Queralt

El castell de Queralt, ubicat en un enclavament elevat i estratègic de la serralada de Queralt, representa al  segle X  l’extrem de la Marca.

Trobem la primera notícia l’any 976, quan Borrell II ven a Guitard, vescomte de Barcelona, el castell i terme que tenia per conquesta del seu avi Guifred i el seu pare Sunyer. Aviat, però, fou destruït per l’escomesa d’Almansur datada l’any 985. El castell continuava enderrocat el 987, quan es traspassa a Trasor, membre de la nissaga dels vescomtes d’Osona. No obstant això, a començament del segle XI fou discutida la seva propietat entre el bisbe d’Urgell, Sal·la, i Sendred de Gurb, fill d’Ansulf, davant dels comtes de Barcelona. Tot i la sentència favorable al bisbe d’Urgell, l’indret es troba vinculat als Gurb-Queralt, no sabem si per compra o per usurpació, mètode sovint emprat a l’època.

A mesura que s’estabilitza el territori, al llarg del segle XI, es forma dins del terme del castell de Queralt la població de Santa Coloma al voltant de la seva església, datada desa de l’any 1033. La vila suplanta aviat el castell de Queralt com a centre de la baronia, que llavors comprèn els termes de Bellprat, Santa Coloma, Aguiló, Montargull, Bordell, Rocafort i Rauric. 

Dins de la baronia, el castell de Queralt resta en mans de la branca principal dels Gurb-Queralt en propietat, mentre que els feus i les castlanies les reben els germans fadristerns; aquest fet, estès al segle XII, es documenta en el castell de Queralt en el testament de Pere (I) de Queralt, fill de Berenguer de Gurb-Queralt, el qual és feudatari del castell. Aquest feu passa a mans del seu successor, Gombau d’Oluja, el seu nebot. Al morir aquest sense descendència, el castell passa a l’altra branca lateral, representada per Guillem de Timor, també nebot. El seu fill Arnau de Timor va adquirint, a començaments del segle XIII, béns i drets a la zona fins que a l’any 1212 compra el castell a Berenguer III de Gurb-Queralt, per la suma de 25.000 sous, en lliure i franc alou. El fill d’Arnau, Pere, es cognomena Queralt i reuneix la baronia de Santa Coloma.

L’any 1599 reben de mans de Felip III el títol de comtes de Santa Coloma. Progressivament, el castell de Queralt va sent abandonat pels seus senyors, fins que l’any 1842 el comte de Santa Coloma ven el castell a Josep Safont. Llavors s’ubica en un despoblat; el seu estat és deteriorat, amb corrals de bestiar i voltat de terres.

Per bé que el castell de Queralt és l’assentament castral més primerenc en l’ocupació cristiana de la conca del Gaià, del primitiu castell del segle X no en resten traces evidents. Bona part del conjunt arquitectònic que ocupa l’emplaçament és una obra tardana, d’època gòtica (s. XIII-XIV); només les restes del campanar de Sant Miquel, alguns trams de murs dispersos pel cim de la serra i l’església de Sant Jaume ens situen en dates més reculades i properes als moments fundacionals (segles XI-XII).

Des del pla de Sant Jaume, on hi ha l’església romànica, la pujada al castell s’efectua per l’antic camí  medieval, A mitja pujada, sota el peny on s’aixequen les seves restes, encarats a migdia s’hi troben diferents edificis d’èpoques i funcionalitats diverses, parcialment enderrocades.

A la part més elevada del turó se situa l’edifici residencial del castell de Queralt. Es tracta d’un únic cos constructiu de planta rectangular i orientació est-oest amb la façana principal i la porta d’ingrés situades en el mur de llevant. Aquest edifici, de factura gòtica, que es mantingué dempeus fins a principis del segle XX, es troba avui en un procés inapel·lable de degradació. Tot i així, és encara apreciable la distribució interna de l’espai constructiu. L’element més ben conservat és la façana nord, en la qual podreu observar el desenvolupament en altura de l’edifici: planta baixa, un pis i terrat.

L’espai intern de la planta baixa, a la qual accedireu directament per la porta original (en resten dempeus els brancals del portal adovellat), s’organitzava en tres àmbits rectangulars d’idèntica orientació que els murs perimètrics (est-oest). 

Aquest espai disposava de dues obertures, en forma d’espitlleres, en el mur perimètric nord. A l’extrem oest de l’àmbit de migdia s’hi troba una construcció de planta rectangular amb obertura superior a la coberta. Tot i que tradicionalment s’ha considerat la tàvega o presó, l’arrebossat de les seves parets fa pensar, més aviat, en una cisterna.

Pel que fa al primer pis, segurament es devia organitzar com una gran sala amb finestrals gòtics oberts en el mur oest –en resten traces en la cantonada nord-oest– i un finestral amb festejador a la meitat del mur nord que es conserva en perfecte estat. Aquest espai, la sala noble del castell, disposava, doncs, d’una magnífica panoràmica sobre la plana de Santa Coloma de Queralt..

Entre la resta dels elements estructurals d’aquest castell residencial que han sobreviscut fins avui mereixen ser considerats, d’una banda, una canalera de desguàs situada prop de la cantonada nord-oest de l’edifici, feta amb carreus de pedra sorrenca buidats internament en forma circular i, de l’altra, el propi alçat del mur septentrional, sobretot, l’angle de tancament que forma amb el mur oest, del qual en podreu apreciar el perfecte carreuat de la cantonada.

Extret del llibre «Els castells del Gaià» de Marina Miquel, Josep Santesmases i Dolors Saumell. Editat el 1999 per Cossetània.

Jordi Gironès i Vilardebò / març de 2007

Informació en PDF : Queralt
Fotografies: CastellsCatalans/Queralt