Olérdola

Nom del castell: Olèrdola
Data de construcció: segle X
Municipi: Olèrdola
Comarca: Alt Penedès
Altitud: 320 m

Coordenades: E 392064.5, N 4573492 (ED50 UTM 31N). Longitud: 01° 42' 34.4" Latitud: 41°18' 13.8"  ETRS89 Geodèsiques)

Com arribar-hi: des de Vilafranca del Penedès cal prendre la C-15 en direcció a Vilanova i la Geltrú i passat el nucli de Sant Miquel d’Olèrdola   s’agafa la BV-2443 que s’enfila fins a Olèrdola.

Prop de mil anys després de l’ocupació romana, al temps de la reconquesta del país enfront dels musulmans, Olèrdola anava a acomplir un important paper en el dispositiu repoblador del comtat de Barcelona per la seva part meridional. Contribuïa a això la seva situació dominant del Penedès i de l’antiga via romana que continuava utilitzant-se per a comunicar els comtats de la Catalunya Vella amb el que aleshores es deia Espanya, o sia, les terres ocupades per l’Islam. En efecte, l’antiquíssim camí havia estat restaurat pels governadors francs i se’l coneixia amb els noms de strata francisca o calciata franchisca que els documents testimonien que passava per les proximitats d’Olèrdola.

Després de la mort de Carlemany (814), les lluites entre els seus descendents i, després, entre carolingis i capets que es disputaven el tron franc fan que es relaxin les relacions dels nostres avantpassats amb aquells sobirans nominals i que, entre els pobladors de la Marca, estranys a aquells problemes successoris i amb característiques sòcio-econòmiques diferents a les del regne franc, sorgeixi una consciència diferencial que els comtes representen assumint la sobirania del país amb tant d’esforç reconquerit. Aquesta realitat històrica se sol simbolitzar en la figura del comte Guifré el Pilós (865-898), unificador dels comtats de Barcelona, Ausona, Girona, Cerdanya, Conflent, Besalú i Urgell. Els setanta-cinc anys que seguiren després de la mort del comte Guifré, artífex de la repoblació de la Catalunya central, veieren la consolidació de les fronteres dintre d’una línia de fortaleses —la marca pròpiament dita, ja que el nom amb el qualificatiu d’hispànica també s’utilitzava per a designar totes les terres catalanes reconquerides— que només amb uns petits avanços havia de mantenir-se durant molt de temps.

En temps del govern del comte Borrell II (mort el 992), a la segona meitat del segle X, la línia de la Marca començava a la costa i al Penedès amb els castells de Calders, Albinyana, Santa Oliva, Olèrdola, Domenys, Castellví de la Marca, Sant Martí Sarroca, saltant després cap a la conca del riu Anoia, comtat i diòcesi d’Ausona, amb els castells de Mediona, Miralles, Montbui, Òdena, Roqueta, Queralt, Tous i els de Clariana i Calaf, aquests dos darrers ja mirant cap a les terres del Segre i enllaçant amb el castell de Llor i la ciutat fortificada de Guissona als límits meridionals del Comtat d’Urgell. Existia cap al sud una faixa deshabitada fins a trobar la terra de moros.

Topònims com Castellví de la Marca, Montbrió de la Marca i d’altres són vestigis d’aquesta línia divisòria que existí durant més de dos segles crucials en la història de Catalunya. En efecte, des de la primera instal·lació dels cristians en castells al sud del Llobregat fins a l’ocupació de Tarragona (1117) transcorren més de dos-cents anys. Les expedicions contra Tarragona i Tortosa de començaments del segle IX —dues d’elles dirigides cap a l’any 810 per Lluís el Pietós, fill de l’emperador Carlemany— fan suposar l’existència d’algunes bases de suport utilitzades esporàdicament.

Han arribat fins a nosaltres nombroses notícies de la fortalesa olerdolana durant els segles X i XI. La més antiga és un document de l’any 911, en el que ja es parla de l’urbs Olerdulae, que com a tal degué tenir una església. D’aquest edifici religiós, d’arquitectura mossàrab, se’ns conserva l’absis, amb la seva entrada amb arc de ferradura. No coneixem amb exactitud la seva advocació, encara que hem de suposar que era dedicada a Sant Miquel, tal com fou en temps posteriors.

Un altre document ens diu que el comte Sunyer I de Barcelona (912-954), l’any 929, edificà un castell a les ruïnes de la ciutat d’Olèrdola, al mateix temps que erigia en aquest lloc una església dedicada a l’Arcàngel Sant Miquel i a l’apòstol Sant Pere. Aquest temple fou consagrat pel bisbe de Barcelona, Teuderic, uns anys després. Aquesta segona església s’ha conservat en part a la testera de l’església romànica del segle XII que ha arribat fins a nosaltres.

La fortalesa patí, en diverses ocasions, les entrades dels moros. L’any 985, degué patir l’expedició d’Almansor, que saquejà el pla de Barcelona, la pròpia capital i la comarca del Vallès. És indubtable que a les destruccions causades correspon la restauració patrocinada pel bisbe Vivas, i que d’ella ens queden part dels murs del que després serà església romànica del segle XII.

Entorn de l’any 1000, la repoblació de la comarca del Penedès es va consolidant, amb Olèrdola amb rang de capital. Així veiem que, entre les deu úniques ciutats catalanes que citen les fonts de l’època, es troba l’urbs Olerdulae. Aquesta categoria li confirmà la concessió de franquícies i privilegis, semblants als dels ciutadans de Barcelona, que l’any 1025 li atorguen el comte Berenguer Ramon el Corbat i la seva esposa Sanxa. En la colonització del territori prengueren part important els monjos de Sant Cugat del Vallès, que arribaren a tenir possessions en el mateix turó d’Olèrdola i durant el segle XI estimularen la instal·lació de famílies en el pla amb la corresponent construcció de torres. En el seu testament de l’any 1032 aquell comte deixà al seu fill Sanç-Berenguer la zona fronterera de la part meridional del seu comtat, des del Llobregat fins a la terra dels moros, amb capital a Olèrdola i sota la sobirania del seu germà gran, Ramon Berenguer I el Vell.

A causa dels privilegis obtinguts i de la capitalitat política que ostentava, a mitjan segle XI el poblat olerdolà deuria contenir una població bastant considerable per a l’època. Els seus habitants freqüentaven l’església romànica de finals del segle X (a la que correspon la part baixa dels murs de l’església.

La gran invasió almoràvit de l’any 1108, que potser començà el 1107, devastà tot el Església romànica del segle XII. Fou la darrera de les incursions musulmanes en territori català i causà una nova destrucció d’Olèrdola. La retirada dels invasors permeté la ràpida restauració de les fortificacions i de l’església.

En aquests anys inicials del segle XII havia començat ja la decadència de la fortalesa olerdolana, que s’anomena simplement «castell», encara que es treballava a l’església, ja que l’any 1127 es deixa en un testament una certa quantitat de diner per a la seva obra. En el vell camí de Barcelona a Tarragona —la calçada—, en una posició equidistant entre ambdues ciutats, des de l’any 1000 aproximadament, existia la Torre Dela, citada en els documents a partir de 1065. Entorn seu es va formar un nucli de població, la vila franca, anomenada també francza i franquedes que heretà els privilegis d’Olèrdola i que, a finals del segle XII, ja era pràcticament la Vilafranca capital del Penedès.

Durant els segles XII i XIII el castell d’Olèrdola és una possessió secundària dels senyors de Sant Martí Sarroca, descendents de Mir Geribert. Però de la depauperació del lloc parla el fet que en el fogatjament de 1365-1370 figura amb una població irrisòria que segurament no arribava al centenar d’habitants. Amb tot, durant les guerres del segle XV, encara per la Diputació, es considerava el castell d’Olèrdola fort e defenedor a quina gent se vulla, cosa que els jurats de Vilafranca potser amb raó, havien posat en dubte.

En el segle XVII encara es tenia com a lloc del senyor Rey.

Text extret del llibre Olèrdola. Guia Itinerària escrit per Eduardo Ripoll Perelló, corresponent a l’apartat dedicat a la història medieval. Editat l’any 1977 per la Diputació de Barcelona.

Jordi Gironès Vilardebò / Novembre de 2009

+ fotografies : CastellsCatalans/Olérdola