Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris castells. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris castells. Mostrar tots els missatges

dimarts, 5 d’abril del 2022

Torre del Baró

Nom del castell: Torre del Baró
Data de construcció: s. XI  
Municipi: Viladecans
Comarca: Baix Llobregat
Altitud: 12 m
Coordenades: E 2.020361 N 41.316211 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: La Torre del Baró es troba dins el nucli urbà de Viladecans, just a la plaça de l’Ajuntament, entre els carrers Dr. Ros, Àngel Guimerà i la carretera de Sant Climent. 
Antiga torre que presidia la quadra de Viladecans, formada dins el primitiu terme d’Eramprunyà. El lloc de Viladecans és conegut des del segle XI, quan consta que era de domini comtal. El 1148, per sufragar les despeses ocasionades per la conquesta de Tortosa, Ramon Berenguer IV va hipotecar la senyoria de Viladecans al bisbe de Barcelona Guillem de Torroja, tot i que retornà més tard al domini reial.
L’any 1265 el rei Jaume I va concedir el terme de Viladecans a Guillem Burgués. Aquesta família va mantenir la jurisdicció del terme al segle següent —tot i els conflictes termenals haguts amb els March, senyors d’Eramprunyà, el 1324— ja que segons els fogatges de 1365-70 eren senyors de Viladecans els hereus de Francesc Burgués. A partir de mitjan segle XVI la quadra de Viladecans va pertànyer als Agullana, als Fiveller, i més tard, des del 1625, als barons de Sant Vicenç, als Torrelles i als marquesos de la Manresana. La casa fou habitada fins que els anys setanta esdevingué propietat municipal. Des d’aleshores patí un estat de semiabandó que va fer que l’estructura perdés la consolidació que la mantingué durant tants segles. 
Aquesta casa senyorial havia estat un enclau de la línia defensiva del marge sud del Llobregat. Posteriorment, es transformà en mansió. La primera construcció (dues torres, planta baixa i pis) data del segle XV. S’hi realitzà una excavació per recollir dades de cara a la seva restauració. S’ha descobert que el pati original fou recobert cap al segle XVIII. En el reompliment s’ha trobat fins i tot alguna resta de sigil•lada africana A i comuna romana. En el moment de fer el nou pati es construeix un altre pis. Els fonaments de la façana apareixien 1,90 m per sota del nivell de terra actual. Són de morter i pedres amb una banqueta de 10 cm, fets sobre graves. La paret era de llicorella a manera de sòcol fins als fonaments, segurament d’obra vista.
Actualment, està formada per dos cossos ben diferenciats: la Torre o edifici principal, que correspon a la construcció antiga, i un cos annex adossat a la façana nord. L’edifici principal és un prisma de planta quadrangular format per quatre ales de tres plantes d’alçada que s’organitzen al voltant d’un pati interior. A les cantonades sud-est i sud-oest es diferencien dos cossos que tenen l’aspecte de torres angulars coronades amb merlets. L’edifici annex és un cos prismàtic, massís, cobert per una claraboia. Les façanes reflecteixen les diferents transformacions que ha experimentat l’edifici al llarg dels segles.

El caràcter municipal de l’edifici va ser determinant perquè les institucions comencessin el procés de consolidació i restauració. Entre el 1980 i el 1981 el Ministeri de Cultura endegà la reparació dels paraments interiors del pati, i entre el 1983 i el 1984 el Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona practicà obres de consolidació a la coberta i la façana septentrional de l’edifici. La restauració sistemàtica de la resta de l’edifici s’inicià el 1985 amb una fase d’excavació arqueològica que finalitzà el 1987, dirigida per V. Niño. Des d’aleshores es porten a terme les obres sota la direcció dels arquitectes Antoni González i Moreno-Navarro i Francesc Balañà.

Bibliografia sobre la torre:. Els castells catalans, vol. I, 1967, pàg. 485
Extret de: Enciclopèdia Catalana/Catalunya Romànica (https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-2041901.xml)
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Abril de 2022

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Torre del Baró
+imatges : Torre del Baró

Torre Roja

Nom del castell: Torre Roja
Data de construcció: s. XII
Municipi: Viladecans
Comarca: Baix Llobregat
Altitud: 22 m
Coordenades: E 2.022219 N 41.320296(Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situada al costat del Parc de la Torre Roja del nucli urbà de Viladecans.
La Torre Roja és una fortificació medieval situada a Viladecans i que originàriament s’anomenava Torre Burguesa perquè era on es controlava la Quadra Burguesa, que era al territori sota la jurisdicció del castell d’Eramprunyà.
Deu el seu nom al color roig característic de les roques del territori de l’Eramprunyà amb les que està construïda. Aquesta fortificació tenia una doble funció: talaia i torre de defensa. La torre fortificada de planta quadrada amb quatre pisos és del segle XIII. Els pisos són coberts amb volta de canó rebaixada, amb l’eix igual al dels seus arcs. La porta principal, del mateix tipus que el d’un recinte emmurallat, és d’arc de mig punt i dovelles de pedra, amb pas cobert i arc també a l’interior. Les edificacions annexes laterals són de començament del segle XIX, fetes per l’arquitecte Francesc de Paula Nebot per encàrrec de Mercè Pratsmarsó, propietària de l’edifici a l’època.
L’edifici és documentat des del 1148. L’any 1265 la família dels Burguès, ciutadans de Barcelona, adquiriren unes possessions al municipi, a les quals integrarien la Quadra Burguesa, centrada en l’antiga torre d’aquest nom i avui anomenada Torre-roja. El 1327 es documenten dues jurisdiccions diferents a Viladecans, però dins els termes del castell d’Eramprunyà, arrel d’un litigi de límits entre Pere Marc (senyor d’Eramprunyà) d’una banda, i Francesc Burguès (senyor de Viladecans), Guillem de la Torre (del mateix lloc) i Antiga (vídua de Pere Burguès) de l’altra. Sembla que és Guillem de la Torre qui s’hauria d’identificar amb el senyor de la quadra de la Torre Roja o Torre Burguesa, com també és anomenada.
El 1562 Enric d’Agullana vengué el lloc de Viladecans i la torre Burguesa als Fiveller, que aleshores posseïen la baronia d’Eramprunyà, a la qual els llocs esmentats restaren integrats fins al 1625 que pervingueren als barons de Sant Vicenç. Al segle XVIII n’era senyor Miquel de Torrelles, que hi tenia a l’indret una casa i un fortí amb dues peces d’artilleria. 
L’edifici fou molt restaurat el primer quart del segle XX. A finals de la dècada dels 1970 fou utilitzada com a escola pública de forma provisional mentre es construïa el col·legi públic Doctor Trueta al costat. Va servir també com a seu de la Policia Nacional. L’edifici i el jardins annexes han estat rehabilitats a la dècada dels 80. Actualment presideix una plaça a la qual dona nom, i a l’interior està ubicada la seu de l’Àrea de Planificació Territorial i Promoció de l’Ajuntament de Viladecans.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_Roja_de_Viladecans
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Abril de 2022

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Torre Roja
+Imatges: Torre Roja

dimarts, 8 de novembre del 2016

Torre de Bianya

Nom del castell: Torre de Bianya
Data de construcció: XII
Municipi: Vall de Bianya
Comarca: Garrotxa
Altitud: 385 m
Coordenades: E 02.43818 N 42.20922 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: sortint d’Olot per la part nord cal prendre la carretera N-260 que va a Sant Joan de les Abadesses pel túnel de Capsacosta. I entre els km 89 i 90 cal prendre la carretera local GIP-5222, la qual, en un quilòmetre escàs ens hi durà.
La Torre de Bianya, també coneguda com la torre de Sant Pere, és situada a Sant Pere Despuig (també anomenat Sant Pere Espuig o Sant Pere del Puig), nucli de població que pertany al municipi de la Vall de Bianya i a poca distància de l’església de Sant Pere Despuig. 
La vila de Sant Pere Despuig es troba a l’interfluvi dels torrents de Santa Llúcia de Puigmal i de Santa Margarida, afluents de la riera de Bianya.
El poble Sant Pere Despuig ja existia el 858, any en què va ser cedit al monestir de Ridaura. El 964 el bisbe de Girona Arnulf consagrà una església parroquial, Sant Pere, que fou reedificada més d’una vegada en emps posteriors. A la seva demarcació residia l’antiga família dels Bianya, a l’indret anomenat la Torre de Sant Pere. L’heretat dels Bianya passà posteriorment als Soler, als monjos de Camprodon i a mans de Roger de Montcada, que el 1396 vengué en lliure i franc alou la «domum hospicym» dita de Bianya, amb els seus homes, honors, possessions i pertinences a la família Corona, oriünda de Camprodon. Guillem Corona, àlies Crespià, bastí el casal fortificat de la Torre de Sant Pere que veiem avui. L’edifici omànic, situat a redós de l’església parroquial, era l’antiga residència dels Bianya i dels Soler.
El 1546, Elionor Corona ven la casa a Bartomeu Morató, banquer d’Olot.
Pertany als hereus del pintor d’Olot Joaquim Vayreda, fundador de l’Escola d’Olot. Actualment és una Residència – Casa de Pagès anomenada La Torre.
La Torre de Sant Pere o, també, Torre de Bianya, manté la fesomia original del segle XV. Un casal de planta rectangular i teulat a dues aigües amb els vessants vers les façanes principals. A l’angle del costat del migdia-llevant hi ha la torre de defensa de quatre pisos, amb el teulat a quatre aigües. Posteriorment s’afegí un cos pel costat de tramuntana i es construïren balcons a la banda del solell i es bastí una escala que mena directament per l’exterior, al primer pis.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/La_Torre_de_ Bianya
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Novembre 2016

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Torre Bianya
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Torre de Ridaura

Nom del castell: Torre de Ridaura
Data de construcció: IX-X
Municipi: Ridaura
Comarca: Garrotxa
Altitud: 569 m
Coordenades: E 2.40812 N 42.18750 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situada dins el nucli mateix de Ridaura.
La torre Rodona és un edifici de Riudaura (Garrotxa) declarat bé cultural d’interès nacional. És l’únic vestigi que sembla haver-se conservat de l’antic priorat de Santa Maria de Riudaura.
Està situada entre una casa particular i la rectoria de l’església parroquial. La torre, que fa uns 11 m d’alçada i uns 5 m de diàmetre, presenta una cobertura cònica, de teules, fruit de reformes posteriors ben visibles a tota la torre com l’obertura de finestres al sector oest. La seva estructura és de planta baixa i 3 pisos que van en diàmetre.
Al costat del portal dovellat, la torre té un petit banc corregut i damunt d’aquest s’hi veuen duen espitlleres tapiades. Al costat de la finestra nova de la planta baixa es conserva una finestreta de quatre dovelles tapiada. L’aparell de la torre mostra l’ús de carreus rectangulars a la part inferior fins a uns 3 m d’alçada i a partir d’aquí és de pedruscall. A la part superior la utilització de maó entremig de les pedres fa pensar en una reforma de la torre i les restes d’arrebossat presents en el mateix sector són mostra que havia estat totalment arrebossada. Sota la coberta, dalt de tot, hi ha una sèrie de petites finestretes que no semblen gaire antigues.
El monestir benedictí de Santa Maria de Riudaura fou fundat a mitjans del segle IX pel comte de Girona-Besalú i la seva església consagrada pel bisbe de Girona al cap de pocs anys (858).
L’any 937 el comte Sunyer de Barcelona donà al monestir de Riudaura diversos alous, parròquies i llocs que posseïa als comtats de Besalú i d’Osona i, tres mesos després, decidí d’unir el monestir de Riudaura, en qualitat de priorat, al cenobi benedictí de Santa Maria de la Grassa. A partir del segle X, els priors de Santa Maria de Riudaura exerciren la jurisdicció civil sobre la vila i terme de Riudaura, i també sobre els altres llocs que li pertanien en virtut de les successives donacions, tanmateix van tenir grans discussions amb els vescomtes de Bas sobre la legitimitat d’aquesta jurisdicció.
L’any 1119 el papa (Gelasi II) expedí una butlla en favor del monestir de Santa Maria de la Grassa, en la qual li eren confirmades les seves possessions, entre les quals havia, dins del bisbat de Girona, el cenobi de «Sanctae Mariae de Rivadario». El 1592 el papa l’uní a Sant Pere de Camprodon. Aleshores ja no tenia comunitat. L’església actual fou refeta el 1779. Al seu costat hi ha una casa coneguda pel «monestir» o l’«abadia» amb una petita torre rodona, medieval, que és tot el que li resta d’antic.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_Rodona (Riudaura)
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Novembre 2016

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Ridaura
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Coll

Nom del castell: Castell del Coll
Data de construcció: XII
Municipi: Olot
Comarca: Garrotxa
Altitud: 565 m
Coordenades: E 2.462222 N 42.199167 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: sortint d’Olot per la part nord cal prendre la carretera N-260a que va a Ripoll per Vallfogona de Ripollès, i entre els km 88 i 89 es pren una pista forestal que hi condueix.
Castell Coll és una obra del municipi d’Olot declarada bé cultural d’interès nacional. Més que un gran castell, l’estada senyorial dels senyors del Coll, és un casal fort, un edifici gòtic, amb torre annexa, convertit en masia. És de planta rectangular i carreus ben tallats. La distribució interior es realitza als costats d’un pati interior. Ja a principis de segle XIX es trobava molt fet malbé però s’habilitaren els costats nord-oest i sud, als baixos, pel bestiar i el pis superior pels pagesos. La tradició parlava d’uns passadissos subterranis pels quals es podia fugir en cas d’atac. No fa gaires anys es descobriren aquests passadissos que menen del castell a la casa de la torre de la Vall de Bianya. Està situat vers l’extrem NW del terme olotí, al vessant SE de la serra de Sant Miquel del Mont. Des de la fortificació es gaudeix d’una bona panoràmica sobre la plana d’Olot. 
El casal fortificat està documentat el 1132. Del primer senyor que en tenim notícies és d’Emelio («Dominus Emelius»), que, amb la seva muller Quíxila i fills, va fer edificar l’església de Sant Andreu del Coll l’any 995, quan el lloc s’anomenava «collo Aliarii», coll d’Alier. Els seus successors foren entre altres: Suniario (1028), Isarno (1028), Bernardo Mir (1139), Pere del Coll (1198-1236), Bernat del Coll (1267), Berenguer del Coll (1325-1334), que fou enterrat a Sant Andreu i va tenir la lauda sepulcral gòtica, Berenguer del Coll (1336), Baltasar de Vallgornera (1703-1726), Antoni de Vallgornera (1744-1778) i Ramon de Vallgornera (1778).Fins a principis d1342), Raimonde Podiolo (1419), Mandina (1419-1421), Bartomeu de Montagut (1529), Jot (1592), Guillem an de Montaguel segle XXI eren propietaris els marquesos de Vallgornera.
La casa forta va ser possessió del llinatge Coll fins a l’any 1419, quan apareix com a senyor Ramon de Pujol. La seva filla Alamandina es casà amb un membre de la família Peguera, senyors del castell de l’Espunyola. Posteriorment depengué dels Montagut i dels Vallgornera. Els seus darrers senyors, els Vallgornera, l’abandonaren al segle XVIII, època en què perdé la categoria de castell, i en traslladaren el centre de la jurisdicció a la Torre Llunes, bastida al pla.
Edifici de planta quadrada d’uns 19 m de costat amb la façana principal, on hi ha la porta, orientada a llevant, formada per un arc de mig punt, fet amb deu grans dovelles. La porta té una amplada d’1,69 m i una alçada de 2,65 m. Les façanes tenen una altura d’entre 6 i 8 m. Per les espitlleres es pot veure que hi havia dos nivells. Les primeres espitlleres, situades a 1 m de terra i les segones obertes a uns 5 m. Poc per damunt d’aquestes s’acaba l’obra medieval. Els carreus són escairats, d’uns 30 cm per 35 cm, ben arrenglerats i units amb morter de calç. A les parets de tramuntana i occidental s’hi veu un aparell constructiu diferent, amb carreus col·locats verticalment. A l’interior hi ha dos arcs de mig punt i un arc rebaixat. A tota la banda de tramuntana i també a llevant s’aixequen construccions d’època moderna, del temps en què el castell era utilitzat com a masia. La part més antiga d’aquesta fortificació són els murs perimetrals que podrien ser datats vers el segle XIII. Segurament els arcs que hi ha a l’interior són dels segles XIV i XV. La resta de construccions són del segle XVII o XVIII. Per les seves característiques, és una típica fortificació de la baixa edat mitjana organitzada no pas al voltant d’una torre si no al voltant d’un pati.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_Coll 
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Novembre 2016
.
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Coll
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Hostoles

Nom del castell: Hostoles
Data de construcció: IX-X
Municipi: Sant Feliu de Pallerols
Comarca: Garrotxa
Altitud: 601 m
Coordenades: E 2.530916 N 42.070163 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: s’hi accedeix per un corriol que surt de la carretera C-63 entre Les Planes d’Hostoles i Sant Feliu de Pallerols, concretament entre els km 56 i 57 (molt a prop d’aquest darrer). El camí salva un desnivell de 166 m i té un recorregut de 800 m d’anada (entre 30 i 40 min a peu).
El castell d’Hostoles és un castell roquer, edificació dels segles IX-X, del qual només en queden ruïnes. Està situat a la vall d’Hostoles, en el municipi de Sant Feliu de Pallerols a l’esquerra del riu Brugent.
A començaments del segle XI era situat al comtat de Girona tot i que en algun moment fou infeudat al comte de Besalú, Bernat Tallaferro. L’any 1015, el castlà era Mir d’Hostoles qui, el 1017, féu homenatge al comte de Barcelona, el seu senyor eminent. El fill de Mir, Enees Mir, segons consta en el «Liber feudorum maior», jurà fidelitat al comte Ramon Berenguer I i a la comtessa Almodis per «ipso castro de Ostoles». En aquest mateix segle, anys 1061 i 1066, apareix en documents el mateix castlà Enees i, a finals de segle, un nou membre de la família, Galceran d’Hostoles. La senyoria del castell passà a mans del dàpifer Guillem Ramon I, qui el llegà al seu fill Ot el 1120, si bé la castlania continuaria en mans dels hereus de Mir d’Hostoles. El 1212, Dolça d'Hostoles es casà amb Galceran de Cartellà, important senyor del comtat de Girona, i fou senyora del castell fins al 1225, moment en què apareix com a senyor el seu fill, Guillem Galceran, qui ho fou fins al 1290. El poder dels senyors que posseïen Hostoles augmentà amb el matrimoni de Guillem Galceran de Cartellà amb Blanca de Creixell. Els seus abusos els hi comportaren la separació del benefici de pau i treva i l’excomunió. No obstant, el 1285 el senyor d’Hostoles lluità a favor del rei català contra els croats francesos de Felip l’Ardit. Més endavant, el castell d’Hostoles fou heretat per Beatriu de Serrallonga i, pel matrimoni d’aquesta amb el vescomte Dalmau de Rocabertí el 1313, passà al gran patrimoni dels Rocabertí.  Després de 1445, el castell d’Hostoles depenia de Dalmau de Rocabertí, el qual, durant la guerra civil catalana (1462-1472), milità en el partit joanista. Fou ocupat pels remences el març de 1463. El 1471, castell i terme restaren incorporats a la corona per decisió de Joan II. El 1474 passà al cabdill remença Francesc de Verntallat, que rebé el títol de vescomte d’Hostoles. L’any 1488, després de la sentència de Guadalupe (1486), el castell tornà a la Corona.
A nivell estructural, la fortalesa presenta tres recintes diferents, fruit de diverses etapes històriques. En el primer recinte que es pot datar entre els segles XI i XV, la fortificació més antiga, destaca una torre de l’homenatge, inicialment de planta circular, però actualment semicircular, potser a conseqüència dels terratrèmols del segle XV. Un segon element és la cisterna de planta rectangular, situada als peus de la torre, que originalment anava coberta amb una volta de pedra i «opuque s signinum», que la feia impermeable. Al davant, es troben les restes d’un edifici de planta rectangular, al qual s’accedia mitjançant unes escales semicirculars (afegides possiblement al segle XIV). Probablement, aquí és on es situava la residència del senyor que devia tenir una o dues plantes superiors. Al nord hi ha una sala de planta rectangular i allargassada, que devia tenir una funció productiva, ja que s’hi ha localitzat una mola de molí. Tot aquest sector es troba tancat per uns grans murs situats.
Un segon recinte comunicava amb el primer mitjançant una escala de pedra tallada a la roca mare, que encara es conserva. De planta rectangular, s’hi destaca, a l’oest, una mena de torre o sala rectangular amb espitlleres al seus murs. Amb aquest element s’aconseguia un interessant sistema de defensa, que obligava a l’enemic a vorejar un estret camí en ziga-zaga, entre el pendent i la torre, oferint el seu costat dret -que no quedava cobert per l’escut- als defensors. Els paraments dels murs d’aquest segon recinte tenen, a les parts baixes, filades que es poden situar en els segles XII i XIII, mentre que les parts altes semblen haver estat refetes posteriorment. (segles XIV i XV). Els materials utilitzats provenen de la base de la penya.
Unes desenes de metres més avall, hi ha un tercer recinte, probablement datat entre els segles XIV i XV, que barrava el pas i creava un pati d’armes. Annex a aquest tercer recinte hi ha una gran cisterna força ben conservada, encara coberta amb una volta apuntada. Les restes de la capella advocada a Sant Guerau no han estat localitzades encara. Recentment ha estat consolidat, ja que es trobava en molt mal estat de conservació.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_d’Hostoles
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Novembre 2016

+ fotografies: CastellsCatalans/Hostoles
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

dimarts, 11 d’octubre del 2016

Biosca

Nom del castell: Biosca
Data de construcció: XI
Municipi: Biosca
Comarca: Segarra
Altitud: 500 m
Coordenades: E 1.359453 N 41.843072 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat damunt mateix del nucli de Biosca
El castell de Biosca o castell roquer de Biosca és una obra del municipi de Biosca (Segarra) declarada Bé Cultural d’Interès Nacional. Perviuen restes de murs amb torricons d’angles i una torre rodona central, és emplaçat al capdamunt del poble, construït sobre la roca vora la confluència del barranc de Granell i de la riera de Biosca. Indret molt estratègic, essent accés natural al Solsonès i al costat del Llobregós, que fou frontera entre àrabs i cristians. També, via de comunicació entre la vall del Segre i la Catalunya central.
El terme de Biosca es troba documentat des de 1031 en les afrontacions del castell de Fontanet a la marca. Entre els castells que la comtessa Sança d’Aragó, mare del comte Ermengol IV, tenia al Comtat d’Urgell cap al 1067, figura el de Biosca, que formava part del terme del castell del Llor i que estaria sota l’alt domini dels comtes d’Urgell. 
El 1167 el comte Ermengol VII donà en testament el castell de Biosca al seu fill Ermengol. La castlania requeria el 1172 en Ramon Bernat de Seró, essent el castell propietat del Comte d’Urgell. El 1172 era castlà Ramon Bernat de Seró, casat amb Ermessenda de Biosca, i que ingressà a l’orde de l’Hospital el 1192. La família emparentà amb els Camporrells (1200), que conservaren la senyoria del lloc fins al 1709, quan passà als Delpàs. També fou dels Sacirera i dels marquesos de Santa Maria de Barberà. Al segle XIX pervingué als Iglésias.
Actualment, les fortificacions que romanen són bàsicament les que alçaren els liberals l’any 1839 durant la primera guerra carlina. També la capçalera fou sobrealçada al segle XIX i va esdevenir una autèntica torre semicircular integrada a la moderna fortificació.
L’actual castell de Biosca és una gran fortificació de planta rectangular, situada en el pendent meridional de l’elevació on es va edificar. Ben conservats, destaquen els murs de tramuntana i llevant, reforçats amb torres rectangulars. No es conserva res del tancament meridional i hi ha alguns vestigis del tancament de ponent on hi ha el punt més alt de la fortalesa amb un rocam de pedra sorrenca, segurament el basament d’una primera torre. Avui solament hi ha encaixos dels fonaments d’estructures de fusta en els quals s’observa encara el picat de l’excavació que no semblen de factura gaire antiga. Algun tram de parament d’aquest sector, part del mur que separa interiorment el castell en dos nivells i algunes filades de la muralla sud-oest podrien ser medievals però la major part del que encara és visible correspon al moment en què es va bastir la darrera fortificació durant la primera guerra Carlina. Les defenses septentrionals són les més modernes, per la tècnica i pel reaprofitament dels carreus. En el nivell inferior, on les restes són escasses, s’hi troba l’antic temple parroquial, corresponent al període alt medieval. La muralla que per l’est tanca la fortalesa és antiga però difícil de datar. La capçalera de l’església fou sobrealçada al segle XIX i esdevingué una torre semicircular, integrada a la moderna fortificació.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Biosca
Elena Fàbregas & Jordi Gironès /Octubre 2016

+fotografies : CastellCatalans/Biosca
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Biosca
tota la informació a: www.castellscatalans.cat

Enfesta

Nom del castell: Enfesta
Data de construcció: XIV
Municipi: La Molsosa
Comarca: Solsonès
Altitud: 531 m
Coordenades: E 1.476313 N 41.777902 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: es troba equidistant entre Calonge de Segarra i Castellfollit de Riubregós, en uns 2 a 3 km, i s’hi accedeix des de qualsevol dels dos indrets.
El castell d’Enfesta és un castell situat a l’enclavament d’Enfesta, al municipi de la Molsosa, comarca del Solsonès. S’aixeca dalt d’un turó situat a la banda sud-est del pla d’Enfesta i que assoleix els 531 metres d’altitud amb una  prominència respecte al dit pla d’uns 35 metres. 
El conjunt va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional mitjançant decret publicat al BOE en data del 5 de maig de 1949. Actualment està en procés de restauració. 
És un castell termenat d’estil gòtic (segles XIV-XV), la primera notícia documental que se’n té, data de l’any 1081. Era la residència dels senyors d’Enfesta, castlans que administraven el lloc en nom dels vescomtes de Cardona.. Apareix esmentat també el 1314. Dins el vescomtat (després comtat i ducat) de Cardona, formà part de l’administració cardonina de la batllia de Torà. 
Edifici de planta quadrangular obrat amb carreus amb la façana, d’una llargada d’uns 15 metres, orientada a l’oest i d’una alçada similar, actualment, i pel bé de la zona, es troba en fase de restauració. 
Dins del mateix cos de l’edifici hi ha l’església de Santa Maria que va ser l’església de culte del poble fins a l’any 1975 en què l’estat ruïnós de l’obra va aconsellar de suspendre’n el seu ús com a lloc de culte. La façana presenta dos portals d’arc de mig punt adovellats. El central és el portal d’accés al castell i fa 80 cm de fletxa, 310 cm d’alçada, 70 cm de llum i 11 dovelles de 95 cm de llargada, 42 cm d’amplada màxima i 9 cm d’amplada.El portal de l’esquerra, més petit, és el portal d’accés a l’esmentada església de Santa Maria. Fa 51 cm de fletxa, 20 cm d’alt, 61 cm de llum i té 10 dovelles de 62 cm de llargada i d’amplades desiguals. La clau de volta porta un relleu d’una creu celta emmarcada en dos cercles concètrics en lloc d’un de sol com és habitual. 
Des del castell es domina tot el pla d’Enfesta situat a l’oest distingint-se perfectament i completa la torre del Ballester del castell de Castellfollit de Riubregós, situada a 2,4 km cap a l’esmentada direcció. Per contra, no s’albira gens ni mica la torre del castell de Calonge de Segarra situat a tan sols 1,3 km en línia recta.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_d’Enfesta
Elena Fàbregas & Jordi Gironès/ Octubre 2016

+ fotografies: CastellsCatalans/Enfesta
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Enfesta
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Calonge de Segarra

Nom del castell: Calonge de Segarra
Data de construcció: XI
Municipi: Calonge de Segarra
Comarca: Anoia
Altitud: 636 m
Coordenades: E 1.48076 N 41.76419 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat damunt del nucli de Calonge de Segarra. S’hi arriba des de la carretera C-412a, que va de Calaf a Ponts, prenent un trencall situat entre els km 37 i 36.
Les ruïnes del castell de Calonge de Segarra estan situades en un petit turó al peu del qual hi ha l’antiga església parroquial de Santa Fe de Calonge, en una zona dominada per l’altiplà de Calaf en contacte amb el Bages. 
Les primeres notícies documentals són de l’any 1010 en què el bisbe de Vic Arnulf, germà del vescomte d’Osona-Cardona, hi morí com a conseqüència de les ferides rebudes en l’expedició dels catalans a la Còrdova musulmana. Des d’aquest moment, el castell de Calonge de Segarra restarà sempre vinculat als vescomtes de Cardona. 
L’any 1042, el bisbe Eribau d’Urgell, germà del vescomte Folc, deixa en el seu testament el castell al seu nebot Folc. La castlania era posseïda per una nissaga cognomenada de Calonge com a feudataris dels Cardona. L’any 1156 n’era senyor Ramon de Cardona el qual, en testar, deixa aquesta fortalesa i la de Fals a la seva germana Dolça. A finals del segle XII restava en poder de la família Torroja (o Tarroja), però la propietat retornarà al patrimoni dels Cardona quan Agnès, néta de Ramon de Torroja, es casarà amb Ramon Folc. El 1220, Bernat de Cardona cedí a Pere Puigferner la quarta part i el delme del castell de Calonge. La fortalesa passà a formar part del comtat de Cardona, quan es creà, l’any 1375. Vers 1391 n’era castlà Ramon de Fontanet.
Del castell queden un seguit de construccions molt malmeses. Es distingeix una estança força sencera en contacte amb una cisterna o tina i les restes d’una torre circular aixecada al sector oest al voltant de la qual s’articularia el castell. L’únic element que resta dreçat és una sala de 8 x 4 m, coberta amb una perfecta volta de canó de mig punt que obre la seva gran arcada vers el costat sud-oriental i està unida a les parets laterals les quals arrenquen d’un ampit poc pronunciat.
Al mur de ponent hi ha una porta coberta a l’interior amb un arc de mig punt adovellat i a l’exterior amb una llinda horitzontal. Al cantó nord hi ha una altra porta coronada amb lloses disposades irregularment on s’inicia una graonada molt malmesa que descendeix sota terreny. En aquesta sala s’obren dues finestres espitllerades acabades a l’exterior amb una llosa disposada horitzontalment. Els paraments exteriors són en general arrebossats i a l’interior l’aparell és fet amb blocs de pedra escantonats, de mida mitjana, ben afilerats. De la torre en resten fragments corresponents al primer nivell fins a l’arrencada del primer sostre, resolt segurament en forma de falsa cúpula. Les resten fan pensar que la torre s’adaptava a la tipologia d’altres torres castelleres. L’aparell constructiu d’aquesta construcció és format per blocs de pedra mal escantonats, de mida desigual i disposats, sense gaire rigor, en  filades horitzontals.
La part més antiga seria la torre circular que podria correspondre a una edificació del segle XI. L’estança rectangular coberta amb volta podria haver estat bastida a final del segle XII o principis del XIII. Les parts restants s’adaptarien a remodelacions posteriors.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Calonge_de_Segarra
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Octubre 2016

tota la informació a: www.castellscatalans.cat

dimecres, 8 de juny del 2016

Sant Gervàs

Nom del castell: Sant Gervàs
Data de construcció: XI
Municipi: Gavet de la Conca
Comarca: Pallars Jussà
Altitud: 999 m
Coordenades: E 0.969115 N 42.071987 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: des de Llimiana cal prendre la carretera que condueix al nucli de Sant Martí de Barcedana-Sant Miquel de la Vall, situat a 5 km Des d’aquest nucli cal enfilar-se fins a les cases més enlairades i continuar per una pista sense asfaltar, però transitable sense problemes, fins al castell situat a la part més alta del poblament.
El Castell de Sant Miquel de la Vall, també conegut com a Castelló Sobirà de Sant Miquel de la Vall, o Castell de Sant Gervàs, és un castell de l’antic terme d’Aransís, en el seu annex de Sant Miquel de la Vall, actualment englobat en el terme municipal de Gavet de la Conca, prop del curs del Noguera Pallaresa i el seu afluent Barcedana, al nord del massís del Montsec de Rúbies. Aquesta serralada fou la frontera amb els musulmans de Lleida fins a mitjan segle XI.
El vilatge de Sant Miquel fou construït als segles XI i XII, a la banda nord del Montsec pensant en la situació fronterera i en el possible enemic islàmic. Els perills venien del migdia islàmic i la situació de Sant Miquel era immillorable. La vila degué tenir una vintena de cases habitades.
Però des que Arnau Mir de Tost reconquerí la vall d’Àger s’havia fet avançar la frontera. Les lluites feudals havien desplaçat els possibles assaltants als dos flancs i al nord i la situació ja no era tan favorable tot i disposar d’una torre de vigilància al cim de la carena. Dues famílies nobiliàries es discutiren la superioritat a la zona des de començament segle XIV, els Llordà i els comtes de Pallars, enfront del priorat de Meià al qual pertanyien d’antic el castell i la vila de Sant Miquel de la Vall, i fins al 1319 es llançaren greuges mútuament. Sembla que l’any 1319 a la vila i al castell, quan Bord de Pallars els compra al priorat per 6.000 sous jaquesos, hi vivien ja només cinc famílies i el rector. A part del despoblament produït per les pestes, a finals del segle XIV les tropes del comte de Foix i vescomte de Castellbó assaltaren violentament la vall Barcedana (1399), i aquesta destrossa, de la qual no s’escapa ni tan sols el temple de Santa Maria, pogué influir en l’abandonament ja definitiu del vilatge. El fet és que hom no hi troba els materials propis del segle XV. 
Es tracta d’un castell medieval que incloïa dins del seu recinte el poble del mateix nom del castell. Està situat en un lloc privilegiat per al control dels diversos passos d’entrada i sortida de la comarca, per la qual cosa a l’edat mitjana tingué una importància cabdal, cosa que explica el seu volum i la magnitud de les troballes que s’hi han fet.
Ha estat excavat entre 1978 i 1980 per equips d’arqueòlegs dirigits pel Departament d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona. El jaciment arqueològic trobat és format per un castell del segle XI, amb una torre mestra i un recinte amb bestorres, i un vilatge abandonat, clos rere una muralla, dins la qual hi havia diversos habitatges de planta rectangular, formats per dues o tres cambres. A l’extrem del jaciment hi ha les restes de l’església romànica de Santa Maria del Castelló Sobirà.
A l’extrem de llevant de la plataforma que acull tot el jaciment, hi ha les ruïnes del castell, la planta del qual recorda la del castell de Mur. Es conserven bastants trossos dels paraments dels murs, en alçades diferents, que mostren un aparell de carreus molt ben escairats i perfectament col·locats en filades regulars. Destaca al mig del mur de llevant la torre mestra, o de l’homenatge, així com tres bestorres.  Al centre i a l’extrem de ponent de la plataforma hi ha el vilatge abandonat, del qual només es conserven els fonaments i les primeres filades dels murs de les cases, però que han permès unes prospeccions arqueològiques que han desvetllat una part de la composició del vilatge: restes de la plaça, de carrers, i de diverses cases, entre les quals destaca l’anomenada casa rectoral.
La superfície del castell, construït amb pedra ben treballada i una bona argamassa de calç i sorra, és de 1.269 m2 i la superfície total del poblet és de 8.158,57 m2, 130 metres de llargada i 70 metres d’amplada.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Sant_Miquel_de_la_Vall
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Juny de 2016

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Sant Gervàs
+ Video: Sant Gervàs
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

dimarts, 7 de juny del 2016

Tremp

 Nom del castell: Muralles de Tremp
Data de construcció: XIV
Municipi: Tremp
Comarca: Pallars Jussà
Altitud: 463 m
Coordenades: E 0.892908 N 42.165579 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situades dins del propi nucli urbà Les muralles de Tremp són un monument del municipi de Tremp (Pallars Jussà) declarat bé cultural d’interès nacional.
Tot i que el primer esment documental que fa referència a les muralles de Tremp és del 1381, Mir i Amat dedueix la seva existència almenydes del 1109, tancant el nucli de població format a l’entorn de la col·legiata de Santa Maria, i no fóra estrany que tampoc aquestes no fossin les primeres.
Després d’incorporada la vila a la Corona el 1370, Pere III concedí, l’any 1381, a la municipalitat la potestat d’imposar tributs a fi de reparar les muralles i obrir-hi valls, és a dir el fossat. Reforçades durant la guerra dels Segadors, aquestes fortificacions foren alterades en temps de les guerres carlines fins que, a finals del segle XIX, per un acord municipal del 1876, foren tapats els valls i anaren desapareixent progressivament els panys de mur.
El recinte que envoltava l’actual ciutat vella, constava de muralles, torres de defensa i portals, a més d’altres construccions fora muralla. Els successius enderrocs han reduït els vestigis a tres torres de defensa, de les sis que hi hagué. Són les anomenades dels «Padres», de la Sagristia i de Mingo. Totes són construccions de planta circular i estructura cilíndrica, edificades amb petits carreus irregulars. El seu estat de conservació és, però, ben diferent: la dels «Padres» (dita així perquè té annex el col·legi-convent dels Pares de la Sagrada Família) ha estat molt restaurada amb l’obertura de finestrals d’un revivalisme poc afortunat i l’afegit d’uns merlets esglaonats amb espitlleres. La de la Sagristia, que es troba rere l’absis de l’església, conserva millor la seva sòlida aparença i manté les mènsules que sostenien les corseres, mentre que, la torre de Mingo, la més mal conservada, és utilitzada com a habitatge entre mitgeres i té coberta de teules. 
L’antic perímetre de la muralla i el fossat és avui resseguit per un passeig de ronda que significativament hom anomena del Vall.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Muralles_de_Tremp
Elena Fàbregas $ Jordi Gironès / Juny de 2016

+ fotografies: CastellsCatalans/Tremp
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Talarn

Nom del castell: Talarn
Data de construcció: XI
Municipi: Talarn
Comarca: Pallars Jussà
Altitud: 581 m
Coordenades: E 0.900890 N 42.185630 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: dins del nucli urbà. El castell i vila de Talarn és un conjunt fortificat medieval que inclou l’actual vila de Talarn, al Pallars Jussà.
Malgrat no haver deixat mai de ser una important vila en la vida de la comarca, els continus canvis no han impedit que es conservessin molts elements de la vila medieval, des del mateix traçat urbanístic de la vila closa.
El terme del castell és documentat els anys 1055 i 1056 com a afrontació septentrional dels castells de Mur i de Llimiana. L’any 1064, el comte Ramon V de Pallars Jussà cedí al seu cosí Artau I de Pallars Sobirà el castell en penyora. El 1079, Ramon V l’ infeudà al seu castlà Ginaman Hug i en els propers anys s’establí una complicada jerarquia feudo-vassallàtica que pot ésser interpretada com a indici de la importància del castell dins el conjunt del comtat, derivada de la situació estratègica i de l’amplitud del terme jurisdiccional. A partir del segle XIII coneixem alguns castlans del castell de Talarn, entre els quals trobem membres de les famílies Mur i Vilamur. Arcard de Talarn, consta en retre homenatge l’any 1338 a Pere III pel castell de Talarn. Al llarg de la primera meitat del segle XIV, els monarques, necessitats de grans sumes de numerari, empenyoraren en diverses ocasions els castells de Talarn i Orrit. L’any 1357 el rei va vendre en franc alou els castells i llocs de Talarn i Orrit a Arnau Roger, comte de Pallars, per la quantitat de 71.000 sous. Per privilegi reial de l’any 1455 Talarn fou constituïda en capital de la sotsvegueria del Pallars i residència dels sotsveguer, càrrec que en endavant només podrien exercir els fills de la vila. Per la seva importància estratègica i centralitat política, l’any 1476 fou presa per les companyies mercenàries de Lluís de Mudarra i l’any 1562 pels hugonots comandats pel comte de Foix. L’any 1716 Felip V convertí Talarn en cap de corregiment, capitalitat que perdé el 1834 a favor de Tremp.
El castell termenat de Talarn era situat en el lloc més elevat i oriental de la vila closa, on encara avui dia hi ha algunes restes. S’hi conserva la Torre de la Presó i el Pla del Castell, antic pati d’armes. En el que es conserva es pot observar un diàmetre de 2,7 m. a la torre, una alçada de 6 m, amb dos relleixos a 2,9 i 3,9 m. del terra, i amb uns gruixos, en els murs adjacents, de 180 cm. Aquesta part es pot datar al segle XI. Prop de les restes de la Torre de la Presó hi ha també d’altres restes del castell, entre les quals les de la primitiva església, molt emmascarades entre les cases que ocupen el lloc on hi hagué el castell. 
Als peus del castell es va anar generant la vila de Talarn. Probablement començà com un poble castral nascut a redós del castell, que es convertí en vila closa molt aviat, en estendre’s les muralles del castell en un segon recinte que abraçava la vila medieval. Amb el pas del temps es van anar modernitzant les velles cases medievals, sobretot en l’època esplendorosa de la història de la vila, quan Talarn esdevingué una vila cortesana, a nivell comarcal, ja que va acollir les principals famílies pallareses, que s’hi construïren la casa pairal.
A la banda oriental de la vila hi ha el Portal i la Torre de Soldevila, atalussada i feta de carreus grossos ben arrenglerats. A l’altre extrem de la vila, a ponent, hi ha la Torre de Caps, feta amb pedra menys regular, més petita i irregularment col·locada A prop d’aquesta torre, més al nord, hi ha les traces d’una bestorre o torre d’angle, quasi del tot desapareguda. Encara, rere l’esglé-Portal interior, entre la plaça i el castell. sia de sant Martí, hi ha les restes d’una altra torre, visible per les formes arrodonides del fragment que se’n conserva (veg. Sant Martí de Talarn).
Aquestes torres són més tardanes que el castell, i es podrien datar entre el segle XIII i el XIV. Constituïen la vila closa pocs carrers, encara conservats, que consisteix en un carrer principal, el del Mig o del Forn, que arrenca del costat nord de l’església, i, paral·lel a ell, el carrer Nou, o de Pau Coll, que de fet esdevé carrer principal, ja que enllaça el Portal de Soldevila, al sud-est, amb el Portal de la Torre dels Caps, al costat de la torre d’aquest nom, al nord-oest de la vila. Més al nord discorre un tercer carrer, que passa pel castell i la plaça de Vilanova, o del Gall, a occident de la vila. Com a carrers, dins del clos de la vila només hi ha aquests tres; ara bé, relligant-los i completen la trama urbana de Talarn, tot de carrerons els van entrelligant. Carrerons com el del Forn o el del castell, per exemple. 

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_i_vila_de_Talarn
Elena Fàbregas $ Jordi Gironès / Juny de 2016

+ fotografies: CastellsCatalans/Talarn
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Talarn
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Torre d’Estorm

Nom del castell: Torre d’Estorm
Data de construcció: XI
Municipi: Sant Esteve de la Sarga
Comarca: Pallars Jussà
Altitud: 857 m
Coordenades: E 0.841031 N 42.086580 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: entre els km 79 i 78 de la carretera C-13 entre Tremp i el pas de Terradets surt la carretera LV-9124 que arriba a Moror havent passat abans per Guàrdia de Tremp. Abans d’arribar a Moror hi ha un trencall a la dreta que mena fins a Estorm.
La Torre d’Estorm és una torre medieval semicircular, en part derruïda, datable al segle XI i que formava part d’un castell. Està situada al capdamunt del poble d’Estorm, dins del terme municipal de Sant Esteve de la Sarga, coronant el poble, la part superior del qual presenta les característiques de poble clos. Forma part de la línia defensiva del vessant nord del Montsec d’Ares 
El 1099 el comte Pere Ramon I de Pallars Jussà dotà la canònica de Mur amb el terme d’Estorm. En el fogatge de 1365-70 Estorm, al costat de Vilamunera, consta com a propietat de Guillem de Berga, i el 1381, de F. de Perves. Des de la darreria del s. XVII i fins principis s. XIX, pertanyé als Portolà, barons de Castellnou de Montsec. 
Era un castell format per una torre i un recinte que s’estenia pel planell que hi ha al cim del turó. Torre de planta circular d’una alçada actual de 12 m, amb un diàmetre extern al nivell inferior de 4,8 m i un gruix de mur de 140 cm. El primer trespol, on hi devia haver la porta, és a uns 5 m del sòl exterior. Uns 4,5 m més amunt hi ha un engruiximent del mur que deu correspondre a un altre sostre de fusta. Per damunt d’aquest, la torre s’alça uns 3 m més i es probable que hi hagués encara un altre pis. Al primer nivell es conserven dues espitlleres, interiorment acabades amb arcs adovellats i a l’exterior rectangulars, tancades amb llinda. Al segon pis es veu una altra espitllera, d’arc encara major que les dues anterior i, al costat seu se n’endevina una altra. Al costat meridional de la torre hi havia un petit recinte, un clos murallat que ocupava tot l’espai del cim del turó del castell no ocupat per la torre. Tenia una llargada de entre 9,5 i 7 m de nord a sud i una amplada d’uns 7 m d’est a oest. El mur perimetral, que s’endevina en algun lloc, té un gruix de 80 cm. Al costat nord-oest de la torre hi ha un vall artificial que probablement es va construir per dificultar l’accés a l’enemic.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_d’Estorm
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Juny de 2016

+ fotografies: CastellsCatalans/Estorm
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Moror

Nom del castell: Moror
Data de construcció: XI
Municipi: Sant Esteve de la Sarga
Comarca: Pallars Jussà
Altitud: 853 m
Coordenades: E 0.834502 N 42.078680 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: entre els km 79 i 78 de la carretera C-13 entre Tremp i el pas de Terradets surt la  arretera LV-9124 que arriba a Moror havent passat abans per Guàrdia de Tremp. Des de la C-13 fins a aquest nucli i castell hi ha 7 km.
El castell i vila closa de Moror foren edificats damunt d’un penyal en un dels punts més dominants de la vall de Sant Esteve. Pertany al nucli de Moror, entitat de població del municipi de Sant Esteve de la Sarga, situat a la part del Montsec d’Ares coneguda com l’Obaga del Montsec. Al costat de l’església, a la banda septentrional, hi ha restes de diversos fragments d’una torre, de la muralla i d’una torre d’angle.
El lloc de Moror s’originà a partir del castell homònim. El terme del castell, documentat des del 1092 com a «castro Moror», fou donat l’any 1099 pel comte Pere Ramon I de Pallars Jussà a la canònica de Mur. L’any 1272, el paborde Arnau de Mur definí els drets que tenia sobre el castell de Moror, que Berenguer de Moror havia donat a la pabordia en favor de Guillem de Castissent
a canvi de 1.000 sous jaquesos. L’any 1632 Moror continuava pertanyent a la pabordia de Mur i l’any 1831 figura en mans de la família Oliver.
El poble de Moror, en un moment primerenc sembla que tenia una planta bàsicament quadrada, d’un costat de 45 m, planta de poble clos amb un únic accés principal, atesa la seva situació damunt d’un penyal. No se sap si s’organitzava al voltant d’una plaça central, tal com s’esdevé actualment. Al nord-est hi ha l’església i al seu costat hi havia una torre, segurament circular, que resta molt malmesa. Les cases de hi ha a l’est del poble, al vessant del turó, segurament foren afegides modernament. A l’oest de l’església hi ha una torre de planta en forma de mitja circumferència.
Si l’església restava dins dels murs del poble, deuria ser una torre en principi circular, anterior fins i tot a les muralles. Si l’església era fora muralla, pot ser que en fos una bestorre. Té un diàmetre aproximat de 4,7 m. Per sobre els 40 cm de fonaments hi ha uns 65 cm de pedres collocades verticalment (30 cm d’alt x 20 cm d’ample), després uns 125 cm de carreus de 25 cm x 35 cm i seguidament, una pedra cada vegada menys treballada. L’edifici arriba a un 8 m d’alt.
A l’oest d’aquesta bestorre començava un llenç de muralles d’una longitud d’uns 21 m. Els primers metres es degueren enderrocar en fer-se una entrada al poble. Els 6 m següents són molt refets, amb un talús de reforç. Els 8,3 m següents corresponen a les muralles originals. El llenç s’acaba amb una torre d’angle, amb un fragment de circumferència visible de 5,5 m. Cap al sud hi ha encara uns 3 m més de muralla original. Aquesta muralla i la torre tenien una alçada d’uns 6 m. Els murs són formats per carreus de mida mitjana, col·locats en filades horitzontals.
En principi es podria datar les muralles cap al segle XI, amb algun afegit posterior o algun precedent
anterior, per exemple, la part inferior de la torre més propera a l’església. La situació del poble en un indret dominant i damunt d’una penya que li fa de defensa natural permet pensar que fou poblat des d’una època molt reculada.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_i_vila_de_Moror
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Juny de 2016

+ fotografies: CastellsCatalans/Moror
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Moror
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Orcau

Nom del castell: Orcau
Data de construcció: XI
Municipi: Isona i Conca Dellà
Comarca: Pallars Jussà
Altitud: 887 m
Coordenades: E 0.982658 N 42.165861 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: per arribar-hi cal situar-se a la carretera C-1412, que uneix Isona amb Tremp. Molt a prop del desviament cap a Figuerola d’Orcau hi ha el desviament cap a Orcau, que cal seguir fins a arribar al mateix poble i anar cap a la part alta del nucli, des d’on surt un corriol que es va enfilant en ziga-zaga pel vessant sud-oest del turó, per salvar el desnivell de 154 metres que hi ha. El castell és inaccessible pel sud i per ponent.
El Castell d’Orcau és un dels castells més ben documentats de tota la Conca Dellà, com els d’Abella i de Llordà. Igual que aquests dos altres castells, la seva situació li permetia un extens d omini del territori, ja que controla tant la Conca de Tremp com la Conca Dellà. El castell està situat dalt d’un turó de 887 m, dins de l’antic terme homònim i actual d’Isona i Conca Dellà i, a nivell estatègic, permetia enllaçar visualment els castells de Mur i de Llordà.
El castell d’Orcau es construeix al voltant del canvi de mil·lenni, quan la frontera separava els comtats catalans dels sarraïns. No només és important pels elements arquitectònics que conté, sinó també per la seva història jurídica i administrativa, ja que és un dels primers dominis documentats on s’observa el pas del règim comtal al feudal.
Fou origen i seu de la baronia d’Orcau, una de les més importants de tot el Pallars Jussà. El primer document que ens en parla és del 1010, i l’esmenta com a castro Orcall. Ramon V, comte de Pallars Jussà el vengué a Arnau Mir de Tost, i aquest el cedí al cap d’un any a la seva filla Valença,
que es casà amb el comte, amb la qual cosa el castell d’Orcau tornà de seguida a mans dl comte de Pallars. El 1055 un pacte entre els comtes i Ramon Miró d’Orcau, castlà del castell, deixà  de per vida seva el castell del tot en les mans del d’Orcau. Els pactes de renovació s’anaren succeint, i subsistí en el fill del d’Orcau, Tedbald Ramon, i a partir d’ell el senyoriu esdevingué hereditari.  El fill de Ramon V de Pallars Jussà, Pere Ramon I, renovà els pactes, incloent-hi la vila de Figuerola d’Orcau. Ja per sempre més aquest castell romangué unit a la baronia d’Orcau, fins a l’extinció dels senyorius amb les desamortitzacions del segle XIX.
Al llarg del segle XI, quan l’amenaça sarraïna s’allunya d’aquest territori, el castell passa a ser un important centre logístic i militar: d’una banda facilita que s’ocupin les terres de les conques que el voregen i, al mateix temps, és també un castell fronterer entre els dominis del comtat de Pallars i els dominis d’Arnau Mir de Tost. Fins i tot durant la guerra civil catalana del segle XV, malgrat que el rei desposseí Joan d’Orcau durant un temps dels seus béns, cedint-los a Miquel Llordà, fou restituït tot el llegat a Arnau d’Orcau, fill de l’anterior. Al llarg d’aquest període, així com durant la Guerra del Pallars, el castell pren gran protagonisme a causa de l’enfrontament amb el comtat de Pallars.
El castell presenta un caràcter defensiu que s’observa fàcilment. De planta quadrada, amb una bestorre a cada angle, conserva tres de les bestorres, que fan mig cercle o tres quarts de cercle,  amb un diàmetre interior entre quasi tres i quasi cinc metres. El gruix de les parets sobrepassa sempre el metre. Tres registres d’espitlleres es poden veure tant a les torres com a les parets. Són espitlleres molt ben traçades, algunes d’elles adaptades a les armes de foc, acabades, a la part interior, amb un arc rebaixat. A l’entorn del recinte quadrat del castell es troba un segon recinte, que engloba tot l’espai del pla superior del turó, incloent-hi l’església de la Mare de Déu de la Pietat.
Encara, en tot el vessant de migdia i de llevant del turó, entre el castell i el poble actual, hi ha restes d’hàbitats medievals, disposats en terrasses. A les seves restes diverses prospeccions arqueològiques han trobat material des de la prehistòria fins a l’època alt medieval, passant per mostres romanes tardanes.
Des dels anys noranta del segle XX s’hi han fet treballs de consolidació i restauració, en algun cas no prou ben reeixides. Juntament amb l’església, tot el conjunt rebé molt el 1938, en haver-s’hi instal·lat una fortificació militar de l’exèrcit franquista.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_d’Orcau
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Juny de 2016

+ fotografies: CastellsCatalans/Orcau
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

dimarts, 10 de maig del 2016

Bellver

Nom del castell: Bellver
Data de construcció: XIII
Municipi: Bellver de Cerdanya
Comarca: Cerdanya
Altitud: 1.058 m
Coordenades: E 1.773716 N 42.370824 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: les restes del castell i de les muralles es troben dins del nucli urbà.
El castell termenat de Bellver estava situat al lloc més elevat del clap rocallós cantellut, calcari, on s’assenta el poble, a l’esquerra del riu Segre. Formava part d’una línia de fortificacions i torres de guaita que defensaven i controlaven el Camí Ral que, travessant el comtat medieval de Cerdanya, unia el també comtat de Conflent amb el d’Urgell. Del castell només en queden les restes del que segurament era la cisterna i, de la muralla que defensava la vila, s’han conservat parts del costat del riu, amb panys de mur i torres quadrades i rodones, seguint el carrer anomenat de la Muralla.
L’actual vila de Bellver té l’origen en la carta de població i franquesa atorgada per Nunó Sanç, senyor de Rosselló i Cerdanya, el 1225 al puig de «Bellovidere» al Baridà (subcomarca de l’alta vall del Segre). Nunó Sanz pretenia disposar d’una vila situada estratègicament a la frontera mateix amb el comtat d’Urgell. És possible que en aquest lloc hi hagués hagut el castell de Talló, fortalesa documentada el 1090 però de la qual no es coneix l’emplaçament. La força de Bellver no és documentada fins al 1233 en una concòrdia entre Nunó Sanç i el comte Roger de Foix en la qual la fortalesa de Bellver quedava a plena voluntat del senyor de Cerdanya. El 1255 es documenta «in castro de Belvezer» formant part del domini de Galceran IV de Pinós el qual, en el seu testament, fet en preparar-se per anar amb l’exèrcit del rei, demanava que en cas de mort es paguessin els seus deutes amb tot el que posseís al castell de Bellver. L’any 1271, El mateix Galceran vengué durant dos anys a P. de Riba, de Puigcerdà, pel preu de 3.375 sous de Barcelona tot el que rebia als castells de Bellver i de Prats i els seus termes. Poc abans, el 1267, el rei Jaume I concedia a Bellver l’excepció del pagament de la «quèstia reial» (tribut en diners o en fruits que el senyor feudal cobrava dels seus súbdits), en canvi de què els seus habitants construïssin la muralla que havia de tancar la vila. Per tant, és pot afirmar que en aquestes dates, a dalt del turó de Bellver només hi havia el poble i un castell. 
L’any 1277, Jaume II de Mallorca confirmà els «consuetudines et libertates» que havia atorgat el seu pare, a la vila de Bellver que, com les altres terres del Rosselló i la Cerdanya, esdevingué part del regne de Mallorca. La vila de Bellver era de jurisdicció reial; Pere el Cerimoniós, el 1344, prometé als seus habitants l’exercici de la jurisdicció civil o criminal, a més de confirmar les antigues franqueses. Fou el centre de la sotsvegueria de Baridà i tingué un paper important en la història del comtat com a plaça forta fins al segle XVIII.
La força citada en les fonts escrites es pot situar acuradament gràcies a la toponímia, històrica i actual. L’únic element, però, visible actualment és una cisterna que hi havia a l’interior del clos de muralles que degué ser complex, amb diversos panys de muralles i diverses torres adossades o exemptes. Es té constància d’altres elements com algun passadís subterrani i una altra cisterna similar a la que roman avui dia. La cisterna, de planta lleugerament trapezoïdal, té uns 3,40 m en els trams curts i està coberta amb volta de canó feta amb encofrat de posts i recoberta d’argila vermella ben compactada. Presenta un sòcol fet de grans carreus de pedra calcària, segurament lligats amb calç. La part superior és feta amb còdols irregulars, lligats amb calç. El sòl és enllosat amb els mateixos carreus del sòcol, una mica més petits, regulars i ben tallats. Sense notícies documentals la datació és difícil. Tanmateix, la factura del conjunt i el sòcol de grans blocs ben tallats fan pensar que es devia construir al final del segle XII o inici del XIII. Un paral·lel proper és la cisterna del castell de Llívia.
La zona ocupada per la vila medieval era de planta allargada, amb una longitud d’uns 195 m i una amplada d’uns 72 m. A l’extrem occidental hi havia el castell i, a prop, un portal. A l’angle sud-est hi havia un altre portal a tocar de l’anomenada Torre de la Presó. La població s’organitzà a partir de diversos centres: el castell a ponent, l’església a llevant, segurament una plaça situada al bell mig i els dos portals (Baridà i Cerdanya), que la comunicaven amb l’exterior.
Pel que fa a la muralla devia tenir uns 535 metres de perímetre, flanquejat per torres o bestorres. Els murs seguirien el perímetre del turó originari, aprofitant al màxim l’espai exterior, alhora que utilitzaven els pendents per reforçar les defenses. La part septentrional, d’alçada considerable i protegida pel Segre, no calgué dotar-la de grans panys de paret. A ponent, el castell dominava tot l’espai. A la part de llevant, en canvi, s’hi van construir notables panys de muralla així com torres. La meridional, també alta, estava protegida per un fossat.
Actualment, es conserven d’una manera parcial els sectors N i E de la muralla de Bellver. Tot el conjunt de torres, bestorres —com la del costat nord-est— i llenços de mur és força homogeni pel que fa als elements constructius. En principi, la muralla es pot identificar amb la que féu construir Jaume I l’any 1267 en canvi d’eximir els habitants de la vila del pagament de la quèstia.
Si bé deuria sofrir alguns canvis amb les guerres dels segles posteriors, el que es conserva correspon
bàsicament a la muralla primitiva. Els anys vuitanta (segle XX), en fer-se obres al clos de la vila vella, es descobriren diversos túnels que devien permetre de comunicar per sota de la muralla l’interior de la vila amb l’exterior, sobretot en cas de setge (Bolòs —Pagès 1990). Es consideren contemporanis o poc posteriors al moment en què es bastí la muralla.
La torre anomenada de la Presó, situada a l’est, al costat d’un dels portals de la vila closa (portal de Cerdanya), és una construcció de planta lleugerament rectangular, de 2,20 x 2,95 m, i a una alçada aproximada de 15 metres. El gruix dels murs és d’uns 110 cm. La porta és situada a uns 7 m del nivell exterior del sòl. A la cara exterior  hi ha un talús. A l’interior, la torre té tres nivells,
com tindria en origen, però l’alçada dels respectius sostres deu haver variat. A les tres cares exteriors hi ha diverses espitlleres, construïdes en èpoques diferents. Les més antigues són com les de la muralla. Protegides per carreus tallats com els dels caires de la torre. L’aparell de la resta del mur és de pedres petites poc treballades i sense escairar. A la part inferior dels murs hi ha carreus petits, més o menys escairats. En alguna zona es veuen clarament les reconstruccions. La datació s’estableix des del segle XIII al segle XVII.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_i_vila_de_Bellver_de_Cerdanya
Elena Fàbregas &  Jordi Gironès / Maig de 2016

Torre de Bernat de So

Nom del castell: Torre de Bernat de So
Data de construcció: XIV
Municipi: Llívia
Comarca: Cerdanya
Altitud: 1.218 m
Coordenades: E 1.982121 N 42.465008 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situada al mig del nucli urbà de Llívia
La Torre de Bernat de So és un edifici militar defensiu, probablement del segle XIV, situat al costat de l’església Nostra Senyora dels Àngels de Llívia.
La torre s’insereix en un conjunt de caràcter defensiu més ampli, al voltant de l’església, formant part de la fortalesa-església. Va pertànyer al vescomte d’Évol, qui el 1366 la va vendre a Ponç dez Catllar (conegut també com a Ponç Descatllar), castlà del Catllar i castellà de Llívia.
L’actual Torre de Bernat de So, va ser construïda el 1584-1585, per retenir el dret de «recollita» que tenia l’antic Castell de Llívia, abans de ser destruït cap al 1476 pel rei francès Lluís XI. La recollita era un privilegi medieval que es concedia a les places fortes o als senyors de castells, consistent a poder aplegar a la ciutat o la fortalesa els habitants de les poblacions indefenses en cas de perill. La torre, juntament amb l’església acabada el 1617, es convertirà en la nova defensa del poble.
S’ha utilitzat com a presó, com a casa de la vila i, a més, un temps allotjà la famosa Farmàcia de Llívia. Des de principis dels 80 fins l’any 2009, el pis superior va ser la seu del Patronat del Museu Municipal. A partir d’aleshores a la torre s’hi van exposar diorames sobre flora medicinal de Llívia. És una torre aïllada situada sota l’església, al punt més alt de la vila. La torre és de planta circular, amb teulat en pendent cobert de pissarra. Té tres nivells, amb entrada al primer i segon nivell. Les obertures tenen llindes i brancals de pedra. L’entrada de la planta baixa, té la llinda i els brancals monolítics de granit. A la llinda hi ha la inscripció: “Carcel Real 1834”. Les obertures han experimentat modificacions al llarg del temps.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_de_Bernat_de_So
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Maig de 2016
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat