dimarts, 7 de maig del 2024

El Catllar

Nom del castell: El Catllar
Data de construcció: segle XI
Municipi: El Catllar
Comarca: Tarragonès
Altitud: 74 m
Coordenades: E 359531.5, N 4559803.5 (ED50 UTM 31N) Longitud: 1o 19' 27.22'' Latitud: 41o10' 32.01'' (GPS)
Com arribar-hi: el castell es troba al turó que hi ha al cantó oest de la mateixa població del Catllar. 

En la nostre segona visita d'enguany al castell de El Catllar hem constatat que des d'aquella del gener de 2011, el conjunt del castell i el seu entorn han aconseguit millores importants i substancials en la classificació, ordenació, museïtzació i divulgació de tot el patrimoni de la població, havent incorporat les restes trobades del poblat ibèric ,poblat fortificat de l'edat del ferro (s.VII-V aC.) que hi havia en el mateix turó i que en la seva major part van desaparèixer  en la construcció de l'actual castell.

Actualment, funciona com a Centre d'Interpretació del castells del Baix Gaià, 
L'adreça web: www.castellelcatllar@elcatllar.cat . on es poden consultar els horaris de visita.
També es poden fer visites guiades, 
telfs. 977653101 i 600 460 488 
email: castell@elcatllar.cat

Veure el PDF: Castell de El Catllar
Fotografies de 2024: El Catllar

dimarts, 13 de febrer del 2024

Farners

Nom del castell: Farners
Data de construcció: XI
Municipi: Santa Coloma de Farners
Comarca: Selva
Altitud: 431 m
Coordenades: E 469390 N 4634339 (UTM31N - ETRS89)
Com arribar-hi: situat a l’oest de Santa Coloma de Farners, s’hi accedeix per una pista forestal que surt del Parc de Sant Salvador de la mateixa població.
El castell s’alça a uns 5 quilòmetres a ponent de la vila de Santa Coloma de Farners i situat en un contrafort del conjunt muntanyós que separa les aigües de les rieres d’Arbúcies a ponent i de Santa Coloma a llevant. El castell de Farners se situa proper a aquesta darrera i vers el sud s’alineen els castells de l’Argimon i de l’Esparra, cobrint els tres castells el vessant oriental de l’esmentat nucli muntanyós que esdevé una derivació al sud del conjunt de les Guilleries. 
Les primeres referències documentals de Farners les trobem en l’acta de consagració de l'església de «Sancte Columbe» l’any 950 sense que es faci esment del castell. Ens hem de remuntar al període situat entre els anys 1040 i 1076 en què apareix el nom de castell de Farners com a feu del vescomte Ramon Folc de Cardona amb la superior jurisdicció del comte Ramon Berenguer I (de Barcelona i Girona). Alguns erudits creuen que el mot Farners prové de «molins fariners» sense que hi hagi un acord entre ells. Aleshores el comte cedia el govern al vescomte i aquest ho feia a l’ensems al castlà. 
El 1240 Pere Ramon de Vilademany posseïa el castell de Solterra i, pel mateix temps, va llegar en testament el castell de Farners al fill Arnau. Aleshores la dependència senyorial els lligava al vescomte Folc de Cardona com ho prova un document del 31 d’octubre de 1291 en què s’indica que la seva jurisdicció abraçava tota la parròquia de «Sancte Columbe de Farneris» i el «terminos Castri nostri de Farneriis».
A primers del segle XIV (1304) el rei Jaume II comunicà al veguer d’Osona que Ramon Folc de Cardona es prenia indegudes atribucions sobre Santa Coloma de Farners en detriment de la sobirania reial de vila i castell. En temps de Pere III el Cerimoniós (1342) també s’hagué de cridar l’atenció als Vilademany (castlans) per nous actes d’usurpació de privilegis reials. Durant la guerra de la Generalitat contra Joan II, Arnau de Vilademany feu costat a la primera institució ocasionant que el rei, amb data 24 de novembre de 1466, acabà donant les rendes i possessions d’Arnau de Vilademany a Bernat Margarit, nebot del famós bisbe de Girona. 
Pocs anys després, pagesos remences de Santa Coloma prengueren el castell en dues ocasions (1485 i 1489) fins que Joan Pere de Vilademany el recuperà de nou. Aquest morí sense descendència ocasionant que, a través d’un matrimoni d’una germana seva, el llinatge dels Cruïlles entrés a formar part en la possessió d’aquest castell.El 1591, Carles de Vilademany i de Cruïlles va defensar la jurisdicció del castell de Solterra contra el procurador general. La darrera vegada en què es parla del castell data del segle XVIII quan fou ocupat per un regiment borbònic a causa de la Guerra de Successió. Els últims senyors del patrimoni dels Vilademany foren el comte d’Aranda i el seu successor, el duc d’Híjar. Cap d’ells probablement mai no estigueren ni al castell ni a Santa Coloma.
El castell de Farners és format per una torre de planta circular, adossada al costat de llevant d’un recinte, segurament una mica posterior, que té una planta bàsicament trapezial i una superfície d’uns 211 m2. 
A l’angle sud-oest del clos hi havia una torre de planta trapezial, allunyada del mur, però unida per una paret al conjunt defensiu. El diàmetre de la torre mestra és d’uns 8,40 m. El mur té un gruix de 2,30 m i una alçada actual d’uns 12 m. A uns 7 m del terra hi ha una porta orientada cap al nord, és acabada amb un arc de mig punt format per nou dovelles. A tot el voltant de la torre hi ha diversos forats que devien suportar les bastides. Sota la porta, tal com s’esdevé en d’altres llocs, en veiem tres, destinats en aquest cas a aguantar segurament una plataforma de fusta que facilitava l’accés a l’edifici. Gairebé al cim de la torre s’obren un total de dotze espitlleres, a tot el voltant de la construcció. 
En tots els murs perimetrals podem distingir dues fases. Aproximadament, els quatre metres primers del mur són fets en època  romànica; els quatre  metres restants són fets en època moderna; en aquesta part superior, el mur, que es limita a la part exterior, només té un gruix de 60 o 65 cm, la qual cosa permet que hi hagi a tot el voltant una espècie de camí de ronda. Per a poder accedir a aquest camí de ronda hi ha una escala cavada a la roca i adossada al mur de llevant, a tramuntana de la torre. La porta lateral, al mur de tramuntana, a l’exterior només fa 70 cm d’ample. En ambdues portes veiem, a banda i banda, els forats per a la barra.
Davant la porta d’entrada principal hi ha una construcció de planta rectangular, que sobresurt uns 4 m, d’època moderna. En canvi, la torre de l’angle sud-oest és coetània a la resta del castell medieval. És situada a uns 160 cm de les muralles; s’uneix, però, al cos del castell per un mur d’uns 160 cm d’ample, al qual hom podia accedir des del camí de ronda. A la part inferior d’aquest mur hi ha una gran espitllera. La torre té una planta trapezial (amb unes mides exteriors d’uns 4 m per 5 m) i uns murs que fan uns 80 cm de gruix. Sembla que a la cara de tramuntana hi havia una petita porta. Al turó que hi ha al costat del castell de Farners, anant cap a tramuntana, també hi ha restes d’haver-hi hagut una construcció. Hom pot veure a l’esplanada que hi ha al cim, a llevant, restes d’un mur d’uns 100 cm d’ample i almenys de 6 m de llarg. A tramuntana són visibles els fonaments d’una paret de tancament. Més enllà hi ha dos forats de planta quadrada que fan 15 cm de costat. A la banda de migjorn, al costat de l’entrada, hi ha diversos forats de planta circular. En aquest pujol segurament hi havia una torre de guaita amb una funció semblant a la que feia a Montsoriu la Torre de les Bruixes; de tota manera, però, el més espectacular són potser els graons cavats a la roca que hi ha al llarg de tot l’abrupte camí d’accés. D’altra banda, el camí d’accés al turó del castell de Farners també és ben treballat a la roca. Al petit coll que separa aquests dos turons hi ha una construcció que podia haver servit com a cisterna; té una longitud de 7,6 m i una amplada de 4,4 m. En part és cavada a la roca i en part és feta amb un mur bastit amb carreus ben escairats. Les parets tenen actualment una alçada d’uns 150 cm.
El castell de Farners, molt ben conservat, és una mostra altament notable de castell de cap al segle XI o el principi del XII, format per una torre mestra i per un recinte que l’envolta. De fet, no és pas gaire difícil d’establir paral·lelismes amb d’altres castells que tinguin unes característiques semblants. La torre mestra circular és semblant a la de molts castells fronterers dels segles X o XI, o a la de nombrosos castells feudals de la Catalunya interior dels segles XI al XIII, com per exemple els de Pals o Cruïlles a l’Empordà o el de Beuda a la Garrotxa. La relació que hi ha entre torre i clos, quasi coetanis, és la mateixa que trobem, per exemple, al famós castell de Mur, al Pallars Jussà. La torre albarrana de l’angle sud-oest representa una solució, en canvi, força original davant el problema concret de protegir aquest sector meridional.
El 22 d’abril del 2003 va ser inaugurada la restauració parcial de la part nord de la muralla per donar accés, mitjançant una escala metàl·lica, al pas de ronda que ha estat reconstruït en fusta. També s’ha posat una escala per poder accedir a la torre de l’homenatge la qual cosa permet visitar la zona superior del castell.També ha estat consolidada la torre de defensa, el recinte interior i el pati d’armes.

Castells Catalans vol III Ed. Rafael Dalmau Catalunya Romànica. Ed. Enciclopèdia Catalana
Jordi Gironès & Elena Fàbregas / Abril 2007 - Febrer de 2024

Informació en PDF : Farners
Fotografies : Farners
Bibliografia:Castells Catalans vol III Ed. Rafael Dalmau Catalunya Romànica. Ed. Enciclopèdia Catalana
 

dimarts, 12 de desembre del 2023

Torre de Can Planes

Nom del castell:
Torre de Can Planes
Data de construcció: XV-XVI
Municipi: Sitges
Comarca: Garraf
Altitud: 266 m
Coordenades: E 405611 N 4569275 (UTM31N - ETRS89)
Com arribar-hi: Des del llogaret de Campdàsens, hem de seguir el camí cap a can Lluçà i, cap a l’esquerra, fent una gran volta, arribarem a can Planes. El camí, actualment, en algun lloc, no és pas transitable amb automòbil.
Torre situada al costat de Can Planes, en un dels extrems de l’altiplà de Campdàsens. Davant seu hi ha una àmplia clariana de camps.
Aquesta torre hauria format part del sistema defensiu de la quadra I llogaret de poblament disseminat de Campdàsens, sense que, per ara, com en el cas de la veïna torre de Ca l’Amell que tenia idèntica funció, es pugui determinar si fou bastida pel senyor del lloc, o si, en canvi, es degué a una iniciativa dels pagesos de la contrada.
La torre té una planta gairebé rectangular. Fa 3,6 m × 3,5 m, a l’interior. Els seus murs només tenen un gruix de 60 cm. La seva alçada és d’uns 11 m, aproximadament. La porta és situada al nivell del primer pis, a uns 3 m del terra actual.
Aquesta porta és acabada per un arc de mig punt format per sis dovelles de 40 cm d’alt. Té una amplada de 70 cm i una alçada de 140 cm. L’aparell constructiu és força irregular; gairebé només els caires dels murs són fets de pedres més treballades. Hi veiem una finestra feta de dues pedres
a cada banda i una al damunt fent de llinda.
Aquesta torre, situada a una certa distància de la casa de les Planes, que pot ésser del segle XV o XVI, se suposa que devia servir per a defensar una casa o un conjunt de cases pageses situades en aquest indret. A causa de les seves característiques no es pot rebutjar totalment un origen pagès, bé que tampoc no hem d’oblidar que molt sovint aquests tipus de construccions eren fetes pels senyors locals. Podem considerar aquesta construcció de tradició romànica, tot i que, a causa d’algunes de les seves característiques, per exemple el gruix dels murs, tenim certs dubtes a l’hora de precisar-ne una data.

Extret de: https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/torre-de-campdasens-sitges
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Desembre de 2023

Informació en PDF : Torre de Can Planes
Fotografies : Torre de Can Planes
Bibliografia
Els castells catalans, 1971, vol. III, pàgs. 953. Pere Català i Roca Editorial Rafael Dalmau.

Torre de Campdàsens

Nom del castell: Torre de Campdàsens
Data de construcció: XI-XIII
Municipi: Sitges
Comarca: Garraf
Altitud: 230 m
Coordenades: E 406072 N 4568284(UTM31N - ETRS89)
Com arribar-hi: Si seguim la carretera de les costes de Garraf, a Vallcarca, cal passar per sota la carretera i entrar a la fàbrica de ciment. Cal seguir endavant fins al lloc on la cinta transportadora travessa, per sota, la pista. En aquest punt, agafarem un camí, en part encimentat, que fa ziga-zagues, que porta fins al pla de Campdàsens a Ca l’Amell i tot seguit a Campdàsens.
Aquest lloc és esmentat el 1097, any en què Gombau Ramon, fill de Ramon Isimbert, donà el feu del castell d’Eramprunyà i del castell de Campdàsens (Campo de Asinos) amb els seus termes, al seu germà Guillem Ramon; el qual, el 1143 el llegà al seu fill Pere. Part del seu territori fou incorporat al priorat de Garraf al segle XII. El 1299 el rei Jaume II demanà a Bernat de Centelles el reconeixement de domini que per ell tenia del castell de Campdàsens, i el 1306 Bernat de Centelles el tenia infeudat a Bernat de Fonollar. Bernat de Fortià el tenia el 1382 per concessió del rei Pere III. Després passà a ser propietat de la Pia Almoina de Barcelona.
Tot i el nom de castell que li donen alguns documents, sembla més aviat una casa forta que formava part d’una quadra, l’emplaçament i límits exactes de la qual avui es fa difícil de determinar.
Aquesta torre té una planta gairebé quadrada. No resta adossada a cap construcció. El costat més septentrional fa 5,4 m i el costat oest 6 m. Té una alçada, aproximadament, de més de 10 m, i un lleuger talús d’una alçada d’uns 2 m. La porta principal és situada al primer pis, uns 3,6 m del terra exterior actual. Aquesta porta fa uns 75 cm d’ample i té una alçada de 180 cm. Devia acabar en un arc de mig punt; hi manquen, però, a l’exterior, les dovelles. Per sota seu, hi ha una altra porta que permet d’accedir al nivell inferior, coronada per un arc rebaixat. La torre té diverses finestres i espitlleres i és formada per pedres poc treballades i mal arrenglerades.
És una construcció de datació difícil. Tot i que sigui de tradició romànica, l’hem de datar a partir del segle XIII. Potser fou construïda pel senyor d’aquest lloc o bé fou feta pels habitants del conjunt de cases d’aquest llogaret per a defensar-se.
Extret de: https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/torre-de-campdasens-sitges / Informació de Viquipèdia
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Desembre de 2023

Informació en PDF : Torre de Campdàsens
Fotografies : Torre de Campdàsens
Bibliografia : Els castells catalans, 1971, vol. III, pàgs. 953-955- Pere Català i Roca Editorial Rafael Dalmau


Torre de Ca l’Amell

Nom del castell: Torre de Ca l’Amell
Data de construcció: XV-XVI
Municipi: Sitges
Comarca: Garraf
Altitud: 185 m
Coordenades: E 405795 N 4567255 (UTM31N - ETRS89)
Com arribar-hi: Si seguim la carretera de les costes de Garraf, a Vallcarca, cal passar per sota la carretera i entrar a la fàbrica de ciment. Cal seguir endavant fins al lloc on la cinta transportadora travessa, per sota, la pista. En aquest punt, agafarem un camí, enpart encimentat, que fa ziga-zagues, que porta fins al pla de Campdàsens i a Ca l’Amell.
Torre situada al costat d’una casa del segle XV o XVI, a l’extrem de l’altiplà conreat de Campdàsens.
Aquesta construcció,  aamb una masia adossada, podria haver estat originàriament una torre de defensa medieval, la qual era inclosa dins l’antiga quadra de Campdàsens. La situació geogràfica d’aquesta quadra, propera al mar, feia necessària la creació d’un bon sistema de guaites per a vigilar la costa amb torres de defensa estratègicament situades.
Torre de planta circular, d’uns 8 m d’alçada; la part baixa del mur és lleugerament atalussada. Al nivell inferior, el diàmetre intern és de 370 cm i el gruix del mur de 80 cm. L’espai inferior acaba amb una cúpula. Al pis principal, situat a uns metres del terra exterior, s’hi entrava per la porta de l’edifici; segurament era acabada per un arc de mig punt. En aquest nivell hi ha una fines- tra formada, a l’exterior, per quatre pedres: dues als costats i una de llinda i l’altra d’ampit. Els carreus d’aquest edifici són poc treballats, però arrenglerats.
Amb aquesta torre —i amb d’altres de semblants que trobem en aquestes comarques penedesenques— es planteja el problema de saber quina era la finalitat i datació d’aquest edifici. Segurament era senyorial, però també podria ésser, a causa de les seves característiques, que hagués estat fet per una comunitat de pagesos instal·lada en aquest lloc.
En principi no creiem pas que pugui ésser anterior al segle XIII. En un turó situat al sud-est de Ca l’Amell, al límit de la plana de Campdàsens i de la mar, hi ha una construcció anomenada el Castellot, de planta rectangular i dividida en tres cambres. Té un aparell constructiu irregular i els murs, actualment, només fan uns 80 cm d’alt. 
Buron, en la seva útil guia de castells romànics (1989, pàg. 141), pensa que podria tractar-se d’una casa forta. Tot i que no podem pas rebutjar aquesta possibilitat, sembla, d’una banda, que és, més aviat, un edifici d’origen pagès i, de l’altra, que la seva datació és molt difícil, ja que fins i tot podria ser d’un moment anterior al medieval.
Extret de: https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/torre-de-campdasens-sitges
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Desembre de 2023

Informació en PDF : Torre Ca'Amell
Fotografies : Torre de Ca l’Amell
Bibliografia : Els castells catalans, 1971, vol. III, pàgs. 953. Pere Català i Roca Editorial Rafael Dalmau.- Buron, 1989, pàg. 142

dimarts, 10 d’octubre del 2023

Palmerola

Nom del castell: Palmerola
Data de construcció: X-XV
Municipi: Les Llosses
Comarca: Ripollès
Altitud: 1.102 m
Coordenades: E 420206 N 4667571 (UTM31N - ETRS89)
Com arribar-hi: el castell s’aixeca al cim d’un petit puig proper a la carretera C-26 que uneix Ripoll i Berga. Per arribar-hi cal prendre un camí transitable amb vehicle que surt passat el km 171 i abans d’arribar al 170 (UTM 419938, 4666695), on hi ha un cartell informatiu, que assenyala per anar al castell de Palmerola. Aquí s’inicia una pista de muntanya,sense asfaltar, en bones condicions a dia d’avui, que en un plàcid recorregut d’uns 3,1 km. ens deixa al pati del davant mateix del castell.

Aquest castell inicialment era una domus o casa forta que servia de residència a una família anomenada Palmerola, si bé el domini superior depenia del senyor del castell o baronia de la Portella. El seu territori, inicialment del comtat de Cerdanya, després quedà vinculat al comte de Berga quan a mitjan segle X fou organitzat aquest comtat. Finalment, al principi del segle XI fou vinculat al comtat de Besalú, quan el comte Oliva (després abat i bisbe) llegà al seu germà Bernat, comte de Besalú, el territori de la vall de Ripoll i una part del comtat de Berga que comprenia un ampli sector de la vall de Merlès fins al junyent amb el Llobregat.
La primera notícia sobre el lloc correspon a l’aparició de la parròquia de Palmerola amb la de Palomera en la llista de parròquies del final del segle X o del principi del segle XI, que es troba en la pretesa acta de consagració de la Seu d’Urgell, on consten les parròquies de “Palomera sive Palomerola” en el pagus de Berga. Per tenir notícies de la domus de Palmerola cal esperar fins al 1227. En aquest moment ja es trobava sota el domini dels senyors de la Portella, que la tenien infeudada a una família de cavallers anomenada Palmerola, que també posseïen el casal de Vilatammar, a Sant Martí d’Albars, on també residien llargues temporades.
A partir de la segona meitat del segle XIII, la domus prengué totes les característiques d’un castell, i així és anomenada en la documentació. Així, després de la confiscació dels béns del violent Bernat de la Portella, que motivà el setge del castell de Lluçà que finí el 1279, el rei Alfons II, l’any 1286, retornà els béns d’aquell al seu fill Bernat Guillem de la Portella, el qual feu aleshores homenatge al rei pels castells de Lluçà, Merlès, Palmerola, la Quar i la Portella.
El castell de Palmerola seguí les vicissituds de la baronia de la Portella. Així, pel casament de la Marquesa de Saportella de la Portella amb Pere VI de Fenollet, passà a la família dels vescomtes d’Illa i Canet. Mentre el castell estigué vinculat a la família Fenollet augmentaren els drets que hi tenien per la compra que l’any 1336 feu Sibil·la, muller d’Andreu de Fenollet, al rei Pere el Cerimoniós del mer imperi i de totes les jurisdiccions de les baronies de Lluçà i de la Portella i dels castells de Palmerola, Roset i d’altres. D’aquesta família passà als Pinós-Mataplana pel casament de la marquesa de Fenollet amb Pere Galceran II de Pinós. Els Pinós anaren perdent el domini en el castell de Palmerola, sobretot a partir del 1465, quan Galceran VII de Pinós infeudà a Joan de Palmerola, donzell, el castell de Palmerola com a compensació de les obres de reconstrucció i millora que havia fet al castell l’any 1437. Galceran el constituí com a castlà, li atorgà els emoluments que li corresponien com a tal i li concedí el castell amb tots els seus drets i pertinences, i deu lliures sobre les rendes que rebien dels seus vassalls, així com les rendes de trànsit de bestiar pel terme. Joan de Palmerola únicament estava obligat a tenir en condret el castell. Però si resultava malmès per una guerra o per una causa fortuïta, el senyor es comprometia a contribuir en la reparació del mur.
Aquesta infeudació era motivada per la guerra civil que s’estava produint entre el rei i la Generalitat. Durant aquesta guerra, i durant la que seguí en l’intent de recuperar els comtats de Cerdanya i Rosselló, els Pinós no obtingueren cap rèdit del castell de Palmerola, segons consta en un llibre de comptes de vers l’any 1478, on es diu que els rèdits eren necessaris per a pagar les guaites i les obres al castell. A partir d’aquest moment els drets dels Pinós sobre Palmerola desaparegueren totalment, mentre que els dels feudataris o castlans es feren més patents fins a sobreposar-se del tot, sense que se’n conegui cap motiu concret. 
La família castlana és la que habità la domus o castell des dels primers moments que en coneixem l’existència. A partir del 1227 és documentada la família Palmerola, que fou la feudatària del castell pels senyors de la Portella i pels seus successors. La família perdurà en el domini del castell fins que passà a la família Alamany-Descatllar pel casament d’Helena, filla d’Antic de Palmerola, amb Jaume d’Alamany-Descatllar, i el 1731 passà a la família Despujol pel casament de M. Lluïsa d’Alamany-Descatllar amb Francesc Despujol. Un fill d’aquest matrimoni, Francesc Xavier, fou el primer marquès de Palmerola, títol que el 1767 li concedí el rei Carles III.

Pel que hem apuntat, hom ja pot pensar que l’actual edifici conserva poca cosa del que fou l’antic castell, puix que ha estat profundament transformat. Amb tot, partim, doncs, d’una estructura d’entrada molt alterada. Cal pensar que la reedificació del segle XV no seguí unes pautes gaire concretes si ens referim a la manera de fer medieval. Així ens ho mostren fotografies d’abans de la darrera restauració. L’edifici no s’allunyava gaire del que és l’estructura típica d’una casa de pagès.
El castell creiem que té ben poca cosa de romànic;és un edifici compost de tres cossos, amb la façana orientada vers el sud-oest. A la part més occidental hi ha la porta d’entrada, amb arc de mig punt aixafat. S’hi han obert finestres i se n’han aprofitat d’altres, que han estat situades de manera simètrica, dues de quadrades al capdamunt; al mig, a un nivell més elevat, hi ha un “protector de finestra” de nova factura que segueix l’esquema d’alguns castells medievals. Pel costat de ponent aquest mateix cos presenta per sota la teulada, només d’un vessant, un seguit de finestretes d’arcada que alleugeren una mica el mur massís de l’edifici. A la part del mig, un cos més ample sobresurt uns centímetres de la façana. Fruit de la restauració recent, s’aixeca uns metres per damunt del conjunt de l’edifici amb un acabament emmerletat, el qual li confereix l’aspecte que originàriament degué tenir, el d’una torre. Té un balconet estret al mig, al cim una finestra i per sota el balcó hi ha tres obertures en forma d’espitllera, també de factura recent. La torre i la part anterior abans explicada tenen uns contraforts als seus angles, que també són nous; baixos i amples, aquests contraforts fan pendent fins a terra. La part del darrere d’aquesta torre s’allarga amb una habitació baixa i sense sostre.
Pel costat de llevant s’aixeca la part que hom pretén que fou l’antiga església d’advocació a sant Miquel. Del poc que es veu, sembla estar present el mur d’una nau que es tanca en semicercle pel costat de tramuntana de l’edifici. L’alçada de la pretesa nau devia anar fins al que devia ser l’alçada d’una coberta de volta de canó. Hi ha obertures i portes tapiades que corresponen a diverses construccions. 
Tot l’edifici és envoltat de murs de factura recent. 
A frec de castell hi ha l’església de Sant Vicenç. El conjunt constitueix un grup arquitectònic de difícil filiació estilística. 

Josep Despujol reedificà, més que restaurà, el anys seixanta (s XX) l’antic castell de Palmerola, que havia esdevingut una simple masia, i que ara ha agafat tota l’aparença d’un castell medieval amb una gran torre emmerletada, si bé de forma més fantasiosa que no pas real; aquestes obres foren dirigides per l’arquitecte Joan M. Ribot (1919-2014). Les nombroses transformacions que ha sofert l’edifici no ens permeten veure clar com devia ésser l’original. Suposem que s’ha intentat seguir les fites i els pressupòsits lògics que es contemplen en un castell medieval. Amb tot, però, el resultat final és d’una fiabilitat dubtosa. 
Extret de: https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/castell-de-palmerola-les-llosses
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Octubre de 2023

Informació en PDF : Palmerola
+ Informació: Fitxa del Patrimoni Culrural Català
Fotografies : Palmerola

dimarts, 13 de juny del 2023

Ciutadella de Roses

Nom del castell: Ciutadella de Roses
Data de construcció: XVI
Municipi: Roses
Comarca: Alt Empordà
Altitud: 12 m
Coordenades: E 514049 N 4679423 (UTM31N - ETRS89)
Com arribar-hi: situat al nord-oest de Roses, sobre el far
La Ciutadella de Roses és una fortificació renaixentista situada al nord-oest de l’actual vila de Roses (Alt Empordà) i que domina la badia del mateix nom.
El nom popular de Ciutadella, però, és tècnicament incorrecte, perquè no es tracta d’una fortalesa annexa a una ciutat emmurallada, sinó de les autèntiques muralles de la vila vella de Roses, les restes de la qual es conserven al seu interior. Només a finals del segle XVIII i principis del XIX l’antiga fortificació passà a exercir, de fet, el paper de ciutadella en relació amb la nova població, que s’havia traslladat extramurs, però que mai no disposà d’una muralla de defensa. És molt més escaient, per tant, la també popular denominació de les Muralles.
Presenta una forma de pentàgon irregular d’uns 1.013 metres de diàmetre, estructurat en dos nivells defensius concèntrics. El primer nivell està format per glacis i contraguàrdies units per una contraescarpa. Passat el gran fossat que l’envolta es troba el segon nivell emmurallat, amb les arestes protegides per baluards. Els cinc baluards es coneixen amb els noms de Sant Joan i Sant Jordi a l’oest, Sant Andreu al nord, i Sant Jaume i Santa Maria a l’est, aquest últim desaparegut. Els murs que uneixen els baluards estan atalussats exteriorment, i reforçats amb contraforts i terraplens de terra, per la banda interior. Mantenen una alçada d’uns nou metres i tenen un cordó decoratiu que separa l’escarpa del parapet. Es conserven les dues portes originàries d'accés al recinte. La façana principal està orientada al sud i s’hi troba el portal de Mar, que estava defensada per una barbacana de la només queden els fonaments. Està bastida amb carreus regulars de pedra calcària, a manera d’arc triomfal. Al nord hi ha la porta de Terra, o de Camp, que estava protegida per un baluard.
A l’interior del recinte de la Ciutadella es conserva, en part, l’antic circuit emmurallat medieval de la ciutat de Roses que fou aprofitat per construir la nova ciutadella. Es tracta de les restes de muralles i torres tant del primer recinte defensiu d’època alt-medieval, com de les posteriors reformes i ampliacions del període baix-medieval. En relació al primer recinte també es conserven les restes de la basílica benedictina del monestir de Santa Maria de Roses i els elements que l’acompanyen.
El monestir de Roses ja tingué una primitiva fortificació i la població que sorgí al seu voltant fou murallada a principis del segle XV, clar exponent de la creixent importància que adquirí i de les apetències que, en conseqüència, despertava. El lloc esdevingué, en el segle XVI, una base estratègica maritimo-terrestre de primer ordre per a la Monarquia Hispànica, pròxima a la frontera del Rosselló (del sistema defensiu de la qual formà part) i a les possessions dels Àustries al nord d’Itàlia. Per això, el 1543 Carles I manà, durant una visita a la localitat, la fortificació de l’indret amb les tècniques llavors més modernes, per protegir-lo dels atacs dels pirates barbarescos i dels francesos.
A partir de 1544, amb un projecte del capità Luis Pizaño, fou construït el castell de la Trinitat, que havia de protegir la badia per l’est i el flanc oriental de la vila. El 1552 s’inicià la construcció de les potents muralles abaluardades que havien d’envoltar la població, segons projecte de l’enginyer militar Giovanni Battista Calvi un cop abandona el primer projecte de Luís de Pizaño, que proposava una fortalesa de majors dimensions.
La construcció d’aquesta gran obra de fortificació implicà el pas de Roses del domini dels comtes d’Empúries al domini reial, si no jurídicament si de forma tàcita. El sistema defensiu del golf de Roses es completava amb les torres artillades del cap Norfeu, Montgó i l’Escala. Durant els segles XVII i XVIII, espanyols i francesos (en breus períodes d’ocupació) ampliaren i modernitzaren les defenses de la “Ciutadella”.
Sobretot a aquests darrers, i especialment al seu servei d’intel·ligència militar, es deu el bon nombre de plànols i gravats d’aquest sistema defensiu que es conserva. En la Guerra dels Segadors, la guarnició de Roses es mantingué inicialment fidel a Felip IV, però la plaça fou ocupada pels francesos el 1645, després d’un curt setge, fins que el Tractat dels Pirineus la retornà als Habsburg. Durant la Guerra dels Nou Anys, un altre setge francès acabà posant Roses a les mans de l’exèrcit de Lluís XIV de França des de 1693 fins al Tractat de Ryswick de 1697.
Durant la Guerra de Successió (1702-1715), Roses va ser l’única plaça forta de Catalunya que mai va donar l’obediència al pretendent Carles arxiduc d'Austria (Carles III d'Aragó). Al llarg de la disputa, la vila empordanesa sempre va comptar amb una guarnició borbònica que oscil·là entre els 500 i el 1.000 efectius. A més, la seva proximitat amb els ports del Rosselló, sobretot amb Portvendres i Cotlliure, possibilitava que la plaça rebés el suport marítim francès. Mentre es va desenvolupar el conflicte, l’exèrcit de Carles III d'Aragó mai va assetjar la localitat de manera formal i la plaça només va veure perillar la seva posició durant l’atac aliat del 12 de setembre de 1712. La maniobra, iniciada al voltant de la una de la matinada, va comandar-la el general imperial Wetzel, que encapçalava un cos de dos mil cinc-cents combatents, mentre que dos mil homes més restaren en alerta als afores de la vila. El contingent de Wetzel va aconseguir penetrar fins al fossat de Roses, però la guarnició borbònica va alertar el perill i va obrir foc tot dissipant els assaltants, que van fugir en retirada. La contesa bèl·lica a l’entorn de Roses va continuar mantenint un to de baixa intensitat fins al final de la guerra.
Durant la Guerra de la Quàdruple Aliança, en 1719 aguantà el setge de James Fitz-James Stuart. La Guerra Gran significà un nou setge francès (1794-1795) i una nova ocupació fins a la Pau de Basilea de juliol de 1795. Aquest setge deixà en molt mala situació la vila i les seves defenses. En aquest moment es decidí el trasllat de la població extramurs, a l’àrea que actualment ocupa. Les defenses, en un estat decrèpit, de fet havien esdevingut tècnicament obsoletes ja feia temps i, d’altra banda, amb la modificació de la frontera el 1659 i l’esfondrament de l’imperi hispànic a Europa, havien deixat de tenir raó de ser. Amb tot i això, l’exèrcit napoleònic trobà encara, durant la Guerra del Francès, una guarnició a la “ciutadella” disposada a resistir i que va haver de fer front a un últim setge (1808), que acabà deixant Roses en mans dels francesos fins a 1814. El comandament francès decidí, després d’un cop de mà fracassat de la guerrilla el febrer de 1813, la inutilització de les fortificacions, que foren volades intencionadament, tant el castell de la Trinitat com les muralles de la vila vella en alguns punts.
Finalment, el nom pel qual és conegut el monument en l’actualitat (Ciutadella) fa alguns anys que ha esdevingut el terme més habitual per anomenar-lo, i ha desplaçat el més popular de Muralles. Com ha demostrat l’historiador Pablo de la Fuente, Ciutadella és un nom relativament recent, els orígens del qual cal cercar-los en la documentació francesa de finals del XVIII i principis del XIX. En concret, el terme provindria d’una total incomprensió de la història urbana de la població per part dels enginyers francesos, que en observar una fortalesa al costat d’una població li aplicaren aquest terme. De fet, no s’ha oblidar que quan es construí aquesta plaça forta (aquest en seria el terme més adequat) la població original hi quedà inclosa i no fou fins a la seva quasi total destrucció, durant la Guerra dels Segadors, que es produí el naixement del nucli habitat exterior, l’actual vila de Roses.
Aquestes muralles constitueixen un exemple, relativament ben conservat, de fortificació abaluardada d’època moderna, que en més d’una ocasió s’ha salvat in extremis de les apetències dels especuladors. La Porta de Mar ofereix un sobri i elegant conjunt de decoració renaixentista paral·lel a altres models italians. 
El conjunt de la “ciutadella” està afectat per les disposicions espanyoles de protecció del patrimoni històric de 1949 i 1961, i catalogat com a Bé Cultural d’Interès Nacional als efectes de la llei del Patrimoni Cultural català de 1993. El jaciment de Rhode, en especial, i darrerament també la vila medieval, han estat objecte de repetides campanyes arqueològiques. Malgrat aquells primers reconeixements, ni la dictadura franquista ni, inicialment, el nou règim democràtic no es van interessar per un programa seriós de recuperació. Fins a 1985 l’ajuntament de Roses no va poder adquirir el conjunt, de propietat privada en mans dels antics promotors de la urbanització que havia de fer-se sobre les Muralles. Després d’estar durant molts anys tancat, pràcticament abandonat i a mercè dels saquejadors, el recinte emmurallat i les restes arqueològiques que conté foren oberts al públic el 1991 i s’han convertit, des de 2004, en l’Espai Cultural la Ciutadella, impulsat per la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Girona i l’Ajuntament de Roses. Aquest últim gestiona el conjunt en l’actualitat, fins al 2010 ho va fer a través de la Fundació Roses Història i Natura creada el 2002. 
Recentment, el monument ha estat objecte d’una restauració gens curosa que ha emmascarat i destruït bona part dels seus elements arquitectònics, aquesta intervenció ha afectat sobretot la zona del Baluard de Sant Jaume i la muralla de Llevant.

Extret de la Viquipedia https://ca.wikipedia.org/wiki/Ciutadella_de_Roses
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Juny 2023

Informació en PDF : Ciutadella de Roses
Fotografies : Ciutadella de Roses