dijous, 10 de desembre del 2009

Olérdola


Nom del castell: Olèrdola
Data de construcció: segle X
Municipi: Olèrdola
Comarca: Alt Penedès
Altitud: 320 m
Coordenades: E 392064.5, N 4573492 (ED50 UTM 31N). Longitud: 01° 42' 34.4" Latitud: 41°18' 13.8"  ETRS89 Geodèsiques)
Com arribar-hi: des de Vilafranca del Penedès cal prendre la C-15 en direcció a Vilanova i la Geltrú i passat el nucli de Sant Miquel d’Olèrdola   s’agafa la BV-2443 que s’enfila fins a Olèrdola.

Prop de mil anys després de l’ocupació romana, al temps de la reconquesta del país enfront dels musulmans, Olèrdola anava a acomplir un important paper en el dispositiu repoblador del comtat de Barcelona per la seva part meridional. Contribuïa a això la seva situació dominant del Penedès i de l’antiga via romana que continuava utilitzant-se per a comunicar els comtats de la Catalunya Vella amb el que aleshores es deia Espanya, o sia, les terres ocupades per l’Islam. En efecte, l’antiquíssim camí havia estat restaurat pels governadors francs i se’l coneixia amb els noms de strata francisca o calciata franchisca que els documents testimonien que passava per les proximitats d’Olèrdola.
Després de la mort de Carlemany (814), les lluites entre els seus descendents i, després, entre carolingis i capets que es disputaven el tron franc fan que es relaxin les relacions dels nostres avantpassats amb aquells sobirans nominals i que, entre els pobladors de la Marca, estranys a aquells problemes successoris i amb característiques sòcio-econòmiques diferents a les del regne franc, sorgeixi una consciència diferencial que els comtes representen assumint la sobirania del país amb tant d’esforç reconquerit. Aquesta realitat històrica se sol simbolitzar en la figura del comte Guifré el Pilós (865-898), unificador dels comtats de Barcelona, Ausona, Girona, Cerdanya, Conflent, Besalú i Urgell. Els setanta-cinc anys que seguiren després de la mort del comte Guifré, artífex de la repoblació de la Catalunya central, veieren la consolidació de les fronteres dintre d’una línia de fortaleses —la marca pròpiament dita, ja que el nom amb el qualificatiu d’hispànica també s’utilitzava per a designar totes les terres catalanes reconquerides— que només amb uns petits avanços havia de mantenir-se durant molt de temps.
En temps del govern del comte Borrell II (mort el 992), a la segona meitat del segle X, la línia de la Marca començava a la costa i al Penedès amb els castells de Calders, Albinyana, Santa Oliva, Olèrdola, Domenys, Castellví de la Marca, Sant Martí Sarroca, saltant després cap a la conca del riu Anoia, comtat i diòcesi d’Ausona, amb els castells de Mediona, Miralles, Montbui, Òdena, Roqueta, Queralt, Tous i els de Clariana i Calaf, aquests dos darrers ja mirant cap a les terres del Segre i enllaçant amb el castell de Llor i la ciutat fortificada de Guissona als límits meridionals del Comtat d’Urgell. Existia cap al sud una faixa deshabitada fins a trobar la terra de moros.
Topònims com Castellví de la Marca, Montbrió de la Marca i d’altres són vestigis d’aquesta línia divisòria que existí durant més de dos segles crucials en la història de Catalunya. En efecte, des de la primera instal·lació dels cristians en castells al sud del Llobregat fins a l’ocupació de Tarragona (1117) transcorren més de dos-cents anys. Les expedicions contra Tarragona i Tortosa de començaments del segle IX —dues d’elles dirigides cap a l’any 810 per Lluís el Pietós, fill de l’emperador Carlemany— fan suposar l’existència d’algunes bases de suport utilitzades esporàdicament.
Han arribat fins a nosaltres nombroses notícies de la fortalesa olerdolana durant els segles X i XI. La més antiga és un document de l’any 911, en el que ja es parla de l’urbs Olerdulae, que com a tal degué tenir una església. D’aquest edifici religiós, d’arquitectura mossàrab, se’ns conserva l’absis, amb la seva entrada amb arc de ferradura. No coneixem amb exactitud la seva advocació, encara que hem de suposar que era dedicada a Sant Miquel, tal com fou en temps posteriors.
Un altre document ens diu que el comte Sunyer I de Barcelona (912-954), l’any 929, edificà un castell a les ruïnes de la ciutat d’Olèrdola, al mateix temps que erigia en aquest lloc una església dedicada a l’Arcàngel Sant Miquel i a l’apòstol Sant Pere. Aquest temple fou consagrat pel bisbe de Barcelona, Teuderic, uns anys després. Aquesta segona església s’ha conservat en part a la testera de l’església romànica del segle XII que ha arribat fins a nosaltres.
La fortalesa patí, en diverses ocasions, les entrades dels moros. L’any 985, degué patir l’expedició d’Almansor, que saquejà el pla de Barcelona, la pròpia capital i la comarca del Vallès. És indubtable que a les destruccions causades correspon la restauració patrocinada pel bisbe Vivas, i que d’ella ens queden part dels murs del que després serà església romànica del segle XII.
Entorn de l’any 1000, la repoblació de la comarca del Penedès es va consolidant, amb Olèrdola amb rang de capital. Així veiem que, entre les deu úniques ciutats catalanes que citen les fonts de l’època, es troba l’urbs Olerdulae. Aquesta categoria li confirmà la concessió de franquícies i privilegis, semblants als dels ciutadans de Barcelona, que l’any 1025 li atorguen el comte Berenguer Ramon el Corbat i la seva esposa Sanxa. En la colonització del territori prengueren part important els monjos de Sant Cugat del Vallès, que arribaren a tenir possessions en el mateix turó d’Olèrdola i durant el segle XI estimularen la instal·lació de famílies en el pla amb la corresponent construcció de torres. En el seu testament de l’any 1032 aquell comte deixà al seu fill Sanç-Berenguer la zona fronterera de la part meridional del seu comtat, des del Llobregat fins a la terra dels moros, amb capital a Olèrdola i sota la sobirania del seu germà gran, Ramon Berenguer I el Vell.
A causa dels privilegis obtinguts i de la capitalitat política que ostentava, a mitjan segle XI el poblat olerdolà deuria contenir una població bastant considerable per a l’època. Els seus habitants freqüentaven l’església romànica de finals del segle X (a la que correspon la part baixa dels murs de l’església.
La gran invasió almoràvit de l’any 1108, que potser començà el 1107, devastà tot el Església romànica del segle XII. Fou la darrera de les incursions musulmanes en territori català i causà una nova destrucció d’Olèrdola. La retirada dels invasors permeté la ràpida restauració de les fortificacions i de l’església.
En aquests anys inicials del segle XII havia començat ja la decadència de la fortalesa olerdolana, que s’anomena simplement «castell», encara que es treballava a l’església, ja que l’any 1127 es deixa en un testament una certa quantitat de diner per a la seva obra. En el vell camí de Barcelona a Tarragona —la calçada—, en una posició equidistant entre ambdues ciutats, des de l’any 1000 aproximadament, existia la Torre Dela, citada en els documents a partir de 1065. Entorn seu es va formar un nucli de població, la vila franca, anomenada també francza i franquedes que heretà els privilegis d’Olèrdola i que, a finals del segle XII, ja era pràcticament la Vilafranca capital del Penedès.
Durant els segles XII i XIII el castell d’Olèrdola és una possessió secundària dels senyors de Sant Martí Sarroca, descendents de Mir Geribert. Però de la depauperació del lloc parla el fet que en el fogatjament de 1365-1370 figura amb una població irrisòria que segurament no arribava al centenar d’habitants. Amb tot, durant les guerres del segle XV, encara per la Diputació, es considerava el castell d’Olèrdola fort e defenedor a quina gent se vulla, cosa que els jurats de Vilafranca potser amb raó, havien posat en dubte.
En el segle XVII encara es tenia com a lloc del senyor Rey.

Text extret del llibre Olèrdola. Guia Itinerària escrit per Eduardo Ripoll Perelló, corresponent a l’apartat dedicat a la història medieval. Editat l’any 1977 per la Diputació de Barcelona.
Jordi Gironès Vilardebò / Novembre de 2009

+ fotografies : CastellsCatalans/Olérdola

dijous, 12 de novembre del 2009

Prades

Nom del castell: vila murallada de Prades
Data de construcció: segle XII
Municipi: Prades
Comarca: Baix Camp
Altitud: 951 m
Coordenades: E 331718.5, N 4575295 (ED50 UTM 31N). Longitud: 00° 59' 18.8" Latitud: 41°18' 35.0" (ETRS89 Geodèsiques)
Com arribar-hi: accés més ràpid des de Barcelona a través de l’AP-2 i aleshores pujar a Prades des de Vimbodí per Vilanova de Prades, si bé també s’hi pot pujar des de l’Espluga de Francolí.

Per començar amb aquesta breu història es fa referència als orígens, en els quals els àrabs van construir diferents edificacions al voltant de l’any 1090, de les quals destaquen el Castell de Siurana i les Muralles de Prades.
Aquestes fortificacions però, van servir de ben poc, ja que l’any 1153 van anar a parar en mans de Ramon Berenguer III. No va ser fins al 1159 que Ramon Berenguer IV atorgà als pradencs una carta de població, on donava el dret de la lliure construcció i utilització dels prats i dels boscos, de l’anomenada antigament muntanya de Siurana.
Al 1170 expulsava definitivament als sarraïns, i es a principis de 1200, quan Prades va viure un moment de prosperitat sota el mandat de Jaume I, fet que es manifesta amb un mercat de bestiar molt important (celebraven més de quatre fires a l’any).
Més endavant, al 1215, Prades, finalment, es convertí en capital del comtat de Prades.

El 6 de maig de 1324, Jaume II posà a Ramon Berenguer en possessió de comte i senyor de les terres i les muntanyes de Prades. L’11 de març de 1341, Ramon Berenguer canvià amb el seu germà Pere el comtat d’Empúries pel de Prades. Al 1339, el comte Ramon Berenguer I cedí a la seva muller, Maria de Xèrica, Prades i altres localitats, però ella hi renuncià dos anys més tard.

Després de Pere I, el comtat passa al seu fill Joan I i d’aquest a la seva néta, Joana, que més tard es casà amb Joan Ramon Folc II de Cardona (així doncs, queden vinculades dos cases, la de Prades i la de Cardona). Més tard, Joana de Cardona dóna el sí a Alfons d’Aragó i finalment, un segle més tard, la tretzena comtessa, Catalina d’Aragó Folc de Cardona, s’uneix amb Juan de la Cerdà, que residia a Sevilla i s’endugué allà l’arxiu del comtat.

A continuació, amb la finalitat d’acabar les muralles, l’any 1408, Martí l’Humà retingué durant quatre anys el pa, el vi i la carn i dotze anys més tard, Alfons el Magnànim donà permís a Bernat d’Olms per explotar les mines de ferro trobades al municipi. El comtat de Prades va donar suport a Joan II en la seva guerra; al municipi hi havia una caserna general.

Al 1645, els síndics del comtat de Prades revelen els maltractaments comesos per part dels soldats francesos, però la població va manifestar-se contra les tropes franceses. Tot i així no hi van haver solucions fins que el governador de Tarragona va començar una campanya per conquerir el municipi de Prades.

Al 1718, durant la guerra de successió, era impossible defensar-se i el castell va ser totalment enderrocat. A partir del S. XVIII, Prades anà perdent el paper de capital comarcal, tot i que el seu mercat encara era potent. A l’època contemporània, Prades aconsegueix 1.090 habitants (és el màxim en què arriba la població).
La vila fou cremada altre cop el juliol de 1874 en mans dels liberals que ocupaven Prades; el 26 de febrer la van assetjar.

El S. XX, va estar condicionat per la fil·loxera. Tot i això, la fira ramadera de Sant Bartomeu encara és viva. Al 1925 s’hi conreava vímet, per a la cristalleria i al 1946 s’hi creà la cooperativa agrícola de Prades.
Cap a 1977, la vila de Prades va quedar-se una mica buida ja que la ramaderia i l’agricultura, que havien estat la base del sosteniment del poble, començaven a decréixer per diverses causes i això va obligar a molts dels joves del poble a marxar cap a la capital per poder buscar una feina estable. Per tot això, Prades té actualment 580 habitants sensats i, l’Ajuntament l’està encaminant cap al Turisme.

BREU HISTÒRIA DEL POBLE (fragment extret del treball cedit per Anna Roca sobre «Estudi de la duresa de l’aigua de les fonts de Prades» - 2n. Batxillerat - 2002).
Jordi Gironès Vilardebò / Novembre de 2009

+ Fotografies : CastellsCatalans/Prades

Montblanc

Nom del castell: vila murallada de Montblanc
Data de construcció: segle XII
Municipi: Montblanc
Comarca: Conca de Barberà
Altitud: 341 m
Coordenades: E 346356.5, N 4582400 (ED50 UTM 31N). Longitud: 01° 09' 41.5" Latitud: 41° 22' 35.8" (ETRS89 Geodèsiques)
Com arribar-hi: accés més ràpid des de Barcelona a través de l’AP-2 amb sortida al mateix Montblanc.

Els homes primitius Al paleolític, la zona de muntanya del terme de Montblanc ja estava habitada.
Entre els segles IV i I aC al Pla de Santa Bàrbara hi hagué un poblat iber. També s’han trobat assentaments romans datats entre els segles II aC i II dC.
Els segles X i XI, durant el període de reconquesta, torna a haver-hi nuclis de població després de segles d’abandó.
Cap al 1080 es crea un primer nucli de població anomenat Duesaigües prop de la confluència dels rius Francolí i d’Anguera. Esdevé un assentament definitiu cap al 1150, un cop acabada la reconquesta.
Ramon Berenguer IV, el 1155, lliura la primera carta de població i nomena batlle Pere Berenguer de Vilafranca. Canvia el topònim per Vila-salva (vila salvada d’impostos), ja que volia afavorir el seu desenvolupament. Entre els privilegis de Vila-salva cal esmentar una extensa jurisdicció, l’exempció de pagament de cens i usatges i l’ús franc de dos elements cabdals per al progrés econòmic: els derivats del bosc (llenya per a la construcció i per a la llar) i les aigües (agricultura, indústria del lli i el cànem, molins).
Com que Vila-salva estava sota l’amenaça de les crescudes dels rius Anguera i Francolí i en una zona aclotada difícil de defensar, Alfons I ordenà a Pere Berenguer el trasllat de Vila-salva cap al turó del Pla de Santa Bàrbara. Es volia una vila forta a mig camí de Tarragona i Lleida, i amb una situació estratègica.
La vila es va passar a anomenar Montblanc per la manca de vegetació del tossal on s’ubicà el primer nucli de població. La nova carta de població, l’atorgà Alfons I el febrer de 1163 i implicà el canvi d’ubicació de la vila, tot respectant tots els drets concedits a la primera carta de població.
El creixement i l’esplendor (s. XII - XIV) El 1170 ja apareix documentat el castell al cim del turó i una mica més avall la primitiva església romànica de Santa Maria.
Durant el segle XII tindrà lloc la constitució del municipi, la fundació de l’Estudi Major i de les Escrivanies Reials, etc. Montblanc esdevingué cap de vegueria i es convertí en centre administratiu, politicomilitar i religiós d’una extensa contrada, i en una de les importants viles del sud de Catalunya. L’activitat principal dels seus habitants era l’agricultura, encara que hi abundaven els menestrals (entre els quals destacaven els drapers).
En aquesta època es començaren les obres dels principals monuments de la vila: de l’església de Sant Miquel, dels convents de Sant Francesc, de la Serra i de la Mercè, i de l’hospital-església de Sant Bartomeu i de Santa Magdalena. I també d’alguns edificis civils com la Casa de la Vila, el Palau Reial i el casal dels Josa. Es poblà el call jueu vora el carrer Riber que, amb el pas dels anys, adquiriria una gran importància econòmica i comercial.
La vila arribà a la màxima esplendor durant la primera meitat del segle XIV quan es consolidà com una població amb un pes polític important, amb una dinàmica socioeconòmica remarcable. Esdevindria la setena ciutat de Catalunya. Se celebraren quatre vegades Corts Generals i es creà el Ducat de Montblanc (1387).
En el segle XIV es continuaren les obres ja endegades i s’iniciaren les més emblemàtiques de la vila com són: el recinte emmurallat i l’església gòtica de Santa Maria. També es construïren l’església-hospital de Sant Marçal i el Palau Alenyà.
Durant la segona meitat del segle XIV la vila entrà en un llarg període de decadència. Un seguit d’epidèmies i males collites van ser el preludi de tres centúries de recessió.
A les pestes i males collites s’uniren a finals del segle XV les guerres de Joan II contra la Generalitat. La població patí un gran descens, les cases abandonades caigueren, les muralles quedaren en molt mal estat i Montblanc esdevingué un poble mig enrunat.
Tot i això es van anar acabant edificacions que estaven començades i es va fer el Palau del Castlà (representant militar del rei). Al segle XVI hi hagué una lleu revifada i es va construir el cos sobresortit del casal dels Desclergue, es va restaurar el pont Vell i s’aixecà el claustre de l’Hospital.
Durant la Guerra dels Segadors (segle XVII) es destruí part de la muralla, la façana de l’església de Santa Maria i es cremaren els arxius. Es van patir múltiples, saqueigs i incendis que van acabar amb la inicial grandesa de Montblanc, que va perdre ja definitivament el seu pes polític i també econòmic.
El redreçament (s. XVIII - XIX) Malgrat els estralls de la guerra de Successió, amb més saqueigs a la vila, i alguna altra epidèmia, riuades i males collites, el segle XVIII comportà el redreçament de Montblanc gràcies al desenvolupament agrícola.
Durant la segona meitat de la divuitena centúria es visqué una veritable explosió demogràfica. Arriben molts nouvinguts i la població creix prop d’un 300%. Això implica que s’edifiqués una altra vegada: s’alçaren tercers pisos, es recuperaren vells immobles en runes, es construí en horts i a tocar de la muralla, etc.
Les comunicacions van afavorir el desenvolupament econòmic del segle XIX, ja que facilitaren les transaccions comercials. S’obriren les carreteres del coll de Lilla (1821) i de Reus (1843) i, finalment, arribà el ferrocarril (1863).
El terme de Montblanc aconseguí el màxim històric de població el 1860 amb 6.628 habitants durant el període anomenat de la Febre d’Or.
Entre 1873 i 1880 es va construir la carretera transversal (actual carrer de la muralla de Santa Tecla), que substituirà el carrer Major com a zona de trànsit i provocarà un nou desenvolupament urbanístic. Es crearan nous serveis com l’enllumenat a gas, la construcció de les primeres voreres, una mínima xarxa de clavegueram, fonts públiques, un nou cementiri, etc.
A partir del 1885-86 els preus del vi van començar a decaure i s’inicià un altre període de convulsions socials, preludi del greu sotrac que provocà la irrupció de la fil·loxera el 1893, la qual matà la vinya i empobrí de cop tota la població, ja que l’economia girava entorn la vinya, el vi i els seus derivats. Montblanc se sumeix en una profunda crisi econòmica i demogràfica, de la qual no es començarà a recuperar fins 70 anys més tard.

Al començament del segle XX s’intentà pal·liar la crisi a través del cooperativisme, però la Guerra Civil espanyola provocà un nou estancament. L’any 1947 Montblanc és declarat Conjunt Monumental i Artístic i s’inicià la lenta restauració dels seus monuments.
Ja a la dècada dels seixanta hi hagué una recuperació industrial i cultural que provocà un lent augment de població després d’haver arribat a un mínim de 4.421 habitants l’any 1950.
La instal·lació de diverses indústries a la dècada dels setanta va comportar un progressiu creixement demogràfic i també una expansió urbanística que provocà una pèrdua de població del nucli antic.
A la vegada, amb la recuperació de les institucions democràtiques, el municipi va poder emprendre amb força la restauració dels monuments de la vila. A més, la societat civil, molt activa, ha fet que en el camp cultural, lúdic i festiu Montblanc hagi esdevingut tot un referent a tenir en compte.
Actualment, Montblanc és la capital de la Conca de Barberà i té 6.480 habitants. És el centre comercial, industrial i de serveis de la comarca.

Text extret del web: http://www.montblancmedieval.cat/index.php
Jordi Gironès Vilardebò /Novembre de 2009

Milmanda

Nom del castell: Milmanda
Data de construcció: segle XII
Municipi: Vimbodí i Poblet
Comarca: Conca de Barberà
Altitud: 453 m
Coordenades: E 339149.5, N 4584877 (ED50UTM 31N). Longitud: 01° 04' 29.1" Latitud: 41° 23' 51.0" (ETRS89 Geodèsiques)
Com arribar-hi: situat entre l’Espluga de Francolí i Vimbodí, s’hi accedeix des de l’Espluga per un trencall a la dreta de la carretera que va a Poblet.

Aquest castell ja és esmentat des de l’any 1148 i actualment pertany al terme municipal de Vimbodí (Conca de Barberà).
Es troba situat a només 2 quilòmetres de Poblet arran del Francolí i en una zona planera emplaçada entre les poblacions de Vimbodí i L’Espluga de Francolí.
El fet d’haver estat construït tan a prop de Poblet va determinar de seguit el seu ús que ja l’any 1163 fou adquirit pel monestir per dedicar-lo a granja.
Posteriorment, els abats van ordenar reedificar-lo i ampliar-lo en diverses ocasions (1316-1348 i 1564-83), fins que a principis del segle XVII l’abat Felip Genovès el convertí en un casal residencial amb capella, àmplies sales i una galeria amb arcs.
Aquest castell sempre ha estat un castellpalau i mai no va tenir gaire importància estratègica com a castell defensiu o de «marca » perquè els darrers reductes sarraïns, ben propers, de les muntanyes de Prades i Siurana van ser conquerits l’any 1153.
Després de la desamortització restà abandonat i s’anà enrunant fins que arribat el segle XX l’empresa de vins Torres adquirí el castell i les seves terres fent que avui es pugui visitar.

Jordi Gironès Vilardebò / Novembre de 2009


dimecres, 7 d’octubre del 2009

Tona

Nom del castell: Tona
Data de construcció: segle IX
Municipi: Tona
Comarca: Osona
Altitud: 701 m
Coordenades: E 435725.5, N 4634052.5 (ED50 UTM 31N). Longitud: 2º 13' 28.36'' Latitud: 41º 51' 14.11'' (ETRS89 Geodèsiques)
Com arribar-hi: una pista forestal hi puja des del barri de ponent de Tona (640 m).

El senyoriu feudal del castell de Tona comprenia tot l’actual terme municipal de Tona i la parròquia de Sant Cugat de Gavadons.
La primera notícia històrica del castell i de l’església situada al seu costat data de l’any 889, quan es va consagrar l’església.
L’any 1107 Ramon Berenguer III, comte de Barcelona, va infeudar el castell al comte Bernat de Besalú, casat amb la seva filla Ximena. Però la manca de fills del matrimoni va fer que el castell tornés a mans del casal de Barcelona. No se sap ben bé quins van ser els feudataris del castell. En un document del 1073 es menciona Arnau de Tona com a vicari i batlle del castell de Tona. A partir del s. XII, els documents presenten la família dels Montcada com a senyors feudals del castell.
L’any 1202 el rei Pere el Catòlic proclama Guillem de Montcada senyor del feu de Tona.
Al final del mateix segle el castell torna a mans directes del casal de Barcelona. A mitjan s.XIV, quan es va crear el comtat d’Osona, Pere el Cerimoniós va cedir la jurisdicció del castell al vescomte Bernat III de Cabrera, però aquest noble va caure aviat en desgràcia i el castell passà de nou a la Corona.
AI principi del s. XV, el rei Martí l’Humà va concedir un règim municipal als habitants del terme del castell, convertint-los així en ciutadans de Barcelona. L’any 1446 el Conestable de Portugal va fer enderrocar el castell, ja que era un important bastió durant la guerra remença, però els consellers de Vic s’hi van negar. L’any 1972 s’hi van fer prospeccions arqueològiques per determinar els orígens d’aquesta construcció.

L’església documentada al s. IX va ser substituïda per una construcció romànica on al principi del s. XIV eren venerats sant Andreu, la Santa Creu i sant Valentí. Durant els ss. XVI i XVII s’hi van fer reformes afegint-hi capelles laterals, el campanar i un pòrtic renaixentista.
Les dificultats d’accés, però, per a arribar en aquest temple van fer que al s. XVIII el culte es traslladés a Santa Maria del Barri. L’any 1943 es van fer excavacions arqueològiques que portaren a la llum estructures de l’antiga església del s. IX, tombes antropomorfes, monedes, alguna fíbula, fragments de recipients de vidre i un capitell preromànic, entre d’altres, tot plegat conservat al museu de Tona. Durant els anys 1985 i 1986 s’hi van tornar a fer excavacions arqueològiques i el 1988 la Generalitat de Catalunya la va restaurar.

Dedicada a sant Andreu, es conserva molt millor que el castell. És un edifici característic de l’arquitectura llombarda que ha estat datat de la primera meitat del s.XI. Té una sola nau
capçada a l’est per un absis semicircular. La coberta de l’edifici és de lloses. L’absis, decorat
per arcuacions cegues entre bandes llombardes, té tres finestres de doble esqueixada, una de les quals, tapada pel cos del campanar, no es pot veure des de l’exterior.
La mateixa decoració de l’absis es repeteix als urs del nord, on s’alternen grups de dues
arcuacions entre lesenes, i al del sud, agrupades en sèries de dos i tres, i que mostra també dues finestres de doble esqueixada. A la façana oest hi ha grups de dues arcuacions cegues entre lesenes que s’adapten a la forma de la coberta i, a més, s’hi obre una finestra, ben centrada, en forma de creu. El portal, de mig punt i grans dovelles, és situat al mur sud, on també hi havia l’anterior portal però més desplaçat cap a ponent.
A l’interior podem apreciar la coberta de canó de forma irregular a causa dels murs, que estan doblats interiorment. La capella de l’esquerra de la nau ha estat coberta amb una volta apuntada, mentre que la capella de l’altra banda té una volta de creueria i, al costat, el campanar de torre de planta rectangular.

Nota: extret del volum Osona de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, juny de 1999
Jordi Gironès Vilardebò / octubre de 2009

+fotografies: CastellsCatalans/Tona

Taradell

Nom del castell: Taradell (o de can Boix)
Data de construcció: segle IX
Municipi: Taradell
Comarca: Osona
Altitud: 803 m
Coordenades: E 442853.5, N 4635267.5 (ED50 UTM 31N)
Longitud: 2º 18' 37.05'' Latitud: 41º 51' 55.48'' (ETRS89 Geodèsiques)
Com arribar-hi: s’hi accedeix entre 3/4 d’hora i 1 hora mitjançant el camí senyalitzat com a PRC- 42 (marques grogues i blanques) que surt en direcció S.E. des de Taradell. També s’hi pot acostar a través d’una pista forestal que va al mas Grau (S.E. de Taradell).

El castell de Taradell –o de la Popa– es troba situat a una altitud de 803 metres dins d’un marc paisatgístic característic dels entorns de la comarca d’Osona, amb camps de conreu i masies voltat de pinedes. Es troba al sud-est de la població i era el centre d’un terme dilatat que anava del pont del Gurri, a Vic, fins a la Creu de Matagalls.

El castell també ha estat popularment conegut com castell de Can Boix per trobarse proper a la casa d’aquest nom. Es troba en un cim enlairat i encinglerat damunt d’un estrat rocallós constituït per gresos i argiles, sota del qual hi ha diverses balmes.
És documentat des del 893, i dins el seu territori es formaren les quatre parròquies de Taradell, Viladrau, Santa Eugènia de Berga i Santa Maria de Vilalleons, documentades totes al llarg del segle X.
El primer membre d’aquest llinatge va ser Ató de Taradell. El seu fill Bermon de Taradell vivia en el lloc l’any 1033. El fill d’aquest, Pere de Taradell, va ser succeït pel seu fill Berenguer de Taradell. Al seu torn, aquest cedeix les seves possessions a la seva filla Tiburgueta de Taradell.
L’any 1165, els Taradell es van enllaçar amb els Vilademany pel casament de Tiburgueta de Taradell (última del seu llinatge) amb Pere de Vilademany, passant les propietats a favor dels seus fills. El castell passà per successives aliances als Cruïlles (1500), Perapertusa (1619), Bournonville (1650) i després als comtes d’Aranda (1721) i ducs d’Híxar (1790), que serien senyors i barons de Taradell fins al 1812.

A partir del segle XVI, va perdre tot valor estratègic quan es va construir la torre de la Plaça (1550) a la vila de Taradell. A causa d’això es va anar abandonant i durant una part del segle XVI consta com una masoveria. Del segle XVII en endavant ja estava en ruïnes i abandonat.

Del castell en resten encara murs importants, els quals han estat recentment consolidats.

Jordi Gironès / octubre de 2009

Sant Martí de Centelles

Nom del castell: Sant Martí de Centelles
Data de construcció: segle IX
Municipi: Sant Martí Centelles
Comarca: Osona
Altitud: 876 m
Coordenades: E 434167.57, N 4624700.34 (ED50 UTM 31N) Longitud: 2º 12' 24.54'' Latitud: 41º 46' 10.44'' (ETRS89 Geodèsiques)
Com arribar-hi: s’hi accedeix per dos camins. L’un des de l’església de Sant Martí de Centelles (724 m) mitjançant un corriol costerut, i l’altre a través d’un corriol planer que surt des de la pista que puja de Centelles a la Rovira de Cerdans, una mica abans d’arribar a aquesta masia.

El castell i la seva església, originàriament anomenats de Sant Esteve, són esmentats l’any 898 en l’acta de consagració de l’església de Sant Martí del Congost o d’Aiguafreda, feta pel bisbe de Vic, Gotmar. El seu domini segurament pertanyia als comtes de Barcelona.
L’any 1041 consta documentat Guadall I de Centelles, el qual prengué el cognom d’una vila situada als peus del castell on ara hi ha la parròquia de Sant Martí de Centelles i on hi havia la casa forta, protegida pel monestir de Santa Maria de l’Estany, on residia aquesta família.
El primer Centelles que està documentat com a senyor del castell de Sant Esteve és Bernat II de Centelles l’any 1242. Aquesta família va participar, servint amb les armes, en les empreses dels reis catalans. Així, Pere el Cerimoniós va tenir com a majordom Gilabert de Centelles.
Durant el s. XV el castell va ser ocupat pels partidaris del rei Joan II i una part va quedar enderrocada. Posteriorment va ser reparat i ampliat, entre els anys 1465 i 1466, per transformar-lo en residència del rei Pere el Conestable de Portugal de manera que en les obres del castell van intervenir alguns artistes que també treballaven al palau reial de Barcelona.
S’hi van posar vidrieres, es van decorar pictòricament els sostres i es va preparar una cambra reial. A la part del sud resten estructures conegudes amb el nom de Casa del Moro, on es pot veure l’escut de Bonfill de Judice, que va tenir el domini del castell entre els anys 1469 i 1472. Acabada la guerra, l’any 1472, els Centelles van recuperar la possessió del castell i van continuar les obres.
Els Centelles van deixar de viure al castell per traslladar-se a la vila de Santa Coloma de Vinyoles, que és l’actual municipi de Centelles.
Van conservar, però, el títol de senyors o barons de Centelles. L’any 1599, el rei d’Espanya Felip III va crear el comtat de Centelles. La decadència del castell va començar al s. XVIII, amb la guerra de Successió, però es va precipitar durant el s. XIX, perquè durant les guerres carlines s’hi va instal·lar un escamot que va fer volar les parets. Al final d’aquest segle els Centelles traslladaren les peces de valor que s’hi conservaven.
Durant el s. XIII es va canviar el titular de l’església, sant Esteve per Santa Maria. De tota manera alguns documents parlen de Sant Esteve, a la part superior del castell, i de Santa Maria, a la part inferior, cosa que fa pensar que potser la de Santa Maria era una nova capella feta al s. XIII.
La major part dels vestigis que se n’han conservat són d’estil gòtic. Bona part de les restes d’edificis del costat nord de l’entrada corresponen a les obres fetes durant el s. XV per habilitar-lo com a residència reial. La planta del castell s’adapta, dibuixant una mena de triangle, a la topografia del cim on és situat.
Les restes més antigues conservades són al recinte sobirà, la part encinglerada, on hi ha estructures de planta rectangular, fetes de petits carreus.

A la part inferior del castell es conserva la capella força sencera. Té una nau coberta amb volta de canó i un absis rectangular menys ample que la nau. L’absis té una finestra de doble esqueixada ben alineada amb la que es conserva enfront seu, a la façana oest. Entre la nau i l’absis hi ha dues capelletes laterals fetes mitjançant un buidatge dels murs, que fan 1,5 m d’amplada. La porta, de punt rodó, és al mur del costat sud, al mateix on s’alça el campanar doble de cadireta resseguit per un àbac sota el qual s’obre una finestra d’una esqueixada. Al costat nord hi ha dues finestres
més, probablement posteriors.

En l'actualitat (2009) es porten a terme excavacions i obres de conservació.
La visita només es pot fer, concertant-la amb el Ajuntament de Sant Martí de Centelles.

Nota: extret del volum Osona de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, juny de 1999
Jordi Gironès Vilardebò / octubre de 2009

+ informació : http://www.smarticentelles.org/ (clicant sobre Patrimoni)

dimecres, 17 de juny del 2009

Cornellà

Nom del castell: Cornellà
Data de construcció: s. XI-XIII
Municipi: Cornellà de Llobregat
Comarca: Baix Llobregat
Altitud: 26 m
Coordenades: E 422445.5, N 4578659 (ED50 UTM 31N) Longitud: 2º 4' 18.29'' Latitud: 41º 21' 13.86'' (ETRS89 Geodèsiques)
Com arribar-hi: situat al centre de la vila i al carrer Mossèn Jacint Verdaguer, ben a prop de l’església i de l’Ajuntament.

Està estratègicament situat al capdamunt d’un petit turó des del qual es té una bona visió del Llobregat en el seu tram final, de Sant Boi a l’altra ribera del riu i antigament, de les principals vies d’accés a la ciutat.
En la documentació dels segles XI - XII es parla d’una torre defensiva «in locum Cornelianus», sense especificar la ubicació.
L’estructura que es conserva avui té el seu origen a finals del segle XIII, principi del XIV, com a centre d’una gran propietat, de la que possiblement foren els primers titulars la familía Cornellà, coneguda també amb el nom de Castellvell.
El castell de Cornellà és de planta quadrada, articulada entorn d’un pati central, amb una torre a cada angle. És construït amb pedra natural, a la base i a les torres, i tapial (terra pastada), a la resta.
1a etapa: del segle XIII fins al XV
A partir de 1202, i fins a mitjan del segle XVII, diferents llinatges de cavallers i burgesos barcelonins, generalment lligats a la casa comtal de Barcelona i a l’expansió mediterrània, van posseir les terres de Cornellà.
Una d’aquestes famílies nobles barcelonines va ser la dels Mallol que, a partir de mitjans del segle XIII reorganitzaren l’explotació agrícola del domini, desenvoluparen una tasca de poblament que donà origen a molts dels masos de la parròquia i edificaren la casa de Cornellà, probablement la primera construcció del castell.
Els elements constructius d’aquesta època (segles XIV i XV) són la planta baixa i les dues torres de la façana principal. El segle XV, durant la Guerra Civil Catalana (1462 -1472) el castell fou confiscat per la Diputació del General i cedit al capità de les seves tropes al Llobregat, que hi instal·là el seu centre d’operacions militars. Possiblement en aquest període l’edifici va ser fortificat, tal com ho corroboren els documents posteriors a la guerra, en què sempre és anomenat com a Torre.
2a etapa: segle XVI
Després de la Guerra Civil Catalana el castell tornà a la família Ribes, darrers propietaris abans del conflicte, que en conservaren la propietat al llarg de tot el segle XVI. Un dels seus membres, Adriana de Ribes, tingué una especial rellevància en la història del castell i de Cornellà.
Fou l’única que establí la seva residència al castell i per tant l’acondicionà com a tal: aixecà la primera planta del castell, construí les escales de pedra del pati, i incorporà la capella familiar de Sant Antoni a l’interior del recinte. Però, també féu algunes intervencions de caràcter estètic, introduint finestres gòtiques als murs més antics, amb la voluntat d’unificar l’estil de la casa-palau.
El castell perdia, així, el seu aspecte de fortalesa per esdevenir una residència senyorial. Els elements militars es conservaren més com a símbol que no pas amb una funció real.
A finals del segle XVI, sabem que la propietat estava arruïnada, amb les terres menjades per les inundacions i molts camps sense conrear.
3a etapa: del segle XVII al XX
A inicis del segle XVII el castell de Cornellà i les seves dependències estaven mig enderrocats quan un membre de la nova noblesa, Baltasar d’Oriol i Marcet, va comprar l’any 1666 la propietat.
El nou propietari formava part de la nova aristocràcia, nascuda i desenvolupada a redós de la burocrácia i fidel executora de la política dels Àustries. Es tractava d’una classe social culta, rica i poderosa, que cercava amb ansietat l’adquisició de dominis senyorials i d’aliances familiars amb membres representants de la vella noblesa d’origen feudal.
La família dels Oriol convertí el castell en una gran casa agrícola, duent a terme una administració rigorosa, establint i posant en conreu les terres i ampliant constantment la propietat. El castell de Cornellà, convertit en una gran casa de pagès, era el centre d’aquesta explotació agrícola.
Durant els segles XVII i XVIII el castell fou ampliat i transformat amb una sèrie d’elements vinculats a la funció agrària de l’edifici: s’aixeca el segon pis, amb la galeria de solana, i es construïren la sitja i el trull d’oli, a la planta baixa de l’edifici, però ja no es va restaurar com a residència.
A principis del segle XX, el castell i les seves propietats van ser embargats judicialment i venuts en pública subhasta per satisfer la demanda dels creditors de la família Via. La major part de les terres van ser comprades per pagesos i petits propietaris de Cornellà, mentre que l’edifici fou adquirit pel masover i fou destinat a edifici agrícola.
Durant aquesta època sembla ser que en un racó del castell vivia un llogater que era borni. Per aquest motiu molts cornellanencs i cornellanenques coneixen l’edifici com a «El castell del Borni».
4a etapa: des del 1992 fins a l’actualitat
L’any 1992 l’Ajuntament de Cornellà adquireix l’edifici amb la intenció de destinarlo a l’ús públic i es fan les primeres obres de consolidació.
La restauració ha mantingut l’estructura original, tot i que en alguns punts ha calgut cimentar de nou perquè la base era insuficient.
La superposició d’elements arquitectònics, estils i materials diferents al llarg dels segles, s’ha pres com un valor cultural més a respectar en un edifici de 700 anys d’antiguitat.

Extret de la web de l’Ajuntament de Cornellà: http://www.cornellaweb.com/patrimoni/historia.asp
Jordi Gironès Vilardebò / juny de 2009



divendres, 8 de maig del 2009

Sant Oïsme

Nom del castell: castell de la baronia de Sant Oïsme
Data de construcció: segle XI
Municipi: Camarasa
Comarca: Noguera
Altitud: 401 m
Coordenades: E 321567.25, N 4652025.75 (ED50 UTM 31N) Longitud: 0º 50' 40.04'' Latitud: 41º 59' 53.46'' (ETRS89 Geodèsiques)
Com arribar-hi: llogarret que pren el nom de la Baronia de Sant Oïsme, situat prop del Km. 64 de la carretera C-13, que va de Camarasa a Tremp, i prop del congost de Terradets pel seu cantó sud.

El topònim deriva de santa Eufèmia, primitiva patrona del lloc. En tenim les primeres notícies l’any 1095, quan Ermengol, nét de Guillem I de Meià, va confirmar les esglésies que integraven la dotació del monestir de Santa Maria de Meià, que havien estat donades pel seu avi abans del 1040.
Inicialment, al lloc hi havia l’església de Santa Eufèmia, que era la parroquial, i la de Sant Bartomeu, que era la capella del castell. Quan Santa Eufèmia va perdre la parroquialitat, aquesta categoria va passar a Sant Bartomeu, que també la perdria al s. XVII.
En un document del 1099 s’esmenta el castell de Santa Eufèmia, que potser devia formar part del patrimoni de la família Meià.
L’any 1193, però, ja no era domini de la branca principal d’aquesta família ni apareix entre els béns dels Cervera-Meià. Fins al 1379 no es tornen a tenir referències del lloc, en un document del rei Pere III on consta el castell de Sant Oïsme, situat a la baronia de Meià, tot i que aquest castell no va seguir les vicissituds de la resta de castells de la conca de Meià.
Les restes del castell La fortalesa d’època romànica s’ha datat al s. XI. Constava d’una torre circular, l’element més destacat, i un recinte rectangular adossat al costat sud-est, del qual només s’aprecia la planta damunt la roca. La resta de murs sobre el penyal semblen correspondre a construccions dels darrers segles medievals.

La torre té una alçada exterior de 14 m, un diàmetre intern de 2,7 m i un gruix de mur d’1,5 m. Una escala metàl·lica ens permet accedir a la part superior.
Originàriament no hi havia cap cúpula que separés els diferents nivells de la torre, però sí que hi devia haver diversos trespols de fusta.
Des de l’interior, a uns 4 m del terra trobem una porta, restaurada, d’arc de mig punt adovellat i orientada vers el sud. A uns 8 m hi ha una altra porteta, que mira al sud-oest, també d’arc de mig punt adovellat, que potser servia per a accedir a una plataforma o galeria de fusta exterior. Al costat nord hi ha dues espitlleres, acabades, a la part superior, en una graonada. L’aparell s’ha fet amb carreus rectangulars de mida mitjana, no gaire treballats, ben arrenglerats en filades.

L’església de Sant Bartomeu de la Baronia de Sant Oïsme L’edifici (s. XI) s’inscriu en les formes constructives i tipològiques de l’arquitectura llombarda. Consta d’una sola nau amb una capçalera trevolada a llevant amb tres absis semicirculars que no guarden una simetria exacta. L’absidiola nord queda tallada al biaix per un mur que sembla fruit d’una refecció.
A cada absis s’obre una finestra de doble esqueixada, i al mur de ponent hi ha una finestra cruciforme.
La nau té una volta de canó semicircular, reforçada per dos arcs torals que arrenquen de pilastres rectangulars adossades als murs.
A les parets laterals s’obren dos arcs formers que també recolzen a les pilastres, les quals adopten una forma de semicreu. A la capçalera observem la irregularitat interior dels absis, semicircular el central, quadrangular l’absidiola sud i tallada al biaix la nord.
La porta, d’arc de mig punt, s’obre al mur nord. Al punt d’unió entre la nau i la capçalera es dreça un campanaret quadrangular, amb una finestra geminada a cada façana; correspon a una reforma del s. XII. La coberta de l’edifici, de llosa, és curiosa en els absis, ja que els cobreix una sola teulada, sense solució de continuïtat amb la coberta de la nau.

Nota: extret del volum la Noguera de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, octubre de 2001
Jordi Gironès Vilardebò / maig de 2009

+ fotografies : CastellsCatalans/St.Oïsme


Guàrdia

Nom del castell: Guàrdia
Data de construcció: segle XI
Municipi: Castell de Mur
Comarca: Pallars Jussà
Altitud: 712 m
Coordenades: E 324425.5, N 4663408.5 (ED50 UTM 31N) Longitud: 0º 52' 31.91'' Latitud: 42º 6' 4.598'' (ETRS89 Geodèsiques)
Com arribar-hi: Deixem enrere el poble de Guàrdia de Noguera. Trobem posteriorment una cruïlla, també indicada per continuar per la dreta per anar a Castell de Mur, fins arribar a un lloc sense cap indicació, on a la dreta de la carretera veurem l’inici d’una pista de muntanya, sense asfaltar, tancada amb una cadena que en barra el pas als vehicles (N 42º06'07" / E 0º51'36"). La distància des del trencall de la carretera general fins aquí, ha estat d’uns 8,3 km. Aparquem el cotxe al voral de la carretera i seguim l’itinerari a peu. El camí, molt ample, ressegueix la faldilla de la muntanya sense desnivells de consideració fent la passejada agradable.
En uns 25 minuts arribem primer a les restes de l’ermita romànica de Sant Feliu, i poc més endavant a les del castell.

Documentat per primera vegada en una donació a Santa Maria de Gerri l’any 1012, el castell pertanyia a la família dels comtes de Pallars Jussà, i al final del segle XI n’era castlà Bernat Transver. Als segles XIII i XIV, malgrat les nombroses vendes del lloc, era un feu reial en mans dels Mur. El castell i les seves jurisdiccions van mantenir la condició de reialencs fins al segle XIX.

Els vestigis que ens han arribat del castell són una torre i fragments de muralla.
La torre, de planta triangular amb l’angle exterior arrodonit, se situa al sector oest del recinte. Fa uns 8 m d’alçada, i els murs nord i sud-oest tenen, a l’exterior, un talús afegit més tard. A la paret oriental de la torre s’obre, a peu pla, una porta de 150 cm d’alçada i, al primer pis, una finestra llarga. Al capdamunt s’endevina l’existència d’algun merlet.
De la muralla, que s’inicia a la mateixa torre, es conserva, principalment, una paret de 24 m de llarg i 3 m d’alçada, on són visibles cinc espitlleres. Tot el conjunt s’ha fet amb carreus de mida mitjana, poc treballats i disposats en filades.

Nota: extret del volum Pallars Jussà de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, abril de 2000
Jordi Gironès Vilardebò / maig de 2009

+ fotografies: CastellsCatalans/Guàrdia

Links d'informació: http://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Guàrdia
http://www.pallarsjussa.net/catala/art/militar/guardia.htm
http://www.elportaldelspallars.com/castellmur.htm

Mur

Nom del castell: Mur
Data de construcció: segle X
Municipi: Castell de Mur
Comarca: Pallars Jussà
Altitud: 890 m
Coordenades: E 322869.5, N 4663865.5 (ED50 UTM 31N) Longitud: 0º 51' 23.72'' Latitud: 42º 6' 18.14'' (ETRS89 Geodèsiques)
Com arribar-hi: s’hi accedeix des del poble de Guàrdia de Tremp mitjançant una carretera asfaltada no massa ampla.

L’integren, des del 1972, els dos antics municipis de Guàrdia de Noguera i de Mur, per això el nom oficial és Castell de Mur, encara que té el cap a la vila de Guàrdia de Noguera. Inicialment tots dos pertanyien als comtes de Pallars Jussà, que el 1055 els cedien a Arnau Mir de Tost. Més tard fou del llinatge dels Mur, i bona part de les terres i parròquies pertanyien al domini del paborde de Santa Maria de Mur.

El castell, que apareix referenciat per primera vegada el 969, era propietat dels comtes de Pallars. A mitjan s. XI, Ramon V de Pallars Jussà el cedia en feu a Arnau Mir de Tost, el qual, anys més tard, el deixava en testament a la seva filla Valença, esposa de Ramon V de Pallars, i al seu nét Arnau. Més endavant, els comtes de Pallars, Ramon i Valença, infeudaren el castell, primer al seu fill Ramon Pere i després a Artau II de Pallars Sobirà.
Segons alguns documents de l’època, el castlà de Mur era un tal Miró de Mur.
Dels ss. XII i XIII es conserva poca documentació, però es pot confirmar que els castlans de Mur eren els membres del llinatge del mateix nom i feudataris dels comtes de Pallars Jussà. A partir del s. XIV, els Mur esdevenien feudataris dels reis de Catalunya i Aragó. El darrer membre de la nissaga, Hug Pere de Mur i Cervelló, va viure a la primera meitat del s. XV. Posteriorment, la baronia, a conseqüència de casaments, herències i vendes, fou propietat de diverses famílies.
L’església es començava a construir entre el 1057 i el 1060, al costat del castell de Mur, per impuls dels comtes de Pallars i el seu fill, Pere Ramon. Les obres van acabar el 1069. Al final del s. XI, era instituïda com a canònica agustiniana i escollida pels comtes de Pallars com a necròpolis familiar. Arran d’aquests privilegis, es va formar la pabordia de Mur, que ocupava un extens territori del Pallars Jussà. A la darreria del s.XVI, es va convertir en una col·legiata secular, encara que conservava els drets i les possessions anteriors; a partir del 1873 va esdevenir parròquia rural, i amb això s’iniciava el seu abandonament i decadència. L’any 1920 fou declarada monument nacional.

El castell i la canònica formen un interessant conjunt, consolidat i estudiat gràcies a successives campanyes de restauració iniciades al primer terç del s. XX i també en la dècada dels setanta i els vuitanta.

El castell, un exemplar excepcional de l’arquitectura civil del segle XI, s’assenta directament sobre la roca i s’adapta a la forma del relleu. Té una planta triangular, semblant a la silueta d’un vaixell, amb els angles arrodonits. El vèrtex d’aquest triangle l’ocupa una torre més elevada que els murs.
Oposada a aquesta torre n’hi ha una altra de cilíndrica que també sobresurt dels murs perimètrics. L’accés al recinte, tancat per un únic perímetre murat, es fa per la façana sud, a través d’una porta de mig punt elevada. Ja dins el castell podem veure que la torre situada al vèrtex del triangle té una habitació triangular suportada per un gran arc que deixa lliure tota la part inferior. S’accedeix a la sala a través d’una porta de mig punt oberta a l’est i situada a nivell del pas de ronda dels murs laterals. Cinc finestres d’arc de mig punt il·luminaven l’estança.
La torre cilíndrica presenta dues portes situades en nivells diferents, les quals devien respondre als diferents nivells de les estructures interiors. El perímetre del castell té, a més de les finestres de la torre oest, unes espitlleres allargades i unes altres obertures, a la part baixa dels murs, que semblen fetes per a abocar-hi líquids i probablement tenien caràcter defensiu.

La canònica és un bon exemple de l’arquitectura religiosa altmedieval, especialment perquè en la seva construcció són visibles les adaptacions que es van fer de l’església original per tal de crear-hi al voltant les dependències necessàries a la comunitat religiosa. El conjunt, que presenta una imatge compacta i tancada a l’exterior, es compon d’una església, a l’extrem est, i d’un clos canonical amb el claustre, les dependències i un segon pati, a l’extrem oest.
L’església és de planta basilical de tres naus capçades per tres absis, el del nord, desaparegut i el central més alt. Avui només podem veure dues naus d’amplades molt semblants ja que la tercera, la més septentrional es va esfondrar i va ser substituïda per tres capelles de factura gòtica. La cobertura és de volta de canó de perfil semicircular, reforçada per arcs torals semicirculars. Els dos absis s’obren a les naus respectives mitjançant uns estrets arcs presbiterals.
Els murs no tenen decoració, a excepció de la façana absidal, on veiem arcuacions llombardes sota el ràfec que es distribueixen de tres en tres entre lesenes. Completen l’aspecte exterior de la capçalera tres finestres de doble esqueixada a l’absis central, i una a l’absidiola.
Al mur sud es conserva una finestra de doble esqueixada i la porta d’accés a l’església.
La porta té arquivolta en gradació i la cobreix un porxo de factura tardana. A la façana oest s’obren tres finestres, dues corresponents a les naus laterals i una a la nau central; les primeres són finestres de doble esqueixada, mentre que l’altra és una finestra geminada amb columna central de capitell mensuliforme i un ull de bou circular a sobre, tot emmarcat amb un arc de mig punt una mica més endinsat que la resta de la façana. En aquesta façana també s’alça un campanar de cadireta de dos ulls. Totes les façanes han estat molt modificades, en especial les parts altes.
Fins al primer terç del s. XX l’església conservà pintures murals. Les de l’absis central, guardades al Museum of Fines Arts de Boston (EUA) es divideixen en tres registres: a la conca absidal destaca, dins una màndorla, el pantocràtor acompanyat dels símbols dels quatre evangelistes; en el segon registre es representen tots els apòstols amb un llibre a la mà, i a les esqueixades de les finestres hi ha escenes d’Abel i Caín i uns atlans; i a l’últim, en el registre inferior s’hi representa la Visitació, la Nativitat i l’anunci als pastors.
Els fragments de pintura de l’absidiola, que es poden veure al Museu Nacional d’Art de Catalunya, permeten reconèixer una Ascensió, amb Crist dins una màndorla i la Verge i els apòstols als seus peus.
El claustre, de proporcions reduïdes, és de planta rectangular, amb la part llarga que va d’est a oest. Té uns porxos sostinguts per columnes amb capitells disposades en una sola filada (al nord formen vuit arcades, al sud nou, i a l’est i a l’oest, cinc) i per pilars rectangulars als angles. La decoració dels trenta-un capitells actuals està molt malmesa; malgrat tot, hi podem reconèixer alguns ornaments geomètrics, vegetals, animals i humans. Un embigat de fusta cobreix les galeries.
El clos canonical s’organitza al voltant del claustre i del pati de ponent, que té un accés exterior. Les diferents dependències, a excepció del forn i l’ala sud del claustre, que podia haver estat el refetor, s’han transformat molt o es troben en estat de ruïnes, per això és difícil reconèixer-ne la funcionalitat.
Malgrat la diferència temporal en l’edificació de l’església (mitjan s. XI) i del clos canonical (final del s. XI i principi del s. XII), la construcció manté força unitat. Així, l’aparell de tot el conjunt és de petits carreus de pedra local, una mica escairats. A l’església l’aparell s’ha col·locat en filades uniformes i allargassades, al claustre té proporcions més quadrades i al clos canonical és més desordenat.

Nota: extret del volum Pallars Jussà de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, abril de 2000
Jordi Gironès Vilardebò / maig de 2009

+ fotografies : CastellsCatalans/Mur

Links d'informació : http://www.castelldemur.com/
http://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Mur

dijous, 7 de maig del 2009

Sort

Nom del castell: Sort
Data de construcció: segle XI
Municipi: Sort
Comarca: Pallars Sobirà
Altitud: 710 m
Coordenades: E 346162.5, N 4697497.5 (ED50 UTM 31N) Longitud: 1º 7' 45.19'' Latitud: 42º 24' 45.69'' (ETRS89 Geod.)
Com arribar-hi: dins el mateix nucli del poble 

Tot i que el castell no es troba documentat fins al s. XIII, la vila apareix vinculada als comtes de Pallars ja des del s. X. L’any 1055, la comtessa Ermessenda va fer donació de la vila a la canònica de Santa Maria de la Seu d’Urgell. Segons la tradició, al castell hi va néixer sant Ot, bisbe d’Urgell (1065-1122). El 1280, el comte Arnau Roger I de Pallars i el comte Roger Bernat de Foix, juntament amb altres nobles, van participar en l’alçament contra el rei Pere II. Després de capitular, el comte de Pallars va haver de cedir diversos dominis al rei, entre els quals Sort.
A la darreria del s. XIII i fins el 1327, Arnau I d’Espanha, vescomte de Coserans i nét del comte Roger II de Pallars, va envair el Pallars i s’apoderà del castell en diverses ocasions, però va ser recuperat cada vegada pel rei Jaume II.
Al s. XV, en la guerra contra el rei Joan II, Hug Roger III es va declarar a Sort en contra del rei. Finalment el rei va vendre el comtat de Pallars al comte de Cardona, i Hug Roger va morir presoner a Xàtiva, l’any 1503. Els Cardona van atorgar importants privilegis a la vila i van convertir el castell en palau, que devia abandonar-se al s. XVII. L’any 1842, el duc de Medinaceli cedia el castell al municipi per tal d’instal·lar en el seu clos el cementiri municipal, actualment desafectat. Al castell s’hi han realitzat intervencions arqueològiques i de restauració.

L’ampli espai que ocupa la fortalesa el delimita una muralla, que a l’est conserva l’obra romànica, dels ss. XI i XII, feta amb grans pedres irregulars i amb dues torres cilíndriques als extrems. Aquesta línia de muralla continua cap al nord amb la façana d’un palauet gòtic, del s. XIV o del s. XV, on trobem un gran portal adovellat amb una ampla espitllera al costat, i dos finestrals geminats per sobre dels quals podem veure un ull de bou amb el marc bisellat. Cap a l’oest s’alça el que s’ha identificat com la torre de l’homenatge, semicircular, que va allotjar la presó del terme almenys fins al s. XVII.

Nota: extret del volum Pallars Sobirà de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, abril de 2000
Jordi Gironès Vilardebò / maig de 2009

Al maig.2009 s'hi fan unes obres d'accés d'incert resultat estétic.

+ fotografies : CastellsCatalans/Sort


Llordà

Nom del castell: Llordà
Data de construcció: segle XI
Municipi: Isona i Conca Dellà
Comarca: Pallars Jussà
Altitud: 944 m
Coordenades: E 342262.5, N 4664666 (ED50 UTM 31N) Longitud: 1º 5' 26.82'' Latitud: 42º 6' 58.98'' (ETRS89 Geodèsiques)
Com arribar-hi: Passats 5 Km del poble de Benavent prenem el trencall de la dreta que indica Llordà. Des d’aquest petit nucli seguim per una pista que en durà directament al castell visible ja des de lluny.

Les primeres referències del castell i de l’església es remunten al final del s. X. Al principi del s. XI el conjunt era possessió dels comtes d’Urgell, Ermengol i Constança, els quals el van vendre a Arnau Mir de Tost. A la mort d’aquest, el castell i l’església tornaven a mans dels comtes d’Urgell en detriment dels comtes de Pallars. Poc després esclatà un conflicte entre la comunitat d’Àger, a la qual Arnau de Mir havia donat l’església, i el bisbe d’Urgell, que tenia part de la senyoria jurisdiccional del castell de Llordà i pretenia el domini de l’església. La solució va ser pronunciadapel papa Urbà II i obligà la restitució de Sant Sadurní a la comunitat d’Àger. Al s. XII era feudatari del castell Bernat d’Alp. Fins al principi del s. XIX Llordà apareix com a senyoria del capítol de la Seu d’Urgell.
El 1997 s’iniciaren treballs d’excavació al castell, emmarcats dins un projecte de restauració global del conjunt, que continua a l'actualitat (2009) com es pot veure en les fotografies del blog.
El conjunt és format pel castell, que constava de tres recintes, i per l’església. Dels tres recintes fortificats només se’n conserven dos; del tercer sols queden vestigis d’un mur que tancava el turó.
El segon recinte, o recinte jussà, de planta triangular, s’adapta al perímetre del cingle i es divideix en dos. Veiem el costat de ponent del recinte inferior flanquejat de dues torres de planta quadrada: la sud està aterrada; la nord, que ha perdut la part superior, conserva algunes espitlleres i dues finestres d’una esqueixada també resoltes en forma d’espitllera.
A l’interior del mur, i adossada a la torre nord, hi ha les restes d’una gran estança rectangular sense coberta, el mur nord de la qual s’allarga cap al sector est i fa la funció de tancament del recinte.
Al recinte superior, o recinte sobirà, s’hi accedeix a través d’una porta situada a l’extrem nord de la façana oest. És d’arc de mig punt, amb les dovelles extradossades per una filada de lloses planes, i comunica amb un estret passadís que duia fins a un patí que organitzava el recinte sobirà. Avui aquest pati, de forma trapezoïdal, és cobert de runes i terres fins al nivell del primer pis.
Dins el recinte sobirà, la construcció més sencera és l’edifici senyorial de planta rectangular irregular, que conserva dos pisos. El primer és una sala coberta amb volta de canó de perfil semicircular reforçada per dos arcs torals. S’hi entra des del pati a través d’un gran portal d’arc de mig punt, avui esfondrat i substituït per un forat al mur est. La sala té vuit finestres d’una sola esqueixada resoltes en forma d’espitllera.
A través d’una porta d’arc de mig punt que hi ha a l’extrem sud de la sala s’accedeix a una petita estança rectangular coberta amb volta de canó, esfondrada, i en la qual s’obren dues finestres. El pis superior de l’edifici senyorial, que té l’accés des del pati a través d’una porta molt semblant a la d’entrada al recinte superior, és una sala, equivalent a la de la planta baixa, sense sostre ni coberta.
Als murs es conserven quatre finestres geminades, i damunt seu hi ha un segon nivell  d’obertures format per quatre finestres de doble esqueixada que segueixen la disposició de les finestres del nivell inferior. Per sobre de les finestres més altes s’observen uns encaixos per a embigat que devien servir per a sostenir un sostre pla, a una gran alçada, que cobria aquesta única sala. Sobre el mur sud de la sala hi ha una estructura triangular en voladís —no se’n coneix la funció— i els brancals d’una porta acompanyats d’una finestra de doble esqueixada. La porta i la finestra s’obren a una petita sala rectangular que ha perdut el sostre i el mur sud.
De la resta d’estances, arruïnades, queden pocs elements (alguna finestra i algun tros de parament).
L’aparell constructiu de les façanes del castell, mancades d’ornamentació a excepció de portes i finestres, es compon de carreu escairat disposat molt uniformement en filades regulars.

Els vestigis que es conserven de l’església i del conjunt canonical són escassos. Es limiten a la part baixa del campanar de torre i diversos fragments de mur, com el de separació entre les naus central i sud, el de l’absis central o el de la façana sud. També s’han conservat dos arcs formers de separació entre la nau central i la sud, i els pilars dels arcs torals de la volta de la nau central.
D’aquests elements es desprèn que l’església era un temple de planta basilical amb tres naus —les laterals més curtes—, i capçada per tres absis semicirculars, amb coberta de volta de canó de perfil semicircular. El campanar de torre, de construcció posterior, se situava a l’angle sud-oest de l’església.

Nota: extret del volum Pallars Jussà de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, abril de 2000
Jordi Gironès Vilardebò / maig de 2009




Comiols

Nom del castell: Comiols
Data de construcció: segle XI
Municipi: Artesa de Segre
Comarca: Noguera
Altitud: 401 m
Coordenades: E 342882.5, N 4654594.5 (ED50 UTM 31N) Longitud: 1º 6' 3.548'' Latitud: 42º 1' 33.06'' (ETRS89 Geodèsiques)
Com arribar-hi: s’hi arriba mitjançant una pista sense asfaltar que surt des de l’esquerra de la carretera d’Artesa a Tremp, 1,5 Km abans d’arribar al coll de Comiols. Cal seguir les indicacions que fan referència al poble de Comiols, passant per la masia de cal Ribera i davallant suaument deixant el torrent a l’esquerra.

El castell s’esmenta en el document de dotació de la canònica de Sant Miquel de Montmagastre datat el 1010, però potser redactat vers el 1019. A l’acta de dotació de la mateixa canònica, atorgada per Arnau Mir de Tost el 1054, apareix de nou el castell i també l’església de Sant Romà, parròquia de Comiols. Ambdós van passar a dependre de la canònica de Montmagastre, i més tard, el 1065, quan aquesta canònica esdevenia priorat dependent de Sant Pere d’Àger, es convertien en patrimoni de l’abadia. El 1072, pel testament d’Arnau Mir, el castell va passar a la seva filla Letgarda i al seu nét Guerau Ponç, i d’aquesta manera es va integrar als dominis dels Cabrera, vescomtes d’Àger, família a què va pertànyer durant els segles XIII i XIV.
Els vestigis del castell, envoltats de construccions en bona part més modernes, es redueixen al nivell inferior de la torre mestra, d’una alçada de 5 a 6 m. De planta circular,  té un diàmetre intern de 4,2 m i un gruix de parets d’1,6 m. L’espai inferior es cobreix amb una cúpula, feta amb llosetes, col·locades acuradament en cercles.
Originàriament, s’accedia a aquest nivell per una petita obertura lateral a la cúpula. Els murs són fets amb carreus petits, que alternen amb alguns una mica més grans, ben arrenglerats i units amb morter de calç. La porta, situada al costat sud, al primer pis, era força estreta i només se’n conserva la part baixa dels muntants. En aquest nivell principal hi havia també dues espitlleres. La torre s’ha datat al segle XI.

L’església, ara restaurada, data del segle XI i s’adscriu dins l’estil llombard. Consta d’una sola nau amb una peculiar capçalera trevolada a llevant. Cobreix la nau una volta de canó semicircular, reforçada per tres arcs torals. A cada costat de la nau hi ha tres arcs formers, un dels quals emmarca la porta, i en els dos més orientals s’hi obren sengles absidioles semicirculars, precedides per un arc presbiteral, de manera que es forma una obertura absidal de doble arc. 
La porta, molt ampla i d’arc de mig punt adovellat, és a la façana sud. A ponent s’alça un campanar de cadireta de dos ulls. Sota el ràfec del mur nord, per sobre l’absidiola, hi ha una filada d’opus spicatum. Cal parar atenció al paviment de lloses, que sembla el primitiu.

Nota: extret del volum la Noguera de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, octubre de 2001
Jordi Gironès Vilardebò / maig de 2009

+ fotografies :  CastellsCatalans/Comiols



dimecres, 15 d’abril del 2009

PONTS i la Canónica de St.Pere

Nom del castell: Ponts
Data de construcció: segle XI
Municipi: Ponts
Comarca: Noguera
Altitud: 524 m
Coordenades: E 350405.5, N 4642382 (ED50 UTM 31N)
Longitud: 1º 11' 41.71'' Latitud: 41º 55' 2.559'' (ETRS89 Geodèsiques)
Com arribar-hi: s’hi accedeix des de la vila de Ponts a través d’una pista sense asfaltar en bon estat que condueix també a l’església de Sant Pere de Ponts.

Reculant a l’any 888 o 890 apareix, en la dotació de l’església del monestir de Santa Maria de Ripoll per part de «Guifredus comes» i muller («Guinidisill»), l’esment de Ponts.
Aquests esments primerencs de Ponts i del Segre adquireixen documentalment un sentit cada vegada més concret i si d’inici la menció de Ponts equival a un lloc situat a la marca, o regió de frontera, alliberada pel comte Guifré que el monestir de Ripoll havia d’aprisionar, organitzar i explotar —a tenor de la col·laboració que en la gran obra de restauració del país assignava el comte a la seva fundació ripollesa—, amb posterioritat se’ns afigura ja amb plasmació de castell en una data compresa entre els anys 1053 i 1071. Però, el lloc va tornar molt aviat a ser terra fronterera i insegura i vers l’any 1000 era considerat altra volta domini sarraí. Per això, el comte Ermengol II, vers l’any 1035, va emprendre una acció guerrera a la contrada, fixant la frontera en una línia imaginària que anava de Meià cap a Ponts, Torà i Castellfollit. Cap a l’any 1070, el
comte Ermengol IV i la seva esposa Llúcia tornen a ocupar-se de Gualter i repeteixen llur donació a Ripoll perquè hi instauri una comunitat de monjos.
Quatre anys després els comtes renovaven la donació junt amb la de diversos béns vers Agramunt i la serra d’Almenara, que li serviren de dotació inicial».
En el seu testament, del 10 de juliol del 1314, el comte Ermengol disposà deixes a Sant Pere de Ponts, a Santa Maria de Gualter, etc. Amb la seva mort, i en virtut del casament de Teresa d’Entença amb l’infant Alfons — futur rei—, el comtat d’Urgell tornà al tronc del casal de Barcelona, del qual s’havia desprès feia més de quatre-cents anys. Ponts figura expressament mencionat dins el comtat d’Urgell, en la constitució d’aquest comtat amb vincle reial i perpetu (1328).
Per Ponts i altres punts del comtat transità, amb un escamot de gents d’armes, el comte de Foix quan, mort el rei Joan I, cregué que la seva muller —Joana— podia tenir aspiracions al tron.
Anys després, produïda l’aliança del comte de Pallars amb Lluís XI de França, el rei Ferran «el Catòlic» —fill de Joan II— notificava des de Còrdova, el 3 d’agost del 1484, a l’infant Enric, que calia prendre les fortaleses, castells i viles al comte de Pallars, i feia explícits els castells de Ponç, Golmes i Maldà, lliurant-los després al comte de Cardona.
Durant les trifulgues del bandolerisme —nyerros i cadells—, el virrei Hurtado de Mendoza obligà, el 1570, la vila de Ponts i altres viles properes —Organyà, Peramola, Oliana—, a pagar una tropa de soldats per emprendre la persecució del batlle d’Alòs — Arnau Escuder— i el seu fill, capitosts nyerros.
En el període de la guerra dita dels Segadors o de Separació, Ponts tingué guarnició de forces franceses deixant el mariscal Baltazard un destacament a finals del 1655. Durant la guerra de Successió (1714) la vila sofrí destrosses en el propi clos i també patí les conseqüències de les guerres carlistes (1839) que van fer que de més de 300 cases al final només n’hi haguessin 150.

Nota: escrit extret del Volum VI de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1979.
Jordi Gironès i Vilardebò / abril de 2009

+ fotografies: CastellsCatalans/Ponts i Canónica de St.Pere

Per visitar l' interior del temple, cal concertar la visita amb l' associació Amics de Sant Pere de Pons al telèfon 973.46.00.87 - Sr. Viladot