dimarts, 13 de desembre del 2016

Vacarisses

Nom del castell: Vacarisses
Data de construcció: XI-XIV
Municipi: Vacarisses
Comarca: Vallès Occidental
Altitud: 439 m
Coordenades: E 1.918050 N 41.607708 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins del poble i localitzat al carrer Major, davant del núm. 6. Actualment acull la Biblioteca Municipal, i està declarat bé cultural d’interès nacional.
Està situat en lloc dominant, l’edifici actual té caràcter de masia noble dels segles XVII o XVIII. A partir d’una planta rectangular s’aixeca l’estructura de la casa. La teulada és a dues aigües amb teules àrabs i carener horitzontal a la façana. Una part de la façana principal presenta una situació sobresortida on s’hi veu la porta d’entrada amb grans dovelles i tres finestres rectangulars, al pis, amb protecció de barana de ferro. Els murs estan arrebossats exteriorment deixant a la vista les pedres cantoneres i les llindes de les finestres. Per sota la teulada hi ha un incipient ràfec que disposa una decoració de dues fileres de caps de teules.
El casal està situat sobre construccions que es remunten al segle XI. Els actuals murs de contenció de pedra vermella són del segle XIII o XIV; queden alguns panys de muralles i rampes d’accés. El lloc destinat a presó és relativament modern (es va construir una paret en una volta més antiga). També es conserva el poltre on es ferraven les cavalleries. Presenta diferents construccions annexionades tals com graners, cellers, cups de vi i era de batre.
La primera menció específica del castell de Vacarisses correspon a l’any 1001, dins la donació de la propietat i el domini sobre els comtats d’Osona i Manresa que el comte Borrell fa a la seva muller Ermessenda de Carcassona. 
El 1023, la mateixa Ermessenda empenyora al seu fill Berenguer Ramon I diversos castells, entre els quals hi ha el de Vacarisses. El 1072 el castell ja és de la família Montcada. Hi resideixen per ells diversos lloctinents o castlans. Ja en el segle XIII (1291), el castell de Vacarisses figura en la donació «propter nupcias» de Guilleuma de Montcada amb l’infant Pere i  es la darrera possessora, que morí el 1309. El 30 d’agost de 1358, Pere el Cerimoniós va vendre, per 4.000 sous, el castell amb Rellinars i altres parròquies de l’entorn a Jaume Desfar. El 1396 es realitza la fortificació del castell en la guerra enfront el Comte de Foix. 
Al llarg de tot el segle XV es manifesta la vida de la parròquia de Vacarisses junt amb el seu castell.  Des de 1596, Isabel Desfar figura com a Senyora de Vacarisses, Rellinars i Castellbell. Després, amb el seu casament amb Francesc Amat, dona origen a la introducció a la família Amat. El 1702 s’atorga el títol de Marquès de Castellbell a Josep Amat. L’any 1707 va néixer Manuel Amat i Junyent, que fou Governador de Xile, i de 1761 a 1776 fou nomenat Virrei del Perú pel rei Ferran VI d’Espanya. Més endavant, pel 1773, el castell es destina a tasques de pagesia i recol·lecció de censos.
El 1939 el Marquesat passa a una tal Dolors, Gran d’Espanya, esposa de Lluís Villalonga. El 1948, Joaquim Villalonga ven el castell a Antoni Roure i Jofre, actual propietari (anys vuitanta). 
L’any 2003 es portà a terme una intervenció arqueològica i un estudi històric com a pas previ a a rehabilitació de l’edifici. Els sondejos arqueològics realitzats no van permetre documentar cap element associable clarament a cronologies entorn el segle XI, fet que sembla donar pes a la teoria que l’emplaçament primerenc del castell era la propera «Torrota», des d’on s’haurien traslladat al segle XIV-XV a l’emplaçament actual. Tot i així, no es pot descartar que l’antic castell estigués situat en el mateix lloc que l’actual i que fos totalment destruït en construir-se el nou edifici als segles XIV-XV, del qual s’han identificat tot un seguit de murs amb un aparell molt uniforme format per carreus quadrangulars de pedra sorrenca disposats en filades regulars.
Durant els segles XVI-XVII l’edifici anirà canviant a poc a poc la seva funció i es construirà una sèrie d’edificis que comportaran un canvi important en la fisonomia del conjunt. La transformació del castell en una gran explotació agrícola acabarà al segle XVIII, amb un important canvi en la seva fisonomia amb la construcció de tota l’actual ala occidental i l’edifici adossat a l’oest,a més de tres cups. Al segle XIX, a algunes de les sales del castell s’hi ubica l’escola per a nens i l’Ajuntament, per tant, es porten a terme diverses reformes a l’interior de l’edifici per habilitar-lo a la seva nova funcionalitat. A partir de 1974, amb el trasllat de les escoles i l’Ajuntament a nous edificis, el castell quedarà pràcticament sense ús i començaran les gestions per a la seva restauració.
L’any 1985 fou adquirit per l’Ajuntament i ha estat rehabilitat recentment. Durant els anys 2005-2006 es realitzà un seguiment arqueològic dels treballs d’adequació, gràcies al qual es pogué fixar la cronologia d’alguns elements que no havien estat suficientment datats durant la intervenció arqueològica anterior a causa de la dificultat d’accés a determinats espais del castell. En general, els resultats del seguiment de les obres ratificaren les conclusions a què s’havia arribat durant l’estudi efectuat l’any 2003.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Vacarisses
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Desembre 2016


tota la informació a: www.castellsCatalans.cat
.

Torrota de Vacarisses

Nom del castell: Torrota de Vacarisses
Data de construcció: X-XI
Municipi: Vacarisses
Comarca: Vallès Occidental
Altitud: 439 m
Coordenades: E 1.907712 N 41.610051 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: se surt dins de Vacarisses, a la intersecció de la carretera BV-1212 amb el carrer de Dalt on hi ha una residència de gent gran. Al final d’aquest carrer s’inicia el carrer del Serrat, on al final, hi aparquem còmodament el cotxe i ens disposem a continuar a peu, per un ampli camí de terra. Al cap d’uns 250 m. abandonem aquest camí, seguint un corriol que apareix a l’esquerra  en direcció a la torre. El proper recorregut, ben evident, no presenta cap dificultat, i en qüestió d’uns 15 minuts ens condueix sense problemes als peus de la torre.
La Torrota és una torre de guaita del municipi de Vacarisses (Vallès Occidental) declarada bé cultural d’interès nacional. Situada sobre un pujol al nord-oest del poble. És una torre de planta circular amb aparell de pedra sense treballar. Tan sols se’n conserven 12 metres d’alçada, corresponents a la planta baixa, el primer pis i l’inici del segon. L’absència d’arrencaments de volta fa pensar que probablement la separació interna dels pisos es fes amb embigats de fusta. L’accés a la torre es feia mitjançant una porta situada a la banda de migdia, al segon pis de la torre, d’arc de mig punt adovellat. Adossades a la torre, a les bandes oest, nord i sud, hi ha restes de diferents estructures.
Es coneixen poques dades de la Torrota, ja que bona part de la documentació conservada fa referència als senyors del castell de Vacarisses. Aquest podria haver estat situat al centre del poble, al turó on hi ha l’actual castell, tot i que alguns autors el vinculen amb la Torrota.
Amb motiu del projecte de restauració de la torre endegat per l’Ajuntament, l’any 1999, es va portar a terme una intervenció arqueològica centrada a l’interior d’aquesta. Les dades estretes de l’excavació no van permetre situar la torre en un moment cronològic concret, tot i que per les seves característiques es pot situar als segles X-XI, datació que coincidiria amb les primeres mencions al castell de Vacarisses. Les intervencions portades a terme tant a la Torrota com al castell situat al poble, però, no han pogut determinar quin era el primitiu emplaçament del castell de Vacarisses al qual es refereix la documentació.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/La_Torrota_(Vacarisses)
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Desembre 2016



tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Collbató

Nom del castell: Collbató
Data de construcció: XII
Municipi: Collbató
Comarca: Baix Llobregat
Altitud: 423 m
Coordenades: E 1.830127 N 41.569426 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: dins de la localitat de Collbató, cal localitzar el carrer Amadeu Vives. Al final d’aquest vial passarem per sota d’un arc. A l’esquerra arrenca un petit corriol que de seguida arriba a un lloc on hi ha unes alzines, per l’esquerra i cap amunt ens hem d’enfilar dalt d’un turó cònic, per un costerut camí, fins al cim on hi ha el castell sobre el poble de Collbató, amb vistes molt belles de la muntanya de Montserrat.
La vila és documentada ja l’any 931 quan el prevere Guadamir i els seus germans venen al comte Sunyer els alous que tenen al terme del castell de la Guàrdia, a Collbató i a Almedòvar que havien obtingut en part per aprisió. L’any 945, el mateix comte Sunyer els compra alous i terres als mateixos llocs de Collbató i Almedòvar.
El castell de Collbató és documentat per primer cop l’any 1113 quan el vescomte Guislabert Udalard el cedí a la seva filla Ermessenda, casada amb Bartomeu. Els límits del terme especificats en el document són el Llobregat i Esparreguera a llevant, Pierola a migdia, Santa Maria del Bruc a ponent i amb el torrent de Santa Maria a tramuntana.
El 1201, Guillem de Montserrat, successor dels vescomtes era senyor de la Guàrdia i de Collbató. El 1205, aquest mateix Guillem de Montserrat, amb la seva esposa Beatriu i la seva mare Guilla, donà terres del terme de Collbató a Santa Maria de Montserrat. El 1215, donen al seu fill Berenguer el castell de Collbató del qual tenien el domini vitalici. Berenguer senyorejà Collbató fins al 1260, data en què el succeí el seu fill Berenguer. L’any 1292 el fill d’aquest, Guillem, vengué la fortalesa i les cases que hi havia, en franc i lliure alou, al seu nebot Guillem Durfort, amb tots els honors, possessions, pertinences, homes i dones per 27.000 sous de moneda de Barcelona de tern. Finalment, el 1375, Guillem Durfort el deixà en el seu testament a Santa Maria de Montserrat.
Les restes anteriors al 1113 són escasses, però permeten deduir quina era la seva estructura. Una torre envoltada d’una muralla rectangular. La torre era semicircular i estava situada al punt més alt del turó. Se’n conserva només la meitat, però té la base sencera. El diàmetre exterior és de 5,20 m, l’interior és de 2,20 m i els murs fan 1,50 m de gruix. La base té una alçària Base de la torre del castell. d’un metre i el fragment de mur uns 2,50 m. No s’hi veu l’arrencament de cap volta. Era revestida de carreus i el reomplert de l’interior del mur és format per llits de pedres travats amb morter. A l’exterior els carreus formen filades regulars, amb els trencajunts a mitja peça.
Entre la torre i la muralla hi ha restes de dos murs quasi paral·lels al traçat dels murs de llevant i de tramuntana de la muralla i distants 1,5 m i 3 m, respectivament, els quals devien delimitar unes cambres, essent un dels murs la mateixa muralla, tancava un recinte rectangular d’uns 228 m2.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Collbató
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Desembre 2016


tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Voltrera

Nom del castell: Voltrera
Data de construcció: XI
Municipi: Abrera
Comarca: Baix Llobregat
Altitud: 189 m
Coordenades: E 1.925855  N 41.524247 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: des del nucli urbà d’Olesa cal prendre la carretera BV-1201 en direcció a Martorell i entre els km 3 i 4 prendre un trencall a l’esquerra que ens durà a la urbanització can Vilalba, dins de la qual hi ha el turó del castell de Voltrera on s’hi puja fàcilment mitjançant un corriol.
El Castell de Voltrera és  una obra declarada bé cultural d’interès nacional. Són unes restes de murs, encara notables, amb la capella romànica de Sant Pere molt a prop, també en ruïnes. Aquesta és la part més antiga del castell, datada vers el segle XI. La resta ha estat molt modificada i reconstruïda en època moderna, quan n’eren senyors els Despalau i Amat. La resta de murs, que conformen una planta aproximadament triangular, delimiten diverses estances, molt enrunades, amb les parets bastides amb petits còdols i reble a les parts baixes i tàpia a les altes. La capella és a la banda occidental, fora del recinte però adossada a aquest, fent muralla. És una petita construcció característica del primer romànic. Té una nau amb un absis semicircular i en els murs laterals, molt a prop de l’absis, hi ha excavades a la paret dues absidioles. Al parament exterior té ornamentació llombarda però només a la façana de tramuntana. Tocant a la capella hi ha un arc de pas força colgat que podria ser del segle XVI.
Aquest castell va pertànyer a la baronia de Castellví de Rosanes. El terme de Voltrera és esmentat des del 996, però el castell no és documentat fins al 1027; llavors n’era el senyor Ramon Guillem de Voltrera, que el posseïa com a feu del seu germà, el senyor de Castellví. En fer testament el 1058, Ramon Guillem deixà el castell al seu fill Arbert. Després fou senyor del castell Pere de Voltrera, fill de Guillem Ramon I de Castellví que l’hi havia deixat en el seu testament el 1110, tot consignant-hi que volia que fos clergue. A la generació següent, el castell revertí de nou al llinatge troncal, ja que el senyor de Castellví, Guillem Ramon III, en testar el 1176 el deixà al seu fill Gombau.
El llinatge posseïdor de la baronia s’esgota per línia masculina i passa per matrimoni als Montcada. Des del segle XVI s’anomena castell de Vilalba. Acabada la guerra de Successió els senyors que hi havien viscut per motius de seguretat, abandonen el castell per viure a la casa Vilalba, al peu d’aquest.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Voltrera
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Desembre de 2016


+ fotografies: CastellsCatalans/Voltrera
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

dimarts, 8 de novembre del 2016

Torre de Bianya

Nom del castell: Torre de Bianya
Data de construcció: XII
Municipi: Vall de Bianya
Comarca: Garrotxa
Altitud: 385 m
Coordenades: E 02.43818 N 42.20922 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: sortint d’Olot per la part nord cal prendre la carretera N-260 que va a Sant Joan de les Abadesses pel túnel de Capsacosta. I entre els km 89 i 90 cal prendre la carretera local GIP-5222, la qual, en un quilòmetre escàs ens hi durà.
La Torre de Bianya, també coneguda com la torre de Sant Pere, és situada a Sant Pere Despuig (també anomenat Sant Pere Espuig o Sant Pere del Puig), nucli de població que pertany al municipi de la Vall de Bianya i a poca distància de l’església de Sant Pere Despuig. 
La vila de Sant Pere Despuig es troba a l’interfluvi dels torrents de Santa Llúcia de Puigmal i de Santa Margarida, afluents de la riera de Bianya.
El poble Sant Pere Despuig ja existia el 858, any en què va ser cedit al monestir de Ridaura. El 964 el bisbe de Girona Arnulf consagrà una església parroquial, Sant Pere, que fou reedificada més d’una vegada en emps posteriors. A la seva demarcació residia l’antiga família dels Bianya, a l’indret anomenat la Torre de Sant Pere. L’heretat dels Bianya passà posteriorment als Soler, als monjos de Camprodon i a mans de Roger de Montcada, que el 1396 vengué en lliure i franc alou la «domum hospicym» dita de Bianya, amb els seus homes, honors, possessions i pertinences a la família Corona, oriünda de Camprodon. Guillem Corona, àlies Crespià, bastí el casal fortificat de la Torre de Sant Pere que veiem avui. L’edifici omànic, situat a redós de l’església parroquial, era l’antiga residència dels Bianya i dels Soler.
El 1546, Elionor Corona ven la casa a Bartomeu Morató, banquer d’Olot.
Pertany als hereus del pintor d’Olot Joaquim Vayreda, fundador de l’Escola d’Olot. Actualment és una Residència – Casa de Pagès anomenada La Torre.
La Torre de Sant Pere o, també, Torre de Bianya, manté la fesomia original del segle XV. Un casal de planta rectangular i teulat a dues aigües amb els vessants vers les façanes principals. A l’angle del costat del migdia-llevant hi ha la torre de defensa de quatre pisos, amb el teulat a quatre aigües. Posteriorment s’afegí un cos pel costat de tramuntana i es construïren balcons a la banda del solell i es bastí una escala que mena directament per l’exterior, al primer pis.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/La_Torre_de_ Bianya
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Novembre 2016


tota la informació a: www.castellsCatalans.cat



Torre de Ridaura

Nom del castell: Torre de Ridaura
Data de construcció: IX-X
Municipi: Ridaura
Comarca: Garrotxa
Altitud: 569 m
Coordenades: E 2.40812 N 42.18750 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situada dins el nucli mateix de Ridaura.
La torre Rodona és un edifici de Riudaura (Garrotxa) declarat bé cultural d’interès nacional. És l’únic vestigi que sembla haver-se conservat de l’antic priorat de Santa Maria de Riudaura.
Està situada entre una casa particular i la rectoria de l’església parroquial. La torre, que fa uns 11 m d’alçada i uns 5 m de diàmetre, presenta una cobertura cònica, de teules, fruit de reformes posteriors ben visibles a tota la torre com l’obertura de finestres al sector oest. La seva estructura és de planta baixa i 3 pisos que van en diàmetre.
Al costat del portal dovellat, la torre té un petit banc corregut i damunt d’aquest s’hi veuen duen espitlleres tapiades. Al costat de la finestra nova de la planta baixa es conserva una finestreta de quatre dovelles tapiada. L’aparell de la torre mostra l’ús de carreus rectangulars a la part inferior fins a uns 3 m d’alçada i a partir d’aquí és de pedruscall. A la part superior la utilització de maó entremig de les pedres fa pensar en una reforma de la torre i les restes d’arrebossat presents en el mateix sector són mostra que havia estat totalment arrebossada. Sota la coberta, dalt de tot, hi ha una sèrie de petites finestretes que no semblen gaire antigues.
El monestir benedictí de Santa Maria de Riudaura fou fundat a mitjans del segle IX pel comte de Girona-Besalú i la seva església consagrada pel bisbe de Girona al cap de pocs anys (858).
L’any 937 el comte Sunyer de Barcelona donà al monestir de Riudaura diversos alous, parròquies i llocs que posseïa als comtats de Besalú i d’Osona i, tres mesos després, decidí d’unir el monestir de Riudaura, en qualitat de priorat, al cenobi benedictí de Santa Maria de la Grassa. A partir del segle X, els priors de Santa Maria de Riudaura exerciren la jurisdicció civil sobre la vila i terme de Riudaura, i també sobre els altres llocs que li pertanien en virtut de les successives donacions, tanmateix van tenir grans discussions amb els vescomtes de Bas sobre la legitimitat d’aquesta jurisdicció.
L’any 1119 el papa (Gelasi II) expedí una butlla en favor del monestir de Santa Maria de la Grassa, en la qual li eren confirmades les seves possessions, entre les quals havia, dins del bisbat de Girona, el cenobi de «Sanctae Mariae de Rivadario». El 1592 el papa l’uní a Sant Pere de Camprodon. Aleshores ja no tenia comunitat. L’església actual fou refeta el 1779. Al seu costat hi ha una casa coneguda pel «monestir» o l’«abadia» amb una petita torre rodona, medieval, que és tot el que li resta d’antic.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_Rodona (Riudaura)
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Novembre 2016


tota la informació a: www.castellsCatalans.cat


Coll

Nom del castell: Castell del Coll
Data de construcció: XII
Municipi: Olot
Comarca: Garrotxa
Altitud: 565 m
Coordenades: E 2.462222 N 42.199167 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: sortint d’Olot per la part nord cal prendre la carretera N-260a que va a Ripoll per Vallfogona de Ripollès, i entre els km 88 i 89 es pren una pista forestal que hi condueix.
Castell Coll és una obra del municipi d’Olot declarada bé cultural d’interès nacional. Més que un gran castell, l’estada senyorial dels senyors del Coll, és un casal fort, un edifici gòtic, amb torre annexa, convertit en masia. És de planta rectangular i carreus ben tallats. La distribució interior es realitza als costats d’un pati interior. Ja a principis de segle XIX es trobava molt fet malbé però s’habilitaren els costats nord-oest i sud, als baixos, pel bestiar i el pis superior pels pagesos. La tradició parlava d’uns passadissos subterranis pels quals es podia fugir en cas d’atac. No fa gaires anys es descobriren aquests passadissos que menen del castell a la casa de la torre de la Vall de Bianya. Està situat vers l’extrem NW del terme olotí, al vessant SE de la serra de Sant Miquel del Mont. Des de la fortificació es gaudeix d’una bona panoràmica sobre la plana d’Olot. 
El casal fortificat està documentat el 1132. Del primer senyor que en tenim notícies és d’Emelio («Dominus Emelius»), que, amb la seva muller Quíxila i fills, va fer edificar l’església de Sant Andreu del Coll l’any 995, quan el lloc s’anomenava «collo Aliarii», coll d’Alier. Els seus successors foren entre altres: Suniario (1028), Isarno (1028), Bernardo Mir (1139), Pere del Coll (1198-1236), Bernat del Coll (1267), Berenguer del Coll (1325-1334), que fou enterrat a Sant Andreu i va tenir la lauda sepulcral gòtica, Berenguer del Coll (1336), Baltasar de Vallgornera (1703-1726), Antoni de Vallgornera (1744-1778) i Ramon de Vallgornera (1778).Fins a principis d1342), Raimonde Podiolo (1419), Mandina (1419-1421), Bartomeu de Montagut (1529), Jot (1592), Guillem an de Montaguel segle XXI eren propietaris els marquesos de Vallgornera.
La casa forta va ser possessió del llinatge Coll fins a l’any 1419, quan apareix com a senyor Ramon de Pujol. La seva filla Alamandina es casà amb un membre de la família Peguera, senyors del castell de l’Espunyola. Posteriorment depengué dels Montagut i dels Vallgornera. Els seus darrers senyors, els Vallgornera, l’abandonaren al segle XVIII, època en què perdé la categoria de castell, i en traslladaren el centre de la jurisdicció a la Torre Llunes, bastida al pla.
Edifici de planta quadrada d’uns 19 m de costat amb la façana principal, on hi ha la porta, orientada a llevant, formada per un arc de mig punt, fet amb deu grans dovelles. La porta té una amplada d’1,69 m i una alçada de 2,65 m. Les façanes tenen una altura d’entre 6 i 8 m. Per les espitlleres es pot veure que hi havia dos nivells. Les primeres espitlleres, situades a 1 m de terra i les segones obertes a uns 5 m. Poc per damunt d’aquestes s’acaba l’obra medieval. Els carreus són escairats, d’uns 30 cm per 35 cm, ben arrenglerats i units amb morter de calç. A les parets de tramuntana i occidental s’hi veu un aparell constructiu diferent, amb carreus col·locats verticalment. A l’interior hi ha dos arcs de mig punt i un arc rebaixat. A tota la banda de tramuntana i també a llevant s’aixequen construccions d’època moderna, del temps en què el castell era utilitzat com a masia. La part més antiga d’aquesta fortificació són els murs perimetrals que podrien ser datats vers el segle XIII. Segurament els arcs que hi ha a l’interior són dels segles XIV i XV. La resta de construccions són del segle XVII o XVIII. Per les seves característiques, és una típica fortificació de la baixa edat mitjana organitzada no pas al voltant d’una torre si no al voltant d’un pati.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_Coll 
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Novembre 2016
.
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Hostoles

Nom del castell: Hostoles
Data de construcció: IX-X
Municipi: Sant Feliu de Pallerols
Comarca: Garrotxa
Altitud: 601 m
Coordenades: E 2.530916 N 42.070163 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: s’hi accedeix per un corriol que surt de la carretera C-63 entre Les Planes d’Hostoles i Sant Feliu de Pallerols, concretament entre els km 56 i 57 (molt a prop d’aquest darrer). El camí salva un desnivell de 166 m i té un recorregut de 800 m d’anada (entre 30 i 40 min a peu).
El castell d’Hostoles és un castell roquer, edificació dels segles IX-X, del qual només en queden ruïnes. Està situat a la vall d’Hostoles, en el municipi de Sant Feliu de Pallerols a l’esquerra del riu Brugent.
A començaments del segle XI era situat al comtat de Girona tot i que en algun moment fou infeudat al comte de Besalú, Bernat Tallaferro. L’any 1015, el castlà era Mir d’Hostoles qui, el 1017, féu homenatge al comte de Barcelona, el seu senyor eminent. El fill de Mir, Enees Mir, segons consta en el «Liber feudorum maior», jurà fidelitat al comte Ramon Berenguer I i a la comtessa Almodis per «ipso castro de Ostoles». En aquest mateix segle, anys 1061 i 1066, apareix en documents el mateix castlà Enees i, a finals de segle, un nou membre de la família, Galceran d’Hostoles. La senyoria del castell passà a mans del dàpifer Guillem Ramon I, qui el llegà al seu fill Ot el 1120, si bé la castlania continuaria en mans dels hereus de Mir d’Hostoles. El 1212, Dolça d'Hostoles es casà amb Galceran de Cartellà, important senyor del comtat de Girona, i fou senyora del castell fins al 1225, moment en què apareix com a senyor el seu fill, Guillem Galceran, qui ho fou fins al 1290. El poder dels senyors que posseïen Hostoles augmentà amb el matrimoni de Guillem Galceran de Cartellà amb Blanca de Creixell. Els seus abusos els hi comportaren la separació del benefici de pau i treva i l’excomunió. No obstant, el 1285 el senyor d’Hostoles lluità a favor del rei català contra els croats francesos de Felip l’Ardit. Més endavant, el castell d’Hostoles fou heretat per Beatriu de Serrallonga i, pel matrimoni d’aquesta amb el vescomte Dalmau de Rocabertí el 1313, passà al gran patrimoni dels Rocabertí.  Després de 1445, el castell d’Hostoles depenia de Dalmau de Rocabertí, el qual, durant la guerra civil catalana (1462-1472), milità en el partit joanista. Fou ocupat pels remences el març de 1463. El 1471, castell i terme restaren incorporats a la corona per decisió de Joan II. El 1474 passà al cabdill remença Francesc de Verntallat, que rebé el títol de vescomte d’Hostoles. L’any 1488, després de la sentència de Guadalupe (1486), el castell tornà a la Corona.
A nivell estructural, la fortalesa presenta tres recintes diferents, fruit de diverses etapes històriques. En el primer recinte que es pot datar entre els segles XI i XV, la fortificació més antiga, destaca una torre de l’homenatge, inicialment de planta circular, però actualment semicircular, potser a conseqüència dels terratrèmols del segle XV. Un segon element és la cisterna de planta rectangular, situada als peus de la torre, que originalment anava coberta amb una volta de pedra i «opuque s signinum», que la feia impermeable. Al davant, es troben les restes d’un edifici de planta rectangular, al qual s’accedia mitjançant unes escales semicirculars (afegides possiblement al segle XIV). Probablement, aquí és on es situava la residència del senyor que devia tenir una o dues plantes superiors. Al nord hi ha una sala de planta rectangular i allargassada, que devia tenir una funció productiva, ja que s’hi ha localitzat una mola de molí. Tot aquest sector es troba tancat per uns grans murs situats.
Un segon recinte comunicava amb el primer mitjançant una escala de pedra tallada a la roca mare, que encara es conserva. De planta rectangular, s’hi destaca, a l’oest, una mena de torre o sala rectangular amb espitlleres al seus murs. Amb aquest element s’aconseguia un interessant sistema de defensa, que obligava a l’enemic a vorejar un estret camí en ziga-zaga, entre el pendent i la torre, oferint el seu costat dret -que no quedava cobert per l’escut- als defensors. Els paraments dels murs d’aquest segon recinte tenen, a les parts baixes, filades que es poden situar en els segles XII i XIII, mentre que les parts altes semblen haver estat refetes posteriorment. (segles XIV i XV). Els materials utilitzats provenen de la base de la penya.
Unes desenes de metres més avall, hi ha un tercer recinte, probablement datat entre els segles XIV i XV, que barrava el pas i creava un pati d’armes. Annex a aquest tercer recinte hi ha una gran cisterna força ben conservada, encara coberta amb una volta apuntada. Les restes de la capella advocada a Sant Guerau no han estat localitzades encara. Recentment ha estat consolidat, ja que es trobava en molt mal estat de conservació.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_d’Hostoles
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Novembre 2016


+ fotografies: CastellsCatalans/Hostoles
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat



dimarts, 11 d’octubre del 2016

Biosca

Nom del castell: Biosca
Data de construcció: XI
Municipi: Biosca
Comarca: Segarra
Altitud: 500 m
Coordenades: E 1.359453 N 41.843072 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat damunt mateix del nucli de Biosca
El castell de Biosca o castell roquer de Biosca és una obra del municipi de Biosca (Segarra) declarada Bé Cultural d’Interès Nacional. Perviuen restes de murs amb torricons d’angles i una torre rodona central, és emplaçat al capdamunt del poble, construït sobre la roca vora la confluència del barranc de Granell i de la riera de Biosca. Indret molt estratègic, essent accés natural al Solsonès i al costat del Llobregós, que fou frontera entre àrabs i cristians. També, via de comunicació entre la vall del Segre i la Catalunya central.
El terme de Biosca es troba documentat des de 1031 en les afrontacions del castell de Fontanet a la marca. Entre els castells que la comtessa Sança d’Aragó, mare del comte Ermengol IV, tenia al Comtat d’Urgell cap al 1067, figura el de Biosca, que formava part del terme del castell del Llor i que estaria sota l’alt domini dels comtes d’Urgell. 
El 1167 el comte Ermengol VII donà en testament el castell de Biosca al seu fill Ermengol. La castlania requeria el 1172 en Ramon Bernat de Seró, essent el castell propietat del Comte d’Urgell. El 1172 era castlà Ramon Bernat de Seró, casat amb Ermessenda de Biosca, i que ingressà a l’orde de l’Hospital el 1192. La família emparentà amb els Camporrells (1200), que conservaren la senyoria del lloc fins al 1709, quan passà als Delpàs. També fou dels Sacirera i dels marquesos de Santa Maria de Barberà. Al segle XIX pervingué als Iglésias.
Actualment, les fortificacions que romanen són bàsicament les que alçaren els liberals l’any 1839 durant la primera guerra carlina. També la capçalera fou sobrealçada al segle XIX i va esdevenir una autèntica torre semicircular integrada a la moderna fortificació.
L’actual castell de Biosca és una gran fortificació de planta rectangular, situada en el pendent meridional de l’elevació on es va edificar. Ben conservats, destaquen els murs de tramuntana i llevant, reforçats amb torres rectangulars. No es conserva res del tancament meridional i hi ha alguns vestigis del tancament de ponent on hi ha el punt més alt de la fortalesa amb un rocam de pedra sorrenca, segurament el basament d’una primera torre. Avui solament hi ha encaixos dels fonaments d’estructures de fusta en els quals s’observa encara el picat de l’excavació que no semblen de factura gaire antiga. Algun tram de parament d’aquest sector, part del mur que separa interiorment el castell en dos nivells i algunes filades de la muralla sud-oest podrien ser medievals però la major part del que encara és visible correspon al moment en què es va bastir la darrera fortificació durant la primera guerra Carlina. Les defenses septentrionals són les més modernes, per la tècnica i pel reaprofitament dels carreus. En el nivell inferior, on les restes són escasses, s’hi troba l’antic temple parroquial, corresponent al període alt medieval. La muralla que per l’est tanca la fortalesa és antiga però difícil de datar. La capçalera de l’església fou sobrealçada al segle XIX i esdevingué una torre semicircular, integrada a la moderna fortificació.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Biosca
Elena Fàbregas & Jordi Gironès /Octubre 2016

+fotografies : CastellCatalans/Biosca
tota la informació a: www.castellscatalans.cat

Enfesta

Nom del castell: Enfesta
Data de construcció: XIV
Municipi: La Molsosa
Comarca: Solsonès
Altitud: 531 m
Coordenades: E 1.476313 N 41.777902 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: es troba equidistant entre Calonge de Segarra i Castellfollit de Riubregós, en uns 2 a 3 km, i s’hi accedeix des de qualsevol dels dos indrets.
El castell d’Enfesta és un castell situat a l’enclavament d’Enfesta, al municipi de la Molsosa, comarca del Solsonès. S’aixeca dalt d’un turó situat a la banda sud-est del pla d’Enfesta i que assoleix els 531 metres d’altitud amb una  prominència respecte al dit pla d’uns 35 metres. 
El conjunt va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional mitjançant decret publicat al BOE en data del 5 de maig de 1949. Actualment està en procés de restauració. 
És un castell termenat d’estil gòtic (segles XIV-XV), la primera notícia documental que se’n té, data de l’any 1081. Era la residència dels senyors d’Enfesta, castlans que administraven el lloc en nom dels vescomtes de Cardona.. Apareix esmentat també el 1314. Dins el vescomtat (després comtat i ducat) de Cardona, formà part de l’administració cardonina de la batllia de Torà. 
Edifici de planta quadrangular obrat amb carreus amb la façana, d’una llargada d’uns 15 metres, orientada a l’oest i d’una alçada similar, actualment, i pel bé de la zona, es troba en fase de restauració. 
Dins del mateix cos de l’edifici hi ha l’església de Santa Maria que va ser l’església de culte del poble fins a l’any 1975 en què l’estat ruïnós de l’obra va aconsellar de suspendre’n el seu ús com a lloc de culte. La façana presenta dos portals d’arc de mig punt adovellats. El central és el portal d’accés al castell i fa 80 cm de fletxa, 310 cm d’alçada, 70 cm de llum i 11 dovelles de 95 cm de llargada, 42 cm d’amplada màxima i 9 cm d’amplada.El portal de l’esquerra, més petit, és el portal d’accés a l’esmentada església de Santa Maria. Fa 51 cm de fletxa, 20 cm d’alt, 61 cm de llum i té 10 dovelles de 62 cm de llargada i d’amplades desiguals. La clau de volta porta un relleu d’una creu celta emmarcada en dos cercles concètrics en lloc d’un de sol com és habitual. 
Des del castell es domina tot el pla d’Enfesta situat a l’oest distingint-se perfectament i completa la torre del Ballester del castell de Castellfollit de Riubregós, situada a 2,4 km cap a l’esmentada direcció. Per contra, no s’albira gens ni mica la torre del castell de Calonge de Segarra situat a tan sols 1,3 km en línia recta.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_d’Enfesta
Elena Fàbregas & Jordi Gironès/ Octubre 2016

+ fotografies: CastellsCatalans/Enfesta
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Calonge de Segarra

Nom del castell: Calonge de Segarra
Data de construcció: XI
Municipi: Calonge de Segarra
Comarca: Anoia
Altitud: 636 m
Coordenades: E 1.48076 N 41.76419 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat damunt del nucli de Calonge de Segarra. S’hi arriba des de la carretera C-412a, que va de Calaf a Ponts, prenent un trencall situat entre els km 37 i 36.
Les ruïnes del castell de Calonge de Segarra estan situades en un petit turó al peu del qual hi ha l’antiga església parroquial de Santa Fe de Calonge, en una zona dominada per l’altiplà de Calaf en contacte amb el Bages. 
Les primeres notícies documentals són de l’any 1010 en què el bisbe de Vic Arnulf, germà del vescomte d’Osona-Cardona, hi morí com a conseqüència de les ferides rebudes en l’expedició dels catalans a la Còrdova musulmana. Des d’aquest moment, el castell de Calonge de Segarra restarà sempre vinculat als vescomtes de Cardona. 
L’any 1042, el bisbe Eribau d’Urgell, germà del vescomte Folc, deixa en el seu testament el castell al seu nebot Folc. La castlania era posseïda per una nissaga cognomenada de Calonge com a feudataris dels Cardona. L’any 1156 n’era senyor Ramon de Cardona el qual, en testar, deixa aquesta fortalesa i la de Fals a la seva germana Dolça. A finals del segle XII restava en poder de la família Torroja (o Tarroja), però la propietat retornarà al patrimoni dels Cardona quan Agnès, néta de Ramon de Torroja, es casarà amb Ramon Folc. El 1220, Bernat de Cardona cedí a Pere Puigferner la quarta part i el delme del castell de Calonge. La fortalesa passà a formar part del comtat de Cardona, quan es creà, l’any 1375. Vers 1391 n’era castlà Ramon de Fontanet.
Del castell queden un seguit de construccions molt malmeses. Es distingeix una estança força sencera en contacte amb una cisterna o tina i les restes d’una torre circular aixecada al sector oest al voltant de la qual s’articularia el castell. L’únic element que resta dreçat és una sala de 8 x 4 m, coberta amb una perfecta volta de canó de mig punt que obre la seva gran arcada vers el costat sud-oriental i està unida a les parets laterals les quals arrenquen d’un ampit poc pronunciat.
Al mur de ponent hi ha una porta coberta a l’interior amb un arc de mig punt adovellat i a l’exterior amb una llinda horitzontal. Al cantó nord hi ha una altra porta coronada amb lloses disposades irregularment on s’inicia una graonada molt malmesa que descendeix sota terreny. En aquesta sala s’obren dues finestres espitllerades acabades a l’exterior amb una llosa disposada horitzontalment. Els paraments exteriors són en general arrebossats i a l’interior l’aparell és fet amb blocs de pedra escantonats, de mida mitjana, ben afilerats. De la torre en resten fragments corresponents al primer nivell fins a l’arrencada del primer sostre, resolt segurament en forma de falsa cúpula. Les resten fan pensar que la torre s’adaptava a la tipologia d’altres torres castelleres. L’aparell constructiu d’aquesta construcció és format per blocs de pedra mal escantonats, de mida desigual i disposats, sense gaire rigor, en  filades horitzontals.
La part més antiga seria la torre circular que podria correspondre a una edificació del segle XI. L’estança rectangular coberta amb volta podria haver estat bastida a final del segle XII o principis del XIII. Les parts restants s’adaptarien a remodelacions posteriors.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Calonge_de_Segarra
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Octubre 2016

tota la informació a: www.castellscatalans.cat

dimecres, 8 de juny del 2016

Sant Gervàs

Nom del castell: Sant Gervàs
Data de construcció: XI
Municipi: Gavet de la Conca
Comarca: Pallars Jussà
Altitud: 999 m
Coordenades: E 0.969115 N 42.071987 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: des de Llimiana cal prendre la carretera que condueix al nucli de Sant Martí de Barcedana-Sant Miquel de la Vall, situat a 5 km Des d’aquest nucli cal enfilar-se fins a les cases més enlairades i continuar per una pista sense asfaltar, però transitable sense problemes, fins al castell situat a la part més alta del poblament.
El Castell de Sant Miquel de la Vall, també conegut com a Castelló Sobirà de Sant Miquel de la Vall, o Castell de Sant Gervàs, és un castell de l’antic terme d’Aransís, en el seu annex de Sant Miquel de la Vall, actualment englobat en el terme municipal de Gavet de la Conca, prop del curs del Noguera Pallaresa i el seu afluent Barcedana, al nord del massís del Montsec de Rúbies. Aquesta serralada fou la frontera amb els musulmans de Lleida fins a mitjan segle XI.
El vilatge de Sant Miquel fou construït als segles XI i XII, a la banda nord del Montsec pensant en la situació fronterera i en el possible enemic islàmic. Els perills venien del migdia islàmic i la situació de Sant Miquel era immillorable. La vila degué tenir una vintena de cases habitades.
Però des que Arnau Mir de Tost reconquerí la vall d’Àger s’havia fet avançar la frontera. Les lluites feudals havien desplaçat els possibles assaltants als dos flancs i al nord i la situació ja no era tan favorable tot i disposar d’una torre de vigilància al cim de la carena. Dues famílies nobiliàries es discutiren la superioritat a la zona des de començament segle XIV, els Llordà i els comtes de Pallars, enfront del priorat de Meià al qual pertanyien d’antic el castell i la vila de Sant Miquel de la Vall, i fins al 1319 es llançaren greuges mútuament. Sembla que l’any 1319 a la vila i al castell, quan Bord de Pallars els compra al priorat per 6.000 sous jaquesos, hi vivien ja només cinc famílies i el rector. A part del despoblament produït per les pestes, a finals del segle XIV les tropes del comte de Foix i vescomte de Castellbó assaltaren violentament la vall Barcedana (1399), i aquesta destrossa, de la qual no s’escapa ni tan sols el temple de Santa Maria, pogué influir en l’abandonament ja definitiu del vilatge. El fet és que hom no hi troba els materials propis del segle XV. 
Es tracta d’un castell medieval que incloïa dins del seu recinte el poble del mateix nom del castell. Està situat en un lloc privilegiat per al control dels diversos passos d’entrada i sortida de la comarca, per la qual cosa a l’edat mitjana tingué una importància cabdal, cosa que explica el seu volum i la magnitud de les troballes que s’hi han fet.
Ha estat excavat entre 1978 i 1980 per equips d’arqueòlegs dirigits pel Departament d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona. El jaciment arqueològic trobat és format per un castell del segle XI, amb una torre mestra i un recinte amb bestorres, i un vilatge abandonat, clos rere una muralla, dins la qual hi havia diversos habitatges de planta rectangular, formats per dues o tres cambres. A l’extrem del jaciment hi ha les restes de l’església romànica de Santa Maria del Castelló Sobirà.
A l’extrem de llevant de la plataforma que acull tot el jaciment, hi ha les ruïnes del castell, la planta del qual recorda la del castell de Mur. Es conserven bastants trossos dels paraments dels murs, en alçades diferents, que mostren un aparell de carreus molt ben escairats i perfectament col·locats en filades regulars. Destaca al mig del mur de llevant la torre mestra, o de l’homenatge, així com tres bestorres.  Al centre i a l’extrem de ponent de la plataforma hi ha el vilatge abandonat, del qual només es conserven els fonaments i les primeres filades dels murs de les cases, però que han permès unes prospeccions arqueològiques que han desvetllat una part de la composició del vilatge: restes de la plaça, de carrers, i de diverses cases, entre les quals destaca l’anomenada casa rectoral.
La superfície del castell, construït amb pedra ben treballada i una bona argamassa de calç i sorra, és de 1.269 m2 i la superfície total del poblet és de 8.158,57 m2, 130 metres de llargada i 70 metres d’amplada.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Sant_Miquel_de_la_Vall
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Juny de 2016

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

dimarts, 7 de juny del 2016

Tremp

 Nom del castell: Muralles de Tremp
Data de construcció: XIV
Municipi: Tremp
Comarca: Pallars Jussà
Altitud: 463 m
Coordenades: E 0.892908 N 42.165579 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situades dins del propi nucli urbà Les muralles de Tremp són un monument del municipi de Tremp (Pallars Jussà) declarat bé cultural d’interès nacional.
Tot i que el primer esment documental que fa referència a les muralles de Tremp és del 1381, Mir i Amat dedueix la seva existència almenydes del 1109, tancant el nucli de població format a l’entorn de la col·legiata de Santa Maria, i no fóra estrany que tampoc aquestes no fossin les primeres.
Després d’incorporada la vila a la Corona el 1370, Pere III concedí, l’any 1381, a la municipalitat la potestat d’imposar tributs a fi de reparar les muralles i obrir-hi valls, és a dir el fossat. Reforçades durant la guerra dels Segadors, aquestes fortificacions foren alterades en temps de les guerres carlines fins que, a finals del segle XIX, per un acord municipal del 1876, foren tapats els valls i anaren desapareixent progressivament els panys de mur.
El recinte que envoltava l’actual ciutat vella, constava de muralles, torres de defensa i portals, a més d’altres construccions fora muralla. Els successius enderrocs han reduït els vestigis a tres torres de defensa, de les sis que hi hagué. Són les anomenades dels «Padres», de la Sagristia i de Mingo. Totes són construccions de planta circular i estructura cilíndrica, edificades amb petits carreus irregulars. El seu estat de conservació és, però, ben diferent: la dels «Padres» (dita així perquè té annex el col·legi-convent dels Pares de la Sagrada Família) ha estat molt restaurada amb l’obertura de finestrals d’un revivalisme poc afortunat i l’afegit d’uns merlets esglaonats amb espitlleres. La de la Sagristia, que es troba rere l’absis de l’església, conserva millor la seva sòlida aparença i manté les mènsules que sostenien les corseres, mentre que, la torre de Mingo, la més mal conservada, és utilitzada com a habitatge entre mitgeres i té coberta de teules. 
L’antic perímetre de la muralla i el fossat és avui resseguit per un passeig de ronda que significativament hom anomena del Vall.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Muralles_de_Tremp
Elena Fàbregas $ Jordi Gironès / Juny de 2016

+ fotografies: CastellsCatalans/Tremp
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Talarn

Nom del castell: Talarn
Data de construcció: XI
Municipi: Talarn
Comarca: Pallars Jussà
Altitud: 581 m
Coordenades: E 0.900890 N 42.185630 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: dins del nucli urbà. El castell i vila de Talarn és un conjunt fortificat medieval que inclou l’actual vila de Talarn, al Pallars Jussà.
Malgrat no haver deixat mai de ser una important vila en la vida de la comarca, els continus canvis no han impedit que es conservessin molts elements de la vila medieval, des del mateix traçat urbanístic de la vila closa.
El terme del castell és documentat els anys 1055 i 1056 com a afrontació septentrional dels castells de Mur i de Llimiana. L’any 1064, el comte Ramon V de Pallars Jussà cedí al seu cosí Artau I de Pallars Sobirà el castell en penyora. El 1079, Ramon V l’ infeudà al seu castlà Ginaman Hug i en els propers anys s’establí una complicada jerarquia feudo-vassallàtica que pot ésser interpretada com a indici de la importància del castell dins el conjunt del comtat, derivada de la situació estratègica i de l’amplitud del terme jurisdiccional. A partir del segle XIII coneixem alguns castlans del castell de Talarn, entre els quals trobem membres de les famílies Mur i Vilamur. Arcard de Talarn, consta en retre homenatge l’any 1338 a Pere III pel castell de Talarn. Al llarg de la primera meitat del segle XIV, els monarques, necessitats de grans sumes de numerari, empenyoraren en diverses ocasions els castells de Talarn i Orrit. L’any 1357 el rei va vendre en franc alou els castells i llocs de Talarn i Orrit a Arnau Roger, comte de Pallars, per la quantitat de 71.000 sous. Per privilegi reial de l’any 1455 Talarn fou constituïda en capital de la sotsvegueria del Pallars i residència dels sotsveguer, càrrec que en endavant només podrien exercir els fills de la vila. Per la seva importància estratègica i centralitat política, l’any 1476 fou presa per les companyies mercenàries de Lluís de Mudarra i l’any 1562 pels hugonots comandats pel comte de Foix. L’any 1716 Felip V convertí Talarn en cap de corregiment, capitalitat que perdé el 1834 a favor de Tremp.
El castell termenat de Talarn era situat en el lloc més elevat i oriental de la vila closa, on encara avui dia hi ha algunes restes. S’hi conserva la Torre de la Presó i el Pla del Castell, antic pati d’armes. En el que es conserva es pot observar un diàmetre de 2,7 m. a la torre, una alçada de 6 m, amb dos relleixos a 2,9 i 3,9 m. del terra, i amb uns gruixos, en els murs adjacents, de 180 cm. Aquesta part es pot datar al segle XI. Prop de les restes de la Torre de la Presó hi ha també d’altres restes del castell, entre les quals les de la primitiva església, molt emmascarades entre les cases que ocupen el lloc on hi hagué el castell. 
Als peus del castell es va anar generant la vila de Talarn. Probablement començà com un poble castral nascut a redós del castell, que es convertí en vila closa molt aviat, en estendre’s les muralles del castell en un segon recinte que abraçava la vila medieval. Amb el pas del temps es van anar modernitzant les velles cases medievals, sobretot en l’època esplendorosa de la història de la vila, quan Talarn esdevingué una vila cortesana, a nivell comarcal, ja que va acollir les principals famílies pallareses, que s’hi construïren la casa pairal.
A la banda oriental de la vila hi ha el Portal i la Torre de Soldevila, atalussada i feta de carreus grossos ben arrenglerats. A l’altre extrem de la vila, a ponent, hi ha la Torre de Caps, feta amb pedra menys regular, més petita i irregularment col·locada A prop d’aquesta torre, més al nord, hi ha les traces d’una bestorre o torre d’angle, quasi del tot desapareguda. Encara, rere l’esglé-Portal interior, entre la plaça i el castell. sia de sant Martí, hi ha les restes d’una altra torre, visible per les formes arrodonides del fragment que se’n conserva (veg. Sant Martí de Talarn).
Aquestes torres són més tardanes que el castell, i es podrien datar entre el segle XIII i el XIV. Constituïen la vila closa pocs carrers, encara conservats, que consisteix en un carrer principal, el del Mig o del Forn, que arrenca del costat nord de l’església, i, paral·lel a ell, el carrer Nou, o de Pau Coll, que de fet esdevé carrer principal, ja que enllaça el Portal de Soldevila, al sud-est, amb el Portal de la Torre dels Caps, al costat de la torre d’aquest nom, al nord-oest de la vila. Més al nord discorre un tercer carrer, que passa pel castell i la plaça de Vilanova, o del Gall, a occident de la vila. Com a carrers, dins del clos de la vila només hi ha aquests tres; ara bé, relligant-los i completen la trama urbana de Talarn, tot de carrerons els van entrelligant. Carrerons com el del Forn o el del castell, per exemple. 

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_i_vila_de_Talarn
Elena Fàbregas $ Jordi Gironès / Juny de 2016

Torre d’Estorm

Nom del castell: Torre d’Estorm
Data de construcció: XI
Municipi: Sant Esteve de la Sarga
Comarca: Pallars Jussà
Altitud: 857 m
Coordenades: E 0.841031 N 42.086580 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: entre els km 79 i 78 de la carretera C-13 entre Tremp i el pas de Terradets surt la carretera LV-9124 que arriba a Moror havent passat abans per Guàrdia de Tremp. Abans d’arribar a Moror hi ha un trencall a la dreta que mena fins a Estorm.
La Torre d’Estorm és una torre medieval semicircular, en part derruïda, datable al segle XI i que formava part d’un castell. Està situada al capdamunt del poble d’Estorm, dins del terme municipal de Sant Esteve de la Sarga, coronant el poble, la part superior del qual presenta les característiques de poble clos. Forma part de la línia defensiva del vessant nord del Montsec d’Ares 
El 1099 el comte Pere Ramon I de Pallars Jussà dotà la canònica de Mur amb el terme d’Estorm. En el fogatge de 1365-70 Estorm, al costat de Vilamunera, consta com a propietat de Guillem de Berga, i el 1381, de F. de Perves. Des de la darreria del s. XVII i fins principis s. XIX, pertanyé als Portolà, barons de Castellnou de Montsec. 
Era un castell format per una torre i un recinte que s’estenia pel planell que hi ha al cim del turó. Torre de planta circular d’una alçada actual de 12 m, amb un diàmetre extern al nivell inferior de 4,8 m i un gruix de mur de 140 cm. El primer trespol, on hi devia haver la porta, és a uns 5 m del sòl exterior. Uns 4,5 m més amunt hi ha un engruiximent del mur que deu correspondre a un altre sostre de fusta. Per damunt d’aquest, la torre s’alça uns 3 m més i es probable que hi hagués encara un altre pis. Al primer nivell es conserven dues espitlleres, interiorment acabades amb arcs adovellats i a l’exterior rectangulars, tancades amb llinda. Al segon pis es veu una altra espitllera, d’arc encara major que les dues anterior i, al costat seu se n’endevina una altra. Al costat meridional de la torre hi havia un petit recinte, un clos murallat que ocupava tot l’espai del cim del turó del castell no ocupat per la torre. Tenia una llargada de entre 9,5 i 7 m de nord a sud i una amplada d’uns 7 m d’est a oest. El mur perimetral, que s’endevina en algun lloc, té un gruix de 80 cm. Al costat nord-oest de la torre hi ha un vall artificial que probablement es va construir per dificultar l’accés a l’enemic.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_d’Estorm
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Juny de 2016

+ fotografies: CastellsCatalans/Estorm
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Moror

Nom del castell: Moror
Data de construcció: XI
Municipi: Sant Esteve de la Sarga
Comarca: Pallars Jussà
Altitud: 853 m
Coordenades: E 0.834502 N 42.078680 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: entre els km 79 i 78 de la carretera C-13 entre Tremp i el pas de Terradets surt la  arretera LV-9124 que arriba a Moror havent passat abans per Guàrdia de Tremp. Des de la C-13 fins a aquest nucli i castell hi ha 7 km.
El castell i vila closa de Moror foren edificats damunt d’un penyal en un dels punts més dominants de la vall de Sant Esteve. Pertany al nucli de Moror, entitat de població del municipi de Sant Esteve de la Sarga, situat a la part del Montsec d’Ares coneguda com l’Obaga del Montsec. Al costat de l’església, a la banda septentrional, hi ha restes de diversos fragments d’una torre, de la muralla i d’una torre d’angle.
El lloc de Moror s’originà a partir del castell homònim. El terme del castell, documentat des del 1092 com a «castro Moror», fou donat l’any 1099 pel comte Pere Ramon I de Pallars Jussà a la canònica de Mur. L’any 1272, el paborde Arnau de Mur definí els drets que tenia sobre el castell de Moror, que Berenguer de Moror havia donat a la pabordia en favor de Guillem de Castissent
a canvi de 1.000 sous jaquesos. L’any 1632 Moror continuava pertanyent a la pabordia de Mur i l’any 1831 figura en mans de la família Oliver.
El poble de Moror, en un moment primerenc sembla que tenia una planta bàsicament quadrada, d’un costat de 45 m, planta de poble clos amb un únic accés principal, atesa la seva situació damunt d’un penyal. No se sap si s’organitzava al voltant d’una plaça central, tal com s’esdevé actualment. Al nord-est hi ha l’església i al seu costat hi havia una torre, segurament circular, que resta molt malmesa. Les cases de hi ha a l’est del poble, al vessant del turó, segurament foren afegides modernament. A l’oest de l’església hi ha una torre de planta en forma de mitja circumferència.
Si l’església restava dins dels murs del poble, deuria ser una torre en principi circular, anterior fins i tot a les muralles. Si l’església era fora muralla, pot ser que en fos una bestorre. Té un diàmetre aproximat de 4,7 m. Per sobre els 40 cm de fonaments hi ha uns 65 cm de pedres collocades verticalment (30 cm d’alt x 20 cm d’ample), després uns 125 cm de carreus de 25 cm x 35 cm i seguidament, una pedra cada vegada menys treballada. L’edifici arriba a un 8 m d’alt.
A l’oest d’aquesta bestorre començava un llenç de muralles d’una longitud d’uns 21 m. Els primers metres es degueren enderrocar en fer-se una entrada al poble. Els 6 m següents són molt refets, amb un talús de reforç. Els 8,3 m següents corresponen a les muralles originals. El llenç s’acaba amb una torre d’angle, amb un fragment de circumferència visible de 5,5 m. Cap al sud hi ha encara uns 3 m més de muralla original. Aquesta muralla i la torre tenien una alçada d’uns 6 m. Els murs són formats per carreus de mida mitjana, col·locats en filades horitzontals.
En principi es podria datar les muralles cap al segle XI, amb algun afegit posterior o algun precedent
anterior, per exemple, la part inferior de la torre més propera a l’església. La situació del poble en un indret dominant i damunt d’una penya que li fa de defensa natural permet pensar que fou poblat des d’una època molt reculada.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_i_vila_de_Moror
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Juny de 2016


+ fotografies: CastellsCatalans/Moror
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat


Orcau

Nom del castell: Orcau
Data de construcció: XI
Municipi: Isona i Conca Dellà
Comarca: Pallars Jussà
Altitud: 887 m
Coordenades: E 0.982658 N 42.165861 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: per arribar-hi cal situar-se a la carretera C-1412, que uneix Isona amb Tremp. Molt a prop del desviament cap a Figuerola d’Orcau hi ha el desviament cap a Orcau, que cal seguir fins a arribar al mateix poble i anar cap a la part alta del nucli, des d’on surt un corriol que es va enfilant en ziga-zaga pel vessant sud-oest del turó, per salvar el desnivell de 154 metres que hi ha. El castell és inaccessible pel sud i per ponent.
El Castell d’Orcau és un dels castells més ben documentats de tota la Conca Dellà, com els d’Abella i de Llordà. Igual que aquests dos altres castells, la seva situació li permetia un extens d omini del territori, ja que controla tant la Conca de Tremp com la Conca Dellà. El castell està situat dalt d’un turó de 887 m, dins de l’antic terme homònim i actual d’Isona i Conca Dellà i, a nivell estatègic, permetia enllaçar visualment els castells de Mur i de Llordà.
El castell d’Orcau es construeix al voltant del canvi de mil·lenni, quan la frontera separava els comtats catalans dels sarraïns. No només és important pels elements arquitectònics que conté, sinó també per la seva història jurídica i administrativa, ja que és un dels primers dominis documentats on s’observa el pas del règim comtal al feudal.
Fou origen i seu de la baronia d’Orcau, una de les més importants de tot el Pallars Jussà. El primer document que ens en parla és del 1010, i l’esmenta com a castro Orcall. Ramon V, comte de Pallars Jussà el vengué a Arnau Mir de Tost, i aquest el cedí al cap d’un any a la seva filla Valença,
que es casà amb el comte, amb la qual cosa el castell d’Orcau tornà de seguida a mans dl comte de Pallars. El 1055 un pacte entre els comtes i Ramon Miró d’Orcau, castlà del castell, deixà  de per vida seva el castell del tot en les mans del d’Orcau. Els pactes de renovació s’anaren succeint, i subsistí en el fill del d’Orcau, Tedbald Ramon, i a partir d’ell el senyoriu esdevingué hereditari.  El fill de Ramon V de Pallars Jussà, Pere Ramon I, renovà els pactes, incloent-hi la vila de Figuerola d’Orcau. Ja per sempre més aquest castell romangué unit a la baronia d’Orcau, fins a l’extinció dels senyorius amb les desamortitzacions del segle XIX.
Al llarg del segle XI, quan l’amenaça sarraïna s’allunya d’aquest territori, el castell passa a ser un important centre logístic i militar: d’una banda facilita que s’ocupin les terres de les conques que el voregen i, al mateix temps, és també un castell fronterer entre els dominis del comtat de Pallars i els dominis d’Arnau Mir de Tost. Fins i tot durant la guerra civil catalana del segle XV, malgrat que el rei desposseí Joan d’Orcau durant un temps dels seus béns, cedint-los a Miquel Llordà, fou restituït tot el llegat a Arnau d’Orcau, fill de l’anterior. Al llarg d’aquest període, així com durant la Guerra del Pallars, el castell pren gran protagonisme a causa de l’enfrontament amb el comtat de Pallars.
El castell presenta un caràcter defensiu que s’observa fàcilment. De planta quadrada, amb una bestorre a cada angle, conserva tres de les bestorres, que fan mig cercle o tres quarts de cercle,  amb un diàmetre interior entre quasi tres i quasi cinc metres. El gruix de les parets sobrepassa sempre el metre. Tres registres d’espitlleres es poden veure tant a les torres com a les parets. Són espitlleres molt ben traçades, algunes d’elles adaptades a les armes de foc, acabades, a la part interior, amb un arc rebaixat. A l’entorn del recinte quadrat del castell es troba un segon recinte, que engloba tot l’espai del pla superior del turó, incloent-hi l’església de la Mare de Déu de la Pietat.
Encara, en tot el vessant de migdia i de llevant del turó, entre el castell i el poble actual, hi ha restes d’hàbitats medievals, disposats en terrasses. A les seves restes diverses prospeccions arqueològiques han trobat material des de la prehistòria fins a l’època alt medieval, passant per mostres romanes tardanes.
Des dels anys noranta del segle XX s’hi han fet treballs de consolidació i restauració, en algun cas no prou ben reeixides. Juntament amb l’església, tot el conjunt rebé molt el 1938, en haver-s’hi instal·lat una fortificació militar de l’exèrcit franquista.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_d’Orcau
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Juny de 2016

+ fotografies: CastellsCatalans/Orcau
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat