dijous, 22 d’abril del 2010

Castellmeià

Nom del castell: Castellmeià
Data de construcció: segle XIII
Municipi: Torrefeta i Florejacs
Comarca: Segarra
Altitud: 520 m
Coordenades: E 358857.19, N 4621986.31 (ED50 UTM 31N). Longitud: 01° 18' 06.0" Latitud: 41° 44' 07.1" (ETRS89 Geodèsiques)
Com arribar-hi: anant de Cervera a Guissona per la carretera L-311, a l’alçada de Tarroja de Segarra cal prendre la L-324 en direcció a Sant Ramon fins arribar amb 2,5 Km a Castellmeià.

La «Gran Enciclopèdia Catalana», IV (Barcelona, 1973) en diu (amb la signatura d’A.Duran i Sanpere i A. de Fluvià: «CASTELLMEIÀ (o Castellmejà; ant. Meià). Llogaret i antic terme de Torrefeta (Segarra ), al sud de Llor. El castell de Castellmeià (segle XIII) fou refet en part a la fi del segle XVI i és en bon estat de conservació.
N’eren senyors els Vergós, senyors també de Santa Maria de Meià i de Majanell, al final del segle XVII passà a Francesc de Junyent i de Marimon, al qual fou concedit el 1716 el marquesat de Castellmeià, únic títol concedit per Felip V a un català després de l’inici de la Guerra de Successió. Passà als Amat, als Carcer i als Vilallonga».
De fet, la primera notícia directament relacionada amb aquest castell —que, naturalment, cal no confondre amb el de Meià que hem estudiat dins la comarca de la Noguera— procedeix de l’any 1245, quan el prepòsit de Santa Maria de Solsona concedí a fra (sant) Pere Nolasc l’església de Sant Nicolau «que est sita intra terminas Castri de Mediano», situada en la parròquia de Portell. L’objecte de la donació era l’erecció del convent, que esdevindria de Sant Ramon Nonat.
Dins del tipus de castell-palau tardà, tan abundant en aquestes terres, cal esmentar el castell Mejà, de planta aproximadament rectangular amb dues gruixudes torres cilíndriques a les cantonades dels costats menors. Una d’elles conserva el coronament de merlets amb garfis sota el teulat actual; l’altra s’assenta damunt un talús poligonal i està esmotxada. La construcció originària d’aquestes torres deu ser del segle XIV, però les façanes amb finestres d’ornamentació en forma de creu i motllures interseccionals correspondrien a la supervivència del gòtic ja dins del segle XVI. A l’interior hi ha un curiós vestíbul poligonal amb una columna gruixuda, que potser correspon a l’espai del pati d’una fortalesa més antiga. És magnífica l’escala de cargol que s’allotja a la torre incompleta abans al·ludida.
Tant a l’exterior com a l’interior de l’edifici es repeteix un escut partit, amb tres càbries en una meitat i tres feixes en l’altra: aquesta segona podria pertànyer a la família Vilalba, la qual, després d’abandonar la seva casa originària de Cardedeu, apareix en aquestes terres de Cervera i en virtut d’aliances matrimonials passa a anomenar-se Vilalba de Meca. Un dels escuts porta la data en mars 1569.
Que el castell de Maià és més antic del que aparenta el seu estat actual, queda confirmat per l’existència a l’est del castell i a uns cent metres de distància de la primitiva capella, d’una nau amb absis i volta de canó apuntat, que podria ser del segle XIII».

Jordi Gironés /abril.2010

veure document sencer: Castellmeià

Guissona

Nom del castell: Guissona
Data de construcció: segle XI
Municipi: Guissona
Comarca: Segarra
Altitud: 484 m
Coordenades: E 357851.5, N 4627476 (ED50 UTM 31N). Longitud: 01° 17' 17.7" Latitud: 41°47' 04.4" (ETRS89 Geodèsiques)
Com arribar-hi: vila situada entre Cervera i Ponts.

L’antiguitat remota de Guissona no ha deixat d’oferir punts polèmics, car algun erudit ha pretès d’identificar amb Guissona la ibèrica «Aeso», mentre que l’opinió d’arqueòlegs actuals l’aprecien com la «Iesso» de les Taules de Ptolomeu, reservant per a Isona aquell nom. Del que hom no pot dubtar, en tot cas, és que l’indret gaudia ja de predicament durant l’època romana, puix que esdevingué capçalera del «Municipium Iessonensis», categoria de municipi que a la Catalunya occidental només tingueren Lleida, Isona i Segarra. A Guissona —escriu Lara-Peinado— «hi ha restes d’una porta romana, encara amb els seus carreus originals, coixinats, entre dues torres quadrades, amb modificacions medievals posteriors. També són visibles fragments de muralles, pertanyents, per la seva cronologia, al Baix Imperi». Per nombroses troballes arqueològiques, verificades a Guissona mateix o ben a la vora, els investigadors poden ressaltar l’auge assolit pel paratge durant els temps romans.
La reconquesta cristiana de Guissona — llegim al·lusió a la vila i al castell— anà a càrrec del bisbe d’Urgell (sant) Ermengol. L’acció reconqueridora va ésser duta a terme poc abans de l’any 1024, vers el 1016 en opinió del P. Sanahuja. L’historiador Lladonosa explica que vers el quinquenni 1020-1024 el bisbe Ermengol havia ja organitzat la part superior de la Ribera de Sió, amb Guissona com a centre natural i punt de conjunció dels comtats de Barcelona i d’Urgell, enmig de terres despoblades i amb restes d’antigues construccions visigòtiques i romanes. És molt probable —afegeix— que en aquest extens territori persistís en bona part població mossàrab en contacte assidu amb els cristians del nord. Guissona s’anirà desenvolupant, sobretot a partir de l’any 1035, en ésser colonitzada la riba del Llobregós, sobre Oliola, i fins al seu desguàs a Ponts.
Vers el segle XIV el poble de Fluvià, amb el eu castell o torre, començà a esllanguir-se i en el fogatjament del 1365-1370, dins la vegueria de Cervera, hi consten 35 llocs a Fluvià i Tapioles i al «Loch de Guissona», qui és del dit Bisbe (d’Urgell) hi consten 134 focs.
A la vila de Guissona, el 1462, «amb motiu de la guerra del comte de Foix, hi entra lo mariscal de França senyor d’Orbal» i aleshores es comenta que «la construcció més interessant que posseeix Guissona és a un quilòmetre al NE., al punt on hi havia el lloc de Fluvià, avui desaparegut, i que conserva encara el nom aplicat a tota aquella partida de terme».
L’any 1505, el bisbe Pere de Cardona, desitjós d’adjuntar a la jurisdicció criminal que tenia sobre Fluvià els altres drets de senyoriu, proposà l’adquisició dels drets que hi tenia la universitat de Guissona, i així va obtenir-ho, però amb les condicions que s’ensorrés el poble, església i castell, no permetent poblar altra vegada dit territori ni aixecar-hi casa forta alguna i que el bisbe, per a ell i els seus successors, construís una casa de plaher.
D’aquesta casa, actualment sols en podem observar les despulles, i prova que ja aleshores es dubtava que fos exclusivament de plaer, que sempre més se l’ha coneguda per obra de Fluvià. Aquí foren traslladades les imatges de Santa Llúcia i de Sant Blai, que es veneraven en la vella església i d’aquí ve el popular nom de «Santa Llúcia», amb que encara se l’assenyala. La construcció degué durar de 1505 a 1514, en què el bisbe Cardona passà a ocupar la cadira metropolitana de Tarragona. Hom dubta de la clàusula que els de Guissona haurien imposat al bisbe, en vendre-li els drets de Fluvià, d’eliminar aquest poble.

Nota: la major part de l’escrit ha estat extret del Volum VI de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1979.

Jordi Gironès i Vilardebò / abril de 2010

veure el document sencer : Guissona

+ fotografies: CastellsCatalans/Guissona

Ivorra

Nom del castell: Ivorra
Data de construcció: segle XI
Municipi: Ivorra
Comarca: Segarra
Altitud: 569 m
Coordenades: E 366714.5, N 4625895 (ED50 UTM 31N). Longitud: 01° 23' 42.8" Latitud: 41° 46' 18.7" (ETRS89 Geodèsiques)
Com arribar-hi: passat Castellfollit de Riubregós i seguint per la carretera C-1412 s’arriba a Torà on cal prendre la LV-3003 que després de 5 Km ens durà a Ivorra.

La història d’aquesta vila és indestriable de la del seu castell, a redós del qual es va originar la població. Una de les primeres notícies de la fortalesa data del 1042, any en què Guitard i el seu fill Arnau van vendre als
esposos Ramon i Sança una peca de terra situada dins el terme del castell, en un indret anomenat Feixa. Sembla que el domini eminent del lloc era en mans dels comtes d’Urgell, els quals l’any 1076 van cedir a la canònica de Santa Maria de Solsona totes les esglésies d’Ivorra. La cessió devia comportar, a més, totes les possessions d’aquests temples, per això l’esmentada canònica va esdevenir una de les principals propietàries del terme. En aquest sentit sabem que el paborde de Solsona tenia el dret de nomenar els castlans, i posteriorment, els batlles.
A partir del s. XII la castlania del castell donà origen a un llinatge de castlans cognomenat Ivorra, alguns membres del qual van ser canonges de Santa Maria de Solsona.
El comte Ermengol VII d’Urgell va llegar en testament l’any 1167 el castell d’Ivorra al seu fill, el comte Ermengol VIII, tot i que a la darreria del s. XII hi ha notícies de la intervenció al terme dels Òdena i els Cervera, els quals hi devien posseir drets. Per circumstàncies desconegudes, probablement per parentiu, la fortalesa del lloc passà als Cardona, els quals consten com a senyors del lloc des del s. XIV fins a la desamortització del s. XIX.
De l’antiga fortalesa tan sols és visible actualment la torre mestra, que ateny uns 20 m d’alçada i és de base circular. Per la seva situació cèntrica dins la vila, aquesta construcció fou aprofitada per a instal·lar-hi el dipòsit d’aigua a la part superior, mentre que el primer pis va ser habilitat en altres temps com a presó municipal, i s’hi accedia per una porta amb llinda i muntants, situada a 4 m d’alçada, segurament en el mateix
emplaçament de l’original. A l’exterior, la torre conserva a la part baixa el parament original fet de grossos carreus de pedra força ben escairats. Es va consolidar l’any 1973, a càrrec de la Dirección General de Bellas Artes.
Nota: extret del volum La Segarra de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, juny de 2001
Jordi Gironès Vilardebò /  abril de 2010

veure document sencer : Ivorra
+ Fotografies: CastellsCatalans/Ivorra

Vicfred

Nom del castell: Vicfred
Data de construcció: segle XI
Municipi: Sant Guim de la Plana
Comarca: Segarra
Altitud: 635 m
Coordenades: E 363631.69, N 4626112.63 (ED50 UTM 31N). Longitud: 01° 21' 29.1" Latitud: 41° 46' 23.9" (ETRS89 Geodèsiques)
Com arribar-hi: Vicfred es troba a 5 Km de Guissona per la carretera local LV-3201

El Castell apareix documentat l’any 1079, en una acta testamentària atorgada per Mir abans de peregrinar a Santiago de Compostel·la. Després de pertànyer a aquesta família, i de diverses etapes històriques, va passar al llinatge dels Ribelles i finalment va arribar a les mans dels Cardona, en emparentar-se amb la casa de Medinacelli, que el van conservar fins a la fi del règim de senyorius  (mitjans del s. XIX). En el dia d’avui el Castell pertany a la família Boix-Rodríguez.

Vicfred havia estat per la seva predilecta ubicació, un nucli important. Marcava el límit entre el Comtat d’Urgell i el de Cardona, i sempre va ser una bona posició per a vigilar els avanços de l’enemic, la vista arriba fins a Mequinenza els dies clars.
Inicialment fou una torre de guaita passant ser després una mansió de senyorial amb la transformació soferta a partir del segle XVIII.

En el recorregut del castell, que es pot fer mitjançant una visita guiada, podem observar-hi elements d’aquest canvi.

veure document sencer: Vicfred
+ Fotografies : CastellsCatalans/Vicfred