dimarts, 11 de desembre del 2012

Geltrú


Nom del castell: Geltrú
Data de construcció: XII
Municipi: Vilanova i la Geltrú
Comarca: Garraf
Altitud: 24 m
Coordenades: E 1.727824 N 41.227007 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins del mateix nucli urbà.
Les primeres notícies històriques de la Geltrú, que pertanyia al terme del castell de Ribes, de domini episcopal, daten de la fi del segle X, i l’anomenen Vila Episcopal. Era situada prop del torrent que feia de límit occidental del terme de Ribes amb el de Cubelles, que era de domini del comte.
Vers l’any 1080 s’esmenta el lloc de Guisaltrud, que abans es deia la Bisbal. Els bisbes de Barcelona tenien infeudat el lloc de Ribes, amb els seus annexos de Miralpeix, Sitges i la Geltrú, als descendents de Mir Geribert, que prengueren el cognom de Ribes. Arnau i Ramon de Ribes es disputaren la castlania del castell de la Geltrú i finalment se sotmeteren a l’arbitratge de llur senyor, el bisbe de Barcelona, que la concedí a Arnau, el qual es casà amb Guillema de Banyeres.
Els Ribes tingueren per molts anys el castell de la Geltrú, a la segona meitat del segle XIII posseïren la castlania els Manresa, que primer eren sots-castlans dels Ribes, i, posteriorment, passà a diversos altres llinatges fins que el 1359 els darrers senyors, els Sant Just, vengueren el castell i el terme de la Geltrú al municipi que des del 1359 formava la Geltrú amb Vilanova de Cubelles i Cubelles.
La Geltrú es constituí en consell separat en 1636-47, però des d'aleshores ha restat sempre unida a Vilanova. 
L’important desvetllament artístic i cultural que hi hagué durant el primer terç de segle XX, va fer possible la restauració del gairebé perdut castell de la Geltrú (1920).
L’edifici es una construcció de planta força rectangular de dos pisos i amb un pati central. La façana principal mostra un portal rodó dovellat i quatre finestres constituïdes per dos arcs de mig punt sostinguts per una columna prima. Aquesta façana té l’únic senyal de fortificació de l’edifici, un matacà de defensa de la porta.
Finalment, als anys 90 del segle XX l’edifici va ser restaurat per albergar l’Arxiu Comarcal del Garraf.

Extret del web: www.enciclopedia.cat
Jordi Gironès / desembre 2012

+ fotografies. CastellsCatalans/Geltrú
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Geltrú
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat


Torre Enveja


Nom del castell: Torre d’Enveja (o de Sant Joan)
Data de construcció: XII
Municipi: Vilanova i la Geltrú
Comarca: Garraf
Altitud: 29 m
Coordenades: E 1.713376 N 41.224795 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situades al nord-oest de la vila.

L’indret d’Enveja surt documentat l’any 1278.  Al s.XIV els Castellbisbal posseïen la quadra i la torre d’Enveja, que va ser restaurada diverses vegades, però que ara es troba en bon estat, pero no es accesible.
La torre podria haver estat construïda entre els segles XI i XIII. Té una planta circular i una alçària d’uns 12 m. El gruix dels murs a la part baixa és d’uns 90 cm i disminueix amb l’alçada.
La paret sud té dues portes tapiades: l’una es troba a 2 m del nivell de terra i s’acaba en una llinda plana, i l’altra, probablement la més antiga, s’obre a uns 4 m, coronada per una llinda que té un encaix semicircular a la part inferior que fa d’arc de mig punt. Sembla que a l’interior hi ha una cambra baixa, amb una profunditat d’uns 4 m. A la part superior de l’edifi ci es veuen unes espitlleres.
Per pujar al cim es va construir, segurament en un moment tardà, una escala de cargol. Els paraments són obrats amb pedres poc treballades, disposades més o menys arrenglerades, i en algun sector sembla que formin un opus spicatum.

Extret del volum El Garraf de la Catalunya Romànica de l’Editorial Pòrtic, 1999.
Jordi Gironès / desembre 2012

+ fotografies: CastellsCatalans/Torre Enveja
+ informació en PDF : CastellsCatalans/Torre Enveja
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat


Cubelles

Nom del castell: Cubelles
Data de construcció: XI
Municipi: Cubelles
Comarca: Garraf
Altitud: 16 m
Coordenades: E 1.67244 N 41.20792 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins del mateix nucli urbà.
Sembla que el primer propietari va ser Gombau de Besora qui el va fer construir. Abans de marxar cap a Ispania per combatre als moros,  Gombau de Besora va repartir els seus béns, entre els que hi havia el castell de Cubelles, que va deixar a les seves filles Ermengarda i Ermessenda, tot i que el castell es trobava sota el domini del comte de Barcelona. 
Consta que Gombau de Besora ostentava l’any 1042 la fortalesa, sota el domini superior del comte de Barcelona. El 1056, el lloc estava infeudat a la comtessa Ermessenda, muller del vescomte Ramon Folc I de Cardona. Aquesta l’havia heretat del seu pare, l’esmentat Gombau de Besora. Després d’ella, la propietat va passar a la seva filla, nomenada igualment, Ermessenda, casada amb Deodat Amat de Claramunt. El castell va passar per tant, a formar part del feu dels vescomtes de Cardona.
Anys més tard, el 1119, Ramon Berenguer III va fer ús de la seva autoritat per desposseir el vescomte de Cardona, Bernat Amat, dels castells de Tamarit i Cubelles, en considerar que havia abandonat la seva guarda i custòdia. En el seu lloc els va infeudar als seus fidels Fortuny i la seva muller, Beatriu, pares adoptius del deposat vescomte. Malgrat això, el castell va seguir dins l’òrbita de la família vescomtal de Cardona que, finalment, el 26 de gener de 1229, i després de nombroses disputes, va signar una concòrdia
davant el rei Jaume I, per la que feia cessió de l’esmentat castell de Cubelles, a més del de Tamarit, Montoliu, Codony, i la quadra de Vespella, a Guillem de Claramunt. Només un any més tard, aquest noble moriria, i les propietats recentment adquirides van ser repartides entre el seu fi ll Ponç
de Cervera, i la seva germana Guilleuma. Va correspondre al fill hereu la possessió de Cubelles.
Era el 12 de juny de 1288, quan el rei Alfons va vendre el castell a Gispert de Castellet, per la quantitat de 30.000 sous. La venda va originar un litigi atès que els habitants de Cubelles no van acceptar la seva alienació de la corona, però van haver de ser un cop més ells mateixos, qui lliuressin al rei aquesta mateixa quantitat per tal que el monarca pogués tornar a adquirir la propietat de Bernat de Castellet, hereu de l’esmentat Gispert.
A partir de mitjan s. XV, es van anar produint canvis en la possessió del lloc, com a conseqüència de la situació política del moment. Així l’any 1459, apareix esmentat per primera vegada, el nom del ciutadà de Barcelona, Joan Boscà, en relació al castell.
El 30 octubre d'aquell any, el rei Joan el Sense Fe (1458–1474) mitjançant una reial ordre donada des de l’Aljafería de Saragossa, va posar sota la seva especial protecció el castell de Cubelles, amb la seva barbacana que es trobava derruïda.
La propietat va ser lliurada al fill del Joan Boscà. La família Boscà s’havia destacat pel suport donat al rei Joan II, motiu pel qual aquest li recompensava amb l’entrega del castell.
Si durant la guerra contra Joan II algunes velles  fortaleses encara van ser utilitzades per algun dels dos bàndols en les seves empreses militars, a partir d’aquell moment van perdre, definitivament, aquesta funció. El fet es va accelerar, encara més, després de la unió de la corona catalana a la castellana amb el casament de Ferran el Catòlic amb la reina de Castella, Isabel. A partir d’aquell moment el castell de Cubelles, com va passar amb molts d'altres, apareix a la documentació com una propietat senyorial que, malgrat mantenir els
seus drets territorials, va anar perdent els privilegis jurisdiccionals que no es podien mantenir al costat d'unes viles reials amb un règim municipal cada cop més ben configurat.
Durant el segle XIV va mantenir els seus drets la família Castellbisbal. Després d'algunes altres alienacions, finalment en el segle XVII passa a pertànyer als Llupià, marquesos d'Alfarràs fins a l’actualitat. Aquest castell habitat presenta una gran torre rectangular adossada. En 1675 es va portar a terme una gran reforma dirigida per Fra Josep de la Concepció.
Avui es troba en bon estat i en rehabilitació. De propietat municipal, acull l’oficina de turisme de la població.

Extret del web: ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Cubelles
Jordi Gironès / desembre de 2012

+ informació en PDF : Castellscatalans/Cubelles
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Ribes o Bell-lloc


Nom del castell: Ribes o Bell-lloc
Data de construcció: XI
Municipi: Sant Pere de Ribes
Comarca: Garraf
Altitud: 49 m
Coordenades: E 1.764157 N 41.259233 (Geogràfi ca - ETRS89)
Com arribar-hi: situat a ponent del nucli urbà.

La notícia documental més antiga que tenim del lloc de Ribes es correspon a la carta de franqueses de l’any 990, atorgada per bisbe Vives de Barcelona per a repoblar el terme del Castell de Bell-lloc o de Ribes. El castell de Ribes va formar part del terme d’Olèrdola fins a finals del segle XI.
Tot i així, qui tenia la jurisdicció del castell era el bisbe de Barcelona. L’any 1029, Ermengarda de Barcelona, fi lla de Borrell II, n'era propietària. El seu fi ll, Folc, va retornar el castell al bisbe Guislabert, després de diversos anys d'enfrontaments per la seva possessió.
No serà fi ns a l’any 1129 que els senyors del castell passaran a denominar-se Ribes; Arnau, fi ll de Ramon Mir, ja signarà com a Arnau de Ribes. Un cop adquirit el castell, aquest jurarà fi delitat al bisbe de Barcelona. L’any 1269 s’institueixen els “Síndics de la Universitat del Castell i terme de Ribes”, en què dos caps de casa són escollits per administrar el castell.
L’últim senyor del llinatge dels Ribes va ser Jaume de Ribes, que l’any 1389 va cedir el castell amb tots els drets i jurisdiccions al bisbe de Ribes. Tot seguit, el castell és concedit per Pere el Cerimoniós a Bernat de Fortià. En morir el monarca, Joan I torna a cedir el castell al bisbat de Barcelona, fins que l’any 1620 el bisbe de Barcelona l’atorga al Comú de Ribes, a canvi de dos capons i sis diners anuals. El terme de Ribes estarà en possessió del bisbat fins a la desamortització de Mendizábal.
L’any 1648, en plena Guerra dels Segadors, el terme va ser dominat per les tropes de Felip IV, que més tard van allotjar-se en diverses cases ribetanes., el mateix va succeir durant la Guerra de Successió. La supressió de les institucions existents va suposar que la Universitat fos constituïda de nou per cinc regidors escollits per la Reial Audiència. A partir d'aquest moment, el municipi va passar a denominar-se San Pedro de Ribas.
Durant l’any 1936, la Generalitat de Catalunya va declarar que el terme s’havia de denominar Sant Pere de Ribes, tot i que l’any següent, a petició de l’Ajuntament, va aprovar que s’anomenés Ribes del Penedès.

Extret de la memòria Mapa de patrimoni cultural de Sant Pere de Ribes editada per la Diputació de Barcelona, març de 2011.
Jordi Gironès / desembre 2012


+ fotografies: CastellsCatalans/Ribes
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Ribes
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

dimarts, 13 de novembre del 2012

Clarà

Nom del castell: Clarà
Data de construcció: segle X
Municipi: Moià
Comarca: Bages
Altitud: 816 m
Coordenades: E 423706, N 4630426.5 (ED50 UTM 31N) Longitud: 02° 04' 48.8" Latitud: 41°49' 12.7" (ETRS89 Geodèsiques)
Com arribar-hi: des de la vila de Moià cal prendre la carretera N-141C en direcció a Calders i Manresa i just al final de les darreres cases de la vila surt una pista forestal que duu a la masia Coromines, situada sota el vessant nord del castell i des d'on s’hi pot pujar mitjançant un corriol.

Les primeres notícies documentals, del 912, es refereixen al castell anomenant-lo de Moià, però poc temps després apareixia com de Clarà. Tenia la funció de defensa del terme de Moià, si bé els senyors no tenien el domini de la ciutat, ja que era un alou comtal.
Juntament amb altres castells, formà part del dot de la comtessa Ermessenda de Carcassona. El domini eminent era del comte de Barcelona, i el primer feudatari conegut fou el senescal Amat Elderic, que va jurar fidelitat a la comtessa Almondis entre el 1057 i el 1058. El 1136 apareix com a feudatari el senescal Guillem Ramon de Montcada i, entrat el s. XIII, el rei Jaume I el va permutar al bisbe de Vic. La castlania va passar per dues famílies, primer els Gallifa i després els Rocafort. El seu estat actual és totalment ruïnós.

L’element més remarcable de les nombroses restes d'aquest castell del s. XI és la torre mestra, que domina tot el conjunt. Es tracta d'una torre cilíndrica, amb 6,8 m de diàmetre exterior, un gruix de parets de 2,05 m i una alçada actual de 4,9 m. La corona una cúpula de pedra, mig esfondrada, com la resta de la construcció. L’aparell és de carreus de mida mitjana escantonats a cops de martell i disposats a trencajunts en filades horitzontals força regulars. L’aparell de la cúpula és més barroer, amb pedres sense treballar, posades de forma irregular, si bé es poden veure una sèrie de filades concèntriques que es van empetitint fins a tancar-se. 
Les altres construccions que formaven el castell s’estenen al voltant de la torre mestra. Cap a l’oest hi ha una cisterna de planta circular, d'uns 3 m de diàmetre, construïda amb blocs de pedra més petits que els de la torre, però més ben escairats, disposats en filades horitzontals. Als altres costats de la torre hi ha un conjunt d'estances que formaven la resta de dependències del castell. Cap a l’oest, es poden distingir dues estances de planta trapezoïdal. Les situades a la banda sud consten de dos habitacles. 

Nota: extret del volum El Bages de la Catalunya Romànica d'Editorial Pòrtic - 2002
Jordi Gironès Vilardebò / novembre de 2012


+ fotografies: CastellsCatalans/Clarà
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Clarà
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Talamanca


Nom del castell: Talamanca
Data de construcció: X
Municipi: Talamanca
Comarca: Bages
Altitud: 560 m
Coordenades: E 1.975909 N 41.739389 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: està situat dins del nucli urbà de Talamanca

Tot i que s’han trobat restes d'un jaciment ibèric, la primera notícia documentada és de l’any 960, quan el comte Sala, fundador del monestir de Sant Benet de Bages, féu donació d'unes terres, cases i terrenys en el terme del castell de Talamanca.
Amb les invasions sarraïnes (711-715), el Bages s’havia despoblat quasi totalment, i no fou fins a les repoblacions fetes pels comtes Borrell d'Osona (799-820) i Guifré el Pelós (878-897) que camperols provinents del nord s'instal·laren al voltant de castells i esglésies buscant la doble protecció militar i espiritual.
Aquesta devia ser també la funció del castell de Talamanca, el qual és esmentat per primera vegada l’any 967, i de l’església de Santa Maria de Talamanca, que és esmentada ja el 1038. Entre l’església i el castell s’edificaren cases que passarien a formar el poble de Talamanca.
A finals del segle XII el domini feudal del castell de Talamanca passà a mans dels Talamanca, nissaga que va lligada a la història del poble durant tota l’edat mitjana i que s’inicià amb Bernat de Talamanca i la seva muller Dolça (1186-1209). Els Talamanca foren amos i senyors de tot el terme.
A partir de mitjan segle XIV, començà la decadència dels Talamanca, coincidint amb els estralls que causà la pesta negra i els mals usos al camp.  Els Talamanca s’entroncaren llavors amb d'altres famílies, com els Planella (1675), els Eimeric o Aymerich i, finalment, al segle XVIII, el castell passà a mans dels marquesos de Castellbell.
A l’àrea del municipi compresa entre el poble i el serrat de Mussarra tingué lloc, entre els dies 13 i 14 d’agost de 1714, la batalla de Talamanca, entre els austriacistes, a les ordres del marquès del Poal, i els borbònics, dirigits pel Conde de Montemar.
Aquest episodi de la Guerra de Successió fou l’últim èxit dels austriacistes a Catalunya, abans de les capitulacions finals de Barcelona i Cardona durant el mes de setembre següent.

Del castell  primitiu actualment en resta un tros de torre rodona amb merlets restaurada i modificada, i restes de murs de defensa que envolten l’edifici principal. L’edifici fou pràcticament refet després de ser destruït el segle XVIII, al llarg de les represàlies de Felip V contra els que participaren a la guerra de Successió. Aleshores va ser desmantellat i convertit en un casal fortificat.
El 1976 la família Yoldi va comprar el castell i  avui, segueix sent la propietària. Gràcies a l’acord entre aquesta família, l’Ajuntament i l’Associació d'Amics pel Desenvolupament de Talamanca el castell ja es pot visitar i conèixer a través del Centre d'interpretació la Batalla de Talamanca.

Informació extreta dels webs:
  • ca.wikipedia.org/wiki/Talamanca
  • ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Talamanca
  • Més informació al web: www.castelldetalamanca.cat/web/guest/el-castell
Jordi Gironès Vilardebò / maig de 2012

+ fotografies: CastellsCatalans/Talamanca
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Talamanca
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Castellnou de Bages


Nom del castell: Castellnou
Data de construcció: XI
Municipi: Castellnou de Bages
Comarca: Bages
Altitud: 624 m
Coordenades: E 1.830034 N 41.851020 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: després d'accedir al nucli habitat de Castellnou de Bages cal seguir la carretera vers el nord i passar la Figuerola, i abans d'arribar al Serrat dels Cellers (on acaba l’asfaltat) s’ha de prendre una pista que es desvia a l’esquerra que s’ha de seguir fins a situar-se sota el Serrat de la Torre on hi ha la torre del Castellnou. S’hi puja per la pista de la dreta.

El nom de Castell Nou prové del fet que no fou construït fi ns al s.XI. Més que un castell, era una zona de guaita que prevenia dels atacs enemics.
Comprenia el terme de Castellnou i el del Buc. Aquest últim terme apareix documentat ja al 952 i no hi tenia castell, ja que prop seu s’erigia el d'Or. Aquest, però, fou destruït per Almansor el 999 i no es va reedificar.
El 1001 ja apareix el Castell Nou dins el terme de Buc. 
Va ser domini feudal dels Balsareny i passà per testament a la neboda del comte, Guisla, casada amb el vescomte de Barcelona Udalard II. Quedava, així, lligat al vescomtat de Barcelona.
El 1246 apareix ja com a possessió del rei Jaume I, que el permutà al bisbe de Vic per diverses propietats a València. Els bisbes el van unir en una sola baronia juntament amb el d'Artés i el de Sallent, mantenint, però, la separació dels termes.
Es tracta d'una construcció defensiva del s.XI, l’única resta significativa de la qual és la torre de defensa. Té forma cilíndrica i s’enlaira fins als 12 metres, malgrat que ara es troba mig esberlada a partir del segon nivell.
Aquesta construcció era força robusta, i les parets inferiors tenien un gruix de 2,45 m. L’interior de la torre era molt reduït i quedava dividit en tres nivells per mitjà de desgruixaments dels murs.  No queda cap vestigi de la porta d'accés, que es devia obrir a l’est, a l’altura del segon nivell.
Al voltant de la torre es conserven vestigis d'una construcció rectangular i de murs, probablement de contenció.

Informació extreta del volum El Bages de la Catalunya Romànic de l’Editorial Pòrtic, gener de 2002.
Jordi Gironès Vilardebò / maig de 2012

+ fotografies: CastellsCatalans/Castellnou
+ informació en PDF: CastellsCatalans/CastellnouBages
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

dimarts, 9 d’octubre del 2012

Bagà o Palau dels Barons de Pinós

edifici sobre les restes de l'antic castell

Nom del castell: Bagà o Palau dels Barons de Pinós
Data de construcció: XIII
Municipi: Bagà
Comarca: Berguedà
Altitud: 791 m
Coordenades: E 1.859648 N 42.252879 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins del mateix nucli urbà.

El Palau dels Barons de Pinós, també anomenat Castell de Bagà, és un edifi ci de Bagà, comarca del Berguedà. Fou construït durant el segle XIII com a residència de la família dels Barons de Pinós i com a centre polític i administratiu de les seves possessions.
En la Revolta dels Segadors de 1640 la vila de Bagà lluità del costat de la Generalitat i fou ocupada per les tropes franceses de Lluís XIV, que incendiaren i arrasaren el castell dels barons i part de les fortificacions. En la Guerra de Successió, l’exèrcit de Felip V en destruí bona part. Posteriorment, al segle XVIII, s’hi establí el baró d’Ur, de la família Còdol, que va comprar el palau i el reconstruí. D’aquesta època és l’estructura que avui es pot veure. Més endavant el palau va ser utilitzat per a diferents funcions, entre elles les d’habitatge i granja.
El palau ha estat declarat Bé Cultural d’Interès Nacional. L’any 1990, l’Ajuntament de Bagà el va comprar, i inicià la restauració per condicionar-lo com a espai per a funcions culturals, entre altres. 
En l’actualitat acull l’Oficina de Turisme de la Vila de Bagà, i als baixos de l’edifi ci s’hi troba el Centre Medieval i dels Càtars, un museu d’interpretació del catarisme. També hi ha unes sales amb pintures murals dels segles XVII, XVIII i XIX. És un exemple històricament important i poc freqüent a Catalunya.

Extret del web: http://ca.wikipedia.org/wiki/Palau_dels_Barons_de_Pinós
Jordi Gironès Vilardebò / Octubre de 2012


+ fotografies : castell de Bagà
+ informació : PDF Bagà
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Guardiola



Nom del castell: Guardiola
Data de construcció: X
Municipi: Guardiola de Berguedà
Comarca: Berguedà
Altitud: 751 m
Coordenades: E 1.868704 N 42.215492 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: es troba damunt del turó que hi ha al costat del pont vell de Guardiola i s’hi accedeix des de la carretera que s’enfi la cap a Saldes des de la C-16.

El castell de Guardiola dominava l’entrada de l’alta conca del Llobregat: de les valls d'Eina, del Bastareny o de Bagà i de Lillet. A l’origen devia ser una petita torre de guaita, que es degué anar ampliant fins a convertir-se en un castell, no gaire ric en terres, però situat en un lloc estratègic.
La donació de la zona on hi havia el castell al monestir de Bagà, per part del comte cerdà, es degué produir durant el segle X. És possible que des de l’any 962 —quan el comte Sunifred de Cerdanya–Besalú donà l’alou de Llenes— la torre de Guardiola passés a dependre del monestir de Sant Llorenç prop Bagà.
Al segle XIII, la batllia del castell depenia d’una família que havia adoptat el nom de Guardiola com a cognom. Però quan el càrrec passà, el 1281, a Agnès de Guardiola, aquesta renuncià el càrrec i lliurà el castell al monestir, a canvi de la seva manutenció vitalícia. Els reis Jaume II i Alfons III de Catalunya–Aragó es preocuparen d’incorporar el castell al domini reial, mitjançant un pacte amb els abats successius del monestir.
El castell de Guardiola fou escenari d’un combat entre els partidaris del rei Jaume III de Mallorca i els de Pere III de Catalunya–Aragó. Un exèrcit format per berguedans s’oposà a Jaume III de Mallorca i en foragità les tropes del castell, el qual fou incorporat més tard a la corona, solemnement, per Pere III (1346). El 1364, però, el castell i el terme de Llenes foren venuts a la Universitat de Berga (1364) i, l’any següent, l’abat de Sant Llorenç prop Bagà vengué la seva meitat al baró de Pinós. Poc després esclatava la rivalitat entre els dos nous propietaris del castell, causa de bregues entre els berguedans i els homes de la
baronia de Pinós.
El castell de Guardiola passà per diversos avatars durant la guerra contra Joan II. Aquest donà, l’any 1469, el castell de Guardiola a Galceran de Pinós–Fenollet i de Mur per compensar-lo de les possessions que li havien estat confiscades al Rosselló pel rei francès. 
Les rivalitats entre els berguedans, amos del castell de Guardiola, i els barons de Pinós, continuaren durant molts anys, agreujades en moments de dificultats, com quan hi hagué la pesta de 1589 o bé durant la guerra dels Segadors, en la qual Berga es mantingué fi del a Felip IV de Castella i tingué, per tant, el castell de Guardiola al servei d'aquest monarca. Sembla que fou el cardenal Richelieu, en una retirada dels francesos, qui va manar la destrucció del castell el 1642.

Text extret de: Gran Enciclopèdia Catalana.
Jordi Gironès Vilardebò / Octubre de 2012


+ fotografies : castell de Guardiola
+ informació : PDF Guardiola
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Puig-reig


Nom del castell: Puig-reig
Data de construcció: XI
Municipi: Puig-reig
Comarca: Berguedà
Altitud: 482 m
Coordenades: E 1.882434 N 41.971473 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins del mateix nucli urbà.

El terme casteller incloïa tot l’actual terme municipal dins el qual tenien importants propietats els comtes de Cerdanya, els de Barcelona, els del monestir de Ripoll, Serrateix i la Portella, i també, a partir del segle XI, la família vescomtal del Berguedà.
El castell de Puig-reig passà a ser propietat de la família vescomtal del Berguedà en una data incerta; fou aquesta família la que va reconstruir la fortalesa, defensada pel mateix Llobregat i els tres nivells de muralla que tancaven un gran recinte casteller dins el qual es va formar, al segle XIII la vila de Puig-reig; l’any 1145 s’estava construint la nova església de Sant Martí.
El vescomte Guillem de Berguedà féu importants donacions als frares del Temple al terme casteller de Puig-reig i a altres llocs del Berguedà, però fou precisament el seu fill, el trobador Guillem de Berguedà qui, en el seu testament de l’any 1187, deixà a l’ordre militar el castell de Puig-reig amb el seu terme i Fonollet.
L’any 1282 els Templers atorgaren una carta de franqueses als habitants del castell i de la vila de Puig-reig amb la clara intenció d’estimular-ne el poblament, i eximint els nous i antics pobladors dels mals usos d’exorquia, cugúcia, intestia i remensa.
Foren batlles dels Templers els Comes; i d’aquesta important família puig-regenca en fou membre destacat l’arquebisbe de Tarragona Arnau Cescomes; precisament aquest personatge jugà un paper important en la vida política catalana, essent conseller del rei Jaume II i jugant un paper destacat en la defensa dels Templers arran del procés de dissolució de l’orde a Catalunya el 1312. En agraïment a la seva tasca l’orde militar de l’Hospital, hereva d'una part important del patrimoni immobiliari dels Templers, li cedí tot el terme casteller de Puig-reig.
La importància del lloc féu repensar els Hospitalers, els quals, finalment, recuperaren el castell de Puig-reig, i el varen unir al patrimoni de la Comanda Hospitalera de Berga, formant amb les cases de Cervera i l’Ametlla una única comanda Hospitalera que subsistí fins al segle XIX amb el nom de Cervera, l’Ametlla i Puig-reig.

Extret del web: 
www.puig-reig.cat/web/index.php?option=com_content&view=article&id=67&Itemid=59
Jordi Gironès Vilardebò / Octubre de 2012

+ fotografies : castell de Puig-reig
+ informació : PDF Puig-reig
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

dimarts, 19 de juny del 2012

Pallejà


Nom del castell: Pallejà
Data de construcció: XVI
Municipi: Pallejà
Comarca: Baix Llobregat
Altitud: 41 m
Coordenades: E 1.996767 N 41.422025(Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins del mateix nucli urbà de la població de Pallejà, a l’Avinguda Prat de la Riba, 10.
Aquest castell-palau va ser edificat per Ramon Martí de Torrelles l’any 1590 sobre una torre anterior documentada del 1179. Posteriorment, a la segona meitat del segle XVIII va ser reconvertit en hostal.
L’any 1813, s’utilitzà com a caserna pel general Josep Manso, després d’apoderar-se d’ell quan era ocupat per l’exèrcit francès. Més tard, el mariscal Suchet s’apoderà novament del castell i del poble de Pallejà.
Al segle XX, pertanyia a Doña María de los Dolores de Chaves i Sentmenat, marquesa de Matilla. Quan aquesta morí l’any 1947, passà als seus nebots, el marquès de Sentmenat i a la seva germana la comtessa de Múnter; aquesta darrera, cedí part de la casa a la parròquia per fer-hi actes de caràcter cultural.
És un edifici quadrat de planta baixa i tres pisos. En el pis superior hi ha garites d’època posterior. L’obra va ser feta amb pedra i tàpia amb estuc, simulant pedra. El portal és de punt rodó, adovellat lluint al capdamunt l’escut nobiliari dels Torrelles.
Tal i com es pot observar en fotografies antigues, el castell tenia adossades diverses construccions que van ser eliminades durant els anys 60 del segle XX, i durant els anys 90 d’aquest mateix segle fou acuradament restaurat i actualment acull diferents serveis municipals de l’ajuntament de Pallejà, així com la Biblioteca Municipal.

Informació extreta dels webs:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Pallejà  i  http://www.castellsmedievals.com/baix-llobregat/65-palleja/279-castell-de-palleja
Jordi Gironès / Juny de 2012

+ fotografies: CastellsCatalans/Pallejà

tota la informació a: : www.castellscatalans.cat

dimarts, 29 de maig del 2012

Savallà


Nom del castell: Savallà
Data de construcció: XI
Municipi: Savallà del Comtat
Comarca: Conca de Barberà
Altitud: 845 m
Coordenades: E 1.299032 N 41.543701 (Geogràfi ca - ETRS89)
Com arribar-hi: situat damunt del nucli urbà.

Savallà, esmentat l’any 1043 com a serra d’Avellano en les confrontacions del castell de Conesa, fou donat pels comtes de Barcelona a la fi del segle XI, amb una bona part d’aquesta contrada, a la família dels Cervera.
Al segle XII el senyorejava encara aquesta família, ja que Ramon de Cervera el deixà en el seu testament el 1182 a la seva filla Elisenda, casada amb Berenguer d’Aguiló, i a Guillem d’Aguiló, fill d’aquest matrimoni.
A la fi del segle XII apareix com a senyor del lloc Gombau d’Oluja, que l’any 1196 empenyorà en favor de l’orde del Temple, les rendes dels castells i viles de diversos llocs, entre ells el castrum et villam de Avellano.
L’any 1285, el rei Pere el Gran concedí una basta baronia que comprenia Savallà, a Ponç Hug IV, comte d’Empúries. A les darreries del segle XIII passà als Timor, i posteriorment, al segle XIV, als Boixadors, per casament de Francesca de Timor amb Berenguer de Boixadors. Bernat de Boixadors, fill dels anteriors, comprà al rei el 1380 la jurisdicció del castell juntament amb la de les Piles, Guialmons i Rubió. Aleshores el castell eren conegut com a Çavalla.
Hi ha constància que durant la guerra de la Generalitat contra el rei Joan II, «mossèn Boxados», senyor de Savela, militava en el bàndol joanista. L’any 1537, Joan de Boixadors-Desvalls i Lluís de Boixadors obtingueren el títol de noblesa.
L’any 1599, el rei Felip III d’Espanya atorgà a Bernat de Boixadors i d’Erill, germà de Dimes de Boixadors, el títol de comte de Savallà, com a recompensa pel mèrits fets en l’any 1571 a la batalla de Lepant.
En el segle XVII, Çavella es trobava dins la vegueria de Montblanc i pertanyia al Comte de Çavalla i l’any 1763, Savallà del Comtat pertanyia al comte de Peralada.
Durant les guerres carlines fou incendiat i ja no es recupera de la seva ruïna mentre que els comtes de Peralada traslladaren fins i tot la seva galeria al seu castell de Peralada, per tal d’aprofitar-la en la restauració que iniciaren l’any 1876 en aquest darrer castell.
El darrer comte de Savallà ha estat Pere de Montaner i Sureda.

La informació ha estat obtinguda del web de l’Enciclopèdia Catalana: www.enciclopedia.cat i del web Castells Medievals
www.castellsmedievals.com/conca-de-barbera/665-savalla-del-comtat-/1375-castell-de-savalla-
Jordi Gironès Vilardebò / Maig de 2012

+ fotografies: CastellsCatalans/Savallà
+ informació en PDF: castell de Savallà
Tota la informació al web : www.castellscatalans.cat

Rocafort


Nom del castell: Rocafort
Data de construcció: XI
Municipi: Rocafort de Queralt
Comarca: Conca de Barberà
Altitud: 576 m
Coordenades: E 1.281540 N 41.478888 (Geogràfi ca - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins del mateix nucli urbà.
Tot i que hi ha referència al lloc de «roca forta» l’any 1058 en aquest indret, les primeres notícies documentades del castell daten del 1178 (Rochafort).
Es al segle XIII quan tenim constància que Rocafort formava part de la baronia de Queralt. L’any 1256, Pere de Queralt en el seu testament instituïa senyor dels castells de Queralt, Santa Coloma, Rauric i Rocafort i dels llocs d’Almenara i Colomers, al seu fill en condició d’hereu.
En el fogatjament del 1365-1370, consta el lloc de Rocafort propietat del noble Dalmau de Queralt dins de la vegueria de Montblanc, i pertanyent per tant als Queralt. Precisament l’any 1370 el sobirà va vendre a Dalmau de Queralt aquesta jurisdicció sencera. Aleshores els Llorac foren els castlans i posteriorment va pertànyer als Biure.
No hi ha massa notícies documentals d’aquest castell i no les tornem a trobar fi ns al 1515 quan tingué lloc la venda de la castlania, per part de Maria, vídua del castlà Joan de Biure, i del seu fill Joan, en favor de Joan Armengol, donzell, senyor del lloc i de la baronia de Rocafort.
L’any 1603 Jeroni Armengol era baró de Rocafort i el 1640 el baró Antoni d’Armengol, lluitant a les ordres del comte Savallà morí durant una batalla de la Guerra dels Segadors.
L’any 1805 passà per enllaç als Peguera, marquesos de Foix, que posseïren la baronia fins al 1881 quan Maria Manuela, baronessa de Rocafort de Queralt morí soltera. El títol baronial no fou usat fi ns al 1930 quan fou rehabilitat per Ferran d’Alemany i Milà, tornant a quedar vacant en morir aquest darrer l’any 1954.

Informació elaborada a partir de l’obra Els castells catalans d’editorial Rafael Dalmau. Volum IV, edició 1993. Pàgs.295-299.
Jordi Gironès Vilardebò / Maig de 2012


+ informació en PDF: castell de Rocafort
Tota la informació al web : www.castellscatalans.cat

Solivella


Nom del castell: Solivella
Data de construcció: secle XI
Municipi: Solivella
Comarca: Conca de Barberà
Altitud: 498 m
Coordenades: E 1.177456 N 41.457291(Geogràfi ca - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins del nucli urbà.

A la segona meitat del segle XII, Gombau d’Oluja, senyor de Vallfogona i posseïdor d’interessos a diversos llocs de la contrada, va ser qui ocupà l’erm, del qual en tenim referències, ja documentades, l’any 1058, en l’indret denominat Puig d’Olivella, sense una concessió prèvia per part del rei. I ell va ser qui va construir en aquest lloc el primer edifi ci de caràcter defensiu.
Al cap d’uns quants anys d’haver-ne organitzat el poblament i bastit aquesta petita fortificació, Alfons I li reclamà el 1191 la possessió del castell i lloc al•legant la il•legalitat de l’establiment, però s’arribà a un acord en base al qual Gombau podria tenir-los per vida, amb la condició de retornar-los a la corona després de la seva mort.
El lloc, i el castell, passaren el segle XIII als Puigverd i després als Anglesola, per casament d’Elvira de Puigverd amb Berenguer Arnau d’Anglesola.
A començament del segle XIV, els marmessors de Ramon d’Anglesola vengueren per 50.000 sous el castell i el lloc de Solivella a Santes Creus, però havent qüestionat la venda la vídua i els seus fi lls davant Jaume II, els recuperaren retornant al monestir els diners esmerçats. El 1324, Sibil•la d’Anglesola, vídua de l’esmentat
Ramon, vengué, amb l’autorització del sobirà, el castell i lloc de Solivella, al ciutadà barceloní Arnau Messeguer.
Retornat a la corona el 1393, Joan I vengué a carta de gràcia el lloc, amb la jurisdicció alta i baixa a Ramon d’Abella. Aquest noble, el gener de 1394, l’alienà a Berenguer de Boixadors, que el 1424 el vengué al rei Alfons el Magnànim. El monarca, el mateix any, el tornà a vendre, a carta de gràcia, a Ramon Berenguer de Llorac, casat amb Violant, castlana de Solivella.
El 1599, Felip III de Castella creà la baronia de Solivella, amb caràcter ple (civil i criminal), a favor de Simó Berenguer de Llorac i Castelló.
Els senyors tingueren diversos problemes amb els seus vassalls per raó de la jurisdicció, que foren resolts al llarg del segle XVIII. El lloc i terme passaren a la segona meitat del segle als Despujol, marquesos de Palmerola, els quals el mantingueren fi ns a l’acabament de les senyories.
Dels Llorac passà, a la segona meitat del segle XVIII, als Palmerola, per casament, el 1751, de Maria Josefa de Llorac amb Francesc Xavier Despujol. Ignasi Maria Despujol el vengué, el 1870, per 5.000 duros, als propietaris de Solivella, Francesc Casamitjana i Andreu i Tomás Espanyol i Travé. Al cap de poc temps, Frederic Travé, l’adquirí dels esmentats propietaris i el cedí a l’ajuntament de Solivella, el qual el 1915 féu caure amb dinamita les restes d’aquell bell palau.

L'edifici
Els Llorac bastiren el castell a la fi del segle XV i principi del XVI, tot aprofitant elements anteriors, el gran i sumptuós castell de Solivella, la millor mostra del gòtic florit, amb elements renaixentistes, de la comarca. Voltejaven l’edifici fossats, murs i contramurs; la seva planta rectangular annexionava dues torres rodones, situades als angles, amb merlets, sageteres i matacans; en l’interior de l’edifi ci hi havia un gentil pati quadrat, al bell mig del qual es trobava la cisterna —que avui fa de dipòsit municipal d’aigua—, coronada per una bella estàtua, d’estil gòtic, de l’arcàngel Sant Miquel vencent el dimoni i que actualment es conserva a la casa que el Sr. Frederic Travé té a Cubelles. 
L’escala de pedra, amb passamà treballat, que donava accés a les estances superiors, fou venuda i traslladada al Palau Maricel de Sitges. 
Dins el castell hi havia, (segons les descripcions d’excursionistes de la fi de segle XIX), belles sales amb rics teginats, mènsules, impostes daurades, i l’imponent escalfapanxes de marbre blanc, flanquejat per dos àngels de grandària natural sostenint l’escut les Llorac.
L’edifici fou castigat, però, durant la Primera Guerra Carlina, on es feren forts els carlins. Restaurat després, fou novament malmès durant la Segona Guerra Carlina. Tot i això, l’edifici mantenia encara elements artístics importants, que el 1879 motivaren l’interès de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, que s’adreçà, primer, a l’ajuntament de Solivella intercedint per la conservació del monument i proposant la seva compra,  i després, el 1880, a la Comissió de Monuments a la Diputació de Tarragona requerint-los a conservar el palau-castell dels Llorac, per evitar que els propietaris venguessin la pedra de l’edifi ci a una pesseta la carretada. Al cap de dos anys, el 1882, l’esmentada Associació, després d’haver intentat la compra per 1.200 duros per part d’un particular interessat en la seva conservació, declarava que no s’havia pogut dur a efecte la venda pel fet que el castell es trobava ja en estat ruïnós, amb els sostres caiguts i venudes les bigues.
Actualment ha començat a ser recuperat per part de l’Ajuntament de Solivella, ho podeu veure a l'enllaç del castell .

Informació extreta del web: http://www.solivella.net/solivella_castellinici.htm
Jordi Gironès Vilardebò / Maig de 2012


+ informació en PDF: castell de Solivella
Tota la informació al web : www.castellscatalans.cat

Barberà

Nom del castell: Barberà
Data de construcció: XI
Municipi: Barberà de la Conca
Comarca: Conca de Barberà
Altitud: 482 m
Coordenades: E 1.227039 N 41.411431 (Geogràfi ca - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins del mateix nucli urbà.

Vers 1054: el comte de Barcelona Ramon Berenguer II donà, en qualitat de feu, el castell de Barberà (i la roca de Prenafeta) a Arnau Pere de Ponç i en els anys posteriors s’hi va construir la fortalesa.
Uns anys després, el 1096, un exèrcit musulmà assaltà Barberà, destruint el castell i matant els seus defensors, inclòs el mateix Arnau Pere.
A la primera meitat del segle XII, però, els hereus d’Arnau Pere restauraren el castell. En aquesta etapa, el castell probablement estava format per una gran torre i un recinte emmurallat.
El 1132, el comtes de Barcelona Ramon Berenguer IV i Ermengol VI d’Urgell es van posar d’acord donant Barberà a l’orde del Temple, essent ratificada la donació el 27 de novembre de 1143, si bé vers el 1165 Pere de Puigverd (senyor de Barberà, per ser descendent d’Arnau Pere de Ponç) es va resistir a lliurar Barberà als Templers i, per reforçar els seus drets, impulsà una important ampliació de la fortalesa.
Tot i això, el 1174 es produeix l’arbitratge de l’arquebisbe de Tarragona i el bisbe de Barcelona sobre els drets feudals reclamats pels Cervera i tot seguit ja consta com a preceptor el frare Bernat d’Albespí, i el castell és propietat defi nitiva dels Templers que s’estableixen a Barberà i el converteixen en casa-convent esdevenint el centre d’una important comanda templera que disposa de propietats a diverses comarques.
El 1190 el rei Alfons el Cast va fer estada a Barberà.
Durant el segle XIII Barberà i l’Espluga de Francolí eren les viles amb més població de la Conca de Barberà i en aquests anys els jueus s’establiren a Barberà.
A partir del 1311 l’orde del Temple fou suprimida i els templers sobrevivents van rebre pensions.
L’any 1317 les propietats dels templers van ser transferides a la també orde militar de l’Hospital, constituint-se la comanda Hospitalera de Barberà.
Fra Guillem de Guimerà, comanador deBarberà (1366) i gran prior de Catalunya (1379), ordenà fer unes importants obres d’ampliació que convertiren l’antiga fortalesa templera en un més còmode i refinat palau.
Durant els segles XVI i XVII, Barberà va pertànyer a la baronia del prior de Sant Joan de Jerusalem, junt amb Vallverd, Pira, Biure, Ollers i Montbrió de la Marca. Aleshores les rendes de Barberà foren lliurades al gran prior.
La guerra dels Segadors (1640-1652) i la de Successió (1702-1714) causaren gravíssims desperfectes en el castell, tot i que l’orde de l’Hospital reparà repetidament les destrosses per mantenir-lo habitable.
El castell va pertànyer a l’Ordre de l’Hospital fins a la seva desaparició a Espanya que es va concretar amb el concordat signat amb la Santa Seu l’any 1851.
L’estat esdevé propietari del castell i, posteriorment, l’Ajuntament va demanar la seva cessió per establir-hi les escoles públiques. Això va succeir el juliol de 1858. L’escola es va mantenir en el castell fi ns al 1980 cosa que va permetre el manteniment dels edificis del costat sud.
L'edifici
Aquest castell permet observar les característiques generals de l’arquitectura militar de la Catalunya medieval. S’hi observen tres fases fonamentals:
  • Vers l’any 1072: recinte murallat amb torre mestra circular i sala (o edifici residencial).
  • Vers l’any 1165 s’afegeix a l’anterior, un nou recinte murallat amb una gran torre rectangular.
  • Vers mitjan segle XIV: es construeixen noves dependències residencials en els costats oest i nord del recinte del segle XII; el castell esdevé un palau organitzat al voltant d’un pati central.
Informació elaborada a partir de l’obra Els castells catalans de l’editorial Rafael Dalmau. Volum IV, edició 1993.Pàgs. 204-215, i també del web dels Amics del Castell de Barberà: sites.google.com/site/castelldebarberadelaconca/home/el-castell
Jordi Gironès Vilardebò / Maig de 2012

+ fotografies: CastellsCatalans/Barberà
+ informació en PDF: castell de Barberà
Tota la informació al web : www.castellscatalans.cat


dimarts, 17 d’abril del 2012

Rubí

Nom del castell: Rubí
Data de construcció: segle XII
Municipi: Rubí
Comarca: Vallès Occidental
Altitud: 143 m
Coordenades: E 2.026492, N 41.494527(Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: el castell està situat al costat del nucli urbà de la població de Rubí, just a la vora oest de la riera de Rubí. Actualment es troba en molt bon estat i en ell està ubicat l’ecomuseu urbà.

L’edifici actual del castell està composat de tres cossos: oest (part noble), nord i est, que envolten un pati a la part sud. Entre 1989 i 1990 l’arqueòleg medievalista Josep Maria Vila va fer un estudi del castell i de la seva cronologia, tot i distingint diversos períodes.
Del 986 fins al 1233: Correspon a la fortalesa que s’aixecava uns 200 metres a l’oest de les restes de l’ermita de Sant Genís.
Del 1233 fins al s. XIV: Aquest període arrenca el 1233, quan Berenguer de Rubí demana permís a Jaume I el Conqueridor per construir una domus per defensar-se dels seus enemics. Seria un casal de planta en forma de L concebut com a residència del senyor de Rubí.
El 1361 la família Torrelles convertí el casal en el seu castell i s’abandonà definitivament la fortalesa de Sant Genís. L’edifici és ampliat i presenta un aspecte de fortificació militar. Fou concebut com el punt de defensa del terme de Rubí i com a centre d’administració feudal.
Segle XV : Aquest període arrencaria a finals del segle XIV, quan la jurisdicció civil i militar que ostenta el senyor de Rubí passa dels Torrelles a mans del rei Joan I, l’edifici passa a convertirse en residència senyorial i perd el seu caràcter militar anterior. 
Del segle XVI al XVII: Durant aquests anys el castell és transformat en una masia, però no s’hi operen grans canvis en la seva estructura.
Segle XVIII : A principis del segle XVIII, el castell continua sent una casa de camp més on hi vivien els masovers. Es va construir una teulada d’un sol vessant al cos E, cosa que va fer que desapareguessin els merlets de la paret oriental, i es reomplissin els espais entre els que s’aixecaven a la paret occidental que l’havien coronat.
Segles XIX i XXI : Castell de Rubí i amfiteatre. Finalment, durant aquest període l’edifici pateix una sèrie d’enderrocaments de parets i es degrada notablement. Va passar successivament a mans de diverses famílies, fins que el 1983 fou adquirit per l’Ajuntament de Rubí, que el remodelà per adequar-lo a usos culturals (creació del Castell-Ecomuseu urbà), tot operant-se grans canvis en la seva estructura arquitectònica i malauradament destruint alguns elements d’interès arqueològic i arquitectònic; finalment al 2010 es construeix en la seva cara est un amfiteatre.

Escrit fet a partir del web: ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Rubí
Jordi Gironès Vilardebò / Abril 2012


+ fotografies: CastellsCatalans/Rubí
+ informació en PDF: castell de Rubí
Tota la informació al web : www.castellscatalans.cat

Torre del Palau

Nom del castell: Torre del Palau
Data de construcció: segle XI
Municipi: Terrassa
Comarca: Vallès Occidental
Altitud: 279 m
Coordenades: E 2.011111, N 41.562300 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: la torre del Palau està situada darrere la plaça Vella  de Terrassa, entre el carrer Cremat i el dels Gavatxons

La torre del Palau és l’únic vestigi del castell palau de Terrassa, que en el moment de màxima puixança va estendre els seus dominis des del Llobregat fins al Ripoll i des de Sant Cugat del Vallès fins al pla de Bages. En Pere de Fizes i en Pere Francesc de Montanyans en foren castlans en diferents èpoques. La torre mestra,
que fou presó fins a ben entrat el segle XIX, fou l’única estructura que restà dreta quan el 1891 l’últim propietari del castell decidí enderrocar el que quedava de l’edifici.
Documentada per primer cop l’any 1016, fou cedida al municipi el 1994 i actualment és una de les seccions del Museu de Terrassa; s’hi fan visites guiades concertades.
És una edificació romànica de forma cilíndrica, construïda amb còdols de riera i carreus de pedra, de planta circular, de 26,70 m d’alçada i un diàmetre de 7,5 m a la base. Es divideix en diferents nivells; l’inferior, mig soterrat, està cobert per una volta de pedra i comunica amb la primera planta, subdividida per un forjat de fusta, des d’on arrenca una escala de cargol que enllaça amb els dos nivells superiors, coberts amb volta de rajola. El coronament, del final del segle XIX, obra de Lluís Muncunill, consisteix en un fris de merlets de maó damunt una cornisa per sota de la qual hi ha una sèrie d’arcuacions cegues.
 La torre presenta un parell d’obertures, de les quals destaca el finestral gòtic a l’alçada de la primera planta, afegit cap al segle XVI. Al castell de Vallparadís se’n conserven els finestrals i els portals gòtics originaris.

Extret del web: ca.wikipedia.org/wiki/Torre_del_Palau_(Terrassa)
Jordi Gironès Vilardebò / Abril 2012


+ fotografies: CastellsCatalans/Torre del Palau
+ informació en PDF: Torre del Palau
Tota la informació al web : www.castellscatalans.cat

Vallparadís

 Nom del castell: castell-cartoixa de Vallparadís
Data de construcció: segle XII
Municipi: Terrassa
Comarca: Vallès Occidental
Altitud: 275 m
Coordenades: E 2.018256 N 41.564709 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: s’hi accedeix pel parc de Vallparadís i pel carrer Salmerón. 
El castell-cartoixa de Vallparadís és una antiga edificació de Terrassa, situada vora el torrent de Vallparadís. Des de 1959 és la secció principal de les sis que actualment conformen el Museu de Terrassa.
El primer esment d’una fortificació vora el torrent de Vallparadís es troba en un document del 1110, quan Berenguer de Sanlà i la seva dona Ermessendis compren al comte de Barcelona, Ramon Berenguer III, unes terres per construirhi la seva residència senyorial.
Com a cartoixa de Sant Jaume de Vallparadís subsistirà fins al 1413, en què la comunitat es trasllada a Tiana, a la nova cartoixa de Montalegre. Aquell any passa a mans dels carmelitans de l’Hospital de la Santa Creu de
Barcelona i, més endavant, és adquirida per Jofre de Sentmenat el 1432. Els Sentmenat van ser els senyors de la quadra de Vallparadís fins al 1830, en què aquest territori va passar sota la jurisdicció del municipi de Terrassa.
L’antic castell, aleshores esdevingut una gran masia, encara va ser adquirit, el 1852, per la família Maurí. El 1944 fou declarat monument històric, i el 1947 els Maurí el van cedir a l’Ajuntament de la ciutat, que, després d’una intensa i fantasiosa campanya de restauració i reconstrucció duta a terme per l’arquitecte Alexandre Ferrant, hi va decidir instal·lar el Museu de Terrassa el 1959.
El castell actual –que conserva poques restes de l’original, voltat d’un fossat i amb una gran torre central– és de planta rectangular, de murs amb espitlleres i amb quatre torres quadrades als angles i tres bestorres (o mitges torres) al mig dels costats nord, est i sud.
Les transformacions arquitectòniques per adequar-lo a les funcions com a cartoixa encara es conserven. Hi destaca el claustre, de dos pisos, amb l’antiga sala capitular al costat est, coberta amb volta de creueria. L’antiga església del monestir és la sala anomenada avui el Tinellet, de coberta plana aguantada per quatre arcs apuntats diafragmàtics.

Extret del web: ca.wikipedia.org/wiki/Castell_cartoixa_de_Vallparadís
Jordi Gironès Vilardebò / Abril 2012


+ fotografies: CastellsCatalans/Vallparadís
+ informació en PDF: castell-cartoixa de Vallparadís
Tota la informació al web : www.castellscatalans.cat

dimarts, 13 de març del 2012

Verdera o Sant Salvador

Nom del castell: Verdera o de Sant Salvador
Data de construcció: segle IX
Municipi: El Port de la Selva
Comarca: Alt Empordà
Altitud: 682 m
Coordenades: E 3.167865, N 42.319960º(Geog. - ETRS89)
Com arribar-hi: situat damunt mateix del monestir de Sant Pere de Rodes des d’on s’hi accedeix ens uns 20 minuts a peu per un corriol força dret.

El castell de Verdera és un castell roquer que apareix esmentat per primera vegada als documents conservats l’any 904, com a possessió dels comtes d’Empúries. Encara que això permet suposar que aquest castell ja existia almenys durant el segle IX, l’arqueologia demostra que sobre la carena de la Verdera hi havia hagut una fortificació des d’època remota. El 974 el comte dotà el monestir de amb importants propietats situades al seu voltant, entre les quals el castell de Verdera, donació que fou confirmada per sengles butlles papals els anys 974 i i per un precepte del rei franc Lotari el 982. Aviat, però, el fill i successor de Gausfred a Empúries, Hug I, discutí aquesta minva del seu patrimoni i ocupà béns del monestir, entre els quals aquest castell. El papa Benet VIII el comminà, amb amenaça de les màximes penes espirituals, a esmenar aquest fet, i sembla que finalment el comte retornà aquests dominis al monestir, amb el qual ja s’havia reconciliat el 1022, en què assistí personalment a la consagració de la nova basílica, i així ho ratificà amb noves donacions en els anys  posteriors. 
A finals del segle XIII ressorgiren les disputes entre el comte i l’abat per la possessió de la fortalesa. La imminent guerra amb França, derivada de la qüestió siciliana, motivaria que, pel juliol d’aquell any, el comte decidís reconstruir el vell castell i renovar-ne les defenses. A aquesta iniciativa correspon el potent clos murallat i la torrre de l’homenatge, situada al costat de l’antiga església. Tot i que no n’hi ha constància, sembla que els acords de 1283 i els esdeveniments immediats establiren de facto un condomini del castell, que quedà permanentment ocupat pels comtes, si bé sota la jurisdicció del monestir.
El 1402, amb l’extinció de la segona dinastia dels comtes d’Empúries, el comtat passà a la corona, que poc després l’empenyorà a la Diputació del General. És possible que aquestes circumstàncies, més l’Interregne i el canvi de dinastia que poc després seguiren afavorissin que el castell retornés a mans efectives del monestir, ja que pel consta com a possessió seva. A finals del , però, la documentació indica que tornava a estar en mans dels titulars del comtat d’Empúries, llavors els ducs de Medinaceli. En aquesta època el castell servia de guaita contra els pirates barbarescos.
Se suposa que el castell fou inutilitzat militarment, destruint bona part de les seves construccions, durant l’expedició de rapinya a Sant Pere de Rodes que  el 1708, enes produir en plena Guerra de Successió.
Ja inhabitable i inútil per a usos militars, el que quedava del castell degué retornar de seguida a mans del monestir, que el posseïa en el moment de l’exclaustració (1835). Amb la desamortització fou reclamat pels Medinaceli, als quals fou reconegut i que l’han posseït fins a data recent.

El castell ocupa l’espai, relativament reduït i estret, del pic de la muntanya i s’adapta a les fortes irregularitats rocalloses del terreny. La planta és aproximadament rectangular, amb orientació NO-SE. La fortificació és important per tots els costats mínimament accessibles  Dels edificis actualment reconeixibles, encara que tots molt enrunats, l’església de Sant Salvador de Verdera correspon a la primera meitat del segle XI, la resta de les edificacions semblen correspondre a la reconstrucció de 1283.
El portal d’entrada al castell està situat al N, en un entrant de la muralla protegit per una gran torre quadrada i a l’O per altres torres més elevades de planta semicircular i triangular, adaptades al terreny i adossades a la muralla. El portal conserva la doble arcada per al rastell. 
A l’E, el castell era protegit per una muralla, encara avui imponent, amb tres bestorres semicirculars atalussades i tres de rectangulars imperfectes alternades, més una altra de rectangular a l’extrem SE. Després de la segona bestorre rectangular hi ha una poterna. Tant el mur com les torres tenen llargues espitlleres. L’alçada regular d’aquesta muralla fa sospitar una destrucció intencionada del conjunt .
Un sector de muralla pràcticament desaparegut unia aquest sector amb la torre de l’homenatge, situada a l’extrem SO del castell, al caire del cingle, i adossada al frontis de l’església. Se’n conserven només murs de poca alçada. L’interior del recinte fortificat és ampli però afectat per la gran irregularitat del terreny; hi ha restes constructives molt escasses i imprecises.
A l’exterior del recinte, al NE del portal d’entrada, hi ha una gran cisterna coberta amb volta apuntada. Igualment, al S del castell, sobre el puig de Sant Genís o de l’Àliga, hi ha restes d’una torre barrana rodona.

Extret del web: ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Verdera
Jordi Gironès Vilardebò / Març de 2012

+ fotografies: CastellsCatalans/Verdera
+ informació en PDF: castell de Verdera
Tota la informació al web : www.castellscatalans.cat

Quermançó

Nom del castell: Quermançó
Data de construcció: segle IX
Municipi: Vilajuïga
Comarca: Alt Empordà
Altitud: 121 m
Coordenades: E 507679.1, N 4687735.8 (ED50 UTM 31N). Longitud: 3º 5' 31.52'' Latitud: 42º 20' 23.99'' (GPS)
Com arribar-hi: ben visible des de lluny, és ben a prop de la carretera N-260 que va de Figueres a Llançà, entre els Km. 24 i 25. En aquest punt cal deixar els cotxes i arribar-hi per un corriol.

Es troba a menys de dos quilòmetres al nord de Vilajuïga, a la comarca de l’Alt Empordà. És una roca sola, ben destacada del sòl, d’alçada uns 30 metres, tallada verticalment d’una part sobre un barranc inaccessible a tota escomesa; i per l’altra, defensada per dues torres albarranes, deslligades del conjunt.
El castell fou possessió dels comtes d’Empúries i apareix per primer cop documentat l’any 1078 com a castellum Chermanço en el testament de Ponç I, el qual deixà en herència aquest castell i altres fortificacions als seus fills Hug i Berenguer. 
Tot i això, en les excavacions arqueològiques realitzades l’estiu del 2003 es va poder confirmar que el castell data ja del segle X. Així mateix, la troballa de diverses peces de ceràmica demostra l’existència d’un poblat indígena, que posteriorment fou romanitzat. També s’han trobat restes iberes i romanes al seu voltant.
Fou el mateix comte Ponç I qui creà el primer arxiu diplomàtic del comtat d’Empúries i l’instal·là al castell de Quermançó.
L’any 1085 s’esmenta el castro Karmanzono en un acord signat entre el comte Hug II d’Empúries i el comte Guislabert II de Rosselló, a propòsit dels comtats d’Empúries, Peralada i del Rosselló.
De Dalmau Berenguer de Quermançó, que possiblement era nét de Ponç I d’Empúries, arrencà el llinatge dels vescomtes de Rocabertí. Aquest Dalmau Berenguer s’ha situat com a vescomte de Peralada i senyor de Rocabertí i Quermançó. Sembla que l’herència de Berenguer comprenia la vila i el terme de Peralada, Quermançó, la resta de la vall de «Leocarcaris» i Rocabertí, tot en feu d’Empúries. 
El 1128, el comte d’Empúries Ponç Hug I havent usurpat drets i cometent altres abusos contra els seus veïns (el bisbe de Girona, els senyors de les terres frontereres del comtat de Besalú,  el comte de Rosselló i el senyor de Peralada), sofrí l’atac del comte de Barcelona Ramon Berenguer III qui, per tal de protegir els damnificats, envià les seves hosts, les quals acorralaren el geniüt comte al castell de Quermançó i el venceren. Deu anys més tard, el 1138 Ponç Hug I, gens amant d’acceptar les condicions de vençut que li havien estat imposades, arremeté de nou contra el comte de Barcelona, ara Ramon Berenguer IV. Però, vençut de nou, el comte emporità hagué de comprometre’s a enderrocar el castell de Quermançó. Al seu torn, Ramon Berenguer IV es comprometé a fer igual amb el castell de Rocabertí. Aquesta demolició no fou gaire efectiva ja que el 1154 es torna a parlar del castro Carmazone.
El 1285, durant l’anomenada croada contra Catalunya, el castell fou atacat i ocupat pels croats francesos de Felip III l’Ardit després de repetits setges, ja que els seus defensors i el comte emporità estaven a favor del rei Pere II, comte de Barcelona i rei d’Aragó i València. Tres anys després els francesos el prengueren de nou; aquest cop el saquejaren i el destruïren en part. Malgrat l’estat del castell, el 1292 el rei Jaume II manà mantenir-hi una guarnició de 12 homes.
Al final de la guerra civil catalana del segle XV, l’any 1472, el castell fou ocupat per forces lleials a Joan II. En aquesta època la fortalesa ja havia estat incorporada a la Corona Reial i passà a dependre del duc de Cardona com a comte d’ Empúries. 
El castell de Quermançó restà abandonat en ruïna fins a la Guerra de la Independència.
Gràcies a la seva posició estratègica -proper a la costa, però alhora protegit dels canons de la marina anglesa- el 1808 fou restaurat i fortificat per les tropes napoleòniques que l’utilitzaren com a magatzem d’armes i municions. En la seva retirada del 1814, però, el mariscal Suchet el féu explosionar i així ha restat fins als nostres dies.

Escrit extret del web: www.castelldequermanco.es
Jordi Gironès Vilardebò / Març de 2012

+ fotografies: CastellsCatalans/Quermançó

+ informació en PDF: castell de Quermançó
Tota la informació al web : www.castellscatalans.cat