Bellvís

Nom del castell: Bellvís

Data de construcció: XII, XVI, XVIII i XIX

Municipi: L’Hospitalet Llobregat

Comarca: Barcelonès

Altitud: 44 m

Coordenades: E 426771.2 N 4580072.4 (UTM31N - ETRS89)

Com arribar-hi: situat a lla Ronda de la Torrassa 123, dins el magteix barri de La Torrasa de L’Hospitalet

El Castell de Bellvís o la Torrassa, és un monument i un jaciment arqueològic protegit com a bé cultural d’interès nacional del municipi de l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès).

La Torrassa és una antiga masia de planta irregular i parets gruixudes, amb teulada a doble vessant i el carener paral·lel a la façana principal. 

Una torre d’estructura quadrada s’alça des d’un extrem de la casa. A la planta baixa hi ha una zona excavada a la roca que devia fer funcions de cava o celler. A la façana principal s’obren obertures de forma rectangular i algunes d’elles estan emmarcades per una motllura llisa. L’estructura de la masia del segle XVI queda pràcticament amagada per les construccions que s’han anat annexionant a l’edifici original. Unes excavacions arqueològiques recents han posat al descobert un edifici del segle XII-XIII, flanquejat per un fossat, amb una muralla de 5 metres d’alçada i 20 metres de longitud, amb sis espitlleres al segon pis. El parament del mur és de carreuons ben escairats units amb morter de calç de forma regular. Aquestes restes es poden identificar amb les de l’antic castell o torre de Bellvís.

La primera documentació que es té del castell o torre de Bellvís és del segle XII, quan es mencionen els seus primers propietaris, els germans Pere i Guillem Bellvís (1188). Pere de Bellvís, potser l’avi, va recuperar el castell d’Avinganya el 1149 als sarraïns. La nissaga dels Bellvís continua durant el segle XIV i el nom és recordat fins entrat el segle XVII en el que es canvia per “la casa de la Torrassa”. La primera referència documental directa a la masia de la Torrassa data de l’any 1512 i apareix en un escrit del notari barceloní Anton Benet Joan, que la menciona com la torre qui és vora proensana. Aquest document està recollit en el llibre de Jaume Codina, Els pagesos de Provençana, el qual explica “La torra qui és vora proensana” és l’antic castell o torre de Bellvís, més tard anomenat La Torrassa, i que el 1512 encara es conserva en estat acceptable en Dibuix d’un escrit de la il·lustració catalana del segle XIX un pujol a la part damunt del camí ral.

Entre els segles XII i XV va ser una fortificació medieval. Durant els segles XVI i XVII una masia fortificada per acabar als segles XVII i XVI-II com a masia. La edificació ha passat, doncs per diferents reformes i ampliacions estructurals. L’any 1902 comença la urbanització del barri de la Torrassa i la masia queda integrada dins l’entramat urbà. Durant la Guerra Civil una part del subsòl va ser utilitzat com a refugi antiaeri. durant la segona meitat del segle XX l’edifici es transformà en un habitatge plurifamiliar que amagà les poques restes del seu històric passat.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Bellvís

Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Gener de 2025

Veure el PDF : Castell de Bellvis

Fotografies : Castell de Bellvis

Torre de Cal Felip

Nom del castell: Torre de Cal Felip

Data de construcció: XII

Municipi: Sant Joan Despí

Comarca: Baix Llobregat

Altitud: 21 m

Coordenades: E 420481.4 N 4580752.2 (UTM31N - ETRS89)

: situada al carrer d’Anna M. Martínez Sagi, cantonada amb el carrer de Federica Montseny,,al costat mateix del camp de Futbol "Johan Cruyff" del C,F.Barcelona en la Ciutat Esportiva Joan Gamper de Sant Joan Despí.

Malgrat la manca de dades històriques documentals sobre aquesta torre hi ha dues notícies que tal volta s’hi podrien referir. La primera és de l’any 1134, en què apareix esmentada una torre com a delimitació d’unes terres; tot i la imprecisió que a vegades tenen les delimitacions geogràfiques en aquesta època, sembla força versemblant que el document es pugui referir a la torre de què parlem. Tracta de la donació que Berenguer Arnau, “qui vocor Vitalis”, fa a Sant Cugat del seu cos i de l’alou “quod habeo in Lubricato”, que li pervingué dels seus pares i d’altres vies; alou —menys una peça de terra— que lliura a l’església de Sant Joan Despí. Aquest alou afrontava a llevant amb el mont d’Orsa (Sant Pere Màrtir), a ponent amb el Llobregat, a migdia amb el coll de Gavarra (Cornellà) i a tramuntana amb la torre de Bernat Moronis: “in turre Bernardi Moronis”. Com que a Sant Joan no s’ha conservat cap altra torre de l’època ni hi ha notícies que n’hi hagi hagut cap més, pensem que segurament deu tractar-se d’aquesta torre, la de Cal Felip.

L’altra notícia és força més tardana, del 1439. Aquest any Joan de Puig —abans de Sant Joan i ara ciutadà de Barcelona— ven a Bernat de Montpaó una peça de terra amb una torre o fortalesa que havia estat pertinença del mas Puignaucler, situada a la parròquia de Sant Joan Despí, sots alou de l’Almoina. La tenia per compra a Bernat de Montpaó —de la casa reial i malalt al llit— per mitjà de Guillem de Salavert, ciutadà de Barcelona. Sembla que és força versemblant que en ambdós casos es tracti de la nostra torre, perquè no hi ha, ni se sap que hi hagi hagut, cap més torre a Sant Joan.

La Torre es tracta d’una torre de planta circular. Es conserva en una alçada de 14,60 m, sense comptar la part superior, acabada modernament. La planta fa 2,50 m de diàmetre interior i el gruix dels murs a la base és d’1,10 m, per la qual cosa el seu diàmetre total és d’uns 4,70 m. Al seu interior actualment hi ha tres pisos, més el terrat superior, refet al final del segle en la reforma de la casa.

No tenim cap seguretat que aquests tres pisos corresponguin efectivament a divisions antigues, tot i que fora el més normal. Al pis baix, al nivell dels baixos de la casa, hi ha una volta rebaixada moderna. A aquest pis correspon la finestra espitllerada que es veu des de l’exterior.

El pis de sobre és cobert amb una volta semiesfèrica que té al centre un ull de bou o pas, avui tapat, d’uns 60 cm de diàmetre. Aquesta volta, molt regular de forma i estructura, podria ser antiga, tot i que fa de mal assegurar perquè a la fi de segle tot l’interior d’aquest pis de la torre va ser repintat i arranjat en estil neogòtic per a ser utilitzat com a capella. Així, no es pot veure l’aparell, que ens permetria de verificar si la volta és o no romànica i si hi ha cap finestra. Per sobre d’aquest pis n’hi ha un altre en el qual s’obre una finestra exteriorment espitllerada que ha de correspondre a una de les dues espitlleres que es veuen a l’exterior, però com que està tapiada fa de mal dir amb quina es correspon exactament. Aquesta finestra s’eixampla interiorment en biaixos i es cobreix per un arc de mig punt adovellat, de 60 cm d’amplada màxima de llum; l’ampit és horitzontal.

L’aparell de la torre és format per filades de pedres de mida petita i mitjana (n’hi ha alguna de més grossa) escairades a martell. S’hi barreja tota mena de materials, principalment llicorella, però també calcària i alguns —pocs— carreus de pedra sorrenca; al costat de carreus rectangulars (escairats a martell, no ben tallats) mitjanament regulars, que formen les filades més homogènies, hi ha llosetes primes col·locades de cantell o intercalades entre carreus més regulars, i també, disposades horitzontalment en filades més primes. Les pedres i els carreus més grans generalment són a la part inferior de la torre, al que correspondria la planta del nivell de terra, mentre que a mesura que es puja el paredat es va fent més petit i homogeni. Aquest paredat, per al qual hom ha aprofitat tota mena de material disponible, podria correspondre molt bé als primers anys del segle XII. La forma i la disposició de molts carreus de la part baixa de la torre s’assemblen molt a la d’algunes esglésies de l’època, posteriors a allò que s’ha anomenat primer romànic, però que encara no han adoptat l’aparell ben tallat i escairat del romànic ple o del segle XII.

No sabem on era situada la porta, perquè evidentment avui totes les obertures d’accés als seus pisos són grans portes rectangulars modernes. Segurament la porta originària degué ser elevada, com és costum en aquestes torres, i encarada a un lloc poc exposat, és a dir, en aquest cas, com que en la part exteriorment visible de la torre no es veu, l’accés antic forçosament degué estar situat al mateix lloc on s’han obert modernament les portes de comunicació amb la casa.

La torre de Sant Joan Despí és la més estreta de les torres romàniques conservades a la comarca. Fa només uns 4,70 m de diàmetre total, mentre que l’interior és de 2,50 m. Aquestes mides fan que tingui una major semblança amb la torre del castell de Collbató que amb la Torre Salvana, per exemple, o amb la de Benviure. El paredat, tot i que és més regular a Collbató, també s’assembla més al de la torre d’aquest castell, mentre que se’n diferencia perquè aquesta té el mur molt més gruixut, d’1,50 m, mentre que a la torre de Sant Joan aquest fa només 1,10, una mica més que el mur de l’arranada torre de Sant Just. Pel paredat, si es compara amb el de diverses esglésies, ja hem dit que sembla obra de la primeria del segle XII.

En aquest sentit, s’avé perfectament amb la citació documental que tenim enregistrada, del 1134. La torre, doncs, seria anterior a aquesta data. És més, el més versemblant és que s’hagués construït posteriorment a l’avís que representaren les ràtzies almoràvits de la primeria del segle XII, documentada l’una el 1107 i l’altra en 1114-15. A partir d’aquesta darrera data es degué construir la torre, entre el 1115 i el 1134, que és quan apareix esmentada una torre a Sant Joan que creiem que no pot ser cap altra més que aquesta.

Extret de: enciclopedia.cat/catalunya-romanica/torre-de-cal-felip-sant-joan-despi

Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Gener de 2025

Veure el PDF : Torre de Cal Felip

Fotografies : Torre de Cal Felip

Torre Salvana

Nom del castell: Torre Salvana

Data de construcció: X-XVII

Municipi: Sta Coloma de Cervelló

Comarca: Baix Llobregat

Altitud: 38 m

Coordenades: E 418774 N 4579828
(UTM31N - ETRS89)

Com arribar-hi: situada molt a prop del camp de futbol Eusebi Güell de Santa Coloma de Cervelló, per sobre de la cripta Gaudí de la Colònia Güell

La Torre Salvana (o Salbana), Torre d’Eles o Quadra Sacort és un edifici de Santa Coloma de Cervelló catalogat com a bé cultural d’interès nacional.

Es troba a tocar de la Colònia Güell, sobre el turó del Samuntà, la qual cosa la fa visible des de l’Autovia del Nord-est. Actualment està en abandonament i en estat ruïnós. Es tracta d’un edifici construït a partir de la part baixa d’una torre alt medieval, i d’una masia a dos vessants que pot datar del segle XVII. La façana és a un dels costats majors de l’antiga masia i fou refeta totalment en estil neogòtic. La pedra antiga s’arrebossà i s’imitaren carreus ben escairats.

Les finestres i les portes es van remarcar amb decoracions goticitzants i es construí una nova torre amb merlets al costat oposat de l’antiga. La porta al recinte és ferrada, d’arc ogival i està flanquejada per dues torretes amb espitlleres. 

El 992 era documentada com a torre d’Eles, entre els termes del castell d’Emprunyà i del Llor, i amb el nom actual el 1628. S’anomenà també Sacort que, segons el fogatge de 1368, tenia 16 focs. El nom Salvana prové dels senyors que la posseïen a finals del segle XVI i principis del XVII, els Salbà (o Salvà).Maria d’Alentorn i Salbà, baronessa de Rialp,es casà amb Miquel de Rocabertí-Tagamanent-Descoll i d’Icard. La seva filla Maria es va casar amb Josep Galceran de Pinós i Perapertusa, i la senyoria de la torre passà a la seva descendència.

El 1813 morí Josep Eseteve Galceran de Pinósi Sureda de Sant Martí, marquès de Santa Maria de Barberà i senyor de la torre Salvana, casat amb Maria Josepa de Copons, marquesa de la Manresana i baronessa de Cervelló, Sant Vicenç i Bellera. Els succeí la seva filla Maria Josepa, casada amb Josep Maria de Sarriera, comte de Solterra, i el títol i la torre continuaren en mans d’aquesta família.

Al segle XVIII la quadra pertanyia a la parròquia de Sant Boi.

Avui en dia, es veu molt malmés i esta envoltat per una tanca metàl·lica d'obra i ple de grafits

Extret de:https://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_Salvana

Elena Fàbregas& Jordi Gironès / Gener 2025

Veure el PDF : Castell de Salvana

Fotografies : Castell de Salvana

Campelles

 

Nom del castell: Campelles

Data de construcció: XIV

Municipi: Campelles

Comarca: Ripollès

Altitud: 1.339 m

Coordenades: E 429027 N 4682902 (UTM31N - ETRS89)

Com arribar-hi: situat dins el nucli urbà de la mateixa població.

Les vicissituds d’aquest castell són pràcticament desconegudes. Ni es pot precisar el seu terme antic, puix que segurament ni en tenia. Únicament, amb tot, direm que per les poques dades documentals es confirma la seva ubicació en la vall de Ribes i en el comtat de Cerdanya. Les primeres notícies del lloc corresponen a l’any 918, quan Gamisà i la seva muller Virgília vengueren a Emma, abadessa del monestir de Sant Joan de les Abadesses, una casa i altres béns situats al comtat de Cerdanya, a la vall de Ribes (“valle Petrariense”), en els confins de vila Campelles (“villa Campillias”), en el lloc anomenat Engelats. Per tant, en aquell moment encara no hi havia el castell. 

Tampoc no existia l’any 1035, quan el comte Guifré de Cerdanya en el seu testament cedí al seu fill Guillem l’església de Sant Martí de Campelles, juntament amb la de Santa Maria de Ribes, amb la condició que ningú no podria construir-hi un castell sense el permís dels comtes de Cerdanya. 

L’època possible de construcció d’aquest castell es pot suposar que es produí durant les guerres entre els reis de la corona catalano-aragonesa i els de Mallorca, ja que en aquest moment el lloc adquirí un cert valor estratègic. No hi ha notícies de l’existència de cap feudatari per aquest castell, i en els fogatges del segle XIV la parròquia de Campelles consta com a lloc reial. Així, l’única dada que permet confirmar l’existència del castell són les restes de l’edifici que es troba prop del poble, al costat de la torre de guaita forestal; tot això fa pensar que es tracta més aviat d’una guàrdia que no pas d’un castell termenat.

En el turó de la vila de Campelles es va construir aquest castell del qual només queden algunes restes de murs. Aquests murs són confeccionats amb pedra local i lligats amb morter de calç. Es pot observar una traça en forma circular d’aquests murs. Tanmateix, sembla que s’hagi fossilitzat el fossat del recinte en el propi terreny, observant-se el desnivell en forma de v baixa.

A partir del any 2015, s’ha portat a terme unes campanyes d’excavacions que han permès saber com era el castell. Estava format per una torre central, que apareix documentada el segle XI, envoltada per un primer recinte amb dues bestorres i dos tambors, una estança i la cisterna, que, és on hi ha les restes del castell. Segons les excavacions serien del segle XIV. També sembla que hi ha indicis d’un segon recinte emmurallat. La torre té murs de 2 metres de gruix en forma de talús, l’interior té uns 5 metres diàmetre, i això dona un diàmetre total aproximat de 9 metres.

Darrerament (vers al 2021) s'ha aixecat el mur -que es pot veure a la fotografia- recreant l'alçada original. Anteriorment al mur aixecat, es va construir una rampa metàlica interior, que permet resseguir el mur i arribar fàcilment al punt més alt, així con un pont que salva el fossar original, ara perfectament visible. Visita molt recomanable amb vistes a un entorn idíl·lic.

Extret d’Enciclopedia.cat de Catalunya Romànica. i de l’Inventari de Patrimoni Cultural de la Generalitat (2016)
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / juny 2024

Veure el PDF: Castell de Campelles

Fotografies : Campelles

Torre de Can Planes

Nom del castell: Torre de Can Planes

Data de construcció: XV-XVI

Municipi: Sitges

Comarca: Garraf

Altitud: 266 m

Coordenades: E 405611 N 4569275 (UTM31N - ETRS89)

Com arribar-hi: Des del llogaret de Campdàsens, hem de seguir el camí cap a can Lluçà i, cap a l’esquerra, fent una gran volta, arribarem a can Planes. El camí, actualment, en algun lloc, no és pas transitable amb automòbil.

Torre situada al costat de Can Planes, en un dels extrems de l’altiplà de Campdàsens. Davant seu hi ha una àmplia clariana de camps.

Aquesta torre hauria format part del sistema defensiu de la quadra I llogaret de poblament disseminat de Campdàsens, sense que, per ara, com en el cas de la veïna torre de Ca l’Amell que tenia idèntica funció, es pugui determinar si fou bastida pel senyor del lloc, o si, en canvi, es degué a una iniciativa dels pagesos de la contrada.

La torre té una planta gairebé rectangular. Fa 3,6 m × 3,5 m, a l’interior. Els seus murs només tenen un gruix de 60 cm. La seva alçada és d’uns 11 m, aproximadament. La porta és situada al nivell del primer pis, a uns 3 m del terra actual.

Aquesta porta és acabada per un arc de mig punt format per sis dovelles de 40 cm d’alt. Té una amplada de 70 cm i una alçada de 140 cm. L’aparell constructiu és força irregular; gairebé només els caires dels murs són fets de pedres més treballades. Hi veiem una finestra feta de dues pedres

a cada banda i una al damunt fent de llinda.

Aquesta torre, situada a una certa distància de la casa de les Planes, que pot ésser del segle XV o XVI, se suposa que devia servir per a defensar una casa o un conjunt de cases pageses situades en aquest indret. A causa de les seves característiques no es pot rebutjar totalment un origen pagès, bé que tampoc no hem d’oblidar que molt sovint aquests tipus de construccions eren fetes pels senyors locals. Podem considerar aquesta construcció de tradició romànica, tot i que, a causa d’algunes de les seves característiques, per exemple el gruix dels murs, tenim certs dubtes a l’hora de precisar-ne una data.

Extret de: https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/torre-de-campdasens-sitges

Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Desembre de 2023

Informació en PDF : Torre de Can Planes

Fotografies : Torre de Can Planes

Bibliografia

Els castells catalans, 1971, vol. III, pàgs. 953. Pere Català i Roca Editorial Rafael Dalmau.

Torre de Campdàsens

Nom del castell: Torre de Campdàsens

Data de construcció: XI-XIII

Municipi: Sitges

Comarca: Garraf

Altitud: 230 m

Coordenades: E 406072 N 4568284(UTM31N - ETRS89)

Com arribar-hi: Si seguim la carretera de les costes de Garraf, a Vallcarca, cal passar per sota la carretera i entrar a la fàbrica de ciment. Cal seguir endavant fins al lloc on la cinta transportadora travessa, per sota, la pista. En aquest punt, agafarem un camí, en part encimentat, que fa ziga-zagues, que porta fins al pla de Campdàsens a Ca l’Amell i tot seguit a Campdàsens.

Aquest lloc és esmentat el 1097, any en què Gombau Ramon, fill de Ramon Isimbert, donà el feu del castell d’Eramprunyà i del castell de Campdàsens (Campo de Asinos) amb els seus termes, al seu germà Guillem Ramon; el qual, el 1143 el llegà al seu fill Pere. Part del seu territori fou incorporat al priorat de Garraf al segle XII. El 1299 el rei Jaume II demanà a Bernat de Centelles el reconeixement de domini que per ell tenia del castell de Campdàsens, i el 1306 Bernat de Centelles el tenia infeudat a Bernat de Fonollar. Bernat de Fortià el tenia el 1382 per concessió del rei Pere III. Després passà a ser propietat de la Pia Almoina de Barcelona.

Tot i el nom de castell que li donen alguns documents, sembla més aviat una casa forta que formava part d’una quadra, l’emplaçament i límits exactes de la qual avui es fa difícil de determinar.

Aquesta torre té una planta gairebé quadrada. No resta adossada a cap construcció. El costat més septentrional fa 5,4 m i el costat oest 6 m. Té una alçada, aproximadament, de més de 10 m, i un lleuger talús d’una alçada d’uns 2 m. La porta principal és situada al primer pis, uns 3,6 m del terra exterior actual. Aquesta porta fa uns 75 cm d’ample i té una alçada de 180 cm. Devia acabar en un arc de mig punt; hi manquen, però, a l’exterior, les dovelles. Per sota seu, hi ha una altra porta que permet d’accedir al nivell inferior, coronada per un arc rebaixat. La torre té diverses finestres i espitlleres i és formada per pedres poc treballades i mal arrenglerades.

És una construcció de datació difícil. Tot i que sigui de tradició romànica, l’hem de datar a partir del segle XIII. Potser fou construïda pel senyor d’aquest lloc o bé fou feta pels habitants del conjunt de cases d’aquest llogaret per a defensar-se.

Extret de: https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/torre-de-campdasens-sitges / Informació de Viquipèdia

Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Desembre de 2023

Informació en PDF : Torre de Campdàsens

Fotografies : Torre de Campdàsens

Bibliografia : Els castells catalans, 1971, vol. III, pàgs. 953-955- Pere Català i Roca Editorial Rafael Dalmau

Torre de Ca l’Amell

Nom del castell: Torre de Ca l’Amell

Data de construcció: XV-XVI

Municipi: Sitges

Comarca: Garraf

Altitud: 185 m

Coordenades: E 405795 N 4567255 (UTM31N - ETRS89)

Com arribar-hi: Si seguim la carretera de les costes de Garraf, a Vallcarca, cal passar per sota la carretera i entrar a la fàbrica de ciment. Cal seguir endavant fins al lloc on la cinta transportadora travessa, per sota, la pista. En aquest punt, agafarem un camí, enpart encimentat, que fa ziga-zagues, que porta fins al pla de Campdàsens i a Ca l’Amell.

Torre situada al costat d’una casa del segle XV o XVI, a l’extrem de l’altiplà conreat de Campdàsens.

Aquesta construcció,  aamb una masia adossada, podria haver estat originàriament una torre de defensa medieval, la qual era inclosa dins l’antiga quadra de Campdàsens. La situació geogràfica d’aquesta quadra, propera al mar, feia necessària la creació d’un bon sistema de guaites per a vigilar la costa amb torres de defensa estratègicament situades.

Torre de planta circular, d’uns 8 m d’alçada; la part baixa del mur és lleugerament atalussada. Al nivell inferior, el diàmetre intern és de 370 cm i el gruix del mur de 80 cm. L’espai inferior acaba amb una cúpula. Al pis principal, situat a uns metres del terra exterior, s’hi entrava per la porta de l’edifici; segurament era acabada per un arc de mig punt. En aquest nivell hi ha una fines- tra formada, a l’exterior, per quatre pedres: dues als costats i una de llinda i l’altra d’ampit. Els carreus d’aquest edifici són poc treballats, però arrenglerats.

Amb aquesta torre —i amb d’altres de semblants que trobem en aquestes comarques penedesenques— es planteja el problema de saber quina era la finalitat i datació d’aquest edifici. Segurament era senyorial, però també podria ésser, a causa de les seves característiques, que hagués estat fet per una comunitat de pagesos instal·lada en aquest lloc.

En principi no creiem pas que pugui ésser anterior al segle XIII. En un turó situat al sud-est de Ca l’Amell, al límit de la plana de Campdàsens i de la mar, hi ha una construcció anomenada el Castellot, de planta rectangular i dividida en tres cambres. Té un aparell constructiu irregular i els murs, actualment, només fan uns 80 cm d’alt. 

Buron, en la seva útil guia de castells romànics (1989, pàg. 141), pensa que podria tractar-se d’una casa forta. Tot i que no podem pas rebutjar aquesta possibilitat, sembla, d’una banda, que és, més aviat, un edifici d’origen pagès i, de l’altra, que la seva datació és molt difícil, ja que fins i tot podria ser d’un moment anterior al medieval.

Extret de: https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/torre-de-campdasens-sitges

Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Desembre de 2023

Informació en PDF : Torre Ca'Amell

Fotografies : Torre de Ca l’Amell

Bibliografia : Els castells catalans, 1971, vol. III, pàgs. 953. Pere Català i Roca Editorial Rafael Dalmau.- Buron, 1989, pàg. 142

Trimitat

Nom del castell: Trinitat
Data de construcció: XVI
Municipi: Roses
Comarca: Alt Empordà
Altitud: 90 m
Coordenades: E 515270 N 4677450 (UTM31N - ETRS89)

Com arribar-hi: situat a l’est del nucli urbà de Roses. El castell de la Trinitat és un edifici situat a l’est del nucli urbà del municipi de Roses (Alt Empordà). Es troba al golf de Roses, a la punta de la Poncella, sobre el far, a uns 60 metres sobre el nivell del mar. 

El topònim prové d’una ermita bastida l’any 1508, que fou destruïda, juntament amb una torre de defensa que s’alçava a la zona, quan es construí el castell. L’emperador Carles I va manar construir-lo amb anterioritat a la construcció de la Ciutadella de Roses. Les obres s’iniciaren el 2 de gener de 1544 i s’acabaren a mitjans de 1551. L’autor del projecte fou l’enginyer castellà Luís de Pizaño. És un edifici declarat Bé cultural d’interès nacional.

Es poden observar restes del castell, de planta estrellada de quatre puntes, amb els murs atalussats, batejades amb els noms de Roses, de Sant Pere de Rodes, de les Medes i de la Trinitat, segons l’orientació d’aquestes estructures. Al sector nord-oest, cal destacar l’estructura de defensa de la porta d’accés, que forma una altra punta. Aquestes puntes formen unes arestes angulars molt pronunciades, per defensar-se dels projectils enemics, i presenten les cantonades bastides amb carreus treballats i arrodonits, tots ells amb el mateix gruix. Originàriament, el castell estava estructurat en tres plataformes. El primer nivell estava destinat a la guarnició de soldats, amb les latrines, cisternes... A l’altura de la porta d’accés hi havia una plataforma on s’instal·lava l’armament, amb sortida a través d’unes troneres obertes als murs. En aquest mateix nivell s’ubicava la presó i les dependències dels comandaments. A la terrassa superior hi havia l’església i d’altres estances.

A la part nord del recinte es conserva el revellí, amb forma de punta que protegia la porta d’accés, una construcció a la que s’accedeix des de la punta per una escala i un esperó que enllaça els dos elements i que forma una espècie de passadís. Es conserven restes del paviment empedrat original, actualment refet. Per accedir a l’interior del castell hi ha tres portes. La del revellí és la més exterior. La segona porta dona a l’espai obert de la punta i és una obertura d’arc de mig punt bastit amb carreus regulars, amb els brancals restituïts en maó. Finalment, la porta principal, de les mateixes característiques que l’anterior. Tot l’interior del recinte es troba reformat i restituït amb materials com el formigó, el ferro i la fusta. 

La primera documentació gràfica sobre les fortificacions preexistents és un dibuix en tinta datat del 1543 on s’aprecia una vista panoràmica de tota la badia de Roses on apareix el topònim “la Trinitat” sobre un promontori coronat per una torre amb la llegenda “Esta es la torre que se ha de fortificar”. Així doncs identifica una torre anterior a les construccions del segle XVI. En canvi, la primera documentació escrita data del 21 de maig de 1543 on es menciona la possibilitat de “aforrar aquella torre de la montanya y hacer en ella un revellín”. 

No va ser fins a l’any 1544 que es va començar a bastir el castell per ordre de l’emperador Carles I i portada a terme per l’enginyer Pizaño. Aquest va ser rellevat en funcions per Mecer Benedito, enginyer que participa en l’obra. A finals de 1546, el virrei-marquès d’Aguilar informa a la cort que “el castillo está acabado”. Aquesta afirmació feia solament referència al castell, donat que el revellí s’acabà l’any 1551. Així i tot, l’any 1553 es tornà a actuar al cos del castell. La intervenció va ser encomanada al mestre d’obres Juan Conde Borgoñon. Consistí en l’elevació de la primera plataforma i la construcció de voltes al nivell inferior.Aquestes obres es van concloure el mateix any cap a l’estiu. Cal esmentar que es tenen notícies històriques de diferents atacs contra el fortí l’any  1654 a mans d’uns pirates, 1645 contra l’exèrcit del conde Duplesis i el 1794 durant la Gran Guerra vers el francesos. Posteriorment no és sinó fins al 1724 quan es troba documentació sobre algunes propostes d’obra a mans de l’enginyer Frome. Entre aquestes propostes cal destacar la construcció d’un petit cos de guàrdia avançat “un puente levadisso” de la porta del reducte i un “entablado del sotteraneo” per aprofitar en més mesura l’espai de voltes amb la realització d’un pis superior de fusta, cosa que suposava una millora en la capacitat logística de la fortificació. El fortí va quedar parcialment destruït per les voladures de les tropes napoleòniques el 1814. 

Aquest va estar en runes fins al 2002 quan se’n va iniciar la rehabilitació d’acord amb un projecte de l’arquitecte d’Olot Miquel Capdevila y Bassols, que menystenia totalment les restes conservades, ja que aquestes només serveixen de base a un nou edifici que poc té a veure amb l’original. El resultat d’aquesta intervenció és que ara la seva fesomia recorda més a un búnquer que no pas a una fortificació renaixentista; alhora que els materials d’enderroc extrets s’han llençat a un abocador.  L’any 2008 es van paralitzar les obres de rehabilitació però es van culminar al 2011 i avui es presenten museizats tots els espais, es pot visitar segons horari, o a hores convingudes

Extret de la Viquipedia https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_la_Trinitat  
Elena Fàbregas i Jordi Gironèss i Jordi Gironès

Informació en PDF : castell de Trinitat

Fotografies 2023: castell de Trinitat

PDF Guia de la visita: Roses Patrimoni

Torre de Valldejuli

Nom del castell: Torre de Valldejuli
Data de construcció: XVI
Municipi: Palafolls
Comarca: Maresme
Altitud: 51 m

Coordenades: E 477213 N 4611763 (UTM31N - ETRS89)

Com arribar-hi: És una casa situada a la banda ombrívola de la Serralada Litoral, al cantó oposat de Malgrat de Mar i Pineda. S’hi accedeix per un camí que surt de la carretera que uneix Sant Genís de Palafolls amb la que va cap a Girona. En direcció cap a Sant Genís de Palafolls, just abans d’arribar al restaurant Masia de Can Gibert, es troba el camí que arriba fins a Can Valldejuli.

La Torre de Valldejuli és una torre de defensa de la masia de Can Valldejuli, al municipi de Palafolls (Maresme), declarada bé cultural d’interès nacional.

És una casa restaurada i molt ben conservada, de tres cossos, baixos i pis. Portal rodó adovellat i tres finestres gòtiques. Les façanes són de construcció de pedra aparellada vista anteriorment a la restauració, la paret de migjorn era de tàpia. 

Separada de la casa, té la torre cilíndrica amb un pontet de comunicació de construcció moderna. D’aquesta torre es conserven els arquets del matacà del volt, sense mur de protecció. És de tres pisos als quals també s’hi accedeix per una porta a la planta i fins fa poc hi havia el bestiar i l’aviram. A la façana nord, on hi ha ara un porxo de recent construcció, es trobava una capelleta mig destruïda on hi havia una Mare de Déu. La capella fou destruïda i la imatge encara es conserva a la masia.

Extret de la Viquipedia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_de_Valldejuli Castells, cases fortes i torres del Maresme

Si hom recorre el Maresme des de Montgat fins a Palafolls, comprovarà que encara avui dia es conserven un munt de fortificacions medievals al llarg de tota la comarca. Des del segle X fins al segle XVI es van construir tot un seguit de castells i torres de vigilància per alertar i protegir els maresmencs dels perills que venien per terra i mar. Primer fou el temor a les ràtzies sarraïnes el que va fer aixecar els grans castells de la comarca com el de Burriac, Palafolls o Vilassar de Dalt durant els segles X i XI, però molts anys més tard, segles XV i XVI, les poblacions maresmenques van haver d’aixecar torres i muralles per protegir-se dels atacs marítims de pirates, corsaris i de la marina turca,

Extret de la revista El Tot Mataró i Maresme publiquen informació sobre castells, cases fortes i torres del Maresme

Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Març 2023

+ informació en PDF: Torre de Vslldejuli

Palafolls 2023

 

El castell de Palafolls es troba situat en una  modesta altitud de 154 metres, a prop de la ribera dreta de la Tordera i entre les viles de Tordera al nord i Palafolls al sud. Es troba emplaçat en una serra orientada de nord-oest a sud-oest, gairebé paral·lela a la Tordera, la qual esdevé un dels darrers contraforts dels vessants més orientals del massís del Montnegre–Corredor. Tot i l’esmentada poca altitud, des de la seva situació es controlava molt bé el curs d’aquest riu i els camins que enllaçaven les terres gironines amb les barcelonines. 
No hi ha documentació sobre els orígens del castell si bé no es probable que la seva construcció fou anterior a Al-Mansur (985). Un segle després ja tenim notícies de la seva existència com a possessió de la família dels Umbert del Montseny junt amb els altres castells de Montpalau (Pineda de Mar), de Montclús i de Lloret. Els descendents d’un dels seus propietaris, Bernat Gausfred, adoptaren definitivament el cognom Palafolls. D’aquestes centúries hi ha poques dades sobre aquest castell, i les úniques informacions fan referència a alguns dels seus castlans. L’any 1171 Bernat de Palafolls cedí al capítol gironí el castell de Lloret, i l’any 1229 Guillem de Palafolls apareix com a company de Guillem de Montcada en la famosa expedició a l’illa de Mallorca.

L’edifici senyorial del castell data del segle XIII i un segle després tingué lloc l’ampliació del recinte, si bé en aquest mateix segle XIV Guillem de Palafolls traspassà el castell i la seva jurisdicció al comte Pere el Cerimoniós mitjançant venda acabant així el domini del llinatge sobre aquest territori. Poc temps després (1381) el rei vengué per 21.000 lliures barceloneses el castell de Palafolls a Bernadí (Bernat IV) de Cabrera entrant així a l’òrbita dels Cabrera. Bernat IV i el seu fill Bernat Joan tingueren una gran protagonisme en fets guerrers tant a Sicília com en afers interns catalans, essent reconeguda la vàlua d’ambdós pels reis Martí l’Humà i Joan II (segle XV).
Posteriorment el castell va anar caient en l’abandonament i passà a formar part de les possessions dels Medinaceli per matrimoni entre la vescomtessa de Cabrera i l’hereu del ducat de Medinaceli (1722). 

L’emplaçament, amb els acusats desnivells de la muntanya, determina aquesta irregularitat, amb un desequilibri manifest en les masses de construcció, ja que les més fortes i destacades han d’agrupar-se al cim que s’alça a l’extrem meridional de la muntanya, mentre el recinte exterior es prolonga fins al nord per cobrir tota la longitud de l’allargat planell. Així resulta en conjunt una planta aproximadament rectangular (amb molts accidents en el seu perímetre), dins de la qual s’acumulen els edificis residencials a la meitat meridional i més enlairada. Pel que fa a la defensa exterior, el terreny és bastant abrupte i en aquesta condició natural s’assenta tot el sistema de fortificació, que s’adapta a la configuració del terreny. El costat més escarpat és l’oriental sobre el qual es repenja la torre de l’homenatge amb el nucli residencial entorn seu. També té una inclinació molt pronunciada el terreny a la part occidental, a la qual mira la façana del castell. Els costats estrets del rectangle resultarien els més
vulnerables, i per això es van fortificar d’una manera especial.
Cal assenyalar l’existència de la torre com a important línia de defensa. De segur que estava destinada a albergar un cos de guarida en aquest lloc tan apartat del gros de la fortalesa i que a més era potser el més fàcilment expugnable. La torre té planta rectangular, oberta de dalt a baix cap a l’interior del recinte. Està dividida en dos pisos coberts amb voltes de canó apuntades. La seva estructura no pot ser anterior al segle XIII i encara serà d’època molt avançada dins aquesta centúria. És de carreus, però toscos i desiguals.

Dels Medinaceli, el castell finalment passà a dependre de l’Estat. Les restes actualment conservades del castell de Palafolls són el resultat d’un conjunt de reformes i ampliacions al voltant d’una construcció primitiva, esglaonades al llarg d’un període que va del final del segle X o principi del segle XI. 

Ja en el segle XXI, entre  els anys 2016 i 2019, s'han fet uns treballs de consolidació i d'adequació per a poder ser visitat lliurament per la ciutadania.  Del  seu manteniment actual se'n fa càrrec del municipi.

La informació sobre l’edifici ha estat extreta de la web  http://es.geocities.com/castell_de_palafolls
Cal tenir present que existeix actualment l’entitat «Amics del Castell de Palafolls», estructurada al novembre de 1966.

Informació en PDF : castell de Palafolls

Fotografies 2023: castell de Palafolls

La Granada

Nom del castell: La Granada
Data de construcció: X-XIII
Municipi: La Granada
Comarca: Alt Penedès
Altitud: 273 m

Coordenades: E 1.718678 N 41.378629 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: situat dins el nucli del poble de la Granada.

El castell de la Granada és situat al poble de la Granada, al cim d’una petita elevació a la part alta del poble. És un castell termenat, de planta rectangular que tenia adossada una torre, ara desapareguda. Havia estat una construcció notable. És un edifici declarat bé cultural d’interès nacional.

El lloc de la Granada, dins el terme del castell d’Olèrdola és documentat l’any 950 quan el bisbe de Barcelona Guilarà va infeudar la Granada a Sisovald perquè hi construís una torre. L’any 1003 una escomesa sarraïna comandada per «Abd al-Màlik Yüsuf» destruí la torre que hi havia a l’alou bisbal de la Granada. Dos anys més tard fou reconstruïda pel bisbe Aeci que al·ludí la restauració de «nostram turrem granatam». El procés de reconstrucció durà fins al 1013 en què s’esmerçaren 20 unces d’or en les obres de la torre. El bisbe Deodat exigí reconeixement dels successors de Sisovald recorrent a l’autoritat dels comtes de Barcelona, els quals dictaren sentència a favor del bisbat que continuà posseint el domini fins a l’extinció de les senyories al segle XIX. L’alta jurisdicció la conservà sempre el rei. El lloc es trobava en una cruïlla de camins important: l’antiga Via Augusta i la via Mercadera, la via secundària que sortia de Barcelona en direcció Lleida i que creuava tota la comarca en direcció llevant a ponent, el camí preferit dels mercaders i comerciants. S’hi desenvolupà el primer mercat del Penedès i un dels més antics de Catalunya (documentat des de 1080) que es mantingué fins a la creació del mercat de Vilafranca.

Durant el segle XII passà a les mans de la família Cervelló, segurament per infeudació. El 1193, Guerau Alemany de Cervelló deixà al seu fill Guillem el castell de la Granada, juntament amb d’altres. No obstant, en diversos fogatges del segle XIV, el domini és del bisbat. El castell fou assetjat durant la guerra civil del segle XV. En la Guerra de Separació del segle XVII, les tropes castellanes foren derrotades al seu entorn. Durant la Guerra de Successió, Felip V n’ordenà l’enderrocament a principi del segle XVIII, començant un greu procés d’espoliació. L’any 1937 s’utilitzaren pedres de les ruïnes del castell per a pavimentar una carretera i altres elements foren enderrocats després de la Guerra Civil de 1936-1939.

El castell és de planta rectangular, d’uns 20 m de longitud i 10,5 d’amplada a l’interior. Al sud-oest hi havia una torre també rectangular de 3,4 m x 3,9 m a l’interior. El gruix dels murs és d’uns 120 cm. Es conserven els murs meridional i occidental, alguns fragments del mur nord i tres parets de la torre a la qual li manca el mur oriental que la separava de la resta de la fortificació. Els murs conservats tenen una alçada d’uns 7 m. L’any 1937 foren enderrocats els murs nord i est i els altres rebaixats uns 3 m. Al mur est hi havia un gran portal d’entrada amb llinda monolítica i arc de mig punt. Al mur nord s’ha conservat l’arc de mig punt d’una de les tres portes i, en la més occidental s’hi veu un dels muntants, el forat de la barra i la polleguera. A les restes de murs conservats hi ha nombroses espitlleres. Les situades a peu pla (a 1 m de terra) fan 70cm d’ample i uns 115cm d’alt i són acabades amb dues lloses en angle. Només al mur sud i deixant de banda la zona de la torre, hi ha 16 espitlleres. Més amunt hi ha diverses espitlleres més grans, rectangulars de 70cm d’ample per uns 2m d’alt. L’aparell constructiu és de carreus lleugerament treballats i ben col·locats en filades. Fan 20cm d’alt per 35 cm de llarg. La datació del castell es pot situar al segle XIII.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_la_Granada

Febrer de 2018 / Elena Fàbregas  i Jordi Gironès

+ fotografies: CastellsCatalans/La Granada

+ informació en PDF: CastellsCatalans/La Granada

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Torre de les Gunyoles

 Nom del castell: Torre de les Gunyoles
Data de construcció: XI
Municipi: Avinyonet del Penedès
Comarca: Alt Penedès
Altitud: 327 m

Coordenades: E 1.779299 N 41.352327 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: situat dins el nucli de Les Gunyoles La Torre de les Gunyoles és un edifici del municipi d’Avinyonet del Penedès (Alt Penedès) declarat bé cultural d’interès nacional.

Hom creu que l’origen d’aquesta torre cal situarlo en època romana. Pel que fa a la seva funció, s’ha dit que es tractava d’una torre de vigilància o, segons altres opinions, d’un monument funerari o sepulcral de tipus turriforme sense domini efectiu sobre el territori i al costat d’una via romana. Pel caràcter massís de la torre (que impedeix la possibilitat d’entrada) i les seves dimensions, s’exclou la possibilitat que funcionés com a torre de defensa o vigilància aïllada. D’altra banda, existeixen molts paral·lels fora de la península Ibèrica (a la Itàlia central) de monuments funeraris romans d’iguals característiques, amb cronologies des del segle I aC al segle I dC. 

Així doncs, la torre de les Gunyoles es pot classificar com un monument funerari i de datació incerta que dóna el tipus d’aparell «opus quadratum». Segons Albert Balil, es pot situar entre mitjan segle I dC (Neró) i el principat d’Adrià (primera meitat del segle II dC). Cal fer esment de la reutilització de la torre en època medieval que hauria estat aprofitada com a torre de guaita i de defensa del castell medieval ni oblidar tampoc la importància d’aquest recinte en el moment que es construí el mas senyorial gòtic i s’utilitzà la torre per sostenir les cobertes dels recintes de transformació dels productes agrícoles. 

Pel que fa al lloc de les Gunyoles, s’esmenta per primera vegada l’any 978. L’any 981 el propietari de la fortalesa era Galí, el qual en el seu testament deixà la seva torre i altres béns a la seva muller Ermengarda. Un altre testament que aporta informació sobre Gunyoles és el d’Ermengol Llobató, el qual, en trobar-se ferit al castell de les Gunyoles, el juliol del 1076, va nomenar marmessor i va morir al cap de poc. Al terme de les Gunyoles s’hi establiren en un moment indeterminat del segle XII els templers. D’aquesta manera s’entén que el 1160, Bertran d’Olost i Pere de Turradella, comanadors templaris de les Gunyoles, donessin aquest terme, situat en el territori d’Olèrdola, a Joan de Bassa i el seu germà Pere perquè l’edifiquessin i cultivessin. El 1205 la preceptoria dels templers fou traspassada de les Gunyoles al Montmell i el lloc de les Gunyoles passà a mans del prior de l’Hospital que la va integrar en els dominis de la  comanda de Sant Valentí de les Cabanyes. El monument va ser restaurat per la Diputació Provincial de Barcelona (1967-1968). 

La torre de les Gunyoles està situada dins el recinte de la masia can Rialb, a les Gunyoles, on ocupa una part del jardí. És de planta circular i actualment només se’n conserva el cos inferior, amb 9 metres de diàmetre i uns 11 metres d’alçada. L’obra és d’«opus caementicium», morter de calç i pedres desiguals, revestit amb carreus, «opus quadratum», de diferents mides. Presenta un sòcol de 2’10 metres d’alçada que sobresurt uns 0’20 metres de gruix. A l’altura de 7’25 metres, una motllura de 0’30 metres de gruix, en part restaurada, constata l’única ornamentació de la construcció. Els resultats de l’excavació feta el 1967 indicaren la possibilitat que la torre anés coberta per un sostre d’«opus caementicium» de forma cònica, com es troba en altres monuments d’aquest estil. A continuació s’aixecaria un segon cos de l’edifici, del que encara es conserven, en algun tram, tres filades de blocs que fan de testimoni. Segons tradició oral, aquest segon cos fou desmuntat per reaprofitar els carreus en bastir-se l’església del poble a finals del segle XVIII.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_de_les_Gunyoles

Febrer de 2018 / Elena Fàbregas i Jordi Gironès

+ fotografies: CastellsCatalans/Torre de Les Gunyoles

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Torre de Les Gunyoles

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Les Pujades

Nom del castell: Les Pujades
Data de construcció: XII
Municipi: Castellví de la Marca
Comarca: Alt Penedès
Altitud: 205 m

Coordenades: E 1.625825 N 41.332490 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: situat a 1 km de la Múnia en la carretera B-212.

El castell de les Pujades és un edifici de Castellví de la Marca (Alt Penedès) declarat bé cultural d’interès nacional.

L’origen del castell no es troba documentat amb exactitud. Apareix esmentat per primera vegada l’any 1.177 quan Bertran de les Pujades, senyor del lloc, i Sança, la seva muller, feren donació de tots els alous situats dins el terme de Pacs del Penedès, al seu fill Bernat, el qual se suposa queera canonge de la Seu de Barcelona. El castell de Pujades passà després als Vilafranca (segles XIII i XIV), als Masdovelles (segle XV) i, finalment, als marquesos del Poal i d’Alfarràs (segle XVIII). El marquès d’Alfarràs, el 1864, va edificar una gran masia, enderrocant el vell castell, i va emportar-se alguns elements arquitectònics al Laberint d’Horta (Barcelona), la seva residènciaprincipal.

El castell de les Pujades és una casa pairal fortificada, situada a prop de la Múnia. Presenta les característiques formals de les cases pairals catalanes. És una masia de tipus de planta basilical, tancada dins d’un baluard. De les restes de l’antiga fortificació romanen uns sòlids murs amb contraforts i una torre circular al capdavall del baluard. La torre, d’ uns 9 m d’alçària, és construïda amb pedra d’aparell petit i irregular. Té l’entrada des del baluard de la pairalia i és emmerletada. Damunt els merlets hi ha dues mènsules i una espitllera allargada al mig. S’hi observen espitlleres rodones als baixos, al pis (sota una finestra feta de carreus ben treballats) i a la part alta, avui tota tapiada. La torre és obra del segle XIV, encara que s’observen restes d’una obra anterior.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_les_Pujades

Febrer de 2018 / Elena Fàbregas i Jordi Gironès

+ fotografies: CastellsCatalans/Les Pujades

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Les Pujades

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Torre de Cal Pascol

Nom del castell: Torre de Cal Pascol
Data de construcció: XI
Municipi: Castellví de la Marca
Comarca: Alt Penedès
Altitud: 382 m

Coordenades: E 1.573832 N 41.348508 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: s’hi accedeix des de les Cases Noves de la Riera, situades a 2 km de la Múnia. Des de les Cases cal prendre una pista que ressegueix aigües amunt la riera de Marmellar. Travessem el llit de la riera de Marmellar, que podria dur aigua, i després es deixa un trencall a l’esquerra (1.581315,41.339979) i se segueix riera amunt. Tot seguit també es deixa un segon trencall a l’esquerra. Es travessa la riera i fins aquí es pot arribar en cotxe normal (1.580971, 41.347335), havent fet 1,2 km. En aquest punt ja es deixa la riera i s’enfila una pista per l’esquerra fins al castell que és a 1 km. Es pot fer a peu en 20 minuts o bé amb 4x4.

La torre de Can Pascol és un edifici de Castellví de la Marca (Alt Penedès) declarat bé cultural d’interès nacional. Està situat a la banda esquerra de la riera de Marmellar, dalt d’un penya-segat enmig del bosc. És de planta quadrada amb els angles arrodonits, adossada a una construcció enruïnes. L’obra és de pedra, tallada en carreus irregulars. Visualment està connectada amb el castell de Castellvell de la Marca del que, aquesta antiga fortalesa i torre de guaita n’era subsidiària.

La torre de Can Pasqual és d’origen medieval, i probablement fou construïda en l’època del comte Sunyer, fill de Guifré el Pelós. La fortificació rep el nom de la masia en ruïnes que hi ha al costat. Era un annex del castell de Castellvell de la Marca des del qual es poden albirar els següents edificis militars: al nord, el castell de Font-rubí i el de Foix; al nord-est, la Granada i Subirats; a l’est, Olèrdola; al sud-est, Castellet; al sud, Banyeres, Lletger i Santa Oliva; i a l’oest, la torre de Can Pascol i el Montmell.

Altres torres o castells de la zona relacionats són la Torreta de Castellví, Estalella, castell de les Pujades... Tots ells, punts d’ubicació estratègica, formaven part de la xarxa defensiva establerta a partir del s. X per a prevenir i aturar les escomeses sarraïnes. De dia la comunicació es feia a través de senyals de fum, de miralls, o fent onejar draps, i de nit, fent senyals de foc.

Segurament pel fet de ser un annex defensiu i de vigilància del castell de Castellvell de la Marca, no s’ha trobat documentació específica de la torre. Probablement l’edifici seria ocupat, com a masia fins al s. XVII o més enllà. També coneguda amb els noms de torre de Can Pasqual o Torre Rodona. Tot i ser coneguda amb aquest darrer nom, no té totalment aquesta forma sinó que és rectangular amb els angles arrodonits.

El castell era format per l’esmentada torre i un recinte que s’estén a la banda meridional. La torre té a l’interior una longitud de 250 cm i una amplada de 130 cm. El gruix del mur a la part baixa és d’uns 140 cm. L’alçada actual és d’uns 9 m. Les restes dels forats de pal de biga indiquen que la torre tindria dos pisos L’espai interior, fins a una alçada de 5 m, és cobert per una volta rebaixada, poc acurada i mig ensorrada, feta amb pedres; actualment aquesta cambra interior resta dividida en dos espais per a un embigat fet en època moderna. Per damunt de la volta hi ha el nivell de la porta, orientada al sud i acabada amb un arc de mig punt, del qual es conserven tres dovelles a cada banda, petites i ben treballades; les tres o quatre dovelles centrals han caigut o han estat arrencades. Els muntants són fets amb pedres sense treballar. Aproximadament uns 3,5 m més amunt hi ha una altra volta també rebaixada. Els carreus de la part baixa de la torre són grossos, força treballats i units amb morter. A partir dels 2,5 m, les pedres són més petites i irregulars. La sala adjacent tenia una forma gairebé ovalada; restava adossada a la cara sud de la torre. Era força petita (3,70 m d’amplada nord-sud). La banda est tenia els angles arrodonits. La paret oest coincideix amb la de l’edifici modern que s’hi afegí. El gruix de les parets d’aquesta sala és d’uns 60 cm. Al mur nord-oest s’obre una porta de 140 cm d’ample, acabada amb un arc de mig punt format per 13 dovelles de 30 cm d’alt que potser fou afegida en un moment poc posterior.

El castell de Can Pascol és un dels edificis notables d’aquesta comarca del Penedès. Per dos motius. En primer lloc, per la forma de la torre -amb els angles arrodonits-, que representa, tipològicament, un nexe entre les torres quadrangulars i les rodones. I en segon lloc per l’existència d’una sala annexa a la torre i coetània d’aquesta. El conjunt recorda, tot i que les formes siguin diferents, la torre amb sala trobada al castell d’Ardèvol, al Solsonès, o les que devien existir en un moment molt primerenc en molts d’altres llocs, que sovint s’han destruït o modificat. És difícil assegurar-ne la datació amb exactitud, però probablement cal situar la data de construcció prop de l’any 1000.

Extret de:https://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_de_Can_Pascol

Febrer de 2018 / Elena Fàbregas i Jordi Gironès

+ fotografies: CastellsCatalans/Torre Cal Pascol

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Torre Cal Pascol

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Sant Esteve de Mar

Nom del castell: Sant Esteve de Mar
Data de construcció: XI
Municipi: Palamós
Comarca: Baix Empordà
Altitud: 17 m

Coordenades: E 3.147656 N 41.858232 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: està situat arran de mar i a la cala Fosca de Palamós.

El castell de Sant Esteve de Mar és un castell situat dalt d’un penya-segat al terme municipal de Palamós, al Baix Empordà, entre la platja de la Fosca i la cala de s’Alguer. Només se’n conserven algunes bases de torre i alguns murs. S’hi accedeix des d’un camí que surt des de la platja de la Fosca. 

A llevant resta la part d’una baixa torre de planta rectangular, excavada en part a la roca natural, fins a l’arrencada d’una volta. Una mica més enrere es veu un mur atalussat d’uns 5 metres, al nord del qual s’aixeca una torre rectangular com la de llevant però que es manté a l’alçada del mur. L’entrada al recinte fortificat ha quedat desfigurada per la masia, avui enrunada, que s’hi aixecava recolzada en l’antiga construcció. 

El castell fou construït sobre una vil·la romana que, al seu torn, segurament fou construïda sobre un assentament iber. S’esmenta per primera vegada el 1063 en un document en pergamí que es conserva als fons del monestir de Sant Pere de Galligants, a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Fa referència a dos castells, el castellum quod uocatur Sanctus Stephanus de Peculiare (entenent Peculiare com a possessió en alou del monestir de Sant Pere de Galligants) i el castellum Maur.

El Castrum Sancti Stephani de Mari era la seu d’un domini senyorial que, l’any 1272, estava en mans de Dalmau de Palol, fill d’un altre Dalmau de Palol i Agnès de Sant Esteve, senyors de Vulpellac, al terme de Forallac. L’any 1277 el mateix Dalmau de Palol, a través d’Arnau sa Bruguera, primer alcalde de Palamós, va vendre al rei Pere II el Gran el castell, juntament amb les terres i masos que li corresponien, pel preu de 7.500 sous barcelonesos, amb l’objectiu de satisfer la voluntat reial de posseir un port a la costa empordanesa. Durant l’edat mitjana el posseïren diferents senyors feudals.

El 1484, tots els dominis del castell de Sant Esteve i la vila de Palamós van passar a mans de Galceran de Requesens, primer comte de Palamós. Durant la Guerra dels remences fou enderrocat gairebé en la seva totalitat i estigué abandonat fins que en els segles XVI-XVII fou reconvertit en casa de pagès. El castell passa a ser un punt estratègic de vigilància i defensa avançada de Palamós i els seus entorns. Al mateix moment, es convertí en un mas. Durant l’Edat Moderna s’hi compaginà l’explotació agrícola amb el control de la costa, especialment per alertar la població de les incursions de pirates i corsaris del Nord d’Àfrica.

De les vigilàncies a Sant Esteve se n’ocupaven de forma mancomunada les parròquies de Palamós, Vila-romà i Vall-llobrega, tot compartint les despeses de pólvora, de les bombardes i els arranjaments que requerien els murs de la fortalesa. El 1568, al llibre del clavari de la Universitat de Palamós hi consta el pagament d’algunes obres de reparació de la “fortalesa de la Fosca”. Un segle més tard, cap el 1650, encara es feien regularment les guàrdies a Sant Esteve. Aquesta ambivalència entre mas, fortí i punt de vigilància va continuar fins a final del segle XVIII, perquè encara que les incursions de pirates algerians eren molt minses, existien altres perills: naus angleses, contraban, naus de zones on hi havia pesta, etc. Amb el temps, es deixaren de fer guàrdies a la Fosca i la feina agrícola va acabar essent l’única activitat que es realitzava a l’edifici.
L’antic castell va romandre com a masia fins a mitjans del segle XX, moment en què fou definitivament abandonat. A partir d’aquest moment, va patir una lenta però progressiva degradació. La seva situació, prop del mar, sotmès a les inclemències del temps, i també apartat dels nuclis més freqüentats, van ser factors determinants per a la seva decadència.

La situació del castell va fer un tomb amb la signatura d’un conveni de col·laboració establert entre la Generalitat de Catalunya i La Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona “La Caixa”, per al desenvolupament del “Programa Romànic Obert”, i el conveni específic, de data 30 d’octubre de 2009, establert entre aquests dos organismes i l’Ajuntament de Palamós, una vegada el bé va passar de propietat privada a municipal. Entre els anys 2011 i 2015 es van dur a terme les obres de consolidació.

Extret: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Sant_Esteve_de_Mar

Gener 2018 / Elena Fàbregas i Jordi Gironès

+ fotografies: CastellsCatalans/Sant Esteve Mar
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Sant Esteve Mar
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Vila-romà

Nom del castell: Vila-romà

Data de construcció: XI-XII

Municipi: Palamós

Comarca: Baix Empordà

Altitud: 129 m

Coordenades: E 3.107709 i  N 41.882136 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: s’hi accedeix des de Sant Joan de Palamós (Palamós) prenent el Camí de Bell-lloc fins arribar al mas Antoniet on podem prendre una pista que ens durà fins dalt del castell. Per anar-hi a peu, cal arribar a l’ermita de Bell-lloc i pujar-hi sense dificultat per un corriol que hi mena.

El Castell de Vila-romà és un castell declarat bé cultural d’interès nacional del municipi de Palamós, proper a la vila de Vall-llobrega.

A l’alta edat mitjana i fins a l’època de Pere II, la parròquia de Santa Eugènia de Vila-romà incloïa el lloc de Palamós. El 1161 és documenta una «Villa Romani» i el 1190, una «Villa Romanum». Segurament es deu tractar d’un poblet, però no es pot descartar la possibilitat que hi hagués hagut un establiment humà de l’època visigòtica i, fins i tot, una vil·la romana, doncs el poblament d’època romana ha estat identificat en diversos punts de la rodalia.

La primera data documental de la fortalesa és del 1276 quan el bisbe de Girona, Pere de Castellnou, comprà el castell per 45.000 sous als hereus de Pere Alemany. El 1279, Pere II comprà al bisbe de Girona el territori de Palamós que depenia d’aquesta parròquia per 6.000 sous barcelonins. Segons Pella i Forgas, el castell fou acabat per Bernat Amat de Cardona, cosí del compte Ponç Hug d’Empúries. El 1310, el bisbe de Girona adquirí drets dominicals sobre el lloc de Vila-romà, però l’alta jurisdicció era del rei, que posseïa el port de Palamós. Pere III el Cerimoniós l’any 1371 l’incorporà a la corona d’Aragó. Sembla que posteriorment també va pertànyer al duc de Sessa, senyor del castell de Calonge. 

La curta i poc esplendorosa vida de la fortalesa acaba el 1812 amb l’ocupació francesa durant la qual fou volat. Des de llavors els seus murs s’han anat enrunant. L’any 2007 s’hi realitzà una intervenció preventiva.

Les ruïnes del castell s’alcen en un replà del vessant meridional de Montagut. La torre mestra i alguns altres edificis eren envoltats per un recinte fortificat exterior, protegit per grossos valls artificials que s’estenen a ponent i tramuntana. A la part central s’aixeca un mur d’uns 11 metres, segurament la paret de llevant de la torre mestra, de planta rectangular, que devia tenir una llargada d’uns 5,5 m. En aquest mur hi ha un esvoranc a uns 3 m del terra al lloc on hi degué haver la porta d’entrada. Té una amplada de 90 cm i una alçada d’uns 2 m. A l’ intradós, on hi devia haver l’arc encara s’endevinen quatre dovelles. L’aparell constructiu de la torre és fet de pedres sense escairar unides amb morter de calç, amb alguna filera d’opus spicatum. Aquest parament apareix en la majoria dels murs del castell. Afegida a la base d’aquest mur hi ha una construcció coberta amb volta de canó recoberta d’estuc rogenc. El recinte exterior està força ben conservat a la banda de tramuntana i el costat sud-oest. També s’ha conservat bé una paret transversal que anava de ponent a llevant. Al mur septentrional hi ha adossades nombroses dependències que formen una unitat amb els murs exteriors.

Al costat sud hi ha els estatges que conserven les arcades de mig punt. L’entrada al recinte devia estar a la banda S-E on hi ha dos torres rectangulars d’uns 7 metres de factura més tardana -final de l’edat mitjana- en la part superior. La torre N-E conserva dos murs d’uns 10 metres amb merlets rectangulars i espitlleres, i a la part baixa es veu l’arrencada d’una volta. Els murs, en general, fan una amplada d’1,20 metres i són fets amb pedra de granit i pissarra sense escairar.

Intentar datar el castell sense un estudi previ profund o potser una excavació acurada és molt difícil. El parament pot portar a pensar que la base del castell i moltes de les seves parets pertanyen a una construcció de cap a l’any 1000, però altres elements claus per a la datació, com l’arc de la porta de la torre, han estat malmesos.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Vila-romà

Gener 2018 / Elena Fàbregas i Jordi Gironès

+ fotografies: CastellsCatalans/Vila-Romà
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Vila-Romà

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

SARROCA DE LLEIDA

Nom del castell: Sarroca de Lleida

Data de construcció: XIII-XIV-XVII

Municipi: Sarroca de Lleida

Comarca: Segrià

Altitud: 224 m

Coordenades: E 0.562744 N 41.458458 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: situat en un turó damunt de la vila de Sarroca de Lleida.

El castell de Sarroca és un castell en ruïnes al municipi Sarroca de Lleida (Segrià) declarat bé cultural d’interès nacional. El topònim Sarroca denota l’assentament damunt la roca. Després dels castells de la ciutat de Lleida, és el més important del Segrià per la seva situació estratègica en el camí de Lleida a Tortosa.

És un castell termenat documentat el 1280. Consignada l’antiguitat romana i àrab, la repoblació de Sarroca ve establerta al segle XIV. La senyoria, llavors, recau al llinatge Santcliment. El 10 d’abril del 1357 el rei, que tenia la propietat d’aquest castell, va vendre’n tota la jurisdicció (mer i mixt imperi) a Francesc de Santcliment.

Aquesta família, i en concret Comtessina de Barutell i de Botella, vídua de Climent de Barutell, Santcliment i de Prunera, vengué en el 1618 la Baronia de Sarroca i de Llardecans a Josep Castellbell, senyor de Maials i des de la darreria del segle XVIII fins a la desamortització (1831) i l’extinció de les senyories fou de la família barcelonina dels Matas. La fortalesa encara tingué un paper important durant la guerra del Francès i fou ocupada pels carlins el 1836.

 Està construït sobre una roca de gres tallada per l’est per fer un fossat que seria l’accés al castell. En aquest punt s’endevinen restes d’una estructura rectangular que es podria associar a una torre porta. Del castell s’aprecien diversos recintes: el superior, molt allargassat i en posició central, conserva les filades de baix del mur perimetral, fetes de carreus rectangulars de mida gran. És de planta rectangular, amb restes de dos contraforts propers al mig del mur meridional. Aquest primer recinte sembla que es podria datar als primers temps de la conquesta cristiana. A la banda nord del recinte sobirà es construí una cisterna quadrangular (4,7 m x 4 ), feta de carreus i amb volta de mig canó. El mur oriental, trencat, ara comunica amb una sala de planta rectangular coberta per volta de canó de mig punt de 4,7 m d’ample per 14,5 de llarg. Parets i volta estan fetes d’encofrat amb dues capes d’arrebossat. Tota la sala fou bastida al mateix temps però posteriorment a la cisterna. Al costat immediat hi ha una cambra més petita i a la banda nord, tres espitlleres d’una esqueixada buidades en l’encofrat.

La construcció que actualment més destaca del castell és una torre, de base atalussada, sobre la qual hi ha un pis de parets rectes que tenia dues grans finestres al nord-est i a l’est, d’arc apuntat amb intradós decorat per una senzilla traceria gòtica. A l’oest, una altra finestra més petita que conserva la decoració gòtica quasi intacta. Té dues petites espitlleres, al nord i a l’oest. La planta principal fa 3,8 m x 2,9 m i el gruix del mur és de 110 cm. Tota l’estructura està feta de carreus rectangulars, amb marques de picapedrer i algun grafit. És coberta amb volta apuntada. Per la part nord-oest, per sobre de la roca, hi ha la muralla corresponent a la sala inferior, la qual mostra un tram amb una mena de bestorre que fou folrada més tard per una segona construcció o mur d’aparell semblant i que podria lligar amb el moment de la construcció de la nau superior, moment al qual correspon la construcció d’una nova cisterna, rectangular i amb volta semicircular que es troba a l’oest del recinte interior. Finalment, des del nord-oest, seguint per la banda de ponent i el costat sud, hi ha el mur del recinte jussà, de pedra calcària que contrasta amb el gres de les fases anteriors de la fortalesa. Per sota la roca de gres s’han excavat túnels que serviren de refugi durant la Guerra Civil Espanyola.

L’any 1910, Ceferí Rocafort descrivia així el castell de Sarroca: «sols en resten algunes quadres amb massisses voltes i l’esvelta torre quadrada, ornada per gòtics finestrals; el talús, en forma esglaonada s’enfonsa en el ribàs que mira a la vall provinent de Torrebesses»

La datació seria almenys del segle XIII, modificada i ampliada al XIV i novament al segle XVII. Probablement a partir del segle XIX el castell restà abandonat i abocat a l’espoli. La presència de ceràmica grisa confirma la datació sense oblidar el precedent islàmic sustentat per molts autors.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Sarroca

Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Abril 2017

+ fotografies: CastellsCatalans/Sarroca

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Sarroca
+ video : Sarroca de Lleida

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat