dimarts, 15 de desembre del 2015

Gotmar

Nom del castell: Gotmar (o de Callús)
Data de construcció: segle X
Municipi: Callús
Comarca: Bages
Altitud: 338 m
Coordenades: E 1.779444 N 41.794167(Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: per anar-hi cal entrar dins el nucli urbà de Callús i seguir la carretera C-1410z  fins al polígon industrial Cal Cavaller des d’on cal desplaçar-se fins al cementiri de Callús, prop del qual hi ha l’església de Sant Sadurní i el castell.
El castell de Callús o castell de Gotmar fou un castell medieval situat en un turó sobre la població de Callús (Bages), del que en resta el basament d'una torre de planta circular derruïda situada en el lloc més elevat del turó, d’1,5 m per 7 de diàmetre exterior, i restes de murs de diferents alçades i llargades. És una obra protegida com a Bé Cultural d’Interès Nacional en virtut del decret de castells de l’any 1949, però en conjunt el castell està en un estat de franca ruïna.
Castell termenat, dit inicialment «Castell de Gotmar », documentat el 941, al 982 es parla de Gomare que deien Castellet, i al 1026 com a Castell de Godmar que diuen Casteluç. Es creu que Godmar seria nom de la persona que aprisià o construí el primitiu castell. L’any 1026 s’hi va afegir el nom de Casteluç, que va derivaren Castluç l’any 1054. Fou enderrocat durant la guerra civil de Joan II, el 1462. Conjuntament amb l’antiga parròquia de Sant Sadurní fou el centre de la vida col·lectiva del poble fins a final del segle XIX, quan arribà la indústria tèxtil al pas del Cardener.
Els primers senyors coneguts són dos germans de la família Òdena. En Domnuç Bernat d’Odena el 1054 permuta la seva part al seu germà Guillem Bernat a canvi d’altres béns. El 1063 Guillen Bernat infeuda el castell a Bernat Arnal. El castell va continuar en mas dels Odena almenys fins a finals del s.XII.
No apareix cap més senyor fins al 1358, data en la qual figuren com a senyors Ramon Eimeric i Eimeric de Sallent, ciutadans de Manresa. A finals del s. XV passa a la família Descatllar i després als marquesos de Palmerola. El terme d’aquest castell era pràcticament el mateix que el del terme actual.
Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Callús
Elena Fàbregas & Jordi Gironès - Desembre de 2015


+ fotografies: CastellsCatalans/Gotmar
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Rocafort (Rocafort)

Nom del castell: Rocafort (Rocafort)
Data de construcció: segle X
Municipi: El Pont de Vilomara i Rocafort
Comarca: Bages
Altitud: 467 m
Coordenades: E 1.925278 N 41.716389 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat al costat mateix de la carretera que va del Pont de Vilomara a Rocafort, i 1 km abans d’aquesta darrera localitat.
El castell de Rocafort fou una fortificació al poble de Rocafort, al Bages, del qual n’és l’origen. En estat ruïnós, les seves restes estan situades en un petit turó, a mà esquerra de la carretera, poc abans d’arribar al poble pujant del Pont de Vilomara.
Rocafort és esmentat per primera vegada el 909 en una escriptura de venda, atorgada pels comtes Sunyer i Riquilda, d’un alou situat a la vall de Néspola (de Nespres) al lloc anomenat «Palau de Vesa», del comtat de Manresa. Aquest seria el seu nom primitiu.
Aquest castell era el centre d’un terme primitiu anomenat Nèspola que comprenia els castells de Rocafort (Nèspola) el de Mura i possiblement el de Talamanca. Al final del segle X se separà en els tres termes dels tres castells. El terme de Nèspola es documenta el 926. L’any 1022 es documentà com a «Rokaforte» i s’escriu «castell de Nèspola que diuen Rocafort»; el nom antic no s’esmentà més si bé la parròquia s’anomenà de Palau de Vesa fins a principis del segle XII. Eren de domini comtal el castell, importants alous i les esglésies. Molt aviat foren adquirits per la família que s’anomenarà Rocafort, que tingué el castell en alou i en foren els senyors eminents. El topònim Rocafort prevaldrà com a definitiu en la denominació del castell, la parròquia, el llinatge i la senyoria feudal del terme.
L’any 1281, Umbert de Rocafort donà a Berenguer de Sitjar «de Cigiario», fill de Pere de Sitjar, ciutadà de Barcelona, el domini del castell de Rocafort que li havia venut. El castell estigué poc més de mig segle en mans de la família Sitjar. El darrer senyor laic fou Pere de Sitjar. Pere morí poc abans el 1348 i la seva vídua, Guillema Nerell, encarregà el sarcòfag que es troba actualment en l’església parroquial de Rocafort a l’escultor i picapedrer manresà Berenguer Ferrer. També restaurà la capella del castell. L’any 1358 instituí una capellania que comportava que el sacerdot havia de residir a la capella del castell. Aquesta dama deixà en testament el castell de Rocafort al monestir de Sant Benet de Bages l’any 1377. El monestir tindrà la jurisdicció senyorial del terme de Rocafort fins a l’abolició dels senyorius jurisdiccionals i l’exclaustració eclesiàstica al segle XIX (1835). Abandonat pels monjos, fou destruït durant la guerra dels catalans contra Joan II, la Guerra civil catalana.
La part més vistent que resta dempeus consisteix en un mur al cantó de migdia, que presenta un gruix de 85 cm i una llargada de 10’90 m. En aquest cos hi ha una obertura quadrada que segurament hauria estat el marc d’una finestra. A la cara inferior d’aquesta paret hi trobem dues mènsules a sobre de les quals hi ha un forat quadrat, que es repeteix al llarg de tot el mur. Pel cantó est aquest mur queda interromput pel cingle, però per la banda de ponent sembla que es manifesta certa continuïtat en un altre mur situat a 5,70 m vers ponent el qual, amb un gruix de 1,20 m i una alçada d’un metre, s’estira fins a 4,60 m a partir dels quals i formant angle recte canvia de sentit i avança uns 3,70 m vers tramuntana. En aquest fragment hi ha vestigis d’una obertura espitllerada. A quatre metres de la paret de migjorn hi ha les restes d’un altre mur que conserva una llargada de 5,78 m. Es pot distingir el vall en el cantó nord-occidental del pujol. No hi ha cap vestigi de la torre que devia aixecar-se en el punt més alt.
L’any 2013, s’efectuà una prospecció arqueològica de tot el conjunt. La feina feta va permetre saber que el castell tenia un recinte sobirà de 535 m2, un recinte jussà de 475 m2, un fossat defensiu d’entre 7 i 8 metres de fondària i que probablement l’acumulació de terres a la part alta és el que resta de la torre del castell.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Rocafort (Rocafort)
Elena Fàbregas & Jordi Gironès - Desembre de 2015


+ fotografies: CastellsCatalans/Rocafort
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Rocafort
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Castellbell

Nom del castell: Castellbell
Data de construcció: segle X
Municipi: Castellbell i el Vilar
Comarca: Bages
Altitud: 219 m
Coordenades: E 1.858321 N 41.642466 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat al costat mateix de la carretera C-55, s’hi arriba prenent la que des del km 18 porta a Castellbell i el Vilar.
El castell de Castellbell és una edificació originalment gòtica que es troba situada dalt d’un turó pròxim al nucli del Burés, al municipi de Castellbell i el Vilar, al Bages. Al seu voltant, el riu Llobregat descriu un meandre.
Documentat des del 979, rebia el nom de Castell Beliti. Aquest edifici de forma rectangular, amb dos cossos més alts en els extrems, figurava en el dot matrimonial de la comtessa Ermessenda, esposa de Ramon Borrell. Va ser propietat dels Montcada durant el segle XIII, i a finals del segle XIV passaria a les mans de Jaume Desfar, senyor de Castellbell, Vacarisses i Rellinars. Durant el segle XVIII va ser restaurat, ja que les diverses destruccions que va patir hi havien fet estralls, especialment la del 1485, quan els remences el van ocupar violentament, van arrencar i cremar les quinze portes de les cambres i van enderrocar la meitat de la torre.
El que avui es veu, constitueix l’obra situada a ponent del pati central, ja que la resta va ser destruïda el 1719 pel seu propietari d’aleshores, Josep d’Amat i de Junyent, segon marquès de Castellbell, a fi que no fos ocupat pels miquelets.
Actualment en resta només l’edifici, sense cap moble. A l’interior del recinte es troba l’antiga cisterna que recollia l’aigua de la pluja per abastir el castell i les ruïnes de l’antiga capella de Sant Miquel. Als peus de la cinglera hi ha les ruïnes de l’església romànica de Sant Vicenç del Castell. Actualment fa funció de casa agrícola.
És un gran edifici gòtic, rectangular, amb dos cossos, més alts als extrems i amb la capella romànica de Sant Miquel desafectada. El castell s’enlaira sobre la roca que serveix de suport i fonament als murs de la fortalesa, de la qual avui solament en queda la part situada a ponent del pati central. En la cara de migdia s’obren dos parells de finestrals gòtics d’estructura geminada, amb una esvelta columneta al mig que acaba amb un petit capitell. En aquesta mateixa façana es troba un portal adovellat i de mig punt. Els flancs de ponent i de llevant de la construcció són més elevats que el cos central. 

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Castellbell
Elena Fàbregas & Jordi Gironès - Desembre de 2015


+ informació en PDF: CastellsCatalans/Castellbell
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat


dimarts, 10 de novembre del 2015

Llagostera

Nom del castell: Llagostera
Data de construcció: XII
Municipi: Llagostera
Comarca: Selva
Altitud: 202 m
Coordenades: E 2.891944 N 41.828889 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins del  nucli antic del municipi.
El castell de Llagostera, al Gironès, se situa al casc antic de la població, sobre un turó que presideix la població de Llagostera, davant de l’església de Sant Feliu i al costat de l’Ajuntament. El temple, el castell i l’antic poble estarien protegits amb una doble muralla concèntrica. Es conserven restes del castell i part de les muralles.
El lloc de Llagostera ja era conegut el 855 quan el rei francès Carles el Calb confirma un «Sancti Felicis de Locustaria» entre els béns del monestir de Santa Maria de la Grassa. 
Pel que fa al castell, la primera notícia documentada data del 1288, quan el rei Alfons el Franc el vengué a carta de gràcia per 32.480 sous al vescomte Dalmau VI de Rocabertí. Uns quants anys més tard el tenia Guerau de Rocabertí, a violari (pensió vitalícia) pel rei Jaume II; segons consta en una llista que es féu el 1315 de les rendes del patrimoni reial es diu que «les rendes del castell de Llagostera amb los esdeveniments poden valer cascu VI millia D solidos». Mort Guerau el 1323, la Corona va tornar a recuperar les rendes tot i que un any més tard el rei Jaume II donà Llagostera a Ot de Montcada i de Pinós, que es casà amb la filla de Roger de Llúria i fou padrí de bateig de Pere el Cerimoniós. El 1375, Pere el Cerimoniós erigí Llagostera en baronia, a favor de Gastó de Montcada i de Lloria, primer baró de Llagostera. Va succeir-lo Roger de Montcada, governador de Mallorca, que morí sense fills i les seves baronies de Llagostera, Caldes i Caçà passaren a Joan Bernat de Cruïlles. Al segle XV, en la guerra dels remences entre la Generalitat i el rei, el castell de Llagostera estigué al bàndol de la Generalitat i la noblesa, i lluità contra el seu propi baró que era del bàndol reialista. El castell fou dels Cruïlles fins al 1512 quan el baró Francesc de Cruïlles fou assassinat. Després passà als Lanuza.
Llagostera té dos recintes emmurallats que es conserven parcialment. El primer, un recinte interior, pentagonal d’uns 57 per 40 metres, englobava la part més enlairada del turó, on hi havia l’església, el cementiri, el castell i, probablement diversos habitatges. Se’n conserva actualment el sector oest i nord-oest, compost per tres llenços de mur de 5, 16 i 14 metres i dues torres, l’anomenada torre de la Presó i la torre situada en l’actual edifici de l’Ajuntament. La primera, situada al nord-oest, és de planta circular, d’uns 10 metres d’alçada conservada. En origen es tractava probablement d’una bestorre. La segona torre, també d’uns 10 metres, és de planta semicircular i podria incloure’s al recinte pròpiament del castell. El castell-palau corresponia un edifici de planta rectangular d’uns 19 per 9 metres, a l’interior del llenç occidental de la muralla interior. En el segle XIX va ser reformat i actualment és seu de l’Ajuntament. És probable l’existència d’altres edificacions del castell anteriors a aquest palau. El recinte tindria altres torres. Documentalment, es coneix l’anomenada torre del Cementiri.
El segon recinte, discorria a una cota més baixa i protegia les cases, els carrers, els patis i els horts que s’estenien als peus i a l’exterior de la primera muralla. Tindria un perímetre d’uns 400 m. i es conserva una llarga tramada al costat nord i quasi íntegra tot el seu perímetre oest i sud-oest. Dels costats est i sud-est, tenim testimoniada la muralla gràcies a la documentació escrita. Diversos trams conservats assoleixen pràcticament els 10 metres d’alçada, amb una factura en tots ells pràcticament homogènia. Aquesta muralla disposava també de diverses torres, de les que se’n coneixen l’anomenada torre de la Central, de planta circular de 5,90 de diàmetre i 10 metres d’alçada, i la torre Gemma, de planta quadrada, d’uns 4 metres de costat, 6 metres d’alçada i amb tres espitlleres. També existien diversos portals, dos d’ells ben coneguts: el d’en Saura, al sud, que estava flanquejat per dues torres, una enderrocada al segle XVII i l’altra a mitjan segle XIX, i el d’en Pi o d’en Nicolau, a l’est, també amb dues torres.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Llagostera
Elena Fàbregas & Jordi Gironès - Novembre de 2015

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Llagostera
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Torre de l’Esparra

Nom del castell: Torre de l’Esparra
Data de construcció: XII
Municipi: Riudarenes
Comarca: Selva
Altitud: 202 m
Coordenades: E 2.660191 N 41.828194
(Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: està situada a ponent i a 6 km de Riudarenes, en el Raval de l’Esparra que forma part del municipi.La torre de l’Esparra és una domus o casa forta situada al cim d’un turó prop del raval de ’Esparra,
petit nucli de població del municipi de Riudarenes. 
Coneguda també com força de la Roqueta (i popularment Torre de les Bruixes). Hi ha poques notícies documentades sobre la torre de l’Esparra, però està clar que es tracta d’una domus o casa forta, construïda a finals del s.XII principis del XIII, i esmentada al s.XIV com a castell o força de la Roqueta.
Santiago Sobrequés i Vidal recull una notícia sobre el lloc: «En 1294, el monarca (Jaume II) obligà a Ponç Hug IV d’Empúries a aixecar el setge del castell de l’Esparra en el vescomtat de Cabrera, on el comte combatia un altre vassall rebel».
La Roqueta ha pertangut a diverses famílies. Potser els primers propietaris foren els Xammar (dits inicialment Xetmar) que, el 1317, van vendre la força a Guillem Escarrer (família anomenada posteriorment Cassà). A partir de 1433, la Roqueta passà a ampliar el patrimoni de la família Farners i romangué en el seu poder fins al 1758, l’última Farners, es casà amb Felip de Cruïlles, primer marquès de Castell de Torrent. A partir de llavors ha pertangut a la família Cruïlles. 
Es tracta d’una casa forta amb forma de torre quadrada de grans proporcions. La planta central és però, lleugerament trapezial. Està envoltada per un recinte fortificat del qual queden poques restes. Fa uns 10 metres d’alçada, per 8,9 metres als costats curts, 11,45 m i 10,35 m els costats llargs. El gruix dels murs és de 2,10 metres. L’edifici té dues plantes. A la inferior només es podia accedir des de dalt. Actualment, i segurament des d’una època força antiga, hi ha porta al nivell principal i una altra de semblant al nivell inferior. La superior està lleugerament descentrada, és més petita i és acabada amb un arc de mig punt format per set dovelles. Sota la porta superior hi ha dos forats destinats segurament a aguantar les bigues de suport d’una plataforma per pujar a la torre. Aquesta construcció de fusta és una de les raons que fan sospitar que la porta situada a peu pla és construí posteriorment. A la planta baixa rodegen el mur disset espitlleres que de dins mesuren uns 85 cm d’alt per només uns 35 cm d’ample. A l’interior s’aprecia la volta apuntada amb restes d’encanyissat que separa les plantes. La part més alta de la volta és a 5,4 m del terra actual. Al pis superior hi ha també espitlleres; dues a cada banda de la porta de ponent, cinc a les façanes nord i sud i quatre a la façana est. Els murs estan formats per carreus de pedra granítica mal tallats i irregulars, units per morter de calç, mentre que els cantons són reforçats per carreus ben tallats de pedra calcària.
A l’exterior de la torre hi ha unes minses restes d’un clos de muralles. Cap al sud-oest sembla que hi havia l’entrada al recinte de muralles i s’hi ha conservat una part de l’edifici que la protegia. Un fragment d’1,7 m de longitud amb tres espitlleres. A 6 m de la torre cap a tramuntana, hi ha un altre pany de mur. Dintre del clos hi ha una construcció que segurament era una cisterna. En destaca un considerable gruix dels murs, de 2,7m. Cal destacar la presència d’elements defensius com són les espitlleres i del recinte exterior i tot i ésser una casa forta, és possible que es pogués arribar a considerar com a castell. Pel que fa a la datació, per les seves característiques seria una construcció del segle XII o potser ja del segle XIII. 

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_de_l’Esparra
Elena Fàbregas & Jordi Gironès - Novembre de 2015

+ fotografies: CastellsCatalans/Esparra
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Esparra
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

dimarts, 13 d’octubre del 2015

Àger

Nom del castell: Àger
Data de construcció: XI
Municipi: Àger
Comarca: Noguera
Altitud: 630 m
Coordenades: E 0.762319 N 41.999836 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins d’Àger i formant part de la canònica de Sant Pere. Les restes del castell d’Àger, juntament amb la canònica de Sant Pere, es troben dalt del turó que domina la vila. 
Els barris de Sant Pere, Sant Martí, Solsdevila i el carrer del Pedró, distribuïts esglaonadament sota el castell, eren dins el recinte murallat. Fora muralles se situaven els ravals de Sant Martí i del Pedró.afrontacions que representen l’àmbit de la vall i es repeteixen l’any 1042 per l’enfranquiment d’alous concedits a Exabel i Garoca i en altres documents de 1060 i 1068.
No hi ha cap eviddència física o documental d’un origen romà del castell però hi ha la possibilitat de considerar un origen islàmic. A la crònica d’«al-’Udhrï» s’esmenta la fortificació de diverses fortaleses entre les quals «Ayira». El castell d’Àger s’hauria fortificat des dels primers moments de l’organització de la Frontera Superior en època califal. Degut a la privilegiada situació i la magnífica construcció, Arnau Mir de Tost convertí la fortalesa en el seu centre polític i residencial preferent i veié reconeguts per part del comte drets jurisdiccionals i una autonomia gairebé absoluta en aquesta zona de frontera.
L’any 1061 s’esmenta la «camera» o sala noble, element essencial d’un castell residencial de l’època. L’any 1068, Arnau Mir de Tost i la seva muller Arsenda cediren el castell a l’abadia de Sant Pere d’Àger que n’esdevingué propietària i el seu abat senyor alodial. El castell, però, romandrà en mans dels Cabrera, vescomtes d’Àger i més endavant comtes d’Urgell, descendents d’Arnau Mir de Tost, com a feudataris de Sant Pere d’Àger, circumstància que comportà nombrosos conflictes al llarg dels segles.
La vall i el castell d’Àger foren conquerits per Arnau Mir de Tost a la primera meitat del segle XI. La documentació fa referència a la fortalesa i el seu terme castral. El castell és documentat des de l’any 1034, en poder d’Arnau Mir de Tost. El 1046 fou conquerit de nou pels musulmans i el 1048 reconquerit definitivament per Arnau Mir. En una donació de certs alous per part d’Arnau Mir a Ollemar i Xeno l’any 1038 es precisa que són «in kastrum de Ager» i es donen les afrontacions de terme del castell: «de parte orientis in Nogera, de meridie in sera de Nor, de occiduo in Nogerola, a parte vero circii in sera de Ares», Les restes conservades són escasses si es té present la importància que devia tenir aquesta construcció, situada dins el recinte sobirà de les muralles d’Àger, al costat de la canònica. 
L’element essencial del castell devia ser una gran sala o castell palau residencial dels vescomtes. Del castell resta una part de la planta baixa d’un gran edifici rectangular distribuït en dues naus paral·leles situades a un nivell inferior al terra de l’església. Per entendre aquesta construcció cal situar-la en relació amb les muralles del recinte sobirà que protegien tot el cim del turó i amb les construccions religioses construïdes a l’interior. Els campanars i els absis podien tenir un important paper defensiu. Aquestes construccions, relacionades amb la canònica s’ampliaren en detriment de l’espai ocupat pel castell. Així, tocant al claustre hi ha vestigis de possibles construccions relacionades amb la fortalesa, potser fins i tot anteriors a les restes del castell palau.
Al nord de l’església hi ha fragments de dues naus orientades d’est a oest d’una amplada d’uns 3 m, una llargada de més de 16 m i una alçada que arriba als 5 m, que devien ésser cobertes amb volta de canó. A l’est de les naus hi trobem la muralla. Molt probablement hi havia un altre pis al damunt, com s’esdevé al castell de Llordà, fet potser una mica abans per ordre del mateix Arnau Mir de Tost. La datació es pot establir a mitjan segle XI.

Extret de:https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_d’Àger
Elena Fàbregas & Jordi Gironès/Octubre de 2015

+ fotografies: CastellsCatalans/Ager
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Ager
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Cas

Nom del castell: Cas o Torres de Cas
Data de construcció: XI
Municipi: Àger
Comarca: Noguera
Altitud: 901 m
Coordenades: E 0.792952 N 41.969865 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: el castell està situat a 4 km del port d’Àger seguint la pista que surt del mateix coll en direcció a llevant.
El castell de Cas (o torres de Cas) és un edifici d’Àger (Noguera) declarat bé cultural d’interès nacional. És situat en un dels extrems de la carena de la serra de Montclús, que limita la vall d’Àger per la banda meridional. És una fortalesa documentada el 1047 amb una torre sencera i circular i l’altra derruïda.
La primera notícia documental que fa referència a l’indret de Cas la trobem en l’acta de dotació de Sant Miquel de Montmagastre, església situada al castell de Montmagastre, atorgada el 1054 per Arnau Mir de Tost, la seva muller Arsenda i el seu fill Guillem Arnau on apareix la quadra de «villa de Garoca» dins del terme de Cas. L’existència d’una quadra implica el caràcter fronterer del lloc, conquerit pels dits consorts. Ho cerciora un document de 1063 on consta que la possessió d’aquestes terres els provenia per aprisió. Altres donacions per part dels expressats consorts a l’abadia de Sant Pere d’Àger documenten Cas. L’any 1057 lliuren terres amb el delme situades «in Kassi». El 1060 es fa donació a Sant Pere del castell de Cas amb les seves dominicatures, delmes, primícies i oblacions. Vers 1066 el condomini pel castell és per l’abat d’Àger. El 1094, el feu de Cas era posseït per Galceran Erimany. N’eren castlans Bernat Erall i Pere Exabel. Al llarg del segle XII, Cas continua estant sota els dominis de l’abadiat de Sant Pere d’Àger, com es comprova en les butlles dels anys 1062 i 1179 del papa Alexandre III.
La torre mestra del castell fou restaurada el 1982 per la Generalitat de Catalunya.
Una torre, un recinte reduït que envolta la torre, en especial a la part oriental i un recinte molt ampli que s’estén cap a l’est, són les tres estructures que es conserven del castell. La torre, de planta circular, té un diàmetre interior de 3,4 m, i uns murs amb un gruix de 195 cm que decreix uns 30 cm a nivell del primer pis. Se’n conserven dos nivells: l’inferior i el pis principal. La porta, d’arc de mig punt adovellat, es situa a una 6 m d’alçada i es relaciona amb el nivell del primer pis. A més del portal d’accés hi havia tres espitlleres d’un sol biaix per la cara interior, destinades a la guaita. L’alçada total de l’edifici és d’uns 9,5 m però cal suposar que era més alta. L’aparell és fet amb carreus allargats de mida mitjana, ben arrenglerats en filades. A uns 4 m. a l’est de la torre hi ha els vestigis del clos exterior de planta arrodonida que envoltava la torre per aquesta part. El mur té un gruix de 100 cm. Sembla que tenia una porta d’una amplada de 140 cm. És fet amb carreus no gaire grans (12 cm per 25 cm) units amb morter. Possiblement actuava com a reforç de la base del mur de la torre, funció semblant a la «chemise » dels «donjons » romànics francesos. Un arc comunicava la torre amb aquest recinte, les restes del qual van ser eliminades en el decurs de la restauració de la torre.
A ponent de la torre i del primer clos s’estenia un recinte que feia uns 35 m. de llarg i 17 d’ample, orientat d’est a oest. S’intueix per on passava la muralla. En l’extrem oposat de la torre, hi ha restes d’una bestorre circular, d’una alçada actual d’uns 3 m i una amplada de 4 m. Es feta amb carreus semblants als de la torre, arrenglerats en filades i units amb morter de calç.
La datació del castell s’ha de situar al segle XI, en un moment proper al que es construí la torre de Fondepou amb la que té moltes semblances. Els recintes exterior del castell de Cas poden ser una mica posteriors. A redós del castell, i en la seva part meridional, es construí el vilatge que perdurà fins a l’època moderna.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Cas
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Octubre de 2015


+ fotografies: CastellsCatalans/Cas
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Cas
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Fontdepou

Nom del castell: Torre de Fontdepou
Data de construcció: XI
Municipi: Àger
Comarca: Noguera
Altitud: 829 m
Coordenades: E 0.757562 N 41.961012 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: torre situada al petit nucli de Fontdepou, situat entre els kms 192 i 193 de la C-12 abans d’arribar a Àger.
La torre de Fontdepou és un edifici d’Àger (Noguera) declarat bé cultural d’interès nacional.
Torre de guaita o defensa de planta circular de tres plantes d’alçada que formava part del castell de Fontdepou. Hi ha una obertura per accedir-hi al segon nivell. Formava part de la xarxa de torres de guaita que es comunicaven entre elles controlant l’accés de les valls.
Actualment només es conserva la part inferior de la torre i l’arrencada del primer pis. Tots els nivells superiors i potser també alguna altra construcció propera es degueren enderrocar. S’hi entra per una porta tancada per una reixa, la qual dona pas a una escala que permet accedir actualment al  terrat.
La torre és de planta circular amb un diàmetre intern de 3,4 m i gruix del mur de 140 cm. A l’interior és coberta amb una falsa cúpula. Fins a l’arrencada d’aquesta coberta fa 3,4 m. L’alçada total de l’edifici conservat és d’uns 6 m. Una obertura lateral triangular permetia passar al nivell principal, on hi devia haver la porta d’entrada La torre quan fou construïda devia tenir almenys 10 m d’alçada. Els murs són fets amb carreus de mida mitjana allargats (20 cm d’alt i 30 cm de llarg) ben arrenglerats i units amb morter. 
La construcció s’ha de datar en principi cap al segle XI, potser a la primera meitat. Es pot comparar a altres edificis semblants com ara la torre del proper castell de Cas.
Encara que la torre no es documenti directament, hi ha força referències sobre l’indret, integrat dins la jurisdicció del castell d’Àger. El 1048 són esmentats l’església romànica de Sant Macari i el castell de Fontdepou. Una referència que ens arriba sobre aquest lloc data del 1066 i apareix en les afrontacions de la quadra de Montesquiu en el terme del castell de Cas, quan aquesta és atorgada per el vescomte Arnau Mir de Tost al seu home de confiança Galceran Erimany, senyor i cavaller, feudatari de diversos castells i veguer d’Àger. L’any 1072 o 1073, una tal Gerberga donà una peça de terra a Sant Pere d’Àger, situada a Fontdepou. El 1196 Joan Bret lliurà trambé a l’abadia d’Àger, certes cartes de compra i penyores de béns que posseïa en aquest lloc.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Fontdepou
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Octubre de 2015


+ informació en PDF: CastellsCatalans/Fontdepou
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Os

Nom del castell: Os
Data de construcció: IX-XIII
Municipi: Os de Balaguer
Comarca: Noguera
Altitud: 490 m
Coordenades: E 0.717639 N 41.871736 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat al capdamunt de la mateixa vila d’Os de Balaguer, al cim d’un turó que controlava la part alta de la vall del riu Farfanya.
D’origen àrab, es documenta l’any 1036 en les afrontacions del castell de Santa Linya i el 1063 en la delimitació territorial del castell de Canelles quan aquest fou donat pel comte Ramon Berenguer I a la seva esposa Almodis. El 1105, però, en un pacte entre el tutor d’Ermengol VI d’Urgell i el comte de Barcelona Ramon Berenguer III, s’esmenten diversos llocs que havien d’ésser conquerits als àrabs, estratègics i de difícil conquesta, entre els quals la fortalesa d’Os, una de les és importants de l’Alta Noguera.
El castell d’Os fou conquerit vers l’any 1116 pel comte Ermengol VI d’Urgell i el vescomte Guerau Ponç II de Cabrera. El 1167, en el testament del comte Ermengol VII d’Urgell consta que llegà al seu fill i successor el castell d’Os. Posteriorment, en el segle XIII, es documenten les disputes entre els Cabrera, vescomtes d’Àger i el comtes d’Urgell per la potestat de diversos dominis, entre els quals el castell d’Os amb intervenció, a vegades de la corona.
El 1553, era senyora d’Os Montserrat de Siscar i a l’inici del segle XVII ho eren Ramon de Siscar i Gravolosa i Isabel de Siscar i Saportell i el 1638, llur fill Ramon. La senyoria del lloc i castell d’Os continuà sota el domini d’aquest llinatge fins a la desamortització del segle XIX.
En les restes del castell es poden veure tres moments constructius. Primer, es construí un gran recinte conservat en part. En un segon moment, en època gòtica, s’edificà un casal a l’angle nordest. Finalment, en època moderna, s’amplià el casal i s’hi féu una capella. El recinte és de planta trapezoïdal de 50 m de llarg (est i oest) 75 m el costat nord i 50 el costat sud. En alguns llocs el mur té una alçada de 9m. Es conserva sencer el costat sud. La façana est també ha pervingut sencera però amb rconstruccions. El costat nord fou refet en part i del costat oest només s’endevinen unes filades.
Un dels aspectes constructius més interessants són les diverses bestorres. N’hi ha una de molt ben conservada a la banda sud. Té una amplada interior de 3,6 m i un gruix de paret de només 85cm. Al costat est s’endevinen les escales per pujar al camí de ronda. A la meitat de la paret oest hi hauria una altra bestorre. La més ben acabada es troba a l’angle nord-est al costat de la porta.
Hi havia segurament un mur que dividia el recinte de N. a S del qual en veiem actualment uns 15m, d’un gruix de 120 cm. era una fortalesa important que es pot relacionar amb d’altres situades més al sud, com el castell de Castelló de Farfanya.

Extret de:https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_d’Os
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Octubre de 2015

+ fotografies: CastellsCatalans/Os
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Os
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

dimarts, 9 de juny del 2015

Torre de Riu

Nom del castell: Torre de Riu
Data de construcció: XIII
Municipi: Castellar de Riu
Comarca: Berguedà
Altitud: 1.276 m
Coordenades: E 1.762866 N 42.120458 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situada al nucli principal del dispersat terme de Castellar de Riu, on s’hi arriba des de la carretera als Rasos de Peguera, la qual cal deixar just abans del punt quilomètric 5 (Pla de Campllong) per prendre una carretera menor a l’esquerra que es deixa a 1,8 Km del trencall per seguir un tros d’una pista que porta a Castellar fins que un tancat obliga a deixar el cotxe uns 15 min abans.
L’edifici, de reduïdes dimensions, és cobert a dues aigües amb el carener paral·lel a la façana de llevant i fet de teula àrab. Té forma de prisma de base rectangular, d’uns 8,50 m de llarg per 5,40 d’ample, la diagonal de la qual segueix la línia Torre de Riu nord-sud. L’alçada és d’uns 10 m. Aquest edifici és de planta molt regular, sense els guerxaments que trobem sovint en els edificis de l’Edat Mitjana, tant si són religiosos, militars o civils, sovint construïts de manera barroera. Està dividit en tres plantes: baixos, pis i golfes, separades per sostres d’empostissat sobre bigues que, tot i que els d’ara no són els originals, deuen ser igual que els primitius. Aquests sostres descansen sobre uns relleixos que hi ha als paraments interiors dels murs, els quals, així, van minvant de guix a cada planta, per dins.
Les parets són fetes amb carreus de figura rectangular i mides variables, mitjanes (d’uns 30 a 40 cm de llarg, per 15 o 20 d’alçada), més grossos a les cantonades, on són posats alternants de cap i ample. El portal original devia ser al primer pis, igual com solia fer-se en els castells; és a la cara sudest i encara és visible per dins l’arcada interior, de mig punt, feta de dovelles de pedra picada, que tenen una llargada de 43 cm, és a dir, d’una mida intermèdia entre les típiques del s. XII, curtes, i les gòtiques del XIV, molt llargues. Devia tenir uns 60 cm d’amplada. Encara que també es adovellat i de mig punt, l’arc del portal que hi ha als baixos, a la cara sud-oest, deu ser molt posterior a l’altre, de quan la torre ja havia perdut la seva finalitat defensiva. Ja en època moderna es cobrí amb una teulada a dues aigües, com la trobem actualment.
La datació del s. XIII és una hipòtesi basada en els seus elements constructius, que s’adiu bé amb una època d’inseguretat al Berguedà, consegüent a la desfeta càtara a Occitània. 

Extret del web: https://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_de_Castellar_del_Riu
Elena Fàbregas & Jordi Gironès - Juny de 2015

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Torre de Riu
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Blancafort

Nom del castell: Blancafort
Data de construcció: XII
Municipi: Cercs
Comarca: Berguedà
Altitud: 1.176 m
Coordenades: E 1.837470 N 42.129263 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: s’hi arriba per una pista forestal en relatiu bon estat que surt a la dreta de la carretera que puja als Rasos de Peguera 1 km després del trencall que va al santuari de Queralt.
El Castell de Blancafort, està situat al cap rocós de la serra de Blancafort (1.176 m) entre el tossal de la Guàrdia i el serrat de la Figuerassa, al terme municipal de Cercs, comarca del Berguedà. L’estat actual del castell és d’abandó i molt derruït, Aquest castell facilitava la comunicació entre els diferents castells que posseïa Pere de Berga, repartits per la zona que dominava. Aquest castell està documentat des de l’any 1174. Molt a prop de l’edifici del castell hi ha l’església de Sant Miquel, composta per una sola nau i un absis semicircular; aquesta església va ser construïda també al segle XII.
El castell o força de Blancafort, es va construir a la part més alta d’un turó, al cim d’una penya de pedra blanca, situada en una zona on hi ha els límits entre l’alt i el baix Berguedà. Està orientada al sud i a 1.176 metres d’altitud, des d’aquest punt s’albira una bona extensió de terreny del Berguedà i diversos trams del riu Llobregat, al tram de la Baells i de Cercs. A la part del darrere del castell, hi ha la vall de Vilosiu o de les Garrigues i els Rasos de Peguera. 
L’edifici del castell està orientat al sud, i té una forma trapezoïdal, l’extrem occidental està situat arran del single, s’adapta al relleu, i té una forma arrodonida. Els altres angles de l’edifici són ben marcats, la paret que dóna al nord és la més llarga amb uns 8 metres de longitud, el mur nord-est fa 3,85 metres, i el gruix de les parets és de 85 cm. Al segle X, els terrenys de Vilosiu, indret on hi ha edificat el castell de Blancafort depenien del castell de Madrona; aquest castell se suposa que es trobava a prop de Queralt, posteriorment, al segle XII, passa al terme del castell de Peguera.
 L’any 1166 el rei Alfons I de Catalunya-Aragó, va concedir a Pere de Berga la Força o casa forta, que aquest havia construït a l’indret de Blancafort, a canvi d’un jurament de fidelitat, en nom seu i dels seus successors. 
L’any 1309 el castell va passar a mans del rei Jaume II de Catalunya-Aragó. El 1363 va ser venut per 4.000 sous, per la reina Elionor, a Pere Fresc. En un fogatjament fet entre el 1365 i el 1370, Pere Fresc, tenia en propietat el castell de Blancafort i la casa de Merolla, de la qual en depenien 24 focs, molt probablement cases o masos. Durant la guerra civil catalana, que es va produir a finals del segle XV, el castell encara podia ser utilitzat com a fortificació. El juliol de l’any 1463, va ser ocupat per Guillem de Vila-Setrú, capità del rei.


Extret del web: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Blancafort
Elena Fàbregas & Jordi Gironès - Juny de 2015

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Blancafort
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Berga

Nom del castell: Berga
Data de construcció: XI
Municipi: Berga
Comarca: Berguedà
Altitud: 805 m
Coordenades: E 1.846670 N 42.106633 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat a la part alta de la ciutat de Berga i arran de la carretera que va a Sant Llorenç de Morunys. Ben visible des de la ciutat.
El Castell de Berga o de Sant Ferran és una fortificació medieval situada a Berga que va ser transformada al segle XVII i va ser utilitzat durant les guerres carlines. Està inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya i protegida com a Bé Cultural d’Interès Nacional.
Amb molta probabilitat, el castell de Berga es troba edificat sobre el que els cronistes romans del segle segon abans de Crist anomenaren «castrum vergium»: una construcció defensiva dels ibers de la zona. És sota l’empar d’aquesta edificació militar que creix el que, amb el temps arribaria a ser la ciutat de Berga —i amb el creixement de la ciutat, creixeria també el castell en dimensions i importància—. Documentat el 1095, el castell estava sota el domini dels comtes de Cerdanya i després als comtes de Barcelona quan el comtat de Cerdanya s’hi integrà.  Vers 1275, passà a integrar-se al comtat de Pallars.
Al llarg d’aquest segle i del XIII s’amplià considerablement i al segle XIV les seves muralles es connectaren amb les de la vila de Berga a l’hora que es construïa una nova església gòtica que fou destruïda al segle XVII. Durant tota l’època moderna fou escenari de conflictes i assalts i va caldre reconstruir-lo de nou al segle XVIII i altre cop al segle XIX, a l’esdevenir Berga centre de les guerres carlines.
A finals del segle XIX l’exèrcit el cedí a l’ajuntament i aquest el vengué el 1928 a uns particulars.El 1940 esdevingué zona residencial i s’hi construí un hotel, transformant l’esquema inicial de la fortificació.  El 1988 fou adquirit pel Consell Comarcal del Berguedà.
Es tracta d’un castell medieval situat sobre el nucli antic de l’actual ciutat de Berga, dalt d’un turó defensat de forma natural per una riera al nord i un desnivell pronunciat al sud. En un document conservat del segle XVIII es critica el mal estat del castell i el qualifica de ruïnós i inadequat per a la defensa de la població. El 1928 fou venut a un particular; en aquest moment encara conservava tota l’estructura i les principals edificacions, però l’any 1940 fou transformat en una zona residencial i turística, essent objecte d’una intensa remodelació que va destruir gran part de la seva estructura arquitectònica original. En l’actualitat només resten uns trossos de mur —de 9 m de longitud, 2 m d’alçada i 0,5 m de gruix— en un dels punts més elevats de la fortalesa, en l’indret anomenat Bonete: es tracta de murs caracteritzats per un aparell força irregular format per pedres poc treballades a excepció de les cantoneres, on es conserven uns carreus ben escairats. Alguns obrers que treballaren en la remodelació recorden l’existència de tombes al lloc on actualment hi havia la piscina. El parament és a base de pedres de diverses mides disposades en filades i unides amb morter .
L’any 2001 es dugué a terme una prospecció arqueològica en diversos punts del Berguedà emmarcada en el projecte: «Evolució del Poblament a la plana central del Berguedà des de l’època Baix imperial romana fins l’Alta Edat Mitjana» de la UAB. Aquest projecte tenia per objectiu estudiar l’evolució del poblament durant la transició a l’Edat Mitjana en aquesta àrea geogràfica mitjançant l’estudi de la documentació escrita d’època comtal, l’estudi de la toponímia i la prospecció com a eina per a localitzar potencials jaciments i arqueològics. Es recolliren dues mostres distintes que aporten gairebé un centenar de fragments ceràmics entre les dues; la menys nombrosa correspon a la superfície del mateix castell, un sector ben delimitat per carreteres i carrers que l’envolten. D’altra banda, la mostra més abundant procedeix dels horts que hi ha al vessant sud del castell, sota la carretera de Berga a Sant Llorenç de Morunys. Totes dues mostres coincideixen en provar l’ocupació alt medieval de l’assentament i la seva continuïtat des del seu origen, però no es detectaren indicis que constatin l’ocupació antiga, essent el segle IX el moment més antic del qual en queden restes i, per tant, el seu suposat moment de construcció.

Extret del web: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Sant_Ferran_(Berga)
Elena Fàbregas & Jordi Gironès - Juny de 2015

+ fotografies: CastellsCatalans/Berga
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Berga
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Espunyola

Nom del castell: L’Espunyola
Data de construcció: X
Municipi: L’Espunyola
Comarca: Berguedà
Altitud: 730 m
Coordenades: E 1.783029 N 42.046770 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: el castell està situat al sud de l’Espunyola i s’hi arriba accedint per una carretera local asfaltada que surt a llevant entre els km 3 i 2 de la BV-4131 que va de Puig-reig a l’Espunyola passant per Casserres.
El castell de l’Espunyola és un edifici d’origen medieval d’estil romànic situat al terme municipal de l’Espunyola, al Berguedà. Les restes es troben en una petita elevació al sud-oest de la ciutat de Berga. També és conegut amb el nom de Mas del Castell. És Bé Cultural d’Interès Nacional des de 1949.
No és un castell roquer, com ho són la majoria dels castells del Berguedà, si no un palau fort, la residència d’una família noble, construïda amb un cert refinament. El segle X hi devia haver, segurament, una torre amb un recinte, en mans del representant del comte i amb finalitat de defensa i protecció. Actualment es conserven dues torres, separades uns 14 m, i una capella avui en ruïnes (dedicada a Sant Climent), datades del segle XIII. A l’edat mitjana, les dues torres deurien ser closes dins una muralla que s’endevina a tramuntana. L’entrada al clos murallat era a la banda sud. Encara es conserva la porta d’entrada amb quinze grosses dovelles que formen un arc de mig punt. Les torres són de planta rectangular. La de ponent té una llargada de 7,80 m i una amplada de 7,30 m i un gruix de parets a la planta baixa entre 95 i 110 cm i 55 cm a la part superior.
A llevant hi ha la porta d’entrada amb un arc de mig punt format per 8 dovelles. A migjorn hi ha una finestra gòtica geminada, acabada en dos trifolis. A uns 4,3 m s’hi veuen, a cada una de les quatre parets, dos permòdols, probablement hi havia un trespol. L’aparell constructiu és fet de carreus grossos, ben escairats, alguns de 20 x 40 cm. Per les seves característiques, aquest edifici, restaurat i consolidat darrerament, devia ésser una torre senyorial feta vers el segle XIII.
La segona torre, situada a llevant d’aquesta, molt més petita, és, com s’ha dit, de planta rectangular. Té un llargada de 5 m, una amplada de 3,5 m i una alçada d’uns 10 m. El gruix de les parets és d’uns 75 cm. No s’hi veu cap tipus d’obertura original llevat d’una porta al mur sud; és de llinda plana monolítica i als brancals els mateixos carreus que conformen l’aparell del mur. L’aparell constructiu és molt semblant al de la torre abans esmentada i al de l’església que hi havia hagut uns metres més enllà. Els carreus són grossos, fins a 40 x 60 cm i ben treballats. La datació seria la mateixa que la de l’altra torre o poc posterior. Queden algunes restes de la muralla que tancava el conjunt, tot i que està molt perduda i es creu que gran part dels carreus utilitzats per la construcció de la masia al segle XVI-XVII provenen de la muralla.
La notícia documental més antiga del lloc de l’Espunyola es troba en un document datat l’any 922, a l’acta de consagració i dotació de l’església de Sant Joan de Montdarn, però el castell de l’Espunyola és citat per primera vegada en un document del 950 en què la comtessa Adelaida de Barcelona fa donació d’un alou al monestir de Sant Joan de les Abadesses, per a remei de les ànimes dels seus pares, els comtes de Barcelona Sunyer i Riquilda i la seva pròpia...«Adalaiz comitissa, filiam Suniarum comitem et Richildis chomitissam pro remedio anime...». L’alou era situat dins el terme del castell de l’Espunyola «in comitatu Berchitano quem dicunt castrum Spugnola cum ecclesia quem dicunt Sancti Clementi...».
El 1163, Guillem de l’Espunyola fa testament. Era casat amb Arsenda i tenia un fill, Guillem, hereu del castell, i dues filles. En el fogatjament de l’any 1381 ja no apareix el llinatge dels Espunyola residint al castell; es pot llegir «Castell de la Spunyola del dit mossen R. de Peguera», i tenia 15 focs.
El segle XVII el lloc de l’Espunyola era possessió del rei i estava dins la sots-vegueria de Berga i la vegueria de Manresa.
Extret del web: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_l’Espunyola
Elena Fàbregas & Jordi Gironès - Juny de 2015

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Espunyola
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

dimarts, 5 de maig del 2015

Castell Formós

Nom del castell: Castell Formós
Data de construcció: IX
Municipi: Balaguer
Comarca: Noguera
Altitud: 264 m
Coordenades: E 0.805579 N 41.794714 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat a l’oest del nucli urbà de Balaguer, sobre uns turons que dominen la ciutat, al sud-est del pla d’Almatà, antiga ocupació urbana andalusina de Balaguer.
El Castell Formós, o castell de Balaguer, fou un castell andalusí (hisn) i, després, palau dels comtes d’Urgell a la ciutat de Balaguer.  
El recinte del castell té una planta poligonal irregular, que s’adapta al terreny. Al costat est té la longitud màxima, uns 140 m, i l’amplada màxima és d’uns 70 m. Les restes de la fortificació del final del segle IX, nomenades paraments pre-califals, es conserven millor en l’anomenat sector nord, que comprèn la cara nord, amb cinc torres, i els trams que s’estenen des de les torres de cantonada (núms. 1 i 5) fins a les torres 9 (est) i 6 (oest). Només es conserven en bon estat les torres cantoneres, (núms. 1 i 5) doncs les altres han estat molt saquejades. La fonamentació és atalussada, excavada en la roca. Totalment massisses i fetes de carreus de gres. Les dues torres cantoneres són de planta quadrada d’uns 5,50 x 5,50 m. Les torres 2 i 4 són albarranes, de planta rectangular d’uns 5 x 3,60 m. A la torre central (núm. 3) i possiblement en època feudal, es va practicar una obertura amb arc rebaixat i una amplada de 2,20 m. La base d’aquesta torre té 8,40 m d’amplada i 4,50 en la part més alta conservada. La torre núm 1, la més ben conservada, manté una alçada de 7,30 m i, pel que fa al parament pre-califal, se’n conserven 19 filades. La cara nord era la més feble; per aquest motiu hi calgué edificar cinc torres i un fossat retallat a la roca.
En la cara oest hi ha la torre núm.7, de planta quasi quadrada, 3,50 m d’amplada per 3,70 m de fons que sobresurt uns 2 m del pany de muralla. És una torre pre-califal, de la qual es conserven 16 filades. Als extrems de la cara est hi ha les torres núm. 8 i 9. La torre núm. 8 es de planta rectangular, de 3,70 m d’ample per 2,50 de fons, d’una alçada aproximada d’uns 7 m, construïda amb carreus ben escairats lligat amb argamassa de guix. Es considera construïda o refeta el segle XI. La torre núm. 9 fou completament refeta l’any 1973 i era una torre de planta quadrada de 3,50 x 3,50 m que tenia 8 filades de carreus originals.
A l’interior del castell hi havia la mesquita major de la ciutat, que posteriorment seria convertida en l’església de Santa Maria de la Suda o del Pla d’Almatà. L’any 1107, en una concòrdia on es feia el repartiment de rendes entre els sacerdots, s’esmenta Santa Maria de la Suda convertida a capella del culte cristià.
L’origen del castell es remunta al moment en què els musulmans de la Frontera Superior, a més de sostenir les pròpies, contínues lluites entre les diferents nissagues musulmanes, s’havien de protegir dels atacs dels comtes catalans i decidiren fortificar les ciutats de «Làrida» (Lleida), «Balagui » (Balaguer) i «Muntsu» (Montsó). La data de fundació de l’alcàsser o «hisn» de Balaguer es coneix gràcies a l’historiador Ibn Hayyan: "en aquest any octubre de 897, en el mes del Ramadà va començar la construcció del castell («hisn») de Balaguer («Balaqí»)..." Amb la conquesta definitiva de la ciutat, per part dels comtes d’Urgell (segle XII), el castell es devia convertir en residència comtal si bé no es començà a reconstruir i organitzar la residència fixa dels comtes fins després de la conquesta de Lleida l’any 1149. El comte Ermengol VII donà carta de poblament de Balaguer l’any 1174. Al llarg del segle XIII es produïren lluites entre els comtes d’Urgell i els comtes reis catalans. L’any 1280, el rei Pere II de Catalunya-Aragó en sortí vencedor (Setge de Balaguer (1280).
El castell fou saquejat i destruït per les tropes reials el 1413, després de la victòria de Ferran d’Antequera en la revolta del darrer comte d’Urgell Jaume II el Dissortat. Les fortificacions -castell i muralla - es reforçaren en l’època de la guerra civil contra Joan II (1462-72) i en les guerres de Successió (1701–1714) i del Francès (1808–1814). Després d’aquestes conteses i de les guerres carlines (segle XIX), el castell quedà molt malmès.
L’any 1905 van ser adjudicades les obres per a la instal·lació del dipòsit d’aigües. L’interès per a la recuperació d’aquest important edifici balaguerí es mostrà a partir de la dècada dels anys seixanta. Els vestigis trobats en les diferents excavacions que s’hi han realitzat poden veure’s en el Museu Comarcal de la Noguera que disposa d’una col·lecció important de restes de la decoració en guix del palau taifa formada per 472 fragments de guix treballat, 3 fragments d’arc polilobulat i 111 fragments d’estuc pintats. 
Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_Formós
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Maig 2015

+ fotografies: CastellsCatalans/Formos
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Formos
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Castelló de Farfanya

 Nom del castell: Castelló de Farfanya
Data de construcció: IX
Municipi: Castelló de Farfanya
Comarca: Noguera
Altitud: 386 m
Coordenades: E 0.726055 N 41.821406 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat damunt de la vila de Castelló de Farfanya.
El castell és situat a la vila de Castelló de Farfanya (la Noguera), sobre un turó que domina la població i que comparteix amb l’església de Santa Maria. Actualment es troba en ruïna.
Tot fa pensar que el turó on es troben les ruïnes del castell ja era ocupat en època ibèrica; els ilergetes s’hi devien defensar enfront dels romans. La seva importància creix de manera considerable amb la fortificació d’època sarraïna que formava part de la cadena defensiva que discorria de llevant a ponent i separava les terres del sud, islàmiques, de les del nord, cristianes. 
La primera notícia certa del lloc data del 1036, quan encara era musulmà. El castell i territori de Castelló de Farfanya va ser pres als sarraïns el 1115-1116 pel vescomte Guerau II de Cabrera, de totes maneres aquesta conquesta no es va consolidar fins al 1130.
Com a curiositat, esmentar que corria la fama que el comte Pere II d’Urgell (1340-1408) tenia al seu castell de Castelló de Farfanya una caixa de cabals atapeïda de peces d’or, encaixades amb tanta pressió que convidava qui pogués treure’n alguna amb els dits, a quedar-se amb ella.
El 1415 Ferran I d’Antequera va vendre el senyoriu de Castelló de Farfanya al comte de Foix, per acabar com a propietat dels ducs d’Alba.
Durant la Guerra dels Segadors (1640-1652) el castell va viure diversos episodis bèl·lics. No van ser el darrers, ja que més endavant en trobem d’altres. Al Diccionario Geográfico, Pascual Madoz (cap al 1840) l’esmenta ja en ruïna.
El castell comptava amb un recinte fortificat, o castell pròpiament dit, a més d’una muralla que envoltava la vila i diverses torres de guaita. És de planta trapezoïdal allargada d’uns 80 m per 30 m. La defensa islàmica devia centrar-se en el mur del cantó nord, més indefens per qüestions topogràfiques (ja que les altres tres cares donen directament sobre els penya-segats) i s’hi va excavar un fossat de 12 a 18 m d’amplada. 
A la cara nord, considerada d’època islàmica, s’hi veuen dos trams de muralla que formen angle, d’un gruix de 0,90/1,10 m i llargades de 27,50 m i 26,90 m. L’alçada conservada arriba als 5 m. A la muralla s’hi associen dues torres, una de ben conservada, semicircular (2,5 m de radi), completament massissa i amb una alçada màxima conservada de 13 m. La segona torre està adossada a l’angle que formen els dos panys de muralla i està molt arrasada. Segurament també pertanyia al castell islàmic una estructura de planta més o menys quadrada situada a l’angle sud-oest del tossal. 
A la zona de ponent s’aixequen les restes de les construccions comtals edificades després de la conquesta (1116). Es reforçà la muralla islàmica adossant-li un pany d’uns 1,10 m de gruix. S’edificà una cambra i una torre circular, avui molt malmesa, d’uns 8 m de diàmetre, dividida en tres pisos. Se’n conserven uns 13 m d’alçada. de la torre. Al sud d’aquest sector hi ha gran cambra dita «la Cavalleria» formada per dos cossos coberts per una volta de canó. El parament constructiu és a base d’encofrat arrebossat per l’exterior i tres o quatre filades de carreus grans ben escairats a la base. 
Aïllats de castell però estratègicament vinculats, hi ha dos elements. El primer, al nord, sobre un turó, és una torre de guaita i control de la vall de Farfanya. Massissa, de planta rectangular (4,5x5,7 m) i uns 9 m d’alçada conservats. Es considera d’època islàmica. El segon element el trobem al sud, on es conserven dues torres unides per restes de muralla, que arriba fins a la vila baixa. 
Del tram de muralla en romanen uns 8 m. De la primera torre només en resta la planta i un tram  vertical de 5,70 m. La segona torre té un diàmetre de 5,5 m i una alçada de 14. Dividida en 4 pisos, en queda la volta del primer, diverses espitlleres i la porta d’accés. Aquests segons elements es relacionen amb la construcció del castell feudal i per tant són posteriors a l’any 1116.
Extret del web: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Castelló_de_Farfanya
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Maig de 2015

+ fotografies: CastellsCatalans/Farfanya
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Farfanya
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

La Ràpita

Nom del castell: La Ràpita
Data de construcció: IX
Municipi: Vallfogona de Balaguer
Comarca: Noguera
Altitud: 274 m
Coordenades: E 0.833611 N 41.7875 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat ben a prop de carretera C-148a des la qual s’entra a Balaguer una vegada deixada la
C-53 Castell de la Ràpita és una edificació d’origen àrab situat al poble de La Ràpita, municipi de Vallfogona de Balaguer (Noguera).
El topònim indica l’origen islàmic i el tipus d’assentament que s’hi va desenvolupar: una «ràbita», fortalesa militar amb funció de guaita que va evolucionar a un lloc de retir, una mena de monestir musulmà on es desenvolupava una vida austera dedicada a l’oració. La primera notícia escrita és de l’any 1090, al moment de la seva conquesta per part del comte d’Urgell Ermengol IV i la seva esposa Adelaida els quals atorgaren dues almúnies a la Ràpita assenyalant-ne les afrontacions. L’any següent els comtes cediren al monestir de Santa Maria de Ripoll «Rapitan que est ante Balaguer». L’any 1105, mentre assetjaven Balaguer, el comte regent Pedro Ansúrez i Guerau Ponç II de Cabrera signaren un conveni amb Ramon Berenguer III de Barcelona i, a canvi d’ajut, l’hi donaven la meitat del castell de la Suda de Balaguer i «ipsum castellum de Nummur vel de Rabita»... que es creu que s’ha d’identificar amb el castell de la Ràpita.
Pel que fa a la datació i tenint en comte els parallels constructius propers (per exemple, les muralles de Balaguer i Osca), se situa en època islàmica, a la segona meitat del segle IX. Segons el fogatge de 1381, el castell pertanyia a la família Cervera. Més tard, Ferran d’Antequera, cedí el lloc als Vega, qui entroncaria posteriorment amb els Copons, Oluja, Sentmenat i Casanova. 
El 1532, Llúcia i Jerònima d’Àger, filles de Tristany d’Àger, senyor de la Ràpita, vengueren el castell a la ciutat de Balaguer per 50.000 sous barcelonesos. Sembla que fou destruït i convertit en mas arran de la guerra de Successió. En l’actualitat el castell, que està habitat, pertany als Duc de Maqueda, que han restaurat el castell (1963-1965) i també la seva capella, antiga parròquia, de Santa Margarida. 
La Ràpita és un edifici amb dos torres de planta rectangular de 10,60 m x 5,50 m, construïda a base de carreus de pedra sorrenca. De la construcció islàmica sols resta una torre que constitueix l’ala nord de l’edifici, situada a la dreta de la porta d’entrada. Del parament original es conserven onze filades a la cara nord i al tram visible de la cara oest que representen uns 7,6 m. En la cara est hi ha set filades, que representen uns 5,80 m. Gràcies al treball de camp arqueològic de Ll. Díez Coronel, se sap que la torre està assentada directament sobre la terrassa natural de graves quaternàries, no té fonamentació, i és completament massissa, a base de carreus disposats de manera idèntica que a l’exterior. Tots els carreus estan col·locats en sec fins a una alçada de 4,70 m on el mur té un gruix de 1,20 m. Les juntes de guix que avui es veuen són fruit d’una restauració dels anys seixanta. Malgrat l’erosió, encara es pot veure que la majoria d’ells tenien un encoixinat no gaire marcat. 
La torre disposava d’una sabata lleugerament esglaonada formada per tres filades amb una alçada màxima d’1,90 m que era present en les quatre cares de la torre malgrat que avui sols es conserva intacta a la cara nord i el tram visible de l’oest.
Extret del web: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_la_Ràpita
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Maig de 2015

+ informació en PDF: CastellsCatalans/LaRapita
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

dimarts, 14 d’abril del 2015

Claret

Nom del castell: Claret
Data de construcció: XI
Municipi: Torà
Comarca: Segarra
Altitud: 646 m
Coordenades (Geogràfica - ETRS89) E 1.464784 N 41.820245
Com arribar-hi: situat al lloc de Claret on s’hi accedeix des de la carretera que va de Torà a Ardèvol.
El poble de Claret, conegut també per Claret de Figuerola o Claret de Pagesos, és un petit nucli situat a la part oriental de la vila de Torà, a la serra de Sant Donat —al vessant esquerre de Figuerola—, nascut en l’època alt medieval a redós de l’antic castell, situat a la part alta del poble, i de l’església romànica de Santa Maria.
El lloc fou poblat des dels primers temps de la conquesta d’aquest sector i ja el 1026 és esmentat el castell de Claret, on s’establí una família que portà aquest cognom. El 1139 Bernat de Claret donà la meitat del castell, la meitat dels homes que hi habitaven, la meitat de la dominicatura que hi tenien els antics senyors del lloc, la meitat del terme del castell, tant dels camps conreats com dels erms i l’església de Claret a Santa Maria de Solsona. Un fill de Bernat de Claret es casà amb Ermessenda, filla d’Arnau de Cardona. El llinatge Claret contribuí molt activament en la lluita contra els àrabs, que dominaren la Segarra i l’Urgell vers els segles X i XI. Hom en troba alguns membres al segle XIII a Granyena i a altres llocs. Al principi del segle XVI eren senyors de Claret, Cellers i Figuerola.
Del castell avui només en resten alguns trams de mur i l’antiga portalada adovellada, avui dia tapiada.
Extret d’Enciclopèdia Catalana: www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0066451.xml
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Abril de 2015

+ fotografies: CastellsCatalans/ Claret
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Claret
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Lloberola

Nom del castell: Lloberola
Data de construcció: XII
Municipi: Biosca
Comarca: Segarra
Altitud: 621 m
Coordenades: E 1.362588 N 41.889084 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: cal seguir la carretera que va de Biosca a Solsona, prenent un trencall que hi ha a l’esquerra entre els Km 32 i 33, i arribareme en uns 3 Km.
El castell de Lloberola es troba a Lloberola, una entitat de població de Biosca (la Segarra). S’alça al cim d’un turó al costat de la riera de Lloberola, afluent de la riera de Sallent. Proper al castell de Vallferosa, s’emplaça a mig camí de les planes del Solsonès i la vall de Llobregós. Té comunicació visual amb el castell de Ribelles. 
El primer document que fa referència a Lloberola és el testament del comte d’Urgell Ermengol I, datat el 1007 (1009). La notícia més antiga del castell és del 1041, per una venda d’un hort. El 1046 es documenta el qui podria ser un castlà, Ramon Guillem de Lloberola. L’alt domini del castell devia restar, però, en mans del comte d’Urgell i per això, el 1167, el comte Ermengol VII d’Urgell llegà el castell al seu fill Ermengol VIII. L’any 1172 posseïa el castell Pere Sanç de Llobera, a qui pervingué de la seva esposa Dolça, que el tenia pel vescomte Ramon Folc de Cardona. El domini els Cardona continua documentat el segle XIV. El 1736 la senyoria del lloc pertanyia a Miquel d’Agulló-Pinós marquès de Gironella, que residia a Barcelona.
El castell de Lloberola és un castell preromànic en el que perviu el món musulmà que es concreta en una fortificació orientada al nord, amb la finalitat de defensar la banda més dèbil d’aquesta esplanada fortificada. Després, dues fortificacions, fetes successivament de tal manera que una folra a l’altre. Al llarg de l’any 1000 es troben altres mostres de folrament: Vallferosa, Ardèvol, Ponts, Orenga, etc...
És situada al cim d’un turó d’uns 30 m de llarg per uns 13 m d’ample. Segons revelen les seves ruïnes, es va bastir en diverses fases constructives. L’edificació més antiga, és la muralla que tancava el sector nord-oest del turó, de la qual es conserven diversos trams, formats per grans carreus de pedra units amb morter de calç. En una segona fase es va bastir a la banda sud una torre de planta lleugerament trapezial, que actualment fa un alçada d’uns 6 metres, si bé en origen devia ser força més alta i un mur perimetral encara visible per exemple a la banda oest. En una tercera fase es va folrar exteriorment la torre per fer-la més alta i reforçar-ne els murs i una paret corba a l’extrem sud que recobria l’antiga muralla. Les parets d’aquesta segona torre s’adossen a les cares sud, est i oest de la primera.
La torre interior i el primer recinte es poden relacionar amb un primer moment de fortificació cristiana (segle XI). La torre primitiva era molt petita i, en un moment posterior es va recobrir exteriorment per a reforçar-la i fer-la més alta. També es reforçà el mur perimetral per la banda exterior. 
Les torres de Lloberola pertànyen a una fortificació refeta dues vegades —segons les necessitats defensives del moment— en dates properes a l’any 1000. Les dues obertures que travessen el mur sud de la torre i també els permòdols que hi ha a fora en un nivell inferior, és possible que fossin fets o encastats a la baixa edat mitjana o fins i tot ja en època moderna.
Extret del web: ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Lloberola
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Abril de 2015    


+ informació en PDF: CastellsCatalans/Lloberola
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat
                                                                              

Calaf

Nom del castell: Calaf
Data de construcció: XII
Municipi: Calaf
Comarca: Anoia
Altitud: 716 m
Coordenades: E 376135 N 4621543 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat a l’extrem oest del nucli urbà de Calaf.
Aquest castell ja el vàrem visitar fa 6 anys, exactament el 15 d'abril del 2009, si mireu les nostres fotografies de l'època, veureu l'estat en que es trobava llavors, just abans de començar les importants obres de restauració i recuperació del castell, que podreu constatar comparant-les amb les fetes enguany.
El Castell de Calaf és a la part alta de la població de Calaf, al cim d’un turó. Està declarat com a Bé Cultural d’Interès Nacional. Des del castell es podia controlar el poble i tot el pla immediat, per on passaven dues vies de comunicació importants: l’una de nord a sud que comunicava el nord de Catalunya (Alt Urgell i Solsonès) amb un ramal de la via Augusta, passant pel municipi romà de «Sigarra» (actual Els Prats de Rei) i l’altra d’est a oest, comunicant la Segarra i les terres de Lleida amb la Catalunya central. Se’l considera una de les fortificacions més importants de la comarca i que caldria relacionar amb altres edificis de planta poligonal com el proper castell de Mirambell.
És una fortificació de planta poligonal amb cinc costats de longituds lleugerament diferents i amplada i longitud de 28 m. Els murs tenen un gruix de 270 a 300 cm. Actualment es conserva en una alçària variable; en alguns trams de mur supera els 10 m. Per damunt de la paret més antiga, original, hi ha una franja més moderna amb espitlleres. La major part dels angles d’aquesta muralla eren corbs; el més oriental fa una forta curvatura vers l’exterior que fa que, des de fora, sembli una bestorre semicircular. A l’angle nord-est hi hagué una planta circular, ara totalment ensorrada. Les parets perimetrals són fetes amb carreus grossos (30 x 35 cm), ben escairats i col·locats a trencajunts. La porta és situada a la banda meridional que dóna a la població en un entrant de la muralla que fa que el portal sobresurti de la resta. Per fora hi manquen les dovelles; per dins és acabat amb un arc rebaixat i té una amplada de 220 cm i una alçària d’uns 275 cm.
A l’interior de l’ample recinte clos per aquest murs perimetrals, hi ha un mur transversal que va d’oest a est i és situat a uns 4,8 m de la paret  sud. A la banda est, cara interior del mur hi ha una cornisa de pedra que es pot relacionar amb l’existència d’un trespol.
Pel que fa a la datació, tot i que les característiques dels murs perimetrals podrien fer pensar en un origen força remot, es considera que aquesta notable fortificació fou construïda força unitàriament cap al segle XII o més aviat al XIII.
El març de 2011 van acabar-se les tasques de restauració del castell de Calaf, iniciades el juliol del 2009, i que han permès recuperar l’estructura exterior del monument, així com fer-ne visitable l’interior. Les obres han estat finançades entre el Ministeri de Foment, l’Incasòl i l’Ajuntament de Calaf, a través del programa de l’1% Cultural.
Extret del web: http://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Calaf
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Abril de 2015
.
+ fotografies: CastellsCatalans/ Calaf
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Calaf
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat