Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Baix Empordà. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Baix Empordà. Mostrar tots els missatges

dimarts, 10 de desembre del 2019

Vilopriu

Nom del castell: Vilopriu
Data de construcció: XIII
Municipi: Ullastret
Comarca: Baix Empordà
Altitud: 71 m
Coordenades: E 2.991615 N 42.103970 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: El castell-palau està situat a la part més alta del nucli de Vilopriu, on forma un conjunt amb l’església (Sant Pere de Vilopriu) i la muralla
Castell-palau de Vilopriu documentat el 1279, és una obra del municipi de Vilopriu declarada bé cultural d’interès nacional.
El poble de Vilopriu es desenvolupà al voltant del conjunt de l’església i fortalesa. Les estructures conservades de l’antic castell-palau corresponen fonamentalment (torre, façana de migdia...) .
Fou edificat els segles XIV-XV. Un sector serveix de casa del comú i abans d’escola. Té notables finestrals gòtics. Es tracta d’un gran edifici d’estructura complexa, de planta rectangular amb pati central. En l’actualitat es conserva, fonamentalment, el mur meridional, una torre de planta rectangular en l’angle sud-est, l’ala est i part del mur occidental. La façana principal s’obria a la banda sud. Se’n conserven dues finestres coronelles gòtiques. També hi ha una porta d’arc rebaixat, on figura la data del 1820.  
L’interior d’aquest sector ha perdut el sostre i el pis, tot i que encara es poden observar el pati central i l’escala de comunicació amb el primer pis. La torre angular i la part oriental del castell són les parts millor conservades, tot i que la seva adaptació per a funcions diverses (abans escoles, actualment Casa de la Vila) ha fet que experimentin modificacions notables en llur estructura.
El conjunt ha experimentat diverses modificacions i restauracions en els darrers temps. Les tres campanyes d’excavació realitzades durant els anys 1978-80, sota la direcció de Maria Marsà, van permetre afirmar que la construcció del castell primerenc data del segle XII, bé que sofrí importants reformes a la baixa edat mitjana. Hom constatà que a la part més baixa —els primers 80 cm— de les parets de migjorn i de ponent hi havia uns murs amb un parament típic d’aquest segle. Per damunt dels 80 cm ja apareix un mur amb un aparell clarament del segle XIV, refet segurament arran de la construcció de l’església, que fou adossada al mur septentrional del pati.
Durant l’excavació pròpiament dita, hom hi trobà, després d’un estrat de pedres d’enderroc, un nivell fèrtil, amb nombrosos fragments de ceràmica grisa dels segles XII i XIII. Més avall, sota un nivell de cendres, foren descoberts més fragments de terrissa grisa. A uns 95 cm, hom arribà a un nou estrat de carbó amb força trossos de ceràmica i alguns ossos d’animals. Més avall es trobà un nivell estèril, fangós i rogenc i la roca mare. Així mateix, fou descoberta a la cara interior de l’edifici una construcció d’1,50 m de llarg, adossada al mur de migjorn, que també fou datada al segle XII. Durant l’excavació foren trobats uns mil fragments de ceràmica medieval, 150 dels quals amb formes distintives o decoració.
El projecte d’ampliació de l’Ajuntament, el qual ocupava la meitat de llevant del castell, va motivar una nova intervenció arqueològica l’any 2007 durant la qual es van localitzar una cisterna, una sitja, diverses estructures d’enterrament i diversos murs, un d’ells de cronologia anterior a la del castell actual.
Fa pocs anys l’Ajuntament endegà un nou procés de restauració de l’edifici. Encara avui, el conjunt de l’església i el castell, amb els seus murs atalussats i espitllerats, constitueix la imatge més característica del nucli de Vilopriu.
Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Vilopriu
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Desembre 2019


tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

dimarts, 8 d’octubre del 2019

Sant Andreu

Nom del castell: Sant Andreu
Data de construcció: IX
Municipi: Ullastret
Comarca: Baix Empordà
Altitud: 54 m
Coordenades: E 3.079809 N 42.005888 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins de l’actual jaciment ibèric d’Ullastret.
Castell de Sant Andreu és una obra del municipi d’Ullastret (Baix Empordà) declarada bé cultural d’interès nacional. És situat al cim del puig de Sant Andreu, a la riba occidental de l’estany d’Ullastret, sobre les ruïnes de la ciutat ibèrica, avui parc arqueològic. El turó és coronat per l’edifici del museu i les seves dependències; en el mateix punt hi ha els vestigis del castell.
El «Castellum Uellosos» és un dels pocs testimonis de l’arquitectura militar d’època carolíngia ben documentats a Catalunya. Les ruïnes del castell, però, passen desapercebudes entre els visitants del jaciment, perquè estan integrades entre els vestigis d’època ibèrica i l’edifici on hi ha el museu monogràfic.
Pel que fa al moment precís en què fou creat Vellosos hi ha diverses possibilitats, entre el 761 i el 785. El vilar i el «Castellum Uellosos» amb el seu castellar apareixen documentats en diferents preceptes carolingis des de la primera meitat fins al final del segle IX. L’any 834 s’esmenten juntament amb el vilar de Celsà, que hom considerava antic, mentre que Vellosos es qualifica de petita vila nova. En aquest, i en els altres diplomes reials dels anys 844, 881, 886 i 899, Vellosos amb
el seu castell i el castellar són confirmats a la seu de Girona, mentre que en un altre diploma de l’any 899 apareixen relacionats amb propietats d’uns particulars. Pierre Bonnassie, (historiador, universitat de Tolosa) «destaca que la recuperació dels emplaçaments preromans fou una de les constants de la història del poblament català en els segles IX-X».
La construcció de «Castellum Uellosos» es pot deure a la reocupació, durant la consolidació del domini franc, d’antics establiments i «oppida» ibèrics, abandonats des de feia molts segles, disposats,
sempre, en llocs alterosos, fàcils de defensar, amb excel·lent domini visual. Aquest castell era punt avançat de vigilància i control d’un territori determinat i, sobretot, d’una via antiga i molt important, el camí d’Empúries, que posava en contacte una part considerable de l’actual comarca del Baix Empordà, la Selva i els territoris immediats de Girona, amb Empúries i l’Alt Empordà. Descompost l’imperi carolingi, després d’haver fet arribar la frontera a la Tordera i fins a Hostalric, un «castellum» d’aquestes característiques tenia una funció molt secundària que acabà perdent del tot quan, després de la conquesta de Barcelona, la frontera s’aturà al Llobregat. El castell es va desmantellar i fou abandonat al segle XI. Al segle XV les restes del castell es van convertir en el santuari de Sant Andreu de l’Estany fent referència a l’antic estany d’Ullastret Les restes visibles al cim del puig evidencien, malgrat que no són gaire importants, que el petit castell —poc més de 500 metres quadrats—, tenia una planta trapezoïdal amb quatre torres als angles. Les torres, unides per llenços espitllerats, eren cilíndriques o bé de planta semicircular.
L’actual museu, al sector que havia estat capella de Sant Andreu, presenta restes incorporades del costat septentrional del castell, amb el llenç més important que s’ha conservat de la fortalesa. El seu parament és visible des de l’exterior, en una alçada d’uns 5 m i una llargada de 12 m. És, però, més llarg, ja que al seu extrem de ponent no es pot veure perquè té afegides unes dependències de la nova construcció. Hi ha una rastellera de cinc espitlleres, emmarcades amb lloses estretes, bastament tallades. Per aquest motiu, no totes les sageteres són visibles a l’exterior. A l’interior de la sala del museu, antiga capella, hom les hi ha deixades remarcades, mentre que la resta del parament és remolinada. També a l’interior, sota el nivell de les espitlleres, hi havia una marcada banqueta longitudinal de sosteniment d’un trespol que fou eliminada rebaixant el mur en fer les obres del museu.
Han quedat testimonis de les quatre torres angulars; els vestigis de les dues de tramuntana formen part de l’edifici esmentat; les altres dues torres són fora, vers migdia. Les restes de la torre del nord-oest són les més minses. Es troben encastades a la façana de migdia de la casa del guarda —afegida a ponent del museu dins el conjunt de l’edificació—. Hi sobresurten uns rastres, pocs, del seu basament. El mur, corbat, té 1 m d’alçada. El castell tenia una porta i una portella. L’obertura principal se situava sobre el mur occidental, protegida per la gran torre de l’angle sud-oest. es pot veure encara unes poques filades del basament.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Sant_Andreu
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Octubre 2019

dimarts, 8 de gener del 2019

Regencós

Nom del castell: Regencós
Data de construcció: XIV-XV
Municipi: Regencós
Comarca: Baix Empordà
Altitud: 77 m
Coordenades: E 3.170082 N 41.952444 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situades dins el nucli urbà.
Les muralles de Regencós són una fortificació de Regencós (Baix Empordà) declarada bé cultural d’interès nacional.
El lloc de Regencós fou possessió dels Cruïlles-Peratallada almenys des de l’any 1312. El 29 de juliol del dit any, el rei Jaume II confirmà a les Universitats de Cruïlles, Esclanyà i Regencós, els privilegis, llibertats i immunitats que els havia concedit el difunt Gilabert de Cruïlles. Posteriorment, el rei Pere el Cerimoniós, vengué per carta de Gràcia als Cruïlles les jurisdiccions de Regencós, juntament amb les de Begur i Esclanyà. Al fogatjament de 1365-1370 hi consta: «Sclanya e Rajancós, de Gilabert de Cruïlles... XLVIII fochs». Cal tenir en compte que els dos llocs són propers; Esclanyà pertany avui al municipi de Begur. A l’inventari dels béns i jurisdiccions de la casa de Cruïlles-Peratallada, fet el 1395, s’hi esmenta el «locum de Rivo Jonchoso cum reditibus suis». 
És l’únic lloc de la comarca que figura en aquesta relació al qual no es dona el qualificatiu de «castell». Ha estat apuntat, com a hipòtesi a confirmar, que la muralla descrita potser encara no havia estat bastida. La població estava formada per un recinte fortificat amb torres i murs (segles XIV-XV). En resten dues torres rodones, una ben sencera, dos portals i llenços de murs amb sageteres. El traçat, de pla quadrangular, del recinte murat de Regencós es pot seguir sense massa dificultats malgrat que les seves restes s’integrin a edificacions tardanes. A l’antic sud-oest del recinte hi ha una torre, que ara és l’element més vistent, cilíndrica, conservada gairebé enterament ja que només hi manca l’emmerletat superior. Forma part de la casa on es troba adossada i va ser restaurada modernament conjuntament amb ella. La part restant del sector sud i l’occidental són les més destruïdes. Tanmateix, al mig del darrer hi queda un portal amb el passadís cobert i al seu costat la part inferior d’una altra torre cilíndrica. Al nord i, en especial a llevant, s’hi veuen llargs trams de llenç amb espitlleres, que es conserven en alçada desigual, màxima d’uns 3 metres. Prop de l’angle sud-est s’hi pot veure un altre portal, d’arc de mig punt i gran dovellatge. El parament de la fortificació és, arreu, de rebles grans travats amb morter.

Extret: https://ca.wikipedia.org/wiki/Muralles_de_Regenc%C3%B3s
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Gener 2019

+ fotografies: CastellsCatalans/Regencos
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Regencos
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Torres de Begur

Nom del castell: Torres de Begur
Data de construcció: XVI-XVII
Municipi: Begur
Comarca: Baix Empordà
Altitud: 198 m
Coordenades: E 3.206442 N 41.954405 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situades dins el nucli urbà.
Les Torres de Begur és un conjunt de cinc torres (nosaltres hi afegim la del Mas de Mauri de la Vall) de defensa de la vila de Begur (Baix Empordà) declarades bé cultural d’interès nacional.
Les torres de defensa de Begur foren construïdes per defensar-se dels atacs dels pirates i corsaris, perill que s’agreujà després de la caiguda de Bizanci l’any 1453. L’any 1577 es va concedir una lliccència reial als particulars per aixecar aquest tipus de fortificacions que pertanyien a cases aïllades
i després han quedat integrades dins el nucli urbà. Aquestes torres foren bastides des del darrer terç del segle XVI fins a les primeres dècades del XVII. Les cinc torres de defensa conservades, són de planta circular, de 12 a 20 m d’alçada, merlets al voltant i matacà al sector del pont de comunicació amb el mas, fetes amb pedres sense treballar. Es té notícia encara de cinc altres torres de defensa, avui desaparegudes.

Torre de Can Marquès ( 41° 57′ 17″ N, 3° 12′ 30″ E ) 
La torre està situada dins del nucli urbà, en un trencall del carrer Bonaventura Carreras, i envoltada d’altres construccions. S’accedeix a l’interior des de la casa annexa. És de planta circular, d’uns 5 metres de diàmetre i 12 metres d’alçada. Està coronada per merlets esglaonats i un d’ells s’obria a un matacà, del qual només resten les mènsules. Per sota dels merlets es conserven les gàrgoles de pedra que envolten la torre. Té espitlleres quadrangulars i a l’oest una finestra adovellada. L’interior Torre de Can Marquès està dividit endues plantes cobertes amb voltes semiesfèriques. L’aparell és de pedruscall lligat amb morter.
Torre del Mas Pinc  8 ( 41° 57′ 32″ N, 3° 12′ 44″ E )
És l’única de les torres conservada fora del nucli urbà, a uns 400 metres a llevant, direcció Cap Sa Sal. Al costat de la torre es va construir una masia coneguda amb el nom de Carmen Amaya o Mas Pinc. La torre és de planta circular, de 5,40 metres de diàmetre i 14,40 metres d’alçada. Està coronada per merlets esglaonats i un d’ells, al sector oest, estava perforat i tenia un matacà, del qual només queden les mènsules. A sota del matacà hi ha una finestra emmarcada per pedra escairada. Hi ha diverses espitlleres distribuïdes per la torre. L’interior està dividit en dues plantes cobertes de voltes semiesfèriques. L’aparell és de pedruscall lligat amb morter.

Torre de Ca n’Armanac ( 41° 57′ 16″ N, 3° 12′ 30″ E )
La Torre de Ca n’Armanac o de Can Pi o Can Reig es troba dins el pati de la casa número 10 del carrer Bonaventura Carreras. Per accedir-hi cal passar pel dintre de la casa. És de planta circular amb la base atalussada i coronada per merlets esglaonats amb espitlleres. Hi ha obertures de petites proporcions amb llindes, però una d’elles és més gran, té la llinda motllurada i a l’ampit s’obre una espitllera. El parament és de pedruscall unit amb morter.





Torre Can Pella i Forgas ( 41° 57′ 17″ N, 3° 12′ 22″ E )
La torre està adossada al costat d’una masia, en la plaça Pella i Forgas. Està situada a la façana lateral dreta i està totalment arrebossada. El coronament és de merlets esglaonats amb espitlleres al centre. Té una finestra d’arc conopial, que correspon a un afegit fet posteriorment, quan la torre va ser restaurada i arrebossada. En el cos de la torre també s’obren algunes espitlleres.



Torre del carrer Sant Ramon ( 41° 57′ 21″ N, 3° 12′ 27″ E )
La torre està situada al carrer de pujada al castell de Begur i adossada a una casa. És de planta circular, d’uns 5 metres de diàmetre, 12 metres d’alçada i 1,60 metres de gruix de mur a la part inferior. Està coronat per merlets esglaonats amb espitlleres. Tenia un matacà dels quals només queden les cartelles. Al costat de migdia, i a l’alçada del segon pis, hi ha una finestra amb llinda de pedra escairada. Hi ha algunes espitlleres repartides per el cos de la torre. L’interior està dividit en dos pisos coberts amb voltes semiesfèriques. El parament és de pedres només devastades i lligades amb morter. Dalt de tot de la torre es conserva un tros de l’antiga muralla que a partir d’aquí seguia el seu recorregut en direcció al castell, que es troba uns pocs metres més amunt.


Torre del Mas de Mauri de la Vall (41° 57′ 16″ N, 3° 12′ 17″ E ) Altre nom Torre al carrer Raval
D’aquesta torre, construïda al segle XVI, només es conserven dempeus set metres. El gruix del mur és de 1,30 m. i de totes les torres del poble, és la que té un diàmetre major en la seva base (4,10 m.) pel que se suposa que era la més alta. Al seu costat hi havia un forn de calç, i per això es va anar destruint tot el que falta de torre. Actualment la torre ha estat incorporada a la casa i convertida en part d’una estança. Al sud conserva una espitllera i al nord-est una finestra. El parament és de pedruscall unit amb morter.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Torres_de_Begur
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Gener 2019

+ fotografies: CastellsCatalans/Mas Pinc
+ fotografies: CastellsCatalans/Can Marques
+ fotografies: CastellsCatalans/Can Pi
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Torres Begur
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Esclanyà

Nom del castell: Esclanyà
Data de construcció: XIV
Municipi: Begur
Comarca: Baix Empordà
Altitud: 79 m
Coordenades: E 3.176551 N 41.929275 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situades dins el nucli d’Esclanyà.
El castell d’Esclanyà és un antic castell del que resta una torre romànica incorporada a una masia, situat al nucli d’Esclanyà en el municipi de Begur (Baix Empordà). És conegut popularment com la Torre d’Esclanyà. Està declarat Bé Cultural d’Interès Nacional.
El castell termenat està documentat el 1362, tot i que per les seves característiques constructives sabem que ha de ser molt més antic. En un document d’aquesta data surten esmentats els drets de pescar peixos i corall que tenien els homes del castell d’Esclanyà. tant a la mar del terme del castell com a la zona marítima que depenia del terme del castell de Begur. Pertanyia a la baronia de Begur que l’any 1309 fou donada per Jaume el Just a Bernat de Cruïlles i de Peratallada, amb motiu de la seva participació en la «Croada d’al-Mariyya». Aquesta baronia, amb el lloc i el castell d’Esclanyà, estigué en poder dels Cruïlles fins al 1604. 
Actualment l’edifici serveix de masia i dependències agrícoles a les quals s’incorpora la torre romànica. Resta una gran torre de planta rectangular del segle XII, adossada a un edifici del segle XVIII. El parament és de carreus petits, escairats i afilerats, amb forats o encaixos per a bastides. Al costat nord hi ha escasses restes del coronament de merlets. A la façana de llevant hi destaca un matacà al qual dóna una obertura adovellada d’arc de mig punt. Al sud fou oberta a l’aparell romànic una finestra amb llinda datada el 1704. L’interior és dividit en tres plantes; les voltes de pedra morterada hi són força ben conservades. Al costat de ponent, a la part inferior de la torre, s’hi adossa un edifici del segle XVI-XVII, de dues plantes, construït probablement aprofitant restes de la fortalesa medieval. Posseeix algunes obertures amb llindes sobre mènsules. A la banda nord hi ha adossades a la torre algunes dependències agrícoles d’època molt més tardana.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_d%27Esclany%C3%A0
Elena Fàbregas i Jordi Gironès /Gener 2019

+ fotografies: CastellsCatalans/Esclanya
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Esclanya
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat


dimarts, 9 de gener del 2018

Sant Esteve de Mar

Nom del castell: Sant Esteve de Mar
Data de construcció: XI
Municipi: Palamós
Comarca: Baix Empordà
Altitud: 17 m
Coordenades: E 3.147656 N 41.858232 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: està situat arran de mar i a la cala Fosca de Palamós.
El castell de Sant Esteve de Mar és un castell situat dalt d’un penya-segat al terme municipal de Palamós, al Baix Empordà, entre la platja de la Fosca i la cala de s’Alguer. Només se’n conserven algunes bases de torre i alguns murs. S’hi accedeix des d’un camí que surt des de la platja de la Fosca. 
A llevant resta la part d’una baixa torre de planta rectangular, excavada en part a la roca natural, fins a l’arrencada d’una volta. Una mica més enrere es veu un mur atalussat d’uns 5 metres, al nord del qual s’aixeca una torre rectangular com la de llevant però que es manté a l’alçada del mur. L’entrada al recinte fortificat ha quedat desfigurada per la masia, avui enrunada, que s’hi aixecava recolzada en l’antiga construcció. 
El castell fou construït sobre una vil·la romana que, al seu torn, segurament fou construïda sobre un assentament iber. S’esmenta per primera vegada el 1063 en un document en pergamí que es conserva als fons del monestir de Sant Pere de Galligants, a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Fa referència a dos castells, el castellum quod uocatur Sanctus Stephanus de Peculiare (entenent Peculiare com a possessió en alou del monestir de Sant Pere de Galligants) i el castellum Maur.
El Castrum Sancti Stephani de Mari era la seu d’un domini senyorial que, l’any 1272, estava en mans de Dalmau de Palol, fill d’un altre Dalmau de Palol i Agnès de Sant Esteve, senyors de Vulpellac, al terme de Forallac. L’any 1277 el mateix Dalmau de Palol, a través d’Arnau sa Bruguera, primer alcalde de Palamós, va vendre al rei Pere II el Gran el castell, juntament amb les terres i masos que li corresponien, pel preu de 7.500 sous barcelonesos, amb l’objectiu de satisfer la voluntat reial de posseir un port a la costa empordanesa. Durant l’edat mitjana el posseïren diferents senyors feudals.
El 1484, tots els dominis del castell de Sant Esteve i la vila de Palamós van passar a mans de Galceran de Requesens, primer comte de Palamós. Durant la Guerra dels remences fou enderrocat gairebé en la seva totalitat i estigué abandonat fins que en els segles XVI-XVII fou reconvertit en casa de pagès. El castell passa a ser un punt estratègic de vigilància i defensa avançada de Palamós i els seus entorns. Al mateix moment, es convertí en un mas. Durant l’Edat Moderna s’hi compaginà l’explotació agrícola amb el control de la costa, especialment per alertar la població de les incursions de pirates i corsaris del Nord d’Àfrica.
De les vigilàncies a Sant Esteve se n’ocupaven de forma mancomunada les parròquies de Palamós, Vila-romà i Vall-llobrega, tot compartint les despeses de pólvora, de les bombardes i els arranjaments que requerien els murs de la fortalesa. El 1568, al llibre del clavari de la Universitat de Palamós hi consta el pagament d’algunes obres de reparació de la “fortalesa de la Fosca”. Un segle més tard, cap el 1650, encara es feien regularment les guàrdies a Sant Esteve. Aquesta ambivalència entre mas, fortí i punt de vigilància va continuar fins a final del segle XVIII, perquè encara que les incursions de pirates algerians eren molt minses, existien altres perills: naus angleses, contraban, naus de zones on hi havia pesta, etc. Amb el temps, es deixaren de fer guàrdies a la Fosca i la feina agrícola va acabar essent l’única activitat que es realitzava a l’edifici.
L’antic castell va romandre com a masia fins a mitjans del segle XX, moment en què fou definitivament abandonat. A partir d’aquest moment, va patir una lenta però progressiva degradació. La seva situació, prop del mar, sotmès a les inclemències del temps, i també apartat dels nuclis més freqüentats, van ser factors determinants per a la seva decadència.
La situació del castell va fer un tomb amb la signatura d’un conveni de col·laboració establert entre la Generalitat de Catalunya i La Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona “La Caixa”, per al desenvolupament del “Programa Romànic Obert”, i el conveni específic, de data 30 d’octubre de 2009, establert entre aquests dos organismes i l’Ajuntament de Palamós, una vegada el bé va passar de propietat privada a municipal. Entre els anys 2011 i 2015 es van dur a terme les obres de consolidació.

Extret: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Sant_Esteve_de_Mar
Gener 2018 / Elena Fàbregas i Jordi Gironès

+ fotografies: CastellsCatalans/Sant Esteve Mar
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Sant Esteve Mar
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Vila-romà

Nom del castell: Vila-romà
Data de construcció: XI-XII
Municipi: Palamós
Comarca: Baix Empordà
Altitud: 129 m
Coordenades: E 3.107709 i  N 41.882136 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: s’hi accedeix des de Sant Joan de Palamós (Palamós) prenent el Camí de Bell-lloc fins arribar al mas Antoniet on podem prendre una pista que ens durà fins dalt del castell. Per anar-hi a peu, cal arribar a l’ermita de Bell-lloc i pujar-hi sense dificultat per un corriol que hi mena.
El Castell de Vila-romà és un castell declarat bé cultural d’interès nacional del municipi de Palamós, proper a la vila de Vall-llobrega.
A l’alta edat mitjana i fins a l’època de Pere II, la parròquia de Santa Eugènia de Vila-romà incloïa el lloc de Palamós. El 1161 és documenta una «Villa Romani» i el 1190, una «Villa Romanum». Segurament es deu tractar d’un poblet, però no es pot descartar la possibilitat que hi hagués hagut un establiment humà de l’època visigòtica i, fins i tot, una vil·la romana, doncs el poblament d’època romana ha estat identificat en diversos punts de la rodalia.
La primera data documental de la fortalesa és del 1276 quan el bisbe de Girona, Pere de Castellnou, comprà el castell per 45.000 sous als hereus de Pere Alemany. El 1279, Pere II comprà al bisbe de Girona el territori de Palamós que depenia d’aquesta parròquia per 6.000 sous barcelonins. Segons Pella i Forgas, el castell fou acabat per Bernat Amat de Cardona, cosí del compte Ponç Hug d’Empúries. El 1310, el bisbe de Girona adquirí drets dominicals sobre el lloc de Vila-romà, però l’alta jurisdicció era del rei, que posseïa el port de Palamós. Pere III el Cerimoniós l’any 1371 l’incorporà a la corona d’Aragó. Sembla que posteriorment també va pertànyer al duc de Sessa, senyor del castell de Calonge. 
La curta i poc esplendorosa vida de la fortalesa acaba el 1812 amb l’ocupació francesa durant la qual fou volat. Des de llavors els seus murs s’han anat enrunant. L’any 2007 s’hi realitzà una intervenció preventiva.
Les ruïnes del castell s’alcen en un replà del vessant meridional de Montagut. La torre mestra i alguns altres edificis eren envoltats per un recinte fortificat exterior, protegit per grossos valls artificials que s’estenen a ponent i tramuntana. A la part central s’aixeca un mur d’uns 11 metres, segurament la paret de llevant de la torre mestra, de planta rectangular, que devia tenir una llargada d’uns 5,5 m. En aquest mur hi ha un esvoranc a uns 3 m del terra al lloc on hi degué haver la porta d’entrada. Té una amplada de 90 cm i una alçada d’uns 2 m. A l’ intradós, on hi devia haver l’arc encara s’endevinen quatre dovelles. L’aparell constructiu de la torre és fet de pedres sense escairar unides amb morter de calç, amb alguna filera d’opus spicatum. Aquest parament apareix en la majoria dels murs del castell. Afegida a la base d’aquest mur hi ha una construcció coberta amb volta de canó recoberta d’estuc rogenc. El recinte exterior està força ben conservat a la banda de tramuntana i el costat sud-oest. També s’ha conservat bé una paret transversal que anava de ponent a llevant. Al mur septentrional hi ha adossades nombroses dependències que formen una unitat amb els murs exteriors.
Al costat sud hi ha els estatges que conserven les arcades de mig punt. L’entrada al recinte devia estar a la banda S-E on hi ha dos torres rectangulars d’uns 7 metres de factura més tardana -final de l’edat mitjana- en la part superior. La torre N-E conserva dos murs d’uns 10 metres amb merlets rectangulars i espitlleres, i a la part baixa es veu l’arrencada d’una volta. Els murs, en general, fan una amplada d’1,20 metres i són fets amb pedra de granit i pissarra sense escairar.
Intentar datar el castell sense un estudi previ profund o potser una excavació acurada és molt difícil. El parament pot portar a pensar que la base del castell i moltes de les seves parets pertanyen a una construcció de cap a l’any 1000, però altres elements claus per a la datació, com l’arc de la porta de la torre, han estat malmesos.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Vila-romà
Gener 2018 / Elena Fàbregas i Jordi Gironès

+ fotografies: CastellsCatalans/Vila-Romà
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Vila-Romà
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

divendres, 26 de setembre del 2014

La Tallada

Nom del castell: La Tallada
Data de construcció: XI
Municipi: La Tallada d’Empordà
Comarca: Baix Empordà
Altitud: 15 m
Coordenades (Geogràfica - ETRS89) E 3.055157 N 42.080073
Com arribar-hi: Està un castell situat dins del nucli urbà i al costat de l’Ajuntament i n’és el seu origen, ha estat declarat bé cultural d’interès nacional.
L’existència del castell de la Tallada es troba documentada des del segle XI. La importància de la fortificació per als comtes d’Empúries queda palesa en el document del 1309 en què el comte Ponç V donà al castell com a arres per al casament del seu fill Malgaulí pel seu casament en segones núpcies amb la princesa Elisabet de Sicília, filla il·legítima de Frederic II de Sicília.
Ja pertanyent a la baronia de Verges, el 1399 el comte Joan el va vendre al seu germà Pere per 11.000 sous. Pere tan sols fou comte durant quaranta dies, i ni tan sols fou reconegut pel comte-rei Martí l’Humà, el qual va unir el comtat als dominis reials l’any 1402. En morir Pere sense descendència, el va deixar a la seva esposa Joana de Rocabertí. El 1418 passà al seu nebot el vescomte Dalmau. El 1454 l’heretà el seu fill Martí-Joan, primer dels Rocabertí i baró de Verges. El 1587 la baronia de Verges i el castell de La Tallada van ser incorporats a la corona com ho havia estat la resta del comtat d’Empúries el 1402. Des del 1587 es va veure lligat a la Corona a través de la batllia reial de Verges.
Tot i que es conserva molt parcialment, encara es pot resseguir l’antic traçat de la muralla que encerclava el castell. Es pot iniciar el recorregut resseguint els vestigis existents de panys de muralla i de la resta de torres de vigilància del recinte. Se’n conserven un total de sis de diferent cronologia i construcció.
A l’església de Santa Maria, antiga capella del castell datada el segle XII o XIII, trobem la torre que fortificava l’església i servia de torre angular (angle N/E) de les muralles.
A partir d’aquesta torre, des de l’església, en sentit sud, trobem un tram de mur atalussat d’uns 4 m de llargada per 1,5 m d’alçària. Més endavant hi ha una torre circular amb espitllera d’arma de foc que es conserva fins a 5 m d’alçada. A continuació hi ha una torre circular de la qual es conserva una alçària de 6 m. El llenç de muralla es perd, però a la part més meridional s’aixeca una torre circular conservada en una alçària de 12 m, amb una porta rectangular que donava intramurs i una sagetera rectangular a la banda oest.
A l’oest del recinte es conserven vestigis de dues torres de planta quadrada. Ambdues es conserven en una alçada de 6 m. Una té dues llargues espitlleres rectangulars i l’altra una petita porta d’arc de mig punt enlairada del sòl i tres llargues sageteres. Des d’aquesta torre els murs anaven a parar a la banda de tramuntana de l’església de Santa Maria, on s’inicia el recorregut. Els vestigis arquitectònics conservats no són cronològicament del mateix període  i van del segle XIII al XVI. 

Extret del web https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_la_Tallada i de BADIA I HOMS, J.: L’arquitectura medieval de l’Empordà. Volums II-A i II-B. Diputació de Girona. Girona, 1978.
Elena Fàbregas i Corts & Jordi Gironès i Vilardebò / Setembre de 2014

+ informació en PDF: CastellsCatalans/LaTallada
 i tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Rupià

Nom del castell: Rupià
Data de construcció: XII
Municipi: Rupià
Comarca: Baix Empordà
Altitud: 61 m
Coordenades (Geogràfica - ETRS89) E 3.010653 N 42.020399
Com arribar-hi: situat dins del nucli urbà i al costat de l’Ajuntament.
El castell de Rupià, antic palau episcopal, és un edifici notable del gòtic civil català i durant molts segles va ser un dels llocs de domini del bisbe de Girona. Es troba al terme municipal de Rupià, al Baix Empordà.
En documents de l’any 1128 ja s’hi anomena en Guerau de Rupià, del llinatge que posseí el domini feudal del lloc. Està documentat que el 5 de desembre de 1268 Guillema de Rupià ven al bisbe Pere de Castellnou, parent seu, els castells de Rupià i Fonolleres pel preu de 34.000 sous barcelonesos.
El 23 de maig de 1269, el comte Ponç III d’Empúries cedeix al bisbe Pere de Castellnou la jurisdicció civil i criminal del castell de Rupià sobre Rupià, Ultramort i Parlavà, els homes d’església de Fonolleres i la meitat dels homes de Serra; a canvi, el bisbe renuncia a la jurisdicció sobre Canet i Sant Iscle.
De planta rectangular, construït en carreu al llarg dels segles XIV i XV. Les muralles del segle XV devien encerclar a més del palau, l’església de Sant Vicenç i el nucli primitiu del poble. El perímetre del castell vindria assenyalat pel circuit que formen la plaça d’Avall, el carrer Ample, el carrer de Sant Esteve i el carrer dels Xifrers. A la planta noble hi ha una esvelta sala amb arcs de diafragma. A les dues façanes exteriors es destaquen les finestres gòtiques, una de les quals és triforada.
Moltes cases s’han adossat als murs. El portal d’Avall conserva el passadís amb volta, mentre que al portal d’Amunt s’hi veuen només les arrencades de la curvatura de voltes i arcs. Altres restes visibles pertanyen a una torre angular quadrangular i una complexa estructura defensiva integrada en bona part a l’interior de la masia de can Vilà, del segle XVII. 
Actualment és de propietat municipal i fou arranjat els anys trenta per a servir de casa del comú.

Les Muralles de Rupià són un monument declarat bé cultural d’interès nacional al municipi de Rupià (Baix Empordà). Les muralles de Rupià conserven encara elements que permeten seguir el traçat medieval del nucli. La planta del recinte era rectangular. Hi ha restes de dos portals: el d’Avall, situat al SE de la població, molt modificat, amb volta de maó de pla, i el d’Amunt, a l’oest, prop de l’església, que conserva l’arrencada de la volta al passadís. Altres restes són la base d’una torre de planta quadrada, situada a l’angle NE del recinte i que està adossada a la façana posterior de Can Nató, i alguns fragments de murs dels trams, N, NO i S, amb espitlleres. En conjunt, l’aparell emprat és de pedres bastant regulars i disposades en filades. Als angles hi ha carreus ben escairats. La muralla envoltava la vila del segle XV. Les notícies sobre l’origen de les muralles de Rupià són poc definides. La bibliografia consultada dóna el segle XV com a data més probable de fortificació.

Extret de Catalunya Romànica, vol. VIII L’Empordà I. Barcelona: Enciclopèdia Catalna, 1989 1a. ed., p. 59 i de https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Rupià i del web https://ca.wikipedia.org/wiki/Muralles_ de_Rupià
Elena Fàbregas i Corts & Jordi Gironès i Vilardebò/ Setembre de 2014

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Rupia
 i tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

dimarts, 14 de gener del 2014

Begur

Nom del castell: Begur
Data de construcció: X
Municipi: Begur
Comarca: Baix Empordà
Altitud: 260 m
Coordenades: E 3.208597 N 41.956422 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat damunt del nucli urbà de Begur.
Les restes del castell estan situades a dalt d’un promontori que domina la vila de Begur i ofereix unes excel·lents vistes cap a la costa. La fortalesa fou bastida damunt la roca i té força sencer el basament de la torre mestra, rodona i atalussada. Hi ha altres restes de murs i basaments, que formen encara un conjunt evocador.
Castell termenat situat en un penyal sobre el poble, on s’ubicava l’antic poblat d’origen preromà.
Documentat el 1019, el primer senyor feudal que es coneix fou Arnust de Begur. L’any 1055, consta que tenia el castell en feu Artal Guadall. A mitjans del segle XI va passar a mans de la comtessa Ermessenda, que en 1057 el va vendre als comtes de Barcelona Ramon Berenguer I i Almodis (que el van infeudar a diferents famílies al llarg dels segles). El mateix any 1057, la comtessa Ermessenda prestava fidelitat a Ramon Berenguer I sobre els drets d’aquest de diversos castells, termes i pertinences; entre els quals «ipso castro quod dicunt Begur». L’any 1062 apareix per primer cop el llinatge de Peratallada en un conveni que afectava el castell de Begur entre el comtes i Dalmau Bernat de Peratallada. Aquest llinatge es convertí més tard en Cruïlles-Peratallada.
Durant els segles XII al XIV s’esmenta un llinatge de nom Begur que podria pertànyer a castlans del castell, feudataris dels Peratallada. Per exemple, en el fogatjament de 1358, consta Blanca de Begur amb 51 focs que tenia del castell de Begur.
L’any 1309, el rei Jaume II donà el poble de Begur a Bernat de Cruïlles amb el títol de baró de Begur. En el segle XV Begur aconseguí la redempció feudal amb la designació de carrer de Barcelona. Aquest mateix segle el castell es va haver de reconstruir, després que va quedar molt malmès durant la guerra contra Joan II quan, l’any 1468, les tropes franceses ocuparen el castell de Begur i Joan d’Anjou, duc de Lorena, n’ordenà la demolició.
El 1604 la vila comprà la resta de drets corresponents al castell al baró Carles de Viladomat i de Cruïlles, obtenint la seva llibertat jurisdiccional. (els Cruïlles s’intitularen, però, barons de Begur fins a mitjan segle XVIII). Any 1694. Després de la batalla del Ter en la Guerra dels Nou Anys, el duc de Noailles el fa destruir expressament, per la seva situació estratègica.
El 1810, durant la guerra del Francès, els soldats anglesos van recuperar el castell als francesos i, l’almirall Doyle el feu volar. De la importància estratègica que es donava al lloc n’és una prova el fet que fou encunyada una medalla commemorativa de la presa de Begur.
A principis del segle XX es construïren el camí d’accés, el mirador  (anomenat el balcó de l’Empordà)  i els merlets esglaonats que caracteritzen actualment el conjunt. Era un veritable castell roquer, al cim del puig cònic que és encinglerat pels costats de migdia i de ponent. A l’entorn de l’esplanada superior hi ha alguns vestigis d’edificació, pertanyents a la fortalesa, malgrat les succesives destruccions que ha sofert.
El vestigi més notable és una torre situada al nordest, que es manté en una alçada d’uns 5 m. És una torre cilíndrica amb el basament atalussat. Al seu costat resten adossats, ja en el planell, una part de tres murs d’una petita estança rectangular. Hi ha l’inici d’una volta que ha conservat empremtes d’encanyissat. Al sector del nord-oest hi ha vestigis d’una cisterna de planta rectangular, tres dels murs de la qual es drecen al caire de la penya que té la roca tallada artificialment per donar-li verticalitat. S’observa també l’inici d’una volta; a l’interior es manté l’enguixat de color vermellós.
La torre cilíndrica, pel seu aparell irregular, de pedres petites barrejades amb trossos de terrissa, sembla d’època tardana, baix-medieval o encara força posterior. Les altres restes de construcció -l’estança amb volta i cisterna- presenten uns aparells força homogenis, fets amb lloses de mides, en general, petites, només desbastades que tendeixen a una disposició regular, són lligades amb ferm morter. No és impossible que aquests paraments siguin obra dels segles XI o XII.

Extret de Catalunya Romànica, vol.VIII L’Empordà I. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1989, p. 165-166.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Begur
Elena Fàbregas i Corts & Jordi Gironès i Vilardebò / Gener de 2014

+ fotografies: CastellsCatalans/Begur
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Begur
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Palau Sator

Nom del castell: Palau-sator
Data de construcció: X
Municipi: Palau-sator
Comarca: Baix Empordà
Altitud: 260 m
Coordenades: E 3.110073 N 41.989658 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat damunt del nucli urbà de Palau-sator.
El castell de Palau-sator, situat a sobre d’un repetjó en ple centre de la població del mateix nom, és un antic castell pre-romànic construït als segles X i XI. Fou transformat en època gòtica amb una torre mestra i amplificant i emmurallant la fortificació. Està declarat Bé Cultural d’Interès Nacional.

En un document de l’any 994, s’hi esmenta el lloc de Palau-sator. És una donació feta pels comtes Ramon Borrell i Ermessenda de Barcelona i al bisbe de Girona de la Torre de Palau i de l’església de Sant Pere juntament amb les terres que en depenien. Consta que els Senesterra van estar arrelats durant molt de temps a la vida d’aquest castell. El cavaller Bernat I de Senesterra i de Santaeugènia l’adquireix l’any 1302.
En un document de l’any 1311, relacionat amb el rei Jaume II hi surten esmentades les dècimes del castell de Palau («castri de Palacio»). L’any 1338 sabem que el rei Pere III havia donat a en Senesterra la jurisdicció de Palau-sator; la cessió de la jurisdicció, però, fou revocada perquè anava contra un privilegi de Jaume II.
L’any 1485 els pagesos de remença, ocuparen el castell juntament amb d’altres. En la presa per part dels remences de Castell-Empordà morí Jaume Lluís de Miquel, senyor de Palau-sator, fill de Pere de Miquel i casat amb Elisabet de Margarit Bertran. Ja a l’entrada de l’època moderna, hi ha un Jeroni de Miquel el 1503, senyor de Palau-sator. Posteriorment apareixen com a propietaris els noms de Bernat I, Bernat II, Guerau, Elionor d’Agullana, la seva filla Magdalena, Martí de Sabater primer marquès de Benavent, i els seus successors en Castell de Palau.sator. el títol: Francesc de Borja i de Ros, i el seu nét Martí de Riquer i de Comelles, que seria l’últim senyor de Palau-sator.
L'edifici és de planta rectangular. Al nivell inferior (a l’interior) fa 7,8 m de llevant a ponent i 4,75 m de migjorn a tramuntana. El gruix de les parets és de 1,48 m, gruix que s’aprima fins a 45 cm en arribar al cim. Aquesta reducció fa que tingui forma semblant a un tronc de piràmide. L’alçada és de 21 m. Inicialment estava segurament dividit en tres nivells. L’inferior de 5 o 6 m d’alt, un primer pis on hi havia la porta d’entrada situada a uns 6 m de terra amb una amplada de 83 cm i coberta amb un arc de dovelles. El nivell superior amb una finestra a cada façana essent la més conservada la de ponent. L’amplada de les finestres és de 95 cm i l’alçada del muntant de 115 cm. Tenen l’arc ultrapassat format per llosetes verticals i els muntants avançats. La construcció podria haver estat coberta amb fusta i lloses. En època gòtica, la coberta podia ser un terrat inclinat amb la caiguda de l’aigua a migjorn. El límit superior, en l’època pre-romànica forma una línia horitzontal una mica per sobre de les finestres. 
Per les seves característiques es pot afirmar que aquest castell data del segle X. Actualment el nivell inferior és recobert per dues voltes de canó paral·leles d’una amplada de 165 cm. Entremig hi ha dos pilars adossats als murs de llevant i ponent, d’una amplada de 140 cm i entre aquests dos pilars hi ha una arcada rebaixada
d’uns 20 cm. És possible que aquests elements fossin construïts en època gòtica. A la baixa edat mitjana hi hagué altres canvis. Es bastí una paret prop del mur de llevant, s’obrí una porta al nivell inferior, un finestral al nivell principal i una nova entrada al nivell superior amb la corresponent escala volada exterior que s’aguantava amb cinc cartel·les i que podem veure a la façana est. Segurament també es transformà la coberta i augmentà l’alçada de l’edifici. L’antic castell esdevingué torre mestra.
En època gòtica, la muralla exterior, simple clos de fusta, es feu de pedra i a l’interior del recinte s’hi bastiren nombrosos edificis conservats en bona part i que incloïen diverses arcades apuntades.
L’element més interessat del conjunt, la torre castell ha estat restaurat de manera acurada.

Extret de Catalunya Romànica, vol.VIII L’Empordà I. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1989, p. 231-232.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Palau-sator
Elena Fàbregas i Corts & Jordi Gironès i Vilardebò / Gener de 2014

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Palau-Sator
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Verges

Nom del castell: Verges
Data de construcció: XII
Municipi: Verges
Comarca: Baix Empordà
Altitud: 23 m
Coordenades: E 3.048353 N 42.061111 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins el nucli urbà de Verges.
El castell de Verges era el nucli primigeni de Verges, i situat a la part alta del puig, al lloc on es troba emplaçat el nucli emmurallat de la població medieval, que avui dia ocupen les escoles i la Casa de la Vila, i a la plaça que hi ha al davant.
Apareix esmentat en un document datat entre el 1115 i el 1164 en el qual el comte de Rosselló rebia del comtat d’Empúries un capbreu de les albergues on hi constaven les seves propietats i s’hi fa esment de l’honore de castello Virginum.
El castell va ser motiu de nombroses disputes entre el bisbe de Girona i el comte d’Empúries, fins al punt de ser el castell empenyorat i el comte Hug IV excomunicat. L’any 1225, el comte Hug IV d’Empúries donà al bisbe Alemany de Girona, com a penyora, el «castrum de Virginibus» juntament amb el castell d’Ullastret i la vila d’Empúries. Junt amb la vila, va pertànyer als comtes d’Empúries fins al 1295 en què fou donat en feu a Bernat Amat de Cardona i d’Empúries, per serli confiscat de nou el 1302. 
Al segle XIV, durant les lluites entre el comte Joan I d’Empúries i el rei Pere el Cerimoniós, el comandament del castell fou lliurat al cap d’uns mercenaris gascons i armanyaguesos anomenat Bita, previ jurament, a l’església de Verges, que respectarien tot el que calia respectar. El setembre de 1385, Verges fou presa per l’exèrcit reial de Pere el Cerimoniós, comandat per Bernat de Fortià, el qual, dos anys més tard, annexà el comtat d’Empúries a la corona, per retornar-lo el 1387 al comte Joan.
El 1399, el comte Pere III es va casar amb Joana de Rocabertí, i en la mort de Pere el 1401, la vila va passar als vescomtes de Rocabertí. Però el rei Martí, oncle de Pere III, no acceptà aquesta disposició i apel·là les disposicions de 1325 i 1341 que estipulaven que en cas d’extinció de la línia directa, el comtat retornava a la corona com a tronc comú de la rama dinàstica. Així doncs, el rei Martí va unir el comtat, i amb ell el castell, als dominis reials l’any 1402.
La localitat va esdevenir el centre de la baronia de Verges, juntament amb la Tallada d’Empordà i Bellcaire d’Empordà, que l’any 1418 entrà en possessió de la família Rocabertí. Durant la guerra civil catalana del 1462-72 el castell resultà molt malmès pels atacs de les tropes del rei Joan II. Finalment, el 1587, el rei Felip II ordenà la seva incorporació a la corona i el pas de Verges a vila reial.
El 27 de maig de 1694 forma part de l’escenari de la batalla de Verges o del Ter, en el marc de la invasió francesa, quan l’exèrcit francès comandat per Anne Jules de Noailles, duc de Noailles, derrotà a les confiades tropes del duc d’Escalona.
Les úniques restes del castell es localitzen a la paret posterior de l’Ajuntament i paral·lel a la paret de l’església. Només es conserva un pany de paret aproximadament de 10 metres de llarg, a dos nivells diferents d’alçària, uns d’uns 5 metres i un altre d’uns 4 metres. El mur té un gruix d’aproximadament 1,5 metres; s’hi conserven algunes espitlleres, i s’hi ha practicat una obertura d’accés al pati posterior de l’edifici de la Casa de la Vila, al qual es troba integrat. L’aparell és de pedres rectangulars de dimensions diferents i poc treballades. Diverses torres i alguns murs assenyalen el recorregut del recinte murat d’època medieval.
El mur de l’Ajuntament sembla que devia haver estat bastit al segle XIV o XV. La major part de les muralles poden ésser datades vers el segle XIII o el XIV: una de les torres és, però, del segle XV o el XVI.

Extret de Catalunya Romànica, vol.VIII L’Empordà I. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1989, p. 61.
Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Verges
Elena Fàbregas i Corts & Jordi Gironès i Vilardebò / Gener de 2014

+ fotografies: CastellsCatalans/Verges
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Verges
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Foixà

Nom del castell: Foixà
Data de construcció: XIII
Municipi: Foixà
Comarca: Baix Empordà
Altitud: 90 m
Coordenades: E 3.000725 N 42.036040 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat al S.E. del nucli on hi ha l’Ajuntament de Foixà.
El castell de Foixà, origen del municipi de Foixà, va ser construït segurament a la segona meitat del segle XIII, que és quan està documentat per primera vegada. Fou modificat al segle XVI i, posteriorment, als segles XVIII i XIX. El turó on s’aixeca el castell, que sembla que va ser allargat artificialment per alçar-hi la muralla, és una talaia magnífica des de la qual es dominen gairebé totes les terres de l’antic comtat d’Empúries.
El castell de Foixà fou centre de la baronia, dita varvassoria, que els Foixà posseïren en feu pels comtes d’Empúries. Guillem de Foixà, és el primer personatge documentat d’aquest llinatge a mitjans del segle XII. Fou continuat pels seus fills Bernat I i Arnau I de Foixà. En el «Liber feudorum maior» hi ha diversos documents on figura la signatura d’Arnau I de Foixà («Arnaldi de Fuxano»), els anys 1192, 1199 i 1200. Aquest senyor apareix tant al costat dels monarques catalano-aragonesos Alfons I i Pere I, com fent de marmessor del vescomte Jofre de Rocabertí l’any 1212. En canvi, foren greus els seus enfrontaments amb el comte d’Empúries, Ponç V. El 1259 Bernat II de Foixà tenia el delme del castell de Foixà així com el de Gaüses i Viladasens.
Les primeres referències al castell apareixen en les «Rationes decimarum» dels anys 1279 i 1280 on se cita. «pro capella castri de Fuxano». Al segle XIV un Pere de Foixà participà en l’expedició a Sardenya de l’any 1323, al costat de l’Infant Alfons. L’any 1325, Bernat Guillem era senyor del castell de Foixà. Sembla que era partidari del rei de Mallorca, aquesta vegada contra els interessos de Pere III, rei de Catalunya-Aragó.
Al final del segle XIV i durant el segle XV, els senyors de Foixà participaren en bandositats contra la família Savellaneda i contra d’altres personatges, especialment relacionats amb la ciutat de Girona. 
Durant la guerra civil del segle XV, el castell de Foixà canvià de propietari, fou novament assetjat i també fou centre d’operacions de bandidatge. Sobre 1450 el castell passa a poder de Lluís Benet de Foixà-Boixadors i de Cruïlles. Al segle XVII els Foixà eren encara senyors de la baronia que formava el poble de Foixà juntament amb el de la Sala. El llinatge dels Foixà restà en poder de la varvassoria fins a Narcís II de Foixà-Boixadors i de Miquel (1816-1866), que també era varvassor de Boixadors i senyor d’Ultramort i la Fortesa, entre d’altres. L’any 1866 li va ser concedit el títol de comte de Foixà per Isabel II, que també han ostentat els seus descendents. L’actual posseïdor és Neus de Foixà i Larrañaga. Els últims propietaris del castell van ser Francesc de Foixà, Josep Maria Mascot, Josep Ensesa i els actuals Antoni Bonamusa i la seva esposa Núria Mir.
Les parts més antigues del recinte construïdes al segle XIII són una capella dedicada a sant Marc, en l’angle sud-est una torre semicircular que en la seva part inferior es converteix en l’absis de la capella, un talús, i la muralla del recinte, que encercla el barri de la Vila. La capella, com el castell, va ser restaurada a la fi del segle XIX per Francesc de Foixà, el darrer propietari que visqué al castell. En l’interior de la capella, uns grans esvorancs assenyalen el lloc on hi havia uns sepulcres gòtics: una làpida de Bernat Guillem de Foixà, mort el 1362, amb la figura jacent del cavaller, i un sarcòfag de Guillem de Foixà, mort el 1459 i el seu fill fra Alemany, mort el 1476.
Aquests sepulcres es troben avui a l’església de Nostra Senyora de l’Esperança a S’Agaró. També dins del recinte es dreça un palau format per dos cossos en forma de T. La façana principal del palau té una portada adovellada amb l’escut dels Foixà (del segle XIX). A l’interior, es destaquen dues petites estances, cobertes amb volta de canó, que hom anomena la Presó. També són notables les cavallerisses, el celler i nombroses sales cobertes amb volta d’aresta. La volta de la cuina és de forma de palmera.

Extret de Catalunya Romànica, vol.VIII L’Empordà I. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1989, p. 58.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Foixà
Elena Fàbregas i Corts & Jordi Gironès i Vilardebò / Gener de 2014

+ fotografies: CastellsCatalans/Foixà
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Foixà
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

dimarts, 8 de gener del 2013

monestir fortificat de Sant Feliu Guixols

Aquest monestir-fortí benedictí, situat a l’antic comtat de Peralada, apareix documentat des de l’any 968, quan el rei Lotari va concedir a l’abat Sunter el permís per a regir al mateix temps el monestir de Sant Feliu de Guíxols i el de Sant Pol de Mar.
El 1016 els comtes Ramon Borrell i la seva muller Ermessenda van confirmar les possessions d'un alou que havien donat anteriorment el comte Sunyer i Riquilda. Aquesta notícia és important si tenim en compte que Sunyer va morir l’any 947 i, per tant, abans d'aquesta data ja hi devia haver el monestir.
Per tal d'afavorir l’arribada de nous habitants, entre els anys 1181 i 1203 els abats van concedir privilegis als qui s’establissin al voltant del monestir, alhora que la comunitat obtenia del rei Pere I el dret d'erigir una fortificació.
Les seves possessions s’estenien no sols pel Baix Empordà i la Selva, sinó també per l’illa de Mallorca, que el cenobi havia ajudat a conquerir amb l’aportació de 179 homes. L’any 1515, a fi d'evitar la provisió de càrrecs per comanda, es va reunir al monestir benedictí de Valladolid fins a la seva extinció el 1835 a causa de les desamortitzacions eclesiàstiques promogudes pel govern de Mendizábal.
L’any 1931, els Amics de l’Art Vell, dirigits pels arquitectes Jeroni Martorell i Joan Bordàs, iniciaren un procés de restauració que va deixar al descobert alguns elements importantíssims del conjunt monàstic, com ara la Porta Ferrada, que havien quedat tapats per edificacions adossades a les antigues estructures al llarg del temps.
Es tracta d'un conjunt monàstic molt reformat i restaurat; així, hi ha des de restes arquitectòniques del s. V fins a les construccions del nou cenobi inacabat que es va començar a edificar en època barroca.
Centra el conjunt l’església, que queda emmarcada per la torre de Fum al costat nord i la del Corn al sud, i va precedida, a la façana principal, per la Porta Ferrada.
La façana romànica queda flanquejada per dues torres que tenen les bases romanes i, per tant, són preexistents a l’edificació del monestir romànic.
La torre del Corn, al sud, és de planta rectangular i té la base, fins a uns 4 m, feta de pedra granítica seguint una disposició típicament romana, mentre que a la part superior l’aparell és de petits carreus poc treballats, col·locats d'una manera uniforme; al nivell del segon pis destaca una porta amb dos grans blocs de pedres disposades en triangle. 
La torre del Fum, al nord, presenta una planta que forma un semicercle molt irregular, i internament, al sector de la base, amaga estructures d'un edifici baix-imperial cobert amb cúpula; els merlets que coronaven la part alta van quedar anul·lats en sobrealçar l’edifici en època gòtica.
L’element més remarcable de tot el conjunt és la porta coneguda popularment amb el nom de Porta Ferrada, situada davant de l’església i separada d'aquesta uns 3 m. La seva cronologia és incerta, ja que els especialistes polemitzen amb dates que van del s. X al s. XII. Sembla que formava part d'una construcció anterior i que va ser reutilitzada a manera de pòrtic.
Consisteix en una paret de dos pisos, feta amb pedra granítica tallada irregularment però disposada d'una manera bastant uniforme, que corre paral·lela a la façana de l’església. Al pis inferior presenta tres grans arcs de ferradura que descansen damunt quatre columnes, cilíndriques i baixes, gairebé totes monolítiques i amb base i capitells tronco-piramidals molt simples. 
El conjunt queda coronat per un fris de dinou arcuacions cegues monolítiques, les quals neixen de mènsules decorades també amb motius geomètrics. Aquest fris queda separat de les finestres per una sanefa feta amb maons romans de color vermellós que contribueixen a crear un bonic efecte de policromia.

Extret del Volum 10 de la Catalunya Romànica d'Editorial Pòrtic, setembre de 2000.
Jordi Gironès /Gener de 2013

+ fotografies. CastellsCatalans/S.Feliu Guixols
+ informació en PDF: CastellsCatalans/S.Feliu Guixols
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Castell d’Aro

Nom del castell: Castell d’Aro o Benedormiens
Data de construcció: XI
Municipi: Castell-Platja d’Aro
Comarca: Baix Empordà
Altitud: 29 m
Coordenades: E 3.030781 N 41.814866 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins del nucli urbà.

El primer document en el qual s’esmenta el castell anomenat de Benedormiens data de l’any 1041 i fa referència a una reunió celebrada per tal de decidir el futur de dit castell acabat de construir amb la finalitat de protegir el territori de la vall d'Aro del perill d'invasions sarraïnes.
L’any 1462, durant la guerra dels Remences, el castell fou incendiat, patint importants destrosses i entrant en franca decadència. Durant el segle XVII, Castell d'Aro ja no pertany al monestir de Sant Feliu de Guíxols i passa a dependre de la Corona, formant la batllia reial de la Vall d'Aro  i l’any 1691, l’església apareix esmentada com a parròquia, encara que depenent de la de Santa Maria de Fenals d'Aro. 
L’any 1879 el castell patí un segon incendi accidental amb una forta explosió que afectà seriosament les estructures primitives. Amb posterioritat a aquest incendi, l’edifici, de propietat municipal, fou reconstruït i allotjà durant un cert temps diverses dependències i serveis, entre els quals les escoles nacionals, fins l’any 1970 en que, un cop desallotjats aquests serveis, s’inicià la seva restauració.
L’edifici del castell, malmès per dos incendis, un el 1462, provocat pels remences i l’altre el 1879, fortuït, conserva escasses restes d'època medieval. 
L’actual castell és una construcció de notables dimensions resultat de la restauració iniciada el 1970. Es tracta d'un edifici amb planta en forma de “U” amb el pati interior obert cap al nord, mirant a la façana sud de l’església, format per una juxtaposició de quatre cossos.
L’església de Santa Maria del Castell, d'estil gòtic tardà amb façana barroca, és d'una sola nau amb capelles laterals i capçalera poligonal. La portada, emmarcada per pilastres amb falsos capitells, té sobre la llinda la data 1784 i, més amunt, una fornícula amb relleus a banda i banda. 

Extret del web: http://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_ d'Aro
Jordi Gironès / Gener de 2013

+ fotografies: CastellsCatalans/Castell d'Aro
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Castell d'Aro
tota la informació a: www.castellscatalans.cat

Calonge

Nom del castell: Calonge
Data de construcció: XII
Municipi: Calonge
Comarca: Baix Empordà
Altitud: 32 m
Coordenades: E 3.073389 N 41.863019 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins del mateix nucli urbà.

Al final del s. XII el castell era propietat dels comtes reis, que el tenien infeudat a Ramon de Solius, si bé és molt probable que inicialment el lloc estigués sota el domini de l’abadia de Sant Feliu de Guíxols. És difícil datar amb precisió aquesta mena d'edificis. És clar, però, que la part més antiga sigui la torre, gairebé quadrada, que es conserva al sud-oest del recinte i que podria situar-se cap el segle XII, o potser més tard.
A partir del s. XIII la vila i el castell van passar a formar part del patrimoni dels Cruïlles, que l’incorporaren, juntament amb la vila, a la seva baronia i el van tenir fins al s.XV.
El 1477 el castell fou incendiat pel conflicte dels remences, que també van atacar la vila. Poc més endavant va tornar a ser incendiat (1485), però va ser restaurat amb rapidesa. Pere Galceran el va vendre a Galceran de Requesens (1439-1505), passant llavors dels Cruïlles a mans de la casa dels Requesens, i després va passar als Cardona i d'aquests al ducat de Sessa.
Al segle XIV s’hi va afegir un recinte trapezoïdal més ampli, amb espitlleres i coronat amb merlets. Al segle XV, possiblement després de l’incendi, s’hi va afegir un palau tardo-gòtic, adossat a la part sud i est del recinte. Posteriorment encara s’hi van afegir unes torres rodones als tres cantons del recinte (el quart ja estava ocupat per la torre quadrada) i una quarta, semicircular, a la façana de llevant. Entre els segles XVI i XVII s’hi va afegir un cos renaixentista, que porta l’escut dels Sessa.
A mitjan s. XVIII esdevenia propietat dels Osorio de Moscoso, els quals el van tenir fins a la fi del s. XIX, essent aleshores utilitzat com a casino i teatre. Actualment pertany a la Generalitat de Catalunya, que hi ha fet obres de restauració, i acull la casa de la vila.

Informació extreta del Volum 10 de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, setembre de 2000  i del web: ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Calonge
Jordi Gironès / Gener de 2013

+ fotografies. CastellsCatalans/Calonge
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Calonge
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat