Peníscola

Nom del castell: Peníscola
Data de construcció: segle XIII
Municipi: Peníscola
Comarca: Baix Maestrat del País Valencià
Altitud: 67 m

Coordenades: Latitud 40° 21'' 31.83'' i longitud 0º 24' 29.02''

Com arribar-hi: situat al costat de la mateixa vila de Peníscola.

El castell està situat en el punt més elevat del penyal de Peníscola sobre el  qual s’assenta la localitat de Peníscola (Baix Maestrat), que envolta la fortalesa.

L’espai que ocupa l’actual fortalesa correspon a l’anterior castell o alcassaba andalusina, que probablement ja havia estat construïda sobre fortificacions anteriors. La fama d’inexpugnable d’aquest castell quedà confirmada amb el fracàs de Jaume I davant dels seus murs el 1225. Durant la conquesta de València, Jaume I simplement evità la fortalesa, que se li acabà rendint amb un pacte de capitulació el 1233.

El castell de Peníscola respon a un model de fortalesa–convent creat a Terra Santa i difós als països de l’antiga Corona d’Aragó per l’ordre del Temple, que ja l’havia assajat al castell de Miravet a mitjan segle XII.

El castell de Peníscola té planta heptagonal, inscrita en un quadrat imperfecte per l’E, i reforçada amb torres quadrangulars en cinc dels seus costats, més amples i fortes les que donen al N. Està construït en un estil romànic de transició, amb els espais coberts amb volta de canó sovint lleugerament apuntada, i amb carreus molt ben tallats. La porta d’accés està situada al S, entre dues torres; sobre la porta hi ha un fris amb els escuts heràldics de l’ordre del Temple i dels seus dirigents que n’iniciaren la construcció (que es repeteix sobre la porta de la capella). Davant la porta original del castell hi ha un petit baluard construït en el segle XVI.

El conjunt interior està repartit en dues plantes. La planta inferior té diferents estances d’ús militar distribuïdes al voltant d’un espai central cobert (el pati d’armes és al pis superior):

dependències per al cos de guàrdia, cisterna, cavallerisses, celler, habitacles, magatzem (conegut com sala del Conclave), presó i sala d’armes. La planta noble, modificada en temps del Papa Luna per convertir el conjunt en un castell–palau residencial, conté el palau pontifici, la sala dita del Comanador, la capella dels templers i les cuines o banys, construccions arrenglerades al N i a l’O dels murs de la fortalesa i al voltant d’un ampli pati d’armes que actualment s’obre cap a l’E amb una gran terrassa per haver desaparegut els antics habitatges i dormitori dels templers com a conseqüència dels bombardeigs efectuats des del mar. El palau pontifici pròpiament dit està situat a l’extrem SO del pati i conserva diferents estances, entre les quals la que suposadament allotjà l’estudi o biblioteca papal, sobre la porta de la qual hi ha l’escut del pontífex. Al pati, vora la sala del Comanador i la capella, hi havia hagut una galeria coberta, segurament de fusta, de la que només resten els permòdols de les bigues en els murs. A l’exterior del mur oriental, una escala tallada a la roca del penyal permetia embarcar i desembarcar.

Pertany al patrimoni de l’estat, que el declarà Monument Historicoartístic Nacional el 1931. Des de 1957 és administrat per la Diputació Provincial de Castelló, que l’ha restaurat i netejat, eliminant les construccions que hi havien estat afegides en èpoques més recents i reconstruint els merlets de la terrassa superior. Es conserva en molt bon estat, fins al punt de constituir un dels millors exemples supervivents d’arquitectura militar medieval al País Valencià i el castell templer més ben conservat dels Països Catalans i, sens dubte, un dels més ben conservats d’Occident. Es destina a usos turístics i culturals.

Text extret de: http://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Peníscola

Jordi Gironès i Vilardebò / Maig de 2010

+ informació en PDF: castell de Peniscola

+ fotografies: CastellsCatalans/Peníscola

Morella

Nom del castell: Morella
Data de construcció: segle XIII
Municipi: Morella
Comarca: Els Ports del País Valencià
Altitud: 1.073 m
Coordenades: Latitud 40° 37'' 10.87'' i longitud 0º 6' 6.27''
Com arribar-hi: accés des de Vinaròs per la carretera nacional 232.
El castell de Morella és un castell-fortalesa d’origen musulmà situat  estratègicament sobre un penyal a 1.073 m d’alçària.

El lloc presenta ocupació des d’època ibèrica. Des d’aleshores ha estat un enclavament important en diferents

confrontaments armats. El seu caràcter inexpugnable permeté que només fos vulnerat dues voltes, a causa d’una traïció en la Reconquesta i per una infiltració de Cabrera a través d’un excusat de la muralla durant les Guerres Carlines.

Després que Cabrera va entrar a la fortalesa, aquesta es convertí en una de les places fortes dels carlins i base del seu exèrcit.

El 1839 l’enginyer prussià Von Radhen el reestructurà per tal d’incorporar els nous avenços defensius de l’època. Un any després sofrí grans desperfectes a causa del bombardeig d’Espartero, que encertà una de les bombes en el polvorí del castell.

El castell de Morella fou també una plaça forta en la Guerra de la Independència. Segons conta la llegenda, la líder morellana Josefa Bosch, la Pardala, fou penjada per l’exèrcit francès des d’una de les torres del castell com a represàlia per la seva dura resistència en aquesta guerra. En honor seu s’anomena a aquesta torre la Torre de la Pardala.

La muralla de Morella disposa de 14 torres defensives, entre les quals cal destacar la Torre del Pantó, documentada des del segle XV. Aquesta presenta una disposició rectangular i 12,5 metres d’alçària, i està construïda amb murs de maçoneria a dues cares, amb cantoneres de pedra treballada i espitlleres.

Actualment, després de la nefasta gestió de la Diputació de Castelló, i de la seva recuperació en mans del Ministeri de Cultura, amb col·laboració de l’ajuntament de Morella, s’està duent a terme importants treballs de restauració i conservació.

El castell es divideix en tres nivells: un primer nivell està situat a la part inferior del penyal on es troben l’entrada i el Palau del Governador. En el segon nivell se situaven les bateries d’artilleria. I en el tercer nivell hi hauria el castell pròpiament dit.

La part inferior està envoltada de muralles i torres, de les quals la majoria són semicirculars, i sorgeixen de la part oest en forma de ziga-zaga. El castell, a la part superior, va patir modificacions durant la guerra de Successió i durant les guerres carlines, sent bombardejada la torre celòquia el 1813. A aquesta zona més elevada s’accedeix a través d’una escala, que tenia 90 esglaons dels quals se’n conserven 54, que condueix a una porta que dóna pas a la plaça per un passadís que desemboca a la plaça de armes. En el centre de la mateixa es troba un aljub d’època romana, sobre el qual hi ha una garita del segle XIX i les restes d’un cos de guàrdia.

A la part sud es troben les restes d’una edificació composta per un semisoterrani que es comunicava amb la torre celòquia. Al sudest es troba la torre celòquia, que va ser la torre de l’homenatge cristiana. Va ser reformada al segle XIII, segons documents del segle XVIII tenia tres plantes, amb volta la planta baixa i la primera, amb coberta exterior a quatre aigües. No tenia escala, i la comunicació interior es realitzava pels edificis adjacents. Va tenir en el seu soterrani la capella de Santa Bàrbara i Santa Magdalena fins al segle XVIII, després va passar a ser un calabós.

Actualmente l’accés al castell es realitza pel claustre del Convent de Sant Francesc.

Text obtingut de: http://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Morella
Jordi Gironès i Vilardebò / Maig de 2010


+ informació en PDF: castell de Morella
+ fotografies: CastellsCatalans/Morella

Ulldecona

Nom del castell: Ulldecona

Data de construcció: segle XII

Municipi: Ulldecona

Comarca: Montsià

Altitud: 256 m

Coordenades: E 282659.0, N 4497152.0 (ED50 UTM 31N). Longitud: 0º 25' 49.47'' Latitud: 40º 35' 41.19'' (GPS)

Com arribar-hi: al costat de la vila d’Ulldecona, s’hi puja per una pista asfaltada des del nord.

Originat en època àrab, el lloc d’Ulldecona apareix esmentat des de l’any 1120 i consta que la fortalesa de l’indret fou posada sota la  protecció dels Montcada després de la conquesta de Tortosa (1148); anys més tard,  el 1173, Guillem de Montcada la va cedir a l’orde de l’Hospital, la qual el 1227 hi fundà una comanda dependent de la castellania d’Amposta. L’antic nucli de poblament, situat vora el castell, es traslladà a la vall o foia el 1274, i així es formà una nova població anomenada Sant Lluc d’Ulldecona.

Els hospitalers van senyorejar el lloc fins a la desamortització del s. XIX. El terme actual inclou, a més els nuclis de les Ventalles, Sant Joan de Pas, els Valentins, Molincastell i la caseria de la Miliana.

Les excavacions arqueològiques dutes a terme entre els anys vuitanta i noranta han posat de manifest que l’indret on s’assenta aquesta notable fortalesa va estar ocupat en època ibèrica i, més tard, en un moment anterior a la conquesta feudal, hi va haver un nucli de poblament andalusí. Si bé el lloc d’Ulldecona s’esmenta per primer cop en la documentació medieval l’any 1120, el document més antic on es menciona la fortalesa data del 1167, quan Arnau de Jaca donà al monestir de Poblet el dret de pastura per als ramats dins el terme de castro Vallis de Chona.

Les construccions que integren en l’actualitat el conjunt fortificat d’Ulldecona són les següents: una torre cilíndrica, una torre principal de planta rectangular i l’església de la Mare de Déu dels Àngels. Les tres

edificacions se situen al sector sud-est del recinte i delimiten un segon recinte fortificat; també, dins aquest mateix clos, i a part de les construccions esmentades, podem veure restes de murs dels antics habitatges i les ruïnes d’una altra torre quadrada, actualment reblerta de sediment, la qual té adossat un mur de maçoneria que enllaça amb l’únic bastió o torre de cantonada del segon recinte murat. Aquesta torre o bastió presenta una planta rectangular amb els tres angles que donen a l’exterior arrodonits; no s’ha conservat el seu coronament, tot i que de ben segur era emmerletat.

La muralla exterior del conjunt, amb un deficient estat de conservació, palesa que es va bastir en moments cronològics diferents.

Originàriament devia correspondre a l’època del domini àrab als ss. X-Xl, i delimitava tot el perímetre del conjunt. Bastida directament sobre la roca mare, el basament era fet amb un aparell de maçoneria irregular de pedra calcària local unit amb morter, sobre el qual es van muntar els encofrats per a la construcció de la part superior de l’obra.

Pel que fa a la torre de planta circular, cal dir que és una construcció de 10 m d’alçada i de forma tronco-cilíndrica, que ocupa un dels punts més elevats del promontori, per això permet un excel·lent control visual sobre el territori del voltant. Consta de dues plantes, cobertes amb falsa cúpula, i una coberta plana tancada per mitjà d’un mur sobre el qual es disposen sis merlets de forma apuntada.

L’accés a la torre es feia a través d’una porta elevada, oberta al nivell del primer pis; en l’actualitat es pot accedir a la planta baixa d’una manera directa mitjançant una obertura situada a la banda oest. Mostra diverses finestres atrompetades i un seguit d’espitlleres sobre el sòl del primer pis i sota els merlets de la terrassa. El parament d’aquesta construcció consisteix en un doble aparell de maçoneria, amb un farciment interior de pedres irregulars, tot unit amb morter de color beix rosat, amb trossets de calç, grava i sorra fina; es va utilitzar aquest mateix morter per a arrebossar l’exterior de la torre.

Nota: extret del volum Baix Ebre, Montsià, Terra Alta i Matarranya de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, abril de 2002

Jordi Gironès Vilardebò / maig de 2010

+ informació en PDF: castell d' Ulldecona
+ fotografies: CastellsCatalans/Ulldecona

Castellmeià

Nom del castell: Castellmeià
Data de construcció: segle XIII
Municipi: Torrefeta i Florejacs
Comarca: Segarra
Altitud: 520 m

Coordenades: E 358857.19, N 4621986.31 (ED50 UTM 31N). Longitud: 01° 18' 06.0" Latitud: 41° 44' 07.1" (ETRS89 Geodèsiques)

Com arribar-hi: anant de Cervera a Guissona per la carretera L-311, a l’alçada de Tarroja de Segarra cal prendre la L-324 en direcció a Sant Ramon fins arribar amb 2,5 Km a Castellmeià.

La «Gran Enciclopèdia Catalana», IV (Barcelona, 1973) en diu (amb la signatura d’A.Duran i Sanpere i A. de Fluvià: «CASTELLMEIÀ (o Castellmejà; ant. Meià). Llogaret i antic terme de Torrefeta (Segarra ), al sud de Llor. El castell de Castellmeià (segle XIII) fou refet en part a la fi del segle XVI i és en bon estat de conservació.

N’eren senyors els Vergós, senyors també de Santa Maria de Meià i de Majanell, al final del segle XVII passà a Francesc de Junyent i de Marimon, al qual fou concedit el 1716 el marquesat de Castellmeià, únic títol concedit per Felip V a un català després de l’inici de la Guerra de Successió. Passà als Amat, als Carcer i als Vilallonga».

De fet, la primera notícia directament relacionada amb aquest castell —que, naturalment, cal no confondre amb el de Meià que hem estudiat dins la comarca de la Noguera— procedeix de l’any 1245, quan el prepòsit de Santa Maria de Solsona concedí a fra (sant) Pere Nolasc l’església de Sant Nicolau «que est sita intra terminas Castri de Mediano», situada en la parròquia de Portell. L’objecte de la donació era l’erecció del convent, que esdevindria de Sant Ramon Nonat.

Dins del tipus de castell-palau tardà, tan abundant en aquestes terres, cal esmentar el castell Mejà, de planta aproximadament rectangular amb dues gruixudes torres cilíndriques a les cantonades dels costats menors. Una d’elles conserva el coronament de merlets amb garfis sota el teulat actual; l’altra s’assenta damunt un talús poligonal i està esmotxada. La construcció originària d’aquestes torres deu ser del segle XIV, però les façanes amb finestres d’ornamentació en forma de creu i motllures interseccionals correspondrien a la supervivència del gòtic ja dins del segle XVI. A l’interior hi ha un curiós vestíbul poligonal amb una columna gruixuda, que potser correspon a l’espai del pati d’una fortalesa més antiga. És magnífica l’escala de cargol que s’allotja a la torre incompleta abans al·ludida.

Tant a l’exterior com a l’interior de l’edifici es repeteix un escut partit, amb tres càbries en una meitat i tres feixes en l’altra: aquesta segona podria pertànyer a la família Vilalba, la qual, després d’abandonar la seva casa originària de Cardedeu, apareix en aquestes terres de Cervera i en virtut d’aliances matrimonials passa a anomenar-se Vilalba de Meca. Un dels escuts porta la data en mars 1569.

Que el castell de Maià és més antic del que aparenta el seu estat actual, queda confirmat per l’existència a l’est del castell i a uns cent metres de distància de la primitiva capella, d’una nau amb absis i volta de canó apuntat, que podria ser del segle XIII».

Jordi Gironés /abril.2010

veure document sencer: Castellmeià

+ fotografies: CastellsCatalans/Castellmeià

Guissona

Nom del castell: Guissona

Data de construcció: segle XI

Municipi: Guissona

Comarca: Segarra

Altitud: 484 m

Coordenades: E 357851.5, N 4627476 (ED50 UTM 31N). Longitud: 01° 17' 17.7" Latitud: 41°47' 04.4" (ETRS89 Geodèsiques)

Com arribar-hi: vila situada entre Cervera i Ponts.

L’antiguitat remota de Guissona no ha deixat d’oferir punts polèmics, car algun erudit ha pretès d’identificar amb Guissona la ibèrica «Aeso», mentre que l’opinió d’arqueòlegs actuals l’aprecien com la «Iesso» de les Taules de Ptolomeu, reservant per a Isona aquell nom. Del que hom no pot dubtar, en tot cas, és que l’indret gaudia ja de predicament durant l’època romana, puix que esdevingué capçalera del «Municipium Iessonensis», categoria de municipi que a la Catalunya occidental només tingueren Lleida, Isona i Segarra. A Guissona —escriu Lara-Peinado— «hi ha restes d’una porta romana, encara amb els seus carreus originals, coixinats, entre dues torres quadrades, amb modificacions medievals posteriors. També són visibles fragments de muralles, pertanyents, per la seva cronologia, al Baix Imperi». Per nombroses troballes arqueològiques, verificades a Guissona mateix o ben a la vora, els investigadors poden ressaltar l’auge assolit pel paratge durant els temps romans.

La reconquesta cristiana de Guissona — llegim al·lusió a la vila i al castell— anà a càrrec del bisbe d’Urgell (sant) Ermengol. L’acció reconqueridora va ésser duta a terme poc abans de l’any 1024, vers el 1016 en opinió del P. Sanahuja. L’historiador Lladonosa explica que vers el quinquenni 1020-1024 el bisbe Ermengol havia ja organitzat la part superior de la Ribera de Sió, amb Guissona com a centre natural i punt de conjunció dels comtats de Barcelona i d’Urgell, enmig de terres despoblades i amb restes d’antigues construccions visigòtiques i romanes. És molt probable —afegeix— que en aquest extens territori persistís en bona part població mossàrab en contacte assidu amb els cristians del nord. Guissona s’anirà desenvolupant, sobretot a partir de l’any 1035, en ésser colonitzada la riba del Llobregós, sobre Oliola, i fins al seu desguàs a Ponts.

Vers el segle XIV el poble de Fluvià, amb el eu castell o torre, començà a esllanguir-se i en el fogatjament del 1365-1370, dins la vegueria de Cervera, hi consten 35 llocs a Fluvià i Tapioles i al «Loch de Guissona», qui és del dit Bisbe (d’Urgell) hi consten 134 focs.

A la vila de Guissona, el 1462, «amb motiu de la guerra del comte de Foix, hi entra lo mariscal de França senyor d’Orbal» i aleshores es comenta que «la construcció més interessant que posseeix Guissona és a un quilòmetre al NE., al punt on hi havia el lloc de Fluvià, avui desaparegut, i que conserva encara el nom aplicat a tota aquella partida de terme».

L’any 1505, el bisbe Pere de Cardona, desitjós d’adjuntar a la jurisdicció criminal que tenia sobre Fluvià els altres drets de senyoriu, proposà l’adquisició dels drets que hi tenia la universitat de Guissona, i així va obtenir-ho, però amb les condicions que s’ensorrés el poble, església i castell, no permetent poblar altra vegada dit territori ni aixecar-hi casa forta alguna i que el bisbe, per a ell i els seus successors, construís una casa de plaher.

D’aquesta casa, actualment sols en podem observar les despulles, i prova que ja aleshores es dubtava que fos exclusivament de plaer, que sempre més se l’ha coneguda per obra de Fluvià. Aquí foren traslladades les imatges de Santa Llúcia i de Sant Blai, que es veneraven en la vella església i d’aquí ve el popular nom de «Santa Llúcia», amb que encara se l’assenyala. La construcció degué durar de 1505 a 1514, en què el bisbe Cardona passà a ocupar la cadira metropolitana de Tarragona. Hom dubta de la clàusula que els de Guissona haurien imposat al bisbe, en vendre-li els drets de Fluvià, d’eliminar aquest poble.

Nota: la major part de l’escrit ha estat extret del Volum VI de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1979.
Jordi Gironès i Vilardebò / abril de 2010

veure el document sencer : Guissona
+ fotografies: CastellsCatalans/Guissona

Ivorra

Nom del castell: Ivorra
Data de construcció: segle XI
Municipi: Ivorra
Comarca: Segarra
Altitud: 569 m

Coordenades: E 366714.5, N 4625895 (ED50 UTM 31N). Longitud: 01° 23' 42.8" Latitud: 41° 46' 18.7" (ETRS89 Geodèsiques)

Com arribar-hi: passat Castellfollit de Riubregós i seguint per la carretera C-1412 s’arriba a Torà on cal prendre la LV-3003 que després de 5 Km ens durà a Ivorra.

La història d’aquesta vila és indestriable de la del seu castell, a redós del qual es va originar la població. Una de les primeres notícies de la fortalesa data del 1042, any en què Guitard i el seu fill Arnau van vendre als

esposos Ramon i Sança una peca de terra situada dins el terme del castell, en un indret anomenat Feixa. Sembla que el domini eminent del lloc era en mans dels comtes d’Urgell, els quals l’any 1076 van cedir a la canònica de Santa Maria de Solsona totes les esglésies d’Ivorra. La cessió devia comportar, a més, totes les possessions d’aquests temples, per això l’esmentada canònica va esdevenir una de les principals propietàries del terme. En aquest sentit sabem que el paborde de Solsona tenia el dret de nomenar els castlans, i posteriorment, els batlles.

A partir del s. XII la castlania del castell donà origen a un llinatge de castlans cognomenat Ivorra, alguns membres del qual van ser canonges de Santa Maria de Solsona.

El comte Ermengol VII d’Urgell va llegar en testament l’any 1167 el castell d’Ivorra al seu fill, el comte Ermengol VIII, tot i que a la darreria del s. XII hi ha notícies de la intervenció al terme dels Òdena i els Cervera, els quals hi devien posseir drets. Per circumstàncies desconegudes, probablement per parentiu, la fortalesa del lloc passà als Cardona, els quals consten com a senyors del lloc des del s. XIV fins a la desamortització del s. XIX.

De l’antiga fortalesa tan sols és visible actualment la torre mestra, que ateny uns 20 m d’alçada i és de base circular. Per la seva situació cèntrica dins la vila, aquesta construcció fou aprofitada per a instal·lar-hi el dipòsit d’aigua a la part superior, mentre que el primer pis va ser habilitat en altres temps com a presó municipal, i s’hi accedia per una porta amb llinda i muntants, situada a 4 m d’alçada, segurament en el mateix

emplaçament de l’original. A l’exterior, la torre conserva a la part baixa el parament original fet de grossos carreus de pedra força ben escairats. Es va consolidar l’any 1973, a càrrec de la Dirección General de Bellas Artes.

Nota: extret del volum La Segarra de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, juny de 2001

Jordi Gironès Vilardebò /  abril de 2010

veure document sencer : Ivorra
+ Fotografies: CastellsCatalans/Ivorra

Vicfred

Nom del castell: Vicfred

Data de construcció: segle XI

Municipi: Sant Guim de la Plana

Comarca: Segarra

Altitud: 635 m

Coordenades: E 363631.69, N 4626112.63 (ED50 UTM 31N). Longitud: 01° 21' 29.1" Latitud: 41° 46' 23.9" (ETRS89 Geodèsiques)

Com arribar-hi: Vicfred es troba a 5 Km de Guissona per la carretera local LV-3201

El Castell apareix documentat l’any 1079, en una acta testamentària atorgada per Mir abans de peregrinar a Santiago de Compostel·la. Després de pertànyer a aquesta família, i de diverses etapes històriques, va passar al llinatge dels Ribelles i finalment va arribar a les mans dels Cardona, en emparentar-se amb la casa de Medinacelli, que el van conservar fins a la fi del règim de senyorius  (mitjans del s. XIX). En el dia d’avui el Castell pertany a la família Boix-Rodríguez.

Vicfred havia estat per la seva predilecta ubicació, un nucli important. Marcava el límit entre el Comtat d’Urgell i el de Cardona, i sempre va ser una bona posició per a vigilar els avanços de l’enemic, la vista arriba fins a Mequinenza els dies clars.

Inicialment fou una torre de guaita passant ser després una mansió de senyorial amb la transformació soferta a partir del segle XVIII.

En el recorregut del castell, que es pot fer mitjançant una visita guiada, podem observar-hi elements d’aquest canvi.

veure document sencer: Vicfred
+ Fotografies : CastellsCatalans/Vicfred