MONTSORIU

Nom del castell: Montsoriu

Data de construcció: segle X

Municipi: Sant Feliu de Buixalleu

Comarca: la Selva

Altitud: 633 m

Coordenades: E 461916, N 4625997 (ED50 UTM 31N) Longitud: 2º 32' 26.05'' Latitud: 41º 46' 59.02'' (ETRS89 Geodèsiques)

Com arribar-hi: de la carretera de Breda a Arbúcies, arribant a coll de n’Orri, surt la que va a Fogueres del Pla. A l’arribar al coll de Castellar cal prendre una pista, per la que no es pot circular en cotxe, que s’enfila amb 30 minuts al castell.

El castell, un dels més importants i complexos de Catalunya, apareix documentat des del 923. Al final del segle X pertanyia a la família vescomtal de Girona. El 1011 n’era senyor el vescomte Amat, que s’intitulà de Montsoriu.

Cap al 1030 era d’Ermessenda, filla d’Amat, casada amb Guerau de Cabrera. Els seus successors es van intitular vescomtes de Cabrera i van convertir el castell en centre dels seus amplis dominis. L’any 1194, el vescomte Ponç de Cabrera va prometre al rei Alfons I que no utilitzaria el castell contra ell.

L’any 1258 n’era propietari consort Ponç Hug IV d’Empúries, que hi va refugiar la seva família durant la invasió de Felip l’Ardit. El 1328 passava al seu nebot Bernat I, que va esdevenir vescomte de Cabrera. Els Cabrera el posseïren fins al final del segle XVI. Al segle XV fou escenari d’actes de bandidatge, ja que els bandits del camí ral l’utilitzaven per a tancar-hi els vianants que segrestaven. Al mateix segle, durant la guerra contra Joan II, hi havia una guarnició i servia de guaita. La guerra dels Remences en va precipitar la decadència.

A partir de l’any 1981 es van fer diverses campanyes de neteja, excavació i consolidació del castell. Durant les excavacions arqueològiques del 1996 se’n va descobrir la capella preromànica, dedicada a sant Pere. Aquestes actuacions s’han pogut dur a terme gràcies a les aportacions de la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Girona, el Consell Castell de Montsoriu l’any 1976.

El conjunt consta de l’edifici del castell, situat al cim d’un turó que domina gairebé tota la comarca, i dos recintes de muralles en un nivell inferior. Formen el castell diverses estructures preromàniques i d’altres de més modernes. Destaquen la gran torre mestra, situada a l’oest, una estructura allargada que té diverses dependències, una altra torre més petita situada a l’est i algunes sales afegides en època gòtica. La torre mestra, la construcció més antiga de totes, conserva més de 14,5 m d’alçada. La part inferior s’ha fet amb un tipus d’aparell irregular que més amunt canvia i sembla romànic, motiu pel qual es considera que aquesta torre és preromànica, si bé posteriorment va ser transformada. Consta d’una cambra inferior i una de superior, actualment separades per una falsa cúpula. Una altra cúpula acaba el pis superior. Al primer pis s’obria la porta principal, si bé avui dia n’hi ha una de posterior, adovellada de mig punt, situada a la cambra inferior. A l’est de la torre hi ha un edifici de planta allargada que té uns 23 m i que probablement acabava en una altra torre, de planta circular, situada a l’angle sud-est. Consta de tres naus: la central fa de corredor, i les laterals tenen diferents dependències a les quals podem accedir per portes adovellades de mig punt, datables als segles XII i XIII. Al segle XIII es devia construir el recinte sobirà amb bestorres semicirculars o circulars que formen un clos d’uns 75 m de llargada per uns 50 d’amplada a la part central. Té construccions adossades, algunes de les quals ja són clarament d’època gòtica. La porta d’entrada a aquest recinte era situada al sud.

Les excavacions fetes al centre del pati d’armes han posat al descobert un sistema bastant elaborat de recollida de les aigües de la pluja provinents dels terrats dels edificis que envoltaven el pati cobert i que anaven a parar a una cisterna excavada a la roca. Aquesta té més de 5 m de profunditat i fa 12 m de llargada per 5 d’amplada. La capella era situada a l’angle més occidental d’aquest recinte i tenia una sola nau amb absis de ferradura. Se’n poden observar els fonaments excavats directament a la roca.

Es va edificar cap a la darreria del segle X o l’inici del segle XI. A la fi del segle XII, amb les transformacions del recinte sobirà, va ser arrasada i reomplerta de pedres, de ceràmica i de fragments d’estuc de les parets, que eren decorats amb pintures i han estat trobats, molt fragmentats, durant les excavacions arqueològiques. Representen motius florals, geomètrics i lletres. També es van poder extreure fragments pictòrics conservats in situ a la part inferior de l’absis; van ser traslladats al Museu Etnològic del Montseny. El segon recinte del castell es desplega, amb una amplada d’uns 15 m, a partir del costat oest del recinte sobirà. Queda protegit per diverses bestorres de planta rectangular. Pot ser contemporani o una mica posterior a la construcció del recinte sobirà.

Nota: extret del volum La Selva de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, setembre de 2000

Jordi Gironès Vilardebò / febrer de 2009

+ informació en PDF:  CastellCatalans / Montsoriu

+ fotografies: CastellCatalans / Montsoriu
video del Castell de Montsoriu
+ informació de Montsoriu al web de Patrimoni.cat 
i al web del Castell de Montsoriu 

MONTCLÚS

Nom del castell: Montclús

Data de construcció: segle XI

Municipi: Sant Esteve de Palautordera

Comarca: Vallès Oriental

Altitud: 332 m

Coordenades: E 452894.5, N 4619329.5 (ED50 UTM 31N)

Longitud: 2º 25' 57.14'' Latitud: 41º 43' 21.09'' (ETRS89 Geodèsiques)

Com arribar-hi: passat el nucli de Sant Esteve de Palautordera, en direcció a Seva, a la capella de Santa Margarida surt un camí de terra, a la dreta, que travessa la Tordera; des del riu prenem un caminet que s’enfila al turó.

L’origen del castell cal situar-lo entre els segles XI i XII, però no fou important fins al segle XIII, període en què els senyors de Sesagudes van abandonar el castell del Montseny per instal·lar-se en aquesta fortalesa.

Tenia jurisdicció sobre les parròquies de Montseny, la Costa, Fogars, Mosqueroles, Vilalba Sasserra, Sant Martí de Pertegàs, Santa Maria i Sant Esteve de Palautordera, Vallgorguina i Olzinelles.

Entre el 1230 i el 1263 Guillemó, fill de Guillem Umbert de Montseny, va canviar el seu cognom pel de Montclús i es va establir com a senyor d’aquest castell. Es va casar amb Gueralda de Cabrera, filla del vescomte Guerau V. El seu fill Riambau va heretar el castell, però el va tenir poc temps, ja que aviat el va cedir al seu oncle Ramon de Cabrera.

Va ser en el segle XIV quan es van dur a terme les obres de transformació del castell en palau.

El 1403 va finalitzar la dependència feudal que mantenien els senyors de Montclús envers l’orde de l’Hospital de Sant Celoni, ja que la baronia major d’aquest feu la va adquirir Bernardí de Cabrera. A mitjan segle XV el castell de Montclús encara estava en mans dels vescomtes de Cabrera.

El 1508 es va restaurar la capella del castell i el 1739 el vicari general concedia llicència per a transportar la capella, pràcticament en ruïnes, fins al camp anomenat de la Parellada.

El conjunt del castell denota dues etapes molt ben diferenciades. A un primer moment hi corresponen una torre circular i una sala adjunta. Els murs d’aquestes dues construccions són fets amb aparell irregular, que en alguns trams mostra fragments d’opus spicatum, o carreus disposats a manera d’espiga. Són construccions datables al segle X. A un segon moment hi correspon el clos de planta gairebé quadrada, construït ja en la baixa edat mitjana, al segle XIII o XIV. Conserva en millors condicions els murs nord i oest. Hi ha restes d’un segon recinte, al sector sud-oest, amb panys de mur que tenen espitlleres i merlets. Probablement corresponia

a la zona on hi havia l’entrada principal.

Nota: extret del volum Vallès Oriental de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, octubre de 1999

Jordi Gironès Vilardebò / febrer de 2009

+ informació en PDF: CastellCatalans/Montclús

+ fotografies : CastellCatalans/Montclús

Video del Castell de Montclús

Tossa (Selva)

Nom del castell: Tossa
Data de construcció: segle X
Municipi: Tossa de Mar
Comarca: Selva
Altitud: 55 m
Coordenades: E 494615.5, N 4618460.5 (ED50 UTM 31N) 

Longitud: 2º 56' 2.915'' Latitud: 41º 42' 57.88'' (ETRS89 Geodèsiques)

El promontori de Torsa, lloc ocupat des d’època ibèrica i romana, apareix documentat des del s. X formant part del comtat de Barcelona, que el va cedir al monestir de Santa Maria de Ripoll.
Aquesta abadia l’any 1187 va concedir una carta de poblament que, a més, plantejava la idea de construir un castell a l’indret on segurament hi havia hagut una torre de guaita, i a partir del qual es van edificar les muralles.
El castell, situat on hi ha el far, va ser enderrocat l’any 1917. El 1931, el conjunt del recinte emmurallat era declarat monument nacional.

Del recinte emmurallat, que ressegueix la forma del turó pel costat nord-oest, se’n conserva un llenç de muralla esglaonat, amb merlets rectangulars, mènsules i espitlleres als angles, i amb set torres de planta circular atalussada i cos cilíndric. En destaquen tres de més altes i de diàmetre més gran; reben el nom de torre d’en Joanàs (la més oriental, gairebé damunt el mar), de les Hores o del Rellotge (al costat del portal d’entrada a la vila), i la torre del Codolar o de l’Homenatge (a l’oest, al costat del que va ser el Palau del Batlle i que actualment acull el museu municipal).
Totes tres acaben en corseres formades per mènsules escalonades que sostenen petits arcs de mig punt, i la seva estructura, amb accés des d’una porta situada al camí de ronda, era de tres pisos, coberts amb voltes de pedra i comunicats amb trapes.
El portal d’entrada al recinte, al costat de la torre del Rellotge, com hem vist, és una doble porta de mig punt i rastell que dóna a una plaça des d’on es pot accedir, pròpiament, a la Vila Vella, amb cases dels ss. XV i XVI, i a unes escales adossades a l’interior de la muralla que porten al camí de ronda.
D’època romànica són les sageteres de la muralla, fetes amb dos o tres blocs de pedra, i el parament amb pedres poc desbastades visible a la part inferior, mentre que la resta del recinte murallat pertany al moment de la seva reconstrucció al s. XIV.
Al cim de la vila hi ha les restes d’una altra torre, que conserva una alçada d’uns 3 m i sembla d’època més tardana. Prop seu hi ha una cisterna.
Del castell, que era situat on hi ha el far, no queda gairebé res. En canvi, s’han conservat vestigis de la primitiva església parroquial, d’estil gòtic, dedicada a sant Vicenç.

Nota: extret del volum La Selva de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, setembre de 2000
Jordi Gironès Vilardebò / gener de 2009

+nformació en PDF: CastellsCatalans/Tossa 

* Fotografies : CastellsCatalans/Tossa

 

Blanes (Selva)

Nom del castell: Sant Joan de Blanes
Data de construcció: segle X
Municipi: Blanes
Comarca: Selva
Altitud: 168 m
Coordenades: E 483330.5, N 4614369.5 (ED50 UTM 31N) 

Longitud: 2º 47' 54.94'' Latitud: 41º 40' 44.66'' (ETRS89 Geodèsiques)

Com arribar-hi: Des del passeig Maritim de Blanes, abans d'arribar al port, trobarem un senyal que ens portarà al turó on està el castell situat al N.E. de la vila.

El castell de Sant Joan de Blanes és situat dalt del turó de Sant Joan de la vila de Blanes i amb unes dilatades panoràmiques de la zona litoral propera i fins i tot llunyana, i en dies de molt bona visibilitat es pot arribar a divisar la silueta de la muntanya de Montjuïc a Barcelona.

Conegut als segles X i XI per Forcadell, apareix citat ja l’any 1002 en un document del vescomte de Girona Sunifred que donen un alou al vescomte de Girona, i cap a l’any 1050 seran els seus successors, els vescomtes de Cabrera, els qui posseiran el castell en feu dels comtes de Barcelona, com ho reconeixia Ermessenda de Montsoriu, esposa de Guerau I de Cabrera, en un document.
Per sota dels Cabrera, el domini sobre els habitants de la vila des del segle XII fins al XIV va ser exercit per la família de cavallers cognomenada Blanes, instal·lada, en part, des del segle XIII al País Valencià. Durant el segle XIII els senyors feudals Guerau IV de Cabrera i el seu subfeudatari Guillem de Blanes concediran una sèrie de privilegis i llibertats al port i a la vila de Blanes per tal d’afavorir el poblament i el creixement econòmic.
El castell es va construir en un principi per defensar Blanes dels perills que venien del mar, com ara els pirates. Més endavant, al segle XIV, juntament amb el Palau Vescomtal, va formar part d’un gran eix de fortificacions que s’ha anomenat la línia dels castells de la Tordera i que tenien la funció de defensar la Ciutat Comtal pel nord.
El castell va anar perdent la seva importància estratègica a partir de finals del segle XV i va restar abandonat fins que, entre 1849 i 1859, s’hi va instal·lar una estació de telegrafia òptica militar. Va ser usat com a refugi durant la guerra civil espanyola.

L’any 1958 es va rehabilitar la torre i entre els anys 1987 i 1991 es va redactar i executar un projecte de rehabilitació del castell efectuat pels arquitectes gironins Fuses-Viader.
L’estructura que resta del castell consta d’una torre cilíndrica, d’uns 15 m d’altura per 8 de diàmetre exterior, envoltada d’un fossar i d’un recinte emmurallat força rectangular amb porta per la banda de migdia L’ermita de Sant Joan va ser bastida com a capella del castell i per la manca d’espai es va situar fora del recinte.

Nota: text recollit de Wikipèdia
Jordi Gironès Vilardebò / gener de 2009

+ fotografies : CastellsCatalans/Blanes

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Blanes

Burriac (Maresme)

Nom del castell: Burriac o de St. Vicenç
Data de construcció: segle XI
Municipi: Cabrera de Mar
Comarca: Maresme
Altitud: 387 m
Coordenades: E 448991.75, N 4598810.25 (ED50 UTM 31N) Longitud: 2º 23' 14.53'' Latitud: 41º 32' 14.90'' (ETRS89 Geodèsiques)

Com arribar-hi: des de Cabrera de Mar es remunta la riera de la font Picant fins a l’àrea d’esbarjo que hi ha a l’anomenat Manantial Modolell. Des d’aquest punt una pista puja fins al mateix castell.

Conegut en els primers temps com a «Castrum Sancti Vicentii», nom amb el qual consta des del 1023, el seu domini principal pertanyia a la casa comtal de Barcelona.
Tanmateix, des del s. XI sorgeix la família Santvicenç, que sempre fou feudatària de la casa comtal i de la qual es té més informació des dels primers anys del s. XII.
A l’inici del s. XIV, per infeudació de la casa reial el castell va passar a mans de la pubilla Guillema de Montcada, però quan aquesta va morir retornà al domini reial i als Santvicenç com a primers feudataris. Des d’aquest moment ja és conegut com a castell de Burriac, tot i que en els documents apareix citat de totes dues maneres.

L’any 1931 el municipi de Cabrera va comprar les ruïnes del castell als descendents de la família Desbosc. Els darrers anys ha estat objecte de treballs d’excavació i consolidació de part de diferents entitats.
Bé que ja devia existir amb anterioritat, la capella del castell no surt esmentada directament fins al 1214. Al final del s. XIII i al començament del XIV tenia capellà propi. Més endavant, els sacerdots que en tenien el benefici no hi residien i encomanaven les obligacions als sacerdots del rodal.
L’any 1994 es van fer obres de consolidació i rehabilitació del conjunt.

La muntanya sobre la qual és situat el castell, malgrat els pendents força pronunciats, resultava relativament accessible pel nord, el sud i l’oest, i només la cara est i les roques del cim oferien una protecció natural eficaç. Aquesta muntanya ja era habitada en època ibèrica; no es conserva, però, cap resta de les construccions que hi podien haver al cim en aquell temps.
Les ruïnes que queden del castell corresponen a la remodelació que dugué a terme Pere Joan Ferrer a partir de l’any 1473.
És una fortalesa de doble recinte, planta irregular allargada i orientada de nord a sud.
Durant l’excavació de 1987 es va documentar a l’interior del conjunt la presència d’un paviment de terra trepitjada associat a les restes d’una llar de foc, datable entre els ss. IX i XIII.
La capella, situada a la banda est del recinte sobirà, es troba també en ruïnes. Era un edifici molt petit d’una sola nau i capçalera plana, considerat bàsicament del s. XII, però aprofitant estructures anteriors.

Nota: extret del volum Maresme de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, abril de 2002
Jordi Gironès Vilardebò / gener de 2009

´+ informació en PDF: CastellssCatalans/Burriac

+ fotografies: CastellsCatalans/Burriac
+ video de Josep Maria Rovira Joan sobre el castell i la seva história

Torre Ramona (Alt Penedés)

Nom del castell: Torre Ramona

Data de construcció: XVI

Municipi: Subirats

Comarca: Alt Penedès

Altitud: 146 m

Coordenades: E 401379.6 N 4586206.4

(UTM31N - ETRS89)

Com arribar-hi: sortint de Sant Sadurní d’Anoia per la carretera C-243B en direcció a Gelida i una vegada passem per sota d’autopista AP-7 arribem a aquesta torrre, situada a la nostra dreta.

A mitjan segle passat, el Diccionario Madoz-XIV, (Madrid-1849) enregistrava l’existència, en el terme de Subirats, d’«un antiguo castillo derruido, con grandes subterráneos y cisternas». S’hi continuava amb la indicació de «varias sepulturas del tiempo de los árabes; un edificio denominado Torre de Ramona, con 8 ó 10 casas contiguas; por medio de dos pequeños montes pasa un profundo torrente, en el fondo del cual se ven las ruinas de una capilla llamada de la Font Santa; al pie de ésta había una fuente de aguas calientes, etc.»

A la llinda del portal de l’església parroquial de Sant Pere —la capella que fou del castell - campeja la data «1807», moment sens dubte d’alguna reforma. L’església és de factura romànica de transició, car les seves voltes de coberta assenyalen el punt d’ametlla. A la nau del costat de l’Evangeli, en cambril practicable i espaiós, és venerada la imatge de la Verge de la Font Santa duta, en romiatge i devoció, per murcians atrets per l’homonímia amb llur patrona la Verge de la Fuensanta. La imatge antiga desaparegué en el saqueig del 1936, quan també fou destruïda la rectoria.

Al costat del clos de la Torre Ramona existeix la capella de Sant Joan, de molt antiga tradició. Aquest lloc és conegut per Subirats de Baix. La parroquialitat de Sant Pere de Subirats fou traslladada a la capella de Sant Joan, de la Torre Ramona el 1930. Cal afegir que la construcció de la Torre Ramona obeeix a la clàssica etapa de la transformació dels castells en palaus. A l’esmentada mansió, l’escut dels Gralla indica pla bé que es tracta d’una edificació del segle XVI. El palau, amb les pertinences, fou venut per Gastó de Montcada i Gralla, el gener del 1611, a Josep de Milsocós, per 37.000 llíures, i passà anys després, a ésser propietat de Ramon de Ramona. La família Ramona o, més ben dit, Ramon, fou defensora de la causa de Carles d’Àustria i, per això, el rei Felip V va segrestarne transitòriament els béns.

L’excursionista Artur Osona va escriure, el 1893: «La Torre Ramona és un antic edifici de planta quadrada, ara renovat, amb visibles indicis d’haver estat voltat per un mur emmerletat. En lo pati crida l’atenció l’escala i la galeria d’estil gòtic (del segle XVI). En lo celler hi ha la boca d’una mina que comunicava amb lo castell. Avui pertany a D. Àlvar de Fortuny, que posseeix un ben ordenat arxiu que conté interessants notícies referents al Senyoriu de Subirats. Prop de la mateixa casa hi ha la capella de Sant Joan, petita església sufragània que conserva traces de sa

primitiva fàbrica romànica».

Nota: per fer aquest escrit he extret la informació històrica del Volum III de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau en la seva segona edició de l’any 1992.

Jordi Gironès i Vilardebò / desembre de 2007

mes fotografies: CastellCatalans/TorreRamona
+ informació al PDF: Torre Ramona

Torre Llopart ( Alt Penedés )

Nom del castell: Torrota de can Llopart
Data de construcció: segle XII
Municipi: els Casots - Subirats
Comarca: Alt Penedès
Altitud: 332 m
Coordenades: E 399816, N 4584958.5 (ED50 UTM 31N)
Longitud: 1º 48' 0.843'' Latitud: 41º 24' 29.10'' (ETRS89 Geodèsiques)

Com arribar-hi: des de la N-340, procedents de L’Ordal. A l’arribar al llogaret d’El Pago, a la dreta hi ha una desviació per anar a Sant Sadurní d' Anoia

Torre de guaita medieval que depenia del Castell de Subirats per ser-ne el punt de comunicació o vigilància entre la depressió penedesenca i la conca del Baix Anoia.
Aquesta estructura forma part d'una línia defensiva que connecta edificacions medievals que inclou els castells de Gelida, Olèrdola, Subirats i altres construccions estratègiques.
Sembla ser obra del primer terç del segle XII. És de base circular d’uns 10 metres d'alçada. Interiorment té un diàmetre de 2,1 metres i el gruix dels murs és de 1.25 metres, La seva estructura original es troba pràcticament intacta. L'entrada primitiva a la torre es trobava a uns 3.5 metres del sòl exterior, estava orientada a ponent i donava accés directament al pis superior. Fou habitada fins a l'època contemporània.

És un dels exemplars penedesencs més interessants que es conserven. En l'actualitat es propietat de Caves Freixenet. Esta ben conservada. Rehabilitada. No visitable l’interior.

Jordi Gironès Vilardebò /Desembre de 2008

mes fotografies: CastellsCatalans/Torrota Llopart

més informació en PDF: CastellsCatalans/Torrota Llopart