dimarts, 12 de gener del 2016

La Suda de Tortosa

Nom del castell: La Suda
Data de construcció: X
Municipi: Tortosa
Comarca: Baix Ebre
Altitud: 49 m
Coordenades: E 0.523453 N 40.814973 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: El castell de la Suda (o castell de Sant Joan) s’erigeix al centre de la població de Tortosa, sobre un turó elevat de planta allargada de 56 m d’alçada d’ampli domini visual sobre la ciutat. Aquest promontori és la prolongació de la serra de Coll Redó, que tanca la comarca del Baix Ebre pel costat est. 
Sembla que el promontori on s’alça el castell fou utilitzat ja en època romana, però foren els musulmans, sota el califat d’Abd al-Rahman III, els qui bastiren l’alcassaba o fortalesa. En la primera meitat del segle XII, El genovès Caffaro, en el setge i presa de Tortosa, explica com els musulmans es refugien en la fortalesa, que ell anomena Suda. Reconquerida la ciutat (1148), el castell apareix en els documents del conveni per al repartiment de Tortosa signats pel comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV i les forces aliades: El Comú de Gènova, els Montcada i l’orde del Temple, establiren una divisió especial del castell de la Suda, la titularitat del qual sofrí constants alteracions en els anys posteriors a la conquesta. Durant el segle XIII, la Suda afegí a les seves funcions la de presó. Fou allotjament oficial per a les corts itinerants dels monarques catalanoaragonesos. Ho testimonia el mateix Jaume I en el Libre dels Feyts. Des del segle XIV i amb importants reformes i ampliacions al segle XV es construí un palau reial de gran anomenada, del qual, dissortadament, en resten pocs elements. El castell patí les conseqüències de la Guerra Civil Catalana contra Joan II (1462-72), la Guerra dels Segadors, la de Successió i les guerres carlines. Durant aquests conflictes, les seves estructures antigues foren greument afectades, però al mateix temps, per tal de fer front a les escomeses, es bastiren casernes noves i altres estructures defensives; això féu que l’obra medieval restés força emmascarada. L’any 1972, el govern determinà convertir el castell en parador nacional de turisme. 
A causa de les variacions evolutives sofertes pel castell al llarg de la seva història, és complex  precisar el conjunt constructiu anterior al segle XIV. La planta recorda la d’un vaixell i es creu que, en general, no ha canviat massa des del seu bastiment; la plataforma rocallosa on s’assenta en condiciona la forma. Respon, per tant, a grans trets, a l’original islàmic del segle X. La fesomia original alternava torres defensives amb panys de muralla emmerletats. Avui dia, el sector oest és el que millor conserva l’equidistància i alternança de torres i panys de muralla, propi del període musulmà, si bé les torres foren reestructurades posteriorment. Pel que fa a l’organització del castell, s’ignora com era en època romana i medieval. Les torres A l’extrem SE hi ha la torre 1, dita de Túbal, en referència a la llegenda de la fundació de Tortosa pel mític personatge bíblic Túbal, nét de Noè. És l’única de planta circular. L’aparell és de carreus regulars disposats en fileres no gaire acurades i travades amb morter. Pels materials trobats, no es pot datar abans del segle XIV. La torre 2 és de planta quadrada, amb base atalussada, d’aspecte sòlid, feta amb carreus grans ben treballats, disposats en fileres travades amb morter. Les característiques tècniques són semblants a les de les torres 5, 6 i 7. La torre 3 és de planta pentagonal projectada a l’exterior amb angle. Carreuada, amb carreus encoixinats a la base. Podria correspondre a una reforma dels segle XV o XVI. La torre 4 sobresurt molt de la línia de muralla. Els costats frontal i dret es corresponen amb les torres 2,5,6 i 7 mentre que l’altre costat, amb un gran arc adovellat cec, s’equipara molt més amb les construccions del segle XVII. La torre 5 sobresurt molt poc i respon a les característiques generals esmentades. Entre la torre 5 i la torre 6, n’hi podria haver existit una altra. No hi ha restes, però en un dibuix del 1563, sembla representar-s’hi la torre que, per equidistància, s’hi hauria bastit. A partir de la torre 6, el recinte es desvia a l’interior i, igual que la torre 7, guarda l’aspecte comú, si bé amb remodelacions importants, d’èpoques posteriors. El sector nord no té res a veure amb la fisonomia descrita fins aquí. La fortificació és més massissa, sense torres i correspon a la construcció del segle XVII, feta amb grans blocs, barrejats amb reble i angles acurats. En un dibuix anterior (mitjan XVI) hi ha torre de base quadrada amb reforços entre les actuals torres 7 i 8. Ja en el sector est hi ha la torre 8, de planta quadrada, angles no carreuats i tot el parament amb pedres no treballades, disposades en fileres. De la torre 9 només en resta la part inferior, assentada sobre el conglomerat, reforçat per una cobertura de maçoneria que simula una base atalussada. La torre 10, mutilada en els seus costats laterals, seria pentagonal. La muralla col·lateral és de construcció recent, posterior a 1989. La torre 11, d’angle obert molt refet i retocat amb escaires carreuats. La torre 12, amb la construcció del parador de turisme fou sobrealçada a fi d’imitar el que es coneix com la torre de l’homenatge (o torre mestra). A la base, però, s’aprecia una torre quadrada, amb un aparell constructiu format per fileres de pedres regulars. És una torre exempta, tancada pels 4 costats i d’accés des de l’antic palau reial. D’acord amb els dibuixos es tractaria d’una torre de gran alçada que s’elevaria per damunt de les altres i la seva funció ultrapassava la merament defensiva ja que podria haver servit de residència. Es considera una extrapolació superficial identificar-la com a torre de l’homenatge. Pel que respecta als trams emmurallats, coexisteixen paraments diferents de maçoneria i sovint s’intercalen fragments refets, testimoni de les guerres. A la base del tancament del contrafort del sector nord hi ha una gran quantitat de carreus reaprofitats i algunes fileres en disposició d’opus spicatum. 

Extret de: Castell de la Suda (o de Sant Joan). Catalunya Romànica, vol XXVI. Tortosa i Les Terres de l’Ebre La Llitera i el Baix Cinca.  i  Enciclopèdia Catalana, 1997, pàgines 114-117, isbn=84-412-2515-X 
Elena Fàbregas & Jordi Gironès Gener - 2016

+ fotografies: CastellsCatalans/La Suda
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Amposta

Nom del castell: Amposta
Data de construcció: X-XIV
Municipi: Amposta
Comarca: Baix Ebre
Altitud: 10 m
Coordenades: E 0.580000 N 40.714444 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: les restes del castell estan situades dins el nucli urbà i a la plaça del castell, entre els carrers Major, Fossat i l’Ebre. Edificat al marge dret del riu Ebre, en el punt on el riu s’estreny, a pocs quilòmetres de la desembocadura.
Té el seu origen en època islàmica, està documentat el 1097, molt abans de la conquesta, seria una fortificació de tipus albacar és a dir, un recinte emmurallat que tancava un espai on es refugiaria la població en cas de perill. La conquesta del castell fou realitzada pel comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, l’any 1148, quan s’apoderà de Tortosa. L’any 1150, el comte atorgà a l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, el castell amb el seu terme. Així, es convertí en el centre de la Castellania d’Amposta, és a dir, dels dominis hospitalers a Catalunya i Aragó. Posteriorment, el rei Pere el Gran, el 1280, va permutar amb els hospitalers els llocs d’Onda i Gallur per la comanda d’Amposta, incorporantse Amposta al domini reial. El 1282, atorga la primera carta de poblament, confirmada el 1286 per Alfons el Lliberal i ratificada, el 1321, per Jaume II. De primer moment, el rei dóna el castell en feu a Pere de Sanaüja, ciutat de Lleida. Durant aqueix temps la jurisdicció del castell fou motiu de disputes amb Tortosa; i en moments concrets, com la guerra de l’Hospital, el castell va pertànyer a Tortosa. A l’any 1384, passa a mans de l’orde de Sant Jordi d’Alfama, per concessió del rei Pere III. Posteriorment, però, en la guerra de Joan II (1462-72), es troba una altra vegada sota el control de Tortosa, jugant un paper molt important en la defensa d’aquesta ciutat. Fou assetjat entre 1465 i 1466, i malgrat els ajuts de la ciutat tortosina, fou pres i destruït. Després de la guerra, el castell d’Amposta fou donat pel rei Joan a un noble navarrès, Pere de Peralta, en compensació pels serveis prestats; aquest noble cedí part dels seus drets a l’arquebisbe de Saragossa. A partir del 1470, la ciutat de Tortosa intenta aconseguir el castell i les seves rendes per mitjà de l’arrendament a fi de reforçar el control del nus comercial de l’Ebre i la Mediterrània. Les diferents incursions pirates del segle XVI van contribuir-ne a la desfeta. Tant és així, que l’abat de Benifassà va demanar permís, que li fou concedit, per treure pedra del castell per bastir altres construccions. Posteriorment s’utilitzà per a finalitats industrials; s’hi instal·là un molí de regalèssia, una fàbrica de sabó i, ja en segle XIX, molins arrossers. 
Es conserven restes i estructures del sistema defensiu andalusí (segle X), del castell comtal (segles Amposta 2 XIV-XV), torre de defensa situada a la base de l’escola d’Art (segle XIV) i muralla de tancament del recinte jussà del castell (segles XIIXV). Dins el recinte hi ha restes de fortificacions de les guerres carlines i restes d’època ibèrica. Segons les descripcions de Robió i de Zurita, el castell tenia tres fossats de forma semicircular. Hi havia també tres torres. Una es trobava sobre el riu, la torre «Spital», que fou enderrocada durant la guerra contra Joan II (1466). L’altra era la «Celoquia», situada a la part central i l’última la de «Sant Joan». Actualment es coneixen els dos fossats interiors a partir d’excavacions i un plànol del segle XVIII. Hi ha unes restes de l’emmurallament exterior prop dels fonaments del Pont Penjat. Del castell destaquen tres grans portals cecs situats a la façana fluvial: un amb arc ogival, i els altres dos amb arc de mig punt, a més de restes d’altres portals. El portal ogival és el de mides més grans, voltat per restes dels primitius murs. A l’esquerra d’aquest portal es troben els dos portals de mig punt, al de més a l’esquerra li manca una part dels suports laterals, mentre que l’altre conserva l’arc i part dels suports laterals. A l’àrea central del castell hi ha sis estances mig soterrades de 5 m2 cadascuna. L’espai superior es dedicaria a funcions de vigilància. Les parets foren bastides amb carreus de pedra sorrenca ben escairats i col·locats en filades horitzontals i al terra hi ha grans lloses de pedra. 

Extret de: Castell d’Amposta. Catalunya Romànica, vol XXVI. Tortosa i Les Terres de l’Ebre La Llitera i el Baix Cinca. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1997, pàgines 172-173, isbn=84-412- 2515-X 
Elena Fàbregas & Jordi Gironès Gener 2016


+ fotografies: CastellsCatalans/Amposta
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Torre de la Carrova

Nom del castell: Torre de la Carrova
Data de construcció: XIII
Municipi: Amposta
Comarca: Baix Ebre
Altitud: 18 m
Coordenades: E 0.832013 N 40.911372 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: seguint la C-12 d’Amposta a Tortosa i passat el km 6 cal prendre el trencall que duu a la torre visible de lluny.
La Torre de la Carrova és una torre del municipi d’Amposta declarada bé cultural d’interès nacional
Construcció de planta rectangular (16 m per 12 m), d’uns 17 m d’alçada, incloent-hi els merlets. Exteriorment té aspecte de fortalesa, amb els murs bastits a base de carreus de pedra lligats amb morter. La porta d’accés, descentrada, així com una finestra (antic portal) d’arc de mig punt adovellada i una de rectangular, s’obren al mur est. Destaquen també la finestra geminada, de tradició romànica, del costat nord, i una de semblant a la banda oposada. La resta són obertures posteriors, que no han fet més que contribuir a la degradació del conjunt. En el nivell superior es conserven  els merlets i matacans, degudament restaurats. Aquests matacans tenen forma de túmul amb la base foradada. A l’interior, els sostres són en forma de pesants voltes de canó, esfondrades en algun sector, la pressió de les quals ha estovat els murs perimetrals donant lloc a clivelles considerables que amenacen l’estabilitat de l’edifici. Pel que fa a la distribució de les plantes, consta de tres nivells i terrassa superior. La planta baixa és una estança rectangular, actualment dividida en dos cossos degut a la construcció posterior d’una escala d’accés al primer pis. El sector original conservat és cobert amb una volta apuntada de carreus. Era utilitzat com a cavallerissa. El primer pis, on es conserva la porta original d’accés des de l’exterior, és una estança coberta amb embigat de fusta i revoltons.  Conserva una llar de foc (fumerol) amb campana i un forn de pa en bon estat de conservació. El segon pis, o planta noble, és una sala coberta amb volta apuntada de carreus. L’escala que comunica la planta i els dos pisos és nova. En el sostre de la planta baixa es conserva encara la trapa original d’accés. La comunicació entre la segona planta i el terrat es realitza mitjançant una escala nova de ferro. 
Les terres situades al voltant de l’eix fluvial de l’Ebre es caracteritzen per la presència d’un complex sistema de línies de defensa format per torres-fortalesa, bastides principalment al llarg de l’edat mitjana i moderna, i que s’escampen tant per les dues ribes com pel litoral marítim situat entre el coll de Balaguer i Alcanar. La torre de la Carrova forma part d’aquesta línia de fortificacions. Exercia junt amb la veïna torre de Campredó, situada a l’altra banda de l’Ebre, control directe sobre el riu, en un sector estratègic ocupat antigament per l’estuari. De totes les torres conservades és la que es manté més ben bastida. El sector on es situa és ric en troballes arqueològiques pre-romanes, i hom creu que la mateixa base de la torre pertany a una edificació anterior a la conquesta de Tortosa (1148). L’obra actual correspon al segle XIII, segons es deriva de l’estructura. No en tenim, però, cap referència documental fins al 1313, en comprar-la Arnau de Pont junt a les terres i al molí que en depenien. Més tard, va ser adquirida pel monestir cistercenc de Benifassà, els abats del qual hi residiren temporalment. Es van realitzar sota el seu domini diverses reformes, com l’obertura de la porta de la planta baixa el 1562. Amb la desamortització va passar a mans de particulars. Tradicionalment ha aglutinat al seu voltant un nucli de població petit, no estructurat en municipi, que constava de 22 habitatges el 1981.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_ de_la_Carrova 
Elena Fàbregas & Jordi Gironès - Gener 2016


tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Sant Jordi d’Alfama

Nom del castell: Sant Jordi d’Alfama
Data de construcció: XIII-XVIII
Municipi: L’Ametlla de Mar
Comarca: Baix Ebre
Altitud: 7 m
Coordenades: E 0.832013 N 40.911372 (Geogràfica - ETRS89) 
Com arribar-hi: seguint la N-340 procedent d’Amposta i en direcció a Tarragona, cal prendre el trencall que indica les Tres Cales, entre els Km 114 i 1115, es passa per sota l’autopista AP-7 i se segueixen els indicadors del castell de Sant Jordi que hi ha a mà esquerra.
El Castell de Sant Jordi d’Alfama és una fortalesa de defensa construïda a la primera meitat del segle XVIII a un dels caps de costa del golf de Sant Jordi. Situat a la vora d’una antiga via romana, la primera notícia documental que tenim sobre el lloc data del segle XIII (1201), quan Pere I i Ramon de Montcada cedeixen el lloc d’Alfama a Joan d’Almenara, Martí de Vidal (sots-diaca) i als seus germans i successors en l’Orde de Sant Jordi d’Alfama. La condició era que aquells hi aixequessin un convent i un hospital, en honor a Déu i sant Jordi, depenent de l’església de Tortosa. Aquest grup de religiosos s’organitzà en orde militar, la de Sant Jordi d’Alfama, reconeguda pel papa el 1373. El sentit de l’establiment estava en relació amb l’interès per repoblar l’extensa zona desèrtica que separava Tortosa de la resta de Catalunya i per protegir la costa dels atacs marítims de la pirateria. En funció d’això es van concedir per part dels monarques diversos privilegis, però els intents d’atreure nous pobladors van resultar inútils. El segle XIV sembla que va ser l’època de major prosperitat de l’orde. Cap al 1400 l’orde de Sant Jordi es va incorporar al de Santa Maria de Montesa, el qual a les darreries del mateix segle va abandonar la fortalesa, que romangué sota la jurisdicció de Tortosa. El lloc restà reduït a priorat. Tanmateix, el 1575 i després d’un plet, l’orde de Montesa recuperà el control del castell d’Alfama i un any més tard era restaurat el priorat. El 1650, amb la Guerra dels Segadors, el lloc va ser bombardejat i va quedar reduït a runes. La reorganització de les defenses costaneres, en els darrers temps del segle XVII i l’inici del XVIII, va suposar la reedificació del conjunt, segons l’anomenat mètode Vauban. Els carreus de l’antiga fortalesa que no es van esberlar van ser aprofitats per a construir l’actual fortalesa, però en un altre emplaçament, una mica més a l’interior. Aquest nou fortí marítim va ser edificat entre 1732 i 1733 amb l’objectiu de vigilar rutes marítimes, durant el regnat de Felip V de Castella. Gran part de les restes actuals corresponen a aquesta segona etapa constructiva. L’any 1985 es va realitzar una campanya de restauració i conservació, subvencionada pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, consolidant-ne alguns punts i netejant-ne l’interior. 
Conjunt situat entre el coll de Balaguer i la desembocadura de l’Ebre que constitueix un indret de pas forçós, tant per a la via terrestre com per a la via marítima. És format per les restes d’un castell d’origen medieval i d’una fortalesa d’època moderna. L’estat de conservació del castell és de ruïna, donat que en algunes zones tan sols resten fragments de la part baixa dels murs i en d’altres tan sols les empremtes, que defineixen la forma de la planta i denoten la poca consistència de la fàbrica, feta de mamposteria. El mal estat d’aquest conjunt més antic es deu tant a la destrucció soferta com al fet que se n’aprofitaren les pedres per a construir el fortí del segle XVIII que hi ha al costat. Les restes del castell dibuixen una planta de forma trapezoïdal adaptada al terreny. S’han conservat trams de muralla en els costats sud, oest, i nord. Es pot veure una part del mur corresponent a l’angle sudoest construït amb grans blocs de pedra ben escairats que arrenquen pràcticament des del nivell del mar i que s’adossen a la roca en part conservada. A la construcció medieval corresponen probablement una malmesa torre i restes de naus interiors en els nivells inferiors. Coneixem, però, l’estructura del conjunt gràcies a una descripció de 1576. Era un cos fortificat de planta quadrada, centrat per un pati al voltant del qual es distribuïen el dormitori, l’església i altres dependències típiques d’un convent en un total de vuit sales. Se cita també una torre a manera de talaia. La fortalesa que hi ha al costat correspon a una construcció dels segles XVII-XVIII tot seguint el sistema de fortificació del francès Vauban, amb un pati poligonal inferior voltat d’una rastellera de torres, baluards i revellins. Es van aixecar dos gruixuts murs paral·lels, units frontalment per un altre en forma d’arc escarser, que protegien tota una sèrie de torres i estances interiors organitzades al voltant del pati central. En el quart dels murs se situava l’entrada, protegida per dues línies de mur avançades.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_ de_Sant_Jordi_d’Alfama 
Elena Fàbregas & Jordi Gironès - Gener 2016


tota la informació a: www.castellsCatalans.cat