilardebò / Gener de 2011

+ fotografies: CastellsCatalans/Tamarit

+ Informació en PDF : Tamarit

El Catllar

Nom del castell: El Catllar
Data de construcció: segle XI
Municipi: El Catllar
Comarca: Tarragonès
Altitud: 74 m

Coordenades: E 359531.5, N 4559803.5 (ED50 UTM 31N) Longitud: 1º 19' 27.22'' Latitud: 41º 10' 32.01'' (GPS)

Com arribar-hi: es troba al cantó oest de la població del Catllar.

Un document del Llibre Blanc de Santes Creus ha fet suposar a l’historiador Morera i, de retruc, a l’escriptor Josep Iglésies que el castell del Catllar ja estava edificat l’any 1069.
El castell del Catllar s'alça damunt les restes d'un poblat fortificat a l'edat del ferro (segles VII-V a. C.) en un turó que domina un dels meandres del riu Gaià. 
L'estructura que s'observa actualment és el resultat del seu creixement a partir d'una muralla i torre primigènies a les que s'hi van afegint dependències principament entre els segles XIII i XVI, és en aquest darrer segle quan el castell experimentà el seu creixement més notable, quedant configurat com una edificació amb fossat, de planta triangular, perímetre murallat amb dues torres a la façana principal i l'interior articulat per un pati central.

El 10 de juny de 1344 fou signada al Catllar –Castlario, el 1279– una escriptura per la qual els procuradors del monestir de Poblet adquirien de Pere de Requesens els drets de senyoriu sobre Butsènit i altres llocs del comtat d’Urgell, i amb els diners que rebé el venedor, comprà a la vegada, en nova escriptura, els drets de l’esmentat Humbert de Montoliu sobre la vila del Catllar i les de Vilallonga i Puigdelfí, passant aquell senyoriu a poder de la casa de Requesens. Val a dir que una altra versió de la introducció del llinatge Requesens estima que, el 1330, Berenguer de Requesens casà amb Blanca de Montoliu, senyora del Catllar i Puigdelfí.

El feu del Catllar era enterament reial i lliure de tota altra jurisdicció, gaudint el senyor dels mer i mixt imperis i del domini sobre el terme i el poblat. Aquest castell fou tingut en compte durant la guerra de la Generalitat contra el rei Joan II. 

La localitat del Catllar, que es manifestava contraria a Joan II, estigué assetjada pel comte de Prades durant uns dies d’agost de 1464. Quan, el 30 d’aqueixos mes i any, fou lliurada, pel prior de Navarra, Vilafranca del Penedès als joanistes, la conseqüència immediata fou el lliurament del Catllar, castell que havia estat defensat pel navarrès Menaut de Beaumont.

L’any 1641, resultà d’importància el combat del Catllar, en el qual restaren malparades les forces de Frederic Colona, conestable de Nàpols i príncep de Butera. 

«La vila de Catllar —comenta Morera— assolí cert desenvolupament industrial, i semblant riquesa pot assegurar-se que és deguda al senyoriu que va gaudir abans de la supressió de tot dret feudal, puix pertanyent

dit senyoriu als comtes de Santa Coloma, els últims posseïdors muntaren un gran establiment amb aigua del Gaià, per a la fabricació de paper en gran escala, convertida en el segle passat en fàbrica de teixits, i actualment en l’elaboració de paper comú i de peces de drap per a sacs, borrasses, civaders i altres atuells d’envàs».

L’any 1842 , el comte de Santa Coloma va vendre a Josep Safont diversos immobles, entre els quals els del

Catllar, «y de consiguiente el castillo ó casa antigua enteramente inhabitable y destruido con una hera y pajar y una porción de tierra inculta de cabida un jornal poco mas ó menos». Entre els individus que són esmentats com propietaris de terrenys contigus, hi ha Josep Gatell, d’Altafulla. Al cap dels anys, propietari del malmès castell del Catllar, que conserva dues torres de planta rectangular, trossos de la paret mitgera i el pou del glaç.
L'any 2002 l'ajuntament adquirí la propietat de l'edifici, fins aleshores de propietat privada, i va iniciar els treballs d'excavació arqueològica del seu interior i posteriorment els de la seva de recuperació i consolidació. D'aquesta manera s'ha pogut recuperar un edifici històric emblemàtic per a la població i alhora ha permès que el castell sigui la seu del Centre d'interpretació dels castells del Baix Gaià. 
Així mateix, el castell forma part de la Ruta dels castells de frontera promoguda des de la Direcció Gral. de Turisme de la Generalitat de Catalunya.

Nota: escrit extret del Volum IV dels Castells Catalans publicat per l’editor Rafael Dalmau l’any 1993 i de la web de l'ajuntament del Catllar 

Jordi Gironès i Vilardebò / gener de 2011

+ fotografies: CastellsCatalans/Catllar

+ Informació en PDF : Catllar

Altafulla

Nom del castell: Altafulla
Data de construcció: segle XI
Municipi: Altafulla
Comarca: Tarragonès
Altitud: 90 m

Coordenades: E 363450.0, N 4556635.0 (ED50 UTM 31N) Longitud: 1º 22' 17.88'' Latitud: 41º 8' 51.71'' (GPS)

Com arribar-hi: el castell es troba situat al capdamunt de la mateixa vila d’Altafulla.

L’etimologia d’Altafulla prové, segons alguns filòlegs de l’aràbic al-tahuila, «el camp». Si realment aquesta és l’etimologia de l’indret —on hi ha pedreres explotades en temps reculats—, es desprèn la circumstància que els sarraïns batejaren o rebatejaren el lloc, així com que el paratge era reputat forani, per ells.

L’existència d’Altafulla pot assenyalar-se ja en la primera dècada de la segona meitat del segle XI. «A la part final del riu Gaià , tocant a la costa, precisament damunt la ratlla de la via Augusta, es consignen alguns establiments en aquest període. Tamarit és concedit el 1050, però l’ocupació no es va fer efectiva fins una mica més tard. El 1056 es dóna Clarà. El 1058 o 1059 Ullastrell, vora Tamarit, i en els límits s’indica el castell d’Altafulla, a més del de Tamarit». EIs donadors eren els comtes de Barcelona i estimem que el Puig d’Ullastrell, que llavors era concedit a Bernat Amat, té relació amb el topònim Bonastre, força veí. 

Al Llibre Blanch de Santes Creus trobem consignades diverses al·lusions a Altafulla, com a límit del castell de Montornès el 1173.

La vila i castell d’Altafulla formaven part de la baronia d’Entença, i, en retornar dita baronia al rei Jaume II, cedint-la a son fill, en Ramon Berenguer, el 6 de Maig de 1324, l’esmentada vila va incorporar-se al comtat de Prades, que mitjançant la corresponent permuta passà al seu germà l’infant Pere.

En els fogatjaments de 1358 i 1370 se situa com senyor d’Altafulla i la Nou, Berenguer de Requesens. 

Lluís de Requesens, fill de Bernat de Requesens i de Caterina de Cardona, va vendre els feus d’Altafulla i la Nou a un parent, Pere de Castellet i de Requesens. Pere de Requesens, ja senyor d’Altafulla el gener del 1474 expedí, el 6 de setembre del 1484, un privilegi afavoridor per als vassalls. Violant de Castellet, pubilla, casà, el 1538, amb Riambau de Corbera-Santcliment.

El 1562 era senyor d’Altafulla Pere de Castellet i entrat el segle XVII, «Altafulla y Lanou» eren possessió dels hereus de Don Guillem de Sent Climent, i sabem que Lluís de Corbera–Santcliment (mort el 1637) fou baró d’Altafulla i senyor de la Nou. Anys després, Josep de Corbera-Santcliment, baró de Llinars, va vendre Altafulla i la Nou a Francesc de Montserrat i Vives, castlà de Montbrió, baró de Ribelles i senyor del Morell, Tamarit i Botarell; aquest darrer ja ho posseïa quan, el 13 de febrer del 1681, el rei CarIes II li concedí el títol de marquès de Tamarit.

En el Diccionario... Madoz manifesta sobre Altafulla: «Fuera de la villa, en la cima del cerro en que está colocada, hay un antiguo castillo bastante bien conservado, y que da indicios por la solidez de su fábrica, torres y aspilléras que le rodean, haber sido en otro tiempo una fortificación de alguna consideración: también en el recinto de la población se conservan tres torreones construidos con mucha solidez en tiempo de la dominación árabe».

El Castell-palau d'Altafulla o dels Montserrat té forma poligonal, amb torres angulars i el conjunt es troba en bon estat, producte de diverses modificacions a l'interior durant el segle XVII. 

Nota: escrit extret del Volum IV dels Castells Catalans publicat per l’editor Rafael Dalmau l’any 1993.

Jordi Gironès i Vilardebò /gener de 2011

+ fotografies: CastellsCatalans/Altafulla

+ Informació en PDF : Altafulla

Ferran

Nom del castell: Ferran

Data de construcció: segle XI

Municipi: Tarragona

Comarca: Tarragonès
Altitud: 17m.

Coordenades: E 362348.7, N 4556434.3 (ED50 UTM 31N)  Longitud: 1º 21' 30.81'' Latitud: 41º 8' 44.54'' (GPS)

Com arribar-hi: Per la carretera T-202, des de la A-7, és troba al mig de la pedania de Ferran, dins el terme municipal de Tarragona, entre Tamarit i Altafulla.

El seu origen es remunta al segle XI, quan era només una torre de vigilància dins el terme del castell de Tamarit. Aquesta torre està documentada d'ençà el 1197 fruit d'una donació testamentària en que Guillem de Granada deixa el castell de Ferran (junt amb el de La Granada) al seu nebot Berenguer de Castellet.

Al llarg del segle XIV va estar sota el domini de l'església de Tarragona i va passar a les darreries del segle XVII, a mans del marquès de Tamarit, Francesc de Montserrat i Vives. Actualment el castell és una construcció gòtico-renaixentista molt modificada en època moderna amb esperit historicista i romàntic. Està format per diferents cossos fortificats, entre els que destaca una torre lateral emmerletada, amb una garita angular. Hi ha diverses finestres coronelles de tradició gòtica i altres de renaixentistes, de tipus mixtilini, amb l'escut dels marquesos de Tamarit, propietaris del lloc a partir del segle XVII.

A l'actualitat el castell és una casa residencial de propietat privada i no es permet de visitar-ne l'interior.

Nota: extret de la Wikipedia Castell de Ferran

Informació en PDF: Ferran

+ fotografies: CastellsCatalans/Ferran

Montoliu (o Santa Margarida)

Nom del castell: Montoliu
Data de construcció: segle XII
Municipi: La Riera de Gaià
Comarca: Tarragonès
Altitud: 82 m

Coordenades: E 362736.5, N 4557421.5 (ED50 UTM 31N) Longitud: 1º 21' 46.65'' Latitud: 41º 9' 16.77'' (GPS)

Com arribar-hi: el castell de Montoliu, també conegut com el Castellot, es troba a 2 Km al sud de La Riera de Gaià on hi ha la urbanització que pren el nom del Castellot, en clara referència a les restes d’aquest castell.

D’entrada, aprofitem part de la descripció que de la Riera de Gaia figura en una guia excursionista publicada el 1934: «És població situada a 40 m d’altitud i damunt la confluència de la riera de Salomó i el Gaià.

Presideix els magnífics regadius que hi ha a la riba d’aquests dos cursos d’aigua. Forma municipi amb Ardenya i Virgili. L’església parroquial és dedicada a Santa Margarida.

El maig del 1182 ja surt consignat el castell de Montoliu: Guillem de Claramunt cedeix, en vassallatge, a Berenguer de la Tallada i els seus unam quadram terre quam habeo in territorio Terrachone, in terminio castri de Monte Olivo, in loco que vocant Cequita. Aquest darrer topònim correspon a la Secuita.

Sembla que podem resoldre sense lloc a dubtes que el castell era propietat de la família Claramunt: hem vist esmentat, pel 1182, el nom de GuilIem de Claramunt com a marmessor.

El 8 de juliol del 1232, Guillem de Montoliu cedí tots els seus drets sobre la Pobla de Montornès en favor del monestir de Santes Creus.

Al segle XIV consta com a senyor del castell Ramon Folc, vescomte de Cardona i, posteriorment, Ramon de Vilafranca. Al segle XV pertany a Joan de Buixadors. El juny de 1611, l’arquebisbe de Tarragona, Bernat, cedí a Guillelme de Claromonte la part dels delmes del terme de Monte Olivo.

El castell va ser derruït durant la guerra del Francès, als inicis del segle XIX.

Malgrat el seu estat ruïnós es possible identificar plenament la seva estructura. Es conserva en bona part una torre de planta circular dels segles XI-XII i un cos de planta rectangular, de dos pisos, amb volta apuntada, edificat sobre el pany de la muralla en època més tardana, segurament als segles XIII o XIV. També és identificable el fossat, excavat a la roca i d’una amplada notable, ara cobert de vegetació.

Nota: escrit extret del Volum IV dels Castells Catalans publicat per l’editor Rafael Dalmau l’any 1993 i del web:  poblesdecatalunya.cat 

Jordi Gironès i Vilardebò / gener de 2011


+ informació en PDF: Montoliu
+ fotografies: CastellsCatalans/Montoliu

Penyafort

Nom del castell: Penyafort

Data de construcció: segle XI

Municipi: Santa Margarida i els Monjos

Comarca: Alt Penedès

Altitud: 166 m

Coordenades: E 387789.0, N 4573850.0 (ED50 UTM 31N). Longitud: 1º 39' 30.34'' Latitud: 41º 18' 23.25'' (GPS)

Com arribar-hi: es troba situat al sud de Santa Margarida i els Monjos, vora el curs del Foix i ben a prop d’una sèrie d’indústries.

Ens situarem a començaments del segle X. A les nostres contrades, en aquells moments, la zona de dominació musulmana s’anava reduint, mentre, es produïa l’avenç del poblament cristià. Eren els camperols els que protagonitzaven una colonització espontània que s’infiltrava en zones que els cristians no controlaven, on els habitants eren pocs i s’agrupaven en illots situats a escassa distància d’altres illots de població musulmana.

Colons, que a la cerca de refugi en balmes i assentaments d’altura, se situaran en diferents indrets muntanyosos, com la mateixa Olèrdola. 

Terres de frontera que ben aviat seran objectiu de les elits nobiliàries. Olèrdola, indret d’una privilegiada situació estratègica per a controlar i defensar el territori viurà la vinguda de més homes i dones, la posada en conreu de les terres en el marc d’una política de colonització impulsada pels comtes de Barcelona.

Així a l’entorn del 929-930 es va aixecar el castell d’Olèrdola que confirmava el domini d’una posició estratègica des d’on poder fer efectiu el domini sobre un territori de 250 quilòmetres quadrats d’extensió –el més gran de la marca del comtat de Barcelona- i una densitat de poblament de la més alta de la frontera, almenys fins al segle XI.

No hi hagué ja camí de retorn, tot i les ràtzies d’un i altre bàndol, el domini d’aquelles terres passaria definitivament a mans del comtat de Barcelona. Així tot i que foren devastades durant la gran expedició d’al-Mansur del 985, Olèrdola fou ràpidament reocupada i reorganitzada i al 991 s’hi consagrà una església més gran que l’anterior. La presència permanent dels sarraïns arribava a la seva fi.

Així mateix es van anar configurant un sèrie de petits castells, formats per una torre i una casa quadra, com a Moja (esmentada al 981), Canyelles (992) i Penyafort (possiblement construïda al segle XI), els quals tenien com a objectiu ser llocs d’avançada per prevenir els atacs al castell d’Olèrdola i també per crear nuclis de protecció als colonitzadors. Al capdavant de cadascun d’elles es van nomenar uns castlans o oficials. Aquests, després de la mort de Mir Geribert (que s’havia arribat a autoproclamar el Príncep d’Olèrdola), i sobre tot, amb l’avenç de la repoblació, a principis del segle XII, es van independitzar, i més quan entre el 1107 i el 1108 va haver-hi una de les darreres incursions almoràvits, que va devastar el Penedès fins al castell de Gelida i va comportar una nova destrucció del castell d’Olèrdola. Fins i tot, el comte Ramon Berenguer III va atorgar privilegis i llibertats a tots els que s’establissin dins del terme del castell d’Olèrdola.

Al segle XII, ja es parla de Torre de Penyafort, la qual cosa ens mostraria la presència d’aquesta família. 

Sembla que per la documentació consultada, els senyors de Penyafort continuaran sent els amos del castell fins a meitats del segle XIV. De fet el 1337 encara es parla de la domum nostram dicta de Penaforti, que tenia com a propietari a Bernat de Penyafort, nét de Pere de Penyafort. El 1356, Arnau de Montoliu, l’últim descendent dels Penyafort ven la casa llavors anomenada de «Bella Vista» a Pere de Crebeyno . A partir de llavors el castell passarà per diverses mans, fins que al 1586 la mateixa Diputació del General de Catalunya, els treu a Pere i Pau Riu les seves propietats (possiblement per deutes). L’any 1601 la família Espuny de Vilafranca del Penedès, i concretament, Martí Joan d’Espuny d’Argençola, va comprar-ho en subhasta pública, passant a anomenar-se des d’aleshores senyor de Penyafort i de Pacs.
Al s. XVII va esser convent, i durant els anys 1938-1939  de la Guerra Civil presó republicana dels aviadors del bàndol nacional. Des del 2002 es propietat de l' Ajuntament de Sta.Margarida i els Monjos, que ha començat treballs de consolidació i recuperació.

Joan Torrents (historiador) / Escrit publicat al núm.50 de la revista Antistiana, editada pel Grup d’Estudis Rapitencs.

Extret del web: www.castelldepenyafort.org

+ informació en PDF: Penyafort
+ fotografies: CastellsCatalans/Penyafort