divendres, 21 de desembre del 2007

SUBIRATS ( Alt Penedés)

El castell de Subirats s’alça a 330 metres d’altitud damunt la plana del Penedès en una molt bona situació estratègica vigilant el pas per la depressió penedesenca. Per altra banda, es troba alineat amb el proper castell de Gelida, que queda més al N.E.
A l’igual que ocorre amb Olèrdola, el nom del municipi —ara Subirats— no correspon a cap nucli de població, però sí al castell. La capitalitat de Subirats és Sant Pau d’Ordal, i altres pobles i veïnats són: Lavern, Ordal, les Cases d’en Batista, etc.
No hi ha dubte que el castell té una antigor que va més enllà dels deu segles, car ja en data tan remota com és l’any 917 compareix la concessió feta al monestir de Sant Cugat del Vallès pels germans Ermenard i Udalard, fills del difunt Udalard.
En un testament de Mir Geribert, del 1060, consta una donació a «sanctum Petrum de castro Subiradz» i clarament s’informa sobre aquesta possessió, junt amb la meitat del castell de Lavit, etc.
El 10 de març de 1368, el rei Pere el Cerimoniós donà a l’infant Martí (el futur Martí l’Humà), entre altres pertinences, la vila de Piera i els castells i llocs de Subirats i Sant Martí Sarroca), amb la condició que si arribava a ésser rei tornessin al sobirà, però no pas que pervinguessin a dona.
El noble en Ramon Alamany de Cervelló obtingué aquest castell el 1377.
Amb dates 27 de desembre del 1553 (essent príncep d’Astúries i de Girona) i 13 de juliol de 1559 (essent rei), Felip (II d’Espanya) confirmà el privilegi del 10 de desembre de 1493.
El 26 d’octubre de 1568, la comtessa d’Aitona, hereva del seu pare Francesc Gralla i Desplà, féu fer lluïció, per compte de la universitat de Subirats i parròquies, de determinada quantitat monetària que li lliuraren els habitants; de manera que continuaren aquests absolutament subjectes a la jurisdicció reial.
El castell fou enderrocat en la guerra de Separació, pel marquès de los Vélez. Per reial sentència del 27 de novembre de 1699, va declarar-se que no hi havia més delmador universal de la universitat i les parròquies de Subirats que la Corona.

Jordi Gironés /2007

Veure més fotografies al Web Album
`informació al PDF: castell de Subirats

ROCAFORT ( Baix Llobregat )


El castell de Rocafort s’alça damunt un turó a una altitud de 180 metres al pas del camí que procedent de Martorell s’adreça vers Gelida seguint la línia castellera penedesenca que hi havia en temps medieval.
El castell de Rocafort (roca forta), també conegut com a Sant Genís de Rocafort, es troba a curta distància de l’ermita de Santa Margarida, situada a l’altra banda de l’autopista i propera al riu Anoia.
Aquesta ermita s’assenta on hi hagué una vil·la romana, damunt la qual s’edificà una primitiva església romànica (segle IX o X) que serví de parròquia rural i que esdevingué després priorat de Sant Genís. En el segle XVIII, l’antic edifici passà a ser ermita sota l’advocació de Santa Margarida.
Durant l’edat mitjana és construí una línia de fortaleses i torres paral·leles al riu Anoia per defensar-se de les incursions sarraïnes.
D’entre les primeres cal destacar els castells de Subirats i Gelida, i de les segones la Torrassa, la torre de Miralles i el castell-convent de Sant Genís de Rocafort. A l’antic priorat de Sant Genís (actual ermita de Santa Margarida) han aparegut els únics vestigis romans i àrabs de Martorell, i l’existència del pas de la via Augusta feia necessari la defensa d’aquest indret tan estratègic.
El 1110, Guillem Ramon de Castellvell ordenà testament a Sant Genís assignant a aquesta església l’alou del castell de Voltrera (Abrera) i un altre dit de Pruneres (al terme de Castellbisbal).
L’orde del Temple s’establí al monestir de Sant Genís i probablement a ella es deu la construcció del castell de Rocafort (segle XII) i en ell s’hi edificà una església romànica dedicada a Sant Jaume, l’absis de la qual es va malmetre definitivament l’any 1928.
Amb l’eliminació de l’orde del Temple hom afirma que Sant Genís passà a dir-se «de
Rocafort» pel que el castell prengué el nom de castell de Sant Genís de Rocafort.
L’any 1474, Sant Genís de Rocafort formà part de la venda de la baronia de Castellvell
per part de Joan II a Lluís de Requesens, junt amb la vila de Martorell, el castell de Rosanes i tots els dominis de Castellvell.
El 1646, l’administració de les rendes del priorat de Sant Genís fou concedida a Josep Ferrer i, finalment, el 19 de juliol de 1713 l’exèrcit filipista, dirigit pel duc de Pópuli, passà per Martorell camí de Barcelona i enderrocà de pas el castell llevat de l’església que fou conservada.

Jordi Gironès

Veure més fotografies al Web Album
Informació en PDF: Rocafort (Baix Llobregat)

dimecres, 28 de novembre del 2007

CLARAMUNT (Anoia)

Geografia i medi natural
Remuntant l’Anoia, i dins el mateix congost de Capellades, format per la Serralada Prelitoral, se situa la Pobla de Claramunt.
Aquesta vila sorgí de l’acull que li dispensà la gran fortalesa que s’alça damunt l’altiu turó situat a 461 metres d’altitud des d’on podem gaudir d’una gran panoràmica que evidencia la seva posició estratègica davant l’esmentat congost, pas i camí ral des de la Conca d’Òdena vers la capital comtal que era Barcelona.

La història
La gran fortalesa ja tenia unes dimensions considerables al segle X havent-hi referències del castell des del 979. Les primeres dades documentals daten del s. XI, quan apareixen els primers senyors de la dinastia Claramunt. Mentre alguns historiadors consideren que es tracta d’una dinastia netament catalana altres creuen que és d’origen franc.
Bernat Amat de Claramunt, mort el 1090, fou conseller del rei Ramon Berenguer I i va participar en la promulgació inicial dels «usatges» de Barcelona.
El 1229, Guillem de Claramunt acompanyà el rei Jaume I el Conqueridor a l’expedició de Mallorca. Durant el segle XII, és coneguda la gran influència de Pere de Claramunt en el desenvolupament econòmic i social del Principat. L’any 1306, Berenguer de Claramunt feu transferència del castell i dels seus dominis a la poderosa casa dels Cardona.
El 1344, Hug Folc II, que fou el darrer vescomte i el primer comte de Cardona, atorgà la carta de repoblació de la Pobla de Claramunt a causa dels greus efectes produïts a la vila per una riada de l’Anoia.
L’any 1653, Catalina Folc d’Aragó i de Còrdova es va unir en matrimoni amb Joan Francesc de la Cerda, vuitè duc de Medinaceli, passant a aquesta casa castellana tots els béns dels Cardona, i entre ells la baronia de la Conca d’Òdena-Claramunt.
El setembre de 1714, coincidint amb la rendició de la ciutat de Barcelona, fou ocupat el castell de Claramunt després de mesos de setge. Les tropes de Felip V destrossaren el que pogueren de les dependències i de l’església, Des d’aleshores el castell restà pràcticament inhabitable.
Els Cardona-Medinaceli nomenaven governadors i procuradors per a recaptar els impostos i governar l’extensa jurisdicció dels dominis del castell (Torre de Claramunt, Carme, Capellades, Vilanova del Camí, Castellolí, Òdena, Orpí, Jorba, Montbui, Rubió, Mediona i Tous). L’aplicació de la justícia civil i criminal de l’antic feu no fou pas fàcil en aquest període. Les presons eren al castell, si bé després foren traslladades a la vila. Les sentències de mort tenien lloc a les «Forques del Grau» situades al vessant contrari de la muntanya dels Mollons, on els penjats eren abandonats del dissabte fins el dilluns en el camí ral a fi de posar en avís la població.

Les Corts de Cadis del 1812 donaren el cop definitiu al que quedava del feudalisme decretant l’abolició dels senyorius; els territorials quedaren configurats com de propietat particular dels titulars, mentre els de caràcter jurisdiccional quedaven incorporats a la corona. Des d’aleshores el castell restà abandonat fins que a partir del 1960 l’Ajuntament i els Amics dels Castells començaren interessar-se per la seva restauració.
L’any 1974 el castell passà a ser propietat de l’Estat i set anys després va ser transferit a la Generalitat i a partir de 1996 l’ajuntament de La Pobla de Claramunt passa a fer-se càrrec de la seva gestió. Actualment el monument pertany al Patrimoni Històric de la Generalitat de Catalunya essent un dels castells més ben restaurats i conservats del país.

L’edifici
El Castell ocupa un perímetre de 5.404 m2 en forma de quadrilàter amb unes notables muralles defensives. El nucli residencial interior, amb grans sales i torres quadrades, ha estat ben restaurat. La torre de l’homenatge és poligonal amb onze cares.
L’església del castell està dedicada a Santa Maria, és d’estil romànic i també ha estat parcialment consolidada després de la destrucció que va patir el 1463. D’aquesta església provenen les imatges romàniques del Sant Crist Vell i de la Mare de Déu de la Llet, que avui són a l’església parroquial de La Pobla de Claramunt.

Jordi Gironès Vilardebò / novembre de 2007

Fotografies de la visita a Claranunt
Informació en PDF: Claramunt

Per visitar el castell:
Trucar al 670.225.516 (guia) o al Ajuntament (93.808.6075) de la Pobla de Claramunt.
Obert de dimecres a diumenge. Dilluns i dimarts tancat, excepte festius.

Més informació : www.anoiaenviu.cat

Ódena (Anoia)

El castell d’Òdena és esmentat des del 986, formà part del comtat de Manresa i pertangué a la família d’Òdena. El 1287 passà a mans dels Cardona i posteriorment esdevingué centre de la baronia de la Conca d’Òdena.
El castell situat en la vila del seu nom i del qual només resta una torre octagonal de la primera línia de defensa, fou enderrocat per ordre de la Generalitat el 1463, durant la Guerra contra Joan II.
La primitiva església parroquial de Sant Pere, dalt el turó, fou substituïda el 1736 per una de nova, també dalt el turó, que fou cremada el 1936 i enderrocada posteriorment; hom n’ha bastit encara una altra, a la part baixa de la població, on s’estén l’eixample. Té com a sufragània la propera església romànica de Sant Miquel, construïda en el segle XI .

més fotografies : CastellsCatalans/Odena
Informació en PDF: Òdena


Castellolí (Anoia)


El castell de Castellolí, està situat a 593 m. d'altitud i a les coordenades N 41º 33' 16'' i E 1º 40' 10'', ben a prop del camí que uneix Igualada i la conca d' Ódena amb Barcelona a través dels Brucs.

Les primeres notícies del castell daten de juliol del 990.

Del recinte encara es conserven importants fragments de muralla, una gran cisterna i dues estances cobertes amb volta de mig punt. En un dels extrems es conserven l'absis guarnit amb bandes lombardes de l'església de St.Vicenç, que fou parroquial fins l' any 1705.

Més fotografies les podeu trobar a:
http://picasaweb.google.es/CastellsCatalans

Posted by Picasa

dimarts, 30 d’octubre del 2007

Mediona (Anoia)

Mediona es troba situat arran del riu de Bitlles, afluent de l’Anoia, i a una altitud de 400 m, en un indret on predominen les brolles d’estepes amb pi blanc en una zona de vegetació que corresponia al carrascar i les alzines. Hi ha força degradació causada en la major part pels incendis que han tingut lloc en aquesta zona de la Serralada Prelitoral al llarg dels anys.
La seva situació és ben estratègica com ho demostra el lloc on s’alça, just arran del camí que, recorrent el riu de Bitlles, comunicava en temps medievals la plana del Penedès amb les terres més interiors de l’Anoia. El riu forma aquí un congost travessant la serralada, orientada de NE a SW, que connecta el nucli dels Motllons – Turó de l’Avellana (706 m) amb la serra d’Ancosa (944 m) a través de la muntanya del Marquès (on és el castell de Mediona) i la serra del Bolet.
Aquest castell ja és esmentat a la darreria del segle X, essent el centre de la baronia de Mediona, la qual comprenia l’actual terme de Sant Quintí de Mediona. Els primers documents del castell daten ja del 1011.
El castell té una bona extensió i és format per dos recintes consecutius. La part més antiga, i en pitjor estat, és la torre circular, de poca alçada actual, amb rengles d’opus spicatum.
La torre principal, més tardana, fou la residència senyorial i és de planta quadrada, d’uns 10 m de costat amb parets molt gruixudes i tres pisos que es comuniquen per una escala de cargol. A la façana sud hi ha una porta a nivell de sòl i una altra a mig aire amb quatre mènsules. Hi ha finestres sageteres a totes les cares.
En el recinte hi ha una cisterna buidada en la roca i un portal i restes de la muralla  exterior amb una torre quadrada que no conserva sinó una planta. I dins del clos fortificat i hi ha l’església del castell dedicada a Santa Maria; és d’una nau amb volta apuntada gòtica i absis poligonal (segle XIV). En ella és venerat el sant Crist de Mediona. Fou incendiada l’any 1936 essent reconstruïda l’any 1940.
Nota: la informació ha estat aconseguida de la Gran Enciclopèdia Catalana i del llibre Castells Romànics Catalans. Guia. Edicions Mancús, 1989.

Jordi Gironès Vilardebò / octubre de 2007

+ fotografies : Castell de Mediona
* Informació en PDF: Mediona

Montbui (Anoia)

El castell de Montbui es troba situat en una magnífica talaia a 620 m d’altitud, des d’on hi ha una extensa panoràmica de la Conca d’Òdena.
La seva situació és força estratègica pel que fa al control del pas natural que hi ha entre la serra de Miralles (de la qual en forma part) i la d’Ancosa. Aquest castell va ser ubicat a l’extrem est de la serra de Miralles, en la qual hi trobem dos altres castells que acabaven de consolidar l’esmentat pas; l’un al bellmig de la serra, el de Miralles, i l’altre a l’extrem occidental, el de Queralt.
Enfront, mirant al sud, la serra d’Ancosa té altres castells que tenen cura de vigilar aquest pas natural que duu a la conca del Gaià: el de Mediona, el d’Orpí i el de Vilademàger.
Tot el sector de l’Anoia, terra fronterera del comtat d’Osona-Manresa, va ser aprisiat per Guifré el Pelós, però els primers indicis de poblament estable es troben en temps del comte Sunyer (911-47). El castell de Montbui, que inicialment tenia com a sufraganis els castells d’Ocelló, o del Saió, i de Tous, consta com a organitzat l’any 936.
L’any 1614 l’església del poble va ser erigida en parròquia, i Santa Maria va passar a ser-ne sufragània, fins que el 1828 es va convertir en santuari. Les guerres dels segles XIX i XX van malmetre l’edifici. L’any 1954 es va constituir el Patronat de la Tossa, que, amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona, va rehabilitar el santuari i el castell, on va arranjar una sala per a exposicions i actes diversos, i un petit museu.
Les restes d’aquest castell del s. X  s’alcen, ben visibles, vora l’església, al cim de la Tossa, des d’on obtenim una magnífica vista de tota la conca d’Òdena i les muntanyes que l’envolten.
La planta de la fortalesa és rectangular, amb els angles arrodonits. Els murs tenen uns 2 m de gruix i han estat fets, en gran part, amb un aparell irregular, de petits blocs de pedra només desbastats, units amb un morter de calç. Es troben algunes filades d’opus spicatum, i a la part superior unes filades més regulars, corresponents a una ampliació del s. XI.
L’interior del castell, modificat per les restauracions, s’organitza a partir d’una planta baixa, desdoblada en un rebedor i una sala que és coberta per una volta de mig punt, amb una obertura al centre. El nivell superior immediat queda tancat només per les parets, on podem observar uns forats que segurament devien encabir les bigues dels sostres de fusta. La porta d’entrada original
es troba enlairada al nivell del primer pis, a manera de finestral. L’accés actual es fa per una porta oberta a peu pla, i al costat hi ha una altra de petites dimensions. Aquestes portes, situades a l’est, i les finestres distribuïdes a cada façana acaben en un arc de mig punt.
Nota: escrit extret íntegrament del volum Anoia de les guies de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, juny 1999.
Jordi Gironès Vilardebò / octubre de 2007

+ informació en PDF: Tossa de Montbui

dimecres, 26 de setembre del 2007

Mataplana (Ripollès)

El castell de Mataplana no sembla haver estat destinat a una funció estratègica d’un pas important perquè, en lloc d’estar situat prop de la vall del riu Merdàs, vigilant el camí que unia les viles medievals de Ripoll i la Pobla de Lillet, va ser edificat amagat dins la clotada que forma la serra de Montgrony pel seu cantó sud.
Està situat prop del coll de Pla de l’Espluga en el camí que uneix Gombrèn amb la vil de Castellar de n’Hug i quelcom separat del camí que, a través del Pla de la Molina, assoleix el santuari de Sant Pere de Montgrony.
Situat al comtat de Cerdanya, el castell va ser el centre d’una important baronia, encara que inicialment no comprenia un territori gaire gran. El castell tenia una capella, Sant Joan de Mataplana. La història dels dos edificis està estretament lligada a la família Mataplana.
Aquest cognom apareix per primera vegada en un document l’any 1086. L’escrit acredita la concessió que Guillem de Cerdanya va fer a Santa Maria de Lillet, i hi figura la signatura d’Hug de Mataplana.
Per la situació del castell, poc enlairat, i pel fet de ser esmentat sovint com a casal, suposem que la seva funció era més la de residència familiar que no la de vigilància i defensa. De fet, a partir del s. XIV, va deixar d’anomenar-se castell; en la majoria de documents posteriors, és esmentat com a domus.
L’any 1986 van començar les campanyes d’excavacions que van aportar més informació sobre l’antic castell. Les que es van fer entre els anys 1986 i 1990 foren dirigides per M.Riu, J.F.Cabestany i P.Bertran. Fins llavors s’havia cregut que les restes que es feien visibles al turonet que hi ha davant la capella eren les escasses ruïnes que quedaven del castell.
Després de la tasca realitzada l’any 1986, es va fer evident que el que es veia era la part superior d’un gran edifici que era colgat de terra i runa. A partir del 1990 assumeixen la direcció de les excavacions X.Raurich i A.M. Mestre. També es va començar, l’any 1989, a excavar les cases del veïnat de la fortificació.
El castell respon, com a mínim, a dues etapes constructives. Per una banda, és un bon exemple del castell torrassa, típic del s.XII.
Per altra banda, hi podem apreciar el pas d’un castell concentrat cap a una fortificació , organitzada al voltant d’un pati, seguint les formes típiques d’un castell gòtic. Hi ha indicis que ens permeten parlar d’una altra etapa, anterior al s.XII, en què s’hauria construït una torre de planta circular, després enderrocada.
D’acord amb els descobriments de les excavacions, una gran torre de planta rectangular va ser construïda després d’enrunar la circular. Aquesta nova construcció feia 4,5 m d’ample per 16,8 m de llarg a la banda interior.
A peu pla, la coberta de la torre era feta amb volta de canó. A la planta principal, on hi havia la porta al mur est, la coberta era un sostre de fusta. Posteriorment, en una altra etapa constructiva, es va construir un clos ampli, que s’obria a la banda oriental de la torrassa rectangular.
Segurament es van aixecar diverses construccions a l’interior d’aquest pati. Adossades a la cara sud del mur hi hauria hagut les cambres i la quadra. A la cara nord, el forn, el pastador i el magatzem. Sembla que damunt aquestes construccions, fetes a peu pla, hi havia un pis superior, on s’accedia per una escalinata que ha estat descoberta arran de les excavacions. El segon pis probablement s’alçava sobre la torre i al voltant del pati, i hi podia haver les cambres.
La presència d’aquestes noves construccions demostra el pas d’un castell compacte, amb l’estructura típica dels castells del s.XII, a un castell organitzat al voltant d’un pati. Aquesta darrera distribució correspon al tipus de castell característic dels segles XIII i XIV. L’existència d’aquesta segona fase ja s’apuntava amb les primeres excavacions, quan es van trobar elements que componien un arc gòtic.
El veïnat de cases A la banda sud de la construcció hi havia el barri del castell. Les excavacions només han afectat cinc habitacions. N’hi havia moltes altres, algunes més properes a la fortificació i altres més allunyades. Les cases, que eren fetes amb murs de pedra seca i cobertes amb lloses, es construïen aprofitant els graons del relleu.
És possible que tinguessin dos pisos, sobretot si tenim en compte que no s’ha trobat cap obertura a manera de porta a peu pla. Se suposa que en una de les habitacions, la de majors dimensions, es duien a terme tasques de transformació del ferro. Aquest veïnat de cases, segurament construït al final del s.XIII, va passar la seva millor època des del seu origen fins a mitjan s.XIV.
Nota: escrit extret íntegrament del volum El Ripollès de les guies de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, juny 1999.

Jordi Gironès Vilardebò / setembre de 2007

+ fotografies: Castell de Mataplana
+ informació en PDF: Mataplana

Orís (Osona)

El castell d’Orís es troba situat a una altitud de 744 m i en turó encimbellat molt visible des de la Plana de Vic. La seva situació és molt estratègica i complia una clara missió de salvaguarda en el pas del Ter camí de la vila de Ripoll, tal com feia el veí castell de Torelló, situat pràcticament a la mateixa alçada; des de l’un hom pot veure ben proper l’altre.
L’esbelt turó on és emplaçat correspon a un dels característics turons testimoni que hi ha a la Plana de Vic, formats per margues grisenques, que s’han mantingut dempeus malgrat l’erosió. La major duresa de la seva roca ha permès que es mantingués sense acabar d’enderrocar-se a través d’un procés d’aixaragallament com el de la major d’aquesta plana.
L’entorn geogràfic és dominat per una vegetació escassa a causa de l’aprofitament de la terra per part dels pagesos, restant-ne alguns rodals de roures i algunes alzines.
La notícia més antiga sobre aquest castell data del 914. 
Les guerres esdevingudes des de la remença, finida el 1472, fins a la dels set anys dels segle XIX, han tingut repercussions en aquest castell i han estat la causa de l’actual estat ruinós. Ja en el diccionari de Madoz se’n parla d’ell com a «un castillo antiguo arruinado » (1849).
Antoni Pladevall considera que hi ha almenys quatre èpoques ben diferenciades de construcció: «a l’angle de ponent-migdia s’hi veuen restes de parets i la planta de la capella de Sant Pere, d’època romànica, probablement del segle XII; vers llevant, emparat per un mur gòtic tardà, hi ha una gran cambra, mig soterrada, de volta apuntada de tipus gòtic primitiu; i el mur més alt i ben concertat, de la banda de tramuntana, mostra diverses èpoques de construcció que s’entenen del segle XV al XVII». 
Nota: per fer aquest escrit he recollit la major part de la informació històrica de l’escrit del volum IV de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1973 (segona edició del 1993).

Jordi Gironès Vilardebò / setembre de 2007

+ fotografies : castell d'Orís 
+ informació en PDF: Orís

dijous, 24 de maig del 2007

Santa Pau (Garrotxa)

El castell de Santa Pau es troba situat al bellmig de la vila de Santa Pau, perfectament integrat dins del seu cas urbà. La vila nasqué gairebé adossada a les parets del castell.

Santa Pau fou, en els seus bons temps històrics, una vila tancada dintre d’uns murs i unes fortificacions que envoltaven tot el seu recinte amb només dues portes: la de Vilavella, a un indret del castell, i la de Sant Antoni situada a la part diametralment oposada.
El primitiu recinte comprengué solament el castell, la vila vella, el firal i l’església. En el segle XV s’eixamplà per la part de la vila nova, davant mateix del portal que dóna accés a les porxades. Més tard, encara, s’estengué a l’altra part del riu, per on avui hi ha la carretera d’entrada a la vila.
Hom suposa que el castell senyorial de Santa Pau tingué com antecedents el castell veí de Finestres i el llinatge dels Porqueres. És molt versemblant que els senyors del castell de Finestres, després de fer construir el castell de Santa Pau adoptessin com a propi el nom locatiu, o cognom, de Santa Pau, preferint-lo al de Porqueres.
El topònim «Sancta Pace» apareix consignat per primera vegada l’any 878 com nom de lloc, i l’any 979 és esmentat de nou en un testament del bisbe Miró.
Hi ha constància que el sobirà Pere el Gran (1285) va fer estada al castell de Santa Pau després d’un dura batalla lliurada contra els francesos. Des de Santa Pau retornà a la batalla, a través de Besalú, assolint la victòria definitiva al coll de Panissars.
En plena revolta remença, els pagesos s’avaloten contra el procurador de Santa Pau per haver fet presoner el síndic dels remences acusant-lo de resistència a l’agutzir de la baronia en l’acte d’executar pensions i prestacions (1462). 
Durant la segona meitat del segle XVIII els marquesos de Moià de la Torre passaren a ser els senyors dels castells de Santa Pau i de Finestres per un tema de deutes crediticis. El títol baronial de Santa Pau ha restat des d’aleshores vinculat als marquesos de Castelldosrius i d’aquesta manera Fèlix II de Sentmenat i de Güell, desè marquès de Castelldosrius ha esdevingut baró de Santa Pau (dada recollida l’any 1969).

Nota: per fer aquest escrit he recollit la major part de la informació històrica de l’escrit del volum III de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1971 (segona edició del 1992).
Jordi Gironès Vilardebò / maig de 2007

+ Fotografies de Santa Pau
+ informació en PDF: Santa Pau


Colltort (Garrotxa)

El castell de Colltort se situa a la carena formada per les serres del Corb (ponent) i la de Finestres (llevant) i a una altitud de 847 metres. Per accedir-hi des del nord el camí assoleix la collada de la font Pobra i ressegueix la carena vers ponent, mentre que des del sud el camí acaba a la mateixa collada accedint-hi des de Sant Iscle de Colltort integrat dins el municipi de Sant Feliu de Pallerols.

La parròquia i la vall de Sant Iscle, així com el castell, són esmentats en el testament del «Tallaferro» (Bernat I de Besalú) de l’any 1020 o 1021; el testador, entre els molts llegats que féu al seu fill i successor Guillem, li concedí aquest castell. Tres anys abans, però, hi ha referència al «castro de collo Tortuensi» en la dotació del bisbat de Besalú. En aquesta documentació també s’esmenta el proper castell de Finestres, fet que es repeteix en la venda de l’alou de La Cot a l’abat de Besalú (any 1028) donat que ambdós castells (Colltort i Finestres) sempre han tingut una vida comuna històricament.

L’any 1698, Sant Iscle, com la vila de Sant Feliu de Pallerols i el lloc de Sant Miquel de Pineda –tots del mateix districte municipal– eren de la batllia reial d’Hostoles. El castell, però, va perdre ben aviat la seva funció defensiva i poc a poc s’anà enderrocant, quedant actualment només part dels seus murs des d’on s’albira una magnífica panoràmica de la zona volcànica d’Olot.

Nota: per fer aquest escrit he recollit la major part de la informació històrica de l’escrit del volum III de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1971 (segona edició del 1992).

Jordi Gironès Vilardebò/ maig de 2007


Estada Juvinyà (Garrotxa)


Estada Juvinyà
Nom del castell: Juvinyà
Data de construcció: segle XII
Municipi: Sant Joan les Fonts
Comarca: Garrotxa
Altitud: 275 m
Coordenades: E 2.507349 N 42.211438 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins mateix del nucli urbà de Sant Joan les Fonts.
El castell de Juvinyà de Sant Joan les Fonts data dels segles XII- XIV i és un dels millors exemples conservats d’arquitectura civil d’època medieval de la comarca de la Garrotxa. També conegut com a «casa forta Estada de Juvinyà», durant l’època medieval fou la residència de la família de cavallers que dóna nom a l’edifici.
Segons expliquen les restes arqueològiques de les diverses excavacions dutes a terme a la casa forta, sabem que abans de construir el castell existí un molí fariner hidràulic datat, aproximadament, als voltants del segle XIII. Aquest es va cremar en un incendi i sobre les restes es construí la casa forta.
L’últim descendent de la família de cavallers fou Gueraua de Juvinyà. Amb ella s’acabà la nissaga de cavallers i, a partir del segle XV, el castell passà a mans de diferents famílies de pagesos que mantingueren el nom originari fins que fou adquirit per l’Ajuntament de Sant Joan les Fonts l’any 1982.
El castell, declarat Monument d’Interès Nacional l’any 1972, està totalment restaurat i es pot visitar en les dates i horaris establerts que es poden consultar en el web de referència.

Textos extrets del web de turisme de l’Ajuntament de Sant Joan les Fonts: www.turismesantjoanlesfonts.com/
Maig de 2007 / Jordi Gironès

+ fotografies: Estada Juvinyà
 informació en PDF: Estada Juvinyà

dimecres, 25 d’abril del 2007

Hostalric (Selva)

La vila d’Hostalric s’alça a 169 m d’altitud i uns metres més alt s’alça el castell d’Hostalric en una serrat que domina la vall de la Tordera, riu que és ben a prop.
La situació ha esdevingut sempre molt estratègica perquè es troba emplaçat a la principal via de comunicació que uneix Barcelona i Girona fent de guardià del pas d’exèrcits i d’escamots, de tropes invasores i «amigues», havent estat també lloc visitat per comtes i reis ja sigui per fer-hi estades com en camí de pas.

Les primeres notícies que ens parlen del castell d’Ostarich provenen d’una declaració feta el 17 de febrer de 1106 pel vescomte – de Girona i Àger– Guerau Ponç II de Cabrera al comte barceloní Ramon Berenguer III, en jurar-li fidelitat pels castells de Blanes, Argimon i Cabrera, en la qual es fa referència a la necessitat de construir un castell en aquest indret. Possiblement el mot té relació amb l’existència d’un hostal si bé no se’n té documentació que ho ratifiqui.

La vila d’Hostalric, situada a redós del seu castell, fou «poblada de nou» l’any 1242 per Guerau de Cabrera edificant-se ja les primeres muralles a la vila. Pere el Gran (1276-1285) tingué en compte la situació estratègica d’Hostalric establint-hi el seu quarter general.
Al respecte, cal tenir present la importància militar d’aquest castell que dominava l’entrada per la vall de la Tordera de l’únic camí ral que durant tota l’Edat Mitjana comunicà  Girona amb Barcelona.
El 1392, però, el nou sobirà Joan I autoritzà Bernat IV de Cabrera a refer i conservar els murs i valls d’Hostalric i de Blanes.
Podem afirmar que les muralles que actualment hi ha a la vila daten d’aquestes dates. Durant aquest segle els diversos monarques barcelonins hi feren estada tant per fer-hi estada com fent camí de pas.
Durant la guerra de la Generalitat contra Joan II el castell patí nombrosos atacs en prendre part contra el rei fent costat als pagesos remences i als diputats de la Generalitat. Fins i tot les tropes franceses (Lluís XI de França) intervingueren assetjant el castell aliats amb el rei Joan II fins l’acabament de la guerra.
En temps de la Guerra de Separació el castell esdevingué una plaça forta. El 1653 els francesos van dominar el país des de la frontera a les rodalies de Barcelona exceptuant Girona i Hostalric. Posteriorment la guarnició del castell era d’irlandesos els quals intentaren trair la vila en favor dels francesos sense aconseguir-ho. Durant el regnat de Carlos II, els francesos van tornar a envair Catalunya arribant a Hostalric el 18 de juliol de 1694 i, després d’una curta resistència, la població i el castell es van rendir. Un any després el duc de Noailles el va fer enderrocar bans d’abandonar-lo. La victòria final de les tropes de Felip V (1714) afavorí el declivi del castell com en la majoria dels altres castells catalans que quedaven dempeus.
Durant el període 1719-1754 es va construir l’actual castell com a fortalesa militar sota un projecte de Felipe Próspero de Verboom, general d’enginyers de Felipe V.
Conseqüentment, la fesomia del castell va anar canviant esdevenint una fortalesa moderna que tingué protagonisme durant les guerres carlines i napoleòniques. Durant la guerra de la Independència, la vila fou saquejada i incendiada el 7 de novembre de 1809. Hostalric i Figueres van ser les darreres viles que van abandonar els francesos, fou el 4 de juny de 1814.
L’any 1929, el govern del general Primo de Rivera va decidir traslladar la guarnició deixant de ser zona militar el castell d’Hostalric.
El 13 de novembre de 1963, Hostalric fou declarada Monument Històric Nacional tenint lloc des d’aleshores una recuperació que no ha tingut fins a la data el ritme de recuperació que caldria.

Llevat de la fortalesa militar actual, cal destacar les muralles de la vila, que han estat restaurades en el transcurs dels darrers anys.
El recinte emmurallat s’allarga 600 m amb vuit torres cilíndriques, i d’elles cal destacar la torre dels Frares, situada a l’extrem més oriental i que controlava l’entrada a la vila, i la Torre d’Ararà –o també dita de la Presó–. Al costat de la primera d’elles s’hi construí el convent de Sant Francesc, actualment la Casa de la Vila.

Nota: per fer aquest escrit he recollit la major part de la informació històrica de l’escrit del volum III de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1971 (segona edició del 1992).

Jordi Gironès Vilardebò / abril de 2007

+ informació en PDF: Hostalric

Palafolls (Maresme)

El castell de Palafolls es troba situat en una molt modesta altitud de 154 metres, a prop de la ribera dreta de la Tordera i entre les viles de Tordera al nord i Palafolls al sud. Tot i l’esmentada poca altitud, des de la seva situació es controlava molt bé el curs d’aquest riu i els camins que enllaçaven les terres gironines amb les barcelonines.
No hi ha documentació sobre els orígens del castell si bé no es probable que la seva construcció fou anterior a Al-Mansur (985). Un segle després ja tenim notícies de la seva existència com a possessió de la família dels Umbert del Montseny junt amb els altres castells de Montpalau (Pineda de Mar), de Montclús i de Lloret. Els descendents d’un dels seus propietaris, Bernat Gausfred, adoptaren definitivament el cognom Palafolls.
L’edifici senyorial del castell data del segle XIII i un segle després tingué lloc l’ampliació del recinte, si bé en aquest mateix segle XIV Guillem de Palafolls traspassà el castell i la seva jurisdicció al comte Pere el Cerimoniós mitjançant venda acabant així el domini del llinatge sobre aquest territori. 
Posteriorment el castell va anar caient en l’abandonament i passà a formar part de les possessions dels Medinaceli per matrimoni entre la vescomtessa de Cabrera i l’hereu del ducat de Medinaceli (1722). Finalment passà a dependre de l’Estat.
Les restes actualment conservades del castell de Palafolls són el resultat d’un conjunt de reformes i ampliacions al voltant d’una construcció primitiva, esglaonades al llarg d’un període que va del final del segle X o principi del segle XI.
Cal assenyalar l’existència de la torre com a important línia de defensa. De segur que estava destinada a albergar un cos de guarida en aquest lloc tan apartat del gros de la fortalesa i que a més era potser el més fàcilment expugnable. La torre té planta rectangular, oberta de dalt a baix cap a l’interior del recinte. Està dividida en dos pisos coberts amb voltes de canó apuntades. La seva estructura no pot ser anterior al segle XIII i encara serà d’època molt avançada dins aquesta centúria. És de carreus, però toscos i desiguals.
Junt a aquesta torre i mirant a llevant, hi ha un portell de sortida amb vestigis d’una escala. L’interior d’aquest primer recinte formaria una plaça llarga i més aviat estreta, que després es prolonga en un altre espai obert i en declivi davant la porta principal del segon.
Entrem ara en aquest. Queda en peu, encara molt maltractat, el massís de la façana, sense altre buit que el de la porta, adollada en mig punt i de dos arcs consecutius deixant entre ells el buit per a l’obertura que domina el pas per dalt, per a ser defensat des del corredor al qual ens referim tot seguit. Passat el portal, queda al costat esquerra un racó amb dos trams d’escala descoberta que després s’endinsa dins el gruix del mur d dóna accés a un corredor. El desnivell que aquí fa el terreny permet alçar junt a l’escala esmentada una sala amb semisoterrani i planta principal. Al primer s’arriba per una volta de canó i al seu interior degué servir com a magatzem de vitualles
Nota: per fer aquest escrit he recollit la major part de la informació històrica de l’escrit del volum I de l’obra sobre Els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1967 (segona edició del 1990).
La informació sobre l’edifici ha estat extreta de la web:   http://es.geocities.com/castell_de_palafolls
Cal tenir present que existeix actualment l’entitat «Amics del Castell de Palafolls», estructurada al novembre de 1966.
Jordi Gironès Vilardebò / abril de 2007

+ informació en PDF: Palafolls

Farners (Selva)

El castell s’alça a uns 5 quilòmetres a ponent de la vila de Santa Coloma de Farners i situat en un contrafort del conjunt muntanyós que separa les aigües de les rieres a ponent i de Santa Coloma a llevant. El castell de Farners se situa proper a aquesta darrera i vers el sud s’alineen els castells de l’Argimon i de l’Esparra, cobrint els tres castells el vessant oriental de l’esmentat nucli muntanyós que esdevé una derivació al sud del conjunt de les Guilleries.
Les primeres referències documentals de Farners les trobem en l’acta de consagració de l’església de «Sancte Columbe» l’any 950 sense que es faci esment del castell. Ens hem de remuntar al període situat entre els anys 1040 i 1076 en què apareix el nom de castell de Farners com a feu del vescomte Ramon Folc de Cardona amb la superior jurisdicció del comte Ramon Berenguer I (de Barcelona i Girona). Alguns erudits creuen que el mot Farners prové de «molins fariners» sense que hi hagi un acord entre ells.
Cal suposar que el castell de Farners no esdevingué la mansió permanent d’una família senyorial essent solament un castell defensiu tot i que de ben segur mantingué una nodrida guarnició tenint en compte les seves dimensions. Aquest castell no patí gaires convulsions d’ordre guerrer a causa de la poca importància estratègica allunyat de les principals vies de comunicació medieval i modernes.
La darrera vegada en què es parla del castell data del segle XVIII quan fou ocupat per un regiment borbònic a causa de la Guerra de Successió.
Els últims senyors del patrimoni dels Vilademany foren el comte d’Aranda i el seu successor, el duc d’Híjar. Cap d’ells probablement mai no estigueren ni al castell ni a Santa Coloma
El castell té planta trapezial, amb una superfície de 200 m². A l’interior destaca la torre mestra, circular, de 8,40 m de diàmetre i conservada amb una alçada de 12 m. També s’hi veuen restes d’altres dependències i unes escales que permeten accedir a les muralles del s. XII .El 22 d’abril del 2003 va ser inaugurada la restauració parcial de la part nord de la muralla per donar accés, mitjançant una escala metàl·lica, al pas de ronda que ha estat reconstruït en fusta. També s’ha posat una escala per poder accedir a la torre de l’homenatge la qual cosa permet que pugui visitar-se a la zona superior del castell. També ha estat consolidada la torre de defensa, el recinte interior i el pati d’armes.

Nota: per fer aquest escrit he recollit la major part de la informació històrica de l’escrit del volum III de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1971 (segona edició del 1992).
Jordi Gironès Vilardebò / abril de 2007

+ informació en PDF: Farners

dimarts, 20 de març del 2007

Sta.Perpètua de Gaià

El castell de Santa Perpètua està emplaçat dalt d’un peny que cau verticalment damunt del Gaià, obligant-lo a descriure un meandre semicircular. Enclavat com està al mig de la vall, no té una excessiva visió territorial. Santa Perpètua de Gaià és un dels indrets de més bellesa de tota la conca del Gaià. 
Sembla que l’indret de Santa Perpètua es mantingué com una zona habitada des de la romanitat tardana, les primeres mencions documentals daten del segle X quan s’esmenta com a afrontació dels termes de la Roqueta (960) i Queralt (975).
A l’inici del segle XI pertany a Sal·la, nét  d’altre Sal·la, fundador de Sant Benet de Bages, descendent dels vescomtes de Conflent i destacat repoblador al Bages i l’Anoia a mitjan segle X, el qual probablement aprisionà aquestes terres. Els comtes de Barcelona, a mitjan segle XI, en el context històric de recuperació de poder enfront la noblesa, mostren un considerable interès per posseir Santa Perpètua.
Ben aviat, a principis del segle XII, els comtes cedeixen el castell en feu als Cervelló, família que segueix vinculada al lloc al llarg de l’època medieval. 
Els fogatges dels anys 1365-70 assenyalen per Santa Perpètua 37 famílies i com a senyor a Guillem Ramon de Cervelló. A final del segle XV es documenten els Cervelló, barons de la Llacuna, i atenent al fogatge de 1496 la població experimenta una forta davallada: es comptabilitzen pel lloc només deu famílies.
A l’època moderna, l’any 1599, es documenta com a senyor el comte de Savallà, Bernat de Boixadors. A les darreries del segle XVIII i fins a la fi de les senyories pertany als marquesos d’Aitona. és llavors, a mitjan segle XIX, quan Santa Perpètua és en el seu màxim demogràfic, ja que suma en tot el municipi 1.030 veïns, dels quals uns 400 viuen al poble.

Es tracta d’una fortificació de dimensions considerables d’uns 65 m de llargada i 17 m d’amplada, constituïda per un recinte emmurallat de planta allargada i irregular, a l’interior del qual destaquen dos elements: la torre i la sala o aula, situats respectivament en els extrems est i oest del perímetre.
La torre és d’un valor patrimonial inqüestionable per tractar-se d’un dels exemples més peculiars de l’arquitectura militar preromànica de Catalunya. Construïda durant el segle X presenta una planta triangular amb els angles roms. Els dos costats més llargs foren recoberts amb un folre, bastit amb carreus, que es construí amb posterioritat per fer-los menys vulnerables.
La torre tenia quatre pisos, el més alt del qual defensat amb merlets. L’accés es feia a través del primer pis mitjançant una porta adovellada de mig punt amb llinda de fusta.
A l’extrem occidental i ja sobre el cingle abocat al Gaià se situen les restes d’un recinte de planta rectangular que podria haver funcionat com una aula o gran sala.

Extret del llibre «Els castells del Gaià» de Marina Miquel, Josep Santesmases i Dolors Saumell. Editat el 1999 per Cossetània.
Jordi Gironès i Vilardebò / març de 2007

informació en PDF: Sta.Perpètua de Gaià
fotografies: CastellsCatalans/Sta.Perpétua Gaià
+ fotografies del 2020: Sta.Perpètua de Gàià

Santa Coloma de Queralt

Santa Coloma de Queralt està ubicada a la part nord de la cubeta geogràfica que contempla la formació inicial del Gaià: terres de cultiu cerealístic, amb diverses inclinacions cap al Gaià. D’est a oest passant pel nord està limitada per les petites elevacions que la separen d’altres conques hidrogràfiques. Al nord es troba Aguiló i al sud-est Queralt.
El castell de Santa Coloma inicia la seva història com a part de l’ampli terme de Queralt. Es documenta per primera vegada l’any 976 en la venda feta pel comte Borrell al vescomte Guitard. L’ocupació i organització del lloc des de finals del segle X la fan efectiva els Gurb-Queralt. 
 En aquests temps, Santa Coloma, ja avançada la conquesta, pren importància com a vila i aviat esdevé el centre de la baronia de Queralt.
Del segle XII es documenten diverses successions en el castell: l’any 1167, Pere I de Queralt, fill de Berenguer Guillem de Gurb-Queralt, deixa Santa Coloma a Gombau d’Oluja, nebot seu. Aquest, al seu torn, l’any 1196 empenyora Santa Coloma a l’orde del Temple. 
És al llarg d’aquest segle XIII quan els Queralt-Timor adquireixen un paper rellevant en la vida política de Catalunya, situació que aprofiten per potenciar el creixement econòmic de Santa Coloma fins al punt que la vila esdevé un important centre comercial durant la baixa edat mitjana.
A meitat del segle XIV la vila té com a senyor Dalmau de Queralt i compta amb 145 famílies. El castell, a finals del segle XVI, es converteix en palau i el rei dóna al baró de Queralt el títol de Santa Coloma. En el transcurs de la guerra dels Segadors l’edifici del castell deixa de ser palau per fer d’hospital militar. Amb la mort, solter, de Lluís de Queralt, ocorreguda el 1648, el castell passa als Reard, que també es cognominen Queralt de forma preferent.
El domini senyorial persisteix fins a l’abolició dels senyorius i a mitjan segle XIX era encara propietat dels comtes, tot i que el seu interior acollia la presó de la vila.
Tot i que el castell és documentat des del segle X, no es conserven restes d’una primera fortificació i l’actual torre de l’homenatge data de finals del segle XI o principis del XII moment en què el castrum de Santa Coloma ja pren entitat diferenciada del castell de Queralt (castell roquer situat prop de la vila de Bellprat).
Es tracta d’una torre de planta circular amb una alçada de 23,5 m i un diàmetre exterior de 12 m a la base i 9 m al pis superior, amb un excel·lent estat de conservació.
La torre té quatre pisos rematats per un terrat exterior defensat per merlets. L’accés s’efectuava a través del primer pis mitjançant una escala exterior mentre que entre els pisos l’accés era tant per l’interior com per l’exterior. La planta baixa només servia per a magatzematge.
Les muralles que, junt amb la torre, també conformaven el castell altmedieval van desaparèixer en ser aprofitades per a la construcció del castell baixmedieval. Aquest castell ja fou construït en planta rectangular i responent al patró dels castells-palau orientats totalment a residència noble. És un edifici amb quatre pisos i amb la façana nord integrada a la muralla. Els pisos eren coberts amb embigats de fusta sostinguts per arcs apuntats(gòtic).
A finals del segle XVI el castell ja prengué l’aspecte definitiu actual amb un estil renaixentista que comporta importants modificacions en tot l’edifici, molt ben conservat fins a l’actualitat.

Extret del llibre «Els castells del Gaià» de Marina Miquel, Josep Santesmases i Dolors Saumell. Editat el 1999 per Cossetània.
Jordi Gironès i Vilardebò / març de 2007

Informació en PDF : Sta.Coloma de Queralt
Fotografies: CastellsCatalans/Sta.Coloma de Queralt

Queralt

El castell de Queralt, ubicat en un enclavament elevat i estratègic de la serralada de Queralt, representa al  segle X  l’extrem de la Marca.
Trobem la primera notícia l’any 976, quan Borrell II ven a Guitard, vescomte de Barcelona, el castell i terme que tenia per conquesta del seu avi Guifred i el seu pare Sunyer. Aviat, però, fou destruït per l’escomesa d’Almansur datada l’any 985. El castell continuava enderrocat el 987, quan es traspassa a Trasor, membre de la nissaga dels vescomtes d’Osona. No obstant això, a començament del segle XI fou discutida la seva propietat entre el bisbe d’Urgell, Sal·la, i Sendred de Gurb, fill d’Ansulf, davant dels comtes de Barcelona. Tot i la sentència favorable al bisbe d’Urgell, l’indret es troba vinculat als Gurb-Queralt, no sabem si per compra o per usurpació, mètode sovint emprat a l’època.
A mesura que s’estabilitza el territori, al llarg del segle XI, es forma dins del terme del castell de Queralt la població de Santa Coloma al voltant de la seva església, datada desa de l’any 1033. La vila suplanta aviat el castell de Queralt com a centre de la baronia, que llavors comprèn els termes de Bellprat, Santa Coloma, Aguiló, Montargull, Bordell, Rocafort i Rauric. 
Dins de la baronia, el castell de Queralt resta en mans de la branca principal dels Gurb-Queralt en propietat, mentre que els feus i les castlanies les reben els germans fadristerns; aquest fet, estès al segle XII, es documenta en el castell de Queralt en el testament de Pere (I) de Queralt, fill de Berenguer de Gurb-Queralt, el qual és feudatari del castell. Aquest feu passa a mans del seu successor, Gombau d’Oluja, el seu nebot. Al morir aquest sense descendència, el castell passa a l’altra branca lateral, representada per Guillem de Timor, també nebot. El seu fill Arnau de Timor va adquirint, a començaments del segle XIII, béns i drets a la zona fins que a l’any 1212 compra el castell a Berenguer III de Gurb-Queralt, per la suma de 25.000 sous, en lliure i franc alou. El fill d’Arnau, Pere, es cognomena Queralt i reuneix la baronia de Santa Coloma.
L’any 1599 reben de mans de Felip III el títol de comtes de Santa Coloma. Progressivament, el castell de Queralt va sent abandonat pels seus senyors, fins que l’any 1842 el comte de Santa Coloma ven el castell a Josep Safont. Llavors s’ubica en un despoblat; el seu estat és deteriorat, amb corrals de bestiar i voltat de terres.
Per bé que el castell de Queralt és l’assentament castral més primerenc en l’ocupació cristiana de la conca del Gaià, del primitiu castell del segle X no en resten traces evidents. Bona part del conjunt arquitectònic que ocupa l’emplaçament és una obra tardana, d’època gòtica (s. XIII-XIV); només les restes del campanar de Sant Miquel, alguns trams de murs dispersos pel cim de la serra i l’església de Sant Jaume ens situen en dates més reculades i properes als moments fundacionals (segles XI-XII).
Des del pla de Sant Jaume, on hi ha l’església romànica, la pujada al castell s’efectua per l’antic camí  medieval, A mitja pujada, sota el peny on s’aixequen les seves restes, encarats a migdia s’hi troben diferents edificis d’èpoques i funcionalitats diverses, parcialment enderrocades.
A la part més elevada del turó se situa l’edifici residencial del castell de Queralt. Es tracta d’un únic cos constructiu de planta rectangular i orientació est-oest amb la façana principal i la porta d’ingrés situades en el mur de llevant. Aquest edifici, de factura gòtica, que es mantingué dempeus fins a principis del segle XX, es troba avui en un procés inapel·lable de degradació. Tot i així, és encara apreciable la distribució interna de l’espai constructiu. L’element més ben conservat és la façana nord, en la qual podreu observar el desenvolupament en altura de l’edifici: planta baixa, un pis i terrat.
L’espai intern de la planta baixa, a la qual accedireu directament per la porta original (en resten dempeus els brancals del portal adovellat), s’organitzava en tres àmbits rectangulars d’idèntica orientació que els murs perimètrics (est-oest). 
Aquest espai disposava de dues obertures, en forma d’espitlleres, en el mur perimètric nord. A l’extrem oest de l’àmbit de migdia s’hi troba una construcció de planta rectangular amb obertura superior a la coberta. Tot i que tradicionalment s’ha considerat la tàvega o presó, l’arrebossat de les seves parets fa pensar, més aviat, en una cisterna.
Pel que fa al primer pis, segurament es devia organitzar com una gran sala amb finestrals gòtics oberts en el mur oest –en resten traces en la cantonada nord-oest– i un finestral amb festejador a la meitat del mur nord que es conserva en perfecte estat. Aquest espai, la sala noble del castell, disposava, doncs, d’una magnífica panoràmica sobre la plana de Santa Coloma de Queralt..
Entre la resta dels elements estructurals d’aquest castell residencial que han sobreviscut fins avui mereixen ser considerats, d’una banda, una canalera de desguàs situada prop de la cantonada nord-oest de l’edifici, feta amb carreus de pedra sorrenca buidats internament en forma circular i, de l’altra, el propi alçat del mur septentrional, sobretot, l’angle de tancament que forma amb el mur oest, del qual en podreu apreciar el perfecte carreuat de la cantonada.

Extret del llibre «Els castells del Gaià» de Marina Miquel, Josep Santesmases i Dolors Saumell. Editat el 1999 per Cossetània.
Jordi Gironès i Vilardebò / març de 2007

Informació en PDF : Queralt
Fotografies: CastellsCatalans/Queralt

Biure

El castell de Biure, ubicat en un petit turó, presideix el petit poble que s’hi arrecera a ponent. Més enfonsat que les Piles, per sota seu hi passa el torrent de Biure, que arreplegarà les aigües de la part oest de l’Alt Gaià per lliurar-les al riu a Pontils. Com a referències visuals, des de Biure podem distingir al nord-est la punta del castell de Queralt, i al nord-oest la de les antenes de Savallà del Comtat. Al sud, Sant Miquel de Montclar se’ns mostra proper i és fàcil distingir-hi la seva església.

Al igual que les Piles, el castell de Biure forma part, en el seu inici, del castell de Montclar. Es coneix el lloc com a Benviure i s’organitza al llarg del segle XI. Bernat Sendred de Gurb l’any 1033 compra a Arnau Odó el terme de Montclar, llavors amb una extensió força important: afronta amb terres sarraïnes i es pot perllongar a mesura que es vagi repoblant. L’any 1057, Oliver Bernat, fill cabaler de Bernat Sendred, dóna, junt amb la seva muller, els castells de Montclar i Benviure a Ramon Arnau, meitat en alou i meitat en feu. Tenen com a obligacions construir una torre i altres edificis en set anys, i en el termini de catorze han de fer un soler de pedra i calç i una altra terra dins del terme de Benviure.
El llinatge homònim del lloc, a l’igual que en altres indrets, el trobem documentat a partir de la segona meitat del segle XII. Bernat de Benviure i la seva muller Dolça donen a la casa dels hospitalers de Cervera la meitat del delme que tenen a Biure (1181),  L’orde de l’Hospital té com a principal benefactor dins del terme el llinatge dels Aguiló, emergent en aquesta època. Les donacions s’inicien l’any 1151 amb Guillem d’Aguiló, el qual fa donació dels delmes que li pertoquen dins del terme del castell.
Un any més tard, junt amb la seva muller Maalt, concedeix drets sobre el pa, el vi i la carn, entre d’altres. Maalt, ja vídua l’any 1172, junt amb els seus fills, professa a l’orde de l’Hospital, i d’aquesta manera els hospitalers estableixen una casa al castell de Biure. El domini hospitaler es perllonga fins al segle XVIII. 
A mitjan segle XIX Biure forma ajuntament amb les Piles i comptabilitzen uns cinc-cents veïns.

El castell de Biure és des de principis del segle XX una recreació fantasiosa manada aixecar pels vescomtes de Bell-lloc en el mateix emplaçament on es trobava el primitiu castell.
Les torres postisses de les cantonades, els merlets, els finestrals neogòtics, balconades, finestres i portalades són invenció pròpia de l’època en què foren construïts.
Tot i que aquesta obra anul·là per complet l’antiga fortificació, s’ha conservat per complet el perímetre de muralla superior i el sistema d’accés fortificat. El turó del castell és vorejat per un mur que a manera de talús folra el desnivell d’alçada entre el pla superior i el peu del turó. Aquest mur, rebaixat modernament, correspon a l’antiga muralla que defensava el castell.

Extret del llibre «Els castells del Gaià» de Marina Miquel, Josep Santesmases i Dolors Saumell. Editat el 1999 per Cossetània.
Jordi Gironès i Vilardebò / març de 2007

Informació en PDF: Biure
Fotografies: CastellsCatalans/Biure

dimarts, 20 de febrer del 2007

Calafell

Nom del castell: Calafell 
Data de construcció: s.X 
Municipi: Calafell 
Comarca: Baix Penedès 
Altitud: 65 m 
Coordenades: E 379967 N 4562123 (UTM31N - ETRS89) 
Com arribar-hi: es troba situat al bell mig del poble.
El castell de Calafell està situat ben a prop de la línia costanera damunt d’un turó arran del qual se situà la població. La seva ubicació, allunyada de posicions encimbellades demostra clarament que va esdevenir un pas endavant, sobre terreny segur, per a la progressiva conquesta de les terres tarragonines en poder dels musulmans.
La primera vegada que surt esmentat el topònim Calafell és l’any 999 amb la forma «Calaphel» en referència a la venda d’unes terres situades al comtat de Barcelona i en el terme del castell d’Olèrdola, feta pels comtesRamon Borrell i Ermessendis.
Calafell és un mot compost (Calaf + ell) tal com ho demostra el document d’escriptura de venda del Castell Vell de la Marca (1023) en el qual consten com a castells limítrofs el de «Calaph» junt amb el de «Bagnariis»
(Banyeres). Uns anys després (1037), en un document de concòrdia entre l’abat de Sant Cugat i Bernat Odger (de Castellet) sobre els termes de Santa Oliva, Calders i Castellet, després de la torre de Bellveí, consta el «kastrum que dicunt Kalafell».
L’any 1363 fou senyor d’aquest castell Berenguer de Castellbisbal que acabà venent-lo fins que osteriorment Guerau de Palou l’adquirí de l’infant Joan, fill de Pere III «el Cerimoniós».
Un document del desembre de 1387 ens detalla que el rei Joan I (conegut també com «el Caçador») anà al castell de Calafell per caçar un porc salvatge enmig d’un dia fred i plujós que li causà un fort refredat.
Hi ha constància que els habitants de Calafell tingueren un plet amb la família Palou i es revoltaren, fins que el 1486 signaren la concòrdia de Vilafranca.
La decadència del castell es produí a partir del segle XVII, quan es convertí en cementiri.

Les restes del castell són formades per un recinte poligonal, una sitja i un pou. Aquest recinte fa uns 36 m de nord a sud per uns 21,5 m d’est a oest. Les parets tenen uns 130 cm de gruix, i cada pany de mur sembla que tenia uns cossos sortints amb diverses sageteres. L’aparell és fet amb pedres petites i col·locades en filades, unides amb morter de calç. La sitja de boca circular, té una profunditat de 153 cm i un diàmetre màxim de 110 cm. En el pou de 6,9 m de profunditat per 2,6 m de diàmetre intern, s’ha calculat que hi poden caber uns 30.000 litres d’aigua.
En l’espai que separa el castell de l’església, sembla que hi havia construccions fetes amb bigues de fusta, ja que encara són visibles els forats on es clavaven.
L’església de la Santa Creu és situada a l’extrem septentrional del recinte del castell, de manera que les façanes nord i est formen part de la muralla defensiva del clos. El temple data de la meitat del segle XI havent estat molt modificat. Es tracta d’un edifici romànic coronat amb un absis semicircular precedit per un presbiteri situat sobre una petita cripta coberta amb volta i que ocupa l’espai absidial. A l’interior es conserven fragments de pintura mural, restaurats l’any 1990, amb una decoració geomètrica que combina cercles enllaçats que definien una mena de reticulat o teixit semblant als de Sant Pere del Burgal (segle XII) o Sant Quirze de Pedret.

Nota: per fer aquest escrit he extret la informació del volum 3 de la guia Catalunya Romànica dedicat a les comarques de l’Alt Penedès, Baix Penedès, Garraf i Anoia de l’editorial Pòrtic, 1999, i també del Volum III dels Castells Catalans de l’editor Rafael Dalmau en la segona edició de 1992.
Jordi Gironès Vilardebò / febrer de 2007

Informació en PDF : Calafell
Fotografies: CastellsCatalans/Calafell

Castellví de la Marca

El Castell Vell o Castellví de la Marca s’alça a 468 metres damunt d’un turó encinglerat, sota del qual hi ha les Cases Noves de la Riera formant part de l’ajuntament de Castellví de la Marca. Pren el nom de Castellot i des d’ell s’albira una extensa panoràmica del Penedès esdevenint una silueta molt vistosa des d’arreu de la comarca.

Les primeres notícies del castell daten del 901 ja amb el nom de «Castell Vell extrem en la Marca» i amb motiu d’una venda dels germans Calabuig i Guazamir (o Guadamir) a Senfred. El fet que aparegui el mot extrem des d’un bon principi demostra la seva situació extrema en la frontera més occidental de la Marca del Penedès. L’any 977 aquest castell fou venut pel comte Borrell a Unifred conegut aleshores sota el nom de «Kastrum Vetere» i posteriorment, l’any 1023, el castell és de nou venut ara a Guillem de Castellvell, fill del difunt Amat, per part del comte Berenguer Ramon I. 
Des d’aquest moment, la història dels dos Castellvell: el de Rosanes -o de Sant Jaume- i el de la Marca s’uneix sota una mateixa família (els Castellvell o Castellví) i una única baronia. Ambdós castells se situaven estratègicament a un i altre cantó de la plana penedesenca. El primer controlant el camí de Barcelona i l’altre la frontera amb els musulmans.
L’existència d’aquests dos castells dins d’una mateixa baronia, i amb una mateixa denominació, duu a confusió en alguns casos sobre quin és quin en la documentació relacionada amb ells. Amb tot, sembla ser que el que apareix sovint com a «Castro Vetulo» és el de Castellví de la Marca.
Durant aquest segle XIII les preferències de la família Castellvell se centraren entorn del Castellví de la Marca en lloc de l’altre castell de Castellvell de Rosanes, fixant Guillema de Castellvell la seva residència en ell. 
Pel que fa al Castellví de la Marca consta documentalment que el 16 de setembre de 1314, el vescomte Ramon Folc de Cardona comprà aquest castell per 100.000 sous barcelonesos per tal que Gastó de Foix pogués atendre les despeses de la campanya d’hostilitat que menava contra el sobirà Jaume II. El comte de Foix, però, pogué recuperar-lo pocs anys després recomprant-lo de nou.
Martí l’Humà mostrà interès en què aquest castell i el seu terme passés a dependre de Barcelona donant ordres al veguer de Barcelona i del Vallès (1399) que posés a subhasta el castell i la seva jurisdicció proposant als consellers de Barcelona que accedissin a efectuar la compra. Castell i baronia havien estat confiscats als Foix passant a dependre de la corona catalana.
Les darreres notícies documentals del castell daten del 1481 quan el rei Ferran «el Catòlic» ordenà al veguer de Vilafranca que restituís a la princesa de Viana, tutora del rei de Navarra, la baronia de Castellví de la Marca.
La baronia passà als Zúñiga (1549) i després als Fajardo (1618). El 1856 passà als Cavero, comtes de Sobradiel, essent el darrer senyor jurisdiccional Francisco de Borja Alvarez de Toledo y Osorio. El castell, però, ja força abans va restar abandonat fins quedar les restes que avui podem veure dempeus.

Actualment ens queda força malmesa la torre rodona de l’homenatge, la qual tenia tres pisos. L’inferior era destinat a magatzem i s’hi entrava pel sostre. El del mig era l’habitacle del castlà on s’hi entrava per una escala exterior que podia ser retirada en cas d’atac. El pis superior era per als soldats. Entre tots només eren deu o quinze persones. Cal destacar que l’esmentada torre era utilitzada com a senya pels pescadors del litoral segons es comenta i per aquest motiu arribà a ser emblanquinada.
Posteriorment, s’edificà la resta del castell del qual només en queden panys de muralla.

Nota: per fer aquest escrit he extret la informació del Volum III dels Castells Catalans de l’editor Rafael Dalmau en la segona edició de 1992.
Jordi Gironès Vilardebò / febrer de 2007

Informació en PDF : Castellvi de la Marca
Fotografies: CastellsCatalans/Castellví