Torre de Can Planes

Nom del castell: Torre de Can Planes

Data de construcció: XV-XVI

Municipi: Sitges

Comarca: Garraf

Altitud: 266 m

Coordenades: E 405611 N 4569275 (UTM31N - ETRS89)

Com arribar-hi: Des del llogaret de Campdàsens, hem de seguir el camí cap a can Lluçà i, cap a l’esquerra, fent una gran volta, arribarem a can Planes. El camí, actualment, en algun lloc, no és pas transitable amb automòbil.

Torre situada al costat de Can Planes, en un dels extrems de l’altiplà de Campdàsens. Davant seu hi ha una àmplia clariana de camps.

Aquesta torre hauria format part del sistema defensiu de la quadra I llogaret de poblament disseminat de Campdàsens, sense que, per ara, com en el cas de la veïna torre de Ca l’Amell que tenia idèntica funció, es pugui determinar si fou bastida pel senyor del lloc, o si, en canvi, es degué a una iniciativa dels pagesos de la contrada.

La torre té una planta gairebé rectangular. Fa 3,6 m × 3,5 m, a l’interior. Els seus murs només tenen un gruix de 60 cm. La seva alçada és d’uns 11 m, aproximadament. La porta és situada al nivell del primer pis, a uns 3 m del terra actual.

Aquesta porta és acabada per un arc de mig punt format per sis dovelles de 40 cm d’alt. Té una amplada de 70 cm i una alçada de 140 cm. L’aparell constructiu és força irregular; gairebé només els caires dels murs són fets de pedres més treballades. Hi veiem una finestra feta de dues pedres

a cada banda i una al damunt fent de llinda.

Aquesta torre, situada a una certa distància de la casa de les Planes, que pot ésser del segle XV o XVI, se suposa que devia servir per a defensar una casa o un conjunt de cases pageses situades en aquest indret. A causa de les seves característiques no es pot rebutjar totalment un origen pagès, bé que tampoc no hem d’oblidar que molt sovint aquests tipus de construccions eren fetes pels senyors locals. Podem considerar aquesta construcció de tradició romànica, tot i que, a causa d’algunes de les seves característiques, per exemple el gruix dels murs, tenim certs dubtes a l’hora de precisar-ne una data.

Extret de: https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/torre-de-campdasens-sitges

Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Desembre de 2023

Informació en PDF : Torre de Can Planes

Fotografies : Torre de Can Planes

Bibliografia

Els castells catalans, 1971, vol. III, pàgs. 953. Pere Català i Roca Editorial Rafael Dalmau.

Torre de Campdàsens

Nom del castell: Torre de Campdàsens

Data de construcció: XI-XIII

Municipi: Sitges

Comarca: Garraf

Altitud: 230 m

Coordenades: E 406072 N 4568284(UTM31N - ETRS89)

Com arribar-hi: Si seguim la carretera de les costes de Garraf, a Vallcarca, cal passar per sota la carretera i entrar a la fàbrica de ciment. Cal seguir endavant fins al lloc on la cinta transportadora travessa, per sota, la pista. En aquest punt, agafarem un camí, en part encimentat, que fa ziga-zagues, que porta fins al pla de Campdàsens a Ca l’Amell i tot seguit a Campdàsens.

Aquest lloc és esmentat el 1097, any en què Gombau Ramon, fill de Ramon Isimbert, donà el feu del castell d’Eramprunyà i del castell de Campdàsens (Campo de Asinos) amb els seus termes, al seu germà Guillem Ramon; el qual, el 1143 el llegà al seu fill Pere. Part del seu territori fou incorporat al priorat de Garraf al segle XII. El 1299 el rei Jaume II demanà a Bernat de Centelles el reconeixement de domini que per ell tenia del castell de Campdàsens, i el 1306 Bernat de Centelles el tenia infeudat a Bernat de Fonollar. Bernat de Fortià el tenia el 1382 per concessió del rei Pere III. Després passà a ser propietat de la Pia Almoina de Barcelona.

Tot i el nom de castell que li donen alguns documents, sembla més aviat una casa forta que formava part d’una quadra, l’emplaçament i límits exactes de la qual avui es fa difícil de determinar.

Aquesta torre té una planta gairebé quadrada. No resta adossada a cap construcció. El costat més septentrional fa 5,4 m i el costat oest 6 m. Té una alçada, aproximadament, de més de 10 m, i un lleuger talús d’una alçada d’uns 2 m. La porta principal és situada al primer pis, uns 3,6 m del terra exterior actual. Aquesta porta fa uns 75 cm d’ample i té una alçada de 180 cm. Devia acabar en un arc de mig punt; hi manquen, però, a l’exterior, les dovelles. Per sota seu, hi ha una altra porta que permet d’accedir al nivell inferior, coronada per un arc rebaixat. La torre té diverses finestres i espitlleres i és formada per pedres poc treballades i mal arrenglerades.

És una construcció de datació difícil. Tot i que sigui de tradició romànica, l’hem de datar a partir del segle XIII. Potser fou construïda pel senyor d’aquest lloc o bé fou feta pels habitants del conjunt de cases d’aquest llogaret per a defensar-se.

Extret de: https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/torre-de-campdasens-sitges / Informació de Viquipèdia

Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Desembre de 2023

Informació en PDF : Torre de Campdàsens

Fotografies : Torre de Campdàsens

Bibliografia : Els castells catalans, 1971, vol. III, pàgs. 953-955- Pere Català i Roca Editorial Rafael Dalmau

Torre de Ca l’Amell

Nom del castell: Torre de Ca l’Amell

Data de construcció: XV-XVI

Municipi: Sitges

Comarca: Garraf

Altitud: 185 m

Coordenades: E 405795 N 4567255 (UTM31N - ETRS89)

Com arribar-hi: Si seguim la carretera de les costes de Garraf, a Vallcarca, cal passar per sota la carretera i entrar a la fàbrica de ciment. Cal seguir endavant fins al lloc on la cinta transportadora travessa, per sota, la pista. En aquest punt, agafarem un camí, enpart encimentat, que fa ziga-zagues, que porta fins al pla de Campdàsens i a Ca l’Amell.

Torre situada al costat d’una casa del segle XV o XVI, a l’extrem de l’altiplà conreat de Campdàsens.

Aquesta construcció,  aamb una masia adossada, podria haver estat originàriament una torre de defensa medieval, la qual era inclosa dins l’antiga quadra de Campdàsens. La situació geogràfica d’aquesta quadra, propera al mar, feia necessària la creació d’un bon sistema de guaites per a vigilar la costa amb torres de defensa estratègicament situades.

Torre de planta circular, d’uns 8 m d’alçada; la part baixa del mur és lleugerament atalussada. Al nivell inferior, el diàmetre intern és de 370 cm i el gruix del mur de 80 cm. L’espai inferior acaba amb una cúpula. Al pis principal, situat a uns metres del terra exterior, s’hi entrava per la porta de l’edifici; segurament era acabada per un arc de mig punt. En aquest nivell hi ha una fines- tra formada, a l’exterior, per quatre pedres: dues als costats i una de llinda i l’altra d’ampit. Els carreus d’aquest edifici són poc treballats, però arrenglerats.

Amb aquesta torre —i amb d’altres de semblants que trobem en aquestes comarques penedesenques— es planteja el problema de saber quina era la finalitat i datació d’aquest edifici. Segurament era senyorial, però també podria ésser, a causa de les seves característiques, que hagués estat fet per una comunitat de pagesos instal·lada en aquest lloc.

En principi no creiem pas que pugui ésser anterior al segle XIII. En un turó situat al sud-est de Ca l’Amell, al límit de la plana de Campdàsens i de la mar, hi ha una construcció anomenada el Castellot, de planta rectangular i dividida en tres cambres. Té un aparell constructiu irregular i els murs, actualment, només fan uns 80 cm d’alt. 

Buron, en la seva útil guia de castells romànics (1989, pàg. 141), pensa que podria tractar-se d’una casa forta. Tot i que no podem pas rebutjar aquesta possibilitat, sembla, d’una banda, que és, més aviat, un edifici d’origen pagès i, de l’altra, que la seva datació és molt difícil, ja que fins i tot podria ser d’un moment anterior al medieval.

Extret de: https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/torre-de-campdasens-sitges

Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Desembre de 2023

Informació en PDF : Torre Ca'Amell

Fotografies : Torre de Ca l’Amell

Bibliografia : Els castells catalans, 1971, vol. III, pàgs. 953. Pere Català i Roca Editorial Rafael Dalmau.- Buron, 1989, pàg. 142

Palmerola

Nom del castell: Palmerola
Data de construcció: X-XV

Municipi: Les Llosses
Comarca: Ripollès
Altitud: 1.102 m

Coordenades: E 420206 N 4667571 (UTM31N - ETRS89)

Com arribar-hi: el castell s’aixeca al cim d’un petit puig proper a la carretera C-26 que uneix Ripoll i Berga. Per arribar-hi cal prendre un camí transitable amb vehicle que surt passat el km 171 i abans d’arribar al 170 (UTM 419938, 4666695), on hi ha un cartell informatiu, que assenyala per anar al castell de Palmerola. Aquí s’inicia una pista de muntanya,sense asfaltar, en bones condicions a dia d’avui, que en un plàcid recorregut d’uns 3,1 km. ens deixa al pati del davant mateix del castell.

Aquest castell inicialment era una domus o casa forta que servia de residència a una família anomenada Palmerola, si bé el domini superior depenia del senyor del castell o baronia de la Portella. El seu territori, inicialment del comtat de Cerdanya, després quedà vinculat al comte de Berga quan a mitjan segle X fou organitzat aquest comtat. Finalment, al principi del segle XI fou vinculat al comtat de Besalú, quan el comte Oliva (després abat i bisbe) llegà al seu germà Bernat, comte de Besalú, el territori de la vall de Ripoll i una part del comtat de Berga que comprenia un ampli sector de la vall de Merlès fins al junyent amb el Llobregat.

La primera notícia sobre el lloc correspon a l’aparició de la parròquia de Palmerola amb la de Palomera en la llista de parròquies del final del segle X o del principi del segle XI, que es troba en la pretesa acta de consagració de la Seu d’Urgell, on consten les parròquies de “Palomera sive Palomerola” en el pagus de Berga. Per tenir notícies de la domus de Palmerola cal esperar fins al 1227. En aquest moment ja es trobava sota el domini dels senyors de la Portella, que la tenien infeudada a una família de cavallers anomenada Palmerola, que també posseïen el casal de Vilatammar, a Sant Martí d’Albars, on també residien llargues temporades.

A partir de la segona meitat del segle XIII, la domus prengué totes les característiques d’un castell, i així és anomenada en la documentació. Així, després de la confiscació dels béns del violent Bernat de la Portella, que motivà el setge del castell de Lluçà que finí el 1279, el rei Alfons II, l’any 1286, retornà els béns d’aquell al seu fill Bernat Guillem de la Portella, el qual feu aleshores homenatge al rei pels castells de Lluçà, Merlès, Palmerola, la Quar i la Portella.

El castell de Palmerola seguí les vicissituds de la baronia de la Portella. Així, pel casament de la Marquesa de Saportella de la Portella amb Pere VI de Fenollet, passà a la família dels vescomtes d’Illa i Canet. Mentre el castell estigué vinculat a la família Fenollet augmentaren els drets que hi tenien per la compra que l’any 1336 feu Sibil·la, muller d’Andreu de Fenollet, al rei Pere el Cerimoniós del mer imperi i de totes les jurisdiccions de les baronies de Lluçà i de la Portella i dels castells de Palmerola, Roset i d’altres. D’aquesta família passà als Pinós-Mataplana pel casament de la marquesa de Fenollet amb Pere Galceran II de Pinós. Els Pinós anaren perdent el domini en el castell de Palmerola, sobretot a partir del 1465, quan Galceran VII de Pinós infeudà a Joan de Palmerola, donzell, el castell de Palmerola com a compensació de les obres de reconstrucció i millora que havia fet al castell l’any 1437. Galceran el constituí com a castlà, li atorgà els emoluments que li corresponien com a tal i li concedí el castell amb tots els seus drets i pertinences, i deu lliures sobre les rendes que rebien dels seus vassalls, així com les rendes de trànsit de bestiar pel terme. Joan de Palmerola únicament estava obligat a tenir en condret el castell. Però si resultava malmès per una guerra o per una causa fortuïta, el senyor es comprometia a contribuir en la reparació del mur.

Aquesta infeudació era motivada per la guerra civil que s’estava produint entre el rei i la Generalitat. Durant aquesta guerra, i durant la que seguí en l’intent de recuperar els comtats de Cerdanya i Rosselló, els Pinós no obtingueren cap rèdit del castell de Palmerola, segons consta en un llibre de comptes de vers l’any 1478, on es diu que els rèdits eren necessaris per a pagar les guaites i les obres al castell. A partir d’aquest moment els drets dels Pinós sobre Palmerola desaparegueren totalment, mentre que els dels feudataris o castlans es feren més patents fins a sobreposar-se del tot, sense que se’n conegui cap motiu concret. 

La família castlana és la que habità la domus o castell des dels primers moments que en coneixem l’existència. A partir del 1227 és documentada la família Palmerola, que fou la feudatària del castell pels senyors de la Portella i pels seus successors. La família perdurà en el domini del castell fins que passà a la família Alamany-Descatllar pel casament d’Helena, filla d’Antic de Palmerola, amb Jaume d’Alamany-Descatllar, i el 1731 passà a la família Despujol pel casament de M. Lluïsa d’Alamany-Descatllar amb Francesc Despujol. Un fill d’aquest matrimoni, Francesc Xavier, fou el primer marquès de Palmerola, títol que el 1767 li concedí el rei Carles III.

Pel que hem apuntat, hom ja pot pensar que l’actual edifici conserva poca cosa del que fou l’antic castell, puix que ha estat profundament transformat. Amb tot, partim, doncs, d’una estructura d’entrada molt alterada. Cal pensar que la reedificació del segle XV no seguí unes pautes gaire concretes si ens referim a la manera de fer medieval. Així ens ho mostren fotografies d’abans de la darrera restauració. L’edifici no s’allunyava gaire del que és l’estructura típica d’una casa de pagès.

El castell creiem que té ben poca cosa de romànic;és un edifici compost de tres cossos, amb la façana orientada vers el sud-oest. A la part més occidental hi ha la porta d’entrada, amb arc de mig punt aixafat. S’hi han obert finestres i se n’han aprofitat d’altres, que han estat situades de manera simètrica, dues de quadrades al capdamunt; al mig, a un nivell més elevat, hi ha un “protector de finestra” de nova factura que segueix l’esquema d’alguns castells medievals. Pel costat de ponent aquest mateix cos presenta per sota la teulada, només d’un vessant, un seguit de finestretes d’arcada que alleugeren una mica el mur massís de l’edifici. A la part del mig, un cos més ample sobresurt uns centímetres de la façana. Fruit de la restauració recent, s’aixeca uns metres per damunt del conjunt de l’edifici amb un acabament emmerletat, el qual li confereix l’aspecte que originàriament degué tenir, el d’una torre. Té un balconet estret al mig, al cim una finestra i per sota el balcó hi ha tres obertures en forma d’espitllera, també de factura recent. La torre i la part anterior abans explicada tenen uns contraforts als seus angles, que també són nous; baixos i amples, aquests contraforts fan pendent fins a terra. La part del darrere d’aquesta torre s’allarga amb una habitació baixa i sense sostre.

Pel costat de llevant s’aixeca la part que hom pretén que fou l’antiga església d’advocació a sant Miquel. Del poc que es veu, sembla estar present el mur d’una nau que es tanca en semicercle pel costat de tramuntana de l’edifici. L’alçada de la pretesa nau devia anar fins al que devia ser l’alçada d’una coberta de volta de canó. Hi ha obertures i portes tapiades que corresponen a diverses construccions. 

Tot l’edifici és envoltat de murs de factura recent. 

A frec de castell hi ha l’església de Sant Vicenç. El conjunt constitueix un grup arquitectònic de difícil filiació estilística. 

Josep Despujol reedificà, més que restaurà, el anys seixanta (s XX) l’antic castell de Palmerola, que havia esdevingut una simple masia, i que ara ha agafat tota l’aparença d’un castell medieval amb una gran torre emmerletada, si bé de forma més fantasiosa que no pas real; aquestes obres foren dirigides per l’arquitecte Joan M. Ribot (1919-2014). Les nombroses transformacions que ha sofert l’edifici no ens permeten veure clar com devia ésser l’original. Suposem que s’ha intentat seguir les fites i els pressupòsits lògics que es contemplen en un castell medieval. Amb tot, però, el resultat final és d’una fiabilitat dubtosa. 

Extret de: https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/castell-de-palmerola-les-llosses

Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Octubre de 2023

Informació en PDF : Palmerola
+ Informació: Fitxa del Patrimoni Culrural Català
Fotografies : Palmerola

Ciutadella de Roses

Nom del castell: Ciutadella de Roses

Data de construcció: XVI

Municipi: Roses

Comarca: Alt Empordà

Altitud: 12 m

Coordenades: E 514049 N 4679423 (UTM31N - ETRS89)

Com arribar-hi: situat al nord-oest de Roses, sobre el far

La Ciutadella de Roses és una fortificació renaixentista situada al nord-oest de l’actual vila de Roses (Alt Empordà) i que domina la badia del mateix nom.

El nom popular de Ciutadella, però, és tècnicament incorrecte, perquè no es tracta d’una fortalesa annexa a una ciutat emmurallada, sinó de les autèntiques muralles de la vila vella de Roses, les restes de la qual es conserven al seu interior. Només a finals del segle XVIII i principis del XIX l’antiga fortificació passà a exercir, de fet, el paper de ciutadella en relació amb la nova població, que s’havia traslladat extramurs, però que mai no disposà d’una muralla de defensa. És molt més escaient, per tant, la també popular denominació de les Muralles.

Presenta una forma de pentàgon irregular d’uns 1.013 metres de diàmetre, estructurat en dos nivells defensius concèntrics. El primer nivell està format per glacis i contraguàrdies units per una contraescarpa. Passat el gran fossat que l’envolta es troba el segon nivell emmurallat, amb les arestes protegides per baluards. Els cinc baluards es coneixen amb els noms de Sant Joan i Sant Jordi a l’oest, Sant Andreu al nord, i Sant Jaume i Santa Maria a l’est, aquest últim desaparegut. Els murs que uneixen els baluards estan atalussats exteriorment, i reforçats amb contraforts i terraplens de terra, per la banda interior. Mantenen una alçada d’uns nou metres i tenen un cordó decoratiu que separa l’escarpa del parapet. Es conserven les dues portes originàries d'accés al recinte. La façana principal està orientada al sud i s’hi troba el portal de Mar, que estava defensada per una barbacana de la només queden els fonaments. Està bastida amb carreus regulars de pedra calcària, a manera d’arc triomfal. Al nord hi ha la porta de Terra, o de Camp, que estava protegida per un baluard.

A l’interior del recinte de la Ciutadella es conserva, en part, l’antic circuit emmurallat medieval de la ciutat de Roses que fou aprofitat per construir la nova ciutadella. Es tracta de les restes de muralles i torres tant del primer recinte defensiu d’època alt-medieval, com de les posteriors reformes i ampliacions del període baix-medieval. En relació al primer recinte també es conserven les restes de la basílica benedictina del monestir de Santa Maria de Roses i els elements que l’acompanyen.

El monestir de Roses ja tingué una primitiva fortificació i la població que sorgí al seu voltant fou murallada a principis del segle XV, clar exponent de la creixent importància que adquirí i de les apetències que, en conseqüència, despertava. El lloc esdevingué, en el segle XVI, una base estratègica maritimo-terrestre de primer ordre per a la Monarquia Hispànica, pròxima a la frontera del Rosselló (del sistema defensiu de la qual formà part) i a les possessions dels Àustries al nord d’Itàlia. Per això, el 1543 Carles I manà, durant una visita a la localitat, la fortificació de l’indret amb les tècniques llavors més modernes, per protegir-lo dels atacs dels pirates barbarescos i dels francesos.

A partir de 1544, amb un projecte del capità Luis Pizaño, fou construït el castell de la Trinitat, que havia de protegir la badia per l’est i el flanc oriental de la vila. El 1552 s’inicià la construcció de les potents muralles abaluardades que havien d’envoltar la població, segons projecte de l’enginyer militar Giovanni Battista Calvi un cop abandona el primer projecte de Luís de Pizaño, que proposava una fortalesa de majors dimensions.

La construcció d’aquesta gran obra de fortificació implicà el pas de Roses del domini dels comtes d’Empúries al domini reial, si no jurídicament si de forma tàcita. El sistema defensiu del golf de Roses es completava amb les torres artillades del cap Norfeu, Montgó i l’Escala. Durant els segles XVII i XVIII, espanyols i francesos (en breus períodes d’ocupació) ampliaren i modernitzaren les defenses de la “Ciutadella”.

Sobretot a aquests darrers, i especialment al seu servei d’intel·ligència militar, es deu el bon nombre de plànols i gravats d’aquest sistema defensiu que es conserva. En la Guerra dels Segadors, la guarnició de Roses es mantingué inicialment fidel a Felip IV, però la plaça fou ocupada pels francesos el 1645, després d’un curt setge, fins que el Tractat dels Pirineus la retornà als Habsburg. Durant la Guerra dels Nou Anys, un altre setge francès acabà posant Roses a les mans de l’exèrcit de Lluís XIV de França des de 1693 fins al Tractat de Ryswick de 1697.

Durant la Guerra de Successió (1702-1715), Roses va ser l’única plaça forta de Catalunya que mai va donar l’obediència al pretendent Carles arxiduc d'Austria (Carles III d'Aragó). Al llarg de la disputa, la vila empordanesa sempre va comptar amb una guarnició borbònica que oscil·là entre els 500 i el 1.000 efectius. A més, la seva proximitat amb els ports del Rosselló, sobretot amb Portvendres i Cotlliure, possibilitava que la plaça rebés el suport marítim francès. Mentre es va desenvolupar el conflicte, l’exèrcit de Carles III d'Aragó mai va assetjar la localitat de manera formal i la plaça només va veure perillar la seva posició durant l’atac aliat del 12 de setembre de 1712. La maniobra, iniciada al voltant de la una de la matinada, va comandar-la el general imperial Wetzel, que encapçalava un cos de dos mil cinc-cents combatents, mentre que dos mil homes més restaren en alerta als afores de la vila. El contingent de Wetzel va aconseguir penetrar fins al fossat de Roses, però la guarnició borbònica va alertar el perill i va obrir foc tot dissipant els assaltants, que van fugir en retirada. La contesa bèl·lica a l’entorn de Roses va continuar mantenint un to de baixa intensitat fins al final de la guerra.

Durant la Guerra de la Quàdruple Aliança, en 1719 aguantà el setge de James Fitz-James Stuart. La Guerra Gran significà un nou setge francès (1794-1795) i una nova ocupació fins a la Pau de Basilea de juliol de 1795. Aquest setge deixà en molt mala situació la vila i les seves defenses. En aquest moment es decidí el trasllat de la població extramurs, a l’àrea que actualment ocupa. Les defenses, en un estat decrèpit, de fet havien esdevingut tècnicament obsoletes ja feia temps i, d’altra banda, amb la modificació de la frontera el 1659 i l’esfondrament de l’imperi hispànic a Europa, havien deixat de tenir raó de ser. Amb tot i això, l’exèrcit napoleònic trobà encara, durant la Guerra del Francès, una guarnició a la “ciutadella” disposada a resistir i que va haver de fer front a un últim setge (1808), que acabà deixant Roses en mans dels francesos fins a 1814. El comandament francès decidí, després d’un cop de mà fracassat de la guerrilla el febrer de 1813, la inutilització de les fortificacions, que foren volades intencionadament, tant el castell de la Trinitat com les muralles de la vila vella en alguns punts.

Finalment, el nom pel qual és conegut el monument en l’actualitat (Ciutadella) fa alguns anys que ha esdevingut el terme més habitual per anomenar-lo, i ha desplaçat el més popular de Muralles. Com ha demostrat l’historiador Pablo de la Fuente, Ciutadella és un nom relativament recent, els orígens del qual cal cercar-los en la documentació francesa de finals del XVIII i principis del XIX. En concret, el terme provindria d’una total incomprensió de la història urbana de la població per part dels enginyers francesos, que en observar una fortalesa al costat d’una població li aplicaren aquest terme. De fet, no s’ha oblidar que quan es construí aquesta plaça forta (aquest en seria el terme més adequat) la població original hi quedà inclosa i no fou fins a la seva quasi total destrucció, durant la Guerra dels Segadors, que es produí el naixement del nucli habitat exterior, l’actual vila de Roses.

Aquestes muralles constitueixen un exemple, relativament ben conservat, de fortificació abaluardada d’època moderna, que en més d’una ocasió s’ha salvat in extremis de les apetències dels especuladors. La Porta de Mar ofereix un sobri i elegant conjunt de decoració renaixentista paral·lel a altres models italians. 

El conjunt de la “ciutadella” està afectat per les disposicions espanyoles de protecció del patrimoni històric de 1949 i 1961, i catalogat com a Bé Cultural d’Interès Nacional als efectes de la llei del Patrimoni Cultural català de 1993. El jaciment de Rhode, en especial, i darrerament també la vila medieval, han estat objecte de repetides campanyes arqueològiques. Malgrat aquells primers reconeixements, ni la dictadura franquista ni, inicialment, el nou règim democràtic no es van interessar per un programa seriós de recuperació. Fins a 1985 l’ajuntament de Roses no va poder adquirir el conjunt, de propietat privada en mans dels antics promotors de la urbanització que havia de fer-se sobre les Muralles. Després d’estar durant molts anys tancat, pràcticament abandonat i a mercè dels saquejadors, el recinte emmurallat i les restes arqueològiques que conté foren oberts al públic el 1991 i s’han convertit, des de 2004, en l’Espai Cultural la Ciutadella, impulsat per la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Girona i l’Ajuntament de Roses. Aquest últim gestiona el conjunt en l’actualitat, fins al 2010 ho va fer a través de la Fundació Roses Història i Natura creada el 2002. 

Recentment, el monument ha estat objecte d’una restauració gens curosa que ha emmascarat i destruït bona part dels seus elements arquitectònics, aquesta intervenció ha afectat sobretot la zona del Baluard de Sant Jaume i la muralla de Llevant.

Extret de la Viquipedia https://ca.wikipedia.org/wiki/Ciutadella_de_Roses

Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Juny 2023

Informació en PDF : Ciutadella de Roses

Fotografies : Ciutadella de Roses

Trimitat

Nom del castell: Trinitat
Data de construcció: XVI
Municipi: Roses
Comarca: Alt Empordà
Altitud: 90 m
Coordenades: E 515270 N 4677450 (UTM31N - ETRS89)

Com arribar-hi: situat a l’est del nucli urbà de Roses. El castell de la Trinitat és un edifici situat a l’est del nucli urbà del municipi de Roses (Alt Empordà). Es troba al golf de Roses, a la punta de la Poncella, sobre el far, a uns 60 metres sobre el nivell del mar. 

El topònim prové d’una ermita bastida l’any 1508, que fou destruïda, juntament amb una torre de defensa que s’alçava a la zona, quan es construí el castell. L’emperador Carles I va manar construir-lo amb anterioritat a la construcció de la Ciutadella de Roses. Les obres s’iniciaren el 2 de gener de 1544 i s’acabaren a mitjans de 1551. L’autor del projecte fou l’enginyer castellà Luís de Pizaño. És un edifici declarat Bé cultural d’interès nacional.

Es poden observar restes del castell, de planta estrellada de quatre puntes, amb els murs atalussats, batejades amb els noms de Roses, de Sant Pere de Rodes, de les Medes i de la Trinitat, segons l’orientació d’aquestes estructures. Al sector nord-oest, cal destacar l’estructura de defensa de la porta d’accés, que forma una altra punta. Aquestes puntes formen unes arestes angulars molt pronunciades, per defensar-se dels projectils enemics, i presenten les cantonades bastides amb carreus treballats i arrodonits, tots ells amb el mateix gruix. Originàriament, el castell estava estructurat en tres plataformes. El primer nivell estava destinat a la guarnició de soldats, amb les latrines, cisternes... A l’altura de la porta d’accés hi havia una plataforma on s’instal·lava l’armament, amb sortida a través d’unes troneres obertes als murs. En aquest mateix nivell s’ubicava la presó i les dependències dels comandaments. A la terrassa superior hi havia l’església i d’altres estances.

A la part nord del recinte es conserva el revellí, amb forma de punta que protegia la porta d’accés, una construcció a la que s’accedeix des de la punta per una escala i un esperó que enllaça els dos elements i que forma una espècie de passadís. Es conserven restes del paviment empedrat original, actualment refet. Per accedir a l’interior del castell hi ha tres portes. La del revellí és la més exterior. La segona porta dona a l’espai obert de la punta i és una obertura d’arc de mig punt bastit amb carreus regulars, amb els brancals restituïts en maó. Finalment, la porta principal, de les mateixes característiques que l’anterior. Tot l’interior del recinte es troba reformat i restituït amb materials com el formigó, el ferro i la fusta. 

La primera documentació gràfica sobre les fortificacions preexistents és un dibuix en tinta datat del 1543 on s’aprecia una vista panoràmica de tota la badia de Roses on apareix el topònim “la Trinitat” sobre un promontori coronat per una torre amb la llegenda “Esta es la torre que se ha de fortificar”. Així doncs identifica una torre anterior a les construccions del segle XVI. En canvi, la primera documentació escrita data del 21 de maig de 1543 on es menciona la possibilitat de “aforrar aquella torre de la montanya y hacer en ella un revellín”. 

No va ser fins a l’any 1544 que es va començar a bastir el castell per ordre de l’emperador Carles I i portada a terme per l’enginyer Pizaño. Aquest va ser rellevat en funcions per Mecer Benedito, enginyer que participa en l’obra. A finals de 1546, el virrei-marquès d’Aguilar informa a la cort que “el castillo está acabado”. Aquesta afirmació feia solament referència al castell, donat que el revellí s’acabà l’any 1551. Així i tot, l’any 1553 es tornà a actuar al cos del castell. La intervenció va ser encomanada al mestre d’obres Juan Conde Borgoñon. Consistí en l’elevació de la primera plataforma i la construcció de voltes al nivell inferior.Aquestes obres es van concloure el mateix any cap a l’estiu. Cal esmentar que es tenen notícies històriques de diferents atacs contra el fortí l’any  1654 a mans d’uns pirates, 1645 contra l’exèrcit del conde Duplesis i el 1794 durant la Gran Guerra vers el francesos. Posteriorment no és sinó fins al 1724 quan es troba documentació sobre algunes propostes d’obra a mans de l’enginyer Frome. Entre aquestes propostes cal destacar la construcció d’un petit cos de guàrdia avançat “un puente levadisso” de la porta del reducte i un “entablado del sotteraneo” per aprofitar en més mesura l’espai de voltes amb la realització d’un pis superior de fusta, cosa que suposava una millora en la capacitat logística de la fortificació. El fortí va quedar parcialment destruït per les voladures de les tropes napoleòniques el 1814. 

Aquest va estar en runes fins al 2002 quan se’n va iniciar la rehabilitació d’acord amb un projecte de l’arquitecte d’Olot Miquel Capdevila y Bassols, que menystenia totalment les restes conservades, ja que aquestes només serveixen de base a un nou edifici que poc té a veure amb l’original. El resultat d’aquesta intervenció és que ara la seva fesomia recorda més a un búnquer que no pas a una fortificació renaixentista; alhora que els materials d’enderroc extrets s’han llençat a un abocador.  L’any 2008 es van paralitzar les obres de rehabilitació però es van culminar al 2011 i avui es presenten museizats tots els espais, es pot visitar segons horari, o a hores convingudes

Extret de la Viquipedia https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_la_Trinitat  
Elena Fàbregas i Jordi Gironèss i Jordi Gironès

Informació en PDF : castell de Trinitat

Fotografies 2023: castell de Trinitat

PDF Guia de la visita: Roses Patrimoni

Torre de Valldejuli

Nom del castell: Torre de Valldejuli
Data de construcció: XVI
Municipi: Palafolls
Comarca: Maresme
Altitud: 51 m

Coordenades: E 477213 N 4611763 (UTM31N - ETRS89)

Com arribar-hi: És una casa situada a la banda ombrívola de la Serralada Litoral, al cantó oposat de Malgrat de Mar i Pineda. S’hi accedeix per un camí que surt de la carretera que uneix Sant Genís de Palafolls amb la que va cap a Girona. En direcció cap a Sant Genís de Palafolls, just abans d’arribar al restaurant Masia de Can Gibert, es troba el camí que arriba fins a Can Valldejuli.

La Torre de Valldejuli és una torre de defensa de la masia de Can Valldejuli, al municipi de Palafolls (Maresme), declarada bé cultural d’interès nacional.

És una casa restaurada i molt ben conservada, de tres cossos, baixos i pis. Portal rodó adovellat i tres finestres gòtiques. Les façanes són de construcció de pedra aparellada vista anteriorment a la restauració, la paret de migjorn era de tàpia. 

Separada de la casa, té la torre cilíndrica amb un pontet de comunicació de construcció moderna. D’aquesta torre es conserven els arquets del matacà del volt, sense mur de protecció. És de tres pisos als quals també s’hi accedeix per una porta a la planta i fins fa poc hi havia el bestiar i l’aviram. A la façana nord, on hi ha ara un porxo de recent construcció, es trobava una capelleta mig destruïda on hi havia una Mare de Déu. La capella fou destruïda i la imatge encara es conserva a la masia.

Extret de la Viquipedia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_de_Valldejuli Castells, cases fortes i torres del Maresme

Si hom recorre el Maresme des de Montgat fins a Palafolls, comprovarà que encara avui dia es conserven un munt de fortificacions medievals al llarg de tota la comarca. Des del segle X fins al segle XVI es van construir tot un seguit de castells i torres de vigilància per alertar i protegir els maresmencs dels perills que venien per terra i mar. Primer fou el temor a les ràtzies sarraïnes el que va fer aixecar els grans castells de la comarca com el de Burriac, Palafolls o Vilassar de Dalt durant els segles X i XI, però molts anys més tard, segles XV i XVI, les poblacions maresmenques van haver d’aixecar torres i muralles per protegir-se dels atacs marítims de pirates, corsaris i de la marina turca,

Extret de la revista El Tot Mataró i Maresme publiquen informació sobre castells, cases fortes i torres del Maresme

Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Març 2023

+ informació en PDF: Torre de Vslldejuli

Palafolls 2023

 

El castell de Palafolls es troba situat en una  modesta altitud de 154 metres, a prop de la ribera dreta de la Tordera i entre les viles de Tordera al nord i Palafolls al sud. Es troba emplaçat en una serra orientada de nord-oest a sud-oest, gairebé paral·lela a la Tordera, la qual esdevé un dels darrers contraforts dels vessants més orientals del massís del Montnegre–Corredor. Tot i l’esmentada poca altitud, des de la seva situació es controlava molt bé el curs d’aquest riu i els camins que enllaçaven les terres gironines amb les barcelonines. 
No hi ha documentació sobre els orígens del castell si bé no es probable que la seva construcció fou anterior a Al-Mansur (985). Un segle després ja tenim notícies de la seva existència com a possessió de la família dels Umbert del Montseny junt amb els altres castells de Montpalau (Pineda de Mar), de Montclús i de Lloret. Els descendents d’un dels seus propietaris, Bernat Gausfred, adoptaren definitivament el cognom Palafolls. D’aquestes centúries hi ha poques dades sobre aquest castell, i les úniques informacions fan referència a alguns dels seus castlans. L’any 1171 Bernat de Palafolls cedí al capítol gironí el castell de Lloret, i l’any 1229 Guillem de Palafolls apareix com a company de Guillem de Montcada en la famosa expedició a l’illa de Mallorca.

L’edifici senyorial del castell data del segle XIII i un segle després tingué lloc l’ampliació del recinte, si bé en aquest mateix segle XIV Guillem de Palafolls traspassà el castell i la seva jurisdicció al comte Pere el Cerimoniós mitjançant venda acabant així el domini del llinatge sobre aquest territori. Poc temps després (1381) el rei vengué per 21.000 lliures barceloneses el castell de Palafolls a Bernadí (Bernat IV) de Cabrera entrant així a l’òrbita dels Cabrera. Bernat IV i el seu fill Bernat Joan tingueren una gran protagonisme en fets guerrers tant a Sicília com en afers interns catalans, essent reconeguda la vàlua d’ambdós pels reis Martí l’Humà i Joan II (segle XV).
Posteriorment el castell va anar caient en l’abandonament i passà a formar part de les possessions dels Medinaceli per matrimoni entre la vescomtessa de Cabrera i l’hereu del ducat de Medinaceli (1722). 

L’emplaçament, amb els acusats desnivells de la muntanya, determina aquesta irregularitat, amb un desequilibri manifest en les masses de construcció, ja que les més fortes i destacades han d’agrupar-se al cim que s’alça a l’extrem meridional de la muntanya, mentre el recinte exterior es prolonga fins al nord per cobrir tota la longitud de l’allargat planell. Així resulta en conjunt una planta aproximadament rectangular (amb molts accidents en el seu perímetre), dins de la qual s’acumulen els edificis residencials a la meitat meridional i més enlairada. Pel que fa a la defensa exterior, el terreny és bastant abrupte i en aquesta condició natural s’assenta tot el sistema de fortificació, que s’adapta a la configuració del terreny. El costat més escarpat és l’oriental sobre el qual es repenja la torre de l’homenatge amb el nucli residencial entorn seu. També té una inclinació molt pronunciada el terreny a la part occidental, a la qual mira la façana del castell. Els costats estrets del rectangle resultarien els més
vulnerables, i per això es van fortificar d’una manera especial.
Cal assenyalar l’existència de la torre com a important línia de defensa. De segur que estava destinada a albergar un cos de guarida en aquest lloc tan apartat del gros de la fortalesa i que a més era potser el més fàcilment expugnable. La torre té planta rectangular, oberta de dalt a baix cap a l’interior del recinte. Està dividida en dos pisos coberts amb voltes de canó apuntades. La seva estructura no pot ser anterior al segle XIII i encara serà d’època molt avançada dins aquesta centúria. És de carreus, però toscos i desiguals.

Dels Medinaceli, el castell finalment passà a dependre de l’Estat. Les restes actualment conservades del castell de Palafolls són el resultat d’un conjunt de reformes i ampliacions al voltant d’una construcció primitiva, esglaonades al llarg d’un període que va del final del segle X o principi del segle XI. 

Ja en el segle XXI, entre  els anys 2016 i 2019, s'han fet uns treballs de consolidació i d'adequació per a poder ser visitat lliurament per la ciutadania.  Del  seu manteniment actual se'n fa càrrec del municipi.

La informació sobre l’edifici ha estat extreta de la web  http://es.geocities.com/castell_de_palafolls
Cal tenir present que existeix actualment l’entitat «Amics del Castell de Palafolls», estructurada al novembre de 1966.

Informació en PDF : castell de Palafolls

Fotografies 2023: castell de Palafolls

Pratdip

El castell de Pratdip és un edifici de Pratdip (Baix Camp) declarat bé cultural d'interès nacional. Des del cim del poble, hom aconsegueix el castellot per una rampa que aboca a la gran volta gòtica, que li feia de portal.

En l'organització del poble medieval de Pratdip segurament tingué molta importància el castell, les restes del qual són encimbellades dalt d'una roca a l'extrem meridional de la població. L'espai del castell està perfectament delimitat per l'accident geogràfic que suposa la gran roca sobre la què es suporta. El poble s'organitzà, però i sobretot, en relació amb l'església i restà tancat rere uns portals. Actualment, del castell no en resta gairebé res, tret d'unes quantes estructures verticals consolidades que, dalt del turó, delimiten un espai però no conserva cap espai cobert; foren fetes en una època molt tardana. En canvi, en relació amb el poble, en època medieval, es feren almenys dues torres, una al portal anomenat del Capet i l’altra, més interior, al costat del carrer del Castell.

No es tenen gaires referències antigues del castell, malgrat que, evidentment, formava conjunt amb la vila fortificada. Segons Del Arco, la fundació de Pratdip data dels temps de la restauració cristiana. Consta positivament que Pratdip, a uns 225m d'alçada, al peu del Montredon i de la serra de Llaberia, va pertànyer a la baronia d'Entença - capital Falset; per raó d'aquesta circumstància, el senyor d'aquest castell fou el comte de Prades i, en la mateixa línia possessòria, el duc de Cardona (segle XV). Per vincles successoris, el comtat de Prades i la baronia d'Entença passaren el 1663 als ducs de Medinaceli que foren els darrers senyors del castell i la vila de Pratdip. En extingir-se els senyorius jurisdiccionals (1837) Pratdip seguia essent propietat del duc de Cardona i també duc de Medinacelli. 

El castell fou utilitzat durant les guerres carlines (1833-1876) com a fortí, amb un destacament permanent. Als anys 60 del segle XX es va construir un dipòsit d'aigua dalt del castell que servia per abastament d'aigua al poble.

Durant l'any 2012 es va enderrocar l'estructura del dipòsit i es va realitzar una excavació arqueològica que va descobrir algunes restes dels murs del castell original. 

Referència Viquipèdia.: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Pratdip

MURALLA MEDIEVAL. Es conserven algunes restes dins de les cases. També la Torre Portal de cal Capet i la Torre de Ca la Torre, totes dues properes a l'Església de Sant Maria, que van conformar la vila closa.

TORRE DE DEFENSA I PORTAL DE CAL CAPET Es una torre de defensa quadrada, la torre del portal del Capet té una gran porta a la cara exterior, acabada amb un arc de mig punt; en aquesta façana també hi ha dues finestres i un matacà. A la cara interior de la torre, que donava al poble, hi ha una arcada i dues portetes laterals elevades, acabades amb un arc també de mig punt i un matacà. Els murs són de maçoneria i els caires són fets amb carreus més treballats. Té una alçada de 16 metres. Es va utilitzar en un temps com a presó. En principi l’hem de datar cap als segles XIII o XIV. L’any 1985 fou declarada Bé Cultural d’Interès Nacional.

Referència: Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya.

TORRE DE DEFENSA CA LA TORRE al carrer del Castell, Formava part del recinte emmurallat aquesta torre de defensa de planta quadrada, molt ben conservada. És feta de maçoneria i carreus a les cantonades. Encara conserva quelcom del coronament de merlets, fet que li confereix un aspecte més defensiu i mostra, així mateix diversos matacans. Té una alçada de 14,65 metres. Datada entre els segles XIII o XIV. L’any 1985 fou declarada Bé Cultural d’Interès Nacional.

Referència: Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya.

Informació del castell en PDF: Pratdip

fotos : Castell de Pratdip