Gósol

Nom del castell: Gósol
Data de construcció: XI
Municipi: Gósol
Comarca: Berguedà
Altitud: 1.479 m

Coordenades: E 1.660620 N 42.233990 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: situat en el turó que hi ha damunt mateix de la vila de Gósol.

El castell de Gósol pertany al municipi de Gósol (Berguedà) i està declarat com a bé cultural d’interès nacional. Hi passa la ruta del camí dels Bons Homes (GR-107). Inclou dins del seu recinte les restes d’un nucli de població, que es coneix com a «Vila Vella», abandonat en favor del poble nou, edificat al peu del turó.

Al puig que hi ha sobre el poble, hi queda una gran torre quadrada, amb notables restes de murs i l’antiga església parroquial. Es creu que el castell era de base rectangular, situat al punt més elevat del monticle, vers el cantó de llevant de l’església, i ocupava el lloc on actualment hi ha una esplanada de 18m d’ample per 21m de llarg. El poble es devia estendre a llevant i migjorn de la fortalesa senyorial. El parament és de petits carreus de pedra desbastats, disposats en filades i units amb morter. No es conserven les cobertes, però si algunes de les obertures; algunes d’elles, tot i que parcialment esfondrades, podrien haver estat arcs de mig punt adovellats. Del recinte murallat de la vila es conserven algunes restes, entre les quals destaca un llenç de muralla que tancava el recinte pel cantó de tramuntana, construït amb carreuons trencats de pedra calcària que no sembla pas anterior al segle XII, o potser més tardà.

Al cantó septentrional destaca una torre, que potser tingué alguna finalitat defensiva, però que més aviat cal relacionar amb l’edifici religiós al qual sembla adossada i que ha sofert grans refeccions al llarg de la història. La planta de la torre és molt irregular i és lleugerament troncopiramidal. Les façanes nord i nord-oest conserven l’arrebossat fins a mitja alçada i la façana sud palesa unes discontinuïtats amb el mur de l’església que permet de suposar que l’obra de la torre és anterior a l’església, potser datable als segles XI o XII. A l’interior té unes mides de 412 x 405 cm i les parets tenen un gruix de 95 cm. S’hi observen restes de segurament quatre trespols. A part de la porta de peu pla hi ha una altra porta oberta a migjorn, cap a l’església, a nivell del segon pis i una tercera porta a nivell del tercer pis al costat nord. Les obertures foren tancades amb un arc que sembla de ferradura. 

Es tracta d’un castell termenat. El lloc de «Gosal » ja és esmentat en l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell. 

El castell de Gósol existia al segle XI; un document datable entre 1068 i 1095 diu que es trobava sota la jurisdicció dels comtes de Cerdanya. Un personatge anomenat Galceran presta homenatge de fidelitat al comte de Cerdanya pels castells de Pinós, l’Espà, Gósol, Saldes, Querforadat i Valmanya, homenatge que repetirà el mateix Galceran al comte cerdà Bernat pels mateixos castells entre 1109 i 1117 i més endavant, quan el comtat de Cerdanya s’integra al de Barcelona, al comte Ramon Berenguer III. En el període 1162-1196, Galceran de Pinós, descendent de l’esmentat Galceran, manifesta posseir el mateix grup de castells pel rei Alfons el Cast. Per tant, en la possessió del castell de Gósol, primer en seran senyors els comtes de Cerdanya, després, per herència, els comtes de Barcelona i finalment els sobirans del casal de Catalunya-Aragó. Els senyors el tenien infeudat a personatges de la línia familiar de Galceran de Pinós i així, en el segle XIII Gósol pertanyia a la baronia de Pinós. L’any 1273, Galceran de Pinós i la seva muller Esclamunda, amb el desig d’augmentar la població del castell, concediren una carta de franqueses. 

Els habitants estarien lliures de diverses càrregues arbitràries (quèsties, toltes i forcies) i també de treballar en les obres del castell. En el trànsit del segle XIII al XIV, el castell de Gósol, juntament amb d’altres possessions, passa a Sibil·la, filla de Galceran i Berenguera, que contreia matrimoni amb el noble Bernat Guillem de Portella. L’any 1306, en nom de Pere Galceran de Pinós, s’ordena als batlles de Gósol, Gavarrós i Saldes que tinguin ben custodiats els llocs i els castells. Això és degut a les lluites entre el rei i els Pinós, a conseqüència de les quals el rei es procurà el domini sobre el Berguedà. 

Entre 1312 i 1313, el castell viu una etapa problemàtica. El desembre de 1312, homes del castell de Gósol assassinaren R.Gros de Mirapol, home del rei. El gener següent, Bernat de Vilademany, veguer de Berga, al front d’un gran exèrcit, se situà davant del castell de Gósol per practicar-hi un escorcoll. El cavaller Tomàs de Vilacorba, des del portal, protestà per la presència de gent armada i garantí que ni el suposat homicida ni els acompanyants eren dins del castell. Finalment, però, l’escorcoll s’autoritzà, però Saura de Pinós, senyora de la baronia, afirmà que el rei no tenia cap potestat en els castells de Gósol, Saldes, l’Espà, Querforadat i Balmanya; els Pinós els posseïen en franc alou i no en feu del rei.  

Gósol sofrí la crisi demogràfica de la segona meitat del segle XIV. Així, en el fogatjament de 1365-1370 el lloc comptava amb 51 focs, i en el de 1381 només en tenia 42. El 1414, el castell serví de penyora. Bernat Galceran de Pinós, fill bastard del baró del mateix nom, rebé la potestat del castell i de la vall que retindria fins que el seu pare saldés un deute de 30.000 sous. 

Durant la guerra civil catalana se sap que era capità del castell Pere Companyó i que en aquest període els Pinós no reberen cap dels rèdits del castell que eren necessaris per a pagar obres i guaites.

Octubre 2017 / Elena Fàbregas i Jordi Gironés

+ fotografies: CastellsCatalans/Gosol

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Gosol

https://drive.google.com/file/d/0Bz60Qxqn639tVVAyTncxWllwcWdtbmtLdk9fV3NjQWEtSUVr/view?usp=sharing

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Saldes

Nom del castell: Saldes

Data de construcció: XI-XIII
Municipi: Saldes
Comarca: Berguedà
Altitud: 1.285 m

Coordenades: E 1.739156 N 42.233435 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: situat ben a prop de la població de Saldes, des d’on cal pujar per la Canalassa seguint

un camí senyalitzat que ens du a cal Calderer i d’aquí fins al castell. S’hi va en 20 min a peu, però s’hi pot accedir en cotxe per pista fins a la masia indicada abans.

El castell de Saldes és un castell termenat al municipi de Saldes, al Berguedà, declarat Bé Cultural d’Interès Nacional. Situat prop del nucli de Saldes, al costat nord-est d’aquest, en turó dominat de la vall, redossat a la muntanya. Actualment es troba en ruïnes, tot i que aquestes han estat restaurades. Restes d’un castell roquer, format a partir d’un mur al llarg del tossal a pocs metres del cim. Importants murs marquen un ampli perímetre. El castell inclou restes d’edificacions repenjades a les roques i una petita capella romànica en un extrem. Subsisteix una nau de dues plantes amb coberta de volta apuntada de pedra, de carreus irregulars i segueix filades a trencajunt.

Les restes del castell de Saldes formen un conjunt format per dos edificis relativament ben conservats

voltats de fragments de muralla, fonaments d’altres construccions en ruïnes i l’església que es troba al costat del cos fortificat. Sota el conjunt, per la banda de migdia, hi ha les restes en ruïnes de dues antigues cases. A l’angle nord-oest arrenca una muralla de 90 cm de gruix feta amb pedres irregulars unides amb fang. L’estructura del castell es divideix en dos parts clarament diferenciables, el recinte Jussà i el recinte Sobirà. El recinte Jussà conserva restes d’habitacles força tardans i restes de muralla, mentre que el recinte sobirà conserva un cos fortificat i la capella de Santa Maria, a tocar de la penya i altres edificacions mig enrunades i cobertes de vegetació. El conjunt del castell de Saldes és format un seguit d’edificacions i estructures: L’església de Santa Maria se situa a l’angle més llevantí del recinte casteller, es tracta d’un edifici romànic, documentat a partir de 1288, que en un inici seria format per una única nau coberta amb volta de canó apuntada, capçada en un absis semicircular amb la porta a migdia i coronada a ponent per un campanar de cadireta d’un ull. En època moderna l’edifici patiria modificacions com l’obertura d’una nova obertura a ponent amb porta dintellada i biga de fusta, l’absis prengué forma oval i es cobrí amb teules ceràmiques. El cos fortificat és la resta més important del castell, conservat a la banda oposada de la capella. 

Es tracta d’un cos rectangular de 14,25 m de llarg i una amplada entre 5,9 i 6,2 metres, estructurat en dos nivells. Les dependències de tramuntana són al nord del cos fortificat i s’observen restes de murs i retalls a la roca natural que denoten la utilització d’aquest espai com a dependències secundàries amb la muralla com a paret exterior, adossat al cos residencial per la banda sud. Es poden distingir dos nivells: l’inferior format per una sala coberta amb una volta ogival, i el superior, mig enrunat. El cos inferior consta d’una sala amb porta d’accés a llevant que és fruit d’una reforma moderna, i al mur meridional conserva tres espitlleres, tot i que aquest no disposa de sostre. Del pis superior, situat sobre aquesta volta, només resten alguns murs perimetrals que permeten esbrinar que estava dividit en diverses cambres i en els que es conserven també espitlleres. El pati d’armes és a llevant del cos residencial, és un gran espai sense obert delimitat al sud pel clos murallat a l’est la capella i al nord un edifici de grans proporcions. El perímetre murallat es conserva en força bon estat amb alçades considerables a la banda sud i oest del recinte sobirà. La intervenció duta a terme l’any 2001 posà de manifest la complexitat de l’edifici, en els dos recintes. El recinte Sobirà engloba el cos residencial, la capella de Santa Maria del Castell i altres estructures dispersades arreu del recinte.

El portal d’accés al recinte conservava el marxapeu i els muntants de l’extrem oest, la primera filada de llevant amb indicis de l’antic portal, segurament fet amb un arc de mig punt adovellat. El portal separaria el clos sobirà en dues zones: la primera formada pel cos residencial de dues plantes, i la segona ubicada a ponent amb diverses construccions. El recinte Jussà estaria format per un seguit de construccions aixecades al sud del cos sobirà i definint la terrassa inferior. La comunicació entre els dos recintes es faria mitjançant una escala d’accés i separats per un mur de factura similar a l’ubicat al nord de la sala residencial. Flanquejant aquest mur per l’extrem sud-oest s’aixeca una torre de planta quadrada, de la qual només es conserven parcialment les parets sud, est i oest. Adossades a la muralla hi ha un seguit d’edificacions d’època moderna interpretades com a habitatges.

Pel que fa a la cronologia, es pot considerar que en un primer moment ja hi hauria en l’indret del cos residencial una estructura que ocuparia les mateixes dimensions que l’actual, feta de carreus de mida mitjana col·locats de forma plana formant filades irregulars i units amb morter de calç. Aquesta estructura estaria dividida en dos pisos amb forjats de fusta, que posteriorment foren substituïts per volta de canó apuntada. Els autors de l’excavació proposen per a aquest moment inicial els anys 1065 - 1095, dates en què Galceran prestà jurament al comte de Cerdanya, Guillem Ramon. Més tard, cap a mitjans del segle XIII i vinculat a l’època de màxima esplendor del castell, s’observa una modificació de l’edifici. Segurament és en aquest moment quan es canvià la coberta, es reparà la muralla sud, es construí la capella de Santa Maria, i s’aixecaria la torre del sud-oest del recinte jussà com a fortificació i defensa del nucli habitat, en ple desenvolupament en aquest moment. És en aquest moment quan el llinatge de Pinós, propietaris del castell, el fan residència habitual. En època baixmedieval es reparen les parets sud i nord del cos residencial, s’hi obren finestres, es pavimenta una zona amb enllosat i es construeix una llar de foc adossada a la paret nord, totes elles construccions amb un aparell més simple.

També en aquell moment es construeix un pany de muralla que englobaria el recinte jussà i el sobirà, en què queden restes de merlets i del pas de ronda, tot aquest conjunt de últimes reformes datarien de mitjans del segle XIV. L’amortització i abandó del castell es realitzaria en el segle XVII, moment en què el castell està en mans dels ducs d’Alba.

Es un castell termenat, documentat el 1068 i 1095. L’any 839, Saldes és esmentat a l’acta de consagració de la catedral d’Urgell. 1068 i 1095, citacions històriques diverses. Segles XII al XV, altres notícies històriques diverses. El 1370, es fan obres al castell. Pel que fa al segle XVII, cal dir que el lloc pertany al Duc d’Alba. 

La primera referència documental la tenim compresa entre els anys 1068 i 1095, quan Galceran, fill de Sicardis prestà jurament de fidelitat a Guillem Ramon, comte de Cerdanya. Posteriorment entre els anys 1109 i 1117 es tornà a fer el mateix sagrament, aquesta vegada va ésser amb el comte Bernat Guillem; quan aquest darrer finà, passà a Ramon Berenguer III, comte de Barcelona. L’any 1165, n’eren senyors d’aquest castell en Galceran i Berenguera de Pinós, es creu que en aquesta època n’eren els castlans la família Saldes. Entre els anys 1162 i 1196, Galceran de Pinós jurà fidelitat al rei Alfons «el Cast», per aquest castell i d’altres. El succeí el seu fill homònim que l’any 1279 arrendà durant cinc anys els rèdits de Saldes.

L’any 1294, Galceran de Pinós i la seva dona Berenguera, varen ratificar a Jaume Marí, de Bagà, la batllia i el terme d’aquest castell. Un any més tard va ésser nomenat R. De Vallespirans com a governador d’aquest territori. L’any 1296, Galceran de Pinós donà a Jaume Digo, de Bagà, aquest castell amb la condició que hi fes estada permanent amb la seva família. Entre 1306 i 1316, aquest castell junt amb el de Bagà, Gavarrós i Gósol varen estar ocupats per les forces del rei Jaume II que estaven en guerra amb Pere I Galceran de Pinós. Quan aquest darrer finà, es produí una controvèrsia respecte de si calia retre homenatge al rei pels castells de Gósol, l’Espà, Saldes i Querforadat; els juristes sentenciaren a favor dels Pinós, ja que els tenien en propi alou, i no pas enfeudats pel rei. L’any 1324, morí el donzell Bernat de Gósol, que posseïa aquest castell entre d’altres en feu, pel baró de Pinós. El succeí la seva filla Violant que prengué la investidura de mà d’en P. de Santa Eulàlia. L’any 1326, els homes de Gresolet varen estar penyorats perquè no havien acudit al so que havia estat emès des del castell de Saldes. L’any 1344, el baró de Pinós arrendà aquest castell per 85 lliures. L’any 1357, Ramon Fortuny va ser nomenat batlle de Saldes per Pere III Galceran de Pinós. L’any 1370 es varen fer obres al castell, principalment a la residència del senyor.

En el fogatjament de 1365-1370 comptava amb 58 focs, també es troba inclosa aquí la parròquia de Turbaus. En el fogatjament de 1381, s’assigna al castell de Saldes, 36 focs. L’any 1383, Bernat I Galceran de Pinós, heretà del seu germà Pere aquest castell i jurà de guardar els privilegis de Saldes. L’any 1484, durant la revolta dels remences, aquest castell estigué en perill de ser pres pels pagesos. El segle XV acaben les referències històriques del castell, que perdé importància i inicià la seva decadència, El segle XVII Saldes figura com a possessió del duc d’Alba, a la sotsvegueria de Berga i la vegueria de Manresa. 

El 1966, hi ha obres d’excavació i de restauració pel Servei de la Diputació de Barcelona. L’octubre de l’any 2001 es va procedir a realitzar una intervenció consistent en un estudi d’interpretació, consolidació i excavació d’urgència, portada a terme per Pere Cascante per encàrrec de l’Ajuntament de Saldes a través de la Societat d’Arqueologia del Berguedà (Cascante, 2004). Es va excavar la sala principal, deixant al descobert el paviment de lloses. 

Octubre de 2017 / Elena Fàbregas i Jordi Gironès

+ fotografies: CastellsCatalans/Saldes

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Saldes

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Torre de Riu

Nom del castell: Torre de Riu
Data de construcció: XIII
Municipi: Castellar de Riu
Comarca: Berguedà
Altitud: 1.276 m

Coordenades: E 1.762866 N 42.120458 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: situada al nucli principal del dispersat terme de Castellar de Riu, on s’hi arriba des de la carretera als Rasos de Peguera, la qual cal deixar just abans del punt quilomètric 5 (Pla de Campllong) per prendre una carretera menor a l’esquerra que es deixa a 1,8 Km del trencall per seguir un tros d’una pista que porta a Castellar fins que un tancat obliga a deixar el cotxe uns 15 min abans.

L’edifici, de reduïdes dimensions, és cobert a dues aigües amb el carener paral·lel a la façana de llevant i fet de teula àrab. Té forma de prisma de base rectangular, d’uns 8,50 m de llarg per 5,40 d’ample, la diagonal de la qual segueix la línia Torre de Riu nord-sud. L’alçada és d’uns 10 m. Aquest edifici és de planta molt regular, sense els guerxaments que trobem sovint en els edificis de l’Edat Mitjana, tant si són religiosos, militars o civils, sovint construïts de manera barroera. Està dividit en tres plantes: baixos, pis i golfes, separades per sostres d’empostissat sobre bigues que, tot i que els d’ara no són els originals, deuen ser igual que els primitius. Aquests sostres descansen sobre uns relleixos que hi ha als paraments interiors dels murs, els quals, així, van minvant de guix a cada planta, per dins.

Les parets són fetes amb carreus de figura rectangular i mides variables, mitjanes (d’uns 30 a 40 cm de llarg, per 15 o 20 d’alçada), més grossos a les cantonades, on són posats alternants de cap i ample. El portal original devia ser al primer pis, igual com solia fer-se en els castells; és a la cara sudest i encara és visible per dins l’arcada interior, de mig punt, feta de dovelles de pedra picada, que tenen una llargada de 43 cm, és a dir, d’una mida intermèdia entre les típiques del s. XII, curtes, i les gòtiques del XIV, molt llargues. Devia tenir uns 60 cm d’amplada. Encara que també es adovellat i de mig punt, l’arc del portal que hi ha als baixos, a la cara sud-oest, deu ser molt posterior a l’altre, de quan la torre ja havia perdut la seva finalitat defensiva. Ja en època moderna es cobrí amb una teulada a dues aigües, com la trobem actualment.

La datació del s. XIII és una hipòtesi basada en els seus elements constructius, que s’adiu bé amb una època d’inseguretat al Berguedà, consegüent a la desfeta càtara a Occitània. 

Extret del web: https://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_de_Castellar_del_Riu

Elena Fàbregas & Jordi Gironès - Juny de 2015

+ fotografies: CastellsCatalans/Torre de Riu

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Torre de Riu
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Blancafort

Nom del castell: Blancafort
Data de construcció: XII
Municipi: Cercs
Comarca: Berguedà
Altitud: 1.176 m
Coordenades: E 1.837470 N 42.129263 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: s’hi arriba per una pista forestal en relatiu bon estat que surt a la dreta de la carretera que puja als Rasos de Peguera 1 km després del trencall que va al santuari de Queralt.

El Castell de Blancafort, està situat al cap rocós de la serra de Blancafort (1.176 m) entre el tossal de la Guàrdia i el serrat de la Figuerassa, al terme municipal de Cercs, comarca del Berguedà. L’estat actual del castell és d’abandó i molt derruït, Aquest castell facilitava la comunicació entre els diferents castells que posseïa Pere de Berga, repartits per la zona que dominava. Aquest castell està documentat des de l’any 1174. Molt a prop de l’edifici del castell hi ha l’església de Sant Miquel, composta per una sola nau i un absis semicircular; aquesta església va ser construïda també al segle XII.

El castell o força de Blancafort, es va construir a la part més alta d’un turó, al cim d’una penya de pedra blanca, situada en una zona on hi ha els límits entre l’alt i el baix Berguedà. Està orientada al sud i a 1.176 metres d’altitud, des d’aquest punt s’albira una bona extensió de terreny del Berguedà i diversos trams del riu Llobregat, al tram de la Baells i de Cercs. A la part del darrere del castell, hi ha la vall de Vilosiu o de les Garrigues i els Rasos de Peguera. 

L’edifici del castell està orientat al sud, i té una forma trapezoïdal, l’extrem occidental està situat arran del single, s’adapta al relleu, i té una forma arrodonida. Els altres angles de l’edifici són ben marcats, la paret que dóna al nord és la més llarga amb uns 8 metres de longitud, el mur nord-est fa 3,85 metres, i el gruix de les parets és de 85 cm. Al segle X, els terrenys de Vilosiu, indret on hi ha edificat el castell de Blancafort depenien del castell de Madrona; aquest castell se suposa que es trobava a prop de Queralt, posteriorment, al segle XII, passa al terme del castell de Peguera.

 L’any 1166 el rei Alfons I de Catalunya-Aragó, va concedir a Pere de Berga la Força o casa forta, que aquest havia construït a l’indret de Blancafort, a canvi d’un jurament de fidelitat, en nom seu i dels seus successors. 

L’any 1309 el castell va passar a mans del rei Jaume II de Catalunya-Aragó. El 1363 va ser venut per 4.000 sous, per la reina Elionor, a Pere Fresc. En un fogatjament fet entre el 1365 i el 1370, Pere Fresc, tenia en propietat el castell de Blancafort i la casa de Merolla, de la qual en depenien 24 focs, molt probablement cases o masos. Durant la guerra civil catalana, que es va produir a finals del segle XV, el castell encara podia ser utilitzat com a fortificació. El juliol de l’any 1463, va ser ocupat per Guillem de Vila-Setrú, capità del rei.

Extret del web: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Blancafort

Elena Fàbregas & Jordi Gironès - Juny de 2015

+ fotografies: CastellsCatalans/Blancafort

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Blancafort

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Berga

Nom del castell: Berga
Data de construcció: XI
Municipi: Berga
Comarca: Berguedà
Altitud: 805 m

Coordenades: E 1.846670 N 42.106633 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: situat a la part alta de la ciutat de Berga i arran de la carretera que va a Sant Llorenç de Morunys. Ben visible des de la ciutat.

El Castell de Berga o de Sant Ferran és una fortificació medieval situada a Berga que va ser transformada al segle XVII i va ser utilitzat durant les guerres carlines. Està inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya i protegida com a Bé Cultural d’Interès Nacional.

Amb molta probabilitat, el castell de Berga es troba edificat sobre el que els cronistes romans del segle segon abans de Crist anomenaren «castrum vergium»: una construcció defensiva dels ibers de la zona. És sota l’empar d’aquesta edificació militar que creix el que, amb el temps arribaria a ser la ciutat de Berga —i amb el creixement de la ciutat, creixeria també el castell en dimensions i importància—. Documentat el 1095, el castell estava sota el domini dels comtes de Cerdanya i després als comtes de Barcelona quan el comtat de Cerdanya s’hi integrà.  Vers 1275, passà a integrar-se al comtat de Pallars.

Al llarg d’aquest segle i del XIII s’amplià considerablement i al segle XIV les seves muralles es connectaren amb les de la vila de Berga a l’hora que es construïa una nova església gòtica que fou destruïda al segle XVII. Durant tota l’època moderna fou escenari de conflictes i assalts i va caldre reconstruir-lo de nou al segle XVIII i altre cop al segle XIX, a l’esdevenir Berga centre de les guerres carlines.

A finals del segle XIX l’exèrcit el cedí a l’ajuntament i aquest el vengué el 1928 a uns particulars.El 1940 esdevingué zona residencial i s’hi construí un hotel, transformant l’esquema inicial de la fortificació.  El 1988 fou adquirit pel Consell Comarcal del Berguedà.

Es tracta d’un castell medieval situat sobre el nucli antic de l’actual ciutat de Berga, dalt d’un turó defensat de forma natural per una riera al nord i un desnivell pronunciat al sud. En un document conservat del segle XVIII es critica el mal estat del castell i el qualifica de ruïnós i inadequat per a la defensa de la població. El 1928 fou venut a un particular; en aquest moment encara conservava tota l’estructura i les principals edificacions, però l’any 1940 fou transformat en una zona residencial i turística, essent objecte d’una intensa remodelació que va destruir gran part de la seva estructura arquitectònica original. En l’actualitat només resten uns trossos de mur —de 9 m de longitud, 2 m d’alçada i 0,5 m de gruix— en un dels punts més elevats de la fortalesa, en l’indret anomenat Bonete: es tracta de murs caracteritzats per un aparell força irregular format per pedres poc treballades a excepció de les cantoneres, on es conserven uns carreus ben escairats. Alguns obrers que treballaren en la remodelació recorden l’existència de tombes al lloc on actualment hi havia la piscina. El parament és a base de pedres de diverses mides disposades en filades i unides amb morter .

L’any 2001 es dugué a terme una prospecció arqueològica en diversos punts del Berguedà emmarcada en el projecte: «Evolució del Poblament a la plana central del Berguedà des de l’època Baix imperial romana fins l’Alta Edat Mitjana» de la UAB. Aquest projecte tenia per objectiu estudiar l’evolució del poblament durant la transició a l’Edat Mitjana en aquesta àrea geogràfica mitjançant l’estudi de la documentació escrita d’època comtal, l’estudi de la toponímia i la prospecció com a eina per a localitzar potencials jaciments i arqueològics. Es recolliren dues mostres distintes que aporten gairebé un centenar de fragments ceràmics entre les dues; la menys nombrosa correspon a la superfície del mateix castell, un sector ben delimitat per carreteres i carrers que l’envolten. D’altra banda, la mostra més abundant procedeix dels horts que hi ha al vessant sud del castell, sota la carretera de Berga a Sant Llorenç de Morunys. Totes dues mostres coincideixen en provar l’ocupació alt medieval de l’assentament i la seva continuïtat des del seu origen, però no es detectaren indicis que constatin l’ocupació antiga, essent el segle IX el moment més antic del qual en queden restes i, per tant, el seu suposat moment de construcció.

Extret del web: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Sant_Ferran_(Berga)

Elena Fàbregas & Jordi Gironès - Juny de 2015

+ fotografies: CastellsCatalans/Berga

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Berga

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Espunyola

Nom del castell: L’Espunyola
Data de construcció: X
Municipi: L’Espunyola
Comarca: Berguedà
Altitud: 730 m

Coordenades: E 1.783029 N 42.046770 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: el castell està situat al sud de l’Espunyola i s’hi arriba accedint per una carretera local asfaltada que surt a llevant entre els km 3 i 2 de la BV-4131 que va de Puig-reig a l’Espunyola passant per Casserres.

El castell de l’Espunyola és un edifici d’origen medieval d’estil romànic situat al terme municipal de l’Espunyola, al Berguedà. Les restes es troben en una petita elevació al sud-oest de la ciutat de Berga. També és conegut amb el nom de Mas del Castell. És Bé Cultural d’Interès Nacional des de 1949.

No és un castell roquer, com ho són la majoria dels castells del Berguedà, si no un palau fort, la residència d’una família noble, construïda amb un cert refinament. El segle X hi devia haver, segurament, una torre amb un recinte, en mans del representant del comte i amb finalitat de defensa i protecció. Actualment es conserven dues torres, separades uns 14 m, i una capella avui en ruïnes (dedicada a Sant Climent), datades del segle XIII. A l’edat mitjana, les dues torres deurien ser closes dins una muralla que s’endevina a tramuntana. L’entrada al clos murallat era a la banda sud. Encara es conserva la porta d’entrada amb quinze grosses dovelles que formen un arc de mig punt. Les torres són de planta rectangular. La de ponent té una llargada de 7,80 m i una amplada de 7,30 m i un gruix de parets a la planta baixa entre 95 i 110 cm i 55 cm a la part superior.

A llevant hi ha la porta d’entrada amb un arc de mig punt format per 8 dovelles. A migjorn hi ha una finestra gòtica geminada, acabada en dos trifolis. A uns 4,3 m s’hi veuen, a cada una de les quatre parets, dos permòdols, probablement hi havia un trespol. L’aparell constructiu és fet de carreus grossos, ben escairats, alguns de 20 x 40 cm. Per les seves característiques, aquest edifici, restaurat i consolidat darrerament, devia ésser una torre senyorial feta vers el segle XIII.

La segona torre, situada a llevant d’aquesta, molt més petita, és, com s’ha dit, de planta rectangular. Té un llargada de 5 m, una amplada de 3,5 m i una alçada d’uns 10 m. El gruix de les parets és d’uns 75 cm. No s’hi veu cap tipus d’obertura original llevat d’una porta al mur sud; és de llinda plana monolítica i als brancals els mateixos carreus que conformen l’aparell del mur. L’aparell constructiu és molt semblant al de la torre abans esmentada i al de l’església que hi havia hagut uns metres més enllà. Els carreus són grossos, fins a 40 x 60 cm i ben treballats. La datació seria la mateixa que la de l’altra torre o poc posterior. Queden algunes restes de la muralla que tancava el conjunt, tot i que està molt perduda i es creu que gran part dels carreus utilitzats per la construcció de la masia al segle XVI-XVII provenen de la muralla.

La notícia documental més antiga del lloc de l’Espunyola es troba en un document datat l’any 922, a l’acta de consagració i dotació de l’església de Sant Joan de Montdarn, però el castell de l’Espunyola és citat per primera vegada en un document del 950 en què la comtessa Adelaida de Barcelona fa donació d’un alou al monestir de Sant Joan de les Abadesses, per a remei de les ànimes dels seus pares, els comtes de Barcelona Sunyer i Riquilda i la seva pròpia...«Adalaiz comitissa, filiam Suniarum comitem et Richildis chomitissam pro remedio anime...». L’alou era situat dins el terme del castell de l’Espunyola «in comitatu Berchitano quem dicunt castrum Spugnola cum ecclesia quem dicunt Sancti Clementi...».

El 1163, Guillem de l’Espunyola fa testament. Era casat amb Arsenda i tenia un fill, Guillem, hereu del castell, i dues filles. En el fogatjament de l’any 1381 ja no apareix el llinatge dels Espunyola residint al castell; es pot llegir «Castell de la Spunyola del dit mossen R. de Peguera», i tenia 15 focs.

El segle XVII el lloc de l’Espunyola era possessió del rei i estava dins la sots-vegueria de Berga i la vegueria de Manresa.

Extret del web: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_l’Espunyola

Elena Fàbregas & Jordi Gironès - Juny de 2015

+ fotografies: CastellsCatalans/Espunyola

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Espunyola

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat