Ciutadella de Roses

Nom del castell: Ciutadella de Roses

Data de construcció: XVI

Municipi: Roses

Comarca: Alt Empordà

Altitud: 12 m

Coordenades: E 514049 N 4679423 (UTM31N - ETRS89)

Com arribar-hi: situat al nord-oest de Roses, sobre el far

La Ciutadella de Roses és una fortificació renaixentista situada al nord-oest de l’actual vila de Roses (Alt Empordà) i que domina la badia del mateix nom.

El nom popular de Ciutadella, però, és tècnicament incorrecte, perquè no es tracta d’una fortalesa annexa a una ciutat emmurallada, sinó de les autèntiques muralles de la vila vella de Roses, les restes de la qual es conserven al seu interior. Només a finals del segle XVIII i principis del XIX l’antiga fortificació passà a exercir, de fet, el paper de ciutadella en relació amb la nova població, que s’havia traslladat extramurs, però que mai no disposà d’una muralla de defensa. És molt més escaient, per tant, la també popular denominació de les Muralles.

Presenta una forma de pentàgon irregular d’uns 1.013 metres de diàmetre, estructurat en dos nivells defensius concèntrics. El primer nivell està format per glacis i contraguàrdies units per una contraescarpa. Passat el gran fossat que l’envolta es troba el segon nivell emmurallat, amb les arestes protegides per baluards. Els cinc baluards es coneixen amb els noms de Sant Joan i Sant Jordi a l’oest, Sant Andreu al nord, i Sant Jaume i Santa Maria a l’est, aquest últim desaparegut. Els murs que uneixen els baluards estan atalussats exteriorment, i reforçats amb contraforts i terraplens de terra, per la banda interior. Mantenen una alçada d’uns nou metres i tenen un cordó decoratiu que separa l’escarpa del parapet. Es conserven les dues portes originàries d'accés al recinte. La façana principal està orientada al sud i s’hi troba el portal de Mar, que estava defensada per una barbacana de la només queden els fonaments. Està bastida amb carreus regulars de pedra calcària, a manera d’arc triomfal. Al nord hi ha la porta de Terra, o de Camp, que estava protegida per un baluard.

A l’interior del recinte de la Ciutadella es conserva, en part, l’antic circuit emmurallat medieval de la ciutat de Roses que fou aprofitat per construir la nova ciutadella. Es tracta de les restes de muralles i torres tant del primer recinte defensiu d’època alt-medieval, com de les posteriors reformes i ampliacions del període baix-medieval. En relació al primer recinte també es conserven les restes de la basílica benedictina del monestir de Santa Maria de Roses i els elements que l’acompanyen.

El monestir de Roses ja tingué una primitiva fortificació i la població que sorgí al seu voltant fou murallada a principis del segle XV, clar exponent de la creixent importància que adquirí i de les apetències que, en conseqüència, despertava. El lloc esdevingué, en el segle XVI, una base estratègica maritimo-terrestre de primer ordre per a la Monarquia Hispànica, pròxima a la frontera del Rosselló (del sistema defensiu de la qual formà part) i a les possessions dels Àustries al nord d’Itàlia. Per això, el 1543 Carles I manà, durant una visita a la localitat, la fortificació de l’indret amb les tècniques llavors més modernes, per protegir-lo dels atacs dels pirates barbarescos i dels francesos.

A partir de 1544, amb un projecte del capità Luis Pizaño, fou construït el castell de la Trinitat, que havia de protegir la badia per l’est i el flanc oriental de la vila. El 1552 s’inicià la construcció de les potents muralles abaluardades que havien d’envoltar la població, segons projecte de l’enginyer militar Giovanni Battista Calvi un cop abandona el primer projecte de Luís de Pizaño, que proposava una fortalesa de majors dimensions.

La construcció d’aquesta gran obra de fortificació implicà el pas de Roses del domini dels comtes d’Empúries al domini reial, si no jurídicament si de forma tàcita. El sistema defensiu del golf de Roses es completava amb les torres artillades del cap Norfeu, Montgó i l’Escala. Durant els segles XVII i XVIII, espanyols i francesos (en breus períodes d’ocupació) ampliaren i modernitzaren les defenses de la “Ciutadella”.

Sobretot a aquests darrers, i especialment al seu servei d’intel·ligència militar, es deu el bon nombre de plànols i gravats d’aquest sistema defensiu que es conserva. En la Guerra dels Segadors, la guarnició de Roses es mantingué inicialment fidel a Felip IV, però la plaça fou ocupada pels francesos el 1645, després d’un curt setge, fins que el Tractat dels Pirineus la retornà als Habsburg. Durant la Guerra dels Nou Anys, un altre setge francès acabà posant Roses a les mans de l’exèrcit de Lluís XIV de França des de 1693 fins al Tractat de Ryswick de 1697.

Durant la Guerra de Successió (1702-1715), Roses va ser l’única plaça forta de Catalunya que mai va donar l’obediència al pretendent Carles arxiduc d'Austria (Carles III d'Aragó). Al llarg de la disputa, la vila empordanesa sempre va comptar amb una guarnició borbònica que oscil·là entre els 500 i el 1.000 efectius. A més, la seva proximitat amb els ports del Rosselló, sobretot amb Portvendres i Cotlliure, possibilitava que la plaça rebés el suport marítim francès. Mentre es va desenvolupar el conflicte, l’exèrcit de Carles III d'Aragó mai va assetjar la localitat de manera formal i la plaça només va veure perillar la seva posició durant l’atac aliat del 12 de setembre de 1712. La maniobra, iniciada al voltant de la una de la matinada, va comandar-la el general imperial Wetzel, que encapçalava un cos de dos mil cinc-cents combatents, mentre que dos mil homes més restaren en alerta als afores de la vila. El contingent de Wetzel va aconseguir penetrar fins al fossat de Roses, però la guarnició borbònica va alertar el perill i va obrir foc tot dissipant els assaltants, que van fugir en retirada. La contesa bèl·lica a l’entorn de Roses va continuar mantenint un to de baixa intensitat fins al final de la guerra.

Durant la Guerra de la Quàdruple Aliança, en 1719 aguantà el setge de James Fitz-James Stuart. La Guerra Gran significà un nou setge francès (1794-1795) i una nova ocupació fins a la Pau de Basilea de juliol de 1795. Aquest setge deixà en molt mala situació la vila i les seves defenses. En aquest moment es decidí el trasllat de la població extramurs, a l’àrea que actualment ocupa. Les defenses, en un estat decrèpit, de fet havien esdevingut tècnicament obsoletes ja feia temps i, d’altra banda, amb la modificació de la frontera el 1659 i l’esfondrament de l’imperi hispànic a Europa, havien deixat de tenir raó de ser. Amb tot i això, l’exèrcit napoleònic trobà encara, durant la Guerra del Francès, una guarnició a la “ciutadella” disposada a resistir i que va haver de fer front a un últim setge (1808), que acabà deixant Roses en mans dels francesos fins a 1814. El comandament francès decidí, després d’un cop de mà fracassat de la guerrilla el febrer de 1813, la inutilització de les fortificacions, que foren volades intencionadament, tant el castell de la Trinitat com les muralles de la vila vella en alguns punts.

Finalment, el nom pel qual és conegut el monument en l’actualitat (Ciutadella) fa alguns anys que ha esdevingut el terme més habitual per anomenar-lo, i ha desplaçat el més popular de Muralles. Com ha demostrat l’historiador Pablo de la Fuente, Ciutadella és un nom relativament recent, els orígens del qual cal cercar-los en la documentació francesa de finals del XVIII i principis del XIX. En concret, el terme provindria d’una total incomprensió de la història urbana de la població per part dels enginyers francesos, que en observar una fortalesa al costat d’una població li aplicaren aquest terme. De fet, no s’ha oblidar que quan es construí aquesta plaça forta (aquest en seria el terme més adequat) la població original hi quedà inclosa i no fou fins a la seva quasi total destrucció, durant la Guerra dels Segadors, que es produí el naixement del nucli habitat exterior, l’actual vila de Roses.

Aquestes muralles constitueixen un exemple, relativament ben conservat, de fortificació abaluardada d’època moderna, que en més d’una ocasió s’ha salvat in extremis de les apetències dels especuladors. La Porta de Mar ofereix un sobri i elegant conjunt de decoració renaixentista paral·lel a altres models italians. 

El conjunt de la “ciutadella” està afectat per les disposicions espanyoles de protecció del patrimoni històric de 1949 i 1961, i catalogat com a Bé Cultural d’Interès Nacional als efectes de la llei del Patrimoni Cultural català de 1993. El jaciment de Rhode, en especial, i darrerament també la vila medieval, han estat objecte de repetides campanyes arqueològiques. Malgrat aquells primers reconeixements, ni la dictadura franquista ni, inicialment, el nou règim democràtic no es van interessar per un programa seriós de recuperació. Fins a 1985 l’ajuntament de Roses no va poder adquirir el conjunt, de propietat privada en mans dels antics promotors de la urbanització que havia de fer-se sobre les Muralles. Després d’estar durant molts anys tancat, pràcticament abandonat i a mercè dels saquejadors, el recinte emmurallat i les restes arqueològiques que conté foren oberts al públic el 1991 i s’han convertit, des de 2004, en l’Espai Cultural la Ciutadella, impulsat per la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Girona i l’Ajuntament de Roses. Aquest últim gestiona el conjunt en l’actualitat, fins al 2010 ho va fer a través de la Fundació Roses Història i Natura creada el 2002. 

Recentment, el monument ha estat objecte d’una restauració gens curosa que ha emmascarat i destruït bona part dels seus elements arquitectònics, aquesta intervenció ha afectat sobretot la zona del Baluard de Sant Jaume i la muralla de Llevant.

Extret de la Viquipedia https://ca.wikipedia.org/wiki/Ciutadella_de_Roses

Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Juny 2023

Informació en PDF : Ciutadella de Roses

Fotografies : Ciutadella de Roses

Trimitat

Nom del castell: Trinitat
Data de construcció: XVI
Municipi: Roses
Comarca: Alt Empordà
Altitud: 90 m
Coordenades: E 515270 N 4677450 (UTM31N - ETRS89)

Com arribar-hi: situat a l’est del nucli urbà de Roses. El castell de la Trinitat és un edifici situat a l’est del nucli urbà del municipi de Roses (Alt Empordà). Es troba al golf de Roses, a la punta de la Poncella, sobre el far, a uns 60 metres sobre el nivell del mar. 

El topònim prové d’una ermita bastida l’any 1508, que fou destruïda, juntament amb una torre de defensa que s’alçava a la zona, quan es construí el castell. L’emperador Carles I va manar construir-lo amb anterioritat a la construcció de la Ciutadella de Roses. Les obres s’iniciaren el 2 de gener de 1544 i s’acabaren a mitjans de 1551. L’autor del projecte fou l’enginyer castellà Luís de Pizaño. És un edifici declarat Bé cultural d’interès nacional.

Es poden observar restes del castell, de planta estrellada de quatre puntes, amb els murs atalussats, batejades amb els noms de Roses, de Sant Pere de Rodes, de les Medes i de la Trinitat, segons l’orientació d’aquestes estructures. Al sector nord-oest, cal destacar l’estructura de defensa de la porta d’accés, que forma una altra punta. Aquestes puntes formen unes arestes angulars molt pronunciades, per defensar-se dels projectils enemics, i presenten les cantonades bastides amb carreus treballats i arrodonits, tots ells amb el mateix gruix. Originàriament, el castell estava estructurat en tres plataformes. El primer nivell estava destinat a la guarnició de soldats, amb les latrines, cisternes... A l’altura de la porta d’accés hi havia una plataforma on s’instal·lava l’armament, amb sortida a través d’unes troneres obertes als murs. En aquest mateix nivell s’ubicava la presó i les dependències dels comandaments. A la terrassa superior hi havia l’església i d’altres estances.

A la part nord del recinte es conserva el revellí, amb forma de punta que protegia la porta d’accés, una construcció a la que s’accedeix des de la punta per una escala i un esperó que enllaça els dos elements i que forma una espècie de passadís. Es conserven restes del paviment empedrat original, actualment refet. Per accedir a l’interior del castell hi ha tres portes. La del revellí és la més exterior. La segona porta dona a l’espai obert de la punta i és una obertura d’arc de mig punt bastit amb carreus regulars, amb els brancals restituïts en maó. Finalment, la porta principal, de les mateixes característiques que l’anterior. Tot l’interior del recinte es troba reformat i restituït amb materials com el formigó, el ferro i la fusta. 

La primera documentació gràfica sobre les fortificacions preexistents és un dibuix en tinta datat del 1543 on s’aprecia una vista panoràmica de tota la badia de Roses on apareix el topònim “la Trinitat” sobre un promontori coronat per una torre amb la llegenda “Esta es la torre que se ha de fortificar”. Així doncs identifica una torre anterior a les construccions del segle XVI. En canvi, la primera documentació escrita data del 21 de maig de 1543 on es menciona la possibilitat de “aforrar aquella torre de la montanya y hacer en ella un revellín”. 

No va ser fins a l’any 1544 que es va començar a bastir el castell per ordre de l’emperador Carles I i portada a terme per l’enginyer Pizaño. Aquest va ser rellevat en funcions per Mecer Benedito, enginyer que participa en l’obra. A finals de 1546, el virrei-marquès d’Aguilar informa a la cort que “el castillo está acabado”. Aquesta afirmació feia solament referència al castell, donat que el revellí s’acabà l’any 1551. Així i tot, l’any 1553 es tornà a actuar al cos del castell. La intervenció va ser encomanada al mestre d’obres Juan Conde Borgoñon. Consistí en l’elevació de la primera plataforma i la construcció de voltes al nivell inferior.Aquestes obres es van concloure el mateix any cap a l’estiu. Cal esmentar que es tenen notícies històriques de diferents atacs contra el fortí l’any  1654 a mans d’uns pirates, 1645 contra l’exèrcit del conde Duplesis i el 1794 durant la Gran Guerra vers el francesos. Posteriorment no és sinó fins al 1724 quan es troba documentació sobre algunes propostes d’obra a mans de l’enginyer Frome. Entre aquestes propostes cal destacar la construcció d’un petit cos de guàrdia avançat “un puente levadisso” de la porta del reducte i un “entablado del sotteraneo” per aprofitar en més mesura l’espai de voltes amb la realització d’un pis superior de fusta, cosa que suposava una millora en la capacitat logística de la fortificació. El fortí va quedar parcialment destruït per les voladures de les tropes napoleòniques el 1814. 

Aquest va estar en runes fins al 2002 quan se’n va iniciar la rehabilitació d’acord amb un projecte de l’arquitecte d’Olot Miquel Capdevila y Bassols, que menystenia totalment les restes conservades, ja que aquestes només serveixen de base a un nou edifici que poc té a veure amb l’original. El resultat d’aquesta intervenció és que ara la seva fesomia recorda més a un búnquer que no pas a una fortificació renaixentista; alhora que els materials d’enderroc extrets s’han llençat a un abocador.  L’any 2008 es van paralitzar les obres de rehabilitació però es van culminar al 2011 i avui es presenten museizats tots els espais, es pot visitar segons horari, o a hores convingudes

Extret de la Viquipedia https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_la_Trinitat  
Elena Fàbregas i Jordi Gironèss i Jordi Gironès

Informació en PDF : castell de Trinitat

Fotografies 2023: castell de Trinitat

PDF Guia de la visita: Roses Patrimoni

Torre de Valldejuli

Nom del castell: Torre de Valldejuli
Data de construcció: XVI
Municipi: Palafolls
Comarca: Maresme
Altitud: 51 m

Coordenades: E 477213 N 4611763 (UTM31N - ETRS89)

Com arribar-hi: És una casa situada a la banda ombrívola de la Serralada Litoral, al cantó oposat de Malgrat de Mar i Pineda. S’hi accedeix per un camí que surt de la carretera que uneix Sant Genís de Palafolls amb la que va cap a Girona. En direcció cap a Sant Genís de Palafolls, just abans d’arribar al restaurant Masia de Can Gibert, es troba el camí que arriba fins a Can Valldejuli.

La Torre de Valldejuli és una torre de defensa de la masia de Can Valldejuli, al municipi de Palafolls (Maresme), declarada bé cultural d’interès nacional.

És una casa restaurada i molt ben conservada, de tres cossos, baixos i pis. Portal rodó adovellat i tres finestres gòtiques. Les façanes són de construcció de pedra aparellada vista anteriorment a la restauració, la paret de migjorn era de tàpia. 

Separada de la casa, té la torre cilíndrica amb un pontet de comunicació de construcció moderna. D’aquesta torre es conserven els arquets del matacà del volt, sense mur de protecció. És de tres pisos als quals també s’hi accedeix per una porta a la planta i fins fa poc hi havia el bestiar i l’aviram. A la façana nord, on hi ha ara un porxo de recent construcció, es trobava una capelleta mig destruïda on hi havia una Mare de Déu. La capella fou destruïda i la imatge encara es conserva a la masia.

Extret de la Viquipedia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_de_Valldejuli Castells, cases fortes i torres del Maresme

Si hom recorre el Maresme des de Montgat fins a Palafolls, comprovarà que encara avui dia es conserven un munt de fortificacions medievals al llarg de tota la comarca. Des del segle X fins al segle XVI es van construir tot un seguit de castells i torres de vigilància per alertar i protegir els maresmencs dels perills que venien per terra i mar. Primer fou el temor a les ràtzies sarraïnes el que va fer aixecar els grans castells de la comarca com el de Burriac, Palafolls o Vilassar de Dalt durant els segles X i XI, però molts anys més tard, segles XV i XVI, les poblacions maresmenques van haver d’aixecar torres i muralles per protegir-se dels atacs marítims de pirates, corsaris i de la marina turca,

Extret de la revista El Tot Mataró i Maresme publiquen informació sobre castells, cases fortes i torres del Maresme

Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Març 2023

+ informació en PDF: Torre de Vslldejuli

Palafolls 2023

 

El castell de Palafolls es troba situat en una  modesta altitud de 154 metres, a prop de la ribera dreta de la Tordera i entre les viles de Tordera al nord i Palafolls al sud. Es troba emplaçat en una serra orientada de nord-oest a sud-oest, gairebé paral·lela a la Tordera, la qual esdevé un dels darrers contraforts dels vessants més orientals del massís del Montnegre–Corredor. Tot i l’esmentada poca altitud, des de la seva situació es controlava molt bé el curs d’aquest riu i els camins que enllaçaven les terres gironines amb les barcelonines. 
No hi ha documentació sobre els orígens del castell si bé no es probable que la seva construcció fou anterior a Al-Mansur (985). Un segle després ja tenim notícies de la seva existència com a possessió de la família dels Umbert del Montseny junt amb els altres castells de Montpalau (Pineda de Mar), de Montclús i de Lloret. Els descendents d’un dels seus propietaris, Bernat Gausfred, adoptaren definitivament el cognom Palafolls. D’aquestes centúries hi ha poques dades sobre aquest castell, i les úniques informacions fan referència a alguns dels seus castlans. L’any 1171 Bernat de Palafolls cedí al capítol gironí el castell de Lloret, i l’any 1229 Guillem de Palafolls apareix com a company de Guillem de Montcada en la famosa expedició a l’illa de Mallorca.

L’edifici senyorial del castell data del segle XIII i un segle després tingué lloc l’ampliació del recinte, si bé en aquest mateix segle XIV Guillem de Palafolls traspassà el castell i la seva jurisdicció al comte Pere el Cerimoniós mitjançant venda acabant així el domini del llinatge sobre aquest territori. Poc temps després (1381) el rei vengué per 21.000 lliures barceloneses el castell de Palafolls a Bernadí (Bernat IV) de Cabrera entrant així a l’òrbita dels Cabrera. Bernat IV i el seu fill Bernat Joan tingueren una gran protagonisme en fets guerrers tant a Sicília com en afers interns catalans, essent reconeguda la vàlua d’ambdós pels reis Martí l’Humà i Joan II (segle XV).
Posteriorment el castell va anar caient en l’abandonament i passà a formar part de les possessions dels Medinaceli per matrimoni entre la vescomtessa de Cabrera i l’hereu del ducat de Medinaceli (1722). 

L’emplaçament, amb els acusats desnivells de la muntanya, determina aquesta irregularitat, amb un desequilibri manifest en les masses de construcció, ja que les més fortes i destacades han d’agrupar-se al cim que s’alça a l’extrem meridional de la muntanya, mentre el recinte exterior es prolonga fins al nord per cobrir tota la longitud de l’allargat planell. Així resulta en conjunt una planta aproximadament rectangular (amb molts accidents en el seu perímetre), dins de la qual s’acumulen els edificis residencials a la meitat meridional i més enlairada. Pel que fa a la defensa exterior, el terreny és bastant abrupte i en aquesta condició natural s’assenta tot el sistema de fortificació, que s’adapta a la configuració del terreny. El costat més escarpat és l’oriental sobre el qual es repenja la torre de l’homenatge amb el nucli residencial entorn seu. També té una inclinació molt pronunciada el terreny a la part occidental, a la qual mira la façana del castell. Els costats estrets del rectangle resultarien els més
vulnerables, i per això es van fortificar d’una manera especial.
Cal assenyalar l’existència de la torre com a important línia de defensa. De segur que estava destinada a albergar un cos de guarida en aquest lloc tan apartat del gros de la fortalesa i que a més era potser el més fàcilment expugnable. La torre té planta rectangular, oberta de dalt a baix cap a l’interior del recinte. Està dividida en dos pisos coberts amb voltes de canó apuntades. La seva estructura no pot ser anterior al segle XIII i encara serà d’època molt avançada dins aquesta centúria. És de carreus, però toscos i desiguals.

Dels Medinaceli, el castell finalment passà a dependre de l’Estat. Les restes actualment conservades del castell de Palafolls són el resultat d’un conjunt de reformes i ampliacions al voltant d’una construcció primitiva, esglaonades al llarg d’un període que va del final del segle X o principi del segle XI. 

Ja en el segle XXI, entre  els anys 2016 i 2019, s'han fet uns treballs de consolidació i d'adequació per a poder ser visitat lliurament per la ciutadania.  Del  seu manteniment actual se'n fa càrrec del municipi.

La informació sobre l’edifici ha estat extreta de la web  http://es.geocities.com/castell_de_palafolls
Cal tenir present que existeix actualment l’entitat «Amics del Castell de Palafolls», estructurada al novembre de 1966.

Informació en PDF : castell de Palafolls

Fotografies 2023: castell de Palafolls

Pratdip

El castell de Pratdip és un edifici de Pratdip (Baix Camp) declarat bé cultural d'interès nacional. Des del cim del poble, hom aconsegueix el castellot per una rampa que aboca a la gran volta gòtica, que li feia de portal.

En l'organització del poble medieval de Pratdip segurament tingué molta importància el castell, les restes del qual són encimbellades dalt d'una roca a l'extrem meridional de la població. L'espai del castell està perfectament delimitat per l'accident geogràfic que suposa la gran roca sobre la què es suporta. El poble s'organitzà, però i sobretot, en relació amb l'església i restà tancat rere uns portals. Actualment, del castell no en resta gairebé res, tret d'unes quantes estructures verticals consolidades que, dalt del turó, delimiten un espai però no conserva cap espai cobert; foren fetes en una època molt tardana. En canvi, en relació amb el poble, en època medieval, es feren almenys dues torres, una al portal anomenat del Capet i l’altra, més interior, al costat del carrer del Castell.

No es tenen gaires referències antigues del castell, malgrat que, evidentment, formava conjunt amb la vila fortificada. Segons Del Arco, la fundació de Pratdip data dels temps de la restauració cristiana. Consta positivament que Pratdip, a uns 225m d'alçada, al peu del Montredon i de la serra de Llaberia, va pertànyer a la baronia d'Entença - capital Falset; per raó d'aquesta circumstància, el senyor d'aquest castell fou el comte de Prades i, en la mateixa línia possessòria, el duc de Cardona (segle XV). Per vincles successoris, el comtat de Prades i la baronia d'Entença passaren el 1663 als ducs de Medinaceli que foren els darrers senyors del castell i la vila de Pratdip. En extingir-se els senyorius jurisdiccionals (1837) Pratdip seguia essent propietat del duc de Cardona i també duc de Medinacelli. 

El castell fou utilitzat durant les guerres carlines (1833-1876) com a fortí, amb un destacament permanent. Als anys 60 del segle XX es va construir un dipòsit d'aigua dalt del castell que servia per abastament d'aigua al poble.

Durant l'any 2012 es va enderrocar l'estructura del dipòsit i es va realitzar una excavació arqueològica que va descobrir algunes restes dels murs del castell original. 

Referència Viquipèdia.: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Pratdip

MURALLA MEDIEVAL. Es conserven algunes restes dins de les cases. També la Torre Portal de cal Capet i la Torre de Ca la Torre, totes dues properes a l'Església de Sant Maria, que van conformar la vila closa.

TORRE DE DEFENSA I PORTAL DE CAL CAPET Es una torre de defensa quadrada, la torre del portal del Capet té una gran porta a la cara exterior, acabada amb un arc de mig punt; en aquesta façana també hi ha dues finestres i un matacà. A la cara interior de la torre, que donava al poble, hi ha una arcada i dues portetes laterals elevades, acabades amb un arc també de mig punt i un matacà. Els murs són de maçoneria i els caires són fets amb carreus més treballats. Té una alçada de 16 metres. Es va utilitzar en un temps com a presó. En principi l’hem de datar cap als segles XIII o XIV. L’any 1985 fou declarada Bé Cultural d’Interès Nacional.

Referència: Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya.

TORRE DE DEFENSA CA LA TORRE al carrer del Castell, Formava part del recinte emmurallat aquesta torre de defensa de planta quadrada, molt ben conservada. És feta de maçoneria i carreus a les cantonades. Encara conserva quelcom del coronament de merlets, fet que li confereix un aspecte més defensiu i mostra, així mateix diversos matacans. Té una alçada de 14,65 metres. Datada entre els segles XIII o XIV. L’any 1985 fou declarada Bé Cultural d’Interès Nacional.

Referència: Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya.

Informació del castell en PDF: Pratdip

fotos : Castell de Pratdip

Calafell_ revisitat

Nom del castell: Calafell

Data de construcció: X

Municipi: Calafell

Comarca: Baix Penedès

Altitud: 65 m

Coordenades: E 379967 N 4562123 (UTM31N - ETRS89)

Com arribar-hi: es troba situat al bellmig i al punt mes alt del poble.

El castell de Calafell (o Castell de la SantaCreu) està situat ben a prop de la línia costanera damunt d’un turó arran del qualse situà la població. La seva ubicació, allunyada de posicions encimbellades demostra claramentque va esdevenir un pas endavant, sobre terreny segur, per a la progressiva conquesta de les terres tarragonines en poder dels musulmans.

La primera vegada que surt esmentat el topònim Calafell és l’any 999 amb la forma «Calaphel» en referència a la venda d’unes terres situades al comtat de Barcelona i en el terme del castell d’Olèrdola, feta pels comtes Ramon Borrell i Ermessendis. Calafell és un mot compost (Calaf + ell) tal com ho demostra el document d’escriptura de venda del Castell Vell de la Marca (1023) en el qual consten com a castells limítrofs el de «Calaph» junt amb el de «Bagnariis» (Banyeres). Uns anys després (1037), en un document de concòrdia entre l’abat de Sant Cugat i Bernat Odger (de Castellet) sobre els termes de Santa Oliva, Calders i Castellet, després de la torre de Bellveí, consta el «kastrum que dicunt Kalafell».

En la nostra nova visita d'enguany, em pogut veure que s'han fet feines de musealitzacio del castell, s'han dotat d'un video introductori, d'un recorregut de visita amb panells, un fulletó i de diversos enginys, cuirasses, cascs i diferents tipus d'armes de varies èpoques, que acompanyats per una detallada i documentada exposició del guia, ens han permés gaudir de la visita al llarg de quasi dues hores. 

Molt recomanable i quasi imprescindible fer la visita guiada.

Podeu consultar tota la informació del castell en PDF: Calafell 

Veure les fotos de 2007 i 2022: Castell de Calafell

Sant Llorenç

Nom del castell: Sant Llorenç
Data de construcció: IX-XI
Municipi: Sant Julià de Vilatorta
Comarca: Osona
Altitud: 817 m
Coordenades: 446834.4,4641486.6 UTM31N - ETRS89

Com arribar-hi: està situat a l’est de Sant Julià de Vilatorta, a la carena que uneix el coll de Romegats amb els cingles de Vilanova de Sau, i s’hi accedeix a través d’una pista que surt de la carretera N-141d que va de Folgueroles a Vilanova de Sau, just en sortir del túnel de la Mina.

El Castell de Sant Llorenç és un castell del municipi de Sant Julià de Vilatorta (Osona) declarada bé cultural d’interès nacional. Queden restes de fortificació al monestir i la base d’una torre quadrada al cim de la muntanya. Fou castell termenat, després monestir. Documentat el 884. A inicis del segle XI fou suplantat pel castell de Meda i aviat es convertí en residència de canonges agustinians. El castell de Sant Llorenç estenia el seu terme inicial pels termes municipals de Sant Julià de Vilatorta, Folgueroles, Sant Sadurní d’Osormort, Espinelves i Calldetenes.

Les primeres notícies d’aquest castell es remunten al principi de la repoblació del comtat d’Osona, ja que és l’any 881 quan Ansebert i la seva muller Emoïga, juntament amb Ranemir i la seva muller Númia, vengueren a Todulf i a la seva muller Traselinda dos camps, situats al comtat d’Osona, al terme del castell de Sant Llorenç.

Els senyors eminents del terme del castell foren els comtes de Barcelona, que tingueren propietats en el terme concedides pel rei Carles el Ximple, com la que l’any 926 vengué la comtessa Garsenda, vídua del comte Guifré Borrell, a Mirable, composta d’una terra situada a la vila de Folgueroles, que li havia pervingut pel precepte que el rei Carles havia fet a Guifré Borrell. Els drets comtals, però, foren venuts abans de finalitzar el segle X; així desaparegueren els vincles feudals entre els comtes de Barcelona i el castell de Sant Llorenç. El primer feudatari conegut és Ansulf de la família Gurb-Queralt, el qual l’any 956 féu una compra de béns, situats al castell de Sant Llorenç, i el 956 ho feia amb terres i molins situats al mateix terme, a la parròquia de Sant Sadurní d’Osormort; en tots dos casos Ansulf és anomenat vicari. Aquest castell passà a un fill segon d’Ansulf, anomenat Bonfill, levita, el qual l’any 992 comprà al comte Ramon Borrell la roca anomenada Meda juntament amb Sant Llorenç amb el seu feu, pel preu de tres-cents sous. 

Aquest castell passà a la canònica de Vic, ja que en el testament sagramental del dit Bonfill, levita, jurat el 1007, una de les disposicions que hi deixava era la de donar el castell de Meda, que havia comprat al comte Ramon Borrell, a Sant Pere de Vic. En aquest procés, que va des de les primeres notícies a la donació de la canònica vigatana, hem vist com el castell de Sant Llorenç, de figurar com a cap del terme, passava a ésser suplantat pel castell de Meda, el qual apareix per primera vegada en la compra del 992 en un mateix nivell, per predominar totalment en la donació del 1007. Aquest canvi no és un canvi de nom d’un mateix castell, sinó, com consta en la venda del comte Ramon Borrell, la substitució d’un castell per un altre en la defensa del territori. Així, el castell de Sant Llorenç perdé la seva antiga importància i r està inclòs en el terme de Planeses com a propietat de la família Vilagelans. Aquesta, juntament amb la família Meda, intentaren fundar, a la segona meitat del segle XI, un monestir benedictí dedicat a Sant Llorenç. Si bé, la iniciativa no reeixí fins al segon quart del segle XII amb l’erecció de la canònica de Sant Llorenç del Munt, que s’establí al mateix lloc, una part del castell es convertí en residència dels canonges, mentre la resta es conservava com a casal o domus, situada dins el terme del castell de Meda, el domini superior del qual pertanyia a la família Gurb-Queralt, senyors del castell de Meda pels bisbes de Vic.

Un membre d’aquesta família, Berenguer IV de Queralt, l’any 1247 hagué de reconèixer que les fortaleses que es trobaven en el terme del castell de Meda, les tenia en feu del bisbe i no en propi alou, com pretenia. Entre les fortaleses esmentades en el plet figura la de Sant Llorenç. Al cap de pocs anys, el 1253, aquest Berenguer IV de Queralt cedí el castell de Meda al seu fill Galceran de Queralt, el qual, al cap de dos dies, el donava a la canònica vigatana, a la qual havia entrat com a canonge.

Ja no es tornen a tenir notícies del castell o força de Sant Llorenç, no coneixem res dels seus possibles castlans ni de les vicissituds del seu edifici que hagin deixat empremta en la documentació. El castell i priorat canonical se situarien en una zona encinglada, al vessant oest d’un turó, al límit nord-est del terme. El castell es documenta al segle IX, si bé perd la seva funcionalitat administrativa i defensiva del territori a inicis del segle XI. En fundar en el mateix lloc el monestir benedictí dedicat a Sant Llorenç (fundació iniciada el segle XI però no reeixida fins al segon quart del segle XII), una part del castell passarà a dependències monacals i l’altra es mantindrà com a domus. Possiblement el monestir aprofitaria murs i estructures del castell, tant pel que fa a zona residencial, com els seus elements defensius.

D’aquesta manera, formen part del castell i les estructures defensives de la canònica, les muralles, torres i altres estructures defensives. El conjunt va ser reconstruït al segle XX. Aquesta nova construcció podria aprofitar a assentar-se al damunt de les restes del castell i el monestir. La resta de murs i estructures se situarien al subsòl, juntament amb les restes de l’evolució i ús de tot el conjunt.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Sant_Lloren%C3%A7

Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Novembre 2019

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Sant Llorenç

+ imatges : Sant Llorenç