dimarts, 16 de desembre del 2014

Casal de Blancafort

Nom del castell: Casal de Blancafort
Data de construcció: XII
Municipi: La Garriga
Comarca: Vallès Oriental
Altitud: 261 m
Coordenades (Geogràfica - ETRS89) E 2.283416 N 41.700042
Com arribar-hi: situat a la vora esquerra del riu Congost, just després del Km. 31 de l’autovia C-17. S’hi accedeix prenent l’entrada nord de la Garriga i en lloc d’entrar-hi retornar a la C-17 sense acabar de fer-ho acostant-se al curs del riu.
El Casal de Blancafort o Molí de Blancafort és un monument del municipi de la Garriga protegit com a Bé cultural d’interès local. Es troba al peu del riu Congost, al nord de la població.
Originàriament era una torre o fortalesa de control de pas del riu Congost. L’actual casal va reemplaçar l’antiga «fortitudo de Blancafort», documentadades del 1183 i que es trobava sota l’alt domini de la família Centelles. El 1242, Bernat III de Centelles va encomanar al seu castlà Pere de Santa Eugènia el castell de Centelles i altres fortaleses, entre elles la de Blancafort junt amb «ipsum militem de Blancafort ...».
Des de 1320 no s’ha trobat cap més noticia sobre la força o «domus» de Blancafort. En canvi, se n’han trobat sobre el molí i els hereus del mas que, des de 1297, fan actes de reconeixença del domini a la família Centelles que es continuen fins a èpoques modernes.
La casa nova va ser cremada pels francesos i en l’actualitat està habitada. La capella fou beneïda l’any 1676. A la llinda del portal hi ha l’escut dels Blancafort i la inscripció: «Any 1674 Pau Joan Blancafort».
El conformen un conjunt d’edificacions que mostren la complexitat de les propietats medievals. Al voltant de l’era hi ha quatre edificis: la torre de defensa, coberta per una teulada piramidal, la masia, el molí i la casa nova. La casa vella, construïda amb pedra, consta de planta baixa i pis, amb coberta a dos vessants. El portal d’entrada és d’arc de mig punt adovellat. Damunt hi ha una finestra d’arc conopial i les obertures dels costats són quadrades i amb marc de pedra. La casa nova consta de planta baixa i dos pisos, situada a la façana de ponent de la casa vella. Unit per un porxo i situat a llevant de l’edifici principal  hi ha el molí. Es tracta d’un molí de dues moles mogut per l’aigua del Congost, desviada a través d’un rec. Després de moure les rodes que fan anar les moles, l’aigua transcorre per tot el terme de la Garriga a través d’un rec d’uns 3 quilòmetres de longitud, és l’anomenat Rec Monar.
La torre de defensa és del segle XII-XIII, la masia del segle XVI, i el molí fariner, la casa nova i la capella, daten del segle XVII. 

Extret del web: https://ca.wikipedia.org/wiki/Molí_de_Blancafort
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Desembre de 2014

 i tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Casal de Rosanes

Nom del castell: Casal de Rosanes
Data de construcció: XII
Municipi: La Garriga
Comarca: Vallès Oriental
Altitud: 212 m
Coordenades (Geogràfica - ETRS89) E 2.281389 N 41.663056
Com arribar-hi: s’hi accedeix des de l’autovia C-17 just abans del Km.27 on hi ha el Centre Comercial Sant Jordi, des d’on cal anar en direcció est fins al Club de Golf La Garriga.
El casal fortificat de Rosanes queda a l’extrem de migjorn del terme municipal, a la dreta del riu Congost, al costat del polígon industrial de la Garriga ben a prop d’un antic camp d’aviació. Fou considerada la domus més important de la Garriga a l’edat mitjana, tant pel nivell social dels seus propietaris com per la seva construcció.
La família Rosanes apareix documentada ja la segle X entre els conqueridors de la regió montserratina. El 1123 surt anomenat el castell a l’acta de consagració de la parròquia de l’Ametlla. El 1189, Ramon de Rosanes i Sança, la seva esposa, fan oblació del seu fill a la catedral de Barcelona per tal que fos clergue o canonge. 
A partir del segle XIV, les notícies estan referides a la família Torruella («Turricella»), entroncada amb el llinatge dels Rosanes. El 1357 el castell de Rosanes va ser declarat Carrer de Barcelona. El 1404, un Huc de Rosanes va ser governador de Sardenya. Galceran de Rosanes (1410), fou senyor del castell de Rosanes, de Sant Boi i algutzir del rei Martí I. Va ser un dels 24 parlamentaris catalans que a Tortosa van defensar la legitimitat de Jaume d’Urgell com a nou monarca català (Compromís de Casp). Ramon de Torrelles i de Blanes, senyor del castell de La Roca es va casar amb Elionor, filla de Galceran de Rosanes. Les històries d’ambdós castells van estar  lligades durant temps.
El 1463, Roger de Rosanes, amb Pere de Bell-lloc i Pere de Torrelles van dirigir l’exèrcit de la Generalitat assetjant el castell de La Roca, pres per les forces reialistes durant la segona guerra remença. El 1594 amb Elisabet de Rosanes s’extingí el llinatge dels Rosanes i el castell de Rosanes passà als Masdovelles, antecessors del marquesos d’Alfarràs. A partir de principis del segle XX els masovers són la família Girbau. L’actual propietari és Josep Girbau Marquès.
Les domus tendien a situar-se a prop dels camins, són entitats agràries formades per un conjunt de dependències per tal de mantenir autosuficiència (habitacles, graners, corrals, molins, ferreries, etc) tot tancat per un mur formant un barri. Rosanes és una antiga domus o quadra medieval que estava formada per un conjunt d’edificis fortificats, amb mur perimetral i tancats per una porta. Al passar la porta es trobava un pati, al voltant del qual se situaven totes les dependències. 
Les construccions que corresponen a l’època romànica consten d’un cos central, de planta quadrada, de tres pisos d’alçada amb terrat coronat amb merlets i amb la torre de l’homenatge adossada a llevant per on s’accedeix a l’edifici noble. S’alcen murs de muralla als costats de ponent i tramuntana, romanents del primer recinte emmurallat, que formava un quadrat d’uns 30 metres de costat, amb torres de defensa de base circular en els vèrtexs, d’uns 4 metres de diàmetre, de les quals solament se’n conserven tres. La quarta fou arrasada a finals de l’època romànica (s XIV) per a construir-hi la capella. Els murs, tant de les muralles com del casal, presenten espitlleres i merlets. El portal, de l’entrada única, era sota la torre situada a llevant on encara hi ha els encaixos de la porta que s’accionava verticalment. És d’arc lleugerament apuntat. L’aparell és de carreus molt regulars, disposats en filades horitzontals amb cantoneres de petits carreus, tot molt ben construït. Les sageteres estan molt ben treballades amb pedres de gres de diferents tons. Sobre la clau de volta d’una arcada en la façana de migjorn hi ha un escut esculpit en la pedra que conté una mitja lluna i una creu de Malta. La datació de la construcció se situaria al segle XII. 

Extret del web: https://ca.wikipedia.org/wiki/Rosanes
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Desembre de 2014

+ informació en PDF: CastellsCatalans/CasalRosanes
 i tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Casal de Cellers

Nom del castell: Casal de Cellers
Data de construcció: XII
Municipi: Parets
Comarca: Vallès Oriental
Altitud: 261 m
Coordenades (Geogràfica - ETRS89) E 2.239522 N 41.563234
Com arribar-hi: es troba situat a prop de la C-17 i del seu Km.15 en el barri de Can Volard, a l’est de la població.
La Torre de Cellers és un casal fortificat d’estructura medieval, enclavat al mig d’un polígon industrial situat entre la riera del Tenes i el riu Besòs, davant la població de Parets del Vallès. 
El lloc de Cellers ha estat habitat des de l’època iberoromana. Es pensa que aquesta fortalesa va ser construïda sobre una antiga vila romana anomenada «villa Abdela», situada sobre la via Augusta. L’única referència documentada d’aquesta casa forta esmenta a un Bernat de Cellers l’any 1258. Fou reconstruïda al segle XIV. S’esmenta a les capitulacions de Joan II (1472) en la guerra civil catalana. Durant la Guerra dels Segadors (1640-1652) va resistir algun atac. El 1684 era propietat del baró de Rocafort. El 1850 va passar a funcionar com a masoveria.
Castell de la baixa edat mitjana que potser conté alguns elements alt-medievals. És de planta quadrada amb coberta a quatre vessants, i dues torres de planta circular amb merlets als angles oposats a l’edifici. Aquestes torres tenen les espitlleres rodones, per a armes de foc i encaixos per a mantellets, és a dir, les portelleres o finestrons que tapaven els espais entre els merlets, els quals es pujaven o s’abaixaven a discreció dels defensors de les fortaleses. Resta envoltat per un vall. 
A la planta baixa s’hi troba una sala coberta amb volta de canó, un arc de mig punt format per 15 dovelles i, prop de l’entrada, una sala doble, coberta amb arcs transversals. Al damunt de les dues parts de la sala, hi ha cinc grosses esquerdes que sembla que contenien lloses clavades verticalment, les quals permetien la ventilació per dalt. A la paret que separa aquesta sala del corredor s’hi veu un clar «opus spicatum» en filades d’uns 18 cm d’alt que recorda l’aparell constructiu d’edificis del segle X. No obstant, el poc gruix del mur (uns 65 cm) pot fer pensar que no es tracta de parets preromàniques reaprofitades a la baixa edat mitjana si no construccions del segle XIV o XV amb un tipus d’aparell semblant al del segle X.
Conserva, al costat, un forn, potser de terrissa, d’època iberoromana que fou descobert en unes obres de restauració. S’hi entra per la banda del castell. 

Extret del web: https://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_de_Cellers
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Desembre de 2014

+ informació en PDF: CastellsCatalans/CasalCellers
 i tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

dimarts, 11 de novembre del 2014

Selva del Camp

Nom del castell: Selva del Camp
Data de construcció: XII
Municipi: Selva del Camp
Comarca: Baix Camp
Altitud: 246 m
Coordenades (Geogràfica - ETRS89) E 1.135532 N 41.216367
Com arribar-hi: situat dins del nucli urbà de la Selva del Camp, es troba a l’extrem nord del raval de Vilanova.
El Castell de la Selva, o castell del Paborde, és un castell situat a la part més septentrional del nucli històric de la Selva del Camp. La seva construcció es remunta al segle XII i va ser residència del Paborde i posteriorment de l’Arquebisbe.  És un monument protegit com a bé cultural d’interès nacional.
Des del 1194 la vila de la Selva del Camp i el castell estaven sota la jurisdicció del paborde que era una dignitat del capítol de Tarragona.  El castell tenia un espai destinat a graner, que era el lloc de recollida dels fruits del delme i també disposava de grans cups de la verema. Era un punt de guaita i defensa, tenia presó i era la residència principal del paborde.
La pabordia quedà suprimida el 1410 i les seves rendes quedaren distribuïdes entre els dignataris del capítol. L’any 1412, el domini directe sobre el castell i la vila de la Selva del Camp s’atribuía a l’arquebisbe que freqüentà menys el castell. Al final del segle XVI i al principi del segle XVII, amb la construcció de la nova església parroquial, bona part de l’antic castell va desaparèixer. La senyoria de l’arquebisbe sobre la Selva del Camp durà fins a la desamortització del segle XIX. A partir de llavors el castell passà a tenir diverses funcions (escoles, caserna de la guàrdia civil). Extingides les senyories el segle XIX (desamortització), el castell passà a tenir diverses funcions (escoles, caserna de la guàrdia civil). L’Ajuntament, entrat el nou mil·lenni, va decidir tirar endavant un projecte ambiciós com era el de restituir el monument i donar-li una funció d’ús públic d’acord amb la seva identitat, un equipament cultural.
El castell de la Selva era, segons les restes conservades, d’una gran extensió. En el moment de la construcció de les muralles gòtiques, el castell passà a fortificar l’extrem de la zona closa rere muralles. Actualment, es pot veure sobretot un llarg pany de mur de la façana septentrional i un portal obert a sud-oest. A l’interior s’hi trobà, en les excavacions arqueològiques de 1986, uns murs que tancaven un espai rectangular de 20 m de llarg per 7 m d’ample i un gruix del mur d’1 m, Aquesta construcció original s’ha datat al segle XII.
A aquesta torre o castell primitiu s’hi afegiren, en el mateix segle i posteriors, moltes altres construccions, en especial el llarg mur esmentat, d’uns 35 m de longitud i situat 10,5 m més al nord de la torre-habitació primitiva. D’aquest llarg mur en surt una paret a l’est que enllaça amb l’edifici original i un mur a l’oest, de 24 m de longitud que acaba a l’extrem sud amb la porta d’accés. 
Més cap al sud trobem l’església de Sant Andreu, del segle XVI, la construcció de la qual representà segurament la destrucció de la part de migjorn del segon recinte del castell.
La façana més ben conservada d’aquest recinte exterior és la situada al nord. Té una alçada d’uns 6 m i, a la part oriental s’hi obren quatre finestres d’esqueixada doble força grans i fetes amb carreus ben tallats. La resta del mur és de pedres menys treballades, ben arrenglerades. Els caires de la façana són també fets amb carreus ben escairats. El mur perimetral exterior es dataria al segle XIII o fins i tot al s XIV, molt posterior al cos interior. Les muralles van ser reformades a l’època de la guerra dels Segadors (1640 - 1652), i també amb posterioritat. Fins al segle XIX la vila conservà l’aspecte de plaça forta.

Extret de la Catalunya Romànica, vol. XXI El Tarragonès,El Baix Camp L’Alt Camp, El Priorat, la Conca de Barberà. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 299, 
i del web: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_la_Selva_del_Camp
Elena Fàbregas & Jordi Gironès /Novembre de 2014

+ informació en PDF: CastellsCatalans/SelvadelCamp
 i tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Rourell

Nom del castell: Castell del Rourell Casal dels Marquesos de Vallgornera
Data de construcció: XII
Municipi: El Rourell
Comarca: Alt Camp
Altitud: 117 m
Coordenades (Geogràfica - ETRS89) E 1.219011 N 41.223327
Com arribar-hi: procedents de Vallmoll, dins d’El Rourell, quan la carretera fa un tomb pronunciat a la dreta, hem de tombar a l’esquerra (carrer de Sant Jaume) on al final, a la dreta, aparcarem i al davant, tindrem el castell.
El Casal dels Marquesos de Vallgornera és un casal-palau protegit com a bé cultural d’interès nacional 
Es un edifici aïllat de grans dimensions, situat en el nucli central del poble i popularment, és conegut amb el nom de «El Castell». És de planta quadrada i la seva estructura ha sofert modificacions al llarg del temps. L’element més remarcable de la façana és la porta central d’accés, d’arc de mig punt, amb dovelles regulars de pedra. S’hi veu clarament una doble arcada que marca una porta més antiga i una de més moderna. A la clau i als salmers hi ha tres escuts, un a la dovella central, que tanca l’arc amb un símbol amb forma d’A, i dos a les laterals, el de l’esquerra amb tres sols. Al de la dreta encara s’endevina la figura d’un arbre, que podria ser un roure, damunt d’un turó. A la part inferior de la façana, es conserven les antigues espitlleres. Als costats de la porta i als angles de l’edifici hi ha carreus de pedra regulars. Exteriorment, la construcció presenta una distribució irregular de les obertures que són de formes diverses: de mig punt, allindades i una finestra coronella de tipologia gòtica. La coberta és de teula. Aquest casal-palau té elements medievals, notables finestrals gòtics i dues torres incorporades. Va ser bastant modificat al segle XVIII.
Hi ha constància que el 26 de juny de 1158, l’arquebisbe de Tarragona Bernat de Tort, amb consentiment del comte de Barcelona i de la família Aguiló, va donar a fundar el poble del Rourell a Berenguer de Molnells, el qual va renunciar a favor de l’orde del Temple.
El 19 de novembre de 1182, el prelat Berenguer de Vilademuls confirmà la cessió i els templers formaren aleshores una preceptoria subordinada a la comanda de Barberà. El primer castell fou bastit en aquestes dates i durant el segle XV consta que Castell del Rourell pertanyia al senyoriu de Plegamans. Posteriorment, existeix un document del 1600 sobre «Relación que se embia a su Majestad» on consta que el Rourell pertanyia a J. Castellarnau.
El 1703 Salvador de Baldric va comprar la senyoria del Rourell, i més endavant la seva família va heretar el títol de marquesos de Vallgornera. A partir de la família Baldric, per matrimonis successius, el títol de marquès i la senyoria del Rourell van passar als Rubinat i als Balle, els descendents dels quals són avui els propietaris del castell.

Informació basada en el web: https://ca.wikipedia.org/wiki/Casal_dels_Marquesos_de_Vallgornera i en el Volum 3 d’Els Castells Catalans de Català i Roca, Pere (dir.).Rafael Dalmau Editor, 1992
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Novembre de 2014
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Rourell
 i tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Vallmoll

Nom del castell: Vallmoll
Data de construcció: XI
Municipi: Vallmoll
Comarca: Alt Camp
Altitud: 175 m
Coordenades (Geogràfica - ETRS89) E 1.248459 N 41.243716
Com arribar-hi: situat dins del nucli urbà de Vallmoll. Presideix l’agrupament més antic de cases a la part alta de la vila de Vallmoll.
El Castell de Vallmoll és un monument protegit com a bé cultural d’interès nacional.
Els orígens del castell de Vallmoll es remunten al segle XI, en el moment de la Reconquesta. El castell i el terme de Vallmoll foren en un primer moment una possessió dels Castellvell, com molts altres indrets de la rodalia, i d’aquests passà als Montcada. El primer esment del lloc de Vallmoll és de l’any 1153, en què Guillem IV de Castellvell concedí el mas de Malgraneda, en el terme de Vallmoll. L’any 1176 Guillem V de Castellvell, senyor del lloc, llegà la seva dominicatura de Vallmoll a l’orde del Temple des de la terra de Ponç de Fonollar fins al riu Francolí. A partir de la presència d’una comanda hospitalera a Vallmoll des de la fi del segle XII, sorgiren alguns enfrontaments entre els hospitalers i els Castellvell-Montcada que tanmateix continuaren essent senyors de Vall moll i del seu castell.
El castell i el terme de Vallmoll apareixen a mans dels Cardona. Quan el 1375 el rei Pere III erigí el comtat de Cardona, una de les possessions que es consideraren del nou comtat fou el castell de Vallmoll, dins la vegueria de Tarragona. Més endavant Vallmoll fou de molts altres senyors.
Durant els segles XVII, XVIII i XIX, va estar habitat pels comtes de Peralada. A l’inici del segle XIX el castell de Vallmoll era propietat dels Dameto, marquesos de Bellpuig. El 1922 el marqués de la Torre el vengué a Josep Orga qui, vers els anys quaranta, el va vendre al seu darrer propietari l’Ajuntament de Vallmoll, pel preu de 10.000 pessetes.
El castell de Vallmoll conserva encara el recinte perimetral i part de les torres que el flanquejaven. Tant la planta del castell com la de les torres són rectangulars. Adossat a una de les torres es troba un element amb dos arcs, un peraltat i l’altre de mig punt. Malgrat l’estat gairebé ruïnós de la construcció, es poden apreciar superposicions d’elements de diverses èpoques i estils. Està en procés de restauració. L’entorn immediat del castell, per la banda que dóna al carrer Major, ha estat recentment urbanitzat.

Extret de la Catalunya Romànica, vol. XXI El Tarragonès, El Baix Camp, L’Alt Camp, El Priorat, La Conca de Barberà. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1995, p. 49,  i del web: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Vallmoll
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Novembre de 2014


+ informació en PDF: CastellsCatalans/Vallmoll
 i tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

dimarts, 14 d’octubre del 2014

Gardeny

Nom del castell: Gardeny
Data de construcció: XII
Municipi: Lleida
Comarca: Segrià
Altitud: 198 m
Coordenades (Geogràfica - ETRS89) E 0.614870 N 41.608563
Com arribar-hi: situat a ponent del nucli urbà de la ciutat de Lleida.
El Castell de Gardeny és un conjunt monumental situat damunt del turó de Gardeny, un dels dos turons de la ciutat de Lleida. El turó de Gardeny, gràcies a la seva alçada per sobre de la resta del territori facilitava les operacions militars i ha esdevingut històricament un punt estratègic molt importat. En l’època romana ja va ser utilitzat pel mateix Juli Cèsar l’any 49 aC.
En temps dels andalusins, sembla que fou una torre fortificada de defensa. El segle XII es documenta una fortificació del turó per part d’Alfons el Bataller d’Aragó. L’any 1149, el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, iniciava el setge a la ciutat de Lleida, fins aleshores sota domini sarraí.
Per la conquesta de la ciutat va comptar amb la col·laboració de l’Orde del Temple. Un cop conquerida la ciutat, Ramon Berenguer IV, en virtut dels pactes establerts a Girona l’any 1143, lliurà a l’Orde diversos béns entre els quals el turó de Gardeny. Seguidament, l’Orde instal·là al cim del turó la seu de la que seria una de les seves principals comandes, la Comanda de Gardeny.
La primera referència de la presència de Templers al castell data de 1152. El primer comanador, fra Pere de Cartellà, és documentat l’any 1156. En poc temps aquesta comanda va ser molt pròspera i per millorar la seva administració es van crear dues comandes més, la Comanda de Barbens i la Comanda de Corbins. L’any 1294 el Castell de Gardeny va hostatjar Jacques de Molay, l’últim dels Mestres Templers. L’Orde del Temple va quedar abolida l’any 1312.
Uns anys després, el 1317, Gardeny, com la resta de béns del Temple, va passar a mans de l’Orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem.
El castell que construïren els templers, segons els models de l’arquitectura occitana, tenia un recinte sobirà, format per una torre-habitació, l’església i serveis diversos i un recinte jussà, definit per una muralla protectora amb torres. Ambdós recintes han sofert modificacions i destruccions: el jussà va ser profundament remodelat pels enginyers militars del rei, quan aquest, el segle XVII, requisà el castell per a convertir-lo en baluard de la Corona. Per documentació de 1591, sabem que hi havia importants espais (pati, fossar gran, fossar petit...) i edificis (refetor, capella funerària, celler gran, celler petit, cuina...) destruïts durant les guerres dels segles XVII i XVIII.
La torre-habitació està formada per un gran edifici de planta rectangular (de 23,25 m de llarg per 7,5 m d’ample) i una torre també rectangular de dimensions molt menors (6,5 per 3,5) adossada a l’angle nord-oest del primer, que es comunica amb la capçalera de l’església mitjançant un edifici corredor. Tant la sala com la torre tenen dues plantes i terrassa. Les naus inferior i superior de la sala gran van cobertes amb volta de canó apuntat; la inferior és semisubterrània mesura 7,5 m d’altura; la superior és una mica més alta: mesura 8,8 m. La planta baixa de la torre va coberta amb volta de quart de canó i la superior, amb volta de canó apuntada. Per entrar a aquest edifici calia emprar escales mòbils de fusta des de l’exterior, ja que les úniques portes per accedir-hi estaven situades a nivell de la planta superior, a uns 4 m del terrer forà –com era normal en aquestes torres– a fi de fer inexpugnable l’edifici. 
La planta baixa servia de magatzem de provisions, d’habitació dels servents, de presó... Al primer pis hi havia la sala d’armes i les cambres del comanador i dels altres frares. Interiorment les diverses plantes es comuniquen per escales de caragol. La terrassa de la torre servia de talaia i d’element de defensa Castell de Gardeny. Del recinte jussà romanen a la banda nord un pany de muralla i una torre quadrangular.
El castell va tenir un paper molt important durant la Guerra dels Segadors (1641-1647) i la Guerra de Successió (1700-1714). En aquests conflictes es van introduir noves millores defensives, consistents en la construcció de baluards, fosses i murs de contenció, per contrarestar les noves armes d’artilleria. Amb aquestes millores el recinte es va convertir en un fortí militar que és pràcticament el que es conserva actualment.
En l’actualitat després de molts anys d’abandonament, La Paeria de Lleida ha creat un centre d’interpretació i ha començat un ambiciós projecte de rehabilitació que ha de convertir l’espai en un punt emblemàtic de la ciutat.
La capella de Santa Maria de Gardeny pertany al romànic de transició de la segona meitat del segle XII. L’edifici és d’una gran sobrietat amb massissos murs de pedra d’1,5 m de gruix i robusts contraforts. És de planta rectangular d’una sola nau amb absis orientat a l’est. Mesura 25,5 m de llarg per 7,5 m d’ample i 10 m d’altura. Va coberta amb volta de canó apuntada. Hi ha dues capelles laterals, una a cada costat del presbiteri.
L’església es troba documentada a mitjan segle XII, que és quan s’instal·là la comanda, i els elements arquitectònics i l’aparellament de la pedra corresponen a aquesta època. Tant l’església com la casa-palau i la resta d’edificis del recinte sobirà es devien construir en els anys cinquanta i seixanta del segle XII. 
Extret del web https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Gardeny
Elena Fàbregas i Corts / Jordi Gironès i Vilardebò - Octubre de 2014

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Gardeny
 i tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

castell del Rei o La Suda- Lleida

Nom del castell: La Suda o Castell del Rei
Data de construcció: IX
Municipi: Lleida
Comarca: Segrià
Altitud: 236 m
Coordenades (Geogràfica - ETRS89) E 0.626089 N 41.618558
Com arribar-hi: situat dins del nucli urbà de la ciutat de Lleida.
La Suda de Lleida o Castell del Rei era la suda o alcassaba de la ciutat de Lleida, d’origen andalusí. És situada al turó de la Seu Vella. Després d’una important restauració que l’integrà en el Conjunt Monumental de la Seu Vella i Castell del Rei, el castell i el seu centre d’interpretació són visitables des de principis de 2011.
De l’estructura original, de l’època d’ocupació sarraïna, quasi no se’n conserva res. Durant l’època de domini comtal fou àmpliament reformada, sobretot en temps de Ramon Berenguer IV, de Jaume I, que segons consta en la seva «Crònica», i de Pere el Cerimoniós, que la remodelà tot reforçant-ne les torres de defensa i construinthi estances luxoses i una capella. De les edificacions d’aquesta època solament es conserven una ala de la fortalesa, formada per un cos allargat, amb unes torres de base rectangular i contraforts a la banda interior i a l’exterior. Pere el Cerimoniós hi féu bastir també la capella reial (volada el 1812). En temps de Felip V i durant bona part del segle XVIII, s’edificaren, dins de les concepcions de Vauban, quatre baluards i diferents fortificacions al voltant de l’antiga Suda, que atorgaren una nova fesomia al conjunt. Tot el recinte estava emmurallat i s’hi accedia per un pont llevadís que travessava un fossat.  Tenia planta rectangular amb cossos al voltant d’un pati central i, al costat nord, una capella i un mirador. Únicament se’n conserva la part meridional, la més propera a la Seu. Té una façana articulada per tres torres amb espitlleres i obertures, i una nau amb volta de creueria.  
La seva existència està documentada des de l’any 882, època e què Lleida era ocupada pels sarraïns. El van construir allà perquè dominava tota la plana de Lleida i era un excel·lent lloc de defensa. Entre els anys 1031 i 1036 va servir de refugi al destronat Hisham III, últim califa de Còrdova.
A partir de la conquesta cristiana, el castell de la Suda va ser seu d’alguns fets històrics remarcables. El 1150, probablement s’hi va celebrar el casament entre el comte Ramon Berenguer IV i Peronella, filla del rei Ramir d’Aragó. Aquesta unió va segellar l’entroncament de la casa d’Aragó amb el Casal de Barcelona. El 1214, en aquest castell, els nobles catalans i aragonesos van jurar fidelitat a l’infant Jaume, que es convertiria en el rei Jaume I. En el moment de màxima esplendor, el castell de la Suda va arribar a ser la residència lleidatana dels comtes de Barcelona. 
En l’època de l’ocupació militar es destinà a polvorí; les voladures dels anys 1812 i 1936 la destruïren en gran part, quedant-ne només en peus la nau sud-est; la més antiga del conjunt.
En l’actualitat La Paeria de Lleida n’impulsà la restauració a finals del segle XX, mitjançant el Pla Especial del Turó, consistent en rehabilitar la nau fent-la visitable i ubicar-hi el Centre d’Interpretació del Castell del Rei. S’arranjà a més l’entorn per tal de facilitar-ne l’accés i es convertí l’espai antigament ocupat per les naus enderrocades en una terrassa on hom pot avui contemplar un magnífic paisatge tant de la ciutat com dels voltants de Lleida. S’arranjà així mateix el vessant nord del turó amb la creació del nou Parc de Santa Cecília, incloent un ascensor d’accés al castell. Així, el 26 de març de 2011 es va obrir al públic el nou espai restaurat; i amb ell la ciutat recuperava un espai oblidat.
Extret del web: http://ca.wikipedia.org/wiki/Suda_de_Lleida
Elena Fàbregas i Corts / Jordi Gironès i Vilardebò - Octubre de 2014

 i tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

divendres, 26 de setembre del 2014

La Tallada

Nom del castell: La Tallada
Data de construcció: XI
Municipi: La Tallada d’Empordà
Comarca: Baix Empordà
Altitud: 15 m
Coordenades (Geogràfica - ETRS89) E 3.055157 N 42.080073
Com arribar-hi: Està un castell situat dins del nucli urbà i al costat de l’Ajuntament i n’és el seu origen, ha estat declarat bé cultural d’interès nacional.
L’existència del castell de la Tallada es troba documentada des del segle XI. La importància de la fortificació per als comtes d’Empúries queda palesa en el document del 1309 en què el comte Ponç V donà al castell com a arres per al casament del seu fill Malgaulí pel seu casament en segones núpcies amb la princesa Elisabet de Sicília, filla il·legítima de Frederic II de Sicília.
Ja pertanyent a la baronia de Verges, el 1399 el comte Joan el va vendre al seu germà Pere per 11.000 sous. Pere tan sols fou comte durant quaranta dies, i ni tan sols fou reconegut pel comte-rei Martí l’Humà, el qual va unir el comtat als dominis reials l’any 1402. En morir Pere sense descendència, el va deixar a la seva esposa Joana de Rocabertí. El 1418 passà al seu nebot el vescomte Dalmau. El 1454 l’heretà el seu fill Martí-Joan, primer dels Rocabertí i baró de Verges. El 1587 la baronia de Verges i el castell de La Tallada van ser incorporats a la corona com ho havia estat la resta del comtat d’Empúries el 1402. Des del 1587 es va veure lligat a la Corona a través de la batllia reial de Verges.
Tot i que es conserva molt parcialment, encara es pot resseguir l’antic traçat de la muralla que encerclava el castell. Es pot iniciar el recorregut resseguint els vestigis existents de panys de muralla i de la resta de torres de vigilància del recinte. Se’n conserven un total de sis de diferent cronologia i construcció.
A l’església de Santa Maria, antiga capella del castell datada el segle XII o XIII, trobem la torre que fortificava l’església i servia de torre angular (angle N/E) de les muralles.
A partir d’aquesta torre, des de l’església, en sentit sud, trobem un tram de mur atalussat d’uns 4 m de llargada per 1,5 m d’alçària. Més endavant hi ha una torre circular amb espitllera d’arma de foc que es conserva fins a 5 m d’alçada. A continuació hi ha una torre circular de la qual es conserva una alçària de 6 m. El llenç de muralla es perd, però a la part més meridional s’aixeca una torre circular conservada en una alçària de 12 m, amb una porta rectangular que donava intramurs i una sagetera rectangular a la banda oest.
A l’oest del recinte es conserven vestigis de dues torres de planta quadrada. Ambdues es conserven en una alçada de 6 m. Una té dues llargues espitlleres rectangulars i l’altra una petita porta d’arc de mig punt enlairada del sòl i tres llargues sageteres. Des d’aquesta torre els murs anaven a parar a la banda de tramuntana de l’església de Santa Maria, on s’inicia el recorregut. Els vestigis arquitectònics conservats no són cronològicament del mateix període  i van del segle XIII al XVI. 

Extret del web https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_la_Tallada i de BADIA I HOMS, J.: L’arquitectura medieval de l’Empordà. Volums II-A i II-B. Diputació de Girona. Girona, 1978.
Elena Fàbregas i Corts & Jordi Gironès i Vilardebò / Setembre de 2014


+ informació en PDF: CastellsCatalans/LaTallada
 i tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Rupià

Nom del castell: Rupià
Data de construcció: XII
Municipi: Rupià
Comarca: Baix Empordà
Altitud: 61 m
Coordenades (Geogràfica - ETRS89) E 3.010653 N 42.020399
Com arribar-hi: situat dins del nucli urbà i al costat de l’Ajuntament.
El castell de Rupià, antic palau episcopal, és un edifici notable del gòtic civil català i durant molts segles va ser un dels llocs de domini del bisbe de Girona. Es troba al terme municipal de Rupià, al Baix Empordà.
En documents de l’any 1128 ja s’hi anomena en Guerau de Rupià, del llinatge que posseí el domini feudal del lloc. Està documentat que el 5 de desembre de 1268 Guillema de Rupià ven al bisbe Pere de Castellnou, parent seu, els castells de Rupià i Fonolleres pel preu de 34.000 sous barcelonesos.
El 23 de maig de 1269, el comte Ponç III d’Empúries cedeix al bisbe Pere de Castellnou la jurisdicció civil i criminal del castell de Rupià sobre Rupià, Ultramort i Parlavà, els homes d’església de Fonolleres i la meitat dels homes de Serra; a canvi, el bisbe renuncia a la jurisdicció sobre Canet i Sant Iscle.
De planta rectangular, construït en carreu al llarg dels segles XIV i XV. Les muralles del segle XV devien encerclar a més del palau, l’església de Sant Vicenç i el nucli primitiu del poble. El perímetre del castell vindria assenyalat pel circuit que formen la plaça d’Avall, el carrer Ample, el carrer de Sant Esteve i el carrer dels Xifrers. A la planta noble hi ha una esvelta sala amb arcs de diafragma. A les dues façanes exteriors es destaquen les finestres gòtiques, una de les quals és triforada.
Moltes cases s’han adossat als murs. El portal d’Avall conserva el passadís amb volta, mentre que al portal d’Amunt s’hi veuen només les arrencades de la curvatura de voltes i arcs. Altres restes visibles pertanyen a una torre angular quadrangular i una complexa estructura defensiva integrada en bona part a l’interior de la masia de can Vilà, del segle XVII. 
Actualment és de propietat municipal i fou arranjat els anys trenta per a servir de casa del comú.

Les Muralles de Rupià són un monument declarat bé cultural d’interès nacional al municipi de Rupià (Baix Empordà). Les muralles de Rupià conserven encara elements que permeten seguir el traçat medieval del nucli. La planta del recinte era rectangular. Hi ha restes de dos portals: el d’Avall, situat al SE de la població, molt modificat, amb volta de maó de pla, i el d’Amunt, a l’oest, prop de l’església, que conserva l’arrencada de la volta al passadís. Altres restes són la base d’una torre de planta quadrada, situada a l’angle NE del recinte i que està adossada a la façana posterior de Can Nató, i alguns fragments de murs dels trams, N, NO i S, amb espitlleres. En conjunt, l’aparell emprat és de pedres bastant regulars i disposades en filades. Als angles hi ha carreus ben escairats. La muralla envoltava la vila del segle XV. Les notícies sobre l’origen de les muralles de Rupià són poc definides. La bibliografia consultada dóna el segle XV com a data més probable de fortificació.

Extret de Catalunya Romànica, vol. VIII L’Empordà I. Barcelona: Enciclopèdia Catalna, 1989 1a. ed., p. 59 i de https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Rupià i del web https://ca.wikipedia.org/wiki/Muralles_ de_Rupià
Elena Fàbregas i Corts & Jordi Gironès i Vilardebò/ Setembre de 2014

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Rupia
 i tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Caldes de Malavella

Nom del castell: Caldes
Data de construcció: XII
Municipi: Caldes de Malavella
Comarca: Selva
Altitud: 96 m
Coordenades (Geogràfica - ETRS89) E 2.808613 N 41.838701
Com arribar-hi: Les restes de la fortificació anomenada castell de Caldes, situat dins del nucli urbà i al costat de l’Ajuntament, es troben al sector nord-est del nucli urbà de Caldes de Malavella dalt del puig conegut amb el nom de Sant Grau i es drecen sobre les ruïnes de les termes romanes.
L’apel·latiu de Caldes compareix en diversos documents del «Liber Feudorum Maior» des del 1059. Del castell de Caldes, bastit aprofitant les ruïnes de les termes romanes, en tenim primera referència l’any 1183, en una sentència emesa pel sagristà de Girona Arnau Darnius on s’esmenta la «carta forum de Calidis».
Sembla que inicialment depenia del vescomtat de Cabrera, però a partir del 1240 el trobem lligat al castell de Llagostera, que era de domini reial com ho demostra el fet que el rei Jaume I concedís tot un seguit de privilegis i franqueses als homes de Llagostera i de Caldes. El 1375 Pere el Cerimoniós creà la baronia de Llagostera en favor de Gastó de Montcada i de Lloria, essent-hi inclòs el castell de Caldes i continuant-hi unit fins a la fi de l’antic règim al segle XVIII. A la darreria del segle XIX el castell fou enderrocat.
S’ha conservat un llenç de mur i tres torres circulars. La torre situada al nord-est de les termes romanes, adossada a un angle de la muralla, és la més antiga de totes, d’uns 6 m d’alçària amb base esglaonada i petites diferències en l’aparell constructiu, però que en general és compost per carreus quadrats de granet, disposats en filades ben alineades, unides amb diversos tipus de morter de calç. La datació se situa entre finals del segle XII i mitjan del segle XIII, tot i que els seus fonaments podrien correspondre a l’època romana.
El pany de muralla, en direcció nord-sud, queda a la banda de llevant de les restes conservades del conjunt termal romà. Té uns 20 m de llargada. 
La torre situada al costat lateral dret de la Casa Rosa (actual Consell Comarcal) té planta de ferradura, amb basament més ample de baix que de dalt. El parament és de filada. Actualment està coberta de teula àrab i adossada a dos edificis segurament d’origen medieval, però que han estat molt modificats. 
La tercera torre, adossada a un edifici del s.XX, té planta semi-circular, paredat de filada en la part inferior (que és la més antiga), amb un petit basament més ample que la resta de la torre. És acabada per una petita cornisa de maó. No es conserven cap de les dependències internes del castell.

Extret de Catalunya Romànica, vol. V El Gironès, La Selva i el Pla de l’Estany.. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1991, p. 297, i de https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Caldes_de_Malavella
Elena Fàbregas i Corts & Jordi Gironès i Vilardebò / Setembre de 2014

+ informació en PDF: CastellsCatalans/CaldesM
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

diumenge, 8 de juny del 2014

Piera

Nom del castell: Piera
Data de construcció: X
Municipi: Piera
Comarca: Anoia
Altitud: 275 m
Coordenades (Geogràfica -  ETRS89) E 1.741651 N 41.515965
Com arribar-hi: està situat prop de l’església de Santa Maria, al final del carrer Major, en la zona del casc antic de Piera, vila i municipi de la comarca de l’Anoia.
El castell termenat de Piera (el castrum Apiaria, anomenat primerament de Fontanet) és documentat des de l’any 955, i ocupà el lloc d’un poblat ibèric.
Alguns historiadors li suposen un origen romà, fet no provat documentalment. El nom deriva del llatí Apiaria «abellars». Des del 963 al 1010 pertangué al monestir de Sant Cugat del Vallès. Passà al vescomtat de Barcelona i, el 1030, Udalard, que l’havia rebut del seu pare, el vescomte Guitard, el vengué a la seva muller Riquilda. El 1063 és propietat de Ramon Berenguer I i també el posseïren els seus successors de la Ciutat Comtal, com a senyors jurisdiccionals de la vila i terme de Piera.
Jaume I va fer repetides visites i estades al castell de Piera, i la més llarga fou la d’agost-desembre de 1268. El 1264, el rei Conqueridor lliurà un privilegi a favor dels seus vassalls de Piera per a poder resoldre a la vila mateix les causes i els plets que els afectessin. 
Jaume I, el 1285, va cedir Piera al monestir de Poblet, però, usant una salvaguarda, el 1291, fou reincorporat a la corona per Alfons II. El 1280, el rei Pere II havia donat Piera a Guillem Ramon de Cardona. Després passà al comtat d’Urgell i, per herència, la rebé el comte Jaume, el darrer de la nissaga.
Li fou confiscat pel rei Ferran d’Antequera, mort a Igualada el 1416. El successor, Alfons IV, el Magnànim, el 1431, féu venda de la baronia de Piera —però conservà el castell, que no sortí mai de mans de la monarquia— al monestir de Pedralbes, amb la jurisdicció alta i baixa, civil i criminal i el mer i mixt imperi.
La primera abadessa i baronessa de Piera va ser Elisenda de Montcada, fundadora de la comunitat de les monges clarisses, que morí el 1447. El març de 1461, Joana Enríquez, muller de Joan II, es refugià al castell de Piera. El monestir de Pedralbes va perdre temporalment el domini de Piera i la comunitat de religioses fou castigada per haver proporcionat recursos als consellers barcelonins i, per aquest motiu, el rei Joan II va donar a Pere Daura, en temps de la guerra, la senyoria baronial pierenca.
El 1472, al final de la guerra civil catalana, el monestir de Pedralbes fou el lloc de reunió de Joan II amb els consellers de Barcelona per establir les condicions de la capitulació de la Ciutat Comtal, i el 7 de maig de 1531, quan era abadessa i baronessa Teresa de Cardona, una comissió de vassalls de Piera tingué una audiència amb Carles V, de visita a Barcelona, i el monarca els va confirmar que havien de pagar el delme de totes les collites, com sempre, i no solament del pa i del vi, com ells pretenien.
La senyoria del monestir de Pedralbes, el 1756, va obligar que Piera només pogués emprar en el seu escut i els seus segells la divisa del monestir, mentre que els consellers pierencs defensaven l’heràldica monàrquica de les barres de Catalunya i Aragó i l’albarda amb el soldat que la portava, cosa que no els fou permesa per l’autoritat monacal.
En arribar l’hora de la desamortització, el 1832, el castell de Piera es convertí en propietat de Ventura de Viala, baró d’Almenar i notari de Tàrrega, descendent dels Curtibus o Sescorts ja que l’última Sescorts es casà amb un Aguilera al segle XVIII. Mitjançant una concòrdia amb el seu cosí Pere Vallès Sescorts en va ser l’hereu. Segons consta al «Nobiliario de los Reinos y Señoríos de España», por D.Francisco Piferrer (Tomo II, pàgina 106, Núm. 832 Madrid, 1857) i a l’Enciclopèdia Catalana, els Viala ja havien emparentat amb els Sescorts quan al 1333 Ana Maria Sescorts es casà amb Ramon de Viala, ambaixador del rei a Tunísia.
L’Any 1916 Ramon de Viala i d’Ayguavives, Baró d’Almenar, deixà enllestida una restauració magnífica. Encara avui en dia es conserva una placa que commemora la restauració. Més endavant va passar a mans, successivament, de Pere Forns i Caralt, de Joana Gener i de Just Oliveres i Llopart, que ho fou fins a les darreries del segle XX. Els seus propietaris actuals, és la família Oliveras Sastre-Marqués.
El castell de Jaume I està dins l’àmbit d’arquitectura militar, datat de mitjans del segle X. Fou reconstruït per Jaume I l’any 1320 i restaurat el 1916 per Ramon Viala, baró d’Almenar, sota la direcció de Sebastià M. de Plaja. És una restauració de tipus historicista seguint un criteri més senyorial que estrictament històric que manté alguns dels elements originals, com la porta adovellada de mig punt i algun finestral tardo-gòtic. La torre fou aixecada de nou al mateix lloc on hi havia els fonaments de l’antiga. També es reedificaren les muralles i es van fer noves finestres.
Es troba en zona elevada formant un recinte emmurallat. La muralla amb els seus particulars merlets i contraforts, envolta el castell i part de l’església. El castell és de planta rectangular amb una significant torre d’homenatge quadrada. La seva estructura estaria formada per tres nivells: la sala d’armes i masoveria, la planta noble i les golfes. Pel que fa a les obertures de la construcció, s’observen una gran varietat d’estils. En primer instant són notòries les espitlleres al llarg de la torre principal. A més a més, s’aprecien en la franja inferior de l’edificació vans(Va: l’obertura entre l’interior i l’exterior) d’estil tardo-gòtic amb arc trevolat i conopial. Cadascun dels finestrals és dotat d’uns específics detalls, en els quals es veuen unes representacions facials a la ramificació inferior dels arcs.
A l’interior, a la part baixa, s’hi conserva la seva configuració original: amb parets d’un gruix de 2 m i la volta i columna que serveix d’eix a tot l’edifici. Una gran escalinata porta al pis superior el qual està decorat amb estil vuitcentista amb sostres de guix. Té mobiliari de diversos estils i un menjador amb una gran llar de foc. En la construcció medieval es va emprar l’aparell de maçoneria de pedra, referent a un paredat rústic format per pedres de geometria irregular i junta de morter ampla.

Extret de Catalunya Romànica, vol. XIX El Penedès - l’Anoia. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1992,
p.313, ISBN 84-7739-402-4, i del web:https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Piera
Elena Fàbregas i Corts / Jordi Gironès i Vilardebò - Juny de 2014

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Piera
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

dimarts, 13 de maig del 2014

Besalú

Nom del castell: Besalú
Data de construcció: X
Municipi: Besalú
Comarca: Garrotxa
Altitud: 166 m
Coordenades: (Geogràfica - ETRS89) E 2.698928 N 42.200062
Com arribar-hi: les restes del castell estan situades en el turó on hi ha les restes de l’església de Santa Maria, tot dins el nucli urbà.
El castell comtal de Besalú fou construït al cim del turó on es troben les ruïnes de l’església de Santa Maria, construïda dins el recinte de la fortalesa i consagrada com a església del castell primer (1055) i esdevenint l’església de la canònica agustiniana un cop desaparegut el comtat de Besalú.
Si bé és molt probable que hi hagués un precedent d’aquest castell en els segles carolingis, l’existència del castell de Besalú està molt lligada al comtat de Besalú. El primer document que esmenta el castell apareix l’any 957, quan es produí la revolta dels grans senyors jurisdiccionals. En el Cartoral de Carlemany s’esmenta el castell de Besalú, lloc on el comte s’havia refugiat i d’on fugí, sentint-se poc segur, per ésser assassinat per un dels revoltats. En el testament del comte Sunifred (965) es parla del castrum Bisulduni. A partir del seu successor, el comte bisbe Mir, les cites documentades són nombroses: oppidum Bisulduni, infra muros castri Bisulduni....
Besalú esdevé vila comtal i després reial que depèn de les reines catalano-aragoneses (Peronel·la, Sança). No obstant, el castell ja havia perdut bona part de la seva funció política i militar i, a patir de 1137, serà cedit en part a la canònica de Santa Maria de Besalú si bé els reis catalano-aragonesos hi continuaren tenint un palau residencial. A la Crònica de Bernat Desclot, escrita el 1288 i que narra els fets històrics succeïts
des del regnat de Ramon Berenguer IV fins a Pere II el Gran, s’hi explica que durant la invasió francesa del 1285 foren assetjats la vila i el castell durant uns quants dies. L’any 1323 hi hagué una reconstrucció al castell feta fer per Bernat de Fortià, germà de la reina Sibil·la. El 1385 s’hi hostatjaren el rei Pere III, la reina Sibil·la, el príncep Joan d’Aragó i la seva muller. Al segle XV, ja ha perdut gairebé tota la seva importància estratègica i en la guerra dels remences només hi ha preocupació per protegir la vila de Besalú.
L’any 1809, època de Napoleó, s’hi instal·laren 500 homes i 40 cavalls.
Se’n conserven poques restes, com ara la porta del carrer Tallaferro i una torre quadrada que fou reconstruïda. A Besalú s’hi han construït tres muralles. De la primera, la del castell, se’n conserven el Portal de la Força, alguns fragments de muralla i les bases d’una torre circular.
Les restes de l’antiga església formen part del conjunt històrico-monumental de la vila, en l’àmbit que ocupà el castell, dalt d’un turó actualment de propietat particular. Va ser construïda vora el castell i com a capella comtal. Es consagrà el 1055. L’any 1137 el comte Ramon Berenguer IV va cedir l’espai del castell i la seva capella als canonges de Santa Maria de Capellada, situada fora de les muralles als peus del turó on era el castell. La petita capella del castell no era suficientment gran per a la comunitat de canonges i per aquest motiu es començà a edificar un nou temple en el segle XII.
L’any 1592 va ser secularitzada i transformada en Col·legiata per ordre del papa Climent VIII. El 1744 consta que l’església es trobava en mal estat i després va patir esfondraments. A principis del segle XIX va ser abandonada pel seu estat ruïnós. El 1835 el lloc fou venut a causa de la desamortització.
Després alguns elements escultòrics de l’edifici es van dispersar i una bona part es troben ara a Barcelona, al Museu Nacional d’Art de Catalunya i al Conventet de Pedralbes, a tocar del monestir de clarisses.
Actualment només es conserva la capçalera i una part del creuer. Era un temple amb tres naus acabades en tres absis semicirculars decorats amb arcs cecs i columnes, la majoria de les quals han desaparegut. En la recent restauració, s’han tornat a col·locar les columnes en aquells punts on havien estat sostretes. La nau central estava coberta amb una volta lleugerament apuntada, mentre que el tram previ a l’absis té volta de
canó, igual que el transsepte. També es conserva el primer arc que separava la nau nord de la central, així com la base del primer pilar del sector sud. En les columnes que es mantenen en peu encara es conserven vuit capitells més dos capitells in situ. La resta van ser víctimes de l’espoli.
El pont de Besalú és un pont romànic d’entrada d’accés fortificada a Besalú que travessa el riu Fluvià. Està protegit com a bé cultural d’interès nacional.
Es tracta d’un pont de forma angular de vuit arcs (el primer queda inclòs dins del sector corresponent al recinte emmurallat) desiguals, sobre pilars, molts d’ells fonamentats a la roca viva, amb tallamars. Al final del primer tram, entre el quart i el cinquè arc, hi ha un eixamplament de la calçada, la «creu grossa», i més endavant, entre el sisè i el setè, n’hi ha un altre, anomenat la «creu petita». El sector més antic del pont (que hom data del segle XI o XII) sembla que és el més proper a la vila de Besalú: s’hi poden observar filades irregulars de petits carreus, similars als que apareixien a les construccions més antigues de la vila. El portal d’accés, fortificat, està sobreposat al primer pilar del pont. Damunt del cinquè pilar, s’alça la torre fortificada, de planta hexagonal amb dos arcs de mig punt sobreposats, per la banda de llevant, i amb un arc apuntat i espitlleres al cim, per la banda de ponent. En un dels carreus del pilar central del segon tram, hi ha una pedra heràldica amb la data 1680, cosa que fa pensar en una restauració de gran envergadura o en una reconstrucció quasi total del pont. 
El pont de Besalú, sobre el riu Fluvià, és el resultat de diverses reconstruccions, reformes, afegits i restauracions, fetes al llarg dels segles. La primera notícia que se’n té és del 1075, en què s’esmenta un pont a Besalú. L’any 1284 es torna a fer referència al pont, en vendre un hort. Pot ser que el traçat inicial fos un altre (aigües amunt hi ha restes d’un pilar amb carreus a la base similars als del pont). Diversos aiguats  afectaren el pont de manera que calgué reparar-lo sovint. L’any 1880 s’enderrocà la torre del centre i el portal d’accés des del poble per facilitar el pas de maquinària necessària per a la indústria local. L’any 1939 se’n volaren dos arcs.
Extret de Catalunya Romànica, vol. IV La Garrotxa. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1992, p. p.41-42. ISBN 84-7739-156-4 i dels webs: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Besalú https://ca.wikipedia.org/wiki/Pont_de_Besalú
Elena Fàbregas i Corts / Jordi Gironès i Vilardebò - Maig de 2014


+ informació en PDF: CastellsCatalans/Besalú
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Sales

Nom del castell: Sales
Data de construcció: XI
Municipi: Sales de Llierca
Comarca: Garrotxa
Altitud: 371 m
Coordenades (Geogràfica - ETRS89) E 2.644776 N 42.243564
Com arribar-hi: al castell s’hi va des de la carretera que uneix Tortellà amb el petit nucli rural de Sales de Llierca, prenent un trencall en direcció nord que va a can Gironell i can Pedregós, des d’on s’hi accedeix fàcilment, mitjançant una pista de terra en bon estat. És situat al cim d’un turó, als contraforts de les muntanyes d’Entreperes i des d’aquest punt s’hi observa tot el riberal del riu Fluvià,
El castell de Sales és un edifici del municipi de Sales de Llierca (Garrotxa) declarat Bé cultural d’interès nacional.  
La baronia de Sales va ésser creada al segle X pel comte de Besalú i bisbe de Girona Miró Bonfill a favor d’Oriol, un del seus fidels vassalls l’any 979. El fill d’aquest, Joan Oriol es va casar amb la germana del comte Bernat Tallaferro i el fill hereu d’aquesta unió, Arnau Joan, inicià la llista de senyors de Sales. L’existència del castell, però, no es pot confirmar fins al 1029 en què surt esmentat Bernat Arnau de Sales. L’any 1129 se cita documentalment el castell en la concòrdia establerta entre el bisbe de Girona i els germans Galceran, Bernat i Bernat Joan de Sales sobre llurs drets a la vila de Bàscara. 
L’any 1248, morí Alemanda, vídua d’Arnau de Sales i el castell i la senyoria de Sales passaren a mans de la seva filla gran, Ermessenda, muller del comte d’Empúries. Aquest fet provocà un plet familiar que acabà amb la disgregació del gran patrimoni familiar acumulat per Arnau de Sales repartit entre fills i nebots. L’any 1252, Ermessenda i el seu fill vengueren la castlania a Beatriu de Messano. No obstant, l’any 1254, consta que la castlania la tenia Guillem Seixà qui, any 1259 en vengué la meitat a Bernat Seguí el qual consta que féu homenatge a Galceran d’Empúries, senyor de Sales, pel castell de Sales i diferents masos. Galceran, que no va viure mai al castell, el vengué en franc alou l’any 1297, a Dalmau de Rocabertí, senyor de Peralada, que a partir d’aquí firma com a baró de Sales. Sembla que els Rocabertí vengueren la senyoria parcialment a diversos personatges com ara al bisbe de Girona i a Pere de Cornellà. 
El fogatge de l’any 1359 documenta 75 focs al castell i terme de Sales. Jaume de Cornellà ven el castell a Ramón Malart, ciutadà de Girona, per 80.000 sous. Durant el segle XVI, el castell romangué en poder dels Malart. El segle XVII passà a la família Alemany de Bellpuig.
És una construcció de caràcter militar, posteriorment transformada en pagesia. Té la forma d’un quadrilàter irregular amb una torre a l’angle sudoest. La construcció central, segurament la torre mestra, té una alçada actual de 7 m si bé es veu que tenia uns 12 m. A ponent hi ha una finestra força gran amb arc de mig punt de dovelles. Aquest edifici es degué construir al mateix temps que les parets perimetrals exteriors que devien encerclar diverses sales. La torre de l’angle sudoest, té un diàmetre interior d’uns 5 m, un gruix de mur d’uns 140 cm i una alçada actual de 10 m. Gairebé tot el castell restava tancat dins un altre clos, situat a una distància d’entre 6 i 14 m del perímetre més interior. A l’extrem sud-oest d’aquest clos hi ha una cambra de 5 m per 9 m que podia ser l’església del castell. Era d’una sola nau i durant molts anys va ser utilitzada com a carbonera. Les restes de la porta del segon recinte s’endevinen al mur septentrional del castell. A la banda oest hi havia un vall.
La tradició parla de l’existència de túnels que comunicaven l’interior i l’exterior del castell, actualment tapiats. Per les característiques de l’aparell constructiu, carreus allargats i una mica treballats, la torre central i les parets del primer clos provenen dels segle XI. La torre de l’angle sud-oest és datable al segle XIII (un document de 1303 esmenta una torre rodona).
Durant els segles XV i XVI, s’hi efectuaren diverses reformes, que encara es conserven, tot i que, en gran part, romanen amagades per successius afegitons.

Extret de Catalunya Romànica, vol. IV La Garrotxa.Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 307-309. ISBN 84-7739-156-4 i de https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Sales
Elena Fàbregas i Corts /  Jordi Gironès i Vilardebò - Maig de 2014

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Sales
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Beuda

Nom del castell: Beuda del Pla
Data de construcció: XV
Municipi: Beuda
Comarca: Garrotxa
Altitud: 561 m
Coordenades (Geogràfica - ETRS89) del Castellot: E 2.713087 N 42.244448 i del castell gòtic: E 2.704511 N 42.237843
Com arribar-hi: El castell gòtic o de Can Queixàs és al pla a 339 metres i a l’oest del nucli de Beuda on s’hi accedeix per pista forestal.
De fet Beuda dos castells: el Castellot com a castell original i principal, situat a un indret emcimbellat sobre el terme de Beuda, i el castell del Pla o de can Queixàs situat proper al nucli de l’església.
Es creu que el primer comte de Besalú, Udalard Bernat, senyor del castell de Mont-ros, es va casar amb Ermessenda, senyora de Beuda i Montagut. Amb aquest enllaç quedaven units en una sola família els feus de Castelló de Bas, Beuda, Montagut, Mont-ros i Milany, patrimoni secular de la casa de Bas. 
Després de molts anys de pertànyer a la casa de Bas, el Castellot va passar a mans de la família Queixàs. L’any 1360 apareix com a propietari del Castellot el senyor de Queixàs, per llegat familiar. 
Al segle XV la família Queixàs es construí un castell gòtic al pla, prop de l’església. En la façana d’aquesta fortalesa tardana hi ha l’escut de la família i és anomenada, precisament, mas Queixàs. És possible que a l’època medieval tardana, el castell roquer fos abandonat.
El Castell Nou de Beuda del Pla, registrat amb aquest nom a la Direcció General del Patrimoni cultural de la Generalitat. També conegut com el castell de Queixàs, fou propietat d’aquesta família fins al 1780. A partir d’aquesta data passa a mans de Francesc Coll. El 1831 era en possessió de Melcior-Lluís de Bou. Tot i que es documenta que el 1955 el seu estat era lamentable, actualment s’ha restaurat i és propietat del senyor Roca d’Olot.
Construcció del segle XV bastida sobre un edifici més antic. Està format per tres cossos de diferent alçada. El cos principal és de planta rectangular i teulat a dues aigües amb els vessants vers les façanes principals. La porta principal és d’arc de mig punt adovellat i la resta d’obertures tenen la llinda i els brancals realitzades amb carreus ben tallats mentre que la resta dels murs es realitzaren en pedra poc desbastada. Algunes de les finestres tenen decoració gòtica amb un arc conopial calat esculpit a la llinda i figures animals a les impostes. A la part superior són visibles els antics merlets tapiats per fer unes golfes. A la façana posterior hi ha annex un altre cos d’alçada inferior i amb la teulada perpendicular a la del cos principal. Aquí també són visibles sota la teulada els antics merlets tapiats.
El tercer cos és la torre de l’homenatge, que disposa de planta baixa, amb el mur atalussat, i tres pisos superiors. Una de les finestres del segon pis té dos arquets trilobats sense la columna central. Després de les restauracions es substituí el teulat a dues aigües per un de pla amb merlets. (Declarat l’any 1949 Bé Cultural d’Interès Nacional, tipus monument històric).

Extret de la web del patrimoni de la Generalitat de Catalunya: http://patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/arquitectura?articleId=HTTP://GAUDI_ELEMENTARQUITECTONIC_622
Elena Fàbregas i Corts / Jordi Gironès i Vilardebò - Maig de 2014


+ fotografies: CastellsCatalans/Beuda
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Beuda
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat


Montagut o del Cos

Nom del castell: Montagut o del Cós
Data de construcció: XI
Municipi: Montagut i Oix
Comarca: Garrotxa
Altitud: 612 m
Coordenades: (Geogràfica - ETRS89) E 2.572476 N 42.230753
Com arribar-hi: des del poble de Montagut cal anar  al camp de futbol i des d’allí prendre la pista que va a Puigcomte prenent una direcció clarament oest pel pla del Puig fins a situar-se sota del castell per la seva part nord.Concretament és dalt del turó de Montagut (612 m)
L’indret de Montagut apareix documentat en un diploma carolingi l’any 898. El comte Sunifred de Besalú i Cerdanya esmenta la parròquia de Sant Pere de Montagut l’any 966 en el seu testament.
És probable que el castell ja existís en aquestes dates però, de fet, la primera notícia documental del castrum de Monte Acuto quod vocant Corz es troba en el jurament de fidelitat fet a Bernat II de Besalú pels seus nobles, que es data entre 1070 i 1100. 
L’any 1119, Ermessenda, muller del vescomte Udalard Bernat de Bas, llega els castells de Montagut, Beuda i Mont-ros al seu nét Udalard II de Bas que morí prematurament, a la seva mort el títol vescomtal de Bas passarà a la seva tia àvia Beatriu, muller de Ponç Hug de Cervera. L’any 1198, Pere de Cervera rebrà cedit el castell de Montagut i el seu terme. El 1240, Pere III vescomte de Bas vengué el vescomtat a Simó de Palau qui, en morir, el llegà a la seva filla Sibil·la, comtessa d’Empúries (1247). que el vengué l’any 1280,al rei Pere II de Catalunya-Aragó. No obstant, el rei investirà el fill de Sibil·la Ponç Hug IV d’Empúries amb el castell de Montagut, per la seva actuació en la invasió francesa de 1285.
L’any 1315, el rei Jaume II de Catalunya-Aragó cedí el vescomtat de Bas i els castells de Montros, Castellfollit i Montagut dels quals posseïa el domini directe, al comte Malgaulí d’Empúries. El 1339, la situació econòmica dolenta dels comtes d’Empúries féu que els castells, termes, dominis i jurisdiccions de Castellfollit, Montagut i Montros fossin incorporats a la corona per Pere III de Catalunya-Aragó.
Ja en edat moderna (1599), Felip III de Castella designà Guerau Galceran de Cruïlles primer comte de Montagut. Aquesta família va posseir el castell com a mínim fins al segle XVII.
El castell del Cós era segurament format per una torre i unes muralles amb vall (fossat) exterior als llocs on no hi havia espadat. Actualment resta la part inferior de la torre medieval. Les muralles són d’època força moderna. Resta un vall a la banda de tramuntana, difícil de datar. El nivell inferior de la torre, ben conservat, té un diàmetre de 4,70 m i un gruix de murs de 1,70 m. La cambra inferior té una alçada d’uns 5 m i és coberta amb una falsa cúpula que arrenca d’un relleix de 15 cm situat a uns 2 m del sòl. Encara hi ha algunes empremtes de l’encanyissat de la cúpula. La porta degué ésser oberta en el nivell superior, del qual no en queda quasi res. Les parets perimetrals són fetes modernament com també el paviment de rajoles que es féu quan es col·locà un vèrtex geodèsic. Els carreus dels murs medievals són rectangulars, poc treballats i segurament corresponen a una construcció del segle XI o començaments del s XII.

Extret de Catalunya Romànica, vol. IV La Garrotxa.Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 259-260. ISBN 84-7739-156-4 
i de https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Montagut
Elena Fàbregas i Corts / Jordi Gironès i Vilardebò - Maig de 2014

+ fotografies: CastellsCatalans/Montagut
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Montagut
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

dimarts, 8 d’abril del 2014

Castellvell de Solsona

Nom del castell: Castellvell de Solsona
Data de construcció: XI
Municipi: Olius
Comarca: Solsonès
Altitud: 848 m
Coordenades: E 1.502935 N 41.994951 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat a ponent de Solsona, s’hi va prenent la carretera C-149a que va a Sant Climenç.
El Castellvell de Solsona, Castell de Castell vell o simplement el Castellvell, és un castell que es troba dalt de l’homònim turó de 848 metres d’altitud al municipi d’Olius a la comarca del Solsonès. Edificació d’origen força antic (al segle XI ja se l’anomenava el vell), és una mportant fortificació i talaia  a 130 m per sobre de Solsona, al nord-oest de la ciutat.
La construcció del castell va començar, per ordres del comte Sunyer d’Urgell, l’any 957, i el comte Borrell II del casal de Barcelona el féu reforçar el 973 per assegurar la defensa de la contrada. Al segle XI, l’aleshores senyor de Solsona Ecard Miró, va començar les obres per a fortificar-lo més. Obres que posteriorment a la seva mort, van continuar els seus descendents Bernat i Ramon de Tarroja, finalitzant la construcció l’any 1217.
De l’època romànica, fora del recinte, es conserven restes d’una església, a ponent, amb absis trilobat, que correspon a l’església parroquial de Sant Miquel de Castellvell. Fou substituïda per la parròquia de Brics, que n’havia estat sufragània. 
Dins del mateix castell encara hi podem trobar mostres de la capella romànica que hi havia, però que es va modificar a l’estil gòtic durant el segle XV. Una altra mostra de l’època romànica la trobem en el capitell romànic que es conserva al recinte de la muralla. En aquest hi podem veure esculpits els escuts d’armes de les dues famílies: la torre dels Tarroja i el card dels Cardona. Aquests dos símbols, juntament amb la creu del monestir i un sol, els podem trobar també a l’escut de la ciutat de Solsona.
En el segle XIV, entre els anys 1310 i 1320, el castell patí àmplies reformes que engegà el vescomte de Cardona per adaptar la casa-castell a l’estil gòtic i convertir-lo en palau; durant aquestes reformes es va construir la gran sala que es podia trobar al costat est del recinte emmurallat, de forma quadrada, amb arcs apuntats transversals sobre columnes cilíndriques amb capitells cúbics, segons un model freqüent als castells catalans en època gòtica.
Després de 69 anys de mantenir-hi la seu de la casa senyorial, els Cardona van abandonar el castell per anar al castell del Camp. Aquest segon castell va rebre el nom de Castell nou, i per contraposició, el que havien deixar al serrat s’anomenà el Castell vell. El castell es va mantenir en custòdia de diversos nobles que reberen el títol de castlà de Castellvell, una denominació que es va mantenir fins al segle XVII. 
L’any 1389 el castell va patir la seva primera destrucció a mans del primer comte de Cardona, Hug II de Cardona, que va autoritzar l’enderrocament per aprofitar-ne les pedres en la construcció de les noves muralles de Solsona.
Durant la Primera guerra Carlina, el baró de Meer va ordenar transformar-lo en un castell modern (que inclou l’antic) anomenat castell de Solsona. El castell va patir greus danys durant les campanyes de la Tercera guerra carlina. L’any 1872, el carlí Morlans va ordenar ensorrar les tres torres que actualment es troben escapçades de les quatre del recinte quadrat del que només en resta la base, i la quarta torre escapà de la mateixa sort gràcies a l’arribada dels governamentals que n’impedí la destrucció.
Dins del recinte del castell hi ha també restes de la capella d’època romànica, però vers la primera meitat del s. XV fou edificat, sota la mateixa advocació de santa Maria, un notable edifici d’estructura gòtica, que ha romàs obert al culte com a santuari de la Mare de Déu del Remei. S’hi venera una imatge sedent de Maria, concretament una talla de la Mare de Déu de les Neus o de la llet (segle XIV).
Avui dia, el Castellvell de Solsona encara es troba habitat, i en un estat de conservació bastant bo. S’hi segueixen celebrant aplecs del Roseret, i cada 10 de setembre es tradició realitzar-hi un aplec independentista, pujant-hi una gran senyera que es penjarà a les muralles del castell, i celebrant-hi xerrades, per commemorar la diada. 
Extret de https://ca.wikipedia.org/wiki/Castellvell_de_Solsona
Elena Fàbregas i Corts / Jordi Gironès i Vilardebò - Abril de 2014


+ informació en PDF: CastellsCatalans/Castellvell de Solsona
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat