Torre Ramona (Alt Penedés)

A mitjan segle passat, el Diccionario Madoz-XIV, (Madrid-1849) enregistrava l’existència, en el terme de Subirats, d’«un antiguo castillo derruido, con grandes subterráneos y cisternas». S’hi continuava amb la indicació de «varias sepulturas del tiempo de los árabes; un edificio denominado Torre de Ramona, con 8 ó 10 casas contiguas; por medio de dos pequeños montes pasa un profundo torrente, en el fondo del cual se ven las ruinas de una capilla llamada de la Font Santa; al pie de ésta había una fuente de aguas calientes, etc.»

A la llinda del portal de l’església parroquial de Sant Pere —la capella que fou del castell - campeja la data «1807», moment sens dubte d’alguna reforma. L’església és de factura romànica de transició, car les seves voltes de coberta assenyalen el punt d’ametlla. A la nau del costat de l’Evangeli, en cambril practicable i espaiós, és venerada la imatge de la Verge de la Font Santa duta, en romiatge i devoció, per murcians atrets per l’homonímia amb llur patrona la Verge de la Fuensanta. La imatge antiga desaparegué en el saqueig del 1936, quan també fou destruïda la rectoria.

Al costat del clos de la Torre Ramona existeix la capella de Sant Joan, de molt antiga tradició. Aquest lloc és conegut per Subirats de Baix. La parroquialitat de Sant Pere de Subirats fou traslladada a la capella de Sant Joan, de la Torre Ramona el 1930. Cal afegir que la construcció de la Torre Ramona obeeix a la clàssica etapa de la transformació dels castells en palaus. A l’esmentada mansió, l’escut dels Gralla indica pla bé que es tracta d’una edificació del segle XVI. El palau, amb les pertinences, fou venut per Gastó de Montcada i Gralla, el gener del 1611, a Josep de Milsocós, per 37.000 llíures, i passà anys després, a ésser propietat de Ramon de Ramona. La família Ramona o, més ben dit, Ramon, fou defensora de la causa de Carles d’Àustria i, per això, el rei Felip V va segrestarne transitòriament els béns.

L’excursionista Artur Osona va escriure, el 1893: «La Torre Ramona és un antic edifici de planta quadrada, ara renovat, amb visibles indicis d’haver estat voltat per un mur emmerletat. En lo pati crida l’atenció l’escala i la galeria d’estil gòtic (del segle XVI). En lo celler hi ha la boca d’una mina que comunicava amb lo castell. Avui pertany a D. Àlvar de Fortuny, que posseeix un ben ordenat arxiu que conté interessants notícies referents al Senyoriu de Subirats. Prop de la mateixa casa hi ha la capella de Sant Joan, petita església sufragània que conserva traces de sa

primitiva fàbrica romànica».

Nota: per fer aquest escrit he extret la informació històrica del Volum III de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau en la seva segona edició de l’any 1992.

Jordi Gironès i Vilardebò / desembre de 2007

mes fotografies: CastellCatalans/TorreRamona
+ informació al PDF: Torre Ramona

Torre Llopart ( Alt Penedés )

Nom del castell: Torrota de can Llopart
Data de construcció: segle XII
Municipi: els Casots - Subirats
Comarca: Alt Penedès
Altitud: 332 m
Coordenades: E 399816, N 4584958.5 (ED50 UTM 31N)
Longitud: 1º 48' 0.843'' Latitud: 41º 24' 29.10'' (ETRS89 Geodèsiques)

Com arribar-hi: des de la N-340, procedents de L’Ordal. A l’arribar al llogaret d’El Pago, a la dreta hi ha una desviació per anar a Sant Sadurní d' Anoia

Torre de guaita medieval que depenia del Castell de Subirats per ser-ne el punt de comunicació o vigilància entre la depressió penedesenca i la conca del Baix Anoia.
Aquesta estructura forma part d'una línia defensiva que connecta edificacions medievals que inclou els castells de Gelida, Olèrdola, Subirats i altres construccions estratègiques.
Sembla ser obra del primer terç del segle XII. És de base circular d’uns 10 metres d'alçada. Interiorment té un diàmetre de 2,1 metres i el gruix dels murs és de 1.25 metres, La seva estructura original es troba pràcticament intacta. L'entrada primitiva a la torre es trobava a uns 3.5 metres del sòl exterior, estava orientada a ponent i donava accés directament al pis superior. Fou habitada fins a l'època contemporània.

És un dels exemplars penedesencs més interessants que es conserven. En l'actualitat es propietat de Caves Freixenet. Esta ben conservada. Rehabilitada. No visitable l’interior.

Jordi Gironès Vilardebò /Desembre de 2008

mes fotografies: CastellsCatalans/Torrota Llopart

Cervelló ( Baix Llobregat )

Nom del castell: Cervelló
Data de construcció: segle X
Municipi: Cervelló
Comarca: Baix Llobregat
Altitud: 270 m
Coordenades: E 413099.5, N 4582532 (ED50 UTM 31N)
Longitud: 1º 57' 34.14'' Latitud: 41º 23' 15.99'' (ETRS89 Geodèsiques)

Com arribar-hi: des de Cervelló, i després de la gran rotonda de sortida de la autovia, girar a la dreta, entrant a la població. Tornar a girar a la segona travessia a la dreta, en una curva molt pronunciada, amb baixada. Passar per sota del pont de la autopista, i a continuació girar a l’esquerra. Ara, la carretera, asfaltada, té al costat esquerra tot un petit passeig peatonal i per bicicletes, separat de la via per un vallat de fusta.
Aviat, a la dreta veurem un trencall amb la indicació ”Església de Santa Maria de Cervelló”. Agafem-lo. De seguida, a l’esquerra trobem un altre trencall, amb una petita esplanada al davant on s’inicia una pista de muntanya, barrat el pas per una cadena. Hi ha lloc per deixar-hi el vehicle, continuant a peu, a cent metres i escaig trobarem l’església de Santa Maria.
Tornem a la carretera. De seguit a la dreta un altre trencall on neix una altra pista de muntanya. Cal aparcar aquí el vehicle i continuar a peu, per la carretera, en direcció amunt, pel voral esquerra, amb precaució, donat que hi ha molt poc espai entre els cotxes que circulen i nosaltres, que ara tenim un barranc a l’esquerra. Al cap de molt poc, entre una curva i contracurva, a l’ esquerra veurem una elevació del terreny, un turó. Aquí, a sota del voral, neix un petit caminet, que ens portarà al cap de 10 metres a les ruïnes del castell, força amagat entre la vegetació.

L’origen del terme cal cercar-lo en el seu castell, documentat des de l’any 904, quan el comte Guifre Borrell va organitzar el repoblament de la zona. Des del castell es controlaven i defensaven totes les terres dels voltants.
A partir d’aquest moment, la relació entre el castell i el monestir de Sant Cugat del Vallès fou estreta, ja que el monestir era l’encarregat de controlar totes les possessions eclesiàstiques de la vall.
L’any 992, els comtes Ramon i Ermengol, actuant conjuntament, van vendre el castell amb els seus termes i esglésies, i totes les possessions que en depenien, a Ènnec Bonfill.
Els límits del seu terme eren Eramprunyà, Olèrdola, Subirats, Gelida i Corbera fins al Llobregat.
Durant els segles XI i XII, la fidelitat dels Cervelló als comtes barcelonins fou constant. Al s. XIII, però, el seu comportament va canviar radicalment i a partir de llavors es van dedicar a lluitar contra el rei. Les guerres que es van succeir, com la revolta nobiliària contra Jaume I (1259), van afectar les terres del Llobregat i sobretot les de la baronia de Cervelló.
Les guerres contra el rei van continuar fins que el 1297 Guerau II va vendre la baronia de Cervelló al rei Jaume II. Al començament del s. XIV, el castell passava a mans dels comtes de Pallars i tornava a poder del rei el 1374. Va canviar diverses vegades de propietat, i encara es va veure involucrat en la guerra de Successió (s.VIII).

El recinte sobirà, que s’alçava a la banda de ponent del conjunt fortificat, era el sector més desprotegit, ja que els altres costats quedaven salvaguardats per espadats naturals.
Una muralla romànica (segles XI-XII) tanca el recinte sobirà i s’hi conserven les restes de la capella del castell, una construcció força malmesa que cal datar al s. XIII. Prop de la capella s’alça una massissa torre de planta trapezial (s. XIII), construïda amb carreus similars als de la capella.
Al recinte jussà es conserven vestigis d’edificacions destinades a habitatge. Aquest recinte, que era l’albacar del castell, quedava tancat per una muralla del s. XI reformada al s. XIII. Les diverses estances que s’hi identifiquen —una d’aquestes, la sala coneguda com de Baix, encara conserva una part de la volta que la cobria— corresponen a construccions dels segles XI-XII, amb reformes dels segles XIII i XIV.

Nota: extret del volum Baix Llobregat de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, abril de 2002

Jordi Gironès Vilardebò / Desembre de 2008

mes fotografies: CastellsCatalans/Cervelló

Aranyó

Nom del castell: Aranyó
Data de construcció: XIV
Municipi: Els Plans de Sió
Comarca: Segarra
Altitud: 461 m

Coordenades (Geogràfica - ETRS89) E 1.218056 N 41.705693

Com arribar-hi: situat a la carretera L-303 que va de Cervera a Agramunt i a 6 Km de Cervera just enfront del castell de Montcortès, dins el municipi del Plans de Sió, al nord-oest de Cervera 

Està documentat des del segle XIV. Les seves rodalies foren conquerides als andalusins a la primera meitat del segle XI i s’incorporà al comtat d’Urgell. El lloc de l’Aranyó és documentat ja l’any 1045 (1044) en què, entre les afrontacions del castell de Llor s’esmenta «ipsa Parada de ipso Aranno». El terme Aranyó apareix en la documentació l’any 1120. A mitjan segle XII és conegut Berenguer de l’Aranyó, un dels repobladors de Lleida entre el 1150 i el 1175. L’any 1381, el castell pertanyia als nobles Montsuar. En el fogatjament del 1381 encara consta que Aranyó era dels Montsuar de Lleida. El domini passà a Arnau d’Alta-riba l’any 1424, i successivament, als Burguès i als Agulló, senyors de Bellver, a la fi del segle XVI.

L’edifici actual és el resultat de les reformes endegades cap al 1569 i que van canviar-ne la fesomia, car es va tractar d’una reforma que va donar lloc a un castell-residència.

Com a curiositat, cal destacar que en època de l’extinció dels senyorius (amortització), al segle XIX (1831), el castell de l’Aranyó era propietat dels Pedrolo-Gomar, família del cèlebre escriptor català Manuel de Pedrolo, nascut al mateix Aranyó l’any 1918.

S’observen en la construcció del castell tres fases ben diferenciades: d’una banda, la torre quadrada de planta poligonal amb carreus regulars de grans dimensions, que és l’element més antic, possiblement pensada com a torre de vigilància, i, de l’altra, dues ampliacions posteriors, una al llarg del segle XVI i l’altra del 1659, com s’aprecia en el ràfec canaló de pedra sobre la porta d’entrada. 

Les façanes són molt massisses doncs fou adaptat a missions de defensa i habitatge per a regiment. La façana principal té tres plantes amb el mur realitzat en grans carreus de pedra regulars. A la planta baixa s’obre la porta adovellada i un escut d’armes partit entre bandes i àguiles. A continuació, s’alcen dues plantes, on hi ha finestres quadrades amb motllures i la presència de les restes d’un matacà. La planta més alta presenta, en totes les façanes, una galeria d’arcs petits de mig punt i un ràfec-canaló de pedra que rematen l’edifici. La torre presenta finestres rectangulars amb diferents motllures i està rematada per matacans que li donaven la volta. La resta de façanes són gairebé massisses, i només presenten mínimes obertures de petites dimensions. A la part inferior de la torre es conserva l’entrada a el que podia ser la cisterna per proporcionar aigua al castell.

Portal i restes de fortificació : es tracta d’una sèrie d’arcades que condueixen cap al portal d’entrada al nucli. Les arcades són dobles, formades per arcs carpanells units a la part superior per grans lloses de pedra que formaven part de l’estructura defensiva i que possiblement servien com a pas de ronda. Aquesta estructura, connecta amb el portal d’accés al nucli, format per un arc de mig punt adovellat, per damunt del qual es van obrir finestres posteriorment amb decoració a la llinda. Finalment, aquest arc dóna pas a una volta de canó que condueix fins a l’interior del nucli on hi ha situat el castell.

Extret del web: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_l’Aranyó
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Novembre de 2008

+ fotografies: CastellsCatalans/Aranyó
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Aranyó

Montcortès

Nom del castell: Montcortès
Data de construcció: XI
Municipi: Els Plans de Sió
Comarca: Segarra
Altitud: 470 m

Coordenades (Geogràfica - ETRS89) E 1.230010 N 41.706742

Com arribar-hi: situat a la carretera L-303 que va de Cervera a Agramunt i a 6 Km de Cervera. Trobem el castell de Montcortès situat aïlladamenta la part més alta del nucli, sobre una gran cinglera i davant una petita capella, a la part baixa del qual es troben les cases que posteriorment conformaren el poble

Ja existia l’any 1095, quan el cavaller Guillem Isarn de Trevics deixà en testament al seu fill o filla que havia de néixer el castell de Montcortès. L’any 1306 consta com a senyor del lloc Berenguer d’Anglesola el qual també n’era d’altres indrets propers. El 1381 havia passat als Llompard. Bernat Berenguer de Llompard, senyor de Montcortès, fou l’impulsor de la construcció del convent de Santa Clara a Cervera.

Per raons encara desconegudes, més endavant passa a mans dels Sacirera. Joan Sacirera féu construir, al final del segle XV, el notable edifici renaixentista que veiem avui dia. La data del contracte de la construcció és de 1493, i es conserva la capitulació de l’obra que Joan Sacirera pactà amb el mestre Joan Barrufet.

Després del domini de Sacirera durant el segle XVI, es feren amb la propietat els Marc, també senyors de Clariana, la Goda i Canós. D’aquest llinatge fou un membre destacat Pere Ausiàs Marc i d’Oluja (segles XVI-XVII), jurista i poeta, senyor del Canós, Montcortès, Clariana i la Goda. El fill d’aquest, Baltasar Ausiàs Marc i d’Alturub (o d’Alta-Riba segons les fonts), també jurista i poeta. A la seva mort el 1622, sense descendència, el castell va passar a la seva dona Anna Maria de Moixó. Aquest llinatge conserva encara la propietat del castell. 

L’obra del nou castell va donar com a resultat una majestuosa fortalesa que contrasta amb el petit nucli de Montcortès de Segarra, format per petites cases de pagès dels segles XVII i XVIII i l’església de Santa Anna, del segle XVI. De planta rectangular, es poden distingir tres cossos ben diferenciats, el cos central utilitzat com a habitatge, les dues torres situades paral·lelament a l’esquerra de l’edifici, amb finalitats defensives, i un tercer cos situat a la dreta i de dimensions més petites destinat segurament a usos agrícoles.

Des de la façana principal es pot distingir la planta baixa amb la portalada d’accés d’arc de mig punt adovellat, i petites obertures en forma d’espitlleres.Per damunt d’aquesta, s’alcen tres plantes superiors, la primera presenta finestres de mida mitjana i amb poc treball decoratiu. La segona planta, on segurament estava situada la planta noble, presenta tres finestres de grans dimensions amb motllures i brancals decorats. A la tercera planta o golfes, hi trobem una sèrie d’obertures en arc rebaixat de petites dimensions juntament amb les restes de tres matacans. Les dues torres situades a l’esquerra, queden separades per l’edifici central, al qual s’hi pot observar una finestra de les mateixes característiques que les situades a la planta noble de la façana principal. Tot el perímetre de l’edifici presenta un gruixut ràfec de maó d’influència morisca com a element de decoració. El cos situat a la dreta de l’edifici, presenta una obertura per accedir al seu interior formada per un arc rebaixat adovellat, amb volta de canó al seu interior.

Extret del web: http://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Montcortès
Elena Fàbregas  & Jordi Gironès / Novembre de 2008

+ fotografies: CastellsCatalans/Montcortès
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Montcortès

Les Pallargues (Segarra)

Nom del castell: les Pallargues
Data de construcció: segle XI
Municipi: els Plans de Sió
Comarca: Segarra
Altitud: 413 m
Coordenades: UTM 31N (ED50): E 350565, N 4625212.5 Geogràfiques (ETRS89): Lon. 1º 12’ 4.238’’ Lat. 41º 45’ 46.22’’
Com arribar-hi: des de Cervera prendre la carretera L-303 que va a Agramunt i abans d’arribar a Bellver d’Ossó desviar-se per la L-304. 
En mig de la població de Les Pallargues i a pocs metres de l’ajuntament, sorgeix de sobte en entrar en un carrer relativament estret, el castell de Les Pallargues. .

La primera documentació sobre aquest castell data de l’any 1040 amb motiu de la segona consagració de la Seu d’Urgell en què es fa esment de la possessió, per part de l’església del castell de Guissona, del «castellum Espalargi» que formava part del seu territori.
L’any 1061 prenia el nom «d’Espallargues» en referència als pallers. Durant el 1315 el seu propietari era Berenguer de Rajadell i un any més tard ho seria el senyor de Concabella que ho seria durant una part del segle XIV i part del XV.
Aquest castell que es va construir en un emplaçament aïllat i en el punt més alt al costat del riu Sió, a poc a poc es va veure envoltat de cases a la seva ombra fins a formar un nucli urbà. Sembla que a l’entorn de 1636 ja s’havien reunit unes 23 cases juntament amb unes muralles que les envoltaven.
Pertany al tipus de castell-palau dels quals abunden en la comarca de la Segarra. És de planta molt irregular i ho formen tres polígons de diverses mesures segurament per haver-se ampliat en diverses ocasions amb una gran façana. El cos central que correspon al més antic, conté un impressionant arc gòtic de tretze metres. Els cossos restants corresponen al segle XVI. La balconada afegida posteriorment fa uns 200 anys, cosa que li permet prendre un aire de majestuositat. No seria aquesta l’última transformació, la guerra civil i l’ocupació militar que va haver de sofrir, i dos bombardejos posteriors, ho van anar transformant fins a adquirir l’aspecte actual. Després de diversos canvis de titularitat, durant el segle XVIII va ser adquirit per la família Rovira que és l’actual propietària.

Jordi Gironès Vilardebò / novembre de 2008

+ fotografies : CastellsCatalans/LesPallargues
+ informació : Wikipedia

RATERA (Segarra)

• Nom del castell: castell-molí de Ratera
  
• Data de construcció: segle XI
  
• Municipi: els Plans de Sió
  
• Comarca: Segarra
  
• Altitud: 401 m
  
• Coordenades UTM 31N (ED50) : E 352432.5, N 4623822.75
• Coord. Geogràfiques (ETRS89) : Lon. 1º 13’ 26.31’’ i Lat. 41º 45’ 2.439’’
• Com arribar-hi: de Cervera prendre la carretera L-303, que va a Agramunt i abans d’arribar a Bellver d’Ossó, a una rotonda, desviar-se a la dreta per la L-310 i abans d’entrar a Concabella desviar-se fins al molí-castell de Ratera.

El Castell de Ratera, és documentat per primera vegada l’any 1098 a l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de Guissona. Probablement es tracta d’una segona fortificació lligada al proper castell i baronia de Concabella, pertanyent també actualment al terme municipal de Concabella.

El primer representant del llinatge de castlans fou Pere de Ratera, esmentat l’any 1164, per bé que el domini eminent del castell va pertànyer tardanament a la canònica de Santa Maria de Guissona, i així va continuar fins al segle XIX.

Durant el segles XIV i XV es va convertir en un casal gòtic. A partir del s.XVI, els Erill esdevenen els amos del castell de Ratera i van convertir el castell en molí aprofitant el curs del riu Sió per a la fabricació de farines (1534) i compaginant aquesta feina amb la de palau senyorial.

Més tard el molí passà a ser col·legiata de Santa Maria de Guissona i aquest orde el va conservar fins als temps de la desamortització.

Actualment és de propietat privada i no és pot visitar per dins.

Jordi Gironès Vilardebò / novembre de 2008

+ fotografies : CastellsCatalans/Ratera

+ informació : Wikipedia

Concabella ( Segarra )

Des del 1040 hi ha notícies d’aquest castell a través de l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu on es fa esment que pertanyia al comtat i bisbat d’Urgell. A partir del segle XIV va passar a Berenguer de Peramola (que va testar el 1347 a favor de Gombau de Vilalta i va concedir molts privilegis als seus vassalls), i al voltant de l’any 1381 era dels Oluja.

Al llarg del segle XV obra en poder dels Requesens i durant la guerra contra Joan II a Rodrigo de Bobadilla, i d’aquest als Ortiz. Des del segle XVI serien propietaris els Erill, els quals van transformar l’antiga fortalesa en un palau senyorial que van conservar al llarg de tres segles.

Impressionant dimensió d’aquest castell, palau senyorial de planta quadrada i 30 m de façana, amb pati interior, finestrals renaixentistes i dues torres quadrades emplaçat dintre del nucli urbà.

El 1991 es comencen les obres de reconstrucció del castell que, en una primera fase s’arregla la teulada i en una segona s’enderroca el cafè que va ser afegit el 1953 a la façana meridional i que desfigurava la fisonomia originària del castell. És el castell o casal fortificat més gran de la Segarra.

FITXA

• Nom del castell: Concabella
  
• Data de construcció: segle XI
  
• Municipi: els Plans de Sió
  
• Comarca: Segarra
  
• Altitud: 417 m
  
• Coordenades: UTM 31N (ED50): E 353648, N 4623892
• Geogràfiques (ETRS89): Lon. 1º 14’ 18.86’’ Lat. 41º 45’ 5.493’’
• Com arribar-hi: des de Cervera prendre la carretera L-303 que va a Agramunt i abans d’arribar a Bellver d’Ossó, a una rotonda, desviar-se a la dreta per la L-310.

Jordi Gironès Vilardebò / novembre de 2008

+ fotografies : CastellsCatalans/Concabella

+ informació : Wikipedia

Montfalcó Murallat ( Segarra )

El lloc s’esmenta per primera vegada l’any 1043 en un document pel qual els esposos Guillem i Ingelberga cedien a Berenguer Hostèn i a la seva muller Biliarda un alou a les Oluges, que afrontava a l’est amb el terme de «Monte Falconi».
Tanmateix, Montfalcó era encara a la darreria del s. XII dels Cervera, i temps després, per successius enllaços matrimonials, passà als Torroja i finalment als Cardona, de manera que l’indret restà defínitivament integrat al vescomtat i, més tard, comtat i ducat de Cardona.
Montfalcó fou una fortalesa molt preuada, tant pels sarraïns com per els cristians, i s’utilitzà en la defensa del país durant les guerres amb Pere de Castella.

Montfalcó constitueix un singular exemple de vila closa d’origen medieval a casa nostra, ja que encara conserva en molt bon estat el mur del perímetre, a l’interior del qual s’adossaren els habitatges. L’accés al nucli es fa per una sola porta, doble i d’arcs adovellats, situada a l’est del recinte, que dóna a una plaça central on hi ha la cisterna. El carrer principal de la vila voreja la muralla i presenta una part porxada amb cases de gran interès arquitectònic. El recinte murat, visible només a l’exterior, és format per carreus rectangulars units amb morter de calç.
Al centre del recinte hi ha un ferm casalot que va pertànyer als Cardona, senyors de Montfalcó des del 1234. Cal assenyalar que l’extrem oriental del pobla es troba l’església consagrada a Sant Pere.
Cal dir que al llarg dels anys s’hi han fet noves obertures, com ara portes i finestres, a causa de la necessitat d’adequar l’antiga fortificació als canvis efectuats als habitatges.
Diuen que hi ha una ruta subterrània que va de Montfalcó a les Oluges per la qual hi podia passar un cavall sencer.

FITXA

• Nom del castell: Montfalcó Murallat
• Data de construcció: segle XI
• Municipi: Les Oluges
• Comarca: Segarra
• Altitud: 601 m
• Coordenades: UTM 31N (ED50): E 361936.5, N 4616738.25
• Geogràfiques (ETRS89): Lon. 1º 20' 23.57'’ Lat. 41º 41' 18.97'’
• Com arribar-hi: des de Cervera prendre la carretera que va a Les Oluges N-141 i després prendre la LV-1003 en direcció a Vergós Guerrejat fins a torçar a l’esquerra passats uns 3 Km.

Jordi Gironès Vilardebò / novembre de 2008

+ fotografies : CastellsCatalans/Montfalcó Murallat

+ informació : Wikipedia

Vallferosa (Segarra)

La torre de Vallferosa es troba situada en el camí que va de Solsona a Torà, arran d’una riera tributària de la riera de Llanera que duu les aigües vers el sud fins al riu Llobregós.

Es tracta, doncs, d’una construcció amb una funció clarament defensiva entre les terres del Solsonès, en poder dels comtes d’Urgell, i els dominis musulmans de la plana lleidatana.
La torre feia d’enllaç amb la xarxa de castells que recorria el marge dret del Llobregós i que esdevingué frontera quan el comte de Barcelona allargà els seus dominis fins al sud del Montsec.

Documentat des del 1052 com a «kastrum de Valle Frausa», aquesta fortalesa fou de l’alt domini dels comtes d’Urgell. El seu nom donà origen, al s. XII, a l’aparició d’un llinatge homònim, alguns membres del qual apareixen esmentats en la documentació. Un d’ells fou Berenguer de Vallferosa, que el 1195 donava a Santa Maria de Solsona tots els béns i drets que posseïa al mas Soler, situat dins el terme d’aquest castell.
El cup de la primera planta, ple de runa, continua sent una incògnita. Se li atribueixen diferents funcions: magatzem, presó, cisterna i lloc on hauria d’haver-hi el començament del passadís secret per abastar el castell durant els llargs assetjaments.
La part més obaga de la torre presenta moltes deficiències estructurals que fan que progressivament es vagi inclinant, corrent el risc de desplomar-se. Un gran esvoranc, just a la vora de la porta d’entrada, provocat per una dinamitació i amb les esquerdes conseqüents, converteixen aquest indret en un dels més crítics.

Vallferosa, sense el seu castell-torre, veritablement no fora el mateix, ja que a part de ser única, està considerada l’obra mestre de l’arquitectura militar europea del segle X, i ha sobreviscut sense haver estat modificada des de la seva construcciò.
Com totes les fortaleses de l’època, va anar canviant d’amos i quan, a finals del segle XIV, es creà el ducat de Cardona passaria a formar-ne part. Posteriorment va perdre importància i en adquirir l’habitatge major relleu, el senyoriu traslladà la residència a la masia de Clavells. No estem en condicions de poder dir en quin any es va iniciar la seva construcció (era ja esmentada l'any 1052), ja que inicialment aquestes fortaleses es construïen amb materials senzills, com podien ser fusta o tàpia, i no era fins que el lloc es considerava estratègicament important i definitiu que se substituïen per pedra o argamassa (en el cas de Vallferosa, encofrats plens de pedra i calç).
Basant-nos en l’estudi de l’historiador Bernabé Cabañero i de l’arquitecte José Javier Aguirre, la torre de Vallferosa que avui encara podem veure és el fruit de tres fases constructives:
1. Al voltant de l’any 970 es construí una primera torre d’uns 23 m d’alçada.
2. A finals de segle, l’any 990, es feu el recobriment de la primera torre amb una segona per augmentar les possibilitats de defensa i també va permetre tenir un accés directe i independent a la terrassa.
3. Ja al segle XI, es reformà l’interior i es construïren els merlets.

La proliferació d’aquests castells va anant configurant una línia fronterera impenetrable i pionera en tot el món. En pocs moments convertien una zona de pagesos en un baluard militar infranquejable que, a més, tenia una molt fàcil i ràpida comunicació mitjançant senyals visuals que es passaven d’una torre a altra des de la terrassa.
Sempre hi ha hagut la tendència a dir que la castellologia va néixer a França. Però en realitat va ser aquí ja que a França els castells de pedra no aparegueren fins ben bé, dos segles més tard.

Jordi Gironès Vilardebò / octubre de 2008

més informació: Vallferosa
més fotografies: Castells Catalans /Vallferosa

Ardèvol (Solsonés)

Forma part del municipi de Pinós, integrat per diferents entitats històriques, que formaven part del gran domini dels vescomtes de Cardona. El centre administratiu és prop del santuari de Santa Maria de Pinós, al cim de la serra de Pinós (931 m).

L’edificació de la torre d’Ardèvol durant el segle X, és motivada per la necessitat d’assegurar la frontera comtal vers la plana lleidatana dominada pels musulmans.
L’any 975 apareix esmentada la serra d’Ardèvol, que devia ser l’extrem sud del comtat d’Urgell, zona límit amb l’anomenada marca de Berga. El 986, un document situa el castell de Figuerola dins el terme d’Ardèvol, el qual gairebé segur que ja devia tenir fortalesa.

Tanmateix, fins l’any 1027 no tenim notícies de l’església de Sant Just, situada dins el terme del castell d’Ardèvol, i el primer document que cita un senyor del lloc, Guerau d’Ardèvol, és del 1222. Almenys des del 1314 pertanyia al vescomtat de Cardona, i des del 1375, al comtat cardoní.

La construcció que veiem avui és una torre rectangular que es devia construir vers el s. X, quan l’organització de la frontera dels comtats cristians va arribar a aquesta contrada. Cap al s. XI o ja dins el XII, quan s’estava preparant la conquesta de les terres que quedaven sota la influència de Lleida, encara dominada pels musulmans, es va aprofitar com a esquelet la torre inicial per a bastir una torre circular, la qual es va ensorrar vers l’any 1932.
El 1970 es van fer obres de consolidació del que restava. La torre rectangular, d’uns 8 m x 4,7 m, i uns 15 m d’alçada, té un gruix de parets d’uns 150 cm. La porta s’obre a la façana nord-oest, a uns 6 m de la base, i és d’arc de mig punt fet amb lloses. A la façana sud-oest, a un nivell més alt hi ha una finestra semblant a la que trobem també al costat nord-est. El parament de la construcció és de carreus sense treballar, en algun cas col·locats verticals i una mica inclinats,
semblant a un opus spicatum; els carreus cantoners són força més grossos i ben treballats. La torre de planta circular sembla que era més alta que l’edifici ja descrit, i d’uns 11 m de diàmetre. N’han quedat algunes filades inferiors, fetes amb carreus més aviat grossos.

Nota: extret del volum Solsonès de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, octubre de 2001
Jordi Gironès Vilardebò / octubre de 2008

més informació a : Ardèvol
més fotografies: Castells Catalans / Ardèvol

Riner (Solsonès)

Del castell, en tenim notícies indirectes el 1013. Sobre el domini de la fortalesa va esclatar un greu conflicte entre el senyor i el castlà, que es va solucionar l’any 1142, quan Ponç de Cervera i el seu vicari i castlà, Pere de Riner, van fer una convinença sobre els drets de cadascú. Com que els interessos dels senyors de Riner es van decantar cada cop més cap a la Segarra i la Conca de Barberà es van anar desprenent dels seus béns al castell de Riner durant el s. XIII. Consta que el comte d’Urgell va cedir el domini eminent d’aquest castell i d’altres del Solsonès al vescomte de Cardona.

Els drets dels Cervera sobre el castell van passar, sense que se sàpiga com, a la canònica de Santa Maria de Solsona. Cal recordar que els Cervera també eren senyors de Castellfollit de Riubregós, esdevenint posteriorment vescomtes de Bas a la meitat del segle XI.

Situat en un lloc estratègic, el castell és un edifici de planta rectangular d’uns 15 m x 8 m, una altura d’uns 18 m i uns murs que fan 2 m de gruix. Data del s. XII o del XIII. El parament és de carreus ben tallats i escairats, de dimensions més grans a la part inferior; queden units amb morter de calç i pedretes. Al costat nord de la fortalesa, cap on hi ha l’església, hi va ser excavat un vall a la roca. La porta es troba a llevant i dóna pas a una escala oberta dins la paret que ens porta a l’interior, on hi ha una nau coberta amb volta apuntada.
A l’extrem oest de la volta podem observar una petita obertura que potser va servir de xemeneia. A uns 10 m del terra veiem uns forats per a bigues, cosa que fa suposar que aquest espai devia tenir dos nivells. A la façana nord trobem una porta d’arc de mig punt adovellat, la qual a l’exterior només es tradueix en una simple finestra; a la paret sud hi ha una obertura semblant.
La construcció senyorial en ruïnes que hi ha al costat sud és probablement del s. XIV o del XV.

Nota: extret del volum Urgell de de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, juny de 2001
Jordi Gironès Vilardebò / octubre de 2008

més informació: Riner
més fotografies: Castells Catalans/Riner

Castellet (Baix Penedés)

Castell construït al vessant penedesenc de la carena litoral que forma part de l’extrem sud-oest del conjunt muntanyós format per l’Ordal i el Garraf.

Per altra banda va ser construït a la vora del riu Foix en el lloc on s’obria camí entre muntanyes per desguassar a la propera Mediterrània. Actualment el castell es troba a l’entrada d’aigües de l’embassament de Foix, cosa que ajuda donar-li una bella imatge paisatgística.

Inicialment anomenat de Sant Esteve, els dominis del castell eren situats a la marca del comtat de Barcelona i arribaven al mar.
S’esmenta per primera vegada l’any 977, quan el comte Borrell II el va vendre a Unifred Amat, i d’aquest va passar als seus descendents. El 1076 Rotland Bernat va vendre la meitat de la fortalesa al comte Ramon Berenguer I. Des del s. XII fins, com a mínim, al s. XIII, els Santmartí van tenir nombrosos drets al terme.
Al mateix temps, entre els segles XII i XIV, els Castellet, que van ocupar càrrecs en l’administració reial i van tenir una important intervenció en la conquesta de la Catalunya Nova, van posseir el castell en rerefeu. L’últim membre d’aquest llinatge va conservar el castell fou Blai de Castellet. Després de passar per diverses famílies, va arribar als Queralt, comtes de Santa Coloma, que el van tenir fins a l’abolició de les senyories al s. XIX, quan ja es trobava en estat ruïnós.
Entre els anys 1928 i 1929 el seu propietari, Josep de Peray i March, el va restaurar i refer de forma fantasiosa.
Des del 2001 es propietat i seu de la Fundació Abertis, que ha fet obres de restauració i excavació.

Del magnífic conjunt que presideix el pantà de Foix, cal destacar la torre mestra, l’element més antic, datat del s. XII. Té una alçària d’uns 15 m i un diàmetre interior de 5 m. Els murs, que tenen un gruix d’aproximadament 1,5 m, són fets amb carreus lleugerament rectangulars, ben arrenglerats. Algunes de les finestres que s’hi endevinen, acabades en arc de mig punt, són originals. Durant la restauració, es va refer del tot la porta, oberta al sud-est, es van reconstruir trossos de paret, i es va enlairar més la torre.
La resta de construccions ja són d’època posterior al romànic. A l’est destaca un mur impressionant, datat del s. XIV, acabat amb merlets i espitlleres rodones, que formava part d’un clos sobirà.

Jordi Gironès i Vilardebò / setembre de 2008

més fotografies : Castells Catalans - Castellet

Santa Oliva ( Baix Penedés)

El castell de Santa Oliva es troba emplaçat al bell mig del corredor penedesenc, ben a prop de la vila del Vendrell, i a una altitud d’uns 90 metres sobre el nivell del mar. Es tracta d’un castell construït inicialment com a avançada comtal vers els dominis musulmans, el qual, més enllà del segle XI, ja va passar a cobrir unes necessitats més civils i menys bel·licoses.

El lloc s’esmenta ja l’any 938 en un precepte atorgat al monestir de Sant Cugat del Vallès.
Al principi del s. XI l’abat d’aquest monestir va concedir al noble Isimbert el castell i l’església per al seu repoblament, conreu i defensa. Durant els primers anys del s. XII els dos edificis van ser destruïts per les incursions almoràvits, però poc després es van reconstruir.
Al s. XIII el cenobi de Sant Cugat va obtenir tots els drets sobre la fortalesa i el seu terme, que va conservar fins a l’extinció de les senyories al s. XIX. L’interior de l’església va ser restaurat el 1984.

Del castell resten una alta torre de planta rectangular i un recinte que era una antiga sala i que modernament ha estat transformat en capella del Remei. La torre té una planta de 380 cm de nord a sud, per 240 cm d’est a oest, i una alçària d’uns 19 m. A la part baixa de l’edifici hi ha un talús de suport d’uns 5 m, i, a la part superior, una barana d’uns 70 cm amb merlets.
A l’interior es distingeixen diferents nivells. A uns 5 m de terra es pot situar el primer nivell, amb diverses espitlleres. En un segon nivell, s’obren més espitlleres i la porta original, rectangular i acabada en una llinda formada per una pedra monolítica sobre la qual hi ha un arc de mig punt de descàrrega.
Més amunt, es distingeixen diversos nivells de forats on s’encabien les bigues. A l’últim tram hi ha diverses finestres: una al nord, dues a l’est i una al sud. Són geminades per fora i d’un sol arc de mig punt per dins, amb el mainell en forma de columneta de secció rodona, acabada en un capitell trapezial. En aquest mateix nivell comença la volta de mig punt que cobreix la torre. Els murs de la torre són fets amb pedres rectangulars ben arrenglerades, encara que poc treballades. A l’interior s’ha construït una escala metàl·lica per poder-hi pujar.

Jordi Gironès i Vilardebò / setembre 2008

més fotografies : Castells Catalans- Santa Oliva

Marmellar ( Baix Penedés)

El castell de Marmellar es troba situat dalt d’un turó al mig de la vall de la riera de Marmellar i a uns 380 metres d’altitud (N 41º 21' 31,33'' E 1º 33' 3,55'') .

Actualment s’hi pot accedir des de la urbanització Castell de Marmellar davallant després fins al fons de la riera on hi ha el castell.

Aquest castell el trobem documentat des del 1023 amb motiu de la venda realitzada pels comtes de Barcelona a Guillem Amat de Castell Vell Extremer (Castellví de la Marca).
Tanmateix, l’obra que ha pervingut està datada al segle XII. Se sap que durant aquella època va pertànyer als Banyeres, passant posteriorment a mans de diverses famílies: Anglesola, Claramunt, Gallifa, Fortià, Boixadors i Savallà.
Segons Coromines, el topònim Marmellar prové de «melimell-are» que significa plantació de codonys. Bé podria tenir alguna relació amb l’origen del nom si bé també cal admetre que podria provenir d’un cognom noble d’aquells anys.
A partir del segle XV deixa d’haver-hi notícies sobre aquest castell perquè la seva situació estratègica, al fons d’una riera, deixà de complir la missió inicial de defensa dels camins que s’anaven obrint durant el segle XI per les terres penedesenques, per tal d’anar fent avançar la frontera comtal vers els dominis musulmans tarragonins.
En el transcurs dels anys el castell va anar degradant-se fins als nostres dies en què cal la seva consolidació com molt d’altres dels nostres castells medievals.

Es tracta d’un castell que podem qualificat com a romànic. De la seva planta trapezoïdal en resta dempeus un gran pany de paret força ben conservat. En ell s’hi detecta ben clarament l’encalçament dels tres pisos de l’edifici.
Interiorment estava dividit en quatre estances. Al seu voltant hi ha restes de les muralles i la capella romànica de Sant Miquel de Marmellar.

més fotografíes a: Castells Catalans/Marmellar

PAPIOL (Baix Llobregat)

El castell del Papiol vetlla, la població, i és, al seu torn, guaitat pel veí Puigmadrona, muntanya que s'eleva fins assolir els 320 m sobre el nivell del mar. Podem considerar emplaçat el poble a uns 160 m. d'altitud, mentre l'estació del ferrocarril ho és solament a 36 m .

Aquest castell roquer forma part de la xarxa castellera que vigilava el curs del Llobregat i el camí d'accés a Barcelona enfront les ràtzies musulmanes procedents fonamentalment del Penedès. Formen part d'aquesta xarxa diversos castells com són el de Sant Jaume (o Castellvell de Rosanes), el de Rosanes (el Pairet), el d'Eramprunyà o el ben prop Castell Ciuró.

De l'any 1115 data el conveni fet entre els comtes de Barcelona —Ramon Berenguer III i la seva muller Dolça de Provença— i els germans Artal Pere i Bernat Pere, respecte al «castro quod vocant Papiol». En virtut del pacte, els comtes confiaren als germans esmentats la possessió del lloc, perquè el tinguessin i, si calia, el defensessin. Els atorgadors se'n reservaren la potestat, així com la quarta part de determinats beneficis, i retingueren el domini, en terme del castell, de la «turrem cum porticu quod est ante turrim, que est contra Lubricato, et ut faciant ipsi comes et comitissa mansionem subtus ipsam rocham». El document s'enregistra al Llibre Gran dels Feus i el continua el sagramental pel qual Arnau (o Artal) Pere, Bemat Pere i Ramon Pere —aquest germà no havia estat consignat— expressaren als comtes la fidelitat pel «castro de Papiol».
Tal és la primera notícia que hom té del castell, a parer de mossèn Frederic Martí Albanell —autor d'unes útils Notes històriques del Papiol (Barcelona, 1926)—, qui assigna al document al·ludit la data 1116, o sigui un any més que la indicada pel transcriptor del Liber Feudorum Maior.
El gener de 1395, Joan I vengué a Berenguer de Cortilles, per carta de gràcia, els dominis directe i al·lodial, potestat, i servei, etc., que li competien en el castell del Papiol, i també per carta de gràcia la jurisdicció criminal, el mer i el mixt imperis, i altres drets, per la quantitat de 6.000 lliures. Cinc mesos després, el comprador transferí els drets a Ramon del Papiol.
El dietari de la Generalitat, en fer-se ressò del violent terratrèmol ocorregut a primera hora del dia 24 de maig del 1448 (potser el moviment sísmic més terrible a les nostres terres del qual hi hagi notícia), consigna que el castell del Papiol caigué i produí la mort de tres homes.
A les capitulacions de la ciutat de Barcelona amb Joan II —octubre del 1472— figura citat expressament «lo Castell den Papiol», entre «totes les altres viles e castells quis tenen en la opinio de Barchinona». Per raó d'aqueixa guerra, molts castells i termes es despoblaren.

El castell, com edifici, té una presència noble, i, en el segle passat, serví d'alberg per a la milícia durant les guerres entre liberals i carlins. Fa pocs anys, amb motiu d'unes obres que foren fetes al castell i en enderrocar una paret, aparegueren armes i peces de vestuari militar corresponents a aquella època. Podem imaginar que aquest castell ofereix una llarga existència senyorial, a desgrat que una llegenda asseguri que mai el castell no ha estat edificat del tot.
En la construcció, assentada damunt la roca, hi ha traces d'antigor. Si, contemplat del defora, el castell s'erigeix potent, però sense estridències decoratives —car la façana no perfila particularitats dignes d'esment especial—, part de l'interior, en canvi, restitueix la semblança castellívola que hom n'espera. De fora, la torre és de traça regular; tanmateix, estudiada de dintre, s'infereix que la base originària fou circular; així ve palesada una reforma que culminà quan, fa anys, un llamp malmeté la part superior —que ara manca— de la torre.

La primitiva construcció militar fou transformada en palau durant el segle XIV, probablement quan era senyor del Papiol el Galceran de Papiol que demanà el trasllat de temple parroquial. Sorprèn el buc d'aquest castell, en el qual s'operaren reformes durant el segle XVIII. I corprèn l'ànim contemplar-hi la que fou presó, «tètrica com poques», àdhuc «amb la cadena amb argolla».

Jordi Gironès i Vilardebò / juny de 2008

Més fotografíes : Castells Catalans - Papiol

Torroella de Montgrí (Baix Empordà)

El nom de Torroella villa Torrocella apareix per primera vegada l’any 879 quan el bisbe de Girona, Teotari, guanyà la disputa d’un terreny que li qüestionava Adisclus. Va resoldre-ho el fet que el terreny corresponia a villa Oliano i Ullà era el bisbe.

La primera referència escrita del castro Torredella data del maig de 1085 en relació a una concòrdia entre els comtes d’Empúries i Rosselló. A partir de 1121 hi ha constància de la dependència de Torruella amb els vescomtes d’Empúries, els quals ben probablement van promoure la constitució de la casa de Torroella. Eren temps de Pere Ponç de Torroella i més endavant de Ponç Guillem qui fou present a la fundació de la canonja agustina de Santa Maria d’Ullà.
L’any 1138 trobem una nova referència a un noble dels Torroella quan Pere de Torroella hagué de pactar, igual com feren altres nobles, amb el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV arran de la derrota soferta pel comte d’Empúries amb qui l’unien els lligams nobiliars abans esmentats.
També cal fer esment que en l’anomenat Cartulari de Carlemany (segle XIII) hi consta el jurament de fidelitat de Ponç Guillem, el fill Guillem i l’esposa Guilla al bisbe de Girona comprometent-se a no fer cap dany als homes i béns que hi hagi a Torrocella de Montegrino o els seus termes.
Tal com s’esmenta en l’escrit dedicat al castell de Montgrí, la vila de Torroella veié edificar- se aquell castell (1294) destinat a la defensa de la pròpia vila enfront els bel·licosos comtes d’Empúries que assaltaren en diverses ocasions la vila tant per terra com per mar (aleshores no era tant distant de la vila com ho és ara).
El 1285 tingueren lloc importants obres sota la direcció de Gilabert de Cruïlles encarregat també de les que es feien a Girona, Pontós i Besalú. Castell, palau i presó esdevingueren la mansió de Torroella. La torre —de planta circular— és la que avui es coneix com a Torre de les Bruixes.
Pere III el Cerimoniós (1336-1386) va completar i millorar les muralles que encerclaven la població, on destaquen el portal de Santa Caterina, el castell-palau — situat a prop de l’església parroquial dedicada a Sant Genís— i la torre de les Bruixes, si bé hi havia hagut fins a sis portes d’entrada a la vila. L’any 1397 les muralles van haver de ser reconstruïdes en part.
La guerra de la Generalitat contra el rei Joan II motivà que la ciutat de Barcelona confiés Torruella al comte de Pallars. Aquest pogué defensar la vila en combat amb els reialistes que s’havien apoderat del Montgrí (1462). Després s’encarregà la custòdia de la vila al baró de Cruïlles, i l’any 1463 Joan II adjudicà castell i vila, amb el fort d’Albons, a Joan Gombau. Finalment, el rei va haver d’assetjar la vila fins a la seva rendició (1471).
La família Llevià s’encarregà d’administrar i governar Torroella en nom de la corona, passant després als senyors de Biure per enllaç matrimonial i més tard als senyors d’Oms en plena decadència, la qual cosa motivà, l’any 1642, la intervenció de l’Ajuntament de Torroella que aconseguí l’adjudicació dels béns de la vila.
Tot i això, a principis del segle XIX era en poder de la família dels Carles i posteriorment passà a mans del marquès de Robert com a comte de Torroella de Montgrí amb grandesa d’Espanya. Joaquim Robert i de Carles i la seva esposa Mercè Rocamora, procedent d’una opulenta família barcelonina, van fer importants millores en el casal a través de l’arquitecte gironí Rafael Masó i Valentí.
Actualment, palau, portals i muralla formen part integral de la vila.

Jordi Gironès i Vilardebò - Maig de 2008

Nota: per fer aquest escrit he extret la informació històrica del Volum II de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau en la seva segona edició de l’any 1991.

més fotografies a: Castells Catalans /Torroella

BELLCAIRE (Baix Empordà)

Les primeres notícies documentades de l’indret daten del 881 sota el nom de Bedenga relacionada amb una església dedicada a Sant Joan, mentre que del castell, aleshores ja palau, els primers documents daten del 1289 quan era part dels dominis del comte Ponç Hug V, senyor del comtat d’Empúries des del 1277 fins el 1313.

Aleshores ja apareix sota la denominació de Bellcayre i fou residència d’aquest comte que és qui va fer construir-lo junt amb una capella dedicada a Santa Maria, fundant també una comunitat de preveres que ho convertí en monestir durant el segle XV.
En morir Ponç Hug el va substituir el seu fill Ponç VI Malgaulí que va tenir greus enfrontaments amb els Rocabertí, coincidint amb un empobriment del comtat d’Empúries.
Posteriorment, Pere I d’Empúries va permutar el comtat pel de Prades amb el seu germà Ramon Berenguer I d’Empúries (1341) moment en què hi hagué una altra baralla afectant el castell de Bellcaire. En aquells anys, però, el comtat ja havia passat a dependre de la dinastia del casal de Barcelona al qual s’incorporà definitivament el 1402 en temps de Martí I l’Humà.
El 13 d’octubre de 1458, el rei Joan II va concedir a Pere Torroella la mòlta dels molins del castell de Bellcaire, el qual patí greus destrosses durant les guerres dels segles XV i XVI.

L’edifici es tracta d’un palau de planta quadrada, envoltat per un recinte també quadrat, amb torres rodones. El palau estat ben restaurat pel que fa a les dependències i les cambres que es disposen en un conjunt clar i racional.
Actualment, la sala principal del castell l’ocupa l’església parroquial.

Prop del castell hi ha l’esmentada església de Sant Joan de Bellcaire, d’origen preromànic esmentada per primer cop documentalment l’any 1002 amb una butlla papal de Silvestre II on es confirma com a possessió de la seu de Girona.

Jordi Gironès Vilardebò - Maig 2008

més fotografíes : Castells Catalans - Bellcaire

informació municipal al web de Bellcaire

MONTGRÍ (Baix Empordà )

El castell de Montgrí s’alça a 303 metres d’altitud damunt la plana de l’Empordà i es troba situat en el serrat que pren el nom de massís del Montgrí i que està alineada de ponent a llevant fins a connectar amb la muntanya de Rocamaura a tocar de la línia de costa.

La seva situació és del tot privilegiada a banda i banda, nord i sud, tractant-se d’un terreny calcari molt castigat pels incendis fins arribar a fer desaparèixer gairebé del tot qualsevol rastre de vegetació arbòria.
Les primeres referències sobre l’arrel etimològica de Montgrí la trobem en el segle IX quan hom parla d’una muntanya anomenada Monte Grinio, un segle més tard el nom s’ha convertit en Monte Grino i el 1209 amb Montgrin.
El castell fou manat construir pel rei Jaume II i la primera notícia documental data del 28 de maig de 1294, quan el monarca disposà que Bernat de Llevià, veí de Torruella i procurador reial, es fes càrrec de l’administració i de la direcció de les obres. Quan estigué acabat encarregà al mateix Bernat de Llevià la custòdia del castell amb l’obligació de tenir-hi a la seva disposició deu homes d’armes, una bèstia de càrrega i dos mastins. El fet de preveure els dos mastins es deu probablement a la previsió de futures caceres per part del monarca.
La construcció d’aquest castell va respondre sens dubte al desig reial de posar a ratlla els comtes d’Empúries que sovint s’oposaven al rei. Els senyors d’Empúries van veure amb mals ulls l’edificació d’aquest castell i van posar traves a la corona com fou la prohibició d´ús de la moneda reial en el seu comtat, l’augment del preu de la sal de Castelló «als homes del senyor Rey o de l’Esgleya» i fins i tot la desviació d’un tram del riu Ter. La tibantor afectà greument els vassalls del comte i els veïns de Torroella, partidaris del rei.
Vers l’any 1392 fou construïda, en una fondalada propera al castell, la capella de Santa Caterina, i amb l’annexió del comtat d’Empúries a la corona, l’any 1402, desaparegué la principal funció defensiva que havia originat la construcció d’aquest castell i la darrera notícia que ens parla d’ell data del 1413 quan davant el rei Ferran d’Antequera prestà homenatge Bernat Sureda, en qualitat de procurador de Ramon de Llevià, fill i hereu universal de Pere de Llevià, per la guarda i comanda del castell de Montgrí.
L’edifici es tracta d’una construcció colossal certament desproporcionada per a l’ús que se n’havia de fer. L’edifici és de planta quadrada de grans dimensions completament clos i amb uns murs notablement alts, que arriben als 13 metres, amb una silueta molt visible des de tot l’Empordà esdevenint, fins i tot, un autèntic far per a les embarcacions que feien port des de l’Estartit fins al Cap de Begur. De fet, és una construcció que té tot l’aire d’un castell inacabat sense fossat i amb una porta poc protegida.
Hi ha hagut alguns propòsits de restauració com el de l’any 1897 quan el marquès de Robert gestionà prop del president del consell de ministres d’Espanya (Cánovas del Castillo) la declaració de monument nacional per al castell de Montgrí, sense arribar a fer-se efectiva. L’any 1950 el Servei del Patrimoni Artístic Nacional va destinar uns diners a la instal·lació d’un parallamps per evitar un deteriorament de les parets que ja es començava a detectar.
Actualment s’ha instal·lat una escala de caragol per poder pujar a les parts altes dels murs i s’ha fet una mica de neteja a l’interior.

Jordi Gironès Vilardebò - Maig 2008

Més informació visitant : Portal Independent de Torroella...

Més fotografies a : Castells Catalans - Montgrí

GUIMERÀ ( Urgell )

El castell i la vila de Guimerà s’alcen a 555 metres d’altitud arran del riu Corb i ben a prop de la vila de Ciutadilla, on hi havia el castell més avançat d’aquesta marca castellera situada enfront del territori musulmà establerta a la capital de Lleida.

La primera referència del castell de Guimerà data de l’any 1077, quan surt esmentat entre els límits del terme del castell de l’Ametlla. Possessió de la nissaga del Cervelló des del s. XII, i poc després d’una branca secundària dels Alemany, el lloc i la fortalesa passaven a mans del llinatge dels Castre a mitjan s. XIV, per raó de l’enllaç matrimonial de Francesca Alemany amb Felip de Castre. Dels Castre passava als Pinós el 1371 i, més de dos segles més tard, el 1599, Felip II va concedir el títol de comte de Guimerà a Gaspar Galceran de Castre-Pinós, el qual, en morir sense descendència, deixava el senyoriu de Guimerà a la seva germana Francesca de Pinós i de Fenollet, casada amb el duc d’Híxar.
A partir d’aquest moment, els Híxar van esdevenir senyors de l’indret fins la desamortització del s. XIX.

La fortalesa es compon d’una torre de planta circular, un gran recinte amb vestigis de nombroses edificacions i les ruïnes d’una fortificació de base poligonal situada al nordest de la torre, probablement l’element més antic del conjunt.
Tanmateix, l’element més destacable del castell és la torre mestra. Bastida entre els segles XI i XII i avui en part esberlada, ateny uns 20 m d’alçada i a l’interior es divideix en tres pisos o cambres; la porta d’accés, situada a nivell del primer pis, és a uns 6,5 m del sòl exterior.
El seu parament, tant a l’interior com a l’exterior, fet amb carreus de mida mitjana, forma filades regulars, i a mig aire, a la cara externa, hi podem veure diverses mènsules i alguns traus, els quals devien servir en algun moment per a suportar una galeria de fusta volada.

Darrerament s’estan duent a terme noves excavacions arqueològiques dins el recinte del castell.

Jordi Gironès Vilardebò / abril de 2008

Més fotografies a : Castells Catalans - Guimerà

CIUTADILLA ( Urgell )

El castell de Ciutadilla s’alça a 515 m. d'altitud a la vila del seu mateix nom, en un punt estratègicament situat en una cruïlla de camins que des de Lleida i Tàrrega van a Montblanc, Santa Coloma de Queralt i Barcelona tot passant per la important plaça castellera de Guimerà.

Cal tenir en compte que durant el segle XI la serra del Tallat i l’altiplà segarrenc formaven una «marca» pròpia entre el comtat de Barcelona i les terres àrides del pla lleidatà ocupades aleshores pels musulmans, i Ciutadilla era gairebé el darrer baluard cristià situat a la riba del riu Corb.

Les primeres notícies sobre el castell de Ciutadilla daten del 30 de setembre de 1029, amb motiu d’una sentència arbitral que ens parla de les muralles del castell apareixent com a senyor del castell Guerau de Guimerà.

Al segle XVI, Gispert de Guimerà, converteix l'antic castell militar en un magnífic palau renaixentista, aixecant a més la torre mestra, que dóna fisonomia al castell i al poble.

Ramon de Guimerà, senyor de Ciutadilla, esdevingué el 1640 plenipotenciari de la Diputació General, per concertar un ajut militar amb França per tal de fer front a Castella.

L'edifici:

A la dreta del portal d'entrada al castell s'aixeca una magnífica torre mestra quadrangular de set plantes, amb matacà i finestral renaixentista les superiors, que encara avui dia son exponent, amb les restes que queden en peu, del que fou aquest magnífic castell.

El pati interior de forma trapezoïdal té en la seva banda nord una gran escala que fins inicis de segle disposava d'una galeria superior amb una magnífica columnata.

Abandonat a les inclemències del temps, el 1908, comença a enderrocar-se una part de l'edifici per anar cedint de mica en mica la majoria dels elements arquitectònics, ajudat pel vandalisme.

A finals del segle passat començaren les obres d'una mínima restauració per aturar la total degradació.
Avui - abril de 2008- es porten a terme treballs de restauració que no permeten la seva visita.

Més informació al web de l'Associació d'Amics del Castell de Ciutadilla

Més fotografies a l' àlbum Web: Castells Catalans - Ciutadilla

VERDÚ ( Urgell )

Les primeres notícies que en tenim del castell de Verdú, son del s. XI.

S’alça a 434 metres enmig de la plana lleidatana, formant part de la comarca d’Urgell, dins del nucli urbà de la vila i enfront de la seva església. No es tracta d’un castell situat estratègicament en un indret alterós, però la seva ubicació forma part, junt amb el veí castell de Ciutadilla, de la marca castellera construïda enfront de la darrera plaça musulmana situada a la ciutat de Lleida.

Format a l’oest del castell, el nucli de poblament originari va néixer a conseqüència de la creació d’una vila nova, constituïda, fonamentalment, per tres carrers que van d’est a oest i per quatre carrers longitudinals, orientats de sud a nord. Aquest espai quedava encerclat per un recinte emmurallat amb torres d’angle i bestorres en el qual s’obrien quatre portals. L’església era situada dins el perímetre del clos murat, entre el castell i la vila nova. La població de Verdú és un excel·lent exemple d’un nucli nascut tardanament arran de la concentració de la població en el pla situat davant del castell, tal com s’expressava en la carta de població cedida el 1184.

El recinte de la fortalesa presenta una planta poligonal, i al seu interior es troben les diverses dependències del castell. L’element més antic que es pot veure és la torre mestra, de base circular, situada al mig del pati i bastida al s. XII o a l’inici del s. XIII; d’uns 22 m d’alçada, es compartimenta en tres estances o pisos. A sota hi ha una cambra cega coberta amb una falsa cúpula que devia servir com a rebost o celler. Al pis principal també cobert amb cúpula s’hi accedia per una porta d’arc de mig punt situada a uns 8 m del sòl exterior.
Dins d’aquesta estança, una porta de dimensions reduïdes dóna pas a una estreta escala de cargol per la qual es puja al pis superior, acabat en dos arcs de mig punt que suporten el terrat. Aquest queda envoltat de merlets, i a sota mateix podem veure un seguit de traus que devien servir per a suportar una galeria volada de fusta. La resta de construccions del castell són ja més tardanes (ss. XIII-XV); destaca una gran sala situada als peus de la torre, coberta per vuit arcs apuntats.
Per sota d’aquesta sala hi ha el probable celler, acabat en una volta de canó i per damunt d’aquestes dues estances, una gran sala gòtica, al nord de la qual s’adossa una torre de planta quadrangular, anomenada Torre Escapçada.

Jordi Gironès Vilardebò / abril de 2008

Avui -abril de 2008- no es possible visitar-lo, ja que es porten a terme treballs de restauració al l' interior del castell.

Més fotografies a l' album Web: CastellsCatalans-Verdú

Cardona ( Bages )

El castell de Cardona és probablement la fortalesa medieval més important de Catalunya. Està situat dalt d'un turó que domina la vall salina i la del Cardener, a les coordenades N 41 54' 52'' E 1 41' 08''.

Va ser construït a l’any 886 per Guifré el Pilós. D’estil romànic i gòtic, inclou l’anomenada Sala Daurada i la Sala dels Entresols, on l’any 1534 es va resoldre el plet entre el capellà de Sant Miquel i l’abat de Sant Vicenç. Durant el s. XV, els Ducs de Cardona van ser la nissaga més important de la corona catalanoaragonesa tot just darrera de la Casa Reial. Per això se'ls anomenava reis sense corona, doncs disposaven d'extensos dominis territorials al Principat, Aragó i València, i vincles dinàstics amb els casals reials de Castella, Portugal, Sicilia i Nàpols. L'any 1714, després d’una intensa batalla que va malmetre en bona part les muralles del castell, va ser un dels darrers reductes a lliurar-se a les tropes borbòniques de Felip V. La torre de la Minyona (del s.XI), de 15 metres d’alçada i més de 10 metres de diàmetre.

L'església romànica de Sant Vicenç (s.X), una de les joies de romànic català i una de les més notables del romànic llombard de l'occident d'Europa. La col·legiata fou construïda entre el 1090 i 1040. És una església de tipus basilical amb tres naus separades per columnes de secció cruciforme. Exteriorment té uns absis llombards ornamentats amb arcuacions, lesenes i finestres cegues.

Actualment el castell alberga el parador de turisme Ducs de Cardona.

més fotografies a l' àlbum Web: CastellsCatalans/Cardona

Súria ( Bages )

El castell de Súria, dins del casc antic de la vila del seu nom, es troba a les coordenades N 41 54' 52'' E 1 41' 08'' .

La història

Tot i ser documentat ja al final del s. X, del castell no es conserva cap resta anterior al s.XII. Defensava el territori corresponent a l’actual terme de Súria. Durant segles ha estat transformat reiteradament adaptant-lo als diversos usos que se n’han fet. Era sota domini comtal i formava part del dot de la comtessa Ermessenda, la qual el 1023 l’empenyorà al seu fill Berenguer Ramon I, juntament amb altres castells.
Al s.XIV passà als vescomtes de Cardona, els quals volien també tota la jurisdicció del castell, cosa que aconseguiren el 1376, després d’anys d’oposició de la ciutat de Manresa. En endavant, el castell i la seva jurisdicció seguiren la sort del vescomtat de Cardona.

L’edifici

De l’obra romànica del castell només es conserva la torre. Aquest element es pot veure únicament des de l’interior de la fortalesa, que té forma de gran casalot i ha inclòs dins els paraments la torre romànica, que es pot datar, amb força probabilitat, com una refecció del s. XIII.
La torre té forma prismàtica, i consta de dues estances i un terrat. Encara que la planta és lleugeríssimament trapezial, a simple vista es veu quadrada. Sense comptar els fonaments, que són visibles en tres de les seves cares, l’alçada arriba fins als 13,3 m. Una volta de pedra, feta amb lloses disposades a plec de llibre i recolzada als murs est i oest, separa les dues estances.
Les obres de restauració del castell, es van acabar a l’agost del 1983 .

L’església

De l’obra romànica, erigida al s. XII, només es conserven una petita part de la nau, l’absis i el campanar, encara que modificats per sobrealçaments.
L’absis és semicircular i va ser sobreaixecat per tal de fortificar-lo. Les dues etapes constructives són molt evidents per l’aparell i per la qualitat de l’edificació. Al centre s’hi obre una finestra, amb una obertura àmplia que acull un reixat. Originàriament devia ser de doble esqueixada. A la part sud de l’absis hi ha una altra finestra romànica, ara paredada, que consta de dos blocs de pedra, a manera de muntants, coronats per un bloc monolític en forma d’arc de mig punt. Aquest arc ha estat decorat amb motius geomètrics i ressalts a manera d’arquivoltes.
El campanar de torre consta d’una socolada i tres pisos, mancats d’ornamentació i només indicats per les finestres. La socolada té un petit finestral. Al primer pis hi ha quatre finestres senzilles, una a cada cara, d’arcs de mig punt adovellats. A cadascuna de les cares del segon pis s’obre una finestra geminada que consta de dos arquets de mig punt adovellats i una columna amb capitell en forma de mènsula. Aquest esquema es repeteix al tercer pis, però les finestres són més grans.
L’obra romànica queda separada de la moderna per una cornisa.

Jordi Gironès Vilardebò
abril de 2008

més fotografies a : CastellsCatalans/Suria

Coaner ( Bages )

El poble de Coaner és situat en un tossal a 380 m d'altitud N 41º 49.942 E 1º 42.799, a la vall formada per la riera de Coaner, a la banda nord de la serra de Castelltallat.

Des de la fi del segle X, els pergamins parlen del castell de Coaner (Quovece Nigro, després Codener), origen del topònim que fou del casal de Cardona.

L'església parroquial de Sant Julià de Coaner és situada en un paratge rocós, en un dels nombrosos meandres que descriu la riera, amb la famosa torre de Moros (coneguda també com el Castell de les Planes), d'època comptal i cilíndrica, i la vella masia de Can Serra. El temple és un magnífic exemplar d'arquitectura romànica llombarda, de tres naus i tres absis, documentat el 960 i consagrat el 1.024 pel bisbe sant Ermengol d'Urgell, reformada al segle XVI i restaurada per la Diputació de Barcelona. La decoració externa de l'edifici amb els típics arquets i lenses i el graciós campanar en forma de torre de dos pisos i finestres geminades, descansa sobre l'encinglerada façana oest. Al sud hi ha una porta d'època més moderna. A prop es troba l'esglesia santuari de la Mare de Déu de Coaner N 41º 49.964 E 1º 42.678, en el qual es troba un explèndid retaule de talla barroca, de l'any 1.716.

més fotografies a l' àlbum Web : CastellsCatalans/Coaner

La MANRESANA (Alta Anoia)

Geografia i medi natural

La torre circular romànica de la Manresana es troba situada a 2 Km dels Prats de Rei, seguint la carretera que va a Igualada per les Malloles i al bellmig de l’altiplà de Calaf en una perllongació de la serra de Rubió per la banda nord. Aquesta torre es complementa defensivament amb els castells de Boixadors, al nord-est, el de Calaf, al nord-oest i ben a prop, i el de Rubió, al sud.

La història

Tot i que l’any 945 es tenen les primeres notícies d’un indret del terme, el nom de la Manresana no es documenta fins l’any 1012 i el terme no apareix organitzat com a castell fins el 1034. Inicialment, el domini de la fortalesa era de la família Balsareny, que el posseïa en alou. En formar-se el terme de la vila dels Prats de Rei, sembla que el castell hi va quedar integrat i va canviar el nom pel de castell de Prats o Prats de la Manresana, tal com es coneix per uns documents del 1276.
Entre els anys 1980 i 1982, el Ministeri de Cultura i la Generalitat de Catalunya van dur a terme la restauració de les restes del castell.

L’edifici

Ben visible des de la carretera, la resta més destacable del castell és la imposant torre mestra, que es troba en un estat de conservació excel·lent. Bastida al final del s. XI o l’inici del s. XII, s’alça envoltada per unes despulles que corresponen a fragments de la muralla, un conjunt de murs d’antigues dependències annexes a la torre, i una petita edificació coberta amb volta de pedra a plec de llibre.
La torre, d’uns 21 m d’alçària, té un pla circular d’uns 7 m de diàmetre extern, i es dividia en tres compartiments. El gruix del mur a la base és d’uns 215 cm, però va perdent amplària en cada pis, de manera que es guanya espai intern. Els dos primers compartiments devien quedar separats per un sostre de fusta fet amb bigues i llates. El tercer, que encara es conserva, és cobert per una cúpula de pedra sobre la qual recolza un terrat protegit per un ampit que corona la torre.

Aquesta coberta és obrada amb blocs de pedra només desbastats, col·locats en filades concèntriques que van tancant la volta. En un costat hi ha una obertura que permet accedir al terrat.
La porta d’entrada, acabada en un arc de mig punt adovellat, és oberta al primer pis, a uns 11 m del nivell del sòl. Hi podem accedir per una escala exterior metàl·lica, de cargol, i des d’aquest primer pis s’arriba directament al capdamunt per una altra escala metàl·lica.

Adreça
Paratge de la Manresana. Polígon 14.
08281 Els Prats de Rei (Anoia)

Horari
Lliure.

Tarifes
Visita gratuïta.

Mes fotografies : CastellsCatalans/LaManresana