dimarts, 11 de juny del 2024

Ribes de Freser

Nom del castell: Ribes de Freser 
Data de construcció: XI 
Municipi: Ribes de Freser 
Comarca: Ripollès 
Altitud: 938 m 
Coordenades: E 431739 N 4684510 (UTM31N - ETRS89) 
Com arribar-hi: situat dins el nucli urbà de la mateixa població. El que resta del castell de Ribes es troba dins el nucli urbà de Ribes de Freser, a uns 100 m vers tramuntana del carrer de Nostra Senyora de Gràcia (el qual esdevé, en sortir del poble, la carretera de Pardines) tot just passat el pas a nivell del cremallera que mena a Núria. El castell és situat damunt un petit turó a tocar del camí del cementiri que domina tota la vall. 

Si bé en els papers de Roc d’Olzinelles apareix un “Castro de Ripas” datat l’any 840, la inexistència del document i la poca precisió en la seva localització ens aconsellen d’avançar mig segle per tenir la certesa d’una primera menció documentada d’un castell de Ribes. Concretament, l’any 903, a l’acta de consagració de Sant Víctor de Dòrria es fa esment del “territorio Cerdaniense in castro Petrera”. Aquesta menció és, evidentment, de caire indirecte, on el “castrum” figura com a punt de localització i fins i tot com una demarcació territorial àmplia que englobava tota la vall. No obstant això, la paraula associada al topònim “Petrera”, documentat pels mateixos anys en una vil•la situada a la cruïlla dels rius Freser i Rigard, permet d’assegurar, si més no, l’existència d’un punt fortificat al lloc actual de Ribes. El castell de Ribes es trobava a la vall del mateix nom i al comtat de Cerdanya, al qual sempre estigué vinculat. El terme del castell comprenia, a més de l’actual terme de Ribes de Freser, els de Queralbs i Pardines; únicament una part del terme de Bruguera pertanyia al terme del castell de Pena. Les primeres notícies del terme corresponen a la vall de Ribes, i es troben en un judici que es realitzà l’any 904, en el qual es reconegué la propietat de l’abadessa Emma del monestir de Sant Joan de les Abadesses,  Els orígens del castell actual són força confusos, i les notícies que hi ha són força tardanes. Una de les primeres referències la tenim l’any 1035, en el testament del comte Guifré II de Cerdanya, enel qual deixà al seu fill Guillem les esglésies de Santa Maria de Ribes i Sant Martí de Campelles i la de la vila de Rus (Sant Vicenç de Rus), que no tenien cap feudatari. En aquest testament el comte recorda que no es pot construir cap castell sense l’autorització prèvia del comte de Cerdanya, . Però no devia trigar gaire d’ésser construït, ja que en una data compresa entre els anys 1058 i 1068, el vescomte Bernat de Cerdanya feu jurament de fidelitat al comte Ramon de Cerdanya pels castells de Grats i de Ribes (“illa Ruppe”). 

Desconeixem totalment quan fou duta a terme la construcció del castell, quins foren els seus primers veguers i si arribaren a existir castlans a Ribes durant els últims anys dels comtes privatius de Cerdanya , cal esperar l’any 1140 per veure, en un acte clàssic de vassallatge feudal, com Galceran de Sales presta homenatge a Ramon Berenguer IV per “ipso castro de Ribes” i per totes les altres fortaleses que hi havia o que hi pogués haver a tota la vall. vers mitjans segle XII, no abans de l’any 1151, hi ha un litigi entre l’esmentat Galceran i Ramon Berenguer IV, on surt esmentat per primera vegada Raimon de Ribes, cap del llinatge de castlans del castell que ens ocupa. 

El testament de Ramon Berenguer IV el 1162 confirma unes possessions que la reina Peronella tenia al comtat de Besalú i a la vall de Ribes. La continuïtat del domini de la família Sales sobre el castell de Ribes perdurà fins a l’any 1261. A Bernat Vidal li correspongueren els castlans dels castells de Bestracà, de Ribes i les roques de Peraguassa (segurament es refereix al castell de Pena d’Ogassa, que pertanyia a la família Sales) i tots els cavallers constituïts als seus termes. A partir d’aquest moment, no hi ha més notícies del castell de Ribes a la família Bestracà. L’any 1347, extingit el regne de Mallorca, el castell de Ribes fou infeudat a Roger Bernat de Pallars, baró de Mataplana i senyor de la vall de Toses. Amb aquest pas fou iniciat el domini de tota la vall de Ribes per part dels senyors de Mataplana, i posteriorment Pinós, un cop fusionades les dues famílies. L’any 1374 Jaume Roger de Pallars vengué a Pere Galceran de Pinós, com a governador general de tots els comtats de Rosselló i Cerdanya, tots els béns que tenia al Berguedà i al Ripollès, els quals es trobaven agrupats en la baronia de Mataplana i vall de Toses, i entre els quals hi havia la vall de Ribes, encara que no sigui esmentada explícitament. Si bé el nou senyor de Mataplana es vengué al cap de poc temps tots els drets que tenia a la vall de Gombrèn, la vall de Ribes restà unida al patrimoni de la família Pinós. L’any 1383 el nou senyor de la vall de Ribes, Pere Galceran de Pinós, absolgué els cònsols i jurats elegits feia poc, i tots els habitants de les parròquies de Santa Maria de Ribes i de Sant Jaume de Queralbs, de totes les penes civils i criminals que haguessin comès fins aquell dia, excepte en els casos que impliquessin penes de mort o mutilació de membres. El domini dels Pinós a la vall de Ribes finí quan els homes de la vall decidiren redimir-se, la qual cosa culminà l’any 1407, quan el rei Martí l’Humà acceptà el lliurament de la vall de Ribes, que els homes de la vall havien redimit amb els seus propis diners, i la incorporà a la corona i prohibí infeudar-la. L’any 1450, el rei Joan II ratificà aquesta incorporació. No obstant això, com passà sovint, el rei incomplí la promesa i el mateix Joan II el 1473 empenyorà i lliurà a Damià Descatllar la vall de Ribes i el castell de Segura, per la quantitat de tres mil florins. Aquest empenyorament encara perdurava l’any 1493; després encara degué perdurar fins al final del segle XVII, ja que un descendent dels castlans, els Ribes, reclamà el castell l’any 1586, 

El castell de Ribes té una planta molt semblant a un semicercle d’uns 25 m de diàmetre, perfectament definit, ja que es conserva una part del mur tot al llarg del perímetre. El costat més o menys circular que dóna a migjorn té una alçada variable, que va de 4 m a llevant fins a 7,50 ma ponent. És precisament a l’extrem de ponent d’aquest costat, tocant a la paret recta del recinte, on hi ha situada la part més alta i més ben conservada de tot el castell; és l’anomenada “torre”, que té a la part septentrional, que és a tocar del camí del cementiri, una alçada màxima d’uns 18metres. Pràcticament tot el mur és format pel parament original, excepte en algun tros de la part de llevant, on hi ha una construcció més moderna i similar als marges comuns. Cal advertir que, potser llevat de l’angle de la “torre”, tot el recinte era utilitzat fins fa molt poc com a zona de conreu i era ocupat per tot un seguit de petits horts i de vergers. Tornant al mur, hem de dir que en cap moment no presenta un gruix inferior a 50 cm i que, sobretot al vessant de tramuntana, el gruix del parament arriba a fer 1,80 m. Els carreus més antics són perfectament destacables del conjunt per la seva forma escairada; fan aproximadament 15 ×40 cm i són disposats en rengleres més o menys uniformes, fins a un punt que en molts llocs estemtemptats de datar el parament del segle XII. La torre, situada a l’angle nord-occidental, i tot el mur de tramuntana ofereixen característiques constructives força diferenciades de la resta. La torre és un edifici pràcticament autònom que fa 4 × 3,10 m a la part interior. La construcció és d’una gran solidesa; mostra encara una part dels fonaments, on són apreciables grans pedres ben tallades de 0,30 × 1,96 m. L’edifici de la “torre” tenia com a mínim tres nivells o pisos separats entre ells per uns 3 m aproximadament. Les parets interiors mantenen encara visibles els nivells o reposadors de les bigues dels sostres. No hi ha cap porta, però sí que es conserven diverses finestres i espitlleres. El material utilitzat, les pedres poc tallades i la manca d’ordre en la col·locació indiquen un aparell constructiu característic dels edificis de la baixa edat mitjana. Pel que fa a la resta del recinte, hi ha una estructura dividida en diversos àmbits. Vers llevant, tenint en compte la disposició i l’amplada del mur, s’endevina la base del que devia ésser una altra torre. En aquesta part són apreciables una sèrie de compartiments o “habitacions” de 6 a 9 m2, comunicats entre ells per esglaons de mides diferents i separats per murs transversals. Som molt lluny de donar cap interpretació sobre aquestes construccions interiors. Caldrà disposar, dels resultats o les conclusions del pla d’excavacions i consolidació que, des de l’any 2007 hi ha realitzat la Diputació de Girona. El 16/11/1919 s’inauguraren les obres de restauració iniciades el 2005. La llegenda dels golluts 

L’entorn del castell conserva una de les llegendes més fosques i més recordades del poble, la dels nans de Ribes, que van viure durant molts anys a la vila d’Amunt, un poblat creat entre les ruïnes del castell on vivien un centenar de persones apartades de la societat pel fet de tenir deficiències psíquiques o malformacions. Són diverses les històries que s’expliquen sobre ells, sobre com vivien, qui eren o com van desaparèixer de la Vall de Ribes, però se’ls recorda especialment per ser grans supervivents en una època de misèria i molta pobresa, per ser gent més aviat bondadosa, senzilla i apreciada per les famílies burgeses pel fet de ser bons mainaders. Alhora, eren grans narradors d’històries, llegendes i rondalles, i popularment eren anomenats «golluts», paraula que ha donat nom al festival Gollut de cinema compromès, fotoperiodisme, muntanya i medi ambient, que se celebra cada any a Ribes i en altres localitats. 

Extret de enciclopèdia.cat. Catalunya Romànica  /Elena Fàbregas Jordi Gironès Juny de 2024

Veure el PDF : Castell de Ribes
Fotografies : Castell de Ribes


Campelles

 
Nom del castell: Campelles
Data de construcció: XIV
Municipi: Campelles
Comarca: Ripollès
Altitud: 1.339 m
Coordenades: E 429027 N 4682902 (UTM31N - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins el nucli urbà de la mateixa població.

Les vicissituds d’aquest castell són pràcticament desconegudes. Ni es pot precisar el seu terme antic, puix que segurament ni en tenia. Únicament, amb tot, direm que per les poques dades documentals es confirma la seva ubicació en la vall de Ribes i en el comtat de Cerdanya. Les primeres notícies del lloc corresponen a l’any 918, quan Gamisà i la seva muller Virgília vengueren a Emma, abadessa del monestir de Sant Joan de les Abadesses, una casa i altres béns situats al comtat de Cerdanya, a la vall de Ribes (“valle Petrariense”), en els confins de vila Campelles (“villa Campillias”), en el lloc anomenat Engelats. Per tant, en aquell moment encara no hi havia el castell. 
Tampoc no existia l’any 1035, quan el comte Guifré de Cerdanya en el seu testament cedí al seu fill Guillem l’església de Sant Martí de Campelles, juntament amb la de Santa Maria de Ribes, amb la condició que ningú no podria construir-hi un castell sense el permís dels comtes de Cerdanya. 
L’època possible de construcció d’aquest castell es pot suposar que es produí durant les guerres entre els reis de la corona catalano-aragonesa i els de Mallorca, ja que en aquest moment el lloc adquirí un cert valor estratègic. No hi ha notícies de l’existència de cap feudatari per aquest castell, i en els fogatges del segle XIV la parròquia de Campelles consta com a lloc reial. Així, l’única dada que permet confirmar l’existència del castell són les restes de l’edifici que es troba prop del poble, al costat de la torre de guaita forestal; tot això fa pensar que es tracta més aviat d’una guàrdia que no pas d’un castell termenat.
En el turó de la vila de Campelles es va construir aquest castell del qual només queden algunes restes de murs. Aquests murs són confeccionats amb pedra local i lligats amb morter de calç. Es pot observar una traça en forma circular d’aquests murs. Tanmateix, sembla que s’hagi fossilitzat el fossat del recinte en el propi terreny, observant-se el desnivell en forma de v baixa.
A partir del any 2015, s’ha portat a terme unes campanyes d’excavacions que han permès saber com era el castell. Estava format per una torre central, que apareix documentada el segle XI, envoltada per un primer recinte amb dues bestorres i dos tambors, una estança i la cisterna, que, és on hi ha les restes del castell. Segons les excavacions serien del segle XIV. També sembla que hi ha indicis d’un segon recinte emmurallat. La torre té murs de 2 metres de gruix en forma de talús, l’interior té uns 5 metres diàmetre, i això dona un diàmetre total aproximat de 9 metres.
Darrerament (vers al 2021) s'ha aixecat el mur -que es pot veure a la fotografia- recreant l'alçada original. Anteriorment al mur aixecat, es va construir una rampa metàlica interior, que permet resseguir el mur i arribar fàcilment al punt més alt, així con un pont que salva el fossar original, ara perfectament visible. Visita molt recomanable amb vistes a un entorn idíl·lic.

Extret d’Enciclopedia.cat de Catalunya Romànica. i de l’Inventari de Patrimoni Cultural de la Generalitat (2016)
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / juny 2024

Veure el PDF: Castell de Campelles
Fotografies : Campelles


dimarts, 7 de maig del 2024

El Catllar

Nom del castell: El Catllar
Data de construcció: segle XI
Municipi: El Catllar
Comarca: Tarragonès
Altitud: 74 m
Coordenades: E 359531.5, N 4559803.5 (ED50 UTM 31N) Longitud: 1o 19' 27.22'' Latitud: 41o10' 32.01'' (GPS)
Com arribar-hi: el castell es troba al turó que hi ha al cantó oest de la mateixa població del Catllar. 

En la nostre segona visita d'enguany al castell de El Catllar hem constatat que des d'aquella del gener de 2011, el conjunt del castell i el seu entorn han aconseguit millores importants i substancials en la classificació, ordenació, museïtzació i divulgació de tot el patrimoni de la població, havent incorporat les restes trobades del poblat ibèric ,poblat fortificat de l'edat del ferro (s.VII-V aC.) que hi havia en el mateix turó i que en la seva major part van desaparèixer  en la construcció de l'actual castell.

Actualment, funciona com a Centre d'Interpretació del castells del Baix Gaià, 
L'adreça web: www.castellelcatllar@elcatllar.cat . on es poden consultar els horaris de visita.
També es poden fer visites guiades, 
telfs. 977653101 i 600 460 488 
email: castell@elcatllar.cat

Veure el PDF: Castell de El Catllar
Fotografies de 2024: El Catllar

dimarts, 13 de febrer del 2024

Farners

Nom del castell: Farners
Data de construcció: XI
Municipi: Santa Coloma de Farners
Comarca: Selva
Altitud: 431 m
Coordenades: E 469390 N 4634339 (UTM31N - ETRS89)
Com arribar-hi: situat a l’oest de Santa Coloma de Farners, s’hi accedeix per una pista forestal que surt del Parc de Sant Salvador de la mateixa població.
El castell s’alça a uns 5 quilòmetres a ponent de la vila de Santa Coloma de Farners i situat en un contrafort del conjunt muntanyós que separa les aigües de les rieres d’Arbúcies a ponent i de Santa Coloma a llevant. El castell de Farners se situa proper a aquesta darrera i vers el sud s’alineen els castells de l’Argimon i de l’Esparra, cobrint els tres castells el vessant oriental de l’esmentat nucli muntanyós que esdevé una derivació al sud del conjunt de les Guilleries. 
Les primeres referències documentals de Farners les trobem en l’acta de consagració de l'església de «Sancte Columbe» l’any 950 sense que es faci esment del castell. Ens hem de remuntar al període situat entre els anys 1040 i 1076 en què apareix el nom de castell de Farners com a feu del vescomte Ramon Folc de Cardona amb la superior jurisdicció del comte Ramon Berenguer I (de Barcelona i Girona). Alguns erudits creuen que el mot Farners prové de «molins fariners» sense que hi hagi un acord entre ells. Aleshores el comte cedia el govern al vescomte i aquest ho feia a l’ensems al castlà. 
El 1240 Pere Ramon de Vilademany posseïa el castell de Solterra i, pel mateix temps, va llegar en testament el castell de Farners al fill Arnau. Aleshores la dependència senyorial els lligava al vescomte Folc de Cardona com ho prova un document del 31 d’octubre de 1291 en què s’indica que la seva jurisdicció abraçava tota la parròquia de «Sancte Columbe de Farneris» i el «terminos Castri nostri de Farneriis».
A primers del segle XIV (1304) el rei Jaume II comunicà al veguer d’Osona que Ramon Folc de Cardona es prenia indegudes atribucions sobre Santa Coloma de Farners en detriment de la sobirania reial de vila i castell. En temps de Pere III el Cerimoniós (1342) també s’hagué de cridar l’atenció als Vilademany (castlans) per nous actes d’usurpació de privilegis reials. Durant la guerra de la Generalitat contra Joan II, Arnau de Vilademany feu costat a la primera institució ocasionant que el rei, amb data 24 de novembre de 1466, acabà donant les rendes i possessions d’Arnau de Vilademany a Bernat Margarit, nebot del famós bisbe de Girona. 
Pocs anys després, pagesos remences de Santa Coloma prengueren el castell en dues ocasions (1485 i 1489) fins que Joan Pere de Vilademany el recuperà de nou. Aquest morí sense descendència ocasionant que, a través d’un matrimoni d’una germana seva, el llinatge dels Cruïlles entrés a formar part en la possessió d’aquest castell.El 1591, Carles de Vilademany i de Cruïlles va defensar la jurisdicció del castell de Solterra contra el procurador general. La darrera vegada en què es parla del castell data del segle XVIII quan fou ocupat per un regiment borbònic a causa de la Guerra de Successió. Els últims senyors del patrimoni dels Vilademany foren el comte d’Aranda i el seu successor, el duc d’Híjar. Cap d’ells probablement mai no estigueren ni al castell ni a Santa Coloma.
El castell de Farners és format per una torre de planta circular, adossada al costat de llevant d’un recinte, segurament una mica posterior, que té una planta bàsicament trapezial i una superfície d’uns 211 m2. 
A l’angle sud-oest del clos hi havia una torre de planta trapezial, allunyada del mur, però unida per una paret al conjunt defensiu. El diàmetre de la torre mestra és d’uns 8,40 m. El mur té un gruix de 2,30 m i una alçada actual d’uns 12 m. A uns 7 m del terra hi ha una porta orientada cap al nord, és acabada amb un arc de mig punt format per nou dovelles. A tot el voltant de la torre hi ha diversos forats que devien suportar les bastides. Sota la porta, tal com s’esdevé en d’altres llocs, en veiem tres, destinats en aquest cas a aguantar segurament una plataforma de fusta que facilitava l’accés a l’edifici. Gairebé al cim de la torre s’obren un total de dotze espitlleres, a tot el voltant de la construcció. 
En tots els murs perimetrals podem distingir dues fases. Aproximadament, els quatre metres primers del mur són fets en època  romànica; els quatre  metres restants són fets en època moderna; en aquesta part superior, el mur, que es limita a la part exterior, només té un gruix de 60 o 65 cm, la qual cosa permet que hi hagi a tot el voltant una espècie de camí de ronda. Per a poder accedir a aquest camí de ronda hi ha una escala cavada a la roca i adossada al mur de llevant, a tramuntana de la torre. La porta lateral, al mur de tramuntana, a l’exterior només fa 70 cm d’ample. En ambdues portes veiem, a banda i banda, els forats per a la barra.
Davant la porta d’entrada principal hi ha una construcció de planta rectangular, que sobresurt uns 4 m, d’època moderna. En canvi, la torre de l’angle sud-oest és coetània a la resta del castell medieval. És situada a uns 160 cm de les muralles; s’uneix, però, al cos del castell per un mur d’uns 160 cm d’ample, al qual hom podia accedir des del camí de ronda. A la part inferior d’aquest mur hi ha una gran espitllera. La torre té una planta trapezial (amb unes mides exteriors d’uns 4 m per 5 m) i uns murs que fan uns 80 cm de gruix. Sembla que a la cara de tramuntana hi havia una petita porta. Al turó que hi ha al costat del castell de Farners, anant cap a tramuntana, també hi ha restes d’haver-hi hagut una construcció. Hom pot veure a l’esplanada que hi ha al cim, a llevant, restes d’un mur d’uns 100 cm d’ample i almenys de 6 m de llarg. A tramuntana són visibles els fonaments d’una paret de tancament. Més enllà hi ha dos forats de planta quadrada que fan 15 cm de costat. A la banda de migjorn, al costat de l’entrada, hi ha diversos forats de planta circular. En aquest pujol segurament hi havia una torre de guaita amb una funció semblant a la que feia a Montsoriu la Torre de les Bruixes; de tota manera, però, el més espectacular són potser els graons cavats a la roca que hi ha al llarg de tot l’abrupte camí d’accés. D’altra banda, el camí d’accés al turó del castell de Farners també és ben treballat a la roca. Al petit coll que separa aquests dos turons hi ha una construcció que podia haver servit com a cisterna; té una longitud de 7,6 m i una amplada de 4,4 m. En part és cavada a la roca i en part és feta amb un mur bastit amb carreus ben escairats. Les parets tenen actualment una alçada d’uns 150 cm.
El castell de Farners, molt ben conservat, és una mostra altament notable de castell de cap al segle XI o el principi del XII, format per una torre mestra i per un recinte que l’envolta. De fet, no és pas gaire difícil d’establir paral·lelismes amb d’altres castells que tinguin unes característiques semblants. La torre mestra circular és semblant a la de molts castells fronterers dels segles X o XI, o a la de nombrosos castells feudals de la Catalunya interior dels segles XI al XIII, com per exemple els de Pals o Cruïlles a l’Empordà o el de Beuda a la Garrotxa. La relació que hi ha entre torre i clos, quasi coetanis, és la mateixa que trobem, per exemple, al famós castell de Mur, al Pallars Jussà. La torre albarrana de l’angle sud-oest representa una solució, en canvi, força original davant el problema concret de protegir aquest sector meridional.
El 22 d’abril del 2003 va ser inaugurada la restauració parcial de la part nord de la muralla per donar accés, mitjançant una escala metàl·lica, al pas de ronda que ha estat reconstruït en fusta. També s’ha posat una escala per poder accedir a la torre de l’homenatge la qual cosa permet visitar la zona superior del castell.També ha estat consolidada la torre de defensa, el recinte interior i el pati d’armes.

Castells Catalans vol III Ed. Rafael Dalmau Catalunya Romànica. Ed. Enciclopèdia Catalana
Jordi Gironès & Elena Fàbregas / Abril 2007 - Febrer de 2024

Informació en PDF : Farners
Fotografies : Farners
Bibliografia:Castells Catalans vol III Ed. Rafael Dalmau Catalunya Romànica. Ed. Enciclopèdia Catalana