SARROCA DE LLEIDA

Nom del castell: Sarroca de Lleida

Data de construcció: XIII-XIV-XVII

Municipi: Sarroca de Lleida

Comarca: Segrià

Altitud: 224 m

Coordenades: E 0.562744 N 41.458458 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: situat en un turó damunt de la vila de Sarroca de Lleida.

El castell de Sarroca és un castell en ruïnes al municipi Sarroca de Lleida (Segrià) declarat bé cultural d’interès nacional. El topònim Sarroca denota l’assentament damunt la roca. Després dels castells de la ciutat de Lleida, és el més important del Segrià per la seva situació estratègica en el camí de Lleida a Tortosa.

És un castell termenat documentat el 1280. Consignada l’antiguitat romana i àrab, la repoblació de Sarroca ve establerta al segle XIV. La senyoria, llavors, recau al llinatge Santcliment. El 10 d’abril del 1357 el rei, que tenia la propietat d’aquest castell, va vendre’n tota la jurisdicció (mer i mixt imperi) a Francesc de Santcliment.

Aquesta família, i en concret Comtessina de Barutell i de Botella, vídua de Climent de Barutell, Santcliment i de Prunera, vengué en el 1618 la Baronia de Sarroca i de Llardecans a Josep Castellbell, senyor de Maials i des de la darreria del segle XVIII fins a la desamortització (1831) i l’extinció de les senyories fou de la família barcelonina dels Matas. La fortalesa encara tingué un paper important durant la guerra del Francès i fou ocupada pels carlins el 1836.

 Està construït sobre una roca de gres tallada per l’est per fer un fossat que seria l’accés al castell. En aquest punt s’endevinen restes d’una estructura rectangular que es podria associar a una torre porta. Del castell s’aprecien diversos recintes: el superior, molt allargassat i en posició central, conserva les filades de baix del mur perimetral, fetes de carreus rectangulars de mida gran. És de planta rectangular, amb restes de dos contraforts propers al mig del mur meridional. Aquest primer recinte sembla que es podria datar als primers temps de la conquesta cristiana. A la banda nord del recinte sobirà es construí una cisterna quadrangular (4,7 m x 4 ), feta de carreus i amb volta de mig canó. El mur oriental, trencat, ara comunica amb una sala de planta rectangular coberta per volta de canó de mig punt de 4,7 m d’ample per 14,5 de llarg. Parets i volta estan fetes d’encofrat amb dues capes d’arrebossat. Tota la sala fou bastida al mateix temps però posteriorment a la cisterna. Al costat immediat hi ha una cambra més petita i a la banda nord, tres espitlleres d’una esqueixada buidades en l’encofrat.

La construcció que actualment més destaca del castell és una torre, de base atalussada, sobre la qual hi ha un pis de parets rectes que tenia dues grans finestres al nord-est i a l’est, d’arc apuntat amb intradós decorat per una senzilla traceria gòtica. A l’oest, una altra finestra més petita que conserva la decoració gòtica quasi intacta. Té dues petites espitlleres, al nord i a l’oest. La planta principal fa 3,8 m x 2,9 m i el gruix del mur és de 110 cm. Tota l’estructura està feta de carreus rectangulars, amb marques de picapedrer i algun grafit. És coberta amb volta apuntada. Per la part nord-oest, per sobre de la roca, hi ha la muralla corresponent a la sala inferior, la qual mostra un tram amb una mena de bestorre que fou folrada més tard per una segona construcció o mur d’aparell semblant i que podria lligar amb el moment de la construcció de la nau superior, moment al qual correspon la construcció d’una nova cisterna, rectangular i amb volta semicircular que es troba a l’oest del recinte interior. Finalment, des del nord-oest, seguint per la banda de ponent i el costat sud, hi ha el mur del recinte jussà, de pedra calcària que contrasta amb el gres de les fases anteriors de la fortalesa. Per sota la roca de gres s’han excavat túnels que serviren de refugi durant la Guerra Civil Espanyola.

L’any 1910, Ceferí Rocafort descrivia així el castell de Sarroca: «sols en resten algunes quadres amb massisses voltes i l’esvelta torre quadrada, ornada per gòtics finestrals; el talús, en forma esglaonada s’enfonsa en el ribàs que mira a la vall provinent de Torrebesses»

La datació seria almenys del segle XIII, modificada i ampliada al XIV i novament al segle XVII. Probablement a partir del segle XIX el castell restà abandonat i abocat a l’espoli. La presència de ceràmica grisa confirma la datació sense oblidar el precedent islàmic sustentat per molts autors.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Sarroca

Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Abril 2017

+ fotografies: CastellsCatalans/Sarroca

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Sarroca
+ video : Sarroca de Lleida

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Gardeny

Nom del castell: Gardeny
Data de construcció: XII
Municipi: Lleida
Comarca: Segrià
Altitud: 198 m
Coordenades (Geogràfica - ETRS89) E 0.614870 N 41.608563
Com arribar-hi: situat a ponent del nucli urbà de la ciutat de Lleida.

El Castell de Gardeny és un conjunt monumental situat damunt del turó de Gardeny, un dels dos turons de la ciutat de Lleida. El turó de Gardeny, gràcies a la seva alçada per sobre de la resta del territori facilitava les operacions militars i ha esdevingut històricament un punt estratègic molt importat. En l’època romana ja va ser utilitzat pel mateix Juli Cèsar l’any 49 aC.

En temps dels andalusins, sembla que fou una torre fortificada de defensa. El segle XII es documenta una fortificació del turó per part d’Alfons el Bataller d’Aragó. L’any 1149, el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, iniciava el setge a la ciutat de Lleida, fins aleshores sota domini sarraí.

Per la conquesta de la ciutat va comptar amb la col·laboració de l’Orde del Temple. Un cop conquerida la ciutat, Ramon Berenguer IV, en virtut dels pactes establerts a Girona l’any 1143, lliurà a l’Orde diversos béns entre els quals el turó de Gardeny. Seguidament, l’Orde instal·là al cim del turó la seu de la que seria una de les seves principals comandes, la Comanda de Gardeny.

La primera referència de la presència de Templers al castell data de 1152. El primer comanador, fra Pere de Cartellà, és documentat l’any 1156. En poc temps aquesta comanda va ser molt pròspera i per millorar la seva administració es van crear dues comandes més, la Comanda de Barbens i la Comanda de Corbins. L’any 1294 el Castell de Gardeny va hostatjar Jacques de Molay, l’últim dels Mestres Templers. L’Orde del Temple va quedar abolida l’any 1312.

Uns anys després, el 1317, Gardeny, com la resta de béns del Temple, va passar a mans de l’Orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem.

El castell que construïren els templers, segons els models de l’arquitectura occitana, tenia un recinte sobirà, format per una torre-habitació, l’església i serveis diversos i un recinte jussà, definit per una muralla protectora amb torres. Ambdós recintes han sofert modificacions i destruccions: el jussà va ser profundament remodelat pels enginyers militars del rei, quan aquest, el segle XVII, requisà el castell per a convertir-lo en baluard de la Corona. Per documentació de 1591, sabem que hi havia importants espais (pati, fossar gran, fossar petit...) i edificis (refetor, capella funerària, celler gran, celler petit, cuina...) destruïts durant les guerres dels segles XVII i XVIII.

La torre-habitació està formada per un gran edifici de planta rectangular (de 23,25 m de llarg per 7,5 m d’ample) i una torre també rectangular de dimensions molt menors (6,5 per 3,5) adossada a l’angle nord-oest del primer, que es comunica amb la capçalera de l’església mitjançant un edifici corredor. Tant la sala com la torre tenen dues plantes i terrassa. Les naus inferior i superior de la sala gran van cobertes amb volta de canó apuntat; la inferior és semisubterrània mesura 7,5 m d’altura; la superior és una mica més alta: mesura 8,8 m. La planta baixa de la torre va coberta amb volta de quart de canó i la superior, amb volta de canó apuntada. Per entrar a aquest edifici calia emprar escales mòbils de fusta des de l’exterior, ja que les úniques portes per accedir-hi estaven situades a nivell de la planta superior, a uns 4 m del terrer forà –com era normal en aquestes torres– a fi de fer inexpugnable l’edifici. 

La planta baixa servia de magatzem de provisions, d’habitació dels servents, de presó... Al primer pis hi havia la sala d’armes i les cambres del comanador i dels altres frares. Interiorment les diverses plantes es comuniquen per escales de caragol. La terrassa de la torre servia de talaia i d’element de defensa Castell de Gardeny. Del recinte jussà romanen a la banda nord un pany de muralla i una torre quadrangular.

El castell va tenir un paper molt important durant la Guerra dels Segadors (1641-1647) i la Guerra de Successió (1700-1714). En aquests conflictes es van introduir noves millores defensives, consistents en la construcció de baluards, fosses i murs de contenció, per contrarestar les noves armes d’artilleria. Amb aquestes millores el recinte es va convertir en un fortí militar que és pràcticament el que es conserva actualment.

En l’actualitat després de molts anys d’abandonament, La Paeria de Lleida ha creat un centre d’interpretació i ha començat un ambiciós projecte de rehabilitació que ha de convertir l’espai en un punt emblemàtic de la ciutat.

La capella de Santa Maria de Gardeny pertany al romànic de transició de la segona meitat del segle XII. L’edifici és d’una gran sobrietat amb massissos murs de pedra d’1,5 m de gruix i robusts contraforts. És de planta rectangular d’una sola nau amb absis orientat a l’est. Mesura 25,5 m de llarg per 7,5 m d’ample i 10 m d’altura. Va coberta amb volta de canó apuntada. Hi ha dues capelles laterals, una a cada costat del presbiteri.

L’església es troba documentada a mitjan segle XII, que és quan s’instal·là la comanda, i els elements arquitectònics i l’aparellament de la pedra corresponen a aquesta època. Tant l’església com la casa-palau i la resta d’edificis del recinte sobirà es devien construir en els anys cinquanta i seixanta del segle XII. 

Extret del web https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Gardeny

Elena Fàbregas i Corts / Jordi Gironès i Vilardebò - Octubre de 2014

+ fotografies: CastellsCatalans/Gardeny

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Gardeny

 i tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

castell del Rei o La Suda- Lleida

Nom del castell: La Suda o Castell del Rei

Data de construcció: IX

Municipi: Lleida

Comarca: Segrià

Altitud: 236 m

Coordenades (Geogràfica - ETRS89) E 0.626089 N 41.618558

Com arribar-hi: situat dins del nucli urbà de la ciutat de Lleida.

La Suda de Lleida o Castell del Rei era la suda o alcassaba de la ciutat de Lleida, d’origen andalusí. És situada al turó de la Seu Vella. Després d’una important restauració que l’integrà en el Conjunt Monumental de la Seu Vella i Castell del Rei, el castell i el seu centre d’interpretació són visitables des de principis de 2011.

De l’estructura original, de l’època d’ocupació sarraïna, quasi no se’n conserva res. Durant l’època de domini comtal fou àmpliament reformada, sobretot en temps de Ramon Berenguer IV, de Jaume I, que segons consta en la seva «Crònica», i de Pere el Cerimoniós, que la remodelà tot reforçant-ne les torres de defensa i construinthi estances luxoses i una capella. De les edificacions d’aquesta època solament es conserven una ala de la fortalesa, formada per un cos allargat, amb unes torres de base rectangular i contraforts a la banda interior i a l’exterior. Pere el Cerimoniós hi féu bastir també la capella reial (volada el 1812). En temps de Felip V i durant bona part del segle XVIII, s’edificaren, dins de les concepcions de Vauban, quatre baluards i diferents fortificacions al voltant de l’antiga Suda, que atorgaren una nova fesomia al conjunt. Tot el recinte estava emmurallat i s’hi accedia per un pont llevadís que travessava un fossat.  Tenia planta rectangular amb cossos al voltant d’un pati central i, al costat nord, una capella i un mirador. Únicament se’n conserva la part meridional, la més propera a la Seu. Té una façana articulada per tres torres amb espitlleres i obertures, i una nau amb volta de creueria.  

La seva existència està documentada des de l’any 882, època e què Lleida era ocupada pels sarraïns. El van construir allà perquè dominava tota la plana de Lleida i era un excel·lent lloc de defensa. Entre els anys 1031 i 1036 va servir de refugi al destronat Hisham III, últim califa de Còrdova.

A partir de la conquesta cristiana, el castell de la Suda va ser seu d’alguns fets històrics remarcables. El 1150, probablement s’hi va celebrar el casament entre el comte Ramon Berenguer IV i Peronella, filla del rei Ramir d’Aragó. Aquesta unió va segellar l’entroncament de la casa d’Aragó amb el Casal de Barcelona. El 1214, en aquest castell, els nobles catalans i aragonesos van jurar fidelitat a l’infant Jaume, que es convertiria en el rei Jaume I. En el moment de màxima esplendor, el castell de la Suda va arribar a ser la residència lleidatana dels comtes de Barcelona. 

En l’època de l’ocupació militar es destinà a polvorí; les voladures dels anys 1812 i 1936 la destruïren en gran part, quedant-ne només en peus la nau sud-est; la més antiga del conjunt.

En l’actualitat La Paeria de Lleida n’impulsà la restauració a finals del segle XX, mitjançant el Pla Especial del Turó, consistent en rehabilitar la nau fent-la visitable i ubicar-hi el Centre d’Interpretació del Castell del Rei. S’arranjà a més l’entorn per tal de facilitar-ne l’accés i es convertí l’espai antigament ocupat per les naus enderrocades en una terrassa on hom pot avui contemplar un magnífic paisatge tant de la ciutat com dels voltants de Lleida. S’arranjà així mateix el vessant nord del turó amb la creació del nou Parc de Santa Cecília, incloent un ascensor d’accés al castell. Així, el 26 de març de 2011 es va obrir al públic el nou espai restaurat; i amb ell la ciutat recuperava un espai oblidat.

Extret del web: http://ca.wikipedia.org/wiki/Suda_de_Lleida

Elena Fàbregas i Corts / Jordi Gironès i Vilardebò - Octubre de 2014

+ fotografies: CastellsCatalans/La Suda o Castell del Rei

+ informació en PDF: CastellsCatalans/La Suda o Castell del Rei

 i tota la informació a: www.castellsCatalans.cat