Llorac

 Nom del castell: Llorac
Data de construcció: XII
Municipi: Llorac
Comarca: Conca de Barberà
Altitud: 680 m
Coordenades: E 1.306025 N 41.555326 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat a l’oest de la població i ben a prop d’ella.

Castell de Llorac és un monument del municipi de Llorac (Conca de Barberà) declarat bé cultural d’interès nacional.

Les primeres notícies del lloc i el castell de Llorac són del segle XII quan era senyorejat per Guifré Bonfill. El seu nét l’any 1140 el traspassà, juntament amb l’església de Santa Maria de Llorac, a l’orde dels hospitalers que, segons Miret i Sans, degueren establir una de les seves cases al poble de Llorac. 

Del llinatge dels Llorac es troba documentat un Pere de Laurach l’any 1181. L’any 1196, Gombau d’Oluja, senyor de Vallfogona de Riucorb, apareix empenyorant les rendes del castell i vila als templers. L’any 1245 Marquesa de Guàrdia, filla de Ramon de Cervera i vídua de Guillem de Guardiolada professà com a religiosa de l’orde de l’Hospital rebent del capítol la casa de Cervera i els drets i rèdits de diversos castells, entre els quals el «castrum de Lorach». Al segle XIV, el lloc i el castell formaven part del patrimoni del rei, ja que Pere III el va vendre l’any 1342 a Francesc Alenyà juntament amb el lloc i castell de la Cirera per 12.000 sous. El 1361 el tenia Guiamó Alenya, senyor de Llorac i de Cirera en el fogatjament de 1365-70. A partir del segle XVI la vila de Llorac pertanyé a la família Guimerà que van mantenir el senyoriu fins a la fi de l’antic règim. 

El castell del Llorac es troba en una elevació que hi ha al sud-oest del poble. De la construcció original només es conserva la façana nord i una part de les façanes est i oest. La façana meridional ha estat refeta. La coberta és a un sol vessant. El mur septentrional té una longitud de 19 m. i un gruix de 100 cm. És fet amb carreus petits, lleugerament escairats i col·locats en filades. És un aparell que es troba en moltes construccions de la Segarra. A la banda oest hi ha algunes espitlleres. El mur est ha estat parcialment refet. Sembla que la porta principal s’obria a peu plau en aquesta façana. La porta, ara tapiada, s’acabava en un arc de mig punt adovellat que ha desaparegut. El caire SE és en part original i refet a la part baixa. L’angle sud-oest és lleugerament agut. El mur sud, com ja s’ha dit, és totalment refet i les portes que s’hi obren són modernes. Aquesta fortificació s’assembla a una casa forta, del tipus força o sala. Es dataria vers els segles XII o XIII.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Llorac

Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Maig 2017

+ fotografies: CastellsCatalans/Llorac
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Llorac

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Sala de Comalats

Nom del castell: Sala de Comalats
Data de construcció: XII
Municipi: Passanant i Belltall
Comarca: Conca de Barberà
Altitud: 750 m
Coordenades: E 1.217598 N 41.518983 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat a dos quilòmetres al sud de Passanant i Belltall.

El castell de la Sala de Comalats fou un castell del nucli de població de La Sala de Comalats, del municipi de Passanant i Belltall (Conca de Barberà), és declarat bé cultural d’interès nacional. En resta una torre rectangular i sala quadrada annexa, edificades entre els segles XII i XIV. El segle XI (1079 o 1080) el castell de la Sala de Comalats apareix citat com a quadra del Poal, i a mitjan segle XII com domini dels Cervera. El 1172, Ramon de Cervera, en testar, deixà tots els drets que tenia a «Comalads» al seu fill Pere. L’any 1177 un dels feudataris d’aquesta família, cedí unes propietats que tenia a la Sala als templers del castell de Barberà (Barberà de la Conca). El 1210, Guillem de Guardiolada va obtenir del rei Pere I tot el domini sobre el lloc de la Sala de Comalats i l’any 1234, en fer testament, llegà indret i fortalesa a Arnau de Comalats, el qual el tenia en feu. L’any 1266 el castell i lloc de la Sala fou cedit per Marquesa de Guàrdia, vídua de Guillem de Guardiolada, juntament amb altres llocs, a la comanda de Cervera de l’orde de Sant Joan de Jerusalem. El 1338, la Sala fou venuda a la família Gener de Montblanc i posteriorment, el 1384, passà a dependre del monestir de Santes Creus que la va tenir fins a la desamortització de 1835.

Actualment el poble i les restes del castell formen un petit nucli de població, més o menys tancat, presidit per la torre de l’antic castell. Aquesta, que és molt semblant a la del castell de Glorieta, és de planta quadrada, d’uns 6 m de costat per 17 m d’altura. Té tres pisos i terrassa, que s’aguanten amb voltes de canó reforçades per arcades de mig punt que descansen en columnes. Antigament s’accedia

a la torre per una porta que hi ha al costat nord-est del segon pis, mitjançant una escala mòbil. Al costat sud hi ha edificis adossats a la torre, que sembla que formaven part del castell ampliat més tard. Hi ha nombroses espitlleres. L’aparell amb què està construïda la torre a la part inferior és més aviat gros i ben escairat, mentre que als pisos superiors és més petit i no tan ben tallat. La sala annexa, més petita que la torre podria haver donat el nom a aquest indret. Actualment està mig ensorrada. Tenia una amplada de 5,2 m i una longitud de 7,6 m i seria un edifici de planta rectangular dividit transversalment per dues arcades lleugerament apuntades. La datació s’establiria al segle XII o

XIII per la torre i un segle més tard per la sala annexa. És remarcable la organització de tot el conjunt del poble. Era una «vila closa», a la qual inicialment només es podia accedir per un portal situat a la part més baixa, a la banda oriental. A la banda occidental i més elevada hi havia la fortificació. Al mig hi havia l’església, envoltada de les cases del poble, la façana exterior de les quals tancava l’espai pobletà.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_la_Sala_de_Comalats
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Maig de 2017

+ fotografies: CastellsCatalans/Sala de Comalats
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Sala de Comalats
+ video: Sala de Comalats

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Glorieta

Nom del castell: Glorieta
Data de construcció: XII
Municipi: Passanant i Belltall
Comarca: Conca de Barberà
Altitud: 724 m
Coordenades: E 1.204877 N 41.520031 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: situat a dos quilòmetres al sud de Passanant i Belltall i al costat mateix del castell de la Sala de Comalats. És situat a la part alta del poble de Glorieta, construït damunt de la fondalada del torrent del mateix nom.

Castell de Glorieta és un monument del municipi de Passanant i Belltall (Conca de Barberà) declarat bé cultural d’interès nacional. 

Castell documentat el 1179, del qual en resta la torre descrita. El 1080 el lloc fou donat als Cervera (llinatge) pel Comte de Barcelona, Ramon Berenguer II. Els Cervera, l’any 1162, cediren la quadra de Glorieta, a Carbonell de Vilagrassa i la seva esposa Ermessenda; és presumible que aquests hi bastiren un castell. El 1197, feren donació del castell a Bernat de Montpaó, que en fou el castlà. Els Cervera, doncs, colonitzaren Glorieta, mitjançant subinfeudacions al llarg del segle XII. Els Montpaó continuaren sent feudataris i el 1247 posseïa la fortalesa Berenguera de Montpaó que la va cedir al seu espòs Ramon Ramon, ciutadà de Lleida. A mitjan segle XIII la senyoria sobre Glorieta dels Cervera estaba en mans de Marquesa de Guàrdia i la seva filla, que eren monges a la comanda hospitalera de Cervera. Aquestes dames religioses, com a hereves dels Cervera, entre 1261 i 1266, donaren el lloc de Glorieta a l’orde de Sant Joan de Jerusalem. Fou d’aquesta manera com Glorieta passà a formar part de la comanda cerverina dels hospitalers, els quals l’any 1310 n’assoliren la total senyoria comprant els drets al feudatari Bremon de Moliner per 14 000 sous barcelonesos. Més endavant, el 1380, el gran prior de Catalunya, fra Guillem de Guimerà i d’Abella, acabaria comprant el mer i mixt imperi sobre el lloc a l’infant Joan. En el segle XIV Glorieta passà de la comanda hospitalera de Cervera a la comanda hospitalera de l’Espluga de Francolí, on romangué fins a la desamortització de Madoz en què tingué lloc l’extinció dels senyorius. 

Del castell medieval roman en peu la imponent torre prismàtica que coneixem. Tenia tres plantes i terrassa, però actualment li falta el darrer pis (esmotxat el segle XIX) i la segona planta és la que fa de terrassa. A l’exterior la façana nord fa 5,55 m i la façana oriental, 7,40 m. El gruix del mur és de 155 cm. L’alçada de l’edifici, uns 16 m. A l’interior els pisos estan dividits per la meitat formant dos compartiments coberts amb voltes de canó. Al cim encara hi ha els muntants d’uns arcs ensorrats que devien aguantar un altre trespol. La comunicació interior entre la primera i la segona planta es feia i fa per una escala que penetra un dels murs. En temps medievals l’accés des de l’exterior es feia directament a una porta situada al costat nord del primer pis a cinc metres de terra, mitjançant una escala mòbil que podia ser retirada en cas de perill. La porta té una amplada de 90 cm i és acabada a dalt amb una llinda monolítica amb forma triangular i a baix amb un gran llindar. Al primer pis als costats de migdia i de llevant, hi ha dos rengles d’ espitlleres, sis al rengle inferior i quatre al superior. Els murs són de carreu de mida mitjana, irregular però ben aparellat amb filades i rejuntat amb morter de calç. Al sud de la torre, en un mur continuació de la paret sud, hi ha un portal de 120 cm d’ample, acabat amb un arc de mig punt format per vuit dovelles. Segurament aquest porta donava accés a un clos o edifici adossat a la torre per ponent. La torre podia estar encerclada d’un recinte emmurallat. La datació es situaria al final del segle XII o al segle XIII.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Glorieta

Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Maig 2017

+ fotografies: CastellsCatalans/Glorieta
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Glorieta

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

.

Passanant

Nom del castell: Passanant
Data de construcció: XII
Municipi: Passanant i Belltall
Comarca: Conca de Barberà
Altitud: 729 m

Coordenades: E 1.195901 N 41.532144 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: situat dins del nucli principal de Passanant i Belltall.

El Castell de Passanant és situat en un turonet a l’extrem nord de Passanant, municipi de Passanant i Belltall (Conca de Barberà). Actualment es conserven els fonaments, alguns trams de murs d’una torre, una cisterna i una sitja. És declarat bé cultural d’interès nacional.

La primera notícia de l’indret de Passanant ens la proporciona un document del segle XI (1079-1080), en una escriptura en què Ramon Berenguer II donà a Bernat Amat la quadra del Poal, situada dins el terme del castell de Forès; entre les afrontacions territorials d’aquesta quadra s’esmenta el «termino de Passanant».

En un document del 1123 apareix documentat per primera vegada el castell de Passanant. Segons aquest document, els germans Ponç i Ramon de Cervera arriben a un acord respecte a la residència en aquest castell que consisteix que l’un i l’altre hi viurien alternativament cada any, però els dos tindrien el dret d’entrar-hi i sortir-hi quan volguessin. Poc després, segons Miret i Sans, el domini senyorial sobre Passanant passà a la família Òdena, atès que el 1152, Ramon Guillem d’Òdena l’infeudà a Guillem de Castellar. Els Cervera, però, com a senyors eminents del lloc, mantingueren uns certs drets, com demostren diversos documents de la segona meitat del segle XII. Per exemple, el 1172, Ramon de Cervera feu testament llegant al seu fill Pere el «castrum de Passanant» amb tots els seus drets i béns que passarien al seu altre fill, Guillem de Guardialada en cas de mort sense descendència de Pere. Aquesta circumstància es degué de produir ja que el 1202, Guillem de Guardialada donà al monestir de Santes Creus alguns dels drets que posseïa al lloc i castell de Passanant. El 1234 Guillem llegà a la seva filla Mateua, casada amb Galceran de Pinós, tota la senyoria que ell posseïa al castell de Passanant i molts d’altres castells de la contrada.

A la seva mort, tots els béns de Mateua passaren a la seva germana Gueraua, priora del convent d’Alguaire, la qual el 1261 va donar tots els drets que ella tenia sobre Passanant a l’orde de l’Hospital. Alhora, la seva mare Marquesa, traspassà també els seus drets al mateix orde, uns anys més tard. Els Hospitalers aconseguiren a més del castell, tota la jurisdicció sobre aquest indret mitjançant la compra que el gran prior de Catalunya, Guillem de Guimerà, féu a l’infant Joan el 1380. Fins al 1406 el castell i el lloc de Passanant estigué incorporat al patrimoni de la comanda de Cervera i, posteriorment, passà a la de Barcelona, en la qual restà fins a l’extinció de les senyories. 

Al 1661 es té notícia que el castell estava enderrocat.

Va se excavat al 1990 pel Servei d’Arqueologia de la Generalitat i al 1999 per Joan Josep Menchon. Finalment a l’any 2008 es va dur a terme una consolidació i restauració, gracies a totes aquestes accions, avui són visibles alguns fragments de parets i algunes pedres que permeten de reconstruir-ne d’una forma aproximada la planta quadrangular. La paret més ben conservada és la situada al nord-est, que havia de tenir una longitud d’almenys 8 metres. Amb dificultat s’endevina per on passava la paret del nord-oest, que havia de tenir una longitud de semblant. Finalment, hom troba algunes pedres de la paret del sud-oest fins a uns 6 m. de l’angle occidental. A la banda sud-est, hi ha una construcció que pot correspondre a una cisterna que fa uns 3 m. de llarg per uns 2 d’ample.

El mur nord-est, el més ben conservat, té una fonamentació que sobresurt més, feta de carreus petits. Per sobre hi ha la paret que és feta de carreus grossos dels quals només es conserven dues filades. En principi no se sap si aquests dos aparells corresponen a construccions en dos moments constructius diferents. 

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Passanant
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Maig de 2017

+ fotografies: CastellsCatalans/Passanant
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Passanant

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

.

Ferran (Passanant)

Nom del castell: Ferran (Passanant)
Data de construcció: XIV
Municipi: Passanant i Belltall
Comarca: Conca de Barberà
Altitud: 703 m
Coordenades: E 1.189196 N 41.537607 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat a un quilòmetre al nord de Passanant i Belltall.

Castell de Ferran és una torre quadrada de 10 metres d’alçada del municipi de Passanant i Belltall Conca de Barberà) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. La fortalesa està documentada del segle XIV. 

L’indret de la Pobla de Ferran fou població emmurallada, com ho demostren les restes del portal situat vora el camí de Guimerà. S’originà a l’edat mitjana a l’entorn d’un castell del qual s’ha localitzat fins a l’actualitat una referència documental ja tardana del segle XIV, en concret l’any 1384, el ciutadà barceloní Jaume Galliners permutà amb el monestir de Santes Creus el castell de la Sala de Comalats pel de Ferran, ambdós situats dins la vegueria de Montblanc.

D’aquesta antiga fortalesa en resta avui dia una torre de guaita, de planta quadrada, que es conserva fins a una alçada de 10 m i que fou molt restaurada a la darreria dels anys setanta del segle XX. És d’us privat.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Ferran_(Passanant_i_Belltall)

Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Maig 2017

+ fotografies: CastellsCatalans/Ferran
+ informació en PDF: CastellsCatalans/ Ferran

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

.

Vallfogona de Riucorb

 Nom del castell: Vallfogona de Riucorb
Data de construcció: XII
Municipi: Vallfogona de Riucorb
Comarca: Conca de Barberà
Altitud: 575 m
Coordenades: E 1.235892 N 41.56319 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: situat dins el nucli urbà

El Castell de Vallfogona de Riucorb és un castell del municipi de Vallfogona de Riucorb (Conca de Barberà) declarat bé cultural d’interès nacional. Les restes d’època romànica es troben integrades dins del castell actual, un gran casalot completament modificat.

Fou un castell més de la cadena fortificada que protegia les terres de la marca o frontera del comtat de Manresa abans de la conquesta de Lleida i Tortosa. Per tant, els seus orígens són anteriors a l’època en què hi havia una sots-comanda templera. El castell degué ser construït cap a mitjan segle XI, en el moment en què es conquerí l’indret, encara que no hi ha notícies concretes de la fortalesa fins al segle XII, quan era una possessió dels Oluja. La primera notícia és del 1116.

L’any 1191 Gombau d’Oluja i la seva esposa concediren als templers el castell i la vila de Vallfogona íntegrament. Aquesta donació fou confirmada el 1196 en ingressar ambdós a l’orde. Els templers aconseguiren el ple domini sobre Vallfogona, Albió i Montargull, i terres i drets considerables a Conesa, Segura i la Sala. Al final del segle XII crearen la sots-comanda de Vallfogona per tal d’administrar millor les noves possessions a Vallfogona i el seu rodal. El 1199 Guillem de Montargull, que professà a milícia del Temple, donà el lloc de Palau. Segurament en aquell moment el castell es devia adequar a les necessitats d’un convent de l’orde però es desconeix l’abast de les obres. En els millors temps hauria estat un grandiós casal aïllat, emmurallat i resguardat per un baluard amb rampa i coronat de merlets. A més, contenia bons cellers i casals espaiosos per a acomodar-hi els fruits del delme dels senyors i fúnebres presons, emblema de jurisdicció dels senyors. La sots-comanda i el castell de Vallfogona van continuar en mans dels templers fins a la dissolució de l’orde l’any 1312 i després passaren a mans dels hospitalers, que foren senyors de Vallfogona fins al segle XIX. Els comanadors tenien tot el domini i jurisdicció per compra feta al rei Pere III el 1312, i per això tenien forques dins el terme i hi exercien un domini total. El 1416 els hospitalers feren restaurar el castell, que continuà com a cap de la coneguda com comanda de Vallfogona de Comalats fins al 1811, quan els seus béns van passar a la Corona.

Queden molts elements aprofitats per cases tardanes, alts urs amb finestrals gòtics malmesos, a la part alta del poble. El castell està situat a la plaça de l’església, actualment convertit en habitatge. Com tot edifici destinat a usos domèstics, al llarg de les centúries ha estat objecte de reformes, però el rebaixament de parets, la divisió en habitacions i la destrucció de les finestres geminades li ha fet perdre el seu primitiu caràcter senyorial. Actualment sols resten murs de paredat i carreus de pedra picada i una sèrie d’obertures irregulars. Destaca la finestra de la capella del castell, d’arc de mig punt rebaixat i formada per dovelles trapezoïdals. A l’interior, a la planta baixa resta un sector força modificat que sembla d’època templera. És una sala irregular, de 5,5 m x 3 m, a la qual s’accedeix des del carrer per una porta cap-i-alçada. A l’entrada i al costat dret de la sala hi ha dues arcades de contorn apuntat, fetes de pedra i carreguen a columnes adossades molt robustes i capitells esculpits matusserament. Al fons de la sala hi ha una porta de punt rodó amb una creu gravada en una de les dovelles superiors. La factura dels capitells i dels altres elements arquitectònics, de proporcions molt irregulars denota el treball d’un taller local de picapedrers, la qual cosa en dificulta la datació que no deu ser anterior a l’època templera, probablement de començaments del segle XIII.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Vallfogona_de_Riucorb
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Maig 2017

+ fotografies: CastellsCatalans/Vallfogona
+ informació en PDF: CastellsCatalans/ Vallfogona

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Riudabella

Nom del castell: Riudabella

Data de construcció: XII

Municipi: Vimbodí i Poblet

Comarca: Conca de Barberà

Altitud: 570 m

Coordenades: E 1.042875 N 41.372524 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: Està situat a 4 quilòmetres al sud de Vimbodí, prop de la carretera TV-7003 i equidistant del monestir de Poblet per la carretera T-700.

El Castell o Granja de Riudabella, és una antiga granja cistercenca convertida en mansió fortificada d’estil historicista. Està declarat com a bé cultural d’interès nacional.

Com tots els grans monestirs cistercencs, Poblet organitzà la seva economia, sobretot els primers segles, a partir de les granges, explotacions agràries satèl·lit del monestir. Una granja era, segons l’organització cistercenca, una unitat d’explotació agrària vinculada al monestir, però de vida força independent. No eren menades per monjos directament, sinó per conversos, al capdavant dels quals hi havia el granger, que era el convers que dirigia l’explotació i donava comptes al cellerer o administrador general del monestir. La manca de braços provocà que a poc a poc també s’hi integressin mercenaris o jornalers i esclaus sarraïns.

A la darreria del segle XII Poblet ja tenia un nombre considerable d’aquestes granges, com les de Milmanda (que vam visitar el novembre de 2009), Mitjana, Castellfollit, la Pena, el Titllar i Riudabella a la Conca de Barberà; la de Doldellops a l’Alt Camp; les de Cérvoles i de la Novella a les Garrigues; la de Barbens a l’Urgell; Tordera i Rocaverd a la Noguera; les d’Utxesa, Avinganya i la Torre de Ferran al Segrià i les de Viverol i Estopanyà a la Llitera.

La granja de Riudabella va ser organitzada pels monjos de Poblet en el segle XII, damunt una vil·la romana. És consignada per primer cop en la butlla del papa Alexandre III l’any 1172. Va patir assalts per part dels pobles veïns.

Així, el 1349 fou assaltada per Berenguer de Jorba per un litigi de possessió de drets sobre el bosc de Vallclara. El 1392 el monestir comprà al rei Joan (Joan I de Catalunya- Aragó), els drets judicials sobre el lloc per poder afrontar la campanya de Sardenya. Al segle XV l’abat Miguel Delgado hi feu diverses construccions i una capella. Les armes d’aquest abat són esculpides a la clau de volta. Malgrat que Riudabella era una de les granges més atractives, ens consta que els resultats econòmics foren cada cop més negatius.

L’any 1448, els administradors pobletans varen haver de simplificar els conreus suprimint el conreu del safrà i substituir personal fix per temporers. El monestir no va tornar a invertir a la granja fins al segle XVIII. Aleshores, concretament el 1776, l’abat Josep Güell impulsà la construcció d’una mina d’aigua per millorar-ne la productivitat.

Després de la desamortització, l’heretat fou adquirida per la família Gil Moreno, que va refer els edificis en un estil neomedieval.

L’edifici principal està format per un cos rectangular de tres pisos i golfes i cobert a dos vessants; a banda i banda hi ha una torre, una coberta a quatre vessants i l’altre té la coberta plana i està decorat amb arcs de mig punt a la part superior. En un costat hi ha una terrassa amb merlets acabats en punxa i petites torres circulars a les cantonades. Totes les obertures són amb llindes excepte en una de les torres on hi ha una galeria feta amb finestres d’estil gòtic amb arquets, fines columnes, relleus i calats. Tot el recinte està envoltat per una muralla amb merlets acabats en punxa i porta la data 1769. Actualment, el castell està rodejat de grans extensions de vinyes i és seu de la finca rural i allotjament

resort de Castell de Riudabella .

Extret de: Les granges de Poblet al segle XV. Institut d’Estudis Catalans • Castell de Riudabella. Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya.

http://patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/arquitectura?articleId=HTTP://GAUDI_ELEMENTARQUITECTONIC 2042

Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Gener 2017

+ fotografies: CastellsCatalans/Riudabella

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Riudabella

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

.

Aguiló

Nom del castell: Aguiló
Data de construcció: XI
Municipi: Santa Coloma de Queralt
Comarca: Conca de Barberà
Altitud: 805 m
Coordenades: E 1.419075 N 41.552977 (Geogràfica - ETRS89)

Com arribar-hi: situat damunt mateix del poble d’Aguiló

El castell d’Aguiló està situat al cim d’un turó al vessant del qual hi ha el poble d’Aguiló, poble del municipi de Santa Coloma de Queralt. Des del cim es gaudeix d’una bona panoràmica de l’Alta Segarra.

La primera referència és de principis del segle XI moment en què el castell és en mans de la família Gurb– Cervelló, senyora de molts castells a la vall mitjana i alta del Gaià. L’any 1018, Hug de Cervelló, repartí les seves propietats entre els fills i cedí aquesta fortalesa a Alamany, continuador de la nissaga dels Cervelló que senyorejaren el castell fins al segle XIII. Sembla, però, que l’infeudà a Amat Elderic d’Orís qui, l’any 1041 el donà a Sicarda, filla dels vescomtes de Cabrera, esposa d’Alamany.

El 1150 es té notícia de Guillem d’Aguiló en un document de cessió d’unes terres als templers.

Al començament segle XIII es faria ben palès el domini dels Aguiló sobre el castell. Guillem d’Aguiló el llegà al seu fill Guillem, cedint a la filla Guilleuma 500 morabatins per la part proporcional de l’herència que l’hi pertocava. Al llarg del segle XIII els Aguiló apareixen documentats en diverses donacions que fan al monestir de Santes Creus. El llinatge entrarà en procés d’extinció al final del segle XIII.

Segons el fogatjament de 1365 - 1370 el castell d’Aguiló era propietat de Dalmau de Queralt, senyor de Santa Coloma de Queralt, descendent de la familia Timor. Després no en saben res més.

Cal suposar que el castell fou construït al segle XI tot i que trenca amb les característiques de les fortificacions d’aquest període. Pel que es conserva de l'edifici es creu que era de planta rectangular. L’element més important era la torre de l’angle sud-oest. Es veu sencera, consolidada, la façana sud amb una torre i una bestorre i bona part de la façana est. La torre del sud-oest té un diàmetre interior de 130 cm, i el gruix del mur de 140 cm. L’alçada és d’uns 6 m. A l’oest de la torre hi ha una porta de 280 cm d’amplada, acabada amb un arc, que semblaria de ferradura, iniciat a 150 cm de terra. La porta fou segellada amb un mur de pedra. Després trobem una bestorre de flanqueig semicircular d’uns 6 m d’alçada.

Aquest mur meridional acaba 3 m després de la torre amb una estranya forma arrodonida. La paret est té 21,6 m de longitud i 170 cm de gruix. La façana nord i oest i tot l’interior de l’edifici, foren enderrocats.

Extret del web: ca.wikipedia.org .org/wiki/Castell_d%27Aguil%C3%B3_)(Sta._Coloma_de_Queralt

Jordi Gironès / Novembre de 2013

+ fotografies: CastellsCatalans/Aguiló

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Aguiló

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Savallà

Nom del castell: Savallà
Data de construcció: XI
Municipi: Savallà del Comtat
Comarca: Conca de Barberà
Altitud: 845 m
Coordenades: E 1.299032 N 41.543701 (Geogràfi ca - ETRS89)
Com arribar-hi: situat damunt del nucli urbà.

Savallà, esmentat l’any 1043 com a serra d’Avellano en les confrontacions del castell de Conesa, fou donat pels comtes de Barcelona a la fi del segle XI, amb una bona part d’aquesta contrada, a la família dels Cervera.

Al segle XII el senyorejava encara aquesta família, ja que Ramon de Cervera el deixà en el seu testament el 1182 a la seva filla Elisenda, casada amb Berenguer d’Aguiló, i a Guillem d’Aguiló, fill d’aquest matrimoni.

A la fi del segle XII apareix com a senyor del lloc Gombau d’Oluja, que l’any 1196 empenyorà en favor de l’orde del Temple, les rendes dels castells i viles de diversos llocs, entre ells el castrum et villam de Avellano.

L’any 1285, el rei Pere el Gran concedí una basta baronia que comprenia Savallà, a Ponç Hug IV, comte d’Empúries. A les darreries del segle XIII passà als Timor, i posteriorment, al segle XIV, als Boixadors, per casament de Francesca de Timor amb Berenguer de Boixadors. Bernat de Boixadors, fill dels anteriors, comprà al rei el 1380 la jurisdicció del castell juntament amb la de les Piles, Guialmons i Rubió. Aleshores el castell eren conegut com a Çavalla.

Hi ha constància que durant la guerra de la Generalitat contra el rei Joan II, «mossèn Boxados», senyor de Savela, militava en el bàndol joanista. L’any 1537, Joan de Boixadors-Desvalls i Lluís de Boixadors obtingueren el títol de noblesa.

L’any 1599, el rei Felip III d’Espanya atorgà a Bernat de Boixadors i d’Erill, germà de Dimes de Boixadors, el títol de comte de Savallà, com a recompensa pel mèrits fets en l’any 1571 a la batalla de Lepant.

En el segle XVII, Çavella es trobava dins la vegueria de Montblanc i pertanyia al Comte de Çavalla i l’any 1763, Savallà del Comtat pertanyia al comte de Peralada.

Durant les guerres carlines fou incendiat i ja no es recupera de la seva ruïna mentre que els comtes de Peralada traslladaren fins i tot la seva galeria al seu castell de Peralada, per tal d’aprofitar-la en la restauració que iniciaren l’any 1876 en aquest darrer castell.

El darrer comte de Savallà ha estat Pere de Montaner i Sureda.

La informació ha estat obtinguda del web de l’Enciclopèdia Catalana: www.enciclopedia.cat i del web Castells Medievals: 

www.castellsmedievals.com/conca-de-barbera/665-savalla-del-comtat-/1375-castell-de-savalla-

Jordi Gironès Vilardebò / Maig de 2012

+ fotografies: CastellsCatalans/Savallà
+ informació en PDF: castell de Savallà

Tota la informació al web : www.castellscatalans.cat