Torre de Valldejuli

Nom del castell: Torre de Valldejuli
Data de construcció: XVI
Municipi: Palafolls
Comarca: Maresme
Altitud: 51 m

Coordenades: E 477213 N 4611763 (UTM31N - ETRS89)

Com arribar-hi: És una casa situada a la banda ombrívola de la Serralada Litoral, al cantó oposat de Malgrat de Mar i Pineda. S’hi accedeix per un camí que surt de la carretera que uneix Sant Genís de Palafolls amb la que va cap a Girona. En direcció cap a Sant Genís de Palafolls, just abans d’arribar al restaurant Masia de Can Gibert, es troba el camí que arriba fins a Can Valldejuli.

La Torre de Valldejuli és una torre de defensa de la masia de Can Valldejuli, al municipi de Palafolls (Maresme), declarada bé cultural d’interès nacional.

És una casa restaurada i molt ben conservada, de tres cossos, baixos i pis. Portal rodó adovellat i tres finestres gòtiques. Les façanes són de construcció de pedra aparellada vista anteriorment a la restauració, la paret de migjorn era de tàpia. 

Separada de la casa, té la torre cilíndrica amb un pontet de comunicació de construcció moderna. D’aquesta torre es conserven els arquets del matacà del volt, sense mur de protecció. És de tres pisos als quals també s’hi accedeix per una porta a la planta i fins fa poc hi havia el bestiar i l’aviram. A la façana nord, on hi ha ara un porxo de recent construcció, es trobava una capelleta mig destruïda on hi havia una Mare de Déu. La capella fou destruïda i la imatge encara es conserva a la masia.

Extret de la Viquipedia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_de_Valldejuli Castells, cases fortes i torres del Maresme

Si hom recorre el Maresme des de Montgat fins a Palafolls, comprovarà que encara avui dia es conserven un munt de fortificacions medievals al llarg de tota la comarca. Des del segle X fins al segle XVI es van construir tot un seguit de castells i torres de vigilància per alertar i protegir els maresmencs dels perills que venien per terra i mar. Primer fou el temor a les ràtzies sarraïnes el que va fer aixecar els grans castells de la comarca com el de Burriac, Palafolls o Vilassar de Dalt durant els segles X i XI, però molts anys més tard, segles XV i XVI, les poblacions maresmenques van haver d’aixecar torres i muralles per protegir-se dels atacs marítims de pirates, corsaris i de la marina turca,

Extret de la revista El Tot Mataró i Maresme publiquen informació sobre castells, cases fortes i torres del Maresme

Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Març 2023

Palafolls 2023

 

El castell de Palafolls es troba situat en una  modesta altitud de 154 metres, a prop de la ribera dreta de la Tordera i entre les viles de Tordera al nord i Palafolls al sud. Es troba emplaçat en una serra orientada de nord-oest a sud-oest, gairebé paral·lela a la Tordera, la qual esdevé un dels darrers contraforts dels vessants més orientals del massís del Montnegre–Corredor. Tot i l’esmentada poca altitud, des de la seva situació es controlava molt bé el curs d’aquest riu i els camins que enllaçaven les terres gironines amb les barcelonines. 
No hi ha documentació sobre els orígens del castell si bé no es probable que la seva construcció fou anterior a Al-Mansur (985). Un segle després ja tenim notícies de la seva existència com a possessió de la família dels Umbert del Montseny junt amb els altres castells de Montpalau (Pineda de Mar), de Montclús i de Lloret. Els descendents d’un dels seus propietaris, Bernat Gausfred, adoptaren definitivament el cognom Palafolls. D’aquestes centúries hi ha poques dades sobre aquest castell, i les úniques informacions fan referència a alguns dels seus castlans. L’any 1171 Bernat de Palafolls cedí al capítol gironí el castell de Lloret, i l’any 1229 Guillem de Palafolls apareix com a company de Guillem de Montcada en la famosa expedició a l’illa de Mallorca.

L’edifici senyorial del castell data del segle XIII i un segle després tingué lloc l’ampliació del recinte, si bé en aquest mateix segle XIV Guillem de Palafolls traspassà el castell i la seva jurisdicció al comte Pere el Cerimoniós mitjançant venda acabant així el domini del llinatge sobre aquest territori. Poc temps després (1381) el rei vengué per 21.000 lliures barceloneses el castell de Palafolls a Bernadí (Bernat IV) de Cabrera entrant així a l’òrbita dels Cabrera. Bernat IV i el seu fill Bernat Joan tingueren una gran protagonisme en fets guerrers tant a Sicília com en afers interns catalans, essent reconeguda la vàlua d’ambdós pels reis Martí l’Humà i Joan II (segle XV).
Posteriorment el castell va anar caient en l’abandonament i passà a formar part de les possessions dels Medinaceli per matrimoni entre la vescomtessa de Cabrera i l’hereu del ducat de Medinaceli (1722). 

L’emplaçament, amb els acusats desnivells de la muntanya, determina aquesta irregularitat, amb un desequilibri manifest en les masses de construcció, ja que les més fortes i destacades han d’agrupar-se al cim que s’alça a l’extrem meridional de la muntanya, mentre el recinte exterior es prolonga fins al nord per cobrir tota la longitud de l’allargat planell. Així resulta en conjunt una planta aproximadament rectangular (amb molts accidents en el seu perímetre), dins de la qual s’acumulen els edificis residencials a la meitat meridional i més enlairada. Pel que fa a la defensa exterior, el terreny és bastant abrupte i en aquesta condició natural s’assenta tot el sistema de fortificació, que s’adapta a la configuració del terreny. El costat més escarpat és l’oriental sobre el qual es repenja la torre de l’homenatge amb el nucli residencial entorn seu. També té una inclinació molt pronunciada el terreny a la part occidental, a la qual mira la façana del castell. Els costats estrets del rectangle resultarien els més
vulnerables, i per això es van fortificar d’una manera especial.
Cal assenyalar l’existència de la torre com a important línia de defensa. De segur que estava destinada a albergar un cos de guarida en aquest lloc tan apartat del gros de la fortalesa i que a més era potser el més fàcilment expugnable. La torre té planta rectangular, oberta de dalt a baix cap a l’interior del recinte. Està dividida en dos pisos coberts amb voltes de canó apuntades. La seva estructura no pot ser anterior al segle XIII i encara serà d’època molt avançada dins aquesta centúria. És de carreus, però toscos i desiguals.

Dels Medinaceli, el castell finalment passà a dependre de l’Estat. Les restes actualment conservades del castell de Palafolls són el resultat d’un conjunt de reformes i ampliacions al voltant d’una construcció primitiva, esglaonades al llarg d’un període que va del final del segle X o principi del segle XI. 

Ja en el segle XXI, entre  els anys 2016 i 2019, s'han fet uns treballs de consolidació i d'adequació per a poder ser visitat lliurament per la ciutadania.  Del  seu manteniment actual se'n fa càrrec del municipi.

La informació sobre l’edifici ha estat extreta de la web  http://es.geocities.com/castell_de_palafolls
Cal tenir present que existeix actualment l’entitat «Amics del Castell de Palafolls», estructurada al novembre de 1966.

Informació en PDF : castell de Palafolls

Fotografies 2023: castell de Palafolls

Pratdip

El castell de Pratdip és un edifici de Pratdip (Baix Camp) declarat bé cultural d'interès nacional. Des del cim del poble, hom aconsegueix el castellot per una rampa que aboca a la gran volta gòtica, que li feia de portal.

En l'organització del poble medieval de Pratdip segurament tingué molta importància el castell, les restes del qual són encimbellades dalt d'una roca a l'extrem meridional de la població. L'espai del castell està perfectament delimitat per l'accident geogràfic que suposa la gran roca sobre la què es suporta. El poble s'organitzà, però i sobretot, en relació amb l'església i restà tancat rere uns portals. Actualment, del castell no en resta gairebé res, tret d'unes quantes estructures verticals consolidades que, dalt del turó, delimiten un espai però no conserva cap espai cobert; foren fetes en una època molt tardana. En canvi, en relació amb el poble, en època medieval, es feren almenys dues torres, una al portal anomenat del Capet i l’altra, més interior, al costat del carrer del Castell.

No es tenen gaires referències antigues del castell, malgrat que, evidentment, formava conjunt amb la vila fortificada. Segons Del Arco, la fundació de Pratdip data dels temps de la restauració cristiana. Consta positivament que Pratdip, a uns 225m d'alçada, al peu del Montredon i de la serra de Llaberia, va pertànyer a la baronia d'Entença - capital Falset; per raó d'aquesta circumstància, el senyor d'aquest castell fou el comte de Prades i, en la mateixa línia possessòria, el duc de Cardona (segle XV). Per vincles successoris, el comtat de Prades i la baronia d'Entença passaren el 1663 als ducs de Medinaceli que foren els darrers senyors del castell i la vila de Pratdip. En extingir-se els senyorius jurisdiccionals (1837) Pratdip seguia essent propietat del duc de Cardona i també duc de Medinacelli. 

El castell fou utilitzat durant les guerres carlines (1833-1876) com a fortí, amb un destacament permanent. Als anys 60 del segle XX es va construir un dipòsit d'aigua dalt del castell que servia per abastament d'aigua al poble.

Durant l'any 2012 es va enderrocar l'estructura del dipòsit i es va realitzar una excavació arqueològica que va descobrir algunes restes dels murs del castell original. 

Referència Viquipèdia.: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Pratdip

MURALLA MEDIEVAL. Es conserven algunes restes dins de les cases. També la Torre Portal de cal Capet i la Torre de Ca la Torre, totes dues properes a l'Església de Sant Maria, que van conformar la vila closa.

TORRE DE DEFENSA I PORTAL DE CAL CAPET Es una torre de defensa quadrada, la torre del portal del Capet té una gran porta a la cara exterior, acabada amb un arc de mig punt; en aquesta façana també hi ha dues finestres i un matacà. A la cara interior de la torre, que donava al poble, hi ha una arcada i dues portetes laterals elevades, acabades amb un arc també de mig punt i un matacà. Els murs són de maçoneria i els caires són fets amb carreus més treballats. Té una alçada de 16 metres. Es va utilitzar en un temps com a presó. En principi l’hem de datar cap als segles XIII o XIV. L’any 1985 fou declarada Bé Cultural d’Interès Nacional.

Referència: Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya.

TORRE DE DEFENSA CA LA TORRE al carrer del Castell, Formava part del recinte emmurallat aquesta torre de defensa de planta quadrada, molt ben conservada. És feta de maçoneria i carreus a les cantonades. Encara conserva quelcom del coronament de merlets, fet que li confereix un aspecte més defensiu i mostra, així mateix diversos matacans. Té una alçada de 14,65 metres. Datada entre els segles XIII o XIV. L’any 1985 fou declarada Bé Cultural d’Interès Nacional.

Referència: Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya.

Informació del castell en PDF: Pratdip

fotos : Castell de Pratdip

Calafell_ revisitat

Nom del castell: Calafell

Data de construcció: X

Municipi: Calafell

Comarca: Baix Penedès

Altitud: 65 m

Coordenades: E 379967 N 4562123 (UTM31N - ETRS89)

Com arribar-hi: es troba situat al bellmig i al punt mes alt del poble.

El castell de Calafell (o Castell de la SantaCreu) està situat ben a prop de la línia costanera damunt d’un turó arran del qualse situà la població. La seva ubicació, allunyada de posicions encimbellades demostra claramentque va esdevenir un pas endavant, sobre terreny segur, per a la progressiva conquesta de les terres tarragonines en poder dels musulmans.

La primera vegada que surt esmentat el topònim Calafell és l’any 999 amb la forma «Calaphel» en referència a la venda d’unes terres situades al comtat de Barcelona i en el terme del castell d’Olèrdola, feta pels comtes Ramon Borrell i Ermessendis. Calafell és un mot compost (Calaf + ell) tal com ho demostra el document d’escriptura de venda del Castell Vell de la Marca (1023) en el qual consten com a castells limítrofs el de «Calaph» junt amb el de «Bagnariis» (Banyeres). Uns anys després (1037), en un document de concòrdia entre l’abat de Sant Cugat i Bernat Odger (de Castellet) sobre els termes de Santa Oliva, Calders i Castellet, després de la torre de Bellveí, consta el «kastrum que dicunt Kalafell».

En la nostra nova visita d'enguany, em pogut veure que s'han fet feines de musealitzacio del castell, s'han dotat d'un video introductori, d'un recorregut de visita amb panells, un fulletó i de diversos enginys, cuirasses, cascs i diferents tipus d'armes de varies èpoques, que acompanyats per una detallada i documentada exposició del guia, ens han permés gaudir de la visita al llarg de quasi dues hores. 

Molt recomanable i quasi imprescindible fer la visita guiada.

Podeu consultar tota la informació del castell en PDF: Calafell 

Veure les fotos de 2007 i 2022: Castell de Calafell

Sant Llorenç

Nom del castell: Sant Llorenç
Data de construcció: IX-XI
Municipi: Sant Julià de Vilatorta
Comarca: Osona
Altitud: 817 m
Coordenades: 446834.4,4641486.6 UTM31N - ETRS89

Com arribar-hi: està situat a l’est de Sant Julià de Vilatorta, a la carena que uneix el coll de Romegats amb els cingles de Vilanova de Sau, i s’hi accedeix a través d’una pista que surt de la carretera N-141d que va de Folgueroles a Vilanova de Sau, just en sortir del túnel de la Mina.

El Castell de Sant Llorenç és un castell del municipi de Sant Julià de Vilatorta (Osona) declarada bé cultural d’interès nacional. Queden restes de fortificació al monestir i la base d’una torre quadrada al cim de la muntanya. Fou castell termenat, després monestir. Documentat el 884. A inicis del segle XI fou suplantat pel castell de Meda i aviat es convertí en residència de canonges agustinians. El castell de Sant Llorenç estenia el seu terme inicial pels termes municipals de Sant Julià de Vilatorta, Folgueroles, Sant Sadurní d’Osormort, Espinelves i Calldetenes.

Les primeres notícies d’aquest castell es remunten al principi de la repoblació del comtat d’Osona, ja que és l’any 881 quan Ansebert i la seva muller Emoïga, juntament amb Ranemir i la seva muller Númia, vengueren a Todulf i a la seva muller Traselinda dos camps, situats al comtat d’Osona, al terme del castell de Sant Llorenç.

Els senyors eminents del terme del castell foren els comtes de Barcelona, que tingueren propietats en el terme concedides pel rei Carles el Ximple, com la que l’any 926 vengué la comtessa Garsenda, vídua del comte Guifré Borrell, a Mirable, composta d’una terra situada a la vila de Folgueroles, que li havia pervingut pel precepte que el rei Carles havia fet a Guifré Borrell. Els drets comtals, però, foren venuts abans de finalitzar el segle X; així desaparegueren els vincles feudals entre els comtes de Barcelona i el castell de Sant Llorenç. El primer feudatari conegut és Ansulf de la família Gurb-Queralt, el qual l’any 956 féu una compra de béns, situats al castell de Sant Llorenç, i el 956 ho feia amb terres i molins situats al mateix terme, a la parròquia de Sant Sadurní d’Osormort; en tots dos casos Ansulf és anomenat vicari. Aquest castell passà a un fill segon d’Ansulf, anomenat Bonfill, levita, el qual l’any 992 comprà al comte Ramon Borrell la roca anomenada Meda juntament amb Sant Llorenç amb el seu feu, pel preu de tres-cents sous. 

Aquest castell passà a la canònica de Vic, ja que en el testament sagramental del dit Bonfill, levita, jurat el 1007, una de les disposicions que hi deixava era la de donar el castell de Meda, que havia comprat al comte Ramon Borrell, a Sant Pere de Vic. En aquest procés, que va des de les primeres notícies a la donació de la canònica vigatana, hem vist com el castell de Sant Llorenç, de figurar com a cap del terme, passava a ésser suplantat pel castell de Meda, el qual apareix per primera vegada en la compra del 992 en un mateix nivell, per predominar totalment en la donació del 1007. Aquest canvi no és un canvi de nom d’un mateix castell, sinó, com consta en la venda del comte Ramon Borrell, la substitució d’un castell per un altre en la defensa del territori. Així, el castell de Sant Llorenç perdé la seva antiga importància i r està inclòs en el terme de Planeses com a propietat de la família Vilagelans. Aquesta, juntament amb la família Meda, intentaren fundar, a la segona meitat del segle XI, un monestir benedictí dedicat a Sant Llorenç. Si bé, la iniciativa no reeixí fins al segon quart del segle XII amb l’erecció de la canònica de Sant Llorenç del Munt, que s’establí al mateix lloc, una part del castell es convertí en residència dels canonges, mentre la resta es conservava com a casal o domus, situada dins el terme del castell de Meda, el domini superior del qual pertanyia a la família Gurb-Queralt, senyors del castell de Meda pels bisbes de Vic.

Un membre d’aquesta família, Berenguer IV de Queralt, l’any 1247 hagué de reconèixer que les fortaleses que es trobaven en el terme del castell de Meda, les tenia en feu del bisbe i no en propi alou, com pretenia. Entre les fortaleses esmentades en el plet figura la de Sant Llorenç. Al cap de pocs anys, el 1253, aquest Berenguer IV de Queralt cedí el castell de Meda al seu fill Galceran de Queralt, el qual, al cap de dos dies, el donava a la canònica vigatana, a la qual havia entrat com a canonge.

Ja no es tornen a tenir notícies del castell o força de Sant Llorenç, no coneixem res dels seus possibles castlans ni de les vicissituds del seu edifici que hagin deixat empremta en la documentació. El castell i priorat canonical se situarien en una zona encinglada, al vessant oest d’un turó, al límit nord-est del terme. El castell es documenta al segle IX, si bé perd la seva funcionalitat administrativa i defensiva del territori a inicis del segle XI. En fundar en el mateix lloc el monestir benedictí dedicat a Sant Llorenç (fundació iniciada el segle XI però no reeixida fins al segon quart del segle XII), una part del castell passarà a dependències monacals i l’altra es mantindrà com a domus. Possiblement el monestir aprofitaria murs i estructures del castell, tant pel que fa a zona residencial, com els seus elements defensius.

D’aquesta manera, formen part del castell i les estructures defensives de la canònica, les muralles, torres i altres estructures defensives. El conjunt va ser reconstruït al segle XX. Aquesta nova construcció podria aprofitar a assentar-se al damunt de les restes del castell i el monestir. La resta de murs i estructures se situarien al subsòl, juntament amb les restes de l’evolució i ús de tot el conjunt.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Sant_Lloren%C3%A7

Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Novembre 2019

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Sant Llorenç

+ imatges : Sant Llorenç

Torre del Baró

Nom del castell: Torre del Baró

Data de construcció: s. XI  
Municipi: Viladecans
Comarca: Baix Llobregat
Altitud: 12 m
Coordenades: E 2.020361 N 41.316211 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: La Torre del Baró es troba dins el nucli urbà de Viladecans, just a la plaça de l’Ajuntament, entre els carrers Dr. Ros, Àngel Guimerà i la carretera de Sant Climent. 
Antiga torre que presidia la quadra de Viladecans, formada dins el primitiu terme d’Eramprunyà. El lloc de Viladecans és conegut des del segle XI, quan consta que era de domini comtal. El 1148, per sufragar les despeses ocasionades per la conquesta de Tortosa, Ramon Berenguer IV va hipotecar la senyoria de Viladecans al bisbe de Barcelona Guillem de Torroja, tot i que retornà més tard al domini reial.

L’any 1265 el rei Jaume I va concedir el terme de Viladecans a Guillem Burgués. Aquesta família va mantenir la jurisdicció del terme al segle següent —tot i els conflictes termenals haguts amb els March, senyors d’Eramprunyà, el 1324— ja que segons els fogatges de 1365-70 eren senyors de Viladecans els hereus de Francesc Burgués. A partir de mitjan segle XVI la quadra de Viladecans va pertànyer als Agullana, als Fiveller, i més tard, des del 1625, als barons de Sant Vicenç, als Torrelles i als marquesos de la Manresana. La casa fou habitada fins que els anys setanta esdevingué propietat municipal. Des d’aleshores patí un estat de semiabandó que va fer que l’estructura perdés la consolidació que la mantingué durant tants segles. 

Aquesta casa senyorial havia estat un enclau de la línia defensiva del marge sud del Llobregat. Posteriorment, es transformà en mansió. La primera construcció (dues torres, planta baixa i pis) data del segle XV. S’hi realitzà una excavació per recollir dades de cara a la seva restauració. S’ha descobert que el pati original fou recobert cap al segle XVIII. En el reompliment s’ha trobat fins i tot alguna resta de sigil•lada africana A i comuna romana. En el moment de fer el nou pati es construeix un altre pis. Els fonaments de la façana apareixien 1,90 m per sota del nivell de terra actual. Són de morter i pedres amb una banqueta de 10 cm, fets sobre graves. La paret era de llicorella a manera de sòcol fins als fonaments, segurament d’obra vista.

Actualment, està formada per dos cossos ben diferenciats: la Torre o edifici principal, que correspon a la construcció antiga, i un cos annex adossat a la façana nord. L’edifici principal és un prisma de planta quadrangular format per quatre ales de tres plantes d’alçada que s’organitzen al voltant d’un pati interior. A les cantonades sud-est i sud-oest es diferencien dos cossos que tenen l’aspecte de torres angulars coronades amb merlets. L’edifici annex és un cos prismàtic, massís, cobert per una claraboia. Les façanes reflecteixen les diferents transformacions que ha experimentat l’edifici al llarg dels segles.

El caràcter municipal de l’edifici va ser determinant perquè les institucions comencessin el procés de consolidació i restauració. Entre el 1980 i el 1981 el Ministeri de Cultura endegà la reparació dels paraments interiors del pati, i entre el 1983 i el 1984 el Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona practicà obres de consolidació a la coberta i la façana septentrional de l’edifici. La restauració sistemàtica de la resta de l’edifici s’inicià el 1985 amb una fase d’excavació arqueològica que finalitzà el 1987, dirigida per V. Niño. Des d’aleshores es porten a terme les obres sota la direcció dels arquitectes Antoni González i Moreno-Navarro i Francesc Balañà.

Bibliografia sobre la torre:. Els castells catalans, vol. I, 1967, pàg. 485
Extret de: Enciclopèdia Catalana/Catalunya Romànica (https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-2041901.xml)
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Abril de 2022

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Torre del Baró

+imatges : Torre del Baró

Torre Roja

Nom del castell: Torre Roja

Data de construcció: s. XII

Municipi: Viladecans

Comarca: Baix Llobregat

Altitud: 22 m

Coordenades: E 2.022219 N 41.320296(Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: situada al costat del Parc de la Torre Roja del nucli urbà de Viladecans.

La Torre Roja és una fortificació medieval situada a Viladecans i que originàriament s’anomenava Torre Burguesa perquè era on es controlava la Quadra Burguesa, que era al territori sota la jurisdicció del castell d’Eramprunyà.
Deu el seu nom al color roig característic de les roques del territori de l’Eramprunyà amb les que està construïda. Aquesta fortificació tenia una doble funció: talaia i torre de defensa. La torre fortificada de planta quadrada amb quatre pisos és del segle XIII. Els pisos són coberts amb volta de canó rebaixada, amb l’eix igual al dels seus arcs. La porta principal, del mateix tipus que el d’un recinte emmurallat, és d’arc de mig punt i dovelles de pedra, amb pas cobert i arc també a l’interior. Les edificacions annexes laterals són de començament del segle XIX, fetes per l’arquitecte Francesc de Paula Nebot per encàrrec de Mercè Pratsmarsó, propietària de l’edifici a l’època.
L’edifici és documentat des del 1148. L’any 1265 la família dels Burguès, ciutadans de Barcelona, adquiriren unes possessions al municipi, a les quals integrarien la Quadra Burguesa, centrada en l’antiga torre d’aquest nom i avui anomenada Torre-roja. El 1327 es documenten dues jurisdiccions diferents a Viladecans, però dins els termes del castell d’Eramprunyà, arrel d’un litigi de límits entre Pere Marc (senyor d’Eramprunyà) d’una banda, i Francesc Burguès (senyor de Viladecans), Guillem de la Torre (del mateix lloc) i Antiga (vídua de Pere Burguès) de l’altra. Sembla que és Guillem de la Torre qui s’hauria d’identificar amb el senyor de la quadra de la Torre Roja o Torre Burguesa, com també és anomenada.

El 1562 Enric d’Agullana vengué el lloc de Viladecans i la torre Burguesa als Fiveller, que aleshores posseïen la baronia d’Eramprunyà, a la qual els llocs esmentats restaren integrats fins al 1625 que pervingueren als barons de Sant Vicenç. Al segle XVIII n’era senyor Miquel de Torrelles, que hi tenia a l’indret una casa i un fortí amb dues peces d’artilleria. 

L’edifici fou molt restaurat el primer quart del segle XX. A finals de la dècada dels 1970 fou utilitzada com a escola pública de forma provisional mentre es construïa el col·legi públic Doctor Trueta al costat. Va servir també com a seu de la Policia Nacional. L’edifici i el jardins annexes han estat rehabilitats a la dècada dels 80. Actualment presideix una plaça a la qual dona nom, i a l’interior està ubicada la seu de l’Àrea de Planificació Territorial i Promoció de l’Ajuntament de Viladecans.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_Roja_de_Viladecans
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Abril de 2022

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Torre Roja

+Imatges: Torre Roja